Kitabı oku: «Àfrica en l'imaginari occidental»

Name: Àfrica en l'imaginari occidental
Author: AAVV
ISBN: 9788437086149

AAVV

Yazı tipi:

ÀFRICA

EN L’IMAGINARI OCCIDENTAL

ELS MITES EUROPEUS SOBRE ÀFRICA

Eduard Gargallo, Alícia Gili, coords.

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA 2005

Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d’informació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de l’editorial.

Producció editorial: Maite Simon

Fotocomposició i maquetació: Inmaculada Mesa

Correcció: Ofèlia Sanmartín

Disseny de la coberta: Celso Hernández de la Figuera

ISBN: 84-370-6236-5

Realització d’ePub: produccioneditorial.com

PRESENTACIÓ: L’AFROIL·LUSIÓ

Ex Africa semper quid novi. Sempre hi ha alguna novetat de l’Àfrica que ens sorprèn, i sol ser una novetat lúgubre. Els que hem omplert les pàgines d’aquest llibre que teniu a les mans ens podríem deﬁnir com a africanistes o africanòlegs, o simplement africanòﬁls. Doncs bé, per norma general constituïm una raça abnegada i optimista, però no pas perquè naveguem en unes realitats encoratjadores, ni perquè el nostre enteniment ens regali raons de pes per a l’esperança. Tot al contrari. Presumim que els africans trobaran el seu camí, i el seu lloc en el món, en part perquè ens els estimem, i potser en part perquè abracem la bondat última de la condició humana –sense excepcions. Però sobretot, sobretot, perquè necessitem creure-ho.

Encara no he conegut ningú que pugui treballar en condicions, vull dir sense deprimir-se a fons, tot pensant que la seva pàtria acadèmica s’enfonsa. Quan ens ho demanen, tenim tendència a respondre que l’Àfrica se’n sortirà, que hi ha indicis de creativitat i de remuntada, que no hi ha res de genètic que condemni el món negre a la indigència i la prostració. Tenim una conﬁança heroica en l’univers subsaharià, segurament superior a la dels mateixos africans. Els nostres col·legues de l’Àfrica sens dubte pateixen molt més, i de més a prop, l’epidèmia del catastroﬁsme. «Vols espatllar una màquina?», em deia una vegada un amic moçambiquès; «...molt fàcil, dóna-la a un africà». Però des del nord, nosaltres exercim de kafﬁrboeties, d’amants dels negres –o dels cafres, literalment, com s’estilava dir a la Pretòria de l’apartheid. I no ens podem permetre la cruesa de mires dels autòctons. A causa de la correcció política, però també a causa de l’afroil·lusió.

Necessitem l’afroil·lusió com el pa que mengem. Viatgem al continent veí, ens enfrontem a alguns episodis desoladors, tornem amb alguna malaltia importada, comprovem el poc ressò que aconsegueixen veritables cataclismes socials, ens assalten tots els monstres de la decepció, i comencem a rebufar, a fer espetegar la llengua i fer negatives amb el cap. Al cap de poc, ja hi tornem a ser; esperem el moment de fugir de nou cap al sud, cap a l’estretor material i el desgavell estructural. Hem passat per l’ambulatori, ens han revacunat contra la febre groga i no sé quina hepatitis, i també contra el desànim. Obrim els diaris, i ens enutgem, perquè no llegim res sobre les alegries africanes, sinó que llegim breus indecents sobre enormes carnisseries humanes. La mala notícia de torn ens aixafa, una vegada i una altra, aquell gran titular d’exultació que portem a l’esperit. La nostra Àfrica, la nostra llegenda, el nostre mite particular, és amenaçat des de tots els fronts.

Nosaltres, que algun dia ens vam deixar seduir pel món africà, tenim el nostre mite particular. Els que hem contribuït a redactar aquest volum compartim força aquest mite, que no és necessàriament ni millor ni pitjor que els que ens han precedit, és senzillament el nostre, i per això l’alimentem. Alguns l’expressem en un optimisme blindat a tota evidència material; d’altres encara més radicals el manifesten en la convicció que l’Àfrica ja funciona, que ha triat un camí singular, i que camina i avança a pas ferm per aquest camí. La solidaritat, la religiositat, la sociabilitat, dirien, formen part d’un paradigma africà que eleva els africans als primers llocs del rànquing mundial de felicitat, i que compensa les seves penalitats mundanes. Seria la versió extrema de l’afroil·lusió, probablement més fàcil de sostenir a distància que sobre el terreny, i que ens pot arribar a convertir en criatures més indigenistes que els mateixos indígenes.

No sempre esgrimim l’afroil·lusió de forma conscient, però sempre hi és, dorment o desperta, i crec que és bo tenir-la en compte per a entendre qui som, què fem i com ho fem. Els que hem pres part en aquesta antologia tenim en comú un cert nombre de patologies, algunes més saludables, d’altres no tant. En companyia de molts altres que no apareixen aquí, vam iniciar una singladura col·lectiva, ja fa uns anys, al bressol del Centre d’Estudis Africans de Barcelona. Arrecerats en aquella entitat, i equipats de vivències sobre el terreny, ens hem fet grans. Però la centrifugadora africana no ens ha espolsat l’encanteri, ben a l’inrevés. Hem acabat, gairebé sense excepció, captivats pels mites. Pel nostre particular mite africà, i també pels mites d’altri que mai no hem abraçat.

I és que si l’Àfrica posseeix una riquesa indisputable, radica en el terreny de la mitologia. Llegendes, faules i ﬁccions han brotat sense mesura d’aquesta terra adobada, d’aquesta part del planeta tan fèrtil en quimeres. Tal prosperitat s’ha nodrit de les energies de les nacions africanes, així com de totes les tribus occidentals que han girat la vista cap a latituds transsaharianes: cartògrafs, exploradors, missioners, cooperants, antropòlegs, cineastes, escriptors... No és gens casual que, d’entre els africanòﬁls d’avui, ﬁns i tot d’entre els que signem aquí, n’hagin destacat alguns narradors de cert relleu. L’Àfrica subsahariana és font d’inspiració, és el millor taller literari que conec. Podríem parlar d’un deute contret, un emprèstit a la nostra productivitat, un ajut a la cooperació i el desenvolupament creatiu que mai no serem capaços de retornar.

Què ho fa, que l’Àfrica s’hagi convertit en un El Dorado de les fantasies? Quina és la llavor que ha germinat en el fabulós panteó dels orixàs ioruba, ﬁns al punt d’exportar-lo a la diàspora americana? Per què el Mokele Mbembe, el dinousare de la selva, és el més ferm dels candidats a substituir el monstre del llac Ness? Com s’explica que Rider Haggard trobés a les runes del Gran Zimbabwe la inspiració per situar-hi les mines del rei Salomó? D’on surt tanta fecunditat? Cal admetre que l’Àfrica és ubèrrima en molts camps –la natalitat infantil, la cadena evolutiva humana i no tan humana, l’espiritualitat, la fauna i ﬂora, les arts creatives. D’altra banda, és gairebé estèril en altres terrenys –la revolució social, la industrialització, la publicitat i el consum.

D’on surt, la cadena de producció de llegendes? D’acord, mitiﬁcar no costa diners –en tot cas, el que en costa és massiﬁcar els mites. Però no n’hi ha prou, amb l’explicació crematística. Tampoc no és suﬁcient apel·lar al desconeixement, perquè el mite no deixa de ser una forma de coneixement. I perquè, si bé la fabricació de les fantasies occidentals sobre l’Àfrica vol una certa dosi d’ignorància, la creació de mitologies autòctones vol una muntanya d’arrelaments i proximitats a l’entorn. És més: el fonamental de les quimeres no és si són veritables o falses, si reﬂecteixen realitats o ﬁccions. El que determina l’èxit de la faula no és si satisfà el coneixement, sinó si resulta creïble o versemblant, com la invenció literària, i si pot funcionar narrativament.

Quan els dignataris de la cristiandat medieval perseguien el Preste Joan, no expressaven una curiositat essencialment cientíﬁca. Quan els aventurers esperaven trobar l’Atlàntida homèrica a les Canàries, o a Ile-Ife, o al Gran Zimbabwe, no buscaven dades contrastables. Quan les pantalles retrataven Tarzan de les mones, o la Reina d’Àfrica, o el superheroi explorador amb salacot, no complien una funció documental. Ni els cooperants quan anhelen la redempció africana, ni els estudiosos quan construeixen –construïm– el somni de l’afroil·lusió. No cal dir que el mite de Shaka Zulu, o de la dinastia salomònida a Abissínia, o del serpent Wagadu, no arrenquen de l’ànsia de coneixement.

Una rondalla no festeja amb la veritat empírica, sinó amb la credulitat. Aspira menys a convèncer que a seduir. Un mite, com els bons somnis, i com la bona religió, està destinat a fer-nos dormir tranquils. Com si d’un sedant opiaci es tractés. Els rhodesians que creien en els orígens fenicis, hebreus o sabeus del Gran Zimbabwe, podien dormir d’una tirada. Quan l’arqueòloga Caton-Thompson els va demostrar que anaven ben errats, van entrar en una fase d’insomni depressiu. Karen Blixen, en Memòries d’Àfrica, empaitava un paradís que l’alliberés dels seus fantasmes puritans. Els cooperants dormen millor si pensen que la mare Àfrica, generosa i agraïda, els acull amb els braços oberts; i els africanistes reposen –reposem– en creure que el continent negre té un destí lluminós. Els mites són somnis terapèutics, que espanten els nostres pitjors malsons.

Aquells que expressem un interès genuí pels mites tenim el consol de pensar que som gent força corrent. Necessitem la teràpia de l’il·lusionisme. En el cas dels que hem escrit aquest llibre, es pot dir que perseguim una llegenda africana que ens ajuda a desterrar el malson de l’afrocatastroﬁsme. Busquem un blindatge contra certa realitat africana, no pas contra la realitat absoluta, sinó contra la realitat convencional, aquella que apareix en les avaluacions oﬁcials. I pel que fa a l’Àfrica, la realitat política i econòmica que s’expressa en estadístiques i en notícies de premsa no és, desenganyem-nos, una catifa de ﬂors. La funció del nostre somni particular, doncs, és la d’exorcitzar els dimonis de certes realitats materials.

Els que s’han fet grans a cop de maça, a cop de maça africana, saben que el resultat de la maduració acaba generant una desconﬁança marcada en les realitats institucionals i de mercat. En un llibre anterior, Más allá del Estado: pueblos al margen del poder, bona part dels que col·laborem aquí ja vam expressar la nostra suspicàcia respecte al model homologat de l’estat-nació a l’Àfrica. Al sac hi podríem afegir recels profunds respecte a la recerca positiva, les dades sobre la productivitat, els índexs de benestar, la democràcia, els discursos presidencials, les publicacions oﬁcials... No és una malﬁança original, és la que ens encomana i transmet la societat africana.

Quan l’estudiós J. F. Bayart va proclamar que l’etnicitat africana era un teatre d’ombres, sotmès a la corrupció i a la política del ventre, segurament tenia raó. Les identitats africanes, com les d’Europa o les de Melanèsia, són un intangible, producte del geni, difícils de mesurar i de veriﬁcar. Els estats tenen fronteres i ministeris, els sentiments d’adscripció només compten amb visions i emocions. Les ètnies formen part, a la seva manera, d’autèntiques arquitectures mitològiques. La majoria dels que escrivim aquí, doncs, estaríem d’acord amb la deﬁnició de Bayart, però no estaríem d’acord amb la intenció. Els mites ètnics són això, mites, falòrnies, ombres; la qual cosa no signiﬁca que deixin de ser ben reals, i sovint més inﬂuents que les llums i les siluetes que projecten aquestes ombres. Per això desconﬁem dels actors que es mouen en l’escena, i ens ﬁxem en les ombres platòniques que produeixen. Ombres que potser no existeixen, en el sentit més materialista del terme, però que hi són, com les meigues gallegues.

Constituïm, doncs, una singular acadèmia dels desconﬁats, i en aquest punt algú podria protestar que, posats a dubtar, també podríem contemplar les llegendes amb franca aprensió. Potser sí, però el problema és que ens ajuden a conviure amb l’Àfrica. I així, mentre en l’anàlisi econòmica i política podem festejar amb el deconstructivisme, en el terreny de la fabulació no. L’estudi materialista de l’Àfrica ens ha portat decepció i frustració, les faules ens han regalat complicitat. No abordem les llegendes per desmitiﬁcar-les, ni per ridiculitzar-les, ni per destruir-les. No ens ho podem permetre. Ni tan sols pel que fa a les quimeres colonials i supremacistes emeses a partir de l’Europa imperialista. Les estudiem perquè ens interessen de debò; perquè considerem que són reveladores; perquè, encara que no formin part de la realitat material, són reals. Resideixen en els imaginaris col·lectius, que de vegades resulten més poderosos i dinàmics que el preu del cacauet.

En resum, diria que, com a africanistes, o africanòﬁls, hem acabat desconﬁant gairebé de tot, llevat del més indemostrable. Els kafﬁrboeties hem crescut, i hem abraçat les promeses més improbables. Les dels mites en general, i la promesa de la nostra quimera en particular. Som, al capdavall, afroil·lusos. Anys de recerca, de treball de camp i de debat ens hi han conduït. Ho som per experiència.

ALFRED BOSCH

EL SECRET D’HOMER (OCCIDENT I ELS PIGMEUS)

Albert Sánchez Piñol

Antropòleg. Membre del CEA

El tracte que Occident ha reservat als pobles primitius ha tingut nombroses variants. Des del simple menyspreu ﬁns al pur genocidi, incloent-hi totes les formes de domini. Amb els pigmeus va voler establir una relació única: els va imaginar. I, de fet, la història dels pigmeus és la història de com Europa inventa i reinventa, construeix i reconstrueix un imaginari pigmeu. La primera referència no pot ser més antiga. La trobem a la Ilíada d’Homer:

Així puja ﬁns al cel la sorollosa veu del poble alat de les grues / quan fugint dels gels i els torrents celestials creua la impetuosa mar / cauen des de l’aire i amb un combat terrible / porten la destrucció i la mort a la raça dels pigmeus (Ilíada III, 2-6).

Potser hagi estat un dels versos que més polèmiques ha generat en la història de la literatura. És molt possible que l’autor només busqués una metàfora per descriure un combat entre grecs i troians. Però en el món antic Homer ja era un clàssic i els seus textos, més enllà de la poesia, es consideraven veritats irrefutables. I és així com en la literatura grecoromana la fantasiosa guerra entre grues i una raça de nans –Pygme no era una altra cosa que una mida equivalent a 34 centímetres– se’ns apareix amb una vehemència sorprenent, a la frontera entre l’absurditat i la puerilitat.

Segons el grec Basílides, els pigmeus combaten les grues cavalcant perdius, amb la qual cosa descriu una de les primeres batalles aèries de la història. Menecle de Barca parla de pigmeus en guerra contra les grues... i també contra les perdius. Encara que sembli increïble, hi ha autors amb més imaginació: segons Ctesias habiten a l’Índia, són negres i les seves bèsties de càrrega són tan nanes com ells. El rei de l’Índia estava protegit per una guàrdia pretoriana de 3000 pigmeus armats. Ferotges guerrers, hem de suposar. Malgrat tot, algú tan inﬂuent com Aristòtil s’atreveix a aﬁrmar que «els pigmeus no són una faula. Existeixen realment, són extremadament primitius i munten en cavalls proporcionals a les seves mides. Viuen en cavernes». En la seva Història Natural el romà Plini ataca els pigmeus cavernícoles d’Aristòtil: ens assegura que viuen en cabanes de fang construïdes amb restes de closques d’ou i plomes. Ous i plomes de grues mortes en combat, és clar. L’estatura dels pigmeus clàssics genera agres polèmiques, tot i que algun autor conclou que és de «tres punys sobreposats l’un a l’altre amb el dit polze amunt». Poca cosa, doncs, per a lluitar contra hordes de grues assassines.

On vivien, els pigmeus? Estrabó va voler situar-los, però en la seva Geograﬁa va concloure que «cap viatger digne de crèdit ha parlat d’aquest poble com a testimoni ocular». Actitud prudent que l’honra, però que està en minoria entre els geògrafs antics. Ptolomeu els ubica a Etiòpia amb precisió exemplar, «entre el riu Astopodis i els monts Garbates», mentre que el també geògraf Pomponi Mela els troba a Aràbia, tot aﬁrmant que els pigmeus van tenir una existència real, en efecte... ﬁns que les guerres contra les grues el van exterminar totalment.

En ﬁ, Ovidi, Heròdot, Juvenal, tota la ﬂor i nata de l’antigor clàssica ens aporta detalls sobre els pigmeus, que són tractats com una realitat llunyana, sí, però certa. Amb sant Agustí el pensament clàssic es creua amb el cristianisme.Aquest autor dedica un capítol sencer als éssers aberrants, i entre ells, naturalment, als pigmeus «d’un cubit d’alt». Molesta la seva existència a Agustí, i d’una forma més o menys lleugera es limita a concloure que si Déu els ha creat per alguna cosa deu ser, i que per tant mereixen el baptisme.

L’edat mitjana no farà res més que perpetuar el mite: com que Aristòtil i companyia es referien a aquest poble exòtic, els pensadors medievals es deixen arrossegar per les certeses dels clàssics. Als segles posteriors, per ﬁ, s’eleva un murmuri intel·lectual que qüestiona l’existència d’una raça nana, diguessin el que diguessin els clàssics més venerats. Per abreujar la qüestió, assenyalarem que els textos literaris pateixen l’assalt de la ciència empírica, a la qual li repugna la vigència de «tots aquests mites i mentides», en paraules de Linneo. Però el més curiós és que els cientíﬁcs moderns tenen tant de toixarruts com de fantasiosos els literats antics. És el cas de l’anglès Edward Tyson, que el 1699 edita un desmitiﬁcador llibre titulat Anatomy of a Pygmy Compared with That of a Monkey, an Ape and a Man. Lloable esforç si no fos perquè Tyson va analitzar l’esquelet d’un mico. Al segle XIX regna el positivisme cientíﬁc i els partidaris de l’existència de pigmeus callen, aparentment per a sempre.

I és en aquest moment, contra totes les previsions, quan sorgeix la notícia més inesperada: els pigmeus existeixen realment i es troben al centre d’Àfrica.

ENTRE LA CIÈNCIA I LA LITERATURA

Hi ha un nom en la història de les exploracions al qual no s’ha fet justícia: Paul Belloni Du Chaillu, nord-americà de la comunitat francesa de Louisiana que seria el primer occidental a referir l’existència dels pobles denominats pigmeus. Tanmateix, Du Chaillu no passaria a la història com el seu «descobridor». Aquest honor recauria en l’alemany Georg Schweinfürth, tot i que Du Chaillu va establir contacte amb ells el 1863 i Schweinfürth el 1870. Així doncs, com va consagrar-se el nom de Schweinfürth en detriment de Du Chaillu?

Du Chaillu és el cas de l’explorador vocacional per antonomàsia. El 1855, amb només vint anys, farà un viatge extraordinari: 10 000 quilòmetres a través del continent negre amb l’única companyia de quatre guies nadius. El que resulta increïble no és que Du Chaillu tornés amb èxit de la seva expedició –com així va ser–, sinó que sobrevisqués. El 1860 inicia un segon viatge encara més ambiciós. Bon naturalista, geògraf esplèndid i gran poliglota, Du Chaillu torna als Estats Units amb dades sobre una nova espècie de simis gegants, que ell denomina goril·les, i un poble d’homes nans, anomenats obongos. Els obongos de Du Chaillu són retratats amb una exactitud etnogràﬁca molt apropiada. Els deﬁneix com a nòmades, caçadors-recolectors i amb relacions de dependència respecte dels pobles bantus locals. A part d’això, el seu informe és notable. Situa el poblat obongo en unes coordenades exactes: 1º 58’ 54” latitud sud i 11º 56’ 38” latitud est. Amb les proves documentals que va dur amb ell després del seu viatge, immens, era previsible que Du Chaillu es consagrés com un dels grans exploradors del segle. Entre d’altres èxits duia seixanta espècies desconegudes d’ocells i vint de mamífers. Va obtenir el reconeixement dels estaments cientíﬁcs? Ben al contrari.

Avui en dia Du Chaillu és reconegut com el primer home blanc que va veure goril·les. En aquella època el goril·la era un mite tan increïble com les suposades races d’homes nans. Du Chaillu va tornar als Estats Units amb gràﬁcs de goril·les i de dwarfs, o sigui, obongos. La resposta del gremi intel·lectual va ser unànime: Paul Belloni Du Chaillu era el pitjor impostor de tota la història cientíﬁca. Els dibuixos al natural que adjuntava es van considerar com un despropòsit grotesc. Què signiﬁcaven aquells cranis de bèsties semihumanes i aquells retrats d’homes semianimals? Du Chaillu va patir una campanya de premsa que va acabar per desacreditar-lo. La resta de la seva vida la passaria lluny de la seva pàtria, explorant el nord d’Europa. I en tots els seus llibres –en va escriure molts– mai no apareix la menor ombra d’exageració, molt menys de farsa. Du Chaillu va morir d’èxit. Va aportar moltes novetats al coneixement d’Àfrica. Massa i tot. Si s’hagués centrat en un dels dos temes –obongos o goril·les–, la polèmica li hauria proporcionat aliats. Però aquella allau de sorpreses alimentava la incredulitat.

Georg Schweinfürth ocupa un altre apartat en la tipologia dels exploradors: el dels aristòcrates inquiets. Va néixer en una de les millors famílies de Prússia i es va educar en la prestigiosa universitat de Heidelberg, bressol de la intel·lectualitat alemanya. Els exploradors eren homes inusuals. I Schweinfürth destacava en tot l’espectre de les qualitats. El reﬁnament dels seus gustos només podia equipararse a la seva corpulència física. Els gravats que ens el representen no poden ser més descriptius. Un pam més alt que els acompanyants africans que l’envolten, sempre un gest imperatiu a les mans. Una imatge, per cert, que contrastava amb una gran modèstia de caràcter.

L’exhaustiva formació clàssica de Schweinfürth condicionarà el seu viatge. Homer, Aristòtil i Heròdot eren lectures quotidianes per a algú de la seva classe social. I quan s’apropa a la conca del riu Congo els rumors comencen a assaltar-lo.

Segons els nostres guies, el Nil ens havia de dur a un país on hauríem de lluitar al mateix temps contra grues i contra nans. Molts dels que ens acompanyaven havien vist amb els seus propis ulls el petit poble del mite, i no es cansaven d’explicar-nos el que sabien; coneixements que haurien envejat Heròdot i Aristòtil. Al sud del país dels niam-niams, em deien, hi ha homes de tres peus d’alçada i amb una barba tan llarga que els arriba als genolls. Afegien que aquests nans estaven armats amb llances, amb les que esbudellaven els elefants.

Finalment l’alemany arriba a la residència del rei Munza. Un dia un dels servents de Schweinfürth captura un individu del poble akka al servei de Munza i el porta a la tenda de l’explorador. La reacció d’aquest no pot ser més suggestiva: «Tenia davant meu la viva encarnació d’un mite de mil·lennis». I es pregunta molt seriosament si les grues podrien lluitar contra homes com aquell. Hi ha un cert contrast entre la grandiloqüència narrativa que desplega l’explorador i els fets tal com van esdevenir. Aparentment l’akka no sentia el menor interès per l’interrogatori al que era sotmès i «de sobte, fart de la sessió, el nan fa un salt prodigiós i fuig de la tenda».

Feliçment, Schweinfürth descobreix que entre els pocs akkes que viuen en el poblat del rei Munza hi ha un individu solitari. Els bantus, i ﬁns i tot els altres akkes presents, l’han convertit en el centre de les seves bromes. Schweinfürth hi veu una ocasió única i obté la propietat d’aquest akka a canvi d’un gos.

I ara un breu parèntesi. El rei Munza devia pensar que el seu hoste estava boig. Els gossos eren animals raríssims, i en canvi els akkes només tenien valor com a grup tributari. Per a la perplexitat del rei bantu, tots els blancs que va conèixer els anys següents –exploradors que periòdicament visitaven la regió– mostraven un interès superlatiu pels akkes més vulgars. Segurament Munza no va entendre mai el retorçat afany dels blancs pels seus nans. Però ja que volien adquirir-los, els «regalava» a un bon preu, que incloïa gossos, vaques, mules i d’altres tresors. Va ser així com en les dècades següents alguns individus akkes van arribar a les latituds europees.

En qualsevol cas, Schweinfürth i Munza van fer un negoci molt fructuós per a ambdues parts. El principal interessat –o sigui, l’akka– tenia una altra perspectiva de la qüestió:

La túnica de seda que li vaig regalar, per esplèndida que fos, no apagava el terror del meu akka. Els mombutús no fan comerç d’esclaus; i és raríssim que regalin presoners de guerra. Per què m’haurien d’haver regalat una criatura humana si no era per a la meva cuina? Només el van tranquillitzar els dolços. Li donàvem el bo i millor del país i alguns dies d’aquest règim van fer que oblidés els seus terrors i va ser tan feliç com un príncep. Estava a punt de complir 17 anys; es deia Nsevué. Mai no va superar l’alçada de 1,34 centímetres. Tots els akkes que he vist tenien poca barba i el cabell curt, el cap gran i sense proporció, amb el coll prim i dèbil que el sosté. La forma de les espatlles difereix singularment del que és habitual entre els negres, la qual cosa sens dubte té per causa el desenvolupament anormal dels omòplats. Els braços són llargs. El pit, deprimit i estret a la part superior, es dilata ﬁns un enorme ventre que fa que els akkes semblin nens egipcis o àrabs. El seu estil de caminar és de difícil classiﬁcació; una mena de balanceig acompanyat de sobresalts, que es propaga a tots els membres. Nsevué no podia dur mai un plat sense abocar bona part del seu contingut. En canvi, les mans són notablement delicades, tot i que no són tan ﬁnes com les de les heroïnes de novel·la.

En l’última etapa del seu viatge Schweinfürth arriba al port d’Alexandria. L’expedició ha superat tots els obstacles, inclosos uns quants atacs armats. L’explorador es prepara per a tornar a Europa amb un akka viu i un conjunt impressionant de mapes, dibuixos, art africà, mostres botàniques i fauna exòtica, bagatge habitual en els exploradors vuitcentistes. Mentre espera el moment d’embarcar-se cap a Europa ho diposita tot, absolutament tot, en el magatzem més segur d’Alexandria. I tot, absolutament tot, desapareix en un dels més tràgics incendis que pugui recordar la història de les aventures geogràﬁques. La desesperació de Schweinfürth és comprensible. Pot existir alguna desgràcia superior per a un explorador abnegat? La resposta és aﬁrmativa. Tot referint-se a Nsevué, Schweinfürth escriu:

Jo volia dur-lo a Europa sa i estalvi; però malgrat tota la meva sol·licitud, va morir d’una disenteria rebel, més aviat causada per la seva incurable golafreria que pel canvi de clima i de costums.

O sigui, que Nsevué es va fer un fart de dolços ﬁns que una diarrea fulminant se’l va endur a la tomba. Si ens atenem als fets objectius, Schweinfürth torna a Europa amb les mans buides. No té cap prova. No té res. Què fa? Escriu un llibre.

En el cor d’Àfrica apareix el 1874 i immediatament es converteix en un best-seller. El judici de la comunitat cientíﬁca va ser entusiasta: contra tots els pronòstics, contra cent anys d’actitud racionalista, els pigmeus existien. Homer tenia raó.

Sense proves ni documents que l’avalessin haurem de concloure que els mèrits de Georg Schweinfürth eren purament literaris. Schweinfürth va ser un gran escriptor. En el cor d’Àfrica és un llibre que avui en dia manté intacta la seva capacitat emotiva. I contra qualsevol metodologia, simplement va ser cregut. Aquells versos erràtics d’Homer; aquelles rotundes aﬁrmacions d’Aristòtil; tot allò, ara, s’acceptava per activa o per passiva: els pigmeus vivien en el centre d’Àfrica, els akkes eren els pigmeus d’Homer.

Du Chaillu va arribar abans. Però Du Chaillu, que no tenia la formació clàssica de l’alemany, mai parla d’Homer, Heròdot o Aristòtil. En canvi, Schweinfürth sempre té al seu abast la referència erudita. El seu mèrit va consistir a connectar una realitat etnogràﬁca –els akkes– amb un passat literari –els pigmeus homèrics. Evidentment és una associació que no resisteix la menor crítica cientíﬁca. Però va tenir la fortuna que el moment fos propici per acollir el meravellós.

El 1871 el també alemany Heinrich Schliemann havia començat unes excavacions que tenien per objectiu localitzar les runes de Troia. Es creia que Schliemann era un visionari, un excèntric que llegia literalment el text de la Ilíada. Amb sorpresa universal, es va demostrar que l’arqueòleg tenia raó. Era irrefutable: la Troia homèrica existia. La difusió d’En el cor d’Àfrica va coincidir amb l’èxit del seu compatriota, ergo els akkes de Schweinfürth eren els pigmeus homèrics. En altres paraules: el món cientíﬁc va acceptar les tesis de Schweinfürth precisament perquè eren les més fantàstiques que podien enunciar-se. Va tenir ressons exaltats. El 1891 el francès Paul Monceaux va fer un resum de la qüestió en un vehement article. Segons Monceaux, durant massa temps s’havien denigrat els textos clàssics com un conjunt líric sense valor històric. «Els nostres viatgers i geògrafs no han fet res més que reprendre, precisar i complementar l’obra dels grans doctors grecs». I amb una alegria sorprenent pontiﬁcava:

Els petits negres de l’Àfrica equatorial encara fan, avui en dia, una guerra acarnissada contra els grans ocells aquàtics que destrueixen les seves plantacions de plàtans i blat de moro. La lluita dels antics pigmeus contra les grues no és una invenció dels poetes.

Tot plegat ens du a qüestionar les relacions entre ciència i narrativa. En el segle següent les realitats etnogràﬁques seran molt més ben descrites. Però el «mite» pigmeu seguirà inﬂuint en Occident, per bé que des d’altres perspectives.

ENTRE LA FASCINACIÓ I LA DENIGRACIÓ

Immediatament després de la primera onada d’exploradors que s’internen ﬁns al centre d’Àfrica apareix un fenomen invers. Ens referim a l’arribada, més aviat erràtica i puntual, de pigmeus que són literalment abduïts pels agents de l’avantguarda colonitzadora.

A ﬁnals del segle XIX i principis del XX dotzenes d’africans, americans i asiàtics arriben a les platges d’Europa. Es tracta d’autèntiques mostres humanes, ambaixadors de l’exotisme a través dels quals es jutgen els atributs de cultures remotes. En el cas dels pigmeus allò que sorprèn és el nivell del debat. La dicotomia no és tant la de civilització/salvatgisme, com la d’humanitat/animalitat. Itàlia va ser el país més propens a importar pigmeus. En un primer cas l’individu en qüestió va acabar de corneta a les tropes colonials. En un altre, una dona, la veiem exercint de serventa. Però sense cap mena de dubtes van ser Tebo i Chairallah, dos joves akkes, els que van patir un examen més intens. S’allotjaven a Verona, a la residència del comte Miniscalchi-Erizzo, i l’antropòleg francès Quatrefages es va interessar vivament pel comportament de la parella. En el Congrés Internacional de Ciències Geogràﬁques de 1877 va exposar les seves observacions.

Tebo és més afectuós i aplicat en els seus deures, i la seva conducta ha estat sempre excel·lent. Chairallah, més intel·ligent, ha manifestat alguns instints d’odi i venjança. Tanmateix, mai no s’han barallat i s’estimen amb autèntic amor fraternal. Els dos han oblidat la seva llengua materna, i gairebé del tot l’àrab. Parlen l’italià a la perfecció, tot i que al principi van haver de vèncer una gran diﬁcultat per pronunciar paraules amb doble z com bellezza o carezza. En les seves classes s’han mostrat superiors als seus companys europeus de 12 anys. Les notes dels seus professors proven el bon resultat dels seus exàmens de composició, aritmètica i anàlisi gramatical. Tebo toca el piano amb molt sentiment i precisió dues peces d’alguna diﬁcultat, i les seves cartes estan redactades amb gràcia singular. Han estat batejats i manifesten certa devoció. Però el seu confessor no té gaire conﬁança en les seves conviccions.

I conclou:

En resum, tot i la seva petita estatura, els braços excessivament llargs i unes cametes curtes, són autèntics homes, i els que havien volgut trobar semimicos s’equivocaven completament.

Els pigmeus importats van seguir un circuit quasi idèntic. En primera instància causen expectació; immediatament després generen un debat incert; per ﬁ se’ls abandona en la perifèria social. El cas més extrem i paradigmàtic va succeir als Estats Units. Els americans eren més pragmàtics, o potser havien llegit menys els clàssics. El fet és que van sentir molt poc respecte per tots aquells «mites vivents», i el primer pigmeu que va trepitjar el país va ser tractat com un rar espècimen. No fem servir cap ﬁgura retòrica: el van ﬁcar directament al zoològic de Nova York. El 1906 la premsa de Nova York ho anunciava en els termes següents:

Pigmeu africà, Ota Benga. Edat, 23 anys. Alçada, 4 peus i 11 polzades.

Pes, 103 lliures.

Portat del riu Kasai, Estat Lliure del Congo, Àfrica central,pel Dr. Samuel Verner.

S’exhibeix cada tarda durant el mes de setembre

Algunes veus crítiques van aconseguir treure Ota Benga del zoo, que va ser acollit amb certa benvolença per religiosos locals. Però el seu destí seria molt trist. No va poder adaptar-se a Amèrica, i tot i les seves esperances mai no va poder tornar a Àfrica. El 1916 Ota es va suïcidar d’un tret al cor.

PIGMEUS: EL MIRALL AMPLIFICADOR

Vist amb perspectiva, els drames personals associats a la qüestió pigmea ens resulten commovedors. Podem deduir la qualitat literària de trajectes que comencen a la selva africana i acaben al servei d’un aristòcrata europeu, en l’exèrcit italià amb una corneta entre les mans, o ﬁns i tot en el zoo de Nova York. Però aquesta barreja d’aventures, i desventures, no va ser patrimoni exclusiu dels pigmeus. Alguns occidentals van fer el camí invers. I al segle XX succeeix alguna cosa de semblant al que ja van patir els clàssics. A l’època antiga els pigmeus eren un poble que se situava més enllà de qualsevol horitzó geogràﬁc. L’absència de referències creava un buit que podia suplir-se amb qualsevol idea més o menys fabulosa. En el segle XX la distància física és substituïda per la cultural. Els pigmeus s’erigeixen en el prototip de la societat exòtica, absolutament aliena a les pautes culturals d’Occident. L’etnògraf modern ha d’afrontar i descriure un món que no admet simetries ni paral·lelismes amb el seu. Però realment és així? O potser el bagatge cultural de l’observador interfereix, i ﬁns i tot s’imposa, al dels observats?

El gran especialista en pigmeus de la primera meitat del segle va ser, sens dubte, Paul Schebesta. A ell li devem les primeres monograﬁes detallades sobre els pigmeus mbutis. Però a Schebesta el movia alguna cosa més que un simple estudi etnogràﬁc. En una patètica carta escrita a Europa conclou que, per desgràcia, creu que ha trobat «un poble sense Déu». Allò sorprenent és que Schebesta no admet les seves pròpies conclusions. Continua investigant amb un zel extraordinari, ﬁns que troba lleus indicis que els pigmeus tenen creences religioses, i a més de perﬁl monoteista. Poc després les proves es conﬁrmen: entre les cançons dels mbutis apareix un terme que indubtablement es refereix a un déu suprem. Satisfet per ﬁ, el nostre etnògraf torna a Europa per escriure les seves troballes en el camp de l’antropologia religiosa.

Temps després se sabria que el terme que Schebesta havia confós amb la paraula Déu no era res més que un subjuntiu bantu, que en el dialecte local signiﬁcava «tornem tranquil·lament a casa». Era molt probable, perquè la cançó descrita per Schebesta era el d’unes dones mbutis que es dirigien a les seves cabanes després d’una jornada al bosc. Schebesta havia estat alumne de Wilhelm Schmidt, per a qui l’estudi dels pigmeus constituïa «un dels més importants i urgents problemes de l’etnologia i l’antropologia». L’obra principal de Schmidt va ser L’origen de la idea de Déu. I Schebesta, a més d’historiador, era sacerdot. Tot plegat fa pensar que no eren els pigmeus els que buscaven Déu en el cor de les tenebres africanes, sinó més aviat Schmidt i Schebesta.

D’alguna forma, doncs, els individus que observen els pigmeus tendeixen a projectar-hi els seus anhels i frustracions. Els pigmeus es converteixen en una mena de gegantina lent d’augment. Però si aquesta lent projectava els desitjos cap a fora, també podia ampliﬁcar les frustracions. En alguns casos ﬁns a límits realment perillosos.

En la dècada dels anys trenta apareix un personatge singular: Patrick Putnam. Nord-americà desplaçat al Congo belga en qualitat d’agent sanitari, Putnam va sentir una irresistible atracció pels pigmeus mbutis i acabaria residint entre ells. Putnam admirava l’obra de Schebesta. I la seva ambició secreta era escriure un llibre d’antropologia que es convertís en l’obra deﬁnitiva sobre el tema pigmeu. Es va instal·lar al centre de la selva de l’Ituri amb la seva dona, en un deliciós paratge que va acabar sent batejat com Camp Putnam. L’antic agent sanitari aviat es va convertir en una mena de reietó local. Pigmeus i no pigmeus freqüentaven l’establiment. Fins aquell moment ningú no havia mantingut un contacte tan intens i perllongat amb els pigmeus com Putnam. En les dècades següents la parella va rebre moltes visites de l’exterior. Tots coincidien a descriure el Camp Putnam com l’expressió més aproximada al paradís terrenal. No ho era.

Tot i que Putnam volia equiparar-se a un Schebesta, seria més apropiat comparar-lo amb un altre personatge que ja hem vist, Georg Schweinfürth. Putnam i Schweinfürth van ser dues ﬁgures antipòdiques. L’alemany va estar molt poc temps amb els pigmeus, però va escriure un llibre inoblidable. El nord-americà va residir vint-i-dos anys entre ells, però no va escriure res. Entre els talents de Putnam, simplement, no s’hi trobava la facilitat literària. Consumit per una malaltia atroç, en algun moment va comprendre que el seu llibre mai no arribaria a existir. I encara pitjor: començaven a existir llibres de terceres persones que escrivien... sobre ell!

El treball de camp etnogràﬁc és una pràctica essencialment violenta. El bon antropòleg vol saber-ho tot de la societat que estudia. Una inclinació que, en una

o altra mesura, obliga a indagar en terrenys fangosos. Ningú no vol mostrar-se públicament en la seva totalitat, ni les societats ni els individus. I Patrick Putnam no era una excepció. De sobte, la imatge que s’havia creat d’ell mateix com un savi paternal, molt més a prop de l’objecte d’estudi que els antropòlegs de saló, s’ensorrava. Perquè hi havia una altra imatge possible de Putnam: col·laborador indirecte del colonialisme, dèspota d’un regne microscòpic que havia fundat a la selva, propietari d’un harem que incloïa dones pigmees i no pigmees. Segons la seva esposa, «va convertir la meva vida en un infern».

Els últims anys de Putnam van estar presidits per la demència. Atrapat per les seves pròpies limitacions, el pulcre mirall que havia volgut aplicar als seus pigmeus revertia sobre la seva pròpia persona. En un dels cada cop més freqüents atacs de bogeria –o de lucidesa, segons com es miri– va llençar barranc avall la seva màquina d’escriure. Tot un símbol. Havia arribat al Congo per desxifrar la vida dels pigmeus i va acabar desxifrant la seva. Per desgràcia, la resposta era horrorosa. En una nota redactada poc abans de morir es descrivia en termes apocalíptics: «Espantós! Desgraciat! Positivament estèril!»

Patrick Putnam va fer un judici massa sever de Patrick Putnam. La seva vida va ser la d’una baula gens menyspreable en la cadena de relleus que era, i és, la investigació antropològica al bosc de l’Ituri. Va succeir Schebesta –havia arribat al Congo poc després que Schebesta se n’anés, amb qui va mantenir una breu relació epistolar– i va precedir Colin Turnbull. Sense l’hospitalitat que li va dedicar Putnam, a Turnbull li hauria resultat molt difícil treballar a la zona.

Avui en dia Colin Turnbull continua sent un gegant en el camp de l’antropologia en general i mbuti en particular. El seu principal llibre sobre els pigmeus va aparèixer el 1961. El poble de la selva va ser un èxit comercial que va desbordar les fronteres antropològiques. La personalitat més notable d’El poble de la selvaés Kenge, el seu informant predilecte. Un individu absolutament lliure que el guiaria durant tot el seu treball de camp. En una ocasió, Turnbull desperta a mitja nit i s’adona que Kenge balla en una clariana del bosc. Turnbull li pregunta per què balla sol. «Sol? No ballo sol», li contesta Kenge, «estic ballant amb la selva i amb la lluna».

Els pigmeus de Turnbull estan més a prop de Rousseau que d’Homer. Aquest new age avant la lettre, si se’ns permet l’al·leació de barbarismes, ens retrata una societat idíl·lica, en simbiosi amb la naturalesa i al marge de les passions terrenals. Un lloc on la maldat, simplement, no té cabuda. Les descripcions etnogràﬁques de Turnbull són d’una bellesa inigualable. El problema és l’excés de bellesa. No existeixen societats perfectes. No existeixen societats sense conﬂicte. Podem preguntar-nos, una altra vegada, si Turnbull projectava els seus desitjos d’un món romàntic i harmoniós en els pigmeus de l’Ituri. És molt possible que així fos.

Turnbull era ﬁll d’un sacerdot de l’església presbiteriana escocesa. Durant la seva joventut va manifestar un caràcter rebel que el va dur a condemnar el puritanisme conservador de la societat britànica. Va buscar insaciablement realitats alternatives i, de fet, el seu primer treball a l’Ituri va ser precedit per una estada a l’Índia, on va conviure amb el guru Sri Anandamayi Ma. Aquest li va transmetre un mantra: satyam, sivam, sundarm (veritat, bondat, bellesa). Turnbull repetia el seu mantra fonètic, ﬁns que va trobar el seu mantra social.

Entre els mbutis no hi havia paraules que deﬁnissin conceptes com sexualitat o homosexualitat. Els prejudicis occidentals que discriminen certes opcions sexuals no tenien cap sentit per als mbutis. Turnbull va poder viure una relació perfectament lliure amb Kenge. Enmig d’una naturalesa exuberant, ambdós amants van mantenir una passió feliç que per al britànic no tenia precedents. El pas següent ens du a un esquema que ja coneixem: Schebesta va trobar Déu entre els mbutis, i Turnbull el paradís.

L’equació s’acaba de resoldre si examinem un altre dels llibres de Turnbull. El poble de les muntanyes manté una tesi exactament oposada a la d’El poble de la selva. Els iks, protagonistes del llibre, són percebuts com un grapat d’egoistes individualistes, corruptes i malèvols. En les seves relacions personals només els importa el beneﬁci econòmic, encara que aquest s’aconsegueixi esclafant els seus mateixos veïns. La desestructuració familiar i social dels iks contrasta vivament amb el paisatge feliç dels pigmeus mbutis. Turnbull va arribar a l’extrem de proposar al Govern de Kampala... que dispersés els iks entre els altres pobles d’Uganda! Als iks, que es van assabentar del contingut del llibre, no els va fer massa gràcia. Com van dir a un altre antropòleg «si torna per aquí farem que es mengi la seva merda». No els faltaven motius per al ressentiment. En els iks Turnbull va voler veure una rèplica dels valors de la societat occidental que ell tant va condemnar. Si el mirall de Turnbull reﬂectia en els mbutis el seu cel particular, en els iks s’ampliﬁcava el seu infern.

Bibliograﬁa bàsica

DENSLOW, J. S. i C. PADOCH (eds.) (1988): People of the tropical rain forest, Washington, C. University Press.

GRINKER, R. (1994): Houses in the rainforest, San Francisco, California Press.

JANNI, P. (1978): Etnograﬁa e mito, Roma, Ateneo.

MARK, J. (1995): The King of the World in the Land of the Pygmies, Lincoln and London, University of Nebraska Press.

TURNBULL, C. (1984): Pigmeos, el pueblo de la selva, Barcelona, Vergara.

EL PRESTE JOAN, O EL MITE DEL SALVADOR SALVAT

David Alcoy

Historiador. Membre del CEA

Els mites tenen curioses característiques. Pertanyen al món de l’imaginari, a allò que no és real, i tot i així molts éssers humans viuen i moren perseguint mites. Repassant una mica la història de la humanitat arribarem ràpidament a la conclusió que els mites han estat quelcom de molt real, que potser han estat simplement idees, però que aquestes idees han exercit tal fascinació sobre els homes que les seves accions han estat determinades per elles. És a dir, que els mites han inﬂuït en la història perquè per a moltes persones eren «realitat». Quanta gent no ha buscat El Dorado, l’Atlàntida, el Sant Greal, les mines del Rei Salomó, o la font de l’eterna joventut. Milers d’expedicions s’han enviat buscant quimeres que no existien, però que provocaven nous descobriments. El que us presentem a continuació és un d’aquests mites que ha mobilitzat els homes al llarg del temps i que els ha fet emprendre aventures increïbles. I és un mite que destaca per dues característiques ben particulars: és un mite militar i té una ubicació variable. És un mite militar perquè va néixer per satisfer les esperances cristianes de trobar un aliat poderós contra l’islam a l’època de les croades. Per a ells la creença en l’existència d’un poderós rei cristià situat en algun lloc més enllà de la barrera que formava l’islam era d’allò més útil. La seva ubicació fou variable al llarg dels segles perquè sempre se’l va buscar allà on no se sabia què hi havia o allà on era necessari trobar-lo. En les properes pàgines passarem revista a la sorprenent i reeixida carrera d’aquest mite al llarg dels gairebé 400 anys en què fou una obsessió per als europeus occidentals.

L’ORIGEN DEL MITE

Encara que com tots els mites el del Preste Joan té un origen concret, també cal reconèixer que, com molts d’altres, té un rerefons de veritat. En el seu cas l’existència de comunitats cristianes situades en països que l’expansió de l’islam va separar de la resta de la cristiandat. L’origen d’aquestes comunitats, algunes de les quals han arribat ﬁns als nostres dies, es troba en el que els historiadors de l’Església coneixen com les controvèrsies cristològiques, que van enverinar la vida de l’Imperi Romà d’orient al llarg del segle V. Després d’un segle discutint sobre la veritable naturalesa de Déu, l’Església va decidir tallar pel dret i eliminar un motiu de permanent conﬂicte, no sols religiós, sinó també polític. Es va donar una deﬁnició ortodoxa de les relacions entre les naturaleses humana i divina de Jesucrist, i qui no l’acceptà fou considerat heretge. La principal conseqüència de tot això fou la creació de les esglésies herètiques nestorianes i monoﬁsites. Al’Imperi Persa els cristians que hi vivien adoptaren les teories del bisbe Nestori i fundaren les esglésies nestorianes. Des de Pèrsia es van expandir cap a l’Àsia central per la ruta de la seda. A començaments del segon mil·lenni, els missioners nestorians havien aconseguit convertir algunes tribus turques i mongoles, i havien organitzat un patriarcat a la vila caravanera de Merv que controlava tota l’Àsia central. Per la seva banda, els seguidors del corrent teològic defensat a Alexandria, els monoﬁsites, o jacobites, esdevingueren majoritaris a tot el que avui és Egipte, Síria i Palestina. La seva activitat missionera s’orientà cap al sud. Convertiren els regnes nubis que s’estenien al llarg del Nil en el territori del que avui és el Sudan i un nou regne que tot just començava a fer-se notar, el d’Àxum, bressol de la gran nació etíop. L’expansió de l’islam va separar aquestes esglésies de la resta de la cristiandat, i això va donar la seva base a les posteriors elucubracions occidentals sobre un poderós rei cristià que vivia més enllà dels països musulmans.

EL SALVADOR DE LA CRISTIANDAT

Tots els mites sorgeixen quan se’ls necessita, i el Preste Joan va aparèixer, com es pot suposar, en l’època de les croades, en concret quan començaren a anar maldades pels cristians. El 1144 va caure la vila d’Edessa, i amb ella el primer dels quatre estats que els cavallers francs havien fundat a Orient. L’enrenou a Europa fou gran, i el resultat en seria la segona i desastrosa croada que no va aconseguir res. Els cavallers croats se’n van tornar a casa seva sense haver recuperat Edessa ni conquerit Damasc (el premi de consolació). En el procés de preparació de l’expedició, el papa Eugeni III va enviar el bisbe Hughes de Jabala a Terra Santa perquè l’informés de la situació. El bisbe alemany Oto de Freising va sentir el seu informe i el va incloure en el llibre setè de la seva crònica. Segons el bisbe, pocs anys abans de la caiguda d’Edessa, Joan, un poderós rei cristià nestorià de l’Índia (per als europeus medievals l’Índia era tot allò que hi havia més enllà de Bagdad), havia fet una guerra als musulmans per alliberar Terra Santa, va derrotar les tropes del soldà seljúcida, i només la crescuda del riu Eufrates li va impedir entrar a Síria. Després va retornar al seu país. Aquest rei era, a més a més, sacerdot, i per això se l’anomenava el Preste Joan (preste era una deformació medieval de la paraula llatina prevere, ‘sacerdot’). Els especialistes coincideixen a pensar que aquesta fantasiosa història està inspirada en la vida real del rei Ye-Liu Dashi, el fundador de l’imperi Karakitai. Sota el seu lideratge, la tribu mongol del kitai van fundar un imperi a l’actual Xinjiang, i més tard van vèncer el darrer soldà seljúcida en la gran batalla de Katvan, prop de Samarcanda. Ye-Liu Dashi era budista, però tolerava totes les religions. Va protegir especialment els cristians nestorians, que eren molt nombrosos entre la tribu turca dels uigurs, majoritària en el seu regne (i que controlava el comerç per la ruta de la seda, element que no cal menystenir). Això i la seva gran victòria contra l’islam el van convertir en l’heroi dels nestorians, i la seva llegenda va arribar, ben distorsionada tot s’ha de dir, ﬁns a Occident.

Des de la primera notícia que el bisbe Hughes va transmetre a Europa es va suscitar un gran interès per la ﬁgura del Preste Joan i les possibles aliances que proposava. Fruit d’aquest interès fou l’aparició d’una de les falsiﬁcacions més reeixides de la història: la carta del Preste Joan. Va aparèixer cap a la dècada de 1160 i hi havia diverses versions dirigides al papa, a l’emperador de Bizanci i al d’Alemanya. En aquesta carta el suposat Preste tornava a recordar la seva infructuosa croada, es declarava rei i sacerdot i hereu de sant Tomàs, l’apòstol de l’Índia. A continuació descrivia el seu immens país –es declarava rei de les tres índies–, on es trobaven totes les llegendes occidentals sobre l’Àsia, des de les amazones d’Heròdot ﬁns a les tribus perdudes d’Israel. La carta acabava amb una invitació a la croada.

A l’Europa del segle XII ningú no va dubtar de la versemblança de la carta, i ﬁns i tot el papa Alexandre III va enviar el 1177 el seu metge personal, Filip, a Orient amb una contesta pel Preste Joan. Desgraciadament, l’emissari no va poder trobar el destinatari. La fal·lera pel Preste Joan i la carta va arribar al punt que els cavallers anglesos de la Tercera Croada van buscar l’original, que es deia que estava escrit en àrab, a Constantinoble i a Jerusalem (infructuosament, és clar).

Semblava que la negativa del Preste Joan a continuar manifestant-se acabaria amb la mania de buscar-lo, però els mites són molt tossuts i es neguen a morir. Curiosament, Genguis Khan va venir al rescat del Preste Joan. L’any 1217 el bisbe Jacques de Vitry era un dels caps de la Cinquena Croada que es proposava conquerir Egipte. En les cartes que enviava a Europa aﬁrmava que li havien arribat rumors d’un poderós rei cristià que vivia a Orient més enllà dels països musulmans, i que havia obtingut victòries aclaparadores contra ells. Era nét del Preste Joan i es feia dir rei David. Com ja he dit, els mites solen ser persistents i als seus seguidors no els agrada veure’ls canviar, així que De Vitry tranquil·litzava els seus interlocutors aﬁrmant que sabia de bona tinta que el títol que rebia David al seu país era «Preste Joan». Les accions que De Vitry assigna al rei David semblen coincidir amb les de Genguis Khan, aleshores ja mort, i als seus successors en la conquesta mongola de l’Àsia central. Ben aviat rebria Europa la visita dels cruels genets de l’Estepa, però de moment somiaven amb un nou aliat contra l’islam.

Per desgràcia el coneixement és el pitjor enemic dels mites, i a mesura que els europeus anaren reben més notícies i entrant en contacte amb la nova potencia universal, els terribles mongols substituïren el Preste Joan. Però de totes maneres eren un aliat militar poderós i sense cap mena de dubte no eren musulmans, i al llarg de la història els europeus han estat capaços d’aliar-se amb el dimoni només que aquest combatís l’islam. Així doncs, el papa Innocenci III va enviar el monjo franciscà Giovanni di Pian Carpine a trobar el poderós i misteriós Gran Khan, cap d’aquell poble bàrbar i poderós, i de proposar-li una aliança. Precisament un dels avantatges de la conquesta mongola és que havia uniﬁcat tota l’Àsia central i l’havia obert al comerç. Carpine va seguir la ruta de les caravanes i va arribar a la capital mongola Karakorum, on, la veritat sigui dita, no se’l van prendre massa seriosament. El 1258, Lluís IX, rei de França, era a Xipre dirigint la Setena Croada, un cop més contra Egipte, i va voler temptejar el terreny. Va enviar un nou emissari, en aquest cas el monjo franciscà Guillem de Rubruck, el qual també va ser ignorat olímpicament. No obstant això, aquests viatges van millorar molt el coneixement europeu de l’Àsia i no es va deixar de recollir notícies sobre el Preste Joan, o com a mínim d’intentar-ho.

El mateix va fer el més famós dels viatgers europeus medievals, Marco Polo, a qui la seva condició de mercader, i no de monjo, potser va afavorir a l’hora de ser escoltat a la cort del Gran Khan Khublai a Beijing. Tot i així, el missatge que portava en nom del papa no va ser pres en consideració i només es van fer servir les seves habilitats mercantils i diplomàtiques. Gràcies a la seva estreta vinculació amb la cort, Marco Polo va poder conèixer de prop la història dels mongols, i aquest coneixement el va dur a la mateixa conclusió que a Rubruck: el Preste Joan havia existit en realitat, però Genguis Khan, el seu vassall, s’havia revoltat contra ell i l’havia mort.

El personatge a qui Rubruck i Polo van prendre pel Preste Joan era Togril beg, khan de la tribu mongol dels karaits. Els karaits eren cristians nestorians, i el seu cap era conegut com a Wang Khan, de manera que els dos europeus van pensar que Preste Joan no era més que una deformació del seu títol. Togril va ser mort per Genguis Khan en una batalla on l’antic vassall va aﬁrmar la seva supremacia sobre totes les tribus mongoles abans de llençar-se a la conquesta del món. L’evident contradicció entre la ﬁgura èpica del Preste Joan i la mediocre realitat d’un cap de tribu semibàrbar va dur Rubruck a dir:

el que es deia d’ell superava deu vegades el que existia en realitat. És precisament d’aquesta manera com actuen els nestorians que vénen d’aquells països: del no res fan córrer els rumors més grans.

De manera que va culpar els pobres nestorians de tota l’enganyifa que s’havien muntat els catòlics europeus.

EL VIATGE CAP A ÀFRICA

Amb la publicació del llibre de Marco Polo a principis del segle XIV, podriapensar-se que es cloïa deﬁnitivament el mite del Preste. De fet, la caiguda d’Acre, la darrera fortalesa croada, el 1291 deixava el mite sense importància militar. L’impuls de croada havia disminuït molt a Occident i ja no s’organitzaren grans expedicions militars contra l’Orient musulmà. Però llavors, el Preste Joan va fer el més increïble dels prodigis de la seva insòlita carrera, i començà a desplaçarse d’Àsia cap a Àfrica.

Certament al segle XIV ja no hi havia reis ni senyors feudals amb ànims de croada, però sí que hi havia personatges interessats a fer reviure aquest esperit. Els més destacats eren, és clar, el papa i la resta de l’Església. Ja des de principis de segle els llegats i enviats papals per Àsia comencen a dissenyar una estratègia d’atac a l’islam a través d’Egipte, que culminarà en el llibre del monjo Guillaume Adam De modo Sarracenos Extirpandi (crec que el títol llatí parla per ell mateix). La idea no era nova, atacar i destruir Egipte, el més ric dels paï-sos musulmans, i apoderar-se del comerç de les espècies i del seu or. Això debilitaria deﬁnitivament l’islam. Ja s’havien fet dues croades al segle XIII amb aquest objectiu, però l’èmfasi que ara hi posava l’Església era nou. De fet el que s’oferia als senyors d’Occident era el miratge de les riqueses, no l’esperança de la salvació eterna.

Per a aquesta nova empresa, podia ser positiu que hi hagués un aliat militar en disposició d’atacar Egipte per la rereguarda, de la mateixa manera que es pretenia fer amb Terra Santa, i el millor candidat era, no cal dir-ho, el Preste Joan transmutat aquesta vegada en el negus d’Etiòpia. Occident ja coneixia l’existència de la cristiandat abissínia, i ﬁns i tot s’havia plantejat la possibilitat que entre ells visqués el Preste Joan. El metge Filip va trobar monjos abissinis a Jerusalem, i era al seu rei a qui anava dirigida la carta que el papa li va conﬁar. De Vitry va escriure, poc abans de saber del rei David, que li havien arribat notícies que el Preste Joan s’havia convertit al jacobinisme, és a dir, al monoﬁsisme etíop. Però, per regla general, no es considerava seriosament aquesta possibilitat. Marco Polo dedicà un capítol del seu llibre als abissinis, però en cap moment no els relacionà amb un rei sacerdot que ell situava a la llunyana Mongòlia.

Però ja a principis del segle XIV les coses començaren a canviar. El 1320 el dominic Jordanus Cathala de Severac fou el primer a situar el Preste Joan a Etiòpia. El 1328 el monjo irlandès Simon Simeonis visità Egipte i digué que, remuntant el Nil, hi vivia un poderós rei cristià de qui el soldà d’Egipte tenia molta por. En ﬁ, la campanya dels elements més militants de l’Església no va tenir massa èxit. Cap rei cristià es va apuntar a una croada contra Egipte, però va ajudar a ﬁxar la imatge del Preste a l’Àfrica. Com a exemple podem citar que tota la cartograﬁa mallorquina del segle XIV i principis del XV, la millor d’aquesta època i amb unes fonts d’informació excel·lents, sempre col·locava el negus correctament i l’anomenava Preste Joan. Paral·lelament, el mite vivia una nova etapa, plenament incorporat a la concepció europea de com era el món, que el duia a ser una ﬁgura literària. El poeta alemany Wolfram von Eschenbach l’incorporava al mite del Sant Greal i li donava una popularitat mai vista. Tot estava preparat perquè el Preste iniciés l’última etapa de la seva carrera i tingués novament un paper impulsor en la història.

ELS PORTUGUESOS A LA RECERCA DEL PRESTE JOAN

El 1415 una esquadra portuguesa conqueria la ciutat de Ceuta. Era el primer d’una sèrie d’atacs portuguesos i castellans contra els ports i les terres del nord i l’oest del Marroc i la continuació lògica de la reconquesta Ibèrica. Aquesta reconquesta havia mantingut viu a la península l’esperit de croada, quan ja dequeia a tot Europa.Amés a més, per als ibèrics el musulmà era un enemic concret i proper, molt diferent de com el veien els senyors feudals del nord d’Europa. Per a ells Terra Santa era un país llunyà i desconegut. També sabien molt bé els nobles peninsulars les riqueses que es podien extreure d’un bon botí i s’havien acostumat a augmentar les seves terres amb les conquestes a l’enemic musulmà. És en aquest context, on l’odi mortal al «moro» és un fet estès a tota la societat, en què es produí l’atac a Ceuta. I aquest és el context en què un jove príncep participà en la batalla. Es tracta de l’infant don Enric, Enric el Navegant dels llibres de text, que impressionat per tot el que va viure i veure va decidir dedicar la seva vida a l’exploració d’Àfrica i a la guerra als inﬁdels.

Ücretsiz ön izlemeyi tamamladınız.