Kitabı oku: «Al voltant del Cant de la Sibil·la a la Seu de València»

AAVV

Yazı tipi:

AL VOLTANT

DEL CANT DE LA SIBIL·LA A LA SEU DE VALÈNCIA

Aquest llibre s’ha publicat en coedició amb

i amb la col·laboració de

Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d’informació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de l’editorial.

Coordinació editorial: Maite Simon

Maquetació i grafisme de coberta: Celso Hernández de la Figuera

ISBN: 978-84-9134-379-0

ÍNDEX

PRESENTACIÓ, Vicent J. Escartí

1. La Seu de València, teatre de laitúrgia Eduardo Carrero Santamaría

2. Despeses i preparatius de la representació de la nit de Nadal a la Seu de València (1410-1448) Guillem Chismol

3. A l’ombra del Cant de la Sibil·la. Les altres sibil·les en la historiografia i en la literatura catalanes durant l’edat mitjana Vicent J. Escartí

4. Al voltant de la consueta de la Sibil·la del Cançoner de Gandia Maricarmen Gómez Muntané

5. Configuració i recepció de la representació sibil·lina en el context hispànic anterior a Trento Francesc Granell

6. La Sibil·la de la Seu de València. Fonts i testimonis documentals Carles Magraner i Joan C. Gomis

7. Els oracles sibil·lins a València. Text i cerimònia Francesc J. Massip

PRESENTACIÓ

Vicent Josep Escartí

Universitat de València / IIFV

No podem dir que els estudis sobre el Cant de la Sibil·la a la Seu de València –i a tot l’àmbit valencià– compten amb una gran tradició. De fet, fins ara mateix, pràcticament, han estat escasses les referències a aquella cerimònia antiga i que degué tenir una gran popularitat entre les gents dels segles medievals. Celebrada la nit de Nadal, degué significar una manifestació paralitúrgica ben cara al poble, que es devia mirar tot el decorat ideat per a l’ocasió i, encara, el cant mateix, com un moment transcendent en què la veu del passat –d’un passat «clàssic», per a nosaltres– es feia present: en companyia dels profetes bíblics, la sibil·la cantava i anunciava la vinguda de Crist i el Judici Final, tan temut i tan present en aquell temps, a través dels predicadors que, en molts casos, el sentien imminent, tot aprofitant aquella amenaça per fer que els fidels es penediren dels seus pecats.

El Cant de la Sibil·la era, doncs, el punt àlgid –escenogràficament parlant– de la cerimònia nadalenca en què a la Seu de València hi havia aquella presència de personatges dotats del do de la profecia i, encara, un betlem que, segurament combinant figures i éssers humans disfressats, representava el naixement de Crist. El assistents s’ho devien de mirar bocabadats, mentre fora el fred s’apoderava de la ciutat.

Aquella cerimònia sabem que es desenvolupava –amb variants més o menys locals i sense dubte amb diferències provinents de la tradició de cada lloc i dels recursos de què es disposaria en cada seu– en altres terres del nostre espai cultural, des de Barcelona a l’Alguer, tot passant per Mallorca i Tarragona. Sabem, també, que aquella cerimònia era present en terres de Castella i a la Provença. La Sibil·la –i el seu cant– era un personatge famós; quotidià, perquè cada any es repetia. Almenys des de mitjan segle XV, a més, sembla que cantava en la llengua del poble i això, encara, degué donar-li un relleu major i una major popularitat.

Però arribà el concili de Trento (1545-1563) i les seues reformes, que anul·laven els ritus eucarístics locals i establien un ritual unificat per a tota la cristiandat i, entre altres coses, es bandejaren de les nostres seus les cerimònies paralitúrgiques de la nit de Nadal, entre les quals la Sibil·la i el seu cant profètic. Amb això acabava, pràcticament, la història d’aquella bella representació: excepte a Mallorca i a l’Alguer, on la insistència de la població i el criteri d’alguns prelats van permetre que es reimplantàs, no sense problemes i amb períodes de prohibició estricta. A València, però, en un determinat moment encara ignot, en la segona meitat del XVI, es va extingir, i no sabem quina va ser la reacció popular.

De la Sibil·la a la Seu de València ja no tornarem a saber res –almenys, fins ara, no hem descobert documents o altres textos que en parlen–, fins a una data tan distant d’aquell món medieval com el 1803, quan el xativí Joaquim Llorenç Villanueva publicarà algunes dades sobre aquella cerimònia al volum I del seu conegudíssim Viage literario a las iglesias de España (Madrid, Imprenta Real). Més tard, Milà i Fontanals, en un article erudit –«El canto de la Sibila en lengua de oc»–, publicat a la revista Romania, el 1880, o Josep Ruiz de Lihory, el 1903, a La música en Valencia (València, Doménech), el recordaven breument. I pocs anys després trobarem noves referències: el canonge Josep Sanchis Sivera, el 1909, a La catedral de Valencia. Guía histórica y artística (València, F. Vives Mora), si bé repetia les dades adduïdes per Villanueva, ens donava noves aportacions sobre les representacions de la nit de Nadal, tot tornant a posar en circulació el record de la Sibil·la. Un record que seria aprofitat pel seu nebot, l’erudit filòleg Manuel Sanchis Guarner, el qual, el 1956 publicà El cant de la Sibil·la. Antiga cerimònia nadalenca (València, Institució Alfons el Magnànim), el primer treball dedicat íntegrament a aquesta manifestació cultural medieval i on l’autor connectava la representació valenciana amb altres testimonis de la resta del nostre espai lingüístic.

Les últimes dècades del segle XX i el que portem del segle XXI significaran un avanç en els estudis de la nostra literatura i la nostra cultura medievals, i del nostre passat històric, i això permetrà que, a poc a poc, aquella manifestació musical, parateatral i paralitúrgica siga tinguda en compte en estudis més generalistes o bé esdevinga centre d’interés d’alguns –pocs– estudiosos que, en alguns casos, han participat en el volum que ara editem. A això hauríem d’afegir el fet que, des del 2015, la Capella de Ministrers, sota l’impuls del seu director, Carles Magraner, ha recuperat en part la tradició del drama sibil·lí, en representar-lo de bell nou a la Seu de València, afegint-se, així, a altres iniciatives locals valencianes que, des dels últims anys de segle XX han anant incorporant la veu de la Sibil·la en concerts de Nadal, en llurs respectives esglésies: Gandia, Xàtiva, Ontinyent, Algemesí, etc. –i les cite com a exemple, i de memòria, sense cap ànim d’exhaustivitat.

Comptat i debatut, el Cant de la Sibil·la de la Seu de València sabem que és bessó d’aquell de la Seu de Mallorca –que fou declarat Patrimoni Immaterial de la Humanitat, per la UNESCO, el 2010. Germà bessó i, en part, model, si fem cas de les paraules del bisbe d’aquella diòcesi, el valencià Joan de Vich, que va permetre la seua reintroducció. Coneixem, també, la seua música –gràcies a la partitura conservada a l’anomenat Cançoner de Gandia– i tenim dades sobre la seua posada en escena –a través dels documents de l’Arxiu de la Catedral de València que ens aporten pistes sobre les cerimònies de la nit de Nadal. Posseïm, encara, el text, en vernacle, conservat en diferents llocs, entre els quals destaquen les Hores de la Setmana Sancta, publicades a la ciutat de València, el 1533. Etcètera.

Tot plegat fa que siga possible afirmar que la tradició del Cant de la Sibil·la a la Seu de València és ben valenciana i que estem en condicions de reivindicar-la com una manifestació més de la nostra cultura local i compartida amb altres terres de la nostra geografia històrica. I, per això, hem volgut col·laborar en l’estudi i la difusió d’aquest drama paralitúrgic, amb el present volum d’articles que pensem que pot esdevenir una aportació clau i en un moment decisiu. I és per això, també, que hem volgut comptar amb noms de relleu, en els estudis de la litúrgia sibil·lina, al costat de noves veus que s’han encarat als testimonis d’aquell passat parateatral amb la intenció d’aportar-ne alguna llum.

El volum, doncs, compta, finalment, amb set treballs que, per ordre alfabètic, són els que ara tractarem de sintetitzar. En primer lloc, el professor de la Universitat Autònoma de Barcelona, Eduardo Carrero Santamaría, amb el seu treball «La Seu de València, teatre de la litúrgia», s’encarrega de fer una anàlisi que ens mostra com la catedral de València esdevenia un escenari idoni per a la representació del drama sibil·lí –i d’altres, al llarg de l’any litúrgic. Guillem Chismol, professor de la Universitat de València, amb «Despeses i preparatius de la representació de la nit de Nadal a la Seu de València (1410-1448)» ens ofereix les dades que ha localitzat en els llibres de fàbrica de la catedral, durant la primera meitat del segle XV, com un tast d’una investigació que encara s’hauria d’ampliar més, cronològicament. Vicent J. Escartí, de la Universitat de València també, es fixa, per contra, al seu treball «A l’ombra del Cant de la Sibil·la: les altres sibil·les en la historiografia i en la literatura catalanes durant l’edat mitjana», en el fet que, més enllà del Cant, el record de les sibil·les i les seues virtuts profètiques va estar present en la historiografia i en la literatura nacional, més del que sembla. Maricarmen Gómez Muntané, també de la ja esmentada Universitat Autònoma de Barcelona, fa una aportació que serà fonamental en el coneixement de la música del Cant de la Sibil·la valenciana, atés que contextualitza i edita la partitura que ens l’ha conservada, al seu treball intitulat «Al voltant de la consueta de la Sibil·la del Cançoner de Gandia». Francesc Granell, de la Universitat de València, encara, ens fa una aproximació al món sibil·lí hispànic, al seu treball que porta per títol «Configuració i recepció de la representació sibil·lina en el context hispànic anterior a Trento». Carles Magraner, director de la Capella de Ministrers, i Joan Carles Gomis, del Conservatori Superior de Música de Castelló-ISACV, ens fan un recorregut per les fonts i els testimonis documentals i bibliogràfics que ens han conservat el record de la Sibil·la valenciana, al seu treball «La Sibil·la de la Seu de València. Fonts i testimonis documentals». Finalment, Francesc J. Massip, de la Universitat Rovira i Virgili, de Tarragona, amb «Els oracles sibil·lins a València, text i cerimònia», ens ofereix dades ben interessants sobre la Processó dels Profetes –cerimònia on s’ubicava l’aparició de la Sibil·la– i sobre els textos que recitaven i cantaven les sibil·les Eritrea i Tiburtina, que eren les que intervenien en la litúrgia de la nit de Nadal.

En conclusió, hem cercat d’aportar més llum al passat de la Sibil·la de la Seu de València i volem que això aprofite per donar testimoni del seu present i, encara, per potenciar-la en el seu recorregut futur, que, temptant d’usar dels poders profètics que aquelles dones exhibien, li augurem fecund i pròsper.

1. LA SEU DE VALÈNCIA, TEATRE DE LA LITÚRGIA

Eduardo Carrero Santamaría

Universitat Autònoma de Barcelona

La consueta de la catedral de València de 1527 és, possiblement, un dels textos litúrgics més fascinants de la vella Corona d’Aragó. Certament, no va ser la primera que va tenir. Segurament, es tracta d’una actualització de les diverses maneres d’escenificar la litúrgia amb què comptava la catedral des del segle XIII i que, al seu torn, degueren adaptar unes formes importades des d’algun altre lloc del seu entorn geogràfic eclesiàstic proper, com ara Lleida o Toledo (Torres Fernández, 2006: 21-64). Lamentablement, no hem conservat restes d’ordinaris litúrgics previs a la consueta de començaments del xVi i, per tant, les referències indirectes al ritual s’han de buscar en un altre tipus de documentació medieval. Tot i això, aquesta manca es veu en certa manera compensada per l’extrema riquesa d’un altre tipus de fonts escassament prèvies o coetànies a l’ordinari de 1527, que ens permeten fer una aproximació al ritual pretridentí de la catedral valenciana, encara ple de singularitats i característiques pròpies, anteriors per tant a la globalització litúrgica del segle XVII, que poc a poc es va imposar després de la publicació del missal de Pius V el 1570.¹

Destacarem aquí alguns dels esdeveniments litúrgics més importants ressenyats a la consueta i amb una repercussió directa sobre la imatge de la catedral. Cal assenyalar que tant l’ordinari com altres fonts recullen particularitats pròpies de la catedral, com era que el dimecres de cendra l’expulsió dels penitents es feia després que aquests assistissin a la missa a les grades de l’altar major, fora de les reixes, a diferència d’altres llocs on ja no assistien a l’església. També, que els sermons pronunciats a la catedral tenien dos públics i, en conseqüència, dos escenaris diferents. El més reservat era l’espai privat per al capítol a la sala capitular –«lo sermó de la vigília al capítol» es llegia durant la missa major de les vespres de Nadal (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 182)–, mentre que es predicava al poble des del púlpit –«la trona acostumada»–, entre cor i presbiteri. Evidentment, les aglomeracions de públic i fidels es devien formar pels voltants del tram del creuer, això és, el transsepte, des d’on podien veure l’altar major, els púlpits de lectures i predicacions, del cimbori del qual penjaven i emergien enginys i meravelles, i els entarimats o escenaris temporals en els quals es realitzaven les accions teatralitzades (fig. 1). Es tracta d’una característica comuna a tota l’arquitectura catedralícia espanyola en què, des del segle XIII, quan es va generalitzar la instal·lació del cor a les naus, el transsepte s’hi va convertir en el lloc bàsic per assistir als oficis, a ambdós costats de la via sacra (Carrero Santamaría, 2015). A València, el capítol separava l’espai del tram del creuer per a segregar homes i dones (Sanchis Sivera, 1909: 466).

1. La catedral per Nadal

Començant pel Temps de Nadal, durant el segon nocturn de les matines d’aquest dia tenia lloc el Cant de la Sibil·la, segons recull el breviari de 1464 (Villanueva, 1804: 134).² En l’anomenat ofici de Setmana Santa de 1533 s’hi van unir els profetes i «es probable que estos testimonios los dixese otro respondiendo a la pregunta del Lector» (Villanueva, 1804: 134-135), és a dir, que ens trobaríem amb un diàleg cantat entre diferents personatges. El nen que interpretava la sibil·la sortia en processó des de la sagristia fins al púlpit de la catedral: «La Sybilla deu estar ja apparellada en la trona vestida com a dona», tal com recullen les Hores de la Setmana Sancta (1533: CCLVIr), mentre que la consueta és més explícita i aclareix: «Com dihuen la sisena liçó, la sibil·la, acompanyada ab lo vedell y dos canalobres, va a la trona de l’evangeli y quant és hora, diu la sibil·la tres o quatre cobles, y torna-se’n a la sagrestia» (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 186).³

Fig. 1. Catedral de València. Planta. 1. Localització del cor medieval. 2. Sagristia. 3. Retrocapella. 4. Contracapelles de la capçalera i plataforma per a la benedicció del Diumenge de Rams. 5. Sagristia nova (s. XV).

Per a celebrar la vigília de Nadal, l’altar major era preparat i decorat pels escolans, que col·locaven els domassos a les bigues de la capella major:

...la nit ans, [aprés] de feta la guarda, los escolans empalien en la capella les dos barrades baxes de ricamarts blanchs, como se feya de primer, o ab les cortines de ras del degà Vilarrasa, y als caps, devers lo retaule, los dos emperials blanchs ab vidaures de domàs vert. Y resten aquestes dos barrades empaliades d’esta segona manera per a la empaliada de Nadal. Lo pali blanch de la Maria seyta en la cadira, que·s diu del bisbe en Bages, frontal blanch brodat de les ons, y les tovalloles blanques ab huns àngels del mateix pali. Lo qual pali ha servit a les darreres vespres de la O. Los tapits blanchs (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 181).

L’empal·liat de l’altar major es renovava després de la missa major, quan els cinc escolans s’encarregaven de penjar altres teles, fent una interessant anotació: «y als caps de les barres, devés lo altar, axí en les altes com en les baxes de la capella, posen quatre emperials blanchs, dels millors, hu a cascun cap de barra, perquè se amaguen detràs les portes del retaule, quant està ubert» (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 183). Els domassos que cobrien el peu d’altar, el pal·li del papa Calixt que cobria el costat sud del presbiteri, les cortines sobre els púlpits, les que cobrien les portes de l’altar, les catifes dels graons de l’altar i la cortina negra sobre el seu crucifix... La imatge de la capella major devia ser singular.

A l’inici de laudes de la vigília de Nadal, s’esventava la gran campana Morlana i l’altra voltejava; just després d’això començava un gran repic de totes les campanes durant pràcticament una hora i, després d’aquest, es feien sonar totes les campanes i esquelles que es poguessin durant quatre hores i mitja, per a la qual cosa els responsables eren ajudats pels escolans de les altres esglésies i parròquies de la ciutat. Després es feia un bell repich fins a les cinc hores, en què es tocava a l’alba amb la campana Manuel. Llavors, al fossaret de la catedral es donava un esmorzar a tots els que havien col·laborat en el monumental concert (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 181-182).

Almenys des de 1432, a més de la Sibil·la, el tram del creuer es convertia en un lloc destacadíssim dins de les activitats de litúrgia teatralitzada a la catedral. La seva arquitectura es disfressava mitjançant una gran lona que tancava el cimbori amb la imatge del Déu Pare, i a la barana es col·locaven vint i quatre nens vestits d’àngels que portaven ciris encesos (fig. 2).

Fig. 2. Catedral de València. Vista del cimbori.

Al transsepte sud, entre el cor i l’embocadura de la capella major, es muntava un gran escenari –«lo cadafalc acostumat devant lo cor e de l’epistoler tro sus al prehicador»– on es representava la Gloriosa Nativitat de Jhesuchrist. Es tractava d’un pessebre il·luminat per vint-i-vuit ciris, on se situaven les imatges del nen Jesús, la mare de Déu i sant Josep, amb els àngels corresponents. També una representació de la ciutat de Jerusalem –no sé si en un envelat– i les figures dels profetes. Al seu voltant es col·locaven vint-i-cinc pastors, entre figures i persones reals. Al cor hi havia l’arbre del Paradís amb Adam i Eva i, a sobre, el nen Jesús acompanyat de serafins. En un moment determinat, el cel entelat s’obria i apareixia un colom de fusta amb plomes de paper que arribaven fins a l’estable. Allà, un àngel amb un lliri a la mà iniciava un diàleg cantat amb la mare de Déu.⁴ Es deixa sentir l’empremta de la iconografia de l’Assumpció, de la mateixa forma com es pot observar la relació entre aquest tipus de representació i les de la Pentecosta i l’Assumpció de la Mare de Déu, segons tindrem ocasió de veure. Topogràficament, el cicle valencià de Nadal a l’Epifania se centrava en l’altar major que, juntament amb la sagristia, el cor i les trones, era constantment mudat del seu aixovar tèxtil. Entre les festes, destaquen la vigília de Nadal, els dies de Sant Esteve, Sant Joan Evangelista, els Innocents, Santa Llúcia i Sant Tomàs de Canterbury, Sant Silvestre, la Circumcisió i l’Epifania amb la seva vigília i la processó, que mostra la relíquia de la mirra regalada pels Mags al nen Jesús (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 181-202). Ni rastre del cadafal amb les escenes de l’Anunciació i el Naixement, de bisbes o d’actes de Reis Mags que, indubtablement, van existir. El problema de les consuetes és que, a vegades, no narren puntualment tot allò referent al ritual, que ja era sabut o es feia com un costum sense necessitat de descriure-ho amb detall. Només la Sibil·la és detallada com a testimoni d’aquella riquesa cerimonial. Com a colofó, per a la Candelera, l’aixovar tèxtil de la catedral tornava a lluir amb tot el seu esplendor per a la benedicció i l’aspersió dels ciris pel bisbe (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 214-219).

2. De Rams a la Pasqua de Resurrecció

El segon moment més significatiu del calendari era la celebració del Diumenge de Rams i la Setmana Santa. A més de la consueta, conservem les Hores de la Setmana Sancta, un ordinari paral·lel imprès per a aquestes dates i en el qual s’especifica que el Diumenge de Rams no s’havia de celebrar a les esglésies parroquials, sinó que eclesiàstics i llecs de la ciutat s’havien de congregar a la catedral i la processó que en sortia (Hores de la Setmana Sancta, 1553: XLIVv-XLVr). Els tocs de campana eren de cinc hores i quart, i a dos quarts de sis es feia toc de missa major dominical, durant mitja hora més. A l’interior de la catedral, l’altar major romania velat per la gran cortina negra que el cobria durant bona part de la Setmana Santa; el responsable d’aquest i el guardià de la catedral havien d’arreglar la terrassa de l’exterior del costat nord de la girola, on tenia lloc la benedicció dels rams i el sermó. Precisament aquí, el sotsobrer del capítol havia fet posar des del dissabte l’escala d’accés i des del diumenge –per a que els nens del cor no els anessin regirant–, els bancs de l’altar major (Martí Mestre i Serra Estellés, 209: 70-71). La terrassa estava decorada amb teles i tenia penjats paraments que havien estat posats pels escolans de la catedral: «...claven en la paret lo drap del servo, ab los dos tancaportes, e los tres bancals de brots, ab los dos vells, als antepits del terrat, y damunt lo banch ho seuhen los canonges, arrimat a la paret» (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 71). En aquell mateix lloc es col·locava una tauleta revestida amb el pany dels aniversaris i una catifa cobria el terra davant del faldistori episcopal i un faristol de ferro. Els llibres litúrgics que es portaven fins allà eren unes pericopes i un pontifical –missal bisbal–, i per a la cerimònia de benedicció també es col·locaven la sitra i l’hisop, un encenser i una naveta. Les vestimentes del prelat, diaca, sotsdiaca i altres assistents –totes en color verd–, quedaven llestes a la sagristia, juntament amb la creu que el campaner s’encarregaria de portar durant tota la processó, fins al moment de la benedicció, en què era substituït pel responsable de l’altar (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 71-72).

Quin lloc era aquest que, a la capçalera catedralicia, permetia el muntatge d’un entarimat al qual pujaven el bisbe i el capítol, sagristans i un altre clergat menor, per a realitzar la benedicció dels rams i el sermó corresponent? En ocasions, les modificacions a què ha estat sotmesa la catedral de València durant temps moderns i contemporanis, ens fan difícil l’aproximació a la seva realitat material. En allò relatiu a la molt transformada girola, el seu sostre original de terrassa era l’escenari de la celebració, sobre una capella propera a la porta dels Apòstols a la qual s’accedia per unes escales col·locades allà per a l’ocasió. Aquest exterior de la capçalera va ser cobert en temps moderns per «l’obra nova», la pantalla classicista amb què s’oculta l’obra medieval mitjançant la seva superposició d’arcades (fig. 3).

Fig. 3. Catedral de València. Exterior nord de la capçalera i «obra nova».

Tornant a la benedicció dels Rams, el poble s’aglomerava a la plaça veïna, des d’on podia contemplar la cerimònia emmarcada en l’empal·liat i els domassos a què al·ludíem. Josep Sanchis i Sivera relata que antigament hi havia la possibilitat de fer la benedicció i el sermó en llocs diferents, és a dir, beneir els rams prop del costat sud-est de l’església, a la porta de la capella de Sant Vicent màrtir, o al costat de la porta nord de la catedral, costum que quedaria finalment implantat (Sanchis Sivera, 1909: 68).

La cerimònia no va canviar molt amb les transformacions litúrgiques modernes. La consueta posttridentina redactada al segle XVIII puntualitza únicament que el sermó i la benedicció de Rams es feien a «l’obra nova», tal com va romandre fins 1775, segons Sanchis i Sivera. Seguint el directori litúrgic del canonge Herrera,

Pertenece a los sacristanes entoldar la galería de la obra nueva con los tapices de la Iglesia, desde la primera ventana hasta la escalera, poner en el balcón del púlpito el paño de paz de la Passión, y sobre el balcón un tornavoz morado, parar un altar con toallas, cruz, dos candeleros, atril y missal, una silla de terciopelo morado, y tres taburetes de vaqueta colorada, y los tres banquillos de los cambreros, el uno para el maestro de ceremonias, el otro para los dos capiscoles y el otro para los dos cambreros y la sillica de tixera para el magister. En la credencia los libros epistolarios, las dos torrezillas de plata, unas fuentes de plata con agua bendita, el hisopo canonical, incensario, y naveta, dos estolas la una canonical, y la otra de domero, dos velas para que se conserue la luz dentro las torrezillas y poner tapices sobre los bancos de respaldo (Arxiu de la Catedral de València [ACV], Consueta de la Santa Metropolitana Yglesia de Valencia, p. 288).

Així mateix, l’altar major, les grades i el cor eren il·luminats amb dotze ciris, es col·locava el frontal brodat «d’Anglaterra», es muntaven els púlpits per als cantants i es deixaven al cor i a la sagristia les vestimentes dels responsables dels oficis: «las seis albas y estolas para los músicos que han de cantar el Pasio. Al carpintero de la iglesia le toca poner los púlpitos para cantar el Pasio» (ibidem, pp. 288-289). Quant als músics, dies abans del Diumenge de Rams, el mosso de capella havia de demanar als canonges que guardaven les claus del tresor els llibres de Passió, els del crisma i els del mandat, que s’utilitzaven durant la Setmana Santa i que ell mateix es responsabilitzava de tornar-los a la segona festa de Pasqua:

Unos quantos días antes de esta dominica el moço de capilla de los músicos pide a los señores canónicos que tienen las llaves del tesoro los libros passioneros que allí se guardan con los libros de la crisma y del mandato, y se entrega de todo para restituhirles la segunda fiesta de Pasqua (ibidem, p. 289).

Les cent tres palmes que es beneïen, venien directament des d’Elx, amb feixos de llorer i olivera, i eren trenades per a ús de l’arquebisbe, el celebrant i el virrei, convenientment col·locades a la galeria de l’obra nova, on es feia la benedicció (ibidem).

Quant a la processó que portava el clergat de la catedral fins al lloc de celebració, la consueta de 1527 indica que un any abans el capítol n’havia fixat el recorregut, encara que podem suposar que no fou molt diferent al realitzat en dates prèvies. Se sortia per la porta sud de la catedral –«com era acostumat»–, anomenada del Bisbe o de l’Almoina, es girava per la façana meridional, circumdant l’exterior de la girola, fins arribar a les terrasses veïnes a la porta dels Apòstols. Al recorregut, el campaner portava la creu de la catedral a l’anada i la sostindria fins al sermó i, en començar la benedicció, la lliurava al sagristà responsable de l’altar, que se n’encarregava fins al retorn a l’església. L’escolà guardià portava la sitra i donava l’aigua beneïda, mentre que el segon clergue menor acompanyava a qui pronunciava el sermó i al sotssagristà (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 72). Menys explícites són les Hores de la Setmana Sancta, però sí que detallen la processó de la creu, els cants, l’aigua beneïda, els canelobres i ciris encesos al sortir del cor, les lectures corresponents un cop arribats al lloc, el sermó i la benedicció dels rams:

E aprés sia feta la beneditió dels rams per lo bisbe o per lo sacerdot, girada la cara a l’orient e tenint tostemps la mà stesa sobre lo poble. Segueix la benedició dels rams [...] E feta la benedictió, sia spargida la aygua beneyta sobre los rams; e aprés lo cantor, ab alta veu, començe aquesta Antiphona... (Hores de la Setmana Sancta, ff. XLVr-XLVIv, i XLVIIIv-XLIXr)

La consueta del segle XVIII indica que el recorregut de la processó des de la catedral fins a l’obra nova havia d’enramar-se convenientment, i destaca que els sagristans havien de guardar «la puerta de la escalera del simborio no dexando subir a nade a la galería, y el sábado de ramos da orden a los nuncios convoquen las parroquias para el domingo a las siete de la mañana para la processión, que ha de salir luego que esté cantada tercia y hecho el asperges» (Consueta de la Santa Metropolitana Yglesia de Valencia, p. 289). Per últim, detalla el recorregut de la processó que, sortint per la porta sud, anava (p. 290):

por delante la cassa de San Vicente Mártir, por la Almoyna, y por delante Nuestra Señora de los Desamparados, y sube por la escalera de la obra nueva a la galería, guiando los dos capiscoles con capas cantando la antífona «Osana filio David». La cruz de la Iglesia lleva un sacristán con dalmática morada, poniéndose en la primera ventana de la galería con los dos ciriales, de modo que la vea el pueblo, las cruzes de las parroquias las arriman sus sacristanes a la pared de la parte de la Iglesia y comienza la bendición de los ramos, repitiendo el preste la misma antífona rezada y después canta la oración.

Un cop finalitzada la cerimònia, la processó tornaria «per altre camí».⁵ El camí de retorn és més interessant perquè comporta alguns canvis en el recorregut que, bàsicament, el que feia era envoltar la catedral. Aquest altre camí és explicitat en la consueta: la comitiva aniria pel mig de la plaça de la catedral i hauria d’entrar per la porta dels Apòstols: «y al tornar, que vinga per mig de la plaça de la Seu y entre per la porta dels Apòstols» (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 73). En aquest precís moment es produïa la coneguda identificació dels murs de l’església amb els de Jerusalem i del bisbe amb Crist, trucant a les seves portes. A València, els nens del cor s’encarregaven de cantar des de l’interior de l’edifici. A la consueta de 1527, ho feien des de la sala del sotssagristà, un espai que desconeixem, proper a la porta dels Apòstols, però que devia ser als voltants de la sagristia nova, a l’esquerra de la portada, dins del conjunt d’estances dedicades al clergat menor que ocupava els pisos alts d’aquesta zona: «E canten los fadrins a la finestra de la sala del sotsagristà, dins una gelosia». Les portes de la catedral s’obrien al ritme de la campaneta del cimbori i un repic de totes les campanes, mentre els canonges es dirigien al cor i el bisbe a la sagristia, a canviar el seu vestuari; després de la celebració de sexta, es retiraven els panys d’altar verds i quedaven els negres, que s’havien posat a sota, en previsió. A partir d’aquest moment, el negre era el color que definia els domassos de la catedral, el vestuari de l’arquebisbe, els celebrants i els ministres, i el vel que cobria la creu (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 72 i 73).