Kitabı oku: «Al voltant del Cant de la Sibil·la a la Seu de València», sayfa 2

En les Hores de la Setmana Sancta, el lloc d’entrada de la processó de tornada era diferent, i es canviava fins i tot la portada occidental que, llavors, devia ser un mur de tancament, amb la seva façana principal inacabada. El lloc de cant dels infants passava de l’habitació del sotssagristà, al costat de la porta dels Apòstols, a un dels pisos del Micalet, i s’iniciava un intercanvi d’antífones entre els escolans, l’arquebisbe i el capítol, el volum del qual, a més, anava «in crescendo», per acabar amb la crida del prelat a les portes del temple i la resposta des de l’interior; finalment s’obrien les portes entre tocs de campana i se celebrava l’hora de sexta (Hores de la Setmana Sancta, 1553: Lr-LIr; i Sanchis Sivera, 1909: 470).

Per als altres dies de la Setmana Santa i fins a l’inici del Triduum Sacrum, en les tres fonts que tenim entre mans –les dues consuetes i les Hores de la Setmana Sancta– les rúbriques se suavitzen en el seu contingut material, i se limiten exclusivament a indicar de forma puntual les lectures o les oracions, el nombre d’espelmes que s’encenien i s’apagaven, la importància del canelobre de l’altar major i el Ciri de la Fe. Al dimarts sant, la consueta del segle XVI ens recorda que, després de les vespres de difunts, s’havien de preparar els estris per a les celebracions més intenses dels dies següents, com ara perfumar el monument, obtenir l’oli per al crisma i disposar de l’aixovar per al mandatum:

Recorde’s lo sotsagristà de perfumar la tomba y tovalloles del monument ab alguna bona olor. E faça comprar a l’armarier tres quarterons d’oli molt clar per a la crisma y mija liura de cotó, y done-li los bacins y cànters de lautó del lavament dels peus, per a que·ls netege, que l’armarier toca de netejar-lo (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 76).

Durant el dimecres sant el cerimonial començava a condensar-se. A les vespres, les Hores de la Setmana Sancta recullen: «E en la missa maior quand lo preuere dira “Pax domini” deu se leuar del tot lo vel o cortina ques posa dauant lo altar maior» (f. CXLVIIv). A la consueta es recull la mateixa acció relatada de forma una mica diferent: «Quan diuhen Pax Domini etc., en lo punto que acostumaven de apartar les cortines, huy dexen-les caure de tot, les tres cortines de davant lo altar, y prenen-les corrents y ponse-les dins la sagrestia» (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 77). El pal·li i les teles d’altar negres eren substituïdes per blanques i, ara, la creu del Lignum Crucis, velada, era portada fins a l’altar major durant el cant del Vexilla Regis. Quan s’entonava el vers «beata cuius brachiis», el sotssagristà havia de descobrir-la i, acabat el vers, tornar a cobrir-la –aquesta era l’última vegada que es mostrava. Acabades les completes, s’apagaven els llums de l’altar i durant les tenebres només quedaven els ciris sobre la reixa del cor. Els sagristans tancaven les portes de la catedral, la finestra sobre la porta del campanar i del cor i, mentre es deien les matines de tenebres, els escolans s’encarregaven de vigilar que els nens no toquessin malament ni abans d’hora: «los escolans van per la Seu ab unes vergues primes per a pegar als fadrins, perquè no toquen ans de hora ni ffassen mal» (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 78). Quan es tancava de la catedral, el sotssagristà s’encarregava d’arreglar la tomba del monument per a la cerimònia de l’enterrament de l’hòstia el Dijous Sant. Així, a la sagristia, prenia l’ara que hi havia sobre l’armari de la plata, els panys grana que s’acabaven de fer per indicació del redactor de la consueta, una Bíblia petita daurada i una creu també petita, corporals daurats i el filacteri de la creu que penjava a la sagristia, on es podia llegir l’epígraf en hebreu, grec i llatí. A un costat de l’ara es posava la Bíblia, a l’altre la creu petita amb peu de plata i una mica de flor de taronger a l’interior de la tomba i es tancava amb clau (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 78-79). Els sagristans havien de dormir al monument per a cuidar-lo. La localització d’aquest dins la topografia catedralícia anava des de l’habitual situació a la sagristia, recollida al missal de 1509 i a la consueta, al lloc en què s’instal·lés segons les Hores de la Setmana Santa de 1494, ja fos «en lo sacrari o casa que aparellat hauran» (Villanueva, 1804: 148-149) –s’entén que es tracta d’una capella que arreglaven amb aquesta finalitat. En època moderna comptava amb uns llenços en perspectiva que havien d’emmarcar el monument, i podem imaginar que eren semblants, en allò referent al joc de profunditats, als que es conserven avui a l’església parroquial de Villahermosa, a Ciudad Real, compostos per diverses gergues que es disposaven unes darrere les altres per a crear l’efecte òptic.

Evidentment, la localització del sepulcre a la Seu valenciana va ser variable i circumstancial, cap a la que es dirigien les diverses processons del Triduum Sacrum. En tot cas, destaquem que una localització bastant habitual del sepulcre va ser la retrocapella o transagrari que ocupava la superfície de darrere el retaule major. A més que, com hem vist, en ocasions aquesta retrocapella fos denominada el Sepulcre, la consueta del segle XVI especifica com de vegades la processó anava fins al monument, fent el recorregut des de la porta de la sagristia per la girola, passant per la Mare de Déu de l’Anyell –retaule que estava en una de les capelles– fins arribar al mateix punt axial del presbiteri. Algunes precioses notícies sobre la confecció de l’arca o sepulcre emprat per a enterrar les hòsties van ser recollides al llibre d’obres de 1432, on se citava expressament que s’havia encarregat al fuster Joan Amorós «la tomba que fiu obrar pera reservar lo cors preciós de Jehsus lo dijous sanct» (Sanchis Sivera, 1909: 470-471).

Després d’indicar-se que des del Triduum Sacrum fins a les primeres vespres de Pasqua no se celebrarien matines, serveis de difunts, ni oficis de la Mare de Déu, l’inici del Dijous Sant suposava que «encenen-s’i quinze ciris davant lo altar» (Hores de la Setmana Sancta, 1553: LCr.). A més dels ciris, el ritual es complicava. En finalitzar, les matines ja contemplaven un intercanvi de cants entre els cors: «E acabada de dir la dita Antífona, dos cantors stant davant lo altar diguen Kyrie eleyson. E lo chor replique...» (Hores de la Setmana Sancta, 1553: CLXVv). A les vespres del mateix dia

ab gran reverència sia reservat lo Corpus Domini en lo sacrari o casa que apparellat hauran, fins al següent jorn, segons és de costum. E quant portaran lo Corpus de l’altar al sacrari, ab baixa veu diguen lo seguent vers: Egressus Iesus de pretorio portans spineam coronam tunc iudei omnes clamabant: Tolle Tolle crucifigatur. Estant lo prevere que haurà dit la missa en lo altar, començen vespres, lo qual al fi de les vespres digua vers: Dominus vobiscum (Hores de la Setmana Sancta, 1553: CLXIXv).

Per al Dijous Sant es preparava de forma molt especial la capella major, vestida amb tapissos i entelats blancs de grans proporcions, que cobrien l’intercolumni des de l’arc de davant de la sagristia fins al que es trobava davant l’escala del cimbori. El blanc anava a joc amb les vestimentes dels oficiants, en contraposició a l’ús d’ornaments negres durant les tres primeres fires de la Setmana (Villanueva, 1804: 151). Es reposava la roba d’altar, es col·locava el coixí perquè s’agenollés el diaca i es netejava i preparava l’argenteria i el vidre per a la benedicció dels olis. S’aparellava l’aixovar de la sagristia perquè estigués disponible –olieres, creus de cristall, llibre de perícopes, epistolari, les cobertes de vellut verd i sis vels de diversos colors, dos per a cobrir les creus i els quatre restants per als nens, no sabem si per tapar les mans o perquè es cobrissin el rostre, com es documenta a Saragossa. Les vestimentes preparades per al diaca, el bisbe i els acompanyants eren blanques, i mentre es vestien se celebrava la sexta i es beneïa la llum nova amb l’encenedor de la sagristia, els ciris del qual s’encenien. Al cor es col·locaven dos bordons i dos capes negres, i per fi, el retaule major es descobria per complet, traient la tela negra, però romania tancat, com corresponia a aquest temps. A la sagristia es beneïa el bàlsam per aparellar amb els olis i des d’allà es portava a l’altar major en una processó encapçalada pel sagristà amb la patena i el calze, seguit dels dotze preveres, dos diputats amb les capes i ciris blancs, el sotsdiaca amb la creu episcopal i el vel blanc, el bisbe amb el bàlsam també amb vel blanc, acompanyat per un diaca a un costat, portant el bàcul, i, a l’altre, un assistent vestit amb capa blanca. Arribats a l’altar, el prelat dipositava el bàlsam sobre aquest, cobert amb el vel blanc, i pronunciava la confessió (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 79-83).

En temps moderns i segons la consueta del segle XVIII, el fuster feia «un tablado de tres tablas y una escalera postisa» des del presbiteri fins als púlpits, perquè es pogués accedir directament des dels laterals del cor. Mentrestant, a l’altar es col·locava el frontal de la passió, els sis candelers d’or, vuit capes blanques, i amb el vel s’assecava el calze (ACV, Consueta de la Santa Metropolitana Yglesia de Valencia, pp. 302-315). De fet i tornant a la consueta de 1527, un cop arribats a l’altar major, el sotssagristà enviava l’arca pasqual –«lo confrenet d’estojar lo Corpus en lo monument»–, coberta amb el vel i la tovallola brodats d’or, encara que també podia col·locar-se al seu interior el Sant Calze –el «càlzer de Jesuchrist»– per a reservar l’hòstia (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 83-84). El Sant Calze es va utilitzar per a posar l’hòstia el Dijous Sant, fins que el 1744 se li va caure al canonge Vicent Frigola i la copa es va partir (Villanueva, 1902: 42).

Durant la missa, els capellans eren encarregats de portar els recipients dels olis –crisma, «oleum sanctum» i «oleum infirmorum»–, cadascun vestit amb teles morisques –«paraments morischs»– una blanca, una altra morada i una verda. També hi havia quatre nens vestits de blanc, cenyits amb cíngols, que portaven les dues creus de cristall velades, l’epistolari i l’evangelari antics, i es cobrien els caps amb vels clars de diferents colors (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 84-85). Finalment, dos escolans de blanc, amb amit, encensaven amb turíbuls i navetes, amb l’encens d’estorac i benjuí, i cremaven fumàries per al monument. Tot seguit es feia la benedicció dels olis, amb una intensa relació física entre l’altar major i la sagristia, d’on eren portats i retornats els vasos d’olis. Després d’això, se succeïa una gran processó que circumdava la girola catedralícia i tornava al cor i l’altar, mentre el prelat romania assegut al faldistori que havia estat canviat al costat nord del presbiteri. Allà, després de la processó, i envoltat de dotze preveres, el bisbe barrejava bàlsam i olis per a fer els olis sagrats. Després d’això, tres canonges amb riques vestimentes litúrgiques portaven l’hòstia consagrada al monument: el que el portava vestia de blanc i els acompanyants de carmesí, amb les dalmàtiques de brocat regalades pel papa Alexandre VI. Llavors, la processó retornava per la girola des de la Mare de Déu de l’Anyell fins a la sagristia, circumdant l’altar major (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 86-90). De nou des de la sagristia i amb els encensers i ciris preparats, es reorganitzava la processó, ara encapçalada per l’arquebisbe i el pal·li, cap a la capella on s’havia muntat el monument. No queda clar on se situava, tot i que és segur que se situava en alt. La processó passava pel transsepte, per la «porta major de la capella», i arribava fins a l’altre extrem «per la Verge de l’Anell y detràs lo Corpus fins al monument (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 90-91). Els escolans portaven ramets, cinc poms de cera per al segell i el plat petit de plata. Els tres sagristans portaven els olis i el sotssacristà la clau de la tomba: «Y axí va-se’n primer al monument, y fa apartar les relíquies, que stan en lo pas de la escala, y les capes de papa Alexandre». Els dotze preveres ascendien fins al monument, i llavors fins al primer entarimat en dos grups de sis, després d’aquests pujaven els que portaven el Corpus, precedits pels dos turiferaris. El cofre es col·locava sobre els corporals i l’ara que havien estat presos de la sagristia i per sobre s’hi havia col·locat una de les capes litúrgiques que s’haurien aixecat amb les perxes de fusta daurada. Després d’encensar, es posaven els ramets i les flors dins, i el tancaven amb clau. Posaven els poms i els cobrien amb una fulla de paper, perquè no s’enganxés la capa a l’arqueta. Es deixaven allà els ciris i la processó retornava al cor i els dotze preveres a l’altar major per a dir les vespres. Després d’aquestes, el bisbe s’apropava al monument, confirmava que estigués bé i el segellava amb el segell de plata de la sagristia, per després dirigir unes paraules al poble allà congregat des del més alt de l’entarimat. Acabat tot i cap a dos quarts de dotze, el sotssagristà treia l’última cortina negra que tapava l’altar de teles i tapissos, i quedava a l’aire la fusta i la pedra –«tot rònech ab la fusta y pedra a mostra». Mentrestant, a la sagristia, s’aparellaven els elements necessaris per a la celebració del mandatum, després del sopar (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 92-94). La cerimònia del soterrament varia considerablement a la consueta del segle XVIII, en la qual apareix un jacent que es col·locava als peus de les grades de l’altar major i d’allà era traslladat al sepulcre, a la capella de Sant Miquel (ACV, Consueta de la Santa Metropolitana Yglesia de Valencia, p. 338).

Quant al mandatum, mentre es tocaven les matraques, la consueta de 1527 descriu com els encarregats aparellaven la roba a la sagristia, caracteritzada pels colors blancs i negres, i a l’altar major es portava el faristol de ferro i el pontifical, les dues bacines per a rentar els peus als canonges i els càntirs corresponents. En finalitzar les matraques es vestia el prelat, i sortia des de la sagristia l’escolà de l’altar amb la creu petita, dos diputats amb canelobres i ciris negres apagats, dos sotscabiscols amb bordons, els canonges amb veu al capítol, tots ordenats en dos cors i vestits amb capes negres. Al final, el bisbe, únicament acompanyat per dos assistents de negre que sostenien el gremial i els canelobres, i darrere seu un sotssagristà amb les tovalloles. Un cop a l’altar major i cap al costat nord, els canonges s’asseien als bancs i s’iniciava el lavatori. L’acte finalitzava a la sagristia, amb el bisbe, el capítol i el clergat menor, reunits on s’acabava de llegir el mandatum. Quan havien sortit tots menys el prelat i el capítol, es tancava la porta de la sagristia, per a realitzar la confessió general i que el prelat donés l’absolució. Com a remat, amb l’ofici de tenebres es tancaven les portes de la catedral, però es deixaven oberts els porticons (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 94-98). El Divendres Sant, un cop contractat qui pronunciaria el sermó i posats a tocar matraques, s’aparellava el vestuari litúrgic a la sagristia, marcat per l’intens ús de color negre, a excepció de la mitra blanca del bisbe. En un altar completament despullat, es col·locava sobre la peanya la creu d’atzabeja, el pontifical i l’epistolari. A la part alta de la dita creu, que procedia de l’armari de les relíquies, es col·locava una segona estauroteca de plata amb «hun poch del fust de la Veracreu, que stà en lo reliquiari de vidre de moltes relíquies». Era l’adorada pel prelat al presbiteri i allà romania fins dissabte sant. Durant els oficis, el diaca, des de dalt d’un dels púlpits, deia els versos de la Passió i el sacerdot les seves oracions (Hores de la Setmana Sancta, 1553: CLXXXVIv i CXCIr). Després començava l’adoració de la Creu. La processó, acompanyada per ciris negres apagats, es dirigia des de la sagristia a l’altar major, mentre es col·locaven dos coixins –negres o verds– per a disposar les dues creus que servirien per a l’adoració del Divendres Sant (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 99-101). Dos dels cantors –prevere i diaca–, amb capes de seda, anaven fins la porta de la sagristia, on prenien la creu coberta amb un vel negre i començaven un recorregut en què intercanviaven versos entre els dos ministres que portaven la creu –Popule meus–, dos nens de cor davant l’altar major –Agios o Theos– i el cor canonical –Sanctus Deus–, alhora que s’anaven descobrint els braços de la creu del fi vel negre que l’amagava, fins arribar a l’altar major en què la creu es destapava per complet i era alçada mentre es cantava tres cops, cap als fidels, Ecce lignum crucis, amb resposta del cor, finalitzant amb el cant complet pel cor de l’antífona Ecce lignum crucis in quo salus mundi pependit venite adoremus. Sobre un coixí i unes tovalloles, la creu era adorada pel bisbe, els ministres i els fidels més propers (Hores de la Setmana Sancta, 1553: CXCIIIv-CXCVr). A diferència d’altres llocs on hi havia una adoració comú entre el capítol i els fidels, a València es va optar per escollir tres ubicacions per a tres audiències diferents. Una creu se situava al cor per als canonges, una altra a les grades de la capella major i fora de les reixes d’aquesta, per al prelat i els ministres; per fi, unes altres cinc creus de plata –procedents d’un calaix de la sagristia– eren portades per tota la catedral per altres tants capellans, que les oferien als fidels per a la seva adoració (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 99-101). Pel que sembla i recull Villanueva (1804: 151), després de l’adoració de la Creu es mostrava la relíquia de la Santa Espina.