Kitabı oku: «Dels orígens a l'abolició», sayfa 8

Yazı tipi:

La relació dels funcionaris de la Diputació amb els governs d’altres municipis, en canvi, solia ser majoritàriament fructífera. El cas d’Oriola crida l’atenció per l’arrendament per part dels jurats de la vila dels drets del tall de drap d’Oriola i Guardamar en el trienni del 1428. Dues-centes divuit lliures i quinze sous que suposaven un preu barat a canvi de la gestió de l’impost al seu propi domini.

En l’àmbit intern, les decisions menys polítiques dels diputats, és a dir, aquelles que cobrien l’activitat diària de la institució, solien ser preses en consensos sense un debat massa extens. Ara bé, per tal que la convocatòria de tota reunió dels sis diputats del General fora vàlida havia de comptar amb almenys un representant de cada braç, fora el diputat oficial o el seu subdelegat mitjançant una carta tramesa prèviament. Els acords, a més, s’havien de prendre per la major part dels diputats, la qual cosa es traduïa en l’obligatorietat d’un mínim de quatre diputats presents a la sala del primer pis de la casa de la Diputació, on se solien «ajuntar», perquè la votació tinguera validesa. De fet, no són poques les reunions on només hi és present aquest nombre de diputats registrats com a assistents i acostumen a ser els segons diputats dels braços eclesiàstic i nobiliari respectivament els que més s’hi solen absentar. A vegades, per pal·liar la falta d’algun assistent, les reunions es podien allargar diversos dies. Açò solia ocórrer quan sorgia la necessitat imprevista de convocar algun oficial i que aquest no es trobara a la ciutat de València.

Què implicava, llavors, per als funcionaris de la Diputació del General del Regne de València exercir com a tal? Una anàlisi prosoprogràfica ja ens ha evidenciat que gestors i clients coincidien en les elits urbanes de València. Però alguns dels noms propis dels diputats del segle XV destaquen per sobre dels altres: crida l’atenció que en la relació del funcionariat hi ha ciutadans amb àmplies carreres polítiques al regne,17 com Nicolau Valldaura, o nobles poderosos com els Pardo de la Casta. Fins i tot, hi trobem Alfons de Borja, poc abans de convertir-se en el papa de l’Església Catòlica, Calixte III, el dia 8 d’abril de 1455, tal com recull la relació dels diputats d’aquell any. El bisbe de València, el mestre de Montesa o els grans representants de la noblesa i de les ciutats reials eren elegits diputats i oficials de la Diputació del General any rere any, fet que inevitablement dotava la institució d’un prestigi nominal considerable, de cara a la societat i també a l’hora de negociar externament. Però aquests grans homes no solien tenir el temps disponible per a complir amb diligència les atribucions dels càrrecs. Per aquesta raó, la major part de diputats comptava amb substituts, a vegades designats oficialment com a subdelegats, que arribaven a cobrar en nom seu. D’aquesta manera, el bisbe de València solia ser substituït en les reunions dels diputats per algun canonge de la seu; el mestre de Montesa, per priors; els nobles, per donzells, i els ciutadans hi empraven familiars o amics. Les substitucions eren habitualment d’un any, en ocasions quasi tot el trienni i, si moria, fins que es renovaren els càrrecs, com va ser el cas de Lluís Carbonell, un dels primers diputats de la institució, que no va poder acabar en vida la legislatura, o Miquel Pujades, un altre noble que va morir només ser elegit com a diputat. El ja anomenat anteriorment Nicolau Valldaura va substituir durant el primer any de trienni Pere Lleixà, però no va percebre la totalitat del salari, que es va haver de repartir amb l’hereu d’aquell, Llop Lleixà, en concepte del sou de tres mesos i deu dies que li corresponien al seu pare pel temps que havia arribat a treballar com a administrador del braç reial.

Per l’assiduïtat de les reunions i l’assistència a aquestes, pareix que el repte principal que jugava en contra de l’exercici dels diputats, en particular, i dels oficials de primer grau, en general, era la distància geogràfica i la impossibilitat de compaginar una vida lluny de València amb una institució bastant centralitzada en la capital del regne. Malgrat la designació dels subdelegats dels administradors, aquesta no pot ser percebuda de cap manera com un argument de la manifestació de la voluntat per part de la institució d’aproximar-s’hi políticament i d’eixamplar la magnitud del seu mercat creditici. Aquesta només responia a la necessitat de supervisar i exercir la justícia allà on s’arrendaren els drets de les generalitats. Tot i així, podem considerar que els càrrecs a la Diputació del General gaudien de cert prestigi perquè s’assolien després de dilatades carreres polítiques i solien ser com un colofó d’aquestes amb serveis al rei. El salari no ens pareix motiu d’especial motivació per a ingressar en el cos d’oficials de la Diputació, però vists els plets que podia haver-hi, no el menystindrem. Els diputats podien percebre fins a mil sous anuals, quantitat que fou igualada en alguns anys del segle XV per la rebuda per l’advocat i el porter. Atesa la responsabilitat de la comesa encomanada que tenien, així com la magnitud de la seua tasca diària, que els obligava a estar a peu de la taula de canvi registrant-hi albarans, el clavari era l’oficial que més cobrava: un total de mil cinc-cents sous anuals. La resta d’oficials van veure com variaven els salaris a mesura que s’aproximava el final de segle, però tots els jornals oscil·laven al voltant dels cinc-cents sous anuals. Els salaris solien ser retinguts en cas de sospita de mala praxis o haver de ser reemborsats si aquesta es confirmava. De la mateixa manera, no és del tot pejoratiu per a la institució que ens hagen arribat notícies anecdòtiques de robatoris de les arques de la Diputació,18 perquè això és una mostra que, almenys quant als casos més cridaners, la tasca fiscalitzadora dels jutges comptadors conjuntament amb la de la resta d’oficials, hi funcionava.

Es podria afirmar que el funcionariat de la Diputació del General del Regne de València comptava amb un dia a dia laboral tan plàcid com es podia permetre, però amb àpexs d’activitat regulars, com, per exemple, quan eixien a subhasta els drets d’arrendament o els censals, quan s’havien de saldar les pensions de censals o quan el context polític de l’època posava en joc exigències extraordinàries. Fet i fet, l’autogestió conscient per part dels diputats i els oficials de la Diputació permetia la contenció de futurs imprevistos i altres contingències.

Les corts i diversos reis confeccionaren, en un procés que va abastar vora un segle, el que el 1418 s’oficialitzaria com a la Diputació del General del Regne de València amb el vistiplau d’Alfons el Magnànim. Sota el seu mandat i, posteriorment, durant el regnat del seu germà Joan II, la institució es consolidaria com un instrument fiscal valuós. Però serien els funcionaris, les persones que habitaven la Diputació i la dotaven de complexitat, els qui l’adaptarien al context canviant de la València medieval i la convertirien en una de les institucions més poderoses i influents del segle XV.

Bibliografia

BERNABEU BORJA, Sandra: «L’oligarquia municipal de la ciutat de València durant el regnat d’Alfons el Magnànim i Joan II (1416-1479)», dins P. Iradiel Murugarren, G. Navarro Espinach, D. Igual Luis i C. Villanueva Morte (coords.): Identidades urbanas. Corona de Aragón - Italia. Redes económicas, estructuras institucionales, funciones políticas (siglos XIV-XV), Saragossa, Prensas de la Universidad de Zaragoza, 2016, pp. 93-113.

CAMARENA MAHIQUES, José: «Función económica del “General del Regne de Valencia” en el siglo XV», Anuario de Historia del Derecho Español, 25, 1933, pp. 529-542.

CARRERES ZACARÉS, Salvador: Libre de memories de diversos sucesos e fets memorables e de coses senyalades de la ciutat e regne de Valencia (1308-1644), València, Acción Bibliográfica Valenciana, 1930.

CASTILLO DEL CARPIO, José María: La Generalitat valenciana durante el siglo XVI: su estructura burocrática, sus competencias y sus hombres, València, PUV, 2013.

ESCOLANO, Gaspar Juan: Década primera de la historia de Valencia, València, Universitat de València, 1972.

FURIÓ DIEGO, Antoni: «Deuda pública e intereses privados. Finanzas y fiscalidad municipales en la Corona de Aragón», Edad Media: revista de historia, 2, 1999, pp. 35-80.

GARCÍA MARSILLA, Juan Vicente: Vivir a crédito en la Valencia medieval. De los orígenes del sistema censal al endeudamiento del municipio, València, Universitat de València, 2002.

MÓRA DE ALMENAR, Guillem Ramon: Volum e recopilació de tots els Furs e actes de Cort que tracten dels negocis y affers respectants a la Casa de la Deputació y Generalitat de la ciutat y regne de València, en execució del Fur 83 de les Corts del any MDCIIII, València, Diputació, 1625.

MUÑOZ POMER, María Rosa: Orígenes de la Generalidad valenciana, València, Generalitat Valenciana, Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, 1987.

MUÑOZ POMER, María Rosa: «La consolidación de la Generalidad valenciana: élites y deuda pública», dins M. I. Falcón Pérez (coord.): El compromiso de Caspe (1412), cambios dinásticos y constitucionalismo en la Corona de Aragón, Saragossa, Ibercaja - Diputación General de Aragón, 2013, pp. 560-570.

PERIS BOLTA, Laura: «Els orígens i el desenvolupament de la Diputació del General del Regne de València», Anuari de l’Agrupació Borrianenca de Cultura 30, 2019, pp. 43-52.

_____________

1. Parlem d’obres com Llibre de memòries (1308-1644), Década primera de la historia de Valencia, de Gaspar Juan Escolano, La Diputación de la Generalidad del Reino de Valencia, de Martínez Aloy o l’article de Camarena Mahiques «Función económica del “General del Regne de Valencia” en el siglo XV», totes aquestes detalladament analitzades per María Rosa Muñoz Pomer a la seua tesi doctoral (Orígenes…, 1987), conjuntament amb les principals contribucions historiogràfiques dels últims segles, l’àmplia revisió de les quals demostra clarament que la institució no va despertar un interés substancial en la literatura foral, ni tampoc durant els segles posteriors. A més a més, a partir dels decrets de Nova Planta, aquesta ja escassa producció literària es veuria reduïda a l’anècdota, doncs en paraules de la mateixa Muñoz Pomer, «el centralismo de la nueva dinastía lógicamente no favorece la exaltación de la historia e instituciones de la época foral». Seria a partir del sorgiment del romanticisme al segle XIX que es tornarien a produir treballs originals al respecte de la institució de la Diputació del General, com les ja anomenades obres de Martínez Aloy i Camarena Mahiques, que servirien com a base de les contribucions del segle XX. Tot i així, l’obra pilar sobre la Diputació del General del Regne de València és la dita tesi doctoral de Muñoz Pomer, que va concretar els difosos orígens de la institució i va oficialitzar l’any 1418 com el tret d’eixida de la seua existència.

2. A diferència del que trobarem per a l’època moderna, hi ha hagut una manca de produccions relatives a la història institucional medieval per al Regne de València.

3. La tesi de Muñoz Pomer defensada l’any 1987 i l’obra de Castillo del Carpio publicada a PUV el 2013 suposen les dos contribucions recents més importants respecte de la institució, tant pel volum d’informació original aportat, com per la seriositat de les propostes. Tanmateix, al tractar la primera els orígens de la Diputació del General del Regne de València fins a la seua institucionalització l’any 1418 i la segona, l’estructura burocràtica de la institució durant el segle XVI, ens trobem amb un buit temporal que ocupa quasi tot el segle XV. Vegeu Muñoz Pomer, Orígenes…, i Castillo del Carpio, La Generalitat

4. Vegeu Laura Peris Bolta: Els orígens i desenvolupament, p. 44. Les generalitats gravaven el consum de productes de mercaderies a l’interior del Regne de València, així com la seua importació i exportació, Durant el segle XV els tipus de generalitat es concretarien en deu: exportació i importació de pells d’animals tractades o per tractar, llana, tints, espècies, peix, teles, fusta, vi i arròs.

5. Totes les votacions desglossades a l’Arxiu del Regne de València (ARV), Generalitat, 2963, f. 3, endavant.

6. Per norma general, els representants del braç reial per la ciutat de València solien eixir dels jurats que havien exercit l’any anterior a la nova legislatura triennal.

7. Totes les dades de les finances de la Diputació del General del regne de València, a l’igual que aquelles respectives als oficis d’aquesta, s’han tret de l’anàlisi en el marc temporal que ens ocupa de les sèries de llibres de comptes de la Generalitat, és a dir, les sèries de clavaria i llibres d’albarans presents a l’Arxiu del Regne de València.

8. Vegeu Juan Vicente García Marsilla: Vivir a crédito. Tot i que es tracta d’un estudi que comprén una cronologia anterior a la que ens ocupa, García Marsilla evidencia que la universitat de València atreia grans quantitats de capital en censals. Aquestes, tot i que comparables amb les de la Diputació, no deixarien de ser notablement superiors. La Diputació del General s’ha de percebre en el context financer i institucional de l’època en segon lloc per darrere del municipi de València.

9. L’absència prolongada d’Alfons el Magnànim convertiria Maria de Castella en la principal interlocutora de la institució, com també succeiria, en un segon pla, amb el rei de Navarra i regent Joan.

10. Sobre la complexitat de l’elecció dels oficials del braç eclesiàstic en les corts, vegeu José María Castillo del Carpio (2013). Algunes votacions polèmiques d’aquest braç arribaren als tribunals durant el segle XVI, però eren casos esporàdics. La major part de les eleccions es resolia amb l’elecció del bisbe com a primer diputat i del representant de l’orde religiós i militar que hi pertocara com a segon diputat i la designació, fora d’acta, dels substituts dels diputats electes, que exercien de facto com a tal. ARV, Generalitat, 2965.

11. ARV, Generalitat, 740.

12. ARV, Generalitat, 2966, f. 23

13. ARV, Generalitat, 694, f. 4.

14. Vegeu J. M. Castillo del Carpio: La Generalitat…, p. 59.

15. ARV, Generalitat, 2966, ff. 110-112

16. ARV, Generalitat, 694, f. 8

17. Vegeu Sandra Bernabeu: L’oligarquia municipal

18. El frare Manuel Roís de Corella, junt amb altres dos companys religiosos, Pere Pasqual i Francesc Agustí, agafaren prestada la quantitat de tretze lliures i quinze sous per a assistir a la convocatòria del regent de la governació Francesc Corts, a Alzira. No deixa de ser un motiu aparentment innocent per a un furt. Foren condemnats a restituir la quantitat malversada per ordre dels diputats. ARV, Generalitat, 694, f. 8

El General en tiempo de crisis: su reforma en las cortes de 1437-1438

JOSÉ ANTONIO ALABAU CALLE

Colegio Parroquial Marqués de Dos Aguas (Bétera)

Los hermanos son una prueba de que Dios no quería que estuviéramos solos en la vida

Anónimo

Al meu germà, Alberto

Introducción

En abril de 1438 los tres estamentos del Reino de Valencia, reunidos en las cortes convocadas por el rey Alfonso el Magnánimo y presididas por su hermano Juan, lugarteniente general del reino, expusieron que «lo general del present regne de València sia molt diminuhit, en tant que los drets e reebudes de aquell no basten a pagar crèdits, pensions de censals, salaris de officials e altres càrrechs». Tanto era así, que en opinión de los brazos «prestament se spera venir en total destrucció»1

Mediante este breve estudio pretendemos adentrarnos en el contexto de esta reforma de la Generalitat, incidiendo especialmente en las causas que la motivaron, los objetivos que se persiguieron, y el modo en que se llevó a cabo. Fuera de este quedarán otros aspectos no menos interesantes como el alcance real de dicha reforma o el estudio detallado de quiénes la llevaron a término, sus intereses personales, la proximidad a la corona, etc. que pretendemos abordar en sucesivas investigaciones.2

Reforma del General

La reforma de la Diputación del General del Reino de Valencia llevada a cabo en 1438 fue una de las principales actuaciones de las cortes de dicho reino reunidas en la ciudad de Valencia durante los años 1437 y 1438. La convocatoria de dichas cortes debemos enmarcarlas en el contexto de la grave situación política de la Corona de Aragón tras el desastre de Ponza y las fracasadas cortes de Monzón, presididas por la reina María. Efectivamente, la derrota aragonesa en Ponza,3 y la posterior cautividad del rey Alfonso el Magnánimo, dejaban a la Corona de Aragón en una situación realmente delicada a nivel político. Por otro lado, la amenaza de la guerra con Castilla no hacía más que aumentar la incertidumbre sobre el devenir de la Corona. En este contexto, la reina María, esposa del rey Alfonso, decidió convocar cortes generales de la Corona de Aragón en la villa aragonesa de Monzón.4

Lejos de resolver la grave situación política y financiera de la Corona, las Cortes Generales de Monzón presididas por la reina María pueden catalogarse como un auténtico fracaso, pues los resultados finales quedaron muy lejos de los objetivos que la reina tenía en mente cuando decidió convocar a los estamentos de sus reinos en la villa aragonesa a pesar de celebrarse en el ambiente de especial gravedad descrito anteriormente. De hecho, podemos afirmar que estas cortes fueron en realidad unas cortes inconclusas, al menos en lo que respecta a los intereses del Reino de Valencia, siendo el máximo compromiso obtenido en ellas el de convocar nuevas cortes particulares para dicho reino.

Ante esta situación, las infructuosas cortes de Monzón tuvieron un primer intento de continuidad el 4 mayo de 1436, momento en que el rey Juan de Navarra, hermano del rey Alfonso y lugarteniente general, convocó desde la villa de Morella cortes particulares del Reino de Valencia. Dichas cortes, que debían celebrarse en esa misma villa, tenían el 4 de junio como fecha fijada para su inicio, lo que concedía justo un mes para los preparativos desde su convocatoria hasta su apertura.5

Sin embargo, las cortes convocadas en Morella nunca llegaron a celebrarse: las cortes aragonesas que se estaban celebrando en la villa de Alcañiz estaban siendo más lentas de lo previsto y se alargaron más allá de lo esperado, imposibilitando la presencia del lugarteniente Juan en Morella dentro de los plazos establecidos. Por otro lado, la ciudad de Valencia presionaba al rey de Navarra para que dejara expirar los plazos de la convocatoria de Morella y trasladase las inminentes cortes del reino a la ciudad de Valencia. Así, la complejidad de celebrar cortes en Morella dentro de los plazos previstos, junto a la oposición mostrada por la ciudad de Valencia a que estas se celebraran allí, tuvieron como consecuencia que, a mediados de diciembre de 1436, el lugarteniente Juan realizara una nueva convocatoria de cortes particulares del Reino de Valencia.

En la carta de convocatoria, fechada el día 15 de diciembre y redactada en Castielfabib, emplazaba a los miembros de los distintos estamentos del reino a comparecer el día 15 de enero de 1437 en la ciudad de Valencia.6 En la convocatoria, Juan de Navarra exponía los motivos de la dilación de la celebración de cortes para los súbditos valencianos, pues no debemos olvidar que la reunión de Monzón se había licenciado con la condición de que se celebraran cortes particulares para cada uno de los reinos de la corona, y que se encontraban ya a finales de año. Según admitía el propio lugarteniente Juan en la convocatoria, el retraso se debía al hecho de haber estado ocupado tanto en la negociación de la paz con Castilla, como en otros servicios concernientes al rey Alfonso y que requerían, inexcusablemente, su presencia.

En el contexto de esta nueva convocatoria de cortes del Reino de Valencia, celebrada en el cap i casal, es en el que se afronta la reforma de la Diputación del General, siendo esta una de las últimas actuaciones de dichas cortes.

Si tomamos en consideración las palabras que formularon los tres brazos al dirigirse al lugarteniente Juan en abril de 1438 para solicitar la reforma de la institución, la situación monetaria de la Diputación del General debía ser realmente dramática en esas fechas. Recordemos que, según estas, «lo general del present regne de València sia molt diminuhit, en tant que los drets e reebudes de aquell no basten a pagar crèdits, pensions de censals, salaris de officials e altres càrrechs», temiendo incluso por su total destrucció.7

Para afrontar la reforma de la Diputación del General, o lo que la documentación llama el redreç de la institución, los brazos propusieron al lugarteniente que fueran elegidos un total de 24 comisionados −8 por cada uno de los estamentos− que serían los responsables de realizar todas las actuaciones necesarias a efectos de reflotar la Diputación. Para llevar a cabo las reformas necesarias, los 24 comisionados contarían con un plazo máximo de tres meses, durante los que deberían proveer todo lo necesario para:

la reparació e redreçament del dit General, e encara de la quema, e fer totes aquelles ordinacions que·ls sien vistes necessàries, útils e expedients al ben avenir, augmentació e conservació del dit General, e dels drets de aquel.8

Con el visto bueno de don Juan de Navarra, lugarteniente general del reino que presidía las cortes en ausencia de su hermano Alfonso, la comisión de 24 diputados inició sus trabajos. El plazo de tres meses empezó a correr a partir del 6 de junio, y los comisionados debían reunirse al menos tres veces por semana, concretamente los lunes, los viernes y los sábados. El lugar de reunión de la comisión quedó establecido en la residencia del obispo de Valencia, siendo también posible que las reuniones se celebraran en la propia casa de la Diputación.

Los poderes otorgados a los diputados para la reforma del General fueron amplios, pues se les permitía incorporar a la Diputación otro de los derechos principales del reino, en concreto el derecho de la quema, o incluso eliminar este mismo derecho si así lo consideraban oportuno. Igualmente, para hacer frente a la deuda que mantenían ambas imposiciones con sus acreedores, se concedió a los comisionados la autorización necesaria para cargar tantos censales sobre los derechos del General y la quema como fueran necesarios para pagar todas las cantidades a las que se hubiesen avenido con sus acreedores.

Igualmente, entre las facultades otorgadas a esta comisión, también se encontraba la de poder exigir cualquier deuda que se mantuviera con el General, así como revisar las cuentas de los clavarios correspondientes a los dos últimos trienios, pudiendo proceder judicialmente contra ellos en caso de que sus actuaciones hubieran causado algún tipo de fraude o daño a la institución.

Por otro lado, los 24 diputados tenían la potestad de añadir nuevos derechos a los ya contenidos en el General, o bien aumentar los existentes, con la finalidad de poder hacer frente a los 30.000 florines que recientemente habían sido prometidos por las cortes como parte de la ayuda concedida al rey.9 Eso sí, para poder llevar a cabo este tipo de actuaciones, los acuerdos sobre las nuevas imposiciones debían realizarse por unanimidad y sin discrepancia alguna entre los comisionados: concordantment e algú no discrepant. Para evitar fraudes, los comisionados tenían terminantemente prohibido cargarse a sí mismos censales a mayor fuero de los que ya en ese momento tenían en propiedad. Y lo mismo ocurría con la posibilidad de adquirir nuevos derechos sobre el General más allá de los que ya poseían en el momento de su nombramiento.

Respecto a quiénes debían formar parte de esta comisión de 24 diputados, en la propia petición al lugarteniente Juan se insertaba la nómina de escogidos por cada uno de los brazos para ocupar las ocho plazas que les correspondían. Con todo, en esta lista solo constaba el nombre de los designados como diputats y contadors –dos por cada brazo−, quedando sin especificar quiénes ocuparían las plazas de lugartenientes de estos oficios, hasta cubrir el total de ocho representantes de cada estamento.

Así, por parte del brazo eclesiástico los elegidos fueron mossén Pere Vives, procurador del obispo de Tortosa; fray Joan d’Espejo, comendador de Onda; fray Hugo de Cervelló, comendador de Castell de Castells; mossén Guillem Prats, procurador del abad de Benifassà. Por parte del brazo militar, los designados como diputados para la reforma del General fueron mossén Joan de Pròxita, mossén Pere Pardo de Lacasta, mossén Guillem Crespí, y Joan de Monpalau. Por lo que respecta al brazo de las ciudades y villas reales, los escogidos para ocupar los dos cargos de diputado y los dos de contador fueron Lluís Cruïlles y Berenguer Martí, ambos síndicos de la ciudad de Valencia; micer Pere Ram, síndico de Morella en dichas cortes; y Lluc Martorell, síndico de Alzira.10

El rey aceptó la propuesta de los brazos, no sin antes proceder al nombramiento de dos de sus consejeros más cercanos, Joan de Pròxita y Mateu Pujades, como representantes personales con la finalidad de que supervisaran las decisiones tomadas por la comisión recientemente creada.11

Aproximadamente dos semanas después de que expirara el plazo de tres meses concedido por el acto de corte −concretamente el 20 de septiembre de 1438−, se reunieron en la casa de la Diputación del General las personas encargadas de llevar a cabo la reforma de la institución y entregaron a Jaume Beneito, escribano del rey y protonotario circunstancial en estas cortes, un cuaderno con los actos, capítulos y ordenaciones necesarias para el redreç del General a propuesta de los comisionados. Una vez leídas y confirmadas de nuevo por todos los diputados, y en presencia de los testigos Francesc Escolà y Pere de la Espasa, las disposiciones fueron aceptadas y aprobadas en nombre del rey por Mateu Pujades y Joan de Pròxita, delegados por la corona a tal efecto.12

La redacción de la aprobación definitiva del redreçament de la Diputación del General permite acceder a la nómina definitiva de comisionados representantes de cada estamento, completando así la expuesta en la solicitud al lugarteniente Juan.

Si retomamos la nómina de los comisionados para abordar la reforma de la institución en abril de 1438 y la comparamos con los presentes en la aprobación definitiva de los nuevos capítulos en septiembre del mismo año, observamos ciertas diferencias. Así, la lista de los presentes en la casa de la Diputación nos permite conocer a la totalidad de los comisionados, es decir, no solo a los dos diputados y los contadores de cada brazo, sino también a sus lugartenientes. De este modo, sabemos que los designados por el brazo eclesiástico fueron Romeu de Corbera, maestre de Montesa; Joan Gascó, canónigo de la seo de Valencia y procurador del obispo; micer Francesc Sabater y mossén Guillem Prats, como procurador del abad de Benifassà.13

Por parte del brazo militar, estuvieron presentes don Pere Maça, en nombre de don Luis Cornell; mossén Jaume Romeu,14 en nombre de mossén Guillem de Vich; Pere Boïl Lladró; mossén Jaume Despuig; mossén Joan de Pròxita; mossén Guillem Crespí y Joan de Monpalau.15

Respecto al brazo real, sus representantes fueron Manuel Suau, en nombre de Lluís Bou; micer Joan de Gallach,16 Joan Almudéver, Lluís Cruïlles, Berenguer Martí, micer Pere Ram y Lluc Martorell.17

Por último, también estuvieron presentes mossén Mateu Pujades y mossén Joan de Pròxita, como delegados reales, y los anteriormente mencionados Francesc Escolà y Pere de la Espasa, que actuaron como testigos.18

Las disposiciones acordadas por los diputados abordaban la reforma de la institución desde dos ámbitos sustanciales: de un lado, disposiciones fiscales destinadas a reglar los ingresos y racionalizar los gastos de la Diputación; de otro, disposiciones administrativas destinadas a reformar y reglamentar el gobierno de esta. Veamos, a continuación, en qué consistían estas disposiciones.

Reforma administrativa

Respecto a las disposiciones encaminadas a la reforma administrativa de la Diputación,19 los comisionados establecieron que los diputados, asesores y escribanos del General destinaran dos días semanales a despachar cuestiones relacionadas con la Diputación. Por otro lado, remarcaron el hecho de que la presencia del asesor fuera necesaria, eso sí, siempre que así se solicitara. Igualmente, se dispuso que estos cargos debieran actuar personalmente siempre que les fuera posible. En caso de que no pudieran estar presentes, y siempre por motivo justificado, estos oficiales tenían la obligación de buscar un sustituto que estuviese acorde a su condición. Los gastos derivados de la sustitución debían sufragarlos ellos mismos, y bajo ningún concepto se aceptaba que se hiciese a expensas de las arcas de la Diputación.

Respecto a los diputados y administradores de las villas reales que por fuerza mayor no pudieran atender personalmente a sus obligaciones y necesitaran ser sustituidos, estos podían hacerlo solamente a través de ciudadanos de Valencia. Además, en caso de ausencia de los administradores y de sus sustitutos, los diputados contarían con el mismo poder que estos, pudiendo escuchar y determinar sobre los asuntos que se les planteasen como si aquellos estuviesen presentes. De este modo se posibilitaba el correcto funcionamiento de la institución aun en casos de ausencia de alguno de sus diputados.

En lo que concierne al clavario de la Diputación del General, los veinticuatro comisionados junto con los dos representantes de la Corona, determinaron la obligación de que este registrara mensualmente los censales cargados por la Diputación, bajo pena de pérdida de su oficio, para asegurar de esta manera que el clavario pudiera pagar las pensiones de los censales mes a mes. Por otro lado, se determinó que si una vez presentadas las cuentas correspondientes al trienio de su ejercicio quedaban en su poder algunas pensiones sin pagar debido a emparas judiciales, que estas cantidades fueran entregadas al clavario entrante, previa anotación en el libro de contabilidad de este.

₺451,98
Türler ve etiketler
Yaş sınırı:
0+
Hacim:
751 s. 20 illüstrasyon
ISBN:
9788491348795
Telif hakkı:
Bookwire
İndirme biçimi:
epub, fb2, fb3, ios.epub, mobi, pdf, txt, zip