Kitabı oku: «Els valencians, poble d'Europa», sayfa 10

La construcció d’un relat hegemònic en l’esquerra valenciana*

Salvador Enguix Oliver

Universitat de València - La Vanguardia

Presentació

El periodisme és, abans de res, un exercici d’observació i interpretació dels fets, dels esdeveniments. Per aquest motiu, les reflexions que segueixen no pretenen presentar-se exclusivament com a conclusions acadèmiques o assagístiques, sinó com a anotacions d’una realitat observada en l’ecosistema polític del País Valencià, especialment des de l’any 2011 fins a l’actualitat. En concret, presentem un text fitat al succeït en l’esquerra valenciana, on s’han instal·lat amb força els valors del relat valencianista d’una manera mai coneguda amb anterioritat; aquests valors es veuen traslladats, en lògica, al relat principal de l’actual executiu valencià, conformat per l’aliança del PSPV i Compromís, amb el suport parlamentari de Podem. Sobre aquest tema, cal afirmar que el valencianisme polític impregna tota l’acció del Consell, en idees, en programa polític i en la gestió, amb evidents clarobscurs, amb èxit i alguns fracassos. Però és indubtable que el canvi polític esdevingut l’any 2015 ha suposat no solament un gir radical en les prioritats de l’administració valenciana en tot el concernent al clàssic relat de l’esquerra social respecte al que executava la dreta del PP, sinó, i especialment, a l’impuls d’un discurs valencianista que ha emmarcat (en el sentit de George Lakoff) les principals reivindicacions d’aquesta legislatura.

Els anys previs al Pacte del Botànic

Que s’observe ara aquesta realitat no és fruit de la casualitat. El valencianisme polític porta anys treballant per aconseguir aquests objectius, especialment en dos àmbits que cal destacar: en la reflexió política, amb la generació d’un think tank com la Fundació Nexe, creat a partir de l’Associació Cívica Valenciana Tirant Lo Blanc; i en l’estratègia comunicativa, amb l’encertat aprofitament de les noves formes de comunicació política adaptades al paradigma digital, al nou sistema de distribució de missatges en xarxa.¹

Òbviament, existeixen altres factors determinants l’anàlisi dels quals excediria els objectius d’aquest treball, com la notorietat aconseguida per alguns dels seus líders, o la feblesa de les altres opcions de l’esquerra valenciana per a concretar un discurs identificable més enllà dels principis clàssics de la socialdemocràcia. Però mentre la socialdemocràcia valenciana ha estat sotmesa als durs enfrontaments orgànics, durant més de vint anys,² el valencianisme polític ha sabut debatre i oferir una resposta política a l’hegemonia del PP valencià i, al temps, ha sabut aprofitar les noves formes de comunicació que permet l’ecosistema digital per aconseguir una evident notorietat en la societat valenciana, especialment entre l’electorat més jove.

Encara que es pot dir que Compromís és el partit que millor defineix aquest nou valencianisme polític, i que ha sigut capaç, a més, d’abordar qüestions que –com les festes populars, com a exemple–, havien sigut sempre temàtiques incòmodes per al PSPV –amb algunes dignes excepcions–, seria tanmateix injust relacionar el valencianisme polític únicament amb Compromís. És cert que la coalició, que integra al Bloc, a Iniciativa del PV, als Verds i a Gent de Compromís, és la formació que millor ha sintetitzat aquest relat valencianista. Però no és menys cert que el PSPV, on sempre han conviscut dues ànimes, una més identificada amb el PSOE i una altra amb fort arrelament en el valencianisme polític, ha acabat per assumir els valors principals d’aquest nou relat en el seu recent congrés de país. I no són pocs els membres d’aquest partit, alguns alts càrrecs de la Generalitat Valenciana, que han mantingut una intensa participació en la Fundació Nexe.

La consolidació del relat valencianista: Compromís i PSPV

Per tant, la intenció és atendre els dos elements assenyalats, que han permès el que fa no molts anys haguera sigut difícil de creure: que el valencianisme polític contamine, en el sentit positiu de la paraula, el relat principal de la Generalitat Valenciana, i especialment del seu president, Ximo Puig; i que una ciutat com València tinga com a alcalde a un representant de Compromís. Ens referim a una capital que ha estat governada pel PP durant 24 anys per la dreta, amb majories absolutes aclaparadores. València ha sigut, a més, la ciutat on s’ha desenvolupat amb major significació durant dècades la batalla política sobre la identitat dels valencians. Víctor Maceda, en la seua obra El despertar valencià,³ observa aquests fets amb precisió de gran periodista, amb una encertada lectura d’un canvi polític condicionat per un evident canvi social. Però l’important del cas, com també apunta Maceda, és que aquest canvi ha consolidat justament a aqueix valencianisme polític enfront de les altres opcions ideològiques de l’esquerra valenciana.

El treball ve des de lluny, i confirma que generar espais de reflexió d’idees i propostes segueix sent la millor manera de plantejar solucions a les exigències d’una societat valenciana saturada d’un model polític que, a més de fracassat, ha mostrat la pitjor cara de la corrupció política. Una dada: totes les institucions valencianes van ser víctimes de la gestió corrupta, totes. Ací sí és important establir un xicotet exercici comparatiu; mentre el PSPV, força hegemònica en discurs i mercat electoral en els 80 i part dels 90, havia renunciat precisament en aqueixos anys a oferir una alternativa identificable i ambiciosa a la societat valenciana, el valencianisme polític sí ho estava preparant i activant, en tots els fòrums possibles. I és fàcil veure-ho a través de dos think tanks d’ambdues corrents polítiques. Un, la Fundació Societat i Progrés, fundada en el 2001 i autodenominada «laboratori d’idees», és un espai que actualment no genera cap tipus d’activitat intel·lectual. Les seues últimes publicacions estan referides exclusivament a aspectes orgànics del PSPV, com a actes de partit i fins i tot congressos. En un moment crucial per a l’esquerra, especialment per a les forces identificades amb el cos ideològic de la socialdemocràcia –model de gestió social que pateix una profunda crisi a tot el món–, sorprèn que partits com el PSPV no tinguen un espai de reflexió semblant a nivell autonòmic. I no serà per la falta de matèria grisa, doncs a l’entorn del PSPV segueix havent-hi una àmplia nòmina de prestigiosos, i interessants, caps pensants. Però, freturosos d’un espai aglutinador com Nexe, solament troben acomodament per a oferir les seues idees en les institucions públiques o en la universitat; i no tots.

Ben al contrari, la Fundació Nexe és la referència obligada, el think tank del valencianisme polític que ha aconseguit alimentar a partir d’estudis, propostes, recerques i, el més important, la mobilització d’intel·ligència, el marc polític del nou valencianisme, i com ja hem dit, no només de Compromís. Nexe ofereix, en aquest sentit, una proposta transversal que ha permès la divulgació de treballs sobre noves alternatives per a la societat valenciana d’autors com Vicent Flor, Amadeu Mezquida, Rafael Beneyto, Carlos Villodres, Josep Vicent Boira, Andrés Boix o Zulima Pérez; molts d’ells ocupen alts càrrecs de l’administració que presideix Ximo Puig o en l’Ajuntament de València.

El relat valencianista del Pacte del Botànic

Després de les eleccions autonòmiques i locals de l’any 2015, el nou relat valencianista va aconseguir l’oportunitat de servir de guió per a gran part de les polítiques del nou executiu autonòmic. El pacte del Botànic, signat per PSPV, Compromís i Podem, és, en definitiva, una equilibrada conjunció de polítiques socialdemòcrates i valencianistes, amb especial atenció a la recuperació dels valors clàssics d’un valencianisme polític postfusterià. Encara que el pacte en si mateix és un llistat de propostes que apunten a polítiques socials,⁴ la seua lectura permet entreveure un nou relat de vocació reivindicativa valencianista que afecta totes les àrees de gestió de l’administració autonòmica, des de l’Educació i Cultura o la Sanitat, fins a l’Economia, tot donant cobertura també als objectius en matèries com el Territori, les Infraestructures, el Medi ambient, l’Agricultura o les polítiques socials. El text signat pels tres partits l’11 de juny de 2015, en l’eix d’actuació referit al finançament, acabava reivindicant el que en termes de Mezquida podríem denominar «un valencianisme conscient»: «Volem un govern que defense els interessos dels valencians dins i fora del nostre territori. Mai més volem que se’ns tracte com a ciutadans de segona, ni des de Madrid, ni des de Brussel·les. La Comunitat Valenciana ha de ser el centre de l’acció política».

Efectivament, gran part de les polítiques desenvolupades pel nou Consell van ser objecte de debat intern en la Fundació Nexe, i sobre moltes existeixen publicacions editades en els últims anys, participades per alguns dels actors polítics que les estan engegant a partir del Pacte del Botànic. A més, aquesta fundació segueix operant en el sentit per al qual va ser creada, generant nous debats i propostes alternatives socials i polítiques.

Al costat de la urgència de la recuperació del valencià com a llengua d’ús en l’administració, i de la seua potenciació en el sistema educatiu i comunicatiu, el valencianisme polític, en aquest cas amb l’estreta participació del PSPV, ha impulsat la urgència d’un nou sistema de finançament autonòmic, majors inversions i la consecució del corredor mediterrani com a reivindicació emblemàtica capaç d’aglutinar les més diferents sensibilitats ideològiques; aquests són, sens dubte, els elements més potents del missatge polític elaborat pel president Ximo Puig per a la legislatura 2015-2019, a més del «rescat a les persones», després d’anys de deterioració dels serveis públics, especialment en matèria de Dependència i Serveis Socials. D’alguna manera cal afirmar que Ximo Puig, el president més valencianista de la jove autonomia valenciana, ha sabut enllaçar amb propostes de caràcter presobiranista que tenen el seu origen en un discurs marcadament valencianista i de reubicació del paper del País Valencià en l’Estat. Propostes que a més han anat acompanyades d’intenses campanyes de comunicació a tal fi, amb la intenció també de vertebrar en un mateix discurs polític a una autonomia profundament desvertebrada, per raons que excedeixen l’objectiu d’aquest treball.

Ha sigut tal l’impuls d’aquest nou relat valencianista, que en alguns moments fins i tot la dreta valenciana del PP i Cs ha participat d’ell en certs aspectes, com ara l’exigència d’un canvi en el sistema de finançament autonòmic o en la urgència del corredor mediterrani. En altres moments i temes, no obstant açò, la dreta ha trobat en el valencianisme matèria per a exercir una dura oposició al Consell; així ha sigut en tots els intents de la Generalitat Valenciana de potenciar el valencià en el sistema educatiu obligatori o en la funció pública. No resulta arriscat concloure, fins i tot, que aquest nou relat valencianista ha encoratjat en el PP i Cs la reactivació del discurs anticatalanista, la qual cosa ha sigut norma en la política valenciana des que es va instaurar la Transició política.⁵ En el que queda de legislatura ambdues posicions es mantindran en conflicte fins a les eleccions del 2019 i no és descartable que es polaritzen encara més, especialment des de la dreta, pel procés independentista a Catalunya.

Un valencianisme digital

Aquest treball, com s’indicava al principi, vol també subratllar el bon aprofitament que el valencianisme polític ha sabut fer de les noves formes de producció i distribució de continguts a través de l’ecosistema digital. Açò és així especialment en el cas de Compromís, que a partir de l’any 2010 va saber traure partit de les xarxes socials, especialment Youtube i Twitter, davant l’evidència que els mitjans de comunicació convencionals no li prestaven la mateixa atenció que als partits principals de la societat valenciana, el PPCV i PSPV. Menys encara Canal 9, on creiem, encara que igual ens equivoquem, que rares vegades un polític d’aquesta coalició va ser convidat als platós de Burjassot.

El cas mereix una especial atenció, perquè enfront de la dificultat de trobar espai en els mitjans de comunicació sistèmics, Compromís va saber aconseguir notorietat i, especialment, nous públics, gràcies a aquestes xarxes socials, tot elaborant continguts impactants (les famoses samarretes de Mónica Oltra), divulgant seqüències determinades de moments viscuts en el Ple de les Corts Valencianes (com els enfrontaments dels diputats de Compromís amb els membres de l’executiu de Francisco Camps), i generant un notable activisme digital que, anys després, els ha permès aconseguir un ampli avantatge en els canals digitals. Només cal veure la quantitat de seguidors que tenen els actuals líders de Compromís en les xarxes socials enfront de líders d’altres partits de l’esquerra valenciana o de l’oposició del PP i Cs per a verificar-ho.

Aquest activisme polític digital, que encara que citem a partir del 2010 en té ja alguns exemples en el 2009, cobra força a partir del 2011 –tot coincidint amb les manifestacions del 15M–, i aconsegueix la seua consolidació en la denominada Primavera Valenciana, en les indiscriminades i dures càrregues de la policia nacional contra els joves estudiants que protestaven per les retallades al febrer del 2012, les dures imatges de la qual van donar la volta al món. El valencianisme polític i els seus líders van ser els qui millor van interpretar tots dos moviments socials, que eren la resposta a un profund desencantament derivat de la crisi econòmica deslligada l’any 2008.

La viralització d’aquests successos tràgics a través de les xarxes socials va generar una nova forma de comunicació política que va tenir en Compromís (i Podemos a Espanya) als alumnes avançats de l’esquerra. Aquestes experiències van servir per a experimentar i fixar models de gestió de comunicació digital; es van assajar amb èxit els nous llenguatges que exigeixen les noves plataformes i es van consolidar líders polítics que, posteriorment, en el 2015, jugarien un paper fonamental en el canvi polític en la societat valenciana. Les xarxes socials van ser, en aquest sentit, un excel·lent aliat, no només per a aquest tipus d’esdeveniments, sinó també per a la distribució de propostes, convocatòria d’activitats, i fins i tot per a la publicitat d’iniciatives culturals que, com va ocórrer per exemple amb la música en valencià, s’estaven convertint en un fenomen molt interessant entre els joves valencians, com bé apunta Víctor Maceda. L’atracció del públic jove resident en la xarxa és, en aquest sentit, un factor essencial. A més, en els cercles valencianistes es va experimentar també amb la realització de debats polítics difosos a través de les xarxes socials, amb format com el Beers&politics. En general es pot dir que la comunicació en xarxes durant l’última legislatura del PP va ajudar l’esquerra a rendibilitzar la consolidació i desplegament d’altres xarxes no virtuals, orientades per exemple a les activitats culturals en barris de la ciutat, o la potenciació de celebracions i esdeveniments de marcat caràcter valencianista.

Segurament, el valencianisme polític no va pensar fa set anys que el consum d’informació en els canals digitals anava a créixer d’una manera tan espectacular en detriment d’altres suports de distribució de missatges clàssics com el paper o la televisió convencional. Però és indubtable que l’estratègia engegada temps arrere els ha beneficiat molt, doncs en aquests anys les xarxes socials han acabat per convertir-se en el principal canal de distribució de continguts, de tot tipus. Basta assenyalar, com a exemple, que en la majoria de les versions digitals dels diaris de paper quasi el 50% del tràfic de lectors arriba gràcies a les xarxes socials, principalment Facebook i Twitter; o que el consum de continguts audiovisuals a través de Youtube ha modificat els sistemes de producció i distribució de les grans cadenes de televisió. Sense entrar en més detall en les noves tendències de consum del nou paradigma digital⁶ podem concloure que per al valencianisme polític, i especialment per a Compromís, l’experimentació i l’aposta per les noves formes de comunicació política a través de les xarxes socials, les empreses de les quals es converteixen progressivament en vertaders actors polítics,⁷ ha permès traure un enorme avantatge enfront d’altres forces polítiques que com el PSPV encara segueix tenint grans dificultats per a competir en aquest nou entorn digital, igual que el PP valencià. L’assemblatge d’un nou relat polític amb una nova manera de comunicar apareixen així com a elements d’èxit, amb totes les prudències, del nou valencianisme polític.

Conclusions

Existeixen d’altres elements que indubtablement han col·laborat en la consolidació del relat valencianista que actualment caracteritza les polítiques de la Generalitat Valenciana, però en aquest treball volíem destacar dos que, des de l’observació periodística, mereixien una especial atenció. Prova d’açò és que la majoria de les polítiques a les quals es presta major atenció per part de «tots» els mitjans de comunicació valencians, tenen directament o indirecta un enganxament amb aqueix relat valencianista. I no és exagerat dir que Compromís ha aconseguit avui, en aquests mateixos mitjans, una notorietat desconeguda completament fa amb prou faenes sis anys. L’interès acadèmic i investigador pels elements referits confirma el panorama que hem descrit. Tot i que no és objecte d’aquest text valorar si aqueixes mateixes polítiques podran traduir-se, en les pròximes eleccions autonòmiques i locals del 2019, en un major o menor suport electoral, és necessari esmentar l’existència de diversos estudis que coincideixen a identificar en Compromís el partit actualment percebut com el que millor defensa els interessos dels valencians. Finalment, i com s’ha assenyalat anteriorment, els valors del valencianisme polític han condicionat el nou Text Marc del PSPV aprovat en el seu últim congrés de País, i també la recomposició de la nova direcció de Podem, més autonomista que les alternatives que van entrar en conflicte.

El valencianisme polític es consolida així com un relat transversal en els partits de l’esquerra (fins i tot afectant algunes polítiques de la dreta), i no és difícil imaginar que podria consolidar-se encara més en els pròxims anys, al marge que acabe beneficiant més a un partit que a un altre. Un valencianisme, com defensa Amadeu Mezquida en el seu llibre El valencianisme enfront d’Espanya, amb vocació de ser hegemònic i no ancorat exclusivament en raons d’identitat, cultura i llengua. Un valencianisme que ha permès integrar en una coalició com Compromís a diferents sensibilitats polítiques, fins i tot a una força no nacionalista com Iniciativa del PV. Aqueix és en definitiva el major èxit del nou relat que impregna la nova política autonòmica valenciana, per a bé o per a mal.

* Projecte d’investigació PRODISNET: Processos discursius en internet: confluència de partits, mitjans i ciutadans, Ref. FFI2015-67668-R, del Ministeri d’Economia i Competitivitat i amb finançament FEDER.

1 Cf. Andreu Casero i Amparo López Meri, «Redes sociales, periodismo de datos y democracia monitorizada», a F. Campos i J. Rúas (eds.), Las redes sociales digitales en el ecosistema mediático, Sociedad Latina de Comunicación Social, La Laguna, 2015, pp. 96-113. Consulta en Internet: http://dx.doi.org/10.4185/cac92.I també Beatriz Gallardo i Salvador Enguix, Pseudopolítica: el discurso político en las redes sociales, PUV, València, 2016.

2 Vegeu Benito Sanz, Los socialistas en el País Valenciano (1939-1988), Institució Alfons el Magnànim, València, 1988; Benito Sanz i Josep Maria Felip, La construcción política de la Comunidad Valenciana, Institució Alfons el Magnà-nim-Diputació de València, València, 2006; i també Ximo Ferrandis, L’esquerra al sofà, Bromera, València, 2006.

3 Víctor Maceda, El despertar valencià, Pòrtic, Barcelona, 2016.

4 Eix 1: Rescat de les persones; Eix 2: Regeneració democràtica i lluita contra la corrupció; Eix 3: Governar per a les persones; Eix 4: Nou model productiu; Eix 5: Finançament just i auditoria ciutadana.

5 Francesc Viadel, «País Valencià, una extrema dreta 122 que ve de lluny», Eines per a l’esquerra nacional, 28, 2017, pp. 94-100.

6 Albert Sáez, El periodismo después de Twitter. Notas para repensar el oficio, Edicions 3 i 4, Barcelona, 2015.

7 Salvador Enguix, «Impacto político e informativo de las redes sociales: esferas de actuación y comparación con los medios»¸ Anàlisi. Quaderns de Comunicació i Cultura, 56, 2007, pp. 71-85.