Kitabı oku: «Joan Fuster, llibre a llibre»

Diccionari bibliogràfic

3 poemes

Alacant, Verbo, 1949, 12 pp.

Joan Fuster i José Albi, que compartiren amistat i passió per les lletres en la seua adolescència i joventut, fundaren Verbo a principis de 1946, una de les primeres revistes en què Fuster publicà poemes, articles culturals i ressenyes literàries, en castellà i català. La creació de la revista els permeté contactar amb autors de la literatura espanyola del moment, difondre l’obra d’escriptors i artistes plàstics internacionals i donar a conéixer novetats editorials en català, malgrat l’oposició inicial d’Albi. Amb el mateix segell de Verbo, editaren una col·lecció breu de poemaris, de la qual forma part 3 poemes, i una Antología del surrealismo español, publicada el 1952.

El fascicle, la coberta i la portada il·lustrades amb un dibuix del mateix Fuster, reuneix tres composicions de temàtica i extensió variades, que posen en relleu elements característics dels inicis poètics de Fuster. Així, formalment, destaca l’ús exclusiu del vers decasíl·lab, i en l’àmbit temàtic, la identificació anímica del poeta amb la naturalesa i la presència de la mort com a motiu de reflexió filosòfica.

El poema inicial és «Impressió de tardor», una elegia que projecta el decaïment del poeta sobre un paisatge tardorenc descrit amb profusió de detalls. Tanmateix, no es tracta de la simple recreació d’una postal idíl·lica, atés que, sota l’atmosfera d’aparent serenitat evocada pel poeta, hi bateguen la nostàlgia i la solitud que el neguitegen.

El segon poema, «Aquest crit que ara penso», és una invocació extensa en què el poeta s’adreça a dos destinataris mitjançant el recurs retòric del diàleg monologat: d’una banda, un amic que exerceix de confident íntim, i de l’altra, el Senyor, que representa la idea de deïtat o d’absolut. Amb aquests elements, Fuster aborda la imminència de la mort des de l’òptica d’un existencialisme cristià. Només la veritat de la paraula poètica, encarnada en el crit, s’erigeix com l’única esperança davant la finitud de l’ésser humà, l’estranyament de viure i el marciment irremeiable de les belleses efímeres.

El tercer poema, «Cançó tranquil·la», explora, sota un prisma radicalment oposat al d’«Impressió de tardor», la connexió íntima que estableix el poeta amb el medi físic que l’envolta. Fuster aconsegueix, a través dels tòpics literaris del lloc amé i de l’exordi primaveral, una barreja equilibrada de voluptuositat i lirisme càndid capaç de reflectir la plenitud dels amants. En aquest cas, la redempció ja no prové de la paraula poètica, sinó del gaudi illuminador de l’amor.

[Salvador Ortells Miralles]

Abans que el sol no creme…

Barcelona, La Galera, 1969, 6 pp.

Aquest és, a excepció de l’antologia col·lectiva de contes Un món per a infants, l’únic llibre de Fuster pertanyent a l’àmbit de la literatura infantil. Es tracta d’una narració didàctica sobre el conreu de l’arròs, que és un dels ingredients elementals de la gastronomia valenciana. Fuster també s’interessà, tot i que amb un tractament diferent, pels vincles històrics, socioculturals i econòmics entre l’agricultura i la cuina autòctona en llibres com L’Albufera o El País Valenciano.

El conte parteix d’una introducció en què l’autor es proposa d’explicar al lector la procedència de l’arròs que degusta a casa. L’acció transcorre a Sueca, poble natal de Fuster, i el fil narratiu es desenvolupa a través dels treballs que els llauradors realitzen als arrossars en les diverses estacions de l’any. L’inici està marcat pel trànsit de l’hivern a la primavera, just en el moment en què es remou la terra resseca amb les xarugues que arrosseguen els tractors. Una vegada preparat el sòl, descriu l’adobament i la inundació dels arrossars amb l’aigua provinent de les séquies del terme. A continuació, se centra en la sembra de les llavors als camps de planter perquè, una vegada hagen grillat, siguen trasplantades als camps més grans.

El final de la primavera dóna pas a les tasques de l’estiu, que es resumeixen en la birbada de les males brosses, principalment el serreig i la jonça. També s’hi incideix en el canvi cromàtic dels camps d’arròs, que muden el verd inicial pels tons daurats de les espigues que comencen a madurar. A punt d’iniciar-se la tardor, en el mes de setembre, arriba el temps crucial de la collita, que comprén la sega i la batuda de l’arròs. Fuster hi contraposa les màquines segadores i assecadores actuals a les ferramentes rudimentàries i els animals de tracció, més propis d’èpoques anteriors. Amb la collita enllestida, narra l’últim pas del procés: el trasllat de l’arròs als molins perquè li lleven la corfa del gra i quede, per fi, blanc i net. El relat finalitza amb una lloança a les gents, els costums i les belleses naturals dels poblats arrossers. A més, el llibre inclou un breu apèndix amb activitats destinades a reforçar els continguts de la lectura.

En resum, Fuster construeix un conte senzill i amé sobre el conreu de l’arròs fent servir recursos distintius de la literatura infantil, com ara la personificació dels elements paisatgístics, l’ús recurrent de frases exclamatives i el diàleg alliçonador amb el lector jove.

[Salvador Ortells Miralles]

L’Albufera de València

Barcelona, Les Edicions de la Rosa Vera, 1970, 126 pp.

Llibre sobre l’Albufera i el seu entorn paisatgístic i humà, amb text de Joan Fuster i gravats de Jaume Pla. Es tracta d’una edició de bibliòfil publicada per l’editorial La Rosa Vera que havia creat el gravador Jaume Pla el 1945 amb la intenció de reunir en un mateix llibre l’aportació d’un artista i d’un escriptor destacats. El gravat ocupava el lloc preferent, i el text n’era una glossa, escrita amb posterioritat, invertint l’ordre habitual. En el cas de L’Albufera de València, però, text i planxes es van fer alhora, sense que cap dels dos autors coneguera el treball de l’altre fins al final; i, d’altra part, l’extraordinària qualitat del text de Joan Fuster acabaria per independitzar-lo del format original, de manera que les successives edicions han prescindit dels gravats de Pla o els han substituït per fotografies (com en el cas de l’edició feta per la Universitat de València i l’editorial Bromera el 2007, amb fotografies de Francesc Jarque). La primera edició aparegué impresa a dues tintes sobre paper de fil fabricat especialment per la casa Guarro, amb 17 làmines amb gravats al burí de Jaume Pla, i un tiratge de 120 exemplars, signats per l’escriptor i el gravador.

Joan Fuster ja havia col·laborat amb La Rosa Vera amb una introducció, «Justificació», a l’edició del Bestiari de Josep Carner, publicada el 1964, i glossant un gravat de Roser Bru per a la collecció Dotze temes de circ. En aquesta ocasió, la iniciativa va partir de l’escriptor, a qui feia goig participar en una edició de bibliòfil com les que publicava Jaume Pla («Escolta, m’agradaria fer un llibre d’aquests tan estranys que fas tu»). No es tracta, doncs, d’un encàrrec, com en els dos casos anteriors en què havia col·laborat amb el gravador, sinó d’un llibre proposat i desitjat pel mateix Fuster, que el concebé com un assaig literari sobre el llac que s’estén entre els termes de València i de Sueca, el poble natal de l’escriptor. L’obra conjuga l’erudició de l’autor, el seu coneixement de la història de l’Albufera, amb un to amé i fins i tot humorístic a vegades, que tracta, sobretot, de presentar al lector la realitat humana dels seus habitants, la relació entre el llac i els homes i dones que hi viuen, la seua cultura, la seua economia, els seus problemes…

El llibre s’acosta més, en el to i la intenció, a la literatura de viatge que l’autor havia cultivat ja en El País Valenciano, que a la prosa plana i anodina de les guies oficials (que Fuster també practicà, per exemple, en els fullets turístics sobre Alacant). Una literatura «sentimental» –en el sentit del viatge sentimental de Sterne i de Stendhal–, que es presta a l’expansió i que Fuster tracta de minorar i dissimular amb una vasta erudició –no hi ha dubte que coneix tots els estudis i informes que s’han escrit sobre el passat i el present del llac– i, sobretot, una punta d’ironia i fins i tot de causticitat. Tot i aquestes cauteles –incloses les referències a les «misèries culinàries» de la comarca–, el llibre no pot amagar la profunda estimació de l’autor per l’Albufera, un país d’aigua i d’arròs, i per les seues gents.

[Antoni Furió]

Ales o mans

València, Torre, 1949, 52 pp.

Després de publicar els primers poemes en la premsa valenciana i en fascicles de tiratge molt escàs, aquest és el primer recull de Fuster amb una difusió de més abast. Es publicà en la prestigiosa col·lecció «L’Espiga», que portà a terme, entre 1949 i 1965, un paper fonamental en el redreçament lingüístic del País Valencià i en la promoció dels joves escriptors de postguerra –Vicent Andrés Estellés, Jaume Bru i Vidal, Francesc de Paula Burguera, Josep Iborra, Maria Beneyto…En principi, el llibre havia de titular-se Criatura, però Xavier Casp, que era el director de la col·lecció, imposà el títol definitiu a fi que es veiera des de la portada que estava escrit en català. Té la particularitat que la coberta i la portada estan il·lustrades per Fuster.

El llibre s’estructura en tres parts i s’obri amb una citació d’un blues interpretat per Louis Armstrong, que expressa la soledat que s’acreix amb l’arribada de la nit. Formalment, es caracteritza per la varietat de metres i composicions emprades. Així, al costat de poesies curtes, preferentment dècimes rimades en heptasíl·labs, n’hi trobem altres de més llargues, en vers lliure o en decasíl·labs. També hi són presents formes estròfiques clàssiques com el sonet o el madrigal. En els vessants semàntic i sintàctic, la presència d’elements de l’animalogia i la selvologia, i l’ús reiterat de la conjunció identificativa «o» denoten la influència surrealista de Vicente Aleixandre.

El poemari evoluciona des del desamor inicial del poeta fins a la celebració final de l’amor correspost. En la primera secció, la ira i el desencís davant d’un món hostil i alienant, junt amb la tristesa per la relació sentimental fallida, són la nota predominant. Els poemes «Aquest crit que ara pense» i «Invocació sense insistir massa» destaquen per la profunditat psicològica amb què mostren les incerteses que agiten el poeta.

La segona part persisteix en el sentiment de desassossec de la primera, tot i que amb menor intensitat. L’adveniment de la primavera i la negativa del poeta a participar de la seua plenitud metaforitzen el seu aïllament. Són poemes marcats per l’evocació obsessiva de l’amor absent i la recerca del silenci com a refugi espiritual, sobretot en «Elegia íntima», poema que clou la secció.

En l’última part desapareix la desolació del poeta i s’anuncia el floriment d’una primavera nova, que li retornarà la passió perduda. La sèrie de poemes curts «Ràpids madrigals», que exalcen les bondats de l’ésser estimat, i «Cançó tranquil·la», que tanca estratègicament el llibre, emfasitzen el poder redemptor de l’amor.

[Salvador Ortells Miralles]

Alicante y la Costa Blanca

Barcelona, Planeta, 1965, 90 pp.

Fuster era un jornaler de la ploma i sovint la seua escriptura era fonamentalment crematística. Un cas podria ser-ne aquest llibre, ja que tres anys abans havia publicat l’extensa guia El País Valenciano. La guia de la província d’Alacant és prou diferent: és un text més convencional, desapareix el to reflexiu i es limita a descriure i a oferir una visió encomiàstica de la província. El to és més periodístic, amb tota mena de dades –quilòmetres, temperatura…– i amb informació pràctica per al turista: festes assenyalades i adreces utilitàries –serveis d’autobusos, espectacles, hotels…

El volum conté un conjunt de capítols dedicats a caracteritzar la província. D’entrada, la situa geogràficament, computa la població, detalla les comunicacions i demarca les comarques on predomina el català i les comarques on es parla el castellà. Pel que fa al paisatge, afirma que posseeix una orografia ben accidentada, travessada per un conjunt intricat de serres i valls, que contrasta amb la planura de moltes zones de la costa. La pluralitat de paisatges ofereix una sorpresa constant al viatger. L’interior és rude i eixut. La costa és rocosa al nord i plàcida al sud. El territori és àrid i l’escassetat de l’aigua és un problema greu. El clima, en canvi, extremadament càlid a la costa, esdevé un reclam turístic.

A continuació fa un viatge per la història, tot detenint-se en l’etapa àrab i en el moment posterior de la incorporació de les terres alacantines al Regne de València. Un punt remarcable és la situació econòmica, ja que es trobava l’any 1965 en plena expansió. Un dels punts forts és la tenacitat dels alacantins a superar els modestos recursos naturals. Els productes més representatius són, en l’agricultura, la taronja, la tomaca, el raïm i l’ametla, base fonamental del comerç de rebosteria. Al seu costat, hi ha tota una sèrie de productes artesanals, com ara l’espart i la ceràmica. L’activitat industrial és un punt neuràlgic i es concentra a Alcoi, Elx i Elda. Les manufactures fonamentals són els teixits, el calcer, la metal·lúrgia i el paper. El turisme és el nou factor que ha rellançat l’economia, que ha convertit la costa en un imant per al turisme estranger.

Respecte a la cultura particular, Fuster focalitza l’atenció en el folklore –Misteri d’Elx, els Moros i Cristians, les Fogueres de Sant Joan…– i en la gastronomia –arrossos i derivats de l’ametla, sobretot. En els itineraris es recrea, primer, en la ciutat d’Alacant i, després, estableix sis excursions per la província.

[Francesc Calafat / Francesc Pérez i Moragón]

Antologia de la poesia valenciana

Barcelona, Selecta, 1956, 226 pp.

Després que Xavier Casp en declinara l’oferiment inicial, l’editor Josep Maria Cruzet encarregà a Fuster l’elaboració de l’antologia a fi d’augmentar la presència dels poetes valencians en el mercat editorial català. Un dels personatges més decisius perquè el projecte arribara a bon port fou el poeta valencià Enric Duran i Tortajada, sense el suport econòmic del qual no n’hauria estat viable la publicació. D’acord amb el caràcter informatiu del llibre, Fuster va optar per incloure-hi el major nombre possible de poetes, sempre que tingueren un mínim de qualitat exigible. Hi preval, doncs, un enfocament historicista més que no el criteri estètic de l’antòleg.

L’antologia conté un estudi preliminar que aborda tres aspectes bàsics: la posició particular dels autors valencians en la poesia catalana, l’evolució de la poesia valenciana des de la Decadència fins al segle XX i l’agrupació generacional dels poetes antologats. La producció aplegada, que va des de la Renaixença fins a la primera meitat del segle XX, s’estructura en set capítols segons la cronologia de naixement dels poetes. Cada capítol inclou un apartat per poeta, amb una nota biobibliogràfica i una selecció de poemes que varien en el nombre segons cada cas. Carles Salvador i Bernat Artola, amb nou i set poemes respectivament, són els que hi tenen una presència més destacada.

En el primer capítol, atenent a l’escàs interés literari de la poesia valenciana dels Jocs Florals, Fuster limita la producció de la Renaixença a l’obra de Teodor Llorente, de la qual remarca l’ascendència que tingué sobre gran part dels poetes de finals del segle XIX. La poesia de Llorente, precisa Fuster, es caracteritza per una retòrica jocfloralesca basada en els tòpics de la Pàtria, la Fe i l’Amor, tot i que, en certes ocasions, poetitza la gent i el paisatge rural valencià sense artificiositat.

Sobre la «generació de 1909», que ocupa el capítol següent, assenyala que manté l’esperit del poble i la visió rural iniciada per Llorente, però amb un lèxic diferent i corregint-ne el localisme temàtic. Miquel Duran de València, Josep M. Bayarri, Daniel Martínez Ferrando i Jacint M. Mustieles són els noms principals d’aquest grup, que es caracteritza per ser més permeable a corrents literaris exteriors, com ara el modernisme català de Jacint Verdaguer i Joan Maragall o el castellà de Rubén Darío.

Tot seguit, es designa amb la denominació «Paisatgisme sentimental» un conjunt de poetes refractaris a les innovacions i partidaris de perpetuar l’herència llorentina. Es distingeixen, segons Fuster, per mantenir un fons d’idealisme romàntic i el gust per una temàtica inspirada en la terra. Per no alterar-ne el criteri generacional, els separa en dos grups i intercala entre ells el capítol dedicat a la «generació de 1930». En el primer aplega Enric Duran i Tortajada, Francesc Caballero, Salvador Verdeguer, Pasqual Asins i Prudenci Alcon, tots ells afins a les inspiracions de la generació de 1909, i en el segon reuneix Martí Domínguez, Joan Lacomba, Enric Soler i Godes, Angelí Castanyer, Lluís Guarner i Vicent Casp, més pròxims a l’experiència poètica de la generació de 1930.

Els autors que formen la generació de 1930 són Enric Navarro i Borràs, Carles Salvador, Francesc Almela i Vives, Maximilià Thous i Bernat Artola, la majoria dels quals coincidiren en la revista Taula de lletres valencianes, el setmanari Pàtria Nova i el volum antològic La poesia valenciana en 1930. Fou una generació amb divergències estètiques que s’aguditzaren al voltant del debat entre els que reclamaven el retorn a una poesia de caire populista i els partidaris d’un cert avantguardisme propugnat per Carles Salvador.

L’esclat de la Guerra Civil va produir un tall cronològic important en la poesia valenciana. Per aquest motiu, Fuster separa els poetes que es donaren a conéixer abans de la guerra dels que ho van fer després. Així, considera que els poetes més destacats de la postguerra són Emili Roca, Josep Mascarell, Matilde Llòria, Joan Valls i Xavier Casp, que fou l’únic que inicià la seua trajectòria literària abans del conflicte bèl·lic. No foren un conjunt homogeni ni tampoc una prolongació de la generació de 1930, però Fuster remarca que constituïren el pont indispensable perquè Jaume Bru i Vidal, Vicent Andrés Estellés, Maria Beneyto, Francesc de Paula Burguera, Rafael Villar i ell mateix publicaren els primers poemaris en la dècada dels cinquanta. Aquests poetes, englobats sota l’epígraf «Últimes promocions», conformen un grup eclèctic, atés que s’inspiren en diverses tendències estètiques del segle XX, però tenen en comú les lectures de la poesia francesa contemporània –i, en menor grau, l’anglesa– i haver patit les dures restriccions del règim franquista.