Kitabı oku: «La pilota valenciana»

Pilota valenciana: passat, present i perspectives de futur

Víctor Agulló Calatayud, Gregorio González Alcaide i Javier Gómez Ferri¹

La pilota valenciana és l’esport popular per excel·lència del poble valencià. És el més antic i el que disposa d’un arrelament més fort a la nostra terra per davant, fins i tot, de les corregudes de joies, del tir i arrossegament, dels colombaires o de la vela llatina. Els carrers valencians han sigut l’escenari de milers de partides, com a mínim, des de fa més de 750 anys. Cap altre esport no pot presumir d’haver superat tanta diversitat d’entrebancs i avatars que, malgrat tot, no han aconseguit fer-lo desaparèixer. A l’antic Regne de València sabem que era practicat tant per nobles com pel poble pla, cosa que el féu arrelar doblement en la societat. La seua pràctica va adquirir tanta notorietat que, abans de finalitzar el segle xiv, es va produir al cap i casal una famosa prohibició, que ha estat, malauradament, una de les principals reglamentacions que ha patit el joc de pilota al llarg dels segles.

El 14 de juny de 1391 els jurats de la ciutat de València manaven publicar una severa crida amb la qual prohibien el joc de pilota «arruladissa» dins els murs de la ciutat als majors de 10 anys per causa de les blasfèmies i les injúries de paraula i de fet que hi sofrien «les gents anants e stants». La pena per als contraventors era de vint morabatins d’or. El ban va rebre una forta contestació, una de les més considerables que ha tingut la ciutat en la seua història i, vista la importància que van adoptar els esdeveniments, el Consell de la ciutat es va veure forçat a retractar-se de la mesura tot i recordant les «viltats e mals» que provocava el joc prohibit i les blasfèmies i els enuigs que patien els vianants per causa que «era vengut en tant, que molts ne fahien offici, e tots carrers e tots dies e hores los eren bons a tal joch».

Durant el segle xv continuaren les interdiccions, sempre fortament contestades, que mai no afectaren la popularitat del joc, ans al contrari. En el segle xvi, moltes famílies nobles practicaven el joc de pilota i, fins i tot, algunes van decidir bastir recintes particulars propis dels quals s’enorgullien. Els trinquets del Miracle, de Centelles, d’en Ciurana, de Mossén Olcina, de Mascó i de Mossén Sanç en són un exemple. Tots aquests pertanyien a cognoms il·lustres de la ciutat. Per la seua banda, els «plebeus» havien d’acudir a algun trinquet popular com el del Trabuquet, probablement conegut abans pel nom de trinquet del Bordell dels Negres, o al de na Segarra, també denominat trinquet de la Morera o el de Faigs.

Aquests edificis es van convertir des del final del segle xiv fins al principi del segle xvii en les catedrals d’un esport únic, excepcional i en el qual la mestria del jugador havia de combinar-se amb l’abrivament i l’empenta del seu cos. Però la pilota no sols es jugava als trinquets de les famílies il·lustres com hem palesat, sinó que era, també, patrimoni de llauradors i de jornalers, de joves i d’artesans, de comerciants i d’obrers, i tingué als carrers i a les places de cada poble el seu lloc de trobada i d’esbarjo. Els múltiples problemes socials i econòmics que va patir l’antic Regne de València dels inicis del segle xviii (com l’expulsió dels moriscos, la crisi econòmica, la guerra de Successió, la pèrdua dels Furs, la decadència de l’hegemonia política espanyola a Europa i l’assot barbaresc sobre les viles costaneres, entre molts altres) van ocasionar greus problemes per al conjunt de la societat valenciana i per a la classe dirigent, la noblesa.

Va ser llavors quan la pilota va canviar de mans i va ser el jovent dels pobles qui es va encarregar de mantenir-la viva. Això va suposar també un canvi d’escenari: ara serà el carrer, essencialment, qui allotjarà l’esport valencià més ancestral i, a més a més, recaurà sobre els més pobres i necessitats la tasca de mantenir viva la flama sagrada. Els segles xviii i xix van ser molt durs, però la pilota valenciana va aconseguir sobreviure a tots els daltabaixos i des de 1868, amb la inauguració del trinquet de Pelaio, d’una manera lenta però contínua, el joc de pilota va saber recuperar gran part del terreny perdut.

Tot seguit, les tres darreres dècades del xix i les dues primeres del xx van representar una etapa de glòria. Es van construir desenes de trinquets als pobles i es van continuar jugant milers de partides. En aquest escenari, a tall d’exemple, la ciutat de València disposava de moltes més instal·lacions dedicades al joc de pilota que en l’actualitat. Després, va esclatar la Guerra Civil, que va causar danys enormes al poble valencià en tots els ordres i també al joc de pilota, que va eixir ferit de la màxima gravetat de la contesa fratricida. La dictadura del general Franco, la imposició per decret llei del castellà (no oblidem que el valencià ha sigut sempre la llengua d’aquest esport), els canvis socials i econòmics (es passa d’una societat agrària a una d’industrial amb modes de producció diferents), la desídia de les autoritats, així com les transformacions urbanístiques de les ciutats i dels pobles van contribuir que aquest joc travessara una situació summament crítica.

Tanmateix, des de 1974, però més especialment amb l’arribada de la democràcia, determinats elements conviden a l’optimisme. Des d’aquest moment molts ajuntaments valencians opten per recuperar la pràctica de la pilota valenciana com un dels seus senyals d’identitat més preats. A més a més, cal emfatitzar la irrupció de la figura del pilotaire Francesc Cabanes Pastor, el Genovés, que és considerat el millor pilotari de la història, capaç d’alçar passions als trinquets, la qual cosa va permetre que nombrosos aficionats tornaren a posar els seus ulls en la pilota de vaqueta. D’una manera lenta però sostinguda, els mitjans de comunicació començaren a prestar una creixent atenció. Així mateix, poden destacar-se les figures d’incombustibles periodistes com ara Llorenç Millo, Miguel Ángel López Egea, Josep Lluís Bausset, Paco Durà o Alberto Soldado. A més a més, és significativa l’aposta decidida que va fer en aquell moment la televisió pública valenciana a favor de l’esport valencià per antonomàsia. D’altra banda, i de manera paral·lela, la Federació de Pilota es deslliga de l’espanyola i s’hi articulen noves competicions i, a poc a poc, entraran patrocinadors i els contactes internacionals s’eixamplaran per nombroses regions d’Europa i de Llatinoamèrica, on es practiquen modalitats de pilota a mà semblants. L’àmbit acadèmic també s’ocuparà de la pilota amb la celebració d’un congrés mundial promogut per l’expresident de la Federació de Pilota Valenciana, Víctor Iñúrria, principal valedor de bona part d’aquells grans canvis.

El Genovés, un pilotari de llegenda que ha transcendit les fronteres valencianes (Arxiu Levante EMV).

Per tant, a partir d’aquesta nova situació, ens trobem davant d’un moment de màxima alegria, ja que amb la seguent publicació es completa un important buit sobre la bibliografia esportiva del joc de pilota el que permetrà divulgar la seua riquesa lúdica, etnològica i social, tot i afavorint també que qualsevol persona interessada puga apropar-se d’una manera més directa i senzilla a aquest univers.

Cal no oblidar que parlar de la pilota valenciana produeix un enorme respecte. D’una banda, perquè ens connecta amb els nostres orígens, amb la nostra idiosincràsia com a poble; de l’altra, perquè es continua amb la tasca encetada per il·lustres humanistes o prohoms, com ara Arnau de Vilanova, sant Vicent Ferrer, Marc Antoni d’Orellana, Antoni Josep Cabanilles, Francesc Almela i Vives, Enric Valor; pintors com Luis Felipe de Usabal; escultors com Ignacio Pinazo, i molt especialment, també, amb l’il·lustrat valencià més universal, Joan Lluís Vives.

Per tant, partint d’aquests antecedents, l’empresa a priori no era senzilla i calia tenir igualment present que la majoria d’esports ens portaven vora un segle d’avantatge en aquest sentit, ja que l’esport modern naix a la darreria del segle xix.

A partir d’aquests antecedents cal assenyalar que la present publicació es va gestar i recull les inquietuds i algunes de les iniciatives presentades en diferents reunions i trobades sobre el joc de pilota impulsades des del àmbit universitari a través de la Universitat de València o, en algun cas, per la pròpia Federació de Pilota Valenciana. S’han afegit, nogensmenys, moltes més contribucions i s’ha convidat a molts més autors i autores per a abordar altres aspectes considerats importants en relació amb el món de la pilota en una nòmina de col·laboradors i col·laboradores forçosament incompleta però que creiem representativa de la varietat d’inquietuds i aspectes estudiats en relació amb el món de la pilota valenciana.

Considerant el conjunt de continguts descrits, estimem que la present obra és, per tant, un compendi de les característiques i circumstàncies de la pràctica del joc de pilota; una aproximació rigorosa al seu coneixement basada en la ciència i en els seus preceptes acadèmics; i una obra que dóna moltes de les claus per a desxifrar molts dels codis —uns ben visibles, altres vetlats— qui s’hi generen al seu voltant per tal d’acostar tant a l’entusiasta del joc com al lector interessat en els aspectes principals que envolten i caracteritzen el joc de pilota com a pràctica social i cultural.

El bloc 1, La pilota valenciana: pràctica, investigació i projecció internacional, serveix per a introduir i situar el tema objecte del llibre, el joc de pilota com una pràctica lúdica i esportiva amb una llarga història que ha arribat fins al present i que cal conservar, potenciar i projectar al futur.

Alberto Soldado il·lustra la universalitat del joc de pilota, arrelat i practicat en diferents modalitats arreu del món, universalitat que contrasta tanmateix amb el seu caràcter popular i autòcton, tret que si bé constitueix part de la seua essència, dificulta la unificació de criteris i reglaments i conseqüentment la seua expansió i generalització de la seua pràctica. Tanmateix descriu els intents de reconeixement del joc de pilota com a esport olímpic i el procés de recuperació i d’expansió de la pilota valenciana una vegada re-instaurada la democràcia a Espanya.

Víctor Agulló per la seua banda, dona a conèixer els vincles i paral·lelismes de la pilota valenciana amb un altre context geogràfic de referència en els jocs a mà europeus com és el cas de la ballepelote a Bèlgica tot i reivindicant la figura de l’humanista i prohom valencià Joan Lluís Vives, qui va tindre contacte amb ambdós àmbits.

Luis Felipe Castillo Padilla analitza la pràctica del joc de pilota considerat com a una pràctica esportiva moderna que genera una activitat econòmica, i de la qual, per tant, es deriven repercussions tributàries i un tractament fiscal particular. Ens ofereix, per tant, unes interessants observacions a nivell institucional per als clubs i associacions així com per a totes les persones físiques (jugadors, entrenadors, jutges, etc.) relacionades amb el món de la pilota.

Finalment Gregorio González Alcaide i Víctor Agulló Calatayud tanquen el capítol descrivint les diferents fonts de les quals disposen els estudiosos per a conèixer i reconstruir la història de la pràctica del joc de pilota, des de les fonts arqueològiques o artístiques als testimonis escrits o gràfics, com la fotografia; per a continuació exposar els resultats d’un estudi d’investigació publicat a la revista Apunts: Educació Física i Esports (2010) que analitza el joc de pilota com a objecte d’estudi i investigació a l’àmbit acadèmic, identificant els llibres, els articles de revista i, fins i tot, les tesis doctorals publicades sobre la pilota valenciana que han generat un destacat corpus de coneixement sobre la mateixa.

En el segon bloc es descriuen algunes de les principals Modalitats del joc. Sebastià Giner situa l’evolució històrica i les característiques del joc de pilota a llargues, la modalitat mare de la pilota valenciana, caracteritzada per la seua pràctica en els carrers alacantins, en especial de la Marina Alta, identificant les diferents modalitats practicades en l’actualitat que presenten similituds amb la valenciana tant a Europa com a la resta del món; i descrivint el procés de recuperació d’aquesta modalitat a ratlles (juntament amb la palma i la perxa) i la creació d’un reglament a la dècada del 1980 que va assentar les bases de la seua pràctica.

Víctor Agulló completa la visió de les llargues, parlant de la figura d’insignes pilotaires com Salvador Rodríguez Mut «Bolera» i del Nel de Murla tot i fent referència a una modalitat com la pilota grossa, que esperem en un futur proper puga fruir d’un major protagonisme per les seues capacitats i potencialitats motrius i psicopedagògiques.

Carlos Costa situa una altra de les modalitats practicades als carrers, la galotxa, modalitat similar a l’escala i corda però practicada al carrer en algunes comarques, descrivint la seua difusió i les característiques i la gestació del reglament que regula aquesta modalitat.

Pasqual Sanchis Moscardó, Pigat II, aborda la pràctica de l’escala i corda, la modalitat professional més emblemàtica, exclusivament als trinquets, rememorant els principals canvis en la versió moderna del pilotari.

Finalment, Carlos Parra Mestre descriu la pràctica del raspall, modalitat practicada tant en trinquets com al carrer caracteritzada pel fet que la majoria de jugades es fan per terra, descrivint les característiques que ha de tenir la pilota, la indumentària i protecció necessària i el sistema de puntuació així com les particularitats de la normativa que regula aquesta modalitat.

Al tercer apartat es reflexiona sobre el Lèxic del joc de pilota. La llengua, a banda de la seua funció comunicativa, és un dels elements per excel·lència que identifica la cultura i la història d’un poble. El valencià i la pilota valenciana conformen un binomi indissociable que s’ha anat enriquint i modelant mútuament al llarg del temps. La pilota valenciana ha desenvolupat en la llengua valenciana, un lèxic propi per a descriure tots els elements i característiques del joc, però també la seua pràctica ha generat tot un conjunt d’expressions que han passat a formar part de la parla quotidiana i tot això ha quedat reflectit en la toponímia i l’onomàstica a través de noms de carrer o malnoms de jugadors.

En primer lloc, Recaredo Agulló Albuixech analitza la presència del joc de pilota valenciana en diferents diccionaris, identificant ja la presència d’un conjunt destacat de termes en el Tesoro de la Lengua Castellana de Covarrubias editat el 1611, testimoni indirecte de la importància que tindria el joc en eixa època. També reivindica que institucions com la Real Academia de la Lengua (RAE) al igual que incorporen els neologismes esportius procedents d’altres països també incorporen al seu corpus el lèxic dels esports tradicionals d’altres àmbits geogràfics estatals, com ara alguns dels principals termes de la pilota.

La filòloga de Vilallonga de la Safor Àngels Sendra Morant, que també ha exercit de correctora lingüística de molts capítols d’aquesta obra i a qui volem agrair des de les següents línies el seu encomiable esforç, presenta un estudi onomàstic dels malnoms actuals dels pilotaris, constatant la tendència a la seua reducció o, en tot cas, a l’ús de noms de pila o de cognoms, reivindicant-ne la seua vàlua i la importància de la seua preservació.

Joan Antoni Gregori Márquez introdueix l’ús de la toponímia com a font històrica per a testimoniar la pràctica del joc de pilota, en molts casos en poblacions en les que fa molts anys que va desaparèixer, reflexionant al voltant de la vinculació d’aquests topònims amb altres construccions, característiques o elements de les trames urbanes.

Finalment, Josep Lluís Doménech Zornoza descriu la iniciativa de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua amb la col·laboració de la Federació de Pilota Valenciana i altres persones i institucions mencionades en la contribució per a la publicació en la seua col·lecció de Vocabularis del Vocabulari del joc de pilota, referent normatiu que recull més de mil paraules i locucions relacionades amb la pràctica del joc de pilota, aprofundint i completant el treball precedent amb el mateix títol publicat per Gabriel García Frasquet i Frederic Llopis Bauset.

El bloc quatre s’ocupa de La presència de la pilota valenciana a l’àmbit educatiu. Precisament, un dels aspectes essencials per a assegurar que el joc de pilota siga una pràctica lúdica o esportiva viva i que es puga projectar cap al futur, passa per potenciar la seua presència a l’àmbit educatiu. En aquest apartat es presenten diferents experiències didàctiques i reflexions de futur basades en el joc de pilota.

En primer lloc, Manolo Conca, Jordi Naya i Vicent Martínez presenten una programació didàctica destinada al segon cicle de la ESO, en concret per a l’assignatura optativa que porta per títol: «Cultura popular motriu (pilota valenciana)». El seu objectiu és incrementar entre els seus alumnes els elements socioculturals que aporta el joc de pilota a la societat valenciana. Temes com ara l’evolució històrica, les modalitats, la salut, les instal·lacions, els materials, i, al remat, el fet de considerar el joc de pilota com l’esport de tot un poble són els eixos cardinals d’aquesta optativa que estructuren i desenvolupen en diverses unitats didàctiques.

Andrés Gascó Lluch defensa la necessitat d’introduir una assignatura sobre pilota a la universitat, ja que és fonamental disposar de docents formats perquè desprès posen en pràctica els coneixements adquirits amb els seus alumnes, defensant la importància d’iniciatives com el programa Pilota a l’Escola impulsat per la Generalitat Valenciana.

Lluís Ramos i Santamaria analitza la interacció amb companys d’equip o rivals en les diferents modalitats del joc de pilota, així com les característiques en relació amb altres paràmetres del joc, com la pilota, l’espai, el temps o el sistema de puntuació, el que aporta una interessant informació en relació amb les habilitats que es poden potenciar a nivell escolar.

Enrique Castillo Carbonell descriu la iniciativa de promoció i divulgació de la pilota impulsada per l’Ajuntament de València a la fira d’Expojove amb la realització de diferents tallers, la visita de jugadors i la pràctica del joc; així com l’experiència de la difusió i de la pràctica del raspall a la localitat marroquina de Timerssit, en dos interessants iniciatives de divulgació del joc de pilota en un context festiu amb una assistència de milers de persones i com a instrument de cohesió social i econòmica i difusió de la cultura pròpia en un context desfavorit.

Daniel Martos i García fa un recorregut per les disposicions legislatives que van propiciar la implantació de la pilota en els currículums dels diferents nivells educatius així com altres disposicions que van a col·laborar en la consolidació d’aqueixa presència, destacant també la importància d’afavorir la seua presència a l’àmbit universitari. També cita algunes de les publicacions i reunions que han propiciat l’intercanvi d’experiències entre els docents així com les potencialitats que pot aportar el joc, finalitzant la seua contribució reflexionant sobre algunes qüestions que s’haurien encara d’afrontar, i que passen per potenciar la formació dels docents i la presència de la pilota a l’àmbit escolar, ampliar i millorar les instal·lacions i les activitats extraescolars relacionades amb el món de la pilota, entre altres aspectes.

Complementàriament a la seua presència i integració a l’àmbit educatiu, també és fonamental per a assegurar la seua pervivència i projecció de futur, la divulgació i la presència del joc de pilota en els mitjans de comunicació, tant els tradicionals com ara la televisió, la ràdio o la premsa, com sobretot a través de les noves tecnologies i formes de comunicació i difusió propiciades per Internet i el desenvolupament de les xarxes socials i altres iniciatives digitals.

En el bloc 5, La pilota i els mitjans de comunicació, Maria José Berbegall i Tona Català en les seues respectives contribucions, descriuen les peripècies patides per la pilota en la televisió publica valenciana; Canal 9 i Punt 2. Tot i que les retransmissions de les partides van superar els entrebancs imposats a nivell tècnic per la disposició de les canxes de joc o per les dificultats per al seguiment de la pilota; i que el programa Trinquet es va convertir en el veritable emblema de la divulgació televisiva del joc, no ha pogut superar, ja molt abans del tancament de RTVV, el desinterès o tal volta la incomprensió o menyspreu dels directius i responsables polítics. Ambdues contribucions reflexionen amb constructiva i sana enveja amb el tractament que rep la Pilota Basca en la seua televisió autonòmica o amb el que haguera pogut suposar una aposta més decidida per l’esport autòcton front a altres iniciatives menys valencianes i, sobretot, més costoses i elitistes.

Manuel S. Jardí i José Rodolfo Hernández Carrión aprofundeixen en l’anàlisi de la relació entre televisió i la pilota al llarg de la dècada dels 80 i 90, però sobretot, reflexionen sobre un futur, molt més fosc, com a conseqüència de l’apagament de la Radiotelevisió Pública Valenciana.

A continuació, Ricard Sentandreu pilotari professional de raspall i coordinador de PilotaVeu, una pàgina web especialitzada en pilota valenciana de recent creació que, una vegada consumat el tancament de Canal 9, ocupa un lloc molt destacat en la transmissió de tota la informació referent al joc mitjançant el recurs a Internet i les xarxes socials.

Finalment tanca el capítol, Recaredo Agulló Albuixech que analitza els articles publicats per l’escriptor, periodista i notari Llorenç Millo al diari Las Provincias. Durant més de 35 anys, entre 1959 i finals de la dècada dels 90, Millo va deixar constància en la secció anomenada «La partida del dissabte» de tot allò que va esdevindre en el joc de pilota, en especial en el Trinquet de Pelaio. Les seues cròniques no només van aportar dades sobre la situació de la pilota i els pilotaris, sinó que també estan farcides de referències als costums, la llengua i la cultura del poble valencià.

Per altra banda i encetant nou bloc, es posa el focus ara en el fort arrelament geogràfic local del joc de pilota, tot i que es tracta d’una pràctica universal. En el nostre àmbit i pel que fa a la pràctica de la pilota valenciana podem parlar de pràctiques pròpies i aspectes identitaris a nivell comarcal o, fins i tot, municipal, aspecte objecte d’estudi al bloc 6, que presenta diferents exemples d’Estudis locals. Ricardo Mesado fa una rememoració històrica de la pràctica del joc de pilota a Xèrica i a altres municipis de l’Alt Palància, en particular la modalitat similar al joc a llargues anomenada «palico» en aquesta localitat, rememorant la figura d’una pionera en la pràctica del joc (Teresín la de Pomar) o la pràctica del joc propiciada pels contactes entre jugadors locals i camioners del País Basc o de Navarra que pernoctaven en un hostal de la localitat.

Per la seua banda, Sergio Navarro i Rubén Tormo centren la seua contribució en l’anàlisi de la pràctica i l’interès pel joc de pilota en l’actualitat en el que es potser el municipi més emblemàtic pel que fa a la seua projecció, el Genovés; i finalment, Miguel Juan Fabra detalla la pràctica del joc a Atzeneta del Maestrat (l’Alcalatén) alertant sobre la importància que tenen les escoles de pilota i el suport institucional pel que fa a la pervivència i l’impuls del joc. Aquests treballs van ser presentats quan cursaven l’assignatura Sociologia de l’Esport al grau de Ciències de l’Activitat Física i l’Esport de la Universitat de València. Seguidament Joan Mata ens endinsa en la història de la pilota a Oliva, parant especial atenció al lloc capdavanter que ha ocupat aquesta localitat de la Safor en la modalitat del raspall tot i destacant figures clau com Pepe Boscà o la nissaga dels Malonda. El text també reflexiona sobre el fet que per diversos motius, molts de caire polític, la localitat compte actualment amb dos trinquets; el vell i el nou que encara no s’ha acabat de construir, tot i que en l’actualitat no es pot jugar en cap del dos. Tanca la secció un treball que es detura en l’activitat pilotaire de la pintoresca localitat de Benicolet (La Vall d’Albaida) obra de l’aficionat i investigador local Vicent Martínez. En aquestes línees coneguem els grans pilotaires i desafiaments en la modalitat del raspall que han tingut lloc a l’emblemàtic carrer d’Enmig de la localitat al llarg de darrer segle, així com la carrera de Edmundo Català «Mundo» (1924-1987), gran jugador local.

La consolidació del que és avui la pràctica del joc de pilota passa necessàriament per reconèixer l’esforç i el treball desenvolupat al llarg dels últims anys pel que en el bloc 7 s’anomenen Actors clau. Així, Begoña Castillo ens parla del paper desenvolupat per la Federació de Pilota Valenciana des de la seua creació el 30 d’abril de 1985, destacant el seu caràcter d’organisme obert i disposat a col·laborar amb tota aquella persona interessada en aprendre o practicar el joc de pilota, la importància de «formar als formadors» a través del curs de formació d’entrenadors que organitza o la seua tasca divulgativa a través de l’impuls o la participació en exposicions o partides d’exhibició, entre altres iniciatives.

N’Alfred Hernando Hueso, Fredi, en la seua contribució, partint de la seua experiència com a jugador en un període clau (1973-1990), ens acosta a la realitat viscuda pels jugadors al llarg d’eixa etapa, identificant algunes de les deficiències que van dificultar la consolidació de la pilota com a pràctica esportiva: l’excessiu protagonisme de les travesses, l’absència de competicions llargues i, sobretot, la manca d’una estabilitat econòmica dels pilotaris. La creació de les empreses Frediesport i Val Net relatada en primera persona pel protagonista d’aquestes iniciatives va permetre resoldre en gran mesura les carències mencionades professionalitzant el món de la pilota, que a hores d’ara s’enfronta a les mateixes (i encara a noves) dificultats derivades de la crisi econòmica actual i de la desaparició de la televisió autonòmica valenciana. Front a aquesta situació, l’autor destaca que és fonamental aferrar-se a la consideració social i a la imatge positiva que projecta la pilota per a assegurar la seua supervivència.

David Sarasol Moscardó ens presenta el Museu de la Pilota, situat al Genovés (la Costera) i inaugurat el 16 de desembre de 2003, com a iniciativa impulsada en l’àmbit institucional per l’Ajuntament del Genovés amb la col·laboració de la Generalitat Valenciana i la Diputació de València que ha esdevingut en veritable fita clau tant per a la recuperació i conservació de la memòria històrica del joc com pel que fa al seu estudi i difusió. Nodrit en gran mesura gràcies a diferents donacions de jugadors o artesans piloters que cal fomentar i propiciar, ha esdevingut en un veritable espai cultural, d’estudi i d’encontre amb zones interactives, diferents recreacions, zones expositives i d’estudi e inclús una galotxeta (pilota grossa) per a la pràctica del joc.

José Campos Granell, director del Servei d’Esports de la Universitat de València, explica les iniciatives realitzades per la Universitat i que tenen com a eixos essencials els camps de la promoció, la competició i la formació. La Universitat de València juntament amb la Catòlica de València i la Universitat d’Alacant venen desenvolupant programes de difusió i d’integració de la pilota en el món universitari.

Finalment, Paco Barceló Ruiz descriu de manera complementària a José Campos la vinculació de la pilota a l’àmbit universitari, particularment el cas de la Universitat de València i les diferents iniciatives dutes a terme al llarg dels últims anys propiciades per l’interès del propi autor i altres companys que afortunadament han tingut el ressò necessari entre els responsables universitaris: exposicions, competicions, partides d’exhibició, l’edició de la publicació Vaqueta o la creació de l’Associació de Jugadors de Pilota Valenciana entre d’altres iniciatives que han possibilitat una estreta relació entre pilota i universitat.

La pilota valenciana constitueix una realitat social polièdrica que ha sigut objecte d’aproximacions molt diverses fonamentalment des de les Ciències Socials i les Humanitats. En el bloc 8, La pilota valenciana des de les Ciències Socials i Humanitats, es presenten alguns exemples d’aquestes aproximacions. Josep Pérez Soriano, a través d’una acurada anàlisi qüestiona l’associació que s’ha fet, molt a sovint, entre la pràctica de la pilota i el món rural tradicional valencià; estudiant l’evolució del propi concepte de món rural que ha passat de tenir una consideració pejorativa com a espai marginal o anacrònic a ser revigoritzat com a espai de preservació dels valors culturals i identitaris i per tant a afavorir i preservar.

Eugènia Benimeli i Navarro aborda l’estudi del joc de pilota des d’una perspectiva de gènere. Així, analitza la participació de les dones en un joc i un esport tradicionalment masculí, aportant diferents dades recollides en el projecte “Pilota i Dona” impulsat per la Federació de Pilota Valenciana, que malgrat que constaten l’augment de la participació femenina en la pràctica del joc, aquesta queda limitada fonamentalment a la modalitat de raspall i de One Wall. Tanmateix, s’identifiquen a través de diferents entrevistes els motius de les dones per a iniciar-se en la seua pràctica i sobretot algunes de les barreres i estereotips que encara s’han de superar per afavorir el camí cap a la igualtat.

Javier Gómez Ferri projecta una mirada sobre l’evolució històrica sobre el joc de pilota des dels seus orígens fins a l’actualitat focalitzant la seua atenció en les relacions existents entre les classes socials i el control polític. Les prohibicions, les travesses, la procedència social dels jugadors, els conflictes entre classes, els canvis en la utilització de la via pública, les multes, les blasfèmies i en concret, el període autoritari de la dictadura, van fer d’aquest esport una activitat estigmatitzada entre les classes dominants. Aquesta visió va començar a canviar en el moment que la societat valenciana va recuperar el sistema democràtic i a poc a poc, quinze a quinze, es va anar invertint aquesta imatge negativa que projectava la pilota per a passar a ser considerada com una senya estimada de la identitat i la cultura valenciana.

Josep Andreu Bosch, constata a partir de la consulta de la premsa valenciana que en el període històric comprès entre el 18 de juliol de 1936 i l’1 d’abril de 1939, la pilota valenciana va ser l’esport més practicat. Així, dels 986 dies que va durar la Guerra Civil tan sols en 33 no hi ha constància que es jugara una partida de pilota. Igualment analitza la pràctica del joc en relació amb el context sociopolític d’aqueix període, que va motivar canvis en la gestió de les instal·lacions o en la concepció de la pràctica del joc, considerada com a pràctica de caràcter benèfic o assistencial en molts casos en pro de la República.

El bloc 9, Reflexions i desafiaments de futur, reivindica la recuperació de valors perduts o menyspreats en una societat, la nostra, que probablement s’ha tornat massa individualista, impersonal i accelerada; així com que la tradició i el caràcter singular del joc al carrer, haurien de conviure amb la modernitat, aportada pels trinquets i les pràctiques normalitzades.

En aquest sentit, Josep Congost i Timoner en la seua contribució fa una reivindicació del carrer com a espai del joc i de la pràctica del joc al carrer com a mecanisme de sociabilitat. Cada carrer, amb les seues particularitats (pendent, longitud, immobles i altres elements urbans) aporta uns dels trets essencials del joc de pilota (i especialment en el cas del joc a llargues), com és la singularitat i caràcter únic i diferenciat de cada carrer com a espai del joc.

Sergi Durbà i Cardo ens convida a una reflexió profunda al voltant del que ha sigut el passat recent de la pilota i l’evolució del joc al llarg dels últims 30 anys, en la que ha patit una revolució massa accelerada d’una pràctica que potser no estava preparada per a aqueixa revolució o alguns aspectes de la mateixa. I és que obres faraòniques o nous i flamants trinquets abandonats a la seua sort en pocs anys, un tractament mediàtic amb experiments televisius fallits amb la pretensió de difusió massiva d’un esport que probablement no s’adapta a aqueixa concepció, són aspectes sobre el que és fonamental reflexionar. Aquesta reflexió, determinant el que és i el que es vull que siga el món de la pilota i tot el que l’envolta, es fonamental per a determinar què s’ha de projectar cap al futur.

Eugènia Ros reivindica la importància de conèixer la pilota per a valorar-la, respectar-la i conservar-la. En aquest sentit, exposa alguns dels valors humans del joc de pilota, com són el contacte directe i la cavallerositat entre els jugadors, companys i rivals, i el contacte directe entre els jugadors i el públic, rememorant el paper igualment important tant dels pilotaris més emblemàtics i representatius com dels aficionats que han fet un impagable esforç per tal d’involucrar a la gent jove, i per tal de donar a conèixer i recuperar la pràctica del joc als seus pobles.

Ricard Sentandreu Sebastian analitza la realitat social de la pilota reflexionant sobre els principals factors que dificulten la seua normalització com a esport, entre els quals destaca el seu desconeixement, l’absència en molts casos dels programes educatius i la manca d’instal·lacions apropiades per a la seua pràctica, aspecte derivat d’una insensibilitat i manca de suport institucional.

En el bloc 10, Mirades creuades, tenim dues experiències singulars que ens parlen, en el cas de la contribució d’Antonio González Pastelero, de la percepció i vinculació amb la pilota d’un valencià allunyat del territori i de les dificultats tant per a practicar el joc com per a seguir-lo com a espectador. I en el cas de la contribució d’África Villanueva Félez, ens aporta un testimoni de la pilota com a mecanisme d´integració social i cultural d’una andalusa assentada en les terres valencianes.

També la pilota valenciana apareix vinculada amb el món cultural, creatiu o de ficció a través de poesies o relats literaris, obres teatrals, sèries de televisió o pellícules. Un evocador text obra de l’escriptor i enamorat de la pilota i del Camp de Morvedre, en Víctor Durbà i Cardo, deixa constància en el present llibre d’aquesta vinculació literària de la pilota valenciana.

Finalment, tanquen l’extensa aproximació ací presentada a la pràctica del joc de pilota valenciana, diferents visions del joc des de l’altre reducte geogràfic de la pràctica del joc a la Península, el País Basc o Euskal Herria. La pràctica de la Pilota Basca, molt més arrelada i amb una gran vitalitat ha de convertir-se en el veritable espill en el que es mire la pilota valenciana. En el bloc La pilota valenciana vista des del País Basc, l’erudit Tiburcio Arraztoa analitza les relacions entre la Pilota Valenciana i la Pilota Basca que té en la seua modalitat de bote-luzea —que es practica amb la mà nua fonamentalment en alguns indrets d’Iparralde i a les valls de Baztan i Malerreka a Navarra— el seu equivalent en la modalitat de pilota valenciana de les llargues.

El periodista José María Otermin per la seua banda lamenta que els mitjans de comunicació tant del País Basc com del País Valencià no presten una major atenció a llurs modalitats de pilota i destaca la gran partida que va tindre lloc el 1987 a l’Eder Jai de Benidorm que va enfrontar a Martinikorena front a El Genovés, l’únic pilotari que va ser capaç d’omplir aquell recinte hui tristament desaparegut.

En darrera instància, Oidui Usabiaga Arruabarrena i Daniel Martos García en la seua contribució reflexionen al voltant del procés d’esportivització o estandardització dels jocs de pilota, tant en el cas basc com valencià, procés que pot comportar tant aspectes positius, com ara facilitar la seua presència als mitjans de comunicació o la seua implantació a l’àmbit educatiu, com negatius, ja que aquest procés pot comportar una pèrdua de la diversitat amb la desaparició d’algunes modalitats o d’alguns elements identitaris com els desafiaments.

La pilota valenciana, un esport amb una enorme riquesa motriu i cultural així com moltes potencialitats i capacitats pròpies per explotar (Arxiu FPV).

Reflexions de futur

Una obra com la que el lector té en aquests moments a les seues mans resulta molt important tant per al públic general com per a la població escolar, atés que la divulgació dels nostres esports pot contribuir a conèixer-nos millor a nosaltres mateixos. Pensem que els valencians tenim la sort i la riquesa de comptar amb dues llengües, així com de disposar d’unes pràctiques lúdiques i esportives pròpies que hem de valorar com pertoca i de reivindicar, ja que no són ni millors ni pitjors que les d’altres llocs. Així mateix, el coneixement entre l’alumnat, com també entre els mateixos practicants dels nostres esports pot contribuir a mantenir i a recuperar, entre altres aspectes, l’enorme riquesa lèxica de termes, expressions i frases fetes en valencià, sense oblidar-nos de l’onomàstica o la toponímia, fidel reflex de la seua forta implantació social al llarg dels segles.

Als coordinadors d’aquesta obra ens agradaria acabar amb la felicitació al vicerectorat de Participació i Projecció Territorial de la Universitat de València per la iniciativa de publicar i acostar al gran públic les darreres tendències i les perspectives de futur del nostre esport. Tant de bo en un futur es puga treballar de manera coordinada amb institucions com per exemple la Federació de Pilota Valenciana per tal de col·laborar amb nous projectes de cara al futur. Els documents que aportem a continuació pretenen precisament fomentar les idees i el debat sobre alguns dels reptes més importants que afronta la pilota valenciana en la societat del segle xxi.

Partida de raspall al carrer a Bicorp (Arxiu FPV).

1. Universitat de València.

La pilota al món: unir en la diversitat

Alberto Soldado¹

1. Introducció

L’esfera és un dels elements de joc més utilitzat pels éssers humans des de les primeres civilitzacions. Els egipcis practicaren jocs de pilota a mà, els grecs tingueren els seus, de la mateixa manera que els romans. Practicaren jocs de pilota les civilitzacions precolombines i hi ha vestigis d’aquest entreteniment en diferents llocs dels diversos continents.

Posats a teoritzar sobre la història del joc de pilota, haurem de preguntar-nos a quin joc de pilota ens referim, perquè encara que delimitàrem l’estudi als jocs practicats amb la mà, és evident que aquest esport s’entén de maneres diferents segons les regions i els continents, i fins i tot segons comarques. Segurament és la conseqüència de no haver afrontat a temps el procés de modernització que suposà, a mitjan segle xix i, especialment, a principis del xx, l’aparició d’associacions i l’elaboració de reglaments competitius, un temps de transició entre el concepte de joc i el d’esport, entre allò lúdic i allò reglat, i entre allò popular i allò professional.

Tot i que la pilota a mà era el joc més popular i practicat en moltes regions europees i americanes, no fou capaç d’articular els mecanismes que permeteren unificar criteris, reglaments i associacions. Prevalgué l’esperit d’allò autòcton sobre allò universal, d’allò particular sobre allò general. Aquesta és la seua essència. I sobre la seua essència es construeix la seua història.

2. Esport olímpic

París organitza els peculiars Jocs Olímpics de 1900. Trobem en la seua programació dos tipus de jocs de pilota: la longue paume, antecessor del tenis, jugat amb raqueta en un parc a l’aire lliure, i la pilota basca, a cesta i a mà. En les Olimpíades de Londres de 1908 apareix com a esport el Jeu de Paume, jugat en canxa tancada i amb raqueta. Hi fou campió un nord-americà. Aquest esport, com a tal, no ha tornat a aparèixer de manera oficial en uns Jocs Olímpics.

La pilota basca, en les diverses modalitats, aparegué com a esport de demostració en les Olimpíades de Mèxic i de Barcelona. El seu camí cap al reconeixement com a esport olímpic s’entrebanca per l’essència d’allò autòcton, per la seua pròpia història. La pilota basca, professionalitzada, estengué la seua influència en la modalitat de cesta-punta per mig món. Sustentada en les apostes, la seua decadència ha sigut inexorable per no correspondre les inversions amb els grans frontons d’un rendiment econòmic esperat. Desaparegueren per a sempre els frontons industrials que s’estenien per les principals capitals espanyoles: Madrid, Barcelona, València, Saragossa i Palma de Mallorca. També desaparegueren els frontons de Milà, del Caire, de Macau, de Xangai, de l’Havana i la majoria dels alçats en terres de Florida.

A Espanya es crea, a mitjans dels anys vint, la Confederació Espanyola de Pilota Basca que derivaria posteriorment en Federació Espanyola de Pilota Basca. En aquest sentit, s’hi inclouen totes les modalitats considerades pròpies de l’àmbit geogràfic basc-navarrés. I en aquesta acaben afiliats aquells pilotaris valencians que desitgen posseir una llicència. No tenien una altra opció. La preponderància de la pilota basca, la seua influència en àmbits polítics i la seua major expansió geogràfica reduiran la pilota valenciana a una convidada de pedra en aquesta organització. Així ocorregué fins a la constitució de la Federació de Pilota Valenciana, fa ara 25 anys, a recer de l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana. Un quart de segle de vida de l’associació que, recolzada pel govern de la Generalitat, institucionalitza, reglamenta, estructura competitivament, promociona i difon aquest esport considerat com a propi per part dels valencians. La nova Federació organitzarà les modalitats que es conserven vives: escala i corda, llargues, galotxa, raspall i galotxetes, com a jocs directes, i frontó i frares com a jocs contra paret, tots aquests a mà.

Enlluernada per l’expansió internacional de l’espectacular cesta-punta, la pilota basca, que considera patrimoni del poble basc tots els jocs de pilota, oblida en el seu camí realitats assentades de jocs de pilota en altres regions europees com València, la Picardia, Flandes, Frísia, la Ligúria, el Piemont, Irlanda, País de Gal·les o Anglaterra. En cadascuna d’aquestes regions es practica el joc de pilota amb un únic denominador comú: jugar amb la mà, sense cap eina.

Els contactes internacionals són hui una realitat. A Europa, belgues i valencians (amb permís dels bascos) es disputen la supremacia (Arxiu FPV).

A la Picardia, Flandes, Frísia, Occitània, la Ligúria, el Piemont i València hi ha un altre denominador comú: el joc a llargues, d’uns jugadors enfront d’altres, amb la regla de les ratlles valencianes, chaise francesa o vella marxa castellana. Es tracta d’un joc que molts volen veure com a successor de la vella feninde grega, segons es dedueix del relleu sepulcral descobert el 1926 en les muralles d’Atenes, en el qual s’observa jugadors de pilota en disposició idèntica a la de les modalitats d’aquestes regions. De fet, la Federació de Pilota Valenciana, en temps de Víctor Iñúrria, adoptà aquest fris com el trofeu que rep el màxim campió del seu esport. Símbol de respecte cap a l’antiguitat grega, pensadora, creadora, vocació universal.

3. L’expansió de la pilota valenciana

Constituïda la Federació de Pilota Valenciana i estructurats i assentats els seus campionats interns, en totes les seues modalitats vives, conscienciades les autoritats locals, provincials i autonòmiques de la necessitat de recuperar i expandir aquest patrimoni cultural i d’identitat valenciana, s’inicia, a través de la Societat Pilotari de Godelleta, l’establiment de relacions amb altres realitats de la pilota a mà de regions europees i americanes. Presidia aquest club el jove Ramón Sedeño que anys després accediria a la presidència de la Federació. Essència de superació. Estem al setembre de 1992 quan es produeix la primera expedició a terres belgues i la primera trobada internacional amistosa entre jugadors d’ambdues regions. Són temps en què es multipliquen els clubs, es construeixen recintes adequats per a aquest esport, es divulga en els mitjans escrits i audiovisuals, amb presència en la nova televisió autonòmica. Temps en què una figura de llegenda com Paco Cabanes, el Genovés, segueix alimentant passions i creant adeptes a la causa.

Es descobreix l’existència d’una organització creada el 1928, la Confédération Internacionale des Jeux de Balle (CIJB). Amb la força de la joventut creadora es contacta amb les federacions nacionals europees que mantenen una modalitat considerada com la més antiga, la més entroncada amb les expandides per les legions romanes: la feninde grega, el joc a llargues valencià, el jeu de paume francès, la ballepelote belga, la pilota frisona o el pallapugno italià. Els valencians aportaran a l’organització la frescor de la seua natural creativitat. I naix el torneig Cinc Nacions, germen dels campionats d’Europa que es consolidaran a partir de 1994.

Assistim a un generós esforç d’autoestima cap a allò autòcton per a compatibilit-zar-ho amb la força de la unitat. No és així el poble valencià, forjat amb l’aportació de cultures diverses, obert a la grandiositat del seu horitzó mediterrani, però capaç d’anar més enllà del Nostrum? La pilota valenciana obrirà horitzons estrets i es llançarà a l’aventura de l’exploració atlàntica per a trobar-se amb l’essència històrica d’una altra simbiosi de pobles, d’un altre gresol de cultures.

I allà a les valls andines del Cotacachi, sota la vigilant mirada dels volcans equatorians, al costat de la majestuositat de l’Església alçada per missioners espanyols, descobrirà la fusió de jocs d’indígenes i mestissos, que mantenen el «quinze i chaza», el traure i el rest, la pilota de cautxú indígena i la mà adobada pel treball agrícola. Pilota i mà, terra i sòl equatorians, elements primaris en la necessitat lúdica. Fusió de races i de cultures, d’allò autòcton i d’allò universal. Tot a la meitat de la Terra. D’aquella expedició descobridora naixerà el Compromís de Quito entre amants del joc arribats des de Mèxic, de l’Equador, de Colòmbia i valencians de l’Argentina i d’Espanya. S’estampa la signatura d’intencions un 26 de març de 1996. Història de gents compromeses amb la il·lusió. Patrocina un mecenes valencià, enamorat de la universalitat de Blasco Ibáñez. Essència generosa de renovació. Al setembre d’aquest mateix any s’organitzava en diverses localitats valencianes el I Campionat del Món amb la presència de set països: Holanda, França, Itàlia, Espanya (amb la seua selecció valenciana), Mèxic, Argentina i Colòmbia.

Mesos després, els pilotaris valencians viatgen per a retrobar-se amb la seua sang en terres de l’Argentina, de Xile o de l’Uruguai. És una expedició gravitada en els centres valencians de Sant Joan, Santiago de Xile i Montevideo on se cimentaran noves incorporacions a la CIJB, revitalitzada amb l’aportació de nous homes i noves terres. Allí, en el centre de Sant Joan, debat democràtic, obertura d’idees i nous compromisos de futur. És el 28 de març de 1997 quan es reafirma la tenacitat de seguir junts. Un dia després s’inaugurarà amb les primeres figures el trinquet valencià alçat en les instal·lacions del Centre Valencià. I animarà en les seus universitàries els camperols de les oblidades regions colombianes de Nariño perquè respecten i fomenten els seus jocs de pilota i els consideren com a patrimoni cultural dels pobles indígenes. Fins i tot el govern colombià recuperarà la seua memòria amb l’emissió de segells filatèlics…

Setembre de 2009. Conseqüència d’una filosofia que forjarà el caràcter valencià: unir en la diversitat; el mateix pensament que va covar el I Congrés Mundial de pilota a mà celebrat a València, el mes de juny de 1994 amb la seua Carta de València que recull els principis que regiran el treball de gents diferents, en llengües i cultures diverses, per a unir en el respecte les diferències. Arribaran els Mundials de València en l’any 2000; de Paranà (Argentina), en 2002;d’Itàlia, en 2004, i Imbabura (Equador), en 2008.

A països d’Amèrica Llatina com ara Argentina també es practiquen jocs de pilota a mà com ara el «manito». Precisament en San Juan (regió de Cuyo) es troba l’únic trinquet que es localitza enllà de les fronteres valencianes.

4. La consolidació a València

I mentre es consolida la presència i els contactes internacionals, el vell joc de pilota valenciana recupera a la seua terra espais perduts, reconquesta territoris deixats en l’oblit, la indiferència o el menyspreu. I vells trinquets es rehabiliten; i s’alcen noves canxes. Les competicions reglades salven totes les modalitats heretades de la història. I l’associacionisme s’instal·la en el futur en creure en el treball de les escoles. No hi haurà competició oficial ni modalitat que no exigisca la presència dels més menuts. Més de dos-cents clubs registrats en tants altres pobles valencians certifiquen que la pilota valenciana, aquella que lloava Sant Vicent Ferrer com a joc no pecaminós, aquella de la qual es va enamorar l’humanista Ludovico Vives, la mateixa que va descriure l’il·lustrat Francesc Amorós (primer espanyol que va elaborar un tractat de gimnàstica que inclou una completa descripció dels jocs de pilota, aquest joc popular i entranyable), està salvada.

Des del govern de la Generalitat s’aposta de manera decidida, sense complexos, apassionadament pel seu futur. I naix el decret del conseller Tarancón, natural de Borriana, enamorat del joc de Rovellet i cronista d’aquest esport durant la seua joventut, perquè tot col·legi de nova construcció dispose de les instal·lacions completes per a les diverses modalitats del joc de pilota: gairebé tres-cents centres escolars disposen d’aquestes instal·lacions, que juntament amb la presència de projectes d’innovació educatius que, de manera voluntària, animarà els professors a incloure aquest esport en les seues programacions. I sorgirà el majestuós projecte de la Ciutat de la Pilota, emblema mundial d’aquest esport. Juliet, figura de llegenda, símbol de les essències populars i democràtiques d’aquest esport, «home de poble, tot un home», posarà la primera pedra en presència del president de la Generalitat. Una Ciutat que alberga instal·lacions per a totes les modalitats valencianes i per a aquelles que s’han adoptat com a pròpies en aquest procés d’impregnació que ha suposat el recorregut per la geografia mundial. La Ciutat, inaugurada amb el Campionat d’Europa de València 2010, simbolitza, com a realitat de futur, el respecte cap a la història acumulada entre tantes gents diverses de cultures diverses en regions diverses.

Unir en la diversitat, el lema de la CIJB. Una Confederació que decideix en l’Assemblea d’Ibarra (Equador), al novembre de 2008, atorgar a València la seu permanent de la institució. És el reconeixement al treball, a l’esforç acumulat. És el reconeixement de l’aposta de la Generalitat que presideix Francisco Camps, per declarar aquest esport Bé d’Interés Cultural. És també el reconeixement d’un poble que té com a dirigents enamorats d’aquest esport, sorgits de pobles d’una gran història, com el cas del conseller Serafín Castellano, natural de Benissanó, «el conseller pilotari». I és el reconeixement d’un poble que aposta amb la seua televisió pública per la innovació tecnològica que permeta difondre a l’univers sencer la bellesa de les modalitats pròpies. És el premi a tot el que un poble és capaç d’aconseguir quan s’engega per respectar la seua identitat, la seua llengua i la seua cultura, i quan obri les finestres per a conèixer i deixar-se conèixer, per a estimar i deixar-se estimar.

5. Confédération Internationale des Jeux de Balle (CIJB): vint nacions unides per un ideal

El lema d’«Unir en la Diversitat» atrau els jocs autòctons americans o europeus. La Confederació Internacional respectarà en cada competició internacional la presència d’una modalitat autòctona, la del país organitzador, al mateix nivell oficial i de puntuació que les modalitats aprovades per tots, en un procés creatiu en el qual cada federació ha aportat una idea de canxa, un tipus de pilota. La pilota, entesa a cada país, a cada regió i, fins i tot, a cada comarca com un joc propi, diferenciat, es compromet a unir forces amb altres jocs de pilota semblants i créixer junts. És un camí en construcció amb una finalitat última: recuperar la dignitat de les manifestacions ludicoculturals entorn el joc de pilota de cada regió, internacionalitzar-les, reglamentar-les, institucionalitzar-les. Procés democràtic, de superació. A la llunyania, qui sap si recuperar la presència en unes Olimpíades.

Traslladar el vell joc de la feninde grega a la modernitat de les Olimpíades del segle XXI. I en aquest procés, saber combinar l’essència cultural d’aquesta manifestació amb la necessitat d’adaptació a les noves aportacions de la imatge televisada. Ací està l’esforç de la Televisió Valenciana, recolzant aquesta renovació. Ací està l’exemple de l’última gran competició continental: Europilota, amb la seua imatge d’esport de hui. Més de vint nacions d’Europa, Amèrica, Àsia i Oceania ja estan involucrades en la idea, vertebrades a través de la CIJB. I tot impulsat i sentint-nos, per tant, legítimament orgullosos des del fòrum valencià.

El Campionat Europilota 2010 que es va disputar a terres valencianes va suposar un autèntic èxit organitzatiu, de públic i esportiu.

Bibliografia

Agulló Albuixech, Recaredo; Agulló Calatayud, Víctor (2009). El joc de pilota a través de la prensa valenciana 1790-1909. Valencia: Diputació; Federació de Pilota Valenciana.

Conca Pavía, Manolo; Garcia Frasquet, Gabriel; Gimeno Salom, Toni; Llopis Bauset, Frederic; Naya Nogueroles, Jordi; Pérez Bernabeu, Vicent (2003). La pilota valenciana: unitat didàctica. Valencia: Conselleria de Cultura i Educació.

Conca Pavia, Manolo; Pérez Bernabeu, Vicent. “La pilota valenciana, el nostre esport”. Dins Villamón Herrera, Miguel (dir.) (1999). Formación de los Maestros especialistas en Educación Física. Valencia: Conselleria de cultura i Educació.

Gómez Bayarri, Josep Vicent (2004). El juego de la pelota valenciana en tiempos de Juan Luis Vives. Sèrie Històrica: Acadèmia de Cultura Valenciana, Aula de Humanitats i Ciències [(26):135-158].

Iñúrria Montero, Víctor (1994). “El relleu sepulcral. El joc de pilota i la feninde. Origen dels jocs a llargues”. Dins I Congrés Mundial de Pilota a mà: Valencia 2, 3 y 4 de junio de 1994.

López i Muñoz, Aureli (2004). La pilota valenciana: deport, cultura i llengua del nostre poble. València: Real Acadèmia de Cultura Valenciana, D.L.

Mollà Orts, Toni. El Genovés (1994). Valencia: Tàndem.

Pérez Bernabeu, Vicent; Conca Pavia, Manolo (1999). “Joc popular i tradicional valencià: la pilota valenciana”. Dins Villamón Herrera, Miguel (coord.): Formación de los maestros especialistas en Educación Física. València: Generalitat Valenciana, Direcció General d’Ordenació, Innovació Educativa i Política Lingüística.

Soldado Hernández, Alberto (1998). El joc de pilota: Historia de un deporte valenciano, València, Publitrade, D.L.

Soldado Hernández, Alberto (1994). «Por un futuro en común», dins I Congrés Mundial de Pilota a mà: València 2, 3 i 4 de juny de 1994.

1. Periodista i escriptor, Levante-EMV.

El joc de pilota en el cor d’Europa

Víctor Agulló Calatayud¹

La Grand Place de Brussel·les és un d’aqueixos llocs que atrapa el viatger per la seua rara bellesa. És ací on batega el cor de la ciutat. És tracta d’un indret pensat per als vianants, i és tracta sens dubte del primer lloc que visita el rodamón. La plaça està coronada per una imponent torre de 96 metres, obra de Jan van Ruysbroeck en 1449, i en algunes de les seues edificacions es van instal·lar, en altre temps, intel·lectuals de la talla de Victor Hugo, Arthur Rimbaud o Karl Marx, en l’exili. En l’actualitat, el passejant pot recrear-se durant hores en la contemplació de la seua majestuosa arquitectura i la diversitat del públic que la visita. És alegre, eclèctica i cosmopolita, i en ella es donen cita turistes dels cinc continents que departeixen amigablement mentres es besen, compren una aquarel·la, prenen un gofre amb xocolate calent i fraules o degusten tranquil·lament una cervesa, en una de les seues nombroses terrasses.

Però el que pocs turistes esperen és que, en un assolejat matí de diumenge, la plaça es transforme per unes hores, en un autèntic ballodrome (trinquet en la parla local) on es congreguen anualment els quatre millors equips belgues de ballepelote (la denominació que rep el joc de pilota en aquest racó del món) per a dirimir la seua supremacia en la modalitat que els valencians coneixem amb el nom de llargues. Igual que ocorre en el cap i casal, la Grand Place és el marc triat per a albergar dos importants esdeveniments esportius: l’arribada de la Marató Popular de Brussel·les i el Gran Premi de Ballepelote, com ocorre en la plaça de l’Ajuntament de València amb l’arribada de la Sant Silvestre i el Dia de la Pilota.

I fins a les seues lloses empedrades es van acostar curiosos de tots els llocs que, estranyats, es preguntaven què era allò que estaven veient. Altres un poc més informats comentaven entre si que es tractava d’un esport tradicional. Només alguns turistes bascos van reconèixer aquell esport com la pilota valenciana. Del que no hi ha dubte és que mai una partida de pilota va ser tan retratada o filmada per tantes càmeres de tots els confins del món. Molts segurament amb la intenció d’informar-se després què era realment aquell espectacle que estaven contemplant. Ja dins de l’improvisat recinte, més de 1.500 amants de la ballepelote, que prèviament havien pagat set euros per a gaudir de l’esdeveniment, van animar incessantment als seus, alguns amb bubuzelas incloses, i a penes es van alçar dels seus seients durant les més de cinc hores que van durar les distintes confrontacions.

Els vincles i paral·lelismes entre la pilota a mà al País Valencià i Bèlgica són enormes i vénen de lluny. L’humanista valencià Joan Lluís Vives va haver d’exiliar-se a Bruges, amb el seu amic Erasme, per motius ideològics. En aquesta darrera ciutat, es pot visitar una bonica escultura en el seu honor en el lloc més pintoresc de la localitat. Vives descriu àmpliament la pràctica del joc en París i Flandes i ho compara amb el joc de pilota en el Regne de València com documenta Julien Desees en la seua obra Les Jeux-Sportifs de Pelote-Paume en Belgique du XIV au XIX siècle. Més prop en el temps, la ciutat de València acull, des de 1993, la seu de la Confederació Internacional de Pilota a Mà (CIJB) nascuda en la ciutat de Brussel·les en 1928. Igualment la ciutat valona d’Ath, alberga en el seu ajuntament el Musée National des Jeux de Paume, una excel·lent col·lecció que fa un repàs dels distints jocs de pilota a mà a través del temps i les cultures: maies, egipcis, grecs, romans, etc… fins a arribar a la Bèlgica actual. Es tracta d’un enclavament que bé val una visita. Igualment acaba de ser publicat un excel·lent llibre de divulgació firmat per l’historiador Benoît Gofin titulat La Ballepelote au coeur de notre region: histoire, traditions et acteurs que vé a cobrir una important funció didàctica i documental com al seu dia va ocórrer amb el llibre El Trinquet de Llorenç Millo.

El Gran Prix de Ballepelote de Brussel·les està organitzat anualment per la Fédération Belge de Ballepelote. L’esdeveniment compta a més amb el patrocini de diversos espònsors, el més destacat, l’entitat benèfica la Confrérie des Chevaliers de Saint-Michel, mentre els trofeus s’entreguen en l’imponent sala del Cabinet des Échevins de l’Ajuntament. Els valencians fa molt de temps que no es proclamen guanyadors en la modalitat de les llargues en l’esfera internacional. Diversos elements ho expliquen. D’una banda les llargues és la modalitat més important a Bèlgica, compten amb jugadors professionals i una xifra elevada de federats. A més a més cal destacar que la ballepelote suposa un nexe d’unió entre les comunitats valones i flamenques, sovint enfrontades. En darrer lloc comentar que seria interessant i oportú aprofundir en els intercanvis esportius i culturals entre Bèlgica i València i ben bé es podria agafar la figura de Joan Lluís Vives com a fil conductor.

La Grand Place de Brussel·les un lloc emblemàtic per a la pràctica del joc de pilota. Els vincles entre belgues i valencians s’haurien d’enfortir. La figura de l’humanista Joan Lluís Vives podria servir de nexe d’unió (Víctor Agulló).

1. Universitat de València.

La fiscalitat de l’activitat esportiva per als clubs de pilota

Luis Felipe Castillo Padilla¹

1. Introducció: el tractament fiscal de les activitats esportives

Normalment, quan pensem en esport o planifiquem una activitat esportiva hi ha un aspecte que, excepte en el cas de l’esport professional o de les activitats mercantils, sol quedar en l’oblit: és el cas del tractament fiscal de l’esmentada activitat i les repercussions tributàries que se’n poden originar.

L’objecte d’aquestes línies consisteix a efectuar un repàs dels diversos règims fiscals que poden resultar de l’aplicació a les diferents persones o entitats relacionades amb l’activitat esportiva, entenent que cadascuna de les mateixes hauria de ser objecte d’un desenvolupament propi en profunditat.

Partim del fet que no existeix un règim específic en aquest àmbit, per la qual cosa haurem d’analitzar cada cas concret dins la normativa general.

2. L’Impost sobre Societats: règims de tributació

Pel que fa a la imposició directa, en l’Impost sobre Societats tindrem fins quatre règims diferents de tributació en funció del tipus d’entitat de què disposem:

a) Les institucions públiques i els organismes autònoms dependents de les mateixes, tant en l’àmbit estatal (Consell Superior d’Esports) com a nivell autonòmic (Consell Valencià de l’Esport) com en l’àmbit local (Fundació Esportiva Municipal a la ciutat de València), gaudeixen d’exempció total, fins i tot en l’obligatorietat de fer la declaració.

b) En segon lloc, estan les entitats que poden acollir-se a la Llei del Mecenatge (Llei 49/2002), que en aquest cas són el Comitè Olímpic Espanyol, el Comitè Paralímpic Espanyol, les Federacions esportives, les Fundacions i les Associacions sense ànim de lucre que siguen d’utilitat pública. Aquestes entitats gaudeixen d’un règim fiscal molt favorable, amb exempció, en gran part, de les seues rendes (a més de subvencions i donatius, els ingressos derivats d’activitats econòmiques relacionades amb la seua activitat específica, amb algunes excepcions com els procedents de l’organització de competicions de caràcter professional o els ingressos per taquilla, excepte els ingressos que provinguen de la celebració, retransmissió o difusió de competicions en les quals participen les seleccions nacionals o autonòmiques, sempre i quan l’organització de la mateixa competició siga de la seua exclusiva competència, que també es declaren exemptes), si bé estan obligats a fer la declaració de l’impost.

c) A la resta d’entitats sense ànim de lucre (associacions o clubs esportius) que no tinguen reconegut el caràcter d’utilitat pública, se’ls aplicarà el règim especial de les entitats parcialment exemptes de l’Impost sobre Societats, amb menys avantatges fiscals (les rendes exemptes són, fonamentalment, quotes de socis, subvencions que no estiguen relacionades amb activitats econòmiques i donatius) però amb la possibilitat de no haver de declarar l’impost si compleixen els següents requisits:

- Que els seus ingressos totals no superen la xifra de 50.000 euros anuals.

- Que els ingressos corresponents a rendes no exemptes sotmeses a retenció no superen els 2.000 euros anuals.

- Que totes les rendes no exemptes que obtinguen estiguen sotmeses a retenció.

Com a exemple, pensem en un club esportiu que no ha obtés la declaració d’utilitat pública i que té una escola de formació de xiquets cobrant una determinada quantitat per això mateix (independent de les quotes de socis). Aplicant la normativa fiscal, aquesta entitat estarà desenvolupant una activitat econòmica no exempta de l’Impost sobre Societats, per la qual cosa hauria de presentar-ne la declaració i, en cas d’obtenir beneficis derivats d’aquesta activitat concreta, tot i que els investisca en la pròpia entitat, haurà de pagar els impostos corresponents al 25%, encara que l’activitat de promoció i formació de xiquets es trobe entre els fins estatutaris del club. En el cas de tractar-se d’una associació d’utilitat pública, podria aplicar el règim especial de la Llei del Mecenatge i considerar exemptes d’aquest impost les rendes obtingudes d’aquesta activitat.

Les diferències entre ambdós règims són múltiples i estan presents en la majoria de conceptes impositius.

d) Per últim, les Societats Anònimes Esportives (SAD) i la resta de societats mercantils es troben sotmeses al règim general de l’Impost de Societats, destacant únicament la possibilitat d’aplicar, en el seu cas, els incentius previstos en el règim de les entitats de reduïda dimensió (xifra de negocis inferior a deu milions d’euros).

3. L’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques (IRPF), Impost sobre el Valor Afegit i la Llei de Mecenatge

L’altra gran figura de la imposició directa és l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques (IRPF), que afecta als esportistes, als tècnics, als jutges, als representants, etc., en el qual, a més a més, s’hauran de tenir en compte, per part del pagador, les retencions a compte de l’IRPF que ha de practicar i ingressar en el Tresor Públic.

- Els ingressos percebuts per treballadors a partir de comptes aliens (esportistes o tècnics pertanyents a clubs) es qualifiquen com a rendiment de treball dependent (RTD), subjecte a retenció pel procediment general.

- Si els esportistes o tècnics actuen com a professionals individuals, els seus ingressos es qualifiquen com a rendiment d’activitats econòmiques, subjectes a una retenció del 19% en 2015, amb caràcter general.

- La concessió de beques a esportistes no dependents també es considera RTD, subjecta, en el seu cas, a retenció pel procediment general (possibilitat d’estar exemptes d’IRPF, amb condicions i límits (art. 7 m) TRIRPF i (art. 3) RIRPF, que en aquest cas no procedirien a retenció).

- Les retribucions a esportistes per acudir a les seleccions constitueixen RTD, subjecte a retenció pel procediment general.

- Els pagaments a jutges i àrbitres constitueixen RTD, subjecte a retenció pel procediment general.

- Pel que fa al pagament de premis en competicions, si es realitzen a l’esportista directament, en principi es tracta de rendiment d’activitat econòmica per part d’aquest, subjecte a una retenció del 19%. Si se satisfà als clubs, serà rendiment d’activitat no subjecta a retenció.

- En el cas de pagaments a no residents, s’haurà de consultar el que s’haja previst en el conveni de doble imposició, si existeix, i, en el seu cas, aplicar la retenció general del 24% previst en l’Impost sobre la Renda de no Residents (IRNR) (20% per a residents en Unió Europea).

- En el cas de pagaments a estrangers residents, hi ha la possibilitat que opten per tributar d’acord amb un régim especial, amb uns tipus del 24% fins 600.000 euros, encara que no poden aplicar-ho els esportistes profesionals.

És habitual que les retribucions dels esportistes d’elit es complementen amb els drets d’imatge, un altre dels temes d’interès de la fiscalitat de l’esport. Aquesta qüestió mereixeria una anàlisi en profunditat, per la qual cosa ens limitem a assenyalar que hi ha un régim especial en la Llei de l´IRPF que ha de complir uns requisits (fonamentalment, que no superen el 15% de les retribucions anuals totals) perquè no s’impute directament l’esportista, encara que l´inspecció tributaria porta un temps posant en dubte l´aplicació d´aquest régim especial.

Pel que fa a l’IVA, en principi no existeixen exempcions subjectives i, per tant, qualsevol entitat pot ser el subjecte passiu de l’impost, depenent de l’activitat exercida. A aquests efectes, es considera activitat empresarial o professional l’ordenació per compte propi de mitjans materials i/o humans amb la finalitat d’intervenir en la distribució de béns o serveis.

Tanmateix, gran part d’aquestes activitats poden quedar exemptes, ja que així es declaren els serveis prestats a persones físiques que practiquen l’esport per part d’Entitats de dret públic, Federacions esportives, Comitès Olímpic i Paralímpic Espanyols o entitats esportives privades de caràcter social (que no han de confondre’s amb utilitat pública), sense que aquesta exempció afecte els espectacles esportius.

Tals serveis han d’estar directament relacionats amb la pràctica esportiva.

Per això mateix, queden plenament subjectes a l’IVA, entre altres:

- Els serveis anteriors quan no puguen acollir-se a l’esmentada exempció, al tipus del 21% (com el de l’escola del club esportiu de l’exemple anterior, si no tenim el caràcter social de l’entitat o si es presta per una entitat mercantil).

- Els serveis accessoris no relacionats directament amb la pràctica esportiva i, en tot cas, la venda d’aliments i begudes.

- Els ingressos per taquilla, en tot cas, al tipus del 10% si són de caràcter aficionat o al 21% si són professionals.

- La venda de material esportiu, al 21%.

- La cessió de drets d’imatge efectuada per societats, al 21%.

- Serveis publicitaris amb patrocinadors, al 21%

Un cas especial, i connectant ja amb l’apartat següent del patrocini esportiu, es produeix amb els convenis de col·laboració empresarial en activitats d’interès general, pel que les institucions públiques o les entitats acollides a la Llei del Mecenatge (recordem: el Comitè Olímpic Espanyol, el Comitè Paralímpic Espanyol, les Federacions esportives, les Fundacions i les associacions sense ànim de lucre que siguen d’utilitat pública), a canvi d’una ajuda econòmica per a la realització de les activitats que constitueixen la seua finalitat específica, es comprometen a difondre la participació del col·laborador en les esmentades activitats, considerant-se a efectes fiscals, despesa deduïble en el col·laborador i no existint prestació de serveis de publicitat per a l’entitat, segons la Resolució de la Dirección General de Tributs de 9 de març de 1999. En el cas que aquesta mateixa col·laboració es preste a una entitat que no puga acollir-se a la Llei del Mecenatge, tindrà la consideració de prestació de serveis, subjecta a l’IVA del 21%, i a més a més, recordem que constituirà una renda no exempta per activitat econòmica a efectes de l’Impost sobre Societats.

Per la seua part, els donatius, les donacions i les aportacions a les entitats beneficiàries de la Llei del Mecenatge atorguen el dret de deduir uns percentatges entre el 25% i 50% (i fins a 75% a partir de 2016) en la quota de l´IRPF i entre 35% i 37,5% (fins 40% en 2016) en l’Impost sobre Societats (amb límits en funció de la base liquidable). Aquests percentatges poden incrementar-se si es refereixen a les activitats prioritàries de mecenatge establertes cada any per la Llei de Pressupostos Generals de l’Estat, entre les quals es troben els programes de suport a esdeveniments d’excepcional interès públic, que es regularan per la llei específica que cree cadascun d’ells.

4. Conclusió

Podem concloure, per tant, que els incentius fiscals per al foment de l’activitat esportiva es limiten a les aportacions realitzades a entitats beneficiàries del mecenatge, que recordem, una vegada més, que són el Comitè Olímpic Espanyol, el Comitè Paralímpic Espanyol, les Federacions esportives, les Fundacions i les associacions sense ànim de lucre que siguen d’utilitat pública.

Els clubs de pilota, com a entitats esportives, seria d’interès que conegueren bé les regulacions administratives per tal de millorar la seua gestió, accés a subvencions i quefer quotidià (Arxiu FPV).

Bibliografia

Carretero Lestón, José Luis (2010). “El régimen fiscal del deporte profesional”. Dins Millán Garrido, Antonio, coord. La reforma del régimen jurídico del deporte profesional. Madrid: Editorial Reus [pp. 305-322].

Lasarte Álvarez, Javier; Ramos Prieto, Jesús; Arribas León, Mónica; Hermosín Álvarez, Montserrat, coords (2008). Deporte y fiscalidad. Sevilla: Consejería de Turismo, Comercio y Deporte.

Marín-Barnuevo Fabo, Diego (2009). “Fiscalidad y deporte”. Dins Palomar Olmeda, Alberto; Terol Gómez, Ramón, coords. El deporte profesional. Barcelona: Editorial Bosch [pp. 813-856].

Vaquero García, Alberto (2008). “Fiscalidad y deporte profesional: algunas consideraciones aplicadas”. Impuestos: Revista de Doctrina, Legislación y Jurisprudencia 24(1):10-23.

1. Auditor de comptes, B.L.J. Audilogic, S.L.P.U.

La investigació històrica i documental sobre el joc de pilota

Gregorio González Alcaide i Víctor Agulló Calatayud¹

1. Fonts per a l’estudi del joc de pilota

Existeixen una gran quantitat de fonts per a l’estudi del joc de pilota, que es poden dividir en primàries (aquelles fonts que aporten una informació directa i de primera mà sense interpretació del contingut que transmeten) i secundàries (documents que utilitzen, reelaboren i presenten dades obtingudes a partir de les fonts primàries). Dins les fonts documentals primàries per a la investigació tindríem:

a) Fonts arqueològiques

Dins aquestes tipologies de fonts i amb metodologia arqueològica es pot estudiar l’emplaçament, l’estructura i les característiques de trinquets reutilitzats per a altres usos o ja desapareguts sota construccions més modernes, com ha passat en el cas de trinquets de localitats com València o Ontinyent entre altres, l’existència dels quals és coneguda per altres fonts com la toponímia.

b) Fonts artístiques, com ara pintura, escultura o gravats

La pilota ha tingut el seu reflex en les arts plàstiques. La pintura, l’escultura i l’arquitectura són bons referents per a analitzar la consideració social que gaudia en cada època aquest joc entre les diferents classes socials, així com per a la identificació dels espais, dels elements utilitzats i dels contextos de la seua pràctica. L’exemple paradigmàtic i més reproduït seria, sense dubte, el quadre El Joc de Pilota de Josep Bru, però també les escultures de Manolo Boix, la reproducció d’un gravat de Xeraco d’Enric Bofí de 1850 o, fins i tot, la representació filatèlica d’una foto de Daniel Arnau podrien ser bons exemples d’aquestes fonts de coneixement i d’estudi de gran utilitat per a la contextualització i l’anàlisi del joc de pilota a l’època que es van realitzar.

c) Fotografia i altres documents gràfics, entre les que es poden destacar cartells, plànols o pel·lícules

Amb el sorgiment de la tècnica fotogràfica, pilotaires, trinquets i partides han quedat plasmats com un dels motius predilectes de fotògrafs professionals i aficionats a aquest joc popular que, juntament amb els cartells anunciadors de campionats i partides, constitueixen una font gràfica de gran interès, la qual és necessària conèixer i divulgar. Tres dels exemples més paradigmàtics els trobem, d’una banda, en una partida a llargues en el carrer de l’Arrabal de Set Aigües –obra del mestre Miguel Crespo i recuperada pel fotògraf Federico Fuertes–, la qual data de 1893 i s’erigeix com el testimoni fotogràfic més antic amb una data exacta; d’altra banda, tenim dos testimonis més del segle xix, com ara la pràctica del joc de pilota al carrer Major de Godella o en un trinquet de la Vall de Tavernes que, juntament amb tants i tants espais emblemàtics dels nostres pobles i ciutats, han quedat plasmats en valuoses fotografies des de finals del segle xix, moltes d’elles de caràcter privat, conservades i atresorades com autèntiques joies per familiars i aficionats de la pilota.

d) Testimonis escrits directes. Dins d’aquesta categoria de fonts documentals primàries per a la investigació podem trobar fonts literàries, documents d’arxiu o premsa escrita

Trobem referències al joc de pilota en diverses obres literàries de personatges illustres, bé de forma central o com a reflex marginal de l’acció descrita. I també la narrativa actual integra la pilota, els espais de joc o els pilotaires en les seues trames. Els exemples més reiterats d’escriptors i humanistes dels segles passats que han fet referència al joc de pilota serien Arnau de Vilanova, Sant Vicent Ferrer o Lluís Vives. I entre els escriptors més moderns que han integrat o abordat en els seus escrits la pràctica del joc de pilota es podrien destacar, en una llista il·lustrativa però molt incompleta, Gabriel Miró, Azorín, Bernat Capó, Joan Olivares o Enric Valor.

Potser els arxius són la font més desconeguda per a l’estudi del joc de pilota. En la mesura en què aquest joc ha interferit en les activitats regulades per les diferents administracions i poders polítics al llarg de la història, la pràctica del joc de pilota ha quedat reflectida en documents diversos, com ara bans o disposicions que tractaven de regular o de prohibir directament la seua pràctica per considerar que interferia en l’ordre públic o en el mobiliari urbà. Tenim testimonis de processos judicials quan alguna partida derivava en baralles o aldarulls i, llavors, hi intervenia l’autoritat per a restablir l’ordre, i també la regulació del funcionament i de les activitats econòmiques d’alguns trinquets, entre altres exemples.

Finalment, les notícies, reportatges i articles d’opinió de la premsa diària escrita permeten captar la quotidianitat informativa que ha generat aquest món des del segle xix fins a l’actualitat.

e) Onomàstica: antroponímia i toponímia

L’estudi dels noms de persona (antropònims) i dels noms de llocs, d’espais físics o geogràfics (toponímia) són fonts molt interessants a les quals cal prestar una major atenció.

f) Altres fonts documentals

La pilota ha rebut una especial atenció en llibres de festes, publicacions monogràfiques i congressos i jornades.

g) Testimonis orals i documents sonors

Finalment, no es pot oblidar la història oral que ha servit per a reconstruir de primera mà, a partir del relat i de la veu dels seus protagonistes o dels seus descendents, quins eren els espais o els llocs, les principals figures de l’època de la seua joventut, els costums i les anècdotes.

2. Les publicacions acadèmiques i científiques sobre el joc de pilota

Un recent estudi va analitzar la investigació acadèmica sobre el joc de pilota valenciana: El desenvolupament de la investigació sobre pilota valenciana: guia bibliogràfica i fonts d’informació. A partir de la seua consulta, observem uns resultats que ens podrien parèixer sorprenents per la gran quantitat d’estudis i aspectes analitzats al voltant del joc de pilota, malgrat el fet que siga un esport minoritari enfront d’altres com el futbol o el bàsquet. A nivell metodològic, el procés seguit en aquest estudi es pot sintetitzar en tres passos:

a) Delimitació de l’objecte d’estudi

b) Identificació i localització de documents

c) Anàlisi de resultats, descripció i ordenació bibliogràfica

En relació amb l’objecte d’estudi, es tractaren de recollir totes les publicacions impreses de caràcter monogràfic, l’objecte central de les quals fóra l’estudi de la pilota valenciana en qualsevol dels seus vessants, així com aquells treballs de caràcter acadèmic, és a dir, que documenten les fonts que utilitzen, realitzats amb el propòsit d’augmentar el coneixement d’aquesta pràctica, difosos en forma d’articles de revista, comunicacions a congressos i tesis doctorals. Per a la identificació i la localització de documents es consultaren les biblioteques de la Federació de Pilota Valenciana i del Museu de la Pilota del Genovés, que disposen d’importants fons bibliogràfics sobre Pilota Valenciana, així com els catàlegs de la Biblioteca Valenciana i de la Xarxa de Lectura Pública Valenciana. Una vegada recuperat el primer nucli de documents, es consultaren les «bibliografies ocultes», és a dir, els llistats de referències bibliogràfiques consignades a l’interior o al final dels treballs, la qual cosa va permetre ampliar el nombre de referències esmentades.

El principal resultat de l’estudi fou constatar que existeix una bibliografia cada vegada més nombrosa amb una àmplia varietat de treballs sobre la pilota valenciana: articles, tesis i tesines, monografies, obres de referència i comunicacions a congressos. S’identificaren 181 treballs publicats fins a 2007: 95 articles de revista, 40 publicacions monogràfiques (llibres o capítols de llibre), 37 comunicacions a congressos i 5 tesis i tesines, a més del fet que la pilota estava present en 4 destacades obres de referència on s’arrepleguen nombroses entrades relacionades amb la Pilota Valenciana

L’evolució diacrònica del nombre de treballs ha mostrat que, a banda de diverses obres pioneres aïllades, des de la meitat de la dècada dels 70 comencen a aparèixer, amb certa regularitat, diversos treballs centrats en la pilota. La investigació es remunta a mitjans de la dècada dels 80, coincidint amb la consolidació de la democràcia, la creació de la Federació de Pilota Valenciana i la figura del pilotaire el Genovés, factors que van propiciar una presència cada vegada major en els mitjans de comunicació, en l’educació i en l’àmbit acadèmic.

Entre les obres i autors pioners del que es podrien considerar fonts secundàries d’estudi del joc de pilota, podem destacar Francesc Almela i Vives i el seu treball El juego de pelota en Valencia (1960); Vicent Vidal Corella amb La pelota valenciana, un deporte con historia de siglos (1969); Jorge Cela Trulock, que va publicar Joc de pilota. Pelota valenciana (1973); Llorenç Millo i Casas, autor de El trinquet (1976), i Miguel Ángel López Egea amb Pelota valenciana: entrevistas y reportajes (1976).

Les tesis doctorals i tesines són el principal document acadèmic, ja que la seua presentació permet assolir el grau més elevat que atorga una universitat als seus alumnes, el grau de Doctor, i exigeix el desenvolupament d’estudi d’investigació inèdit i posterior defensa pública davant un tribunal d’especialistes en aqueixa àrea de coneixement. Per tant, són una importantíssima font de coneixement i un bon termòmetre per a mesurar el desenvolupament del coneixement científic en un determinat àmbit. Entre les tesis doctorals i les tesines al voltant de la pilota cal destacar El juego de la pelota valenciana en la calle, de Juan Ignacio Gallach (1977); El joc de pilota al País Valencià: estudi lexicogràfic de cultura popular, de Frederic Llopis i Bauset (1984); Pasado y Presente de la pelota valenciana, de Juan Ignacio Gallach (1990); El joc de pilota en la Comunitat Valenciana, de Salvador Olaso i Climent (1993); Estudio de los trinquetes de pilota valenciana, según criterios epidemiológicos, de opinión y biomecánicos, d’Ana María Montaner Sesmero (2010); Diseño de un guante de protección para jugar a pilota valenciana en función de la opinión de los usuarios y de criterios epidemiológicos y biomecánicos, de Carlos Montaner Sesmero, i, finalment, Análisis de los factores de rendimiento en Pelota Valenciana: una propuesta para la Educación Superior, de José Antonio Martínez Carbonell (2012).

Algunes de les publicacions monogràfiques més rellevants que han afavorit el coneixement de molts aspectes del joc de pilota, sobretot entre el gran públic per tractar-se les monografies d’una tipologia documental de difusió comercial i amb una presència destacada a les biblioteques, són l’obra de Gabriel García i Frasquet i Frederic Llopis Bauset Vocabulari del joc de pilota (1991); la de Toni Mollà Orts, El Genovés (1994); el llibre coordinat i dirigit per Alberto Soldado, El joc de pilota: historia de un deporte valenciano (1998); l’obra d’Aureli López Muñoz, La pilota valenciana: deport, cultura i llengua del nostre poble, (2004), i La pilota valenciana: unitat didàctica (2003), de Manolo Conca Pavia, Gabriel Garcia i Frasquet, Toni Gimeno Salom, Frederic Llopis Bauset, Jordi Naya Nogueroles i Vicent Pérez Bernabeu.

A totes aquestes obres caldria afegir publicacions més recents i que, per tant, van quedar fora de la cobertura de l’estudi comentat, entre altres, El joc de pilota a través de la prensa valenciana 1790-1909 (2009), de Recaredo Agulló i Víctor Agulló; Pilota valenciana. Propostes didàctiques per ensenyar i aprendre el nostre joc (2011),de Daniel Martos i Guillem Torrent; La Revolució va de bo. La modernització de la pilota valenciana (2009), de Paco Cerdà i Purificació Mascarell; Tallers de cultura popular valenciana, Joc de la pilota (2009), de Sebastià Giner, Vicent Molines i Ferran Luque, i el mateix Vocabulari del joc de pilota (2010), editat per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i que va constituir el referent per a la celebració de les I Jornades de Pilota al Monestir de Sant Miquel dels Reis.

Els articles de revista i les comunicacions a congressos com a treballs que aborden en profunditat un aspecte més específic d’estudi són també una tipologia documental destacada. Molts d’aquestos estudis s’han publicat en revistes com L´Esport i Temps Lliure i Traure: Revista de Pilota Valenciana, publicacions que, malauradament, no han tingut continuïtat, o també en Apunts: Educació Física i Esports, un dels principals referents de les revistes o publicacions per als estudiosos dins l’àmbit dels esports.

També són importants els congressos, perquè faciliten l’encontre d’estudiosos, l’intercanvi d’experiències i idees i l’exposició pública de treballs en curs o que pel seu caràcter molt específic és difícil publicar en revistes científiques. En aquest sentit, és important reconèixer el paper de la Universitat Catòlica de València que va impulsar el I Congrés Mundial de Pilota a mà (1994), el I Simposi Nacional de Pilota Valenciana (2005) i el II Congrés Mundial de Pilota a mà (2007), així com el de la Uni·versitat de València amb la celebració de diferents esdeveniments, com ara el Fòrum de l’Esport que sempre ha atorgat un paper destacat a la pilota, i diferents cursos i activitats, com ara també la I Jornada sobre Esports Tradicionals Valencians celebrada a la Facultat de Ciències Socials en desembre de 2012. En definitiva, iniciatives i activitats que, tant en el cas de la Universitat Catòlica de Valencia com en el de la Universitat de València, sempre han estat recolzades o en alguns casos també impulsades per la Federació de Pilota Valenciana.

Les publicacions acadèmiques de pilota, una realitat que va a més. En acció Roberto del Palomar i Lluïset de Beniarrés en la final de raspall disputada al Genovés (Arxiu FPV).

Finalment, la pilota està present, com no podia ser d’una altra manera, en diverses entrades o veus d’obres de referència com la Gran Enciclopedia de la Región Valenciana (1973), la Gran Enciclopedia de la Comunidad Valenciana (2005) i el Diccionario Espasa de términos deportivos (2003).

L’enumeració realitzada es tracta, en qualsevol cas, d’una selecció arbitrària, ja que tots i cadascun dels 181 treballs i els publicats amb posterioritat tenen el seu valor i la seua importància i, al remat, contribueixen, en tant que publicacions escrites amb rigor científic, a l’avanç del coneixement sobre la pilota.

3. Investigadors, idioma i temes d’investigació

Vora 200 autors han publicat treballs sobre pilota valenciana. És interessant destacar les activitats professionals dels principals estudiosos del món de la pilota, que són, per aquest ordre, professors d’educació secundària, periodistes, investigadors de l’Institut de Biomecànica de València, mestres d’escola i professors universitaris d’educació física. Altres professions, ja més puntuals, són la d’arquitecte, la de coordinador local d’esports, la d’escultor, la de rector i la de sociòleg. Per tant, trobem que l’àmbit educatiu no universitari i el periodisme són els dos sectors que més estan impulsant el coneixement sobre el joc de pilota, aspecte que cal valorar molt positivament, ja que garanteix, en el primer dels casos, la inculcació de l’interès als xiquets i estudiants que representen el futur de la pràctica d’aquest joc i, en el segon cas, afavoreix la divulgació social d’aquest esport a través dels mitjans de comunicació, un aspecte també essencial.

El valencià té una presència molt significativa en la investigació sobre la pilota valenciana, amb un 71% de documents en el citat estudi, enfront del 27% del castellà i el 2% d’altres idiomes (com ara l’èuscar o l’anglès). Per tant, hom pot afirmar que la pilota és l’esport del valencià i que el valencià té en la pilota un vehicle de difusió del seu ús fonamental.

Entre els temes objecte d’estudi destaquen molts treballs que aborden els orígens històrics, la situació actual del joc de pilota i la seua projecció de futur, així com també les modalitats, regles i espais físics on es desenvolupa el joc i el vocabulari. La relació amb l’àmbit educatiu i els valors que aporten de cara a l’educació física, el desenvolupament pedagògic, els estudis socials i sociològics, els estudis d’aspectes biomecànics i psicomotrius i les lesions pròpies del joc estan presents en la investigació.

4. Conclusions i polítiques per a afavorir i consolidar l’interès acadèmic sobre la pilota

La principal conclusió que es pot extraure de tot el que s’ha comentat és que la pilota valenciana aporta valors culturals, d’identitat, històrics, lingüístics, de salut i benestar, formatius, de convivència i, a més, és una activitat que té unes particularitats, estudiades per la biomecànica, que no són comparables amb cap altra activitat.

Algunes actuacions que poden afavorir la consolidació i l’interès acadèmic pel joc de pilota podrien ser:

a) Impulsar la integració del joc de pilota a l’àmbit educatiu a tots els nivells

L’educació primària i la secundària són els períodes vitals fonamentals en el quals es creen els hàbits i els comportaments que marquen la vida adulta. Qui haja practicat el joc de pilota a l’escola i/o a l’institut probablement el seguirà practicant tota la seua vida de forma activa com a jugador o passiva com a espectador. I en el cas d’alumnes que accedeixen a la universitat, poden sentir, en major mesura, l’atracció de fer estudis, recerques o inclús la seua tesi sobre qualsevol aspecte del joc de pilota.

b) Consolidar la celebració de congressos i reunions científiques, jornades de debat, difusió de publicacions, etc.

Potenciar accions com congressos i reunions científiques, jornades de debat i difusió de publicacions on la paraula és la protagonista, és una de les millors maneres de difondre la cultura i la investigació sobre la pilota. En aquest sentit, és important, pel que fa als organitzadors d’aquests esdeveniments, que tinguem present que vivim en una societat marcada per l’escriptura enfront de l’oralitat, és a dir, el coneixement acumulat que es difon en les societats futures és bàsicament escrit i, per tant, deixar constància per mitjà d’actes de congressos o d’altres publicacions de les accions que hem fet és fonamental per al futur, i també és una forma de reconeixement i un estímul per als participants en aquests esdeveniments.

c) Crear una publicació de caràcter científic per a difondre els estudis del joc de pilota

La creació d’una revista científica monogràfica sobre la pilota, que com a joc i pràctica esportiva universal de segur atrauria gran quantitat de continguts diversos i universals, potser siga una de les millors formes d’estimular la generació així com la difusió del coneixement sobre la pilota. Possibilitar que tot aquell que tinga alguna cosa a dir al voltant del joc de pilota puga fer-ho en un canal específic, amb independència que tinga altres canals de difusió en revistes d’esports, afavoriria, en primer lloc, que puga expressar·se en valencià i seria un estímul per a la difusió en la llengua pròpia de la pilota, i en segon lloc, afavoriria la creació o bé una major cohesió d’una comunitat d’autors i lectors interessada en aquests temes.

d) Prendre iniciatives per a difondre el corpus de coneixement existent

Algunes d’aquestes iniciatives de difusió del corpus de coneixement existent poden ser afavorir i millorar la presència en Internet de la pilota valenciana; elaborar una bibliografia o guia bibliogràfica sobre el joc de pilota, o establir relacions de cooperació i intercanvi mutu d’idees amb altres territoris on es practiquen jocs de pilota.

Partida a llargues en la localitat de Siete Aguas (la Foia de Bunyol). Aquesta foto datada de 1894 està considerada com una de les més antigues del nostre esport (Miguel Crespo·Federico Fuertes Banacloig).

Bibliografia

Agulló Albuixech, Recaredo (2003). Diccionario Espasa: términos deportivos. Madrid: Espasa·Calpe.

Agulló Albuixech, Recaredo; Agulló Calatayud, Víctor (2009). El joc de pilota a través de la prensa valenciana 1790-1909 Valencia: Diputació; Federació de Pilota Valenciana.

Almela i Vives, Francesc (1960). El juego de pelota en Valencia Tiratge a part de la revista Valencia Atracción.] València: Societat Valenciana Foment del Turisme.

Cela Trulock, Jorge (1973). Joc de pilota. Pelota valenciana Madrid: Instituto Nacional de Educación Física.

Cerdà Arroyo, Paco; Mascarell Garcia, Purificació (2009). La revolució va de bo. La modernització de la pilota valenciana. València: Servei de Publicacions de la Universitat de València.

Conca Pavía, Manolo; Garcia Frasquet, Gabriel; Gimeno Salom, Toni; Llopis Bauset, Frederic; Naya Nogueroles, Jordi; Pérez Bernabeu, Vicent (2003). La pilota valenciana: unitat didàctica Valencia: Conselleria de Cultura i Educació.

Gallach Lazcorreta, Juan Ignacio (1977). El juego de la pelota valenciana en la calle. [Tesina llegida a l’Instituto Nacional de Educación Física y Deportes.] Madrid: l’ autor.

Gallach Lazcorreta, Juan Ignacio (1990). Pasado y presente de la pelota valenciana. [Tesi doctoral.] Granada: Universidad de Granada.

Garcia frasquet, Gabriel; Llopis Bauset, Frederic (1991). Vocabulari del joc de pilota. València: Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, D.L.

Giner, Sebastià; Molines, Vicent; Luque, Ferran (2009). Tallers de cultura popular valenciana. Joc de la pilota. València: Edicions 96 S.L.

González Alcaide, Gregorio; Agulló Calatayud, Víctor; Valderrama Zurián, Juan Carlos; Aleixandre Benavent, Rafael (2010). “El desenvolupament de la investigació sobre pilota valenciana: guia bibliogràfica i fonts d´informació”, dins Apunts: Educació Física i Esports (2010;99 (1):5-12).

Gran Enciclopedia de la Comunidad Valenciana (2005). Valencia: Prensa Valencia, D.L. Veus sobre Pilota Valenciana redactades per Víctor Agulló Calatayud i Rafael Mora Sesma.

Gran Enciclopedia de la Región Valenciana (1973). Valencia: Gran Enciclopedia de la Región Valenciana. Veus sobre Pilota Valenciana redactades per Llorenç Millo i Casas.

Llopis Bauset, Frederic (1984). El joc de pilota al País Valencià: estudi lexicogràfic de cultura popular. [Tesis de llicenciatura.] Valencia: Universitat de Valencia.

López Egea, Miguel Ángel (1998). Pelota valenciana. Entrevistas y reportajes. València: l’ autor.

López i Muñoz, Aureli (2004). La pilota valenciana: deport, cultura i llengua del nostre poble. Valencia: Real Acadèmia de Cultura Valenciana, D.L.

Martos García, Daniel; Torrent Benavent, Guillem (2009). Pilota valenciana. Propostes didàctiques per ensenyar i aprendre el nostre joc. Paiporta: Denes.

Millo i Casas, Llorenç (1976). El trinquet. Valencia: Prometeo, D.L.

Mollà Orts, Toni (1994). El Genovés. Valencia: Tàndem.

Olaso i Climent, Salvador (1993). El joc de pilota en la Comunitat Valenciana. [Tesi doctoral.] Barcelona: Universitat de Barcelona.

Soldado Hernández, Alberto (1998). El joc de pilota: Historia de un deporte valenciano. Valencia: Publitrade, D.L. Obra que va comptar amb els següents collaboradors: Llorenç Millo i Casas; Paco Durà López; Enrique Balaguer; Rafael Blasco Hernández; Josep Sapena; Armand Verdú; Francisco García; Salomé Cardet; Francisco Cortell Chesa; Jesús Cortell Chesa; Vicent Malonda i Mestre, i Toni Martí.

Vidal Corella, Vicent (1969). “La pelota valenciana, un deporte con historia de siglos”, València: Boletín de Información Municipal (1969 (62):5-47).

Vocabulari del joc de pilota (2010). València: Publicacions de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.

1. Universitat de València.

Bloc 2

Modalitats

Evolució històrica del reglament de pilota a llargues

Sebastià Giner¹

A hores d’ara no tenim cap certesa per poder dir quin és i on se situa l’origen del joc de pilota a mà. El Joc de Pilota, que al País Valencià coneixem també com a Pilota Valenciana, és una de les activitats lúdiques més antigues conegudes i va lligada a l’existència de la humanitat. Sabem, per indicis i troballes, que en totes les civilitzacions conegudes s’ha practicat, d’una o d’altra manera, el joc directe al llarg: a la ciutat de Tebes (Egipte), les tombes dels reis i de l’alta noblesa contenien pilotes usades d’aquest joc; a la península del Iucatan (les runes arqueològiques de Cobà) hi ha una pista de l’època dels maies, quan es jugava a una mena de joc de pilota entre dos equips de guerrers, l’objectiu del qual era l’eternitat. De la mateixa manera podem parlar d’altres civilitzacions antigues, com els xinesos, els esquimals... tots han jugat, d’una manera o d’altra, al que ara coneixem com el joc de pilota. Cal dir també que el material utilitzat sempre anava lligat al tipus de material conegut en cada lloc: cautxú, llana, greix... Segons diferents autors (Ter Grouw, Joan Amades, Llorenç Millo), el filòsof grec Herodot 848 a. C. diu que el joc de pilota fou inventat pels lidis, un poble que vivia a Àsia menor, actual Turquia. Un dels seus reis, Giges, es va inventar el joc per a distraure el poble en una època difícil i de moltes necessitats. Tanmateix, aquesta teoria no parteix de testimonis evidents sinó de llegendes.

El que sí que podem afirmar, a partir del treball de tots els historiadors que han dedicat temps a estudiar directament o indirecta el nostre esport, és que la pilota, així com nosaltres els valencians l’entenem, té les seues arrels en la cultura grega, la qual cosa no és d’estranyar si tenim en compte que tota la cultura occidental europea prové, de forma directa o indirecta, de Grècia, on se senten les bases de les diferents cultures occidentals. L’investigador Víctor Iñúrria va realitzar un estudi on conclou que la feninde provindria d’aquell joc grec. Doncs bé, segons Iñúrria, l’autor del fris intenta deixar constància de la manera de jugar, ja que si analitzem el quadre, els jugadors representen fil per randa una partida de pilota al llarg. Tres jugadors contra tres: col·locats uns enfront dels altres i preparats per fer front al llançament de la pilota. Tanmateix, si bé els grecs van ser els iniciadors de la pràctica del joc, és en l’època dels romans quan passa de tenir-ne un objectiu religiós o d’entrenament militar a ser-ne un acte lúdic sense més; una activitat saludable recomanada pels metges. Segons Luis Bombín Fernández és en aquesta època i a causa de la popularitat que adquireix el joc de pilota quan comença a jugar-se en llocs tancats, pels problemes de trànsit als carrers i places. Així, comencen a jugar en les termes públiques amb tota mena de comoditats. I aquest fet pot ser un possible precedent del trinquet que després apareixerà a l’edat mitjana. Un exemple podria ser l’estadi de Domicià, on cabien 30.000 espectadors i tenia 250 metres de llargada.

França és l’estat europeu on el joc de pilota va adquirir més prompte i durant segles el caràcter d’esport nacional. A més a més, és on més documentació i bibliografia s’ha generat: hi ha escrits des del segle xii i es coneixia com el jeu de paume. Les primeres formes o modalitats del joc de palma es jugaven a l’exterior, sobre una praderia o en un camí. En el transcurs del segle xiii, el joc va penetrar a les ciutats i es va practicar als carrers i places. No existia diferència de classes en la pràctica del joc, encara que la noblesa es refugiava en sales tancades originant el joc de courte paume (curta palma) i el poble pla utilitzava terrenys públics, fins i tot fora de les ciutats. Continuaren la pràctica del joc sota la seua forma inicial amb el nom de longue paume (llarga palma), molt semblant al joc de llargues valencià. Tanmateix, la pilota a França deixà de difondre’s durant la Revolució perquè el poble francés identificà el joc com una activitat pròpia de la reialesa i, per tant, contrària a la revolució. Actualment aquest joc es juga, encara que amb una presència molt minsa, als carrers i places públiques amb normatives equivalents a les del joc de llargues, tot i que ha acabat per jugar-se tan sols en espais oberts amb unes línies a terra que demarquen el perímetre de joc. Les mesures són 65 metres de llargada per 12 d’amplada. Es juga al nord de França, a la regió de Picardia, i, com ja he dit, les regles també són paregudes al joc de llargues.

A Itàlia, molts són els testimonis que observem en la toponímia dels carrers de Roma possiblement per la influència que durant el Renaixement (segles xv-xvi) van tenir els valencians i els papes Borja a la ciutat. Cal dir que també hi havia trinquets i eren pareguts als francesos, tot i que els italians tenien teulada a les dues galeries. En l’actualitat, el joc de pilota només es practica a les comarques del nord d’Itàlia, Piemont i Ligúria, en dues modalitats de joc directe. La primera modalitat, el bracciale,ha evolucionat al llarg del temps i ha romàs més pura en algunes zones d’Itàlia com ara Treia, on se celebra tots els anys La Disfide del Bracialle. Té els seus orígens en els antics guerrers que portaven un braçalet de puntes i jugaven fora del castell aprofitant una de les seues parets. Quan van deixar d’utilitzar el bracciale, els italians es protegien els punys amb benes, fent néixer la modalitat del pallone elástico (80 metres per 18 d’amplada amb una paret lateral de 20 metres), la qual actualment ha estat homologada com a pallapugno, i s’hi juga amb una enorme afició als esferiteris. El joc és similar al de les llargues. No només es juga a Itàlia el pallapugno, sinó que també hi ha modalitats com ara la palla Eh!, modalitat idèntica a la valenciana de llargues que es juga en una comarca de la Toscana. Les dimensions de les pistes i les regles de joc són gairebé les mateixes que en llargues.

A l’illa de Götland (Suècia) s’ha desenvolupat una modalitat, la qual es juga amb una pilota de cuir però bastant molla, que té l’excepció d’ésser l’única on poden utilitzar-se els peus per defensar una jugada. Es juga a l’aire lliure, sobre la gespa, i rep el nom de Pärk.

Les llargues, modalitat mare de la pilota valenciana. Pilotaire executant el traure en una partida a la Vall de Laguar (Josep Congost).

Tot seguit, parlem del lloc on més transcendència social ha tingut el joc de pilota en la seua modalitat de llargues, i el primer que cal dir és que tant el joc holandès com el belga tenen moltes similituds en tots els aspectes amb el joc valencià de llargues: espais oberts, ratlles, tanteig…

Pel que fa als Països Baixos, el recinte per jugar a la pilota a mà frisona és un rectangle de gespa de 60 m de llargada per 32 d’amplada. Un dels extrems del camp té dibuixat un rectangle de 4’5 per 4 m des d’on es trau, a l’extrem oposat hi ha una zona de recepció de 5 per 19 m. Quan es trau, obligatòriament la pilota ha d’anar a la zona de recepció per poder seguir el joc, en cas contrari perd el quinze qui ha tret. La resta de normes són molt paregudes a les de llargues i les faltes es diuen kaats. Es practica, fonamentalment, en la regió de Fryslân (Frísia).

I pel que fa a Bèlgica, el joc directe és a l’aire lliure sense parets laterals i terra de ciment: ballodromes de 70 x 8 metres. Les normes són molt paregudes a les llargues. Té un gran nombre de federats i es juga tant al vessant való com al flamenc, tot i que a la capital, Brussel·les, gairebé ja no s’hi practica.

Fora d’Europa, com ja he dit abans, també trobem antigues pràctiques que han evolucionat cap a esports molt pareguts a la nostra modalitat de llargues. A Colòmbia, el joc directe és conegut com a chaza i es juga en camp obert amb les normes molt semblants a llargues. Les dimensions de la pista són de 100 metres de llargada per 10 d’amplada, i el terra pot ser de ciment, d’asfalt o d’arena. La ratlla del traure està a 10 metres de la ratlla de fondo i hi ha una ratlla central (traquilla) a 45 metres de la ratlla de traure. La chaza o ratlla és la que marca el ritme de la partida.

A l’Equador, el joc directe és anomenat pelota de guante i a partir dels anys 60 començaren a usar una pilota menys pesada, denominada de viento. La pista és una superfície de terreny de forma rectangular de 100 metres de llargada per 8’10 metres d’amplada, amb una pedra al traure de 40 per 35 centímetres (botero).

Pel que respecta a la península Ibèrica, se sap que es va jugar al joc directe per tot arreu però aquest decau durant els segles xviii i xix i únicament es manté al País Basc, al País Valencià i a l’illa canària de Lanzarote.

De tots els vells jocs directes bascos (bote luzea, mahi yohoa, laxoa i rebote) al trinquet (paxaka) només es manté el laxoa, que és l’hereu del bote luzea. Únicament es manté a les valls de Baztan i Maldaerreka, així com en certs pobles limítrofs d’Iparralde on actualment hi ha diverses associacions que estan intentant recuperar-lo. Les mesures són variables i oscil·len entre 60 i 80 metres de llargada per 12 a 20 metres d’amplada. Hi ha sempre una paret al fons (rebote) i també poden tenir parets laterals. Empren diferents tipus de guants en funció de la posició: Arroiz (baix) i Irurita (dalt). Respecte al rebote, és un joc directe: el camp mesura al voltant de 100 metres dividits en dues parts, una de 30 metres i l’altra de 70. També es juga a ratlles (arraia) a la localitat guipuscoana d’Usurbil.

Un cas especial és el pelotamano, que no se sap com arribà a les illes canàries i que actualment es juga a l’illa de Lanzarote, tot i que no es descarta que s’haja pogut jugar a altres illes. És un joc directe sobre terra batuda i té un impressionant grau de similitud amb les llargues. Fins als anys 30 del segle xx tenia gran popularitat; en l’actualitat només es juga en alguns pobles de l’illa de Lanzarote. La pista té entre 60–70 passes de llargada per 8–9 d’amplada. Hi ha una falta a unes 30–35 passes.

Al País Valencià apareix amb els cavallers de la conquesta. No vol dir això que no hi haguera manifestacions anteriorment com a conseqüència de la dominació romana, segons diu Alberto Soldado en el seu llibre Joc de pilota (1998). La seua pràctica i popularitat s’estenien des del propi rei (el metge Arnau de Vilanova, emulant els metges clàssics, el recomanava al rei Jaume II el 1305) fins a la noblesa, la cúria, el poble i els menuts de cada carrer. Però la castellanització de la societat valenciana durant els segles posteriors (des del xvii endavant) va fer perdre, com ja havia passat a la resta de la Península, l’interès pel joc de pilota entre les classes nobles i burgeses, el qual fou dirigit cap a altres entreteniments afrancesats de l’època (com l’hípica, el billar, els naips, etc.), de manera que la pràctica del joc quedà restringida al poble, de forma exclusiva. D’aquesta època tenim el quadre de José Bru Albiñana, Joc de Pilota:

No es estrany en una entrada vore al retor asentat en companyia del metje y altres cárrechs oficials, com per eixemple l’alcalde, el mestre i el escolá, tots esperant la partida que ja tarda a escomençar (Palanca Hueso: 1908).

Malgrat l’oblit que pateix per part de la noblesa, el joc de pilota en les seues diferents modalitats es manté molt viu en el poble. La pilota era i és motiu de festa i les festes eren i són motiu de fer partides de pilota. Són famosos en aquesta època els desafiaments entre pobles i comarques que reunien gran quantitat de persones i que duraven, en alguns casos, alguns dies. Per tot el territori valencià es jugava a pilota al llarg. No existia una reglamentació oficial però les normes bàsiques eren ben clares i, a aquestes, s’afegien les normes que acordaven els jugadors abans de cada partida. El joc era viu però començava a perdre força i a entrar en la senda de l’abandonament i desconeixement. A les acaballes del segle XX, amb l’entrada al nostre país dels esports anglosaxons (futbol, bàsquet, handbol, etc.), les diferents formes de construir els edificis, l’abandonament del carrer com a espai d’esbarjo per a ser un lloc de trànsit i de vehicles, amb l’ocupació dels carrers amb nous elements urbanístics, van retrocedir la influència i la popularitat de la pràctica del joc de pilota. El joc a llargues, així com el joc de pilota en general, es trobava en un moment en el qual molta gent el desconeixia o el trobava una manifestació folklòrica, de gent de poca cultura. A més a més, com ja hem dit abans, ja no era l’única manifestació d’oci (el futbol i altres esports li guanyaven terreny) i a les festes majors hi havia més alternatives en forma de celebració. A molts pobles es deixa de jugar i ja només és record dels majors. Es passa de veure els xiquets amb la pilota de badana o vaqueta a les mans, a veure’ls amb el baló de futbol o inclús de bàsquet. Sols hi ha alguns pobles que continuen amb la tradició de fer partida de pilota els dissabtes o diumenges i, com a molt, a les festes dels pobles encara hi ha algun desafiu que va anunciat al diari o es passa de boca en boca entre la gent de mitjana edat o els majors.

No obstant això, comença a revifar a finals del segle xx com a resultat del procés autonòmic valencià i de l’aparició de la Federació de Pilota Valenciana, els quals impulsen activitats de formació i competicions de clubs i escolars del nostre esport a un nivell que abans no es tenia. En aquella època la modalitat de llargues es va reduir a manifestacions esporàdiques i només es jugava periòdicament a pobles de l’Horta o de les comarques meridionals.

És en aquest context quan apareix el primer torneig a nivell de clubs. L’any 1979, gràcies a un gran aficionat i jugador, que encara ara amb més de 70 anys, continua jugant totes les setmanes a llargues, Francisco Cortell. La majoria de la informació a partir d’ara l’he extreta del llibre 25 anys de la lliga de pilota valenciana, també, com no, d’Alberto Soldado, així com de testimonis orals i de la meua pròpia experiència. Doncs bé, aquest home va aconseguir, després de molts entrebancs i problemes, l’organització d’un torneig a Polop entre els següents municipis: Benimantell, la Nucia, l’Alfàs del Pi i Polop. Va guanyar el torneig l’Alfàs del Pi, però, a part del guanyador, s’hi crearen les bases per continuar amb un altre torneig l’any següent, el qual va passar a denominar-se Campionat comarcal Marina Baixa de llargues. En aquesta ocasió el campió va ser Altea. Però cal dir que va ser la primera vegada que es van escriure les normes de participació i de competició. Hi participaren 12 equips i totes les partides es van jugar a la Nucia. L’any 1981 augmentà el nombre de participants i s’amplià el territori, de manera que el torneig es denominà de les dues Marines i s’hi establí un calendari de partides entre març i juny. Aquest mateix any, entre agost i octubre, s’organitzà un altre torneig d’àmbit valencià i patrocinat per la Diputació d’Alacant, en el qual hi havia dues categories i un total de 18 equips. L’any següent, el torneig s’anomenà Torneo Costa Blanca i és el poble de la Vila l’encarregat d’organitzar-lo. Hi participaren un total de vint equips organitzats en cinc grups.

Al remat, el 28 de desembre de 1982 es convoca una reunió entre la FPV i el diputat provincial de la Diputació d’Alacant, per promoure la pràctica del joc de pilota a llargues. Per a la qual cosa es crea una Junta rectora que s’encarregarà d’organitzar les bases i tota la infraestructura per tal de poder jugar anualment una lliga de llargues, així com n’hi havia d’altres modalitats. Aquesta Junta va treballar per poder tenir tots els elements necessaris per poder organitzar una Lliga: reglament, pressupost, patrocinadors, material, uniformes, equips, etc. De manera que al cap de tres mesos es va convocar una assemblea extraordinària per poder donar oficialitat a tota l’organització i començar el que seria la 1^a Lliga a Llargues d’Alacant. En aquesta ocasió, hi participaren 23 pobles amb 37 equips dividits en dues categories més la de juvenils. La notícia va aparèixer als mitjans de comunicació i durant tres mesos es va reviure la presència de la pilota per tots els carrers de tots els pobles participants com feia temps que no ocorria (com és el cas de Petrer, on feia 25 anys que no es jugava a pilota al carrer), així ho constata el diari Información de l’època. Per poder començar la 2^a Lliga, s’aprova un reglament i se li dóna importància al marxador de la partida, el qual ha de conèixer i interpretar el reglament per poder garantir el bon funcionament de la partida. Una altra norma important és l’obligatorietat d’estar federat per poder jugar la Lliga. En aquesta ocasió, hi ha discussions entre la Junta de la Federació i la Diputació, ja que aquesta segona no volia patrocinar la Lliga si no era ella l’organitzadora i la intenció de la Junta era que tinguera un àmbit territorial valencià. A la fi es va arribar a un acord i la Diputació va seguir organitzant i patrocinant la Lliga. Aquell any es va fer un acte de cloenda a Murla, on es reuniren quasi 500 jugadors dels 62 equips participants. Aquest any les ressenyes de premsa augmenten així com augmenta la seua popularitat perduda en les dècades anteriors. L’any següent torna a haver-hi polèmica sobre l’organització del campionat ja que hi havia dues juntes, una provincial depenent de la Federación de Pelota a Mano i una altra d’àmbit valencià com a conseqüència de l’aparició de la Federació de Pilota Valenciana, diferent de l’espanyola, que reclamava l’autoritat de l’organització de la Lliga. Al remat, la Generalitat va intervenir i va donar suport a la Junta territorial, que organitzà la Lliga. Aquesta mateixa Junta va aprovar un nou reglament que millorava i ampliava l’existent fins aleshores. A partir d’ací, cada any s’ha organitzat una lliga que, encara que es diga d’Alacant, el seu objectiu és estendre la seua territorialitat tant com es puga. Des de l’any 1983 fins a l’any 1991 també hi va haver Lliga de llargues a les comarques de València, però per diferents motius es va deixar de fer. Cal dir que durant aquesta època hi havia un enfrontament final entre el campió de la lliga de llargues d’Alacant i la de València. Actualment, hi ha diferents trofeus organitzats per Ajuntaments com Nàquera, Alfara del Patriarca o Godella, però ja no existeix l’organització d’una lliga com abans dels anys 90. Quan es va deixar de fer la lliga a València, algun club, com és el cas d’Ontinyent, va estar participant durant quasi 10 anys a la lliga d’Alacant. També tenim un altre cas, el de Meliana, que també va participar-hi un any.

Un any clau fou el 1985, ja que s’aprova un nou reglament que va assentar les bases del que serà, esperem que per molts anys, el Reglament nou de llargues que ja s’ha aprovat a l’assemblea de la modalitat i que està a l’espera de ser ratificat per l’Assemblea anual ordinària de la FPV per poder passar a ser oficial. Aquest Reglament, evidentment, conté molts articles comuns a la resta de modalitats però també inclou alguns articles que són específics de la modalitat de llargues, com són (extrets del Reglament) els següents:

Article 4. RECINTE DE JOC

4.2.1. El recinte de joc es marcarà en un carrer per mitjà de tres línies transversals denominades: de servei o banca, falta i quinze. Les línies no formen part del terreny de joc. La distància del terreny de joc potenciarà el joc directe, és a dir, en la primera pilota jugada pel rest, no hi haurà cap obstacle que la faça jugar de rebot.

4.2.2. El recinte de joc, siga carrer natural o pista artificial, tindrà les següents mesures:

SEPARACIÓ ENTRE LÍNIES.

1^a de Llargues.

- De la banca a la falta: mínim 35 m. , màxim 40 m.

- De la falta al quinze: mínim 25 m. , màxim 30 m

Nota: Aquestes mesures tindran una tolerància en funció de la tradició i sempre que se sol·licite al Comité de Llargues i Palma i aquest ho autoritze per escrit.

Article 6. LA PILOTA

6.1. La pilota haurà de ser de vaqueta o de badana a elecció de l’organitzador. El Comitè de Llargues i Palma organitzarà la Lliga de Llargues i Palma amb pilota de badana. Si els dos equips es posen d’acord podran jugar amb pilota de vaqueta.

6.2. Les pilotes oficials per a la LLIGA A LLARGUES I PALMA són les d’Agullent, de Bolulla i Benimantell. El pes de la pilota estarà entre 40 i 42 grams.

Article 7. LA PILOTA EN JOC

7.1. La pilota és bona i permet continuar el joc quan es juga a l’aire o primer bot. (És el que es diu pilota de bo).

7.2. Les ratlles: són les marques que es fa al terra quan un jugador agafa una pilota dins del terreny de joc després d’haver fet dos bots o quan la pilota es para dins de les línies de traure i quinze. Les ratlles es marcaran amb una ratlla feta al terra i es posarà una marca feta de fusta o algun altre material que no siga perillós per als jugadors.

7.2.1. Quan és ratlla:

a) Es queda parada a terra dins de les línies del terreny de joc.

b) És parada per un jugador amb qualsevol part del cos després de donar dos bots.

c) La pilota que es para directament a una altura inferior a dos metres i no toque terra.

7.2.2. On es marca la ratlla: al punt on es queda parada la pilota a terra després de fer els dos bots.

7.3. Els equips canviaran de costat quan s’hagen fet dues ratlles; si algun dels dos equips té val, es canviaran quan s’haja fet una ratlla.

7.5. Gest tècnic del traure.

7.5.1 Acció del traure:

a) En la modalitat de llargues, la realització del servei o traure serà lliure a una o dues mans, segons costum del jugador que ho realitze. L’única condició és que es colpege la pilota per fer l’inici del quinze.

b) En la modalitat de palma, el colp de l’inici del quinze ha de ser amb el gest tècnic de palma. Serà falta si el traure no es realitza amb el gest tècnic de palma

Article 8. JUGADES O SITUACIONS SINGULARS

8.2. Quan la pilota jugada entre dins d’una finestra (sempre que no sobrepasse els dos metres d’alçada) o porta de casa es marcarà ratlla al mig d’aquesta.

8.3. En cas que el carrer on es juga té dins de les línies de traure i quinze un altre carrer que ix d’aquest i la pilota entra dins, es considerarà ratlla i es marcarà enmig del carrer travesser. Tant en jugada com en la treta.

Article 18. EQUIPS

18.1. Els equips, a l’hora de jugar la partida podran estar integrats com a màxim per 5 jugadors i 2 reserves, que podran substituir a algun dels titulars en el transcurs de la partida, sempre abans de l’inici del traure. Per poder iniciar-se la partida, hauran d’estar presents en el terreny de joc almenys 3 jugadors per equip.

18.2. Substitucions. Només es podran realitzar dues substitucions durant la partida i seran definitives. En juvenils es podran realitzar fins a 3 canvis i seran definitius.

Article 21. SISTEMA DE PUNTUACIÓ I RESULTAT

21.1. Les partides es jugaran a 10 jocs. Per acord previ dels organitzadors, el Comitè de Llargues i Palma podrà autoritzar una modificació dels jocs.

Bibliografia

PALANCA HUESO, Antoni (1908). La partida de pilota. València: Lo Rat Penat. Sis Florades (1900-1905).

1. Professor d'Educació Secundària a l'IES Serpis.

Semblança de Bolera: compromís, elegància i honradesa a les llargues

Víctor Agulló Calatayud¹

El nostre protagonista va començar a despuntar en la modalitat de llargues a finals dels anys vint del segle passat en pobles de la Marina com ara Benimeli, Orba, Sagra, Ràfol d’Almunia o la Retoria. Eren temps en els quals l’autoritat prohibia el joc de pilota perquè la gent anara a treballar, i al seu poble natal, el Verger, es cantava la següent cançó:

Per a traure, Calavera

Pa restar, el Calciner (el Verger)

I pa guanyar les partides… Pasqualet el Barber (de Beniarbeig)

Els rigors de l’època el van portar a emigrar a Benicalap, a la capital del Túria, on es va convertir, ja abans de la Guerra Civil, que el va portar al front de Terol, i va formar part de l’equip de carabiners de confiança de Juan Negrín, en un dels grans jugadors de les modalitats de carrer. Així mateix, quan en el cap i casal la pilota encara era un esport arrelat i volgut pel poble, va disputar partides llegendàries juntament amb altres grans pilotaris com el Garrut, de Carpesa; Llauraoret i Campaner, de Campanar; Paquito, de Borbotó; Bernat, de Massalfassar; Xiquet del Cristià, de Beniferri; Palleter, de Benissa, o el Blanquet i el Pardalí, d’Orba.

A Benicalap es jugava en el carreró de l’Alqueria del Moro a llargues i a la desapareguda fàbrica Boluda, a frontó. Tot el poble es bolcava els diumenges en les partides que concitaven gran expectació de públic i travesses. Un altre destacat jugador local era Sota i com a marxador actuava el tio Sento, besavi de l’exjugador de futbol del Llevant i del València, Vicente. Des de llavors fins als nostres dies, als seus 94 anys d’edat, Salvador Rodríguez Mut, Bolera, està considerat com una institució al món de la pilota valenciana per la seua modèstia, honradesa, saviesa i compromís, uns valors que han portat a què la pilota valenciana siga considerada quelcom més enllà d’un esport. Es tracta, a més a més, de l’única persona que ha vist jugar als cinc grans de la pilota: Nel de Murla, Quart, Juliet, Rovellet i el Genovés. I també l’aficionat les retines del qual han contemplat el nombre més gran de partides, d’èpoques tan dispars, des de l’època de Quart fins als nostres dies. Assenyala sobre Juliet d’Alginet com una persona «honrada i treballadora», i destaca molt especialment a Paco Cabanes, el Genovés, que «serà difícil que torne a eixir un com ell», com els millors pilotaires de la nostra història recent. Pel que fa al joc al carrer es decanta pel Xiquet de Simat i el Xiquet de Llanera, així com Pavia, de Vilallonga (la Safor).

Declarat admirador del poble basc, afirma sense embuts que, a diferència dels valencians, han sabut prestigiar i valorar les seues tradicions, costums i modalitats de pilota, i en relació amb la situació de la pilota en l’actualitat i de cara al futur opina que els mitjans de comunicació i la Generalitat Valenciana no estan a l’altura de les circumstàncies. En definitiva, i tenint en compte els temps que corren, és moment de reivindicar als homes que de manera anònima i decidida han sostingut i engrandit el nostre ancestral esport. Per això, no estaria de més que la Federació de Pilota Valenciana rendira un merescut homenatge a la seua figura i trajectòria.

Una de les darreres persones vives que va veure jugar al Nel de Murla

Va succeir en 1934 quan una avaria al tren va fer que el mític Nel de Murla, ja ancià, hagués d’apear-se en l’estació del Verger que aleshores comptava amb tres trinquets de pilota grossa. Davant la gran expectació que va causar la seua presència, José Vicente Riera Calatayud va resoldre tornar a faixar-se i compartir uns quinzes amb el pare del nostre protagonista, per a delectació dels vilatans. La modalitat de la pilota grossa només perviu en l’actualitat en les localitats alacantines de Monòver, l’Abdet i Parcent. L’exhibició va ser tal que, dècades després, encara es recordava al poble l’espectacle que va oferir el primer gran geni de la pilota moderna: Nel de Murla.

Bolera, un cavaller de la pilota: compromís, elegància i honradesa (Víctor Agulló).

1. Universitat de València.

L’escala i corda: la modalitat més emblemàtica

Pascual Sanchis Moscardó¹

A continuació parlaré de la modalitat de l’escala i corda partint de la meua experiència personal. Per a mi la pilota valenciana ho significa tot en la vida. Tinc el privilegi d’haver nascut en un poble, el Genovés, on es respira pilota pels quatre costats. A més a més, sóc fill d’un jugador de pilota en la modalitat de raspall (Pigat i) i des dels quinze anys vaig mamprendre a anunciar-me als trinquets. Els meus inicis se situen en el raspall, però, posteriorment, com tants i tants jugadors del meu poble, i influenciats per la gran figura d’aqueix moment, Paco Cabanes (Genovés i), vaig donar el salt a l’escala i corda, modalitat amb la qual em vaig prodigar fins a la meua retirada, quan ja tenia 42 anys. Els coneixements i l’experiència que vaig anar atresorant durant tot aquest període m’han permés tindre l’honor d’arribar a convertir-me, després de ser jugador i capità, en seleccionador absolut de la Selecció Valenciana de Pilota des de l’any 2003.

De l’escala i corda podria destacar que es tracta de la modalitat més plàstica, la més admirada per l’afició i, d’acord amb la majoria d’especialistes, la més bonica. La tradició oral, arreplegada per Llorenç Millo en la seua obra El Trinquet, destacava que el fundador de la modalitat va ser el llegendari Nel de Murla. Aquest pilotari va escriure pàgines de glòria per al nostre esport i està considerat, juntament amb altres figures com el meu paisà el Genovés o com Rovellet, Juliet d’Alginet o el Xiquet de Quart, com un dels cinc grans pilotaris de la història. Tanmateix, tot i que Nel de Murla va ser el principal dominador de la modalitat, segons dades aportades per l’historiador de l’esport valencià, Recaredo Agulló, sabem que a escala i corda es jugava als trinquets valencians dels quatre punts cardinals de la geografia valenciana, almenys des de 1893.

Des d’aleshores ençà, la modalitat està considerada com la més emblemàtica. Pense que les principals diferències entre els anys setanta i huitanta del segle passat envers l’actualitat es relacionarien, bàsicament, amb el tema de la prohibició de les galeries coincidint amb l’aparició del Circuit Bancaixa que va suposar tota una autèntica revolució.

Amb aquest campionat es van establir tot un seguit de canvis que van afectar la normativa, sempre buscant afavorir el joc i l’espectacle així com recolzar els jugadors més tècnics. Altres aspectes sobre els quals s’ha incidit i estandarditzat serien el pes i diàmetre de les pilotes, fixat en 42 grams actualment (menys pesades a diferència dels anys setanta i huitanta, que pesaven entre 48 i 52 grams, amb tot el que representava per als jugadors en forma de lesions a les mans i als braços); la indumentària dels jugadors; el fet que la majoria de pilotes de l’escala estiguen parades; l’eliminació dels espectadors que seien baix la corda, i un aspecte que per a mi ha estat fonamental és el fet que els jugadors tenen més contacte amb la Federació de Pilota Valenciana i, per tant, més seguretat, tant per la promoció entre les generacions més joves com per l’assegurança mèdica i l’organització de campionats reglats. El paper que juga la Federació és digne d’elogi i cal donar-li el valor que li pertoca.

Altres temes que m’agradaria comentar són l’aparició de l’empresa Val Net, que va nàixer a finals de 2005 i ha tractat de donar estabilitat laboral als jugadors professionals, així com un seguiment físic més acord a aquest temps; la creació de multitud de trofeus i campionats, però que, malauradament, han propiciat que es rebaixe el número de desafiaments. D’altra banda, i relacionat amb el difícil moment de crisi socioeconòmica en el qual ens trobem, el número de patrocinadors es veu afectat, de la mateixa manera que les partides del dia a dia perden protagonisme. Esperem que en un futur molt pròxim es puga revertir la situació i que els trinquets tornen a omplir-se de bat a bat per a gaudir de l’espectacularitat de la modalitat més emblemàtica de la pilota: l’escala i corda.

El trinquet de Pelaio, la catedral de l’«escala i corda» i per extensió de la pilota valenciana. Esperem que per molts anys (Arxiu FPV).

1. Expilotari professional i seleccionador absolut.

La galotxa: passió i reglaments

Carlos Costa Delhom¹

La galotxa és essencialment un joc de carrer. De la mateixa manera que altres modalitats de la nostra pilota valenciana, com les llargues, la perxa i la palma, el seu lloc natural de joc eren els carrers dels pobles de moltes comarques al llarg i ample del nostre territori.

Eren molt habituals les partides al carrer de l’església; les seues parets altes i de poques finestres permetien fer el bot en condicions òptimes, en comparació del que es podia trobar en altres carrers plens de finestres, de portes, de canonades, de fanals i d’altres obstacles.

A la meitat dels anys 80, la galotxa va assolir una gran popularitat en moltes comarques de la província de València. Aquest creixement va provocar que aquesta modalitat adquirira un fet diferencial respecte a altres modalitats del joc al carrer: la construcció de carrers artificials que imitaven les peculiaritats dels naturals i que permetien el desenvolupament del joc sense interrupcions i sense la pèrdua de pilotes.

És així com avui trobem carrers artificials a la comarca de l’Horta Nord (Meliana, Massalfassar, Foios, Borbotó, Albuixech, Vinalesa i Massamagrell); a l’Horta Sud (Beniparrell i Silla); a l’Horta Oest (Xirivella i Aldaia); a la Ribera Baixa (Sollana); a la Ribera Alta (Alfarp i Montserrat); a la Foia de Bunyol (Godelleta); a la Plana Baixa (Almenara); al Camp de Morvedre (Faura), i fins i tot en comarques d’Alacant com la Marina Baixa (Benidorm) i la Marina Alta (Calp).

La galotxa era, abans d’aquest creixement i d’aquesta expansió, un joc tradicional disputat entre rivals (però amics) d’uns pocs pobles (gairebé sempre veïns), sense normes escrites, en el qual tots els jugadors respectaven unes poques regles bàsiques (si les coneixien) i, a més a més, havien d’adaptar el joc als costums dels respectius pobles en cada carrer.

La construcció dels nous carrers artificials i el creixement constant del nombre d’equips participants en les competicions oficials organitzades per la Federació de Pilota Valenciana (FPV) van fer necessària una regulació més clara i consensuada de les regles del joc de galotxa. La mateixa Federació, a instància dels representants dels clubs de pilota, va haver d’impulsar i coordinar aquesta tasca. A més a més, la tradicional absència de jutges i àrbitres federats en les partides (característica que crec que ens fa únics en el món de l’esport) obligava encara més l’aprovació d’aquest Reglament. I no va ser fàcil, gens fàcil.

La galotxa, la modalitat amb més participants federats. En acció, Paco Cabanes «El Genovés» en una memorable partida a l’Orxa (Enrique Bonet-Museu de la Pilota del Genovés).

Partida de galotxa (Arxiu FPV).

Els jugadors i directius dels clubs més veterans podran recordar les llargues i acalorades discussions que van tindre lloc a les assemblees de galotxa per a arribar a acords sobre determinats punts del Reglament. En una d’aquestes, celebrada a principis dels anys 90 a la Cooperativa d’Albal, el conserge, després d’adreçar nombrosos precs per què finalitzara l’assemblea (al voltant de les 4 de la matinada), va amenaçar de marxar-se i tancar el local, deixant dintre els assistents. I és que determinats punts del conjunt de normes foren origen de postures quasi irrenunciables per a alguns.

Tanmateix, la noblesa i la cavallerositat del nostre joc s’imposava al final de les discussions i s’hi van aconseguir importants acords que suposaren una millora per al desenvolupament normal de la modalitat. Amb el pas dels anys, el Reglament s’ha hagut de modificar a causa de la modernització del joc. Així mateix, la galotxa s’ha convertit en un autèntic esport, amb competicions reglades i coordinades per la Federació de Pilota Valenciana i, a més a més, està en constant creixement, potenciat, en gran part, per l’aparició de les escoles de pilota valenciana, fomentades des dels clubs de pilota vinculats, majoritàriament, a la modalitat de galotxa.

No obstant això, a l’actual Reglament encara podem percebre l’origen, l’essència del joc en el seu lloc natural, el carrer, perquè no podem oblidar que encara existeixen clubs que disputen les seues partides en carrers, els de tota la vida, com és el cas de Quart de les Valls o de Murla.

És així com en l’article tercer s’estableix que als recintes tancats o a les canxes ha d’haver una vorera d’entre 50 i 100 centímetres d’amplada i de més de 4 centímetres d’altura. També el segon punt de l’article cinqué diu que és falta quan la pilota torna al carrer per dins d’una canal. I el tercer punt premia amb el quinze el jugador que aconsegueix llançar la pilota a la galeria, rememorant el temps en què els jugadors guanyaven el quinze «tirant-la per dalt la parà». Aquests són, entre altres, alguns punts del Reglament que tenen el seu origen fixat en els temps del joc al carrer natural.

Tots sabem que cap reglament és perfecte i que jugar sense àrbitres ni jutges federats demana una gran noblesa i una sincera voluntat de joc net per part dels jugadors i afeccionats, virtuts que caracteritzen el nostre esport i que ens fan sentir orgullosos de practicar-lo tots els caps de setmana.

1. Club de Pilota Valenciana de Beniparrell i PAS a la Universitat de València.

El raspall: l’essència de la pilota

Carlos Parra Mestre¹

El món de la Pilota Valenciana, més concretament el de la modalitat de raspall, ha sigut una bona part de la meua vida. He gaudit de la pilota de vaqueta com a espectador i com a jugador, i, a més a més, compaginant-la simultàniament amb els meus estudis universitaris de Matemàtiques.

Vaig aprendre aquest esport autòcton tan bonic de la mà de dos excel·lents pilotaris que han sigut en tot moment un referent per a mi, els meus germans Pepito i Diego. Ells em van transmetre la màgia que representa la pilota i en cadascuna de les partides que jugaven jo anava aprenent noves jugades, tàctiques, experiències, normatives...

1. Situació geogràfica i recintes

A la comarca de la Safor, la modalitat de raspall sempre ha ressaltat respecte a les altres i, en aquesta regió així com a les seues rodalies, és on més s’ha desenvolupat. El recinte on es juga més freqüentment és el trinquet, tot i que també es realitzen partides al carrer.

2. Pes de la pilota de vaqueta

Les pilotes solen pesar entre 45 i 50 grams, un poc més pesades que en altres modalitats a causa del major deteriorament de la pilota, la qual està en contacte continu amb les lloses del trinquet. Aquest fet provoca més lesions en les mans dels jugadors, pilotes «assentades» i problemes de capil·lars.

3. Indumentària i joc

La indumentària que caracteritza aquesta modalitat són els pantalons curts, ja que en les altres es juga de llarg. Aquest distintiu de joc facilita la mobilitat del jugador en les raspades i en el traure, ja que en el raspall no hi ha ferida i cada quinze comença, novament, amb la treta del jugador que ocupa la demarcació de rest. La majoria de jugades són per terra, malgrat això també se’n fan moltes a l’aire i al bot. Per arreglar-se o preparar-se les mans s’utilitzen proteccions semblants a les d’altres modalitats (com esparadrap, plaquetes metàl·liques, cautxú [tesa-moll], trossos de cuir i guants) i, a més, als dits es col·loquen didals per a evitar el contacte directe amb les lloses del trinquet.

4. Equips rojos/blaus

Els dos equips, rojos i blaus, solen estar formats per 2 o 3 jugadors (el rest, el mitger i el punter), depenent del que considere més oportú el trinqueter per tal d’equilibrar la partida. Quan una partida està equilibrada, es diu que està anivellada o igualada esportivament, i això també repercuteix positivament en el nombre de travesses (apostes).

5. Puntuació

La puntuació en el trinquet és a 25 tantos o 5 jocs. Aquest tanteig ve determinat per la intensitat de joc que es presenta en cada partida d’aquesta modalitat. En el carrer es juga generalment a 8 jocs.

6. Actualització de la normativa

El reglament de pilota en la modalitat del raspall s’ha actualitzat contínuament per tal d’oferir més fluïdesa en el joc. Un bon exemple és l’anul·lació del joc a ratlles en el raspall. A més a més, també s’han adoptat algunes mesures per tal d’evitar els conflictes de pilota parada a l’escala. Abans, la pilota que anava a l’espectador feia joc i això podia provocar alguna jugada dubtosa. Aleshores, la solució va ser situar la pilota parada al terreny de joc en el mateix lloc on impactava amb l’espectador. També es va prohibir jugar la pilota des de la llotgeta per tal de no interferir directament en la posició que ocupa el públic. Aquestes normatives han provocat una excel·lent millora en l’àmbit esportiu.

7. Últimes conclusions

En els últims temps s’han inaugurat molts trinquets, tot i que altres antics s’han deixat d’utilitzar. Les noves instal·lacions presenten millors característiques de joc, tot i que seguim enyorant els trinquets històrics.

Les escoles de pilota presenten un bon nombre d’alumnes, cada vegada hi ha més xiquets que participen en els JECV. En cadascuna de les diferents categories es presenten xicotetes modificacions normatives (com pes de la pilota, les mesures del recinte esportiu,...) per tal d’afavorir el joc entre els joves jugadors.

Els continus esforços realitzats per jugadors, trinqueters, FPV, Conselleria d’Esport i de Governació, AVL, premsa, TV, ràdio,... han fet possible que el nostre joc autòcton siga més conegut per tot arreu.

Aquesta publicació de Regles de joc de pilota caracteritza i regeix de forma extraordinària les bases del nostre esport.

Carlos Parra en acció a Oliva.

El raspall, potser la modalitat més dura de la pilota, viu una època puixant amb trinquets plens i l’emergència de noves figures. En la foto, nou trinquet de Piles (Arxiu FPV).

Didals, pilotes i cartells anunciadors de les partides (Museu de la Pilota del Genovés).

1. Pilotaire professional i professor de matemàtiques.