Kitabı oku: «La regió de l'Exposició»

Name: La regió de l'Exposició
Author: AAVV
ISBN: 9788437084497

AAVV

Yazı tipi:

LA REGIÓ DE L’EXPOSICIÓ

LA SOCIETAT VALENCIANA DE 1909

Ferran Archilés Cardona, ed.

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d’informació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de l’editorial.

Coordinació editorial: Josep Cerdà (MuVIM) i Maite Simon (PUV)

Maquetació: Inmaculada Mesa

Correcció: Elvira Iñigo

Coberta:

Il·lustració: Palau Municipal de l’Exposició Regional Valenciana de 1909 (targeta postal)

Disseny: Celso Hernández de la Figuera

ISBN: 978-84-370-8024-6

Realización ePub: produccioneditorial.com

INTRODUCCIÓ

Per a Romà de la Calle

En complir-se l’any 2009, el centenari de la celebració de l’Exposició Regional, diverses institucions públiques i privades de la societat valenciana van valorar l’oportunitat d’organitzar algunes activitats en commemoració de la data. S’ha de destacar, en primer lloc, la tasca de l’Ajuntament que, pel volum de les activitats i els recursos esmerçats, es pot dir que ha capitanejat el centenari, amb una exposició a l’antiga Fàbrica de Tabacs (un ediﬁci entre la reforma i la demolició) i l’edició de diversos llibres commemoratius. Es tracta de treballs luxosos, llibres de gran format farcits d’il·lustracions, per bé que amb un interés prou més limitat pel que fa a les aportacions al coneixement.1 Aquesta funció ha correspost als treballs col·lectius –acompanyats també d’importants exposicions en els dos darrers casos– promoguts per la Cambra de Comerç, l’Ateneu Mercantil i la Universitat de València.2

És en el mateix esperit d’aquestes darreres contribucions en el que s’emmarca la celebració els dies 14 i 15 d’octubre del 2009 de les jornades «La regió i l’Exposició: la societat valenciana del 1909», organitzades pel Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat (MuVIM) a proposta de Romà de la Calle, i sota la direcció acadèmica de Ferran Archilés. Aquelles jornades es van plantejar no tant com una anàlisi de l’Exposició mateixa (tasca que creguérem que les activitats en marxa estaven ja cobrint a bastament) com de la societat valenciana del 1909, i més en general del primer terç del segle XX. És a causa de l’enorme interés de les ponències presentades que naix la decisió d’editar aquest volum que recull la participació de gairebé tots els autors que participaren en les jornades.

Tot plegat, i aquest volum mateix no és aliè al nou context, cal afirmar que la commemoració de l’any 2009 ha despertat l’interés per una justa i necessària reconsideració del lloc i el valor que l’Exposició tingué per a la València del moment i per al futur. Fet i fet, cal destacar la publicació de dos treballs, de naturalesa ben diferent, que en els anys precedents van obrir foc per a la reconsideració del lloc que corresponia a l’Exposició. En primer lloc, el treball de Fernando Vegas López-Manzanares, que plantejava una rigorosa anàlisi de l’abast real de les construccions que conformaren l’Exposició.3 En segon lloc, l’assaig València i Barcelona de Josep Vicent Boira, que plantejava, al si d’una reﬂexió més àmplia sobre l’arc mediterrani, una nova valoració del signiﬁcat que per a la societat (i l’economia) valenciana tingué l’Exposició.4

En realitat, aquesta no és la primera vegada que l’Exposició ha estat commemorada. L’any 1959, l’Ateneu Mercantil va commemorar-ne ja els cinquanta anys, amb un abast destacable pel que fa al ressò en la premsa de la ciutat de València del moment, quan encara alguns testimonis estaven vius. Resultat d’aquells esforç fou l’edició d’un exemplar especial, profusament il·lustrat del Boletín Informativo y Cultural Ateneo Mercantil, dedicat monogràament als cinquanta anys de l’Exposició, amb una extensa nòmina de col·laboradors, que incloïa des de les autoritats civils i religioses del moment fins a ﬁgures del món intel·lectual –Joan Fuster, Xavier Casp o Eduard López Chavarri, tot passant per Simon Cano, Vicent Ventura o Sabino Alonso. L’Ateneu es trobava aleshores sota la presidència de Joaquin Maldonado –la qual cosa en part explica la nòmina tan diversa del treball commemoratiu–, un altre patrici valencià d’alçada no menor que Tomás Trenor. Era una València que feia tot just dos anys que havia patit els efectes de la riuà i l’Ateneu, a través del seu director, tractava de reﬂexionar des del desatés present de la ciutat. Per això Maldonado insistia, sobretot, en el sentit d’unitat que Tomás Trenor havia sabut infondre, deia, a la societat valenciana del moment. «Y puesto que la Providencia nos ha señalado con la advertencia de la riada, la obra común que debe realizar Valencia, si no quiere desertar del importante puesto que le corresponde, unámonos todos para obtener dicho logro y nos haremos dignos de tal ejemplo» eren les paraules de Maldonado, formalment molt correctes però que entre línies prenien un sentit precís.5 D’aquesta manera, l’Ateneu situava la commemoració en el marc d’un nou repte per a la societat civil valenciana. Podríem dir que quan més s’exaltara l’Exposició, més clar seria el contrast amb la València del 1959.

Aquest exemple del cinquantenari ens serveix per a recordar que, certament, tota commemoració forma part de manera inevitable, d’una o altra «política de la memòria», o de polítiques rivals de la memòria, quan s’escau (que sol ser quasi sempre). La «memòria» en una societat donada (allò que s’entén, amb més o menys precisió, per «memòria col·lectiva») no és, o no ho és una manera simple, un intent d’abocar-se al passat amb voluntat de coneixement. No cal ni dir que qualsevol commemoració, i així les de l’Exposició Regional del 1909, pot acomplir també aquesta funció. Però una commemoració respon sempre als interessos, necessitats o expectatives del present.6

És per això que no sembla exagerat aﬁrmar que la imatge que s’ha volgut traçar des d’algunes de les institucions públiques, i especialment des de l’Ajuntament de València, de la commemoració del centenari de l’Exposició està veritablement molt marcada pel presentisme. No crec que poden interpretar-se d’una altra manera les paraules preliminars de l’alcaldessa Rita Barberá al llibre que fa, d’alguna manera, de catàleg dels actes i exposicions:

Cuando D. Tomás Trénor –en aquel entonces recién nombrado Presidente del Ateneo Mercantil de Valencia– consiguió la aprobación unánime de su propuesta para organizar una Exposición Regional que exaltara la capacidad de iniciativa, creación y dinamismo de la economía valenciana, comenzaba una nueva y apasionante etapa que, cien años después, nos sitúa por méritos propios en la vanguardia y la modernidad que caracteriza este siglo XXI.7

Evidentment, aquesta mena de lectura historicista estableix una connexió directa, necessària entre el passat i el present, entre 1909 i la València del 2009. Des d’un punt de vista estrictament històric això no és possible, ja que els qui van dissenyar i desenvolupar l’Exposició no ho van fer pensant en cent anys després ni podien fer-ho. Però, aquesta vinculació entre el present i el passat sí que ens diu molt sobre la voluntat d’interpretació i d’apropiació mitjançant la commemoració, dels esdeveniments de 1909. No sembla casualitat que l’acte al qual, ﬁns ara, s’hi ha donat més ressonància haja estat una massiva interpretació de l’Himne Regional al passeig de l’Albereda.8 És molt dubtós que aquell himne fóra escrit amb voluntat d’esdevenir un himne més enllà de l’acte per al qual havia estat sol·licitat, i encara més que fóra pensat com un himne que mai havia de tenir un sentit polític –malgrat que l’autor de la lletra almenys, Maximilià Thous, era, o prompte ho seria, un valencianista convençut. Calgué esperar una conjuntura distinta, la dictadura de Primo de Rivera, perquè es convertira en un himne «oﬁcial», i encara els seus avatars pel segle XX serien molt diversos. No pretenc negar el fet que, amb el temps, esdevingué, a la ciutat de València, un himne amb un cert grau de popularitat. Però, és igualment cert que de no haver estat per la manera com la Transició va anar, la seua conversió en tòtem (i tabú) de la identitat valenciana no s’hauria produït de la mateixa manera. Res de tot això, però, te a veure amb 1909. El fet que, un segle després, l’himne constituesca una de les peces principals, si no la principal, de la «commemoració» és, òbviament, sobre el que cal pensar. L’autor del llibre-catàleg esmentat, Fran cisco Pérez Puche, en descriure l’himne (i la primera interpretació en públic) diu, a propòsit del primer vers, que

era una deﬁnición inequívoca, característica: era todo un modelo de relación con la nación española de la región que estaba poniendo en marcha la Gran Exposición. Valencia y su Reino, entendían España así; y eso le diferenciaba de otras concepciones, ya presentes en la vida política, particularistas, egoístas o incluso nacionalistas.9

Efectivament, té raó Pérez Puche quan assenyala que l’himne, com en realitat tota l’Exposició, plantejaven una relació ben concreta entre la regió i la nació. El que l’autor oblida és que això es feia, també, en el marc d’un nacionalisme: l’espanyol. Perquè l’Exposició Regional de 1909 va tenir lloc en un pe ríode molt concret de l’evolució de la societat valenciana i espanyola. Fou al si del marc de la Restauració borbònica que va tenir lloc el procés de construcció identitària més poderós de la contemporaneïtat. Va ser el moment en què es van redeﬁnir el nacionalisme espanyol i la identitat nacional espanyola, i la construcció –i «invenció»– de les regions i identitats regionals hi va jugar un paper decisiu. D’altra banda, com a la resta de l’Europa veïna. En el cas valencià, podríem dir que entre 1879 (data de la fundació de Lo Rat Penat) i precisament 1909, és quan té lloc la construcció dels imaginaris de la identitat regional valenciana moderna.10 Aquesta és, en deﬁnitiva, una de les funcions més importants, si no la més important de l’Exposició. En la meua opinió és precisament aquesta funció d’invenció d’una identitat «regional» el que fa que, cent anys després, siga commemorada i apropiada per la dreta valenciana.

Certament, l’Exposició Regional ha tingut mala premsa en la tradició del valencianisme polític de postguerra, i en gran mesura en el món intel·lectual i acadèmic des d’aleshores. Així, tot i que Joan Fuster amb motiu del cinquanta aniversari hi va dedicar alguns textos en què la seua valoració de l’Exposició era prou matisada –ﬁns i tot al Nosaltres podem trobar una lectura un tant ambivalent–, el que n’ha quedat és la seua crítica més àcida. I no tant a l’Exposició en si, com al que representava: una burgesia carrinclona i una societat endarrerida. L’«agrarisme» ha estat el mot de la denúncia que ha fet més fortuna. A hores d’ara sabem que la societat valenciana de 1909 no podia caracteritzar-se d’una manera tan esquemàtica. L’Exposició regional va ser, així mateix, més complexa: ni era l’expressió de l’agrarisme –sense anar més lluny perquè els expositors comercials i industrials n’eren la majoria–, ni va ser l’aparador d’una «burgesia» tronada. O, en tot cas, no més tronada que qualsevol altra. En ﬁ, l’Exposició era l’expressió –com el mateix Fuster va assenyalar en algun moment– d’una economia puixant i d’una ciutat que buscava canvis i creixement. Sense que resulte paradoxal, això era possible en el marc «regional», ja que aquest ha estat el vehicle de la «modernització» de la societat valenciana als segles XIX i XX –d’una certa «modernització», contradictòria i insuﬁcient de vegades, potser, però no menys eﬁcaç d’altres. Que no haja estat –ni siga– el model que el nacionalisme valencià, o que l’autor d’aquestes ratlles, desitjara, no ens ha de portar a equívocs. D’altra banda, si convé no menystenir aquesta lectura corregida és també pel fet que en cas contrari queda obert com a ﬂanc que pot ser interpretat (completament al marge dels debats acadèmics o correccions de les interpretacions fusterianes) i apropiat per la dreta. És el que ha passat amb l’èmfasi reiterat en la «modernitat» que acompanyaria l’Exposició i la societat valenciana, explotat per les autoritats locals com a tòtem d’un discurs autocelebratori i que fa una lectura molt limitada del que cal entendre per modernitat i, no cal ni dir-ho, de les seues contradiccions.

En tot cas, l’Exposició de 1909 va ser una ﬁta important de la València de la Restauració i d’un país contradictori i fragmentat que, almenys per una vegada, es va mostrar com un tot. Que això haja estat ﬂor d’un dia o una ﬂor pansida és una altra història, i no té sentit culpar-ne l’Exposició. Certament, si la dreta local intenta mostrar-se com a hereva directa d’aquesta Exposició i apropiar-se’n de la legitimitat que comporta, tampoc no s’ha de creure que aquesta és l’única lectura possible. Les commemoracions poden servir, o haurien de poder servir, per a la disputa i la discussió, i no només per a fabricar consensos. Qui fabrica i monopolitza un consens al voltant de la identitat (valenciana), prou sap què fa i per a què.

L’Exposició Regional va ser un esdeveniment important en l’evolució col-lectiva de la identitat valenciana contemporània. No va marcar cap necessitat històrica, cap herència indefugible, ni podia estar –aleshores com ara– al marge de la crítica i la contradicció. La seua commemoració (o la de l’himne) com a font de totes les virtuts és una operació d’abast molt concret. Seria un error tant caure en aquestes xarxes com, a l’inrevés, convertir-la en una expressió col·lectiva mancada i minimitzar-la.

Aquest volum recull treballs sobre la societat i la identitat valenciana del primer terç del segle XX que pretenen oferir lectures renovades i sobre alguns aspectes ﬁns ara poc o mal treballats. La intenció no és altra que contribuir a donar més densitat al nostre coneixement de la realitat valenciana que va quallar el 1909 en la peculiar imatge-mirall-espectacle de l’Exposició. No em resta sinó agrair a tots els autors la seua col·laboració en aquest volum, i la seua participació en les jornades que l’han originat. Així mateix, he d’agrair al MuVIM i especialment a Vicent Flor que fera possible el desenvolupament de les jornades i l’edició d’aquest llibre. Una edició que sense l’habitual professionalitat de Publicacions de la Universitat de València seria impossible.

FERRAN ARCHILÉS CARDONA

Universitat de València

1 Els treballs més representatius són la crònica periodística que signa F. Pérez Puche: Valencia 1909. La Exposición Regional Valenciana, València, Ajuntament de València, 2009, així com l’obra-catàleg, amb un important volum d’il·lustracions, de R. Solaz: La Exposición regional valenciana de 1909, València, Ajuntament de València, 2009. Té un gran interés documental la reedició facsímil de la revista oﬁcial de l’Exposició, Valencia y su exposición, aplegada en un volum.

2 Vegeu els diversos treballs recollits en El Ateneo Mercantil y la Exposición Valenciana de 1909. El espectáculo de la modernidad o la modernidad como espectáculo, València, Ateneu Mercantil, 2009; Economía, empresa y sociedad. La exposición regional valenciana de 1909, València, Cambra de Comerç, 2009. Tot i que no directament dedicat a l’Exposició Regional, cal destacar el treball dedicat a la família clau en l’organització de l’esdeveniment, comissariat per Justo Serna i Anaclet Pons: Trenor. L’Exposició d’una gran família burgesa, València, Universitat de València, 2009, que inclou a més importants estudis.

3 F. Vegas López-Manzanares: La arquitectura de la Exposición Regional Valenciana de 1909 y de la Exposición Nacional de 1910, València, Ediciones Generales de la Construcción, 2003.

4 J. V. Boira: València i Barcelona: Retorn al futur. L’Exposició regional de 1909, València, Edicions 3 i 4, 2006.

5 Cf. «La Exposición fruto de la unidad», signat per «El Presidente del Ateneo Mercantil», Boletín Informativo y Cultural Ateneo Mercantil, València, maig de 1959, s/p.

6 Reprenem les reﬂexions plantejades a F. Archilés: «Memòria de 1909: commemoracions i identitat (regional) valenciana», Saó, 339 (2009), pp. 19-21.

7 F. Pérez Puche: Valencia 1909..., op. cit., p. VI.

8 «Para ofrendar nuevas glorias a España», Levante-EMV, 22 de maig de 2009.

9 F. Pérez Puche, op. cit., p. 42. A més, el mateix Pérez Puche ha participat en l’edició per part de l’Ajuntament d’una carpeta monogràﬁcament dedicada a l’himne. (No deixa de tenir gràcia la gradació «egoístas» i el que encara és pitjor, «nacionalistas».)

10 Vegeu F. Archilés: «Entre la regió i la nació. Nació i narració en la identitat valenciana contemporània», en T. Carnero, F. Archilés (eds.): Europa, Espanya, País Valencià. Nacionalisme i democràcia: passat i futur, València, Publicacions de la Universitat de Valencia, 2007, pp. 143-186.

SOBRE LA NACIÓ DELS VALENCIANS I ELS SEUS RELATS

Ferran Archilés Cardona

Universitat de València

Plantejar que la història importa a l’hora de reﬂexionar sobre la construcció de les identitats col·lectives, i especialment les territorials, és, probablement, una aﬁrmació que pocs discutirien. Però, per ser més precisos, allò que realment importa, i sobretot quan s’argumenta en els termes de les identitats nacionals, són els relats –elaborats per historiadors o no– sobre la història i la seua connexió amb una o altra deﬁnició de què és la nació que actua com a referent. Pocs dubtes caben, doncs, que en el cas valencià els relats sobre la història importen, i molt.

L’objectiu d’aquest treball és plantejar una proposta de diàleg –que l’autor voldria plantejar als especialistes en altres marcs temporals de la història valenciana– sobre l’elaboració dels relats sobre la identitat valenciana a l’època contemporània. En primer lloc, partirem de l’obra de Joan Fuster, ja que fou ell qui en va establir l’elaboració contemporània més inﬂuent, en considerar la dels valencians com una identitat de caire nacional –al si d’una identitat nacional catalana, especíﬁcament. Però, en realitat el seu relat –tot i que no en la seua traducció política– té arrels més profundes, que cal situar en el segle XIX, en el marc identitari establert per la Renaixença valenciana. La meua intenció serà doble: d’una banda, discutir l’elaboració en l’obra de Fuster del relat de la identitat valenciana com a anomalia. No és objectiu primordial del present tre ball proposar una discussió dels plantejaments de la tradició fusteriana per argumentar en el sentit d’una versió alternativa d’una identitat nacional «estrictament» valenciana. En comptes d’això, es tractarà, en segon lloc, d’explorar com es desenvolupà la construcció d’una identitat valenciana, del segle XIII endavant, que no va ser ni nacional ni «protonacional» –la qual cosa, d’altra banda, no és una anomalia valenciana, ja que seria així en qualsevol altre cas, tant en el de Catalunya i Aragó com en el de Castella.

En aquest sentit, tractaré d’aprofundir en el fet que aquesta forma d’identitat no va ser nacional, però a més, tampoc no va ser sempre igual a si mateixa, sense canvis. Això és el que el relat identitari contemporani aﬁrmarà des del segle XIX fins a Fuster. La meua tesi és que tant com continuïtats hi hagué fractures i discontinuïtats, i difícilment una forma estable que puga ser emprada al llarg dels segles com a pedra de toc per a deﬁnir-la. A més a més, aquesta funció no va poder correspondre a la llengua. Tampoc la transmissió d’una «memòria col-lectiva» a partir d’una o altra forma de deﬁnició de la identitat valenciana no va ser uniforme ni permanent. Serà amb l’aparició en la contemporaneïtat –en l’era de les nacions, i per tant, en un marc nacional espanyol (que Fuster capgirà en el sentit nacional però no com a base d’un relat nacionalista)–, amb l’aparició d’un relat homogeni sobre la identitat, quan es construirà la idea d’una continuïtat sense canvis. Per tant no és des del segle XIII que cal mirar al present sinó a l’inrevés: des dels segles XIX i XX cap endarrere, i esbrinar com es va construir la idea d’aquesta identitat i els seus relats. Amb tot això, no es pretén negar en cap moment que haja existit una identitat col·lectiva valenciana en el passat, però sí que cal discutir com s’ha traçat la seua trajectòria, les inestabilitats i els components. Al remat, el manteniment d’aquesta identitat hagué de fer front al tall decisiu que suposà la Revolució liberal i la construcció del nou Estat-nació espanyol. És per això que cal aﬁrmar que no hi hagué cap essència ni cap moment originari o «autèntic». Les fractures i redeﬁnicions, tant com les continuïtats, han de formar part de la deﬁnició. La «nació», però, no pogué ser el fil conductor.

NOTA: Aquest treball s’inscriu en el projecte HAR2008-06062 del Ministeri de Ciència i Innovació. Vull agrair a Jesús Millán, Josep Ramon Segarra i Carme Garcia Monerris els seus comentaris i suggeriments; ara bé, la responsabilitat de l’ús que n’he fet, és totalment meua.

EL RELAT D’UNA IDENTITAT ANÒMALA: JOAN FUSTER

En el pensament madur del Joan Fuster d’inicis dels anys seixanta –però amb el substrat d’una dècada de reﬂexions parcials sobre el tema–, el relat sobre la identitat dels valencians podia desplegar-se, així com la seua trajectòria històrica, com el d’una «anomalia» a través del temps: el resultat d’un seguit de desviacions i defectes.1 Com diria a inicis dels anys setanta, la identitat valenciana era una «singularitat amarga». En deﬁnitiva, la identitat valenciana hauria estat la manifestació d’un fracàs el 1962, certament, però amb profundes arrels en el temps. Aquesta perspectiva es mantindria des d’aleshores ja per sempre al llarg de tota l’obra de l’assagista de Sueca, i es pot aﬁrmar que fou la columna vertebral de la seua anàlisi. Però, si el País Valencià era anòmal, això volia dir que devia haver-hi trajectòries «normals» –reeixides, podríem afegir. Si més no, Fuster devia pensar que n’hi havia, que hi podia haver hagut una trajectòria distinta que els valencians no havien seguit. Però cal adonar-se que això signiﬁcava apuntar una via d’accés a la pròpia –i vertadera– identitat. Molt probablement aquesta posició pot semblar paradoxal, però és que ho és. Fuster interrogava la identitat dels valencians, una identitat no clara, no assolida amb èxit, des d’una deﬁnició precisa d’aquesta que el portava a poder establir i lamentar el contrast entre allò que havia de ser i el que era. Però alhora detectava –en les dècades dels anys cinquanta i seixanta– l’existència d’una identitat valenciana «realment existent», que no era –bé, que era i no era– la identitat «vertadera». Els valencians, doncs, el 1962 –ni en cap moment previ?– no havien arribat a ser, parlant amb propietat, ells mateixos en «plenitud» –una expressió que, com veurem, Fuster emprarà repetidament.

Tot sembla indicar, en deﬁnitiva, que Fuster devia pensar que una situació de crisi «identitària», de no ser «ni carn ni peix», com dirà en una formulació que esdevindria cèlebre, era una peculiaritat –una «singularitat»– dels valencians.2 L’ambivalència constitutiva, l’ambigüitat, seran fórmules que Fuster emprarà per a deﬁnir la identitat dels valencians.3 Una qüestió clau, i mai no resolta per Fuster, és si aquesta ambigüitat és realment «essencial», o només històricament donada; les possibilitats de resoldre-la, de tancar aquesta ambigüitat podrien dependre d’això –en cas contrari, cap acció intel·lectual o col·lectiva podia capgirar la situació.

En deﬁnitiva, uns i altres, francesos, espanyols o catalans, sabien el que eren, tenien una identitat col·lectiva netament definida, estable, ﬁxada en el temps, «normal». Era d’aquest contrast d’on Fuster extreia el convenciment intellectual –però, també, moral–que calia que els valencians aspiraren a resoldre la situació d’indeﬁnició i crisi i obtingueren una resposta clara i decidida al «Què són –què som– els valencians?», a saber, quina és la seua «entitat de poble». Així ho expressava, precisament, a Nosaltres els valencians, l’obra decisiva en aquest sentit. Estem davant d’una pregunta introspectiva sobre la identitat que, en Fuster, es desplegava sobre la base d’una reﬂexió essencialista com a fonament de la deﬁnició de la identitat valenciana, que feia de la llengua el marcador decisiu de la identitat col·lectiva i nacional.

Fuster va construir tota la seua arquitectura teòrica confrontant-se –i enfrontant-se– amb l’herència del debat al si del nacionalisme espanyol derivat del 98, i les seues reinterpretacions posteriors, des d’Ortega i Azaña ﬁns al pensament de la postguerra –ja fóra amb Laín i Calvo Serer, com amb Sánchez-Albornoz i Castro. Fuster quedà així atrapat en un laberint d’essencialismes –que incloïa la resposta del nacionalisme català davant del nacionalisme espanyol–, i en concret d’uns essencialismes de base lingüística.4 Per això davant del nacionalisme espanyol de base lingüística, Fuster oposarà un altre nacionalisme lingüístic, i així una altra nació.

Tot i que ha escapat habitualment als analistes de l’obra fusteriana, en realitat, Fuster no només prendrà del discurs del nacionalisme espanyol la imatge inversa en el mirall del nacionalisme lingüístic. En realitat, gairebé tan important com això, és el fet que Fuster va interioritzar la idea de la trajectòria històrica frustrada –i especialment en la modernitat– espanyola construïda a partir de la narrativa apareguda amb les generacions d’intel·lectuals finiseculars –aquells vinculats al món del regeneracionisme i encara de l’anomenada generació del

98.5 Aquest relat sobre la identitat (nacional) espanyola com a fracàs i anomalia, va transmetre’s al llarg de tot el segle XX, i va prendre un especial relleu en l’obra d’Ortega y Gasset, amb la qual cosa el seu impacte en el món intel·lectual hispànic esdevindria imparable. Però és que a més –i a través de mecanismes de transmisssió d’aquest discurs no sempre evidents però d’enorme força i capacitat de durada– a la segona meitat del segle, aquesta narrativa del fracàs seria assumida també per la renovació historiogràﬁca que s’estava produint.6 És a dir que autors com, per exemple, Manuel Tuñón de Lara –però també, des d’una trajectòria de procedència diferent però convergent en aquest sentit, Pierre Vilar– interpretaven la trajectòria recent espanyola en aquest sentit. No cal ni dir que en els autors d’aquesta generació el trauma de la Guerra Civil va contribuir, i molt –evidentment en un autor com Tuñón que estava a l’exili–, a conﬁrmar la imatge de la trajectòria històrica espanyola com un fracàs, fins al punt que la guerra del 1936 en seria la prova –i el franquisme, la conﬁrmació.7 En el nucli de tot això, hi havia una interpretació de la trajectòria socioeconòmica com a fallida, amb l’epicentre en el segle XIX. Per això es combinava, en el llenguatge marxista, el fracàs de la revolució «burgesa», amb el fracàs de la revolució industrial. Aquesta seria la base de la interpretació historiogràa de l’esquerra i de l’antifranquisme.

Però a més, ací trobarem també Jaume Vicens Vives, la inﬂ uència de l’obra del qual sobre Joan Fuster és impossible de minimitzar. En la seua obra historiogràﬁca –i com a llegat perdurable en les generacions de deixebles, de Josep Fontana a Jordi Nadal– la trajectòria economicosocial de l’Espanya contemporània seria vista com la del fracàs de la incorporació a la modernitat, mentre Catalunya actuaria com a eﬁcaç contrapunt –per cert, una perspectiva comparada que estava també present en els treballs de Pierre Vilar i en concret a la seua Catalunya dins l’Espanya moderna. Una interpretació que, d’altra banda, cal recordar-ho, era similar a la que el catalanisme de la ﬁ de segle –i ja des de Valentí Almirall, almenys– havia plantejat respecte de la realitat espanyola –i que, per exemple, Maragall i d’Ors havien recollit.

Es construïa, així, una narrativa de la peculiar via espanyola a la Modernitat, una via entesa en termes d’anomalia i fracàs. Aquest seria el marc interpretatiu en què es mouria per sempre Joan Fuster. Per tant, convindria interpretar la seua visió del fracàs i l’anomalia de la trajectòria valenciana en paral·lel a la de la narrativa sobre la trajectòria espanyola. No cal ni dir que el cas de Catalunya seria l’evident contrapunt, més encara, el contramodel per al cas valencià, exactament igual que ho era per al cas espanyol. La idea d’una «normalitat», o el seu contrari, doncs, s’inseriria plenament en aquest marc interpretatiu.

Certament, hi ha un element important a afegir-hi, ja que per a Joan Fuster, la identitat valenciana entesa en els termes d’una «identitat regional» –i per tant, tal com s’havia construït al llarg dels segles XIX i XX, i havia estat reapropiada, almenys en part, pel franquisme– és per se una anomalia. Ho és en tant que actua com una desviació respecte a un model normatiu –i cal afegir: normal– que es veu frustrat. Aquest seria el de la unitat «nacional» de les terres de parla catalana –com de fet havia argumentat en altres textos d’inicis dels anys seixanta, com ara, Qüestió de noms.

En realitat, tot plegat ens mostra l’existència d’un doble mecanisme explicatiu que Fuster anirà desenvolupant, especialment a Nosaltres els valencians. D’una banda, la desviació, ja des del segle XIII mateix en cert sentit, des del moment fundacional, i netament des del segle XV, d’una normalitat i plenitud: la de la catalanitat íntegra. Això s’explicava per la que Fuster anomenava «dualitat insoluble» en la conﬁguració poblacional original del regne: majoritàriament catalana però amb un important contingent que no ho era i que actuaria sempre com un cos estrany.8 Tot i que Fuster afegia altres elements sobre la naturalesa diversa de les comarques castellanoparlants –com un règim senyorial, diferent al del reialenc–,9 era la llengua la que esdevenia el marcador de l’essència de la comunitat. Aquesta dualitat, en deﬁnitiva, es convertia en la causa d’una identitat ambivalent i afeblida, respecte de la catalanitat originària i una «plenitud» identitària gairebé sempre en crisi. Fet i fet, Fuster elaborava a partir d’ací un model d’anàlisi sobre els valencians com a poble que s’assembla molt a una mena de «psicologia col·lectiva», com es pot apreciar a la introducció d’El País Valenciano, però també al Nosaltres. Un poble afeblit i indecís en tant que incomplet.

D’altra banda s’hi afegia –i amb l’efecte permanentment agreujat, de manera gairebé acumulativa, de la desviació de l’original al llarg del temps– el fracàs de la trajectòria socieconòmica als segles XIX i XX que deixava el País Valencià convertit en un territori agrari i no industrialitzat, no modern, a diferència de Catalunya i, en canvi, amb evidents similituds amb la trajectòria espanyola.

En deﬁnitiva, per a Fuster la identitat valenciana «realment existent» el 1962 no és sinó una anomalia, una frustració. I cal assenyalar que per a Fuster es tracta sempre de la identitat «nacional» com a referent de fons. La identitat valenciana –la identitat «regional» valenciana– no és sinó una forma frustrada i fracassada d’identitat nacional «catalana».

LA NACIÓ FUSTERIANA: UNA PROPOSTA ETNOSIMBOLISTA?

La identitat valenciana, tant si era deﬁnida com a identitat regional des del segle XIX pels discursos regionalistes com pel nacionalisme valencià al segle XX –i de fet, amb elements de continuïtat considerable entre tots dos–, ha estat presentada amb els mateixos trets que serveixen habitualment per a deﬁnir les identitats nacionals. Per dir-ho en paraules d’Etienne Balibar, «amb les característiques d’un relat que els atribueix la continuïtat d’un subjecte». Segons aquest autor, els discursos sobre la nació construeixen una il·lusió retrospectiva que consisteix a «creure que les generacions que se succeeixen al llarg dels segles en un territori més o menys estable, amb una denominació més o menys unívoca, es transmeten una substància invariable».10 Aquest és, també, el supòsit implícit en Joan Fuster a l’hora d’abordar la seua concepció de la identitat valenciana. Triple hereu dels discursos del regionalisme i nacionalisme valencians, del nacionalisme català i del nacionalisme espanyol –que actua com «l’altre» explícit–, difícilment podia no formular aquesta premissa nacionalista bàsica.

Però, des de l’aparició dels plantejaments modernistes i l’establiment de la seua hegemonia en el marc de les interpretacions sobre els fenòmens nacionalistes –amb l’obra d’Ernest Gellner i sobretot la de Benedict Anderson al capdavant–,11 ja no resulta possible referir-se al passat i a la continuïtat en el temps d’unes comunitats d’una manera simple12 Com va argumentar Rogers Brubaker, les nacions no han de ser enteses com a comunitats permanents sinó més aviat com a esdeveniments «contingents, conjunturalment canviants»13 Potser no cal recórrer a plantejaments d’un constructivisme extrem per a analitzar els processos d’efectiva imaginació de la nació, però al mateix temps resulta decisiu no incórrer en la recerca d’essències –i la seua transmissió en el temps.14

Fet i fet, cal assenyalar que, probablement, Fuster va tractar en primera instància, i sobretot, de deﬁnir més una «etnicitat» que no una «nació» políticament plena i moderna. I això perquè, en Fuster, hi ha una certa separació entre el projecte polític de futur –la nació, els Països catalans–, i la definició bàsica de la comunitat etnocultural: la llengua.

Pot resultar útil en aquest sentit remetre a la distinció que elaborà Antonhy D. Smith precisament entre el que seria una ètnia (ethnie) com a col·lectiu humà i una nació, en el sentit polític estricte.15 Per a donar el pas de l’una a l’altra –un pas que no s’ha de donar necessàriament–16 la primera ha d’incloure un conjunt d’elements, que Smith anomena etnosimbòlics, entre els quals s’han de trobar, almenys, una memòria compartida, un vincle territorial, i un mite relatiu als orígens. La presència de llengües, rituals, tradicions i també les pràctiques institucionalitzades que es deriven, en són altres elements fonamentals. En la mesura que Fuster no dubtava de l’existència d’aquests elements –malgrat les diﬁcultats o anomalies en joc–, podríem dir, per tant, que l’argumentació fusteriana estaria descrivint una ètnia –col·locant en primer lloc la llengua– per al cas valencià –i globalment per a tota la comunitat lingüística de llengua catalana. En tot cas, això podria ser la base d’una proposta de deﬁnició de la nació (política) posterior. El problema, però, és ﬁns a quin punt aquesta mena de suposada delimitació o «descripció» d’una ètnia al marge dels discursos nacionalistes és viable.

En estreta relació amb aquest aspecte, cal assenyalar que és ben habitual trobar molts autors que assenyalen la neta distinció entre la nació, que comptaria amb orígens més o menys remots, i el nacionalisme com a fenomen, que podria atribuir-se inequívocament als segles XVIII o XIX. Fet i fet, el mateix Fuster havia argumentat en diverses ocasions en aquest sentit com a interpretació general no ja del cas valencià i català sinó de qualsevol altre. Per a Anthony Smith, n’hi hauria prou amb distingir la nació «de masses», que es donaria només en la contemporaneïtat, del seu signiﬁcat anterior. Certament, caben pocs dubtes que el nacionalisme és un fenomen que es dona només des de ﬁnals del segle XIX i que no trobarem abans. Aquesta inqüestionable veritat –que, de totes formes, alguns autors matisen introduint la forma d’un hipotètic «protonacionalisme»– no pot, però, resoldre el dilema de l’origen d’una fórmula com és la de nació, si es decideix buidar-la del sentit que assoleix contemporàniament.

En realitat, aquesta és una de les crítiques que s’ha llançat sobre els plantejaments de l’anomenada escola etnosimbolista. Si bé Smith i els autors que el segueixen han rebutjat qualsevol plantejament «primordialista» en la definició de les nacions –i han acceptat la modernitat d’aquestes i del nacionalisme– sempre resta el recurs a uns elements previs que estarien actuant com a creadors d’una forma d’identitat col·lectiva que, a la ﬁ, delimitaria un origen «ètnic» de les nacions, segons la fórmula d’Anthony Smith. Serien, a la ﬁ, les «nacions abans del nacionalisme» com en va dir John Armstrong en una fórmula que ha tingut èxit.17

No és aquest el lloc per a proposar una discussió dels plantejaments etnosimbolistes.18 Però sí que volem assenyalar la diﬁcultat de presentar qualsevol element susceptible a priori de deﬁnir una identitat col·lectiva –per exemple, la llengua– o una ètnia, al marge de la consciència que en tinga una societat donada. En altres termes, sempre caldrà demostrar que qualsevol element deﬁnidor d’una etnicitat –qualsevol element «antropològicament» deﬁnible–19 funciona com a constructor d’una identitat col·lectiva si no és deﬁnit com a tal. Aquests plantejaments poden semblar molt propers, perquè ho estan, a les teories constructivistes de les nacions i el nacionalisme, i encara apropar-se a plantejaments més «postmoderns».20 Però, en realitat, es tracta d’uns plantejaments que, en gran mesura, estaven ja presents en el que, possiblement, siga el primer treball modern sobre l’estudi dels fenòmens nacionals. Ens referim al treball de Hans Kohn, el qual aﬁrmava ja a la dècada dels anys quaranta del segle XX que:

Some feeling of nationality, it may be said, existed before the birth of modern nationalism –a feeling varying in strength and in frequency from time to time: at some epochs almost completely extinguished, at others more or less clearly discernible. But it was largely unconscious and inarticulate. It did not inﬂuence the thought and actions of men in a deep and all pervading way [...] It did not determine their aims or actions permanently or in the long run. It was no purposeful will welding together all the individuals into a unity of emotions, thoughts and actions. Before the age of nationalism, the masses very rarely became conscious of the fact that the same language was spoken over a large territory. [...] The spoken language was accepted as a natural fact. It was in no way regarded as political or cultural factor, still less as an object of political or cultural struggle.21

Quin sentit tindria, aleshores, aﬁrmar la primacia d’uns elements deﬁnidors d’una ètnia si realment no generen cap forma conscient d’acció col·lectiva? D’especial interés per a nosaltres és el cas de la llengua, ja que aquest és l’element central de la deﬁnició fusteriana. Fins i tot autors com Miroslav Hroch, que fa notar la importància de la llengua en el període medieval a l’hora de crear «diferències», assenyalen que on passa això, la dimensió de la identitat està lligada sobretot al marc «polític» o institucional. A més, d’acord amb aquest autor, seria impossible generalitzar –convertir la premissa lingüística en un fonament necessari–, ja que hi hagué un bon grapat de casos europeus en què això no es donà a l’edat mitjana –com ara Irlanda, Noruega, Grècia, Escòcia i Sèrbia– però que, en canvi, van generar més tard un moviment nacionalista.22

Cal concloure, en deﬁnitiva, que en aﬁrmar la possibilitat de deﬁnir el grup ètnic –encara que siga diferenciant-lo de la idea política de nació–, Fuster li estava atribuint a aquesta deﬁnició un element de cohesió interna o, millor dit, d’essència que no pot deixar de tenir un signiﬁcat d’identitat col·lectiva –que es projectarà en el futur, però sobre una existència objectiva ja en el passat. Però això és, precisament, una premissa nacionalista.

LA NACIÓ, LA NARRACIÓ: ELS ORÍGENS DE LA NACIÓ DELS VALENCIANS

Una perspectiva, extremadament fecunda per a l’anàlisi de la construcció de les identitats nacionals, va obrir-se precisament en plantejar-se la centralitat que en aquests processos ocupen els discursos nacionalistes. En comptes de remetre a una fonamentació «objectiva» i/o primordialista del pes –en forma de causalitat o més atenuadament de «precondicions»– del passat, l’estudi del discurs nacionalista es plantejaria com a element central a l’hora d’elaborar el marc fonamental de la «comunitat imaginada». Més especíﬁcament, el treball de Homi Bhabha esdevingué central, a inicis de la dècada dels noranta, a l’hora de plantejar la importància de l’elaboració d’una «narració» com a element ordenador de la temporalitat –de l’eix passat-present– i l’elaboració de «ﬁccions fundacionals» del discurs identitari de la nació.23 Com ha dit no fa molt Stefan Berger, recollint els plantejaments de Bhabha i desenvolupantlos de manera explícita per a la historiograﬁa, «nació és narració», tot anunciant un gir important en els estudis sobre els discursos del nacionalisme.24 És a partir d’ací que la construcció d’un relat sobre el passat es mostra com un aspecte central, ineludible, en l’elaboració d’un discurs nacionalista. No cal ni dir que en aquest sentit, la tasca dels intel·lectuals –i especialment dels historiadors– és decisiva, ja que en la seua elaboració d’una narrativa uniada sobre els orígens, la caracterització essencial i la transmissió en el temps de la nació, es converteix en un dels elements més decisius a l’hora d’imaginar la nació. Com ha recordat John Breully, al ﬁnal del segle XVIII tingué lloc una revolució intel·lectual que va permetre concebre la història com una força uniada amb lògica pròpia més que no com una col·lecció d’esdeveniments d’accions passades. Des d’aleshores la història substituiria la religió o la ﬁlosoﬁa com a eina per a comprendre la condició humana, en el sentit que la història anà desplaçant la transmissió comunal de memòria com a font d’identitat col·lectiva. Per això, conclou Breully, «Nationalist history is one way of gathering together past, present and future».25 En aquest mateix sentit, doncs, cal situar l’obra de Joan Fuster amb la seua elaboració d’un relat sobre la identitat valenciana entesa com a anomalia i fracàs, que vincula el moment fundacional en el passat amb la contemporaneïtat.

D’altra banda, com Homi Bhabha va fer notar en la seua lectura crítica del treball de Benedict Anderson –i en realitat de la teoria modernista en conjunt–, en l’elaboració de les narratives nacionalistes traspua sempre el desig de forjar la imatge d’una nació «acabada» o completada, «plena» en podríem dir. Estaríem parlant, per tant, de l’anhel permanent –i permanentment insatisfet, en realitat– d’assolir una nació que fos idèntica a les deﬁnicions que el discurs nacionalista proposa. La idea de la «normalitat», i per tant associada la del fracàs, o la insuﬁciència, serien elements implícits en la concepció de la nació dels discursos nacionalistes.26

Potser la narrativa fusteriana de la identitat dels valencians no pot ser llegida com l’expressió de la insatisfacció per una nació que s’anhela acabada, però es detecta fracassada? El relat fusterià sobre la identitat valenciana, per tant, es construirà en els termes de la continuïtat d’un subjecte: el poble valencià, a través del temps. Aquesta serà la premissa bàsica tot incloent-hi un moment –la conquesta del segle XIII pel Rei Jaume I– com a «ﬁcció fundacional» –per emprar els termes de Homi Bhabha referits als relats nacionalistes. La deﬁnició del «poble» es farà, a més, a partir d’una fonamentació necessàriament essencial: la llengua, que deﬁneix els límits precisos de la comunitat. Si hi ha un relat de continuïtat és perquè les idees de «poble» i «llengua» se superposen, es confonen.

Sembla clar que, per a Fuster, la llengua havia creat –i de manera deﬁnitiva– des del segle XIII un àmbit identitari comú amb la resta de l’espai lingüístic. Però la fragmentació política era igualment un «fet» que Fuster constatava i que lamentava. En un important article publicat a El Correo Catalán, de gener del 1962, coetani de la redacció del Nosaltres, Fuster ho assenyala amb tota cruesa,

Amb tot, Mallorca, les Balears amb el Rosselló, tingueren rei propi a la mort del Conqueridor. Jaume I desmembrava la seva hisenda –el seu poble–: era una aberració. [...] Els diversos «regnes» tendien a sentir-se efectivament «a part». Catalans tots, els valencians i els mallorquins començaren a arbitrar-se una –anomenem-la així– «consciència diferencial». El particularisme ensenyava la seva orella suïcida.27

El to, certament explícit, fa pensar que Fuster –que es recolza, com ho fa al Nosaltres en un Ramon Muntaner que no podia «veure el problema en els termes precisos, però el pressentia»–, albira una lògica última superior i transcendent que ni el rei veu: la lògica que dicta la unitat del «poble», de les terres de parla catalana. En cas contrari no té sentit que parle d’aberració. El perill d’anacronisme, doncs, és ben real.

En realitat, no deixa de resultar ben interessant que el mateix Fuster tenia fortes prevencions cada cop que utilitzava l’adjectiu nacional referit a la condició dels valencians –cal entendre: en la seua catalanitat «nacional»– i per això preferia acompanyar-lo d’unes cometes que el distanciaren d’una interpretació massa literal. És aquí on prenia sentit la distinció que Fuster implícitament sostenia entre la comunitat etnocultural –aquesta sí, en el passat– i el projecte nacional –en el futur. Però, en Fuster, com en la resta de la tradició que d’ell va derivar, es partia de la suposició que la societat valenciana hauria patit abans del segle XIX un claríssim procés de desnacionalització. La qual cosa, per tant, demanaria l’existència d’una nació –sense cometes– valenciana, prèviament constituïda. Però és possible aﬁrmar històricament una cosa així? En realitat, en això Fuster no feia sinó heretar una argumentació que estava ja present en els discursos previs deﬁnidors de la identitat valenciana. És ben característic que Teodor Llorente en la dècada dels anys vuitanta del segle XIX parlara així: «para completar la desvalencianización del reino, el idioma de Castilla reemplazó al propio suyo en todos los actos de la vida oﬁcial».28 Llorente es referia, amargament, a mesures preses després de la Guerra de Successió i amb motiu de la Nova Planta. Per a aquest autor, com per al discurs regionalista, aquell fou un moment decisiu, en la mesura que la ﬁ del període foral i l’inici d’un poder centralista destruïen bona part del que havia caracteritzat la identitat valenciana contemporània. Es tractava d’un discurs sobre la identitat de caire historicista, originat en la historiograﬁa romàntica –on destaca la ﬁgura de Vicent Boix– i convertit en peça central del discurs dels homes de la Renaixença, com ara Teodor Llorente, i destinat a perdurar.29 De fet, l’herència d’aquest plantejament seria recollida, a principis del segle XX pel naixent valencianisme polític. Però, aquest li atorgaria a l’argument un perﬁl que, certament, el discurs regionalista no podia tenir. Per això, Faustí Barberà, el 1902, portarà l’argument dels homes de la Renaixença més enllà –tot interioritzant i mantenint sense gaires canvis el discurs historicista– i es referirà a «l’obra desnacionaliçadora realiçà en Valencia durant dos ó tres sigles» que no seria possible desfer en breu.30 En deﬁnitiva, és ací on naix la voluntat del nacionalisme valencià de capgirar la trajectòria històrica. Fuster, tot i que allunyant-se en formes i objectius de la tradició del valencianisme polític de preguerra –i del regionalisme– mantingué aquest ﬁl conductor bàsic.31

En realitat, Fuster abordava el relat històric a partir de la premissa de l’essencialisme lingüístic. La llengua actuarà així com a quasipersonatge –per dir-ho en els termes de Paul Ricoeur– ordenador de la trama narrativa. Fuster faria sempre de la història, de la reﬂexió sobre el passat, un punt nodal de la continuada introspecció identitària que és la seua obra. Sovint, s’ha considerat que la visió fusteriana de la història estava al marge de qualsevol mitiﬁcació a la manera clàssica en els discursos nacionalistes –almenys des de l’arrel romàntica d’aquests. Però això, en la meua opinió, potser és menys evident del que sembla. Stefan Berger ha assenyalat que són cinc les maneres principals com el discurs nacionalista elabora una construcció mítica del passat: l’elaboració de mites històrics dels orígens, la mitiﬁcació del passat medieval, les mitologies de les èpoques daurades –i la seua contrapartida en les histories de la decadència i el declivi nacional–, les mitologies religioses i aquelles vinculades a les fronteres i el territori.32 En el cas de Joan Fuster sembla clar que les tres primeres tenen un paper absolutament clau. Entre d’altres coses, perquè Fuster les heretarà dels relats identitaris del regionalisme valencià tal com són elaborades des del romanticisme ençà i que també el valencianisme polític acceptà, com hem assenyalat. El fet que Fuster no remetera a un passat inﬁnitament remot per a ﬁxar els orígens dels valencians o que mostrara sàvies prevencions cap a la historiograﬁa d’arrel romàntica, no signiﬁca que no estiguera contribuint a l’elaboració d’una interpretació que convertia en mites els mateixos elements. Més evident sembla encara, pel que fa a la imatge de la decadència i la davallada nacional, a partir del segle XV.

Però, a la llum de la moderna producció historiogràﬁca, cal preguntar-se si no seria millor considerar la naturalesa del tipus d’identitat –col·lectiva– que es va conﬁgurar al segle XIII amb la creació del regne de València, com quelcom que responia en exclusiva als criteris d’una monarquia feudal i encara a un territori concebut en termes d’una operació colonial, amb el sentit històric precís que això comporta.33 Tot i que la llengua pogué ser un marcador d’identitat remarcable –també quan va començar a ser denominada llengua valenciana: en última instància no hi ha cap diferència a efectes explicatius, en la mesura que afecta a la construcció d’una identitat col·lectiva–, sobretot si anava lligada a una certa concepció de pertànyer a un llinatge comú, aquesta identitat valen ciana era sobretot un assumpte de naturalesa juridicopolítica, basat en la pertinença «territorial» al regne.34

Fet i fet, potser és raonable plantejar-se ﬁns a quin punt no hauríem de parlar, sobretot, com ha proposat Vicent Baydal, d’una «identitat territorial» per a deﬁnir la que es construeix al territori del País Valencià –així com a la resta de territoris de la corona d’Aragó– des del moment que hi ha un marc jurídic –amb projecció espacial delimitada– especíﬁc. En aquest sentit, però, el mateix autor parla d’una «identitat ètnica», és a dir, basada en una comunitat etnocultural, i més especíﬁcament lingüística, que articularia la idea de «nació catalana» a l’època medieval.35 Però, aquesta identitat ètnica «supraterritorial», quin signiﬁcat podia tenir des del punt de vista de l’articulació «política» col-lectiva? En la meua opinió, cap o molt secundari comparat amb el que tenia el marc jurídic i territorial. De fet, i és important assenyalar-ho, no hi havia connexió necessària entre la dimensió juridicopolítica i l’ètnica, per exemple amb la llengua. Certament, la llengua estava vinculada al marc jurídic: el valencià era la llengua de la corona i podríem dir que la llengua foral per excel·lència, la qual cosa –ﬁns i tot amb el procés de castellanització en marxa– podia tenir una dimensió simbòlica important.36 Però això no implicava cap dimensió ètnica que ho vinculara a cap llinatge d’origen: ni com a llengua «catalana» primer ni com a «valenciana» després. Era a l’inrevés, i si es deﬁnia un espai simbòlic identitari per a la llengua –sobretot com a «valencià»– era precisament per la seua vinculació al marc jurídic foral.

Certament, caldria integrar ací una interpretació més complexa dels signiﬁcats socials i identitaris d’un aspecte tan important com són els processos de castellanització. Malgrat la vinculació de la llengua a àmbits decisius de l’esfera pública i oﬁcial, el procés de castellanització no pot ser interpretat de manera simple amb l’afebliment d’una identitat estrictament valenciana i els seus símbols. No va ser així, per exemple, ni tan sols en el cas de territoris com la governació d’Oriola, on la castellanització era ja un fet avançat al primer terç del segle XVII, la qual cosa no va eliminar la seua identiació inequívoca amb el regne.37

En el cas valencià, situar la llengua en el centre de la definició identitària seria tasca de la Renaixença –o d’alguns autors com Teodor Llorente o Constantí Llombart– però no abans. D’altra banda, entendre aquesta doble dimensió, la jurídica –o «política»– i l’ètnica com un tot seria, precisament, un aspecte clau en la deﬁnició nacionalista engegada a partir del segle XVIII, però no es donava en períodes precedents. La mateixa Renaixença valenciana formava part d’un món inequívocament de nacions. Per a aquells autors la centralitat en el seu relat del perdut passat foral implicava atorgar a la llengua una funció a la qual afegien la dimensió etnocultural: mirat d’una banda o d’una altra, la llengua era la nació.

Seria bo, en deﬁnitiva, no donar per tancada la reﬂexió sobre el signiﬁcat –sobre l’autopercepció o deﬁnició– de pertànyer a un llinatge comú. És evident que en la lectura fusteriana la centralitat és absoluta, com ho era per a Ramon Muntaner, en qui Fuster es recolzava sovint, no pas per casualitat. Però, sempre fou així? Podem acudir a un exemple fonamental, com és el que correspon a la institucionalització de la data del nou d’octubre. En aquest cas, allò important que començà a commemorar-se com a símbol dels orígens no és l’origen català del llinatge col·lectiu, sinó l’inici del nou marc jurídic –el que acabarà per esdevenir el regne– i, sobretot, la incorporació al cristianisme. Els sermons encarregats amb motiu d’aquesta data –un element simbòlic de gran importància– insistiren sempre en aquest sentit. En deﬁnitiva, el signiﬁcat canviant de la commemoració –que no assolí un caràcter ple de commemoració històrica ﬁns el 1538– ens permet albirar el manteniment d’una memòria –col·lectiva– del passat, però amb sentits que en res s’equiparen a un signiﬁcat nacional. Així, la importància abassegadora del fet religiós, el caràcter estrictament local, o les commemoracions desplegades dins del marc simbòlic d’una societat estamental, hi prevalen.38 Si no fóra per l’impuls del regionalisme de la Renaixença, la data no hauria assolit el signiﬁcat modern.39

En tot cas, i contra l’argumentació fusteriana i nacionalista clàssica, l’efectiva aparició d’un col·lectiu humà que pogué deﬁnir-se amb un gentilici comú, no té res a veure amb la creació d’una entitat de caire nacional en el sentit modern del terme. I per tant, menys encara d’un fragment d’una nació que es poguera anomenar Països Catalans –cosa que Fuster, en realitat, mai no va afirmar respecte del passat. A més del fet que amb això resta al marge el signiﬁcat de la inserció en l’estructura més àmplia de la corona d’Aragó, lògicament no susceptible d’identiﬁcació amb els Països Catalans.

Efectivament, el que Fuster argumentà als seus treballs centrals d’inicis dels anys seixanta és el que podem considerar el reconeixement d’una nissaga comuna, d’una descendència comuna. No és un altre el signiﬁcat de la paraula natio en els segles medievals, com sembla sòlidament establert.40 Com hem argumentat, això no permet aﬁrmar que existira un sentit «polític» associat. I de fet, l’estructura juridicopolítica separada dels «regnes» de la corona d’Aragó apunta en una direcció oposada. Tenia més pes real compartir, doncs, una corona comuna, o també una cosmovisió religiosa. Però aleshores l’argumentació no podria fer-se en els termes en què ho fa Fuster, ja que inexorablement caldria incloure Aragó.

Parlar de «particularisme» com feia Fuster per a explicar l’aparició d’identitats no «unitàries» des del segle XVI implica una terminologia equívoca, forçada per l’apriorisme de partida: l’existència amb signiﬁcat subjacentment polític –de «poble» o de «nació»– de la comunitat etnocultural, que hauria d’estar unida i, per tant, el lament per la seua fragmentació. El «particularisme», als tres territoris –als quatre, en realitat, de la corona d’Aragó– havia existit sempre, ja que funcionaven de manera separada, des dels seus orígens.41 I això independentment dels nexes culturals comuns que tingueren, per exemple, els territoris on es parlava català, però que no generaven cap dret jurídic, institució o marc d’acció conjunt per si mateix. Col·locar el punt d’arribada: la unitat en el present de les terres de parla catalana, tot projectant-lo cap a endarrere planteja, com queda dit, el perill de l’anacronisme.42

En realitat, i no només en Fuster, fa la impressió que la major part de treballs que es plantegen la deﬁnició de la identitat col·lectiva valenciana43 –deﬁnint-la o no com a nacional–44 des dels seus orígens incorren en alguna mena d’anacronisme o de projecció retrospectiva. Ja siga en reﬂ exionar sobre el paper de la llengua –i d’aquí l’obsessió per l’aparició d’un primer moment de fragmentació respecte del nom comú–,45 com pel signiﬁcat del marc jurídic –els Furs, sobretot– o territorial, tendeix a projectar-se cap endarrere el signiat que aquesta mena d’elements tenen a partir de l’aparició de la idea moderna de nació i nacionalisme.46 Però, quin signiﬁcat precís podia tenir per als habitants d’aquest Regne, dividits en les múltiples condicions d’una societat feudal i estamental, és un aspecte encara poc conegut. I sobretot, quin signiﬁcat de caràcter col·lectiu. Així, per exemple, Fuster oferí al Nosaltres una proposta d’interpretació de la història valenciana basada en una renovada escriptura inspirada en la història social i econòmica i el marxisme. Per això, en la seua narració, les lluites socials –nobles contra «feudals» o els conﬂictes en les Germanies, per exemple– ocupen un lloc privilegiat. Però, en fer això, Fuster situava fora d’aquestes lluites el marc identitari que per a ell era inequívocament únic i previ. A més de l’element essencialista, per deﬁnició previ i extern, Fuster interpretava com un tot estable la identitat valenciana pel que feia al seu marc jurídic. D’aquesta forma, el marc juridicoterritorial valencià apareixia sempre com un element estable, em comptes d’entendre que a l’època medieval i moderna aquest fou, gairebé per deﬁnició, un espai de conﬂictes i en discussió permanent: lluites entre el rei i les ciutats –i entre la ciutat de València i d’altres ciutats del rei quan es trobaven a Corts, també– amb els senyorius, amb els braços i estaments –i cal no oblidar que les Corts medievals valencianes eren convocades per decisió reial.47A més, caldria afegir-hi els conﬂictes amb les minories religioses i racials, marc de lluites que ajudaren a redeﬁnir la identitat del col·lectiu cristià, etc.

Certament, és més fàcil establir continuïtats en el temps des del segle XIII ﬁns al present aparentment indubtables –en el cas de la llengua o el territori, mantinguda la primera i amb modiﬁcacions menors el segon– o, en tot cas, apel·lar a l’efecte creador d’identitat col·lectiva que encarnen els Furs –ﬁns i tot quan van desaparèixer.48 Però això no és sinó fer una selecció d’uns trets en el present i projectar-los amb les demandes identitàries del present cap endarrere. Com podem aﬁrmar que el signiﬁcat central de la llengua en la construcció de la identitat valenciana per al nacionalisme valencià –fusterià o previ– pot trobar-se en el passat? Com seria possible, quan la simple idea d’una llengua nacional –i per tant les seues funcions simbòliques o d’esfera comunicativa uniada– no tenia cap sentit? Per què, aleshores, no atorgar a la religió i a l’element racial –davant moros i jueus, o ﬁns i tot purament jurídic davant els esclaus– la importància que degué tenir per als coetanis?49 Lògicament, perquè ens resultaria inacceptable en el present.

En deﬁnitiva, la combinació d’elements possibles en joc: llinatge, llengua, religió, raça, estatus jurídic, estamental, dimensió de gènere, grau de riquesa dels subjectes socials... ens dóna la mida de la impossibilitat d’una deﬁnició estàtica o essencial de la identitat. Les identitats semblen funcionar més en el sentit d’un per a què concret que en el d’un què estable. La identitat es deﬁnia més a partir de la funció que podia acomplir –i de la percepció d’aquesta– que no en un sentit ﬁx.

En aquest sentit, és especialment important insistir en un element clau en Fuster com és el de la denominació comuna compartida. El fet d’anomenar catalans als valencians sobretot de portes enfora, com sembla estar a bastament documentat almenys per a un llarg període, no implica més efectes socials que els estrictament vinculats, per exemple, a la dimensió comercial associada a aquest ús. De fet, com pot veure’s a partir de la documentació municipal exhumada per Agustí Rubio Vela per a les tres primeres dècades del segle XV, la idea de nació catalana incloent els valencians predominava en aquests usos comercials. Al mateix temps, però, podia incloure’s sota una deﬁnició comuna de nació totes les terres de la corona d’Aragó. I, en tot cas, el que predominava sobretot a l’epistolari de la ciutat de València era una denominació dels valencians i els usos associats de nació, com un col·lectiu diferent al de catalans o aragonesos.50

Resulta un poc estrany obsedir-se a cercar en una recerca nominalista l’atribució identitària. En tot cas, en la meua opinió, no hi ha més remei que atendre a les maneres concretes –i per tant canviants– amb què la identitat col-lectiva fou viscuda i per tant a la manera concreta com, més enllà del nom, era experimentada i transmesa simbòlicament la dimensió identitària. Podia ser, per exemple, separable cap dimensió col·lectiva del caràcter estamental de la so cietat? Quin lloc ocupava –quin sentit social precís tenia– en una societat colonial o en un marc simbòlic estamental la «catalanitat» que identiﬁcava els comerciants valencians? Era més rellevant la «memòria» d’una nissaga d’origen que el món simbòlic que, per exemple, es manifesta als actes institucionals del món foral i religiosos, com ara la importantíssima festa del Corpus?

En aquest sentit, poden llegir-se els testimonis que aporten els dietaris privats que ens donen una visió –per selectiva que siga– de València des d’una perspectiva de les mentalitats. És el cas dels importants dietaris de Pere Joan Porcar o de Joaquim Aierdi, tots dos personatges intensament immersos en la cultura barroca del sis-cents valencià.51 Com és sabut, Joan Fuster –en un, d’altra banda, portentós treball d’història cultural, com ho és el conjunt del llibre del qual forma part l’estudi– va analitzar l’obra de Porcar incidint en una lectura de caire identitari. De fet el va mostrar com una mena de representant del «poble» valencià –davant de la noblesa i els «poderosos» i, amb ells, la castellanització. Cal assenyalar que aquest concepte estava carregat de ressonàncies en l’obra del Fuster d’aquells anys, oscil·lant entre una noció interclassista i l’essencialisme lingüístic. Però, el ben cert és que, malgrat la reﬂexió fusteriana, el que trobem en Porcar és sobretot algú que escriu inserit per complet en una cultura foral i en el marc d’una cosmovisió religiosa omnipresent –cosa lògica en un mossèn. De fet Fuster reinterpretava tot el dietari convertint Porcar en representant d’un poble que havia entrat en un marasme col·lectiu social i identitari. Aquesta interpretació que deriva de la valoració fusteriana de la trajectòria valenciana des de temps abans als escrits de Porcar –el segle XV, però també abans– com la d’una crisi social, entesa com un afebliment de la pròpia identitat respecte de la plenitud «nacional» perduda, no respon a la lògica que anima el text de Porcar. En realitat, Fuster basava la reﬂexió en les tensions amb la monarquia que, des de la seua modesta òptica privada, efectivament, feia Porcar –i especialment en un seguit de queixes, que potser Fuster no va saber valorar com calia, respecte de recaptacions i ﬁscalitats. Però per a aquest, les queixes no remetien a la «identitat» sinó a un complex joc de poders i mediacions socials, com eren les de la societat estamental. Així, per exemple, quan parla dels «defensors de la llibertat de la terra», a qui fa referència no és sinó als llinatges de la noblesa autòctona i a la seua funció, al seu paper –o mal paper–, podríem dir-ne. També, quan és queixa contra certes polítiques reials ho fa mantenint l’esperança –i ﬁdelitat– en un bon rei. I sempre en el marc d’una monarquia d’abast espanyol. La lectura identitària estricta, en tot cas, queda reduïda a un anticastellanisme de fons, més aviat primari, però amb poques implicacions «polítiques». D’altra banda, i com el mateix Fuster ha d’anotar, les seues referències territorials són o estrictament valencianes o respecte de les terres de la corona d’Aragó en conjunt i no a les terres de parla catalana com a tals.52

Potser encara més interessant i tot és el dietari de Joaquim Aierdi –del qual es conserven importants fragments datats de manera interrompuda entre 1661 i 1679. Si alguna cosa destaca en aquests escrits és, precisament, com l’autor deixa constància d’un món en què les qüestions eclesiàstiques i religioses –cal no oblidar l’adscripció d’Aierdi a la catedral de València– eren omnipresents. La seua imatge de la societat valenciana, doncs, està filtrada inexorablement des d’aquesta perspectiva, així com la d’un món estamental i els seus rigors i conﬂictes. Com ha dit V. J. Escartí, editor dels textos, «la religió –i les supersticions ensems– és omnipresent. Res no sembla fer-se sense un protocol complicadíssim que pot arribar a suscitar enfrontaments entre els diferents grups socials».53 En canvi, altres elements –incloent la llengua malgrat estar escrit en valencià– o la història no juguen cap paper en els seus apunts. Per exemple, ni que siga anecdòticament, podem apuntar que Jaume I apareix al·ludit un sol cop i no hi ha cap referència –malgrat l’exuberància de celebracions eclesiàs tiques i litúrgiques– a la data del nou d’octubre –en canvi sí a celebracions sobre Sant Vicent Ferrer o el Corpus.

Potser caldria no apuntar tant a la manera com membres d’estrats relativament subordinats de la societat estamental plantejaven la seua visió de la societat valenciana, o si més no, de la ciutat de València. Caldria recordar que, en el sentit que reclamava Porcar, la funció de defensors de la pàtria o de la «terra» fou el paper que les elits dirigents s’haurien atribuït als segles XVI i XVII, tant en el cas valencià com en altres casos arreu de la corona d’Aragó. Tot i que tot fa suposar que amb un grau menor de cohesió i institucionalització en el cas valencià. Com va assenyalar James Casey, «la defensa dels furs era el gran crit aglutinant que podia ﬁns a cert punt anul·lar els interessos fraccionals». Però, acabat el segle XVII, com va assenyalar contundentment el mateix Casey, «el patriotisme valencià semblava ésser mort», en el marc d’una societat molt fragmentada i travessada de tensions.54 Tanmateix, Casey ha mostrat també que tant al segle XVI com al XVII s’hi desenvolupà un pensament polític valencià –amb autors com Cerdán de Tallada, Crespí de Valldaura o Matheu y Sanz, procedents sovint de la petita noblesa valenciana– que maldà per repensar l’encaixament del sistema foral amb el reforçament del poder reial. Era un intent de repensar l’estabilitat de la «pàtria», de València. Però aquesta proposta per reinterpretar els Furs no era sinó una forma nova d’apuntalar i legitimar el poder de la monarquia.55 Fins on arribava aquesta «defensa de la terra», per tant?

En tot cas, res de tot això tenia a veure amb cap sentit equiparable al de nació moderna. Fet i fet aquesta és la conclusió que es desprèn de l’excel·lent treball que Xavier Torres ha dedicat a la Catalunya dels primers segles d’època moderna. Com assenyala l’autor, «en la Cataluña de los siglos XVI y XVII, igual como en otras partes, el término nación no signiﬁcaba gran cosa». Així mateix, assenyala que «en otras palabras, la “nación catalana” de los Austrias no era aún una “comunidad imaginada”, por decirlo al modo de B. Anderson; ni siquiera un sinónimo de res publica o comunidad política. Sino, simplemente, un conjunto más o menos amplio de personas (de carne y hueso, por así decir) que se reconocían por unas características comunes: humorales, ante todo, e incluso –llegado el caso– lingüísticas». No hi havia, per tant, una noció de Catalunya com a «nació» que es poguera convertir, doncs, en subjecte polític o en font de drets col·lectius. En comptes d’aquesta noció, assenyala Xavier Torres, hi havia una idea de Catalunya deﬁnida com a «terra», «pàtria» o «província». Eren aquests els qui tenen drets i «llibertats» i no cap noció de nació. I, conclou:

La nación, pues, no era fuente de derechos, sino más bien todo lo contrario: eran esos derechos los que proveían a los naturales (o naturalizados) del Principado catalán de unas inequívocas señas de identidad en el seno de la Monarquía hispánica de la Casa de Austria. Se trataba, claro está, de una identidad corporativa –antes que nacionalista o étnica–, en la medida en que el grupo en cuestión –los catalanes– se deﬁnía o reconocía, al igual que un estamento cualquiera, por el disfrute (desigual) de unos derechos o privilegios exclusivos –antes que por la existencia de cualquier rasgo étnico o cultural compartido. La Cataluña de los Austrias no era –no podía ser– una nación en el sentido contemporáneo o nacionalista del término, pero era más, mucho más, que una mera topografía o adscripción gentilicia.56

En aquest sentit, l’aﬁrmació d’una identitat «catalana» resulta profundament modiﬁcada. No perquè fóra inexistent, sinó pel seu signiﬁcat possible i articulable que, de fet, l’allunya del sentit que cal esperar d’una nació. No li seria aplicable cap sentit ètnic ni com a subjecte de sobirania.57 No hi ha cap motiu per a suposar que aquest no fóra, també, el cas valencià. El que cal esbrinar, però, és quin sentit s’ha d’atribuir a aquest «mucho más» que un pur gentilici comú. Entre els valencians sempre hi hagué una potent identitat «autòctona», com Fuster va destacar –malgrat que per a ell això no fóra sinó resultat de la desviació i fragmentació. En tot cas, mai no fou ni pogué ser nacional. Ni al País Valencià, ni a Catalunya.

D’altra banda, i per acabar aquest apartat, per què cal acceptar que el moment «fundacional» haja de considerar-se com a ﬁta amb projecció directa sobre el present? Sens dubte aquest és un element en què es revela plenament que Fuster s’insereix en un discurs d’arrels nacionalistes explícites, ja que tot discurs nacionalista tendeix a fer del moment fundacional la clau de volta de la seua identitat, com abans hem assenyalat. En el cas fusterià aquest element fundacional pot procedir tant de la tradició del regionalisme renaixentista –al seu torn, evidentment vinculat al nacionalisme espanyol– com del nacionalisme valencià de preguerra. Però, potser l’evolució en el temps no hauria de ser vista en termes d’una davallada respecte d’un moment originari de «plenitud». Això només serà possible fer-ho si s’accepta una interpretació estàtica, ﬁxada, de la identitat que es desplega en el temps en termes de plenitud o minva, però no de canvi. En la nostra opinió, aquest és un dels elements més discutibles que resulta de la premissa essencialista fusteriana a l’hora de deﬁnir la identitat valenciana. Una identitat que només pot entendre’s en termes d’autenticitat o falsiﬁcació.

1707 I DESPRÉS: UNA TERRA SENSE REGNE

Tot argumentant a partir del mateix relat del nacionalisme valencià, la identitat valenciana va haver d’experimentar com la seua entitat jurídica particular desapareixia després de 1707. De totes formes, hi ha raons per a suposar que, al ﬁl d’alguns dels elements que hem anat assenyalant, la Nova Planta va tenir un impacte menor del que el relat nacionalista apunta. Una certa feblesa institucional,58 i algunes dinàmiques socials –com ara la castellanització d’importants estrats i usos socials–59 venien ja d’antic. El que el Regne havia signiﬁcat, probablement, només va poder sobreviure com alguna forma de «memòria» històrica –tot i que, enllà de l’erudició històrica ignorem en gran mesura altres formes de manteniment i reelaboració d’aquesta memòria i quin abast social pogué tenir.60 Certament, s’hi mantingué un gentilici comú, que ha estat transmés ﬁns al present. Així mateix, i en relació amb els dos elements esmentats, potser s’hi va mantenir una idea compartida del territori amb certa força. En deﬁnitiva, no hi hagué un «esquarterament» actiu del territori fins la divisió provin cial dels anys trenta del segle XIX. Però, en realitat, el que cal plantejar-se és quin sentit podia tenir la percepció d’aquest marc espacial. D’entrada caldria esbrinar del cert quina vinculació real hi havia entre el marc foral –i feudal– i el territori: aleshores sabríem l’impacte real de la desaparició del marc jurídic. Però, sobretot, un territori té sentit col·lectiu només si és construït culturalment com a tal, ja que en deﬁnitiva tot espai és una construcció cultural.61 Efectivament, sembla que la idea del «regne» podia tenir sentit en època de conﬂ ictes bèl·lics, en període de conquesta o en lluita contra un enemic –especialment Castella. Què podia quedar de tot això el segle XVIII? De fet, caldrà esperar la Renaixença perquè s’elabore un discurs de nou unitari.62 Encara que fóra sota la fórmula de les tres «províncies germanes», s’elaborà un imaginari compartit i comú, que saltava –no a efectes polítics, però sí simbòlics– el marc provincial. És una pro-va de ﬁns a quin punt la construcció d’un imaginari dota de sentit un marc territorial. L’exposició regional del 1909, doncs, fou una aposta unitària inequívoca –on, això sí, la regió no entrava en contradicció amb la nació.63 En realitat, era una conseqüència obligada d’un plantejament de reinvenció del passat històric com el que, aleshores i no al segle XVIII, es feia del passat valencià.

D’altra banda, la llengua va ser relegada de l’esfera oﬁcial i de manera creixent de certs usos socials. Això, naturalment, independentment del fet que, com han assenyalat els antropòlegs, l’ús de qualsevol llengua té, per si mateix, efectes socials i de delimitació de grups humans. Però la qüestió és quin sentit polític podia tenir. Fet i fet, atribuir-li un sentit identitari únic i estable, com va fer Fuster, només és possible si es fa des d’un plantejament de la identitat essencialista. En deﬁnitiva, la identitat valenciana penetrava en els segles decisius d’emergència de les modernes identitats nacionals veient com s’estroncava qualsevol forma per hipotètica que fóra de «protonacionalisme» embrionari.64 I no perquè hi haguera cap feblesa de «materials» que podrien articular-se en aquest sentit. Certament, com el mateix Fuster detectà, el manteniment d’un fort «autoctonisme» no havia desaparegut. Un autoctonisme, d’altra banda, estrictament «valencià».

Podem prendre com a banc de proves el que representà el segle XVIII. En el fons, pel que fa a l’àmbit identitari, aquest és un segle prou contradictori, o millor dit desconcertant. Almenys, sovint ha desconcertat els autors que s’hi han referit. Si bé segons el llegat del relat historiogràﬁc romàntic, aquest havia de ser un segle de davallada després de l’abolició dels Furs, la puixança econòmica i, en part, cultural, ho desmentia. Així, si hi ha cap segle abordat amb deﬁciències per Fuster, probablement és aquest. Ni el relat clàssic ni el model dualista van fer que Fuster el poguera explicar bé –probablement era hereu d’una incomoditat que podem detectar ja tant en els autors del mateix segle XVIII com en els romàntics posteriors. Per contrast, el segle XIX resulta molt més vigorosament tractat, malgrat els problemes de l’explicació fusteriana. D’altra banda, convé no oblidar que fou al segle XVIII que s’hi produí la construcció no només d’un espai polític i, sobretot, legal unitari –unitàriament «espanyol»–, sinó també d’una esfera cultural i intel·lectual que tendia cap a l’hegemonia decidida de la matriu castellanista.65 Tots dos elements seran la base que permetrà explicar que, el 1808, aparega un «patriotisme» d’abast espanyolista, encara que mantinga, com efectivament va passar, element particulars o articulacions territorials especíﬁques poderoses. En tot cas, aquestes versions particulars no entraven en contradicció amb l’aﬁrmació comuna. La tasca d’imaginació d’una identitat espanyola –que el procés posterior a 1808 convertiria, de facto, en nacional– va avançar d’una manera extrema.66

Des del punt de vista del manteniment d’una consciència identitària valenciana, cal referir-se necessàriament a les elits intel·lectuals valencianes en el segle de la Il·lustració. Si algú pogué mantenir i reelaborar un relat sobre els orígens i el passat –i en aquest sentit una forma de memòria–, sens dubte foren aquests autors. Però, sobretot, és ben interessant interrogar-nos sobre com pogueren elaborar, i quin sentit podia tenir, una memòria vinculada al llinatge d’origen. O respecte de la llengua, és a dir, l’element clau segons el relat del nacionalisme valencià. Perquè efectivament –i com ja havien fet els cronistes d’època foral– el que trobarem és que, ni que siga de manera desigual, diversos autors van abordar al llarg del segle una reﬂexió sobre la llengua pròpia. Ha estat repetidament assenyalat el poc interés que una ﬁgura tan decisiva com Gregori Maians li va dedicar a aquesta qüestió. Un fet que contrasta amb les importants reﬂexions històriques que sobre el passat foral va elaborar –però també sobre la cultura espanyola en llengua castellana. En realitat, això no fa sinó mostrar com, ﬁns i tot en un autor que estava reelaborant la memòria d’un passat collectiu valencià poderós, la llengua no hi jugava més que un paper secundari.67

Malgrat les simpaties i orígens austracistes de Gregori Maians, això no el menava a cap reivindicació d’una identitat ètnica. En el fons, això mateix passaria en la resta dels autors il·lustrats valencians.68 Però, almenys alguns autors sí que van mostrar-se més interessats per reﬂexionar sobre la llengua i, de fet, ﬁns i tot en vindicar-la. Un dels casos més característics fou, probablement, el de Carles Ros. No és el meu objectiu referir-me a la naturalesa i fonaments de la seua obra ﬁlològica, sinó al signiﬁcat que li atribuïen a la llengua des d’un punt de vista identitari. En realitat, la major part d’aquests autors, i així el mateix Ros, continuant la tradició dels cronistes com Viciana o Escolano, solien remarcar tant que era el català la llengua portada al segle XIII i arrelada a València, com uns plantejaments de caire llemosinista. Al mateix temps solien incidir –com també havien fet els cronistes d’època moderna– en l’evolució posterior i separació de la «llengua valenciana». Fet i fet podien fer conviure les dues coses, de manera que el relat dels orígens del llinatge i l’aﬁrmació d’un «patriotisme» estrictament valencià era compatible69 En canvi, llegir aquesta mena de plantejaments com un reconeixement a un temps de la unitat perduda i de la fragmentació per afebliment –tot convertint-les en les dues cares d’una mateixa moneda–, com faria Fuster, especialment pel que feia als cronistes d’època moderna –als quals havia llegit amb minuciosa atenció– és un anacronisme. Per a aquests autors, i per molts segles, fou perfectament viable un discurs dels orígens amb la reﬂexió «particularista». Per què contraposar un moment originari i l’únic «vertader»: el de la unitat primigènia –d’altra banda, ràpidament malmesa– amb una identitat particular valenciana entesa com un afebliment?

D’altra banda, i en concret pel que fa als autors il·lustrats, ni en Ros ni en Sanelo o Galiana ni en cap altre autor, era pensable la seua reﬂexió sobre la llengua fora del marc polític redeﬁnit al segle XVIII. Mai haurien presentat la seua vindicació lingüística ni en detriment del castellà ni com un element de tensió amb la unitat d’Espanya. Aleshores, quina memòria dels orígens –i sobretot: per a què?, amb quin sentit «polític»?– pogué transmetre’s al llarg del segle XVIII? Probablement, cal concloure que, com ha assenyalat Jesús Millán, al llarg del XVIII l’enyorança pel passat degué ser, en conjunt, relativa. La complexitat del món de les elits locals, per no parlar dels mal coneguts sectors populars, contribueixen a diﬁcultar el signiﬁcat d’una imatge «col·lectiva» precisa. A més, cal subratllar, amb Jesús Millán, l’enorme importància del tall que implicaria el posterior triomf de la revolució liberal, ja que va comportar un reordenament molt complex de l’economia, la política i àdhuc l’espai que es redeﬁnia com a valencià, en el marc del nou Estat-nació, i que trastocava dràsticament el signiﬁcat que havia pogut tenir ser valencià el segle precedent.70

Certament, ho ignorem gairebé tot sobre el signiﬁcat d’una possible memòria mantinguda de la identitat valenciana entre sectors socials més amples que no els erudits i cultes. Però Josep Ramon Segarra ha assenyalat, respecte dels avalots produïts a la ciutat de València el 1801 –en què s’emprà un llenguatge de vindicació de pràctiques de reclutament regnícoles– que potser sí que caldria parlar de la pervivència d’una identitat «territorial» deﬁnida respecte de Castella. Així, «aquesta mena de patriotisme regnícola podia activar-se per a defendre determinades pràctiques socials, com un tipus de reclutament militar tingut com a més avantatjós per als sectors populars i, així mateix, l’apel·lació al regne i el domini reial podia donar cobertura a una lluita antisenyorial».71 En realitat, aquesta reﬂexió és molt interessant, ja que obri la porta a un plantejament en gran mesura diferent al que podem trobar a partir de la reﬂexió erudita dels il·lustrats. El 1801 el que trobaríem no és una reivindicació del marc foral en abstracte, sinó en relació amb lluites concretes i aspiracions especíﬁques. Com a element d’un discurs d’oposició antisenyorial, el recurs a fragments de l’ordenament foral del «regne» seria una possibilitat. No cal ni dir que, en aquest cas, cap discurs dels orígens o del llinatge –ni cap referència a la llengua– tenen cap signiat. A més, el rei del Regne no era altre que el rei d’Espanya. L’abolició de l’ordenament foral no va representar que al llarg del segle XVIII la legitimitat del rei d’Espanya, de les Espanyes, es modiﬁcara. L’oposició anticastellana pogué jugar, doncs, sota certes condicions de lluita social precises, una funció identitària precisa. L’anticentralisme, com va defensar Fuster de manera brillant, mai no ha estat entre els valencians una aﬁrmació antiespanyola. Al contrari.

Ara bé, més enllà d’aquest esdeveniment puntual del 1801, podem seguir indagant sobre el sentit que tenia aquesta possible identitat i memòria del territori en el marc de la guerra engegada el 1808 davant la invasió napoleònica. I d’una manera encara més àmplia i profunda, en el marc que suposa l’inici de la revolució liberal. En aquest sentit resulta del tot impossible aﬁrmar que poguera haver-hi cap mena d’aﬁrmació identitària en aquest moment que no fóra d’aﬁrmació espanyola, i intensament viscuda com a tal. La defensa del rei –del bon rei Ferran VII– no era ni podia ser altra cosa. De fet, l’agitació popular engegada caminà decididament en aquest sentit des de primera hora. Sense anar més lluny, la producció popular del moment –i singularment els col·loquis, i molts d’ells escrits en valencià– no admet dubtes.72 No es tracta, en cap cas, de minimitzar el matís intensament local –i per tant «autoctonista»– que tingué la resistència antinapoleònica entre els valencians –com entre altres territoris, per no dir tots, dels que componien la monarquia espanyola. Els esdeveniments, per exemple, del maig de 1808 al País Valencià mostren una síntesi complexa de valors que conjuren l’exaltació del rei, de la religió i de la pàtria local,73 a més d’un contingut xenòfob antifrancés –i per tant d’exaltació espanyola explícit.74 El que cal retenir, per tant, és el fet que aquesta poderosa aﬁrmació d’una identitat pròpia no es feia al marge d’una identitat espanyola, encara inserida en el marc d’un patriotisme «d’antic règim».75 L’avanç de la revolució liberal el convertiria en un patriotisme modern: en un marc d’agitació nacional i nacionalista espanyol, el que encarnaran les Corts de Cadis.

És precisament en aquest marc, el de la crisi militar i sobretot institucional produït per l’esfondrament de la monarquia, que es produïren els intents de redeﬁnició més profunda de la memòria del passat foral. M’estic referint, evidentment, a l’obra de B. Ribelles i F. X. Borrull, cronista de la ciutat el primer, i jurista i diputat a les Corts de Cadís el segon.76 Les seues obres, aparegudes precisament el 1810, són la prova més destacada que tenim del manteniment, d’una banda, i de la voluntat de redeﬁnició, de l’altra, d’una memòria del passat foral. Tots dos estarien immersos en un medi que mostraria el manteniment, com ha dit Carme Garcia Monerris, d’una «cultura foralista».777Un pensament jurídic que, en el fons, seria el darrer residu d’aquesta memòria del passat foral. Però els poderosos intents de mostrar el caràcter pactat, en Ribelles, o més moderadament de contrapés jurídic davant el poder del rei, en Borrull, eren lectures del passat foral en clau política de present. Com n’ha dit Josep Ramon Segarra, «més enllà de les diferències entre aquests autors, podem aﬁrmar que es tracta de dues interpretacions de la tradició històrica valenciana que coincidien a presentar-la com a model per a la regeneració “constitucional” de la Monarquia espanyola, en la línia del que estaven fent autors com Jovellanos o Capmany». Per això, «en la conjuntura de 1808-1810, el llegat que suposava la identitat territorial valenciana va ser sotmés a un procés de resigniﬁcació en termes “constitucionals”, i el que és més important, presentat com a model d’una regeneració nacional espanyola».78 Cal afegir-hi, a més, que ni Ribelles ni Borrull estaven fent una lectura del «Regne» en clau d’identitat valenciana en un sentit modern sinó com a marc de drets i tradicions que s’havien d’inserir en un marc polític nou.79 Per això, per exemple, no feien cap reﬂexió sobre identitats ètniques.

D’altra banda, el llegat que aquesta interpretació antidespòtica dels Furs no faria sinó consolidar-se a mesura que avançà la revolució liberal. Fer una lectura dels Furs com si foren una «constitució» avant la lettre acabaria sent una lectura de la historiograﬁa romàntica valenciana –especialment en Vicent Boix, atent lector de Borrull– destinada a perdurar i que, de fet, arriba ﬁns al mateix Fuster, traspassada tant pel discurs del regionalisme de la Renaixença com pel valencianisme polític.80 Això sí, en els seus relats del passat foral, ni en Ribelles ni en Borrull –ni en Boix–, la llengua jugava cap paper destacat. Afegir la llengua com un element de la identitat «ètnica» i fer-lo transcórrer en paral·lel amb el sistema foral com dos elements igualment importants en la construcció de la identitat valenciana –com faria el mateix Fuster– no seria possible fins, almenys, l’obra de Teodor Llorente. El valencianisme polític posterior n’heretaria els dos elements. Però aleshores estem parlant ja d’un moment en què aquesta reﬂexió i la lectura d’aquests marcs es fa en clau nacional moderna. I encara així en Llorente seria compatible amb una lectura en clau nacionalment espanyola i regionalment valenciana. Això és el que el valencianisme polític havia de capgirar, en tot cas.

És per tot això que crec que cal aﬁrmar que en el moment de construcció de la moderna identitat nacional espanyola, a partir de 1808, la primera que com a tal, com a identitat nacional i en el sentit modern han tingut mai els valencians,81 els marcadors etnosimbòlics –per emprar la fórmula de l’escola d’Anthony Smith– disponibles per a identiﬁcar els valencians, podien ser una desigual –i d’abast polític limitat– memòria compartida, una llengua distinta a l’oﬁcial del nou Estat-nació –tot i que això de cap manera no implica una contradicció identitària automàtica–, i un gentilici comú –que es corresponia amb la identiació amb un territori compartit buidat com a tal de contingut juridicopolític. Quin signiﬁcat real –viscut i de manera autoconscient– tenia tot això a l’hora d’articular-se en termes d’identitat col·lectiva? Sobretot, si ho contemplem des de l’horitzó de l’enorme impacte que tingué el liberalisme espanyol –en absolut feble, com Fuster s’entestava a argumentar– a l’hora de deﬁnir i difondre massivament –car el liberalisme fou àmpliament sostingut en terres valencianes– un imaginari nacionalista que implicava un tall radical de tota concepció identitària prèvia.82

És en aquest punt on els plantejaments etnosimbolistes –el gran paradigma interpretatiu al qual ens hem referit abans i el més inﬂuent, probablement, en el món cultural català contemporani– mostren les majors diﬁcultats, ja que semblen menystenir, si no malinterpretar, l’abast real del tall que representa l’aparició de la moderna idea de nació, en el cas espanyol com en qualsevol altre. Prenent com a exemple decisiu la Revolució Francesa, W. H. Sewell Jr. ha sintetitzat magistralment com aquesta va transformar, de manera deﬁnitiva, un concepte que, si bé podem trobar abans d’aquestes dates –associat o no a altres elements etnosimbòlics–, quedava modiﬁcat, almenys en quatre aspectes fonamentals:

First, it heightened the signiﬁcance of the term «nation», making it a sacred source of sovereignty and power. Second, it established a profound link between the nation and the equality of citizens. Third, it provided a model for creating a uniﬁed nation, for destroying or delegitimizing the intermediate bodies that stood between the individual citizen and the nation as a whole. Finally, it reconceptualized the territorial basis of the nation as an empty, homogenous space in which every territorial unit was morally equivalent to every other. [...] They are constituent elements of the modular nation form that had subsequently transformed the political landscape of the entire world.83

D’aquesta manera, esdevé senzillament impossible menystenir el signiﬁcat que representa el tall que la Revolució Francesa –amb tota la seua capacitat d’irradiació, i també a Espanya– provoca en el concepte de nació.84 Efectivament, assistim al naixement modern de la idea de nació com a comunitat política i subjecte de la sobirania.85 Tot llenguatge nacionalista posterior –també el del nacionalisme nascut amb el rebuig a l’ocupació napoleònica arreu d’Europa– compartirà aquest canvi. La presència d’un discurs històric, un relat sobre la continuïtat en el temps, acompanyarà, paradoxalment, la modernitat del fenomen nacional. Però, com hem argumentat, no és possible acceptar, ni en el cas del recurs a la història ni de cap element cultural, la seua transcendència identitària si, prèviament, no es descriu com resta transformat a partir de l’aparició del concepte modern de nació.86

ENTRE LA REGIÓ I LA NACIÓ: LA IDENTITAT VALENCIANA CONTEMPORÀNIA.

La construcció –mitjançant un complex procés de pervivència i redeﬁni-ció– al llarg dels segles XIX i XX de la identitat valenciana va tenir a veure, sobretot, amb un procés de negociació amb la nova identitat nacional espanyola –i amb l’estructura institucional del nou Estat-nació. Fou sobre la base d’aspectes culturals, i no directament polítics, que es va redeﬁnir el marc d’uns discursos sobre la identitat regional.887Només així, i no a partir del manteniment de cap tret essencial, es va poder mantenir la continuïtat d’un gentilici, certament originat al segle XIII, però que en la modernitat era deﬁnit d’una manera completament distinta a com ho havia estat en diversos moments del passat.

Com és sabut, Fuster va prestar una especial atenció als esdeveniments del segle XIX valencià i les seues conseqüències en el XX. Certament, la trajectòria d’anomalies de la història valenciana la traçaria gairebé des dels mateixos orígens al segle XIII, com abans assenyalàvem. Però, corresponia al segle XIX una mancança, un fracàs, especialment rellevant: l’absència d’un procés industrialitzador. La imatge d’un país agrari s’companyaria de l’absència d’una burgesia, i, per tant, tot plegat dibuixaria una anòmala modernitat. És ací on quedava traçat, doncs, el contramodel del cas català. La traducció més directa en termes polítics seria l’absència d’un moviment nacionalista al País Valencià –derivat de manera directa d’una, segons Fuster, feble i impossible Renaixença– i la impossibilitat de capgirar la trajectòria històrica mancada. L’evolució dels estudis, tant econòmics com històrics i sociològics, en les darreres dècades, però, ha capgirat, gairebé en la seua totalitat, aquestes premisses interpretatives.88 Una altra cosa és que això s’haja incorporat, tant a les interpretacions sobre Fuster com sobre el relat identitari valencià.

En paral·lel a aquesta argumentació, per a Fuster, el segle XIX –però, amb antecedents des d’almenys el XVIII– estaria caracteritzat per una tensió crònica entre el «centre» i la «perifèria». D’una banda, l’Estat –liberal– seria incapaç de produir l’homogeneïtzació; de l’altra, la insurrecció localista i el sucursalisme, a la ﬁ, en serien l’acció de les perifèries. Aquesta situació signiava el reconeixement d’un procés que, tot i que ell no va poder anomenar així, correspon a la tesi que a partir dels anys noranta seria coneguda com la dèbil nacionalització espanyola contemporània. Aquesta tesi tenia les seus poderoses arrels en la interpretació historiogràﬁca abans assenyalada del segle XIX espanyol com un segle de fracassos i fallides. Així, l’Estat –«jacobí», en els termes fusterians– fracassava per manca de força suﬁcient.89 En realitat aquesta idea d’un estat feble no era sinó la continuació de l’argument de les fallides revolucions liberal i burgesa, que la historiograﬁa més avançada –cal insistir que de Pierre Vilar a Vicens Vives i Tuñón de Lara, tots la defensaven– havia sostingut des dels anys cinquanta –i que, al seu torn, enfonsava les seues arrels en Ortega y Gasset i la seua España invertebrada, i encara en els autors de la ﬁ del XIX. El cas és que a hores d’ara aquest tesi resulta molt difícil de sostenir a la llum de l’evolució dels estudis tant sobre els canvis de la trajectòria històrica recent –de la revolució liberal als canvis socials associats– com sobre els processos mateixos de construcció de la nació espanyola.90

Pel que feia a Fuster, però, davant d’aquest fracàs, nodrint-se d’ell i po dríem dir que «per sota», parlava del manteniment de la identitat valenciana, basada en la concepció essencialista centrada en la llengua. Seria aquesta identitat la que, des del segle XIII, sense canvis en la seua deﬁnició essencial per bé que sotmesa políticament als canvis històrics, com a «perifèria» no podria ser absorbida per l’acció homogeneitzadora de l’Estat espanyol fracassat.

És possible mantenir –i a la llum de l’evolució dels estudis historiogràﬁcs més recents– per a la història contemporània valenciana aquest model «dual» consistent en un procés de construcció de l’Estat i de la identitat espanyola totalment extern, i una etnicitat subjacent incapaç de desaﬁar l’Estat però encara insoluble? És a dir, la dualitat entre el «país» i l’«estat».91 Més aviat, el que cal és veure la identitat valenciana com el resultat d’una interacció entre el primer procés de construcció efectiva –i àmpliament reeixida– d’una identitat nacional moderna, l’espanyola, i el reacomodament de certs trets diferencials, com ara la llengua, en un nou marc històric.92 En canvi, Fuster va construir a partir d’ací un model identitari basat en un concepte d’autenticitat preestablert i estable. Serà amb la llengua com a tret deﬁnidor bàsic de la identitat i sobre la premissa de la unitat de les terres de parla catalana que Fuster podrà elaborar un contramodel d’anomalies i trajectòries mancades i una proposta política, la del projecte dels Països Catalans, per a capgirar-les. Per a Fuster la identitat valenciana com a identitat regional no seria, en canvi, sinó la conﬁrmació de l’acumulació d’anomalies i mancances de la trajectòria històrica valenciana. Un marc a «superar», a eliminar. Però, al marge de qualsevol lectura política, des d’un punt de vista historiogràﬁc, la identitat regional valenciana no pot presentar-se com una anomalia o desviació respecte d’una identitat valenciana essencial o originària. Es tracta d’una «etapa» històrica més, tan pròpia i tan valenciana com qualsevol altra.

I és que, en realitat, la posició fusteriana no pot ser entesa de cap manera sinó com a resultat de l’adopció i defensa dels postulats d’un discurs nacionalista: és a dir que aﬁrma una idea de nació i proposa una lectura del passat que s’hi adiga –ﬁns i tot en termes d’una frustració. En deﬁnitiva, el que fa tot discurs nacionalista –l’espanyol, òbviament, també. Un discurs nacionalista, el fusterià, crescut al segon terç del segle XX i alimentat per tradicions, valencianes o no, que procedien del segle XIX. A més, Fuster hagué de reﬂexionar en unes condicions explícites, les de la societat valenciana sota el franquisme, que marquen el seu horitzó tant teòric com d’acció pràctica. És, en deﬁnitiva, l’horitzó insuperable del seu temps escrit.

En la meua opinió, és necessari capgirar la idea que és possible traçar una continuïtat que vaja del segle XIII al segle XX, una continuïtat de caire etnocultural i que després siga objecte de redeﬁnició –primer pel regionalisme, després pel nacionalisme–, com si això fos una imatge imposada –i garantida «cientíﬁcament»– de manera inexorable pel pes de la història. Si un discurs així existeix és perquè fou traçat als segles XIX i XX. Certament, en els segles anteriors ja pogué existir un relat –com hem assenyalat, per exemple, en els cronistes d’època moderna– dels orígens: però no fou plantejat en cap sentit equiparable al que representa i signiﬁca en l’època de les nacions, què s’engega plenament el segle XIX.93 Fou aleshores quan es llançà una mirada retrospectiva que construïa un relat sobre la identitat valenciana entesa en termes de continuïtat. Primer per l’impuls del moment romàntic i de la Renaixença –i tot seguit pel valencianisme polític– i després pel mateix Joan Fuster –i la generació del nou nacionalisme valencià. Foren els autors de la Renaixença, en deﬁnitiva, els qui van efectuar una doble operació d’enorme transcendència.94 En primer lloc, convertint la llengua en el centre de la identitat valenciana. Malgrat que hi hagué molt d’element de sobrecompensació simbòlica més que no de voluntat d’acció política efectiva –tasca que correspongué al valencianisme polític–, la llengua va passar a ser un element deﬁnidor de la identitat valenciana, en uns termes que abans mai no s’havien donat –ni tan sols entre els autors setcentistes. La vinculació d’una dimensió ètnica a una deﬁnició i un àmbit polític –regional espanyol, en el cas de la Renaixença valenciana– és una característica inevitable en un món de nacions com és el segle XIX on aquestes dues dimensions, com hem assenyalat ja, eren indestriables. En el mateix sentit, cal apuntar, en segon lloc, l’elaboració d’un discurs historiogràﬁc poderós –el que la Renaixença va canonitzar amb el seu «regne perdut» com n’ha dit brillantment Pau Viciano, com a corol·lari–95 que dotava de sentit la connexió entre el present regional –una lectura concreta del present– i una lectura del passat assumida com a pròpia, i naturalment elaborada des de l’horitzó d’aquell mateix present –posterior a la revolució liberal i al marc d’un estat nacionalment deﬁnit. Precisament, era la condició de passat deﬁnitivament «perdut» el que permetia convertir-lo –en tant que àmpliament mal·leable– en instrument d’una reconﬁguració identitària que des de la Renaixença ja no abandonaria la seua centralitat en l’imaginari valencià. L’absència de cap element institucional, jurídic o polític mantingut des del passat una vegada abolit el sistema foral, i en el marc d’una reconﬁguració política i territorial dins de l’Estat-nació liberal espanyol –a diferència, per exemple d’altres casos com el basc o el navarrés,96 però similar, en gran mesura, al d’Aragó–97 va fer del relat històric sobre el passat perdut un element especialment adient. Això sí, era justament l’existència passada d’un marc institucional –deﬁnidor, a més, a efectes identitaris d’un territori que sí que podia identiﬁcar-se en el present– valencià el que feia el recurs a la història tan atractiu i viable.

En deﬁnitiva, doncs, la Renaixença i Fuster i l’embranzida del nou valencianisme són els dos moments claus en l’elaboració del relat sobre la identitat valenciana.98 Serà aleshores quan –en termes distints, amb horitzons culturals canviants i objectius polítics ﬁns i tot oposats– s’elabore una selecció dels elements del passat que seran considerats rellevants en cada present. És en cadascun d’aquests moments que, com hem assenyalat, es crea la imatge d’una identitat valenciana que es fa entroncar amb el segle XIII. Només de resultes de l’impuls que representa la construcció de la identitat valenciana en el marc regional –i amb el posterior qüestionament del valencianisme polític– serà possible imaginar la continuïtat ètnica –i territorial– en el temps, en el sentit modern: nacional –espanyol o no. Probablement, no hi hauria hagut un Fuster que trencara com ho va fer en l’escenari intel·lectual del franquisme, si no haguera existit prèvia ment una forta i reeixida identitat regional.99 D’una banda, amb l’existència d’un poderós discurs que feia de la història i de la llengua l’eix de la identitat valenciana; de l’altra, per l’àmplia difusió social d’un imaginari regional que, ﬁxat en el canvi de segle, entre 1878 i 1909 –entre la fundació de Lo Rat Penat i l’Exposició Regional de 1909– va reeixir a construir una forma precisa d’experi mentar la «valencianitat».100 Fuster construí una obra que reaccionava –mitjançant el relat de les mancances i anomalies del present, explicades pel recurs al passat– contra l’adulteració per part del franquisme de la identitat valenciana, la qual cosa el menava a discutir tout court la identitat regional i tot el que comportava. Això sí, el que qüestionava no era tant el relat que aquesta havia traçat com l’horitzó polític: Espanya. Però, si aquesta identitat regional no haguera estat forta –i reeixida– des del segle XIX, no hi hauria hagut cap identitat valenciana sobre la qual pensar. Això és el que era la identitat valenciana realment existent, i no cap continuïtat nacional hipotètica i indemostrable històricament entre els segles XIII i XX.

No és des de el segle XIII cap al segle XX (o XXI) que hem de mirar, sinó com des del segle XX (i XXI) es mira cap al segle XIII i es reconstrueix el que signiﬁca. És aquest el sentit d’imaginar, mitjançant un relat, una identitat per a l’ús del segle XIX, entre els autors de la Renaixença, o del XX de Fuster. Naturalment, imaginació no vol dir invenció falsa, com ja va respondre Benedict Anderson des del primer moment als crítics de la seua obra, en concret en una lectura tan interessada com la que Eric Hobsbawm va fer dels seus escrits. En els segles XII, XVI, XIX o XX ben bé que hi ha hagut quelcom que podem anomenar identitat valenciana. Però no que puga ser deﬁnit de manera estàtica ni amb una continuïtat essencialista ahistòrica. Imaginar la col·lectivitat –i, per tant, els seus orígens– a través dels relats identitaris és la manera com les societats es construeixen. Del que es tracta, a hores d’ara, és d’identiﬁcar el sentit precís de cada proposta.

Com va plantejar Pedro Ruiz, a propòsit de la interpretació fusteriana –i la de la historiograﬁa que gràcies a ell va poder produir-se als anys seixanta i setanta–, cal preguntar-se:

¿Tiene sentido hablar de «pueblo valenciano» como si se tratase de un sujeto histórico homogéneo? ¿Existe algo así como un proceso –ya sea una línea recta de progreso constante o una línea interrumpida por acontecimientos históricos responsables de nuestras desgracias actuales–, recorrida colectivamente por los valencianos y que apunta hacia un futuro liberador más o menos inmediato?101

És en aquest sentit que cal preguntar-nos com és possible elaborar un model d’anàlisi de la identitat que integre –si és que cal que siguen integrades– les discontinuïtats, les fractures, sense reiﬁcar la continuïtat d’un subjecte en el temps. Com identiﬁcar un subjecte col·lectiu en el passat si no és a través de les diversitats i diferències? Com evitar, però, que el treball de l’historiador siga com el d’una mena de «drapaire de les identitats vacants», com va dir Michel Foucault, en una tasca inacabable de racionalitzacions retrospectives?102 Com elaborar, doncs, un relat historiogràﬁc que no caiga en les limitacions d’un metarelat nacional(ista)?

En la meua opinió, i per difícil que ens resulte, aquest és el repte al qual el llegat del fusterianisme ha de fer front.

1 Segons sembla, Fuster, en una xarrada que va donar a la Casa de València a Barcelona el 1962, digué que el Nosaltres els valencians hauria d’haver-se referit obertament als «defectes» que caracteritzen els valencians com a poble. Vegeu X. Ferré: No tot era Levante feliz: nacionalistes valencians, 1950-1960, Benicarló, Alambor, 2000, p. 165.

2 Sobre aquesta interpretació fusteriana, vegeu F. Archilés: «Ni carn ni peix? Joan Fuster i la identitat nacional dels valencians», El Contemporani, 26 (2002), pp. 70-77.

3 La idea perdurarà, ﬁns i tot entre autors crítics amb altres plantejaments fusterians. Potser el cas més paradigmàtic siga el de J. V. Marqués: País Perplex, València, Eliseu Climent editor, 1974. La «perplexitat» i la noció de la «consciència fosca» articularan un discurs que, en el fons, era també una reﬂexió sobre l’ambigüitat. En canvi, és obertament represa la noció de l’ambivalència constitutiva a A. Piqueras: La identidad valenciana. La difícil construcción de una identidad colectiva, Madrid, Escuela Libre editorial, 1996, especialment pp. 25 i ss.

4 Com ha assenyalat Manuel Ardit, Fuster compartia elements importants amb el discurs del nacionalisme espanyol, i especialment una concepció essencialista de la nació, però no el caire metafísic. Vegeu M. Ardit, «Joan Fuster i la història del País Valencià», dins AADD: Homenatge a Joan Fuster, València, Consell Valencià de Cultura, 1994, p. 273. En certa manera, això ho havia intuït potser per primera vegada, R. L. Ninyoles (Madre España, València, Prometeo, 1979, pp. 16 i ss.).

5 Vegeu I. Saz: España contra España. Los nacionalismos franquistas, Madrid, Marcial Pons, 2003.

6 He desenvolupat aquesta argumentació a F. Archilés: «Narrar la nación fracasada. Narrativas del fracaso e historiografía española contemporánea», dins E. Nicolás, C. González (eds.): Mundos de Ayer, Murcia, Editum, 2009, pp. 217-245.

7 No hauríem de descartar que un poc de tot això es donà en Fuster en un sentit similar. Caben pocs dubtes del caràcter traumàtic que tingué la Guerra Civil per a l’adolescent que era Fuster a la Sueca del 1936.

8 Vegeu J. Fuster: Nosaltres els valencians, Barcelona, Edicions 62, 1962, pp. 105 i ss. Altra cosa és que Fuster no feia sinó argumentar sobre una base plenament correcta pel que feia a la composició original del repoblament del terrirori valencià originari. Aquest aspecte, objecte de polèmiques i disputes, ha quedat deﬁnitivament clos amb l’obra d’E. Guinot: Els fundadors del Regne de València: repoblament, antroponímia i llengua, València, Tres i quatre, 1999.

9 Així com altres elements que procedien de l’«esquema dualista» ja present en la historiograﬁa valenciana romàntica i que Fuster havia interioritzat plenament, com ha argumentat amb acuïtat Manuel Ardit. Vegeu M. Ardit: «Joan Fuster i la història del País Valencià», op. cit., pp. 276 i ss.

10 Vegeu E. Balibar i I. Wallerstein: Raza, nación y clase, Madrid, Iepala, 1991, pp. 135-136.

11 En especial, B. Anderson: Comunitats imaginades: reﬂexions sobre l’origen i propaga-ció del nacionalisme, Catarroja-Barcelona, Afers-Universitat de València, 2005 (edició original anglesa, 1983).

12 Destacats balanços i antologies sobre la producció historiogràﬁca són els treballs següents: G. Eley, R. G. Suny (eds.): Becoming national. A reader, Nova York-Oxford, Oxford University Press, 1996; U. Özkirimli: Theories of nationalism: A critical introduction, Basingstoke-Nova York, Palgrave Macmillan, 2000. Un interessant balanç, que prova com el seu autor ha replegat posicions en anys posteriors respecte de l’acceptació dels plantejaments modernistes, és el d’A. D. Smith: Nationalism and Modernism: a critical survey of recent theories on nations and nationalism, Londres, Routledge, 2000.

13 Vegeu R. Brubaker: Nationalism reframed, Cambridge, Cambridge University Press, 1996, p. 16.

14 Aquesta caracterització a A. Motyl: Revolutions, Nations and Empires, Nova York, Columbia University Press, pp. 91-93.

15 Vegeu A. Smith: «Nations and History», a M. Guibernau, J. Hutchinson (eds.): Understanding Nationalism, Oxford, Polity Press, 2001, pp. 9-31, i també dins La identidad nacional, Madrid, Trama editorial, 1997, pp. 18-19 i ss., i a La nació en la història, Catarroja, Afers, 2002, pp. 97-99. El nucli dels plantejaments d’A. Smith estaven ja, però, al seu treball clàssic L’origen ètnic de les nacions, Catarroja, Afers, 2008.

16 La gran desproporció entre grups «ètnics» i nacions la va remarcar W. Connor: Ethnonationalism: The quest for understanding, Princeton, Princeton University Press, 1994.

17 J. Armstrong: Nations before nationalism, Chapel Hill, University of North Carolina, 1982.

18 Potser la millor anàlisi crítica és la que desplega U. Özkirimli: «The nation as an artichoke? A critique of ethnosymbolist interpretations of nationalism», Nations and Nationalism, 9 (3), pp. 339-355.

19 En aquest sentit, molt més complex que el marc assenyalat per Smith, pot veure’s T. H. Eriksen: Etnicity and nationalism: anthropological perspectives, Londres, Pluto Press, 1993.

20 El millor balanç teòric a U. Özkirimli: Theories of nationalism: A critical introduction, Basingstoke-Nova York, Palgrave Macmillan, 2000.

21 H. Kohn: The idea of nationalism. A study in its origins and background, New Brunswick, Transaction Publishers, 2005 (ed. original de 1944), p. 6.

22 Aquest autor assenyala, però, una dada interessant quan diu que en el cas de la llengua catalana, com en el cas txec, la continuïtat entre el llenguatge literari medieval i el del segle XIX és viable, sense que els models de la llengua hagen divergit de manera irrecociliable o haja desaparegut la llengua. Això podria explicar que, ja a l’època dels nacionalismes, la llengua haja ocupat un lloc destacat. Però, només a condició que –en la terminologia de Hroch, en les fases A i B del seu model– hi haja un moviment que explicitament reivindique la llengua. Vegeu M. Hroch: In the national interest. Demands and Goals of European National Movements of the Nineteenth Century: A comparative pespective, Praga, Charles University, 2000, pp. 65 i ss. Sobre la diversitat d’usos de les llengües en els nacionalismes europeus, S. Barbour, C. Carmichel (eds.): Language and nationalism in Europe, Oxford, Oxford University Press, 2000.

23 H. Bhabha (ed.): Nation and narration, Londres, Routledge, 1990.

24 Vegeu S. Berger: «Introduction: narrating the nation: Historiography and Other Genres», dins S. Berger, L. Eriksonas, A. Mycock (eds.): Narrating the Nation. Representations in History, Media and the Arts, Nova York-Oxford, Berghahm Books, 2008, p. xii.

25 J. Breully: «Nationalism and the making of national pasts», dins S. Carvalho, F. Gemenne (eds.): Nations and their Histories. Constructions and representations, Basingstoke, Palgrave, 2009, p. 7.

26 D’ací que la voluntat de «descentrar» la nació i qüestionar la seua pretesa constitució essencial hagen estat elements sobre els que ha incidit la crítica postcolonial, com la del mateix Bhabha.

27 J. Fuster: «Repàs de Muntaner», dins J. Fuster: Examen de consciència, Barcelona, Edicions 62, 1968, pp. 131-134, citacions de la p. 133. El text fou publicat originalment a El Correo Catalán, el 14 de gener de 1962. Muntaner és una de les veus a qui Fuster atorga més crèdit al Nosaltres, especialment a les pp. 36 i ss. Aquesta idea és de llarg recorregut en l’obra de Fuster, i la tornem a trobar, anys més tard, el 1968. Dirà Fuster: «De fet, però, Jaume I encarna la glòria i l’esperança d’aquella operació inicial [...] Doncs bé: ell mateix, Jaume I, fou el primer a sembrar-hi els gèrmens de dissolució. Ni li’n farem retret, naturalment. Seria un “anacronisme”, això de “criticar”, un polític del segle XIII amb judicis o prejudicis del segle XX. Jaume I tenia una concepció patrimonial dels seus estats, similar a la que tenien tots els reis i reiets de la seua època. “Patrimonial”, no “nacional”. Per a ell, el seus regnes eren un bé, seu, una mena de propietat privada, i en disposà com li vingué de gust. Les conseqüències ulteriors li eren imprevisibles». I encara dirà, al mateix text: «Aquestes divisions que a nosaltres ens semblen aberrants i lamentables, i que no poden deixar de semblar-nos-ho, van frustrar les expectatives d’unitat definitiva que s’esbossaven en el segle XIII. La història és com és i no val la pena que ens hi aturem amb elegies o amb imprecacions. Jaume I va preparar la nostra “unitat”, i tot seguit la desbaratà» (J. Fuster: «Hi ha més catalans encara», originalment publicat a Dolça Catalunya, vol. III [Barcelona, Editorial Mateu, 1970] i recollit dins J. Fuster: Un país sense política, Alzira, Bromera, 1995, pp. 171 i 173). Tot plegat, sembla que Fuster es vacuna contra l’anacronisme –contra una voluntat «romàntica» d’unitat política frustrada–, però això és exactament el contrafactual que posa en dansa, hipòtesi al davant de la qual desplega el perill –en la seua visió, la certesa– d’una fragmentació que s’hauria evitat si la unitat haguera estat un fet.

28 T. Llorente: Valencia, t. 1, Barcelona, Daniel Cortezo y Cía., 1887, p. 173.

29 Un revelador estudi sobre aquest discurs històric, a J. R. Segarra: «El discurs històric en la construcció de la identitat valenciana contemporània: Xàtiva com a mite», Recerques, 52-53 (2006), pp. 187-209.

30 Vegeu F. Barberà: De regionalisme..., op. cit., p. 33.

31 D’aquesta manera, trobarem al Nosaltres, tant de manera explícita com subjacent, una narrativa històrica en què estan ben presents els tres elements d’aquest discurs vuitcentista, és a dir, el moment fundacional: la conquesta, les Germanies i la ﬁ del sistema foral. A més d’heretar l’esquema dualista que tant de pes tindria en la producció del valencianisme posterior –com ara a El País Valencià de Felip Mateu i Llopis. Fuster despullaria, però, aquesta narrativa de la seua retòrica més inﬂada, i la entrellaçaria amb una lectura metodològicament ben distinta –bastida en la història econòmica i social i el marxisme. Però no modiﬁcaria, per dir-ho així, el terreny de joc: el marc del relat de l’auge, plenitud i caiguda d’una identitat. En tot cas, correspon a Fuster haver emfasitzat la importància de l’element lingüístic en la conﬁguració de la identitat valenciana.

32 Vegeu S. Berger: «On the role of myths and history in the construction of national identity in modern Europe», European History Quarterly, vol. 39 (3), pp. 490-502. La posició etnosimbolista, a A. Smith: «National Identity and Myths of Ethnic descent», dins A. D. Smith: Myths and memories of the nation, Oxford, Oxford University Press, 1999, pp. 57-96.

33 J. Torró: El naixement d’una colònia: dominació i resistència a la frontera valenciana (1238-1276), València, Universitat de València, 1999.

34 Hi ha un aspecte mal conegut però que, en la meua opinió, convindria considerar. A més de la presència d’un discurs sobre el llinatge i els orígens en el segle XIII, caldria saber quan i amb quina força es desenvolupà un relat sobre els orígens previs al segle XIII. De fet, els cronistes valencians d’època moderna així ho van fer. Fou el cas de Pere Antoni Beuter –que va marcar una pauta que després seguirien G. Escolano i F. Diago–, qui el 1538 publicava precisament la seua Primera part de la Història de València, que tracta de les antiguitats d’Espanya i fundació de València, amb tot lo discurs ﬁns al temps que l’ínclit Rei don Jaume la Conquistà. Certament, Beuter no volia ni podia menystenir la importància de la conquesta del segle XIII, però introduïa un amplíssim recorregut que traçava el primer poblament d’Espanya i el primer de València, situant-lo en Túbal, nét de Noé, i els seus descendents –de manera que, gens casualment, el relat genealògic d’Espanya i València coincidien, i per tant es reforçava el programa de la monarquia hispana. En concret, en València, el primer nucli habitat era, segons Beuter, Sagunt. Com assenyala V. J. Escartí, la voluntat de Beuter era mostrar als seus lectors el naixement –cal afegir: doble en el temps– de la ciutat i del regne quelcom vinculat «amb el sentiment de particularisme regnícola que ja venia manifestant-se en els textos del segle XV». Vegeu V. J. Escartí: «Introducció», a P. A. Beuter: Primera part de la Història de València (València 1538). Segunda parte de la crónica general (València, 1604), València, Consell Valencià de Cultura, 1995, p. 21. A més, Beuter, com farien els qui el van seguir, incloïa referències tant a la presència dels visigots com a la conquesta de València per part del Cid, atorgant-los un lloc destacat en el relat. En deﬁnitiva, sembla que resta establert i per molt de temps el relat d’una doble «ﬁcció fundacional». Així, el 1738 veia la llum, i després d’un segle d’absències d’obres generals, la darrera de les quals havia estat la de Diago, un treball menor però ben signiﬁcatiu ja que resumia i actualitzava bona part dels plantejaments i tòpics previs. Es tracta del Resumen historial publicat pel llibreter Pascual Esclapés (vegeu P. Esclapés: Resumen historial de la Fundación, i antigüedad de la ciudad de Valencia de los Edetanos, vulgo del Cid, edició facsímil, Ajuntament de València, 2004). Cal dir que aquest llibre fou reeditat almenys dues vegades més el segle XIX, i potser fóra el text més difós fins que Vicent Boix inaugurà una nova etapa. Així, per exemple, la seua empremta pot veure’s en un text menor però característic –decididament defensor d’un autoctonisme emfàtic– que pel que fa al relat històric sembla procedir d’Esclapés, com és V. I. Franco: El carácter del genio valenciano, València, 1798, facsímil editat per París-Valencia, València, 1995). En aquest breu resum, l’autor seguia Beuter i la seua genealogia tubalista, i li atorgava notable importància a l’episodi del Cid, abans de tractar l’arribada de Jaume I, que apareix inserida com un element més en la narració. Un fet que, en el fons, no deixa de resultar interessant, si tenim en compte que el volum va ser confegit precisament amb motiu del cinquè centenari de la conquesta de la ciutat de València. D’altra banda, i després d’importants canvis en l’estudi erudit i historiogràﬁc que abandonaven les genealogies mítiques, probablement des del segle XVIII, podem trobar un discurs de caire «iberista» que establia els orígens racials dels valencians molt abans del moment de la Conquesta, i en concret en els pobles ibers –reconvertits després sota la cultura romana. La idea d’una València edetana –ja present al títol d’Esclapés, però–, fou reforçada al llarg del segle XIX quan l’iberisme assolí una força remarcable. De fet, aquest discurs estigué ben present entre els nacionalistes valencians del primer terç de segle –així com ho havia estat en el catalanisme de Prat de la Riba–, ja foren Ignasi Villalonga, Gaetà Huguet o encara Felip Mateu i Llopis –i que en graus diversos perduraria en la idea dels substrats lingüístics de Sanchis Guarner o en les teoritzacions de Nicolau Primitiu. En realitat, fou Teodor Llorente el primer a incidir a l’època contemporània en la importància radical del tall que havia representat el segle XIII.

35 V. Baydal: «“Què som, i per què som com som”. Un nou model interpretatiu per a l’evolució històrica de la identitat col·lectiva valenciana», dins M. Lanusse, J. A. Martínez, A. Monzón (eds.): Vida amunt i nacions amunt. Pensar el País Valencià en termes de globalització, València, Universitat de València, 2008, pp. 189 i ss. El fet, que també assenyala Baydal, que aquesta identitat territorial valenciana a partir d’un determinat moment «atraga» la dimensió ètnica per a identiﬁcar a nivell onomàstic el gentilici o el nom de la llengua, no canvia el fet que és la identitat territorial la que marca on rau la força en què gravita el marc identitari. A més, és una prova que, en realitat, la deﬁnició «ètnica» és secundària i funcional respecte del marc territorial –és a dir, el definit jurisdiccionalment.

36 Sobre la dimensió simbòlica del català en el cas del Principat, en contrast amb el període postforal, vegeu J. L. Marfany: La llengua maltractada, Barcelona, Empúries, 2001.

37 37. Vegeu J. Millán: «Una petjada identitària. Els canvis en l’espai durant el triomf de l’agricultura a l’extrem sud valencià», Afers, 61 (2008), pp. 741-758.

38 Vegeu R. Narbona: El nou d’octubre: ressenya històrica d’una festa valenciana (segles XIV-XX), València, Consell Valencià de Cultura, 1997. Fins i tot James Casey, que apunta que «una de les grans forces que mantenien junts els valencians en una consciència d’identitat col·lectiva era, sens dubte, la constant i periòdica representació d’esdeveniments del passat del país», quan analitza la celebració del 1638 ha d’assenyalar que en la ruta processional: «Els altars de carrer il·lustren essencialment les virtuts de la fe catòlica; el rei en Jaume i els seus cavallers es difuminen en un segon terme». Vegeu J. Casey: «El patriotisme en el país Valencià», Afers, 23-24 (1996), pp. 9-30, ara dins J. Casey: La terra i els homes. El País Valencià a l’època dels Àustria, Catar-roja-Barcelona, Afers, 2005, pp. 164-165.

Potser, tot plegat, tampoc és tan diferent de la «memòria» històrica global del rei Jaume I. Si bé consagrat com a rei de «bona memòria», als segles XIV i XV la seua ﬁgura es difumina notablement, i en tot cas la imatge que sura és la del rei que va derrotar els inﬁdels. Caldrà esperar a les ambivalents referències als cronistes dels primers segles d’època moderna per a assistir a una revifalla de l’interés que, de totes formes torna a decaure els segles XVII i XVIII. Caldrà esperar, justament, el segle XIX per a que la seua imatge assolesca una remarcable centralitat i que, precisament, siga vinculat netament a la condició de creador de la comunitat. Vegeu E. Belenguer: Jaume I a través de la història, vol. I, València, Eliseu Climent editor, 1984, pp. 45-113.

39 D’altra banda, els cronistes d’època moderna a què abans al·ludíem, podien tenir una noció clara del llinatge d’origen i de la procedència de la llengua dels valencians –així, per exemple, en el cas de Martí de Viciana–, però això no els convertia en els elements centrals del seu relat.

40 Sobre el canvi de signiﬁcat de la paraula nació en la modernitat, ha argumentat E. J. Hobsbawm: Naciones y nacionalismo desde 1780, Barcelona, Crítica, 1991, pp. 23 i ss. Sobre l’ús del període medieval en els discursos nacionalises, P. J. Geary: The myth of Nations. The medieval origins of Europe, Princeton, Princeton University Press, 2002.

41 En aquest sentit resulta molt interessant l’opinió que recentment en donava Joan Francesc Mira, representant de la generació de nous valencianistes dels anys seixanta i un dels autors que més ha contribuït a reﬂexionar sobre la identitat dels valencians. Així, ha assenyalat que: «Des del punt de vista de la interpretació de la història, nosaltres no vam tenir prou en compte l’especiﬁcitat historicopolítica del País Valencià. De vegades s’ha arribat a dir, absurdament, que el territori de la nació catalana era un ﬁns que “Espanya” el va dividir pel riu de la Sènia, quan el riu de la Sènia és una frontera històrica originària! El Regne de València comença la seua existència com un estat medieval. Com un regne, no com a part d’un altre territori. El Regne de València és fundacional com a tal entitat política. Que aquella gent era majoritàriament d’orígens catalans i en un primer moment se sentien catalans, doncs sí: hi ha molts de papers que ho demostren i ho expliquen. La realitat territorial i nacional valenciana, però, només existeix en tant que açò era originàriament un regne, un territori amb uns límits i amb una formació politicoinstitucional pròpia. I això té conseqüències decisives. Per tant des del punt de vista de l’espai polític, mai ha format part d’una entitat que es poguera dir Catalunya. Però durant un temps no vam donar, a aquest fet, la importància que es mereixia. Va ser un error. I això és diferent del fet lingüisticocultural, ﬁns i tot de molts components bàsics etnonacionals, que efectivament són compartits amb Catalunya» (P. A. Pons: La vida, el temps, el món: sis dies de conversa amb Joan F. Mira, València, Universitat de València, 2009, pp. 80-81).

42 No obstant això, Fuster es curava en salut i de fet la primera part de Qüestió de noms acabava quan assenyala que «els particularismes són uns prejudicis difícils d’extirpar. No oblidem tampoc –fóra ingenu– que no són gratuïts: hi ha “particularismes” perquè hi ha “particularitats”. I en aquest punt és on comença la nostra tasca avui» (Joan Fuster: «Qüestió de noms», Serra d’Or, 8-9, agost de 1962, citacions de les pp. 16-18. Una tasca per a eliminar les particularitats o per a redimensionar-les?

43 Per exemple, aquesta qüestió mai no és problematitzada a la síntesi, d’altra banda excellent, d’A. Furió: Història del País Valencià, València, Institució Alfons el Magnànim, 1995.

44 Es pot comprovar la interiorització del relat clàssic del nacionalisme valencià, independentment de la seua tesi crítica sobre el model nacional, a J. F. Mira: Sobre la nació dels valencians, València, Eliseu Climent editor, 1996 (una crítica a aquest treball la va fer M. Martí: «Alternativa nacional i història», Hac, núm. 1 (2001), pp. 25-38). El títol del present article pretén ser un homenatge, malgrat les discrepàncies, al títol de l’obra de Joan Francesc Mira.

45 Aquesta obsessió per datar amb precisió documental les etapes i períodes d’aparició i ús d’un nom o un altre, es veu sorprenentment reﬂectida al molt informat treball d’A. Ferrando: Consciència idiomàtica i nacional dels valencians, València, Institut de Filologia Valenciana, 1980.

46 Per no parlar dels símbols, on s’eternitza, per exemple, la qüestió de la «bandera» dels valencians a l’època medieval, com si aquest concepte tinguera cap sentit «identitari» col·lectiu en aquells moments. Cosa, que, d’altra banda, reconeixen els mateixos autors que recentment han continuat amb aquesta polèmica. Vegeu P. Viciano: Barres i corones: la bandera de la ciutat de València (segles XIV-XIX), Catarroja, Afers, 2008.

47 És evident, d’altra banda, que res pot ser més diferent a cap marc de sobirania en sentit contemporani i nacional. Les Corts Valencianes ni eren ni podien ser un parlament de la «nació».

48 També en aquesta direcció, no deixa de ser curiós que puga argumentar-se, per exemple, l’existència d’un sistema de pesos i mesures, o de moneda pròpia. Amb certesa, aspectes com aquest degueren contribuir, i sobretot en l’àmbit quotidià, a construir unes rutines especíﬁques antropològicament rellevants. Però, un cop més, el seu sentit era diferent al d’un mecanisme identitari nacional. I, per descomptat, aplicable a tot el territori foral, independentment d’elements lingüístics i encara religiosos, amb la qual cosa no sembla clara la seua relació amb un marc d’identitat ètnica precisa.

49 Com es desprèn, per exemple, de la informació que aporta per al cas de Mallorca A. Mas: Esclaus i catalans. Esclavitud i segregació a Mallorca durant els segles XIV i XV, Palma de Mallorca, Lleonard Muntaner, 2005.

50 Vegeu A. Rubió Vela: Epistolari de la València medieval (II), València, Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana / Publicacions de l’Abadia de Montserrat, València / Barcelona, 1998, pp. 37- 42, i els documents reproduïts a pp. 125-128, 221-222, 233-234. D’altra banda, sobre la pluralitat que inclou la deﬁnició de «catalans», en dóna exemples –i referits als àmbits universitaris de Montpeller o Lleida– Xavier Torres quan assenyala que igual incloïa els valencians com els aragonesos. O ﬁns i tot separava els valencians com a nació dels catalans tot incloent els valencians en una «nació» amb gent de Cartagena i Múrcia. Vegeu X. Torres: Naciones sin nacionalismo. Cataluña en la monarquía hispánica (siglos XVI-XVII), València, Publicacions de la Universitat de València, 2008, pp. 56-57.

51 Vegeu V. J. Escartí: Memòria privada: literatura memorialística valenciana del segle XV al XVIII, València, Eliseu Climent editor, 1998.

52 Vegeu J. Fuster: Poetes, moriscos i capellans, València, Eliseu Climent editor, 1986 (ed. original, 1962), pp. 183, 191 i ss, i 168.

53 J. Aierdi: Dietari: notícies de València i son regne de 1661 a 1664 i de 1667 a 1679 (a cura de Vicent Josep Escartí), Barcelona, Barcino, 1999, p. 48.

54 J. Casey: El Regne de València al segle XVII, Barcelona, Curial, 1981, pp. 263 i 283. Altres estudis per a la corona d’Aragó, els recull V. Baydal: «Què som, i per què som com som»..., op. cit., pp. 191 i ss.

55 Vegeu J. Casey: «“Una libertad bien entendida”: los valencianos y el estado de los Austrias», Manuscrits, 17 (1999), pp. 237-252.

56 X. Torres: Naciones sin nacionalismo..., op. cit., pp. 79 i 89. Per a l’autor, tot i no poder parlar de nació en el sentit contemporani, existiria un «patriotisme» que articularia una forma d’identitat catalana com a cos polític, i d’ací el títol del seu llibre. En la nostra opinió aquesta aﬁrmació d’una forma d’identitat col·lectiva catalana és ben interessant però no resol el dubte de com perviu a les transformacions del nou sentit polític a partir de les revolucions liberals i l’aparició especíﬁca de la idea de nació. En aquest moment el sentit polític i l’«ètnic» se sumen, i això és, en darrera instància, un sentit del tot diferent al de la terra o la província que Torres argumenta.

57 Pel que fa a la identitat catalana a l’època moderna i el paper de la llengua, vegeu J. L. Marfany: La llengua maltractada, Barcelona, Empúries, 2001, pp. 144 i ss.

58 La blanor dels valencians segons la frase del comte-duc d’Olivares tan sovint reportada (també per Joan Fuster a la introducció del Nosaltres..., op. cit., p. 18) tenia molt a veure, com va assenyalar James Casey amb el fet que les institucions del Regne no estaven pensades per a sostenir un conﬂicte a gran escala amb el rei. En concret aquest autor assenyala com la Diputació de València era, a diferència de Catalunya i Aragó, un organisme sense poder polític real. Des d’inicis del segle XVII el rei governà sovint per decret ignorant les Corts. Vegeu J. Casey: El Regne de València..., op. cit., pp. 263 i ss. A més, l’estreta vinculació econòmica amb Castella i el desenvolupament d’una xarxa urbana que tendia a la connexió municipi-corona, són factors poderosos que cal afegir.

59 Especialment interessant és el cas dels usos lingüístics per part de l’església. Com ha mostrat Vicent Pitarch, la tasca castellanitzadora des del segle XVI fou un fet cabdal. Sobretot a instàncies de l’arxidiòcesi de València, però també motivat per altres organismes, com el consistori de Castelló. Vegeu V. Pitarch: Llengua i església durant el barroc valencià, València / Barcelona, Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana / Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2001.

60 En realitat, caldria precisar molt que vol dir «memòria històrica» en cada moment concret. Caldria esbrinar en detall com s’intentava ﬁxar, impulsada per qui, amb quina funció, així com els graus reals de difusió i recepció. En aquest sentit, és necessari no confondre el signiﬁcat assolit en el passat amb els que té en la contemporaneïtat pel que fa a la seua vinculació amb una memòria estrictament nacional. L’ús dels símbols o la reﬂexió sobre el passat són radicalment diferents. En aquest darrer sentit cal veure el capítol onzè del treball de B. Anderson: Comunitats imaginades..., op. cit.

61 Aquesta és una fecunda perspectiva oberta per H. Lefebvre: The production of space, Londres, Wiley-Blackwell, 1992.

62 Probablement, la ﬁgura més important al llarg del segle XVIII, pel que fa a la reconstrucció de l’imaginari espacial, fou la del botànic Cavanilles, més que no la d’altres il·lustrats i erudits. Com que les seues activitats s’allunyen de l’àmbit literari o historiogràﬁc, ha restat per molt de temps menystinguda –poques planes trobarem en Fuster, per exemple, que li siguen dedicades, i no per desconeixement de l’autor suecà. Fet i fet, la tasca de Cavanilles és absolutament clau per entendre després el treball de Teodor Llorente al seu llibre Valencia. Vegeu J. F. Mateu: «El discurs il·lustrat de les Observaciones del Reyno de Valencia», Cuadernos de Geograﬁa, 62 (1991), pp. 191-201.

63 Aquesta dimensió col·lectiva de l’Exposició va ser assumida ﬁns i tot per republicans tan localistes com els castellonencs. Vegeu F. Archilés: Parlar en nom del poble. Cultura política, discurs i mobilització social al republicanisme castellonenc (1891-1909), Castelló, Ajuntament de Castelló, 2002.

64 Fet i fet, el mateix que Fuster descrivia la situació no ja del País València sinó també de Catalunya com la del predomini de les condicions que menaren a un «nacionisme» –un autoctonisme poderós i queixós–, però no a un nacionalisme. Aquesta reﬂexió la feia a la veu nacionalisme que apareix a J. Fuster: Diccionari per a ociosos, Barcelona, Edicions 62, 1982 (ed. orig. 1964), pp. 115-120.

65 Des de perspectives analítiques ben diferents, vegeu J. Varela: «Nación, patria y patriotismo en los orígenes del nacionalismo español», Studia Historica. Historia Contemporánea, 12 (1994), pp. 31-44; P. Fernández Albadalejo: «Dinastía y comunidad política: el momento de la patria», dins P. Fernández Albadalejo: Materia de España. Cultura política e identidad en la España moderna, Madrid, Marcial Pons, 2007, pp. 197-244; P. Ruiz Torres: «La Historia en el primer nacionalismo español: Martínez Marina y la Real Academia de la Historia», en Miscel·lània Ernest Lluch, Vilassar de Mar, Fundació Ernest Lluch, 2006, vol. 1, pp. 689-712.

66 Vegeu J. Álvarez Junco: Mater Dolorosa. La idea de España en el siglo XIX, Madrid, Taurus, 2001, pp. 119 i ss.

67 A. Mestre: Historia, fueros y actitudes políticas. Mayans y la historiografía del XVIII, Universitat de València, 2000 (1a ed. Ajuntament d’Oliva, 1970).

68 El mateix Fuster s’hi va referir en un text tardà, del 1989. Vegeu J. Fuster: «Català i castellà entre els valencians de la Il·lustració», dins Obra completa, vol. 7, Barcelona, Edicions 62, 1994, pp. 294-315.

69 Vegeu J. D. Climent: L’interés per la llengua dels valencians (segles XV-XIX), València, Consell Valencià de Cultura, 2003.

70 J. Millán: «El País Valencià, en l’inici de l’Estat centralista del vuit-cents. Una aproximació», dins L’Estat-nació i el conﬂicte regional: Joan Mañé i Flaquer, un cas paradigmàtic, 1823-1901, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2004, pp. 63-90. De totes formes, el mateix autor també ha assenyalat un àmbit que requeriria més atenció de la que se li ha dedicat sovint, com és l’àmbit de l’espai local. Així, a Oriola, i després de la Nova Planta, i ﬁns enllaçar amb la revolució liberal, s’haurien mantingut elements simbòlicament ben signiﬁcatius, com ara que el vincle local amb la monarquia espanyola se simbolitzava amb l’emblema de les quatre barres. En les seues paraules: «la identitat local, pilar inexcusable de la identitat espanyola, quedava també indestriablement lligada al record del passat valencià» (J. Millán: «Una petjada identitària...», op. cit., p. 755). Es tracta d’un cas aïllat o podríem trobar més exemples arreu del País Valencià? Potser un cas extrem de discontinuïtat fou el de Xàtiva, convertida en San Felipe. Vegeu I. Blesa: Un nuevo municipio para una nueva oligarquía. Oligarquías y poder local. Xàtiva, 1707-1808, València, Publicacions de la Universitat de València, 2005.

71 J. R. Segarra: «Dels signiﬁcats de ser valencià en 1808», Saó, 329 (2008), p. 18. Sobre els esdeveniments de 1801 en conjunt cal veure M. Ardit: Revolución liberal y revuelta campesina, Barcelona, Ariel, 1977, pp. 98 i ss.

72 A més de les diverses obres d’aquest autor cal veure les reﬂ exions especíﬁ ques dedicades al període a J. Martí Mestre: «La literatura popular durant la guerra del francés: els col·loquis valencians», Saó, 329 (2008), pp. 21-24.

73 Vegeu M. Ardit: Revolución liberal..., op. cit., pp. 120 i ss. És interessant destacar que el 1810, la ciutat va demanar que la Mare de Déu dels Desemparats –patrona de la ciutat i del Regne, des que substituí la Mare de Déu del Puig– fóra proclamada generalíssima dels exèrcits (ibidem, p. 136).

74 És realment cridanera la representació que apareix en alguns gravats de la guerra del Francés fets a València. Per exemple, en un dels conservats al British Museum, apareix un valencià, com resa el mateix gravat, vestit amb saragüells, és a dir, com a camperol, cremant uns francesos. El gravat s’acompanya de la llegenda «Viva España. Muera Napoleón». La imatge apareix reproduïda a El primer liberalisme: l’aportació valenciana, València, Biblioteca Valenciana, 2001, p. 21.

75 El 1910, en el marc de les commemoracions nacionalistes del centenari de la guerra del 1808, Francisco Almarche Vázquez es proposarà fer un treball erudit de recopilació d’escrits de premsa d’aquells esdeveniments. L’ampli recull mostra ﬁns a quin punt el patriotisme espanyol amerava aquells escrits apareguts a la premsa valenciana i que Almarche no hagué d’espigolar amb diultats. Vegeu F. Almarche: Ensayo de una bibliografía de folletos y papeles sobre la guerra de la Independencia publicados en Valencia 1808-1814, Saragosssa, 1910, edició facsímil a càrrec de G. Ramírez i V. León, València, Sociedad Bibliográa Valenciana «Jerónima Gales», 2009.

76 Sobre els diputats valencians que participaren a les Corts de Cadis, vegeu M. Ardit: «El grupo valenciano en Cádiz», dins G. Ramírez (ed.): Valencianos en Cádiz. Joaquin Lorenzo Villanueva y el grupo valenciano en las Cortes de Cádiz, Cadis, Fundación Municipal de Cultura, 2008, pp. 39-71.

77 L’anàlisi més exhaustiva i precisa de l’obra d’aquests dos autors (així com la de Canga Argüelles), a C. García Monerris: «Lectores de historia y hacedores de política en tiempos de fractura “constitucional”», Historia Constitucional (revista electrònica), núm 3 (2002) <http:// hc.rediris.es/03/index.html> (la reﬂexió sobre una cultura foralista, a la pàgina 97). Val a dir que la lectura de la professora Carme Garcia Monerris, reconceptualitza la presència de la història en l’articulació d’un discurs polític i territorial en un sentit diferent al que, tot atribuint-li un caire més conservador, ha argumentat J. M. Portillo: Revolución de Nación: orígenes de la cultura constitucional en España (1780-1812), Madrid, Centro de Estudios Políticos y Constitucionales, 2000. Sobre l’obra de Borrull en altres escrits i intervencions cal veure l’estudi de Maria Luisa Castillo, dins F. J. Borrull: Discursos e intervenciones parlamentarias en las Cortes de Cádiz, València, Institució Alfons el Magnànim, 2007.

78 Per això resulta discutible l’argumentació que desplega Vicent Baydal quan tracta de mostrar les posicions de Borrull o Ribelles com una mostra de la defensa per part de certes elits d’una identitat valenciana especíﬁca. Vegeu V. Baydal: «Què som, i per què som com som»..., op. cit., pp. 204 i ss., on situa aquesta argumentació en el marc de la discussió contra la interpretació fusteriana de manca d’una identitat valenciana poderosa del segle XVI endavant i de la tesi de la «desviació nacional». Però, el ben cert és que Fuster mai no va dubtar que hi haguera una identitat autòctona forta, sinó que estava subordinada a altres interessos no «nacionals» (nacionalment catalans). Com argumenta Baydal, hi havia unes elits amb un discurs d’abast valencià, i així reﬂexionaren Borrull o Ribelles, però és tal el grau de reivenció a què sotmeteren el discurs sobre el passat, que no hi ha altra opció que interpretar el seu com un discurs immers de ple al si del procés de tall de la revolució liberal en marxa i, per tant, d’imaginació de la nació espanyola.

79 Sobre el discurs històric de Boix i el liberalisme valencià, cal veure l’aportació de Josep Ramon Segarra dins F. Archilés, i J. R. Segarra: «Renaixença i identitat nacional: Constantí Llombart i la construcció de l’imaginari regional valencià», en V. J. Escartí, R. Roca (eds.): Constantí Llombart i el seu temps, València, Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2005, pp. 54-77. Sobre el conjunt de l’obra de Boix, vegeu E. Ortega: Vicent Boix: aproximació biogràﬁca al romanticisme valencià, València, Alfons el Magnànim, 1987. Sobre aquesta tradició interpretativa dels Furs i les seues continuïtats, cal veure P. Viciano: La temptació de la memòria, València, Eliseu Climent editor, 1995, pp. 97 i ss.

80 78. J. R. Segarra: «Dels signiﬁcats de ser valencià en 1808», op. cit., pp. 19-20.

81 Aquesta argumentació estava ja present a M. Martí, F. Archilés: «La construcción de la nación española en el siglo XIX: logros y límites de la asimilación en el caso valenciano», Ayer, 35 (1999), pp. 171-190.

82 Vegeu M. C. Romeo: «Discursos de nació i discursos de ciutadania al liberalisme del segle XIX», Afers, 48 (2004), pp. 309-326, i «¿Y éstos en medio de la nación soberana son por ventura esclavos? Liberalismo, nación y pueblo», Alcores, 7 (2009), pp. 13-37.

83 W. H. Sewell Jr.: «The French revolution and the Emergence of the nation form», dins M. A. Morrison, M. Zook (eds.): Revolutionary currents. Nation building in the Transatlantic world, Lanham, Rowman and Littlefeld Publishers, 2004, pp. 117-118.

84 No és, per tant, com irònicament assenyala Antoni Furió, l’any 1800, com si fos un guarisme màgic, el moment en què tot canvia. No es tracta d’un problema de dates ﬁ xades amb absurda precisió –i en tot cas al marge dels processos històrics concrets–, naturalment, sinó del sentit qualitatiu del canvi que les revolucions liberals representen i amb elles l’aparició d’una nova estructura juridicopolítica, l’estat-nació, que escombra l’ordre anterior. Vegeu A. Furió: «Repensar el país: un discurs alternatiu sobre la nació», dins A. Furió, G. Muñoz, P. Viciano (eds.): País Valencià, segle XXI. Vint-i-una reﬂ exions crítiques, València, Universitat de València, 2009, p. 137

85 En realitat, no només hi ha una deﬁnició «política» del subjecte nacional, sinó que aquest serà deﬁnit també en termes culturals. Mai no ha existit una idea «cívica» o «política» de nació davant d’una idea de la nació «cultural». Ja siga mitjançant la designació d’una llengua «nacional» com d’un relat històric excloent, el motlle cultural és inseparable de la definició de la nova idea de nació. Vegeu R. Brubaker: «Mitos y equívocos en el estudio del nacionalismo», en J. A. Hall (ed.): Estado y nación, Madrid, Cambridge University Press, 2000, pp. 352-395; T. Kuzio: «The myth of the civic state: a critical survey of Hans Kohn’s framework for understanding nationalism», Ethnic and Racial Studies, vol. 25, núm. 1 (2002), pp. 20-39. Una discussió amb estudis de cas, a T. Baycroft, M. Hewitson (eds.): What is a nation? Europe 1789-1914, Oxford, Oxford University Press, 2006.

El cas francés és precisament un exemple clar. Sense anar més lluny pel que fa a la designació del francés com a llengua nacional. Recentment Arlette Farge ha destacat com el simple ús oral del «patois» –i àdhuc les seues maneres de pronunciar!– era objecte d’una especial inquietud i persecució «policial» en el marc de la revolució. Vegeu A. Farge: Essai pour una histoire des voix au dix-huiteme siècle, Montrouge, Bayard, 2009, pp. 253 i ss.

86 86. Un treball molt equilibrat en aquest sentit és el de J. Breully: «Changes in the political uses of the nation: continuity or discontinuity?», dins L. Scales, O. Zimmer (eds.): Power and the nation in European History, Cambridge, Cambridge University Press, 2005, pp. 67-101.

87 F. Archilés, M. Martí: «La construcció de la regió com a mecanisme nacionalitzador i la tesi de la dèbil nacionalització espanyola», Afers, 48 (2004), pp. 265-308.

88 La visió més actualitzada ﬁns a la data pot seguir-se als treballs inclosos dins P. Preston, I. Saz (eds.): De la revolución liberal a la democracia parlamentaria, Valencia (18081975), València, Publicacions de la Universitat de València / Biblioteca Nueva / Fundació Cañada Blanch, 2001.

89 La millor revisió sobre el paper de l’Estat és de S. Calatayud, J. Millán i M. C. Romeo: «El Estado en la conﬁguración de la España contemporánea. Una revisión de los problemas historiográﬁcos», dins S. Calatayud, J. Millán, M. C. Romeo (eds.): Estado y periferias en la España del siglo XIX. Nuevos enfoques, València, Publicacions de la Universitat de València, 2009, pp. 9-130

90 Vegeu, per a tots, l’intent de síntesi de F. Archilés i M. Martí: «Una nació fracasada? La construcció de la identitat nacional espanyola al llarg del segle XIX», Recerques, 51 (2005), pp. 141-163.

91 Aquesta dualitat –present al catalanisme almenys des de Valentí Almirall– estigué ben present en l’obra de Fuster i impregnarà els treballs posteriors. És el cas del conegut treball d’A. Cucó: País i Estat, la qüestió valenciana, València, Eliseu Climent editor, 1989. També A. Furió: Història del País Valencià, op. cit.

92 Un element d’enorme transcendència en aquest procés d’integració fa referència a l’esquarterament del territori que la divisió provincial dels anys trenta comportà. Caben pocs dubtes que les conseqüències van ser ben reals des del punt de vista tant simbòlic com de construcció efectiva d’un marc social i polític propi per a les capitals i llurs províncies. Però, al mateix temps, caldria tenir present una dinàmica que no era només política i relativa a l’organització institucional de l’Estat. Com ha assenyalat Jesús Millán, els processos econòmics basats en una agricultura comercialitzada –i altres estímuls industrials menors però importants– no conduïren a la integració d’un espai econòmic valencià al llarg del nou-cents. A la llarga, els vincles econòmics i polítics directes des dels marcs locals amb l’Estat serien un tret característic –que de fet, continuava una tendència anterior. Vegeu J. Millán: «El País Valencià en l’inici...», op. cit., p. 81. Tot plegat, això fa encara més important l’espenta unitària que la Renaixença va engegar, però dibuixa també unes limitacions difícils de superar. Naturalment la Renaixença no tenia un programa polític especíﬁc, però el valencianisme polític posterior sí. En tot cas, l’esquarterament provincial no va impedir una dimensió simbòlica valenciana col·lectiva, com l’Exposició Regional va posar de manifest. En aquest sentit, el limitat ús polític dels factors identitaris que subratlla Jesús Millán, potser hauria de ser matisat. Certament hi hagué un èxit limitat del nacionalisme valencià, però no per mancança d’elements simbòlics ni recursos utilitzables. L’èxit o fracàs del nacionalisme valencià és un factor de naturalesa diferent. En canvi l’ús, i l’ús polític també, dels elements identitaris valencians ha estat ben poderós en els discursos polítics amerats de regionalisme al llarg del tot el segle XX i ﬁns arribar al present.

93 Com assenyalàvem abans a partir de l’exemple de la commemoració de la data del nou d’octubre, de no haver estat per l’impuls del regionalisme de la Renaixença, la data no hauria assolit el signiﬁcat modern que li ha permés convertir-se en la diada dels valencians a partir del marc autonòmic –això sí, estrictament regional.

94 La tasca de la Renaixença en aquest i altres sentits, a F. Archilés: «La Renaixença al País Valencià i la construcció de la identitat regional», Anuari Verdaguer, 15 (2007), pp. 483-519.

95 Vegeu P. Viciano: El regne perdut, Quatre historiadors a la recerca de la identitat valenciana, Catarroja, Afers, 2005.

96 La qual cosa no implica que no hi haguera al segle XIX també una reinvenció del marc identitari, i dels signiﬁcats dels furs i el foralisme. Per al cas basc, cal veure la reconstrucció que en fa C. Rubio: La identidad vasca en el siglo XIX: discurso y agentes nacionales, Madrid, Biblioteca Nueva, 2003. Per al cas navarrés, I. Iriarte: «La Provincia foral. La nostalgia de la independencia», dins C. Forcadell, M. C. Romeo (eds.): Provincia y nación. Los territorios del liberalismo, Saragossa, Institución Fernando el Católico, 2006, pp. 143-158.

97 C. Forcadell, V. Maza: «La nación liberal y el pasado del reino de Aragón», dins B. Foz: Historia y Política. Escritos de Braulio Foz (editats per C. Forcadell i V. Maza), Saragossa, Institución Fernando el Católico, 2005, pp 5-67. Una excel·lent interpretació comparativa, a J. R. Segarra: «Liberales y fueristas. El discurso “neofuerista” y el proyecto liberal de nación española (1808-1868)», dins C. Forcadell, M. C. Romeo (eds.): Provincia y nación..., op. cit., pp. 73-99. Com J. R. Segarra demostra, la reinvenció «neoforalista» es feia en un marc de construcció indubtable de la nació espanyola.

98 F. Archilés: «Entre la regió i la nació. Nació i narració en la identitat valenciana contemporània», dins T. Carnero, F. Archilés (eds.): Europa, Espanya, País Valencià. Nacionalisme i democràcia: passat i futur, València, Publicacions de la Universitat de Valencia, 2007, pp. 143-186.

99 Potser, en el fons, Fuster ho sabia. Malgrat la seua visió crítica de la Renaixença valenciana, ell mateix es considerava en la seua estela. Això era ben cert, tant en un sentit biogràﬁc literal, ja que Fuster en la seua joventut va estar molt pròxim al discurs regionalista –així com a un patriotisme local suecà que no li era aliè– representat per Lo Rat Penat, com en el sentit de la continuïtat d’un relat.

100 És en aquest sentit que cal interpretar, en la nostra opinió, el que Antonio Ariño ha caracteritzat, a partir de la festa de les Falles, com a valencianisme «temperamental». Vegeu A. Ariño: La ciudad ritual: la ﬁesta de las fallas, Madrid, Anthropos, 1992.

101 Per a aquest autor es tractaria d’un «error antiguo y típicamente historicista pensar que hay entidades colectivas constantemente idénticas a si mismas –las naciones, los pueblos o las clases sociales– que conﬁeren unidad al proceso histórico porque están más allá de la historia». En la nostra opinió aquesta manera de semblar que s’està «més enllà de la història» és l’efecte de l’essencialisme fusterià que, en realitat, no és ahistòric –ja que està precisament datat en el seu naixement i evolució– però sí que és immanent. P. Ruiz: «Consideraciones críticas sobre la nueva historiografía velenciana de los años 60 y 70», dins J. Azagra, E. Mateu, J. Vidal (dirs.): De la sociedad tradicional a la economía moderna. Estudios de historia valenciana contemporánea, Alacant, Instituto de Cultura Juan Gil Albert, 1996, pp. 30-31.

Ücretsiz ön izlemeyi tamamladınız.