Kitabı oku: «La Vall d'Uixó en el temps de la lloctinència de l'infant Martí»

Introducció

Les torres de guaita, el castell, el traçat urbà del casc antic del poble, els enterraments, l’obra en ceràmica o d’altres elements materials que l’arqueologia ha exhumat i continua rescatant, són les poques petjades o monuments incòlumes en què podem reconèixer l’existència de l’aljama musulmana d’Uixó. Historiar la Vall del darrer quart del segle XIV significa, doncs, descobrir els indicis que sobre aquells mudèjars perduren en els arxius. La memòria pròpia d’aquells poblaments medievals desaparegué en ser expulsats els moriscs al segle XVII. Privats dels documents generats per aquells encara mudèjars vallers, hem de reconstruir la seua realitat històrica mitjançant els pocs i dispersos testimonis en llengua àrab que ens han pervingut, i els nombrosos documents coetanis que han subsistit, majoritàriament en llengua llatina o vernacle, els quals ens aporten, però, la percepció de l’administració cristiana sobre aquella aljama sarraïna.¹

El present diplomatari focalitza l’atenció sobre l’aljama d’Uixó sota el domini senyorial de l’infant Martí d’Aragó, futur Martí I l’Humà, i la seua esposa la comtessa Maria de Luna, durant els regnats del rei Pere el Cerimoniós i Joan I el Caçador. L’acció jurisdiccional que dugueren a terme els infants en les seues propietats durant aquesta època s’adscrivia a l’administració reial i s’escripturà, en conseqüència, entre els volums corresponents a la lloctinència del rei Joan I dels registres de la Reial Cancelleria de la Corona d’Aragó establerta a Barcelona.

La investigació sobre l’evolució de la comunitat musulmana d’Uixó a través dels documents de l’Arxiu de la Corona d’Aragó no s’havia fet. Aquest arxiu, hereu de l’Arxiu Reial de Barcelona creat l’any 1318, és el principal arxiu reial medieval de tota la Mediterrània. Cal d’acudir-hi, almenys fins a l’entrada en escena dels arxius regnícoles al principi del segle XV, perquè és el custodi de la memòria governativa d’aquells temps. En el Palau Reial Major de Barcelona la monarquia medieval de la Corona d’Aragó diposità els Registres de la Reial Cancelleria. On document darrere document van ser escripturats els privilegis, prerrogatives i provisions emanades del poder reial. N’he extret aquells que expressen, amb molts matisos i profunditat de detall, la història d’Uixó a les darreries del segle XIV. Els registres cancellerescos, base d’aquesta col·lecció documental, ens han pervingut quasi sense cap pèrdua ni dany, gràcies al treball de generacions d’arxivers. Són una font històrica de magnitud inigualable arreu d’Europa i un tresor cultural grandiós.

1

La Casa Reial menciona Uixó ja a la primera de les seues grans cròniques, que dóna noticia dels andalusins del castell i la vall d’Uixó al segle XIII.² Fou el rei en Jaume el Conqueridor qui hi deixà escrita la descripció de la presa o rendició dels sarraïns d’Uixó.³ Tanmateix, en el context de persistents incursions i hostilitats entre cristians i musulmans, els contactes haurien estat anteriors.⁴ La conquesta del Regne de València avançava, i el rei en Jaume acceptava pactes de rendició, perquè es trobava en una posició de força enfront la feblesa i divisió de les aljames sarraïnes. Aquestes proposaven capitulacions a canvi de la tolerància de les seues creences religioses i costums tradicionals.⁵ Dit procediment, repetit arreu del regne, permeté una conquesta sense més gran batalla que la del Puig, per la presa de València. La rendició de la Vall, per tant, no fou una excepció. Els missatgers de l’aljama i vells d’Uixó es presentaren davant del rei en la Quaresma (dimecres de cendra, 17 de febrer) de 1238, mentre el monarca era a Almenara, ja ocupada. Segons explica el sobirà, li comunicaren que

si els volíem fer bé, que ens retrien los castells [d’Uixó, Nules i Castro]. (...) E donam-los ovelles e cabres tro a mil cinc-centes, e seixanta vaques, e à vestir a trenta, e donam-los tres rocins. E faem-los cartes de la llur llei que la tinguessen, e de totes llurs costums així con les solien haver en temps de sarraïns, e que ens donassen dretura així con faïen al rei llur. E ells dixeren qui els daria açò; e nós dixem que els ho daríem nós dins tres dies e que no ens leixassen de retre los castells, que nós prometíem que així els ho atendríem. E ells cregueren-nos-en. E no havia ab nós sinó Don Lladró e nou cavallers. E dixeren-nos los sarraïns que ens acostàssem al castell, e retrien-lo’ns.⁶

A partir de les capitulacions i acords signats i confirmats a la carta pobla de 1250, Uixó esdevingué una més de les aljames pertanyents al Patrimoni Reial. Com les altres, gaudia d’una relativa autonomia organitzativa a nivell intern, però els seus membres i béns eren considerats jurídicament meres propietats del reial patrimoni, que la Corona tutelava a través del seu oficial patrimonial superior, el batlle general del regne, al qual restaven totes plenament sotmeses.⁷ Ell era el seu jutge privatiu, i el protector dels moros de reialenc davant l’hostilitat latent dels repobladors cristians, que esclataria dramàticament en l’assalt a la moreria de València del 1455. La mateixa condició aparentment denigrant de «propietat del rei» esdevenia així l’únic factor que els atorgava una certa protecció davant de les transgressions d’altres oficials reials, o dels abusos dels seus senyors laics i eclesiàstics, quan les aljames havien estat cedides o venudes per la Corona com a aljames de senyoria.

En resum, la salvaguarda dels mudèjars depenia de la voluntat del monarca, plasmada primer en les cartes de poblament signades un segle abans i, posteriorment, en els privilegis reials obtinguts per les aljames a canvi de diners. El rei, amb la carta pobla, havia assegurat als musulmans de la Vall d’Uixó que es respectarien les seues cases, béns, terres i pastures. Com en altres casos semblants, també els havia reconegut el seu culte i pràctica religiosa, i el dret d’administració interna segons la llei islàmica, amb elecció dels seus propis representants i el manteniment de la propietat de mesquites i cementeris. Així mateix, els havia concedit una llibertat de moviments que els permetia viatjar a altres territoris peninsulars musulmans, dur els ramats a pasturar i comprar blat fora del terme, o circular amb les seues mercaderies pels mercats més pròxims. A més, havia prohibit als cristians viure-hi sense consentiment previ de la comunitat mudèjar.⁸ Poc més d’un segle després, l’any 1372 (data del primer document que ací transcrivim), l’aljama d’Uixó continuava formant part de la aleshores ja minoria social musulmana del Regne de València, que patia la subjugació i la marginació imposades per una societat cristiana que va anar superposant als acords primitius de les cartes de poblament tota una legislació general discriminatòria.⁹

El present diplomatari té tres protagonistes: l’aljama d’Uixó, l’infant Martí, secundogènit del rei Pere el Cerimoniós, i la comtessa de Luna, Maria, la seua esposa. Martí va nàixer a Perpinyà el 29 de juliol de 1356.¹⁰ Maria es pensa que ho feu dos anys després, el 1358.¹¹ Les capitulacions matrimonials foren signades el 4 de juliol de 1361; el matrimoni tingué lloc el 13 de juny de 1372.¹² Ens ho descriu Pere el Cerimoniós en la seua crònica: «Més avant fem fer noces al nostre fill menor, l’infant don Martí, ab la filla qui era romasa del comte de Luna, qui era mort temps havia, la qual era romasa heretera de son pare, jatsia lo dit infant e comtessa fossen estat esposats en poquesa».¹³ Probablement, el rei es refereix a la minoria d’edat d’ambdós quan foren casats, perquè certament el comtat de Luna no era poca cosa. Atés el cabdal de rèdits senyorials que es dirigirien cap a la Corona a resultes del matrimoni de Martí amb l’hereva de la família aragonesa més rica de la seua època, és indiscutible que el rei Pere s’esforçà en l’enllaç que faria actuar al seu fill Martí com a titular consort del comtat de Luna. Aquest unit a les altres propietats atorgades, és a dir, el comtat de Besalú (1368),¹⁴ el comtat de Xèrica (1372),¹⁵ el Regne de Sicília (1380),¹⁶ i, ja en regnat del seu germà Joan I, el ducat de Montblanc (1387),¹⁷ convertiren l’infant Martí en un dels senyors feudals més importants de la Corona d’Aragó.¹⁸ Martí fou dotat a més a més de les dignitats de senescal (1369),¹⁹ lloctinent del Regne de València (1378)²⁰ i governador general, lloctinent i capità general del Regne d’Aragó (1387).²¹ Aquesta carrera política, unida als rèdits dels territoris i propietats de què n’era titular, l’erigirien en un dels membres més influents de la Casa reial.

En les cartes que Martí i Maria, criats des de petits a la mateixa cort, s’intercanviaren per afers de govern i disposicions sobre l’administració de les seues senyories destil·la un llenguatge tendre, amb paraules d’estima, bona voluntat i benaurances: «Comtessa. Reebuda vostra carta vos responem que nós som ben sans e en bona disposició de nostra persona, Déus mercè, e havem haüt gran plaer com havem sabuda vostra bona sanitat e de nostres fills, pregant-vos affecttuosament que·ns en certifiquets per vostres letres com pus sovén porets» (doc. 106). L’infant Martí confiava plenament en Maria de Luna. La nomenà procuradora general per administrar i governar els ducat, comtat, marquesat i totes i cadascun dels seus béns (doc. 269), mentre ell es traslladava a Sicília, el gener de 1392, com administrador d’aquell regne en nom del seu fill, Martí el Jove.

De Maria es lloa la seua capacitat de govern,²² atesa la cautela i bona administració del seu heretatge. De les propietats del comtat de Luna corresponents al Regne de València, destaquem la senyoria de Sogorb. Esdevingué el centre d’operacions de la família Luna sobre les seues possessions en el regne,²³ incloses la Vall d’Almonesir, Benaguasil, la Pobla de Vallbona i Paterna.²⁴ En el testament de Lope de Luna es disposava que s’havia de preservar la independència i totalitat del comtat.²⁵ El matrimoni de la seua hereva forjà un patrimoni econòmic feudal ingent; en una sola casa es fonien els territoris pertanyents als llinatges de la casa reial d’Aragó i de la casa Luna. L’administració domèstica del seu extens patrimoni familiar passà així de senyorial a reial, i permeté finançar els projectes bèl·lics i expansionistes de la Corona.²⁶ La mort precoç de Maria, l’any 1407,²⁷ deixà l’usdefruit de tots els seus bens al seu espòs, i l’herència universal al seu fill, Martí de Sicília. En morir tots dos, acabaren retornant a la Corona.²⁸ Aquest és la principal raó per la qual un gran nombre dels documents que correspondrien a les senyories valencianes dels infants els trobem a la Reial Cancelleria.

2

Qualsevol que siga l’objecte d’una investigació sobre l’època medieval i moderna a la Corona d’Aragó, deuria recórrer als registres de la seua Cancelleria. L’engranatge administratiu es trobava a la fi del segle XIV, període que ens ocupa, plenament consolidat. Tenia més d’un segle d’experiència. Des de mitjan segle XIII, amb la influència de les pràctiques notarials, el desenvolupament del ius commune i la generalització de l’ús del paper com a matèria escriptòria, la Corona d’Aragó havia anat desenvolupant un eficaç aparell burocràtic. La codificació del seu funcionament a partir de la promulgació de les Ordinacions de la casa i cort de Pere el Cerimoniós (1344) estructurà les pràctiques consuetudinàries de registració dels documents. Es diversificaren els manaments i privilegis regis expedits, i es va desenvolupar una cúria de funcionaris cada vegada més especialitzats en les diverses tasques que implicava l’expedició de la documentació reial. El canceller i el vicecanceller n’ostentaven la presidència. El regent i el protonotari o guarda-segells comandaven una veritable host de secretaris, escrivans de manament, escrivans de registre, selladors, calfador de cera, peticionarii, verguers i correus. El nomenament d’un arxiver o tinent les claus de l’Arxiu Reial (el primer recaigué en l’escrivà Pere Perseia en l’any 1346) culminà aquest període de reglamentació de la Cancelleria durant el regnat del rei Pere el Cerimoniós, pare de l’infant Martí.²⁹

El sistema registral, per tant, era una eficient pràctica oficinesca de llarga memòria que s’havia anat adaptant i evolucionant amb les necessitats estratègiques de la monarquia, la qual, al seu torn, anava transformant la seua organització política, mentre s’expandia per la península i la ribera mediterrània. La tradició administrativa que regia la Cancelleria determinava que cada document emès pel monarca o pels seus lloctinents, era transcrit íntegrament. Només es feia excepció amb la intitulació reial (abreviades amb un etc.) i les fórmules burocràtiques, en el cas dels nomenaments de notaris. Els documents es copiaven en ordre més o menys cronològic, sobre quaderns que després s’unien i relligaven en un volum o registre, que es classificava segons la naturalesa jurídica, matèria o correspondència territorial.

Des d’un punt de vista de la diplomàtica, els procediments administratius eren pautats i sistemàtics, i les característiques formals de la redacció de cada registre són constants, tot i que involucraven diversos escrivans i oficials i, per tant, hi ha diverses cal·ligrafies.³⁰ Malgrat les diverses fases de comprovació i correcció jeràrquicament establertes, la registració mantingué un format codicològic uniforme al llarg del temps, definit per unes característiques diplomàtiques pràcticament invariables: volums escrits en foli —entre 150 a 200 per volum— classificats coetàniament segons l’autoritat de la qual emana el document, distingint sempre els expedits pel rei dels expedits pels lloctinents. Només després la classificació atén al contingut i, si escau, a l’àmbit geogràfic. Cadascun dels volums registrals conté un centenar llarg de documents de mitjana, tot i que poden superar amb escreix aquesta quantitat els volums de majors dimensions, que són molt habituals.

Els registres reials de la Casa de Barcelona reunien indistintament els documents relatius a tots els estats que componien la Corona d’Aragó, encara que a partir del segle XIV es van iniciar sèries especials per als territoris recentment incorporats a la Corona: Maioricarum, Sardiniae i després Siciliae. No existeixen, per tant, registres específics dels regnes d’Aragó, de València, ni del Principat de Catalunya. Els documents d’aquests territoris eren registrats conjuntament a les sèries generals dels registres: Gratiarum (concessions gracioses i privilegis), Commune (documents de justícia a petició de part), Curiae (documents governatius expedits d’ofici per la cort) o Peccuniae (documents relatius a cartes de pagament, ordre al tresorer o al mestre racional referents a despeses i assignacions). Al costat d’aquestes apareixen altres sèries com Sententiarium (sentències de causes vistes davant la Reial Audiència), Guerre (amb manaments relatius a preparació d’accions de guerra), Diversorum (que contenen ordinacions, pragmàtiques, concòrdies i llicències), a més a més dels Thesaurii, Solutionum, Notariorum, Officialium, Proprium, Itinerum o Exercituum.³¹ Als registres de la Cancelleria s’afegien els que registraven els documents expedits directament pels secretaris reials o registres de Sigilli Secreti.

El present diplomatari correspon tant als registres de documents expedits en nom de l’infant Martí en qualitat de governador general del seu germà el rei Joan I, com als registres relatius a documents propis de l’infant Martí, comte de Xèrica i comte consort de Luna des de 1372, que junt als registres de seua muller Maria de Luna, comtessa titular de Luna i senyora de Sogorb, s’ubiquen actualment en la sèrie de registres de la lloctinència del rei Joan, que es va iniciar arran del matrimoni de Martí i Maria.³² L’activitat burocràtica i governativa dels infants durant la seua lloctinència s’hi barreja amb l’exercici de la jurisdicció senyorial de les seues propietats. Així, per exemple els registres que contenen els documents de l’infant Martí, duc de Montblanc, governador i capità general de Joan I, expedits pel seu secretari Ramon de Comes, que són registres propis de l’exercici de la jurisdicció territorial de la lloctinència, també contenen els actes com a senyors privatius del seu patrimoni familiar. Estem al davant, de la memòria escrita d’una senyoria inserida dins la memòria escrita d’una lloctinència reial i, en conseqüència, localitzada i custodiada en la Reial Cancelleria de la Corona. O el que és el mateix, en ser els detentors d’Uixó els infants, es custodien els seus documents senyorials particulars de l’antic comtat de Luna en els arxius reials, entre els documents propis de la cambra règia de l’infant Martí i de la infanta Maria.³³

La col·lecció documental que s’ha compilat és el resultat, doncs, d’una recerca directa en aquests registres cancellerescos acabats de descriure. La investigació en aquests volums és, per definició, inabastable. No només per la seua magnitud (hi ha més de 6.000 registres molt ben conservats), sinó també per la seua dispersió (els documents d’Uixó, com qualsevol altre topònim que pretenguem cercar, estan repartits arreu). Hi ha recursos arxivístics que conformen una primera aproximació al cabal informatiu dels registres. Són els inventaris o memorials que els arxivers han anat configurant des dels primers temps de l’Arxiu Reial. Tanmateix, no es tracta d’índexs o catàlegs que responguen a un buidat complet de tots els registres, ni de tots els documents que aquests recullen.³⁴ En conseqüència, el mètode d’investigació emprat en la configuració d’aquest diplomatari és evident: ja que l’objecte d’estudi era Uixó és aquest el topònim que, en les seues diverses formes gràfiques i variants lingüístiques, he cercat amb una lectura detinguda i atenta entre els tots i cadascun dels folis de registres cancellerescos que, de l’època de la lloctinència de l’infant Martí i la seua esposa Maria de Luna, són custodiats a l’Arxiu de la Corona d’Aragó.

La col·lecció documental arriba als 297 documents, un nombre important de documents per a un període de només vint-i-cinc anys, de 1372 a 1396.³⁵ Tampoc no és, però, extraordinari, si pensem que la Cancelleria reial portava enregistrant metòdicament els documents que eren expedits per la Corona des dels temps de Jaume I.³⁶ Així, en poc més d’un quart de segle la relació de la Vall d’Uixó amb la Casa Reial dona aquest resultat de fonts arxivístiques inèdites, a les quals encara caldria afegir les corresponents als registres cancellerescos del pare de l’infant, Pere el Cerimoniós, des de l’any 1372 fins al seu traspàs en 1387; i els de Joan I el Caçador, l’Amador de la gentilesa o el Descurat, des de llavors fins a la seua mort accidental l’any 1396. Aquesta va sorprendre el seu germà Martí a l’illa de Sicília regent el regne del seu fill Martí el Jove i la seua nora Maria de Sicília. La seua esposa, Maria de Luna, havia romàs com a lloctinent general del seus béns, propietats i territoris a Barcelona, i va treballar per la successió en favor del seu marit, el ja rei Martí I, fins que aquest tornés de l’illa cap a la Cort en Barcelona, l’any 1397. Ha finalitzat la lloctinència, a les darreries de l’any 1396, moment de concloure aquesta col·lecció documental, comença el regnat de Martí l’Humà, darrer rei de la dinastia del Casal de Barcelona.

3

L’objectiu d’un diplomatari és proporcionar materials desconeguts que permeten tractar amb minuciositat i detall el passat, tot refent algun camí traçat i superant les generalitzacions transmeses per una historiografia poc avesada a creuar les portes d’un arxiu. Un d’aquests llocs comuns ha estat la identificació dels senyors d’Uixó. La lectura dels documents transcrits en el diplomatari il·lustra que la senyorialització d’un territori pertanyent al patrimoni reial té molts vessants, incidències, derivacions jurídiques i contratemps que compliquen la percepció d’una seqüència lineal de senyors que han posseït successivament els poblats d’Uixó. La bibliografia publicada en poques ocasions ha seguit la font arxivística que millor estructurà la nòmina de tenidors d’Uixó: el Liber Patrimonii Regii Valentiae. Aquest inventari de la segona meitat del segle XVI és el resultat del treball d’uns arxivers reials empesos per una monarquia en greu crisi financera, raó per la qual necessitava rescatar del seu patrimoni fins al darrer dobló.³⁷ La recerca va ser, per tant, exhaustiva, i va tenir present documentació desapareguda posteriorment.

Part de la documentació transcrita en el present diplomatari fa referència al procés de senyorialització del poble de la Vall, per tant, s’ha de contextualitzar la seqüència completa de donacions, cessions temporals, vendes i empenyoraments que van afectar la Vall d’Uixó, i que ací s’exposa a través del «Llibre del patrimoni reial» intentant resumir la seqüència d’aquells moments d’alienació i de recuperació del territori valler per part de la Corona a través dels anys.

El dret de conquesta oferia al rei el domini jurisdiccional sobre terres i gents (dominus rerum segons el dret comú romà). Podia disposar-ne patrimonialment o donar-los als súbdits lleials com a recompensa dels serveis prestats. En aquest darrer cas, el rei, en l’exercici de la seua potestat, sempre podia retornar-los a la Corona a canvi d’una compensació apropiada. Per tant, és molt rellevant atendre a la subrogació de la jurisdicció reial mitjançant les senyories, perquè condicionaven la realitat legal, social i econòmica de les poblacions valencianes en mans cristianes.³⁸ Amb aquesta capacitat de la Corona per a regir les poblacions sarraïnes conquerides feia temps, configurà el rei Pere els dominis necessaris per dotar patrimonialment el seu secundogènit, Martí. El rei Pere el Cerimoniós comprà l’any 1337, al seu oncle l’infant Pere d’Aragó, comte d’Empúries, la Vall d’Uixó per 40.000 sous moneda jaquesa.³⁹ El 10 de febrer de 1345, es registrà la venda de la Vall d’Uixó feta per Ramon de Boïl a la reina Elionor per 368.000 sous.⁴⁰ El rei establí el 24 de març de 1354 que la possessió de Vila-real i Uixó, concedida a les seues filles Constança i Joana, retornaria al patrimoni de la Corona, una vegada haguessen contret matrimoni.⁴¹ Pocs dies després, el 28 de març de 1354, el rei venia Alfondeguilla a Blas Fernández de Heredia, per un preu de 36.000 sous. El rei l’havia confiscat abans a Ponç de Soler, i pretenia entregar-la a les seues filles Constança i Joana. Les càrregues importants d’un gran nombre de creditors que la gravaven, va fer, però, que el rei es decidís a vendre-la per a satisfer aquells deutes.⁴² Per això, el 31 d’agost de 1360, Gilabert de Centelles encara reconeixia deure al rei Pere 8.500 lliures de les 22.500 en què el rei li ha venut el castell i la vall d’Uixó i l’alqueria d’Alfondeguilla, la qual havia estat prèviament redimida per la família dels Cruïlles, que havia sabut aprofitar l’empenyorament que n’havia fet Blas Fernández de Heredia.⁴³

El rei Pere, per un document datat el 22 de gener de 1386 (doc. 100) ratificà les donacions vitalícies fetes a favor del seu fill l’infant Martí: Camarasa i altres llocs erigits en marquesat a Catalunya (Barcelona, el 22 de gener de 1358); Elx, amb el seu port, i Crevillent (Girona, 8 d’agost de 1358); i la baronia de Xèrica, junt a Uixó i Alfondeguilla (Barcelona, 6 de juliol de 1372). A la mort de l’infant, totes haurien de retornar al patrimoni reial (doc. 1).⁴⁴

Poc va durar, però, l’alegria de l’infant Martí. El 12 d’octubre d’aquell mateix any de 1386, el rei Pere va ordenar al portantveus del governador de València que segrestés les possessions de l’infant Martí. El 17 d’octubre de 1390 el seu germà, Joan I, reiterava l’ordre de segrest sobre les propietats de Vall d’Uixó, Serra d’Eslida, Fanzara, Suera, Caudiel, el Toro i Novalitxes. Totes elles havien estat empenyorades com a garantia dels préstecs fets a la Corona als banquers catalans Pasqual i Esquerit, i en no poder retornar els diners calia cedir les penyores als creditors.⁴⁵ Dos anys més tard, el 15 de gener de 1392, aprovava les vendes fetes pel seu germà Martí dels drets sobre el marquesat de Camarasa, Llíria, Uixó, Eslida, vall de Seta i Penàguila o del dret de lluïció o lluïsme d’aquells llocs. Recuperada part del seu patrimoni, l’infant Martí, al seu torn, transmeté la possessió a la seua esposa, Maria de Luna, del marquesat de Camarasa, Llíria, serra d’Eslida, Vall d’Uixó, Vall de Seta i la vila de Penàguila en el Regne de València, el 30 de gener de 1392 (doc. 260).⁴⁶ Posteriorment, els ja reis de la Corona d’Aragó, Martí I i Maria, van expedir nombrosos documents que recollien els capítols i sindicats acordats amb l’aljama d’Uixó (conjuntament amb d’altres viles i ciutats) per a la redempció dels censos.⁴⁷ Finalment, el 16 de juny de 1417, el rei Alfons el Magnànim va incorporar a la Corona el castell i vall d’Uixó, amb el seus termes i alqueries (citant l’Alcúdia, Benigafull, Zeneta, Benissahat, Benigasló, Alfondeguilla i les Alquerioles) amb tota la seva jurisdicció, i en va prohibir la infeudació.⁴⁸

En definitiva, el que ens permet constatar el Liber Patrimonii Regii Valentiae és que van ser els familiars directes del rei els titulars de la senyoria d’Uixó. Només excepcionalment va passar als nobles i ciutadans posicionats al voltant del servei reial, ja fos per deutes o compensació a treballs prestats.⁴⁹

4

El 9 de gener de 1382, l’infant Martí estigué a la Vall d’Uixó.⁵⁰ Havia estat tot el desembre a Saragossa i anava de camí a València via Sogorb. Almenys un dia restà a la Vall d’Uixó. El periple de l’infant pels seus dominis, junt als oficials de la seua cort i els domèstics corresponents, degué representar el contacte i comunicació personal de les autoritats de l’aljama d’Uixó amb el seu senyor natural. El document datat a Uixó no es refereix, en tot cas, a cap assumpte local. No podem saber, doncs, en quins termes es dirigí la comunitat mudèjar local a l’infant. Nogensmenys, de la lectura dels documents del diplomatari s’extreu que l’acció de govern que exercí en el domini d’Uixó tractava de protegir els seus habitants sarraïns.⁵¹ Les aljames eren un punt d’atenció especial de la Casa reial. La defensa de les seues immunitats i dels privilegis concedits, i la intercessió generalment favorable en els conflictes que els poguessen afectar, venia directament determinada per les rendes ordinàries i extraordinàries que en recollia la Corona.

Conseqüentment, els documents conservats en els registres reials sobre Uixó, es refereixen majoritàriament a l’ordre fiscal, pecuniari i jurisdiccional. Però se’n poden extraure dades sobre els càrrecs de l’aljama, els oficials cristians, agricultura, urbanisme, població, religió, gravàmens, criminalitat, aldarulls i repressió, entre d’altres informacions de la vida mudèjar vallera. Ofereixen una visió sobre la vida dels sarraïns més multiforme i complexa, doncs, del que es podria esperar per a una comunitat agrària, aïllada i discriminada a la baixa edat mitjana.

Els documents, en descriure la recol·lecta de taxes, citen cultius conreats a Uixó i gravats amb algun impost. S’hi esmenta el lli, l’ordi i el gra (doc. 16). S’especifica el cultiu de cereals i el regadiu, «terres de pa e aygua acostumada per regar aquelles dites terres» (doc. 22). Igualment, hi ha testimonis del cultiu de la vinya (doc. 37), garroferes (doc. 147) i regadius d’alfals o alfalsars (doc. 211). Per un litigi antic pendent entre les aljames de Castro i Alfondeguilla (alqueria situada administrativament dins la Vall d’Uixó) relatiu a la querella per la tala de carrasques i la provisió d’aigua, reconeixem aquestes activitats agràries (doc. 30). La ramaderia devia ser considerable, perquè el conflicte pel pasturatge entre els sarraïns de Castro i els d’Uixó posa de relleu no només la disputa pel terreny de pastura, sinó també per un nombre considerable de corrals i caps de bestiar, 73 en total, que s’havien furtat mútuament (doc. 138). No s’especifica gaire el tipus d’animals que criaven ja que els documents només descriuen l’ús de mules, atzembles o bèsties de càrrega, res singular en una societat agrària (docs. 177 i 292). Tampoc ho és la cria de coloms, que descobrim per la llicència a Mahome Dordach per a construir un colomer a sa casa (doc. 199). Hi ha notícia de l’existència de molins per un plet pel repartiment de les despeses comunes existent entre l’aljama d’Uixó i els sarraïns de Benigafull. Protegits pel seu senyor, Jaume Pertusa, aquest arguïa que se’ls havia de dispensar de pagar la cisa d’un diner per barcella de blat (doc. 207). Del comerç dels productes cultivats a l’hort i manufacturats a les cases, en dona prova la súplica d’un botiguer sarraí de l’alqueria de Benigafull. Demanava poder tenir parada tant en el mercat setmanal com en la festa sarraïna de la Font, que tenia lloc una vegada a l’any (doc. 21).

L’aljama apareix a la documentació quan és requerida a jurar homenatge a un oficial o al senyor, quan és obligada a vendre un censal o quan jurídicament i administrativament ha d’actuar conjuntament en la defensa dels seus drets. L’aljama dels sarraïns d’Uixó és citada de manera genèrica en els documents, que també esmenten l’alamí (o alamins) i els vells. Com a representants, síndics i procuradors de l’aljama, apareixen: Mafomet Abulpanig i Abdulaziz Muça (doc. 23) Abdolaziz Aldall i Abdolaziz Atacef (docs. 32 i 33). Com a alamins se cita a Jucef a Alii o Alí (és citat dos cops l’any 1377 i el 1396, cfr. docs. 14 i 296), Sot Hizmel (doc. 179) i Mahomet Dordach (doc. 182). Altres càrrecs individualment citats són el del cadi de la vall d’Uixó per a Feraix o Faraig de Bellvís, sarraí menescal de la casa reial (docs. 15 i 39), Jucef Alorquí, jueu de Sogorb, col·lector de les rendes pertanyents a l’alqueria d’Alfondeguilla (doc. 95). Afegint Jucef Abenax o Abenap, cadi de la serra d’Eslida i receptor de les rendes de la dita Serra (doc. 2).

Els sarraïns d’Uixó argüeixen que per acord a la carta pobla cap cristià hi pot residir. Però oficials reials, junt al rector i un taverner hi son esmentats. De fet, Pere Arnau d’Esparça està documentat, per un plet llarg amb l’aljama, com a propietari de béns immobles urbans i rústics a la Vall.⁵² És el protagonista del primer nomenament cristià en aquests anys, ja que li fou concedida l’alcaidia del castell d’Uixó en 1375 (doc. 3). En uns mesos l’infant Martí atorga la batllia d’Uixó a favor de Guillem Martorell (doc. 4) per a nomenar un any després a Jaume Castelló procurador seu especial d’Uixó i Alfondeguilla (doc. 7), substituït poc després per un altre procurador especial, Bernat d’Alpicat, jurista valencià (doc. 10). Moltes vegades els nomenaments d’oficials cristians foren breus, com el de Joan Sanxis del Càrcel, de la cúria de l’arquebisbe de Tarragona i habitant de Nules, com a batlle de la Vall d’Uixó, del 28 d’abril de 1388 fins al 4 de juny d’aquell any (docs. 144 al 146). L’infant acabà confirmant el càrrec de batlle i procurador d’Uixó al ja mencionat Pere Arnau d’Esparça, malgrat els litigis entre aquest i els síndics i aljama d’Uixó (doc. 150). Plets on també es citen els seus germans Llop i Rotlà de Esparça descrivint-los com a antics oficials en la dita Vall d’Uixó (doc. 178). Finalment, l’infant atorga a Gisbert de Talamanca l’alcaidia i procuració o batllia de la Vall d’Uixó i les seues alqueries (doc. 193). L’any 1390 se cita un sotsalcaid, Antoni de Càrcel (doc. 223) i el 1394 atorgà a Ramon de Capdebou, veí de Nules, la lloctinència de la batllia d’Uixó (doc. 289). Altres càrrecs nomenats són el d’algutzir, a favor de Andreu Martí de Vallterra (doc. 48); i el d’escrivà en els afers de la Vall d’Uixó, Joan Assín (doc. 158). Els col·lectors de les rendes d’Uixó i Eslida foren Llop de Rada i Martí Pérez Terol, ciutadà de Sogorb (doc. 134). Per administrar el segrest d’Eslida i Uixó van ser designats els oficials Aznar Pardo de la Casta, portantveus de governador de l’infant en el regne de València, Martí de Roda, notari, i Berenguer Martí, ciutadà de Sogorb (docs. 192 i 232).

El que assenyala la documentació és un clar exemple de poblament dispers en alqueries petites, unides al voltant d’una única aljama, la de la vall d’Uixó; i un castell d’Uixó senyorial, en mans cristianes. Poca és la informació aportada en els presents documents respecte al nombre d’unitats o alqueries que componien la vall. De les alqueries situades dins els límits de la vall d’Uixó només es menciona diverses vegades a Benigafull i Benissahat, i una vegada Beniabdumel (doc. 49). Consta, compresa entre les alqueries pertanyents a Uixó, la població d’Alfondeguilla.⁵³ La nota més constant és una certa independència de l’alqueria de Benigafull, en aquests anys sota domini i jurisdicció de la família Pertusa. L’autonomia, reivindicada en multitud de documents des de 1388 fins a 1396, s’evidencia al negar-se els sarraïns d’aquella alqueria a pagar una quinta part de les despeses de l’aljama d’Uixó, en concepte de taxes, messions, reparacions de ponts i camins i totes les causes i litigis d’utilitat comuna. L’aljama de la Vall replicava davant la cort de l’infant que l’alqueria de Benigafull no tenia termes propis on poder pasturar el seu bestiar, ni aigües per al regadiu, ni horta pròpia. Atès que tota aquella activitat l’havia d’efectuar dins a dels límits de la Vall, havien de contribuir a les despeses comunes (docs. 149, 196 i 295).

La dispersió de la població en una orografia complexa i la senyorialització parcial d’algunes alqueries, expliquen la manca de concreció dels documents en expressar la manera en què s’organitzava el poblament de l’aljama d’Uixó i el nombre del seus habitants. Els documents indiquen que la població resident era quasi totalment sarraïna;⁵⁴ i afegeixen algunes dades singulars que, si bé no permeten una quantificació, sí que aporten dades demogràfiques. En la carta de l’infant que, en un to dur, recriminava al notari de Sogorb, Pere Martí de Palomar, per la seua negligència en la redacció d’un sindicat signat pels d’Uixó i Eslida, s’especifica que els signants de l’acord per part de cada comunitat no arriben al quòrum, perquè sabia bé l’infant que en la Vall «habiten més de .CCCC. casats de moros e en la serra d’Eslida, més de .D.» (doc. 78). De 150 a 200 homes d’Uixó se citen en un altre document que furtaren caps de bestiar als sarraïns de Castro. La cort de l’infant temia que l’atac provocara el despoblament del terme del castell de Castro (doc. 139). De fet, s’ensuma també en altres documents la preocupació de la Corona perquè l’abandonament total o parcial del territori per part d’aquestes comunitats sarraïnes tan aïllades i disperses arreu de la Serra d’Espadà reduís els beneficis extrets dels seus impostos. La por al despoblament torna a aparèixer arran del litigi entre l’aljama d’Uixó i l’alcaid i batlle, en Pere Arnau d’Esparça; i en relació a la vexació a què la comunitat mudèjar d’Uixó fou sotmesa a causa de les protestes per l’augment d’impostos en l’any 1390 (docs. 183 i 229). Un altra dada eloqüent que revela la distribució poblacional es posa de relleu a l’hora de repartir equitativament la contribució dels 4.000 florins assignats a la Serra d’Eslida i la Vall d’Uixó per a sufragar el viatge de l’infant a Sicília, l’any 1391. Hi havia divergències de criteri entre els d’Uixó i els d’Eslida. Els primers volien en repartir-los segons el nombre de «fochs»; els segons reconeixien que les cases habitades eren més nombroses en la Serra que en la Vall d’Uixó, però protestaven que la Vall era prou més rica. Malauradament, en els documents no s’indica el nombre de focs o casals (docs. 254 i 286).

Poques mencions, i casuals i minses en detalls, es troben sobre l’urbanisme d’Uixó en aquell temps.⁵⁵ Els elements arquitectònics que es reconeixen a través de la documentació són: un bany establert a l’alqueria de Benissahat i regentat per Ferran Munyós, habitant de Morvedre (doc. 45); una rectoria esmentada en el conflicte entre els sarraïns i el rector de l’església parroquial de la vall d’Uixó (doc. 47),⁵⁶ però no s’especifica la ubicació exacta; diverses mesquites, també sense localitzar, són citades als documents quan Andreu Martí de Vallterra, algutzir cristià, va intentar gravar-les amb tributs, que no s’ajustaven a la legalitat (doc. 48); igualment es mencionen en un contenciós per la titularitat dels drets sobre les aigües que l’infant ordenava retornar al seu procurador, Pere Arnau d’Esparça (doc. 49); i, finalment, una taverna, la que Çot Hizmel, alamí d’Uixó, arrendà a Bernat Eimeric per 1.400 sous reials (doc. 179).

Una certa descripció del terme d’Uixó i les seues comunicacions es troba al document del 19 de juny de 1380. En la donació d’una vinya feta per l’infant a l’alcaid d’Uixó, n’Esparça, s’especifica que afrontava d’una part amb el camí que portava a València, i per una altra part amb la senda del camí que anava vers el llac de Xilxes (l’estany d’Almenara), tot limitant, per altra banda amb la sèquia palafanga (doc. 37). Més freqüents són els conflictes per límits de termes. Hi ha un nombre important de documents on es veu la necessària intercessió de la Corona per tal de determinar aquells límits de les respectives aljames, particularment amb els veïns de la vila de Morvedre (Sagunt), entre 1384 i 1391 (docs. 70, 235 a 237 i 240), però també amb Almenara (doc. 108). No obstant això, el conflicte pels límits del termenat era quasi crònic entre el llocs de Castro i l’aljama de sarraïns d’Uixó (inclosa l’alqueria d’Alfondeguilla), en relació als llocs de pastura (sent recurrent els documents que el citen del 16 de gener de 1388 fins al 7 de juliol de 1391, docs. 140 a 142 i 244).

De l’estat social i polític dels sarraïns d’Uixó, s’endevina que cent cinquanta anys després de la conquesta cristiana, els mudèjars reconeixen la sobirania reial i senyorial i l’obligació de pagar els tributs, amb l’esperança de veure garantides la religió, la llengua i els costums propis. Cristians i musulmans eren dos pobles separats, el primer el dominador, el segon el dominat. Ho proclama la mateixa fórmula cancelleresca de direcció que usava la Corona per adreçar-se als sarraïns o a l’aljama: a diferència del que ocorria amb els càrrecs oficials o súbdits cristians, se’ls tracta de tu i no de vos. N’és significatiu l’exemple del nomenament de Jucef Alí com alamí de la Vall d’Uixó: «Nos infans Martinus etc., confidentes ad plenum de legalitate tui Iuceff Aalii (?), sarraceni valliis nostre de Uxone, comittimus sive comendamus tibi officium alaminatus dicte vallis» (doc. 14). De fet, quan l’infant Martí es dirigeix als alamins, vells i aljames d’Eslida, Uixó, Alfondeguilla i Vall d’Almonessir, per ordenant-los que protegissen els béns i família del cadi o jutge d’Eslida, Juceff Abenap, l’escrivà va cancel·lar del tractament amb una ratlla la paraula habitual de cortesia, que se li havia «escapat»: «Infant en Martí etc., als [ratllat: amats] alamins...» (doc. 26).

El domini senyorial dels infants es veu particularment en l’administració de justícia. La situació jurídica dels mudèjars havia restat fixada en les cartes de poblament, però al llarg del segle XIV es va veure paulatinament retallada.⁵⁷ Els documents de venda i empenyorament del territori valler acostumen a estar postil·lats amb la clàusula per la qual la Corona ordena als detentors respectar els privilegis, franqueses, bons usos i immunitats de les aljames (per exemple, doc. 7), que eren confirmades reiteradament, segons havien estat concedides pels seus predecessors a tots els habitants, homes i dones, presents i futurs de l’aljama en qüestió (doc. 25). La Sunna i la Xara era invocada i teòricament respectada. Tanmateix, en la pràctica, els procediments jurídics, les imposicions legals i les ordinacions específiques que emmarcaven la convivència entre cristians i musulmans responien a un mecanisme cada vegada més coercitiu envers la minvant majoria poblacional sarraïna d’aquell territori. La divergència en religió i costums d’aquesta comunitat musulmana fou el pretext per a la seua discriminació i constrenyiment econòmic. Era tolerada en la mesura que aportava rendes, i fins i tot les penes imposades per les sentències judicials solien ser convertides en recursos pecuniaris per a la fiscalitat reial. L’absolució es pagava.

En efecte, el diplomatari documenta nombroses mitjanceries de la Casa Reial amb els mudèjars d’Uixó per evitar les condemnes. Per a la hisenda reial els rèdits derivats de la permuta de penes personals per penes econòmiques eren molt notables. Se’ls imputen delictes com no mantenir la correcció corresponent davant d’un oficial reial (doc. 167), la prostitució (docs. 170, 184 i 245) o l’heretgia (doc. 287). Les condemnes més habituals eren els que castigaven el musulmà que «immiscuistis carnaliter» amb una cristiana. Alguns en foren condemnats a mort i d’altres desterrats, però la majoria del contrafactors obtingueren un perdó degut a la magnanimitat i misericòrdia de l’infant, sempre després de pagar la pena imposada: de 70 florins fins a 2.500 florins d’or (docs. 161, 166, 173, 179 i 206). El procés que millor demostra la tutela i protecció que l’infant va exercir en la defensa de l’aljama fou el plet per l’assassinat d’un sarraí, Hamet Abutaçí, mentre aquest treballava al camp i sense disputa prèvia. L’havia perpetrat Sancho d’Esparça, nebot de l’alcaid de la Vall d’Uixó, que fou empresonat per oficials reials per evitar que poguera defugir el procés judicial al·legant que era tonsurat (docs. 211 a 216 i 218 al 220). El plet es va allargar entre març i agost de l’any 1390.

La majoria dels documents del diplomatari versen, no obstant això, sobre la rutina de l’administració senyorial. I aquesta gestió de la vall d’Uixó feta per l’infant, no sempre fou reeixida. Ja he comentat que els estats dels infants Martí i Maria dispersos arreu d’Aragó, Catalunya i València tenien una funció primordial en l’engranatge familiar i de la Corona, com a font bàsica de recursos financers,⁵⁸ que s’obtenien per tres vies principals.

La primera font d’ingressos provenia del cobrament de les rendes ordinàries i extraordinàries que havia de pagar cada vassall o cada aljama. Quan es parla en la documentació dels rèdits extrets d’Uixó, moltes vegades són poc específics i se citen genèricament. En el nomenament del nou alamí d’Uixó, Jucef Alí, l’infant Martí li encomanava especialment que procurés particularment la bona recaptació en nom seu de totes les rendes i taxes d’eixida i entrada i els altres beneficis que a l’infant i a la cúria pertanyessen. Igualment, li ordenava que tota la recaptació fos tramesa completa i íntegrament a Jordi Joan, conseller i dispenser de l’infant, i no a cap altra persona (doc. 14). Els sarraïns d’Uixó semblen pagar, ordinàriament, la primícia i delme a l’ardiaca de Tortosa i al rector de l’església d’Uixó (docs. 2 i 18). La documentació també esmenta algun altre impost peculiar, com el que sembla que només afectava els sarraïns de Benigafull, als quals l’alcaid del castell d’Uixó, Pere Arnau d’Esparça, obligava a entregar unes certes sàrries de palla, una mena de ius palearum anual (doc. 20). Dels gravàmens extraordinaris o esdeveniments destacaria la disposició del 4 de desembre de 1388, en què l’infant Martí establia que l’aljama Uixó havia de pagar anualment la desena part dels 2.500 florins d’or que corresponen als rèdits que percebia la cúria de l’infant a l’obra de construcció del monestir de Vall de Crist (doc. 164). De vegades es motivava la demanda d’un tribut especial, com en el cas de les despeses que havia d’afrontar l’infant pel casament del seu germà el duc de Girona, futur Joan I, l’any 1380 (doc. 35). Però, si hi ha un causa recurrent, aquesta és el finançament de l’expedició a Sicília. L’infant feia a l’aljama d’Uixó —com a tots els seus dominis cristians, sarraïns i jueus— persistents demandes de diners per sufragar el passatge de Sicília. L’expedició a l’illa representava una gran despesa, i els infants van haver d’empenyorar el seu patrimoni familiar per afrontar-la. De fet, el 8 de setembre de 1389 l’infant certificava que a l’aljama d’Uixó se li havia concedit llicència per imposar taxes o cises a la carn, el pa i les mercaderies, i contribuir així, segons devia, al sosteniment del viatge o campanya de l’infant a Sicília (doc. 198). Com a conseqüència, hi va haver moviments de protesta durant el mes d’agost de l’any 1390. S’hi produïren aldarulls per la negativa d’alguns sarraïns d’Uixó a contribuir en la nova talla o tribut pactat amb l’infant. La revolta fou replicada pel batlle amb l’empresonament i vexació dels sarraïns instigadors de la revolta (docs. 222, 223, 226, 227, 229). El resultat final, com en d’altres casos, fou l’indult dels inculpats de fer conxorxa o escamot després del pagament d’una multa, 110 florins d’or d’Aragó, segons disposà l’infant el 20 d’octubre de 1390 (doc. 231).

La segona font d’ingressos, fou l’emissió de censals carregats sobre la renda feudal. La garantia del pagament eren els béns dels mateixos vassalls. La penúria extrema descrita per Maria Teresa Ferrer, o la ruïna absoluta en paraules d’Enric Guinot, expliquen la necessitat dels darrers reis del Casal de Barcelona d’evitar la desfeta reintegrant totes les jurisdiccions reials alienades i redimint les viles empenyorades. El retorn al domini de la Corona era pagat pels mateixos habitants dels llocs, mitjançant el sistema censal.⁵⁹ La pràctica censalista, que tant condicionà l’economia d’aquell segle, fou definida per Arcadi Garcia com a la compra d’un dret a un crèdit, és a dir, un dret amb el qual es pot percebre una pensió o remuneració anual, garantit per una hipoteca i amb un acord de retroactivitat.⁶⁰ Els creditors que assetjaren la Vall d’Uixó (docs. 51, 104 o 119, entre d’altres), eren de tots els territoris de la Corona, i es movien entre el terreny del guany lícit i la pràctica de la usura. De les pensions dels 7.000 sous censals venuts l’any 1386 per les aljames de sarraïns d’Uixó i Eslida (doc. 108), passem en 1387 a la venda de 16.000 sous censals (7.000, d’Uixó i 9.000 d’Eslida; docs. 121 i 125). Dos anys després, el 1389, l’infant necessitava millorar els rèdits de la venda de censals i violaris de la Serra d’Eslida i d’Uixó, per aconseguir d’aquells llocs 30.000 sous per miler anuals de pensió o un preu major (a raó de 8.000 sous de Barcelona sobre els rèdits de la Serra d’Eslida, i 4.000 sobre els rèdits de la Vall d’Uixó). La pressió sobre les aljames per a fer front a les obligacions anuals era constant. Fins i tot eren forçades a la revenda de més censals morts per evitar l’increment dels interessos; un procediment autoritzat per la Corona i usat per aquelles comunitats, tot i el perill de caure en usura magna. Així pagaven el preu de la seua redempció o lluïció, que els permetia passar de mans dels senyors (els creditors dels canvistes Pasqual i Esquerit) a mans novament del patrimoni reial (docs. 192, 200, 208, 266, 276 i 279).

Finalment, la tercera font d’ingressos era la cessió de la senyoria pròpiament dita, per execució de la penyora d’un crèdit. Aquesta és la fórmula usada en préstecs grans, com el subscrit amb els banquers Pere Pasqual i Arnau Esquerit. El primer testimoni del deute de l’infant amb aquells canvistes de Barcelona el trobem el 19 de juny de 1380. El rei Pere hi reconeix que, amb l’objectiu d’armar i preparar tres galeres que el rei vol enviar als regnes de Sardenya i Sicília per a fer «ardiis negocis» essencials per a la Corona, l’infant Martí s’endeutava en 34.500 florins d’or d’Aragó amb aquells banquers. La liquidació del deute s’establí en un termini màxim de 6 mesos, i es posava com a garantia del crèdit la Vall d’Uixó i la Serra d’Eslida, i encara d’alguns llocs de la tinència de Xèrica. S’acordava així que, si els terminis del retorn del préstec s’esgotaven sense que l’infant hagués pogut liquidar-lo, s’hauria de lliurar als dits canviadors, de manera total i íntegra, és a dir, amb tots els seus termes, drets, jurisdiccions i gravàmens, la possessió de la Serra d’Eslida i de la vall d’Uixó (doc. 38).

Malauradament Martí no va aconseguir tornar el crèdit abans de la fallida de la banca Pasqual i Esquerit, amb el consegüent pas de la Vall d’Uixó i de la Serra d’Eslida als creditors.⁶¹ La liquidació d’aquell deute va significar un malson per a l’infant, que va tractar de trobar nous creditors (ho intentà, infructuosament, a València, amb la família Centelles, docs. 43 i 53); va sol·licitar al rei que li lliurés la possessió de Vila-real i alguns castells, a fi que els seus rèdits l’ajudassen a pagar el deute (doc. 43); i va suplicar insistentment al seu pare (des del 5 de març de 1381 fins a l’octubre de 1386) que pagara el deute, en un intent d’evitar el «mogobell», és a dir, un increment dels interessos. Les gestions dutes a terme en el desempenyorament d’Uixó es perllongaren anys i, com hem vist, evolucionaren des de la fórmula de remissió d’aquells llocs mitjançant la venda de censals morts i violaris (docs. 56, 58 i 59) a la fórmula del segrest, solució escollida en 1387 per liquidar el deute i redimir els drets i la jurisdicció senyorials sobre Uixó i Eslida (doc. 127). El procés estigué farcit d’entrebancs importants. Alguns foren jurídics, perquè els creditors no volien fermar els sindicats acordats i signats ja per l’infant al·legant que Uixó i Eslida eren comunitats musulmanes i no es poden sotmetre a sentència de vet, de manera que es podia restringir la possibilitat del recurs al rei (doc. 62). Altres dificultats eren personals, perquè la infanta Maria vindicà davant de la cort del governador de València que considerava Uixó i Eslida propietat seua, atès que l’any 1372 li havien estat assignats pels reis, Pere i Elionor, com a dot, amb tinença d’ús i costum d’Aragó. L’infant els havia empenyorat sense el seu consentiment i acord a Pere Pasqual i Arnau Esquerit, raó per la qual el seu patrimoni havia sofert, al seu parer, gran dany (docs. 96 i 101). En conseqüència, es mostrava reticent a fermar la venda dels censals morts de la Vall d’Uixó i la Serra d’Eslida (doc. 113). Calgué així aconseguir la seguretat de la ferma del duc de Girona, germà seu, hereu de la Corona, per a garantir la venda d’aquells censals (doc. 119). Finalment la restitució a la Corona d’aquells territoris empenyorats mitjançat la fórmula del segrest els alliberà dels canvistes i, de retruc, dels creixents interessos o «mogobells» que els creditors exigien.

Hi ha un paràgraf que ens dona la clau definitiva de la crispació personal i de la greu situació financera de l’infant Martí arran de tota aquella situació, més si es considera que pel seu patrimoni personal, hauria d’haver estat un dels homes més benestants de la monarquia. El 26 de gener de 1385, l’infant va retraure a Berenguer de Relat, mestre racional de la cort, i al tresorer reial, que no el recolzassen en els seus intents de desobligar el seu pare del deute amb els canviadors. Els recriminava els greuges que li imputaven en l’empenyorament d’or, argent, perles i pedres precioses, així com també de la Serra d’Eslida i de la Vall d’Uixó i altres llocs de València, que sumaven en total uns 60.000 sous de rendes anuals. En un to dur deixà escrit (doc. 85):

E tot açò s’és fet e·s fa per gran e desordenada favor que vós e lo dit tresorer los havets dada e dats contra Déu e justícia, e vageus lo cor que nós no som de fust que d’açò e d’àls no hajem sentiment e que per colpa vostra e del dit tresorer romanim desheretats de les millors rendes que havem, e injuriats e agreujats, e no sens causa, car no ha juheu en la senyoria del senyor rey qui u hagués sofert.

La conjuntura de la desfeta dels ingressos de l’infant i de la Corona mostra una monarquia d’ingressos esquifits. A les darreries del segle XIV els rèdits dels abundants recursos de la Corona eren insuficients: el model financer tradicional d’arrel feudal estava estructuralment esgotat, com apunta Enric Guinot.⁶² Tot per armar i sufragar l’expedició a Sicília (doc. 259). Els documents d’Uixó ens situen concretament en aquesta tessitura: finançar, amb el recolzament de les vil·les sarraïnes valencianes, les operacions bèl·liques promogudes per l’infant Martí en defensa de la regència del seu fill, Martí, en aquella illa. Una conjuntura preeminent per a la Casa reial que feu trontollar tots els fonaments del seu patrimoni.

5

El corpus documental que ací presentem, ens permetrà conèixer millor la història política de l’aljama dels sarraïns d’Uixó, emmarcada en el regim senyorial posterior a la conquesta. També precisar el nostre coneixement d’aspectes de la vida econòmica i social de les comunitats musulmanes residents al Regne de València. Igualment, pot ser útil per a investigadors especialitzats en el règim senyorial tardomedieval valencià i per als que s’endinsen en les histories locals que ací s’esmenten (la Vall, Alfondeguilla, Castro, Serra d’Eslida, i algunes de les tinències de Xèrica).

Aquest és un llibre que representa un pas en la direcció de la recuperació documental exhaustiva de la història de la Vall d’Uixó. Dic un pas, un sol pas. Des del punt de vista de les col·leccions documentals o diplomataris, la història de la Vall no té una llarga tradició, tot i haver estat objecte d’estudis monogràfics anteriorment. La recerca arxivística no pot ser el parent pobre de la història. Una vindicació de l’arxiu com a laboratori de la història ja fou feta per l’historiador francès malaguanyat en la Segona Guerra Mundial, Marc Bloch, que encara hui té vigència en col·leccions com la de les Fonts Històriques Valencianes. Aquest llibre ha ficat fil a l’agulla, ara cal continuar cosint.

CRITERIS DE TRANSCRIPCIÓ I EDICIÓ

1. Es conserven les grafies tradicionals.

2. Es puntuen i separen les paraules segons les convencions de la llengua moderna.

3. S’accentua el text d’acord amb les regles ortogràfiques vigents.

4. Es respecten les grafies originals, però regularitzem i/j, f/s, u/v i c/ç, d’acord amb els usos actuals. Per a les parts en llatí, igualment es procedirà amb la c/t davant d’i seguida de vocal, que es redueix a la forma c: Valencia, Valencie...

5. Simplificació de les consonants dobles a inici de paraula només.

6. Se substitueix ll per l·l, quan aquestes grafies tenen valor geminat.

7. S’aplica el criteri normatiu de l’ús de majúscules i minúscules.

8. S’usa la dièresi i el guionet d’acord amb la normativa actual.

9. Es despleguen les sigles i les abreviatures. En el cas de noms propis representats per una inicial, es desenvolupa el nom complet entre parèntesi: R(amon).

10. S’empra l’apòstrof d’acord amb la normativa actual.

11. Les formes verbals del verb ‘haver’: ‘ha’ ‘he’, quan no duen la ‘h’, van accentuades de la següent manera: ‘à’ i ‘é’.

12. S’empra el punt volat per a indicar l’elisió de vocals en aquelles reduccions que no tenen representació gràfica en la normativa actual.

13. Les xifres romanes van en versaleta i entre dos punts: .III., .IIIIº., .Vª., .II^M.

14. Les paraules, frases o paràgrafs escrits en llengua diferent a la principal del document van en cursiva.

15. Les lletres o mots omesos per l’escrivà i indispensables per al sentit, els quals són restituïts per l’editor, van entre parèntesis angulars < >.

16. Les lletres o mots que falten per deteriorament del document o forats van entre claudàtors [abc].

17. La indicació d’un blanc s’indica: (en blanc). Si és un manuscrit i hi ha un full en blanc, s’indica: ||^5r (en blanc).

18. Les indicacions com (sic) van entre paréntesis redons.

19. Les lectures dificultoses o no segures que sí poden restituir-se pel significat o per aparèixer en altre apartat del document van entre claudàtors amb tres punts [...]. També pot advertir-se mitjançant un signe d’interrogació.

20. Les notes i mots al marge del document, la indicació d’un símbol o dibuix, així com els ratllats en el text van en nota a peu de pàgina.

21. Els interliniats van al seu lloc natural en la frase indicats amb les dues barres inclinades d’aquesta manera: \abc/.

22. Els casos sovintejats d’abreviatures que sempre s’escriuen en llatí, en els documents no llatins, s’han normalitzat, com ara Barchinona per Barcelona.

23. La t tironiana, amb sentit d’et, es transcriu et o e d’acord amb l’ús de l’escrivà.

FONTS UTILITZADES

Els registres de la Reial Cancelleria de l’Arxiu de la Corona d’Aragó de Barcelona que han estat consultats per a compilar el present diplomatari són un total de 48 volums (els números 2063 a 2110), corresponents a la lloctinència de l’infant Martí i la seu esposa Maria de Luna, que comencen l’any del seu matrimoni 1372 i finalitzen al ser nomenats reis:

Comune et curie de l’infant Martí. 17 volums, datats des de setembre de 1372 a setembre de 1393. ACA, Reial Cancelleria, registres, núms. 2063 a 2079.

Diversorum Sigilli Secreti de l’infant Martí. 4 volums, datats des de març de 1390 a febrer de 1392. ACA, Reial Cancelleria, registres, núms. 2091 a 2094.

Gratiarum et peccunie de l’infant Martí. 5 volums, datats des de desembre de 1379 a setembre de 1395. ACA, Reial Cancelleria, registres, núms. 2085 a 2088 i 2090

Guerre de l’infant Martí. Únic volum, datat des de novembre de 1389 a octubre de 1391. ACA, Reial Cancelleria, registres, núm. 2103.

Proprium de l’infant Martí.. Únic volum, datat des de gener de 1386 a març de 1390. ACA, Reial Cancelleria, registres, núm. 2102 (f. 1-48).

Sigilli secreti de l’infant Martí. 4 volums, datats des de març de 1373 a desembre de 1377. ACA, Reial Cancelleria, registres, núms. 2097 a 2100.

Tractarum regni Sicilie de l’infant Martí. Únic volum, datat des de maig de 1392 a juny de 1402. ACA, Reial Cancelleria, registres, núm. 2104.

Comune gubernacionis de l’infant Martí. 5 volums, datats des de febrer de 1387 a novembre de 1391. ACA, Reial Cancelleria, registres, núms. 2080 a 2084.

Curie gubernacionis de l’infant Martí. 2 volums, datats des de març de 1387 a gener de 1392. ACA, Reial Cancelleria, registres, núms. 2095 a 2096.

Gratiarum gubernacionis de l’infant Martí. Únic volum, datat des de febrer de 1387 a novembre de 1391. ACA, Reial Cancelleria, registres, núm. 2089.

Peccunie gubernacionis de l’infant Martí. Únic volum, datat des d’abril de 1390 a novembre de 1391. ACA, Reial Cancelleria, registres, núm. 2102 (ff. 49-56, olim 1-8).

Sententiarum gubernacionis de l’infant Martí. Únic volum, datat des de maig de 1378 a novembre de 1391. ACA, Reial Cancelleria, registres, núm. 2101.

Curie de la infanta Maria. 6 volums, datats des de setembre de 1372 a novembre de 1397. ACA, Reial Cancelleria, registres, núms. 2105 a 2110.

BIBLIOGRAFIA

APARICI MARTÍ, Joaquim, «Artesanos musulmanes de la Vall d’Uixó a fines del siglo XV e inicios del XVI», en Honori Garcia: El personatge, l’època, el centre, Castelló, Diputació de Castelló, 1997, pp. 159-170.

— «Moreries urbanes a Castelló: la integració del treball artesà musulmà durant el segle XV», en XVII Congrés d’Història de la Corona d’Aragó: El món urbà a la Corona d’Aragó. Del 1137 als Decrets de Nova Planta, 2003, vol. 1, pp. 171-183.

ARAGó CABAÑAS, Antonio M.ª, «La escribanía de Juan I», en La Corona de Aragón en el s. XIV. Congreso de Historia de la Corona de Aragón (8. 1967. Valencia), València, [s. n.], 1973, vol. 2, pp. 269-293.

ARGUDO PÉRIZ, José Luis et al., El señorío jurisdiccional de María de Luna. Un «registro de cartes» de 1409, Saragossa, Instituto Fernando el Católico, 1988.

ARROYAS SERRANO, Magín i Juan P. GALIANA CHACÓN, La repoblación del Valle de Uxó en sus documentos, la Vall d’Uixó, CEV, 2014.

BARCELÓ TORRES, Carmen, «L’Alfondeguilla i Castro. La situación de los mudéjares castellonenses en el siglo XIII», Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, LVI (1980), pp. 126-139.

— Minorías islámicas en el País Valenciano. Historia y dialecto, València, Universitat de València, 1984.

BAZZANA, A. i P. GUICHARD, «Castell d’Uxó. Vall d’Uxó. La Plana Baixa», Memorias arqueológicas de la Comunidad Valenciana (1984-85), 1988, pp. 128-129.

— «Un Hisn valenciano: Shûn (Uxó) en la Vall d’Uixó (Castellón), II», Quaderns de Prehistòria i Arqueologia de Castelló, 20 (1999), pp. 317-346.

BURNS, Robert Ignatius, Medieval Colonialism: Postcrusade Exploitation of Islamic, Valencia, Princeton, New Jersey, Princeton University Press, 1975.

— L’Islam sota els croats. Supervivència colonial en el segle XIII al regne de València, València, Eliseu Climent, 1990, 2 vols.

BURNS, Robert Ignatius i Paul E. CHEVEDDEN, Negotiating Cultures Bilingual surrender treaties in muslim-crusader Spain under James the Conqueror, Leiden, Brill, 1999.

BUTZER, K. W. et alii., «Medieval Muslim Communities of the Sierra de Espadan, Kingdom of Valencia», Viator, Medieval and Renaissance Studies, vol. 17 (1986), pp. 339-413.

CANELLAS, Beatriz i Alberto TORRA, Los registros de la cancilleria de Alfonso el Magnánimo, Madrid, 2000.

CÁRCEL ORTÍ, M.ª Milagros i Vicent PONS ALÓS, «La Cancillería de Martín el Humano a través de los Registros Notariorum (1396-1410)», SCRIPTA, Revista Internacional de Literatura i Cultura Medieval i Moderna, 6 (2015), pp. 1-23.

CASTÁN ESTEBAN, José Luis, «El derecho de pastos de mudéjares y cristianos en los señoríos valencianos: el Ducado de Segorbe», en De mudéjares a moriscos: una conversión forzada. VIII Simposio Internacional de Mudejarismo, Teruel, Centro de Estudios Mudéjares, 2003, vol. 1, pp. 241-254.

CERVANTES PERIS, Francisco Javier, «La receptoría general del antiguo patrimonio de María de Luna. La gestión de la deuda censal en unos estados feudales del XV valenciano», Pedralbes: Revista d’Història Moderna, 13 (1993), pp. 249-254.

— «El Valle de Almonacid, la Serra d’Eslida y la Vall d’Uixó. Problemas de toponimia y organización del territorio (ss. XIII-XVI)», IV Col·loqui d’Onomàstica Valenciana, Ontinyent, 1997, pp. 295-303.

— «El antiguo patrimonio de María de Luna: crédito censal y consolidación feudal (1372-1425)», en El poder real en la Corona de Aragón (siglos XIV-XVI): XVº Congreso de la Corona de Aragón, Saragossa, Departamento de Educación y Cultura, tom IV, 1996, pp. 51-68.

— La herencia de María de Luna. Una empresa feudal en el tardomedievo valenciano, Sogorb, Ayuntamiento de Segorbe, 1998.

CLARAMUNT, Salvador, «Un pliego de cuentas de María de Luna conservado en el Archivo de la Basílica del Pino de Barcelona», En la España Medieval: Estudios dedicados al professor don Julio González González, Madrid, Universidad Complutense, 1980, pp. 75-88.

CONDE Y DELGADO DE MOLINA, R. i M. CÁRCEL ORTÍ, «La Corona de Aragón: documentación real. Tipologia (siglos XIII-XIV)», en Diplomatique Royale du Moyen-Âge XIII^e-XIV^e siècles. Actes du Colloque, Porto, Faculdade de Letras, 1996, pp. 273-297.

— La Brújula. Guía del Archivo Real de Barcelona. Pere Benet (1601), Madrid, Ministerio de Cultura, 1999.

Crònica de Pere III el Cerimoniós. Edició a cura de Ferran Soldevila; revisió filològica de Jordi Bruguera; revisió històrica de Maria Teresa Ferrer i Mallol, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 2014.

DOMINGO I GABRIEL, Anna, «La criminalitat entre els sarraïns de la Corona d’Aragó en el segle XIV», Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, 6 (1995), pp. 161-167.

FEBRER ROMAGUERA, Manuel Vicente, Cartas pueblas de las morerías valencianas y documentación complementaria, Saragossa, AUMAR, 1991.

— Les aljames mudèjars valencianes en el segle XV, València, Publicacions de la Universitat de València, 2006.

FELIP SEMPERE, V., «Ratificació de la venda de la Vall d’Uixó a Gilabert de Centelles (1360, desembre, 5)», Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, LXI (1985), pp. 377-378.

FERRER I MALLOL, Maria Teresa, «El patrimoni reial i la recuperació dels senyorius jurisdiccionals en els estats catalano-aragonesos a la fi del segle XIV», Anuario de Estudios Medievales, 10 (1970-1971), pp. 351-451.

— Els sarraïns de la Corona catalono-aragonesa en el segle XIV: segregació i discriminació, Barcelona, CSIC, 1987.

FERRER I MALLOL, Maria Teresa, «La tinença a costum d’Espanya en els castells de la frontera meridional valenciana (segle XIV)», Miscel·lània de Textos Medievals, 4: La frontera terrestre i marítima amb l’Islam, Barcelona, CSIC, 1988.

— «El Consell reial durant el regnat de Martí l’Humà», en XV Congreso de Historia de la Corona de Aragón, Saragossa, Departamento de Educación y Cultura, 1996, tom I, vol. 2, pp. 173-190.

— «Las comunidades mudéjares de la Corona de Aragón en el siglo XV: La población», en VII Simposio Internacional de Mudejarismo. De mudéjares a moriscos, una conversión forzada. Teruel 15-17, septiembre, 1999. Actas, Terol, Centro de Estudios Mudéjares-Instituto de Estudios Turolenses, 2002, vol. 1, pp. 27-153.

— «Documentación sobre mudéjares del Archivo de la Corona de Aragón», en Fuentes documentales para el estudio de los mudéjares, Terol, Instituto de Estudios Turolenses, 2005, pp. 9-53.

— «Martí I l’Humà (1396-1410), el darrer rei de la dinastia barcelonina», en Martí l’Humà. El darrer rei de la dinastia de Barcelona (1396-1410). L’Interregne i el Compromís de Casp, Barcelona, IEC, 2015, pp. 11-48.

— «El rei Martí i el seu regnat a través de textos de cròniques», en Martí l’Humà: el darrer rei de la dinastia de Barcelona (1396-1410): l’Interregne i el Compromís de Casp, Barcelona, IEC, 2015, pp. 901-962.

Furs de València, a cura de Germà Colom i Arcadi Garcia, Barcelona, Barcino, 1970.

GARCÍA EDO, Vicent, La carta pobla de 1250 i el dret dels musulmans de la Vall d’Uixó, la Vall d’Uixó, CEV, 2000.

GARCIA I GARCIA, Honori, «Carta puebla de la Vall de Uxó por don Jaime I en agosto de 1250», Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, XIII (1932), pp. 168-176. [Colección de cartas pueblas, XXXVII.]

— «La gobernación foral deça lo riu d’Uxo», Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, XIV (1933), pp. 426-432.

— Orígenes del Ducado de Segorbe, Castelló, Sociedad Castellonense de Cultura, 1933.

— Estado económico social de los vasallos en la gobernación foral de Castellón, Vic, Imp. Ausetana, 1943.

— Notas para la historia de Vall de Uxó, la Vall d’Uixó, Ajuntament de la Vall d’Uixó, 1982.

GARCIA I SANZ, Arcadi, «Mudéjares y moriscos en Castellón», Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, XXVIII (1952), pp. 94-114.

— «El censal», Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, XXXVII (1961), pp. 281-310.

GIRONA LLAGOSTERA, Daniel, «Itinerari del rei en Martí (1396-1402)», Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans, IV (1911-1912), pp. 181-184.

— «Itinerari del rei en Martí (1403-1410)», Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans, V (1913), pp. 515-654.

— Itinerari del rei en Martí (1396-1402 i 1403-1410), Barcelona, Imp. Henrich, 1916.

— La darrera malaltia de la Reyna Maria de Luna (1407), Barcelona, 1922.

GRAU MONSERRAT, Manuel, «Mudéjares castellonenses», Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, 29 (1961-1962), pp. 251-273.

GREGORI ROIG, Rosa Maria, «Emfranchimus et franchos et inmunes facimus vos»: aproximació a la vida dels mudèjars d’Uixó a través d’uns privilegis de franquesa (segles XIV-XV)», Aigualit: Revista del Centre d’Estudis Vallers, 15 (2017), pp. 165-211.

GUAL CAMARENA, Miguel, «Mudéjares valencianos. Aportaciones para su estudio», Saitabi, 34-35 (1949), pp. 165-190.

GUINOT RODRÍGUEZ, Enric, Cartes de repoblament medieval valencianes, València, Generalitat Valenciana, 1991.

— «La creació de les senyories en una societat feudal de frontera: El Regne de València (segles XIII-XIV)», Revista d’Història Medieval, 8 (1997), pp. 79-108.

— «Sobre la gestió del patrimoni reial de la Corona d’Aragó en temps del rei Martí l’Humà», en Maria Teresa Ferrer i Mallol (ed.), Martí l’Humà. El darrer rei de la dinastia de Barcelona (1396-1410). L’Interregne i el Compromís de Casp, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 2015, pp. 273-284.

JAVIERRE MUR, Áurea L., Maria de Luna, reina de Aragón, Madrid, CSIC, Instituto Jerónimo Zurita, 1942.

LABARTA, Ana, La onomàstica de los moriscos valencianos, Madrid, CSIC, 1987.

— «La antroponímia árabe en grafia latina como Fuente lingüística», en M.ª Luisa Ávila Navarro (ed.), Estudios onomásticos-biográficos de Al-Andalus, II, Granada, 1989, pp. 165-175.

LABARTA, Ana i Carme BARCELÓ, Archivos moriscos: textos árabes de la minoria islàmica valenciana, 1401-1608, València, Universitat de València, 2009.

Liber patrimonii regii valentiae. Edició a cura de Carlos López RodrígueZ, València, Publicacions de la Universitat de València, 2006.

Llibre dels feits del rei en Jaume. Edició a cura de Ferran Soldevila; revisió filològica de Jordi Bruguera; revisió històrica de Maria Teresa Ferrer i Mallol, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 2007.

LLORENS I RAGA, Peregrín-Luis, «Los sarracenos en la Sierra de Eslida y Vall de Uxó a fines del siglo XV», Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, XLIII (1967), pp. 53-67.

LÓPEZ ELUM, Pedro, «Proceso de incorporación a la corona real de Vall de Uxó, Sierra de Eslida y Segorbe en 1445», Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, L (1974), pp. 51-65.

LÓPEZ RODRÍGUEZ, Carlos, «El archivo real y general del Reino de Valencia», Cuadernos de Historia Moderna, 17 (1996), pp. 175-192.

MARTÍNEZ FERRANDO, José Ernesto, «Un interessant índex històric de pobles valencians», Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, XVI (1935), pp. 198-208 i 296-301.

MENEU, Pascual, «Nombres árabes de la província de Castellón o usados en ella», Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, VI (1925), pp. 199-208.

MEYERSON, Mark D., «Un reino de contradicciones: Valencia, 1391-1526», Revista d’Història Medieval, 12 (2002), pp. 11-30.

PEÑARROJA, Leopoldo, Moriscos y repobladores en el Reino de Valencia: La Vall d’Uxó (1525-1625), València, Del Cenia al Segura, 1984.

— Historia de Vall d’Uxó, Castelló, Diputació Provincial, 2005.

PILES ROS, Leopoldo, «La situación social de los moros de realengo en la Valencia del siglo XV», Estudios de Historia Social de España, 1 (1949), pp. 225-274.

— Estudio documental sobre el Bayle general de Valencia, su autoridad y jurisdicción, València, Institución Alfonso el Magnánimo, 1970.

POLES, A. i M. L. ROVIRA, «La torre medieval de la Torrassa (La Vall d’Uixó, Castelló)», Butlletí Associació Arqueològica de Castelló, 9-11 (1990-1991), pp. 91-105.

RIBERA, Julián, «Los Beni-Gaslón de Uxó», Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, XI (1930), pp. 65-67.

RIERA I SANS, Jaume, Catálogo de memoriales e inventarios del Archivo de la Corona de Aragón (siglos XIV-XIX), Madrid, Ministerio de Cultura, 1999.

ROCA TRAVER, Francisco, «Un siglo de vida mudéjar en la Valencia medieval (1238-1338)», Estudios de la Edad Media en la Corona de Aragón, V (1952), pp. 115-208.

RODRIGO LIZONDO, Mateu (ed.), Col·lecció documental de la Cancelleria de la Corona d’Aragó. Textos en llengua catalana (1291-1420). Selecció de textos de Jaume Riera i Sans; preàmbuls de Carlos López Rodríguez i Antoni Ferrando Francés, València, Publicacions de la Universitat de València, 2013.

ROVIRA GOMAR, M. L., «Urbanismo y poblamiento en la Vall d’Uixó. Reflexiones en torno al nacimiento de una ciudad», en Urbanismo medieval del País Valenciano, Madrid, Polifemo, 1993, pp. 219-229.

RUZAFA GARCíA, Manuel, «Las aljames mudéjares valencianes en la Baja Edad Media», Saitabi, 43 (1993), pp. 167-180.

SEGARRA I ORENGA, Beatriz, L’aljama de La Vall d’Uixó. Una comunitat rural a la Baixa Edat Mitjana. Treball final del DEA d’Història Medieval, dirigit per Enric Guinot Rodríguez, València, Universitat de València, Facultat de Geografia i Història, 2009.

— «Els conflictes interns d’una aljama rural mudèjar a la baixa edat mitjana: el cas de la Vall d’Uixó», dins Família pagesa i economia rural: VII Congrés sobre Sistemes agraris, organització social i poder local, Lleida, Diputació de Lleida-Institut d’Estudis Ilerdencs, 2010, pp. 133-150.

SESMA MUÑOZ, José Ángel, «Producción para el mercado, comercio y desarrollo mercantil en espacios interiores (1250-1350): el modelo del sur de Aragón», en Europa en los umbrales de la crisis, 1250-1350: Actas de la XXI Semana de Estudios Medievales, Pamplona, Gobierno de Navarra, 1995, pp. 205-246.

SEVILLANO COLOM, Francisco, «Apuntes para el estudio de la Cancillería de Pedro IV el Ceremonioso», Anuario de Historia del Derecho Español, XX (1950), pp. 137-229.

SILLERES, Núria, Maria de Luna. Poder, piedad y patronazgo de una reina bajomedieval, Saragossa, Institución Fernando el Católico, 2012.

SINUÉS RUIZ, Anastasio (ed.), El patrimonio real en Aragón durante la Edad Media. Índice de los documentos consignados en el Liber Patrimonii Regii Aragoniae del Archivo de la Corona de Aragón, Saragossa, Anubar, 1986.

TALAMANTES REBOLLAR, Vicente, «Les relacions entre Vall d’Uxó i Morvedre als segles XIV i XV (Maria de Luna, reina)», Aigualit: Revista del Centre d’Estudis Vallers, 10 (2005-2006), pp. 17-41.

TORRA, Alberto, «Los registros de la Cancelleria de Jaime I», en Maria Teresa Ferrer i Mallol (ed.), Jaume I. Commemoració del VIII centenari del naixement de Jaume I, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 2013, vol. 1, pp. 211-229.

TRENCHS, Josep i Antoni M. ARAGÓ, «Las cancillerías de la Corona de Aragón desde Jaime I a la muerte de Juan II», en Folia Parisiensia 1, Saragossa, Institución Fernando el Católico-CSIC, 1983.

UTRILLA UTRILLA, Juan F., «Un libro de cuentas del infante aragonés Martín conservado en el Archivo de la Corona de Aragón», Aragón en la Edad Media, 5 (1983), pp. 167-206.

VIRGILI, Antoni et al. (eds.), Diplomatari de la catedral de Tortosa. Episcopats de Ponç de Torrella (1212-1254) i Bernat d’Olivella (1254-1272), Barcelona, Fundació Noguera, 2018, 2 vols.

¶ ¹ Els documents àrabs conservats en els arxius històrics actuals d’arreu de l’antiga Corona d’Aragó són identificats i catalogats individualment, per la seua singularitat i excepcionalitat. Vegeu la col·lecció de documents àrabs de l’Arxiu de la Corona d’Aragó (a partir d’ara: ACA) o el treball de recuperació de testimonis en llengua àrab dut a terme per Ana Labarta i Carme Barceló, citades a la bibliografia final. L’edició dels documents que ací presentem ens planteja el problema de la transcripció literal dels noms propis hispanoàrabs o islàmics copiats per escrivans avesats i formats en llengua llatina o vulgar. Com apunta Ana Labarta, cada mot havia estat un element codificat inicialment en el sistema àrab i que, transmès oralment, era tornat a codificar per una altra persona en el sistema llatí. El que contemplem és, per tant, la interpretació segons la fonologia catalana d’un nom propi pronunciat en una altra llengua, l’àrab hispànic, a la qual no s’adapten gens bé els grafemes llatins; uns sons que, a més, els escrivans, desconeixedors de la llengua àrab, tampoc no distingien correctament. Com a conseqüència, són constants les vacil·lacions, reflectides en les múltiples variants gràfiques donades a un mateix nom o cognom, i en els ratllats o sobreescrits a posteriori. Per reflectir fidelment aquell fenomen, el noms propis hispanoàrabs del diplomatari han estat transcrits seguint literalment l’original, amb totes les seues variants.

¶ ² Vegeu Honori GARCIA I GARCIA, «La gobernación foral deça lo riu d’Uxó», Boletín de la Sociedad Castellonenca de Cultura, XIV (1933), p. 426. ¶ ³ És conegut el passatge descrit en la crònica de Jaume I, vegeu els capítols 249 a 253 del Llibre dels feits del rei en Jaume. Edició a cura de Ferran Soldevila; revisió filològica de Jordi Bruguera; revisió històrica de Maria Teresa Ferrer i Mallol, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 2007, pp. 318-320. ¶ ⁴ De fet la primera cita cronística d’Uixó és d’un poc abans en la presa d’Almassora, quan el rei comenta que a l’octubre (probablement de l’any 1234, tot i que hi ha discrepàncies entre historiadors) poc després d’una cavalcada a la Ribera del Xúquer, mentre feien embats i guerrejaven en Onda, Nules, Uixó i Almenara, no varen gosar endinsar-se a la serra d’Espadà. Vegeu el capítol 189 del Llibre dels feits..., p. 269 i nota 1208. ¶ ⁵ De les treves i tractats de rendicions en parla Robert I. BURNS a L’Islam sota els croats. Supervivència colonial en el segle XIII al Regne de València, València, Eliseu Climent, 1990, vol. 1, pp. 212-227, 266-272, fa referència a les condicions de capitulació pactada entre el rei en Jaume i els sarraïns d’Uixó.

¶ ⁶ Les cites estan extretes de l’edició mencionada del Llibre dels feits, pp. 318-319. ¶ ⁷ La institucionalització de la batllia ve descrita a la rúbrica XVIII del Furs: «Batle e la Cort», cfr. Furs de València, a cura de Germà Colom i Arcadi Garcia, Barcelona, Barcino, 1970, vol. 1, pp. 162-164. Vegeu Leopoldo PILES ROS, Estudio documental sobre el Bayle general de Valencia, su autoridad y jurisdicción, València, Institució Alfons el Magnànim, 1970, a les pp. 36-48 detalla les àmplies facultats legals del batlle general sobre la comunitat musulmana. Els volums de la batllia custodiats a l’Arxiu del Regne de València testimonien la intervenció directa del batlle general de València en els assumptes dels oficials, alamí i jurats de l’aljama d’Uixó.

¶ ⁸ Vegeu Honori GARCIA I GARCIA: «Carta puebla de la Vall de Uxó por don Jaime I en agosto de 1250», Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, XIII (1932), pp. 168-176; Enric GUINOT, Cartes de repoblament medieval valencianes, València, Generalitat Valenciana, 1991, pp. 224-226; Vicent GARCIA EDO, La carta pobla de 1250 i el dret dels musulmans de la Vall d’Uixó, Vall d’Uixó, CEV, 2000, pp. 36-47 i 77-84. ¶ ⁹ Les restriccions dels moviments en són una prova. En el diplomatari es palesa en el cas de Çaat Almacet, moro d’Almacet, que ha de suplicar a l’infant permís per a traslladar-se a viure a la Vall d’Uixó, que li fou concedit (doc. 162 i doc. 209). Veure els permisos i llicències aconseguides per aquests mudèjars d’Uixó estudiats en Rosa Maria GREGORI ROIG, «Emfranchimus et franchos et inmunes facimus vos»: aproximació a la vida dels mudèjars d’Uixó a través d’uns privilegis de franquesa (segles XIVXV), Aigualit: Revista del Centre d’Estudis Vallers, núm. 15 (2017), pp. 165-211. ¶ ¹⁰ L’infant Martí fou emancipat el 7 d’agost de 1358, cfr. ACA, Reial Cancelleria (a partir d’ara: RC), Registre 1547, f. 5r-5v. Un cop emancipat l’infant queda sota la tutela de la seua mare Elionor de Sicília, per ordre del rei Pere el Cerimoniós, cfr. ACA, RC, Registre 1547, ff. 6r-7r. Vegeu la biografia feta per M. Teresa FERRER I MALLOL, «Martí I l’Humà (1396-1410), el darrer rei de la dinastia barcelonina», en Martí l’Humà. El darrer rei de la dinastia de Barcelona (1396-1410). L’Interregne i el Compromís de Casp, Barcelona, IEC, 2015, pp. 11-48, especialment per a la infantesa de Martí p. 15, nota 23. ¶ ¹¹ Na Maria era la primogènita del comte de Luna, Lope de Luna, a qui el rei havia premiat, per la seua lluita contra la Unió aragonesa, amb la creació d’aquell comtat (1348) i la governació vitalícia d’Aragó. Vegeu Áurea L. JAVIERRE MUR, María de Luna, reina de Aragón, Madrid, CSIC, Instituto Jerónimo Zurita, 1942, pp. 8-9. ¶ ¹² Les esposalles foren signades a Saragossa el 1361, ACA, RC, Registre 1547, ff. 38v-43v; i el casament a Barcelona el 1372, ACA, RC, Registre 1554, ff. 32r-36v, editat per A. L. JAVIERRE, Maria de Luna..., pp. 182-189. ¶ ¹³ Crònica de Pere III el Cerimoniós. Edició a cura de Ferran Soldevila; revisió filològica de Jordi Bruguera; revisió històrica de M. Teresa Ferrer i Mallol, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 2014, vol. 4, p. 403. El 6 de juliol de 1372 s’escripturà a Barcelona, tant el matrimoni de l’infant Martí amb Maria, comtessa de Luna, com la respectiva concessió del dot per la Casa Reial, que incloïa, entre d’altres, la Serra d’Eslida i la Vall d’Uixó (que comprenia Castro i Alfondeguilla), cfr. ACA, RC, Registre 1554, ff. 32r-36r i 36v-38r.

¶ ¹⁴ La donació del comtat de Besalú incloïa la vila de Camprodon i el vescomtat de Bas, cfr. ACA, RC, Registre 1547, ff. 91v-92v i també 97r-100v, hem d’agrair a la companyera arxivera Beatriz Canellas l’estudi i totes les informacions i referències documentals relatives als títols de l’infant i posterior rei, Martí. Vegeu també ACA, RC, Registre 1578, ff. 145r-149v i 2026, ff. 7r-10r. ¶ ¹⁵ ACA, RC, Registre 1554, ff. 21r-24v, 66v-67v i 2102, ff. 5v-8r. ¶ ¹⁶ ACA, RC, Registre 1554, ff. 53v-55v, 55v-60v, 61r-62r i 109r-111v; i 1557, ff. 2v-4r. ¶ ¹⁷ ACA, RC, Registre 2102, ff. 12r-15v. ¶ ¹⁸ Enumerant tan sols les possessions atorgades al Regne de València, Martí posseïa, des dels dos anys Elx, amb el seu port del cap de l’Aljub i Crevillent (8 d’agost de 1358, ACA, RC, Registre 1547, ff. 7v-10v i 11r-13v; puntualitzant la donació anys després el 22 de gener de 1366, cfr. ACA, RC, Registre 2102, ff. 5v-8r). Després vingué el comtat de Xèrica (1372), senyoria formada per l’antiga baronia de Xèrica (Pina, el Toro, Suera, Fanzara, Veo i Eslida). A les quals el rei uní Xelva, Altura, les Alcubles, Gaibiel, el castell i vall d’Uixó (inclosa l’alqueria d’Alfondeguilla, s’adjuntarien Viver i Caudiel, un cop redimides l’any 1377, amb els rèdits del comtat de Besalú). I agregant-se l’heretat de sa mare, Elionor de Sicília (Alcoi, Llíria, Gorga i les valls de Seta i Travadell) i Penàguila, es conformà definitivament un patrimoni digne d’un infant del Casal reial. Rescabalant-lo dels diversos comtats que el rei intentà erigir al seu favor, sense èxit. Que foren els de Morella (1357-1366), que incloïa les seues aldees, Borriana i Suera a Aragó; el de la Plana (1368), que neix d’un heretament anterior fallit: el comtat d’Uixó (1356-1367: format per possessions a Aragó, Catalunya i a València pel castell i vall d’Uixó, Borriana, Castelló de Borriana, Vila-real i Nules), el nou comtat, dit de la Plana, incloïa Castelló, Vila-real, el castell i vall d’Uixó, drets i castell de Nules, Borriol, Onda, Artana, Betxí, Xilxes i Moncofa. La resistència i avalots de castellonencs i vila-realencs per no perdre la senyoria reial, comportà que no és consolidés el comtat de la Plana, i finalment, el rei atorgà al primogènit Joan, Vila-real, el castell i vall d’Uixó i els drets reials de Nules, permutant-los per uns territoris a Catalunya constituïts com a comtat de Besalú (1368-1377) a favor de l’infant Martí, com ja hem esmentat. Vegeu M. T. FERRER I MALLOL, «Martí I l’Humà (1396-1410), el darrer rei...», pp. 16-23. ¶ ¹⁹ ACA, RC, Registre 1547, ff. 103r-106r. ¶ ²⁰ ACA, RC, Registre 1263, ff. 3v i 4r. ¶ ²¹ L’onze de maig Joan I el nomenà governador, cfr. ACA, RC, Registre 2102, ff. 15v-16v, i Registre 2026, ff. 19v-20v, tot augmentant les seues atribucions jurisdiccionals el 9 d’octubre de 1389, cfr. ACA, RC, Registre 2102, ff. 27v-28v i 2026, ff. 37r-38r. I el 6 de juliol lloctinent, cfr. ACA, RC, Registre 2102, ff. 16v-17v i 17v-18r; igualment ACA, RC, Registre 2026, ff. 20v-21v i 22r-v.

¶ ²² Una selecció de cites cronístiques sobre el rei Martí en M. Teresa FERRER I MALLOL, «El rei Martí i el seu regnat a través de textos de cròniques», en Martí l’Humà: el darrer rei..., pp. 901-962. ¶ ²³ Vegeu Honori GARCIA I GARCIA, Los orígenes del ducado de Segorbe, Castelló, Sociedad Castellonense de Cultura, 1933, p. 17, nota 1. ¶ ²⁴ Vegeu el document de les esposalles datades el 4 de juliol de 1361 i el de casament registrat el 7 de juliol de 1372, a més de dos documents datats el 6 de juliol de 1372, sobre el dot atorgat a na Maria, cfr. ACA, RC, Registre 1554, ff. 36v-38r i l’assignació de la seua cambra, Registre 1554, ff. 38v-41r. Sobre l’extensíssima base feudal patrimonial dels infants pactada des del 1361 al 1372 vegeu Francisco Javier CERVANTES PERIS, La herencia de María de Luna. Una empresa feudal en el tardomedievo valenciano, Sogorb, Ayuntamiento de Segorbe, 1998, pp. 27-33. La relació dels llocs que comprenia herència aragonesa del Comtat de Luna, cfr. ACA, Reial Patrimoni, Mestre Racional, volums, sèrie general, 2650, 2651 i 2652. ¶ ²⁵ Cfr. Núria SILLERES, Maria de Luna. Poder, piedad y patronazgo de una reina bajomedieval, Saragossa, Institución Fernando el Católico, 2012, pp. 32-33; extractes del testament foren transcrits per J. CERVANTES PERIS, La herència de Maria de Luna..., pp. 41-42 i 277-280. ¶ ²⁶ Una anàlisi de l’administració comptable del patrimoni senyorial dels infants de la seua tresoreria i dispensaria a: A. L. JAVIERRE, Maria de Luna, reina..., pp. 166-168; Salvador CLARAMUNT, «Un pliego de cuentas de María de Luna conservado en el Archivo de la Basílica del Pino de Barcelona», En la España Medieval: Estudios dedicados al professor don Julio González González, Madrid, Universidad Complutense, 1980, pp. 75-88; Juan F. UTRILLA, «Un libro de cuentas del infante aragonés Martín conservado en el Archivo de la Corona de Aragón», Aragón en la Edad Media, 5 (1983), pp. 167-206; José Luis ARGUDO PÉRIZ et al. El señorío jurisdiccional de María de Luna. Un «registro de cartes» de 1409, Saragossa, Instituto Fernando el Católico, 1988. I, més recentment, l’obra de F. J. CERVANTES PERIS, La herència de Maria de Luna... ¶ ²⁷ Mor a Vila-real a les acaballes de l’any 1407, vegeu Daniel GIRONA LLAGOSTERA, La darrera malaltia de la Reyna Maria de Luna (1407), Barcelona, 1922.

¶ ²⁸ Á. L. JAVIERRE, Maria de Luna..., p. 174. ¶ ²⁹ Francisco SEVILLANO COLOM, «Apuntes para el estudio de la Cancillería de Pedro IV el Ceremonioso», Anuario de Historia del Derecho Español, XX (1950), pp. 137-229; Josep TRENCHS i A. M. ARAGÓ, «Las cancellerías de la Corona de Aragón desde Jaime I a la muerte de Juan II», dins Folia Parisiensia 1, Saragossa, Institución Fernando el Católico-CSIC, 1983.

¶ ³⁰ Rafael CONDE Y DELGADO DE MOLINA i Milagros CÁRCEL ORTí, «La Corona de Aragón: documentación real. Tipologia (siglos XIII-XIV)», en Diplomatique Royale du Moyen-Âge XIII^e-XIV^e siècles. Actes du colloque, Porto, Faculdade de Letras, 1996, pp. 273-297. ¶ ³¹ Beatriz CANELLAS i Alberto TORRA, Los registros de la cancilleria de Alfonso el Magnánimo, Madrid, 2000. ¶ ³² Antonio M. ARAGÓ CABAÑAS, «La escribanía de Juan I», en La Corona de Aragón en el siglo XIV. Congreso de Historia de la Corona de Aragón (8. 1967. Valencia). València, [s. n.], 1973, vol. 2, pp. 269-293; M. Teresa FERRER I MALLOL, «El Consell reial durant el regnat de Martí l’Humà», en XV Congreso de Historia de la Corona de Aragón, Saragossa, Departamento de Educación y Cultura, 1996, tom I, vol. 2, pp. 173-190 i Milagros CÁRCEL ORTÍ i Vicent PONS ALÓS, «La Cancillería de Martín el Humano a través de los Registros Notariorum (1396-1410)», en SCRIPTA, Revista internacional de literatura i cultura medieval i moderna, 6 (2015), pp. 1-23. Treballs que inclouen la nòmina del personal funcionari de la Cancelleria i càrrecs de la cort. ¶ ³³ Per descomptat, l’arxiu senyorial de l’antic comtat de Luna, es completa i reconstrueix amb els documents que ara es custodien a l’Arxiu del Regne de València. ¶ ³⁴ Jaume RIERA I SANS, Catálogo de memoriales e inventarios del Archivo de la Corona de Aragón (siglos XIV-XIX), Madrid, Ministerio de Cultura, 1999 i Rafel CONDE Y DELGADO DE MOLINA, La Brújula. Guía del Archivo Real de Barcelona. Pere Benet (1601), Madrid, Ministerio de Cultura, 1999. ¶ ³⁵ De fet considere que hi deu haver milers de documents referents als afers, gents i institucions d’Uixó registrats al llarg dels quasi cinc segles d’activitat administrativa de l’Arxiu Reial de Barcelona. A partir del 1419, per una petició de les Corts valencianes, es disposa el registre dels actes referits a València de forma independent, encara que seguint les sèries habituals, abans descrites, tot ordenant-se que romangueren ubicades a l’Arxiu Reial de València. Aquesta descentralització accentua el caràcter politerritorial de la Corona catalanoaragonesa i eixampla el particularisme del territori valencià amb la construcció a partir d’aleshores d’una maquinària de gestió governativa pròpia, al voltant de les Corts i de la regència del virrei a València. Vegeu Carlos LÓPEZ RODRÍGUEZ, «El Archivo Real y General del Reino de Valencia», Cuadernos de Historia Moderna, 17 (1996), pp. 175-192. ¶ ³⁶ Vegeu Alberto TORRA, «Los registros de la Cancelleria de Jaime I», en M. Teresa FERRER I MALLOL (ed.), Jaume I. Commemoració del VIII centenari del naixement de Jaume I, Barcelona, IEC, 2011-2013, vol. 1, pp. 211-229. ¶ ³⁷ Memorial antic de l’Arxiu encara hui d’obligada consulta ja que classifica pels topònims i ordena cronològicament milers de referències documentals rastrejades en les sèries de registres de la Reial Cancelleria i de volums de la batllia general i del mestre racional, relatives a totes les alienacions fetes del reial patrimoni, mitjançant vendes, cartes de gràcia, empenyoraments, infeudacions, concessions, donacions per diners o permutes per franqueses; amb el que fou un intent de recuperar drets i rèdits per a la Corona o una mena de capbrevació del patrimoni reial a la Corona d’Aragó. Mentre que el corresponent al Principat de Catalunya, roman inèdit, s’ha editat El patrimonio real en Aragón durante la Edad Media. Índice de los documentos consignados en el Liber Patrimonii Regii Aragoniae del Archivo de la Corona de Aragón, Saragossa, Anubar, 1986 per Anastasio SINUÉS RUIZ i el Liber Patrimonii Regii Valentiae (a partir d’ara LPRV), València, Publicacions de la Universitat de València, 2006, editat per Carlos LÓPEZ RODRÍGUEZ. Vegeu també l’article de J. E. MARTÍNEZ FERRANDO, «Un interessant índex històric de pobles valencians», Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, XVI (1935), pp. 198-208 i 296-301. ¶ ³⁸ Vegeu Honori GARCIA I GARCIA, Estado económico social de los vasallos en la gobernación foral de Castellón, Vic, Imp. Ausetana, 1943, pp. 16-17. ¶ ³⁹ Segons consta en els llibres ordinaris de la Tresoreria Reial de l’oficina del mestre racional compilats per Pere Jordà d’Urries, tresorer general, cfr. ACA, Reial Patrimoni, Mestre Racional, volum 312, f. 29r. La compra del castell i la Vall d’Uixó entre el rei Pere i el seu oncle, fou fraccionada en diverses pagues fins arribar a la quantitat dita, aquests càrrecs estan als volums del mestre racional, cfr. ACA, Reial Patrimoni, Mestre Racional, volum 311, f. 18r, LPRV núm. 2890, p. 562 i ACA, Reial Patrimoni, Mestre Racional, volum 312, f. 29r. LPRV núm. 2889, p. 562. ¶ ⁴⁰ ACA, Reial Patrimoni, Mestre Racional, volum 456, [volum molt deteriorat]. LPRV núm. 2891, p. 562. ¶ ⁴¹ ACA, RC, Registre 1540, f. 38v. LPRV núm. 2867, p. 558. LPRV núm. 2892, p. 562.

¶ ⁴² ACA, RC, Registre 1540, ff. 81v-82v. LPRV núm. 66, p. 52. Vegeu l’àpoca i el document de venda en el mateix registre, ff. 72v-73r i 81v-82v, respectivament. LPRV núms. 67 i 68, p. 52. ¶ ⁴³ ACA, RC, Pergamins de Pere III, núm. 2238. LPRV núm. 2893, p. 562. Citat per Honori GARCIA I GARCIA, Notas para la historia de Vall de Uxó, Castelló, Ajuntament de Castelló, 1982, pp. 57-58. El tresorer reial Bernat d’Olzinelles, registrà l’entrega d’una part d’aquests diners deguts al rei per part de Pere Gilabert, qui segons consta comprà el castell d’Uixó per 450.000 sous. ACA, Reial Patrimoni, Mestre Racional, volum 345, f. 57r. LPRV, núm. 2894, p. 562, nota 322; i l’executòria d’aquesta venda al ACA, RC, Registre 1072, f. 165. LPRV, núm. 2895, p. 563. ¶ ⁴⁴ ACA, RC, Registre 2026, ff. 7r-10r. LPRV núm. 1302, pp. 270-271. LPRV núm. 2899, p. 563. ¶ ⁴⁵ ACA, RC, Registre 2026, ff. 48v-49v. LPRV núm. 2900, p. 563. ¶ ⁴⁶ ACA, RC, Registre 2026, ff. 76v-78r i ACA, RC, Pergamins de Joan I, núm. 323. LPRV núm. 1587-1588, p. 322; LPRV núm. 2898, p. 563. ¶ ⁴⁷ Cfr. ACA, RC, Registre 2297, ff. 12v-17r, 1403, juny, 30; ACA, Reial Patrimoni, Batllia General, núm. 826, 1405, juny, 30; ACA, RC, Registre 2297, ff. 99v-103r, 1407, maig, 6; ACA, RC, Registre 2205, ff. 169r-170r, 1408, setembre, 25; ACA, RC, Registre 2297, ff. 97v-98r, 1408, desembre, 10; ACA, RC, Registre 2297, f. 112v, 1409, gener, 6; ACA, RC, Registre 2297, f. 116r, 1409, març, 20; ACA, RC, Registre 2225, ff. 50v-54r, 1409, maig, 22; ACA, RC, Registre 2208, ff. 96v-97v, 1410, abril, 16 (LPRV núm. 95, p. 60, núm. 97-98, p. 61, núm. 105, p. 62, núm. 752-753, p. 172, núm. 1590, p. 323, núm. 2393, p. 467, núm. 2395, p. 468, núm. 2898, p. 563, núm. 2901, p. 563). ¶ ⁴⁸ ACA, RC, Registre 2586, ff. 64r-66r, LPRV núm. 2902, p. 563. També LPRV núm. 3036, p. 586. Citat per Honori GARCIA I GARCIA, Notas para la historia de Vall..., pp. 58, 65-66 i 75-76, n. 4. ¶ ⁴⁹ Dels documents del diplomatari s’extrauen alguns detalls singulars dels detentors i propietaris d’Uixó. Es corroboren coses sabudes com el 25 d’octubre de 1376 en què el rei Pere senyala que la Vall d’Uixó i Alfondeguilla, per una certa quantitat de diners, eren propietat del noble en Pere de Centelles (doc. 5). Les mencions diverses a Joan de Pertusa, com a propietari de Benigafull (per exemple doc. 20). La venda de la Vall d’Uixó a Vidal de Vilanova, per 2.500 sous reials de València anuals de renda i censals, lliures i francs dels drets de fadiga i lluïsme (doc. 34). O la cita a Ferran López d’Osca, escuder, que posseïa el lloc «Beniabdumel, situat dins los límits de la vall d’Uxó» (doc. 49). ¶ ⁵⁰ Ho palesa la data: «Datum in Valle de Uxone nona die januarii anno a Nativitate Domini MºCCCºLXXXº secundo. Infans Martinus», el document no fent referència a Uixó, no està inclòs al diplomatari. Cfr. ACA, RC, Registre 2086, f. 41r. ¶ ⁵¹ La protecció dels sarraïns contra els abusos dels oficials cristians es manifesta en 1391 quan l’infant Martí requereix a Gisbert de Talamanca, alcaid d’Uixó, que decomisse els béns i propietats que el seu sotsalcaid, Antoni de Càrcel, ja que hi ha una acusació feta per part d’alguns sarraïns d’Uixó que ha cobrat suborns (doc. 246). O les acusacions per part de l’aljama d’Uixó d’implicació en un assassinat, vessades contra l’alcaid i batlle d’Uixó, Pere Arnau d’Esparça, provocaren finalment la inhabilitació per a l’exercici del càrrec (doc. 153) i més tard la privació de l’alcaidia i la batllia (doc. 182 i 183).

¶ ⁵² Cap cristià hi pot habitar, però l’infant Martí certificà que l’alcaid Pere Arnau Esparça ha construït o reparat unes cases, hort i un bany (doc. 129) i anys després citant aquesta prerrogativa acordada amb l’aljama d’Uixó, que els cristians no poden residir-hi, l’infant l’expulsà (doc. 210). ¶ ⁵³ Segons la Crònica de Jaume I existien tres termes diferents en la Vall d’Uixó: Uixó, Alfondeguilla i Castro. A Uixó se l’uniria Alfondeguilla per les disposicions testamentàries del rei en Jaume I i restaria independent Castro que s’uní a Xèrica, amb la resta de llocs de la Serra d’Eslida, vegeu H. GARCIA I GARCIA, Notas para la historia de la Vall..., pp. 76-77 i de l’evolució dels poblats vegeu Leopoldo PEÑARROJA, Historia de Vall d’Uxó, Castelló, Diputació de Castelló, 2015, pp. 89-99.

¶ ⁵⁴ Les primeres dades de caire estadístic es remunten a la fi del segle XVI, vegeu H. GARCIA, Notas para la historia de la Vall..., pp. 77-78 i Francisco Javier CERVANTES PERIS, «El Valle de Almonacid, la Serra d’Eslida y la Vall d’Uixó. Problemas de toponímia y organización del territorio (ss. XIII-XVI)», a IV Col·loqui d’Onomàstica Valenciana, Ontinyent, 1995, pp. 297-299. Un estat de la qüestió sobre la distribució i nombre del poblament de la Vall d’Uixó en: M. Teresa FERRER I MALLOL, «Las comunidades mudéjares de la corona de Aragón en el siglo XV: La población», a VIII Simposio Internacional de Mudejarismo. De Mudéjares a Moriscos, una conversion forzada. Teruel 15-17, septiembre, 1999. Actas. Volumen I, Teruel, Centro de Estudios Mudéjares-Instituto de Estudios Turolenses, 2002, pp. 27-153, específicament les pp. 83-84. Les fonts són posteriors al període ací documentat i no responen a una intencionalitat censal o estadística, sinó a motius de recaptació d’impostos jurisdiccionals o llistats burocràtics, entre d’altres finalitats conjunturals. Però de la de la visió en conjunt d’aquestes dades es conclou una ocupació permanent i regular al llarg de la baixa edat mitjana ja que els focs o cases habitades senyalades per Honori Garcia són 342; Ferrer i Mallol li atribueix en 1409, 350; en 1410 Cervantes Peris anota, 370, i en 1418, 342. Més tard al 1445, es citen 182 sarraïns i dos oficials senyorials cristians, presents en un acte d’homenatge; i al 1493, es citen 439 cases a Uixó, augment que al fogatge de 1510, es redueix a 362 focs.

¶ ⁵⁵ Vegeu Peregrín Luis LLORENS I RAGA, «Los sarracenos en la Sierra de Eslida y Vall de Uxó a fines del siglo XV», Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, XLIII (1967), pp. 53-67, especial ment p. 60, on se cita una mesquita en l’alqueria d’Atzeneta segons un pergamí (núm. 32) de la catedral de Sogorb. ¶ ⁵⁶ Magín ARROYAS i Juan P. GALIANA, anoten que la fundació al segle XIV d’una rectoria d’Uixó, justificava més la percepció de rendes per l’estament eclesiàstic que no l’existència d’una comunitat cristiana resident, cfr. La repoblación del Valle de Uxó en sus documentos, la Vall d’Uixó, CEV, 2014, p. 22. Vegeu el Diplomatari de la catedral de Tortosa. Episcopats de Ponç de Torrella (1212-1254) i Bernat d’Olivella (1254-1272). Edició a cura d’Antoni Virgili et al., Barcelona, Fundació Noguera, 2018, pp. 567-571 i 573-574; documents 1114 i 1117; i L. PEÑARROJA, Historia de Vall d’Uxó..., pp. 161-167; documents a les pp. 175-182.

¶ ⁵⁷ Vegeu M. Teresa FERRER I MALLOL, Els sarraïns de la Corona catalono-aragonesa en el segle XIV: segregació i discriminació, Barcelona, CSIC, 1987, i Anna DOMINGO I GABRIEL, «La criminalitat entre els sarraïns de la Corona d’Aragó en el segle XIV», Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, 6 (1995), pp. 161-167.

¶ ⁵⁸ Vegeu M. Teresa FERRER I MALLOL, «El patrimoni reial i la recuperació dels senyorius jurisdiccionals en els estats catalano-aragonesos a la fi del segle XIV», Anuario de Estudios Medievales, 10 (1970-1971), pp. 351-451.

¶ ⁵⁹ La Corona ha de desprendre’s del seu capital, el que es contradiu amb la seua política de prohibició d’alienar el patrimoni reial sota penes molt greus, com la pragmàtica dictada pel mateix Martí, ja rei, el 15 de gener de 1399, cfr. M. T. FERRER I MALLOL, «El patrimoni reial i la recuperació dels senyorius jurisdiccionals...», pp. 355-363 i Enric GUINOT, «Sobre la gestió del patrimoni reial de la Corona d’Aragó en temps del rei Martí l’Humà», en Martí l’Humà. El darrer rei..., pp. 277-278. ¶ ⁶⁰ Cfr. Arcadi GARCIA I SANZ, «El censal», Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, XXXVII (1961), pp. 281-310, la cita és a la p. 286. Per a copsar l’aplicació del censal als territoris valencians del comtat de Luna centrant l’atenció en la receptoria general del Patrimoni Reial custodiada a l’Arxiu del Regne de València: Francisco Javier CERVANTES PERIS. «El antiguo patrimonio de María de Luna: crédito censal y consolidación feudal (1372-1425)», en El poder real en la Corona de Aragón (siglos XIV-XVI): XVº Congreso de la Corona de Aragón, Saragossa, Departamento de Educación y Cultura, 1996, tom IV, pp. 51-68 i La herencia de María de Luna..., pp. 243-244.

¶ ⁶¹ Vegeu M. T. FERRER I MALLOL, «Martí I l’Humà (1396-1410), el darrer rei...», p. 34, n. 126.

¶ ⁶² Vegeu Enric GUINOT, «La creació de les senyories en una societat feudal de frontera: El Regne de València (segles XIII-XIV)», Revista d’Història Medieval, 8 (1997), pp. 79-108.