Kitabı oku: «Liber ordinum de la diòcesi de València (1463-1479)»

Estudi introductori

INTRODUCCIÓ

Els arxius diocesans conserven entre els seus fons una sèrie de llibres que constitueixen la memòria escrita de l’activitat pastoral dels seus bisbes i són una mostra de l’estructura del govern de la diòcesi. El dit govern no es limita a la visitacorrecció, sinó que comprén un moment legislatiu (sínode), un ministeri pastoral (visita), un altre sacramental (impartició d’ordes) i de govern (nomenaments i concessió de llicències), tot interrelacionat. Ajuden al bisbe en el govern de la diòcesi els bisbes auxiliars, sobretot en la impartició d’ordes, el vicari general, per a assumptes espirituals i temporals i suplint el bisbe en la seua absència, i l’oficial per a assumptes judicials, amb responsabilitats continuades i precises. Tant el vicari general com l’oficial se serveixen de notaris i escrivans per a la redacció dels diferents llibres i, sobretot, per a l’expedició de lletres.¹

De la variada tipologia de llibres produïts per les cancelleries episcopals en els segles baixmedievals, la present edició es basa en un registre d’ordes² de la segona meitat del segle XV, un Liber Ordinum.³ En alguns arxius diocesans es conserven registres específics d’ordes dels segles XIV i XV, fets pels notaris del bisbe, a banda de les llistes de tonsurats que puguen aparéixer en les visites pastorals⁴ de la mateixa època i en els llibres de col·lacions,⁵ a més de copiar-se en aquestos les litterae expedides després de la impartició d’una orde.⁶ Les ordenacions efectuades durant les visites pastorals eren un instrument eficaç en mans dels bisbes per a tindre contacte amb la realitat religiosa i social de la diòcesi i una ocasió propícia per a conferir les ordes, sobretot la tonsura i les ordes menors.

Entre 1463 i 1479, anys que comprén aquest Liber Ordinum, era bisbe de València Roderic de Borja, valencià nascut a Xàtiva, entorn de l’any 1431, al si d’una família de la petita noblesa local, formada per Jofré de Borja Escrivà i Isabel de Borja, germana del futur Calixt III. El seu oncle, el cardenal Alfons de Borja, el va cridar a Roma on li va procurar una exquisida formació completada després en la Universitat de Bolonya, on es va doctorar en Dret, preocupant-se de la seua promoció eclesiàstica. El 8 d’abril de 1455 el cardenal Alfons de Borja va ser elegit papa amb el nom de Calixt III, per la qual cosa va haver de deixar vacant el bisbat de València. A banda de les nombroses prebendes de què Roderic va gaudir, en 1456 el papa li va concedir el capell cardenalici amb el títol de Sant Nicolau in carcere Tulliano. Va ser llegat papal en la Marca d’Ancona, capità dels exèrcits pontificis i vicecanceller de l’Església. Calixt III li va concedir el bisbat de València, el 30 de juny de 1458, el qual va retindre fins a la seua elecció papal, entregant-lo llavors al seu fill Cèsar Borja.⁷

El nou papa Sixt IV el va anomenar el seu llegat a Espanya, a fi d’aconseguir la col·laboració dels regnes hispànics en la croada. A mitjan maig de 1472 va partir de Roma i va arribar a València el 18 de juny. El Dietari del capellà es fa ressò de l’esplendor i la pompa que va desplegar durant la seua estada en terres valencianes.⁸

L’esdeveniment més important per a la diòcesi de València, durant el bisbat del cardenal Roderic de Borja, va ser l’elevació de la diòcesi a seu metropolitana, concedida per Innocenci VIII, en butla donada a Roma el 9 de juliol de 1492,⁹ assignant-li com a sufraganis els bisbats de Cartagena i Mallorca.¹⁰ A la mort d’Innocenci VIII, després del consegüent conclave, l’11 d’agost de 1492 s’anunciava al poble romà la seua elecció unànime com a papa, amb el nom d’Alexandre VI.

El govern de la diòcesi de València, davant de l’absentisme del seu prelat —igual que havia ocorregut durant el mandat del seu predecessor Alfons de Borja— va recaure sobre els bisbes auxiliars i els vicaris generals. Eren els vicaris generals i els oficials els qui en realitat actuaven com a representants del bisbe. Van ser vicaris generals i oficials durant l’episcopat de Roderic de Borja els següents: Jaume Exarch (vicariusque generalis et officialis), doctor en lleis i canonge, Pere Vilarrasa, doctor en lleis, canonge i degà de la seu, Joan Marromà, doctor en lleis, canonge i paborde, Jaume Prats (vicarius in spiritualibus et temporalibus principalisque officialis), Guillem de Vich, canonge, Martí Aparici Enyego, canonge, i Joan Civera, doctor en lleis, rector de Santa Eulàlia de Mallorca i oficial principal.¹¹

Els bisbes auxiliars, també nomenats de gràcia o anell, van ajudar en el compliment de les tasques pastorals, sobretot en la impartició del sagrament de la confirmació i en la celebració d’ordes, a més d’assistir als grans esdeveniments litúrgics i altres actes, consagrar i beneir esglésies, cementeris, altars i objectes destinats al culte. Totes les fonts i entre elles les municipals, destaquen l’oratòria dels mateixos i les seues predicacions. Tal vegada per aquesta última raó, tots ells eren sempre religiosos pertanyents a les grans ordes del moment: franciscans i agustins.¹² Van ser bisbes auxiliars de Roderic de Borja el franciscà fra Miquel Cascant, bisbe titular de Cristianòpoli, i l’agustí fra Jaume Pérez de València, bisbe titular de Cristòpoli, encara que aprofitant l’estada temporal d’algun altre bisbe s’impartia la tonsura, com ho van fer el franciscà fra Joan Annades, bisbe titular de Dolia, i Bartomeu Martí, bisbe de Sogorb.

L’edició d’aquest Liber Ordinum va acompanyada d’un breu recorregut historiogràfic sobre les ordenacions eclesiàstiques i sobre la utilitat de la font, d’un estudi sobre les ordenacions de clergues i matèries que s’assignaven a cada orde, sobre els ordenats i el ministre de l’ordenació, sobre les formalitats de les ordenacions, és a dir lloc i temps de les ordenacions i condicions requerides als aspirants, i sobre els regulars i seculars ordenats. Sobre els primers es tracta el seu monestir de procedència i l’orde a què pertanyen, sobre els segons es tracta la seua procedència, el seu títol d’ordenació i la professió del pare.

Segueix un breu estudi diplomàtic sobre el Liber Ordinum i la seua redacció, així com una descripció codicològica i paleogràfica del mateix i els criteris d’edició. A continuació figura l’edició del text precedida dels regests dels vint-i-huit documents inserits al llarg del Liber, la major part lletres dimissòries, tot seguint un orde cronològic, amb la indicació en cadascun dels folis que compren el document i el número que aquest té a l’edició. Finalment, uns nombrosos índexs onomàstic i toponímic, donades les característiques de la font, en permeten la consulta.

Aquest treball forma part del projecte d’investigació HAR 2015-64507-P «Manuscritos datados de la Península Ibérica (882-1500)», concedit pel Ministeri d’Economia i Competitivitat. Vull agrair al Servei de Publicacions de la Universitat de València l’interés que ha mostrat a l’acollir aquest treball, i especialment als directors d’aquesta col·lecció, Antoni Furió i Enric Guinot, que tant estan impulsant el coneixement de la història medieval.

LES ORDENACIONS ECLESIÀSTIQUES EN LA HISTORIOGRAFIA EUROPEA I LA UTILITAT DE LA FONT

El tema de la concessió de les ordes no és nou en els estudis d’història religiosa baixmedieval i és complementari de la perspectiva institucional tractant d’indagar els aspectes més quotidians i de base de la vida de l’Església (basta pensar en els diversos estudis francesos en què ocupa un lloc preeminent la carrera i la formació del clero¹³) i que, superant els límits d’una aproximació biogràfica individual, permet conéixer un poc més de prop la figura del sacerdot.

Per a l’època baixmedieval el tema sobre les ordenacions està representat en la historiografia europea pels treballs realitzats a Alemanya,¹⁴ França,¹⁵ Gran Bretanya,¹⁶ Itàlia,¹⁷ Polònia,¹⁸ Portugal¹⁹ i República Txeca.²⁰

Sobre els realitzats a Espanya tan sols comptem amb estudis per a les diòcesis de Barcelona,²¹ Mallorca,²² València²³ i Saragossa.²⁴ L’escassetat de treballs sobre aquesta temàtica es pot deure al predomini que ha tingut durant molt de temps el tractament global de la història de l’Església, a les dificultats objectives que es troben en aquest tipus d’investigació, lligades a l’escassetat i al desordre de la documentació, a banda de la total debilitat de la historiografia dedicada a l’església local en la tardana Edat Mitjana.

Si els estudis fins ara són fragmentaris i si el material presenta llacunes i és poc uniforme, encara molts autors han recordat en els seus treballs el problema de la formació del clero i de les promocions als ordes sagrats sobretot pel que fa a la seua reglamentació jurídica, reconeixent de tal manera implícitament que aquesta classe d’investigació pot resultar útil com a aportació a investigacions de caràcter més ampli, o encara que només siga per a exemplificar temàtiques generals. En aquest sentit la utilització que fins ara s’ha fet de tals fonts ha sigut fonamentalment des d’una perspectiva negativa, és a dir per a recolzar la tesi de la decadència general i relaxació dels costums eclesiàstics del temps. S’ha deplorat així —també sovint de manera excessivament severa i un tant superficial— la falta de preparació dels aspirants a la vida religiosa, el seu reclutament sumari i poc exigent quant a l’examen dels aspirants i el successiu aprenentatge de forma quasi artesanal.²⁵

Els Libri ordinum constitueixen una interessant font eclesiàstica per al coneixement de la prosopografia del clero, per a l’estudi de la història del clero, dels seus efectius, de les respectives pràctiques i cursos seguits en l’accés als ordes sacramentals, dels seus orígens socials i familiars i, a més, de les seues possibles expectatives entorn de la carrera eclesiàstica; donen informació precisa sobre la població clerical que accedia o pretenia accedir a l’univers clerical, amb la intenció d’ocupar dignitats o gaudir de beneficis que feien de l’Església un espai de riquesa disputada, de promoció social i també de servei pastoral; permeten un estudi més exacte i profund, també des d’un punt de vista quantitatiu, sobre el clero secular i regular; són d’innegable interés des d’una perspectiva genealògica ja que es poden obtindre índexs d’il·legitimitats, generalment de famílies prestigioses; a més permeten veure l’estat de floriment o decadència de cada orde religiós.

Es pot conéixer l’atracció exercida pels centres distribuïdors d’ordes sagrats i què hi buscaven els joves, i al mateix temps saber si actuaven els pastors de la diòcesi o els seus auxiliars, tota l’autoritat dels quals es redueix a exercir els pontificalia, és a dir, els ritus reservats als bisbes. Permeten saber què és el que ha afavorit localment el sorgiment de les vocacions i la seua realització, per tant, els orígens socials del clero, sense oblidar els factors intel·lectuals que pogueren inclinar als joves cap al presbiterat proposant-los un ideal al gust de l’època.

L’estudi del reclutament del clero s’integra en la història social i cultural, fent aparéixer un cert tipus de mobilitat geogràfica i social, i posant en evidència, darrere dels aires regionals de reclutament un fenomen més general de migració intel·lectual. En aquestes llistes s’arrepleguen dades de cada individu aspirant a la vida eclesiàstica, seculars i regulars, sobre la paternitat, professió del pare i lloc d’origen, de la pròpia diòcesi o de fora.

Aquest tipus de font demostra la capacitat productora i ordenadora de les cancelleries episcopals, ja que els quaderns de matrícula compilen, de forma sistematitzada i repetitiva, enormes masses d’informació, estructurada segons una forma cronològica i, dins d’aquesta, per jerarquia dels ordes sagrats començant per la indicació d’ordes de primera tonsura, ordes menors i després els majors (subdiaconat, diaconat i presbiterat). A més d’això a cada ordenat se li entregava el títol de l’orde rebut (una carta patent o cèdula d’atestació de l’acte) subscrit pel bisbe i el notari i segellat amb el segell del bisbe.²⁶

Les llistes se succeeixen en perfecte orde cronològic i amb exacta indicació topogràfica. Les llistes de tonsurats són molt llargues, no així la dels preveres, perquè la finalitat d’iniciar-se en la carrera eclesiàstica és per a poder obtindre beneficis i privilegis eclesiàstics.

L’ORDENACIÓ DE CLERGUES I MATÈRIES ASSIGNADES A CADA ORDE

El dret canònic prescrivia certs requisits mínims i reglamentava temps i modes als fins de l’ordenació. Aquesta tenia caràcter indeleble i generalment era conferida pel bisbe ordinari, el qual podia delegar en els bisbes auxiliars o en aquells que residien temporalment en la diòcesi, que el substituïen i actuaven en nom seu; es desenvolupava en llocs precisos i en determinats períodes de l’any, respectant els intervals preestablits. A més d’atindre’s a aquestes normes externes, el bisbe —o qui actuava en el seu nom— tenia també la responsabilitat de sospesar els requisits «interns» del candidat, tant d’orde jurídic com moral: naixement legítim, edat suficient, salut i integritat física, aspecte decorós, correcció moral i honestedat en les relacions socials; per a les ordes majors estava prevista la promesa de castedat. L’ordenand era examinat de litteris: per a cada grau de la consagració era necessari un nivell d’instrucció adequat. Es demanava, finalment, la disponibilitat d’un sufficiens titulus beneficii vel patrimonii com a mitjà personal de sosteniment.²⁷

El cursus ordinum o carrera eclesiàstica era el recorregut que havia de seguir tot aspirant al clero, després de la tonsura fins al presbiterat. El recorregut, traspassada l’entrada, se subdividia en dos seccions amb un total de set graus del ministeri sacerdotal. L’entrada tenia la consideració de mer acte pel qual s’obrien les portes al sagrament de l’orde. Aquest es distribuïa en set escalons amb quatre i tres en les respectives seccions. Els quatre primers escalons s’agrupaven en la secció anomenada ordes menors, i els tres restants es consideraven ordes majors o sagrats.

El curs havia de seguir-se al peu de la lletra, sent impossible alterar-lo pel procediment anomenat per saltum. També havia d’atindre’s a les normes que fixava un espai de temps entre les ordes, anomenat interstitia. Facilitava així l’exercici de l’orde rebut i el candidat es preparava millor per a la recepció del següent. Només els quatre ordes menors s’administraven en un sol acte. L’Església mai no ha obligat un clergue a ascendir a un orde superior. Eren molts, en efecte, els clergues que romanien durant tota la vida en un grau determinat.

En el desenvolupament del cursus ordinum, una vegada superada la fase preparatòria dels scolares, intervenia amb caràcter propi l’etapa introductòria anomenada tonsura, pel nom donat tant a l’acte ritual més significatiu com a la conseqüència més vistosa: el tall de pèl especial anomenat tonsura. Però la seua importància radicava en el canvi d’estatus social de l’individu tonsurat, que passava a engrossir l’estat clerical que per la seua consideració de persona eclesiàstica estava subjecte a les lleis de l’Església inclús en l’orde civil.²⁸

La corona era el resultat visible, junt amb el vestit, de l’agregació de l’individu a l’estat clerical, que tenia lloc per mitjà de la cerimònia anomenada tonsura. Pel que sovint s’usen ambdós termes amb sentit sinònim, ja que la corona és un efecte de la tonsura i és un vocable que pel nom (tonsurare: tallar el pèl) té perfecta equivalència.

La corona consistia a deixar el pèl del cap curt en una franja contínua al voltant del cap, de manera que s’afaitava la coroneta, la part central i la baixa de la mateixa. Aquesta tonsura, la considerada típica —que per ser pròpia dels monjos, era anomenada major o monàstica—, es diferenciava de la nova tonsura clerical —anomenada menor o clerical—. Aquesta última suposava l’ús de pèl curt i l’afaitat només d’un espai redó entorn de la coroneta, d’uns 7 cm de diàmetre.²⁹

En els sínodes valentins es donen una sèrie de precisions sobre la forma de portar la tonsura, tal vegada pel fet que cobrava auge el costum de deixar créixer el cabell de la resta del cap al mateix temps que es portava curt o rapat el corresponent a la part de l’anomenada corona menor clerical. La primera referència la trobem en el sínode celebrat pel bisbe Arnau de Peralta el 21 d’octubre de 1261, en el que mana que els preveres, diaques i subdiaques d’ara en avant es facen rasurar de manera que els cabells no s’estenguen més enllà de la meitat de les orelles i tinguen la corona i la tonsura congruent. El bisbe Ramon Despont, en el sínode celebrat el 18 de setembre de 1296, estableix que qualsevol clergue que fóra trobat portant la corona o la tonsura contra la forma establida pel bisbe Arnau, incorreria en la pena de vint sous. En el sínode celebrat pel mateix bisbe el 21 d’octubre de 1298 s’al·ludeix al tema, encara que aquesta vegada referit a problemes haguts amb el poder temporal en la ciutat i diòcesi de València per causa dels clergues casats i d’altres clergues que no porten la tonsura congruent.³⁰ Les visites pastorals també donen compte d’aquest incompliment i així, per exemple, en la visita realitzada a l’església d’Alzira el 2 de març de 1399 el visitador mana als clergues que portent tonsures in forma vicarii et aliorum.³¹

En els Libri Pontificalis és freqüent trobar entre les miniatures l’escena que recrea el moment en què el bisbe, dempeus davant de l’altar, està conferint la tonsura a diversos xiquets de 7 o 8 anys. Aquestos, amb el cabell llarg, inclinen el cap quan el prelat amb unes tisores els talla un floc de cabell de la part superior del seu cap. Al seu costat, un escolà sosté una safata per a depositar les restes de pèl.³² Amb posterioritat, el barber afaitaria la part tallada i li donaria la forma i la grandària coneguts. L’edat mínima legal per a rebre la tonsura era la dels 7 anys.

L’accés a les ordes menors, que comprenien els quatre primers graus del ministeri sacerdotal, era a partir dels 15 anys. En l’ordenació de l’ostiariat els ordenands tocaven les claus de l’església, tenint al seu càrrec l’especial atenció dels temples i, per extensió, dels béns de l’església. En la del lectorat, rebien el llibre amb les perícopes o fragments bíblics destinats a ser llegits en les misses. En la de l’exorcistat posaven les seues mans en el llibre que contenia els formularis propis dels exorcismes. I en l’ordenació de l’acolitat, tenien en les seues mans un cirial o unes setrilleres amb què servir vi i aigua al sacerdot en la celebració de la missa.³³

Les ordes majors comprenien els tres graus superiors del ministeri sacerdotal. Amb el subdiaconat, el clergue entrava en la fase més important del cursus ordinum, considerada sagrada i que comportava el vots perpetus de castedat. Rebia en les seues mans un calze buit; comesa que el distanciava de l’acòlit que tenia cura de les setrilleres i al mateix temps l’acostava al diaca, el qual acceptava les dues matèries per a oferir-les al prevere una vegada preparades convenientment. Al diaca se li encomana, com a màxim exponent del seu servei, el llibre dels evangelis, el més sagrat després del poder sacerdotal eucarístic, i la seua lectura en la missa. Amb el presbiterat, el clergue arribava al final del cursus ordinum i es completava la promesa de promocionar-se formulada en la jornada de la tonsura. A ell competia la celebració de la missa, els elements materials de la qual se li entregaven en la cerimònia de la consagració sacerdotal,³⁴ amb l’obligació de celebrar-la almenys dues o tres vegades a l’any, o bé tots els dies de l’any, especialment diumenges i festes, en funció dels deures dimanants del seu ofici de rector o de beneficiat.³⁵

ELS ORDENANDS I EL MINISTRE DE L’ORDENACIÓ

En el Liber Ordinum només apareixen llistes d’ordenands quan es tracta d’ordenacions generals. Són més nombroses les llistes de cada tonsura conferida pels diferents bisbes en el convent on resideixen. Les dades que ofereixen cadascun dels assentaments registrats són els següents: dia de la setmana, dia del mes, mes i any en números romans, nom del bisbe, frase indicativa que actua amb la llicència del bisbe de la diòcesi, lloc on confereix la tonsura, l’acció que realitza, nom i cognom del jove, la seua condició d’escolar, nom i cognom del pare, lloc on resideix, diòcesi a què pertany i ofici i, per últim, al·lusió a la idoneïtat del candidat quant a formació i legitimitat. En cas d’il·legitimitat s’indica la dispensa concedida, dia que va ser dispensat, nom del vicari general que li la va concedir i tipus d’il·legitimitat. Si el candidat és extradiocesà, les dades es completen amb l’advertència que presenta lletres dimissòries³⁶ del seu bisbe, finalment, lloc des d’on han estat expedides i data.

És en la celebració d’ordes generals quan apareixen els noms dels ordenands agrupats en llistes segons l’orde rebut, ocupant el primer lloc la nombrosa llista dels tonsurats amb totes les dades que hem vist anteriorment; si diversos joves són de la mateixa localitat, s’obri en el marge dret una clau que els comprén a tots i s’escriu el nom de la mateixa; de la mateixa manera es fa per a indicar que són litteratos et legitimos.

La següent llista correspon als que reben els quatre ordes menors, sense especificar mai cadascun d’ells, perquè es rebien tots en la mateixa cerimònia. Solen ser molt pocs. Les seues dades són: nom i cognom del jove, la seua condició de clergue, la seua titulació acadèmica, en cas de tindre-la (in decretis bacallarium o decretorum doctorem). Un requisit fonamental és ordenar-se a títol de quelcom que li assegure el suport, per la qual cosa s’indica a títol de què s’ordena, el notari que va redactar el document relatiu al títol i la data, que es completa amb una fórmula, de vegades etceterada, que indica que el jove es considera satisfet amb aqueix títol (de quo reputat se contentum); segueix la condició eclesiàstica o el càrrec (canonicum, rectorem, vicarium perpetuum, beneficiatum) i l’església on l’exerceix. Al nom dels que són religiosos s’anteposa la paraula fratrem, s’indica l’orde i el convent a què pertanyen i ocupen l’últim lloc en la llista. Els extradiocesans presenten la lletra dimissòria, com s’ha vist per a la tonsura.

Els tres ordes majors s’agrupen en les seues corresponents llistes: subdiaconat, diaconat i presbiterat. Les dades que ofereix la font són semblants per als tres tal com es va veure per als quatre ordes menors, amb la diferència que si la persona ha aparegut recentment en la llista d’un orde anterior precedeix o segueix al nom la paraula predictum/prefatum, la qual cosa permet rastrejar els clergues promoguts als diversos graus, els intersticis entre un grau i un altre i inclús, en alguns, el seu currículum sencer de la tonsura al sacerdoci.

Com el bisbe de València residia a Roma els ministres de l’ordenació en aquestos anys van ser dos bisbes auxiliars i un altre d’ocasional: el franciscà fra Miquel Cascant, bisbe titular de Cristianòpoli i auxiliar de Roderic de Borja des del 3 de març de 1454, que actua des de 1463 fins a l’1 d’agost de 1468. El substitueix el 31 del dit mes i any el franciscà fra Joan Annades, bisbe titular de Dolia (Sardenya), que actua fins al 10 de febrer de 1469. El 18 de febrer d’aqueix any veiem actuar a l’agustí fra Jaume Pérez de València, bisbe titular de Cristópoli i auxiliar de Roderic de Borja, que havia sigut consagrat sis dies abans en la catedral de València.³⁷ Un ministre ocasional va ser Bartomeu Martí, bisbe de Sogorb i Albarrasí,³⁸ el qual els dies 9 i 10 de febrer de 1479 confereix la tonsura a Alzira i Sueca. Tots ells actuen amb la corresponent llicència concedida pel bisbe de València i pel mateix bisbe durant el temps que va estar com a llegat pontifici de Sixt IV a Castella.

LA FORMALITAT DE LES ORDENACIONS

L’admissió a la tonsura i la concessió de les ordes sagrades, com a actes públics, eren redactats pels notaris de la cúria episcopal que d’aquesta manera van oferir a la historiografia eclesiàstica i religiosa un material de gran valor. Durant els anys en què es va confeccionar aquest Liber Ordinum treballaven com a notaris o escrivans en la Cúria del Vicariat i de l’Oficialat els següents: Joan Marromà, Pere Pérez, Lluís Gallach, Joan Çabater, Mateu Cirera, Melcior Forés, Joan de Carcí, Miquel Martinez i un tal Olzina.

Els ordes generals podien conferir-se en qualsevol edifici consagrat, encara que la catedral era el lloc preferent i, dins d’ella, la capella de Sant Pere, però també se’n van celebrar en la capella de Sant Bertomeu i en la de Tots Sants i només una vegada en la capella de Sant Jeroni i Sant Ambrosi en la sala capitular. La tonsura la impartien els bisbes auxiliars en els seus respectius convents, en el de Sant Francesc fra Miquel Cascant i en el de Sant Agustí fra Jaume Pérez. El bisbe de Sogorb, Bartomeu Martí, va tonsurar a Alzira en dos cases (apud domum magnifici viri domini Berengarii Serra, militis i in domo magnifici viri domini Francisci Martí, militis) i també en Sueca, encara que ací la font no indica el lloc exacte.

Com a lloc excepcional trobem a fra Miquel Cascant que tonsura el 27 de novembre de 1465 a quatre escolars en Castilionis Xative i el 6 de juliol d’aqueix any tonsura a Catarroja quatre fills de nobles. Fra Jaime Pérez tonsura a un grup d’escolars el 17 de novembre de 1467 en el monestir de San Francesc de Xàtiva i dos dies després en aqueixa mateixa ciutat tonsura un altre grup en l’hort de na Vendrella, donat que la ciutat estava posada en entredit.³⁹ I el 19 de setembre de 1472 tonsura un escolar en el molí dels Pilades, extra murs de la ciutat de València.

Els bisbes celebraven en dates determinades, ordes generals i s’impartien tots: tonsura, ordes menors i ordes majors. A través del Liber Ordinum s’observa com els ordes generals es van realitzar amb gran regularitat any rere any els dissabtes de les quatre témpores, que es corresponien a les quatre estacions, que en el Liber Ordinum es titulen quasi invariablement de la manera següent: Die sabbati quatuor temporum post festum Sancte Lucie (13 de desembre), referida a la primera de les quatre témpores que s’assenyala per a després del tercer diumenge d’Advent, a l’hivern; Die sabbati quatuor temporum post Cinerem, referida a la segona després del primer diumenge de Quaresma, a la primavera; Die sabbati quatuor temporum in Trinitate o Die sabbati, quatuor temporum post Neumam, que es refereix a la tercera després del diumenge de Pentecostés, a l’estiu, i Die sabbati quatuor temporum post festum Sancte Crucis (14 de setembre), referida a la quarta després de l’exaltació de la Santa Creu, en la tardor. A elles s’afegeix el dissabte «Sitientes» —anomenat així per la paraula inicial del cant de l’introit de la missa del dit diade la quarta setmana de Quaresma (Die sabbati, qua cantatur in ecclesia «Sitientes») i el dissabte de la setmana santa o vigília de Pasqua de Resurrecció (Die sabbati, vespere Pasquali).

De les 135 celebracions d’ordenacions generals hagudes durant els dèsset anys que comprén aquest Liber Ordinum, un 20’7% corresponen a les celebrades en el període quaresmal i en la quarta témpora, seguides per un 21’4% relatives a les celebrades en la primera témpora, és a dir, en Advent; per un 17% de les celebrades en la tercera témpora i, finalment, per un 10’3% i per un 9’6% de les celebrades en el dissabte «Sitientes» i en la vespra de Pasqua, respectivament.

El clericat o la primera tonsura es podia conferir en qualsevol dia, hora i lloc; excepcionalment en sis ocasions va ser en diumenge. Els dies preferents eren per aquest orde: dissabte i divendres amb molta diferència respecte a dijous, dimecres, dilluns i dimarts. Solia conferir-se habitualment a un sol escolar, excepte quan se celebraven ordes generals en la catedral on la llista de tonsurats és molt nombrosa.

Només apareix un cas d’un ordenat extra tempora.⁴⁰ Va haver-hi dies en què no es van celebrar ordes generals per diverses causes: per indisposició del bisbe,⁴¹ perquè els ordenands no estaven prou preparats,⁴² perquè la ciutat estava posada en entredit⁴³ o perquè el bisbe no va voler celebrar-les.⁴⁴

A la persona del candidat a la tonsura i a les ordes, d’acord amb la santedat del sacerdoci que rebia i el servei que havia de prestar a l’Església i a la comunitat, se li exigien unes condicions, bé en relació a la naturalesa: legitimitat i edat, bé a la disponibilitat: presentació, ordenació i ciència, bé a altres considerants: estat, fama, ser confirmat i tindre un títol beneficial.⁴⁵

Tots els aspirants a ordes eren emplaçats a passar per una investigació sobre la seua legitimitat, vida, costums i ciència davant de l’ardiaca, almenys així s’arreplega en el sínode celebrat pel bisbe Andreu d’Albalat el 22 d’octubre de 1258 en què es mana que el dimecres de les quatre témpores, tots els ordenands es presenten a l’ardiaca perquè es puga fer amb diligència escrutini tant de la vida, com dels costums i dels coneixements, si canten o llegeixen o saben parlar en llengua llatina, de manera que siguen examinats amb diligència i provats el divendres, i de com hagen de comportar-se a casa del Senyor.⁴⁶ Durant els anys que comprén el Liber Ordinum que editem és el vicari general el responsable d’examinar els que desitjaven rebre la tonsura.⁴⁷ D’aquells que procedien d’una altra diòcesi i presentaven la lletra dimissòria tan sols es diu que examinatum fuit transmissum per suum diocesanum cum litteris o qui eum examinatum remisit cum litteris dimissoriis patentibus, però no qui l’ha examinat.