Kitabı oku: «Pierre Vilar»

PIERRE VILAR

HISTÒRIA TOTAL,

HISTÒRIA EN CONSTRUCCIÓ

Arón Cohen, Rosa Congost i Pablo F. Luna (coords.)

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

UNIVERSIDAD DE GRANADA

2006

Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment,

ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d’informació,

en cap forma ni per cap mitjà,

sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia

o per qualsevol altre, sense el permís previ de l’editorial.

Aquest llibre ha estat editat amb el suport de la Generalitat de Catalunya

Títol original: Pierre Vilar: une histoire totale, une histoire en construction

© Éditions Syllepse, 2006

© Els autors, 2006

© De la present edició: Publicacions de la Universitat de València i

Editorial Universidad de Granada, 2006

© De la fotografia de la coberta: Jean i Sylvia Vilar

© De la traducció: Francesc Jubany

Publicacions de la Universitat de València

http://puv.uv.es

publicacions@uv.es

Editorial Universidad de Granada

http://www.editorialugr.com

edito4@ucartuja.ugr.es

Disseny de la maqueta: Inmaculada Mesa

Il·lustració de la coberta: Sobre el terreny. El jove geògraf esdevé historiador.

Foto als Alps, segurament el 1939

Disseny de la coberta: Celso Hernández de la Figuera

Realització ePub: produccioneditorial.com

ISBN-10: 84-370-6626-3 (Universitat de València)

ISBN-13: 978-370-6626-4 (Universitat de València)

ISBN-10: 84-338-3969-1 (Universidad de Granada)

ISBN-13: 978-338-3969-5 (Universidad de Granada)

ISBN: 978-84-370-7660-7

ÍNDEX

PORTADA

PORTADA INTERIOR

CRÈDITS

INTRODUCCIÓ

Pimera Part. PIERRE VILAR AVUI

Actualitat de Pierre Vilar, actualitat del marxisme, Josep Fontana

Una història social «total»: rigor teòric i ciència del real a Pierre Vilar, Michel Vovelle

Segona Part. ANÀLISI HISTÒRICA, ANÀLISI DE LES ESTRUCTURES DE LES SOCIETATS

Pierre Vilar i l’anàlisi històrica, Rosa Congost

Perspectives marxistes i crítica de la història idealista (a l’entorn de la Con- ferència d’Estocolm de 1962), Claude Mazauric

El concepte de mode de producció segons Pierre Vilar, Guy Lemarchand

Producció, productivitat i preus en la història en construcció de Pierre Vilar, Pablo F. Luna

Debat, conduït per Maurice Aymard

Tercera Part. L’HISTORIADOR SOBRE EL TERRENY

Pierre Vilar i Espanya: un terreny d’experimentació, Jacques Maurice

L’estat brasiler (1930-1954) en l’enfocament vilarià de la qüestió nacional, Marcia Mansor d’Alessio

Els modes de producció sotmesos a la prova de les relacions de producció reals: capitalisme i assalariats a l’Amèrica Llatina, Jean Piel

Quarta Part. HISTÒRIA I CIÈNCIES SOCIALS: CRÍTIQUES I CONSTRUCCIÓ

Els fenòmens poblacionals en l’anàlisi històrica de Pierre Vilar, Arón Cohen+++++

Història i economia a l’obra de Pierre Vilar, Miriam Halpern Pereira

Pierre Vilar i la història social, Bernard Vincent

Utopia d’un projecte i limitacions d’una pràctica: l’art social a França entre dues revolucions, Laura Malvano

Debat, conduït per Maurice Aymard

Cinquena Part. L’HISTORIADOR I L’ENSENYAMENT DE LA HISTÒRIA

Reflexions sobre el valor exemplar per als joves investigadors de la im- portància conferida per Pierre Vilar al vocabulari de l’anàlisi històrica, Bernard Peloille

Aportacions teòriques, conceptuals i pràctiques de Pierre Vilar als pro- cessos d’ensenyament i aprenentatge de la disciplina històrica, Luis Carlos Ortiz

BIBLIOGRAFIES I ÍNDEXS

Bibliografia general

Principals publicacions de Pierre Vilar citades a les comunicacions in- closes en aquesta obra

Índex de noms

INTRODUCCIÓ

Comitè d’iniciativa de l’Atelier Pierre Vilar

1.

Aquest llibre aplega la quinzena de comunicacions presentades el dia 1 d’octubre de 2004 a Nanterre, en el marc de l‘«Atelier Pierre Vilar, per a una història en construcció». S’hi transcriuen també, en dues parts, les intervencions del públic així com les discussions suscitades i animades entre els participants. Arribats de França i de diferents països del món, la major part d’ells pels seus propis mitjans econòmics, els historiadors i els hispanistes reunits, davant d’un públic atent i interessat, van voler recordar l’obra i la memòria d’aquell que havia estat el seu mestre, el seu col·lega o simplement el seu amic.

Van fer-ho d’una manera concreta i aplicada (i molt sovint personal): concentrant tota la seva atenció en un aspecte específic de l’herència intel·lectual de Pierre Vilar, recordant, no pas superficialment ni frívolament, la seva relació amb el director d’investigació o el col·lega que havia estat per a ells, evocant el paper central i la lògica dels seus arguments en una discussió (o controvèrsia), indicant fins al detall més precís els avenços aconseguits, gràcies a ell, en la disciplina històrica i en la pràctica de l’ofici o, finalment, recordant la vitalitat i la validesa actual de la seva manera d’acostar-se al passat i al present.

Aquesta suma d’esforços realitzada pel conjunt de col·legues participants, així com la seva simpatia i la seva seriositat, es van traduir d’una manera natural no només en textos i comunicacions, sinó també en amistat i disponibilitat per aportar-hi les correccions necessàries, en atenció a les nostres demandes, a fi de millorar-los i fer-los compatibles amb els criteris editorials. Així, gràcies a ells, i sense caure en l’autocomplaença fàcil, podem afirmar que aquesta obra representa, en la diversitat de les seves aportacions, una primera síntesi (però només la primera) del mètode vilarià de fer història i construir-la, i un intent de situar el mètode històric en el cor del pensament i de la reflexió dels ciutadans. Perquè aquests dos aspectes, d’un costat, l’ofici i la producció de l’historiador i, de l’altre, la projecció de l’historiador-ciutadà en el seu entorn, no van estar mai dissociats en la pràctica professional de Pierre Vilar.

2.

Per la seva constitució precisa i en funció dels textos definitius que hi hem recollit, aquest llibre ha volgut conjugar cinc aspectes de l’obra de Pierre Vilar. En primer lloc, la actualitat de l’obra i la del marxisme que ell reivindicava, més enllà de modes i de conjuntures intel·lectuals. En segon lloc, les dues grans preocupacions metodològiques: la necessitat de fer un treball d’anàlisi històrica i la d’aproximar-se a les estructures de les societats estudiades. En tercer lloc, la manera de fer (i d’encoratjar) treballs concrets de recerca sobre el terreny. En quart lloc, els intents de diàleg (i d’intercanvi crític) amb el conjunt de les ciències socials i els seus practicants. Finalment, la vocació de transmetre el saber i d’ensenyar a pensar històricament, com una forma de pedagogia ciutadana.

Així, Josep Fontana i Michel Vovelle obren aquest volum i posen respectivament de relleu, cadascú a la seva manera, tant el vigor i l’actualitat d’un Pierre Vilar conscient de la necessitat d’ajudar a la humanitat a comprendre el món on vivim (inclosos els mecanismes de canvi d’aquest món) com la d’un Pierre Vilar atent a les grans qüestions plantejades als historiadors que desitgen construir la història-intel·ligència i la història-saber.

Després, en la segona part de l’obra, quatre comunicacions presenten alguns aspectes de les principals preocupacions metodològiques que hem assenyalat adés. En primer lloc, Rosa Congost recorda la naturalesa de l’anàlisi històrica proposada per Pierre Vilar i explica que, contràriament a algunes opinions fàcils i corrents, l’aproximació de Vilar al marxisme no va ser conseqüència de la «conjuntura historiogràfica» sinó el resultat d’una opció i d’una reflexió madura. Tot seguit, Claude Mazauric repassa exhaustivament el caràcter programàtic del text d’Estocolm (Vilar 1960a), en relació a l’anàlisi històrica del creixement econòmic i social, tot subratllant-ne el lloc central que ocupa en el procés d’edificació de l’obra de l’historiador. En tercer lloc, Guy Lemarchand evoca la utilitat de la noció de mode de producció, tractat per Vilar com objecte històric i, per tant, susceptible d’anàlisi, per estudiar les articulacions entre el conjunt de les estructures materials i mentals, al si de formacions econòmiques i socials complexes i contradictòries. Per últim, Pablo F. Luna posa de relleu la manera com Vilar incorpora l’anàlisi econòmica a l’anàlisi de les societats i subratlla la crítica feta per Vilar als supòsits (sovint tàcits, si bé recurrents i presentats com a «veritats universals») dels esquemes ideològics de l’economia política vigent.

Una primera sèrie de discussions dirigida per Maurice Aymard va permetre de completar les comunicacions presentades, debatre (on guaitaven, de vegades, posicions contradictòries) algunes de les qüestions plantejades, i preguntar-se sobre el lloc ocupat per Vilar en la historiografia francesa del segle XX, tot això abans de conèixer el testimoni d’Eric Hobsbawm, en una notable intervenció, tant per la seva lucidesa com pel caràcter afectuós.[1]

Les tres comunicacions de la tercera part es refereixen, d’una banda, a la manera com Vilar va construir les seues pròpies investigacions sobre Catalunya i sobre Espanya i, de l’altra, a recerques concretes dirigides o inspirades per Vilar. En primer lloc, Jacques Maurice fa una introducció completa i minuciosa del laboratori espanyol de Pierre Vilar, on posa de relleu la seua voluntat i compromís per impregnar-se de la realitat espanyola, inclosa la contemporània, però també l’opció per una història comparada, per tal de comprendre millor l’especificitat del seu propi camp de treball. Marcia d’Aléssio proposa, mitjançant la utilització de criteris i nocions desenvolupats per Pierre Vilar, l’anàlisi d’un període crucial en la formació de l’Estat brasiler contemporani, on la vocació nacional dels grups socials emergents (oposats a les elites tradicionals) s’orienta cap a la conquesta i ocupació del territori-mercat. Jean Piel, per la seva banda, s’endinsa en el terreny de les estructures salarials llatinoamericanes després del període espanyol, i tot seguit, ens convida a interrogar-nos sobre la complexitat del règim d’acumulació de capital en aquesta part del món; es tractava, cal recordar-ho, d’una realitat que Vilar seguia també amb molta atenció i interès; també als aspectes més contemporanis.

La quarta part del llibre es dedica als esforços desplegats per Pierre Vilar per impulsar (o restablir) un diàleg constructiu amb les ciències socials, que s’hauria de recolzar sobre la crítica de les fonts, dels mètodes i de les adquisicions. En primer lloc, Arón Cohen hi exposa els lligams estrets que Pierre Vilar va establir amb la demografia històrica i la preocupació per tractar la població com a objecte històric. Al mateix temps ens recorda, però, que Vilar, com Marx, rebutjava les anomenades lleis naturals de la població i lamentava molt sovint els abusos antics i nous del pandemografisme. Miriam Halpern Pereira es fixa en la manera com Vilar entreveia les relacions entre la història i la teoria econòmica i entre els historiadors i els economistes; també evoca la crítica de Vilar a l’economisme, cada vegada més important (i complex) en la mesura en què el procés de coneixement es fa més formal i rigorós. Bernard Vincent, d’altra banda, fa una revisió detallada de l’obra publicada de Pierre Vilar, a la recerca de la concepció i dels usos de la noció d’història social; però també presenta alguns aspectes de les relacions desenvolupades per Vilar en primer lloc amb la geografia, després amb el dret, la filosofia i la sociologia, i també amb la psicologia i la psicoanàlisi. Finalment, Laura Malvano ens mostra, en el camp de la història de l’art, el profit que va extreure de les propostes de Pierre Vilar, en interrogar-se sobre el destinatari final i efectiu de l’art social a França, en un context (el segle XIX) en què es fixaren les fronteres que sepaven els grups socials, alhora que es construïen les noves identitats nacionals.

A continuació, trobem una segona sèrie de discussions, com la primera dirigida per Maurice Aymard, centrada en particular sobre les relacions mantingudes (i buscades) per Vilar amb els especialistes en ciències socials, antigues o més recents, i sobre els combats que va triar d’emprendre. Els participants hi formulen i construeixen les seves opinions argumentades i els intercanvis enregistrats es troben lluny de ser opinions formals, hagiogràfiques, falsament consensuals i/o ecumèniques.

Finalment, les dues comunicacions de la darrera part es dediquen a recordar la dimensió pedagògica de l’obra de Pierre Vilar. D’entrada, Bernard Peloille tracta sobre la importància que l’historiador atorgava als estudis del vocabulari, tant pel que fa al vocabulari emprat pels mateixos protagonistes com pel que fa a l’utilitzat per l’historiador per parlar del seu treball. Si bé l’historiador ha d’evitar pensar que el seu propi vocabulari constitueix l’essencial de la seva recerca, ha d’aprendre igualment a utilitzar el vocabulari dels contemporanis per tal de contextualitzar de forma adequada l’objecte de recerca. Finalment, Luis Carlos Ortiz recorda que la recerca i l’ensenyament es troben estretament lligats en la reflexió de Pierre Vilar, abans de posar de relleu la reivindicació d’un ensenyament de la història i d’una pedagogia ciutadana orientats per la necessitat d’ensenyar als estudiants —dels diferents nivells d’educació— a pensar històricament, és a dir, a pensar de manera crítica.

3.

Maurice Aymard va clausurar la segona sèrie de discussions de l’Atelier i va subratllar l’actualitat del projecte de Pierre Vilar (una història en construcció) i la de les proposicions avançades per ell en els debats i combats on va participar. També va enumerar el planter obert per la trobada i els problemes que queden, en el futur, per a plantejar-los més profundament. A tot això encara podríem afegir-hi algunes altres facetes de la pràctica de l’ofici que no vam poder desenvolupar ni recordar durant l’Atelier. Per exemple, l’univers, la sociabilitat i l’ambient intel·lectual de les classes i els seminaris de Pierre Vilar (amb una notòria presència internacional); la participació als col·loquis i congressos acadèmics i les reaccions suscitades entre els seus col·legues (francesos i estrangers); les intervencions cíviques i ciutadanes, al costat dels militants de la causa de l’Espanya republicana i la defensa de les llibertats democràtiques (i no només a Espanya); les xarxes de simpatia internacional que va saber teixir als dos costats de l’Atlàntic i en continents més allunyats, etc. Totes aquestes aproximacions haurien enriquit l’Atelier de 2004 i haurien permès (a Pierre Vilar li hauria agradat) de superar els resultats obtinguts aquí.

Abans d’acabar aquesta introducció, voldríem donar les gràcies a totes aquelles persones que, sovint des de l’anonimat, van fer possible l’Atelier de 2004 i ara la publicació d’aquesta obra. En primer lloc, la col·laboració eficaç, desinteressada i anònima de Laurent Sanchis, Christian Pierrel i Luz María Cisneros, per a l’organització concreta de la sessió del primer d’octubre de 2004, a Nanterre. La seva participació va ser decisiva per a la bona marxa de l’Atelier i el desenvolupament de la nostra tasca. El mateix hem de dir sobre la presència generosa, pacient i entusiasta de Lucie Verrière, Léonie Martin-Ramelli i Ana-Lucía Luna. Voldríem agrair també als nostres col·legues del Centre des Recherches Ibériques et Ibéro-anéricaines (CRIIA) de la Universitat París 10-Nanterre, i en particular al director Tomás Gómez, que van donar suport a la nostra empresa. El nostre agraïment es dirigeix també a Jacques Bidet, president d’Actuel Marx, i a Florence Gauthier i Jacques Guillhaumou, responsables de la secció història del IV Congrés Marx International, que van voler acollir els treballs de l’Atelier al si del seu programa d’activitats. Finalment voldríem agrair el recolzament de les editorials que han assumit l’esforç de la publicació: Syllepse a França, l’Editora da Universidade do Sagrado Coração al Brasil (EDUSC), i l’Editorial Universidad de Granada (EUG), les Publicacions de la Universitat de València (PUV) i la Universitat de Girona (UdG) per a les edicions en les llengües catalana i castellana. L’edició catalana ha comptat també amb el suport de la Generalitat de Catalunya.

Volem advertir al lector, finalment, que hem optat per mantenir al text les referències bibliogràfiques de la primera versió, francesa, d’aquest llibre. Com és lògic, aquestes referències remeten sovint a les publicacions en francès, amb les seves corresponents precisions de dates i pàgines, particularment pel que respecta als treballs de Pierre Vilar. Les recapitulacions bibliogràfiques que figuren al final del volum recullen, en cada cas, les referències de les edicions en català i en castellà.

[1] Diferents imponderables tècnics ens han impedit de poder transcriure els debats de la tarda. Demanem excuses als col·legues que van intervenir durant el curs d’aquestes discussions.

PRIMERA PART

Pierre Vilar avui

ACTUALITAT DE PIERRE VILAR, ACTUALITAT DEL MARXISME

Josep Fontana[*]

Hi ha un aspecte d’aquest col·loqui que m’agrada molt especialment, i que penso que hauria plagut també a Pierre Vilar. Em refereixo al fet que l’eix central de les intervencions hagi estat dedicat a les idees de Vilar i a la seva vigència, molt més que a evocar l’home o el mestre; a la interpretació més que a la commemoració. Hi ha un poeta de la meva terra que, es pregunta en una elegia si cal llençar el bagatge del que ens ha deixat darrera d’ell al mar, o si hem de conservar-lo pel futur, «en la nostra aventura cap a ribes més clares». Jo estic convençut que el bagatge intel·lectual de Vilar té plena vigència per a nosaltres, historiadors, i que hi ha molt en ell que ens servirà en aquesta aventura que, durant molts anys, vam fer al seu costat, però que encara està allunyat de les «ribes més clares» on voldríem haver arribat.

Resulta evident que aquesta qüestió, la validesa actual de les idees historiogràfiques de Vilar, té prou a veure amb el tema de la vigència o la crisi del marxisme, que per a Vilar era un instrument d’anàlisi que calia seguir utilitzant. Entre els papers que conservo d’ell hi ha un extens treball policopiat, escrit amb tota evidència per a un col·loqui. El seu títol és, interrogativament, «Crise du marxisme?»,[1] i comença dient: «Si defineixo el marxisme (definició que sotmeto, evidentment, a la discussió) com una teoria de la història, i la història com la ciència de les societats en moviment, hi haurà «crisi del marxisme», 1) Si, en els fets, el segle XX hagués desmentit l’essencial de les hipòtesis de Marx i dels seus continuadors; 2) Si, en els mètodes i els resultats, les ciències socials, després d’un segle, haguessin superat, convertint-les en inútils, les proposicions metodològiques de Marx. Jo sé que als dos punts hi ha alguns «sí» peremptoris. Però, fins a quin punt no són el resultat d’alineaments ideològics previs o de pedanteries insatisfetes? Convé que ens ho preguntem».

El que m’interessa més d’aquest treball és la forma en què Vilar es proposa de resoldre la qüestió de la vigència del marxisme, confrontant-lo com a teoria per a una pràctica que es proposa d’actuar sobre la realitat del món contemporani, amb les teoritzacions alternatives que s’intenta utilitzar per a la mateixa finalitat. Centra la seva atenció, com era lògic, en el cas de França, on la «crisi», diu, hauria començat en tot cas en el moment en què el marxisme «semblava el més ‘a la moda’ possible», i s’enfrontava «al pensament econòmic i filosòfic burgès, universitari. Però al seu terreny, amb el seu estil, amb el seu vocabulari». Aquesta reflexió, i la referència a Althusser que l’acompanya, li serveixen immediatament, com farà al llarg de tot el text, per denunciar la confusió als conceptes econòmics i polítics fonamentals que s’apliquen com alternativa. La insistència en aquestes qüestions, que ocupen tot el treball, fa que en arribar al final afirmi: «En començar aquesta comunicació, m’havia proposat també examinar, tot confrontant-los amb el marxisme, alguns mètodes de ‘ciències socials’ o de ‘ciències humanes’ amb els quals estic força familiaritzat», però acaba deixant aquesta tasca per a més endavant. L’aplicació a l’anàlisi de la realitat l’importa molt més que les discussions acadèmiques de mètode.

Aquest Vilar, per a qui la finalitat essencial del treball de l’historiador és la de contribuir amb les seves eines a millorar la sort dels homes, és el que jo he conegut des del primer moment, i el que segueixo considerant avui com el meu mestre, no en el sentit d’una influència rebuda en el passat en la meva formació, sinó en el d’un mestratge encara viu i present, que es defineix sobre tot per uns objectius compartits.

És clar que no sempre estàvem d’acord en les qüestions que es referien a la història. i a la historiografia. Repassant les seves cartes he pogut retrobar un refús indignat a la manera en què jo tractava la figura de Lucien Febvre, a qui sempre va reconèixer com un mestre. La forma en què jo interpretava la virada de Febvre durant l’ocupació alemanya o la crítica al fet que hagués acceptat sense reserves aquell gran frau historiogràfic que va ser Séville et l’Atlantique de Pierre Chaunu, no coincidien amb els seus records viscuts.

Fora d’aquest terreny, però, les discrepàncies eren molt escasses, perquè s’esdevenia que les converses amb ell solien tenir com tema central allò que passava al món en el present, i aquí el nostre marge d’acord era considerable. Per estrany que pugui semblar gairebé mai no parlàvem sobre temes del passat i, molt menys encara, sobre llibres o articles d’història, que em sembla que són avui els temes que preocupen per damunt de qualsevol altra cosa bona part dels meus col·legues, que han acabat tancant les finestres de l’acadèmia per aïllar-se del vent que bufa pel carrer i han optat per sobreviure en un reducte llibresc, escrivint sobretot per a la pròpia tribu i fent-ne virtut de la ignorància d’un món que, en justa contrapartida, els ignora cada cop més a ells.

He citat moltes vegades la primera lliçó que vaig rebre de Vilar, en una carta escrita el 12 de febrer de 1957. La primera cosa que m’assenyalava era la necessitat de pensar en el nostre treball com una activitat que tenia com objectiu darrer i essencial ajudar els éssers humans. La segona era un advertiment per defugir el fàcil camí d’una retòrica ben intencionada, que acabava amb aquestes paraules: «No és pas una ciència freda el que volem, però volem una ciència». En tercer lloc afegia una mena de curs de metodologia de la recerca històrica abreujat, realment admirable en la seva concisió: «Cal saber aïllar, al problema que ens plantegem, les constants geogràfiques d’on neixen algunes diferenciacions, algunes obligacions que només acabaran dominant-se al cap de molt de temps. Cal també saber veure els problemes de creixement, d’estagnació, de demografia, d’inversions, d’estructures socials —i saber plantejar-los teòricament d’una manera prou sòlida. Cal igualment ser pacient i voler-se erudit, anar a les fonts directes, deixar a un costat les opinions ja fetes i estudiar les dates, les corbes. Però no ens limitarem a això. Cal buscar els documents descriptius i subjectius, saber elegir-los i bolcar-se amb resolució en l’estudi espiritual de les contradiccions —sobretot contradiccions de classe— i dels conflictes polítics o religiosos, en tant que ells tradueixen (com sempre) l’element social».

Confesso que he estat afortunat en la meva aproximació al marxisme. El meu primer introductor va ser el Vilar d’aquesta carta; molt aviat, el contacte amb un personatge com Manuel Sacristán i la lectura a fons, apassionada, de Gramsci, em van proporcionar els anticossos necessaris per a un primer refús dels manuals soviètics de Konstantinov i companyia i, posteriorment, de l’estructuralisme diguem-ne marxista a la francesa, que acabaria intentant reduir a catecismes allò que havia estat pensat com un mètode per a l’anàlisi crítica de la realitat, com el de Marta Harnecker, que donaven totes les respostes a les preguntes que un pogués fer-se, sense cap més esforç que el de memoritzar termes i fórmules, situant-se d’aquesta manera a les antípodes del mètode de Marx.

Recordo que, quan vaig viatjar a Ayacucho, en temps en què la revolta de «Sendero Luminoso» estava en ple apogeu, vaig parlar amb gent que havien rebut a la universitat l’ensenyament filosòfic d’Abimael Guzmán, el «presidente Gonzalo», i em van explicar que aquest els deia que a les obres de Marx, Engels, Lenin, Stalin i Mao estaven totes les respostes que necessitaven per resoldre els seus problemes: si estaven pensant en casar-se, o en llogar una casa, el que havien de fer era acudir als llibres sants on trobarien un guiatge que els portaria a saber quina decisió havien de prendre.

Aquesta pot semblar una anècdota extrema, però la veritat és que entre Althusser i Abimael Guzmán hi ha tota una àmplia gamma de formes de dogmatisme o de marxisme litúrgic, com el dels usuaris de les traduccions espanyoles d’El capital de Wenceslao Roces, sociòlegs, politicòlegs i d’altres científics socials, que es van passar anys i panys atribuint a Marx frases i expressions absurdes, producte d’una traducció errònia, que haurien incitat a qualsevol lector amb una mica de seny a mirar el text original alemany o, com a mínim, a contrastar l’edició de Roces amb alguna altra traducció.

No sentien la necessitat de fer-ho perquè usaven les paraules atribuïdes a Marx com una simple jaculatòria que servia per acompanyar algun tòpic o lloc comú «progressista» de moda en aquell moment. D’aquesta mena de gent, es pot dir que eren marxistes? Es pot qualificar de «crisi del marxisme» l’enfonsament de tota aquesta morralla?

Però queda clar que quan Vilar escrivia entorn de la «crisi del marxisme» n’hi havia a França una altra en ple procés: la croada que, al doble camp de la història i la política, encapçalava François Furet, que havia començat el 1977 des de la direcció de l’École des Hautes Études en Sciences Sociales, que tenia per primer manifest, l’any 1978, Penser la Révolution française i que aniria en ascens, amb etapes tan significatives com la fundació del Nouvel Observateur, al front del qual havia de posar un director que compartís, com explicarà el mateix Jean Daniel, les seves tesis sobre la Revolució francesa i sobre el marxisme: una croada que havia de culminar amb el doble colofó del Dictionnaire critique i amb La République du centre que volien significar la fi, no ja del marxisme, sinó de tota la tradició progressista francesa.

Recuperar avui el marxisme, entès, a la manera de Vilar, com una eina crítica per estudiar el món en què vivim i per fer-lo intel·ligible a d’altres —perquè, com va dir Bloch, sense el passat le présent demeure inintelligible—, no té res a veure amb tornar a cap mena de vulgata. Som en moments en què necessitem recuperar unes eines vàlides per a l’anàlisi crítica del nostre entorn. Perquè aquest món de 2004 està clar que no respon a les il·lusions que ens fèiem l’any 1945 quan, després de la victòria sobre el feixisme, les esperances d’un ràpid alliberament colonial i les perspectives de creixement econòmic que semblaven oferir els avenços tecnològics d’aquells anys, començant per l’energia atòmica, anunciaven un futur de pau i prosperitat que no s’ha realitzat.

Vivim en un món més ric, i amb tecnologies molt més potents, però on segueix havent-hi pobresa i injustícia, guerres de dominació absurdes i, per part dels derrotats, un terrorisme cada vegada més salvatge i irracional, com una resposta a la violència salvatge i irracional dels seus opressors.

Cada dia hi ha, arreu del món desenvolupat, més homes i més dones que refusen acceptar aquesta situació i s’oposen puntualment als abusos que perceben. Tants com per a explicar l’interès renovat per una recuperació de la idea del contracte social, que ha dut Mary Kaldor a proposar la formació d’una nova societat civil, definida per ella com «el mitjà a través del qual es negocien i reprodueixen un o diversos contractes socials entre individus, homes i dones, i els centres de poder polític i social», que avui, ateses les característiques globals, supranacionals, dels problemes als quals cal enfrontar-se, caldria plantejar-se com l’aspiració a uns contractes socials d’una nova naturalesa que tractessin de conquerir l’esfera internacional que ha estat fins ara el territori gairebé exclusiu de les relacions entre els governs.

Una «societat civil global» que estaria integrada pels nous moviments socials que lluiten pels drets humans o pel medi ambient, les organitzacions no-governamentals, les xarxes cíviques transnacionals, els moviments anticapitalistes o els grups socials constituïts per dirigir moviments espontanis de protesta, com els que van omplir els carrers de mig món per expressar el refús a la guerra d’Iraq.

Però si aquest renaixement de la consciència cívica, que té el seu origen remot en els vells moviments per la pau, en l’actuació dels Verds o en les organitzacions de gènere, és esperançador, si resulta estimulant veure l’aparició de solidaritats globals que poden treure als carrers de tot el món milions de persones en protesta per qüestions que es produeixen a milers de quilòmetres del lloc on viuen els qui es manifesten en favor de víctimes d’altres races i cultures, no està gens clar que hi hagi cap garantia que aquesta tensió es pugui mantenir i que la protesta contra els abusos puntuals que promouen les mobilitzacions pugui servir de base a un moviment global contra un sistema injust, contra la causa primera dels problemes puntuals que han conduït a despertar les consciències.

Cal donar un sentit més profund a aquesta inquietud per tal de garantir la continuïtat d’aquesta oposició. La solució no està en combatre els abusos —Walter Benjamin ja havia assenyalat com l’humanitarisme formava part, des de l’endemà de la Revolució francesa, de l’equipament de dominació de la burgesia—, sinó en cercar-ne els orígens per tal d’atacar-los en la seva arrel.

El marxisme es proposava, des del moment de la fundació, transformar el món que estava creant el capitalisme, no pas alleujar els mals que aquest causava, i començava, per a fer-ho, a partir de l’elaboració d’una crítica global que anava molt més enllà de la denúncia dels abusos. Proposar la vigència d’aquest mètode no vol dir tornar simplement al Manifest comunista, que es va escriure per al món de 1848 i no per al de 2004, sinó a l’actitud del Marx que el 1879 escrivia a Danilson que no podia acabar el volum II d’El Capital fins que acabés la crisi que estava sofrint l’economia anglesa, perquè «cal observar el curs actual dels esdeveniments fins que arribin a la seva maduració, abans de poder ‘consumir-los productivament’, és a dir ‘teòricament’».

L’historiador ha de contribuir avui, com va fer al passat, a aquesta tasca de «consumir teòricament» els esdeveniments per tal d’organitzar l’estratègia necessària per a fer front a les seves conseqüències, és a dir, per tal d’establir una proposta alternativa que permeti de coordinar les protestes puntuals que omplen els carrers, transformant-les en una lluita col·lectiva. Penso, per exemple, en Jaurès, que havia estat el model de Labrousse, el qual ho va ésser al seu torn de Vilar.

Avui, com al passat, la veu de l’historiador devia tenir una part important en la consolidació d’aquesta nova consciència. En la tasca d’elaboració d’una crítica global li pertany, per exemple, combatre els mites amb què se’ns vol fer creure que tot intent de transformar a fons la societat en què vivim està condemnat al fracàs, com ho mostrarien, se’ns repeteix constantment, les experiències del passat, de la Revolució francesa ençà.

Sense entrar a fer la crítica de la forma en què s’acostumen a explicar aquests suposats fracassos —un tema sobre el qual Vilar va escriure abundantment— només voldria citar unes paraules amb què William Morris en commemorava un, el de la Comuna de París, unes paraules que estic segur que haurien agradat a Vilar: «La Comuna de París no és més que una anella en la lluita que s’ha desenvolupat al llarg de tota la història entre els oprimits i els opressors; i sense totes les derrotes del passat mai no podríem tenir cap esperança d’una victòria final» (Morris, 1887). O unes altres, molt més recents, amb que Eric Hobsbawm finalitzava les seves memòries: «Cal que la injustícia social segueixi essent denunciada i combatuda. El món no millorarà tot sol» (Hobsbawm 2003: 379).

En un món tan confús com aquest en què vivim, em sembla que cal recordar als historiadors la seva obligació d’abandonar els terrenys fantasmagòrics i estèrils en què s’han refugiat aquests darrers anys per tornar a ocupar-se d’allò que pugui servir per explicar els problemes essencials dels homes i les dones del nostre temps, i que serveixi per ajudar a resoldre’ls. Potser convingui recordar les paraules angoixades del Marc Bloch dels dies de la desfeta francesa: «Ens han fet por el xoc de la multitud, els sarcasmes dels nostres amics, l’incomprensible menyspreu dels nostres mestres. No ens hem atrevit a ser, a la plaça pública, la veu que crida al principi al desert, però que almenys, sigui quin sigui el resultat final, ningú no podrà retreure-li que no hagi proclamat la seva fe. Hem preferit refugiar-nos en la covarda quietud dels nostres tallers». I de recuperar aquella funció que el mateix Bloch proposava per la tasca de l’historiador: «formar-se una idea clara de les necessitats socials i esforçar-se per estendre-la».

Perquè els morts quotidians de la inacabable guerra de l’Iraq, els palestins acorralats per un govern d’Israel que els pren dia a dia la terra, l’aigua, la llibertat i l’esperança o els africans que s’ofeguen a les aigües de l’estret de Gibraltar, tractant en va de fugir de la misèria postcolonial, no són representacions ni construccions culturals, sinó homes i dones reals, de la sort dels quals som tots plegats responsables, i els historiadors especialment. Que no ens calgui dir, com el Bloch que denunciava la manca de compromís dels intel·lectuals del seu temps: «Que els nostres joves puguin perdonar-nos la sang que tenyeix les nostres mans!».

Perquè necessitem més que mai aquesta mena d’història compromesa amb el món en què vivim és lògic que recordem avui l’obra i les idees de Pierre Vilar i que assumim com un exemple a seguir la claredat i valentia amb què va exercir l’ofici d’historiador: una feina que alguns posen al servei, ben remunerat, de l’ordre establert i d’altres cultiven com un entreteniment intel·lectual, però que per a Vilar estava, deixeu-me que recordi les paraules de la seva carta de 1957, essencialment lligada «a la nostra vocació d’homes», cultivant una disciplina «capaç d’explicar i d’evocar la desgràcia i la grandesa humanes amb l’esperança, en darrer pla, d’alleujar la primera i d’ajudar la segona».

[*] Professor de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona.

[1] El text va ser publicat el 1982. Vegeu Vilar 1982d.

UNA HISTÒRIA SOCIAL «TOTAL»: RIGOR TEÒRIC I CIÈNCIA DEL REAL A PIERRE VILAR

Michel Vovelle[*]

L’historiador Pierre Vilar va morir el mes d’agost de 2003, al País Basc, una de les seves pàtries d’adopció, a l’edat de 97 anys. Aquesta longevitat, enfosquida els darrers quinze anys per la ceguesa, ha contribuït a constituir-lo com un dels grans testimonis de la historiografia del segle XX i una de les personalitats que n’han marcat el curs de manera exemplar i alhora singular. La seva importància ha estat recordada arreu del món, arran de la notícia de la seva mort, però durant els darrers anys de la seva vida, Espanya i molt particularment Catalunya, ja l’havien honorat amb distincions oficials.

El nostre homenatge, a l’home i a l’investigador, no ens ha pas de conduir a una imatge falsament consensual de l’historiador. La seva carrera va ser un combat tossut i persistent al domini científic, metodològic i ideològic. Com altres mestres d’una generació que va ser particularment rica —personalitats tan diferents com Marc Bloch, Georges Lefebvre, Lucien Febvre o Fernand Braudel— Pierre Vilar tenia en gran consideració l’ofici d’historiador. Va treballar per una història «nova» perquè volia estalviar-li falses dreceres i evitar-li les trampes de les modes fàcils i fugisseres. És per això que va preferir l’expressió: història «en construcció».

Aquesta exigència no va pas obrir-li totes les portes de la notorietat i de la carrera. Pel que fa a la fama finalment aconseguida, es podria dir, endurint les expressions, que ens trobem davant dues imatges confrontades. A França, i més enllà, la tesi de Pierre Vilar ha restat com un model de tesis-obra mestra en el domini de la història econòmica, social (llegeixi’s cultural) que es van produir als anys 1960, sota la ploma de Pierre Goubert, Emmanuel Leroy-Ladurie, Pierre Chaunu... i alguns noms més, inscrits en la línia dels treballs dels seus mestres, Braudel o Labrousse. L’obra Or i moneda en la història (Vilar 1974b) va confirmar l’autoritat de l’autor al cercle dels historiadors econòmics francesos. Però la mateixa tesi, i també la Història d’Espanya (Vilar 1947) van situar Pierre Vilar en una posició excepcional (en una historiografia francesa —malgrat Braudel— volgudament «hexagonal»), d’especialista, gairebé de pare fundador, de la història d’Espanya d’avui.

En contrapartida, al nivell dels clixés rebuts o, si es vol, de la imatge de marca, Pierre Vilar resta, a la República de les Lletres de França o a l’estranger, el representant pràcticament únic de la seva generació, de la història marxista assumida sense vacil·lacions ni reticències. Aquest fet tendeix a situar-lo en la posició marginal que ara mateix ocupen tant els investigadors autènticament marxistes, com Labrousse o Soboul, o d’altres més jacobins que marxistes, com Albert Mathiez o Georges Lefebvre. Pierre Vilar, que no va militar mai políticament, va assumir amb un rar valor les seves opcions ideològiques i metodològiques. Decisió que li va valer —a més d’alguns fracassos acadèmics— el fet d’aparèixer als ulls de més d’un com un historiador de sistema. La seva constància va poder ser interpretada com a signe de no haver sabut seguir els temps, quan van triomfar les lectures crítiques del marxisme, sobretot a partir dels anys 1960-1970. I més encara després de la implosió, en els anys 1990, dels signes que es reclamaven del «socialisme real». El 1960 se’n mostrava encara admirador convençut, i contraposava les realitzacions del marxisme en acció a les especulacions de l’antimarxisme liberal (Vilar 1960b), de la mateixa manera que evocava el 1969 les «potents síntesis» de Lenin i Stalin (Vilar 1969a). Eric Hobsbawm, amb la picada d’ullet còmplice d’un marxista crític, va recordar en la nota necrològica publicada a The Guardian el 17 de setembre de 2003, que els editors de la revisa Past &Present s’havien esforçat per eliminar de la seva ploma els elogis una mica tardans a Stalin pensador. Si bé comprenc el sentit d’aquestes paraules, tenyides d’humor britànic, prefereixo alinear-me amb el propi Pierre Vilar que, aplegant els seus articles el 1982 dins Une Histoire en construction. Approche marxiste et problématiques conjoncturelles (Vilar 1982c) no va pas voler modificar-ne el text. Amb bon criteri, em sembla, perquè l’encadenament d’aquests testimonis ens confronta a una reflexió que no té res de monolítica, de fixa, o de fideista sinó que, ben al contrari, és objecte d’una perpètua reelaboració, no només a causa dels canvis experimentats pel món sinó també dels avenços de la ciència històrica i dels seus mètodes, dels nous planters oberts.

Així, doncs, si bé el plantejament històric de Pierre Vilar es recolza sobre un cert nombre de postulats teòrics no negociables —dels quals troba referències en Marx— en un projecte d’una història total, això no impedeix que, com va dir i repetir en diferents ocasions, l’aproximació concreta, l’estudi i anàlisi de casos, requereixi d’entrada el contacte escrupulós de les fons arxivístiques i la recerca dels mètodes més segurs per al tractament de les dades. Seria caricaturitzar la personalitat de Vilar si oposéssim, d’una manera antitètica, a l’historiador sobre el terreny que dóna vida, a partir dels arxius de la Corona d’Aragó, a la personalitat de Catalunya, modelada per la història, el teòric no només de fluxos i d’estructures econòmiques, sinó també de «superestructures» culturals, en una aproximació que pretén ser global.

Sense caure, així ho espero, en la trampa de la biografia, allò que desitjo evocar aquí, com una mena de descoberta progressiva al fil de les experiències de la seva vida, són les línies de força de l’aportació de Pierre Vilar al seu «encreuament» entre plantejament pragmàtic i demandes teòriques: un terme althusserià que no li agradava gaire, però que és pertinent, crec, a l’hora d’evocar-ne l’itinerari.

En aquest fill de mestres meridionals, alumne brillant i producte clàssic de l’ascensió social cap al saber, que el 1924, als divuit anys, entra a l’École Normale Supérieure, seria fàcil —potser massa— de veure-hi allò que Labrousse designava com una «preformació de simpatia» cap a un compromís ideològic d’esquerres, que dominava en aquell temps en aquell espai. Sense forçar massa les coses, tanmateix, perquè els seus condeixebles s’anomenen Jean-Paul Sartre i Paul Nizan però també Raymond Aron.

De fet, la primera vocació de Pierre Vilar el porta, no cap a una història especulativa, sinó cap a la geografia, aleshores disciplina de punta, animada pels deixebles de Vidal de la Blache. Albert Demangeon és el primer director d’una tesi suggerida per Maximilien Sorre que li dóna l’oportunitat d’un primer contacte amb Espanya, amb Catalunya. Aquesta trobada fixa de forma duradora la vocació d’investigador, al mateix temps que esdevé historiador. Sense entrar en els detalls de la biografia, cal fer algunes observacions. Becari a Madrid de la Casa de Velázquez el 1930, va ser nomenat professor de francès a l’Escola Normal i a l’Institut francès de Barcelona, ciutat d’on la guerra el va expulsar el 1936. El drama espanyol, que va viure amb passió des de l’exterior, si bé va confirmar la seva vocació, també el va allunyar temporalment de les seves fonts, ja que no tornaria a Barcelona fins el 1946 com a professor de l’Institut francès. Va ser per poc temps, perquè una denúncia anònima del seu antifranquisme, ben real, el va fer tornar a França el 1948. Entretant, no havia oblidat mai Madrid ni Barcelona, ja que, essent presoner de guerra a Alemanya de 1939 a 1945, va redactar una Història d’Espanya (Vilar 1947) que havia ensenyat als seus companys de captiveri, abans d’esdevenir la lectura clandestina de generacions d’espanyols durant els darrers anys de la dictadura de Franco. Posada al dia i editada en nombrosos llengües, aquesta síntesi brillant ens descobreix un historiador de gran volada. Però les circumstàncies adverses expliquen la lentitud de l’acabament de la gran obra. Tot i això, el 1951 Pierre Vilar ja va ser acollit com a directeur d’études en història econòmica a la sisena secció de l’École des Hautes Études, entrant a formar part, amb la seva personalitat, en allò que esdevindria l’imperi braudelià de l’École des Hautes Études en Sciences Sociales.

Si bé cal esperar al 1961 per apreciar la tesi de la seva maduresa (ja té 55 anys) i al 1962 per a veure-la publicada, va proporcionar a la revista Europe, el 1956, una mena d’anunci de futura obra mestra, amb les pàgines fascinants de l’article Le temps du Quichotte (Vilar 1956), un assaig sobre el pas de la grandesa a la decadència, a l’alba del Segle d’Or, del qual el personatge emblemàtic de l’heroi de Cervantes n’és el reflex. Una mena de manifest per a una història «problema», en l’esperit dels Annales aleshores triomfants en què trobem associats els tres nivells economia-societat-civilització, els valors d’ahir confrontats a les realitat d’una crisi.

Monumental, al fil dels seus tres volums de més de 500 pàgines cadascun, la tesi sobre Catalogne dans l’Espagne Moderne. Recherches sur les fondements économiques des structures nacionales (Vilar 1962b), descobreix amb tota la seva amplitud una manera de fer història que adquireix forma de descobriment i ja de construcció. Perquè l’autor, tal com explica en un llarg prefaci, parteix d’una problemàtica molt contemporània, la identitat catalana en diríem avui, i la seva emergència com idea nacional, però comença per exposar, com es feia en les tesis de geografia regional de la seva joventut, les bases naturals del medi —relleu, clima, hidrografia— i després, tot assumint el pes feixuc d’un retorn als orígens, esbossa, amb domini, una síntesi àmplia de les etapes de la història de Catalunya fins a començaments del segle XVIII. Molt més que un exercici d’estil o una dissertació acadèmica, aquest primer volum, que no pretén pas explotar fonts originals, constitueix una demostració d’història total tal com l’ambiciona l’investigador. Els elements polítics, institucionals, i els inevitables «esdeveniments» hi tenen el seu lloc, però l’accent recau sobre les forces productives, —l’agricultura, el comerç, la demografia i el moviment dels homes—, finalment, els trets de la civilització, el pes de la religió i de les herències ètniques, el tot associat en una àmplia combinatòria: història, en la llarga durada amb els seus temps forts —la Reconquista, els grans descobriments i el seu impacte sobre l’economia local—, de l’apogeu a una decadència seguida d’un esbós de renovació.

Història «total», història «problema»: perquè després d’aquest ampli preàmbul desplegat en l’espai i en el temps, Pierre Vilar arriba al cor del problema que ha volgut confrontar: les condicions en què s’ha operat, en el temps «mitjanament llarg» (segons expressió seva) del segle XVIII, l’esforç del capitalisme mercantil a Barcelona i al seu espai, que va promoure noves forces productives, noves relacions de producció, i iniciar en un estadi de transició l’acumulació primitiva de capital gràcies a la qual s’operarà durant el segle següent el procés d’industrialització i el pas cap al capitalisme, al mateix temps que emergirà una presa de consciència pròpiament nacional. Encara que Pierre Vilar no va poder realitzar el seu projecte inicial, que hauria abraçat el segle XIX i el començament del segle XX, podem dir que va tancar el cercle i va donar una resposta a la qüestió plantejada en la introducció.

Per a fer-ho, Pierre Vilar, als volums segon i tercer, va emprendre amb decisió el treball dels arxius, als fons catalans i de la corona d’Aragó, al mateix temps que recorria a totes les fonts privades o públiques manuscrites o impreses accessibles. Encara que l’aproximació geogràfica de la primera part pugui semblar avui superada, per a alguns clàssica i una mica retro, l’autor es compromet als dos darrers volums amb les noves vies de la història econòmica, monetària, social i demogràfica, aleshores recentment obertes pels treballs de François Simiand i Ernest Labrousse, i també per investigadors anglosaxons, Earl J. Hamilton entre d’altres. Per analitzar els moviments de la conjuntura, convulsa per les crisis, o allargada per la volada d’aquest segle XVIII pròsper, Vilar construeix amb escrúpol les sèries de dades quantificables: la població a partir de corbes de natalitat i mortalitat, els intercanvis a partir del moviment del comerç, interior i exterior, els preus agrícoles dels cereals i altres mercaderies, el moviment de la renda i el dels drets senyorials. A partir de les fonts més modestes i anònimes d’una monografia regional, dóna una resposta, sinó peremptòria, almenys segura, a problemes d’amplitud general. Ni el moviment dels preus és el resultat de la inflació monetària, ni el secret del seu desenvolupament o declivi es troba a les mines de Mèxic. És a la cruïlla de la influència de diferents paràmetres que s’opera el camí complex que desxifra l’historiador: però és a l’estudi de les forces i relacions de producció i a la seva dinàmica on trobarem l’explicació en darrera instància.

Aquesta història quantitativa no és pas per això una història sense homes: el social no s’inscriu en la perllongació directa de l’econòmic. Vilar explora les estructures de la societat rural, les realitats i els límits de la sostracció senyorial i parteix d’allò que representa encara «el feudalisme» en aquesta versió local. Atent a la misèria dels jornalers i masovers, observa l’emergència d’una pagesia benestant, diguem-ne d’un capitalisme agrari. Al teixit de les ciutats petites i mitjanes, i a Barcelona, s’interessa per la multiplicitat d’oficis, d’estats i de condicions socials, i estudia amb particular atenció l’ascensió de la burgesia dels negociants i empresaris, que il·lustra a partir d’estudis de cas, gràcies a arxius privats. L’aposta per la història global té els seus límits, que són els de la problemàtica de la recerca: però en aquesta recerca l’investigador no menysprea la importància de les idees, de la seva expressió manuscrita o impresa, de les estructures de sociabilitat —famílies, grups— de les institucions. Fins i tot es permet trobar, als teòlegs, els ecos refractaris d’un pensament econòmic en estat naixent.

El 1962, quan Vilar publica la tesi defensada l’any anterior, seria dir poc dir que ja havia superat totes les proves: el trobem al primer rang dels historiadors economistes francesos i fins i tot internacionals, perquè ha presentat a Estocolm, a la primera conferència internacional d’història econòmica, un gran informe sobre «Creixement econòmic i anàlisi històrica» (Vilar 1960a,1982), que es va convertir en una mena de manifest dels historiadors econòmics ( o almenys d’una part d’ells) contra les pretensions imperialistes dels economistes purs. Pierre Vilar és membre actiu en el Centre d’Études et Recherches Marxistes del qual havia estat un dels fundadors. El 1965, quan Ernest Labrousse, titular d’història econòmica de la Sorbona, es jubila, Vilar és cridat a assumir la successió d’aquell a qui reconeixia com a mestre, encara que els separaven pocs anys de diferència. Pierre Vilar estava a punt de complir la seixantena, la seva carrera havia de ser inevitablement breu a la Sorbona i això va limitar sens dubte la seva influència a França, malgrat l’alt nivell del seu seminari. En compensació, el seu prestigi es reforça i s’estén en el món ibèric i hispanoamericà, on les seves obres són traduïdes i fan escola. Vilar va inaugurar el seu ensenyament a la Sorbona amb un curs sobre «L’or i la moneda en la història» que posteriorment va ser editat, reeditat (Vilar 1974b) i molt aviat traduït (en espanyol el 1969, en italià el 1971), més accessible sens dubte que la tesi-monument, tot i que aquesta havia estat traduïda al català a partir de 1964.

Una nova etapa s’obra en la carrera encara molt activa de Pierre Vilar, si bé no produirà més llibres en francès fins al 1982. L’obra que edita aleshores, amb el títol Une Histoire en construction. Approche marxiste et problématiques conjoncturelles (Vilar 1982c), va aparèixer com una mena d’homenatge o de testament, i aplega una quinzena d’articles dels quals l’autor en el prefaci destaca amb una mica de sorna que alguns tenien més de trenta anys. Però aquest balanç fa la lectura encara més apassionant, perquè constitueixen un testimoni de l’activitat sostinguda de l’investigador, als anys 1960 (meitat dels títols) i encara dels 70. A la manera de Lucien Febvre o de Fernand Braudel, que l’havien precedit en una tasca semblant, es podria titular Combats pour l’histoire, o Débats et combats, perquè es tracta d’un Vilar molt punyent, que hi defensa les seves posicions teòriques, les quals ja havia avançat el 1973 en un article dels Annales que portava un títol gairebé idèntic al d’aquest llibre (Vilar 1973b).

La vivesa, sempre amable, amb què Vilar argumenta i desafia les posicions rivals en cadascun dels fronts, ens dóna l’oportunitat de passar-hi revista i remarcar no només allò que refusa sinó també la posició i les referències teòriques. I sens dubte convé, per a apreciar-ne la posició, d’esbossar els contextos ideològics i historiogràfics on s’inscriu cada article, força canviants, i on sovint es trobarà a la defensiva.

A mitjans dels anys 60, quan l’hegemonia de la història econòmica establerta per Ernest Labrousse a la postguerra, i compartida amb comoditat per Fernand Braudel i l’escola dels Annales, era indiscutible, Pierre Vilar va poder ocupar el seu lloc en un clima relativament seré. Sempre havia sentit vers Labrousse una gran admiració, i posava el mestre al mateix rang que Marx, de qui considerava que havia enriquit i precisat les anàlisis, en l’estudi de la conjuntura i la descripció de la crisi de tipus antic. Labrousse, que evitava l’escull de la descripció estèril i sense perspectiva, sense caure en la trampa de la modelització a l’americana, continuarà essent el model a seguir (Vilar1974a). Respecte a Braudel, a l’ombra del qual havia treballat un temps a l’École des Hautes Études, Vilar no manifesta pas una adhesió sense reserves. Considera que no ha pogut escapar, no pas més que altres, a l’obertura de perspectives menys sòbries que les de Labrousse, si bé més vastes, més seductores. El 1958, Braudel dirigeix el contraatac dels historiadors contra l’antropologia estructural de Lévi-Strauss —perill mortal per a la història— en llançar el tema de la longue durée (Braudel 1958). Com no havia d’estar Pierre Vilar al seu costat? Però s’hi manté amb actitud vigilant. Quan Braudel s’enlaira i s’adhereix, en un impuls líric, a les tesis monetaristes de moda, en escriure: «Aquest diner travessa l’ampli món (...) Un instant d’inatenció i ja el trobem a les Índies, a la Xina» (Braudel, 1946:22), Pierre Vilar comenta sense aixecar el to, segurament amb un somriure: «M’agrada molt l’instant d’inatenció» (Vilar 1974b, 1982: 187). Entre aquests dos monstres sagrats, Pierre Vilar segueix el seu camí, defensant sense agressivitat però amb convicció la causa de la història, que identifica amb l’anàlisi marxista. Si li trobem encara el 1969, ho hem vist abans, un homenatge a les «potents síntesis de Lenin i Stalin» (Vilar 1969a), això li serveix segurament per escapar a les crítiques dures que estan llençant a Ernest Labrousse (o a Albert Soboul) els joves stalinians de l’època (sota el seudònim de Jacques Blot, s’anomenen François Furet, Annie Kriegel, o Emmanuel Leroy-Ladurie). Però també el veiem lliure de tot sectarisme, i prou lliure, com a individu, per triar les seves pròpies dianes.

El 1960, quan escriu a Studi Storici sobre «Marxisme et histoire dans le développement des sciences humaines» (Vilar 1960b), ho fa amb una seguretat que les primeres crítiques al socialisme real després de la mort de Stalin encara no han entelat: en nom de la praxis, recusa globalment el grup heterogeni dels antimarxistes, començant pel seu antic condeixeble de l’École Normale Supérieure, Raymond Aron, de qui la filosofia de la història «remet a Tucídides» amb prou feines posat al dia. Més que a aquestes contradiccions clàssiques, l’historiador de l’economia s’enfronta directament aquell any als economistes liberals, teòrics del creixement. A Colin Clark, però també, a França, a Jean Fourastié, hi contraposa al seu treball d’Estocolm a Marx, posat al dia per Labrousse. L’any següent a «Développement historique et progrés social. Les étapes et les critères», publicat a La Pensée (Vilar 1961a), és a Rostow i a la seva teoria d’estadis del desenvolupament a qui es refereix per denunciar la feblesa dels seus conceptes —estructures? (...) «propensions»? Aquests articles reprenen la interrogació sobre els motors del creixement, tal com aleshores eren invocats. La demografia? No en recusa pas el paper però més com un signe i conseqüència que com incitació. El debat es crispa entorn de la moneda i dels preus: no és pas un tema nou ja que el 1949, en un dels seus primers articles («Histoire de prix, histoire générale»), Vilar havia ressenyat els treballs d’Earl J.Hamilton sobre la periodització en funció del moviment de preus (Vilar 1949); hi torna el 1961 amb «Quelques remarques sur l’histoire des prix» publicat als Annales ESC (Vilar 1961b), així com a «Développement historique et progrès social. Les étapes et les critères», article ja citat. Aquest interès té diverses explicacions: Hamilton, des de feia anys, havia construït el seu model a partir dels seus treballs sobre l’Espanya a l’edat moderna, i singularment sobre Castella i Andalusia. És, podríem dir, a partir del cas català que Vilar hi presenta objeccions (que també valen per a França) que relativitzen els seus resultats i contesten al fons l’explicació monetarista. Perquè, més enllà d’Hamilton, a qui respecta com a historiador, hi ha Keynes i és la moda de les seves teories en l’economia del segle XX allò que es qüestiona.

Els economistes professionals són partenaires coriacis, molt més si tenim en compte que entre els mètodes de la història quantitativa que «compta, mesura i pesa«, si seguim la fórmula de Simiand que Vilar, com Labrousse, no recusa, i les ambicions d’alguns economistes, hi ha una indiscutible zona de superposicions; però quan Marczewski (1961), a l’americana, o Toutain (1963) presenten com una alternativa a les anàlisis dels historiadors, considerades massa febles, l’ambiciós projecte d’una economia retrospectiva, reconstruïda a partir de dades de la comptabilitat nacional, Vilar denuncia la rusticitat del mètode, i no és troba sol; l’acompanyen en l’empresa Chaunu i Labrousse.

Discussions domèstiques en podríem dir, si assumim el risc de subestimar-ne el component ideològic, entre historiadors economistes i economistes historiadors. Les revisions i lectures crítiques que a partir de la fi dels anys 1960 atacaran frontalment l’hegemonia d’una certa història, no pas sempre marxista, si cal, però encara associada sota la direcció de Braudel a la trilogia «Economia, Societat, Civilitzacions» tindran un gran ressò. La moda de l’estructuralisme iniciada als volts de 1958 per l’antropologia estructural de Lévi-Strauss, adquireix una altra dimensió quan les obres de Michel Foucault (entre 1962 i 1968: Les mots et les choses, després L’Archéologie du savoir) qüestionen la continuïtat del temps històric, la mateixa legitimitat de la perspectiva històrica. No és només ell, altres encara com Michel de Certeau treballen a la mateixa direcció i Pierre Vilar contrataca a La Nouvelle Critique el 1967. «Les mots et les choses dans la pensée économique» és un atac sense miraments, no només a la feblesa de les referències històriques de Foucault, sinó a l’enfocament: «Si es deixen de banda les extrapolacions líriques, que queda de l’épistémè econòmic de segle XVI segons Foucault? A mi em sembla que ben poca cosa» (Vilar 1967b), el que li permet concloure, tot recusant la nova dictadura de les paraules: «Darrera els mots jo busco les coses».

Però Vilar té consciència d’un canvi en curs, del qual la crisi de 1968 —que va viure, em sembla, força malament, com molts altres— només en va ser l’expressió simptomàtica. A la recerca universitària, l’hegemonia de la història econòmica, certificada pel nombre de tesis, s’esvaeix al tombant dels anys 1970. La història social d’Ernest Labrousse compromesa en l’anàlisi encara classista de les estructures socials, a la recerca d’una codificació socioprofessional, es veu aviat doblegada (col·loqui de Saint-Cloud, 1964-1965) a cops dels defensors de la societat d’ordres, com Roland Mousnier i els «revisionistes» anglosaxons. A fi de comptes, el 1977 en un article aparegut al diari Le Monde, François Furet i Emmanuel Leroy-Ladurie van proclamar l’enterrament del marxisme.

El procés pren l’aire d’una desbandada i quan la nova història de les mentalitats, bulímica, envaeix el camp de la recerca, són molt pocs els investigadors de la nova generació —Maurice Agulhon, Michel Vovelle— que es mantenen fidels als seus mestres, quan sense deixar d’explorar els nous planters, afirmen que la història de la mentalitat és «la punta fina de la història social». Aïllament de Pierre Vilar? No ens avancem pas. Durant els anys setanta resta no només atent sinó obert, i el 1972 el trobem, sempre combatiu, dirigint un seminari sobre «Empresa i guany».

Vilar defensa amb preocupació pedagògica evident la seva fidelitat al marxisme, en la seva exposició al Centre catholique des intellectuels français (Vilar 1964a) en recordar algunes definicions: classes, lluites de classe, mode de producció... i el seu caràcter sempre operatiu. El 1969 (si bé el text és de 1967), és del mateix estil que escriu en la Revue de l’enseignement supérieur sobre «L’histoire après Marx»: és l’economia el qui condiciona en darrer terme els comportaments i les representacions dels homes, però no és pas l’únic paràmetre en joc (Vilar 1969a). Admet, en un article de 1964, les deficiències de la historiografia dels països socialistes, justificades encara per les realitzacions del present, que excusen negligències, llegeixi’s inexactituds, en la comprensió del passat. Però pel que fa a ell, no cedeix en res a l’essencial, demostra amb vivacitat als juristes reunits en el Congrés Internacional de Granada el 1973 (Vilar 1976a) que el jove Marx, el 1842, s’havia afirmat com a jurista... i com a futur marxista en defensar els pagesos renans acusats de robatori de llenya. Però també és interpel·lat per posicions que alguns situarien a la seva esquerra. Al moviment comunista, conscient de la necessitat de produir noves anàlisis per a respondre a nous reptes, Louis Althusser imposa la seva relectura, eventualment crítica, de l’ensenyament de Marx i d’allò que n’havien extret els historiadors. Pierre Vilar reacciona en un important article publicat el 1973 als Annales ESC, amb el títol «Histoire marxiste, histoire en construction. Essai de dialogue avec Althusser» (que reprendrà, com hem vist, en un recull posterior de 1982). Anunciava, així, una confessió? La introducció és abrupta: «tothom pot dir-se historiador, tothom pot afegir-hi marxista. Però res no hi ha més difícil i rar que ser historiador si no s’és historiador marxista...» (Vilar 1973b). La història és una estranya ciència «en via de constitució». Les observacions sibil·lines, d’un marxista a un altre marxista, perquè Vilar saluda la «potent contribució d’Althusser a l’edificació d’una ciència marxista», serveixen d’introducció a la crítica de l’acusació feta a Marx d’abstracció teòrica, deixant-se influir ell mateix per les noves teories neoidealistes —s’hi endevina l’ombra de Michel Foucault. Al cor del debat, una reflexió sobre el temps de la història, o caldria dir els temps —llarg, mitjà, curt— respecte als quals Althusser retrau als historiadors d’acontentar-se constatant la seva existència i les interferències, sense referir-se al mode de producció que mana en darrera instància. Com s’operen aquestes interferències? És legítim distingir entre diverses temporalitats autònomes, de parlar de varietat més que no pas de variacions, d’entrellaçament de temps més que d’interferències? Pierre Vilar remet a la demostració exemplar d’Ernest Labrousse a la seva tesi, quan demostra l’encaix del temps «mitjà» de l’intercicle de depressió 1774-1788, després del temps curt de la crisi de 1789, en el temps llarg del segle XVIII. Tot plegat s’inscriu al cicle original del mode de producció feudal. El que remet, com Althusser, al mode de producció. Es tractava només d’una disputa sobre paraules? Pierre Vilar ho suggereix: «No m’agraden pas els arguments d’Althusser. S’assemblen massa a imatges» Però tant com per denunciar les imatges, se sent autoritzat per donar un cop iconoclasta a la definició de Marx del mode de producció com a «Il·luminació general, èter particular que determina el pes específic de totes les formes d’existència que depenen d’ell»; no és pas, diu, el millor Marx (Vilar 1973b).

Recolzant-se sobre el concepte de mode de producció, l’historiador sabrà, en l’estudi d’un grup humà, distingir les aparences (temperaments, llengües, cultura) de les realitats —l’impuls de les forces i els modes de producció.

És dins del joc incessant que va de la teoria als estudis de cas que l’historiador ha d’operar, com també ho ha de fer el marxista de «peu». Per primera vegada Pierre Vilar deixa traslluir un dubte. El marxisme ha conegut èxits massius: Lenin, la revolució, la construcció de l’estat i la victòria, Mao, el capgirament del món tradicional, però ha pecat d’esquematisme, de simplisme de receptes que servien per a tot, revisions que corren el risc de conduir a l’empirisme... És una gran i pesada responsabilitat també per a l’historiador que analitza, i que es compromet: Pierre Vilar ho havia recordat l’any anterior a l’entrevista concedida a Antoine Casanova i François Hincker sobre els «problemes teòrics de la història econòmica» (Vilar 1972b) en evocar un diàleg de sords, a Leningrad amb els historiadors soviètics. Tota aplicació concreta remet a un estudi de cas. Ara bé el que ha produït els diferents casos és «la història (que) educa l’esperit en el joc fonamental entre teoria i pràctica».

Donador de lliçons, el vell lluitador es troba també en situació de rebre’n: quan Jacques Le Goff, el 1978 va publicar l’audaç recull-manifest de La nouvelle histoire (Le Goff, 1978, 1988), va confiar a un jove turc de la generació que pujava, Guy Bois, la tasca de presentar el «Marxisme et histoire nouvelle». Encara que Vilar hagi estat saludat per la «seva obra inmensa», el to de l’autor no és gens complaent quan es pregunta: però... «dóna el ple valor operatiu al concepte de mode de producció?» Guy Bois li retreu que «no hagi privilegiat en la seva recerca l’elaboració d’una teoria del sistema feudal» i considera que no ha sabut desfer-se d’una manera de fer historicista perquè allò que li interessava era una societat concreta i no l’elaboració d’un model abstracte. En certa manera, el mode de producció no seria per a ell «un veritable objecte de recerca sinó un marc general pressuposat» (Bois 1978, 1988:272).

Aquesta sospita, era legítima? Em sembla, després d’allò que hem citat adés, que Pierre Vilar ha estat prou explícit. Sense voler, però, girar l’esquena als protagonistes, podríem dir que Guy Bois no s’equivocava pas quan pensava que Vilar s’havia interessat més per una realitat concreta que per un model abstracte.

Amb «impaciència teòrica», el jove historiador d’aleshores esperava veure’s respost per Pierre Vilar. Però de fet, en aquesta data, el mestre ja no en tenia gens d’impaciència.

El 1982 el volum titulat Une Histoire en construction. Approche marxiste et problématiques conjoncturelles, que aplega la quinzena d’articles dels quals n’hem tret tant de profit, apareixia com un testament, un balanç sense penediment d’un camí plenament assumit. El prefaci evoca d’una manera sòbria els debats i els combats que formen la trama del llibre, tot desdoblant-se en dues posicions: una crida a mantenir-se en estat d’alerta i un acte de reconeixement a dos mestres.

La posada en guàrdia no es dirigeix pas als adversaris tradicionals en la història instal·lada, sinó als joves aclaparats pels nous manuals: «avortem de la història nova» d’un magma on es barregen dades econòmiques elementals, sociologia mal dirigida i geografia a la salsa ecologista. Després s’entreveu, en la cimera de la nova història dels doctes erudits, la seva presa de partit per les coses esotèriques i sobretot l’esmicolament (aviat es parlarà d’«història en engrunes»), i posarà fi, amb satisfacció de més d’un, a qualsevol projecte d’història total. És perquè creu no només en la utilitat sinó en la necessitat d’aquest projecte, que Vilar conclou reiterant dues grans fidelitats: a Ernest Labrousse, la problemàtica conjuntural del qual ha introduït el temps en l’observació concreta de les societats, sense oblidar que tenen una estructura de la qual la conjuntura revela solideses i febleses. La segona fidelitat es dirigeix a «la sola teoria existent de la història, la de Marx, que cal saber utilitzar. No serà justament perquè és l’única, que les teories econòmiques i sociològiques intenten defugir la història, i la pràctica positivista de la història prohibeix de pensar-la?».

Pierre Vilar espera que ningú no s’equivoqui sobre el sentit d’aquesta professió de fe: el seu marxisme «no és pas una opció políticomoral a priori, molt menys una fe cega». S’imposa a ell després de mig segle d’observació del món com una conclusió, i no un punt de partida. Dóna així una resposta, la seva resposta, a la dialèctica del concret i de la teoria que hem intentat de seguir «en construcció».

El vell historiador va viure encara més de vint anys, confiant-se de bona gana a entrevistadors (a François Dosse, el 1986) i lliurant-se lliurement als seus records el 1995 en el llibre Pensar històricament, Reflexions i records, (Vilar 1995b) aparegut en català, primer, i després traduït al castellà. Les recompenses sovint tardanes que es van acumular als darrers anys no van poder compensar les desgràcies que va suportar amb una excepcional valentia, la mort de la seva dona Gabriela Berrogain, la ceguesa progressiva finalment instal·lada, una prova terrible per a un home del món dels llibres. Però també, al fil d’aquests vint anys, va poder assistir a l’enfonsament de tot un món del qual ell havia celebrat el sorgiment.

I tanmateix, en un paisatge en ruïnes, sobreviu a través la seva obra una construcció de la intel·ligència, de la recerca i de l’esperit que encara és apta per a alimentar la nostra reflexió, i per convèncer-nos que la història, lluny de pesar sobre nosaltres com una fatalitat, encara s’ha de construir.

[*] Professor emèrit de la Universitat París 1 - Sorbona.

SEGONA PART

Anàlisi històrica, anàlisi de les estructures de les societats

PIERRE VILAR I L’ANÀLISI HISTÒRICA

Rosa Congost[*]

Entre els historiadors que reivindiquem el mestratge de Pierre Vilar, som molts els qui ens reconeixem sobretot als seus dubtes i a la seva manera d’interrogar els fets històrics. Per això, el tema de reflexió que he triat no ha estat pas el coneixement històric o el saber històric de Pierre Vilar, sinó la seva proposta d’anàlisi històrica.

D’una manera concreta, voldria reflexionar sobre algunes de les expressions que l’historiador Pierre Vilar va utilitzar al llarg de la seva vida professional per a definir el seu treball i, el que potser és més important, per definir i sintetitzar allò que considerava que devia ser el treball d’un bon historiador. Els qui han llegit Pierre Vilar saben que als seus escrits assumia moltes vegades el paper d’una mena d’historiador ideal: l’historiador ha de fer això, l’historiador ha de treballar en aquesta direcció. Molt sovint: l’historiador no pot desinteressar-se de tal cosa, l’historiador no havia d’acontentar-se amb això...

No era pas una actitud pedant ni estrictament professoral. Ans el contrari, en tant que demanava i exigia que l’historiador es fes preguntes, investigués, dubtés, sospités, aquesta manera de dirigir-se al lector reflectia una actitud humil, en la mesura en què era una manera de repetir-se a si mateix i de reconèixer públicament el que constituïa la base de la seva actitud com a historiador: la convicció que ser historiador no era una tasca fàcil i que calia armar-se intel·lectualment per combatre moltes idees que trobem ja fetes. Darrera la reivindicació d’anàlisi hi havia sobretot la voluntat de treballar científicament.

Hi ha dues expressions que em semblen especialment significatives i que constituiran el fil conductor d’aquesta exposició: història raonada, història en construcció. Hagués pogut escriure: història total, història marxista. Dues reivindicacions també vilarianes. Però si he optat per les primeres és bàsicament per tres raons que vull fer explícites des del començament.

La primera, perquè sé que, si parlo d’història total i història marxista, avui, a començaments del segle XXI, puc donar a entendre i fer pensar que estic parlant d’una forma arcaica, caduca i superada de concebre la història. Les dues etiquetes evoquen avui, per a molts, una historiografia pròpia dels anys seixanta del segle XX, sovint feta a base de models, que per alguns s’ha revelat del tot estèril, o fins i tot nefasta, i els més favorables consideren que ja ha donat tots els seus fruits. En canvi, les reivindicacions d’una història raonada i una història en construcció conviden a la reflexió i a la discussió obertes sobre maneres de treballar, d’escriure i d’ensenyar la història.

A més, em sembla, i aquesta és la segona raó, que aquestes dues expressions, inequívocament de Vilar, són les que permeten entendre millor la seva obra. És justament la reivindicació d’una història raonada i d’una història en construcció allò que fa que la història total i la història marxista de Pierre Vilar es diferenciïn d’altres històries totals i històries marxistes reivindicades per altres historiadors de la seva generació.

La tercera raó per la qual he triat aquestes dues fórmules —en realitat, aquestes dues idees— té a veure amb les dues anteriors però permet afegir-hi un element més personal. Per edat, dec pertànyer a la tercera generació de deixebles de Pierre Vilar. També per edat, i per professió, cada any assisteixo al redescobriment personal, íntim, d’alguns joves historiadors i historiadores de l’obra de Pierre Vilar. Ells constituiran, no en tinc cap dubte, la quarta i cinquena generació de deixebles del mestre.

Pierre Vilar va fer explícites les fonts d’inspiració de cadascuna de les dues expressions enunciades. La inspiració de la primera, història raonada, Pierre Vilar la va descobrir en un escrit de l’economista Schumpeter de 1942. Ens ho explica al text «Croissance économique et analyse historique», presentat a Estocolm el 1960, al I Congrés Internacional d’Història Econòmica. Vilar cita i reprodueix una frase de Schumpeter, economista no marxista, sobre Marx:

Va ser el primer economista de gran categoria en reconèixer i mostrar sistemàticament de quina manera la teoria econòmica pot convertir-se en anàlisi històrica i com l’exposició històrica pot convertir-se en història raonada (Vilar 1960a, 1982c: 23).

Pierre Vilar converteix l’expressió shumpeteriana en una mena de lema, una mena de guia de treball, un model mai acabat. En trobem exemples en el mateix text de 1960: l’historiador «pot intentar la història raonada de polítiques que no van ser mai ‘racionals’ ni sempre ‘raonables’». O en la introducció del llibre Iniciación al vocabulario del análisis histórico, que recull les classes impartides a la Sorbona a la dècada de 1970, tot fent referència a la resposta gairebé unànime dels aprenents d’historiadors, interrogats sobre el perquè de l’opció dels seus estudis: «per a conèixer el passat, amb l’objectiu de comprendre el present». Aquest és el comentari de Vilar:

La història tradicional també creia que ens faria «conèixer» el passat i inferir per al present algunes esporàdiques «lliçons de la història», banalment polítiques o vulgarment morals. El que esperem d’una història raonada és una altra cosa. Per expressar del que es tracta, tal vegada el millor seria invertir els termes de la resposta dels joves: s’ha de comprendre el passat per conèixer el present (Vilar 1980a: 12).

De fet, i no és pas menys important, aquesta autoexigència d’una història raonada també la trobem en el dia a dia de Pierre Vilar. Per exemple, quan corregeix l’interlocutor que li pregunta si «creu» que Catalunya és una nació o quan, en un congrés, interroga l’historiador que ha començat la seva intervenció dient: «abans, quan crèiem en les classes...» Creure? No és pas aquesta la tasca de l’historiador. L’historiador ha de pensar (Charle 1993).

La segona idea, la idea d’una història en construcció la desenvolupa Pierre Vilar al curs de l’Assaig de Diàleg amb Althusser, el 1973. En aquest cas ens trobem davant d’un comentari a la reivindicació d’Althusser: «cal construir el concepte d’història». Vilar hi contraposa una vella fórmula de Labrousse: «La història encara és per a fer». La rèplica a Althusser és, doncs, clara: no és el concepte d’història, és la mateixa història allò que cal construir.

La idea d’una «història en construcció» li serveix també a Vilar per mostrar el seu descontent amb les maneres habituals de fer història, i a l’hora, reflectir el seu esperit autocrític. El 1982, gairebé amb vuitanta anys, i després d’una obra fecunda, va acabar la introducció del seu llibre que reagrupava els principals treballs, en francès, de reflexió històrica —sovint combats «contra» determinades maneres de fer història— amb aquesta frase: «Però una història en construcció existeix, és possible» (Vilar 1982c: 10). Fins i tot si fem abstracció de la seva immensa obra d’historiador, em sembla que aquesta manera de veure la disciplina i l’ofici es troba a les antípodes de la imatge de vegades presentada per alguns dels nostres col·legues, joves o no tan joves, d’un Pierre Vilar simple historiador representant d’una conjuntura historiogràfica.

El reclam d’aquesta divisa, amb tot el que suggereix, permet, al contrari, d’entendre millor per què alguns dels seus deixebles, de la primera, la segona i tercera generació, persisteixen avui, en plena globalització, a voler demostrar, amb els seus treballs que «aquesta altra història, aquesta història en construcció, és possible».

Què tenen en comú aquestes dues fórmules —història raonada i història en construcció— encunyades amb uns quants anys de diferència? Em sembla que podem respondre sense vacil·lar: en primer lloc, i sobretot, una disposició al treball seriós, científic. Darrera la reivindicació de la «història raonada» s’hi amaga sobretot una voluntat de treballar científicament. Una voluntat que es va manifestar molt aviat en l’universitari Vilar que, a la fi de la dècada de 1930, decideix abandonar la geografia per a fer-se historiador perquè, com explica a la introducció de la seva tesi, Catalunya dins l’Espanya Moderna, la geografia se li anava apareixent cada vegada més com una simple «tècnica d’informació», útil però insuficient per a una anàlisi profunda, és a dir, científica, de la realitat (Vilar 1962b, 1: 15).

La seva obra d’historiador i la seva concepció de la història, doncs, van impregnar-se molt aviat d’aquesta voluntat d’anàlisi científica de la realitat. Aviat aquesta paraula, «anàlisi», es revela clau en el vocabulari de Vilar. Seria difícil trobar un altre historiador que hagi fet servir tant l’expressió «anàlisi històrica» als seus treballs de recerca empírica i que l’hagi convertit en el centre de seves reflexions teòriques.

La reivindicació de l’anàlisi històrica es troba, per exemple, a la base del seu programa d’història total, com es pot veure al treball citat d’Estocolm de 1960: «Croissance économique et analyse historique». Segurament és en aquest text on trobem d’una manera explícita la diferència entre la seva pròpia concepció de la història total i la història total desenvolupada per d’altres historiadors de la seva generació. La reivindicació de Pierre Vilar d’una història total és sobretot la reivindicació de l’anàlisi total, de l’escorcollament total, és a dir, de l’estudi dels fets i dels problemes històrics amb tota la seva complexitat. És aquí on s’ha de concentrar l’esforç intel·lectual, teòric, que reclama Vilar.

Les dues fórmules tenen un segon element comú: la seva pràctica identificació amb el marxisme. Hem vist que el 1960, citant Schumpeter, Vilar havia partit de Marx per a reivindicar la «història raonada» i que el 1973 havia partit de la història marxista per a reclamar «una història en construcció». Al mateix text escriu:

A la pregunta: què és la història? No podem pas respondre per la teoria de manera més satisfactòria que per la pràctica. Només podem intentar de fer-ho, a la manera de Marx, per la seva passió de «fer seva» una matèria complexa, cosa que exigeix sempre un mínim teòric, i «construir» l’objecte del pensament que li correspon, el que exigeix a la vegada evadir-se’n i tenir-la «present». No es tracta de fer recerca sense teoria —i la poca exigència teòrica de l’historiador irrita justament al filòsof. Però tampoc no es tracta de fer teoria sense recerca, o l’historiador serà molt aviat acusat, com no fa gaire ho ha estat l’economista, de només saber utilitzar «capses buides» (Vilar 1973b, 1982c: 399).

De fet, la tercera idea comuna a les dues fórmules és aquesta necessitat de confrontar la teoria amb la realitat històrica, o a la inversa. «Raonar», «construir» la història és per a Pierre Vilar anar contínuament del cas a la teoria i de la teoria al cas (Vilar 1973b, 1982c: 421-423). Es tracta d’un excel·lent antídot contra les maneres dogmàtiques de pensar.

La insistència de Pierre Vilar en la necessitat d’analitzar d’una determinada manera —exigent— els fets i els fenòmens històrics, revela un estat d’alerta permanent i actiu contra algunes tendències historiogràfiques dominants en els anys seixanta, setanta, vuitanta... Els successius assaigs de diàleg de Pierre Vilar amb historiadors veïns i amb científics socials «de moda» mostren molt clarament l’originalitat del seu pensament. Alguns exemples seran suficients per a il·lustrar-ho. El 1961 Pierre Vilar reprotxa Rostow d’introduir en l’anàlisi històrica expressions com «il faut», «cal això, cal allò», com si n’hi hagués prou en voler una cosa...”(Vilar 1982c:103). En aquest treball hi ha, em sembla, no només una crítica a Rostow, sinó una de les crítiques més potents a la forma habitual d’examinar els processos d’industrialització i el sorgiment del capitalisme.

En presentar el pas de la societat «tradicional» a la societat «industrial» com la realització d’una mena de programa per a països «subdesenvolupats» redactat a base, a cops de «il faut», W.W. Rostow ha falsejat no només la realitat històrica (realitat de lluites) sinó també la realitat psicològica de la transformació, que va ser a la vegada individualista i antiplanista (Vilar 1982c: 104).

A la meitat de la dècada dels anys seixanta Pierre Vilar combat dues propostes específiques que van tenir un fort impacte en el conjunt de la comunitat d’historiadors. La primera, el fet de pensar que la simple utilització de mètodes quantitatius concedeix un status científic a l’historiador. Segons Vilar, aquesta manera de procedir rebaixava la història a la categoria de ciència auxiliar. Per ell, la història és una ciència fonamental que «no es defineix pas simplement per una tècnica de recerca sinó per un mètode de pensament» (Vilar 1982c: 299). Aquest argument és reprès en ocasió de l’anàlisi de textos proposada per Foucault. Vilar —que havia escrit el 1937: «vivim al regne dels mots» (Vilar 1937)— definia així l’anàlisi històrica: aquell tipus d’anàlisi que «a través de les paraules es proposa sempre copsar les coses» per oposar-la a aquell «que subordina les coses a les paraules» (Vilar 1982c: 264).

Des del meu punt de vista, són aquests combats contra les maneres habituals (establertes o noves) de concebre la història els que aporten a la seva obra una frescor especial i converteixen en difícil encasellar-lo en una escola històrica determinada. Però sé que aquesta identificació entre «marxisme», «cientificisme», «reflexió teòrica», «anàlisi intel·ligent» o «sensibilitat històrica» pot incomodar més d’un lector. Tanmateix, són aquestes posicions les que ens permeten entendre perquè l’historiador Vilar no dubte en proclamar-se marxista. La renuncia a Marx implicaria, per a Vilar, un pas enrere en el progrés de l’anàlisi històrica científica.

Voldria fer encara dues reflexions sobre aquest punt, no pas per «justificar» o per «disculpar» el marxisme de Vilar, sinó per a entendre’l. La primera farà referència al lligam entre la reflexió teòrica i el treball de recerca de Pierre Vilar. La segona posarà l’èmfasi en un aspecte de la trajectòria de Vilar que de vegades passem per alt a Catalunya: el fet que hagi viscut en una estranya solitud intel·lectual.

Un exemple m’ajudarà a concretar la primera idea. El 1964, el Centre Catholique des Intellectuels Français va convidar Vilar a parlar d’«Història social i filosofia de la història». És difícil imaginar un títol més teòric. Davant l’auditori, Vilar va intentar resumir les «evidències de la teoria» que, al seu entendre, es derivaven de l’anàlisi marxista de la Història. El que m’interessa remarcar és el fet que Vilar presentés allà els resultats de la seva recerca sobre Catalunya com un exemple d’«experimentació espontània» d’algunes lleis històriques suggerides per Marx. En un brillant resum de les seves pròpies recerques, Vilar confessava que, gairebé sense haver-s’ho proposat, havia pogut observar, dins la mateixa Catalunya, diferents casos de combinació entre els diversos elements analitzats. Els pobles de la muntanya presentaven una combinació d’aspectes demogràfics, econòmics, tècnics, culturals —amb pocs canvis— radicalment diferents dels pobles del litoral —amb profundes transformacions en tots aquests aspectes. I acabava afirmant:

Potser és més interessant el cas intermedi, aquell en què el procés que s’ha iniciat, però no ha arribat a terme, i on els homes del país —n’hi ha de dotats amb una admirable ment analítica— exposen ells mateixos com veuen, amb els seus propis ulls, que les innovacions tècniques fan impossibles els modes de producció tradicionals i modificar la psicologia de les relacions entre les classes socials entorn de l’economia (Vilar 1982c: 362).

El text d’aquesta conferència serveix per a remarcar tres fets significatius: 1) Vilar ha necessitat recórrer al cas empíric per explicar l’evidència teòrica del marxisme; 2) l’anàlisi històrica —marxista— de Vilar no li havia impedit veure i copsar la complexitat d’allò que observava i la diversitat de casos; aquesta és, em sembla, la millor prova del seu no dogmatisme i 3) el resum que presenta Vilar sobre el cas català no era de cap manera un resum d’història econòmica sinó una reflexió global —també hi sortia la paraula «psicologia»— sobre la societat. A la conferència, Vilar acabava reivindicant la necessitat d’emprendre la construcció de la història total.

Hem dit que la segona reflexió seria sobre la solitud intel·lectual de Pierre Vilar, que ell mateix va deixar que algú caracteritzés com «l’estranya solitud d’un marxista de fons» (Vilar 1985c). Hem vist que Pierre Vilar buscava el diàleg i el debat als seus treballs i articles però el cert és que pràcticament mai no va obtenir resposta. Mentre va poder, Pierre Vilar assistia com oient a tots els congressos de París que li interessaven. I participava als debats. En moltes de les actes que recullen aquests debats es pot percebre la solitud a què em refereixo. Vilar demanava la paraula. La seva intervenció sovint qüestionava aspectes centrals de la discussió. El president de la sessió solia agrair-li de manera calorosa la seva important contribució al debat. Però gairebé sempre el debat continuava sense que la intervenció de Pierre Vilar semblés haver obtingut el més mínim ressò. Podríem posar-ne molts, d’exemples. Em limitaré a aportar-ne dos, referents a èpoques força allunyades.

Així, hom pot copsar amb claredat aquesta solitud en les actes d’un congrés que el maig de 1953, amb motiu del 70 aniversari de la mort de Marx, La Pensée va organitzar un col·loqui universitari sobre diversos temes, entre ells, «el marxisme i la història de França» (Colloque 1953; Chambaz 1953).

Abans de seguir, situem-nos al 1953. Són anys de «guerra freda», però també d’un cert prestigi intel·lectual del marxisme a França. Tot i això, l’historiador Pierre Vilar es va sentir sol en un col·loqui que havia aplegat un bon nombre d’historiadors marxistes. Examinem el perquè. L’autor de la ponència principal, titulada «L’apport du matérialisme à l’histoire», va reivindicar una història marxista enfront de la historiografia burgesa. Però el representant de la historiografia burgesa, per a aquell autor, no era ni més ni menys que Ernest Labrousse. El text més citat i criticat era «Com neixen les revolucions», escrit per Labrousse el 1948 als actes celebrats en motiu del I Centenari de la revolució de 1848. Chambaz acusava Labrousse d’«economicisme vulgar» i d’haver practicat una «pseudopsicologia social». En acabar, va pontificar: «el debat actual entre història ‘tradicional’ i història ‘total’ és un fals debat que reflecteix la crisi de la història burgesa contemporània».

Cal recordar que Labrousse és l’historiador que Vilar sempre ha reconegut com a mestre? Cal recordar que precisament és en aquest text de 1948, on Labrousse desenvolupa la fórmula dels perills de la «imputació al fet polític» (Labrousse, 1948), una de les idees labroussianes que més influència ha exercit sobre Vilar? (Vilar 1989). La veu aïllada de Vilar, protestant pel simplisme de Chambaz, es va fer sentir en aquell col·loqui. Com hem dit, no seria l’única vegada que es manifestaria de forma explícita en un congrés aquest aïllament, però és impressionant constatar-la en aquells anys, molt abans que es produís el que anomenaré la ruptura generacional.

El darrer exemple vol il·lustrar aquesta ruptura generacional. Entenc per ruptura generacional el moment en què els historiadors d’una generació deixen de citar, de reivindicar, o fins i tot de criticar, les lliçons apreses dels mestres dels historiadors de les generacions anteriors. A mitjan dels anys setanta, es va produir una discontinuïtat entre la generació de Vilar i Labrousse —la línia d’investigació dels quals es recolzava en una sòlida tradició historiogràfica francesa— i les noves generacions d’historiadors francesos. Es va produir el silenci, d’una manera visible (i auditiva) entorn a l’obra d’aquests dos autors.

Per il·lustrar aquesta ruptura generacional posaré un exemple que afecta de manera central el marxisme. A la fi de la dècada de 1980 alguns historiadors es van sentir «intrigats» pel pensament «marxista» dels historiadors d’edat avançada. Aquesta és la pregunta que un d’aquests historiadors va realitzar a Vilar en el curs d’un seminari dirigit per Jean-François Sirinelli:[1]

És una pregunta sobre el seu marxisme. Vostè ha dit moltes vegades que és marxista però no militant polític comunista, etc. I això em sorprèn. Aquest marxisme em sembla —i en aquest sentit anirà la meva pregunta— un marxisme de caràcter econòmic o economista. Estic sorprès també per aquesta distinció, que vostè manté a les seves anàlisis, entre formes polítiques, superestructures amb poc poder i, en canvi, aquestes forces obscures, tal vegada malèfiques, que serien les forces econòmiques i que hi intervindrien constantment... Així, dues qüestions. En primer lloc, potser tot això podria explicar-se si ens remuntéssim a la seva infantesa, a la seva educació. És que a la seva família, una família de petits funcionaris d’inicis de segle, el diner es representava d’una manera jo diria una mica protestant, com el mal? En segon lloc, en la seva formació marxista, els textos hi han jugat un paper preponderant, en particular els econòmics, de Marx? Quins van ser els llibres que més el van influir als anys 20?

Reproduiré les respostes de Vilar, encara que sigui només per no deixar cap dubte a aquells lectors que comparteixin la mateixa curiositat —i la visió intrigant— de l’autor de les preguntes. Respecte de la primera:

Ho diré rotundament: no. No es parlava dels «problemes del diner davant els nens... La vida no era folgada: havíem de tancar les aixetes i no gastar aigua i no encendre massa llumins. Però mai vaig sentir queixes, o càlculs, sobre maneres de guanyar més, ni tampoc vaig percebre signes de desconfiança vers aquells que tenien diner: es parlava, simplement, d’un altre món... La idea que el «diner», com a tal, tingués alguna cosa de sagrat, o condemnable, mai.

Respecte de la segona:

No! No vaig constituir «aquesta cultura» llegint Marx o cap altre teòric. Els textos filosòfics de Marx els vaig llegir després de la guerra. Crec haver comprès l’essencial del marxisme estudiant, i observant: per exemple, la fi d’un sistema feudal, al país que jo estudiava, en comparació (de vegades contrast) amb Franca. Com era aquest sistema? Un Mathiez m’havia ensenyat molt. Però l’essencial per a una anàlisi el vaig trobar molt aviat en Marx. Com funcionaven las coses: què es pagava a l’Església, als nobles?

Aquest exemple ens dona la mesura (i la imatge) de la ruptura generacional que abans hem evocat. Per a aquest historiador, el marxisme constitueix un món tancat de referències culturals que suggereixen infàncies difícils i turmentades dels seus adeptes. Vilar, en canvi, confessa haver descobert Marx, i de fet haver-lo compartit, en la mesura que observava i reflexionava sobre la societat, com objecte d’estudi històric.

Sé que el meu discurs havia estat més en sintonia amb els temps actuals, amb les modes i els models historiogràfics actuals, si al llarg de la meva exposició hagués intentat «disculpar» el marxisme de Pierre Vilar, situant-lo com un problema generacional, una mena de xarampió que s’hauria propagat —ai las!— durant els anys en què va viure la seva maduresa, en intentar salvar el que queda de la seva obra empírica, malgrat aquesta taca, aquesta tara, aquest suposat pecat. Espero que hagin quedat clares les raons per les quals no he seguit aquest camí: hauria estat trair no només Pierre Vilar —ja hem parlat de l’estreta connexió entre el seu treball de reflexió teòrica i recerca empírica— sinó també el meu propi procés d’aprenentatge de i «amb» Pierre Vilar.

He triat una cita per reforçar la idea final que vull transmetre, que és la validesa, força i actualitat de la manera d’interrogar els fets històrics i plantejar els problemes històrics de Pierre Vilar. L’he extret d’un text que m’ha resultat especialment útil en les meves recerques sobre la propietat de la terra. Es tracta del treball «Història del dret, història total», presentat a Granada en un congrés el 1973 (Vilar 1973, 1976a, 1982c: 265-291). En certa mesura, es pot considerar aquest text com la continuació del «Creixement econòmic i anàlisi històrica» de 1960.

En aquest text hi ha aquesta definició d’història total: «Constituir la història total és assumir constantment la crítica de tots els ordres socials, antics, existents, naixents. És, certament, llençar el dubte sistemàtic sobre la justificació per l’existència» (Vilar 1982c: 284). He escollit aquest paràgraf per recordar els fonaments de l’anàlisi i el pensament històrics en Pierre Vilar. Em sembla que constitueix una bona síntesi del seu mètode d’anàlisi històrica, de la seva concepció de la història total i de la seva reivindicació d’una «història en construcció».

Si el llegim amb atenció, hi veiem sobretot una crida a un estat d’alerta i de tensió continus, a l’agitació intel·lectual. Es tracta d’assumir constantment, diu, que hi ha sempre ordres socials antics, existents i naixents i que convé observar-los críticament. Es tracta també d’adquirir l’hàbit de dubtar, d’una forma sistemàtica, de qualsevol justificació de les coses existents —ja sigui el creixement econòmic, el dret, les classes, les nacions o els estats— per la simple constatació de la seva existència, és a dir, pel simple fet d’haver existit.

La tasca que demana Pierre Vilar —que no és còmoda ni fàcil— ataca frontalment una tendència força habitual als discursos de les ciències socials: la tendència a simplificar els fets històrics, a interpretar-los linealment a partir d’allò que ha esdevingut després, d’allò que ha seguit després. Pierre Vilar diu que només l’anàlisi històrica de la realitat pot combatre amb èxit aquesta tendència i que cal combatre-la per reconstruir la història real.

Les experiències viscudes, així com les influències intel·lectuals rebudes, multiplicades per la seva capacitat i disposició a utilitzar idees i conceptes proporcionats per altres ciències humanes i socials —ja sigui l’economia, la sociologia, la lingüística, la psicologia, o fins i tot la psicoanàlisi—, quan li van semblar útils o quan va sentir la necessitat de criticar-les, el converteixen sens dubte en un home del seu temps, però també en un historiador especialment conscient de les limitacions imposades per les circumstàncies històriques. Recordem els inicis de la introducció a Catalunya dins l’Espanya Moderna: «Perquè que ‘l’historiador és dins la història’... » (entre cometes, per recordar que la frase tenia autor). En la conferència ja citada de 1964, pronunciada en el Centre d’Intel·lectuals Catòlics, Pierre Vilar va utilitzar la mateixa frase de Marx per reflexionar sobre els condicionants històrics de l’ofici de l’historiador. Així: «L’historiador és dins la història i tota historiografia té un significat històric». I:

Nosaltres mateixos no ens en podem escapar. Un dels aspectes del nostre treball consisteix precisament en jutjar-nos a nosaltres mateixos, a cada instant, sobre la manera i la mesura com la nostra pròpia reflexió (i la dels nostres veïns) obeeix a la inflexió del moment. Ara bé, sens dubte la millor manera, no d’escapar-ne (perquè mai podem arribar a escapar-nos-en) a la pressió de la història, però si de dominar-la obeint-la, és tenir-ne plena consciència. I tot seguit fer l’esforç de pensar-la teòricament (en lloc de deixar-nos emportar empíricament per ella (Vilar 1982c: 357).

En aquesta darrera frase —«fer l’esforç de pensar teòricament la història, en lloc de deixar-nos portar empíricament per ella»— hi podem veure el germen d’una altra expressió de l’autor: «pensar històricament». És fàcil veure que aquesta expressió resumeix les dues que fins ara hem comentat : «la història raonada», «la història en construcció». És interessant de veure que també resumeix la importància de prendre consciència de viure en la història, de no deixar-nos portar empíricament per ella.

La idea, i fins i tot l’expressió d’un pensament històric, ja es troba a Catalunya dins l’Espanya Moderna, és a dir, als anys seixanta, i apareix força vegades a l’obra de Pierre Vilar. Per exemple, el 1973, al ja mencionat Assaig de diàleg amb Althusser, escriu que la història total no vol dir «dir-ho tot sobre tot», sinó «pensar-ho tot històricament» (Vilar 1973b, 1982c: 425). I afegeix: «Heus aquí el marxisme». Recordem-ho: no és el concepte d’història el que cal construir sinó la història mateixa. No es tracta de pensar la història sinó de pensar històricament.

Però no serà fins a final de la dècada de 1980 quan Pierre Vilar desenvolupi aquesta expressió per a donar-li un sentit molt més ampli. La conferència «Pensar històricament» revela un pas important: el missatge de Pierre Vilar no anava dirigit només als historiadors sinó a totes les persones interessades pel món actual.[2]

No vull pas insistir en aquesta idea, però vull presentar-la com a punt culminant d’un itinerari intel·lectual (Congost 2003). L’historiador Michel Vovelle, després d’haver comparat la Catalunya dins l’Espanya Moderna, la tesi doctoral de Vilar, a la Sagrada Família, ha afirmat que, després d’haver rellegit l’obra de Vilar, havia arribat a la conclusió que només hi havia una manera possible de definir-lo: Pierre Vilar havia estat, al llarg de la seva vida, un historiador en construcció.

Em sembla que no és casualitat, sinó fruit d’una coherència, que trobem unides i vives, al final de la seva vida, les preocupacions i inquietuds que hem vist que han marcat la seva obra i la seva trajectòria. Aquestes preocupacions van mantenir «viu» i «combatiu» el pensament de l’historiador i van inspirar la seva recerca i les seves reivindicacions: una història raonada el 1960, una història en construcció el 1973, pensar històricament el 1987... No són pas expressions que hagin estat pensades precisament per a fer més fàcil l’ofici d’historiador. Recordar-les aquí i avui vol ésser un estímul per a tots aquells que, com nosaltres, se senten prou forts per afrontar les dificultats de ser historiador el 2005. Pel que fa a aquells que pensin que només es tracta de fórmules… tant de bo que experimentin el desig de comprovar-ho!

[*] Professora de la Universitat de Girona. Una versió ampliada d’aquest text a Albareda et al. (2006), pp. 23-41.

[1] Es tracta d’una sessió organitzada a París, a l’Institut d’Histoire du Temps Présent, per l’historiador Jean-François Sirinelli.

[2] Es tracta de la conferència «Penser historiquement» que va pronunciar a Àvila el 30 de juliol de 1987, a la clausura del curs d’estiu de la Fundación Sánchez Albornoz. El text ha estat publicat en català (Vilar 1992b) i en castellà (Vilar 1992a; Vilar 2004).

PERSPECTIVES MARXISTES I CRÍTICA DE LA HISTÒRIA IDEALISTA (A L’ENTORN DE LA CONFERÈNCIA D’ESTOCOLM DE 1962)

Claude Mazauric[*]

Abans de presentar aquesta exposició, voldria fer un petit retrat de la meva situació: no he estat alumne ni deixeble de Pierre Vilar i mai no vaig tenir l’ocasió, durant els anys ja ben llunyans dels meus estudis, de gaudir de les seves lliçons, ni de participar en les reunions del seu seminari a l’École des Hautes Études (EHES), llevat d’una sola sessió a la qual un bon amic meu em va arrossegar mig d’amagat. Tampoc no vaig poder treballar a prop seu, ni aprofitar els seus valuosos consells, excepte l’any 1971, amb motiu de la redacció d’un article de l’Encyclopaedia Universalis per al qual l’editor va proposar com a títol «Història marxista», un títol que no em convencia gens. Només gràcies al seu vistiplau, que jo mateix li vaig sol·licitar, i al d’Albert Soboul, que ja havia obtingut inicialment, vaig poder transformar el títol en «Concepció marxista de la història», opció que va ser finalment l’escollida per a la publicació. En canvi, sí que sóc i he estat sempre un admirador incondicional de l’historiador Pierre Vilar, autor d’obres que ja formen part de mi i que han inspirat sempre les meves investigacions i la meva feina des dels anys 60, quan vaig tenir ocasió de conèixer-lo al Centre d’Études et de Recherches Marxistes de París, i especialment des que Vilar va assumir la responsabilitat d’ocupar la càtedra d’història econòmica i social de la Universitat de la Sorbona, en substitució de Camille-Ernest Labrousse. El gener de 1968, amb motiu del col·loqui de Brussel·les «Occupants/occupés» (Vilar, 1968b: 221) vaig mantenir una llarga i animada conversa amb ell, una conversa que vam reprendre en successives ocasions en anys posteriors fins al contacte telefònic de 1992 sobre el col·loqui organitzat per Guy Lemarchand i jo mateix a la Universitat de Rouen sobre «Nations, nationalismes, transitions, 16e-18e siècles» per al qual Pierre Vilar, ja amb una edat considerable però encara en plenitud de facultats intel·lectuals, ens va enviar un text, que va llegir Michel Vovelle i que posteriorment es va publicar, d’un gran contingut heurístic (Lemarchand i Mazauric, 1993). Ara farà una mica més d’un any que, poc després de la seva mort, em van encarregar la redacció d’un breu article d’homenatge per al diari comunista L’Humanité[1] i vaig aprofitar l’ocasió per tornar-me a submergir en la seva obra teòrica, una experiència a la qual, a hores d’ara, encara estic immers. Per tot això, doncs, parlaré de Pierre Vilar, historiador marxista, tant des del meu paper d’admirador com des de la gratitud i el reconeixement per tot el que n’he après.

He centrat les reflexions principalment, tot i que no de manera exclusiva, al llarg text de 73 pàgines impreses (a la seva reedició) que Pierre Vilar va presentar a Estocolm, al marc del congrés internacional de ciències històriques, amb motiu de la primera conferència d’història econòmica, orientada vers el gran tema del «creixement». Aquest informe es va publicar sota el títol «Croissance économique et analyse historique».[2]

Per entendre millor el meu interès per aquest llarg text, primer de tot cal que concreti un parell de dades. La primera té relació amb allò que anomeno el descobriment de l’obra i la importància que ha adquirit per a la meva formació com a historiador. Vaig llegir l’article de Pierre Vilar l’any 1961 o el 1962, mentre escrivia el meu primer llibre sobre Babeuf. La lectura me la va recomanar Albert Soboul, que la considerava com una magnífica introducció a la recerca històrica des de la perspectiva del marxisme, i no regatejava elogis a aquell informe que tan bona impressió va causar a Estocolm. I, evidentment, a mi em va despertar també un gran interès, ja que em va ajudar a formar-me unes perspectives de treball pròpies com historiador novell que no se centraven només en la història econòmica, sinó en la història política i ideològica de la Revolució Francesa, un camí pel qual tot just començava a moure’m, tot seguint les passes de Lefebvre i Soboul. Més endavant, durant les dècades dels anys 70, 80 i 90 vaig utilitzar en diferents ocasions aquest text com a recurs fonamental de la meva pràctica docent a la Universitat de Rouen, recomanant-ne la lectura com una forma d’aprenentatge dels estudiants orientats cap a la recerca. La reedició del text complet l’any 1982 dins el recull Une histoire en construction. Approche marxiste et problématiques conjoncturelles, que incorporava notes de referències complementàries a través de les quals Vilar articulava els seus plantejaments inicials d’una manera reflexiva, va facilitar encara més l’accés a un text que inicialment només coneixia un petit grup d’historiadors, tots investigadors contrastats, malgrat que l’autor hi basaria la part més important de les seves contribucions a l’activitat del CERM a París entre 1963 i 1970.

Tot i que les circumstàncies que envolten l’elaboració d’aquest text no són gens misterioses, no és menys cert que se’n té un coneixement força escàs: sabem que, a petició de Labrousse, es va encarregar a Vilar la preparació de l’informe, presentat en representació de la delegació francesa. Si els historiadors del comitè francès hi van plantejar objeccions o reserves és una pregunta que no puc respondre, tot i que ho dubto força, ja que en aquella època l’autoritat de Labrousse estava fora de tota discussió i en un comitè dominat pels membres de la Sorbona de l’època no s’hauria vist precisament amb bons ulls discutir-li obertament l’opinió. A més, cal recordar el fort impacte entre els historiadors, no només d’Espanya sinó d’arreu d’Europa, de les recerques de Vilar, de la seva tesi doctoral encara pendent d’aparició Catalunya dins l’Espanya Moderna, de la qual els observadors més atents ja parlaven bé abans que aparegués, dels seus articles («Histoire des prix, Histoire generale. Un nouveau livre de E. J. Hamilton», Annales E.S.C., 1949; «Le temps du Quichotte», Europe, 1956, etc.), del seu petit llibre publicat dins la col·lecció Que sais-je? de PUF, Histoire de l’Espagne (primera edició de 1947), fins al punt que la proposta de Labrousse, que s’avançava així a la designació del seu (probable i desitjat) substitut no podia generar massa oposició. El marxisme públic i reconegut de Pierre Vilar potser podria haver suscitat recels, en alguns casos motivats pel que podríem anomenar els «efectes de la guerra freda», però el comportament sempre respectuós amb les institucions universitàries que mostrava Vilar i la seva manca de militància (o partidisme) les hauria desactivat completament, de manera que, tot i que s’expressava en nom propi, en realitat a Estocolm ho va fer en representació d’una part significativa de la història econòmica tal com s’entenia llavors a França.

Podem valorar retrospectivament els importants efectes que això tenia, ja que Vilar hi va incorporar una posició indubtablement «marxista», no exempta de visions polèmiques però sobretot inspirada en la preocupació per valorar la possibilitat de recórrer als conceptes fonamentals del marxisme en la reconfiguració d’una història sensible a la idea de tenir en compte seriosament el contingut de l’anàlisi econòmica, i no només les dades superficialment útils.

La motivació de Pierre Vilar en les seves aportacions hi era ben explícita: afavorir la cooperació entre especialistes en anàlisi econòmica i historiadors centrats a consolidar una història sintètica i «total» tenint en compte de manera seriosa i fonamentada, i no anecdòtica, els coneixements i les pràctiques dels economistes, un tema que reprendria amb motiu d’un brillant article («Pour une meilleure compréhension entre économistes et historiens. Histoire quantitative ou économétrie rétrospective») publicat a la Revue historique l’any 1965 (Vilar 1982c: 295-313). Tanmateix, la problemàtica desenvolupada per Vilar a Estocolm, les seves «reflexions metodològiques», no equivalien a una adhesió incondicional dels historiadors als principis dels economistes i és en termes de «confrontació» que conceptes com «anàlisi econòmica» i «anàlisi històrica» es mobilitzen conjuntament amb l’objectiu de fer coincidir, al voltant del tema del «creixement», els resultats de les recerques d’uns i altres. I aquesta convergència no es produeix esbiaixadament, a través del mecanisme d’una suma passiva, sinó com a resultat d’un esforç rigorós d’assimilació crítica de les posicions teòriques dels economistes i de les dades generades pels historiadors a partir de les fonts. L’objectiu final pretès, que adquiria la significació d’una veritable prova de fe científica, Vilar l’exposava sense vacil·lar: «La finalitat última d’aquestes reflexions, que dissortadament és difícil d’assolir, seria un programa d’història total que fins ara només s’ha atrevit a exigir el marxisme i que articularia l’esperit de la recerca històrica» (Vilar 1982c: 14). En aquest punt caldria recordar que Pierre Vilar, historiador de professió i marxista d’elecció, sempre va situar la història com una ciència bàsica al camp de les ciències socials i humanes, tal com ho recordava l’any 1973 a la seva crítica a l’estructuralisme d’Althusser:

El marxisme es basa a pensar-ho tot històricament. Que arran d’això se’n desprengui o no un «historicisme» és (com en el cas de l’humanisme) un problema lèxic. Només em malfio de les negacions apassionades [...] La història es pensa en l’espai, i també en el temps.

I en paraules de Marx: «La història universal no ha existit sempre: en la seva faceta d’història universal, la història és un resultat». I si Marx va poder, segons Vilar, arribar a aquesta conclusió fonamental és perquè: «va ser el primer economista de nivell que va reconèixer i difondre sistemàticament com la teoria econòmica es pot convertir en anàlisi històrica i com les exposicions històriques es poden convertir en història raonada (la cursiva és nostra)». Qui podria negar-ho avui dia? L’informe presentat l’any 1960 a Estocolm formulava un gran programa de recerca per a una «història raonada» que hauria extret de l’estructura conceptual del marxisme la major part dels mitjans d’anàlisi.

Tanmateix, considero que el text transporta les exigències teòriques més enllà del que permetia el tema tractat, per les restriccions en l’ordre del dia de la primera conferència internacional d’història econòmica. A banda d’allò que hi planteja amb relació als temes del «desenvolupament» i el «creixement econòmic», Pierre Vilar hi exposa sota la capa d’una possible «història raonada» l’ambició d’una «història total», és a dir, d’una història que sigui fruit d’una visió argumentada i basada en recerques incontestables, però essencialment inspirada en una concepció materialista de la història de la humanitat, que situaria com a base de la producció i la reproducció creixent de l’espècie humana les estructures materials de la seva existència social, el seu imaginari polític i cultural i la seva pròpia autoconstrucció civilitzadora. Pierre Vilar, historiador minuciós i atent fins al mínim detall a les crítiques de les fonts explotades per l’investigador —potser pel fet de ser casat amb una arxivista de gran renom?— mai no va deixar d’observar els homes des de la seva visió d’antropòleg i de geògraf, la seva vocació inicial, uns orígens que ell mateix recordava constantment. Potser, doncs, precisament aquesta polivalència metodològica i, alhora, aquesta cerca d’una hermenèutica que li permetés contemplar el moviment de la civilització com l’expressió d’un monisme ontològic que el sosté i el determina, són els elements que caracteritzen, en conjunt, l’obra de Vilar. L’any 1960 segurament res no expressava millor aquesta gran ambició de saviesa que els esforços que va dedicar a la història de Catalunya, coronats precisament mentre preparava el famós informe destinat a la conferència d’Estocolm, que d’alguna manera també n’era un resultat.

La lectura (o més ben dit la relectura, a dia d’avui) d’aquesta magistral obra exigeix segurament que en concretem d’una manera més precisa la composició: 17 pàgines (és a dir, un 23% del total) es dediquen a resumir les posicions del «pensament econòmic» i del «pensament històric» davant els «problemes del creixement». La part més important correspon als diferents punts de vista teòrics dels economistes, especialment els de Marx, Schumpeter, Colin Clark, Perroux, Akerman o Rostow, autors en els quals descobreix una novetat contemporània: «la temptació de la història». Els historiadors que han tastat «la temptació de l’economia» (llevat de Mantoux, esmentat explícitament) es considera de seguida que provenen d’una generació que ha superat «una altra etapa al cap de trenta anys» —és a dir, després de la fundació d’Annales per part de Marc Bloch i Lucien Febvre— i que seguint l’estela dels Hamilton, Beveridge, Labrousse (i també Simiand, considerat de vegades com economista i de vegades com historiador) entren en un camí nou i innovador: en aquest punt Vilar es fa ressò de molts noms que marcarien decisivament els propers cinquanta anys, noms com Chaunu, Goubert, Baehrel, Van der Wee, Abel, Jeannin, etc. A partir de les recerques «quantitatives» d’aquests autors, Vilar enuncia de passada, pensant en els futurs investigadors, un veritable programa de treball que reprendrà posteriorment en nombroses ocasions, tant pel que fa a les seves orientacions teòriques com les pràctiques. Tanmateix, el més interessant de l’informe d’Estocolm té relació amb la llarga exposició de 55 pàgines (77% del total) que associa «programa d’anàlisi» al títol de «temes d’investigació», amb l’única finalitat d’avançar pel camí d’una «observació» rigorosa i d’una «interpretació» problematitzada dels fenòmens relacionats amb el «creixement». En aquest punt, tot sembla impregnat de la tranquil·la certesa de l’investigador-historiador disposat a analitzar a partir de fonts perfectament identificades i no de fets d’antiquari, sinó d’interaccions, de dinàmiques situades amb precisió i de transformacions possibles o previstes. Cada element de les diferents categories d’objectes protagonistes de l’anàlisi del «creixement» és objecte d’un triple qüestionament, primer com a «signe», després com a «conseqüència» (o efecte) i finalment com a «factor». D’aquesta manera, comença primer amb el «nombre d’homes» (12 pàgines) en relació a la categoria de les forces productives —tot i que Vilar concedia una importància cabdal a la demografia, s’oposava inequívocament a qualsevol forma de pandemografisme en nom de la historicitat de les estructures històriques globals, especialment de les estructures de producció de béns— i posteriorment passa a l’apartat de «la producció de béns», un exhaustiu desglossament d’una ciència contrastada, que ocupa un 60% del total de l’informe, aborda també el tema del «moviment dels ingressos» (12 pàgines) i finalment parla del «balanç dels intercanvis», concepte tractat breument en cinc pàgines (tot i que aquesta categoria havia estat sempre la més atentament observada pels historiadors). Com a cinquena part, s’hi inclou una conclusió de dues pàgines que parla del plantejament problemàtic d’una nova mena de recerques, les qüestions de l’«equilibri social» i del «poder polític», a través de dues interrogacions: una relacionada amb els «conflictes interns», entre els quals Vilar distingeix les «sacsejades conjunturals» que tenen un valor de testimoni i les «lluites de classes», que s’emmarquen en el «llarg termini» de les transformacions estructurals —no s’hauria de fer referència aquí al discurs de Mao sobre la dialèctica, i parlar de «contradiccions antagòniques» i de «contradiccions no antagòniques»?— per a, posteriorment, plantejar el problema de la «unitat» i del «poder del grup», en què se situa la qüestió nacional, la de la ideologia (especialment de les «ideologies de progrés»), la de l’«entusiasme col·lectiu», percebut com a «signe», com a «factor» i en funció de les seves «conseqüències».

Tal com ho plantejava Pierre Vilar l’any 1960, el «creixement» no es concebia mai fora dels «marcs històrics concrets» ni sense les «contradiccions» derivades d’aquesta inserció en la història concreta: ni moviment lineal, ni substància ahistòrica provinent d’un espai intemporal, sinó una matèria complexa, recontextualitzada, situada en un joc interactiu de determinacions encaixonades, algunes de «mesurables» i d’altres «no mesurables», és a dir, una realitat dialècticament construïda amb un pensament dialèctic que s’esforçarà per produir «l’expressió científica [sic]». L’estructura de l’exposició de Pierre Vilar mostra a la seva manera la profunditat del seu marxisme i la preocupació, polèmica per la seva lògica objectiva, per combatre les concepcions idealistes del coneixement històric i les de la teoria econòmica, que m’atreviria de qualificar de «neoclàssica» tal com s’impartia a les facultats de dret i ciències econòmiques de la postguerra.

Evidentment, tota la trajectòria crítica i argumental de Pierre Vilar representada al cèlebre document d’Estocolm es definia més clarament amb la immensa tasca de recerca a les fonts dels arxius i de síntesi a la redacció, tasques que el van ajudar a l’elaboració de la gran tesi sobre Catalunya. Sovint hi feia referència explícitament, sobretot quan relacionava el concepte del nombre d’homes amb la forma d’estructurar les relacions socials de producció i la qualitat jurídica o professional de les diferents categories de treballadors, o bé quan planteja determinades lliçons metodològiques segons les quals, en relació amb la producció dels béns, «davant els perills d’una econometria falsament exacta», «podem raonar només a partir d’aproximacions suficients», una idea que s’alça com un dels pilars de la seva tesi i amb un abast que engloba, com ja sabem, mil anys d’història, solcats pels efectes de creixement seculars o conjunturals. Sens dubte, cal anar més lluny i destacar que el magistral informe d’Estocolm conté més informació i més contingut en relació a qüestions derivades de la història de les societats precapitalistes, molt comercials i ja manufactureres i en vies de transició cap al món contemporani, que no pas en relació als espais més contemporanis, per als quals les anàlisis de Vilar es fan més abstractes i fins i tot potser menys experimentals. Destaca especialment quan analitza les condicions d’emergència del capitalisme industrial contemporani. Enfront del dogmatisme teoricista tan freqüent entre els economistes, com a mínim entre els qui no han patit la temptació de la història, Vilar exposa aquesta veritat: «No hi ha economia pura» (Vilar 1982c: 51) i centra les observacions als processos concrets i variables de consolidació del capitalisme i mostra concretament la buidor d’una pretesa «immobilitat precapitalista» que desmenteix especialment tota la seva recerca sobre la història catalana. En contra de l’empirisme i de la concepció mecanicista d’activació del creixement que preconitzava Rostow amb el seu comodí de les «precondicions» teleològicament establertes per al pas al take off, Pierre Vilar mobilitza tota la seva erudició, fruit de les seves recerques i lectures, per posar en dansa la multiplicitat concreta i la complexitat dels factors estructurals i conjunturals generals, les dades institucionals, jurídiques —que ocupen un lloc important i concret, com demostrarà més tard—, polítiques, o fins i tot dinàstiques, morals i mentals, que condueixen cap a les transformacions acumulatives de les quals finalment emergeix l’estructura capitalista i, alhora, a partir de les seves contradiccions, un nou model de creixement. Malgrat tot, no posem en dubte l’exposició crítica de Vilar si subratllem que dóna més importància problemàtica i teòrica a la qüestió del desenvolupament per etapes del capitalisme que a l’observació i a l’estudi del capitalisme desenvolupat dels segles XIX i XX, per als quals recorre a l’anàlisi marxista sobre el valor i el marge de benefici sense ni tan sols confrontar-ho amb les tesis dels economistes més contemporanis. En canvi, quan es tracta de parlar de les condicions d’emergència del capitalisme modern, Vilar, que rebutjava qualsevol concessió al «pandemografisme» que criticava, amb motiu, als neomalthusians com Emmanuel Leroy-Ladurie —«qualsevol raonament teòric a partir del joc recursos-nombre d’homes només serveix per plantejar preguntes» (Vilar 1982c: 39)— per validar sense reserves una pretesa llei de rendiments decreixents que totes les revolucions econòmiques després de Malthus han desmentit, no dubtava gens, tot recorrent a l’argument poblacionista, a contraposar fermament el tema del nombre i les estructures demogràfiques al model simplista d’activació del creixement proposat per Rostow que tanmateix comptava aparentment amb l’aval de la majoria d’especialistes a l’època de la conferència d’Estocolm. «Cal tenir en compte, escrivia, que el marxisme, clarament oposat a qualsevol interpretació demogràfica del moviment econòmic, no té cap motiu per rebutjar, a l’anàlisi històrica, la reacció (dialèctica) de la demografia sobre el moviment social: el nombre d’homes forma part de les forces de producció, que tenen un paper fonamental sota l’òptica marxista, i les desigualtats de superpoblació relativa en l’espai i el temps influeixen necessàriament en les condicions d’explotació imposades a les classes treballadores i sobre la mateixa intervenció revolucionària (Vilar 1982c: 43)».

Òbviament, són les qüestions de la «producció de béns» les que donen a l’anàlisi crítica formulada en aquest informe per Pierre Vilar tot el seu bagatge heurístic. Si el concepte de «la producció com a signe» constitueix una profunda lliçó de construcció d’un objecte d’història a partir de balanços d’empreses, d’enquestes i molt sovint també de «fonts indirectes» desviades per l’historiador del seu destí original per tal de formar «una anàlisi descriptiva concreta», és en la proposició d’un programa d’estudi sobre «la producció com a conseqüència», especialment sobre els efectes a la dinàmica de les «forces de producció», que l’exposició de Vilar adquireix plenament la seva orientació marxista: després de considerar els humans com productors (quan ho són), l’autor té en compte l’explotació i la gestió dels recursos naturals, les tècniques i les tecnologies i les formes d’inversió, especialment les «estructures de producció» pel que fa a la distribució del «producte net» i de la «formació del capital» en les seves relacions alhora unitàries i divergents, segons les conjuntures, en funció de les tensions socials; tot plegat, al voltant del que Vilar proposa anomenar «el producte net social» (Vilar 1982c: 55), que seria conseqüència de la diferència entre el valor creat pels treballadors en el procés de treball i «el valor d’allò que consumeixen» per a la seva existència i la seva reproducció però també d’allò que es destina al «desenvolupament col·lectiu». En aquest sentit, mostra de passada que «qualsevol excés de sostracció realitzada sota aquest concepte (les activitats de poder) pot afectar negativament ja sigui el consum o la inversió o bé totes dues coses alhora» (Vilar 1982c: 63). A partir d’una sòlida argumentació inspirada en una lectura raonada del Capital, al capítol de la «Producció de béns», Pierre Vilar mostra no només el domini del marxisme sinó també la capacitat per establir amb tots els economistes, fins i tot amb els més allunyats del pensament de Marx, un diàleg fructífer altament beneficiós per a la història com a disciplina: quaranta anys més tard, encara se’n poden apreciar els fruits en llegir aquest monumental informe.

Tanmateix, en dos punts concrets l’informe presentat a Estocolm destaca pels seus estranys silencis (o mig silencis), tenint en compte el moment en què es va redactar. Primerament, si tenim en compte que Pierre Vilar formava part de l’École des Hautes Études, a la secció sisena de la qual impartia un seminari, i que aquesta institució, tot i no tenir encara el prestigi que obtindria quan es va convertir en EHES, havia assolit una gran fama com un centre de recerca gràcies a la tasca desenvolupada per Fernand Braudel des de 1957, pot sorprendre que gairebé mai no esmenti l’obra d’aquest acadèmic que, curiosament, va presidir el tribunal davant el qual defensaria la tesi doctoral dos anys més tard. L’informe d’Estocolm parla de l’article de Braudel sobre la longue durée publicat el 1958, juntament amb les propostes de Labrousse sobre l’època de les revolucions (nota 32), però deixa totalment de banda l’obra La Mediterranée au temps de Philippe II, un treball que Lucien Febvre (que Vilar va recordar emotivament el 1954 a l’article «Geographie et histoire statistique» recollit a l’obra Éventail de l’histoire vivante. Hommage à Lucien Febvre) havia avalat de manera entusiasta el 1949 a través d’un article a la Revue de métaphysique et morale sota el títol «Vers une autre histoire». Pierre Vilar no desconeixia, evidentment, el gran llibre de Braudel ni els seus articles, que havia citat en altres estudis anteriors a 1960, però en aquell informe, articulat al voltant de la problemàtica del creixement econòmic, sens dubte volia rebutjar implícitament la idea que una conjuntura espacial-temporal de llarga durada vinculada a un període curt decisiu —el regnat de Felip II— pogués, des de fora de les estructures de producció però imposant-s’hi com per art d’encanteri, influir sobre el moviment real de les transformacions de l’ordre econòmic. Potser pensava que les estimacions de Braudel naixien d’una mentalitat idealista? En aquest sentit, tal vegada convindria consultar-ho amb els testimonis vius de l’època...

De manera semblant, trobem poquíssimes referències argumentades en l’informe d’Estocolm, malgrat la gran estima i fidelitat envers l’obra i les ensenyances de Labrousse, als debats relacionats amb les característiques i el diferencial de durada dels cicles econòmics que aleshores acaparaven tot el protagonisme. El nom de Kondratieff ni tan sols hi apareix esmentat, ni tampoc el de Juglar, tot i parlar del treball de Baehrel. Pel que fa al moviment dels ingressos amb relació a la conjuntura dels preus, Vilar es desmarca clarament de Labrousse i de Braudel, i arriba a afirmar fins i tot (Vilar 1982c: 72) que «la conjuntura econòmica [termes en cursiva de Pierre Vilar] no s’ha de considerar com un factor del moviment dels ingressos sinó com el marc cronològic en què constatem el sentit d’aquests moviments, amb uns mecanismes que s’inverteixen periòdicament (tot i que no regularment) sempre que l’home no els domini (és a dir, durant la major part de la història)», i almenys —se sobreentén— fins a la realització d’una planificació econòmica reeixida més enllà de les preteses lleis del mercat. En aquest cas s’estableix una diferència teòrica d’orientació en relació al reformisme conjunturalista de Labrousse, deixeble de Simiand i de Keynes, com ja sabem, i que no oblidava gens les hipòtesis de Kondratieff sobre les tendències i els cicles pluridecennals i alternatius de pujades i baixades dels nivells de benefici, a favor d’una concepció de l’ordre econòmic que situa l’aparell productiu, i no el mercat, és a dir, les estructures socials de producció enteses des del prisma de l’apropiació dels mitjans de producció, al centre del dispositiu i de les dinàmiques de creixement. Observem si no les subtils paraules de la teoria vilariana en la següent afirmació secundària (Vilar 1982c: 62), que avui dia ens pot semblar brusca i poc delicada però que a la seva època es va acceptar perfectament:

Tant si comparem, entre 1925 i 1939, França i la URSS, com si comparem la inversió als Estats Units durant la crisi i després de la guerra, estarem d’acord que l’estructura social, d’una banda, i la conjuntura, no només econòmica sinó històrica [la cursiva és de Pierre Vilar] de l’altra, influeixen principalment sobre el nivell d’inversió, més que no pas el grau de progrés de la tècnica i l’organització.

Un altre interrogant més: el lloc que Vilar reserva al seu informe per a les ciències i les tècniques com a «factor» de la producció dels béns. Essencialment, el raonament es basa en les anàlisis clàssiques extretes d’El Capital. Si ens traslladem al context de la composició intel·lectual i ideològica dels anys 50 i 60 a Occident, ens sorprendrà comprovar com llevat d’alguns economistes o sociòlegs (com Friedmann), preocupats pels efectes nous de la «revolució científica i tècnica», ben pocs investigadors del camp de les ciències socials i humanes, especialment a França, preveien les transformacions que implicaria la revolució informàtica que començava a despuntar llavors i amb un camp d’aplicació aleshores poc clar des del punt de vista operatiu i teòric. Entre espantats i captivats, els historiadors dels anys 60 plantejaven el tema de l’ús de les «classificadores mecanogràfiques», les grans «calculadores» i els primers ordinadors des del recel o desconeixement. I és que a l’època de la conferència d’Estocolm, ni tan sols s’hi havia arribat. En aquest sentit, sorprèn l’escàs interès mostrat aleshores per Pierre Vilar envers aquests temes, que resumeix breument com «ràpids avenços científics» (Vilar 1982c: 52). Mentre que Rostow, a la mateixa època, situava el tema de les innovacions científiques i tècniques i el control social i educatiu dins l’aparell formatiu dels homes, com a base del creixement (quatre de les sis «tendències» proposades per l’autor per a l’activació del creixement), a Estocolm, Vilar redueix el contingut d’aquests qüestionaments al problema clàssic i ja abordat de l’ús concret «lent o ràpid, continu o discontinu» que l’aparell productiu fa de les innovacions tècniques i dels coneixements tecnològics. Pel que fa als períodes antics, l’únic esment fa referència al llibre, valuós al seu moment però totalment idealista, de Roland Mousnier Progrès scientifique et technique au 18e siècle (Mousnier, 1958). D’alguna manera, aquesta distància adoptada voluntàriament, acrítica en relació a les aportacions del pensament econòmic neocapitalista, expressa el retard teòric observat entre els marxistes sobre el moviment que havia de passar de la mecanització a l’automatització i d’aquesta fase inicial a la revolució informàtica que ha transformat tots els processos de treball i de gestió econòmica. Tanmateix, Vilar es mantenia atent i lúcid. Sens dubte, observava el gran perill que podia suposar un retard i la seva voluntat de diàleg constant amb els economistes de l’altre extrem ho demostra a bastament, malgrat que ell mateix només fonamentava les seves anàlisis conceptuals bàsiques en els textos canònics de Marx, de vegades de Lenin (pel que fa al desenvolupament del capitalisme) i en pocs més. Sobre la «qüestió nacional», tema en què la seva aportació al coneixement històric és incontestable, parla explícitament de l’argumentari leninista, aplicat per Stalin,[3] ignorant visiblement (entre 1960 i 1961) la seva aplicació pràctica real, especialment durant la Segona Guerra Mundial, amb el xoc decisiu amb el nazisme. Tot mesurant els perills d’un retard entre els investigadors marxistes, Pierre Vilar ofereix a l’audiència d’Estocolm una explicació que segurament anava carregada de lucidesa. En constatar que els sociòlegs no van dur a terme el programa metodològic que Marx havia elaborat per transformar l’anàlisi econòmica en anàlisi històrica (i per tant, sota el seu prisma, política), va escriure: «Atès que la sociologia no marxista va rebutjar aquest mètode i que els marxistes (els qui compten – la cursiva és nostra) s’han preocupat més per fer història que no pas per escriure-la, encara no disposem pràcticament d’una historiografia basada en l’anàlisi econòmica, ni d’una economia que integri la història» (Vilar 1982c: 23). Segurament pensava que li tocava contribuir a eliminar el handicap que limitava la influència del marxisme entre els historiadors i els economistes, i potser més enllà.

Entre 1959 i 1960, quan Pierre Vilar traçava dins el marc del seu seminari a l’EHES les línies mestres d’allò que es convertiria en l’informe d’Estocolm l’agost de 1960, el tema del «socialisme» —que encara no es qualificava de «real»—- es plantejava en termes que avui dia podrien semblar insòlits als més joves: llavors havia passat menys temps entre 1928 (quan es va acabar la NEP a la Unió Soviètica) i 1960, amb els quatre terribles anys de la guerra entremig i els primers i desastrosos anys de la reconstrucció, que no pas entre 1960 i el final de la URSS i del «socialisme real» a Europa, de 1989 a 1991. Pierre Vilar pensava encara, igual com Labrousse o com Braudel —només cal que recordem el manual d’aquest darrer autor en relació a les civilitzacions contemporànies, inclòs als plans d’estudis dels darrers cursos de secundària (Braudel, 1987)— que el «creixement» estava i estaria al costat dels sistemes basats en les estructures socialistes de producció, situades sota el control de l’estat, tot i lamentar-ne o rebutjar-ne el despotisme. Al seu informe, aquest tema només es tracta tangencialment, però el seu compromís amb una revolució social que suposadament havia de conduir a un creixement quantitatiu de la producció com a pas previ per satisfer les necessitats socials i culturals de les masses, era inequívoc. No obstant això, palesava determinades inquietuds, tal com podrem comprovar a l’exemple següent, que no sabem a qui anava adreçat:

D’altra banda, com més produeix un país, més dedica sense massa problemes una part del seu producte a les activitats de poder. I a l’inrevés també. Qualsevol excés de sostracció realitzada sota aquest concepte pot afectar negativament ja sigui el consum o la inversió o bé totes dues coses alhora. (Vilar 1982c: 63)

Una altra raresa en el marc d’un informe destinat a la història del creixement econòmic és la idea, adoptada de les tesis plantejades per Mao Ze Dong, sobre la inevitabilitat de les guerres i l’afirmació de la victòria última del nombre d’humans, més enllà de les pèrdues, per damunt de la potència militar material. En aquest cas, Vilar es fa ressò d’un ampli debat a l’interior del moviment comunista internacional que tornaria al primer pla l’any següent, amb la conferència internacional dels vuitanta-un partits comunistes i obrers i que va conduir, com ja sabem, a un gran cisma i a la crisi del comunisme mundial. «Avui mateix, —escrivia Vilar— quan la força militar sembla que depèn només d’aparells, es demostra que els països sobrepoblats, si accepten uns costos humans notables, poden oferir importants capacitats militars» (Vilar 1982c: 43), comentari que la nota 103 afegida posteriorment explica d’aquesta manera: «Les guerres d’Algèria o Vietnam ho han demostrat. I els xinesos sovint han manifestat que són els únics que podrien sobreviure a una guerra atòmica.»

Finalment, per acabar d’observar des de l’òptica d’una reflexió contemporània el panorama del marxisme teòric i polític de Pierre Vilar, cal destacar també el seu qüestionament dur i poc matisat de les teories, malgrat que aleshores eren una mica confuses i que tot just començaven a plantejar-se, relacionades amb el mal que després coneixeríem com «la societat del consum», punt de partida dels programes de «creixement zero», els principis fundacionals dels quals exposarà el prestigiós «club de Roma» i més endavant el «pla Manscholt». Per tancar l’exposició a Estocolm, Pierre Vilar confronta les «ideologies del progrés» basades en el «creixement quantitatiu dels béns materials, considerat com una condició de progrés, entès com a noció més àmplia, intel·lectual, social i moral» a «les ideologies fervorosament hostils a aquesta identificació» que interpretava com una important amenaça de retrocés. Sota la seva òptica, en referència a la gran crisi de 1930 (i amb aquestes paraules conclou l’article) «l’actual ideologia antiproductivista» és el signe «d’una nova crisi general».

Per acabar, miraré de valorar la importància de l’informe d’Estocolm dins el conjunt de l’obra de Pierre Vilar, que considerava aquest llarg assaig com una de les seves contribucions principals a la metodologia de la història. No és casualitat que l’any 1982, entre els disset articles del recull Une histoire en construction, l’article «Croissance économique et analyse historique» ocupi el primer lloc de la primera part, «Pour une problématique du développement». Som conscients que la classificació dels articles en les quatre parts que formen el recull no respon a un ordre cronològic sinó temàtic i semiològic. Tres articles anteriors al que hem esmentat són temporalment anteriors: un de 1953, «Problèmes de la formation du capitalisme» (Vilar 1982c: 125), publicat a Past and Present i «Histoire des prix, histoire générale. Un nouveau livre de Earl J. Hamilton» (Vilar 1982c: 154), publicat a Annales ESC el 1949, que ocupen la quarta i la cinquena posicions del recull a la segona part, «Structures et conjonctures dans la problématique historique». A més a més, un article de 1956, «Le temps du Quichotte» (Vilar 1982c: 233), ocupa la novena posició del recull i l’article de 32 pàgines publicat el desembre de 1960 a Studi storici, del mateix any que l’article presentat a Estocolm, i titulat «Marxisme et histoire dans le développement des sciences humaines» (Vilar 1982c: 320) se situa a la catorzena posició. A banda d’això, aquest darrer article completa, il·lustra i desenvolupa d’una manera en ocasions força polèmica diversos punts de teoria i crítica, tractats de passada o no a Estocolm l’estiu de 1960. Considero, per tant, que si Pierre Vilar va optar per situar al capdamunt del seu recull l’informe que va presentar a la conferència d’Estocolm havia de respondre a una opció estratègica i de principis, per tal que alumnes i lectors copsessin el sentit general de la seva tasca d’historiador en el moment de fer balanç, coincidint amb la seva jubilació com a professor de la Sorbona.

Potser la meva conclusió és exagerada, ja que, al capdavall, Vilar podria haver-se equivocat en l’apreciació crítica que va aportar a la seva obra. Tanmateix, després de llegir-lo i rellegir-lo, no crec que sigui així. Ben al contrari, els anys 1981 i 1982, en reflexionar sobre la seva trajectòria d’historiador i la seva carrera professional, Vilar devia situar aquell moment, el moment en què acabava la redacció i la preparació de la defensa de la tesi sobre Catalunya, un moment en què després de les voltes de la vida, la guerra d’Espanya, la captivitat, el difícil retorn a la vida normal i l’experiència espanyola, com el moment en què finalment havia assolit la maduresa intel·lectual, i la preparació i la presentació de l’informe d’Estocolm havia representat des del punt de vista metodològic, teòric i també personal un primer balanç de la seva obra i alhora una mena de «professió de fe», si se’m permet. Per tot això, li va destinar la primera posició en el recull. No hi ha res més entre els seus articles posteriors, relacionats ambs els orígens i el desenvolupament del capitalisme, a estructures o conjuntura, al lloc de la història dins el coneixement científic o a la comprensió del marxisme (el «Diàleg amb Althusser»; Vilar 1982c: 382) que pugui desmentir o invalidar el contingut de l’informe d’Estocolm. Malgrat que no hi trobem tot Vilar —ja que Catalunya, la història d’Espanya en general, la història dels preus, l’or i la moneda encara estan en perspectiva...— les opcions decisives, la recusació argumentada de l’idealisme en la història, l’articulació crítica de l’argumentació i la utilització constant dels conceptes de Marx converteixen aquest informe en un tresor que, amb el pas del temps, no ha perdut ni un bri de la seva força didàctica, gairebé mig segle després de la seva redacció.

Coneixem gaires textos dels quals puguem dir el mateix?

[*] Professor emèrit de la Universitat de Rouen (França).

[1] Vegeu L’Humanité, 20 d’agost de 2003.

[2] El text d’Estocolm, publicat el 1960 per Mouton (La Haia) al marc de les actes del Congrés, va ser objecte d’una reedició ampliada a càrrec de Pierre Vilar (Vilar 1982c: 13-86). L’autor explica en la introducció d’aquest recull d’articles publicats anteriorment que «no n’he reescrit ni una sola línia». Tanmateix, sí que s’hi van introduir notes i referències a treballs posteriors a la primera aparició dels articles, amb la intenció d’actualitzar els exemples. Així, a la nota 92 de l’informe d’Estocolm, es parla de la tesi de Guy Bois (Bois, 1976), entre d’altres exemples similars. Totes les notes d’aquest article fan referència als textos i a la paginació d’aquest recull d’articles de Pierre Vilar.

[3] Vilar parla de Stalin a l’article titulat La Pensée, de l’any 1961 (Vilar 1982c: 111, nota 62) amb les paraules següents: «La teoria la formulen Lenin i, sobretot, Stalin entre 1904 i 1913 (Stalin, «La qüestió nacional i colonial», París, 1937, text del qual s’extreuen les referències esmentades)». Trobem les mateixes referències a l’obra Catalunya dins l’Espanya Moderna, que va aparèixer l’any següent.

EL CONCEPTE DE MODE DE PRODUCCIÓ SEGONS PIERRE VILAR

Guy Lemarchand[*]

Pierre Vilar va escriure el gruix de la seva obra, principalment, entre 1947 i 1980, en un període en què la historiografia francesa estava dominada per l’escola del trinomi Annales-Braudel-Labrousse, amb els avenços que va suposar amb relació a l’antic positivisme històric dominant fins als anys 1945-1950 i amb les limitacions d’aquesta mateixa escola. Durant els anys 80, com ja sabem, una part dels historiadors francesos prendrien el camí d’una inspiració més empírica i, en el fons, d’un idealisme que pretenia passar per renovat i no reconeixia que ho era.

A partir dels anys 50, Vilar forma part del grup minoritari de declarats partidaris de Marx, mentre la majoria de companys de professió, molts d’ells vinculats als Annales, només hi fan referència discretament o fins i tot ni en parlen. El panorama internacional de l’època estava clarament marcat per la guerra freda, situació que convertia en sospitosos d’adoptar una deriva ideològica tots aquells que defensaven una elaboració teòrica de la disciplina històrica.

Pierre Vilar reté de Marx, entre d’altres, el concepte de mode de producció, que situa al bell mig de la seva reflexió teòrica i la seva anàlisi sobre el terreny. Tot i que mai no va formalitzar totalment el contingut d’aquesta noció, trobem referències nombroses a la seva idea sobre aquest concepte, especialment dins la tesi sobre Catalunya (Vilar 1962b), dins el recull dels seus principals articles en francès publicat el 1982 (Vilar 1982c) i en diferents cursos i seminaris dels quals no en queda constància escrita.

EL MODE DE PRODUCCIÓ COM OBJECTE TEÒRIC

Primera particularitat: Vilar mai no va caure en la cosificació del mode de producció que es desprenia de determinats fragments de l’obra de Josif Stalin, expulsat ja del seu pedestal de dirigent polític genial l’any 1956 arran del vintè congrés del Partit Comunista de la Unió Soviètica, però considerat encara després com un dels grans teòrics del marxisme. Per a Vilar, es tracta d’una estructura intel·lectual de conjunt que pretén resumir allò que el sociòleg Marcel Mauss va anomenar el «tot social». Abasta totes les activitats humanes, des de les materials fins a les espirituals, i explica els trets principals de la seva evolució. Per tant, Vilar pretén anar més enllà de la historiografia d’entreguerres, eminentment descriptiva, farcida d’erudició i de contingut sobretot polític, sobrepassar-la de la mateixa manera que els autors dels Annales però anant una mica més lluny. Rebutja la classificació en compartiments estancs dels diferents àmbits del tot social, l’econòmic d’una banda, el demogràfic, l’ideològic, etc.

Al centre del mode de producció hi trobem l’economia. «Si la qualifiquem (l’estructura global) com a mode de producció només és per reconèixer que l’home no viu sense produir i que no hi hauria història si les capacitats de producció de l’home no canviessin» (Vilar 1973, 1976a, 1982c). Així, fent referència a la societat feudal occidental, afirma: «Per a aquestes societats, el problema de fons és la formació i l’apropiació de la part del producte global que no es destina a la remuneració directa de la força de treball» (Vilar 1973, 1976a, 1982c). Per tant, la noció de mode de producció proporciona l’esquema de funcionament o, més ben dit, d’evolució de la societat estudiada a partir del concepte de relació de producció (Vilar 1961a, 1982c). En un altre lloc concreta (Vilar 1964a, 1982c) que riquesa i pobresa són «aspectes exteriors importants (que) determinen les psicologies, però que no són els motors dels canvis... El problema rau a saber com s’esdevé ric o pobre, és a dir, el mode de sostracció sobre la producció.» En relació a les transformacions successives de la societat, Vilar reprèn la noció de contradicció: «L’originalitat de Marx consisteix a haver mostrat la contradicció social sota l’aparent harmonia econòmica i les contradiccions internes de la mateixa economia» (Vilar 1961a, 1982c). Per tant, el mode de producció contribueix a la coherència interna de la societat però també a palesar les febleses i les ruptures d’aquesta coherència, cosa que porta Vilar a exposar la llei de correspondència necessària entre les forces productives, el mode de producció en tant que ampli conjunt de costums i estructures (tant tècniques com jurídiques, psicològiques i organitzatives) i les relacions de producció. Quan les primeres canvien clarament, a la llarga també ho han de fer els modes de propietat i els sistemes de relacions i l’organització del procés de producció entre els homes. En aquest cas, doncs, Vilar s’apunta, malgrat haver-se’n desmarcat relativament, a una ortodòxia marxista dels anys 60: la insistència en la necessitat de tenir en compte tots els aspectes de la realitat social i, entre d’altres, els aspectes materials i el sistema jurídic, que tan poc en compte s’han tingut entre els historiadors positivistes, així com en la necessitat de fer èmfasi en la dialèctica. Tal com va escriure (Vilar 1973b, 1982c), la teoria del mode de producció va ser formulada per Marx «quan els primers esbossos de teoria en matèria de ciències humanes es limitaven a l’economia i havien considerat les relacions socials o bé com a dades immutables (la propietat del sòl per als fisiòcrates) o bé com a condicions ideals que calia satisfer (llibertat i igualtat jurídiques) al cas dels liberals». I precisament en això rau l’originalitat del concepte, ja que Vilar alhora presenta el seu descobriment des de la perspectiva històrica i en presenta un esquema exhaustiu i, en última instància, complex, igual com la realitat que l’esquema vol resumir.

COMPONENTS DEL MODE DE PRODUCCIÓ

Precisament aquesta llista de components és l’element que marca més clarament, si tenim en compte el context de l’època, l’obertura personificada per Vilar. Per bé que l’economia continua ocupant una posició important en la reflexió i es considera com a factor determinant, no és l’únic i no es tracta de caure en l’economicisme. «La productivitat és la condició necessària per a la transformació històrica, escriu Vilar, però, contràriament a allò que se’n diu avui, no és suficient» (Vilar 1964a, 1982c). No fa servir l’expressió «determinant en última instància», però podem observar que hi està d’acord i podríem incloure nombroses cites de la seva obra en aquest sentit. El requisit de l’economia es fa servir molt sovint només de manera indirecta, a través de fenòmens polítics com les guerres o fenòmens socials com l’estabilitat de determinades comunitats, com la família, que ens semblen immòbils i eternes però que en realitat no ho són.

I a l’economia, la tècnica hi ocupa una posició determinant, tot i que als darrers anys la historiografia francesa no hi ha semblat gaire interessada. Per tant, la visió de la inversió des de la perspectiva keynesiana adquireix una importància especial (Vilar 1960a, 1982c). Tanmateix, la tècnica tampoc no és una veritat absoluta: l’avaluació de la seva eficàcia i de les seves possibles mutacions s’ha de situar dins el context de la societat en què es produeixen (Vilar 1961a, 1982c), tant pel que fa als avenços específics com a l’aplicació pràctica, i, contràriament al que defensava Rostow el 1960, no determina la societat.

L’anàlisi de l’economia, per tant, posa en dansa l’estudi d’altres components del mode de producció. I, per començar, l’estudi de les condicions geogràfiques. Cal «pensar geogràficament la història», afirma Vilar, és a dir, diferenciar les permanències, les del relleu i del clima i les obligacions que imposen sobre els homes, i els «pols», medis naturals relativament favorables a la vida humana (Vilar 1973b, 1982c). No obstant això, cada societat modela l’espai en funció de les seves tècniques, les seves necessitats i la seva organització interna. Fidel en certa manera a la línia de pensament de Lucien Febvre i de Fernand Braudel, rebutja també la negació simplista del paper de la geografia i el determinisme geogràfic implícit a la base de nombrosos treballs de l’escola de geografia humana de Paul Vidal de La Blache i Albert Demangeon. Així, a la seva tesi sobre Catalunya, dedica 172 pàgines al medi natural de les 1.800 pàgines de text i taules que formen l’obra. Més que parlar de les superfícies d’erosió, se centra a subratllar les possibilitats o les limitacions que la regió presenta per a l’home. I les permanències, segons les seves paraules, només imposen dependències «secundàries» que no són eternes: els Pirineus no van ser per al Principat una barrera fins ben tard, amb la Pau dels Pirineus, tractat que el 1659 va cedir el nord, les terres del Rosselló, a França.

Evidentment, la demografia ocupa també un lloc destacat al mode de producció, com una força productiva i també com un potencial de consum. Així, el creixement de la població és el factor que explica en part l’ascens de la monarquia castellana durant el segle XV i l’excedent humà és l’element que contribueix, a partir del final del regnat de Felip II, a la desforestació, a l’avenç de l’aridesa i a la crisi de l’Estat espanyol durant el segle XVI (Vilar 1956). Actualment, aquestes perspectives han esdevingut banals. A partir de 1960, Pierre Goubert va començar a incorporar la demografia a l’estudi del segle XVII francès, amb l’obra Beauvais et le Beauvaisis de 1600 à 1730. De fet, aquestes concepcions eren tan noves per a l’època que llavors un bon nombre de marxistes mostraven un cert recel pel que fa a la demografia, una ciència força nova en aquell moment i que molts consideraven com una mena de pretext per eliminar la lluita de classes com a motor de l’evolució. Una mostra d’aquest sentiment és la seva absència gairebé total en les revistes de ciències humanes i de cultura que durant els anys 70 es proclamaven marxistes (com ara La Pensée, Économie et Politique). Tanmateix, en contra del pandemografisme que llavors es manifestava, si més no tàcitament, en alguns especialistes, Pierre Vilar afirma clarament que el factor de la població, tot i que era important, no era ni independent ni fonamental i que no podia considerar-se com la clau universal de la història (Vilar 1960a, 1982c).

Sobretot, però, Vilar va introduir explícitament al mode de producció les superestructures sobre les quals la vulgata marxista d’aquells anys passava de puntetes sempre massa ràpidament. D’entrada, hi ha l’Estat, que tot i que si n’analitzem detalladament l’organització i les accions no seria un simple instrument de classe, sí que es pot considerar com un actor valuós enmig de grups d’interessos (Vilar 1961a, 1982c). Així, independentment de les desavinences entre la monarquia espanyola dels segles XVI i XVII i els conqueridors i colons, el rei va permetre o va dirigir la conquesta d’Amèrica i la seva execució segons les idees de les classes dominants de la metròpoli, idees que ja s’havien posat en pràctica amb la Reconquesta, entre els segles XIV i XV: «ocupar les terres, sotmetre la població i arrambar amb els tresors». I darrera de l’Estat hi ha la ideologia: en el cas del feudalisme, primer, la religió, una religiositat i un poder moral d’una Església que estabilitza la societat a través de la pregària, la crida a l’almoina i el fet de mantenir sota la seva direcció una massa de pobres no productors generada inevitablement pel sistema feudal a causa de l’expansió demogràfica del segle XVI (Vilar 1956). Alhora, hi trobem la ideologia civil: el menyspreu del treball, vinculat a la mentalitat aristocràtica dominant, limita el creixement del capitalisme mercantil i prepara els desencisos del segle XIX. La mitologia col·lectiva s’inscriu també en aquesta visió, com la teoria dels tres ordres a l’època feudal (Vilar 1973b, 1982c).