Kitabı oku: «Santa María de Montesa», sayfa 10

BREU APROXIMACIÓ A L’ORDE DE MONTESA

EN LA BAIXA EDAT MITJANA

Línies obertes d’investigació

Enric Guinot Rodríguez Universitat de València

Arribats al setè centenari de la fundació de l’orde de Santa Maria de Montesa i Sant Jordi d’Alfama convindria començar assenyalant que, a hores d’ara, encara no disposem d’una història actual d’aquest orde militar valencià, tot i la seua llarga durada institucional de més de cinc segles, entre 1317 i 1833 aproximadament. És veritat que disposem de dues obres clàssiques, una del XVII i l’altra del XVIII, que són fins ara tant d’inevitable com d’obligada referència, les de H. de Samper i J. Villarroya, en les quals els investigadors hem pouat repetidament a la recerca de dades bàsiques tant de la cronologia política com de l’organització interna.¹ Tanmateix, el seu abast, tot i ser encara de consulta actual, és limitat pel marc en el qual varen ser escrites, a saber, en plena època moderna i en el context d’un orde de Montesa que havia viscut els grandíssims canvis des de finals del segle XVI. Ens referim a la desaparició dels seus mestres propis, la intervenció d’oficials i institucions de la monarquia Hispànica en el seu cim, i la proliferació dels seus membres cavallers en esdevenir cavallers d’hàbit, casats i amb un caràcter cada vegada més honorífic que no d’organització col·lectiva a l’estil medieval. La qual cosa, tal com ha estudiat Josep Cerdà, donà per primera vegada un notable protagonisme als membres eclesiàstics en els darrers temps de la seua història.²

També és veritat que en el darrer mig segle aquest coneixement de la història de l’orde ha millorat bastant mercè al que comença a ser una considerable bibliografia. Això és el que pot constatar-se en els reculls bibliogràfics reunits per l’esmentat J. Cerdà en el web del Museu Parroquial de Montesa, i també en el web de l’organització del Congrés internacional «L’orde de Santa Maria de Montesa i Sant Jordi d’Alfama», celebrat a l’octubre de 2017.³ Una ràpida revisió dels títols ens evidència les qüestions que han estat més investigades fins ara, i, com en un espill, ens retorna la imatge dels diversos àmbits que resten per treballar. Així mateix, aquesta revisió bibliogràfica també posa en evidència les diferències d’aprofundiment entre les èpoques medieval i moderna, sens dubte en favor d’aquesta segona. Una realitat que té molt a veure amb la trajectòria investigadora de F. Andrés Robres i Josep Cerdà, els quals han obert camins sobre la història de l’orde que no tenen equivalent fins ara per al període medieval.

En tot cas, la nostra mirada ha de centrar-se en aquests segles baixmedievals, sobre els quals poden indicar-se, almenys, uns primers treballs d’aproximació generalista, resums en bona mesura d’allò més conegut a partir de les obres clàssiques citades en la primera nota, en la identificació de les comandes i en breus notícies sobre cadascú dels mestres.⁴ En general, però, domina la bibliografia especialitzada en aspectes concrets, com ara i en primer lloc sobre els orígens de l’orde i el procés de fundació entre el 1317 i el 1319.⁵ També tenim la informació bàsica sobre la successió dels mestres i els perfils d’alguns d’ells;⁶ sobre la vida política de l’orde en el context d’algun dels regnats,⁷ normalment sobre moments conflictius, com ara el període de la guerra de la Unió i del Compromís de Casp.⁸ Així mateix, disposem d’estudis sobre aspectes de la jurisdicció senyorial i els conflictes amb la Corona per aquest tema;⁹ sobre el patrimoni de l’orde i drets senyorials, pobles i comandes que el conformaren, la gestió de les rendes;¹⁰ sobre els aspectes principals de l’organització interna, especialment quant a la mensa magistral i les comandes,¹¹ i també sobre alguns dels principals aspectes del seu patrimoni arquitectònic, històric i arxivístic, com ara el castell de Montesa,¹² el palau del Temple de València,¹³ el palau de Sant Mateu,¹⁴ els castells montesians¹⁵ o els seus arxius.¹⁶

Tanmateix, el nostre coneixement sobre aspectes de la seua activitat política, especialment en relació amb l’activitat de l’Estat i la monarquia dels segles XIV i XV és bastant més deficient, malgrat que puntualment hi ha articles més específics sobre la vida política i militar d’alguns dels mestres montesians del segle XV, com ara sobre els primers temps de Romeu de Corbera i, sobretot, en referència a fra Lluís Despuig en temps d’Alfons el Magnànim i Joan II.¹⁷ Però són evidents les carències en altres aspectes com ara l’organització interna de l’orde, la nòmina dels seus membres i la seua extracció social, les relacions amb la resta de la noblesa i la ciutat de València com a poders fàctics de l’època, o les relacions quotidianes amb els seus vassalls, només per enumerar-ne alguns. També és cert que no tot és tan senzill d’estudiar ja que una de les limitacions de partida per avançar en aquestes investigacions és l’escàs nivell de catalogació de les fonts conservades, tant quant als pergamins com als registres de cancelleria dels mestres, radicats la major part a l’Arxiu Històric Nacional de Madrid i encara no digitalitzats.

Evidentment no és ara el lloc ni l’espai per donar solucions a aquestes qüestions, però almenys intentaré enumerar-ne algunes com a projecte de treball per al futur. Al principi dèiem que sabem alguna cosa més sobre les relacions de l’orde i especialment dels seus mestres amb la monarquia i la vida política de la Corona d’Aragó, per la qual cosa faré només algunes consideracions generals sobre aquest àmbit. Seguidament plantejaré, més que no explicaré, les activitats de Montesa com a institució en la política del regne de València dels segles XIV i XV, per a seguir amb la seua organització interna, especialment quant a l’administració local més enllà de la nòmina de comandes, i finalment dedicaré un darrer apartat a indicar el poc que sabem quant al reclutament social dels membres de l’orde en aquesta època medieval.

L’ACTUACIÓ POLÍTICA DE L’ORDE DE MONTESA EN EL MARC DE LA CORONA D’ARAGÓ BAIXMEDIEVAL

Un primer apropament a les relacions entre l’orde de Montesa i la monarquia a la baixa edat mitjana apunta al predomini general de l’enteniment i col·laboració entre ambdues institucions/poders, més enllà de divergències puntuals. Tant en el segle XIV com en el XV podem anar resseguint les vegades en què els successius mestres feren costat al monarca de torn en els conflictes i guerres interiors i exteriors de la Corona d’Aragó.¹⁸ Trobem els seus mestres i frares al costat de la Corona en les guerres de la Unió i en la guerra de Castella o dels dos Peres en el segle XIV;¹⁹ igualment en les noves guerres frontereres amb Castella en el segle XV, en la posterior guerra de Catalunya del 1462-1472, i en les guerres de conquesta de Granada en temps dels Reis Catòlics. Així mateix, fou habitual el suport a la Corona en els conflictes amb el regne nassarita de Granada i en general en el marc de la guerra marítima amb el món musulmà; també en les campanyes mediterrànies des de la conquesta de Sardenya el 1323, en les successives intervencions en Sicília i, marcadament, en les llargues guerres a Nàpols i tot Itàlia durant el regnat d’Alfons el Magnànim. Això, però, no vol dir que, des del punt de vista institucional, periòdicament no hi hagués conflictes per drets i privilegis amb la Corona com a tal i amb els seus oficials al regne de València, però apuntem que foren més habituals en el segle XIV –com ara els intents de Pere el Cerimoniós d’integrar l’orde de Montesa en el de Sant Joan de l’Hospital– que no posteriorment.²⁰

Tanmateix, sembla necessari fer-se algunes preguntes. Es tractava d’un comportament marcat per l’actuació personal dels diversos mestres del segle XV? O hi havia una actuació col·lectiva del conjunt o almenys majoria de frares cavallers, amb la qual cosa podríem parlar d’una actuació col·lectiva de l’orde militar? I fins i tot, en un segon nivell d’apropament, si fou una actuació més col·lectiva, ho era per jerarquia de manament dels mestres, o perquè el capítol de l’orde prenia decisions de forma conjunta i marcava el comportament a seguir? El relat que ens aporta J. Sanahuja, per exemple, sobre l’actuació del mestre fra Pere de Tous en el conflicte de la guerra dels Dos Peres assenyala més clarament la via d’una mobilització de la institució com a tal, pot ser mediatitzada des del punt de vista militar pel reduït nombre de frares cavallers que podien participar-hi, no sempre per motius de les lògiques incidències de salut o per l’edat avançada. Aquest tipus d’actuació col·lectiva també es constata en temps dels mestres fra Galceran de Montsoriu i fra Bernat Despuig, en les dècades centrals del segle XV, en les guerres napolitanes d’Alfons el Magnànim. Al mateix temps, però, la trajectòria individual d’aquests dos mestres ens evidencia el paral·lel fort component personal que té la seua trajectòria en aquells anys al servei del rei, no com a orde militar en conjunt.²¹

MONTESA EN LA POLÍTICA INTERNA DEL REGNE DE VALÈNCIA

Com una de les grans institucions del poder feudal en el regne de València baixmedieval, l’orde de Montesa hi tingué una presència activa en la vida política interna durant els segles XIV i XV. Aquesta participació podem valorar-la a través de dos àmbits principals: primer, la seua influència com a poder fàctic entre l’elit política del regne i de tota la Corona, personificada en bona mesura en la figura dels successius mestres i en les relacions personals i les intervencions que podien fer, i feien, davant les autoritats reials i el mateix monarca. Es tracta doncs d’una influència indirecta, irregular i sens dubte marcada per les alternances i equilibris dels bàndols nobiliaris quant al seu accés privatiu al rei, però al mateix temps segurament bastant efectiva i real segons que els diversos mestres tingueren una major o menor relació personal amb els successius monarques. En aquest sentit, en la nostra opinió, podria establir-se una certa diferència entre el segle XIV i el XV ja que, d’acord amb els nostres coneixements actuals, els successius mestres del Quatre-cents (Corbera, Montsoriu i Despuig especialment) gaudiren d’aquesta influència directa atenent al seu protagonisme personal en el servei públic a la monarquia, tant en el context de la intervenció del rei Alfons el Magnànim al regne de Nàpols i tot Itàlia, com també en la guerra civil de Catalunya del 1462-1473.

D’altra banda, i en un sentit més estructural que no al caliu dels esdeveniments politicomilitars de l’època, hem de parlar de la presència pública de l’orde montesiana en l’aparell institucional territorial de la Corona en els diversos regnes, la qual cosa es concreta en una de més permanent, a través de les Corts i de la seua delegació, la Diputació del General del Regne de València, però també de forma més ocasional quan alguns membres cavallers de l’orde ocuparen càrrecs de govern al servei reial, especialment en el segle XV.

Quant a la participació en les Corts del regne valencià, fou institucionalment habitual des de la fundació de l’orde militar atés que era titular de senyories valencianes i, per tant, foren convocats sistemàticament com a membres del braç eclesiàstic de les Corts durant ambdós segles. La seua assistència també fou sistemàtica, tot i que no s’ha fet un inventari per saber si l’orde sempre era representat pel seu mestre del moment. Els indicis apunten que sí, però caldria fer aquest inventari i, evidentment, l’estudi de la seua actuació a les Corts pot ser un bon instrument per veure el tipus de visió política que mantingué Montesa en el marc dels debats en aquesta institució parlamentària. A més, hi ha suficients indicis per saber que, en el marc del braç eclesiàstic, els mestres de Montesa foren els principals actors conjuntament amb els respectius bisbes, i després arquebisbes, de València, tal com palesa entre altes coses el fet que en juny de 1438 siguen ambdós personatges els clauers del dit braç, i que en novembre de 1438 el mestre fra Romeu de Corbera siga un dels portaveus del braç eclesiàstic en les negociacions que es duen a terme amb els síndics del braç militar o nobiliari de les corts valencianes.²² En tot cas, sembla necessari endinsar-se en el funcionament d’aquest braç i identificar les coincidències però també les possibles dissensions entre els caps.

Com és sabut, a partir de les Corts de 1363 es constituí per primera vegada la Diputació del General per gestionar el cobrament de subsidis, compartiment i impostos que s’hi havia aprovat. Si bé inicialment la seua existència fou intermitent, des de principis del XV, més en concret des del 1418, passà a ser permanent com a Diputació del General, de tal manera que cada braç de les Corts hi tingué els seus diputats. Caldria comprovar que un dels eclesiàstics fou habitualment un representant de l’orde, però probablement no fou sempre el mestre, que atenia les obligacions del càrrec de diputat en territori valencià. Així, el 1438 el rei Alfons V es dirigia a fra Bernat Guda, prior de Sant Jordi de València, com a diputat del General, però l’any següent el mestre fra Romeu de Corbera nomenava procurador per cobrar el que encara se li devia del seu salari com a diputat del General, la qual cosa palesa el seu protagonisme.²³

Dècades més tard, en agost del 1477, el mestre fra Lluís Despuig, com que li corresponia ser diputat del braç eclesiàstic de la Diputació del General del regne de València i havia de viatjar a Nàpols, delegava aquesta funció en fra Felip Aliaga, prior de Sant Jordi de València, en absència de fra Jaume del Bosch, comanador de Vilafamés.²⁴

De fet és en temps d’aquest mestre fra Lluís Despuig (1452-1482), quan tenim més notícies de participació en institucions de govern de l’Estat. D’una banda, en el marc del final de la guerra de Catalunya, en setembre de 1472 i en les Corts de Catalunya celebrades a Pedralbes, dit mestre presentà dues peticions per a ser admès com a membre de les Corts al·legant que era mestre de l’orde de Sant Jordi d’Alfama, per tant amb patrimoni senyorial dins el territori de Catalunya, i d’una altra perquè el rei Joan II li havia donat poc temps abans la senyoria de la batlia d’Ulldecona,²⁵ si bé no ens consta si això arribà a ser efectiu o no.

En tot cas pensem que aquesta qüestió podria ser més bé conjuntural, pel context de la guerra civil catalana i en funció de l’estreta relació personal i de servei de fra Lluís Despuig amb el rei Joan II. Perquè aquest és el context també en què es pot entendre el nomenament d’aquest mestre com a lloctinent general del regne de València per part del rei Ferran el Catòlic el 28 de juny de 1482,²⁶ molt al final de la seua vida, i no tant com una pràctica «institucional» dels membres de l’orde en el servei públic de l’Estat.

L’ORGANITZACIÓ INTERNA DE MONTESA DURANT ELS SEGLES XIV I XV

Als pocs anys de la fundació de l’orde, concretament el 1330, un dels més importants capítols de Montesa va establir l’organització basada en la mensa magistral i les comandes, amb la ratificació de les deu existents en aquell moment i amb la corresponent assignació de rendes, a més de la identificació de quatre priorats.²⁷ Aquest doblet de mestre i comanadors va perdurar majoritàriament durant el Tres-cents i el Quatre-cents, el primer dotat amb la mensa magistral corresponent a la vila de Sant Mateu i la batlia de Cervera i les seues rendes, i els segons amb les respectives vuit comandes: Culla, Ares, les Coves, Alcalà de Xivert, Vilafamés, Onda, Borriana, Perputxent i Castellfabib. A ells cal afegir el claver de l’orde, encarregat de sostenir les despeses del convent de Montesa i dels seus frares clergues amb les rendes de Sueca, Silla i Montroi. Alguns dels principals càrrecs, com el comanador major o el claver canviaren durant el segle XIV de comanda assignada, especialment els primers temps però, des del punt de vista de l’estructura bàsica organitzativa de l’orde, els únics canvis rellevants abans del 1500 varen ser la incorporació del petit orde de Sant Jordi d’Alfama sota la forma de nous priorats (el de Sant Jordi de València i el de Sant Jordi d’Alfama, prop del delta de l’Ebre i l’únic situat fora del territori valencià). I, especialment, la fragmentació de la comanda de Peníscola a principis del segle XV i durant tota la centúria arran de la seua alternança entre la Corona, l’orde militar i fins i tot la senyoria de Benet XIII, el papa Lluna, en les primeres dècades. Per aquesta raó, segons anys, hi havia la tradicional comanda de Peníscola, Benicarló i Vinaròs, o la més curta de Benicarló-Vinaròs. I també per aquestes raons i segons els moments, el càrrec de comanador major oscil·là entre Peníscola, Culla i les Coves.²⁸

En total, doncs, s’organitzà durant tot el període medieval en onze unitats senyorials i administratives, deu de les quals eren comandes; això implicava que les possibilitats de recepció de frares cavallers foren bastant limitades durant tota aquesta època. Tanmateix, des de la mateixa dècada del 1330 l’orde instituí un mecanisme pal·liatiu en part d’aquestes limitacions numèriques amb la creació de la figura dels frares cavallers companyons, un per cada comanador i un altre del mestre, els quals havien de ser mantinguts pel respectiu comanador i sembla que normalment foren assignats als joves cavallers que entraven en l’orde, cosa que comportava la formació en certs aspectes dels nous membres.²⁹

Tanmateix, també cal indicar que, des del punt de vista de la gestió i benefici de les rendes senyorials, tot apunta que hi hagué durant els dos segles baixmedievals alguns càrrecs eclesiàstics de major entitat i categoria que els de les comandes més petites i pobres en recursos econòmics, tot i que per ser ocupats per preveres sempre foren considerats secundaris en aquells segles. Ens referim al prior del Temple de València, al prior de Borriana, al prior de Cervera, al prior de Sant Jordi de València, al prior de Sant Jordi d’Alfama i al prior de Castellfabib. No coneguem tampoc amb detall les funcions i activitats no estrictament religioses d’aquests priors montesians però, en la recerca documental, almenys els priors del Temple i Sant Jordi de València apareixen sovint relacionats amb tasques de gestió, administració i polítiques equivalents a les que compleixen els comanadors, per la qual cosa caldria aprofundir en aquest àmbit.³⁰

El funcionament de l’orde militar passava per un duet institucional: la direcció del mestre, amb una capacitat d’actuació autònoma en nom de l’orde molt considerable, segons es desprén de les definicions i la pràctica que documentem des de principis del segle XIV.³¹ Però no hem d’oblidar un segon àmbit col·lectiu, les reunions del capítol de l’orde. Constatem que aquestes, durant els segles XIV i XV, es feren a llocs diversos i no solament al convent del castell de Montesa sinó també a Sant Mateu, a la ciutat de València i encara a alguna ciutat italiana a mitjan segle XV. Sembla necessari procedir a una recopilació de les actes conservades dels dits capítols per constatar les funcions reals que exerciren, que en teoria estaven establertes en la regla de l’orde però caldria comparar-les amb la realitat. El cert és que hi havia qüestions de gestió del patrimoni i endeutament de la institució que requerien l’acord col·lectiu, però al mateix temps veiem que el mestre era qui negociava amb la Corona la concessió de privilegis o els gravàmens fiscals que havien d’assumir els vassalls. I també era el mestre qui negociava i pactava amb pobles de la seua senyoria, tot i que no tenim clar si ho feia sempre o primer hi actuava la figura del comanador. Per exemple, del primer terç del segle XV hi ha un grapat de negociacions de viles i llocs amb el mestre fra Romeu de Corbera, que li presenten establiments o ordenacions municipals perquè les aprove, la qual cosa fa, de vegades modificant-ne punts, i també sovint a canvi de diners, tal com apareix recollit en els registres de cancelleria del dit mestre, però tot sembla al marge de la figura del respectiu comanador.³²

Aquests aspectes institucionals, malgrat les limitacions que acabem d’indicar, són els mes coneguts fins ara. Però la consulta de la documentació interna de l’orde de Montesa, especialment els registres de cancelleria dels seus mestres, ens aporta una imatge bastant més complexa del funcionament administratiu a nivell intern i local.

Evidentment hi ha un àmbit diferenciat com són els municipis de les viles i llocs, generals a totes les comunitats que formen part de la senyoria i estructurats segons la normativa foral del regne de València. Tanmateix, la seua anàlisi requeriria una aproximació més detallada ja que, tot i funcionar amb els seus jurats, consellers i justícia, són habituals les interferències del poder de l’orde. I no sempre institucionals, sinó també de forma puntualment arbitrària per part d’algun comanador; vull dir, que en ocasions hi ha un joc a tres bandes entre el mestre, el comanador i el municipi. D’altra banda, caldria plantejar-se com funcionaven les poques aljames sarraïnes locals que foren senyoria montesiana (Xivert, Artesa i Tales, moreria d’Onda, Montroi i la Vall de Perputxent). Raonablement, devien tenir la mateixa organització interna que coneguem per a les aljames reials, però són un àmbit clarament més opac segons la documentació conservada.

Quant a l’estructura administrativa de l’orde a nivell local, trobem una figura principal: els batles i els seus lloctinents, però també hi hagué algun alcaid de castell. Tot i que caldria fer-ne una recerca específica, aquests darrers semblen bastant ocasionals i potser eren una solució per a casos peculiars. Ho diguem perquè el més rellevant al segle XV és el cas del capità del castell de Peníscola, qui apareix de forma intermitent segons els daltabaixos de la seua possessió. Probablement fou creat per a gestionar la fortalesa, que en aquesta centúria no constituïa ja una comanda de l’orde. I igualment específic sembla el cas de Joan d’Estrés, alcaid del castell de Cervera, l’any 1419, ja que dit castell es trobava dins terme de la mensa magistral. ³³

En tot cas els més significatius eren els batles, els quals, com és conegut, representen la gestió dels interessos de l’orde a nivell local, en general amb més competències sobre el control de les rendes i també sobre les relacions amb el funcionament municipal i les actuacions dels vassalls. En aquest cas sí que caldria primer de tot fer-ne un inventari prosopogràfic, però una tendència que hem detectat és el progressiu nomenament de familiars d’alguns dels frares cavallers, la qual cosa comporta que, com a membres de la noblesa, tendeixen a ser més absentistes. Per exemple, el 1419 el mestre fra Romeu de Corbera nomenà un veí d’Ares lloctinent de batle en dita vila i comanda perquè el batle titular era el cavaller mossèn Jaume March, qui vivia a València.³⁴

També hem documentat l’existència d’administradors de les rendes de les batlies, si bé els casos coneguts apunten als pobles de la mensa magistral o als períodes de vacants en una comanda, ja que les rendes en aquest cas pertanyien al mestre. Així, en gener de 1419 el mestre Corbera nomenà Ramon de Torres, donzell d’Albocàsser, administrador de les rendes de la dita mensa a la tinença de les Coves fins la pressa de possessió del nou comanador major.³⁵ I l’any següent, el mateix mestre nomenava el seu cunyat mossèn Bertomeu Sespujades, cavaller resident a Vilafranca del Penedés, com a regidor, administrador i protector del castell i vila de Cervera del Maestrat.³⁶

Cal recordar que junt amb aquests càrrecs locals de l’orde, hi actuaven quotidianament els arrendadors de les rendes senyorials. D’entrada, sembla possible diferenciar fàcilment entre els àmbits d’actuació d’uns i altres: els batles i administradors com a recaptadors de la part de renda que pertoca a la senyoria, i els altres com a cobradors dels vassalls. Però també pensem que seria habitual el conflicte i competència entre uns i altres ja que no es limitaven a cobrar quantitats prefixades sinó que hi havia una gestió quotidiana de tots els pagaments de la renda senyorial.

Una qüestió en part diferent des del punt de vista organitzatiu és l’existència de les setenes. Es tracta de les agrupacions de set pobles, en algun cas no exactes, amb efectes de dur a terme els repartiments fiscals directes entre els municipis i comunitats vassalles de l’orde. L’ús més antic que n’hem trobat fins ara és en la pressa de possessió de Sant Mateu l’any 1319,³⁷ la qual cosa fa pensar que puga procedir de l’organització de la senyoria de l’orde de l’Hospital. En tot cas, en la segona meitat del segle XIV i en el XV fou habitual el seu esment i ús als efectes fiscals que comentàvem, si bé no generà mai una burocràcia administrativa per part de Montesa.

Un darrer àmbit administratiu que trobem en l’estructura de l’orde és el de l’aparell judicial. Com és ben sabut, segons els privilegis del regne de València del segle XIII els municipis medievals tenien autonomia judicial en primera instància mitjançant la figura del justícia i el seu tribunal o cort. Però també hi havia el procediment de les apel·lacions de les sentències, bé a la Corona o al senyor del lloc segons els casos, a més dels plets que aquests darrers pogueren reservar-se. Per tant, hi hagué un aparell judicial senyorial montesià del funcionament del qual pràcticament no sabem res, a diferència del que passa per a l’època moderna. Fins ara el que hem trobat documentalment més ràpid és el nomenament de jutges per part del mestre de torn, com ara el 1474 quan mestre fra Lluís Despuig nomenava misser Gabriel Miquel i misser Guillem Mas juristes de Sant Mateu, jutges en nom seu del plet entre la vila de Vistabella i les altres de la tinença de Culla sobre pagament de salaris a guardians. En altres casos, els nomenaments són de veïns però no juristes, o al contrari, d’un altre frare de l’orde i un veí, com ara el mateix any quan el mestre nomena fra Sanxo Joan, prior de Cervera, i Joan Sellés, batle de Vinaròs i Benicarló, en un plet per matrimoni entre Tristany Jofre, donzell, i la filla d’un veí de les Coves. Pensem que aquests mínims exemples apunten vers una especialització segons el nivell legal del procés, i també jerarquització perquè, en intervenir un donzell, hi apareix un membre de l’orde.³⁸

L’ORDE DE MONTESA COM A SENYOR DE VASSALLS

Aquesta és una qüestió que també a un nivell més estructural del conjunt de la baixa edat mitjana sí que ha estat estudiada en certs aspectes i moments, especialment quant a la tipologia de les rendes que cobrava Montesa durant el segle XV. Per aquesta raó no anem ara a estendre’ns en aquests aspectes.³⁹

Des del punt de vista de la gestió econòmica de la senyoria, una obra de referència per al segle XV és, sens dubte, el llibre de Luis García-Guijarro sobre les rendes de la mensa magistral en alguns anys d’aquesta centúria.⁴⁰ Tot i que la font és aïllada en el temps i no n’ha restat la comptabilitat general, a diferència de l’època moderna, és suficient per a conéixer les bases i nivells d’ingressos dels mestres en aquells moments, si bé, evidentment, no és possible fer una aproximació estadística a la seua evolució en el temps.

D’altra banda, i tal com el títol indica, no passa el mateix amb la resta d’ingressos de l’orde, desglossats en diversos nivells de beneficiaris que no passaven per una caixa comuna. Ens referim a les rendes i ingressos que comportava cada comanda per als frares cavallers, els ingressos dels càrrecs eclesiàstics i el funcionament econòmic del convent de Montesa mateix. Especialment aquest darrer sembla restar fins ara bastant opac al nostre coneixement i no hem acabat de localitzar documentació medieval sobre el seu funcionament.

I si atenem al funcionament de la senyoria, evidentment també caldria incloure en aquest apartat la necessitat d’estudiar el funcionament del sistema judicial de la senyoria montesiana sobre els seus vassalls, sobre el qual acabem de fer algunes observacions més amunt.

EL RECLUTAMENT SOCIAL DELS MONTESIANS EN LA BAIXA EDAT MITJANA

Una darrera qüestió que també seria necessari estudiar de forma urgent és la composició social de l’orde durant aquests segles medievals. En realitat, no estem parlant de tantes persones, l’orde de Montesa medieval tenia unes dimensions humanes limitades en comparació amb els altres ordes militars baixmedievals. Si fem només una revisió superficial a diversos capítols de l’orde en aquesta època, les xifres varien d’uns a altres, però si ens atenem especialment als capítols d’elecció dels nous mestres, estem parlant d’entre 20 i 25 cavallers, i al voltant de 20 eclesiàstics. La incertesa ens ve donada perquè les fonts clàssiques –Samper o Villarroya– aporten les nòmines de càrrecs (mestres, comanadors majors, clavers i poca cosa més, a banda que estan incompletes), però no aporten referències concretes al conjunt de frares cavallers i preveres. I tampoc no disposem per a aquesta època dels llistats de membres en anys puntuals que es van fer als segles XVII i XVIII, els quals ha treballat de forma detallada Josep Cerdà en les seues investigacions.⁴¹

Només en algun dels volums de manuscrits conservats a l’Arxiu Històric Nacional de Madrid consten recopilacions fetes al segle XVIII d’alguns documents del període baixmedieval sota la forma d’un regest documental i una llista dels noms dels frares signants. El problema és que de bell nou són llistes incompletes, que se cenyeixen als membres presents en el document corresponent, i molt irregulars en el temps. És probable que aquest tipus de documentació fos utilitzada per l’única aproximació de caràcter contemporani dirigida a reconstruir aquestes nòmines medievals. Ens referim al treball d’Antonio Vargas-Zúñiga y Montero de Espinosa, qui a finals dels anys 1950 publicà en la revista Hidalguía uns llistats de montesians, majoritàriament d’època moderna però també de medievals –amb el problema que dóna el nom, càrrec o condició de la persona i un any–, però no aporta ni tan sols la referència d’arxiu que avale la informació, la qual cosa la fa bastant inútil a efectes acadèmics.⁴²