Kitabı oku: «Teixir revoltes. El Bloc d'Estudiants Agermanats»

ALLÀ ON RENAIXEN LES CENDRES DEL MEU PAÍS VALENCIÀ¹

–––

EDUARD RAMÍREZ COMEIG

Barri de Morvedre, València (L’Horta), 1972

Llicenciatura en Filosofia

Les universitats són institucions solemnes i referencials, servadores de la tradició i difusores del cànon dels sabers. També antigues, elitistes, estamentals i centres de recerca especialitzada. Concretament la de València té més de cinc segles d’història, però la idea que anima la institució encara ve de més lluny. D’altra banda, malgrat l’accés massiu a les de caràcter públic de les generacions nascudes a l’estat espanyol a partir de l’any 1960, el pas per la universitat no arriba a tothom però és quasi imprescindible per als més destacats. Reblem-ho: encara que s’universalitzara aquesta formació, i n’és un objectiu lligat a la formació contínua i a les 3 L (longlife learning), es faria des del prestigi inherent a la jerarquia d’aquests centres de formació «superior». Les característiques esmentades suara són coses ben allunyades del concepte de democràcia. Fins i tot, i segons les interpretacions, oposades al dret a la participació igualitària. Però ja sabem que els drets no són concessions de cap ens superior o altiu, sinó una planta silvestre que floreix quan li donem caliu i exercici.

La Universitat de València, com era habitual entre les universitats de l’estat a partir d’aquella concepció d’universitat «nacional» del segle XIX, era una institució provinciana i burocràtica. Ben allunyada de la innovació i de les necessitats del seu entorn social. D’esquenes al seu país (valencià). I cada avanç institucional ha vingut impulsat (també, entre altres factors) pel moviment estudiantil. Ha estat una finestra per on entrava l’aire que refrescava els racons resclosits de la casa vella. Amb consciència política, o de transformació social o de responsabilitat institucional compartida i connexió social, una cosa com a molt dels anys 20 del s. XX. Amb presentació de resistència sota les dictadures, o de força activa durant la 2a república espanyola, i a partir de la mort de Franco.

La participació dels estudiants en la gestió de les universitats resulta, per tant, una qüestió més aviat moderna i sovint banalitzada, qüestionada per les concepcions més immobilistes d’una institució estamental. Com ens podrien recordar alguns usos interns d’alguns departaments, però ací no toca sociologia de la ciència ni tafanejos de porteria. Únicament pare esment en l’exigència que han de carregar les persones que, a més d’estudiar i fer exàmens, s’hi impliquen de manera responsable en el funcionament de la seua universitat, que és gran. Com a afegitó també està poc reconeguda. Però no vinc a demanar homenatges ni contrapartides ni rescabalaments, que el personal ja té consciència per a decidir què hi fa, com, amb qui, per quins motius, i què està disposat a posar-hi en joc. Simplement que la desvalorització de costum provoca un altre contrast una mica sorprenent: a l’estat espanyol sembla que la universitat bullia en els temps de l’antifranquisme, i que una volta aquells protagonistes instauraren el nou sistema i s’integraren com a dirigents polítics de la societat, el paradís terrenal quedà inaugurat i ningú més tornà a menejar-s’hi. Com a mínim ja no despertarien cap interés per als glossadors de la història sagrada de la Transició (política del franquisme a la democràcia representativa homologable en Occident... No era això un començament?, o ara resulta un guany dat, beneït, rematat, limitador i inamovible?).

Així i tot passen i passaven coses després de cada anunci de final de la història oficial. Les persones trobaven i troben problemes que solucionar, alegries per les quals lluitar i un món sencer a canviar. Com a mínim alguns se sentien (i encara se senten) cridats a reformarlo... «Sobretot, perquè, en efecte, en el fons està un a soles, aïllat, agafat per milanta llocs (que els pares enumeren exhaustivament als seus fills en renyar-los). Tot això es dissol feliçment quan s’inicia una activitat política. Aleshores, comprenem instantàniament que la realitat no té per què ser eixe fotut mur immutable en què s’encasten els nostres desitjos, que els guardians de la realitat no defensen el mínim indispensable per tal de viure en societat, sinó que, ben al contrari, defensen aquesta societat, que el setge de l’aïllament pot trencar-se i, el més important, que encara no està tot vist».² Tan clar com que moltes persones no volem ser «una altra rajola en el mur»³ i fem palés aquest inconformisme de diverses maneres. Aquest és el cas de la gent que ha animat el Bloc d’Estudiants Agermanats (BEA), entitat formada per estudiants i estudiantes de la Universitat de València l’any 1984, que a hores d’ara es manté activa. El seu valencianisme i les seues tendències esquerranes, progressistes, li aporten un caràcter específic. També haver continuat ininterrompudament la seua activitat al llarg de més de vint-icinc anys, més en un país com el valencià, amb poques iniciatives amb vocació d’incidència cívica i política tan duradores. Ah, i el seu èxit (si voleu parcial, incomplet o discontinu) és una altra raó que fa aquesta entitat especial, i atractiva per a conéixer-la una miqueta més.

Diu Germán Perales⁴ que «mai faltà entre els escolars la idea de col·lectivitat ni l’activisme», i també que de vegades fou «un acte de rebel·lia davant dels poders establerts o les forces de la reacció, quan l’idealisme de les llibertats motivava les seues actuacions. En més ocasions fou la resposta davant de qüestions més terrenals, més pròpies de la seua vida quotidiana, puix al capdavall són les coses del dia a dia les que més ocupen l’atenció de les persones, siguen estudiants o no». Perales escriu sobre les acaballes del segle XIX i el començament del XX, però trobe que els apunts d’aquesta presentació es poden traslladar raonablement a la generalitat: «Per damunt del caràcter especial de promocions concretes d’escolars està l’herència de la tasca dels seus antecessors. Així, els esdeveniments destacats protagonitzats pels estudiants (...) foren possibles, sense llevar mèrits als protagonistes, gràcies a la tasca d’altres que, abans, s’iniciaren en l’experiència associativa, introduïren en la comunitat escolar mitjans impresos de comunicació i protagonitzaren notables pugnes en defensa de les llibertats i els interessos que els eren propis. Permeteren la creació d’una consciència de grup entre els escolars, i amb les seues activitats i lluites amidaren la seua capacitat d’enfrontar-se al poder, de la importància de la unitat i la solidaritat i de la possibilitat d’influir en els debats de la política i la societat. (...) Certament, l’activisme universitari no mogué mai la totalitat de l’alumnat, fins i tot sovint fou minoritari entre l’estudiantat, però va representar posicionaments i opinions esteses, i va respondre en gran mesura al model de punta de l’iceberg, segons el qual una part reduïda és normalment visible pel seu activisme, però connecta amb grans grups d’estudiants que només emergeixen en moments de mobilització concreta».

El Bloc d’Estudiants Agermanats fou una gran troballa de la collita valenciana del 84, òbviament sempre al meu parer. Una idea i un invent ben trobats, en un moment de clivells oberts a la transformació, d’enormes possibilitats millor o pitjor desenvolupades, però en qualsevol dels casos una ventolera fresca, que renovà les resclosides estances d’una institució tocada per la petjada pudenta d’un franquisme promotor de submissió a les jerarquies, intransigent, poregós, mediocre, evidentment antivalencià i en el fons també antiuniversitari. Al llarg dels anys el BEA ha oferit aportacions de modernitat positiva, de debat profitós, de consciència social, de compromís institucional i de faena quotidiana. També d’errors, és clar, però sense caure en desesperances. El nervi democràtic i valencianista, renovador i reivindicatiu d’una societat i d’una universitat més justes i millor repartides, més els resultats aconseguits i la constància a plantejar objectius reals i cercar dur-los a la pràctica present, la seua pluralitat i les seues majories reiterades, fan del BEA un cas nou i específic al País Valencià. Encara que ningú naix en el buit, i mirarem d’espigolar elements d’una tradició possible, que no cap causa ni procés determinista. I respecte a l’esperit esquerrà, que com més van els temps més esmunyedís resulta de definir, l’haurem de referir al projecte d’autonomia (relacionat amb el desig d’instaurar societats vertaderament democràtiques, que facen les seues lleis mitjançant la participació efectiva i igual de tothom en la deliberació i presa de decisions). Mentrestant aprofitarem unes paraules de Josep Lluís Bausset aparegudes en un article de Joan Francesc Mira,⁵ que almenys aprofiten de model:

Bausset se sent ara d’esquerra tan clarament com quan era jove. Doncs, vejam si em pot explicar què és ser d’esquerra, li diu l’entrevistador. I la resposta de Bausset és perfecta: és ser humanista, tolerant, amb l’ambició que la gent visca tranquil·la i respectuosa amb els altres. Ai, ai, que pense jo: que poca gent que es diu d’esquerra entén aquesta esquerra, aquesta esquerra antiga que vol dir el contrari de l’egoisme, del dirigisme, de la prepotència, de la demagògia, de la hipocresia, de la falsedat. Per coses així, val la pena lluitar tota la vida: noranta-nou anys, o cent. (...) València, per a vosté hauria de tindre més poder autonòmic? Hauria de tindre poder autonòmic total.

Al remat la vida quotidiana individual és l’escenari principal de les lluites col·lectives. I recordar-ho resulta útil per a una transformació bàsica i primerenca, cabdal: la nostra pròpia. Abans, la nostra passivitat era la vostra excusa (la dels beneficiaris d’una situació de dominació, s’entén), però no volem regalar més eixa coartada, ara ja no (des del moment en què decidim esdevindre agents actius de la nostra vida col·lectiva). Els trets fonamentals del projecte d’autonomia, els trets que conformen i són el mateix projecte d’autonomia, es poden resumir en l’acció, el diàleg, i la voluntat de mantindre el control sobre la pròpia activitat.

Tot això remet a la consciència reflexiva, a la tria personal i al debat, al deler, a la creativitat, a la voluntat tenaç i a l’acció coordinada i mantinguda... Però prèviament, al llindar de tot alliberament, hi ha la nostra imaginació. «Per a poder ser veritablement poesia en acció, la narració ha de ser capaç de penetrar instantàniament en els que l’escolten, propagant d’aquesta manera la incitació a l’acció per la via més segura: la imaginació. «Ja hi ha rebel·lió a imaginar que un podria rebel·lar-se», advertia la reina Anna d’Àustria, citada oportunament per Guy Debord en el seu Panegíric. La imaginació, lluny de poder ser automàticament identificada amb la fantasia o qualsevol de les seues manifestacions secundàries, és el teixit amb el que estan fetes les nostres representacions d’allò real (i el real mateix), que al seu torn estan sempre inextricablement barrejades amb els nostres afectes i les nostres intencions. Imaginar altra cosa que el que hi ha vol dir immediatament sentir d’una altra manera i començar a viure conforme a unes altres finalitats. Una vegada considerats amb exactitud els poders de la imaginació, deixem de jutjar la poesia com un element sense importància en el projecte de transformació de la societat. Potser la poesia no ho puga tot, però sí pot, en unió amb el moviment real de qüestionament de la institució establida de la societat, reapropiar-se de tota la seua força com a desvelament, obertura, temptació, sacsó o arravatament. Una força que es consumeix a poc a poc en el lloc de la sublimació i l’entreteniment que està obligada a ocupar en la societat moderna. La poesia pot suscitar en aquell qui l’escolta activament la perillosa intuïció que el que hi ha no exhaureix allò possible i animar també la voluntat de veure més enllà de l’espai estret de la vida quotidiana sotmesa. Pot tatuar en la seua ànima (la imaginació) anhels desconeguts i perspectives insòlites. Pot exigir-nos una decisió urgent sobre l’orientació de la nostra vida, desplaçant bruscament les excuses que l’amagaven i retardaven. Pot sobretot eixamplar el nostre criteri a l’hora de jutjar quina mena de vida mereix la pena ser viscuda».⁶

1. ELEMENTS PER A UNA TRADICIÓ

El valencianisme ha estat, i és, una força modernitzadora que apel·la al vigor creatiu autòcton, renovadora, que promou el dinamisme social i mira d’obrir un accés propi a les possibilitats del món civilitzat. Lògicament ho fa més enllà de l’estretor de la via morta a la que ens condemnen els dominadors de caserna i besamans. És per això que manté una considerable influència social, malgrat la seua incapacitat d’assolir èxits institucionals que li hagueren permés una projecció quotidiana, transversal, un diàleg més complet de la seua vocació civil amb l’experiència de gestió, i una sedimentació social que faria més espontània, normal, la seua reproducció i actualització. Això d’altra banda ha allargassat un estat de tendresa feble del moviment valencianista. Ha provocat i encara ho fa en part, una tendència a la dispersió i una vulnerabilitat punyent enfront de la propaganda enemiga. Aquesta propaganda consisteix, bàsicament, a fer creure que el País Valencià no existeix, que el poble valencià, lluny de constituir una societat homologable amb la resta de grups humans europeus (i del món), vivim una mena d’estat gasós, que es desventa fora de recipient, sense projecte comú ni vincles interns, individus subsidiaris tacats de misèria, incapaços... Les seues ganes; perquè si haguérem desaparegut com els dinosaures, quina necessitat hi hauria de fer-ho creure? Conforme al que diuen, existim només per la seua insistència a afirmar la nostra dissolució, la resta de tergiversacions, buidors i atacs resulten afegitons més o menys mecànics. Buf... És clar que també hem sentit aquella cançó que deia: «si eso es vivir en serio, preferimos hacer el indio».⁷

L’efecte més estés d’aquesta pressió és la sensació que qualsevol iniciativa cívica valencianista ha sorgit del no res. Desconnectats, arrosseguem un refredat mal curat que provoca sensació d’orfandat, i convida a justificar la mateixa existència pròpia, com si cada impuls nostrat fóra una extravagància absurda. Però la vida no cal justificar-la. Ni és absurd ni és extravagant, voler viure i perdurar, evolucionar i progressar, delejar un àmbit social just i acollidor, integrador i propi... És cosa ben diferent que ens vulguen fer el buit a què n’hi haja, cap buit. El món no és perfecte ni respon a l’esquema de cap ment particular, i la cosa va com va, d’acord... Però «en qualsevol cas, hem de renunciar a una concepció injuriosa o laudatòria del món».⁸ I ja hauríem d’haver aprés que els discursos, el trellat, les idees i els arguments, s’entrelliguen i teixeixen una força difícil de matar, ens mantenen, ens regeneren, ens reviscolen. A partir d’estudis més profunds i específics, hem cercat i ara presentem alguns referents que, a la universitat, han pogut avançar accions i discursos del Bloc d’Estudiants Agermanats, assimilats, reproduïts o retocats.

Si pensem en antecedents de participació estudiantil del Bloc d’Estudiants Agermanats, fàcilment ens vindran al cap la FUE i la nova generació valencianista de començament dels seixantes. La Federación Universitaria de Estudiantes per la seua vocació social i majoritària, per la seua forta identificació i defensa de la universitat liberal (cap al final no tant, amb una marca clara d’esquerra combativa i comunistes). Però la FUE aspirava a assolir la representació «oficial», referendada per la institució i sense alternatives. I la seua sensibilitat valencianista o autoctonista, per dir-ho així, no apareix per enlloc. El Bloc d’Estudiants Agermanats és un moviment autòcton valencià des del seu origen. Mai ha pretés reunir «tota la classe estudiantil», sinó que cada any s’ha presentat a eleccions lliures dins d’un sistema de representació plural, i ha plantejat la seua acció política quotidiana des de la base de la representació aconseguida.

Respecte als valencianistes que lliguen les revistes Diàleg, Concret, i el Partit Socialista Valencià, enceten el discurs de referència del valencianisme modern, que el BEA heretarà amb totes les seues possibilitats potencials, la seua força i també molts dels seus dèficits estructurals i de discurs. Però en una universitat molt més poblada, per tant des d’una militància més nombrosa, puix que la universitat dels 60 era molt menuda en comparació amb la massificació dels huitantes, l’extensió geogràfica per tres campus (almenys, perquè hi ha el Centre Universitari de Castelló –CUC– i altres ampliacions del BEA) i la multiplicació de centres i titulacions. Evidentment poca presència electoral i poc marge d’acció i reconeixement polític podien practicar sota el franquisme (llevat d’algun clivell més o menys entrista). Sí poden aportar una idea de les fronteres difuses de la participació i de les dificultats del control de militància, de la definició de qui forma part o no d’un grup o moviment universitari (qui els vota?, qui en té simpaties?, qui va en una llista electoral?, qui col·labora en alguna activitat?). Probablement el mateix concepte de «ser» o no, resulta excessivament rígid i inadequat per al seguiment de la participació universitària.

1.A. COSETES AL FONS DEL CALAIX

La Universitat de València de la segona meitat del segle XIX vivia ancorada, esquifida de mitjans i aspiracions, allunyada de les responsabilitats socials amb el país, alienada de la missió de promoure el progrés del seu territori. Una estructura provinciana, sovint acomodada en la inoperància, es limitava a reproduir una formació curta per a pocs. Però com sempre, hi havia algun moviment. Seguim ara, i en la resta del recorregut històric fins a la 2a República, el llibre de Perales:⁹ «Les primeres dècades del període no foren molt intenses en conflictivitat a banda de la purament vacacional. Foren pocs els conflictes anteriors a 1905, però foren de clar fons ideològic. Era el moment de la lluita per les llibertats reprimides després de 1875, i especialment en el que es refereix a l’ensenyament. Les principals batalles dels estudiants a les acaballes del XIX anaven clarament en contra de retallar la llibertat de càtedra i en la resistència als atacs reaccionaris i els intents eclesiàstics d’intervindre en les universitats. (...) Tanmateix, assolida i reconeguda la llibertat de càtedra i la presència pública d’avanços abans considerats doctrines pernicioses, com ara el darwinisme, el moment de lluitar contra el conservadorisme i el retall de llibertats sembla haver passat.

No renunciaren els estudiants a la reivindicació una volta reconegudes aquestes llibertats, ans continuaren reclamant, tot i que canviaren les seues demandes. Ara se centraven en qüestions més materials. Les queixes per l’estat de la universitat, i especialment per la situació de les ensenyances mèdiques, prengueren el relleu en la conflictivitat escolar, fent ús de les mateixes llibertats que els seus predecessors en les aules havien ajudat a guanyar, donaren notables episodis de conflictivitat, i sobretot molt més freqüents. La mateixa percepció que calia reivindicar les millores universitàries era la que donà lloc a la celebració de les assemblees escolars que participaren de l’ús de la manifestació».

A banda de les manifestacions, les vagues i els motins, també crearen associacions i revistes més o menys estables. Les publicacions de l’estudiantat universitari seguien una estructura que incloïa secció científica, literària, de notícies, de corporacions relacionades amb l’àmbit de coneixement, i una secció d’anuncis privats que ajudaven a finançar aquests projectes. Els governs conservadors de Cánovas comportaven la desaparició de la premsa escolar, que reapareixia, més o menys tímida, amb els de Sagasta. Com quan sorgiren La Semana Escolar (1892) i Heraldo Escolar (1895). La primera naixia pocs dies abans de l’accés de Sagasta al govern, i fou la primera de les publicacions estudiantils que reconeixia la realitat plurilingüe d’Espanya, almenys com a declaració d’intencions, ja que allí admetien «escrits en qualsevol de les llengües que a Espanya es parlen, sense anomenar-les».¹⁰ Més endavant, entre 1910 i 1916 fou l’època de més iniciatives en publicacions universitàries valencianes, ambient que s’esllanguiria amb les dificultats d’accés al paper provocades per la guerra mundial. El 1921 apareix El Estudiante, que pretenia eixamplar al màxim el col·lectiu del seu públic estudiantil amb l’aspiració a la neutralitat ideològica. També sorgí llavors Libertas, que era l’òrgan d’expressió de les associacions d’estudiants catòlics i rebé el suport de la Federació d’Estudiants Catòlics. El Estudiante no perdurà i Libertas sí, cosa que indica el final de l’ideal de la comunitat escolar per damunt de les postures ideològiques o polítiques.¹¹

Per tant, aquells estudiants valencians no responien a la imatge de passivitat que habitualment carreguen, sinó que foren protagonistes de conflictes que prenien els carrers de la ciutat per a fer-se visibles públicament, «sempre que les circumstàncies polítiques i la rigidesa governativa ho permeteren». Recordem que l’any 1880, les peticions col·lectives dels estudiants estaven prohibides com a actes d’insubordinació, amb càstig d’expulsió perpètua. Si en la primera part del període que va des del 1875 fins al 1936 els principals episodis, de defensa de la llibertat d’expressió i de càtedra, i contra la reacció i el clericalisme, responien a tendències liberals i modernes, aquesta identificació deixa de ser clara cap a la part final.

Abans de cercar el quest valencianista convé fer alguna pinzellada de l’ambient universitari de llavors. La notable tenacitat de la mentalitat provinciana prenia els colors més encesos amb les manifestacions públiques d’un nacionalisme jacobí espanyolista, d’un uniformisme castellà abassegador, impermeable a la realitat social que envoltava la Universitat de València. A més adornaven aquell patriotisme amb un militarisme fervorós. I ara un tast exemplar:

Tampoc trobaren lloc els sentiments regionalistes en la Unión Escolar. Com en la resta de les seues manifestacions, en aquesta societat els estudiants es mostraren com a fervents patriotes espanyols, i així ho expressaren el novembre de 1905, després de l’assalt de l’exèrcit a les redaccions dels periòdics catalanistes de Barcelona Cu-cut! i La Veu de Catalunya, que havia desembocat en enfrontaments entre estudiants catalanistes i espanyolistes. Amb aquests darrers es va alinear la Unión Escolar valenciana, el president de la qual, Rafael Vilar Fiol, convocà una reunió en la que blasmà la conducta dels catalanistes. Tot seguit, els escolars organitzaren una manifestació, encapçalada per la bandera nacional. Donant vivas a Espanya i a l’exèrcit, es dirigiren al Casino Militar i a la Capitania General per a mostrar el seu suport a la classe militar.¹²

Per a completar aquell panorama gloriós cal fer esment de l’opressió contra les dones: sistemàtica, quotidiana, descarada. Amb la segregació efectiva dels individus femenins, amb la denigració constant de les persones dones, amb la seua exclusió del joc social dominant, formal, seriós. Elles restaven condemnades, reduïdes a la infantilització, víctimes de la condescendència dels seus tutors (potser carcellers seria més ajustat). Vegemne un exemple. En els anys huitantes del segle XIX hi hagué una Academia de la Juventud Católica. Disposava de socis honorífics, protectors, i els acadèmics, que n’eren els principals. Aquests havien de tindre una edat entre 15 i 50 anys, a més de «ser catòlic, apostòlic i romà, en creença i costums, admetent i rebutjant incondicionalment tot allò que admeta i rebutge la Santa Seu». Entre els avantatges que oferia la societat hi havia la concessió del Pontífex de 100 dies d’indulgència per cada assistència a una sessió seua. I les dones?

Les dones no podien ser més que sòcies protectores de l’Academia, i únicament podien assistir a les sessions acadèmiques extraordinàries mitjançant invitació expressa. Podien presentar només treballs de caràcter literari en la societat, però sempre amb el permís previ de la junta i a través d’un soci masculí, qui seria l’encarregat de llegir l’aportació davant dels altres socis.¹³

Encara un altre exemple, i en la part en què aquesta dona intel·ligent i forta aconseguí esdevenir excepció, molt més digna de la nostra celebració i homenatge. Manuela Solís i Claràs (València 1862-1910) fou la primera dona que obtingué la llicenciatura en Medicina per la Universitat de València. Filla de Prudencio Solís, professor i director de l’Escola Normal, i Manuela de Claràs López de Haro. El suport del pare a les seues inquietuds intel·lectuals va facilitar la tramitació del permís especial que calia a les dones per tal d’estudiar el batxillerat. En acabant passà a la Universitat aprofitant un buit legal: no es prohibia expressament que les dones cursaren estudis superiors. Els resultava tan inconcebible que se’ls va passar especificar legalment la persecució. Després de Barcelona, València fou la segona universitat del Regne d’Espanya que acceptà estudiantes. Encara que no li permeteren assistir a les classes fins al penúltim curs. Es llicencià l’any 1889, tots els seus estudis obtingueren la qualificació d’excel·lent. Especialitzar-se i exercir fou el següent desafiament, que la revista Siglo Médico valorava així: «La dona ni pot ni ha d’exercir les diverses professions de l’home (...), no cedim mai davant els seus afalagadors cants de sirena (...), aviat vindrien a quedar-se amb tota la casa». A banda de tres voltes mare fou una eminent ginecòloga, que investigà i exercí a València, Madrid i París, i publica el 1907 el llibre Higiene del embarazo y de la primera infancia, prologat elogiosament per Ramón y Cajal.

1.B. PRIMERES PULSIONS DEL VALENCIANISME UNIVERSITARI

A banda de la dualitat entre la dreta i l’esquerra de l’arc ideològic, amb el frec a frec principal entre les tendències liberals i els grups catòlics que passaren a l’ofensiva a partir de l’encíclica Rerum Novarum (1891), un altre sentiment, el valencianista, també atragué alguns estudiants. De primeres responia a impulsos quasi privats, sense ressò a les aules i amb objectius modestos que evitaven qüestionar les estructures polítiques vigents. Més endavant i a poc a poc, les iniciatives valencianistes afermaran el seu discurs i guanyaran desimboltura. Durant l’últim quart del segle XIX el valencianisme estigué identificat amb Lo Rat-Penat. Aquesta societat aplegava l’obra de la Renaixença valenciana, encapçalada per Teodor Llorente, que quedava com a referent del moviment després d’haver derrotat el corrent defensat per Constantí Llombart. Hi participaren universitaris valencians com ara Vicent Blasco Ibáñez, F. Martí Grajales, Vicent Almela, F. Burgos Formentí, M. González Martí... Però com recorda també Perales Birlanga¹⁴ cal tindre’n presents les limitacions:

La concepció triomfant de valencianisme no comportava cap contingut polític, no es constituïa en nacionalisme. Reduït pràcticament a una qüestió literària, que tenia com a màxima expressió la celebració anual dels Jocs Florals, i a un cert romanticisme històric, a València, el 1900, amb penes pot trobar-se, com a molt, un regionalisme lleu. És el «valencianismo bien entendido» de la burgesia encapçalada per Teodor Llorente, un valencianisme poètic.

No cap esperar en aquest ambient un comportament diferent per part dels escolars. «Buenos españoles» que no havien dubtat a manifestar-se per la defensa de l’honor d’Espanya, fins i tot amb cert bel·licisme, els universitaris valencians no havien donat senyal del mínim sentiment cap a un nacionalisme valencià, que tampoc s’havia desenvolupat en la resta de la societat.

La indiferència, i inclús el rebuig, respecte al nacionalisme es mostra més evident si la comparem amb el cas dels seus companys catalans.

La relació de la universitat amb el valencianisme era, doncs, inexistent. Encara que alguns dels més destacats noms del corrent valencianista havien passat per la universitat, com ara Faustí Barberà i Martí, llicenciat en Medicina en 1875 i president de Valencia Nova, societat escindida de Lo Rat-Penat el 1904, o de la participació personal d’alguns en Lo Rat-Penat, no hi havia projecció a la universitat ni des d’allí. Valencia Nova pretenia trencar amb la suavitat de les postures de Lo Rat-Penat i atragué els elements de la joventut partidaris de postures més radicals. El seu funcionament no mostrà aquell contrast, el pes de la Renaixença entre els dirigents els separava massa de les expectatives dels joves. Aquest allunyament provocà una nova escissió, amb el naixement de la Joventut Valencianista (JV) el 1908, impulsada pel recent llicenciat en Dret Eduard Martínez Ferrando, i amb pes juvenil i presència universitària (Manuel de Espinosa Ventura, Josep Garcia Conejos, S. Ferrandis Luna). La dissolució arribà el 1910, però reprengué l’activitat amb la refundació del 1914. L’impuls vingué dels valencianistes residents a Barcelona, que crearen una Joventut Valencianista de Barcelona des de la que reprengué l’activitat al País Valencià. S’hi afegiren estudiants de noves promocions, com J.M. Zapater o Francesc Puig Espert.¹⁵ Junt amb una vintena d’altres grups juvenils regionalistes, la JV formà Germania Valenciana, que el 1915 s’afegí al projecte de l’Aplec del Puig, encapçalat per Lo Rat-Penat.

La JV aconseguí una altra fita notable en l’avanç i la maduració del discurs valencianista i la reivindicació de l’autogovern quan, el 1918, proclamaren la Declaració Valencianista:¹⁶ «La personalitat valenciana existix. Heus ací la nostra primera afirmació», diu en la base primera. I aquest n’és el primer pas de tot, el primer graó de l’escala, que ja es veurà si et fa arribar al cel o pegar-te un bac. La versió resumida publicada a La Correspondencia de Valencia el 14 de novembre de 1918 presenta aquest punt en segon lloc: «Esta personalitat, per el fet de la seua existencia i per la voluntat dels seus components, te dret a constituir un Estat amb el poder de donar-se ell mateix la seua forma i constitució. Esta es la fonamental reivindicació valencianista». La versió extensa d’aquest punt explica que «Espanya, no es cansarem mai de repetir-ho, en el rigurós sentit de la paraula, no és una Nació, és tan sols un Estat. Creu el Nacionalisme que comprén quatre nuclis racials: el galaic-portugués, el bascnavarrés, el castellà i el nostre, integrat per Catalunya, Mallorca i València. Estos nuclis vénen determinats per les llengües respectives, diversificades en formes dialectals». Al tercer punt diu: «Reconeixem la compatibilitat del Estat Valenciá i la seua convivencia amb les demés regions i nacionalitats ibériques dins d’una Federació Espanyola ó Ibérica», a més de reclamar l’oficialitat del valencià i del castellà per la doble realitat lingüística de les nostres comarques. Fins que el huité i darrer afirmava: «El Estat Valenciá podrá mancomunar-se, per a fins concrets, amb altres Estats de la Federació, si hu estima convinent, conservant íntegra la seua personalitat». Els autors de les bases que conformen la Declaració Valencianista foren Eduard Martínez Sabater, Ignasi Villalonga Villalba, Josep Garcia Conejos, Eduard Martínez Ferrando, Pasqual Asins Lerma, Salvador Ferrandis Luna, Maximilià Thous Orts i Lluís Cebrian Ibor.

La revista Pàtria Nova servia a la JV per a expressar idees i activitats. Hi participaven l’estudiant de Dret E. Martínez Sabater com a col·laborador artístic i literari, i F. Puig Espert, que reflexionava sobre el tema de la universitat des d’una perspectiva valencianista, i dedicà els seus escrits a reclamar una valencianització de l’ensenyament. Alguns membres de JV també participaren a la Joventut Nacionalista Republicana, que seguia el pensament polític de Rafael Trullenque i pretenia pressionar la Unión Republicana, partit blasquista, que rebutjava el nacionalisme.

Una altra entitat destacable fou l’Acadèmia Valencianista del Centro Escolar y Mercantil (CEM).¹⁷ El CEM fou creat l’any 1911 pel jesuïta José Conejos (per això es coneixia com «la conejera»), per tal d’estendre l’influx de la Companyia entre els estudiants més enllà del batxillerat, especialment adreçat «a les classes directores». Donaven preferència a la formació de grups dirigents abans que professionals. Amb el fi d’evitar el fracàs experimentat per l’Academia de la Juventud Católica i assolir major èxit en la seua labor educativa, el Centro substituïa el dirigisme per un major protagonisme escolar. Un esperit d’autoeducació que s’hi reflectia en una notòria autonomia dels joves, pel suport a les iniciatives dels membres del centre. Dins del moviment catòlic (més aviat catolicista) tingueren les seues desconfiances amb la Juventud Católica Española (JCE, des del 1923) que pretenia unificar i dirigir en una estructura comuna tot aquest moviment, dins l’Acción Católica (a partir de la iniciativa de l’Asociación Católica Nacional de Propagandistas).

La direcció dels jesuïtes i les facilitats i mitjans que oferia el CEM asseguraven una continuïtat més enllà dels canvis generacionals d’estudiants. Hi acollia diverses «acadèmies», que eren reunions d’estudiants que seguien el model tradicional dels ateneus i altres societats homòlogues per a la discussió i l’estudi. A banda de la valencianista n’hi havia d’Indústria, de Dret, de Medicina, d’Economia Social, de Declamació, Ciclista i d’altres esportives. L’Acadèmia Valencianista del CEM aparegué el gener de 1912, al començament del CEM, sobre la base d’una altra de l’acadèmia Calatrava. Com en altres societats valencianistes, la principal activitat foren les conferències sobre temes de la història de l’antic regne (Sant Vicent Ferrer, la Taula de Canvis, Jaume I, etc.), a més d’organitzar visites a destacats monuments de la ciutat, «entre els quals els gòtics, i en especial la Llotja de la Seda, ocuparen sempre un lloc destacat com a símbol del brillant passat. També les excursions s’integraven en la seua agenda, ja que posava en contacte els participants amb paisatges força vinculats a la història i la identitat pròpia».¹⁸ I la literatura continuava sent una expressió principal per a cultivar aquest sentiment. La revista de la congregació, Oro de ley, incloïa alguna d’aquestes composicions, i els poemes de José Zaragoza arribaren a publicar-se (Estrofes íntimes, 1916) en la col·lecció «Poetes valencians contemporanis» de l’Agrupació Pro-poesia Valenciana.

També mamprengueren activitats que pretenien afavorir el valencianisme en la societat, com ara premis als millors monuments fallers, al millor xiquet dels que actuaven als miracles de Sant Vicent, dins dels Jocs Florals, o miraven de potenciar l’ús del valencià i l’estudi de la ciutat de València. Si bé afirmaven que: «Els regionalistes católics som els únics que sustentém l’ideal regionaliste en tota sa plenitut. Per asó tenim que aspirar a ser els adalits més decidits i entusiastes, i els qu’en més constancia i ardor treballen per la causa regionalista», estaven oberts a treballar amb altres societats valencianistes no catòliques. Perquè l’objectiu comú del valencianisme recomanava la col·laboració: «...que lo qu’interessa es despertar la dormida conciencia de la personalitat valenciana, i que per a d’asó devém unirmos tots els valencianistes, tant els que son católics com els que no hu siguen, sense recéls ni suspicacies».¹⁹

L’any 1916, al seu homenatge a la Mare de Déu dels Desemparats, convidaren i hi acudiren la Joventut Valencianista i el Centre Valencianista del Pilar. L’any següent s’hi afegí Poble Valencià. Seguien la línia lingüística del pare Fullana i la seua Gramàtica elemental de lléngua valenciana. Respecte a això, Perales diu:²⁰ «Com la postura lingüística del pare Fullana, la de l’Acadèmia també fou de difícil definició i una mica errant, ja que alhora se va subscriure al Bolletí del Diccionari de la llengua catalana, d’Antoni Maria Alcover, qui visità personalment l’Acadèmia, i establí relacions amb Nostra Parla, societat que reunia elements de Catalunya, Rosselló, Balears i València». Aquesta societat, l’Acadèmia Valencianista del CEM, rebutjava l’origen català de la llengua, però no que fóra una única i comuna per als diferents territoris catalans de nord i sud, valencians i balears: «En cuant a la llengua, no podem negar que la valenciana i la catalana son las mateixas». Reivindicaven un origen ibèric de la llengua comuna, indefinit o confús, anterior a les conquestes del rei En Jaume: «Catalunya i Valencia formen, pues, una unitat filológica i étnica desde molt avans que comensaren a ser coneguts els noms de Catalunya i de catalans»: Des d’ací rebutjaven el pancatalanisme, puix que «Catalunya i Valencia» serien regions «estretament unides entre sí per l’historia i per la llengua, pero son distintes i son espanyoles». Això no impedia mantindre relacions amb els nacionalistes catalans que visitaren València el 1917 i el 1918. En acabar la Guerra Mundial i publicats els punts Wilson per al reconeixement de les noves nacions europees, l’Acadèmia es definí com a regionalista inspirada i dirigida sempre per les doctrines de la Santa Església catòlica, i assumia que el territori valencià estava dividit lingüísticament, sense que cap de les parts s’imposara.

A partir del 1926, reviscola amb la publicació de la revista Cultura Valenciana, el seu òrgan imprés propi. Hi publicaven articles històrics i reportatges sobre excursions i visites. El consell de redacció estava presidit per Josep Maria Giménez Fayos, que representava la continuïtat amb la generació fundadora de l’Acadèmia. La resta eren estudiants de les facultats de Dret i Filosofia, inclòs Joan Beneyto i molts altres membres de la junta de govern de l’Acadèmia Valencianista. Però la revista tenia una llista de col·laboradors que arribava a les 43 persones, entre els que hi havia Lluís Cebrián Mezquita, Lluís Fullana, Nicolau Primitiu Gómez Serrano, Teodor Llorente i Falcó, Josep Rodrigo Pertegàs, Josep Sanchis Sivera, Carles Sarthou Carreres o Leopoldo Trénor. També per la dreta ideològica hi ha notícia de la presència d’un Grupo Escolar Legitimista en la fundació de Germania Valenciana, en maig de 1915, grup que tornarà a aparéixer el 1919 en la creació d’un front d’estudiants nacionalistes.

Un grup d’estudiants valencianistes no compartí les postures de l’Acadèmia Valencianista del CEM i optaren per la creació d’una Agrupació Escolar Nacionalista (AEN). Tenen el seu origen el gener de 1918, en les sessions d’una Agrupació Escolar Valencianista, en la que hi ha el Vicent Tomàs i Martí.²¹ Amb el nom definitiu funcionaren des de gener de 1919. Empraven com a himne Lo crit de redempció, i compartien la seu de la Unió Regionalista Valenciana (coneguda com la Unió Valencianista), potser perquè en constituïen les joventuts. «Junt amb la Joventut Valencianista la Unió havia reivindicat un estat valencià dins de la federació ibèrica».²² La Correspondencia de Valencia, era el diari d’aquest grup polític dirigit per Maximilià Thous i Orts, i allí escrivia l’estudiant Tomàs i Martí. El 5 de juliol de 1918 hi publicava: «Ja no vivim el sentir dels altres, sinó el nostre propi (...) aspirem, no a viure de concepció prestada, sinó a ser eix».²³ L’AEN, presidida per Vicent Guaita, aplegava alumnes de Magisteri (com Maximilià Thous Llorens), de Comerç, d’Arts i Oficis, i de les facultats universitàries, almenys de Medicina (Joaquim Calap, Joan Lledó) i de Ciències (Salvador Giner). El secretari Vicent Tomàs i Martí, havia estudiat Medicina a Barcelona el curs 1917-18 i es va llicenciar a València el 1923.

El diari Las Provincias del 10 de febrer de 1919 dóna notícia del «Míting d’afirmació valencianista»·organitzat per l’AEN, al que acudiren l’Asociación Libre de Estudiantes Valencianos, l’Agrupació Escolar Legitimista, la Joventut Republicana Nacionalista, i el director del diari El Pueblo Agrario. S’hi aprovaren, entre altres, les següents conclusions: «Reconeiximent del fet de la personalitat valenciana. / Concessió, per lo tant, de la Autonomía més amplia que li corresponga. / Cooficialitat dels idiomes valencià i castellà. / Volem la més amplia autonomía universitaria i el lliure us de la llengua valenciana en les aules». En acabar, conta Perales:²⁴ «Marxaren tots cantant l’himne valencianista a lliurar al governador les conclusions. Tanmateix, aquest es negà a acceptar-les si no eren traduïdes al castellà, com finalment feu el president del mitin». L’AEN era fidel al seu doble esperit, escolar i nacionalista, i consideraven que «la tutela estatal era una rèmora per al desenvolupament de la universitat i que ‘la prosperitat d’aquesta correspon a l’esplendor del poble valencià’». Participà junt amb JV i la Joventut Nacionalista i Legitimista de València en la celebració del 9 d’octubre de 1922. El 1924 un representant de l’AEN era vocal net de la junta de JV. L’herència de l’Agrupació Escolar Nacionalista no es perdé, amb l’adveniment de la República visqué en l’Agrupació Valencianista Republicana, en la que militaren molts dels que de joves havien format l’AEN.

1.C. REFORÇAMENT IDEOLÒGIC I COMBATIVITAT SOCIAL

El 1919 el ministre Silió aprova reformes legislatives que admetien l’autonomia universitària i reservaven a l’estudiantat un reconeixement oficial i un lloc en el govern de les universitats. A partir d’això apareix una nova generació d’associacions. Les que perdurarien foren les que apostaven per la separació ideològica de l’alumnat. Noves agrupacions que arreplegaren l’herència d’experimentació sobre associacionisme, premsa escolar i capacitat de mobilització, reunides en societats més modernes, de llarga durada, major ambició i activitats múltiples lligades per un rerefons ideològic comú. Ara bé, la reforma obligava els estudiants a organitzar-se d’una manera específica per tal d’aconseguir veu i vot al claustre. Els nous estatuts de la Universitat de València foren aprovats pel ministre Silió el 9 de setembre de 1921. L’article 11 reconeixia les associacions d’estudiants entre els òrgans i organismes que integraven la Universitat. Calia complir quatre requisits per a assolir aquest reconeixement (art. 16): estar legalment constituïda; formada exclusivament per alumnes o antics alumnes; que els seus fins foren culturals educatius o d’acció universitària; i que els seus estatuts estigueren aprovats per la comissió executiva de la Universitat. Arreplegaven així bona part de les idees que el catedràtic de Medicina Adolfo Gil y Morte exposava en el discurs d’obertura del curs 1920-1921, favorable a cedir protagonisme als escolars en el govern universitari i per la potenciació de les associacions d’estudiants.²⁵ Trobe que resulta interessant i valuós reproduir algunes de les paraules de Gil y Morte, per la claredat i contundència de la seua opinió integradora de l’acció de l’estudiantat:

la Universitat no mereixerà aquest nom mentre no dignifique els estudiants i els alce al nivell que ocupen els professors, o, millor dit, mentre no done als escolars tota classe de facilitats per tal que ells, pel seu propi esforç i sentint que els mestres els fan costat, s’aixequen als rangs més alts que atorga la consideració social. Per a aconseguir aquest objectiu s’ha de produir en els alumnes la sensació que la Universitat és casa seua, que no hi ha en ella res que puga ser-los indiferent, i que estan facultats i fins i tot obligats a compartir amb els professors, en verdadera comunitat fraternal, el govern dels interessos materials i morals de l’ensenyament.²⁶

De llavors són l’Asociación Libre de Estudiantes Universitarios i la Federación Valenciana de Estudiantes Católicos (que tenia com a finalitats principals la millora moral i la formació de patriotes –espanyols– catòlics), integrada en la Confederación Nacional de Estudiantes Católicos (les dones hi quedaven segregades en la Federación Nacional Católica Femenina de Estudiantes). A banda de l’Agrupació Escolar Nacionalista, i més endavant la Federación Unitaria de Estudiantes (FUE) que assumiria un paper cabdal en el procés. La pugna per la representació escolar, entesa com a absoluta i excloent d’altres alternatives, seria una batalla mantinguda fins a la guerra del 36. Un exemple pot ajudar a fer-nos-en una idea. Els catòlics miraren d’entrar en la representació espanyola del Congrés Internacional d’Estudiants que el 1921 se celebrà a Praga. La Unión Nacional de Estudiantes de España (sense implantació a València), membre titular i fundador de la Confederació Internacional d’Estudiants (CIE, organitzadora de l’esdeveniment), trià quatre representants propis. Representants dels catòlics es presentaren a Praga amb l’objectiu de ser reconeguts i integrats al Congrés. En no aconseguir el seu objectiu, adreçaren crítiques enceses contra les hipotètiques associacions «neutres» espanyoles i també contra la mateixa CIE: «Com a mostra de la perversitat del moviment escolar internacional de la CIE citaven qüestions com ara que els llocs on se celebraven aquestes trobades eren “ciutats d’un decidit matís lliure”, i que les delegacions eren “sempre representacions d’entitats influï-des per organismes d’ensenyament lliurepensadors”».²⁷

El 13 de setembre de 1923 s’esdevé el colp d’estat de Miguel Primo de Rivera i la junta militar al regne d’Espanya. La xarxa d’associacions catòliques aconsegueixen el reconeixement com a associacions «professionals» i representants de l’estudiantat general. El 1924 el dictador provà de basar la formació d’una Juventud Patriótica (joventuts del seu projecte de partit únic, la Unión Patriótica) en les associacions oficials d’estudiants. Alguns dels representants estudiantils no acudiren i la resta, en veure les intencions del govern, abandonaren la reunió. A partir d’aquell moment comença una consciència d’alternativa i de lluita contra la dictadura reaccionària que erosionarà pregonament aquell règim.

L’any 1925 els dirigents del moviment estudiantil decidiren que havien de mantindre separades les associacions professionals de la lluita ideològica. Això no volia dir renunciar a l’activitat política, sinó la creació d’una societat que treballaria ja clarament en el terreny polític i enfront del clericalisme. Sorgia així la Unión Liberal de Estudiantes. Emilio González López es declarà autor de la idea, i en les seues memòries n’explicava l’estratègia: «(...) era menester crear amb tota urgència una organització que admetera en tots els seus termes la lluita contra el clericalisme i portara la qüestió al seu vertader terreny, ço és, allunyar de la contesa estudiantil les Associacions oficials, contra les que mamprenien els catòlics, i combatre’ls per mitjà de la Unión Liberal de Estudiantes que, com ells, tenia una finalitat política i, per tant, admetia la lluita en eixe camp. (...) La neutralitat de les Associacions oficials (...) feia que molts estudiants de creences catòliques, però no reaccionaris en política, formaren en les files de les Associacions oficials en comptes de fer-ho en les de la Confederación de Estudiantes Católicos».²⁸ El curs 1925-26 sorgiren les Agrupaciones Profesionales de Estudiantes (APE), evolucions de les diferents associacions oficials de les diferents facultats. La unió d’aquestes societats el curs 1926-27 donà lloc al naixement de la Federación Universitaria, aviat Federación Universitaria de Estudiantes (FUE). A València, el febrer de 1930, a partir de la visita del militant estudiantil Sbert que tornava del seu desterro, es constituïren diferents juntes de les associacions professionals d’estudiants (APE). El 1931 quedà constituïda la Cámara Federal Escolar Valenciana. La FUE es definí com a federal i liberal, i el contingut social de la qual imposava a la universitat i als universitaris una missió més transcendent que la de formar professionals.

La primera junta de l’APE de Filosofia i Lletres, aprofita per a veure la participació de dones (en una Facultat en la que tradicionalment assistien en un percentatge més nombrós), com ara Amàlia Martínez Iborra i Carme Domingo, i també la implicació de molts dels membres d’Acció Cultural Valenciana (ACV), també actius dins la FUE. El president d’aquella APE era Francesc Bañón, també tresorer en ACV, amb Josep Llavador i Manuel Sanchis Guarner, tots dos d’ACV, foren els delegats de l’APE de Filosofia i Lletres de la Universitat de València al congrés de la FUE celebrat a Madrid el novembre de 1931. Altres dels que treballaren per constituir aquella APE foren San Valero i Flétxer, segons indica Gonçal Castelló en les seues memòries.²⁹ I des de la perspectiva de la seua tendència comunista, diu sobre M. Sanchis Guarner: «Admirava en ell la seua constant utilització de la nostra llengua, cosa que a mi en el fons m’agradava. Sí que recorde que va vindre al primer Congrés de la FUE que es va fer a Madrid l’any 1931, i, malgrat militar en el valencianisme, sempre el vaig considerar un fuista ferm i segur, pertanyia al petit grup que reclamava un to universitari al valencianisme cultural i una major dedicació de la Universitat a la cultura autòctona». Si bé la FUE estava més a prop de tolerar que de compartir el valencianisme, també rebia les influències dels seus membres d’ACV, sobretot mitjançant l’acció d’aquesta APE, que a la tardor de 1930 assumia: «Companys. Opinant que la nostra cultura ens deu d’ésser ensenyada per la nostra Universitat en la nostra llengua, vos proposem als estudiants associats professionalment que es desvieu –altra volta– del camí oficial i adopteu el nostre idioma com a oficial per a tractar de les nostres coses».³⁰ Avant se’n feia ressò elogiosament: «L’Associació Professional d’Estudiants de Filosofia i Lletres ha aprovat en la Junta General celebrada hui la oficialitat del valencià i la tolerància de la llengua castellana. Felicitem als cívics escolars per este nou avanç de llibertat i justícia» («L’Universitat», Avant, 7, 25-X-1930). L’actuació dels membres d’ACV dins de l’APE de Filosofia i Lletres era condescendent i gens maximalista, en comparació amb la que mostraven en les pàgines d’Acció Valenciana; però ferma i constant, perquè calia véncer les possibles reticències del públic: «per part de l’alumnat, perquè pocs d’ells atorgaven a la llengua una importància equiparable a la de la resta de les demandes estudiantils, i per part de la majoria del professorat, perquè per la seua procedència forana i la seua formació aliena a tot allò que fóra valencià no s’hi sentia gens identificat».³¹ A més, entre 1930 i 1931 se celebraren «sopars d’universitaris valencians», que servien de trobada entre llicenciats i estudiants valencianistes de la Facultat de Filosofia i Lletres.

Durant el govern de Berenguer, allò que se’n digué la Dictablanda, s’estengueren els enfrontaments entre catòlics i membres de la FUE, que ja resultaren molt intensos amb motiu de la reincorporació d’Unamuno a la seua càtedra, el maig del 1930. Els estudiants de la FUE no assistiren a la inauguració del curs 1930-31 de la Universitat de València, perquè no els permeteren llegir-hi un discurs que havien preparat.³² A més esvalotaren una miqueta i cantaren la Marsellesa. Al dia següent els estudiants celebraren una assemblea en el paranimf, llegiren el seu discurs i criticaren l’Estatut General de l’Ensenyament Universitari. Mostraren el seu rebuig al sistema educatiu i en redactaren un manifest que denunciava la corrupció de la universitat, cosa que provocà un expedient contra els autors que només fou sobresegut per la intervenció de Joan Peset Aleixandre. L’agitació continuà, amb esclats que combinaven el rebuig al govern, els problemes derivats de la coexistència de tres plans d’estudis, els xocs entre estudiants de diferents ideologies i el boicot a la tria de representants. Segons Perales, la «postura dels fueistes contra el règim anava més enllà de qualsevol disposició acadèmica, per a esdevenir un clar enfrontament de concepcions polítiques, en el que els estudiants participaven amb la força que els donava haver eixit victoriosos en les anteriors batalles. Per a culminar la pugna contra la dictadura, la FUE es veié involucrada, mitjançant alguns dels seus membres, en el moviment revolucionari del 15 de desembre».

Després de les sublevacions de Jaca i Cuatro Vientos, vingué l’ordre de tancar les universitats el gener de 1931 i la imposició d’un mes de vacances. La Unión Federal de Estudiantes Hispánicos (UFEH) i amb ella la FUE valenciana, rebutjaren aquestes vacances i continuaren extraoficialment amb les classes. Encara que el rector no els va cedir el paranimf per a realitzar els cursets substitutius, hi comptaren amb la col·laboració d’alguns professors. La convocatòria d’eleccions impedí la represa normal de les classes. A les acaballes de març hi hagué avalots a la Universitat, la «FUE demanà que s’acceptara la dimissió presentada pel rector Zumalacárregui, qui just abans de renunciar com a rector decidia junt al govern suspendre les classes fins a després de les eleccions. Però amb això no es va acabar l’avalot, perquè els estudiants continuaren demanant l’amnistia dels presos polítics».³³ El mateix 13 d’abril, proclamat el triomf de la República, un grup d’estudiants amb la bandera de la FUE i càntics de la Marsellesa i visques a la República, accediren a l’edifici del carrer La Nau, penjaren la seua bandera del balcó del rectorat i llançaren al carrer el retrat d’Alfons XIII. Posteriorment portaren la bandera republicana a la Facultat de Medicina. Les tensions i les bregues havien subvertit el funcionament universitari: encomanats del clima general, en l’alumnat hi hagueren mostres de militarització, i es van crear seccions per a la lluita i una inclinació cap a l’ús de la violència preocupant. El Ministeri d’Instrucció Pública legislaria sobre una matèria tan aliena al seu ideal àmbit com dur armes en les universitats, amb amenaça de prohibició d’estudiar en qualsevol centre oficial.³⁴

Enmig d’aquest ambient el valencianisme no havia desaparegut de les aules universitàries durant la dictadura de Primo de Rivera. La principal manifestació continuava sent l’Acadèmia Valencianista del CEM, que havia recuperat força amb el relleu generacional i l’endegament de Cultura Valenciana. Com Claudio Miralles de Imperial (un dels fundadors de Juventud Monárquica Valenciana) també Joan Beneyto cultivà el seu valencianisme allí, «però donà un gir en unir-se al grup fundador d’Acció Cultural Valenciana».³⁵ I és que cal destacar la fraternitat o si més no convivència que mantenien els valencianistes, més encara en un temps en què les discrepàncies polítiques i ideològiques s’hi traduïen en violència física, una dinàmica que no trobaria fre fins a esclatar la guerra, si més no. En aquesta línia paga la pena parar esment a la revista Acció Valenciana (AV), òrgan d’expressió d’Acció Cultural Valenciana (ACV), creada el 8 de març de 1930 (primer número de la publicació el 15 d’abril de 1930, i el darrer el 15 d’abril de 1931). El nucli original d’ACV eren universitaris actius que connectaven amb les mobilitzacions estudiantils, causades per l’oposició a la dictadura i a les reformes de plans d’estudi de 1926 i 1928. En paraules de Josep Llavador, un dels protagonistes: «En aquells anys, nosaltres ho vivíem tot en primera persona. Estàvem molt conscienciats que calia canviar la societat en què estàvem vivint. El que més ens havia afectat directament havia sigut el pla Callejo, el programa pel qual havien sigut aprovades uns anys enrere unes reformes d’estudis que, entre altres coses, ens havien obligat a estudiar assignatures ja estudiades en anys precedents i a deixar-ne fora d’altres que ens eren prioritàries. Per això i per la República, eixíem al carrer i protestàvem un dia sí i un altre també».³⁶ El grup pretenia una neutralitat política gairebé impossible en aquella època, però que funcionava de declaració d’intencions per a obrir-se a la col·laboració a favor d’un valencianisme integral i integrador. Continua Llavador: «Perquè s’entenga, es pot dir que tots érem de liberals en avant. Dic liberals, en el sentit que hui diem d’esquerres. Els uns més o els altres menys, es pot dir que a tots ens unia un mateix esperit progressista i combatiu. Una altra cosa ben diferent és el camí que cada un va fer després». Tot i aquesta caracterització progressista, això no era impediment perquè la visió del grup estiguera per damunt d’aquesta consideració ideològica dominant, segons ho demostra la bona relació que aleshores mantenia ACV amb el grup de valencianistes més o menys de dreta que s’arreceraven al voltant del Centre Escolar i Mercantil (CEM). Una relació que (...) no solament era fluida, sinó també productiva, com a conseqüència d’una col·laboració mútua. La seua proximitat al carrer de la Nau, la bona biblioteca de què disposava i l’organització de conferències i actes culturals són, segons Llavador, factors «que feien atractiu als nostres ulls aquell centre dels jesuïtes, on col·laboraven molts dels historiadors i erudits que per a nosaltres eren tota una referència».³⁷

Encara que la gran majoria dels fundadors pertanyien també a la FUE, i molts d’ells acabaren militant a l’Agrupació Valencianista Republicana, Acció Valenciana (AV) traslladà un «missatge d’optimisme i afany de rebel·lia que aconseguí congregar al voltant d’un mateix projecte dretes i esquerres, escèptics i creients, vells i joves. Un experiment que fou possible malgrat la dispersió ideològica d’un valencianisme que ja havia començat a escindir-se durant el temps de la dictablanda». D’alguna manera AV també provà un treball de contenció, un exercici de concòrdia que motivava a «treballar València endins per a conscienciar el poble, assentar les bases d’un futur nacional digne i combatre els interessos de partit. Un somni que va ser realitat, en la mesura que la lluita contra la dictadura va permetre aplegar al voltant d’un mateix projecte persones de sensibilitats polítiques tan diverses com Joan Beneyto Pérez, que uns anys més tard es declararia obertament feixista, o Emili Gómez Nadal, que descobriria posteriorment en el marxisme la solució a les seues aspiracions ideològiques».³⁸ O també Vicent Genovés, adherit a posicions de dreta, i Antoni Igual Úbeda, que es decantà cap a posicions d’esquerra i nacionalistes com Nova Germania (deixem de banda evolucions personals posteriors). I això era possible a partir de les tres grans aspiracions que animaven el projecte d’AV, els eixos d’actuació de les seues iniciatives: valencianitzar el poble (dignificació de la llengua, divulgació de la història, excursionisme), modernitzar i valencianitzar la universitat, culturitzar la ciutadania (importància de la lectura, contemplació de l’art, impacte del cinema, encant de la música).

Aquesta segona aspiració els membres d’AV l’expressen amb un compromís ferm amb la modernització, «que per a ells és sinònim de valencianització de la institució de la qual formen part i per a la qual demanen un canvi radical. El caràcter d’una universitat estantissa i classista, l’escassa dotació de les biblioteques, l’absència de llibres en valencià i la manca de recursos, conformen, juntament amb l’escassa, per no dir nul·la, presència de l’ús i estudi del valencià a les seues aules, el conjunt de temes que AV aborda d’una manera aprofundida i reiterada al llarg de les seues pàgines».³⁹ Segons aquesta publicació la «manca de compromís identitari impedia assolir el grau de modernitat de l’Europa de les Nacions». Passava llavors i encara manté la validesa; la modernitat doncs passava per «la necessitat de garantir la formació valencianista adequada d’uns joves universitaris capaços de lluitar contra l’acció d’un centralisme aculturador de l’Estat. Aquest centralisme, traslladat als plans educatius, és qualificat pel periòdic com a absurd i propi d’un genocidi cultural en tota regla». Sobre la incorporació del valencià a l’ensenyament, feren una enquesta entre un grup de catedràtics, amb resultats ben pobres. «Tot i esdevenir en general favorable a una incorporació progressiva de la llengua i dels anomenats “estudis valencians”», aquests acadèmics es manifestaven contraris a l’ús del valencià en els nivells educatius superiors a l’ensenyament primari, amb l’excepció honorable de Lluís Pericot (que responia: «Em sembla evident que per a poguer-se nomenar valenciana una cultura, ha d’ésser conreada en la llengua dels valencians», AV, 14, 1-XI-1930).⁴⁰

És cosa evident i ben natural (fora dels plantejaments capciosos promoguts pels dominadors o opressors), però per a esmunyir reduccionismes insistents, recordarem que la nostra llengua no era l’única reivindicació d’aquest grup eminentment juvenil. Simplement és un tema bàsic, previ, necessari per a l’expressió, i per tant poc neutre quan et pretenen tornar mut. Com explica Vallés: «Imbuïts d’una concepció higienista i dels ideals de la Institución Libre de Enseñanza, AV va tractar de denunciar obertament les mancances més notòries d’una universitat que, com a institució, romania impassible davant de les condicions deficients en què es portava endavant l’educació. La manca de calefacció, l’escàs condicionament de les aules i els pocs recursos per a poder investigar com calia, eren algunes de les qüestions que plantejaren en aquest sentit. Amb una altra pretensió, AV també reclamava un altre canvi no tan material, però igualment tangible, que havia de consistir a fomentar el compromís de la universitat envers la societat que l’acollia. Un compromís que, de moment, semblava més aviat inexistent i amb poques perspectives de manifestar-se. Era aquesta l’altra gran demanda amb la qual els membres del periòdic pretenien transformar la universitat, que consideraven que s’havia convertit només en una “fàbrica” d’expedir títols».⁴¹ Per a la inauguració del curs 1930-1931 proposaven «un canvi total de la institució universitària, per considerar-la classista, estantissa i incapaç de resoldre els problemes d’una excessiva burocratització». I la transformació havia de passar per potenciar dues actuacions bàsiques de la universitat: «la seua funció social i el paper de centre difusor de cultura més enllà de l’àmbit acadèmic». Per cert, que una volta descartada (per desinterés, incompetència o incomparecència) la implicació del claustre de professors, conceben aquesta transformació com «una revolució de baix cap amunt, i no a l’inrevés».

Acció Valenciana es proposava endreçar la marxa de la Universitat i fer-la valenciana, jove i europea. Així, convertien la cultura en un eufemisme per a poder parlar de política, encara que no els estalviava els problemes amb la censura. Els membres d’ACV procedien en general de la burgesia mitjana i petita que des dels darrers anys vint s’incorporava a la universitat al ritme del creixement de les classes mitjanes, en una ciutat que «transformava a poc a poc la seua fesomia urbana i social. Pel que fa a la seua procedència geogràfica, es pot dir que pràcticament la majoria havien nascut a València, una ciutat que aleshores ja havia superat la xifra de 320.195 habitants, dels quals el 54% aproximadament tenia menys de trenta anys».⁴²

Pel que feia a la política d’àmbit estatal, el principal objectiu d’AV era denunciar, d’una banda, el caràcter caduc d’una dictadura que amb les seues mesures coercitives havia prohibit i entrebancat l’ús de la llengua, i de l’altra, la falta de finançament estatal que patia el País Valencià. Pel vessant internacional, les seues inquietuds s’orientaven cap als temes reivindicatius vinculats amb el nacionalisme, «com ara el debat sobre la petició del reconeixement del català davant de la Societat de nacions o la informació que es dóna sobre el Congrés Europeu de Minories Nacionals».⁴³ Respecte a la política d’àmbit local, denunciaven de manera general, la demagògia de la major part dels partits polítics respecte al redreçament del valencianisme, i en particular, el compromís insuficient de l’Ajuntament i la Diputació en la defensa dels interessos dels valencians. I com recordava dècades després Sanchis Guarner, un dels deu universitaris que constituïren ACV, assumiren el lideratge d’un redreçament valencià modern i europeu: «Un decidit afany de superació presideix l’activitat valencianista d’aleshores. (...) No és, doncs, estrany que, en aquell ambient delerós de rigor, sorgís l’any 1930 el nucli jovenívol d’Acció Cultural Valenciana (...) que preteníem de continuar la brillant tradició dels erudits valencians, però emmarcada dins la Universitat i expressada sistemàticament en llengua autòctona».⁴⁴ Acció Valenciana llegava un testimoni de constància i atreviment d’uns joves que pretenien esdevenir punta de llança de la seua societat. «Vocació d’un nacionalisme agosarat que, si bé no va arribar ni de bon tros al cim de les seues pretensions, sí que va contribuir, en la mesura de les possibilitats, a debatre i posar damunt de la taula temes que, en els anys següents, esdevindrien determinants en la consecució d’alguns guanys, com ara les Normes del 32 o les diverses campanyes que conduïren a l’aprovació de l’Avantprojecte d’Estatut de juliol de 1931».⁴⁵

Finalment «la immediatesa d’un present polititzat acabarà imposant-se» al «projecte plural i apolític que havien engegat feia un any». Fins al punt que unes setmanes després de les eleccions municipals que provocaren la irrupció de la 2a República Espanyola alguns exaltats cremaren convents a la ciutat de València i fins i tot assaltaren un edifici tan emblemàtic per al valencianisme de dreta com el Centre Escolar i Mercantil (CEM), la plataforma cultural del jesuïtes que des del 1926 publicava la revista bimestral Cultura Valenciana. Uns mesos després, Francesc Carreres encara reclamava, en nom d’ACV («La data del 9 d’octubre», El Poble Valencià, 14, 10-XI-1931), el manteniment de la tasca necessària de deixondir el poble: «“Que els valencianistes es repartixquen per els pobles de la nostra terra, que facen propaganda, que ensenyen als valencians que no hi ha ningú –encara que siga amb qualsevol pretexte– que ens puga negar la nostra llibertat”. Es tancava així el cercle de l’aventura d’ACV i el seu periòdic, AV. La fi d’una aventura que (...) va deixar els seus protagonistes amb un sabor agredolç: ara dolç, perquè se sentien satisfets del treball que havien fet a contracorrent al llarg de tot un any, ara agre, perquè constataven que tot havia canviat per a no canviar res».⁴⁶

La FUE havia destacat en la caiguda de la dictadura i de la monarquia. «Per això en arribar el nou sistema polític serien recompensats, mentre que els seus companys catòlics veien empitjorar notablement les condicions avantatjoses que havien gaudit els anys anteriors».⁴⁷ Encara que la inestabilitat dels governs republicans i els seus canvis repercutirien en els equilibris estudiantils. El protagonisme de l’enfrontament, que durant la segona república assoleix fites màximes, seria per a la FREC i la FUE. L’Asociación Universitaria Socialista i l’Agrupación Escolar Tradicionalista no aconseguien massa ressò entre l’estudiantat, i els valencianistes miraven de mantindre la distància amb aquella lluita, massa febles per a entrar-hi. Reprenem la narració dels fets universitaris en la proclamació de la república. Els estudiants republicans prengueren possessió dels locals universitaris el mateix dia que la monarquia s’afonava i feren assemblea general en l’edifici de La Nau, que proclamà una junta constituïda per la directiva de la FUE i els presidents de les diverses APE. «Les seues primeres decisions foren rebutjar les autoritats acadèmiques com a braços de la dictadura i assumir el govern universitari, reprendre tan prompte com fóra possible les classes i demanar l’alliberament dels presoners polítics. Aquella nit, alguns estudiants dormiren en les facultats, per tal de custodiar-les. Aquestes demandes foren transmeses a la junta republicana com a exigències per a lliurar el control de la universitat junt amb les conclusions aprovades en el congrés d’abril de 1930: l’autonomia universitària, l’obertura de la universitat a tots els ciutadans, la renovació de les seues directives, la millora de la dotació i la participació dels alumnes en el govern i l’administració».⁴⁸ El govern acceptà la destitució de les autoritats acadèmiques i decidí la creació d’una junta provisional per a omplir-ne el buit, formada per professors i alumnes, un de cada facultat i designats per la FUE. El 18 d’abril s’hi celebrà l’elecció democràtica del nou rector, i llavors cediren els estudiants el control de la universitat. Poc després atorgaven a la FUE la representació oficial de l’estudiantat en les juntes de facultat. Malgrat la designació com a única associació oficial, la pretensió de reunir a tota la classe escolar dins l’organització era, naturalment, fictícia.⁴⁹

«L’oposició als privilegis de la FUE continuà el 1932, amb la convocatòria de vaga i de nou amb l’assalt dels seus locals a la universitat».⁵⁰ Els catòlics es reuniren amb el rector i acordaren una assemblea d’estudiants. Els representants de la FUE estaven disposats «a reunir-se amb els catòlics per a tractar sobre la seua integració, i la dels anomenats independents, en la FUE, però mai per a negociar el tema de la legitimitat de la representació en els claustres ni el reconeixement de cap associació escolar de caràcter religiós o polític». Finalment els representants de la FUE no acudiren a l’assemblea, els catòlics tornaren a reclamar davant del rector la seua demanda de representació democràtica i proporcional, i la possibilitat de conciliació s’esvaí. Així, «els enfrontaments físics entre ambdues societats continuaren, i el 15 de febrer els catòlics forçaren les portes del paranimf i arrencaren les teles que cobrien la imatge de la Puríssima». No a tot arreu era exactament igual: «Barcelona es va distanciar de la resta d’universitats quan, l’abril del 32, la FUE catalana es dissolgué i donà immediatament lloc a la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya (FNEC), que renunciava a més a més al monopoli escolar». L’accés al govern de la dreta la tardor del 1934 canviaria molt la situació, amb la supressió de la representació de la FUE en els claustres, la prohibició de reunions que no tingueren una finalitat exclusivament científica i el tancament dels locals que no tingueren el mateix caràcter, ordenats pel ministre Villalobos.

A favor de la FUE cal recordar el seu voluntarisme social destacat, ja que per primera volta les activitats d’una associació d’estudiants no estigueren limitades a les seues pròpies qüestions: «la FUE valenciana mamprengué una tasca de difusió cultural, coherent amb el seu ideal progressista. En aquesta línia, va recuperar la idea tantes voltes fracassada de la Universitat Popular, inaugurada en gener de 1932, com a conseqüència de les conclusions del congrés de novembre de 1931, que establia que “la missió cultural de la Universitat no acaba en l’estudiant: cal difondre-la al poble i cal que l’estudiant mateix entenga aquesta necessitat i estenga la cultura que en ella ha rebut”». De manera que els mateixos estudiants es farien càrrec de l’extensió universitària, a fi de crear un clima d’intimitat i confiança en les lliçons i xarrades en les que no quedaria callat l’obrer. Organitzaren colònies escolars, en les que 60 xiquets gaudien del camp de Bunyol, atesos en la seua alimentació, higiene i educació, mental i física, a càrrec d’estudiants de Magisteri.

A València l’incendi de la Universitat, el 12 de maig de 1932, escampà les rivalitats i aplegà les activitats de catòlics, fueistes, i l’Asociación Socialista Universitaria contra l’alcalde Alfaro, «a qui culpaven de la ineficient actuació dels bombers, que es van quedar sense aigua». A les acaballes del mateix any es formava l’Agrupació Escolar Valencianista (AEV), que col·laboraren amb els catòlics en el rebuig a la jubilació forçosa de jutges i magistrats. Però la seua transversalitat probablement fou la causa que la FUE, a fi de frenar-la, s’obrira una miqueta al valencianisme mitjançant conferències de Joaquim Reig organitzades per l’APE de Magisteri al gener de 1933. La Federación Regional de Estudiantes Católicos (FREC) també mirava d’incloure en la seua segona assemblea regional una declaració de «sa i fecund valencianisme». Malgrat els enfrontaments el gener del 34 també s’aplegaren la FUE, l’Asociación de Estudiantes Católicos de Magisterio, l’Asociación de Estudiantes Universitarias i l’Agrupación Escolar Tradicionalista en una comissió a favor de la iniciativa de F. Alcayde Vilar per a crear una Facultat de Pedagogia a València. El conflicte era, en tot cas, protagonista. I més amb la irrupció del feixista Sindicato Español Universitario (SEU). Las Juntas de Ofensiva Nacional-Sindicalista (JONS) havien començat a treballar la universitat espanyola el 1932. El 7 d’octubre de 1933, a Madrid i de la mà de José Antonio Primo de Rivera, naix la Falange, que aviat es fusiona amb les JONS, i el 5 de març del 1934 són aprovats els estatuts del SEU. Adolfo Rincón de Arellano, llavors estudiant conservador, fou el seu introductor a València. Però molts altres dels fundadors del grup feixista no procedien de la dreta ni dels catòlics, alguns venien de la FUE i fins i tot dels comunistes. Enfrontaments amb bales i morts a Madrid, portaren al tancament dels locals estudiantils. La FUE respongué amb la vaga, també a València, que ja havia viscut els primers xocs directes entre la FUE i el SEU a l’abril. El 14 de maig de 1934 el rector Joan Baptista Peset Aleixandre presentava la dimissió, i el 16 el ministre donava per acabat el curs.

Al febrer de 1933 València acollí el III Congrés de la UFEH, organitzat per la FUE valenciana. Se centrà en el debat entre professionalisme i activisme polític, i la diversitat de corrents i tendències esquerranes dins la FUE començà a perillar amb els intents dels comunistes del Bloque Escolar de Oposición Revolucionaria (BEOR, en el que militaven Luis Galán i Ricardo Muñoz Suay) de dominar la FUE. No ho aconseguiren llavors ni al congrés de Sevilla de l’any següent, però el BEOR aconseguí fer-se’n amb la direcció el 1935 a Madrid. Aquella directiva compartida per comunistes, socialistes i republicans protagonitzaria la imminent guerra d’Espanya des de marcades directrius ideològiques.

En aquest ambient conflictiu l’Agrupació Valencianista Escolar (AVE) desenvolupà una activitat associativa independent, minoritària i amb aspiracions de promoció transversal de la llengua i cultura valencianes. El 20 d’agost de 1932, a El Camí, B. Martínez Melià va fer la crida a organitzar una agrupació d’estudiants valencianistes: «L’objecte d’esta agrupació seria, en primer terme, parlar i escriure en valenciana llengua, defensar l’ideal valencianista, la de trametre per tot arreu la nostra cultura valenciana, la defensa dels interessos dels seus associats, en lo que pertoca a la seua condició d’estudiants dins de les distintes facultats o escoles, i en segon terme, proporcionar el recreu i expansió».⁵¹ Aquesta entitat identificava el valencianisme bàsicament amb la llengua i la cultura, que reclamava difondre mitjançant l’educació.

Per això es preocupaven de marcar molt que no s’adscrivien a cap dels bàndols en conflicte: ni catòlics ni anticlericals, ni dins de les pugnes del valencianisme, que enfrontaven catalanistes, segregacionistes, ratpenatistes, etc. Vicent Olmos, que havia estat militant de la FREC a Medicina i acompanyava Martínez Melià com a organitzador de la reunió del 18 d’octubre, cridava a «formar una Agrupació Valencianista Escolar, on poder estar tots junts, tots units, deixant apart tota idea política i confessional que cadascú de vosaltres personalment puga tindre». Des de la independència i la no adscripció a cap corrent concret podien col·laborar amb tot aquell que sumara a l’objectiu comú: «ens unix el nostre valencianisme per el que tots nosaltres junts, sense distinció de partit, hem de lluitar, fins vore arribada l’hora en que el País Valencià veja recuperades les seues llibertats».⁵² Constituïts finalment el 14 de novembre encetaren les tasques per al funcionament efectiu, mirar d’aconseguir fons econòmics, adoptar un símbol (un estel de cinc puntes i rodejant-la una inscripció que diga Agrupació Valencianista Escolar), acceptar l’oferiment del Centre d’Actuació Valencianista per a compartir seu, endegar una campanya de propaganda per a reclutar socis.

«La nostra agrupació és essencialment cultural. La cultura ha de ser el seu fi principal, perquè serà la base més forta de la formació de l’estudiant, futur ciutadà, i no sols atendrà a la cultura general, sinó també i especialment a la genuïnament valenciana», escrivia

Robert Moròder.⁵³ Com parlar valencià era requisit d’accés a l’agrupació i també per proselitisme, organitzaven cursos sobre literatura, geografia, història, art i llengua. Perquè al remat eren ben conscients de la importància dels escolars valencianistes en la necessària revalencianització del País Valencià, a banda d’activitats esportives i de l’excursionisme. Calia posar en pràctica una actitud activa de proselitisme valencianista, per a «despertar la conciència ciutadana, fer viure i sentir eixe valencianisme», a través de les Colles, «que tindran per objecte la difusió de la cultura per tot arreu (...) que donaran conferències per tots els pobles de la nostra Nació valenciana (...) procurarà obrir-li els ulls al poble que fins ara se l’ha tingut esclavisat i en el oblit».⁵⁴ A més de les seues expressions a través d’El Camí, participaren en algun acte de la Juventut Valencianista Republicana, en l’Aplech d’El Puig, en les primeres Jornades de Renaixença de Lo Rat-penat (junt a altres associacions com ara Acció Nacionalista Valenciana, el Consell d’Orientació Valencianista de la Dreta Regional Valenciana, el CAV i l’Agrupació Valencianista Republicana) i mantingueren un lligam especial amb el Centre d’Actuació Valencianista (CAV), amb l’adhesió a la III Exposició d’Art i la Festa dels Xiquets, i la Segona Setmana Cultural Valencianista, del 1933 (també n’hi hagué el 1932, 1934, i l’esclat de la guerra impedí la celebració de la de 1936). Però la neutralitat que pretenien resultava molt complicada en l’ambient de l’època, alguna competència puntual i el fet de no secundar una vaga convocada per la FUE, provocà la baixa d’AVE d’alguns estudiants que també pertanyien a la Federació.

El curs 1933-34 organitzaren una Universitat Popular Valencianista sobre la base de les seues conferències habituals, i crearen la publicació Anals de la Universitat Popular de Valencia per tal de recopilar aquestes lliçons. Aquesta Universitat Valencianista tornà a funcionar el curs 1935-36. El setembre de 1934 l’entitat reafirmava el seu caràcter cultural, preocupat per «l’expansió de la cultura i el progrés universitari valencià»,⁵⁵ i reclamaven més que mai (amb el govern de dreta estava més amenaçada) l’autonomia universitària total, i que foren els valencians els directors, sostenidors i impulsors de la Universitat de València. El 1935 es manifestaren contra els decrets «antiuniversitaris» del ministre Villalobos per a implantar eleccions directes si més no per a votar un representant per facultat o escola, sense distinció de rangs o classes. També a favor de l’autonomia de les universitats, i al costat de la FUE i contra el tancament decretat pel rector, en els enfrontaments de gener de 1936 amb el SEU, tradicionalistes i catòlics. Per a cloure l’esment de l’activitat de l’Agrupació Valencianista Escolar, una citació sobre la vitalitat associativa prèvia a la sublevació militar: «Les eleccions de 1936 tornaven a dur un govern d’esquerres, i amb ell es recuperaven les esperances dels valencianistes d’assolir l’autonomia política i cultural “per als territoris peninsulars amb una personalitat característica i diferencial”, i l’Agrupació, junt a la FUE, participà en l’assemblea que per a tractar el bilingüisme a l’escola va organitzar l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana, en la que s’aprovava demanar l’ensenyança bilingüe en l’educació primària, la creació de càtedres de valencià en les tres escoles de mestres, el restabliment de la càtedra de valencià de la universitat i l’autorització de l’ús del valencià en totes les organitzacions oficials universitàries. En aquesta assemblea tant l’AVE com la FUE restaven adherides dins del Consell d’Ensenyança Valenciana».

L’ambient social de conflicte creixent traslladava cap a la universitat un augment dels conflictes entre l’estudiantat. També de la gravetat d’aquests. Només un tast: «Durant la campanya electoral del 1936 un grup d’estudiants dretans irrompé violentament a la Universitat, segons narrava el Diario de Valencia: “El día 20 de enero un reducido grupo promovido por la ‘Asociación Escolar Tradicionalista’ (AET), ‘Federación Nacional de Estudiantes Catòlicos’ (FNEC), ‘Sindicato Español Universitario’ (SEU) y estudiantes Independientes irrumpió en el claustro del edificio central de la universidad y ha enarbolado, protegidos ostensiblemente por pistoleros profesionales, una pancarta en la que se leía: ‘Abajo el separatismo’, ‘Viva España!’, dando gritos contra la autonomía de la Universidad de Barcelona. Ello dió lugar a unas colisiones entre los estudiantes, llegando los alborotadores a esgrimir porras y pistolas. Acudió la fuerza de Asalto y el Rector ordenó el cierre de la Facultad”. La FUE protestà per la presència a la Universitat de “pistoleros y provocadores profesionales”, mentre que la Unió Estudiantil Antifeixista, després d’identificar-se “plena y absolutamente con los estudiantes catalanes que luchan por sus reivindicaciones profesionales” protestaven de “la intolerable orden de cierre de clases dada por el Rector a propuesta de los Decanos de Derecho y Ciencias, firmante, por cierto, el primero de un manifiesto de Renovación Española”. Com és lògic, el triomf del Front Popular implicà el canvi en el rectorat i per tant Rodríguez-Fornos hi cessà “por renuncia” –així consta en la documentació manejada– el 26 de febrer del 1936, data del decret pel qual el govern del Front Popular nomenava Josep Puche rector interí després de les eleccions».⁵⁶ I com a remat d’aquella agressió, el llibre de Garcia Martínez i Salavert explica que «els mateixos elements de la FNEC, del SEU i de la AET, sota l’empara de pistolers professionals, van envair de bell nou la Universitat el dia 24, però en aquesta ocasió estudiants de la FUE i de la Unió Estudiantil Antifeixista els feren front. Mentre la FUE i l’Agrupació Valencianista Escolar emetien sengles declaracions en català en què s’adherien als estudiants de Catalunya i demanaven l’autonomia universitària per a València, Rafael Calvo Serer, per la FNEC, Lloret pel SEU, Ildefonso Sánchez per l’AET i Lluís Lleó pels «independents» acordaren de realitzar «una huelga indefinida en Valencia hasta la resolución del problema universitario catalán, sin que se hirieran los sentimientos patrióticos españoles». Aquesta vaga no va ser secundada pels estudiants». Juliol de 1936 ho envia tot per l’aire. La sublevació fracassa a València però la guerra acabarà amb la victòria del costat de l’Alzamiento. Mentrestant, enmig del desastre social creixent, alguns miraven de mantindre el funcionament de la Universitat, que acollirà de manera excepcional professorat de moltes altres universitats.

I un darrer apunt sobre les idealitzacions que, des de la distància, ens podem fer a compte de la història: «Aquest país ha tendit a deformar la història fins a extrems ominosos. El franquisme promogué una historiografia patètica i bèstia. Després del franquisme, per reacció, el pèndol anà a parar a l’extrem contrari i tot el relacionat amb la Segona República, incloses les bandes de milicians que actuaren a la rereguarda, fou trobat humanitari i progressista. Parlem clar: l’únic que tingué de bo la Segona República fou la seva proclamació, contra la monarquia i la dictadura de Primo de Rivera, i la proclamació dels estatuts d’autonomia de Catalunya i Euskadi, contra el sistema centralista. Ara: la política que després es féu des de les institucions, abans del bienni negre, durant el bienni negre, després del bienni negre i, en acabat, després de començada la guerra, fou en conjunt deplorable, caòtica i de pèssims resultats. L’únic que pot fer comprensible que la Segona República hagi suscitat nostàlgies irreflexives és la desgraciada història d’aquest país, en què una etapa desastrosa ha estat succeïda, sovint, per una altra de terrible».⁵⁷ Doncs, per exemple, això.

1.D. TERROR I DESASTRE. GUERRA I POSTGUERRA

Els estudiants es mobilitzaren de diferents maneres davant del conflicte, com a soldats, com a ajuda sanitària o com a suport en l’organització de la rereguarda. Els cursos es pogueren seguir amb dificultat encara algun temps, però la concentració de professors de moltes universitats espanyoles, sobretot mentre el govern de la República s’havia traslladat a la ciutat de València, aportà una vitalitat cultural esponerosa enmig d’una situació excepcional de conflicte bèl·lic i violència.

Respecte al que ací mirem de resseguir, cal destacar el paper de Carles Salvador al si de l’Aliança d’Intel·lectuals per a la Defensa de la Cultura. Ell militava en el grup, molt actiu, de valencianistes d’esquerra liderat per Emili Gómez Nadal, i realitzà una tasca important en aquesta línia que provava de fer síntesi entre marxisme i nacionalisme. Per exemple va fer publicar el text de Stalin La nació, i en la presentació escrivia: «sembla que ja ningú dubta que existeix una Nació Valenciana. Però com que encara pul·lulen alguns estrangers en la seua pàtria i alguns hostes desagraïts (...) comparen els seus signes distintius, amb els nostres, i es convencen ja d’una vegada». Carles Salvador fou depurat després de la derrota republicana, i més endavant, al 1951, guanyà el premi València de Literatura amb el llibre poètic El fang i l’esperit, «ple de serenitat ausiasmarquiana». També aquell any publicà la seua Gramàtica valenciana, base dels cursos de llengua i literatura que fundà amb Lo Rat Penat. En aquells anys de postguerra els valencianistes s’arreceraven en tres grups.⁵⁸ Lo Rat Penat, una institució que llavors maldava per un possibilisme culturalista que fins i tot podria ser titllat de col·laboracionista amb el nou règim. Enfront hi havia els que constituïen el grup Torre, amb l’esperit renovador i dinàmic manifestat pel seu projecte editorial, i completaven aquell panorama somort els vells valencianistes agrupats al voltant de Carles Salvador.

Però continuem amb l’actuació dels valencianistes d’esquerres durant el conflicte bèl·lic i civil. Aquest grup pretenia clarificar el substrat ideològic del valencianisme d’esquerra, facilitar-li elements per a una millor definició dels seus senyals d’identitat. Prepararen el segon congrés d’intel·lectuals en defensa de la cultura, i la delegació valenciana la formaven Enric Navarro i Borràs, Adolf Pizcueta, Bernat Artola i el joveníssim Ricard Blasco, presidits per Carles Salvador. Llegiren la seua ponència el 10 de juliol de 1937, en la que condemnaven el feixisme i arrengleraven el nacionalisme valencià amb l’internacionalisme cultural. «I concloïa així: “no és prou parlar, no és prou dir-ho i estar-se quiet. És precís també moure’s ¿Com? Defensant nosaltres, nacionalistes ibèrics, amb la ploma i la paraula, el dret inqüestionable que tenim al reconeixement de les nostres personalitats fonament de la nostra cultura; defensant nosaltres, els nostres interessos generals, perquè DEFENSANT LA CULTURA PARTICULAR, PECULIAR DE CADA POBLE –I ENCARA MÉS DE LES PETITES NACIONALITATS OPRIMIDES– ÉS COM ES POT ARRIBAR A DEFENSAR LA CULTURA GENERAL UNIVERSAL”».⁵⁹

Tot allò s’acabà de rematar amb la fita de l’ocupació de la Universitat de València per quintacolumnistes encapçalats per Manuel Batlle, el 29 de març de 1939, vigília de la irrupció de les tropes franquistes a la ciutat. L’acta conjunta de la presa de possessió de la Universitat per Batlle i la resta del grup d’ocupants diu textualment: «En la Ciudad de Valencia, siendo las diez y seis horas del día veintinueve de marzo de mil novecientos treinta y nueve, comparece don Manuel Batlle Vázquez, Catedrático de la Facultad de Derecho de la Universidad de Murcia, agregado a la de Valencia en la actualidad, y manifiesta que ha sido designado por el Partido Nacional de España para hacerse cargo del Rectorado, tomando seguidamente posesión del expresado cargo, que le dio el rector accidental don Ramón Velasco Pajares, haciéndose a continuación los nombramientos de las respectivas Facultades en la forma que se indica»:⁶⁰ degà de Ciències, F. Beltrán Bigorra; degà de Dret, S. Salom Antequera; degà de Filosofia i Lletres, F. Alcayde Vilar; i degà de Medicina, M. Martí Pastor. Sembla que l’ocupació de la Universitat havia estat decidida i realitzada per quintacolumnistes de València sense comptar amb les autoritats franquistes ni connectar amb les tropes que avançaven vers la capital. «La direcció del Servei Nacional d’Ensenyament Superior i Mitjà del Ministeri d’Educació Nacional havia previst, el 2 de març, el nomenament de dos delegats que es fessen càrrec de la Universitat i en custodiessen les instal·lacions tan bon punt irrompessen les tropes «nacionals»: Josep Gascó Oliag, catedràtic de Ciències i exvicerector, que havia estat separat de la seua plaça per les autoritats republicanes, i el catedràtic de la mateixa facultat Antoni Ipiens Lacasa».⁶¹ L’acció resultava innecessària per a la victòria militar i la imposició del nou règim, però tampoc fou excepcional: a la ciutat de València un grup encapçalat per Francisco Londres també va ocupar l’edifici de l’ajuntament un dia abans de l’entrada de les tropes del general Aranda. I Londres esdevingué batle dos dies, fins al nomenament de Joaquín Manglano, baró de Càrcer, la vesprada del 31 de març.⁶²

El poeta Estellés aprofita també per a dibuixar-nos l’ambient d’aquells anys amb els versos de «Per exemple»:⁶³ «Els anys de la postguerra foren uns anys amargs, / com no ho foren abans els tres anys de la guerra, / per a tu, per a mi, per a tants com nosaltres, / per als mateixos hòmens que varen fer la guerra. / La postguerra era sorda, era amarga i feroç. / No demanava còleres, demanava cauteles, / i demanava pa, medicines, amor. / Anys de cauteles, de precaucions i tactes, / de pactes clandestins, conformitats cruels. / Ens digueren, un dia: La guerra s’ha acabat. / I botàrem els marges i arrencàrem les canyes / i ballàrem alegres damunt tota la vida. / Acabada la guerra, fou allò la postguerra. / S’apagaren els riures estellats en els llavis. / I sobre els ulls caigueren teranyines de dol. / (…) Res, ja, tenia objecte. La guerra, la postguerra… / ¿I qui sap, al remat? Sols ens calia viure. / (...) i encara ens mirem ara les mans buides a voltes, / i ara sentim l’espant que llavors no sentíem / i plorem per aquella puresa que no fou, / per aquella puresa que mai no hem pogut viure, / que no hem pogut tastar en cap de banda, mai».

A banda del drama (dels drames) d’aquell temps, la valoració de moltes trajectòries personals esdevé complexa. La radicalització dels extrems i la seua hegemonia en el conflicte, els realineaments personals, les evolucions, les adaptacions, la supervivència i la por, les avinenteses, les baixeses i misèries... Tot s’hi barreja i no permet judicis massa plans ni estàtics, tampoc venim a fer justícia ni ajustar comptes. Però mirem algun cas superficialment, com ara el de Francesc Xavier Rieta Sister, que formà part de la colla d’ocupants i que era un dels quatre professors de Medicina que havien sofert mesures de represàlia per la seua desafecció a la República: «El 1930, Rieta havia presidit l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana que, fundada dos anys abans, el març de 1936 va aconseguir l’adhesió de tot el valencianisme politicocultural per demanar la cooficialitat del català, alhora que el mes de juny va organitzar cursos de llengua, història i geografia del País Valencià amb l’ajuda econòmica de l’Ajuntament de València. El 21 d’agost de 1936 l’associació va canviar de directiva i els socis esquerrans van substituir Rieta per Llorenç Rúbio. Sembla que la renovació total “s’imposava no pas tan sols per motius polítics, ans també per raons pràctiques, car poc abans de l’alçament militar hi havia hagut un gran problema de tresoreria, en el qual estigué complicat el director Antoni Tarín i Sales”».⁶⁴

I parem una miqueta d’esment en el cas del cap dels ocupants de la Universitat. Segons el llibre de García i Salavert, «el currículum de Manuel Batlle, certament brillant per a una disciplina com el dret civil, on el domini d’un programa vastíssim prevalia sobre l’abundància o la qualitat de les publicacions, culminà el 1935, quan guanyà per oposició la càtedra de La Laguna, d’on passà immediatament a ocupar la de Múrcia».⁶⁵ Sembla que era una persona que en origen mantenia una perspectiva liberal, de la que no trobarem quest al llarg de la seua llarguíssima etapa de rector de la Universidad de Murcia entre 1944 i 1975, ja que s’estimà més no deixar-la créixer a canvi de mantindre-la sota el seu control personal i no permetre ni la menor participació ni moviment estudiantil. «La insurrecció militar de juliol de 1936 sorprengué Batlle a Madrid, on va tenir l’oportunitat de contemplar les sobreries anarquistes, les quals l’afectaren profundament, com ho comentaria a Múrcia més d’una vegada, i determinaren la seua evolució ideològica cap a posicions molt conservadores, decantades en la seua ferma adscripció al bàndol antirepublicà».⁶⁶

En tot cas i com a avaluació global, els efectes de la guerra sobre la universitat foren devastadors: «Acabada la guerra amb la victòria dels feixistes, la Universitat semblava més una caserna militar que un centre d’ensenyament superior. El control governatiu esdevingué absolut i la religió (catòlica) hi tornà a hegemonitzar l’ambient. Un ambient inquisitorial i mediocre, en absència forçosa (per afusellament, empresonament, depuració o exili) del bo i millor del professorat».⁶⁷ Durant la postguerra i al llarg del franquisme el mèrit personal i la formació tècnica empal·lidien davant d’arguments molt més contundents, com ara la qualitat de ser «afecte al règim»: «L’hora de les mediocritats havia arribat en aquest i en tants d’altres àmbits del País Valencià i de la resta d’Espanya»,⁶⁸ perquè persecucions, depuracions i exili obrien oportunitats de vertigen per a qui poguera accedir-hi. Batlle mateix aprofità l’adscripció ostentosa al bàndol guanyador, destacà en una acció prescindible com l’ocupació de la Universitat i en rebé rescabalaments multiplicats, que començaren amb el rectorat. L’any 40, en el seu discurs d’obertura de curs a Múrcia i amb el vent a favor de les forces de l’Eix, amollava coses tan grosses com aquestes: «Enfront de les doctrines materialistes que propugnaven la prioritat dels factors econòmics, l’exquintacolumnista va assenyalar que havien nascut a Europa moviments polítics que pregonaven “la vuelta al espiritualismo”. I així “el nazismo alemán, el fascismo italiano y nuestro nacionalsindicalismo tienen un mucho de misticismo y alta idealidad hasta el punto que no ha faltado para ellos la calificación de poéticos”».⁶⁹ Buf, continuar no és gens clar, excepte per tal de recordar els milions de persones damnificades i assassinades que fan testimoniatge d’una poesia tan dolenta. Milions de víctimes i efectes devastadors... La denigració de la humanitat, col·lectivament i individual, físicament i mental... Lloada des de la solemnitat universitària. Al seu torn a València, el catedràtic de Dret civil Salvador Salom, dedicava la lliçó inaugural a la «Misión de la Universidad en el Nuevo Estado Nacional Sindicalista» i explicava que «aquella Universidad nacida de la Enciclopedia, campo abonado en el que fructificaron espléndidamente los principios del liberalismo, la libertad de pensamiento en todas sus manifestaciones, entre ellas la llamada libertad de cátedra que permitió prostituirla, convirtiéndola en club revolucionario desde el que fueron propagadas y defendidas las doctrinas anárquicas y disolventes que nos llevaron a las vergüenzas de los últimos años de la Monarquía y los de la República y más tarde a las tragedias de la guerra civil; aquella Universidad desorientada en el cumplimiento de su elevadísima misión, afortunadamente ha desaparecido para siempre».⁷⁰

En els primers anys el SEU tingué una presència destacada en tots els actes oficials universitaris. L’educació superior resultava un camp d’acció principal per a la seua «revolució» totalitària, i així com els seus caps locals intervenien en les inauguracions de curs, reclutaven tropa per a la División Azul i realitzaven concentracions i desfilades amb torxes com a mostra uniformada d’aquella parafernàlia pública tan estimada pel feixisme. Mentre lluïa la potència bèl·lica de l’Eix i fins als realineaments internacionals del règim franquista, que va aprofitar el seu anticomunisme per a aconseguir el perdó dels Estats Units i la fi de l’aïllament occidental. Per tant com més anava més reculaven en la seua pugna amb els catòlics, dins de les faccions de la coalició franquista. La majoria del professorat es considerava «gente de orden» afí al règim, i el totalitarisme d’expressió violenta que propugnaven els falangistes quedà a poc a poc arraconat, una miqueta diluït amb el temps i en tot cas, gestionat per uns altres... Fins a la dissolució definitiva del SEU l’any 1965. El mes de març de 1943 fou aprovada la Ley sobre Rebelión Militar, «que equiparaba a esa figura cualquier desafío a la autoridad en el espacio público, incluyendo las huelgas, las manifestaciones pacíficas no autorizadas y la propagación de “noticias falsas y tendenciosas”, lo que equivalía a tipificar el ejercicio de libre expresión e imprenta como alzamiento armado».⁷¹ Afegida a l’extensió de les primeres represàlies, el nou règim instaurava una legislació repressiva que no deixava d’endurir-se. També les dones quedaven relegades, sotmeses als tòpics masclistes, com a buscadores de marit i incapacitades per a exercir la seua autonomia personal, excloses del protagonisme en els àmbits social i públic.

D’altra banda, una anotació de Faust Ripoll ajudarà a prendre consciència de la solsida brutal que representà la guerra d’Espanya i la victòria del bàndol de Franco per a la nostra identitat pròpia:

Al País Valencià, però, les coses van ser un xic diferents. Pel que fa a la llengua, no trobem disposicions legals contra l’ús del valencià, tot i que el context polític provocà la seua desaparició dels usos cultes i dels públics no permesos, i es castigaven els usos públics que no ho estaven, com quan multaren Nicolau Primitiu amb cinc-centes pessetes de l’època per escriure l’adreça d’una carta en valencià. Pel que fa a l’entramat cívic i cultural bastit pels valencianistes en la dècada anterior, no quedava res per reprimir. Entre el colp d’estat de 1936 i la Guerra Civil va quedar desarborada la trama cultural valencianista. Vegem tres dades significatives del que va representar el colp d’estat i la Guerra Civil per al valencianisme cultural: la primera, que el 1936, abans del colp, hi havia set revistes o publicacions periòdiques en català editades a la ciutat de València (Timó, Acció, El vers valencià, Butlletí de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana, La República de les Lletres, El País Valencià. Periòdic d’esquerra valencianista, i L’Hora. Diari d’orientació valencianista); després del colp d’estat desaparegueren les set, incloent la «Pàgina valenciana» del Diario de Valencia i els Anales del Centre de Cultura Valenciana; la segona, que les plataformes civicoculturals com ara l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana o Proa van ser desmantellades el mateix 1936, i Lo Rat Penat va romandre clausurat durant tota la Guerra Civil; i la tercera, que l’edició de llibres en valencià durant la guerra es va limitar a dos llibres (...) Les iniciatives que es van voler posar en marxa durant la guerra, com ara l’Institut d’Estudis Valencians, es van paralitzar en arribar els comunistes al Consell Provincial a la fi de 1937. Altres projectes impulsats per Francesc Bosch Morata des de la Conselleria de Cultura del Consell Provincial de València no van passar de mers projectes i acords sobre el paper.⁷²

Des de la perspectiva universitària, destaca l’horror per la mort de Joan Baptista Peset Aleixandre, exrector de la Universitat de València nascut a Godella l’any 1886, «sotmés a un consell de guerra, va ser condemnat a mort i afusellat a Paterna el 24 de maig de 1941, un assassinat que va constituir un dels crims més repugnants de la repressió franquista».⁷³ En aquell procés crema i grinyola el silenci (còmplice?) del claustre de la Universitat, especialment dels que dirigien els tribunals de depuració del professorat. Per fer-ne memòria, Estellés deixà escrit: «jo no vull la mort jo vull la vida / que podrà ser útil encara / muller fills germans / adéu».⁷⁴

1.E. LA REPRESA DES DEL VALENCIANISME MODERN

El servilisme i l’adulació cap al règim franquista i el seu líder esdevingué la norma pudenta del funcionament universitari, com es manifestà públicament una volta més en la visita del dictador a València el 1947. Només es pot constatar la breu i volenterosa reconstrucció de la FUE, des del 1945, en condicions molt minoritàries i clandestines, amb costoses reconstruccions cada curs a través d’àrdues connexions personals. A València dominava aquesta FUE la JSU (Juventudes Socialistas Unificadas), comunista, encara que hi havia també socialistes, republicans i anarquistes. Aconseguiren editar algunes octavetes i distribuïren altres publicacions de l’organització, però amb les acaballes de la dècada acabaren els estudis i no aconseguiren relleu. Més aviat es tractava d’individus aïllats que participaven de la subcultura de la resistència, que trobaven en aquells contactes una font de moral enmig d’un àmbit força hostil i perillós. En altres ciutats amb una mica més d’activitat clandestina, la policia els havia localitzat i reprimit abans. La comunitat internacional, al seu torn, abandonà els demòcrates espanyols a la seua sort lamentable, fet que també contribuí a la normalització del nou ordre franquista, amb aquell típic «apoliticisme» tenyit d’un profranquisme més o menys diluït: «L’inicial retraïment de la política esdevingué una actitud militant, producte del convenciment que era millor així, que era preferible que els fills ignorassen el que havia succeït i el que els seus pares havien passat; perquè ja no comptava, no havia de comptar, perquè només seria un perjuí per a continuar vivint i progressar socialment».⁷⁵

Respecte als que dirigien la institució universitària, aprofita la següent citació de la biografia que Xavier Serra dedica a Corts Grau:

La barra era fenomenal. S’havia perdut el sentit del ridícul. Franco i els seus ministres deixaven anar bestieses formidables. Els catedràtics d’universitat, en comptes de callar discretament, les glossaven i les amplificaven en la Revista de Estudios Políticos, en Escorial, en Arbor... Dins dels ideòlegs universitaris del règim franquista, però, Corts Grau fou un simple peó. Un peó d’una mediocritat plúmbia. El primer rector de la Universitat de València passada la guerra fou José María Zumalacárregui, que havia estat ja rector durant la dictadura de Primo de Rivera; el segon fou Fernando Rodríguez Fornos, que també havia estat rector abans de la guerra, entre el 1934 i el 1936; el tercer rector de l’època franquista va ser Corts Grau. El nomenament de Corts per al càrrec es produí després de la mort de Rodríguez Fornos, a la darreria de 1951. Fou, doncs, un ascens per defunció. Mort el rector, el més natural era que el substituís el vicerector.

Durant els primers anys del seu rectorat, Corts gaudí d’una placidesa celestial. Les protestes estudiantils de Madrid, del 1956, no trobaven a València cap ressò apreciable. Els catedràtics eren majoritàriament addictes al règim –malgrat l’arribada, al llarg de la dècada dels cinquanta, d’Antonio López, de Tarradell, de Reglà, de Dolç...⁷⁶

Al llarg de la dècada següent només un intent d’implantació de l’Agrupación Socialista Universitaria (ASU) i intents recurrents dels comunistes de bastir una organització mínima a la universitat, connectats amb elements obrers, que sempre resultaven reprimits amb duresa. D’aquesta manera foren els joves del valencianisme modern els que assoliren un protagonisme públic ben dinàmic. «Els primers que trencaren la placidesa beatífica de Corts Grau van ser els valencianistes del Moviment Social-Cristià de Catalunya, el mosca. Trencar la placidesa de Corts, cal dir, fou extraordinàriament fàcil: n’hi hagué prou de penjar alguns cartells en valencià a l’edifici de la Universitat perquè el rector perdés els estreps. Els cartells, concretament, anunciaven una missa multitudinària que s’havia de celebrar a l’Estació del Nord, en homenatge a uns estudiants que havien mort en un accident ferroviari. Corts en persona arrencà els cartells i els estripà davant dels estudiants. Era l’any 1961».⁷⁷ El valencianisme es difongué a la Universitat mitjançant activitats de caire cultural, com ara els Aplecs de la Joventut que organitzava Lo Rat Penat, de les excursions pel país que feien un grup de professors i estudiants (les «rutes universitàries»), la infiltració en les cambres sindicals de facultat, i l’homenatge universitari a Ausiàs March el març de 1959. El 1962 la mosca ja s’havia transformat en l’Acció Socialista Valenciana (ASV),⁷⁸ sense caràcter cristià definitori i amb un esquerranisme accentuat. Amb altres elements del PCE i del Frente de Liberación Popular (FLP), col·laboraren en accions de solidaritat cap als miners d’Astúries en vaga. «Quan a Madrid es fundà, el 1963, la Federación Universitaria Democràtica Española (FUDE), a València, els valencianistes crearen, per tal d’evitar la caiguda en el sucursalisme, l’Agrupació Democràtica d’Estudiants Valencians (ADEV). El 1964 fundaren també el Partit Socialista Valencià (PSV), que no tingué cap relació amb el Partit Socialista Obrer Espanyol. El 1965 tingueren lloc la I i la II Assemblea Lliure d’Estudiants. Entre el 1962 i el 1966, més o menys, la subversió universitària a València fou organitzada, doncs, pels valencianistes. A partir del 1966, tornaren a ser predominants els comunistes».⁷⁹

L’octubre de 1958 hi hagué la primera vaga a la Universitat de València des que manava Franco. El rectorat prohibí al grup de teatre de la facultat de Filosofia i Lletres d’assajar al paranimf, com era costum. El delegat de facultat i els de curs organitzaren la protesta i no hi assistí cap estudiant a classe, més aviat caldria dir cap estudianta perquè era una facultat de majoria femenina aclaparadora. La institució guardà silenci però al poc temps s’hi reprengueren els assajos del TEU (Teatro Español Universitario, depenent del SEU) com marcava l’hàbit assentat. «Com ja havia ocorregut en uns altres districtes, la tan reiterada indiferència dels estudiants es demostrava simple aparença quan estaven en joc qüestions que majoritàriament eren identificades com a problemes reals i propers, com ara una actitud arbitrària i intransigent del rector contra una activitat cultural de tanta acceptació com era el teatre universitari. Aquesta motivació de defensa dels interessos de grup, junt amb la solidaritat amb companys represaliats, constituirien molt prompte les bases mobilitzadores del moviment estudiantil democràtic».⁸⁰ La resposta de l’estudiantat no depenia de les sigles, en aquest cas havien estat representats del SEU, sinó del contingut i les maneres que prenguera la crida que se’ls adreçava.

El mateix curs hi hagué eleccions a consell de curs, un clivell obert a la participació per l’afebliment estructural del SEU i el seu distanciament creixent cap a l’estudiantat general. A primer de Dret, el gener de 1959, el grup valencianista promogué una llista alternativa a la del SEU, que per contrast amb el blau falangista, anomenaren «Candidatura incolora»: «No votes azul, vota incoloro», n’era el lema. La tàctica gremial i entrista, coherent amb el discurs apolític de la institució, funcionà: Lluís Aracil i Olga Quiñones esdevingueren el primer delegat i la primera subdelegada desafectes al SEU des de 1939. El professorat progressista, com el director del Col·legi Major Lluís Vives F. Murillo, els donà recer. S’esforçaren a assolir un caire valencianista en la commemoració oficial del cinqué centenari de la mort d’Ausiàs March: «Amb el suport sempre disponible de Sánchez Castañer els participants en els Cursos de Llengua i Cultura valenciana promogueren en el paranimf a començaments de març de 1959, la major part del qual es pensava fer en català. El rector Corts Grau posà problemes, però acabà cedint i inclús presidint l’acte, perquè aconseguiren l’assistència del bisbe de Sogorb-Castelló, José Pont i Gol. La cerimònia començà amb una conferència de Julián San Valero titulada “València i la Universitat”. Tot seguit Tarradell pronuncià un “Elogi d’Ausiàs March”. Després Xavier Casp comentà les poesies de March recitades per Ramon Pelegero, José Alarte i J.L. Galindo. El degà Sánchez Castañer parlà en castellà sobre “La influencia de Ausiàs March en la poesía castellana”. I Corts Grau, evitant el valencià, tancà l’acte assenyalant que “la Universidad no podía faltar en el homenaje al poeta valenciano por excelencia”. A més de l’acte d’homenatge, també es va crear una Aula Ausiàs March⁸¹ adscrita a la càtedra de Sánchez Castañer i sota la direcció de Dolç, en la que es reforçaren els continguts relatius a la cultura autòctona».⁸² Als cursos següents estengueren l’estratègia de presentar candidatures a les cambres sindicals de facultat, amb aliances amb estudiants més moderats que compartien el desig d’independència respecte als comandaments falangistes.

Aconseguiren així certa presència, sobretot a Dret, i això els permeté atrevir-se a iniciatives i reptes de major consideració: «Aquell matí⁸³ es va distribuir Diàleg, amb el subtítol de Butlletí de la cambra sindical de la facultat, es tractava d’una revista ciclostilada, redactada en la quasi totalitat en català, amb uns continguts sorprenents, ja que no parlava de futbol o de falles», diu Vicent Álvarez (primer director de Diàleg) al Nou Dise el 2011. El relat testimonial continua: «Recorde les cares de la gent diguem-ne “normal” quan li donàvem el paper, i encara més l’escena quan ens va veure el rector, el catòlic i franquista Corts Grau, tinc ben present la seua desaprovatòria mirada, quant em costà aprovar la seua assignatura! Diàleg, he oblidat qui la va batejar, va ser el resultat de dies de feina, d’intentar fer funcionar una màquina que hi havia amagada, des del final de la guerra, al local de Lo Rat Penat, de buscar uns continguts que uniren per a fer país i generar el combat per la llibertat». Uns falangistes de Dret els denunciaren a la policia política, però no saberen què ferne: la revista tenia el suport de la cambra de la facultat, «pareixia ser cosa de la universitat i en el seu contingut no hi havia res que pogueren emprar com a excusa per a segrestar-la. A més a més, no estava prohibit explícitament escriure en català. Hi hagué pressions del SEU contra la publicació i el Rectorat la mirà sempre amb mals ulls».⁸⁴ Al capdavall, fou una iniciativa catalitzadora d’una efervescència cultural creixent mentre augmentava el rebuig a la imatge burocràtica del SEU i l’ambient conformista i conservador de les joventuts catòliques. Segons les paraules d’Álvarez: «La revista, doncs es va convertir en l’expressió del valencianisme fusterià i l’esquerranisme universitari. Això era massa, després d’uns mesos van silenciar la veu de Diàleg. Després de Diàleg vingué Concret, aquesta nova aventura la férem junts amb gent de la Facultat de Lletres, l’equip es va ampliar i la qualitat dels continguts també, tampoc la cosa no va durar molt, eren empreses complicades i calien moltes coses, tal vegada van eixir-ne cinc o sis números. El 1962 la situació es va endurir, ens solidaritzàrem amb els vaguistes de les mines d’Astúries, va haver-hi detencions, aleshores les circumstàncies van forçar una activitat més clandestina, algunes ingenuïtats ja no es podien mantindre i, d’altra banda, calia passar a una altra etapa, la de creació del sindicalisme al marge del Sindicato Español Universitario, que era l’instrument del règim per a controlar els estudiants».⁸⁵

Les detencions al maig de 1962 que recorda l’article suara esmentat foren abundants. Majoritàriament del PCE i obrers, però també alguns universitaris⁸⁶ i persones relacionades amb el Front Marxista Valencià. El FMV fou un grupuscle polític creat el 1958, amb escassa incidència però amb la conjugació poc habitual de valencianisme i marxisme. La seua combinació entre comunisme i nacionalisme aplegà una dotzena de persones, organitzades al marge del PCE, pràcticament l’única força política que mantenia una oposició sòlida a la dictadura. Pérez Montaner no ho considera cap militància, sinó unes coneixences més o menys organitzades amb qui assistiren a uns col·loquis d’explicació de marxisme. Tant fa al remat, perquè en les duríssimes restriccions a la participació cívica imposades per aquell règim, això li costà detenció, interrogatoris, un juí militar (era abans de la constitució dels TOP: Tribunales de Orden Público, infames però civils), una condemna per «delito consumado de rebelión militar» de dos anys de presó (15 mesos complits entre la model de València, Carabanchel i Cáceres, i excarceració a causa de la mort del Papa Joan XXIII) i l’estigma oficial. I després de la presó, encara any i mig de servei militar a Sidi Ifni. Que a Garcia Bonafé i a ell els agarraren els darrers, un dia després del gruix de detencions, els estalvià maltractaments, perquè «ja ho sabien tot». Potser també el classisme aplicat en la repressió, que sempre reservava la brutalitat principal per als obrers, també en reduí les conseqüències. El franquisme no anava de broma, ni era de cartró-pedra, ni cap decorat amable per a la TV en blanc i negre. No, no era cap broma.

Jaume Pérez Montaner arribà a la Universitat l’any 1961 i compartia pis amb Màrius Garcia Bonafé, que anava un curs per davant. Vinguts d’Alcoi, ja havien tingut algun contacte amb «el grup d’Eliseu i companyia», i hi col·laboraren en algunes de les seues activitats i publicacions. També entraren en contacte amb un grup de Lo Rat Penat «que eren marxistes, marxistes i valencianistes, gent jove»,⁸⁷ tots ells prou relacionats amb Enric Tàrrega. Allí començaren a estudiar marxisme, d’aquella manera, val a dir. Davant la dificultat d’accedir a fonts directes, estudiaven el manual del jesuïta Jean-Yves Calvez (1927-2010; La Pensée de Karl Marx, 1956, que a l’estat espanyol no es publicaria fins el 1966). Buscaren com a professor Josep Iborra (a qui coneixien d’abans, com a Fuster i Ventura), que era llicenciat i sabia de filosofia. A aquesta curiositat intel·lectual afegien algun contacte amb gent que actuava en la clandestinitat, del partit comunista. I també amb la distribució, l’abril de 1962, d’octavetes informatives sobre la vaga d’Astúries que reclamaven solidaritat amb els miners. Prèviament Garcia Bonafé i ell ja havien repartit octavetes de manufactura del tot artesanal (escrites a màquina amb còpies en paper carbó i repetició del procés), com a iniciativa pròpia, en solidaritat amb Jordi Pujol arran de la seua detenció. «Devia ser març del 62 perquè quan em van agafar encara en portava dos, que me les vaig menjar. No les van notar, me’n vaig adonar, i en poder me les vaig engolir».⁸⁸ Les detencions es produïren al llarg dels dies 14 i 15 de maig de 1962, uns dies abans els estudiants més rebels feren un recorregut pel claustre de l’edifici històric de la Universitat de València mentre cantaven Asturias, patria querida, amb llançament d’ous i un incipient enfrontament amb un grup més nombrós favorable a Franco. Un avalot que la institució no coneixia d’ençà la guerra.⁸⁹ «A Màrius i a mi no ens acusen de ser comunistes sinó de ser nacionalistes. Després en l’acta final sí deien que havíem entrat en contacte amb els comunistes». Quan començaren les detencions, sembla que Lluís Aracil anà amb moto fins a Alcoi per tal d’avisar les famílies que la policia els buscava, però ja fou massa tard. Bonafé i Montaner acabaren doncs a la comissaria d’enfront de la central, que devia anar plena, a la Gran via Ferran el Catòlic prop d’Àngel Guimerà. Tres dies d’aïllament en una cel·la per a cada un i una altra per a un obrer, Redondo: intimidació i interrogatoris. Com a detall humà, reberen la visita de les estudiantes Mila Mascarell i Josefina Lujan,⁹⁰ que els portaren mantes i menjar. Quan finalment els presentaven la declaració (redactada per la policia) per a la seua signatura, el comissari en cap, Cano, davant d’altres policies, digué: «de estos no hay que preocuparse demasiado, son unos nacionalistas, unos románticos, y no se dan cuenta de que mientras nosotros tengamos los cañones no tienen nada que hacer»...

Llavors (1963) Raimon començà a cantar Diguem no, que des de l’anècdota de la coneixença personal ha esdevingut memòria col·lectiva: «Hem vist la por /ser llei per a tots. (...) / Hem vist la fam / ser pa / dels treballadors. / Hem vist tancats / a la presó / homes plens de raó. / No, / jo dic no, / diguem no. / Nosaltres no som d’eixe món».⁹¹ Anys després el mateix Raimon recordava les circumstàncies en què creà la cançó: «Possiblement quan vaig escriure “Diguem no”, jo encara tenia viva la lectura de L’homme revolté, d’Albert Camus, un llibre que vaig llegir moltes vegades entre les acaballes dels 50 i començaments dels 60. Un llibre que comença amb aquestes frases: “Qu’est ce qu’un homme revolté? Un homme qui dit non”. Devia tindre viva aquesta lectura i també tenia viu l’efecte que em féu la detenció d’uns amics de la universitat acusats de comunistes, que havien llançat uns pamflets que demanaven solidaritat amb els miners d’Astúries que estaven en vaga. Era l’any 1962. I possiblement tenia viu el record de les primeres cançons de Ray Charles (...) I l’aclaparadora misèria quotidiana i la meua llengua perseguida i la derrota històrica de les capes populars del meu país i la resignada subalternitat assumida de la meua gent. No era prou “Jo dic no”. Calia dir “Diguem no”. Havíem de ser-ne molts per a posar límits a l’opressió. No en fórem tants, ni en som tants hui, com jo vaig voler i com calia, i cal, per tal de convertir en realitat totes les llibertats possibles».⁹²

Llavors el grup de joves valencianistes ja havia accentuat el seu compromís de fer país des de l’esquerra, i si el 1960 havien creat el mosca (MSCC) el 1962 constituïren Acció Socialista Valenciana (ASV), sense referència a les arrels cristianes. En la declaració de principis de l’ASV defensaven els drets fonamentals de la persona, la democràcia real, la solidaritat amb els oprimits, els drets de tots els pobles a l’autodeterminació, la necessitat de pacificació del món i la lluita contra la misèria, entre altres objectius genèrics. Però hi destacaven el valencianisme i l’esquerranisme. «Les posicions al voltant de la qüestió nacional seran prioritàries com a principi polític. Així, com a principis, ASV afirmarà que: “El País Valencià constitueix, amb la resta dels Països Catalans un poble que té dret:a) al reconeixement de la seua personalitat com a tal poble, b) a l’ús del català com a llengua oficial en tots els graons de l’ensenyament i en tota manifestació cultural, c) a l’autonomia política, segons les circumstàncies i les seues preferències aconsellen”. En les qüestions econòmiques el PSV rebutja l’economia capitalista “ineficaç per al desenvolupament dels pobles i injusta en les seues conseqüències socials”».⁹³

Les seues aspiracions polítiques tenien el nucli d’acció en la universitat, per la naturalitat amb la que hi coincidien, la relativa llibertat de dedicació, els recursos intel·lectuals i culturals que hi trobaven a l’abast, i que sempre foren part cabdal de la seua acció. Però la seua consciència social els impulsava constantment a transcendir els límits de la institució, com ja anunciava prou obertament la revista Concret al gener de 1963: «La preocupació per la funció de la universitat serà ben palesa en el to dels articles i en el mateix editorial, ja que Concret creurà que “l’únic que justifica ser universitari és encar-nar-se en la realitat social i preparar-se per a canviar unes estructures injustes que agonitzen”».⁹⁴ També resulta interessant apuntar com fou rebuda la seua aparició per la generació anterior de valencianistes, encara que aquest grup jove duia un impuls propi i una capacitat d’acció que els superava de bon tros (si de cas, deixem de banda Fuster, que tingué una continuada i poderosa ascendència sobre el grup, i altres esmentats adés, com Vicent Ventura). A les pàgines de la revista València Cultural Vicent Badia elogiava l’aparició del Butlletí Diàleg. Indica la novetat de la iniciativa d’aquests joves, la valora molt positivament i encara que adverteix al valencianisme tradicional que potser hi trobe «certes dissonàncies a l’actitud dels nostres universitaris», les justifica perquè «tot moviment ideològic i cultural demana una força de penetració una mica revolucionària que mantinga encesa la il·lusió de la joventut, encara que per raons temperamentals pugne amb l’estament conservador i tradicional».⁹⁵

Un dinamisme nou sacsava el rígid decorat de la dictadura, encara que l’abast social d’aquestes inquietuds i iniciatives era reduït. Valerià Miralles considerava, als anys norantes, aquelles limitacions de difusió: «Aleshores teníem poca incidència, encara que després tot allò s’ha magnificat molt».⁹⁶ A pesar de les valoracions reductores el cert és que sorgien elements que enterbolien la pau dels cementeris de la dictadura, i ja no des del comunisme, el principal dimoni particular del règim. Amb la publicació sobretot d’El País Valenciano i de Nosaltres els valencians,⁹⁷ que com més va més guanyaria el protagonisme d’aquest nou «dimoni», escrits per Joan Fuster, la premsa local i els afins al règim reaccionaren amb atacs que pretenien tallar de soca-rel aquest discurs transformador. «Un regionalisme inofensiu i estèril d’erudició provinciana era el màxim que el règim podria admetre per als valencians. Sobretot mentre, com afirmarà Sevilla, “el lenguaje coloquial e íntimo de las lenguas regionales”, una “bandera inocente”, no s’utilitze per a encobrir “mercancía averiada”».⁹⁸ La reacció de Diego Sevilla en la polèmica suscitada per l’aparició dels neovalencianistes i la proposta xocant de Fuster davant l’adormida realitat valenciana, fou anticatalanista. El seu article «Burguesía y separatismo», al diari del Movimiento Levante, presenta argumentacions inaugurals del discurs anticatalanista en l’amarg enfrontament identitari valencià de les dècades posteriors. L’ascendència i reiteració d’aquell discurs la podem observar, per exemple, en un article d’opinió a Las Provincias encara al setembre de 2007, que conclou així: «Como decía Ortega, el nacionalismo periférico no se puede solucionar, lo único que podemos hacer con él es sobrellevarlo. Pero sobrellevarlo no es plegarse a sus errores, como no se plegó este clásico del valencianismo que fue Diego Sevilla Andrés».⁹⁹ Total, de cap a l’atzucac. En la resposta de Joan Fuster en el mateix diari, «Mi vela en este entierro» (1963), tot i reconéixer que Sevilla seria dels pocs amb capacitat intel·lectual per a enriquir el debat des del règim i la dreta, lamenta un plantejament que exclou el diàleg social: «Diego Sevilla empieza a barajar términos como “separatismo”, cuyo valor semántico es bastante ambiguo: lo mismo designa una opinión que una figura de delito (...). Los que como apasionados del destino de nuestro pueblo, hubiésemos intervenido en el diálogo con la mayor voluntad, reconocemos que este diálogo es imposible».¹⁰⁰

El IV Aplec de la joventut del País Valencià, convocat a Bocairent per la Joventut de Lo Rat Penat i la Joventut Catòlica de Bocairent per al 27 d’octubre de 1963, no pogué celebrar-se perquè el governador civil de València va prohibir la concentració. La Guardia Civil s’encarregà d’impedir-ho i els joves valencianistes causaren els primers aldarulls de carrer de la postguerra a la ciutat de València. En la crida a aquell IV Aplec de la joventut del País Valencià, de setembre de 1963, trobem un dels papers en què Fuster mostra un compromís polític més explícit, perfil en el que no solia trobar-se còmode: «La convocatòria es converteix en “una afirmació del nostre poble”, al qual se li planteja la disjuntiva de recobrar “el domini i l’estímul de les nostres energies col·lectives” o bé quedar diluït “en la despersonalització i en el provincianisme”. (...) L’escriptor de Sueca esdevé el líder intel·lectual d’aquella joventut que ha triat “l’opció de la dignitat i de l’honradesa” (…). “El futur, la llibertat i la justícia són els nostres aliats”».¹⁰¹ Potser sí són els nostres aliats, i és ben necessari i positiu tindre dignitat, honradesa, i que ens facen costat el futur, la llibertat i la justícia. Potser... Tant de bo! Però la policia, l’administració judicial, els canons i tots els mitjans de propaganda i repressió estaven de l’altre costat. I a hores d’ara la cosa ha variat entre molt poc i gens. Com ens recorden Benito Sanz i Miquel Nadal, fou l’agilitat repressiva de la dictadura la que impedí que la qüestió valencianista, fonamentalment modernitzadora, s’obrira pas entre l’opinió pública: «La prohibició de l’acte serà conseqüent amb la campanya del règim contra les noves inquietuds que comencen a germinar. La conversió d’una reunió de joves convocada pel Rat Penat en un problema d’ordre públic serà coherent amb la ràpida reacció del règim».¹⁰²

Trobem per tant un discurs dinàmic, modernitzador, que pretén estendre’s arreu per tal de sacsejar les consciències, i activar els ànims que revifen l’energia del poble valencià. També un poder establert que vol fer com si no res, com és habitual en qualsevol règim totalitari: negar la pluralitat personal i social, evitar els debats, criminalitzar la dissidència... Tot ben conegut, i practicat fins al fàstic també quan el règim ha passat a ser representatiu i formalment democràtic. A aquesta dialèctica li quedaven menuts els murs del claustre de la universitat... Per això ara recordem les dues pintades que, si més no, trencarien barreres mentals d’una oposició que es movia en esquifits cercles personals. Són la de «parlem valencià» (9 d’octubre de 1965) i la de «Valencians unim-nos» (7 de març de 1966). Que la pintada fóra un lema de contingut valencianista posa de manifest que la qüestió de la identitat valenciana s’havia polititzat i esdevingué un motiu d’erosió del règim: «La pintada “Parlem valencià” seria la primera de caràcter massiu feta a València després de la guerra i fou un gran èxit, agafà desprevinguda la policia i la repercussió en sectors no polititzats de la població fou important. Bé que la frase no era gaire subversiva, sí que ho era l’acció, que tenia un contingut de reivindicació nacional i antifranquista».¹⁰³ D’una banda trencaven l’aïllament comunicatiu, alhora que transmetien la sensació d’organització alternativa a la imposada per la dictadura. Un text formalment neutre, un «missatge que jugava amb l’obvietat i que no reclamava la presa de cap palau d’hivern es convertia en una proposta revolucionària».¹⁰⁴ Hi hagueren 12 grups de 3 o 4 persones amb un cotxe, cada grup desconeixia qui en composava els altres, carregats amb graneres i un gran pot de quitrà (cosa que permeté una perdurabilitat impensable per als esprais) i un itinerari fixat per a aquella nit del divendres 8 al dissabte 9. Mentre «Parlem valencià» aparegué a la ciutat de València, «Valencians unim-nos» s’estengué arreu del País Valencià, gràcies a una tasca organitzativa més complexa que inclogué 20 grups i recorreguts per carretera. Prop de Pego foren detinguts Valerià Miralles, Domènec Serneguet i Salvador Martí en plena faena. El jutge els imposà una multa de 5.000 pessetes.

A partir de 1965 l’hegemonia activista del grup neovalencianista entra en declivi. El vessant més universitari l’havien vehiculat amb l’acrònim ADEV (Associació Democràtica d’Estudiants Valencians). També al voltant de l’Aula Ausiàs March es va crear el 1963 la Unió Democràtica del Poble Valencià (posteriorment del País Valencià, i en els norantes recuperada de nou amb el nom original) que no va reeixir en el seu àmbit com els valencianistes del costat esquerre, però es constituí com a partit i es presentà a les eleccions del 1977, sense èxit. A més de les divisions internes en el grup originari del PSV, les causes de la superació en foren: la dissolució del SEU, contra el que s’havien posicionat de manera destacada; l’aparició del Sindicat Democràtic, que lògicament prenia el protagonisme de l’oposició estudiantil; i la reorganització del PCE. El grup es disgrega cap a diversos projectes culturals o s’integren en diferents organitzacions, i el PCE reprén el protagonisme com a organització opositora a la dictadura. El socialisme valencianista deixà la seua empremta i matisà els impulsos de resistència al règim de Franco amb la valoració, també, de l’opressió lingüística i nacional: «Si a Espanya, la politització s’adreça només contra el règim, al País Valencià tindrà també un component de recuperació nacional, de “fer país”. Aquest nucli de joves universitaris es veurà mobilitzat per l’anomalia de la societat valenciana i la convicció de la vinculació del País Valencià a l’àrea cultural, social i lingüística dels Països Catalans; per l’exemple de la resistència de la Catalunya moderna i pel desconeixement de la tradició valencianista del període anterior a l’any 1936. Moderat i ambigu ideològicament».¹⁰⁵ Certament destacaren molt més per l’activisme polític i cultural a la Universitat que per la producció de reflexions ideològiques. Amb tot els socialistes valencianistes insistiran en l’afirmació d’un País Valencià «amb característiques socials, econòmiques i lingüístiques» específiques i diferents a les de la resta de l’estat, que el PSV propugna que s’organitze com a «Confederació de Països Socialistes». També declaren combatre l’«unitarisme imperialista de l’estat» i la burgesia autòctona, «còmplice d’aquesta situació i traïdora als interessos del poble».

La creació del Partit Socialista Valencià (PSV), fruit d’aquesta agitació universitària, esdevindrà una fita política cabdal per al panorama de l’antifranquisme i la posterior transició a la democràcia, malgrat la seua fràgil i curta vida orgànica (1964-1970). Trobà continuïtat en el posterior Partit Socialista del País Valencià (PSPV) que després d’algunes mostres d’immaduresa organitzativa i de patir algunes maniobres de soscavament institucional, sucumbí en passar les primeres eleccions democràtiques a corts generals i es diluí en el PSOE. Encara que el «neovalencianisme fracassarà en el seu assaig d’afirmació tecnocràtica com a comunitat hegemònica en l’espai públic i polític valencià»,¹⁰⁶ el seu llegat impregnà tot el moviment d’esquerres del País Valencià de començaments de la represa democràtica.

1.F. PROTESTA ESTUDIANTIL I ORGANITZACIÓ CONTRA L’IMMOBILISME DEL RÈGIM

Resulta interessant observar el moviment estudiantil valencià en relació amb el context espanyol i internacional, perquè malgrat mantindre particularitats, pulsions pròpies i un rebuig recurrent a qualsevol seguidisme extern, permetrà seguir el canvi d’expectatives generacionals de la gent jove que no havia viscut la guerra ni acceptava el conservadorisme social i la resignació ambiental. «Durant els anys seixanta l’eclosió d’una cultura juvenil internacional es va retroalimentar amb una protesta universitària creixent, la petició general de la qual fou de major democràcia en el sentit de Rousseau o participatiu del terme en la cultura, la política, la societat i l’economia, fins i tot en els països que sobre el paper tenien un sistema de garanties constitucional efectiu. (...) les prioritats de la guerra freda i de la preservació de l’ordre social establit s’imposaven sovint sobre els formalismes legals en el bloc occidental, retallant substancialment en la pràctica els drets reconeguts, a favor d’una lluita més eficaç contra el comunisme (...) posaren en vigor lleis d’excepció contra la infiltració “subversiva”. Aquestes pràctiques sempre estigueren vigents sota els règims dictatorials de l’Europa soviètica, com quedà meridianament clar quan els estudiants alemanys orientals, polonesos o hongaresos isqueren al carrer en diversos moments per tal de protestar. En 1968 no només arribà al seu apogeu mediàtic la contestació estudiantil. També es produí un gir repressiu contra la dissidència, que inclogué un nou i decidit recurs a la violència per part dels defensors de l’ordre establit, com es va poder comprovar en llocs tan distants i diferents com ara París, Berlín, Memphis, Chicago o Ciutat de Mèxic».¹⁰⁷

Si tornem a l’enfocament més concret i local, cal parar atenció a la manifestació estudiantil de la tardor de 1964, originada en un succés inesperat que deixà al descobert el rebuig general cap al SEU i els abusos d’autoritat tan habituals en qualsevol nivell de la dictadura. El 30 d’octubre l’ajuntament va col·locar uns senyals que limitaven la circulació pel carrer Misser Mascó, que deixava de ser de doble sentit. Aquest itinerari, de Mestalla a l’Albereda, era molt comú i les plaques d’avís de la novetat eren poc visibles. Això ho aprofitaven alguns agents de la policia municipal, situats dins del carrer, que multaven els sorpresos infractors, i per això alguns veïns indignats per aquesta tàctica recaptatòria començaren a avisar els conductors. Dijous 5 de novembre de matí un grup d’estudiants del Colegio Mayor Alameda, regentat per l’Opus Dei, n’alertava els conductors, i un dels guàrdies els digué que no donaren mal exemple, més tard un dels joves va manifestar als guàrdies la improcedència de la seua conducta... A les set de la vesprada acudiren al col·legi major cinc agents municipals i un brigada amb una furgoneta, i demanaren pels xicons del matí. Dos s’identificaren i foren detinguts violentament. Els dugueren a un depòsit municipal on foren insultats i colpejats en la cara, en acabant portats a la comissaria d’Exposició i denunciats per insult a l’autoritat pública i resistència a la detenció. Els joves explicaren al comissari els fets, comprovaren la seua identitat i un parell d’hores després els amollaren.¹⁰⁸

L’agressió es conegué ràpidament i estengué un motiu comú a tot l’estudiantat per a protestar davant la incompetència municipal, la mala fe i la brutalitat de la força policial. Divendres 6 els activistes d’ADEV es reuniren per tal de decidir i planificar les protestes, i de vesprada començaren els pronunciaments formals, quan els representants dels cinc cursos de Dret convocaren la Cambra Sindical per a nomenar una comissió d’investigació el dilluns següent. Dissabte 7 el secretari del SEU, Jorge Peidró, aparegué per la Facultat i retirà la convocatòria adduint febles tecnicismes. Els representants la mantingueren, ara com a consell de representants electes de l’estudiantat de Dret. Aquell matí de dilluns també es van reunir els representants electes de Medicina, que exigiren l’expulsió de la policia dels dos principals agressors, una repulsa pública amb el compromís que no tornaria a repetir-se res de paregut i la publicació en premsa de tots els fets esdevinguts en un màxim de quaranta-huit hores. A Filosofia el degà Tarradell presidí una reunió semblant oberta i amb assistència nombrosa, que esquivava personalitzar la protesta en dos policies, sinó en els responsables de la situació creada. Cap al migdia el cap del districte del SEU, Javier Ansuátegui, mantingué la convocatòria d’una reunió amb delegats de centre per a parlar sobre les eleccions sindicals, sense comptar amb els membres de Dret i Filosofia que assistien als consells de les seues respectives facultats. Va parlar per telèfon amb l’alcalde i amb el governador civil, amb mostres de connivència amb el poder i ben poca solidaritat amb els companys estudiants, mentre deia coses com: «los camorristas de siempre quieren que se publique en el periódico». A les set de la vesprada els representants de les diferents facultats s’aplegaren i redactaren una carta per a l’alcalde «en la que “conscientes de su responsabilidad ante la sociedad”, manifestaven “unánimemente” la seua protesta i exigien “rigurosas sanciones a los responsables”, “adopción inmediata de medidas eficaces que garanticen el respeto de estos derechos humanos y cívicos” i “pública y veraz información” de la seua posició. També decidiren que la carta seria duta a l’Ajuntament en manifestació pública per tots els universitaris que volgueren participar-hi».¹⁰⁹ A l’una del migdia del dimarts 10 de novembre es produí la concentració, de dues mil persones, a la llavors plaça del Caudillo, la primera protesta massiva que es produïa a València des del final de la guerra civil.

L’alcalde optà per rebre’n els representants davant la multitudinària protesta: un delegat de Dret i un altre de Filosofia que li lliuraren la lletra de protesta i reivindicació; una vegada allí s’hi afegiren més persones, entre altres el delegat d’Agrònoms, el secretari del SEU i el cap de districte. Ansuàtegui pretengué passar per portaveu de l’estudiantat... Tot plegat ens fa vindre al cap aquella cançó de Rosendo: Veo veo... mamoneo¹¹⁰ («No te necesito / ni lo que cuentas me parece tan bonito / me vas a perdonar pero yo voy... y me quito / No haremos buenas migas»). En eixir Ansuátegui assegurà als estudiants i estudiantes aplegades (molts dels quals l’increparen amb crits de «Llibertat» i «Fora el SEU») que les reivindicacions serien ateses. Però la cosa encara s’embrutaria més per la manipulació de la premsa i els maldestres intents d’usurpar la veu estudiantil per part del sindicat oficial i burocràtic. L’experiència informada de l’estudiantat havia trencat la indiferència d’altres ocasions.

Els diaris (Levante i Las Provincias) amagaren la gravetat de l’agressió policial i centraren la notícia en el paternalisme de l’alcalde Rincón de Arellano. Divendres 13 la Cambra Sindical de Filosofia, oberta i presidida pel degà, rebutjà per unanimitat l’actuació d’Ansuátegui i la inexactitud de la informació periodística, «davant l’evidència que un fet que ells coneixien de primera mà havia estat falsejat i manipulat per pur servilisme polític, la indignació dels estudiants s’adreçava ara també contra la premsa, en una dinà-mica de desengany molt semblant a la que aquell mateix curs visqueren els seus companys d’altres districtes i d’altres països».¹¹¹ Acordaren nomenar una comissió d’investigació que redactàs una moció de censura contra el cap de districte. La llista de greuges i manipulacions d’Ansuátegui, es resumia amb l’acusació de «l’absoluta falta d’identificació de la Jefatura de Distrito amb els interessos i desitjos dels universitaris i l’absència del mínim d’ètica exigible a qualsevol persona en les seues activitats públiques». I com a conseqüència anunciaven que no reconeixerien Ansuátegui en cap altre càrrec universitari, reclamaven que el càrrec de cap de districte fóra electiu i sotmés als acords presos lliurement pels universitaris.

A Madrid destituïren el cap «nacional» del SEU, Regalado, per unes promeses reformistes que havia fet i no per les protestes estudiantils. El seu substitut, Ortí Bordàs, que per al franquisme més institucional semblava quasi subversiu, col·locà com a cap del SEU a València el segon d’Ansuátegui, Antonio Colomer, contra la voluntat de l’estudiantat. En no poder expressar la seua oposició, els consellers de la Cambra de Filosofia i Lletres de València es reuniren pel seu compte i votaren separar-se formalment del SEU. Els activistes d’ADEV es presentaven llavors als companys i companyes de la universitat com «un instrument de coordinació i defensa dels estudiants», amb esperit democràtic, oposats a les diverses formes de control polític de la universitat, i proposaven una universitat solidària, que defensara els drets de les llengües i cultures no oficials dins l’àmbit universitari, així com que els representants de l’estudiantat participaren en una profunda reforma de la universitat. També reclamaven una «universitat popular, oberta a les classes treballadores i no patrimoni dels estaments privilegiats».¹¹² L’ocupació d’una posició central en l’espai públic universitari permeté als militants demòcrates guanyar molta influència entre la massa estudiantil despolititzada, que en tot cas sí preferia una societat futura amb més llibertat, igualtat i solidaritat. A més el desprestigi del SEU ja era irreversible i com més anava més obertament s’expressava. Aquest rebuig trobava un fort fonament en «les inconseqüències pràctiques dels seus dirigents i els seus persistents tancaments de files amb el règim. A l’hora de la veritat sempre pesaren més els compromisos adquirits amb el franquisme; i molt sovint, les expectatives i temors sobre el futur professional i/o polític particular».¹¹³

L’Associació Democràtica d’Estudiants Valencians nasqué com un invent improvisat del grup valencianista el gener del 1963 per tal d’evitar l’intervencionisme de la FUDE (Federación Universitaria Democràtica Española), projecte d’origen madrileny i centralitzador creat al 1961. Però a poc a poc prengué cos i funcionament real a la universitat valenciana, lliure del control de les formacions polítiques creades pels valencianistes. Dirigien la seua tasca a la democratització i valencianització de la universitat, reclamaven l’abolició de les barreres de classe, del tradicionalisme i classisme de la universitat, encara que el discurs principal posava l’accent en la representació gremial no ideològica. «ADEV era il·legal i semiclandestí. Ocupava un estadi intermedi entre els representants electes en el marc legal del SEU i els activistes de les organitzacions polítiques clandestines»,¹¹⁴ una connexió fonamental entre la minoria dissident i l’estudiantat despolititzat que n’era el gruix principal. Al desembre de 1963 es va fundar a Madrid la CUDE (Confederación Universitaria Democrática Española), amb l’objectiu d’assolir la unitat d’acció estatal de l’oposició estudiantil, i evitar els enquistaments que el projecte expansionista de FUDE havia provocat. Al gener de 1964 en celebraren el primer congrés a Calella, en el que pactaren una declaració de principis unitària i un programa per a la segona part del curs que feia de guió detallat per a l’acció política. Hi definien «la universitat com «una institució autònoma al servei de la societat» capaç d’acollir una pluralitat de coneixements i ideologies, així com ser «accessible a tots els individus capacitats», excloent i combatent tot «classisme». (...) les crítiques a la massificació demanaven més professors, no menys estudiants. I sempre es va combatre tot intent ministerial d’establir barreres selectives d’entrada i/o permanència».¹¹⁵ Reclamaven un sindicat universitari independent, representatiu i participatiu; a més per tal de garantir la pluralitat de tendències contemplaven l’existència simultània de diversos sindicats, però aquesta reivindicació quedà abandonada amb el Sindicat Democràtic d’Estudiants. Reivindicaven els drets cívics, com ara la llibertat de pensament, expressió, reunió i associació, i també els socials com el suport econòmic i el dret de vaga. ADEV no va participar oficialment en la fundació de la CUDE, tot i que hi havia contactes i col·laboració, però a les acaballes de març del 64 s’hi integraren i ADEV assumí la secretaria de relacions internacionals.

A les acaballes de l’hivern del 1965 sorgí el fenomen de les assemblees lliures, que també qüestionaven obertament l’estretor imposada pel franquisme: «La interpretació predominant del conflicte no es basava en un llenguatge de classe, ni en un discurs polític contra “el Règim” o “la dictadura” (que probablement molts no percebien d’aquesta manera); sinó en una identitat corporativa (nosaltres “els estudiants”) que s’activava enfront d’una successió d’errors i arbitrarietats del SEU i d’“el Govern”, al que se li demanava que negociara, no que marxara. És fonamental no perdre de vista aquesta versió feble de les reivindicacions del moviment, perquè fer-la compatible amb les inclinacions antifranquistes i obreristes del nucli activista era una tasca delicada. Els mateixos convocants definien l’assemblea com a purament “democràtica” i “apolítica”, ressaltant que “tots tingueren veu i vot”».¹¹⁶ Unes pinzellades d’aquells moments: el 24 de febrer, a Madrid, alguns professors (López Aranguren, García Calvo, Montero Díaz, García de Vercher) encapçalaven una marxa pacífica d’alguns milers d’alumnes per a lliurar les conclusions de l’assemblea celebrada els dies previs. La policia els tallà el pas i van iniciar-hi una «sentada», les forces repressives uniformades respongueren amb una càrrega brutal i provocaren nombrosos ferits i detinguts. Hi hagué represàlies contra periodistes estrangers, i el rectorat madrileny va acusar els manifestants de provocadors i violents. A banda de moviments de solidaritat internacional, altres districtes celebraren assemblees lliures.

A València, el mateix 24 alguns delegats reclamaven al ministeri la democratització de la representació. El 27 de febrer s’havia confeccionat un butlletí informatiu amb extractes de la premsa estrangera i testimonis de l’estudiantat madrileny, però el rector Corts prohibí l’ús de les instal·lacions universitàries per a aquesta lectura. Dilluns 1 de març finalment en feren la lectura pública al pati de la Facultat de Medicina, en la cambra sindical de Ciències, en Dret i en l’escola de Comerç. L’endemà el 90% de l’estudiantat de Filosofia va secundar una vaga en solidaritat amb Madrid. Se’ls hi afegiren alumnes de les altres titulacions on la vaga havia estat menor. Amb la policia ja apostada en punts propers a l’edifici històric de la Universitat, l’estudiantat concentrat decidien constituir-s’hi en assemblea lliure. «L’assemblea procedí a votar, una per una i a mà alçada, les reivindicacions plantejades a Madrid: 1) sindicat lliure, autònom i representatiu; 2) amnistia total per a estudiants i catedràtics; 3) llibertat docent i discent, així com repulsa sense implicar desacatament, sinó petició de reforma a la llei d’associacions aprovada en les Cortes per contravenir els articles 19 i 20 de la Declaració de Drets Humans de la ONU; 4) solidaritat amb els treballadors espanyols, que comparteixen les mateixes reivindicacions sindicals; i 5) declaració del dia 2 de març com a “Dia de l’estudiant” per a les reivindicacions estudiantils».¹¹⁷ Els punts 1 i 5 foren aprovats per unanimitat, el 2 i el 3 aprovats per majoria absoluta, mentre el 4 l’aprovà una majoria simple, amb una abstenció àmplia i set vots en contra. La presència i l’adhesió d’alguns catedràtics legitimava la reunió i reduïa el temor a represàlies. La Mesa declarà el caràcter constituent de l’assemblea, que volien mantindre fins a la creació d’organismes que pogueren «resoldre satisfactòriament la situació». Redactaren i votaren una carta d’adhesió a l’assemblea de Madrid, i una altra per al governador civil de la província «en la que: 1) protestaven pels mètodes violents emprats a Madrid i demanaven una amnistia total; 2) sol·licitaven una reestructuració del SEU; 3) “electivitat lliure” dels seus càrrecs, i 4) que no hi hagués represàlies».¹¹⁸

Dimecres 3, amb pintades de «Fuera SEU» a Medicina, i amb la mateixa presència policial del dia anterior, l’assistència estudiantil s’hi havia triplicat, més de dues mil persones (quan la matrícula d’aquell curs arribava a 4.089) amb gran expectació i la necessitat d’emprar uns altaveus de Filosofia. Membres del SEU provaven de rebentar l’assemblea sense trobar-hi el menor suport. S’hi va decidir convocar assemblees de centre que en ratificaren els acords, si ho trobaven escaient. En l’assemblea general consegüent del dia 5, amb una assistència semblant a l’anterior, només se’n ratificaren els dos primers punts del primer dia i la resta quedaren pendents d’estudi.

Entre els moviments de l’entorn destaquem la IV Ruta Universitària, el cap de setmana del 6 al 7 de març, amb el lema «Universitat i Cultura Popular», «centrada en una crítica al classisme i a la manca d’arrelament en el país valencià de la institució acadèmica. Per primera volta s’hi feia una crítica expressa al paternalisme de la catequesi religiosa. Buscant inspiració en la II República i en models socialistes, li oposaven un model alternatiu d’Universitat Popular, oberta a totes les classes socials; i compromesa amb la llengua i cultura autòctona».¹¹⁹ Al seu torn la Junta de Coordinació del Districte Universitari de València, acabada de formar per delegats de centre i els seus representants a l’assemblea lliure, enviava el dia 11 un escrit a altres districtes en el que es mostrava contrària a tota negociació amb el SEU mentre no existira una coordinació estatal capaç de concretar un projecte de sindicat independent. Però els líders madrilenys ja ho havien fet (7 i 8 de març) persuadits per vagues promeses reformistes... La policia estrenà contra els estudiants de Barcelona nous equips antiavalots que incloïen gasos lacrimògens. I un darrer esment per a la declaració del consell de ministres que va fer pública Manuel Fraga el dia 18, en la que el govern advertia que restablirien la «normalitat docent amb fermesa i amb tots els mitjans al seu abast». Vol dir que l’acció policial guanyava contundència i protagonisme repressiu mentre relegava les instàncies acadèmiques en aquesta funció.

Després de les assemblees de centre del 26 i 27 de març, el dijous 1 d’abril es va celebrar la quarta sessió de l’assemblea lliure de València, amb una assistència al voltant de 1.500 estudiants i estudiantes. En fer-se’n sabedor, el rector Corts Grau prohibia expressament continuar la reunió i requerí la presència de tres representants estudiantils, per tal d’amenaçar-los amb represàlies docents. 156 estudiants s’hi mantingueren tancats, i el rector hagué de recular i retirar el càstig, cap a les nou de la nit. El primer tancament estudiantil a València durant el franquisme acabava, doncs, amb èxit. El 2 d’abril l’estudiantat manifestà queixes davant el silenci de la premsa. Dos mil estudiants es concentraren davant la redacció del diari Levante, propera a la Universitat, i reberen càrregues policials, a més d’haver-hi detencions i multes.

Aquest impuls puixant de l’oposició estudiantil se sumava a la inoperància creixent d’un SEU burocratitzat i desarrelat entre l’estudiantat, i també a l’arraconament del falangisme dins del règim totalitari en favor dels sectors catòlics i de l’Opus Dei. A poc a poc el SEU apareixia com un problema per a tots els agents implicats en la universitat. Els intents de reestructurar-lo (octubre del 1958, setembre de 1961) per a assegurar la seua funció de vigilant de la universitat no havien reeixit, i el 6 d’abril de 1965 el govern d’en Franco publicava el decret que el deixava de banda definitivament, per a substituir-lo per les Asociaciones Profesionales de Estudiantes (APE). Les APE aportaven una aparença més «apolítica», tan volguda i promoguda pel règim feixista, al control governamental de la universitat, tot i que no passava de ser-ne aparença: «La derrota falangista no dugué cap “obertura” o una “liberalització”, cosa que ha de fer-nos memòria que el nacionalcatolicisme no era menys totalitari que els seus malaguanyats rivals».¹²⁰ En qualsevol cas el procés de resposta estudiantil ja havia assolit una dinàmica autònoma i les APE no pogueren complir el seu paper de canalització de les inquietuds d’una joventut que malfiava del control governamental. A Barcelona l’estudiantat boicotejà les eleccions «obligatòries» a les APE, a Madrid ho aconseguiren en bona mesura, i en altres llocs només parcialment, com ara València, Sevilla o Bilbao, però llavors aprofitaven per a infiltrar-s’hi i fer-les inoperants des de dins. El 22 i 23 de març de 1965 a Barcelona queda constituït nominalment el Sindicat Democràtic d’Estudiants Universitaris (SDEUB), que mamprendria la tasca d’organització estudiantil i de formació política d’una generació molt present en les institucions democràtiques futures.

1.G. ESCALADA DE LA CONFRONTACIÓ

Aquesta generació universitària de la segona meitat de la dècada dels seixanta, lliure del trauma directe de la guerra d’Espanya, se sentia capaç d’influir col·lectivament en els esdeveniments de la seua època. Aquesta consciència era més forta que les intencions polítiques, molt limitades o ben difuses, de la majoria del personal que alimentava el moviment estudiantil. Aquest moviment trobava un impuls constant en la impossibilitat de cap diàleg amb el poder franquista. El Sindicat Democràtic va canalitzar aquest potencial, que encara es veié reforçat per la intolerància i l’obstinació repressiva del règim, i portà al fracàs les primeres proves de solució tecnocràtica del «problema»: les APE i la Ley de Bases para la Reforma Universitaria. Si bé ni els refinaments repressius que estengué la dictadura, ni la seua contundència, aconseguiren eliminar la dissidència, sí portaren els nuclis més militants per vies clandestines cap a derives marxistes-leninistes dels discursos, i alhora cap a la pèrdua de connexió amb la massa estudiantil més o menys rebel. També és indefugible recordar el paper fonamental de la lluita duta a terme per les dones, un protagonisme sovint reduït a l’ombra i a l’oblit:

Un dels efectes de la contracultura estudiantil va ser reconsiderar el significat heretat de «allò polític», llevant-li la connotació negativa que li havia encolomat el franquisme i eixamplant-lo, per tal d’incloure-hi aspectes socials, culturals i personals. Respecte a açò, la micromobilització de les dones fou decisiva i assentà les bases de reflexions i reivindicacions que arribarien anys més tard. El compromís partidari reduí els aspectes lúdics i de gratificació immediata, però va contribuir de manera notable a formar i a colrar políticament moltes activistes, que posteriorment pogueren emprar aquest capital polític en altres moviments socials, incloent-hi, per descomptat, el feminista.¹²¹

Resulta interessant, a més a més, recordar canvis físics que transformaren la universitat, perquè durant aquestos anys es produí la dispersió dels estudis universitaris. De l’edifici històric de la Universitat de València, al cor de la ciutat, començaria l’eixamplament d’especialitats i la seua exportació cap al campus del Passeig de València al mar (Blasco Ibáñez). Un espai de creixement urbà llavors gens cèntric, però encara més llunyans quedaven la Universitat Politècnica de València (creada com Instituto Politécnico pel ministre Villar Palasí, valencià i de l’Opus, el 1968), al camí de Vera, enmig de l’horta entre Benimaclet, la Malva-rosa i Alboraia. I també la creació del campus de Burjassot, per tal d’aïllar els revoltosos estudiants de ciències. No vull dir que en fóra l’únic motiu, però sí que la repressió de la dictadura no fou aliena a aquesta separació i dispersió física de l’estudiantat universitari i allunyar-lo dels espais més concorreguts de les ciutats.

Anem al marro, però. El primer congrés del Sindicat Democràtic d’Estudiants fon a València entre el 30 de gener i el 2 de febrer de 1967, amb el títol de I Reunió Coordinadora i Preparatòria:¹²² «la Reunió de València tingué lloc obertament dins de les instal·lacions universitàries i hi acudiren, no només els partidaris del SDE, sinó també molts independents, i fins i tot els delegats de les APE /AE elegits dins de la legalitat franquista. Va ser el primer i únic acte en el qual van aplegar-se representants de tots els estudiants universitaris espanyols –excepte els interceptats per la policia, que s’hi adheriren igualment– i tots junts rebutjaren les actuacions governamentals. Si hi ha cap moment que haja de simbolitzar l’èxit del moviment estudiantil democràtic dels seixantes en la conquesta d’una zona de llibertat pròpia, n’és aquesta I RCP de València».¹²³ El PCE també havia deixat de banda el seu afany de protagonisme, o si més no l’havia moderat a favor de l’eclosió d’un moviment estudiantil d’oposició àmplia. De l’altra banda Corts Grau havia anunciat que prohibiria les reunions, i també el degà Borrajo havia fet distribuir paperets que recordaven la il·legalitat de l’acte. I llavors, dilluns 30 de gener José María Rotger inicià la sessió d’obertura amb la lectura dels tres punts que València proposava com a base inicial del debat: «tendir cap a l’autoorganització, rebutjar les estructures imposades, i voluntat de coordinar-se amb la resta de districtes per tal de celebrar un congrés d’estudiants d’Espanya».¹²⁴ Els intents de sabotatge del rector provoquen que els 350 estudiants reunits de bon començament passen a serne 1.500. Hi ha embolics amb la policia i algunes detencions. El 2 de febrer Corts dóna permís a la policia per tal que entre a la Facultat de Filosofia a desallotjar-la d’estudiants demòcrates... Tot això produeix la vaga general universitària, assemblees i tancaments, manifestacions i enfrontaments amb la policia del règim. La setmana del 12 al 17 de febrer se celebraren gran nombre de reunions per tal de difondre i discutir la «Declaración de Principios / Declaració de Principis» del SDEUV (el sindicat democràtic de la Universitat de València). «El seu caràcter bilingüe demostrava que la democràcia que els activistes desitjaven era inseparable d’una reivindicació de la llengua i la cultura autòctones, tants anys arrumbades en l’àmbit familiar, o folklòric. La presència d’activistes amb una orientació valencianista –sense necessitat de vinculació al PSV– fou decisiva, però era un sentiment àmpliament compartit en la minoria polititzada, ni que fóra com a símbol». Aquesta voluntat quedava reflectida literalment en l’article 43 de l’avantprojecte d’Estatuts del SDEUV: «Són idiomes oficials del SDEUV el català i el castellà. Els documents elaborats pel Sindicat deuran ser redactats, per tant, en ambdós idiomes».¹²⁵

El 27 de febrer la policia rep autorització per a reprimir una assemblea a la Facultat de Medicina de València. Com a resultes de tot el merder el govern cedeix en alguns punts, els estudiants detinguts durant el congrés foren posats en llibertat i no van ser processats. I un premi afegit, i no dels menors: «Amb tot, els aldarulls continuaren i Corts fou cessat del càrrec de rector el 31 de març». Com apunta encertadament Xavier Serra, la dissimulació institucional de la destitució i el decòrum acadèmic fingit, fan venir ois: «el dia 10 d’abril de 1967 ha pres el relleu en el dit càrrec (...) D. Juan José Barcia Goyanes. Per lliure i espontània petició del Professor Corts Grau, principalment fundada en motius de salut, que el Ministeri acabà per atendre, es posava així fi a més de quinze anys d’un fecund rectorat».¹²⁶ Corts fou tret del rectorat, càrrec que va ocupar del 13-I-1952 al 10-IV-1967, pels estudiants i aquests ho interpretaren com un dels seus èxits. Conforme havien cantat en alguna de les manifestacions del moment: «Tots junts vencerem». I més val no deixar passar l’ocasió de somriure’n ja que el nou rector no representà cap mena d’obertura, doncs en consonància a haver estat triat com a persona de tota confiança, encara demostraria menys escrúpols a aplicar amb duresa la política repressiva dictada pel ministeri.

L’1 de maig de 1967 es produí una unió pública d’obrers i estudiants, a partir de la idea del PCE, com a desafiament a les prohibicions de les Comissions Obreres (CCOO) i del Sindicat Democràtic d’Estudiants (SDEU). «L’objectiu n’era doble: accelerar la politització del moviment estudiantil i incorporar-lo a una contestació més àmplia, encapçalada pel moviment obrer i guiada pel PCE». Tot plegat xocava amb resistències diverses de tots dos àmbits, cosa que va retardar la distribució de propaganda de les CCOO per barris i fàbriques fins a només dos dies abans de la manifestació. Finalment sumaren al voltant de cinc-centes persones, la majoria treballadors però també nombrosos estudiants de la minoria polititzada i artistes, les dones presents sí eren majoritàriament estudiantes. Entre altres diversos missatges reivindicatius, en destaquen «Llibertat sindical!», «Democracia, sí! Dictadura, no!», i la novetat de «País Valencià, lliure i socialista». La cosa anà a impulsos pels carrers cèntrics, amb la descoordinació que es pot atribuir a les temptatives inicials i a l’abús de la violència policial que oferia la dictadura. Aldarulls amb moltes detencions i nombrosos ferits, entre els quals només dos pertanyien a la Policía Armada. La premsa de l’endemà assumia la manipulació habitual i la pintoresca paranoia interpretativa promoguda pel règim de Franco: «atribuint els fets a l’aliança entre “un separatismo tantas veces archicapitalista con fracciones de un comunismo más o menos prochino y con zonas sociales en que actitudes de una díscola secularización pugnan con el caràcter peculiarísimo del ministerio sagrado”, llenguatge enrevessat que venia a reconéixer la varietat antifranquista». De qualsevol manera, la manifestació de l’1 de maig de 1967 fou la primera acció pública del moviment obrer en la ciutat des del final de la Guerra Civil: «treballadors i estudiants s’havien manifestat junts; i junts reberen els colps dels “grisos”. Aquesta convergència fou vista amb notable preocupació per les autoritats franquistes».¹²⁷ Però és important tindre sempre en consideració que «l’objectiu dels quadres de la dictadura no era resoldre problemes, sinó mantindre’s en el poder: tot el temps la gestió del dissentiment es veié mediada per les lluites internes en la coalició franquista».¹²⁸

Els darrers anys del franquisme esdevenen una esquizofrènia, tant per als defensors del règim com per a l’oposició antifranquista. El clima optimista dels anys seixantes arreu del món occidental i la sobrevaloració d’allò jove com a sinònim de rebel i transformador (que ja començava a esdevenir un tòpic de la cultura d’èlit i del consum de masses), xoquen amb la violència repressiva de la dictadura. En una universitat que fins al curs 68-69 disposava d’una organització que aplegava tot l’estudiantat demòcrata i antifranquista (el SDEUV) i un partit omnipresent i hegemònic (entre el 1966 i el 1969, el PCE) que plantejava una lluita preferentment sindical, encara que també política, de signe moderat i reivindicatiu, es produiria un trasbals que faria desaparéixer aquest panorama en pocs mesos. Hi hagué un esclat que portà l’aparició «d’un gran nombre d’organitzacions, grupuscles i partits de les més diverses ideologies, abans desconegudes o marginals sota el franquisme, amb molt pocs punts en comú: ser antifranquistes, anti PCE, radicals, i que proposen la revolució –de diferent contingut cada un dels models– com a forma d’eixir de la dictadura. Poc més tenen en comú. A l’hora de donar una alternativa al règim, no coincideixen ni en la forma, ni en el tipus de tàctica o estratègia, aliances de classe, lluita armada o no, nacionalistes, proletaris, sindicalistes, etc.».¹²⁹

Ara cal esmentar un dels fets més sinistres de la repressió estudiantil del franquisme tardà: la mort a mans de la policia secreta de l’estudiant comunista Enrique Ruano, que havia repartit propaganda. S’esdevingué el 20 de gener de 1969, després de passar 48 hores detingut en les dependències de la Dirección General de Seguridad. Segons la versió de la policia política Brigada Policial de Investigación Social (coneguda com Brigada Político Social, BPS), Enrique Ruano Casanova, quan l’havien dut a regirar un seté pis del carrer General Mola, de Madrid, «inopinadamente emprendió una corta carrera» i «sin llegar a la escalera, se arrojó a un patio interior, falleciendo en el acto». Si l’havien mort mentre el torturaven a comissaria o bé el llançaren allí mateix, no canvia el fons tèrbol de l’assassinat. Potser aprofite per a copsar el perill de la gentola de dirigia aquell règim criminal esmentar l’almirall Luis Carrero Blanco, aleshores vicepresident del govern, que en un discurs davant Las Cortes el 6 de febrer de 1969, justificava la imposició de l’Estat d’excepció del 24 de gener alertant de la subversió que comportava el moviment estudiantil. Amb frases així: «Una ulterior degeneración del estado de cosas a que habíamos llegado en las últimas semanas podría habernos conducido a un bache difícilmente salvable y quizás hasta situaciones extremas, como las que en Méjico desembocaron en encuentros armados en el que hubo que pagarse el precio trágico de centenares de muertos y heridos» (volia dir la mena d’encuentros armados en els que tots els morts cauen del bàndol de la població i dels estudiants). Per descomptat totes les culpes les carregava «una juventud que se ha entregado a las drogas, al ateísmo y al anarquismo, solo Dios sabe por qué medios». I sentenciava que «La Iglesia no es un lugar para hacer deportes, ni el circo un lugar para la ciencia, ni la universidad un lugar para la política».¹³⁰ La mort de Ruano i l’Estat d’excepció mobilitzaren totes les universitats per a denunciar els fets que la dictadura pretenia encobrir: manifestacions, distribució de pamflets, escamots,¹³¹ etc. El PCE de la Universitat de València també es mobilitza per la detenció d’una part de la seua direcció «provincial» i de CCOO, i per les tortures que hi patiren, de manera que s’hi produeix una agitació constant.

Segons el testimoni d’aquella època de la militant estudiantil Amparo Ferrando, arreplegat per Benito Sanz,¹³² la «gran campanya d’aquestos anys va ser el procés de Burgos que va polaritzar multitud d’accions: pamfletades, manifestacions, assemblees en les facultats, etc. A partir de 1970 començaria el moviment contra la Ley General de Educación. Va culminar en la famosa «assemblea de Medicina» analitzada pel PCE com un salt qualitatiu en el moviment estudiantil. En realitat es tractà d’una assemblea massiva de tot el districte universitari que acabà amb l’assalt de la facultat per part de la Policía Armada amb tot el material antiavalots disponible, i va ser la primera volta que trobaren resistència entre els estudiants. En efecte, els milers d’estudiants concentrats comptaren amb l’ajuda inesperada de dos camions de repartiment de la Coca Cola aparcats en l’Hospital Clínic Universitari, que els van proveir d’inesperats i valuosos projectils: centenars d’ampolles de Coca Cola. Hi hagué diverses detencions malgrat la solidaritat dels metges i ATS de l’Hospital Clínic que amagaren totes les persones que pogueren en llits, armaris i serveis d’urgències». Els enfrontaments a Medicina desembocaren en un boicot als exàmens de febrer de 1972, amb un suport ampli del professorat, sobretot dels PNN. La Universitat va tancar al maig per la impossibilitat de controlar el moviment universitari. Hi hagué enfrontaments de la jerarquia acadèmica contra la política repressiva dels ministeris, i cal destacar-ne la negativa de la Junta de Govern a no renovar contractes de professorat ni gestionar sancions contra l’alumnat. Això fou el 4 de setembre de 1972, i com a conseqüència la Junta de Govern dimití en bloc, encapçalada pel rector Manuel Bartual Vicent. Des d’ací el nostre reconeixement a aquelles persones que no acceptaren el col·laboracionisme amb la política repressiva indiscriminada que practicava la dictadura de Franco.

Del 1971 Ferrando recorda la convocatòria del FRAP d’una acció unitària: «fer caure l’estàtua de José Antonio en l’actual avinguda Regne de València. Un escamot d’estudiants del PCE, la LCR, la UML, i el mateix FRAP la dugueren a terme amb èxit, aconseguiren tombar l’estàtua amb cordes i colps». I del 1973 esmenta una campanya important del moviment estudiantil amb anècdota violenta i de masclisme fastigós: «fou la campanya antirepressiva i contra l’ocupació de les facultats per la policia. En el marc d’aquesta campanya es va convocar una concentració en les facultats de Filosofia i Dret. En l’última “los guerrilleros de Cristo Rey” armats fins les dents massacraren els militants d’esquerra. Apallissaren Lluís Quiralte Asunción del PCE de Dret i un militant de la CNT, Eduardo Pin, a qui li badaren el cap i hagué de ser ingressat en l’hospital. “Los guerrilleros de Cristo Rey” abandonaren la facultat després d’amenaçar diverses militants d’esquerra de què serien violades, entre les quals es trobaven Concha Gisbert i Conxa Blat de l’LCR i Amparo Ferrando i Gertrudis Cortés del PCE. Tanmateix aquesta acció dels paramilitars feixistes marcaria el seu definitiu afonament a la universitat».¹³³ Ve al cas recordar que el 6 de maig de 1966 el Consejo de Ministros va acordar la constitució d’una ponència «para estudiar las medidas que deban adoptarse con vistas a evitar nuevos incidentes estudiantiles en el próximo curso académico» que reunia els ministres de Governació, Educació, Informació, el secretari general del Movimiento, i més avant també el de Justícia. Un dels materials de treball de la ponència era la informació subministrada per la Comisaría General de Investigación Social de la Dirección General de Seguridad. Des d’allí editaven un Boletín Informativo de Actividades Estudiantiles que incloïa com a apartat fix la Sección de Antecedentes, que confeccionava sobre la marxa un registre detallat d’activistes, i ocasionalment dades sobre la «Estructura sindical autónoma y democrática impuesta de facto por el movimiento estudiantil español». Entre els números de maig del 66 (amb la inscripció en portada de «Confidencial» i la nota «Difusión restringida a Plantillas del Cuerpo Nacional de Policía, correspondientes a Distritos Universitarios y con ramificaciones escolares de aquellos») s’hi troba un «Nomenclatur [sic] de las organizaciones estudiantiles políticas» que atribuïa «als violents ultradretans de Defensa Universitaria “tendencias moderadas hostiles a los grupos marxistas e izquierdistas” i valorava la seua activitat dient que “no cuenta con gran número de miembros pero viene desarrollando una estimable labor de propaganda y de acción en los medios universitarios (para romper manifestaciones, retirar carteles, anti-propaganda, etc.)”».¹³⁴ Aquesta Defensa Universitaria creada després de la desaparició del SEU, s’escindí més tard en el FRENS (Frente Revolucionario Español Nacional Sindicalista) i el PENS (Partido Español Nacional Socialista), més avant el Movimiento Social Español, i també cal comptar l’aparició dels Guerrilleros de Cristo Rey. Aquests grups petits d’ultradreta i feixistes tingueren presència irregular a la universitat, i estaven dirigits per algun estudiant d’extrema dreta, d’altres eren membres de la mateixa policia o bé persones alienes al món acadèmic, i la seua activitat buscava intimidar els demòcrates i l’estudiantat dissident, d’una banda, i també aprofitaven com a «agents provocadors» que iniciaven un conflicte i creaven la situació per tal que la policia entrara als recintes universitaris. «Els grups d’extrema dreta –PENS, el MSE i altres– estaran finançats i recolzats sempre des del govern civil de la província, així com per la BPS, i els grups falangistes i d’extrema dreta política. Accions com prendre la Facultat de Dret i llevar els cartells, o impedir l’eixida dels estudiants després d’una assemblea a Filosofia i Lletres, o accions d’aquest estil, provocaran enfrontaments violents, que obligaran a la intervenció dels “grises”, per a protegir els “provocadores”. La presència de l’extrema dreta era esporàdica, i sols en els moments de major tensió esdevindrà més habitual, enrarint un ambient ja prou tens».¹³⁵

Entre el moviment universitari sovint existia un gran desconeixement de la realitat social, i això ajuda a explicar la inconsistència de la majoria d’organitzacions polítiques universitàries, afectades per un biaix elitista que tomba de tos, per molt revolucionàries que pretengueren ser. En part el seu tancament era induït pel perill dels confidents i els infiltrats de la policia, arriba un moment que tot està prohibit a la universitat i la vigilància és propera i contínua. I també ajuda a explicar la radicalització de les propostes i el dogmatisme amb què s’expressaven. Algunes persones que ajuntaven el pas per la universitat i la implicació política i social, prengueren llavors la decisió de «proletaritzar-se», viure i treballar com la classe obrera. Això els dugué a canviar la perspectiva de qui es prepara per a llocs tècnics i dirigents, puix passaven a ensenyar-se de l’organització i la consciència dels treballadors, i així rebaixaven la radicalització i adaptaven el programa polític a la realitat de l’entorn, amb la prioritat de la millora concreta de les condicions de vida de les persones. La pràctica ensenyava més que les teories de tertúlia, tan mal·leables. Una d’aquelles persones va ser Cristina Piris, que de Filosofia i Lletres passà a treballar en el tèxtil, i arribà a ser una de les líders del moviment obrer valencià. Va ser delegada en el congrés fundacional de CCOO (amb Josep Maria Felip, un altre estudiant que es va proletaritzar, de la LCR aleshores, que després d’una trajectòria tècnica destacada i política rocambolesca, a hores d’ara està imputat en la causa de desviament de fons de cooperació de la Generalitat Valenciana governada pel PP), col·laborà en l’organització i extensió de les Comissions Obreres i sempre es mantingué en primera línia de compromís. Tot i això per a mi el record de Cristina (vingut de coincidències propiciades per l’associació Revolta, més tard Ca Revolta i d’altres projectes veïns) és el del seu somriure hospitalari i engrescador, incombustible com la seua energia.

Un altre exemple que ajuda a repassar els esdeveniments d’aleshores és Feliciano Albaladejo.¹³⁶ De ben jove a Múrcia ja havia viscut la militància, primer dins de les Juventudes de Estudiantes Católicos (JEC) on arriba a presidir l’organització a l’ensenyament mitjà. «Vinc d’una cultura sobretot de principis, sense renunciar als propis postulats i experiències», diu com a síntesi. Comença a la Universidad de Murcia els estudis dels cursos comuns de Filosofia i Lletres. I allí ja té els seus primers problemes amb la policia franquista. Se’n ve a València a cursar-ne l’especialitat en filosofia i forma part del relleu inicial de l’organització universitària del PCE que havia caigut l’any 71.¹³⁷ S’hi dediquen a reconstruir-ne l’estructura i se centren a combatre la Ley General de Educación del ministre Villar Palasí. Les comissions de curs promogudes pel PCE defensaven la realització d’assemblees obertes a tot l’estudiantat, l’elecció oberta dels delegats d’estudiants, assumir la responsabilitat institucional i de manera més general, eixir a la superfície, donar la cara, conquerir zones de llibertat. Al capdavall els militants més marcats ja estaven fitxats o controlats per la policia i no calia dissimular, amb la confiança que el règim no podia durar molt més. Lògicament no tota l’organització podia ser pública. Continuaven distribuïts en «cèl·lules» de 5 o 6 persones, que eren els únics membres del partit que tenien identificats, llevat d’un altre membre d’una altra cèl·lula, com a prevenció en cas de ser capturats. Albaladejo també estava integrat en el comité tècnic de protecció de les assemblees generals que es feien a la Universitat, per part del PCE. I així arriba l’assemblea de districte de febrer del 72 a Medicina i els aldarulls posteriors en què és detingut. Això li costaria un consell de guerra (per la implicació en els fets de la Policía Armada no s’hi seguia el tràmit civil) i al voltant de mig any tancat a la presó Model de València. També una multa molt considerable, de 25.000 pessetes; i posteriorment fou un dels 312 expedientats i expulsats pel rector Bàguena. Hi tornà a començaments dels 80 a fer Dret.

Albaladejo explica que el pas per la presó li proporcionà la coneixença de persones decisives en la seua vida. Com ara José Luis Beunza, el primer objector de consciència civil de l’estat espanyol, a més d’Enric Valor i Francesc Soriano, que en aquell moment duien la biblioteca de la presó. «Enric Valor encertà a unir la reivindicació identitària del País Valencià i la llengua, amb la lluita contra la dictadura», que ara es pot veure normal però que quan ell va plantejar-ho no ho era. «L’aportació de Valor, magistral, va ser triple: la seua literatura, les rondalles, etc.; la filològica; i la unió de la defensa de la cultura amb la lluita contra la dictadura». El testimoni d’Albaladejo continua pel vessant més personal:

Per a mi això va ser molt important. Jo era un xiquet de Múrcia de 20 o 21 anys, que no sols no sabia valencià, sinó que tampoc tenia molt clar què era «açò» del valencià, un «dialecte»... Jo parlava en castellà amb Enric, però Enric era una persona molt tendra i em vaig vore tan indefens, amb pinta de xiquet llest però en el fons ingenu que, com que em va adoptar. L’etapa de la presó va tindre eixa possibilitat, eixe consol d’una persona que t’estimava. Però va ser molt més que això, perquè jo després, quan vaig aprendre açò de la política una miqueta més, i açò del País Valencià què era i representa... Vaig adonarme que era una vessant importantíssima que des del Partit Comunista no se li havia donat la importància ni s’havia defensat com calia. I quan al PCE es crea una facció més nacionalista, encapçalada per Ernest Garcia, el xiquet de Múrcia s’apunta a açò. I incorporàrem el tema a la nostra cultura política.

Una vegada expulsat de la universitat el 1973, se’n va a la fàbrica («si no podem fer la revolució a la universitat, la farem a la fàbrica»). Un cas més en què el procés de proletarització va lligat a l’extensió i organització de les Comissions Obreres (CCOO), on compartí l’experiència «entrista» de les eleccions del 75 en les quals els delegats sindicals opositors prengueren el sindicato vertical, aquelles quan cantaven «¡ha ganao, ha ganao, el equipo colorao!» i que entre altres resultats, portaren el comunista Antonio Montalbán a ocupar la presidència de la unió de treballadors i tècnics de la fusta. Feliciano Albaladejo també va participar en la primera coordinadora del moviment ciutadà, i va arribar a assumir la secretaria general de la federació estatal de la fusta de CCOO. Posteriorment ha estat regidor a l’Ajuntament de València per Esquerra Unida durant huit anys (1991-1999). Vol dir que ha mantingut la seguida de la participació social, organitzativa i política. I va tornar a la universitat com a estudiant de Dret (per capitalitzar millor l’experiència militant de la dècada anterior), del torn de vesprada (el dels qui també tenien una faena principal) a començament dels huitantes, a temps de ser testimoni del sorgiment del Bloc d’Estudiants Agermanats.

Per això n’aprofitem alguna opinió que subratlla la relació entre diferents temps: «existeix una certa mitificació de la gent que va lluitar contra el franquisme (ara sembla que tots van lluitar contra el franquisme...). És de veres que nosaltres, la gent dels partits polítics, vam aconseguir que participara la majoria de l’estudiantat universitari. Perquè les assemblees eren obertes, i perquè les facultats eren zones de llibertat. Eixa participació permet a hores d’ara a molta gent dir “jo vaig lluitar contra el franquisme”... Bé, bé. La veritat és que érem molt poqueta gent. Igual que avui». Per tal de completar aquesta visió de la militància reconeix que «nosaltres no vam ser millors que la gent d’ara, ni molt menys. T’ho assegure. La gent d’ara està molt més preparada. I jo els tinc una gran confiança. Mira, la mateixa confiança que vaig tindre en la meua gent que m’acompanyava, perquè pense que no hi ha tantes diferències». Una d’aquestes diferències és el canvi de marc polític i de llibertats reconegudes, en què ara com ara es desenvolupa la tradició de reivindicació democràtica i l’aspiració a la justícia social. «La conquista de la democràcia canvia molt les coses. La democràcia fa més complexa la participació, perquè l’adversari també s’organitza. La dictadura era molt grollera. La dictadura responia a les paraules amb la repressió. Avui la repressió és més subtil. La repressió és Canal 9, la repressió és la delegada del govern, és la vicepresidenta del govern plorant pels aturats... La repressió és la mentida institucional. Combatre tot açò és molt difícil, més complex. Vivim en una altra època, però els objectius no han canviat: una societat més lliure, més democràtica, més justa, una distribució millor de la riquesa, una protecció de la gent més feble...».

Ara continuem amb una d’aquelles provatures polítiques típiques de l’època, Germania Socialista, amb la particularitat de ser una iniciativa absolutament autòctona, nacionalista d’esquerres. També reprodueix les febleses típiques d’aquells grupuscles: «com tots els partits de l’època –en frase de Damià Mollà– el formaven un professor universitari, un estudiant i un obrer»,¹³⁸ papers representats respectivament per Josep Vicent Marqués, Vicent Franch i Francesc Signes (obrer de MACOSA). N’hi havia més, és clar, per damunt de la vintena, entre els quals Josep Lluís Blasco, Ricard Pérez Casado, Gustau Muñoz i Pep Laguarda. Però la clandestinitat imposada impedia als mateixos militants fer-se una idea de la implantació de la pròpia organització, i a més el compromís personal solia ser voluble i duia a tastar diverses militàncies. En paraules de Franch, els militants de GS estaven exposats a les represàlies comunes als estudiants antifranquistes: «detencions, controls policials, retirada del passaport, llevar pròrroga d’estudis per la mili, i impedir fer milícies universitàries, ser enviat a destinacions que no ho eren pel clàssic sorteig, etc.»; tot i que mai en detingueren cap, de GS, potser perquè els consideraven marginals, sí patiren algunes incomoditats, incloses les visites de la Guardia Civil a les famílies. «Tractàvem de convéncer-nos a nosaltres mateixos que tenia sentit el que féiem –apunta Franch– però el grup no creixia. Això sí, els «papers» polítics que elaboràvem estaven molt ben fets». Encara fa una pinzellada a l’origen de les inquietuds juvenils personals: «Era l’any 1968, gent vinguda de pobles, barrejats amb l’Església, que llegíem. En eixe context, ens pensàvem que anàvem a “redimir” el món. Ens agradaven els Beatles, Bob Dylan... Ens sentíem com una nova classe, i cercàvem la responsabilitat»;¹³⁹ i això connecta amb el que explica la recerca de Sergio Rodríguez sobre el paper pioner dels dissidents en diverses manifestacions de la nova subcultura juvenil. Cosa que permetia estretir llaços amb l’audiència potencial i fonamentar una identitat estudiantil renovada, que qüestionava comportaments assumits com a naturals al llarg dels primers vint anys de dictadura, com ara el sexisme, la búsqueda de la promoció individual, el fervor religiós, la preservació de les aparences i el nacionalisme espanyolista, entre més. «En aquell nou imaginari, la consecució dels objectius individuals estava vinculada a assolir les metes col·lectives. D’ací la importància de la solidaritat –sobretot, entre els estudiants– com a desencadenant de bona part de les mobilitzacions de l’època».¹⁴⁰ L’única organització del moment que podríem considerar moderada era el PCE, la resta promovien malfiances mútues i el desori discursiu amb els respectius extremismes, tot i que de tant en tant col·laboraven uns amb altres. «Encara que vist amb perspectiva aquestos debats poden causar rialles, en aquella època eren viscuts apassionadament, amb esperit militant revolucionari, i amb un fanatisme fonamentalista sentit com veritats fonamentals i autèntiques», i Franch en completa la valoració així: «érem dogmàtics i perniciosos, com tots els grups d’esquerra. S’hi llegia poc, i eixe poc s’assimilava malament». Per tal de completar aquesta demolidora imatge, explica que va marxar «del “rotllo” quan un de Germania Socialista ens passà un “qüestionari” de Leninisme, que segons em contaven, havia preparat el mateix Lenin, és a dir un “examen” de marxisme-leninisme. Va ser aleshores quan me n’adoní, que jo era un liberal, i no tenia res a veure amb “ismes” de cap mena. Sempre vaig tenir un gran respecte pels activistes del PCE, els únics que donaven testimoni, exemple, i que tenien una gran resistència. Vaig abandonar aquella mena de gent “miserable”, hiperideologitzada, el 1971».¹⁴¹

Una altra expressió de la dissidència, diferent per la temàtica que obria i pel nivell d’exposició al risc personal, és l’objecció de consciència de Pepe Beunza (ja esmentat adés). Estudiava enginyeria tècnica agrícola, pertanyia al Sindicat Democràtic d’Estudiants i havia estat detingut en algunes ocasions, va començar la lluita pel reconeixement del dret d’objecció de consciència, i viatjà per Europa sol·licitant el suport dels grups pacifistes internacionals. El gener del 1971 es presentà al centre de reclutament militar, els portaren fins a la base de Marines, i en ordenar-los vestir l’uniforme es va acostar al sargent i s’hi va negar... En prendre-li declaració el capità, li preguntaren si era testimoni de Jehovà (que habitualment s’hi negaven per motius religiosos) i ell explicà que no, que era catòlic, però que era objector de consciència no violent, i el primer dels civils. Decretaren presó incondicional, i el procés acabaria amb dues condemnes en consell de guerra, una per desobedient i l’altra per desertor. Com resultava un presoner molt incòmode, pacifista enmig de casernes, el traslladaven sovint, 10 presons i 2 calabossos, i al final l’enviaren a un batalló de càstig al Sàhara. «Intentava amb la meua actitud denunciar l’esclavitud que suposava el servei militar», afirmava Beunza, que va continuar amb el suport a objectors i insubmisos dècades després, amb autoinculpacions incloses.

Un colp col·lectiu provà de tallar de socarrel l’ebullició de la dissidència universitària. A la tornada de l’estiu de 1973 el rector Báguena Candela, nomenat catedràtic de Medicina de la Universitat de València i quasi simultàniament rector, expedienta 312 estudiants als que impedeix l’accés als recintes universitaris. El rector demostrava així un entusiasme repressiu contundent i vocacional, desproporcionat en l’ambient d’un règim que s’afonava. Mentre el PCE promovia comissions de curs, de caràcter professional i reivindicatiu estudiantil, el poti-poti a la seua esquerra organitzava comités de curs, revolucionaris i alternatius que prengueren el protagonisme. L’any 73 es produïren diverses accions molt dures en la Universitat, ocupacions de facultats i enfrontaments de carrer amb la Policía Armada, suports estudiantils a vagues, amb piquets i manifestacions, i a la negociació dels primers convenis col·lectius (aquella cosa que també va per l’aire amb la darrera reforma laboral del 2012). La liquidació via expulsió de l’avantguarda política universitària provocà trasbalsos vitals personals, evidentment, però no una contestació universitària prou àgil. Llevat de l’organització universitària del PCE i la individual d’alguns professors de Dret i Econòmiques, com ara Manuel Broseta, Ernest Lluch (tots dos assassinats per ETA, el primer al campus universitari el gener de 1992, com a mostra de la deriva execrable del grup terrorista), José Galán, M. Baena del Alcázar, José Honrubia... Els sectors progressistes universitaris, amb la col·laboració de M. Consuelo Reyna, el mateix Broseta i la incipient societat civil, mantingué una campanya l’any 1975 per la dimissió del rector Báguena (que en iniciar les expulsions mantenia la seua clínica privada a Santiago de Compostel·la), objectiu aconseguit a començaments del curs següent. Finalment el Tribunal Suprem declarava nul·les les sancions l’1 de juliol de 1975. La repressió acadèmica havia excedit fins i tot la «legalitat» franquista.

1.H «ONES QUE VÉNEN, MAR QUE S’ALLUNYA / TOT ÉS BEN PROP, TOT ÉS LLUNY»¹⁴²

El moviment estudiantil passaria a una altra fase de la lluita reivindicativa, comuna a altres moviments populars de la transició a la democràcia, com les assemblees de veïns, l’assemblea de professors no numeraris (PNN, que acabà en reivindicacions d’eixides acadèmiques personals), i la lluita estudiantil en l’ensenyament mitjà, que prenia volada (com a mostra d’aquesta forta presència pública trobem l’organització per Acció Cultural del País Valencià d’un «Aplec d’estudiants (d’ensenyament mitjà) del País Valencià», el 26 d’abril de 1980 a Alacant). Sobre el moviment als instituts d’ensenyament preuniversitari, extrac unes paraules que han circulat recentment com a record commemoratiu dels 40 anys d’existència de l’institut Jordi de Sant Jordi de València («Heredando el futuro», vist al facebook): «En els anys finals de la dictadura franquista, els instituts foren les nostres escoles de ciutadania. Mentre el dictador agonitzava i les forces econòmiques, polítiques i socials pactaven una transició que reformava el règim polític però mantenia a les seues elits dirigents, els estudiants del Jordi de Sant Jordi ens metamorfosejàvem en ciutadans. (...) De tot aquell passat de dolor i patiment sols ens arribava un eco llunyà, una sorda remor que els nostres majors no havien pogut contenir. Però també bufava una música, un vent fresc que escampava la boirina del present, ens permetia veure un paisatge diferent, un futur col·lectiu prenyat d’il·lusions i esperances. (...) Aprenguérem que érem els hereus de totes aquelles ferides. Però, sobretot, del projecte d’un futur, lliure, igualitari, just i solidari. Ens hi ensenyaren que ser estudiant és ser responsable del futur, que ser responsable del futur és la nostra condició ciutadana. En el nostre present immediat, aquell projecte de futur segueix més obert que mai, també el record i la memòria d’aquella essencial lliçó de ciutadania».

D’altra banda, als anys seixantes calien bons mitjans per a ingressar en la universitat i això n’allunyava la major part de les classes treballadores i més populars. Però la tendència de creixement de les persones disposades a assolir una formació superior, fou mantinguda i molt marcada. Aportà dinamització i obertura, alhora que contribuïa al col·lapse d’una institució organitzada de manera anacrònica i molt massificada. Tot seguit una evolució de l’estudiantat matriculat a la Universitat de València, amb la prevenció que no totes les dades provenen de les mateixes fonts i això pot produir alguna inexactitud, però malgrat això sí ens permet seguir la tendència de creixement molt marcat fins a començaments dels 90, reducció moderada en la dècada següent, i de l’actual manteniment de les magnituds.¹⁴³

Amb les dades del Recull de Dades Estadístiques de la UV, i amb la inclusió de l’estudiantat de 3r cicle (doctorat primer i des del 08-09 màsters oficials) queda així:

El moviment universitari, que com veiem afectava directament a un nombre creixent de persones (i de classes socials) que accedien a la formació superior, també mantingué la seua força motriu per tal de connectar amb altres sectors socials, i com més anava més aspiracions generals de canvi i renovació del panorama polític i d’estructures socials. Amb major o menor encert segons els casos, però va ser-ne un impuls cabdal de l’època. Fins al punt que molts dels protagonistes de la militància universitària esdevindrien elements a favor de la transformació de molts altres vessants socials. «Finalment, la repressió policial i acadèmica no impedí, sinó que més aviat alenà, que la politització creixent de l’estudiantat en els darrers anys del règim, per una banda, i l’eclosió d’altres moviments antifranquistes pre i postuniversitaris –el de batxillers i el de PNN, respectivament–, per una altra, acabaren per consolidar l’hegemonia de la dissidència en l’espai públic acadèmic: si ara hi havia cap espiral de silenci al seu si, era en la que havien caigut els franquistes acèrrims i els conservadors de tota mena. Una volta més hom confirma que la universitat no sols reflectí els canvis polítics del període, sinó que també contribuí decisivament a induir-los. Durant la transició a la democràcia el moviment estudiantil va declinar, però la institució mantingué bona cosa del seu protagonisme polític».¹⁴⁴ La Universitat de llavors ha de donar respostes a noves realitats socials i també entre els seus integrants, com l’augment de la població per l’allau immigratòria i de les possibilitats d’inversió en estudis de la incipient classe mitjana. El creixement de l’alumnat també obliga a incorporar un nombre creixent de professors, en general persones de noves generacions sense compromisos ni identificació amb el règim, que erosionaren el sistema de càtedres de poder absolut i inqüestionable (80% de PNN):

Ja han viatjat i llegit, i es dediquen a buscar formes culturals i alternatives polítiques democràtiques que el franquisme no podrà oferir-los mai. Si als anys quaranta hi havia al districte universitari de València una sola Universitat a la qual assisteixen estudiants de tot el territori valencià i on hi ha 99 professors (30 catedràtics i 66 professors universitaris) i2.494 alumnes en quatre úniques facultats: Filosofia i Lletres, Dret, Ciències i Medicina, en el 1968-1969, el creixement de la població universitària és ja espectacular respecte a les dues dècades anteriors. La Universitat de València tindrà aquell curs 632 professors (68 catedràtics i 564 professors), i 11.370 estudiants per a les Facultats de Filosofia i Lletres, Dret, Ciències, Medicina, Econòmiques i Enginyers Agrònoms. (...) Els professors i els alumnes, especialment en Filosofia i Lletres i en menor mesura a la Facultat de Dret, ja no són els mateixos. No tenen les mateixes inquietuds ni tenen el mateix origen social.¹⁴⁵

Eixos canvis també havien somogut algunes parts del claustre universitari, que del provincianisme més eixorc, sempre a l’espera de la promoció cap a alguna destinació més cèntrica i lluïdora, havien passat a l’atenció profitosa cap al país i a esdevenir motors intel·lectuals de canvi i progrés connectats a la realitat social de l’entorn. Una universitat al servei de la seua societat volia sorgir entre els constrenyiments d’una institució entotsolada i desfasada.

Tothom ha criticat, des de fora i des de dins, la incomunicació entre la Universitat i la societat, desconnexió que, tot i haver minvat prou darrerament, encara subsisteix en part. Un dels aspectes més deplorables de tal falta d’interpenetració és la inadequació de la Universitat de l’Estat unitari a les peculiaritats regionals i la problemàtica concreta del país on radica. La Universitat de València, de fundació municipal, acabà per perdre tots els vincles amb la Ciutat per la llei de 1845. Tothom rebutja el catedràtic-funcionari que limita la seua tasca a la transmissió més o menys mecànica de tècniques asèptiques, i exerceix la docència exactament igual si es troba a Saragossa que a Sevilla o a Compostela. Ja és coneguda la mentalitat del funcionari públic que actua en la superestructura estatal, per damunt qualsevol contingència de lloc, i amb un franc desdeny pels particularismes indígenes, els quals pretén suprimir per tal d’ajustar millor la societat al motle de l’Estat.¹⁴⁶

Aquesta citació correspon al text de Manuel Sanchis Guarner «La Universitat i el País» que feia de pròleg a l’obra de Joan Reglà Aproximació a la història del País Valencià (Ed. L’Estel, València, 1968), però l’hem trobada en la reproducció a la revista Gorg, en un exemple més de la intercomunicació i retroalimentació dels impulsos creatius, artístics i culturals, amb les reclamacions democràtiques, de modernització, i de reconeixement de la realitat cultural i política valenciana. Potser per això també les llibreries foren objecte preferent de la violència, atacs amb bomba el 1971 i 73 a Tres i Quatre, que en rebrà molts més atacs, i més bombes per a La Pau, Pueblo, Ausiàs Marc i Lope de Aguirre, durant el 1975. I entre el 75 i el 76 caldria afegir-ne Universal, Dau al set, La Araña, Xúquer, Dona... O el capellà Pere Riutort que rebé agressions per ser dels primers mestres de valencià actius en l’escola i per haver editat el Llibre del Poble de Déu, compendi essencial per a poder oficiar en la llengua pròpia del país.

La militància universitària havia contribuït, des de les quasi nul·les possibilitats de participació i sota els efectes d’una repressió contumaç, a crear xarxa social i discurs d’alliberament. I malgrat les deficiències que patia, aquesta energia jove assenyalava i combatia problemes nuclears d’aquella estructura social. Havia superat el marc estricte de les lluites gremials que involucraven directament l’estudiantat, i en coordinació amb altres impulsos sectorials plantejava demandes de canvi social, de justícia bàsica en el sistema, a favor de la seua generació i alhora per a les futures com a espai de convivència i progrés general. De manera que també col·laborà a despertar consciències i a conrear esperances des de la transversalitat, des de l’assumpció de qüestions ètiques que esdevenen lluita legítima. Al capdavall com avisa Pérez Moragon, mentre es mantingué el règim franquista i mentre els seus representants continuaren ocupant espais de poder institucional, «el que estava sota vigilància era el mateix fet de parlar». El conflicte en el procés de transició cap a una estructura formalment democràtica de l’estat era indefugible. Més encara al País Valencià, pel seu caràcter de cruïlla i balança dins dels múltiples equilibris de poder que s’hi jugaren. De nou amb paraules de Pérez Moragon, «s’estaven consolidant, en la Universitat i en altres àmbits, noves fornades de joves, que unien als seus pressupòsits polítics –de la democràcia cristiana a una esquerra d’arrel comunista, passant per gent de posicions socialdemòcrates– reivindicacions molt precises pel que fa als drets culturals, lingüístics i nacionals. I aquestes generacions que renovaven el panorama social, i en bona part ideològic, del país no podien expressar-se de manera regular en mitjans de comunicació».¹⁴⁷

Les coses no resultarien fàcils, com recorda el que llavors era un observador recent de la nostra realitat, Josep Fontana. «Els meus descobriments simultanis de Fuster i del seu país es van produir en els últims moments del franquisme, que em va tocar de viure des de la ciutat de València. Eren dies d’expectació i de vida més aviat agitada, com em va tocar d’experimentar-ho el matí en què vaig haver de fer front a l’assalt de la Facultat d’Econòmiques per part d’una banda d’extrema dreta, o, per ser més exactes, d’una banda dirigida per algú de l’extrema dreta i integrada per gent reclutada als gimnasos i a les bandes del voltant de la ciutat, armats amb cadenes i barres de ferro, amb les quals, per cert, van fer un trau al cap d’un dels meus alumnes, que era l’actual ministre Jordi Sevilla. Jo con-servo d’aquest incident una de les eines de ferro que duien els assaltants, d’una notable eficàcia per a esberlar consciències, i una octaveta en què se’m qualifica com a «vicedecano fantochesco, lacayo de la chusma roja», que encara que us sembli estrany és un elogi pel fet de no haver fugit, un acte més aviat d’inconsciència que de valor. Eren moments en què, acostant-se la prevista mort del Caudillo, interessava crear un clima de terror, alimentat amb rumors com el de l’existència de llistes de rojos que s’anirien a cercar així que es produís la defunció. El terror tenia la finalitat d’aconseguir que l’esdeveniment es produís sense cap mena de pertorbació de l’ordre públic. I cal dir que va ser eficaç».¹⁴⁸

D’aquesta manera s’encarà el procés de canvi polític al País Valencià, amb l’immobilisme del règim controlant la major part dels ressorts del poder i emprant-los a favor de les seues prerrogatives. I enfront una multitud ciutadana amb ànsies de llibertat i obertura democràtica, que prompte començaren a veure que ni el joc era tan net, ni les possibilitats tan obertes, ni el canvi tan automàtic ni lliure. Com si Ovidi ens cantara els versos de Vicent Andrés Estellés de «Tot esperant Ulisses»: «Cinc i cinc mai no en fan deu. / Una església et marca el preu. / Un canó apunta amb el dit. / Desescric tot el que he escrit! // Plora, plora, no hi ha draps. / Beu i canta i trenca els plats. / L’estratègia es cou de nit. / Desescric tot el que he escrit! // Ones que vénen, mar que s’allunya, / tot és ben prop, tot és lluny. / Plors que s’enceten, riures que es moren, / quan creus que tens, tot s’esmuny. // (...) La tristesa guanya el cant, / l’esperança és un infant, / llibertat: nom imparit. / Desescric tot el que he escrit!».¹⁴⁹ Entre nosaltres el conflicte identitari desfermat i la violència impune de la ultradreta en foren les característiques més destacables. Sanchis Guarner escrivia al text referit adés una bona definició de partida del conflicte identitari: «Ja sé que hi ha valencians que –més o menys calladament– propugnen la provincianització amb la pèrdua de la nostra personalitat col·lectiva, però també n’hi ha d’altres que ens obstinem a impedir la nostra desintegració com a poble individuat».¹⁵⁰ Ell, savi proper i constructiu, rebé agressions i dues bombes, sense culpables trobats (se n’investigà mai?). El plantejament és compartit en una mesura ben àmplia per un altre pensador valencianista destacat, Joan Fuster, també víctima d’alguna bomba i assetjament social, en aquesta ocasió amb la presentació de Vicent Sanchis: «L’autor de Sueca dividia els valencians en dos bàndols: “A l’una banda, hi ha aquells que afirmen que ja estem bé com estem, que vivim en el millor dels mons possibles, i que la província claudicada, la dimissió lingüística i les ficcions fòssils són ideals desitjables; a l’altra banda, els qui ens refusem a la vergonya d’una trista alienació nacional, els qui creiem que els valencians podem ésser un poble sa i coherent, els qui ansiem per al nostre país una plenitud nova”. Contra la “dissolució” i la “indiferència”, la reflexió de Joan Fuster encara és del tot útil. Però, per això mateix, per mantenir una diferència col·lectiva cada dia més precària calen nous fulls de ruta que no siguen renúncies entelades ni radicalitzen encara més la proposta original. Aquest llibre, per què negar-ho, ha estat escrit per un fusterià impenitent, que, per això mateix, propugna la necessitat de la revisió. Del “salfumant” continu. Proposa l’examen de consciència constant i necessari perquè els grans projectes no esdevinguen només llibres. O encara pitjor, com temia Joan Fuster, fantasmes».¹⁵¹

L’obertura i manteniment d’aquest conflicte tingué efectes paralitzadors per a les forces transformadores, progressistes i valencianistes, a causa de contradiccions i febleses internes, i també a l’ús agressiu de totes les armes a l’abast dels sectors reaccionaris que mantenien l’administració del poder. Cosa innegable després de la demostració imponent de la manifestació, enorme i unitària, del 9 d’octubre de 1977. La reclamació de «Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia» passava a ser incontestable,¹⁵² però encara es podia mare-jar i diluir bona cosa aquest projecte de construcció i transformació per a majories... Fontana, en parlar del que pot trobar qui llig amb interés l’obra de Joan Fuster, mostra de passada que les controvèrsies bé s’hi podien haver dirimit d’altres maneres:

Descobrirà aleshores que la proposta que pot trobar-se a la seva obra no és la d’una afirmació de veritats establertes que es vulgui confrontar amb altres de signe diferent, sinó, ben al contrari, la convicció que abans de poder contrastar posicions ens resta encara molt que aprendre sobre el País. Que el que cal és prosseguir la tasca seriosa i objectiva, encara que necessàriament apassionada –perquè objectivitat i passió no són pas qualitats que s’excloguin– que ell va iniciar per tal d’arribar a esbrinar «lo que és y ha segut la terra en què viuen y han naixcut» els valencians, com proposava Bonilla fa cent setanta anys, i d’aconseguir, com volia Fuster, despertar dubtes per tal que els valencians d’avui es plantegin seriosament els problemes, tant històrics com actuals, que els cal qüestionar-se.¹⁵³

Com el debat no té aturador, ara també se’ns torna a presentar al davant i podem assumir maneres positives, propositives i proactives d’enfrontar-lo, a fi d’aconseguir resultats col·lectivament profitosos, «marcar-nos objectius col·lectius realistes, que redunden en l’interés general i no en interessos particulars».¹⁵⁴ Si alguna persona ja ha llegit fins ací ho deu haver sospitat als primers indicis, però com també deixà escrit Sanchis Guarner: «només la voluntat de futur fa que el passat tinga valor». I davant de la qüestió del futur compartit, que ens afecta a tots, ningú hauria de tindre por d’acceptar un debat que permeta aclarir tantes coses que encara no entenem o no se’ns presenten prou clares. «La negativa a acceptar els tòpics injustificats i la incitació al dubte crític, que en el cas de Fuster no van trobar altres respostes que l’insult i la condemna, hauran de repetir-se altra vegada, i si de nou fallessin, si els temps encara no estiguessin madurs per a l’exercici del diàleg civilitzat, caldria tornar a plantejar-ho en el futur, si es vol que algun dia aquest país acabi prenent consciència d’ell mateix per tal que pugui encarar assenyadament el seu destí. Perquè el futur dels valencians segueix depenent avui, com fa quaranta-cinc anys, d’aquesta “presa de consciència” encara no completada, és necessari seguir treballant per aconseguir-la. No serà fàcil, perquè els que s’oposaven ahir al Fuster que incitava els seus compatriotes a fer ús de la raó seguiran oposant-s’hi avui, sabent com saben el molt que podrien perdre si això s’aconseguia, amb l’insult, la calúmnia i, si cal, la foguera».¹⁵⁵ Efectivament, ningú hauria de tindre por del debat ni de la discrepància enraonada. I de manera més general, ningú hauria de sentir por.

Però el que ens mostra la lectura del reportatge de la revista Valencia Semanal «1978: A bombazo limpio»¹⁵⁶ és ben diferent: «L’any 1978 ha sigut, clarament, el del petard i la garrotada. El de la violència verbal, la provocació, la manipulació de masses i fins i tot l’intent d’homicidi. Lent ha estat el procés democràtic i autonòmic, però cada passet, cada espenta per tímida i breu que resulte, ha provocat una nova ofensiva de l’extrema dreta», diu l’entradeta de l’article. Agressions i ofensives impunes, cal insistir-hi. Algun detall més com a exemple de l’ambient d’hostilitat per a una gent i permissivitat per a una altra, els qui agredien, en aquest cas referit al dia de la constitució solemne del Consell del País Valencià:

Allí pogué comprovar el senyor Clavero que la metxa estava encesa i que «a qui correspon» no sols no té la més mínima intenció d’apagar-la, sinó que és el primer a arrimar el misto. I, de nou, un vergonyós espectacle a l’eixida del Palau de la Generalitat, on esperaven diversos grups d’URV i GAV, degudament flanquejats per esquadres amb creus gammades i mirada desafiant. Consellers insultats, polítics agredits... i sort encara que la cosa no arribara a més.

I una anotació més del mateix article de Valencia Semanal abans de deixar-ho córrer, perquè cal fer memòria per amarga que ens puga resultar (si més no, de tant en tant):

Però sí recordarem que Ignacio Carrau,¹⁵⁷ president de la Diputació de València, permeté i capitanejà un ridícul «tancament protesta» en la Generalitat que desembocaria en una marxa cap als locals d’Aitana i el domicili del professor Sanchis Guarner, on tornaren a deixar constància dels seus excessos. En plena campanya –intents de manifestació, cartes al director, pintades, pamflets...– el 22 de maig boicotegen un cicle de conferències sobre Blasco Ibáñez a la Facultat de Filosofia pel simple fet que hi participa el professor Sanchis Guarner. De nou amenaces, crits i intents d’agressió a l’eixida. De nou «els de sempre» esperant a la porta amb pedres i petards... Quan quatre dies després quatre-centes persones realitzen un tancament pacífic en la Facultat de Ciències com a protesta davant d’aquests excessos, aviat hi apareixen grups feixistes en actitud amenaçant i provocadora portant cadenes, garrots, pedres i pólvora: vidres trencats, rodes punxades i pintades contra el Conseller Bevià «adornades» amb l’esvàstica, foren el balanç d’una nit tensa.

La violència en aquells anys fou molt intensa, un «terrorisme de baixa intensitat» (si val l’eufemisme i hi descomptem la mort de Miquel Grau) constant i sense resposta policial per acovardir el personal, que fou la via per tal d’imposar el missatge anticatalanista i controlar o limitar l’autonomia de les incipients estructures democràtiques. Una mica com a resum dels resultats del domini reaccionari sobre el país i de la pràctica intimidatòria sobre la societat, servirà el retrat fet per aquestes paraules de Gustau Muñoz:

Més amunt s’ha dit que el règim franquista congelà el debat d’idees durant dècades. Cal precisar que això no vol dir que fos anul·lat o extingit, sinó que hagué de procedir per les vies subterrànies, distorsionades i indigents que imposava una situació que, caldrà recordar-ho, havia arrasat la cultura liberal, democràtica i d’esquerres preexistent, amb un procés d’exilis, presó i execucions esfereïdor. Que imposava la censura als mitjans de comunicació, els llibres i els espectacles públics. Que sotmeté la Universitat a una depuració implacable de professors i estudiants desafectes. Que lliurà a l’Església catòlica un segment vastíssim de l’educació i grans possibilitats subvencionades d’influència pública. Tot plegat va produir un efectiu endarreriment cultural i científic, que encara es fa notar. Perquè la situació es prolongà massa temps. «La reconstrucció de la raó democràtica, en un context de repressió duradora, i la formació d’una consciència nacional valencianista renovada es va fer en condicions duríssimes. La societat en el seu conjunt, i les capes socials emergents que es formaven en aquestes condicions, acusen encara els efectes del control totalitari imposat, que aconseguí fins i tot una consideració de normalitat». L’adhesió inquebrantable d’amplis grups socials de la dreta estava garantida. La part agredida estava paralitzada per una por interioritzada que s’havia estès a consciència. Alguns fenòmens actuals, quant a actituds i formes culturals de la societat valenciana, s’expliquen, en bona part, per aquesta realitat duradora, configuradora, que no fou, de cap manera, un parèntesi o una circumstància passatgera. I és clar que el franquisme trobà al País Valencià importants complicitats i suports, una base social agraïda.¹⁵⁸

Els precedents no determinen el nostre futur, però sí poden explicar moltes limitacions i vicis que patim en l’espai de joc disponible, i així Andrés Boix escriu: «La història del procés autonòmic en el País Valencià és la crònica d’una decepció».¹⁵⁹ El temps ha passat i a l’estiu del 2012 trobem una crisi profunda del sistema. Potser és un pas normal del ball del capitalisme, amb un ritme reforçat per la mundialització financera de l’economia, i que ara com ara practica el desballestament de les mínimes garanties assumides com a fonament de la cohesió social. Qui s’arriscaria a afirmarho?... Però a hores d’ara n’apareixen efectes més marcats en l’estat espanyol, cosa que destapa moltes de les seues vergonyes. I la crisi és ben palesa entre el poble valencià: socialment, econòmica, educativa, financera, ètica, representativa, etc. Un desastre de collons, si voleu, encara que ací ens pariren i ací estem, ací treballem i donem besos, ací agonitzem i també riguem, i mantenim l’esperança de contraban... Si bé cal comptar amb moltes més circumstàncies afegides al llarg de les tres dècades posteriors, alguns mals ja s’hi apuntaven en aquell anòmal procés d’accés valencià a una democràcia i una autonomia política ben imperfectes. Fins al descrèdit institucional i la crisi del model conforme s’ha guiat fins ara: «l’actual Govern de la Generalitat i un President que, per molt que la teoria constitucional en diga una altra cosa, deu la seua legitimitat no a l’elecció dels ciutadans sinó al magne dedazo arribat des del carrer Gènova [de Madrid, seu central del Partido Popular]. Poca cosa podem esperar els valencians de qui sap que la seua cadira depén no de nosaltres sinó de què li envien o no un motorista amb el cessament des de Madrid, com en els vells temps. El nostre Estatut i el nostre autogovern, com és sabut, ja començaren amb mal peu. El pacte de més del 90% d’ajuntaments i de les forces polítiques valencianes, l’esquerra i la dreta, va ser esmenat sense compassió a Madrid, des d’on arribaren a imposar, fins i tot, les senyes d’identitat. Vivim en un País en el que per exemple el nom de la comunitat autònoma no fou el volgut pels valencians, i convé recordar-ho, sinó que simbòlicament ni això es va consentir. Tampoc, és clar, un Estatut competencialment ambiciós. Una cosa que s’ha repetit, a més a més, quan ha calgut reformar el text perquè no s’aguantava de vell i fins les comunitats menys reivindicatives ja l’havien superat».

Encara Boix hi proposa un repàs de les deficiències que fonamenten la decepció general de la situació autonòmica, fonamentalment per la seua invalidació continuada per aquells que tot just l’haurien d’haver impulsada, per càrrec, responsabilitat de gestió i compromís amb el conjunt de la ciutadania. Aquells qui en comptes de construir des de l’administració, s’hi han dedicat a promoure’n el descrèdit i l’ofec entre la població i les seues aspiracions.

En aquests 30 anys diverses fites marquen l’autonomia valenciana: infraestructures roïnes i de pagament que impedeixen la vertebració del país, jurídicament ancorat encara en un provincialisme imposat; un sistema financer propi destrossat; un finançament autonòmic que fa que la Comunitat Valenciana siga l’únic territori europeu amb un règim fiscal de tipus colonial en sentit estricte ja que malgrat una renda per càpita inferior a l’estatal d’ací s’extrauen recursos any rere any (i no pocs, per cert)...¹⁶⁰ Tot això amanit amb l’impresentable i vergonyós espectacle d’un Consell de la Generalitat que de reivindicatiu en aquestes qüestions passa a genuflex segons canvien les majories a Madrid... i una oposició que fa el mateix. En aquests 30 anys, si més no, s’han gestionat molt millor des de la proximitat tots els serveis. Però no és prou. O reiniciem el programa i ens posem a treballar de veritat, prenent-nos seriosament l’autonomia i als ciutadans, o l’invent implosiona. Això sí, mentrestant, la nostra estimada casta no baixa del cotxe oficial.

Al capdavall i sense pretendre ara descobrir el Mediterrani, les vies de solució i l’actitud escaient per a acarar els problemes no poden esmunyir la reclamació (i també la promoció, caldria dir) de més democràcia, més participació, més obertura i una relació honesta cap a l’objecte que justifica les institucions democràtiques, el poble valencià, i més interacció amb els ciutadans i les ciutadanes del País Valencià. És a dir, les qüestions vives que sostenen una llarga tradició civil, que inclou la de les reivindicacions estudiantils universitàries anteriors a l’aparició del Bloc d’Estudiants Agermanats, que hem mirat de repassar fins ací.

2. UN SINDICAT ESTUDIANTIL PER A LA UNIVERSITAT PÚBLICA, DEMOCRÀTICA I VALENCIANA

Com diu un dels rituals universitaris, amb el repàs previ manifestem «el respecte als nostres mestres i predecessors...», i els recordem com a elements útils en la reflexió, el debat i les actuacions del present. Ara toca canviar la perspectiva. Per a opinar sobre l’evolució de l’organització estudiantil universitària Bloc d’Estudiants Agermanats prendrem en consideració actuacions i documentació produïdes per aquest mateix sindicat. Però també considerem necessàries referències sobre la mateixa concepció del poder i la participació cívica en la seua gestió, i també alguna anotació del context valencià. L’accés triat, tan qüestionable com vulgueu, aprofitarà algunes característiques importants en la trajectòria del BEA, i anècdotes que puguen resultar-ne il·lustratives de la seua pervivència. Abans d’aquest acostament fragmentari i provisional haurem de matisar algunes bases de la perspectiva que emprem. En tot cas com a precaució general, ací i arreu, el relat hauria d’aprofitar per tal d’animar noves experiències de participació, si és possible millors, més àmplies i més efectives. El que vull dir ja ho canten els Marea i ho deixen ben explicat: «no me hagas ni puto caso / si paso a tu vera / vendiendo fracaso como si fuera hierbabuena».¹⁶¹

Per això arrepleguem el fil, una miqueta esfilagarsat, de l’acabament de la primera part amb un esment a l’article «Hauria pogut ser pitjor».¹⁶² El 29 d’octubre de 1981 Fuster el publicava a la revista Jano (Medicina y humanidades), com a comentari als canvis produïts entre 1971 i 1981, abans d’altres limitacions de l’època com ara la resolució decebedora del procés autonòmic, però el suc principal en resulta igualment fresc:

Encara hauria pogut ser pitjor. Mirant cap enrere –amb ira o sense–, quan un s’atura a recapitular el que ha succeït en un passat immediat, la conclusió és aquesta. I de motius per suposar-ho, sempre n’hi ha. No es tracta, ni molt menys, d’una reacció optimista, sinó senzillament del fet que els ingredients objectius perquè tot fos més horrible, més calamitós, hi eren, i no van arribar a les últimes conseqüències. (...) Avui mateix, per exemple, el panorama és descoratjador. La política, l’economia, i el que deriva de l’una i de l’altra, que és tot, constitueixen un espectacle –i, ai!, una realitat– aflictius. Posem que això siga obra i maniobra dels homes. Després, subsisteix l’eventualitat d’un terratrèmol, d’una sequera, d’una plaga, de qualsevol altra broma incontrolable de la Mare Naturalesa. I no és que abans estiguéssem millor. En algunes coses sí i en unes altres no. És igual. El meu enfocament va per un altre costat. Em limite a afirmar que no estem pitjor del que podríem estar: faig la comparació d’un avui tangible amb un avui possible, i no amb el passat ni amb el futur. Els qui tinguen bona memòria –i valga l’anècdota– podrien fer un recompte dels episodis decisius, en política, que hem patit o gaudit els veïns d’aquest país: des de la mort de Carrero Blanco fins al denominat «23-F» per abreujar. Contingències? Contingències, en efecte. Si s’haguessen resolt de manera diferent les dues referències que acabe d’esmentar, qualsevol de les dues, on seríem? (...) El fons de l’angoixa col·lectiva acostuma a revelar sistemàticament un joc d’interessos. I ja en el paleolític. I en això estem. Les «classes» sempre hi són, tot i que no sempre «lluiten».

Podem compartir-ne l’escepticisme, si voleu descarnat i fins i tot corrosiu, entre més coses perquè també és una bona vacuna per a les excuses i els amagatalls d’aquells que s’estimen més deixar-se fer i no assumir les responsabilitats cíviques personals. «Una dècada? Bé: l’hem acomplerta, els qui l’hem acomplerta. Ben mirat, això és el que compta, per damunt de la resta. “Viure” no és més que “sobreviure”, i ens hi resignem».

Però també vivim persuadits que la queixa s’adiu millor als contemplatius i als romancers, i sembra poc profit. L’anàlisi de la realitat del nostre entorn ha de ser crua i honesta, però alhora ha de ser útil i encoratjadora per a introduir-hi la nostra contribució com a agents actius. Perquè altrament no caldria fer-la ni enfrontar-la, si no servim a la praxi qualsevol teoria ens condemna als passatemps de saleta d’estar... I el món és un repte que ens espera portes enfora.

El Bloc d’Estudiants Agermanats és una iniciativa participativa, compartida i continuada per centenars de persones des de l’any 1984, que prova d’estimular l’acció estudiantil, organitzar-la i canalitzar-la, un instrument útil per a fer sentir la influència de l’estudiantat en la institució universitària. Fer la universitat més sensible als seus usuaris, fer-la més arrelada al seu país i a la nostra cultura popular, una via de conreu de les capacitats de totes les persones de la nostra societat, de promoció de la prosperitat i les potencialitats intel·lectuals i cíviques del poble valencià... El que de costum resumim amb el lema «per una universitat pública, democràtica i valenciana». Són qüestions bàsiques, que es poden explicar i argumentar llargament, però creiem que la justificació fonamental del sentit d’aquesta institució, de la universitat, només s’acompleix si eixampla els seus beneficis a tota la societat de manera directa, oberta i lliure. Farem ús d’unes línies del narrador Erri De Luca per a glossar la defensa nuclear de l’accés públic a l’educació: «Quan tornava cap a casa encara pensava en les classes. L’escola pública tenia una generositat civil, la gratuïtat que permetia que un com jo estudiés. Havia crescut allà dins i no m’adonava de l’esforç d’una societat per posar en pràctica el deure. La instrucció ens donava importància als pobres. Els rics s’haurien instruït de totes maneres. L’escola donava pes als que no en tenien, feia igualtat. No abolia la misèria, però entre les seves parets feia possible els iguals. La desigualtat començava a fora».¹⁶³ La pràctica real de la igualtat d’oportunitats, que la xarxa de serveis públics permeten, aporta els primers indicis de la cohesió social.

En la trajectòria del BEA podem convenir algunes fites globals que ajudarien a definir els canvis de context universitari i social. En un primer moment el BEA esdevé l’organització que aglutina tot el progressisme democràtic estudiantil, que de seguida trobarà l’ocasió d’incidir en l’entorn amb la redacció dels estatuts de la Universitat de València i el plantejament de les reclamacions d’una generació jove que no es conformava amb les trampes de la transició espanyola a la democràcia i les renúncies del procés estatutari valencià. Posteriorment destaca la crisi interna d’un assemblearisme que, probablement per manca d’objectius una volta aprovats aquells estatuts, acabà per resultar irresponsable, caníbal amb la pròpia organització estudiantil i perniciós per a les tasques de construcció col·lectiva. El BEA va superar aquell desori uns pocs anys després amb un congrés-assemblea de reunificació. A partir de llavors recuperarien el vicerectorat d’estudiants i començarien una molt productiva tasca de creació de serveis estudiantils. Un dels fruits de la qual fou l’eixamplament molt destacat de la presència d’associacions i col·lectius estudiantils a la Universitat de València. I des d’aquell nou escenari que el BEA havia contribuït a promoure i on s’integra, el que s’imposava era una nova perspectiva que havia de nàixer de la gestió de la pluralitat. Fins al dia de hui, el sindicat estudiantil aprofita les seues renovacions com a grup ideològic i de serveis ben implicat en l’evolució universitària. Des d’una acció propositiva, constant, conscient de la realitat de l’estudiantat i de l’entorn social valencià i europeu.

2.A. LA PRÈVIA

Entre els precedents ambientals a l’aparició del BEA tenim un parell d’experiments d’organització estudiantil, sorgits en uns anys convulsos de canvis, lenta evolució institucional i confrontació per les tendències legals que prenia la reforma. Conflictes legals, socials, identitaris i polítics... Però amb la novetat que l’opinió dissident, discrepant, ja no era considerada il·legal. Això no vol dir que se li pare atenció ni se la promoga, com tots hem pogut experimentar i llavors més, però de qualsevol manera obria les possibilitats de debat i confrontació dels discursos i plantejaments alternatius.

Per la seua perspectiva universitària global, la qualitat de continguts i el to constructiu, modern i positiu, comencem per destacar Harca. Revista de comunicació universitària (amb una vida breu: núm. 1, maig de 1979, 50 pp.; i núm. 2, febrer de 1980, 36 pp.). Presentava una maquetació mecanoscrita artesanal, però amb els tocs culturals i de modernitat més visibles en l’estètica de la portada, el còmic i les il·lustracions. Al capdavall una publicació ambiciosa distribuïda en les seccions «Universitat», «Dossier» (en el núm. 1: «Universitat i qüestió nacional» i en el núm. 2: «La normalització lingüística»), «Collaboracions», i «Comunicació» o «Passatemps». Mostrava interessos universitaris i socials relacionats amb l’aleshores nou Sindicat Democràtic d’Estudiants del País Valencià tot i que no pretenia ser l’òrgan oficial d’expressió de l’organització. Per això el to és moderat i constructiu, més aviat socialdemòcrata, sense concessions a la retòrica revolucionària. El SDPV aplegava una amalgama d’estudiantat progressista (PCE, PT, Bandera Roja, valencianistes independents, que donaven el to moderat a la revista, i d’altres) i volia recordar l’èxit unitari de l’SDE dels seixantes, igual com Harca porta a la memòria el paper d’Acció Valenciana i la seua relació amb la FUE en els 30. Concretament impulsaven la publicació el grup d’estudiants nacionalistes integrats al SDPV que es denominaven Front Universitari del País Valencià,¹⁶⁴ «entitat cultural, democràtica i independent dels partits polítics i els sindicats, d’àmbit universitari (...) que té com a finalitats informar i conscienciar els universitaris respecte a la seua identitat com a valencians i aprofundir en la realitat del nostre poble, treballar per la consecució d’una Universitat lliure i valenciana en un País Valencià lliure, i alhora realitzar activitats culturals de tota classe dins d’aquesta perspectiva». Harca va incloure temes dedicats a magisteri, arquitectura, dret, medicina, lingüística, el col·legi universitari de Castelló i fins i tot la tuna, altres articles dedicats a Einstein, Nietzsche i el maig del 68, les Drassanes de València, Marcuse, la història de la Universitat valenciana (amb preferència per l’erasmisme de primeries del segle XVI i el valencianisme del s. XX),¹⁶⁵ l’erotisme, l’interiorisme i els objectors de consciència (a l’exèrcit), i també entrevistes a Alfons Cucó, Rafael Ll. Ninyoles, Pere Calders. Aquesta revista proposava un discurs actiu, participatiu i reivindicatiu estudiantil però no s’hi limitava, i també opinava sobre la missió global universitària amb un posicionament valencianista, democràtic i cívic obert a la societat.

Parem esment ara a la seua visió universitària i sobre l’acció sindical estudiantil, que segueix la reclamació d’una fonda transformació cap a una universitat popular, integrada i capdavantera del seu entorn social, i lògicament en la llengua pròpia del seu país. Per a la primera emprarem l’article «La Universitat i el futur del País Valencià», de LluísB. Polanco Roig, que afirma:

Ningú no pot negar que ha estat la Universitat de València on ha germinat i s’ha desenvolupat amb més força la resistència valencianista durant els últims vint anys. I és des d’ací que s’ha irradiat un moviment de recuperació nacional que cada dia pren més força, a pesar de tants entrebancs, i porta camí de transformar radicalment la idea i la realitat cultural (i per tant, social) del nostre país. (...) La Universitat, com a institució, majoritàriament, en la seua estructura, en les seues dependències, en la llengua que empra, en els plans d’estudi, traeix, oblida, la societat que la manté. Fins ara altra cosa era certament impossible, com també ha estat impossible que la Universitat estigués al servici de tot el poble i no d’unes classes privilegiades. (...) Però d’ara endavant la Universitat, nosaltres, tindrem els mecanismes (una autonomia universitària, una participació més important en els òrgans de govern, unes competències educatives i universitàries generals en mans del govern valencià) per canviar l’orientació de l’activitat universitària. És l’hora que les postures minoritàries que han fet un important paper de resistència, d’indicadors del camí a seguir, es convertixquen en la pauta de la nova Universitat. El País Valencià es troba en un procés de recuperació cultural, en un immens esforç d’autoconeixement i alhora de normalització de la seua vida cultural, social, política sobre bases pròpies. Cal ser ben conscients d’això. I la Universitat no sols no pot ser-ne una excepció sinó que n’ha de ser part fonamental i especialment activa. (...) L’acomodació de la Universitat a les exigències culturals i socials del país es podria concretar en una primera aproximació a tres punts fonamentals: -L’ús de la llengua en l’ensenyament. L’ensenyament a la Universitat, com en tot el procés educatiu, ha de fer-se en la llengua pròpia de la col·lectivitat, en valencià. (...) –L’atenció especial en els plans d’estudi i els programes de les assignatures als temes referents al País Valencià. –L’atenció especial a la investigació i la recerca a les qüestions d’interés per al País Valencià. Que la investigació siga, si no rendable, sí almenys profitosa per a la comunitat que la subvenciona. En la mesura que aquestes tres exigències fonamentals vagen penetrant en l’ensenyament universitari, la Universitat deixarà de ser un element colonitzador i alié al nostre país i complirà els seus fins culturals i educatius i de servici a la societat. En la profunda crisi de la Universitat actual aquesta tasca de servici a la cultura del País Valencià, lligada a la funció de dinamitzador social i ideològic que ha tingut l’ambient universitari dels últims anys, potser una de les més convincents raons de la seua existència, almenys en el nostre país. Si la nostra Universitat compleix el seu compromís amb el País Valencià haurà tingut una missió històrica.¹⁶⁶

Respecte a l’enfocament de la implicació en el moviment estudiantil començarem per l’explicació redactada per Adolf Beltran Català (de la Secretaria General del SDEPV), que avisa que si bé la idea del Sindicat d’Estudiants no era nova sí ho eren «els plantejaments de la nostra organització ara i ací»: «El Sindicat Democràtic d’Estudiants del País Valencià té una missió general amb dos vessants: articular una energia transformadora de la Universitat com a institució i promoure el debat i la presa de consciència de l’estudiantat enfront dels problemes i plantejaments universitaris. Articular una energia transformadora –o revolucionària, si preferiu– vol dir dotar d’una filosofia l’estructura de representants dels estudiants –en la mida que el Sindicat aconseguesca d’ésser-hi present mitjançant el vot de l’alumnat– que li marque un camí i uns objectius globals, a més dels de resoldre els problemes acadèmics immediats i quotidians. (...) Promoure el debat i la presa de consciència vol dir que tot aquell estudiant que no treballe ni plantege alternatives ho faça perquè és d’acord amb la institució universitària entesa com una fàbrica de professionals i no com un servei públic, perquè està d’acord amb la selectivitat per principi i no la considera fruit inevitable d’una societat capitalista, perquè està d’acord amb una Universitat estranya i opressora de la personalitat nacional del País Valencià. (...) El SDEPV és vostre, de tots els estudiants demòcrates i “vius” quant a la vostra il·lusió per fer un món millor».¹⁶⁷

Aquest sindicat existí entre les acaballes de l’any 78 i quedà dispersat cap a començaments del 81, tenia un funcionament molt assembleari i poca estructura organitzativa més enllà de les campanyes i projectes puntuals. La consciència del moment de canvi i la necessitat de transformació de les estructures hi eren ben presents: «En resum, som en una època de transició de la vella universitat franquista i autoritària a... on? ¿A una universitat de tipus europeu, una universitat del capitalisme occidental? ¿A la universitat privada? ¿O a una universitat humanista, popular i nacional que somniem per al País Valencià? Tot depén de les forces que cadascú puga desenvolupar. I és urgent, doncs, posar-se a treballar».¹⁶⁸ Els seus activistes es distribuïen per totes les facultats, amb major o menor presència, i amb un grup nombrós i actiu a la Universitat Politècnica. D’una banda el SDEPV no assumia les limitacions de les estructures internes de cada institució, i tenia com a objectiu la celebració d’un Congrés Nacional Universitari del País Valencià. D’una altra, trobem més indicis que a la UPV hi havia moviment democràtic i progressista. L’any 1978 guanyà les eleccions a rector el candidat opositor Saturnino de la Plaza,¹⁶⁹ demòcrata i moderadament progressista, que en una votació ajustada s’hi va imposar a Manglano. Les vies de la transformació pretesa pel SDPV coincidien amb les reclamacions democràtiques i populars per a la modernització, i amb assolir presència estudiantil representativa mitjançant eleccions: «La nostra representació té importància sobretot en la mesura que siga activa, renovadora i vaja equiparant-se a la dels altres estaments. (...) i també, i fonamentalment pel que ens pertoca, la nostra participació en l’evolució de la Universitat, en l’orientació que haurà de prendre, en definitiva, en els òrgans de govern que hauran de regir-la».¹⁷⁰

Tingueren un paper molt actiu en uns anys convulsos de la transició democràtica, marcats per les vagues, tancaments i manifestacions (que la policia solia esperar als Vivers, per a dispersar-les abans de creuar el pont del Real), contra el Decret de Bilingüisme (el projecte d’ordre ministerial que havia de regir-ne l’aplicació, és a dir que pretenia limitar i complicar la introducció del valencià en l’escola, ve del novembre del 1979 i el procés arriba al decret aprovat pel Consell Preautonòmic controlat per la UCD el juliol del 82; i no acaben els seus efectes de confusió fins a la LUEV al 83) i el projecte de Llei d’Autonomia Universitària. Conforme a l’explicació dels estudiants, en paraules de l’editorial del núm. 2 d’Harca:¹⁷¹

Des del mes de novembre proppassat els estudiants de la Universitat valenciana ens trobem en lluita contra el Decret de Bilingüisme per al País Valencià o, més concretament, contra el projecte d’Ordre Ministerial que havia de regir la seua aplicació i també contra la Llei Orgànica d’Autonomia Universitària (Ll.A.U.). (...) El que no s’ha fet fins ara a nivell públic –i ho creiem imprescindible– és valorar aquesta mobilització universitària dels darrers mesos. I aquesta valoració no pot ser, a parer nostre, més positiva. Per fi, després d’uns anys de congelació de les lluites, la Universitat ha reaccionat i ha recuperat la seua conflictivitat, absolutament normal en una entitat que deu ser en tot moment un reflex de les contradiccions que l’envolten en una societat com la del País Valencià i l’Estat espanyol. Hom ha reaccionat contra unes lleis que són obertament antivalencianes i antipopulars: contra un Decret de Bilingüisme que pot fer desaparéixer en un termini de temps ben curt la llengua per excel·lència del nostre País, i contra una Ll.A.U. que fomenta les universitats privades i afavoreix els interessos ideològics i econòmics de la classe dominant. (...) En definitiva, ens trobem en un moment de recuperació del paper crític i mobilitzador de la Universitat. I alhora, de connexió –el tan desitjat arrelament– d’aquesta amb el medi en què es desenvolupa: el País Valencià. Hi ha pendent encara –i ho recordem ací perquè en donem un ampli dossier en aquest número– el problema de la normalització de la llengua a la Universitat. Per tot això, cal no desaprofitar aquest moment.

Ben al començament d’aquell conflicte hi hagué una multitudinària manifestació a València contra la política lingüística i educativa de la UCD, convocada per l’estudiantat i el comité de vaga, el 12 de desembre de 1979. Hi confluïren també la lluita més estrictament universitària contra la LAU, i la lluita dels ensenyaments mitjans contra l’Estatut de Centres i FP. Però ara expliquem una miqueta aquells projectes normatius, que concentraven les respostes de l’estudiantat universitari.

El conegut com a Decret de Bilingüisme, fou finalment publicat el 19 de juliol de 1982 al diari oficial DOGV, i oficialment com a decret «pel qual s’establix quins professors estaran facultats per a l’ensenyança de l’Idioma Valencià». Tot i que provenia de la intenció del ministeri estatal d’entrebancar la inclusió del valencià en l’escola, en la redacció final fou promogut per Amparo Cabanes, consellera d’Educació del Consell Preautonòmic del País Valencià presidit per Enrique Monsonís. Obria el desastre de donar la responsabilitat de l’ensenyança de la llengua pròpia a qualsevol persona, sense criteris de rigor pedagògic ni lingüístic. Amb aquella aprovació s’exasperava el conflicte identitari i lingüístic, i s’espentava la implantació de l’ensenyament del valencià a l’escola cap a la impossibilitat pràctica i el desori: «es pretenia desballestar el “pla experimental d’ensenyament del valencià” de l’exconseller d’Educació Josep Lluís Barceló amb un “decret de bilingüisme” que autoritzava a ensenyar a professors no qualificats per les universitats».¹⁷² Això va provocar diverses vagues generals en la Universitat de València i en la Universitat Politècnica durant aquella temporada. Més específicament s’hi establia per al curs 1982/1983, «amb la finalitat de donar compliment al Reial Decret 2.003/1979, i desenvolupant l’Ordre de 7 de juliol de 1980 que regularen la incorporació de l’Idioma Valencià al sistema de ensenyança de la Comunitat Valenciana», que quedaven autoritzats a impartir llengua en els centres d’educació preescolar, ensenyament general bàsic (EGB), formació professional de 1r grau i batxillerat:

a professors que, a més de reunir els requisits legals per a impartir l’ensenyança de la llengua valenciana i la literatura, estigueren en possessió d’algun dels següents títols o diplomes: a) Llicenciat en Filosofia i Lletres, Secció Hispàniques, de la Universitat de València o Alacant. Llicenciat en Filologia, Secció Hispàniques, de la Universitat de València o Alacant. Llicenciat en Filologia, Secció Romàniques per la Universitat de València o Alacant. Altres equivalents d’altres Universitats. b) Els posseïdors de diplomes de l’Institut de Ciències de l’Educació, de la Universitat de València, Lo Rat Penat i el Grup d’Acció Valencianista, conforme a la proposta de la Comissió Mixta de Bilingüisme. c) Els Professors d’Educació General Bàsica que acrediten suficientement, a juí de la Comissió Mixta, el seu coneixement de l’Idioma Valencià.¹⁷³

Aquesta burrera contumaç ha esdevingut bandera de la gestió de la dreta valenciana, i de passada desori administratiu i estafa a la ciutadania d’ençà més de trenta anys. Només una mostra recent: «La despesa de diners públics per l’obstinació del Consell a no reconéixer la llicenciatura de Filologia Catalana en les oposicions pot superar ja els 100.000 euros en els darrers anys. El Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana (TSJCV) ha amonestat por trenta-tresena vegada la Conselleria d’Educació i l’obliga a pagar les costes del procés per no eximir de l’examen de valencià en les oposicions als llicenciats en Filologia Catalana».¹⁷⁴

L’altre motiu principal de confrontació i despropòsit d’aquell moment fou el projecte de reforma universitària del govern de la UCD (primer encapçalat per Suárez, en acabant per Calvo Sotelo). La LAU fou un projecte de llei, viu en el debat públic fins al seu fracàs definitiu i retirada al 1982, entre altres coses per les resistències internes d’aquest partit governant. Però va contribuir a articular xarxes de resistència i d’iniciatives cíviques alternatives, organitzades com a resposta a la LAU. Fins i tot en la defensa que en feia Gregorio Peláez en el diari El País l’abril de 1980,¹⁷⁵ reconeixia la situació inoperant de la universitat: «Qualsevol plantejament que pretenga fer-se davant la llei d’Autonomía Universitaria ha de partir, inicialment, de l’evidència més clara que, a qualsevol observador conscient, li sorgeix d’immediat en l’anàlisi del problema: la universitat espanyola necessita un canvi, i necessita un canvi que no sols haurà de referir-se a les seues pròpies estructures tècniques, sinó també a la relació, tan deteriorada ara, entre universitat i societat». Calien canvis, ausades que sí!, però al capdavall no devien anar per aquelles vies...

Paga la pena esmentar també la LOAPA (Ley Orgànica de Armonización del Proceso Autonómico, 1982) pactada per la UCD, encara al govern però en plena descomposició, i el PSOE, «con el objeto de impedir que fueran desbordados los límites de los poderes entregados a las autonomías». Era molt restrictiva per al desenvolupament autonòmic, amb una concepció administrativa de l’estat guiada per la superioritat del govern central, el control estricte i de vegades el sabotatge cap als poders emergits de la descentralització. De bon començament i reforçats pels efectes de l’intent de colp d’estat militar del 23 de febrer de 1981 (que per tant no podem afirmar que fracassara del tot), es configura un estat centralista assuavit, més que no una administració propera a la ciutadania i amb una distribució racional, oberta a la diversitat –cultural, nacional– i a la participació ciutadana. La LOAPA fou esmenada per abusiva pel Tribunal Constitucional, causa per la qual va ser abolida i amb els articles que no havien estat impugnats es va aprovar la LPA (Ley del Proceso Autonómico).

Des de les acaballes del curs 81-82 i durant el següent hi hagué un altre intent d’organització estudiantil, que fou la constitució de la Federació Unitària d’Estudiants (FUE): «Federació en allò organitzatiu, unitària en el propòsit», recorda un dels seus membres, Rafa Company, alhora que indica que la primera intenció dels seus membres «era acudir al Claustre com a assemblees de representants d’estudiants, quasi des d’un punt de vista gremial». Les sigles recordaven el referent estudiantil progressista sota la dictadura de Primo de Rivera i durant la 2a República espanyola (Federació Universitària Escolar o de Estudiantes), encara que el nom no hi coincidia. El projecte no va acabar de quallar però resulta interessant perquè els seus promotors, com ara l’Albert Pineda i Alfons Puncel, i els seus militants participarien de la creació i funcionament del BEA l’any 1984. «La FUE acaba sent el planter de gran part del moviment que després serà el BEA (Bloc d’Estudiants Agermanats). La FUE s’alimentava de tot el moviment de reivindicació dels grups en valencià a les facultats, però també hi havia gent que jo crec que enyorava l’època de la major mobilització universitària, quan el decret de bilingüisme i altres lluites anteriors, i d’alguna manera crec que hi havia gent probablement de l’esquerra extraparlamentària que estaven decidits a no deixar passar l’oportunitat del procés constituent que s’albirava».¹⁷⁶

2.B. LA TRANSFORMACIÓ MODERNITZADORA DE LA UNIVERSITAT. EL NAIXEMENT DEL BEA

Dijous 28 d’octubre de 1982 el partit que governava es va afonar i el PSOE va guanyar les eleccions espanyoles amb el lema «Por el cambio» («Pel canvi»), amb més de deu milions de vots (48,11% dels vots, amb una participació del 79,97% del cens, 202 escons). Llavors es convertí en una fita de gran anomenada, que es traduïa en una majoria absoluta extensa. Per a una democràcia incipient allò suposava una prova de resistència, i també s’hi ha volgut trobar la culminació del procés de transició política pacífica que venia de la dictadura de Franco. Trencava el continuisme (de les persones) tot i que no l’eliminava (en algunes polítiques i en ressorts de l’estat), i obria una etapa de transformació institucional, reformes i modernització. L’ordenació universitària formava part de les urgències de canvi: el projecte de Llei de Reforma Universitària es plantejà aviat, i l’aprovaven com a llei orgànica el mes d’agost del 1983 (publicada al BOE l’1 de setembre), de manera que el curs que començava tot seguit havia de ser-ne constituent arreu de les universitats espanyoles. Però aquell mateix estiu l’estudiantat més actiu d’Espanya es va aplegar a Saragossa per tal d’analitzar els seus objectius i les oportunitats davant el nou marc legal. En el reglament d’aquelles primeres jornades estatals d’estudiants universitaris (I JEEU) llegim: «Comptant que el nivell general de discussió ha estat bastant deficient per la manca de temps i per la desmobilització del moviment universitari considerem les I JEEU com un intent positiu de discussió, com a intercanvi d’informació i aprofundiment en els problemes de la Universitat i del moviment estudiantil, de manera que puguen complir un paper important en el començament d’un procés en cadascun dels centres de debat i revifament del moviment estudiantil».¹⁷⁷

És útil aturar-se en aquestes conclusions de l’estudiantat militant per saber per on anaven les seues ànsies d’alliberament i transformació. I perquè allí hi havia estudiants que menys d’un any després formarien part del Bloc d’Estudiants Agermanats. El document inclou les conclusions de les diverses comissions en què es va organitzar aquella reunió: la de «problemàtica general de la universitat», la d’«estatuts», la de «sistemes d’ensenyança», la de «situació actual de les escoles d’EGB» (l’actual Magisteri), la d’«universitat i societat», la d’«universitat pública i privada», i la de «moviment estudiantil». Resulta interessant recordar que en cada apartat proposen alternatives «a la universitat actual», com ara aquest fragment de la introducció per tal de situar-nos en aquell context:

¿Serà el PSOE capaç d’assumir el programa rupturista sobre el model d’Universitat que defén el moviment estudiantil? Per la seua trajectòria política i per l’expressat fins ara ens temem molt que no. Afirmem que un dels sectors capaços d’alçar la bandera d’una alternativa popular, no clàssica, democràtica i al servici de la classe treballadora, és el sector estudiantil, per la qual cosa proposem reforçar la defensa del programa sobre el model d’Universitat del moviment estudiantil. La Universitat està impregnada de la ideologia burgesa de dalt a baix, i la burgesia i la dreta tenen recursos ideològics per a enfosquir la consciència dels estudiants. El moviment estudiantil ha sorgit sempre en pugna amb les tendències ideològiques negatives que hi ha al seu si: el corporativisme estamental, el professionalisme i l’autoritarisme. D’altra banda sempre ha suposat un qüestionament de la mateixa Universitat i de la societat.

L’alternativa general que proposaven destacava la universitat democràtica, pública, científica, popular, i comentaris sobre el professorat i les «nacionalitats i regions». Aquest darrer punt plantejava la necessitat de constituir una universitat al servei del país enfront de la universitat centralista: «es tractaria de situar les funcions docents, científiques i culturals al servei de cada nacionalitat i regió. Açò traduït en l’oficialitat, defensa i promoció de les llengües nacionals, en el dret a rebre ensenyament i a expressar-se en la llengua nacional pròpia, així com en el paper protagonista de les Universitats de les respectives nacionalitats o regions en el desenvolupament i promoció de les llengües pròpies, en la creació de materials i mitjans per al reconeixement de la pròpia història i realitat present, adaptant la Universitat a les necessitats concretes, coordinant les Universitats d’un mateix entorn nacional i regional, i desenvolupant una adequada descentralització de centres universitaris». Pel que respecta a la reivindicació d’una universitat popular també mostraven un compromís clar: «Front a la Universitat classista hem de lluitar per acostar la Universitat al poble, mitjançant l’eliminació de tota la legislació normativa vigent sobre selectivitat, a través de la negació de la pujada de taxes i la seua progressiva disminució fins a ser finançada la Universitat per la Hisenda Pública. L’establiment de les taxes acadèmiques, mentre n’hi haja, caldrà realitzar-lo conforme a escales progressives de capacitat econòmica. Cal un sistema de funcionament, i un pla d’estudis, que permeten la incorporació a la Universitat dels treballadors que ho desitgen». Mentrestant també proposaven l’augment de les beques i la reforma dels sistemes de repartiment vigents. Al seu torn dins la ressenya de la comissió d’Estatuts trobem models de participació com la creació d’un vicerectorat d’Alumnes, com a òrgan col·legiat composat per estudiants, o la d’ajuntar un alumne per cada vicerectorat («model emprat per alguns centres de Las Palmas»). L’objectiu d’aquests canals «és incrementar la participació estudiantil en els òrgans de gestió i control de la Universitat en funció de la seua democratització». Hi havia una intenció tranversal d’aconseguir «una real igualtat d’oportunitats» i d’apuntar per tant a la desaparició de tota mesura discriminatòria. Entre els aspectes generals per a relacionar universitat i societat, mantenien dos punts de partida bàsics: «les relacions entre la universitat i la societat vénen definides per la funció social d’aquesta, com a instrument ideològic, social, polític i econòmic; en segon lloc, que la institució universitària s’acomoda en cada país o nació a les necessitats pròpies del sistema capitalista, i no a les necessitats pròpies de la nacionalitat».

El concepte d’universitat alternatiu al que identificaven en la seua crítica tenia la base en la consideració de l’ensenyament, també del superior, com un servei públic, gratuït i sotmés a la planificació popular. I les respostes que segons aquest estudiantat actiu havia de proporcionar la universitat eren la defensa de diversos temes: les llibertats democràtiques i populars («no al feixisme ni al colpisme»), la pau mundial, el dret a l’autodeterminació de les nacions i nacionalitats, els drets de la dona, la naturalesa, les fonts d’energia renovable i no contaminant, el desarmament i l’antimilitarisme. La defensa de la universitat de caràcter popular també els duia a estar en contra de les universitats privades, de la subvenció que rebien (i reben!), i de la privatització indirecta de les públiques. Finalment reconeixien el moviment estudiantil com «un dels moviments socials que estan per la transformació radical de la societat, volem destacar la influència que té respecte als moviments del mateix plantejament, per tant cal combatre les tendències corporativistes i apoliticistes, per tal de recollir la lluita per les llibertats democràtiques».

Sobre l’organització del moviment estudiantil consideraven que havia de tenir «un caràcter autònom, democràtic, antiautoritari, antiburocràtic, assembleari i obert. Pensem també que les formes organitzatives han de vindre determinades per les circumstàncies concretes del moviment estudiantil i de la realitat de cada moment». Així opinaven que en els moments d’auge del moviment eren preferibles les assemblees i coordinadores, conjunturalment, però que per a garantir-ne la continuïtat calien formes d’organització estable com ara «col·lectius i associacions de facultat, per a potenciar i impulsar la participació assembleària i contribuir a revitalitzar el moviment».

Començava el curs 83-84 amb moltes expectatives de canvi, però encara no s’hi podia esbrinar ni el seu abast ni el seu sentit últim. Des dels mínims retocs imprescindibles per a actualitzar unes estructures desfasades, que és el desig recurrent dels sectors més conservadors, o les adaptacions a les novetats polítiques dutes per la transició, que permeteren un funcionament més eficaç, és a dir una reforma lleu de modernitat i obertura controlada en sintonia amb la nova majoria socialista a les institucions. Però també hi havia aspiracions ambicioses d’una transformació molt més profunda; i el que és igual d’important o més, capacitat d’organització, coordinació i generació de majories. Els grups organitzats en la tardor del 83 a la Universitat de València eren l’assemblea dels PNN (professors no numeraris), que mantenien les seues reivindicacions d’ençà més d’una dècada, i que relacionaven les purament professionals amb les heretades de la lluita contra la dictadura i l’activisme estudiantil de molts que havien passat després a fer de professors. Era el grup més fort, tot i que l’incipient procés de funcionarització n’havia reduït l’esma des del 77. Al seu torn un reduït grup de professors, molts dels quals havien passat pel moviment dels PNN prèviament, havia format cap al novembre de 1982 el Col·lectiu Joan Lluís Vives. Defensaven i promovien els valors culturals i nacionals per afavorir el redreçament del País Valencià, a través de campanyes per la normalització de l’ús del valencià dins i fora de la universitat. D’altra banda continuava ben activa l’estructura universitària del PCE-PCPV i Comissions Obreres (CCOO), però s’integraven democràticament en les actuacions de l’assemblea de PNN. Respecte a la presència del PSPV-PSOE en la Universitat, Antoni Martínez Andreu explica que «era molt més dèbil. Era pràcticament inexistent fins que es produeix la fusió del PSOE amb el PSP i amb el PSPV, i estava concentrada a la Facultat de Ciències Econòmiques. Quasi tots els militants ocupaven llocs de responsabilitat en la Generalitat Valenciana. La seua activitat universitària era molt tancada, reservada als seus militants i alguns simpatitzants, i estava limitada a la discussió dels projectes de LRU que ells mateixos ajudaven a redactar a Madrid. Els importava molt més el govern d’Espanya i el de la Generalitat que el futur de la Universitat de València. No participaren ni s’integraren mai en moviments assemblearis, i això ho varen pagar quedant-se pràcticament fora de tot aquest procés. Els únics intents de participació al procés constituent varen ser la creació d’un grup de reflexió –el Grup dels Vint, format per militants, simpatitzants i independents d’idees progressistes, que tot just va tenir dos mesos de vida i va trencar-se durant la campanya electoral per l’elecció de rector– i la presentació d’un gran nombre d’esmenes a l’Avantprojecte i al Projecte d’Estatuts».¹⁷⁸

Pel que fa directament a l’estudiantat, la preparació i moviments dels grups més militants eren constants i augmentaven, a partir d’una percepció realista: «Vivim i patim una Universitat mediocre en la part docent i científica, i burocràtica i anquilosada en la part administrativa». Eren ben conscients del moment clau que tenien davant, no només per la tria de rector, sinó perquè la redacció d’uns nous Estatuts havia de marcar el destí de la institució a mitjà i llarg termini. Però també tenien clares les possibilitats reals d’influència en el procés, per les limitacions de la «democràcia estamentària» (el claustre constituent reservava un 24% de representants estudiantils, quan en alguns centres ja havien assolit una presència equitativa del 33%), i pel model funcionarial per al professorat definit a la LRU (que entenien com un entrebanc per a l’efectiu control del professorat i el canvi del sistema docent): «Som conscients que el procés constituent no portarà un canvi profund i radical de la Universitat, que satisfaça les nostres aspiracions més profundes centrades bàsicament en tres aspectes. La democratització de la Universitat, la seua inserció en la societat, per a servir els interessos globals d’aquesta, de manera que tothom, i no sols determinades classes socials o poders econòmics, se’n puguen beneficiar, i la superació de les obsoletes pràctiques pedagògiques actuals, cap a una transmissió crítica i científica del coneixement». Però la principal limitació que apuntaven era que els canvis cabdals no sorgeixen «d’una modificació del marc legal, sinó quan els estudiants els forcem des de baix, des de les aules, convertint-los en una realitat efectiva». Amb aquesta intenció participaven en el procés, aconseguir beneficis parcials en temes concrets (democratització, convocatòries, control de la docència...) i defensar reivindicacions mínimes que feren possible continuar la transformació de la universitat. Pragmatisme pur, que per si hi havia dubtes, no consisteix a renunciar sinó a posar-se a la faena constructiva. Les propostes de democratització eren àmplies i concretes, en la línia d’instaurar òrgans col·legiats com a model bàsic d’obertura i transparència, i destacava la reclamació «d’un òrgan propi de representació estudiantil, ja que l’actual estructura de delegats és una estructura viciada i en gran part antidemocràtica, a més a més de ser poc eficient i trobar-se allunyada de l’estudiantat» (les Assemblees de Representats en cada centre, les AdR, més una altra proporcional a nivell d’universitat, per al contacte entre facultats i discussió de problemes globals). També tenien opinió en la defensa dels drets laborals i sindicals de tots els treballadors, alhora que exigien una determinació racional de la plantilla de personal d’administració i serveis (PAS), també en la selecció, i rebutjaven «l’actual infravaloració i paternalisme que pateix el PAS, tant personal com professionalment». I es posicionaven molt a favor de la igualtat, contra tota mena de discriminació (inclòs l’esment a l’opció sexual, cosa que aleshores resultava prou més innovadora).

Com és habitual no hi havia mans per a tanta feina, i per això convé tant organitzar-se i planificar. Guipem ara algun detall dels «Plantejaments per a la lluita en la universitat»¹⁷⁹ signat per «Tabla de comunistas», que començava amb un dibuix eloqüent de la situació: «Definir-la d’apatia total seria el més correcte. En contrast trobem que la majoria dels nostres companys tenen claríssim que la Universitat és una merda. Tots afirmen que la situació és desastrosa, però també tots pensen que no hi ha res que nosaltres puguem fer. Si tot és una merda, si no s’hi pot fer res: per a què organitzar-se?». Davant d’això proposen l’optimització de les pròpies forces: d’una banda volen evitar lluites exagerades que per manca de resultats adoben la frustració ambiental, i en canvi plantegen objectius assolibles que permeten eixamplar la influència del moviment. Transmetre expectatives plausibles al conjunt de l’estudiantat i fer-lo créixer amb la participació de més personal implicat de manera quotidiana. «El moviment estudiantil, forjat durant el Feixisme, havia oblidat les seues senyes d’identitat. No recordava que sols amb una lluita llarga i diària d’obstrucció de les lleis d’educació antipopulars i amb unes victòries pràctiques, es podia véncer. Que era en les batalles diàries dins dels centres, on es guanyaven les lleis, on s’hi edificaven lentament els fonaments d’una ensenyança al servei del poble. Que era en la lluita pràctica quotidiana on els estudiants entenien quin ensenyament volien, i que els calia una forta i àmplia organització per a eixe viatge llarg i dur». En conseqüència reclamen la creació d’una estructura democràtica i participativa d’estudiants, sumada al combat per tot problema quotidià de classe o Facultat, una lluita amb molt a guanyar i poc a perdre. Grups d’estudiants que no havien d’intentar «estructurar artificialment», amb una dinàmica pròpia de lluita i creixement: obrir i promoure el treball de base per a la transformació i deixar de banda els enfrontaments massa desiguals. La tàctica pretén aprofitar les forces reals de què disposen, i guanyar els elements reformistes concentrats «a copar l’any vinent l’estructura de delegats, i fer-la tan burocràtica com siga possible. Per un altre costat la LRU en el seu articulat mira de constrènyer aquesta participació. La creació d’una estructura no burocràtica de representants ens permet aturar els intents del reformisme en aquest camp, desemmascarar en la pràctica la LRU i començar a conéixer els companys més actius de les classes, per tal de crear un mínim d’organització i de corrent d’assemblees per classe o Facultat». El nivell estratègic sí inclou la creació d’una organització àmplia i transformadora d’estudiants, com a fruit de la pràctica participativa, però abans consideraven que hi havia tres batalles pendents: «1r mostrar el caràcter de la LRU als nostres companys; 2n fer que adquirisquen consciència de lluitar per una Universitat diferent; 3r fer que adquirisquen consciència de la necessitat d’una organització per a poder realitzar la lluita».

El 9 de febrer de 1984 són convocades les eleccions a Claustre Constituent per al 9 de març. De seguida CCOO en presenta la seua proposta i se’ls afegeix el 15 de febrer el Col·lectiu Joan Lluís Vives amb la «Proposta de programa per a les eleccions de Claustre Constituent i de rector». A partir d’aquests primers passos l’Assemblea Interestamental confeccionaria el document programàtic «Per una universitat democràtica, progressista i arrelada al País Valencià». Les candidatures per a aquestes eleccions foren nominals, de manera que l’organització estudiantil encara va ser virtual i sense sigles. Com diu el poema: «A l’hora del record seràs València, / una ardent mira d’obres i raó. / Trobarem que si ens queda la cançó, / en ella et sorprendrà nostra insistència. // Potser també la més tibant ciència, / aquella d’acomplir-te amb passió, / vindrà a nosaltres, regne de saó, (...) // O sentirem per fi que ni la mort / no aturarà les nostres mans antigues, / avesades a esforç, a presentalles. // Llavors! Quan vença l’hora del conhort! / Quina prova de pes en les espigues / i quin amor segur hi haurà a les dalles!».¹⁸⁰ Aquelles eleccions donaren un resultat molt favorable a les forces progressistes, però el joc era nou i encara mancava la unitat d’acció que contribuís a aconseguir resultats efectius. Així vint-i-sis claustrals signen el 20 de març una convocatòria a qualsevol membre electe del claustre interessat a «formar un Bloc per una Universitat progressista, moderna i valenciana». El 26 de març es va celebrar la reunió constitutiva del Bloc, que funcionaria sempre de forma assembleària, i que aplegava més de dues terceres parts del Claustre, que s’hi constituí el 29 de març.

Arribem així al naixement del Bloc d’Estudiants Agermanats, que queda clar en el relat de Tono Martínez: «el 28 de març –la vespra de la constitució del Claustre– es va formar “un Bloc d’Estudiants Agermanats (BEA) per a defensar des d’una postura clarament progressista i d’esquerres les reivindicacions mínimes de l’estudiant. Aquest Bloc integra els alumnes de Magisteri, Geografia i Història, Filologia, Econòmiques, Físiques i Químiques, si bé s’espera comptar amb la participació d’altres facultats”».¹⁸¹ El BEA formava part del Bloc Progressista global tot i que, igual com l’assemblea de PNN, mantenia la seua independència organitzativa, estructures i dinàmica de reunions pròpies, i presentava propostes col·lectives a les assemblees del Bloc. El document «Proposta de programa del BEA», de l’1 d’abril del 84, incorporava 5 pàgines de propostes concretes de canvi a la universitat des de la perspectiva de l’estudiantat, ja que consideraven que professorat i PAS havien d’elaborar les seues reivindicacions específiques. En la introducció recordaven: «El canvi haurà d’estar centrat al voltant de la democratització profunda de la Universitat, el seu arrelament a la realitat nacional i social del País Valencià, la supressió de les caduques pràctiques pedagògiques actuals, i la superació de l’actual estamentalisme tancat».¹⁸² No tot eren flors i violes, naturalment, ni totes les benvingudes foren amables. A més a més la malfiança i el rebuig cap al nou paper de l’estudiantat, més igualitari i més protagonista, era transversal encara que minoritari (podia aparéixer independentment del posicionament ideològic i de l’adscripció nacional del professorat més institucionalitzat), més aviat responia a una percepció (millor dit un prejudici) de classe o de categoria superior a la que no arribaven estudiants i estudiantes. Superar aquelles resistències i no acceptar la subsidiarietat és un mèrit important del moviment estudiantil, i de la seua capacitat de coordinació i pacte amb altres forces de canvi:

Jo no vaig donar suport a les reivindicacions dels estudiants. Algunes sí que podien estar condicionades per un context concret i podien ser, fins i tot, justes. Això no ho discutesc. Però, en general, hem de saber quin és el paper de cadascun en el seu context. Continue pensant que l’alumne és una persona que està uns anys en un centre i després passa. (...) Els alumnes són contingents. L’alumne passa. Una universitat no funciona democràticament. Una universitat és un centre de cultura. No ha de funcionar democràticament perquè seria el regne de la mediocritat. Aquesta fou l’errada d’aquell moment» (Juan Montero).¹⁸³

Enfront d’aquesta visió elitista i tancada, d’institució encastellada i rància, aportem la visió amb perspectiva de dues persones que van formar part dels primers passos d’obertura institucional de cara a l’estudiantat:

Una cosa que crec que aquella gent no valoraven és que nosaltres sí que teníem sentit institucional, nosaltres ens sentíem partícips de la Universitat profundament. Nosaltres volíem transformarla, però a més l’estimàvem. No érem gent que féiem política per a no estudiar, això potser s’ho devia creure aquell catedràtic [en fa referència a un que al Claustre havia afirmat: «Ustedes, al fin y al cabo, son personal transitorio»], erròniament. (...) Nosaltres sí que vivíem la Universitat com un espai propi, compartida però nostra. Teníem sentit de la responsabilitat, i consideràvem que havíem de treballar per ella, hi contribuíem des de les nostres opinions i la nostra perspectiva. Nosaltres ens sentíem copartícips (R. Company).

I nosaltres sentíem els espais com nostres: no teníem la sensació que havíem conquerit l’edifici de la Nau i que calia «cremarlo», sinó que ens sentíem acollits en un lloc que fins aleshores havia estat d’esquenes als estudiants. Era la sensació que ens estàvem integrant i féiem versions en còmic dels Estatuts o les primeres guies de la Universitat, que ara són institucionals (V. Martínez).¹⁸⁴

Abans d’acabar aquest apartat, i a partir d’aquesta actitud estudiantil ve al cas fer algun esment del que, diguem-ne, és el «mite fundacional» del BEA. En diem d’aquesta manera, sense reduir-ne la càrrega d’humor que també incorpora, tanta com vulgueu. Perquè, conforme escrivia Maximilià Thous al pròleg d’unes narracions tràgiques de Puig-Espert el 1919: «En esta, com en totes les evolucions, la glòria pertany als iniciadors, mes que’l profit siga dels que van darrere».¹⁸⁵ L’associació nascuda en començar la primavera de 1984 s’ha mantingut ininterrompudament en actiu fins ara, i ha tingut un protagonisme destacat en diversos temes relacionats amb la reivindicació estudiantil i la contribució institucional. També perquè es basa en una referència concreta alhora que difusa en els detalls. Amunt o avall diu que passades aquelles primeres eleccions al claustre, es va convocar una reunió de les estudiantes i dels estudiants que hi havien estat triats, per al 28 de març. La pretensió era conéixer-se uns i altres, plantejar les reivindicacions diverses i mirar de coordinar les iniciatives comunes de l’estudiantat. L’objectiu resultà inviable, si més no entre l’auditori global. En començar a expressar-se alguns dels representants en valencià, els claustrals de la ultradreta els escridassaven i pretenien impedir la seua participació. Els brètols continuaren amb la prepotència i el boicot, cosa que com tothom sap resulta de gran ajuda per a facilitar el contacte entre la pluralitat restant, fins que la reunió es dissolgué. Molts dels claustrals decidiren continuar-la a l’antic aulari d’història (on a hores d’ara hi ha els locals sindicals i la plaça interior darrere del Lluís Vives). A poc a poc quedaven menys persones que allargaven la xarreta, els debats i les propostes, fins que en foren tretze. I aleshores el projecte d’organitzar un col·lectiu estudiantil prengué el nom que proposava Albert Pineda: Bloc, perquè ja hi havia el Bloc Progressista «dels majors», d’Estudiants, per raons òbvies, i Agermanats, ja que el govern de la Germania estava format per tretze membres, a imatge al seu torn de Jesucrist i els seus apòstols. Entre valencians la Germania sempre ha mantingut bona fama, com a revolta justa, popular, que brandava els Furs, la llei nostrada, contra els abusos dels poderosos. Entre valencians tendim a oblidar el salvatgisme amb què es desenvolupaven els agermanats, «un odi vell, covat, ressentit, el que en aquells moments es deslliurava»,¹⁸⁶ inesborrable al capdavall; per més que els qui els van derrotar, forasters i aristòcrates, imposaren en acabant un règim de terror, antipopular. De ben segur que les persones fundadores del BEA no els tenien devoció pel seu messianisme, ni pel racisme contra els moriscos, ni pels bateigs forçosos, ni per la persecució i escarments públics contra els «bujarres»... Segur que no. Certament devia ser per les interpretacions contemporànies que atorguen un paper de progrés històric,¹⁸⁷ al començament del s. XVI, a aquelles revoltes burgeses davant del poder de la noblesa, i també per la reivindicació popular i autòctona: «teníem el poble de la nostra part, perquè nosaltres, els agermanats, érem i som el poble».¹⁸⁸ El que no és de cap manera segur és que foren tretze persones a l’hora de triar nom i establir l’organització al març del 84... La memòria humana és feble i adaptable, i el temps transcorregut llarg. En les converses amb algunes de les persones presents, no hem pogut arreplegar més de 8 o 9 noms dels qui hi eren, i amb incerteses. Cartes que no lliguen: tampoc hem parlat amb tots, ni els hem trobat, ni passa de ser una curiositat... Tant fa, realment. Perquè la força del Bloc d’Estudiants Agermanats no ve de cap enigma ni encanteri original, sinó de l’obertura a la participació de més i més claustrals en un primer moment, i de l’extensió del programa bàsic de democràcia, servei públic i valencianitat per a la universitat, a través d’estudiants coordinats que duien als centres la pràctica d’aquell programa. Ah, una última cosa, que la idea feliç d’Albert Pineda amb el nom amagava de bon començament una altra broma: en un moment i en uns ambients en què brollaven discursos d’esquerra revolucionària, i s’abrandaven com més distància trobaven amb l’entorn social i polític, real, comentava Pineda amb sarcasme que «si no podem fer la revolució social com a mínim farem la revolució burgesa...». Mantinguem l’humor, que això ja seria una herència profitosa.¹⁸⁹