Kitabı oku: «Tendències de la historiografia catalana»

TENDÈNCIES DE LA HISTORIOGRAFIA CATALANA

TENDÈNCIES
DE LA HISTORIOGRAFIA
CATALANA

Antoni Simon (dir.)

Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d'informació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de l'editorial.

Aquesta obra és un extracte

del Diccionari d’Historiografia catalana

(© Enciclopèdia Catalana, SAU)

© Dels textos: els autors, 2009

© D’aquesta edició: Universitat de València, 2009

Coordinació editorial: Maite Simon

Disseny interior i maquetació: Inmaculada Mesa

Revisió: Pau Viciano

Coberta: Maite Simon i Celso Hernández de la Figuera

ISBN: 978-84-370-8753-5

ÍNDEX

PRESENTACIÓ, Antoni Simon i Tarrés

Tendències i corrents historiogràfics

Història agrària

Història de l’alfabetització

Història de l’alimentació

Història de l’art

Història de l’educació

Història de l’Església

Història de la ciència

Història de la cultura

Història de la família

Història de la filosofia

Història de la intel·lectualitat

Història de la literatura

Història de la llengua i de la lingüística catalanes

Història de la música

Història de la premsa

Història de les dones

Història de les institucions

Història de les mentalitats

Història del dret

Història del llibre

Història ecològica

Història econòmica

Història local

Història militar

Historiografia anarquista

Historiografia de la Il·lustració

Historiografia del Barroc

Historiografia del catalanisme

Historiografia humanística

Historiografia marxista

Historiografia romàntica

Noucentisme historiogràfic

Positivisme historiogràfic

Republicanisme historiogràfic

Obres de referència

Historia crítica (civil y eclesiástica) de Cataluña

Història d’Espanya/Historia de España

Historia de Cataluña y de la corona de Aragón

Història de Catalunya

Història de Catalunya

Història de Catalunya

Història de Catalunya Salvat

Historia de España, desde los tiempos más remotos hasta 1839

Història de la cultura catalana

Història de les institucions i del moviment cultural a Catalunya 1900-1936

Historia de Mallorca

Història de Mallorca

Història de Mallorca

Història dels catalans

Història dels Països Catalans

Història general del Regne de Mallorca

Història nacional de Catalunya

Historia política de Cataluña en el siglo XIX

Història. Política, Societat i Cultura dels Països Catalans

Historiografia valenciana

Presentació

El llibre que fem a mans del lector vol ser fonamentalment una eina per a la docència i per la recerca de la història. Aquesta és una obra col·lectiva que a través d’una cinquantena d’entrades, de fet petits articles, pretén oferir una visió global de l’evolució de la historiografia catalana. Els plantejaments que animen l’elaboració del llibre tenen l’ambició d’oferir una panoràmica «integral» del treball historiogràfic desenvolupat en l’àmbit cultural català. Una panoràmica que, a nivell cronològic, abasta des de les cròniques medievals fins als debats generats per la producció històrica més recent; que a nivell temàtic dóna compte de les interrelacions que es donen entre la recerca històrica en sentit estricte i les aportacions d’altres disciplines afins o que hi son íntimament connectades com la història de la literatura, del dret, de l’art, de la filosofia o de la ciència. Aquesta, també, és una obra que vol oferir un coneixement sintètic de les distintes tendències historiogràfiques que s’han derivat de la creixent especializació i internacionalització de la historiografia catalana; així s’atorga atenció a línies de recerca com la història de les dones, la història de l’alimentació, la microhistòria o la història ecològica.

Cal afegir que aquesta voluntat d’oferir una visió «integral» de l’activitat de la historiografia catalana, té també una dimensió «territorial», car els articles sempre cerquen una visió de conjunt de la producció històrica desenvolupada en els Països Catalans; això, però, no d’una manera «tancada» sino explicitant i analitzant els fluxos, intercanvis i influències existents amb d’altres àmbits historiogràfics, fonamentalment els europeus.

Les utilitats d’una eina d’aquestes característiques deriven, en primer lloc, de la pròpia naturalesa de l’aprenentatge i de la recerca històriques. Evidentment, la història, com totes les ciències humanes i socials, s’ha elaborat a partir d’interrogants diversos, els quals han rebut respostes que pretenen ser progressivament més científiques; i per això l’historiador té la necessitat de conèixer de la manera més completa possible les aportacions anteriors sobre el tema que és objecte de la seva atenció.

Però, a aquesta consideració general, se n’hi pot afegir una més particular, encara que no exclusiva, de la historiografia catalana: la necessitat de recuperar els fils perduts pels talls i les batzegades d’una activitat investigadora i publicística fortament llastada pels condicionants històrics en què s’ha desenvolupat. Durant llargs períodes, la cultura i la historiografia catalanes s’han vist immerses en circumstàncies extremadament adverses, sent objecte de persecucions i repressions; això fins al punt d’haver patit distints intents d’esborrar la memòria històrica pròpia per imposar i remarcar un patró estatal que exigia una visió unitària i monolítica del passat. Evidentment, la historiografia catalana ha estat diversa, tant a nivell ideològic, com metodològic i nacional, però disposar d’una visió global i rigorosa de la recerca històrica feta a casa nostra no només ens serveix per conèixer i aprofitar adequadament la tasca dels historiadors que ens han precedit, sino també per demostrar que han existit i existeixen visions del passat i propostes per al futur distintes i alternatives als models culturals i politics que ens han estat presentats durant molt temps com a hegemònics i inamovibles.

Aquests objectius han animat el llibre que ara presentem i també l’obra major de la qual n’ha sorgit: el Diccionari d’Historiografia Catalana publicat l’any 2003 per l’editorial Enciclopèdia Catalana i que tenia com a codirectors els professors Jordi Casassas Ymbert i Enric Pujol Casademont. Aquesta era una obra d’unes dimensions considerables: més de 250 redactors, gairebé 2.000 entrades i que superava les 1.200 pàgines. Ara, una collaboració exemplar entre l’editorial Enciclopèdia Catalana i les Publicacions de la Universitat de València, ha fet possible l’edició d’aquesta obra pensada preferentment per a la docència i la recerca universitàries. A diferència del Diccionari, que bàsicament era una obra de consulta, la selecció d’entrades reproduïdes en aquest volum permet fer una lectura sintètica del conjunt de la historiografia catalana, és a dir, ser una mena de manual o obra de referència per a qui vulgui endinsar-se en el coneixement d’una tradició historiogràfica que és plenament homologable a d’altres que trobem en la cultura occidental.

ANTONI SIMON I TARRÉS

Catedràtic d’Història Modernade la Universitat Autònoma de BarcelonaMembre de l’Institut d’Estudis Catalans

TENDÈNCIES I CORRENTS HISTORIOGRÀFICS

Història agrària

Ramon Garrabou Segarra

Especialització historiogràfica que estudia els sistemes agraris i les societats rurals integrades en sistemes econòmics i sociopolítics més complexos. A la pregunta retòrica de si existeix una història agrària com un camp específic del coneixement històric, amb una metodologia pròpia i amb paradigmes particulars, cal respondre afirmativament. Malgrat que una gran part de les eines metodològiques i conceptuals que utilitza són comunes a la història econòmica, a la història social, a la història política, a la demografia històrica o a la història de la tècnica, el seu camp d’estudi la defineix com una especialització a part.

L’anàlisi d’aquesta temàtica no s’inicià amb la institucionalització de la nova especialitat, ja que el conjunt de qüestions relatives al món rural té una llarga tradició historiogràfica. Els medievalistes o els historiadors del dret han centrat sovint les seves recerques en temes fonamentals de les societats agràries. La conflictivitat pagesa ha interessat a molts historiadors generalistes, i també la producció, les tècniques agràries i els preus agraris foren objecte d’anàlisi històrica abans de la consolidació d’una història agrària com una disciplina autònoma. Per altra banda, alguns d’aquests temes han continuat constituint una part destacada en anàlisis històriques amb enfocaments més amplis, on els assumptes agraris sols constitueixen una part. Això comporta que, si bé la delimitació temàtica pot resultar relativament fàcil d’establir, l’adscripció individual d’un determinat historiador sol ser més problemàtica.

Amb un cert retard amb relació a la resta de països europeus, a causa de la postració de la universitat franquista, durant la dècada de 1960-70 s’anà configurant una especialització en història agrària. Els seus orígens anaren estretament relacionats amb la implantació i consolidació de la història econòmica en el món acadèmic. Simultàniament a la configuració d’una història demogràfica, d’una història industrial o del creixement econòmic, s’inicià un camp de recerca específic en temes agraris. Durant els anys seixanta i, sobretot, les dècades posteriors, en el context d’un creixent procés de fragmentació del coneixement historiogràfic, la història agrària conegué un gran desenvolupament; i amb l’aparició de publicacions específiques i l’organització de reunions científiques es consolidà com una de les branques més dinàmiques. Atesa la impossibilitat d’oferir una relació exhaustiva de la voluminosa producció, d’una banda s’ha prescindit de les aportacions anteriors a la consolidació d’una branca especialitzada, i, de l’altra, es presenten només les aportacions fonamentals al voltant de tres grans temes: la formació i implantació de la societat feudal, la temàtica relativa a la transició cap a una societat capitalista i les formes de desenvolupament del capitalisme agrari. Temes, tots tres, en els quals els agraristes han realitzat aportacions fonamentals.

La història agrària es començà a institucionalitzar com un camp específic del coneixement històric a l’inici de la dècada del 1960 quan s’introduí en el pla d’estudis de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona i fou impartida per E. Giralt. Posteriorment s’inclogué en altres plans i en cursos de doctorat. El 1978 es creà la revista Estudis d’Història Agrària, que continua publicant-se. A aquesta revista i a Recerques, que han estat els vehicles principals de publicació de les investigacions d’història agrària dels Països Catalans, s’afegiren Randa i Afers. El 1978 se celebrà el 1r Col·loqui d’Història Agrària (les actes foren publicades el 1983 per la Institució Alfons el Magnànim de València), i el 1986 tingué lloc el segon Col·loqui. La participació dels historiadors agraristes dels Països Catalans ha estat molt rellevant en la creació de l’associació SEHA (Seminario de Historia Agraria), que amb els seus congressos i la seva publicació, Historia Agraria (abans, Noticiario de Historia Agraria), s’ha convertit en el gran impulsor dels estudis agraris en l’àmbit espanyol.

La formació de la societat feudal

Per als medievalistes, els temes agraris i en particular les relacions dels homes amb la terra i els lligams entre ells han estat centrals en les seves recerques. Fou durant l’Edat Mitjana que sorgiren els règims agraris que en gran part han caracteritzat les societats europees fins a les revolucions liberals. En particular, s’ha dedicat un enorme esforç a examinar el procés de poblament i colonització i el tipus de relacions que s’establiren entre els pagesos i els grups dominants. També, als Països Catalans, aquests han estat temes preferents de recerca. La idea que s’ha imposat els últims anys és la de considerar que a l’època altmedieval el món rural català es caracteritzà per l’existència d’una àmplia capa de pagesos propietaris o tinents que gaudien d’un estatus d’homes lliures i que realitzaven pagaments (tasques, parts de fruit o censos monetaris, delmes i primícies) de caràcter fiscal o com a renda agrària. Ja Ramon d’Abadal formulà propostes en aquesta direcció, però ha estat P. Bonnassie qui ha sistematitzat d’una forma sòlida i compacta aquests plantejaments, i sobretot qui ha plantejat l’existència d’un gran canvi a partir del segle XI, amb la imposició de la societat feudal. Això fou el resultat d’un procés llarg i conflictiu durant el qual es produí una desintegració del poder públic. Amb la caiguda de l’Imperi carolingi, els càrrecs tendiren a transformar-se en patrimonials i hereditaris i així es privatitzaren les bases materials del sistema públic, i tot seguit la justícia i la milícia. Amb l’assoliment d’aquests poders, la classe feudal estigué en condicions d’imposar noves càrregues a la pagesia, d’apropiar-se les seves terres i d’establir subordinacions i dependències, de manera que s’introduí un nou tipus de règim agrari basat en la servitud. La imposició de la senyoria banal des del final del segle XI significà una ruptura, i s’establí una situació de servitud generalitzada amb la proliferació dels mals usos. Aquest nou paradigma ha estat àmpliament acceptat els últims anys, i un seguit d’autors (J. M. Salrach, Ll. To i P. Freedman, entre d’altres) n’han verificat la capacitat explicativa en les seves recerques sobre la societat feudal catalana. Solament G. Feliu ha qüestionat aquesta interpretació, plantejant dubtes sobre l’existència d’una etapa d’una pagesia lliure abans del segle XI. Alguns elements bàsics del nou règim agrari, com el sistema hereditari, el mas o l’emfiteusi, han estat analitzats des d’una nova perspectiva (J. M. Salrach i Lluís To) en què es destaca que la funcionalitat bàsica d’aquestes institucions era la de garantir la percepció estable de rendes. L’emfiteusi, si bé garantí uns drets possessoris al pagès, quedà subsumida en l’entramat senyorial (J. M. Pons i Guri) i fou en aquest context on es desenvolupà l’explotació pagesa estudiada per M. Aventín.

Un altre tema que ha interessat als medievalistes és el de la conflictivitat, que culminà amb les guerres remences. P. Freedman ha estudiat el fenomen, i ha recuperat les tesis de Vicens i Vives sobre els mals usos com a causa fonamental de l’esclat generalitzat del conflicte al final de l’Edat Mitjana. Coincideix amb aquell autor en considerar-lo com un èxit en la mesura que aconseguiren l’abolició dels mals usos. Eva Serra i Núria Sales han discutit aquesta interpretació en assenyalar que la sentència arbitral de Guadalupe no significà la fi de la societat feudal, ja que el règim senyorial i les seves implicacions en l’esfera econòmica, política i social perduraren fins al segle XIX. Per a cloure les aportacions dels medievalistes catalans, caldria indicar línies de recerca innovadores com la història de l’alimentació (A. Riera) o la història del paisatge (J. de Bolòs). Cal destacar també els interessants resultats obtinguts amb la utilització de l’arqueologia extensiva com a eina de treball impulsada per M. Barceló i que li ha permès, juntament amb els seus col·laboradors (R. Martí, H. Kirchner i A. Virgili), posar en evidència les bases materials sobre les quals s’assentà el poder feudal en les diverses zones dels Països Catalans, fent aportacions notables sobre l’ordenació del territori i l’organització de l’espai agrari, que representà una clara ruptura ecològica respecte a l’època musulmana. Aquesta idea de ruptura ecològica relacionada amb la conquesta, la formulà inicialment T. F. Glick en els seus innovadors treballs sobre el regadiu al País Valencià durant l’Edat Mitjana, i posteriorment l’ha aplicat en altres espais.

Al País Valencià i a les Illes Balears, la investigació s’ha orientat principalment a remarcar les especificitats del sistema feudal imposat després de la conquesta, tant del règim senyorial i de les estructures de poder, com de les formes d’ocupació territorial i d’organització de l’activitat agrària. Els treballs d’A. Furió, E. Guinot i J. Torró han estat aportacions destacades a l’hora de reconstruir el procés de consolidació d’una societat feudal al País Valencià. Els estudis sobre Mallorca (M. Barceló, J. Portella, R. Soto, G. Jover i P. Cateura) han mostrat que, en l’etapa de formació, es consolidà una estructura feudal fortament jerarquitzada i una pagesia relativament lliure, sense mals usos i que gaudí del domini útil. Paradoxalment la situació canvià, i com a conseqüència de la crisi baixmedieval la pagesia perdé el domini útil, i la mitjana i petita noblesa anaren concentrant terra a les seves mans, cosa que originà un latifundisme nobiliari que contrastà amb l’evolució de Catalunya i del País Valencià (G. Jover).

La transició al capitalisme

Si per als medievalistes la formació de la societat feudal i les guerres pageses dels segles XIV i XV han estat les qüestions centrals al voltant de les quals han girat les investigacions, el tema de la transició al capitalisme ha ocupat un espai semblant en el cas dels especialistes en història moderna. La influència de P. Vilar ha estat decisiva, i una gran part de la recerca sobre història agrària realitzada durant la dècada de 1980-90 s’ha inspirat en els seus plantejaments. Un dels punts que més ha cridat l’atenció ha estat el de definir la naturalesa del règim senyorial que sobrevisqué fins a l’inici del segle XIX. E. Serra i N. Sales han sostingut que a Catalunya el règim senyorial continuà tenint una gran vitalitat després de la sentència arbitral de Guadalupe, ja que aquest acord no l’eliminà sinó que simplement el reformà, de manera que aquest marc institucional mantingué el seu pes decisiu en l’organització social, política i econòmica del món rural català. Altres historiadors, en particular M. Duran, Ll. Ferrer Alòs i R. Congost, han plantejat que les relacions senyorials durant l’Edat Moderna s’anaren erosionant i deixaren de ser un element rellevant al món rural. El declivi imparable de les rendes senyorials des del segle XVI i la consolidació d’uns drets de propietat sobre la terra, encara que només fos del domini útil, per antics emfiteutes i altres grups socials, es convertiren en un factor més decisiu per a la captació de rendes que no pas el privilegi senyorial.

La voluminosa recerca realitzada durant aquests anys s’ha orientat, en algunes ocasions, a la reconstrucció de sèries de renda, de preus o de producció (Caminals, G. Feliu i E. Giralt), però l’enfocament més freqüent ha estat el de les monografies locals, comarcals o regionals, tant a Catalunya (Ll. Ferrer Alòs, J. Dantí, E. Tello, E. Vicedo i G. Feliu), com al País Valencià (M. Ardit, M. Peset, J. Millán, P. Ruiz Torres, I. Morant i A. Alberola). Amb la utilització de la documentació fiscal (cadastres i amillarament), protocols notarials, registres d’hipoteques, fons municipals i parroquials i, sovint, d’arxius patrimonials, aquests treballs han mostrat la complexitat de les societats rurals dels Països Catalans a l’època baixmedieval. A més, han aportat molta informació sobre les formes d’ús del sòl, dels conreus principals, de la seva producció i rendiments i de les tècniques emprades i dels processos d’especialització i comercialització de la producció agrària. Les aportacions més notables es refereixen a la distribució de la propietat, la diversitat de formes possessòries, el pes i la importància de l’emfiteusi (M. Peset i R. Congost), les formes de tinença, i les càrregues senyorials o del crèdit (M. Peset i E. Tello). Hi ha base suficient per a afirmar que, tant a Catalunya com al País Valencià, l’individualisme agrari s’anà consolidant pertot arreu durant l’Edat Moderna. La petita noblesa, patriciat urbà, les institucions eclesiàstiques, comerciants i també antics emfiteutes pagesos consolidaren drets sobre amplis espais. Per contra, l’alta noblesa rebé una gran part dels seus ingressos del domini directe, del privilegi i les jurisdiccions, en particular el delme, els monopolis i altres banalitats. L’erosió dels censos emfitèutics enfortí les posicions dels detentors del domini útil i això permeté la consolidació d’una capa de pagesos benestants, encara que amplis sectors de la pagesia es veieren exclosos de la propietat o només tingueren accés a petites parcel·les mitjançant la pràctica dels subestabliments o de les parceries i els arrendaments. A la desigualtat generada per les diferències d’accés a la terra, se n’afegiren les derivades del manteniment del règim senyorial. El privilegi i la jurisdicció continuaren essent un mecanisme de captació de rendes i marcant les relacions sociopolítiques, encara que s’haguessin desenvolupat altres vies d’acumulació.

Els estudis sobre Mallorca (Bisson, V. M. Rosselló Verger, J. Suau, I. Moll i G. Jover) han destacat la via específica de transició que es donà a l’illa, amb un règim senyorial viu i sobretot amb la consolidació d’un latifundi nobiliari, basat en la plena propietat dels seus patrimonis i fruit del procés de despossessió pagesa com a conseqüència de la crisi baixmedieval. La conflictivitat antisenyorial ha estat un tema que ha interessat als historiadors i sovint s’ha interpretat com la demostració de la vitalitat del règim senyorial (M. Ardit, A. Cots i E. Canales), que hauria provocat l’escissió entre senyors i vassalls. Però, com ha mostrat recentment J. Olivares, la conflictivitat, més que l’expressió d’una societat bipolar, fou la manifestació d’unes estructures socials més complexes, produïdes per la diferenciació social i el desenvolupament de l’individualisme agrari, que comportà que la solidaritat veïnal fos canviant i variada en funció de la diversitat d’interessos en joc i les estratègies de grup. Finalment, caldria fer una menció també a línies de recerca innovadores com el paper de la parròquia en la dinàmica i el funcionament de la societat pagesa (J. M. Puigvert), i l’estudi dels diaris i les memòries de la pagesia (A. Simon i X. Torras) com una font de coneixement de la cultura agrària.

Reforma agrària liberal i capitalisme agrari

L’eix principal de la història agrària contemporània ha estat l’anàlisi de les formes que prengué el desenvolupament del capitalisme al món rural. Els historiadors han centrat la recerca en diversos aspectes del procés. El canvi del marc institucional amb l’abolició de l’Antic Règim i la implantació de l’estat liberal ha estat un tema central, però també s’han fet aportacions interessants sobre les noves formes d’organització social de la producció, els sistemes de tinença i de gestió de la propietat territorial, el canvi tècnic, la progressiva mercantilització de la producció agrària, les estructures de la propietat i les formes de distribució de la renda i la conflictivitat, sense oblidar els temes del creixement agrari i les relacions amb la industrialització.

A partir del plantejament de Josep Fontana sobre la reforma agrària liberal, tot un seguit d’autors han centrat la recerca en l’anàlisi dels efectes de les principals mesures preses durant el període d’establiment de l’estat liberal. Un fet comú a Catalunya i al País Valencià fou que l’abolició del règim senyorial no significà la reconversió dels senyorius en mans de la noblesa en grans latifundis, sinó que, en la mesura que aquesta classe social anà cedint el domini útil, foren els posseïdors d’aquests els qui es convertiren en propietaris, encara que durant moltes dècades es continuessin pagant censos desvalorats, fins a la redempció de les emfiteusis. L’alta noblesa, que conservava la jurisdicció i el domini directe sobre amplis espais, al marge de compensacions, no reeixí a transformarlos en grans latifundis i només conservà les terres que havia mantingut en plena propietat (P. Ruiz, J. Millán, Ferrer Alòs, R. Congost i G. Tribó).

La desamortització eclesiàstica ha estat estudiada per diversos autors, com Rovira, M. Solsona, M. Moli, E. Giralt, E. Badosa per a Catalunya, i Brines i M. Cruz Romeo per al País Valencià. Tots han constatat una incidència moderada i molt diferenciada territorialment. El tema dels comunals i l’anomenada desamortització civil a Catalunya ha estat analitzat per Pere Sala, el qual ha mostrat que, llevat de les terres d’alta muntanya, la privatització fou de poca entitat, en gran part pel procés d’apropiació que es donà durant l’Edat Moderna, mitjançant el bans, estudiats per a les terres gironines per M. Bosch.

Al País Valencià, la desamortització civil fou tema dels estudis de C. Montiel, A. Pons i G. Sánchez Recio, i la de Godoy es plasmà en els treballs de J. Azagra i M. C. Romeo. Poca atenció s’ha dedicat als efectes de les lleis de desvinculació, llevat del cas mallorquí, estudiat per M. A. Morey. Diversos autors han destacat que l’aplicació d’aquest conjunt de mesures activà la formació d’un mercat de la terra, en desaparèixer les limitacions que vinculacions, amortitzacions i drets col·lectius creaven a la lliure circulació de la propietat territorial. L’individualisme agrari s’acabà imposant i generalitzant, i el reforçament de la plena propietat es convertí en l’objectiu central de la política agrària liberal. Això no impedí, però, el manteniment d’altres formes de propietat, com la persistència de béns comunals en àrees de muntanya (P. Sala i Cristina Montiel), o la vigència dels contractes emfitèutics o de rabassa morta.

A Catalunya, els intents d’abolició de l’emfiteusi establint la redempció forçosa xocaren amb l’oposició d’una àmplia majoria de la gran propietat, i la seva aplicació no es produí fins després de la Guerra Civil Espanyola (P. Salvador Coderch). Una cosa semblant succeí amb el contracte de rabassa morta, que continuà tenint un ús generalitzat fins a les últimes dècades del segle XIX, i fou motiu de conflictivitat durant una gran part del període.

L’emfiteusi tingué una evolució diferent al País Valencià, on, segons els estudis realitzats, tendí a desaparèixer durant el període revolucionari sense necessitat de redempció.

En resum, des de diverses perspectives (de caràcter local, comarcal o regional) s’ha reconstruït el procés de reforma agrària liberal amb força precisió, encara que sovint no s’ha posat suficient atenció en el pes que tingueren les estructures de poder local en l’aplicació de les mesures legislatives decretades pels òrgans centrals de l’administració. Aquests canvis juridicoinstitucionals crearen condicions més favorables al desenvolupament del capitalisme (P. Ruiz Torres i J. Millán) i, d’acord amb els paradigmes que han inspirat una bona part dels estudis d’història agrària contemporània, s’haurien activat processos de concentració de la propietat, expropiació pagesa i proletarització i haurien emergit formes més dinàmiques de gestió de la propietat territorial que haurien d’impulsar el canvi tècnic i el creixement del sector agrari. Però la recerca realitzada no ha demostrat clarament que aquesta fos la via predominant del desenvolupament capitalista als Països Catalans.

Els nombrosos treballs que han estudiat l’estructura de la propietat, des de diverses perspectives (local, comarcal o provincial), han observat que la distribució molt desigual de la propietat de la terra fou un fenomen molt generalitzat, encara que amb diferències prou marcades a les diverses zones. Els estudis de Ll. Ferrer Alòs, J. Colomer, E. Saguer, R. Congost, Y. Barbaza i E. Estalella, per a Catalunya, o els de S. Calatayud, M. C. Romeo, J. Millán i J. Romero, per al País Valencià, han mostrat l’existència de forts desequilibris en la distribució de la propietat. La reforma agrària liberal, en la mesura que impulsà la mobilització d’una massa important de terres que s’havien mantingut fins aquells moments al marge del mercat, creà noves oportunitats per a aquells grups socials que disposaven de recursos (comerciants, industrials, professionals, pagesos acomodats, polítics i funcionaris), i, en aquest sentit, es reforçaren estructures de la propietat molt desiguals, que deixaven sense terra —o amb quantitats insuficients— una part notable de la pagesia. Alhora, però, aquests estudis han mostrat que en gran part aquestes desigualtats ja havien cristal·litzat abans de la revolució liberal i no és fàcil identificar clares tendències a la concentració de la propietat territorial derivades de processos d’expropiació de la propietat pagesa. La nova propietat burgesa procediria molt sovint de la compra de propietats eclesiàstiques o nobiliàries, de terres comunals, o de la reconversió en plena propietat del domini útil, més que de l’apropiació de terres pageses. La propietat pagesa aconseguí mantenir uns drets sobre la terra durant la segona meitat del segle XIX, i hi ha indicis per a afirmar que es reforçà a partir de la nova centúria (J. Millán i S. Calatayud, J. Colomer, R. Garrabou, J. Pujol i E. Saguer). Parlar de manteniment d’una propietat pagesa no significa, però, afirmar la consolidació d’una pagesia propietària amb terra suficient per a garantir uns nivells de prosperitat, ja que sovint havia d’afegir altres fonts d’ingressos, menant altres terres, incorporant alguns membres de la família als mercats de treball o participant de la pluriactivitat.

Tampoc no s’han constatat processos generals de proletarització, ni de consolidació de mercats de treball, que eren considerats elements caracteritzadors del capitalisme agrari. Els estudis que s’han fet sobre organització del treball agrícola, sobre salaris i mercats de treball (J. Colomer, R. Garrabou, J. Pujol i E. Saguer i R. Garrabou i E. Tello) han palesat que el treball assalariat, malgrat la seva presència, tingué un pes modest.

Pel que fa al tipus d’explotació o d’empresa en què s’organitzà l’activitat agrària, el fet més destacat pels estudiosos és que la gran explotació amb treball assalariat i degudament capitalitzada que es considerava l’expressió més pròpia del capitalisme agrari fou poc difosa, mentre que l’explotació familiar continuà essent durant tot el període la forma dominant. Per una banda, un nombre important de famílies pageses que havien aconseguit mantenir la propietat d’una superfície mínima l’explotaven amb el treball familiar. A més, tradicionalment l’emfiteusi havia permès disposar d’un tros de terra, encara que fos en petites parcel·les (Congost). Aquesta forma d’accés a la terra —molt comuna durant l’Edat Moderna, des de mitjan segle XIX—tendí a disminuir i acabà paralitzant-se. Una altra forma contractual fou la rabassa morta, que tingué una enorme difusió des del segle XVIII, però la crisi de la fil·loxera i la forta conflictivitat que generà provocaren la seva pràctica desaparició al final del segle XIX (E. Giralt, F. Valls i J. Colomer).

Malgrat l’àmplia presència de pagesos amb drets de propietat sobre la terra mitjançant emfiteusi i rabassa, continuaren existint amplis sectors de la pagesia exclosos de la propietat de la terra o bé amb superfícies insuficients per a garantir un mínim nivell d’ingressos. Aquestes capes de pagesos pobres, com ja havien fet tradicionalment, utilitzaren l’arrendament monetari i la parceria per a disposar de les terres que necessitava el grup familiar. Simultàniament, un reduït grup de propietaris tenia una part notable de la propietat territorial, i de forma generalitzada optaren per aquestes formes contractuals més que no pas per l’explotació directa amb treball assalariat o les cessions a grans arrendataris. L’anàlisi de diverses fonts patrimonials ha mostrat (P. Pascual, J. Millán, A. Pons i Pons, J. R. Modesto, R. Garrabou, J. Planas i E. Saguer) que tant a Catalunya com al País Valencià predominaren arrendaments monetaris de petites dimensions en zones de regadiu, mentre que a Mallorca foren també freqüents les grans possessions. En canvi, a les zones de secà, amb formes més extensives d’ús del sòl, la masoveria i la parceria foren els sistemes de tinença predominants. La major part d’aquests autors discuteixen la valoració negativa que tradicionalment s’havia fet d’aquestes formes de gestió indirecta de la gran propietat, assenyalant la racionalitat que aquesta opció tenia per a la gran propietat i el fet que no sempre constituïren un obstacle per al creixement agrícola.

Nombrosos estudis han examinat el tema del creixement agrari, preguntant-se si durant aquest període s’observaren transformacions comparables a les que s’havien produït als països europeus industrialitzats. L’escala d’anàlisi i els enfocaments han estat molt variats. El punt de partida, com a la resta de la història agrària espanyola, fou el paradigma de l’endarreriment, és a dir, l’opinió dominant que el sector agrari no aconseguí grans èxits en la transformació de les seves estructures productives en el curs del segle XIX i fins a la Guerra Civil Espanyola, tot mantenint-se en una posició de clara inferioritat respecte d’altres agricultures europees. La recerca de les últimes dècades ha dut a terme una profunda revisió d’aquesta interpretació. Mitjançant l’anàlisi de les macromagnituds agràries a escala catalana (ús del sòl, producció, productivitat, preus agraris i rendes, canvi tècnic), Josep Pujol presentà una visió molt més optimista de l’evolució del sector agrari català entre mitjan segle XIX i la Guerra Civil Espanyola, i demostrà que no tot fou estancament i endarreriment. Els rendiments cerealícoles s’incrementaren moderadament durant el primer terç del segle XX i el guaret tendí a disminuir en les zones millor dotades hídricament —si es mantingué en altres comarques fou per la baixa pluviositat, que impedí sistemes més intensius—. Destacà l’espectacular creixement dels conreus arbustius i arboris, l’expansió de l’àrea regada amb una creixent especialització, i l’articulació d’un nou sector ramader responent a la creixent demanda de carn i lactis. E. Saguer per al Baix Empordà, G. Tribo per al Baix Llobregat, J. Colomer per al Penedès i Ll. Ferrer Alòs per al Bages han observat fenòmens similars de capacitat de resposta a la creixent integració de la producció agrària al mercat interior i als mercats internationals. Processos semblants s’han comprovat al País Valencià. R. Garrabou, S. Calatayud, J. Millán, M. C. Romeo i E. Mateu han destacat el dinamisme de l’agricultura de regadiu i l’expansió del conreu arbori i arbustiu (Piqueras) als secans, cosa que desmenteix el supòsit d’una agricultura passiva i refractària al canvi agrícola.

Per a molts d’aquests autors, l’anàlisi de la variable canvi tècnic ha estat una peça fonamental del replantejament. S’han revisat les formulacions més simplificadores i mecanicistes, que consideraven l’existència il·limitada d’innovacions i la seva eficiència en qualsevol sistema; s’ha procedit a una anàlisi de les pràctiques agrícoles utilitzades (guaret o sistemes de fertilització), tot comprovant-ne la funcionalitat; i s’ha posat en evidència la capacitat d’incorporació d’innovacions a partir del moment en què resultaven rendibles, fos per l’abaratiment i millora dels nous inputs o per l’existència d’unes estructures tecnicoproductives i socials més o menys favorables a incorporar-les. S’han fet aportacions interessants per a la reconstrucció del canvi tècnic, en particular a la viticultura (E. Giralt i J. Colomer), l’horticultura, la selecció de llavors i races de bestiar (J. Pujol) i, particularment, la difusió de fertilitzants industrials i la mecanització (J. Pujol, E. Mateu i S. Calatayud), que han estat la manifestació més sobresortint del model de canvi tècnic durant aquest període dels països més avançats. La conclusió a què arriben la major part d’autors ha estat que no es pot parlar d’endarreriment de l’agricultura dels Països Catalans, ja que les tècniques emprades foren funcionals i mostraren una capacitat d’incorporar innovacions quan la seva eficiència era comprovada.

Aquesta revisió de la interpretació sobre el creixement agrari ha estat molt marcada per la repercussió de l’enfocament de la història mediambiental en la història agrària en els darrers anys. El fet de posar en un primer pla les variables físiques en què es desenvolupen els sistemes agraris ha posat en evidència que els factors mediambientals estableixen unes limitacions i unes exigències que no es poden deixar de banda, sobretot en el tema del guaret, la fertilització o el maneig dels recursos hídrics (R. Garrabou, J. M. Naredo i E. Tello). Al mateix temps, ha obligat a repensar el canvi tècnic, sovint vist exclusivament des de la perspectiva d’incrementar la productivitat, i deixant de banda els efectes negatius que podia tenir sobre el medi ambient. També la comparació amb altres agricultures, en particular de l’àmbit mediterrani, ha estat un element de replantejament de la història agrària dels Països Catalans, ja que ha permès comprovar que les formes de desenvolupament del capitalisme agrari no diferien tant de les que s’havien donat en altres països d’aquesta regió.

Finalment, una de les altres línies de recerca ha estat el tema de la conflictivitat i de l’associacionisme agrari. El vessant pagès de les guerres carlines ha estat plantejat per alguns autors (J. Torras i J. Millán), però ha estat el conflicte rabassaire el que ha generat una sèrie de treballs a partir de l’article pioner d’E. Giralt, en particular els estudis d’A. Balcells, J. Colomer i J. Pomés. També l’associacionisme agrari ha generat un important corrent d’investigació, tant a Catalunya com al País Valencià, que ha fet possible una sòlida reconstrucció del moviment associatiu. Els treballs de S. Garrido, Jordi Planas, J. Pomés, J. M. Ramon i A. Mayayo han mostrat la capacitat de resposta del món rural després de la depressió de la fi del segle, organitzant associacions i sindicats, en uns casos sota el control de la gran propietat, i en altres, en mans de la pagesia.

Lectures

DDAA: Terra, treball i propietat, Barcelona, Ed. Crítica, 1986.

GARROBOU, R. i E. SERRA: «Els estudis d’història agrària a Catalunya» I Col·loqui d’Història Agrària, València, Institució Alfons el Magnànim, 1978, pp. 41-78.

GIRALT, E.: «Los estudios de historia agraria en España desde 1940 a 1961. Orientaciones bibliográficas», Índice Histórico Español, vol. V, 1959, pp. IX-LXXIX.

Història de l’alfabetització

Javier Antón Pelayo

L’alfabetisme és un tema que des del final del segle XIX i durant el segle XX ha despertat un extraordinari interès, sobretot per tractarse d’una variable dependent, és a dir, d’un excel·lent indicador per a valorar altres fenòmens històries com ara l’educació, el procés de modernització i la fenomenologia social (estructura socioprofessional, actituds polítiques i religioses, disciplinament, fertilitat, etc.). Aquesta dependència ha afavorit un ús excessivament quantitatiu de l’alfabetització i ha promocionat una falsa dicotomia respecte al fenomen de l’analfabetisme. En aquesta història en blanc i negre, s’ignoren les situacions intermèdies que, encara que molt abundants, tan sols s’intueixen a partir dels pocs estudis qualitatius o específics que s’han dut a terme.

La fórmula quantitativa de la història de l’alfabetització té dues modalitats d’estudi clarament diferenciades per les fonts disponibles. D’una banda, l’alfabetització censal, que utilitza dades estadístiques, on s’interroga la població total d’un estat sobre la seva capacitat per a llegir i escriure i, de l’altra, l’alfabetització precensal que, davant la manca de documents específics, ha de recórrer a fonts indirectes i acontentarse amb el recurs de l’enquesta històrica.

A l’Estat espanyol, el primer cens útil per a mesurar l’alfabetització fou el del 1860 i, a França, el del 1866. Sobre aquests primerencs —i els subsegüents— censos existeixen tota una sèrie d’estudis, alguns ja clàssics, del principi del segle XX —com els de L. Luzuriaga i F. Oloriz—, i d’altres més actuals i més circumscrits —com els de P. Vauthier Adams, F. Martínez, M. Vilanova i X. Moreno—. Les conclusions que es desprenen d’aquests treballs són que el nivell d’alfabetització de Catalunya s’ha mantingut sempre per sobre de la mitjana de l’Estat; el de les Illes Balears, per sota; el de València, també per sota però dins d’una progressió favorable; i el del departament dels Pirineus Orientals per sota, tant de la mitjana francesa com de l’espanyola. El 1887, per exemple, l’alfabetització dels Països Catalans romania a l’entorn del 30% del total de la població major de deu anys, mentre que les mitjanes franceses i espanyoles eren del 50% i del 35%, respectivament. Barcelona, amb el 48%, era la província més alfabetitzada i Castelló, amb el 19%, la menys alfabetitzada.

Per la seva banda, l’estudi de l’alfabetització precensal s’ha desenvolupat, de forma gairebé inexorable, sobre procediments controvertibles. En primer lloc, a causa del recurs a l’indicador de la signatura a l’hora de diferenciar els lletrats i els illetrats i, en segon lloc, a causa de la necessitat d’apel·lar a la mostra —diacrònica i més o menys representativa dels diferents estrats de la societat—davant la impossibilitat per a aconseguir la prova escrita de tots els individus. Malgrat aquests inconvenients, a França, ja en 1879-80, L. Maggiolo confià en aquesta metodologia per a realitzar una enquesta en l’àmbit estatal sobre l’alfabetització dels francesos des del 1686 fins al 1876, fent servir com a prova la signatura (o la seva absència) en els registres parroquials de matrimoni. Les dades de l’enquesta de Maggiolo serviren per a incentivar els estudis de l’alfabetització a França a partir del final de la dècada dels cinquanta, per la qual cosa els Pirineus Orientals es convertiren en un departament més dels estudis de M. Fleury, P. Valmary, F. Furet i J. Ozouf, entre d’altres.

Aquest procediment fou adaptat al marc espanyol per hispanistes francesos i també fou aplicat per historiadors de l’Estat espanyol en àmbits locals, preferentment urbans. Com que a Espanya els registres de matrimoni no contenien signatures, es trobà un bon substitut en els rics arxius de protocols, de manera especial en els testaments i en els capítols matrimonials. Els protocols catalans, però, fins ben entrat el segle XVIII foren un simple registre de les actes autèntiques —i, per tant, les signades— que es lliuraven als interessats. Aquest límit cronològic ha provocat que la major part de les investigacions es concentressin en el període de la segona meitat del segle XVIII.

L’investigador francès J. Soubeyroux, durant la dècada del 1980, portà a terme un treball en equip amb l’objectiu d’esbrinar el nivell d’alfabetització dels espanyols durant el set-cents, a partir dels sondejos realitzats en diferents províncies, entre les quals Barcelona. Aquesta metodologia també ha estat aplicada per V. Mateo, qui el 1990 publicà en forma d’article una aproximació als nivells d’alfabetització de la ciutat d’Alacant durant la primera mitat del segle XVIII, i per M. Ventura, que analitzà en un acurat estudi l’alfabetització dels mataronins entre el 1750 i el 1800.

Finalment, la investigació de J. Antón Pelayo sobre l’alfabetització dels gironins suposa un salt qualitatiu perquè els riscos de l’enquesta són evitats gràcies a la insòlita construcció d’un cens artificial de població per a l’any 1787. En aquesta data, el 58% dels habitants de la ciutat de Girona majors de vint anys era capaç de signar, la qual cosa posa de manifest una distorsió metodològica o una important davallada dels nivells d’alfabetització —intuïda ja per B. Bennassar— durant la primera mitat del vuit-cents com a conseqüència dels trasbalsos bèl·lics i de la crisi de l’ensenyament religiós després de les desamortitzacions liberals.

Les possibilitats quantitatives d’aquests estudis s’esvaeixen a mesura que es retrocedeix més enllà del segle XVIII; per això, l’anomenada via qualitativa basada en els estudis paleogràfics ha estat l’alternativa que, també de manera inevitable, ha estat utilitzada pels medievalistes i pels historiadors del Renaixement. La fórmula paleogràfica, però, abandona l’estadi tradicional de ciència auxiliar i es llança a l’estudi social de la cultura escrita, plantejant-se qüestions inèdites fins al moment, com qui escriu i per què escriu. A partir del focus d’irradiació italià —amb autors pioners com A. Petrucci, G. Cavallo o A. Bartoli—, a València s’ha erigit un nucli d’investigació que ha girat a l’entorn de J. Trenchs i F. M. Gimeno i ha produït tota una estela d’investigadors, com M. Luz Mandingorra, José V. Boscà, Virginia M. Cuñat-Ciscar i María del Rosario Ferrer, entre d’altres.

Entre aquestes dues opcions metodològiques, cal destacar el fet que l’alfabetització dels Països Catalans, des del principi del segle XVIII fins als anys setanta del segle XX, s’ha realitzat majoritàriament en francès o en castellà. Al marge d’un suggeridor article de Josep González, la magnitud quantitativa i la incidència qualitativa del fenomen està encara per estudiar.

Lectures

ANTÓN, J.: La herencia cultural. Alfabetización y lectura en la ciudad de Girona (1747-1807), Bellaterra, Monografies Manuscrits-UAB, 1998.

CASTILLO, A. i C. SÁEZ: «Paleografía versus alfabetización. Reflexiones sobre historia social de la cultura escrita», Signo. Revista de Historia de la Cultura Escrita, 1, 1994, pp. 133-168.

HOUSTON, R. A.: «Literacy and society in the West, 1500-1850», Social History, vol. 8, núm. 3, 1983, pp. 269-293.

PETRUCCI, A. i F. M. GIMENO: Escribir y leer en Occidente, Valencia, Universitat de València, 1995.

VIÑAO, A.: «Del analfabetismo a la alfabetización. Análisis de una mutación antropológica e historiográfica» (dues parts), Historia de la Educación, 3, 1984, pp. 151-189, i 4, 1985, pp. 209-226.

Història de l’alimentació

Maria Àngels Pérez Samper

Fou a mitjan segle XX quan es plantejà la història de l’alimentació com a corrent historiogràfic modern. A escala internacional tingué especial importància la iniciativa de l’escola francesa dels Annales. L’any 1936, Lucien Febvre proposà una gran enquesta sobre la cuina tradicional francesa. Posteriorment, Marc Bloch amplià els plantejaments inicials. La nova història de l’alimentació es posà en marxa, però la Segona Guerra Mundial tallà el procés i les recerques romangueren en suspens.

A Catalunya foren els medievalistes els primers que cridaren l’atenció sobre el fet alimentari i durant la dècada de 1940-50 aparegueren treballs molt interessants dedicats al tema. En fou pionera la iniciativa de Ll. Faraudo i de Saint-Germain, que edità dos receptaris de cuina catalana: el Libre de totes maneres de confits (BRABLB, XIX, 1946) i el Libre de Sent Soví (BRABLB, XIV, 1951-52). Miquel Batllori presentà l’edició del Regiment de Sanitat a Jaume II, d’Arnau de Vilanova, que conté abundant informació sobre les propietats dels aliments (a Arnau de Vilanova. Obres completes, II: Escrits mèdics, 1947) i Ferran Soldevila dedicà una especial atenció a les despeses alimentàries de la cort en la seva gran obra Pere el Gran. Primera part: l’Infant (1950-56). Però aquests exemples no aconseguiren despertar l’interès general.

Calgué esperar fins el 1961 perquè ressorgís el tema a escala internacional per iniciativa, novament, de l’escola dels Annales. F. Braudel féu una crida als historiadors per tal que es plantegessin l’estudi dels fenòmens vitals dels homes del passat com un domini més de la recerca i de la interpretació històrica. Aquest replantejament implicà mètodes, fonts i temes nous. La resposta fou una sèrie d’articles publicats en Annales durant la dècada de 1960-70, que, juntament amb altres treballs, foren recollits per J. Hemardinquer i editats conjuntament l’any 1970. El mateix Braudel concedí una gran atenció a la història de l’alimentació en la seva obra Civilisation matérielle et capitalisme. Els anys següents, l’interès per la història de l’alimentació es mantingué amb molta vitalitat entre els historiadors francesos com ara B. Bennassar, J. Goy, M. Aymard, L. Stouff i J. L. Flandrin. A Itàlia, la investigació també fou molt important; a la darreria de la dècada de 1970-80, dos medievalistes li dedicaren la seva tesi doctoral: M. Montanari i A. M. Nada Patrone.

Aquestes novetats arribaren amb un cert retard als Països Catalans. Fins a la dècada de 1980-90 no es produí un avenç significatiu del tema en la historiografia catalana. En un context intellectual i acadèmic més favorable, diversos medievalistes s’incorporaren a la història de l’alimentació. El congrés celebrat a Niça el 1982, sota el títol Manger et boire au Moyen Âge. Actes du Colloque de Nice, fou una gran opotunitat per al desenvolupament de la disciplina a les terres catalanes.

A Catalunya, foren interessants les aportacions de Prim Bertran: «El menjador de l’Almoina de la Catedral de Lleida. Notes sobre l’alimentació dels pobres lleidatans al 1338», Ilerda (1979), i «L’assortiment de carn a Cardona: 1419-1425», Cardener. Revista d’Investigació (1986); de Rafael Conde: «Alimentación y sociedad: las cuentas de Guillema de Montcada (A. D. 1189)», Medievalia (1982); de Teresa Vinyoles: «El pressupost familiar d’una mestressa de casa barcelonina per a l’any 1401», La societat barcelonina a la Baixa Edat mitjana, Acta Mediaevalia (1983), i «L’esdeveniment quotidià: treball i lleure de les dones medievals», a Mary Nash (ed.): Més enllà del silenci: les dones a la història de Catalunya (1988), i de J. Lladonosa: La cuina medieval catalana (1984).

Per al País Valencià es pot esmentar Agustín Rubio: «A propósito del mal any primer. Dificultades cerealísticas en la Corona de Aragón en los años treinta del siglo XIV», dins Estudios dedicados a Juan Peset Aleixandre (1982), i «El abastecimiento cerealista de una gran urbe bajomedieval. Aproximación al problema campociudad en el País Valenciano», dins L’Escenari del Xúquer. Actes de la IV Assemblea de la Ribera (1986); J. V. García Marsilla: La jerarquía de la mesa. Los sistemas alimentarios en la Valencia bajomedieval (1993), i R. Conde: «El archivo de los Duques Reales de Gandía», presentat en el I Congreso de Historia del País Valenciano (1973).

En el cas de Mallorca destaquen J. Rosselló: «Cómo se alimentaban los padres dominicos, s. XV», dins La vida quotidiana dins la perspectiva històrica (1985), i T. Vinyoles: «Notes sobre el formatge de Mallorca», BSAL (1991).

Els treballs d’alguns arqueòlegs ajudaren a completar el panorama sorgit de les fonts documentals. En el I Congreso de Arqueología Medieval Española (1986), Miguel Benito presentà «Aproximación a la creación de una metodología para el estudio de la fauna medieval. El castillo de la Mola (Novelda, Alicante)», i M. A. Cortés, J. M. Lluró i J. M. Torres: «La fauna de Castell Formós i Pla de Almatà (Balaguer, Lleida)». Benito també és l’autor d’«Estudio preliminar de los hábitos alimentarios de origen animal de los moradores del poblado árabe de las Dunas de Guardamar (Alicante)», presentat en el II Congreso de Arqueología Medieval Española (1987).

Aquesta proliferació dels estudis catalans sobre història de l’alimentació a l’època medieval comptà també amb aportacions d’alguns especialistes estrangers, com Rudolf Grewe, que féu l’edició del Libre de Sent Soví (1979), i Veronika Leimgruber, que edità el Libre del Coch del mestre Robert (1982).

Entre els especialistes ha destacat molt particularment el professor Antoni Riera Melis, catedràtic d’Història Medieval de la Universitat de Barcelona, que en la dècada de 1980-90 començà la seva recerca sobre història de l’alimentació a la Catalunya medieval, influït pels especialistes italians, com Montanari. Riera ha aportat cohesió i consistència a tot el corrent historiogràfic. Algunes de les seves obres són: «Ganadería, quesos y derivados de la leche en el Medioevo catalanoaragonés», dins Il Caserio. Un archetipo alimentare: il latte e la sue metamorfosi (1983), «El sistema alimentario como elemento de diferenciación social en la Alta Edad Media. Occidente, siglos VII-XII», dins Representaciones de la sociedad en la Historia. De la autocomplacencia a la utopía (1991), «Els pròdroms de les crisis agràries de la Baixa Edat Mitjana a la Corona d’Aragó. 1: 1250-1300», dins Miscellània en homenatge al P. Agustí Altisent (1991), «Alimentació i poder a Catalunya al segle XII. Aproximació al comportament alimentari de la noblesa», Revista d’Etnologia de Catalunya (1993), «Estructura social y sistemas alimentarios en la Cataluña bajomedieval», Acta Historica et archaelogica medieaevalia (1993-94), i Senyors, monjos i pagesos: alimentació i identitat social als segles XII i XIII (1997).

Durant la dècada de 1990-2000, la història de l’alimentació féu un important pas endavant. En primer lloc cal destacar l’organització del Primer Col·loqui d’Història de l’Alimentació a la Corona d’Aragó, Edat Mitjana, celebrat a Lleida al novembre del 1990, sota la direcció de Riera Melis. Les actes del col·loqui es publicaren en dos volums (1995).

Testimoni de la vitalitat del tema és l’existència d’equips consolidats de recerca, com el GEA (Grup d’Estudis Alimentaris) de la Universitat de Barcelona, dirigit per A. Riera i J. Contreras, integrat bàsicament per historiadors i antropòlegs, però obert a experts d’altres especialitats, que centra la seva investigació en l’alimentació a Catalunya. Els treballs dels integrants de l’equip es reflectiren en les XIV Jornades d’Estudis Històrics Locals: La Mediterrània, Àrea de Convergència de Sistemes Alimentaris (ss. V-XVIII), celebrades sota la direcció de Riera Melis i organitzades per l’Institut d’Estudis Baleàrics, a Palma, el 1995. Les actes, publicades l’any 1996, apleguen mig centenar de treballs i són una bona mostra del desenvolupament assolit per aquesta línia historiogràfica.

La història de l’alimentació, nascuda i desenvolupada en l’àmbit de la història medieval, s’ha ampliat des dels anys noranta a altres períodes històrics: en l’àmbit de la prehistòria, amb els treballs realitzats i dirigits per Fullola Pericot; en la història antiga, amb els treballs de Remesal: La annona militaris y la exportación de aceite bético a Germania (1986), «Baetican Olive Oil and the Roman Economy», a S. Keay (ed.): The Archaeology of early Baetica (1998) i «Política e regimi alimentari nel principato di Augusto: il ruolo dello stato nella dieta di Roma e dell’esercito», dins D. Vera (ed.): Demografia, sistema agrari, regimi alimentari nel mondo antico (1999), i en història moderna mitjançant els treballs realitzats per Pérez Samper: La alimentación en la España del Siglo de Oro (1998). També els antropòlegs culturals han dedicat la seva atenció al fenomen alimentari, com J. Contreras: Antropología de la alimentación (1993) i S. Carrasco de la Universitat Autònoma de Barcelona: Antropologia i alimentació. Una proposta per a l’estudi de la cultura alimentària (1992). De signe interdisciplinari és el llibre L’alimentació mediterrània (1996), que reflecteix la complexitat del fet alimentari.

Aquesta panoràmica, bé que prometedora, no implica que la història de l’alimentació constitueixi a Catalunya una disciplina consolidada, però hi ha alguns indicis positius. A la Universitat de Barcelona, durant el curs 1995-96, i per primera vegada en una facultat d’història espanyola, s’inclogué una assignatura d’història de l’alimentació a l’època medieval, a càrrec del professor Riera Melis. Anteriorment, la història de l’alimentació només era present a través d’assignatures de tercer cicle, en alguns departaments. L’interès de la societat pel tema es reflectí en l’organització de diverses exposicions sobre la història de l’alimentació: «Del rebost a la taula. Cuina i menjar a la Barcelona gòtica», celebrada a Barcelona (1994-95) en el marc del Segon Congrés Català de Cuina, i «Seure a taula», a Andorra i Gavà (1996-97).

A l’inici del segle XXI es tracta d’abordar aquesta disciplina en el seu sentit més ampli, i cal examinar des del fet estrictament material fins al purament cultural. Una història de l’alimentació en què la columna vertebral sigui la història de la societat, tal com apunten les principals obres de referència internacionals, com el llibre encapçalat per Flandrin i Montanari, Histoire de I’alimentation (1996), on la historiografia catalana es troba representada pel capítol de Riera Melis sobre l’alimentació a l’època del feudalisme. En aquesta dimensió més àmplia, social i cultural, avança la història de l’alimentació a Catalunya.

Història de l’art

Meritxell Minguet i Valenzuela

Disciplina especialitzada a historiar els fets artístics. Tot i que ja es poden trobar a partir del segle IV aC biografies d’artistes, tractats tècnics, guies de viatge i altres escrits relacionats amb l’art, es considera G. Vasari, autor de les Vite de più eccellenti pittori, scultori et architettori (1550), el fundador d’aquesta disciplina. J. Wilkelmann, amb la publicació de Geschichte der Kunst des Altertums (1764), inicià la veritable història de l’art moderna.

L’etapa descriptiva: de monuments i artistes

Als Països Catalans, l’escola muntanyesa o de les Avellanes féu un pas decisiu per a la recerca historicoartística catalana: el recull de col·lections diplomàtiques, la reorganització i sistematització d’arxius i la investigació documental de D. Finestres, J. Caresmar, J. Pasqual o J. Martí marcaren un punt important per al desenvolupament posterior, un esforç d’erudició que féu possible, a mitjan segle XIX, els primers intents d’observació històrica, fins a la construcció, al final de la centúria, d’una síntesi vàlida de la història nacional. Al llarg del vuit-cents es desenvolupà progressivament als Països Catalans l’interès per l’art del passat. Aquesta afecció es connectà a una línia anterior de recerca erudita, marcadament eclesiàstica, on destacà l’agustí castellà Enrique Flórez amb l’obra España Sagrada (1747). Poc després, un valencià, Antonio Ponç, rebé l’encàrrec d’escriure Viaje de España (1788). Jaume Villanueva, en el Viage literario a las iglesias de España (1803-52), recollí un nombre importantíssim de descripcions de monuments, alguns dels quals han desaparegut. El gènere dels viatges descriptius també fou conreat per estrangers, entre els quals destaca Alexandre de Laborde, autor del Viatge pintoresc i historic. El Principat (traducció i pròleg d’Oriol Valls, 1974), una obra que tingué certa continuïtat en els dos volums de Pau Piferrer dedicats a Catalunya i Mallorca, titulats Recuerdos i bellezas de España (1839 i 1842), on col·laborà F. Pi i Margall. Aquest incorporà en els seus estudis una nova forma de fer història de l’art afegint paràmetres filosòfics summament fèrtils a la crítica artística. Pi i Margall emfasitzà la necessitat de realitzar descripcions morfològiques molt precises dels edificis per a establir diferències tipològiques que facilitessin la seva classificació estilística. Pi i Arimon, amb la seva obra Barcelona, antigua y moderna (1854), s’inserí, al seu torn, en un model situat entre la monografia històrica i la guia descriptiva historicoliterària, mentre que de l’àmbit balear destaca l’obra de B. Ferra i J. Virenque Album artístico de Mallorca (1873).

Els primers historiadors de l’art que es dedicaren a cercar dades per a confeccionar biografies d’artistes foren el valencià M. A. Orellana en Biografía Pictórica Valentina, una obra manuscrita on recollí la vida dels pintors, arquitectes, escultors i gravadors valencians del segle XVIII (publicada per X. de Sales, 1967), i el mallorquí A. Furió, que publicà el Diccionario histórico de los ilustres profesores de Bellas Artes en Mallorca (1839) i Panorama ópticohistórico-artístico de las Islas Baleares (1840). Aquest gènere fou continuat per J. Puiggarí en Noticias de algunos artistas catalanes inéditos de la Edad Media y del Renacimiento (1880); el baró d’Alcahalí, J. Ruiz de Lihory, amb el Diccionario biográfico de artistas valencianos (1877), i A. Elias i de Molins amb l’obra Diccionario bibliográfico de escritores y artistas catalanes del siglo XIX (1895). Ja al segle XX, J. F. Ràfols i Fontanals, gràcies al seu càrrec d’assessor tècnic de la Junta de Museus de Barcelona, pogué realitzar un meticulós treball de recopilació de centenars de fitxes bibliogràfiques que culminà amb la publicació dels tres volums del Diccionario bibliográfico de artistas de Cataluña (1951-54).

D’altra banda, el teòric natzarè J. de Manjarrés fou el primer que sintetitzà una Història general de l’art per a l’ús dels seus alumnes a Llotja; la seva producció forma un vast corpus doctrinari a l’entorn de l’estètica, les teories i la història de l’art. En una de les seves obres més difoses, Teoria e Historia de las Bellas Artes (1859), desenvolupà uns capítols dedicats a la teoria, amb un glossari de termes tècnics. En la Teoría estética de las artes del dibujo (1874), plantejà una història general en què l’art ja era l’únic objectiu a tractar. Anteriorment, el 1867, havia publicat Nociones de Arqueología cristiana, el primer manual d’arqueologia editat a Catalunya. L’obra fou utilitzada per Francisco de P. Valladar per a escriure Historia del arte (1894), on comparà els monuments de Catalunya amb altres de fora de la Península.

Entre els primers iniciadors d’unes pautes plenament fructíferes dins la línia monogràfica que incideix en els monuments clau significatius de l’evolució artística catalana, cal assenyalar Elies Rogent, J. M. Pellicer i Ll. Domènech i Montaner. Rogent, que s’havia format en contacte amb la recerca arqueològica de França i Alemanya, publicà monografies sobre Sant Cugat del Vallès (1881) i Sant Llorenç del Munt (1890), per justificar els projectes de restauració. Pellicer fou un dels principals promotors de la restauració de Ripoll, i del 1873 data la seva primera publicació sobre la iconografia de la portalada. Domènech i Montaner atorgà a les manifestacions artístiques la qualitat de testimoni i representació del moment històric, amb especial incidència en les arts medievals. A partir de les seves excursions, aplegà nombroses dades sobre restes arquitectòniques i arqueològiques. El 1886 aparegué el primer dels vuit volums de la Historia general del arte. Redactat per ell mateix, versà sobre les civilitzacions antigues i les cultures egípcia, caldea i assíria. El segon volum, redactat per Puig i Cadafalch, no fou editat fins el 1901, i es dedicà a l’arquitectura des de l’època fenícia fins al Renaixement; el tercer volum inclogué un recull gràfic dels anteriors. El quart i el cinquè foren redactats per J. Fontanals del Castillo, consagrat a l’estudi de la pintura i l’escultura del segle XVIII, i per F. Cajal, dedicat a l’ornamentació. F. Hottenroth, F. Miquel i Badia i A. Garcia Llansó s’encarregaren d’estudiar la indumentària, el mobiliari i les arts decoratives, seguint les vies d’investigació europees del moment. El resultat fou un heterogeni compendi d’estudis que recollí els punts més interessants de la recerca artística.

L’etapa de les monografies científiques. L’interès per l’èpocamedieval

Les societats culturals de la Barcelona noucentista es dotaren de publicacions periòdiques destinades a difondre les recerques de caràcter pluridisciplinari, on també s’englobaren l’art i l’arqueologia, com La Ilustració Catalana, La Ilustración artística i l’Album Salón. Els canvis institucionals de la primera dècada del segle XX portaren a la creació de la Junta de Museus, dels Estudis Universitaris Catalans i de l’Institut d’Estudis Catalans, i alhora sorgiren revistes d’alta cultura que iniciaren la recerca més erudita, dotades d’un aparell crític i un caràcter científic més conscient. S’integren en aquest punt el BRALB (1901), pionera en la recerca historicoarqueològica, amb un gran nombre d’articles referents a l’Edat Mitjana, dels quals destaquen les contribucions de Miret i Sans i Carreras i Candi; i l’Anuari de l’IEC, que a més de dedicar un espai a les activitats acadèmiques sistematitzà importants estudis històrics, artístics i arqueològics amb col·laborations significatives de Gudiol i Puig i Cadafalch.

Però, sens dubte, la línia recurrent al llarg de la historiografia de l’art dels Països Catalans ha estat l’estudi monogràfic, centrat en un monument o un període determinat —el medievalisme fou l’interès màxim de les primeres generacions d’investigadors del segle XX, tant dels catalans com dels estrangers—. J. A. Brutails escriví les Notes sobre l’art religiós del Rosselló, un recull d’articles transformats en un petit manual, traduït i publicat en català el 1901. El mètode d’estudi dels monuments i el plantejament global de l’arqueologia monumental serviren de model per a l’elaboració de l’arqueologia catalana. El llibret de síntesi de J. Gudiol Nocions d’arqueologia sagrada (1902) esdevingué el primer manual modern d’arqueologia, i una de les seves virtuts principals fou haver portat a terme el primer intent de sistematització de l’art medieval català. S. Sanpere i Miquel realitzà el primer gran resum a l’entorn de la pintura medieval, en un discutit estudi sobre Els quatrecentistes catalans (1906), que posteriorment amplià amb un treball sobre Els trescentistes (1921-28). Puig i Cadafalch fou un dels principals iniciadors de la historiografia moderna de l’art medieval. Reflectí el sentir d’una època que utilitzà la recerca del passat com a forma de contribuir a la recuperació nacional. La creació de la teoria del primer art romànic en fou l’aportació més important. Publicà, en col·laboració amb A. Falguera i J. Goday, L’arquitectura romànica a Catalunya (1909-18), que representà l’esbós d’un catàleg monumental orientat cap a la definició d’un art nacional inserit en un context universal, en establir una relació entre el medi geogràfic i l’expressió arquitectònica d’un lloc determinat. Les seves teories tingueren una projecció internacional, tant per la participació en diversos congressos com per la publicació, l’any 1928, del llibre Le premier art roman. L’architecture en Catalogne et dans l’occident méditerranéen aux X^e et XI^e siècles, i s’acceptaren definitivament després de la publicació de La geografia i els orígens del Primer Art Romànic (1930); de fet, el més transcendent fou el desvetllament de l’interès internacional pel romànic català tot integrant-lo al conjunt europeu, un tema ja iniciat per alguns estrangers, com E. Bertaux i G. Gaillard. Puig publicà una gran quantitat de monografies d’edificis medievals importants, com les aportacions a l’estudi de Ripoll, Sant Miquel de Cuixà i les esglésies de Terrassa. La seva línia positivista, matisada pel nacionalisme, fou resseguida més tard per Joaquim Folch i Torres, que dotà els estudis d’art d’un corpus d’imatges per establir-ne la filiació artística, classificació i sistematizació d’escoles, autors i periodicitat de la història de l’art. Alhora, es consolidaren un seguit de personatges eclesiàstics interessats per l’evolució de l’art religiós com Ll. Carreras, M. Trens i el pare Suñol de Montserrat. En l’àmbit de la recerca local, cal recordar els estudis de J. Soler i Palet: La parròquia de Sant Julià d’Altura (1893) i Les esglésies de Terrassa (1930), i de B. Bassegoda i Amigó: Santa Maria del Mar (1925). Els treballs d’E. Morera i Llauradó, circumscrits a Tarragona, sobresurten pel seu grau d’objectivitat i rigorositat metodològica; fou col·laborador del gran projecte de Carreras i Candi Geografia General de Catalunya (1909), on s’inclouen estudis d’art. De la comarca de Girona destaca J. Botet i Sisó, que realitzà un estudi bàsic i de referència fonamental per a la numismàtica amb el llibre Las monedas catalanas (1908-11).

Entre els erudits valencians del principi del segle XX cal esmentar J. Sanchis i Sivera. La seva tasca més important fou la desenvolupada a l’Arxiu Capitular de la Catedral de València, on estudià els protocols notarials a fi de documentar molts aspectes de la vida medieval; el resultat de la investigació fou La Catedral de Valencia (1909), i alguns treballs sobre els artistes que hi treballaven, com «Pintores medievales en Valencia» (1930) i «Arquitectos y escultores de la catedral valenciana» (1933), publicats en l’Archivo de Arte Valenciano, una revista fundada per Ll. Tramoyeres i Blasco, autor que dedicà certa atenció a l’art dels segles XVII i XVIII. Elies Tormo i Monzó, catedràtic d’Història de l’Art de la Universitat de Madrid i considerat un dels historiadors principals de la pintura valenciana, publicà: Varios estudios de arte y letras (1902), La escultura antigua y moderna (1903), Las tablas de las iglesias de Játiva (1912) i alguns treballs sobre Gerardo Starnina (1910) i Yáñez de la Almedina (1915 i 1924). Com a figura de la historiografia de l’art hispànic, s’ha valorat la seva aportació en el camp metodològic, basat en la visualització directa i intuïtiva de l’obra d’art, en un moment en què els escrits sobre art volien diferenciar-se de la divagació d’arrel romàntica.

C. Sarthou i Carreres féu una guia, València artística i monumental (1927), i un estudi, Castell de Xàtiva (1946), a banda de diversos treballs sobre la pintura medieval valenciana. La producció historiogràfica del català Folch i Torres incorporà la tradició del segle XIX per a l’elaboració de manuals que tenen interès per apropar la cultura al gran públic.

Començà el projecte d’una Història de l’art, amb un volum dedicat a Egipte (1921), que fou interromput després de l’aparició del volum consagrat a Mesopotàmia, el 1922; però despunta el seu Resum de la Història General de l’art (1957), amb un primer volum que integra des de la prehistòria fins a l’art musulmà, i un segon que recull des del preromànic fins a l’art neoclàssic.

J. Pijoan fou bàsicament un gran sintetitzador d’abast internacional. El 1914 ja havia enllestit una Historia del arte, molt reeditada, i el 1939 preparà el llibre Les pintures romàniques a Catalunya, encomanat per Cambó, però fou més conegut per la seva col·laboració en diversos volums de la col·lecció «Summa Artis». L’obra de C. Martinell L’art a la seu nova de Lleyda (1924) esdevingué clau dins la historiografia artística; amb posterioritat escriví tres volums de la sèrie Monumenta Cataloniae, dedicats a l’arquitectura i l’escultura barroques a Catalunya (1959-63). Finalment, entre els autors més enigmàtics d’aquests anys cal esmentar Eugeni d’Ors. Aquest interessant crític, considerat l’escriptor català millor informat sobre els nous corrents de l’art universal, fou especialment conegut a partir de la publicació de Lo Barroco (1930), entès com una constant de la cultura.

Les recerques de la segona meitat del segle xx

En les generacions següents ja es despertà l’interès per totes les èpoques artístiques, i es posà especial atenció als períodes més inexplorats. L’aproximació a l’antiguitat tardana només fou possible gràcies a les prospeccions arqueològiques. Per a Catalunya, les síntesis sobre aquest període han anat a càrrec de J. Ferrando, J. Serra i Ràfols i E. Junyent. P. de Palol escriví alguns assaigs historicoarqueològics de l’època paleocristiana i visigòtica, i diversos treballs sobre escultura i mosaics. J. Maluquer de Motes fou un excel·lent representant de l’escola catalana d’arqueologia, deixeble de P. Bosch i Gimpera; gran excavador, s’interessà per temes artístics quan redactà Arquitectura i urbanisme ibèrics a Catalunya (1986). X. Barral i Altet, autor de L’art preromànic a Catalunya (1981), és un dels especialistes en l’art dels segles VIII al X, i E. Junyent té diversos treballs sobre l’arquitectura religiosa catalana del segle X.

Dins la historiografia de l’art català, el període romànic té connotacions que ultrapassen el mer caràcter artístic. El romànic en general i l’arquitectura en particular han sofert una mitificació estretament lligada al component nacionalista que justifica l’abundor de títols. Entre els diferents investigadors cal esmentar J. Ainaud, J. Gudiol i F. P. Verrié. Posteriorment sobresortiren E. Bou, A. Pladevall, J. Vigué, E. Carbonell, A. Adell, C. Cid Priego, F. Fité i Llevot, J. Camps i Sòria i I. Lorés. La publicació més impressionant que hi ha sobre aquest període és Catalunya Romànica (1984-88) dirigida per A. Pladevall i publicada per Enciclopèdia Catalana. Entre els estudiosos estrangers destaquen Post, Kingley Porter i Marcel Durliat, autor de l’obra L’Art Catalan (1963), que, centrada en l’art romànic, recollia els estudis que anteriorment havia realitzat sobre l’escultura del Rosselló. Els estudis de Pijoan, Cook i Gudiol i Ricart sobre pintura d’aquest període concretaren unes agrupacions dels conjunts pictòrics i posaren ordre en la pintura romànica catalana. Establiren un nombre de mestres determinats per característiques estilístiques, per tal d’agrupar sota un cercle la major part dels conjunts. A partir d’aquest moment aparegueren treballs monogràfics i altres de generals, que des del punt de vista formalista han plantejat altres sistemes de classificació. J. Dols i V. Cirlot començaren a assajar l’anàlisi formal portant-lo a l’extrem. J. Sureda i S. Alcolea, en el Romànic Català. Pintura (1975), plantejaren una anàlisi formal de tota la pintura catalana per tal d’arribar a una classificació estilística de seqüències i modes sota els quals poden agrupar els conjunts pictòrics. Els estudis de J. Ainaud presenten, en un marc més ampli de comparació amb la pintura italiana i francesa, un altre concepte de mestres i tallers, on la documentació i el context històric tenen un important paper. J. Gudiol i J. Barrachina s’han interessat per les arts sumptuàries.

Pel que fa al període gòtic, un dels estudis pioners fou Arquitectura gòtica (1952), de Torres Balbás, que hi estudià els edificis agrupant-los per tipologies. F. P. Verrié, en l’obra col·lectiva L’art català (1955), analitzà l’arquitectura religiosa, ordenant conceptes i característiques, amb referències als edificis gòtics més significatius. En el mateix recull, A. Florensa ressaltà l’existència de les tipologies civils. A. Cirici, en Arquitectura gòtica catalana (1968), entrà més aviat en el camp de la semiologia. Les noves visions més generals, en la mesura que recullen les aportacions més recents, han anat a càrrec de J. Yarza, un dels investigadors de l’art més prolífics, considerat un dels millors especialistes de l’art medieval, amb un especial interès en l’àmbit dels promotors. F. Español ha publicat diverses monografies sobre els escultors que treballaren al Principat durant el mateix període; M. R. Manote realitza la seva tesi doctoral sobre Pere Joan i Guillem Sagrera; R. M. Terés ha incidit en la renovació de l’escultura gòtica a l’entorn del 1400. M. Ibarburu i J. Planas han realitzat estudis sobre la miniatura. N. de Dalmases és especialista en orfebreria, a banda de dirigir dos volums amb A. José Pitarch sobre Història de I’art català (1984). G. Llompart començà publicant una Bibliografia arqueològica de les Balears (1958), i després passà a estudiar l’orfebreria mallorquina del 1400; realitzà un treball sobre La pintura gòtica a Mallorca (1987). J. Domenge ha estudiat en profunditat l’art insular; autor d’una tesi sobre El procés de construcció de la catedral de Mallorca (1993), també destaca per treballs sobre orfebreria mallorquina medieval.

Pel que fa al País Valencià, cal esmentar els estudis de L. de Saralegui, sobre l’art dels primitius valencians, C. Soler d’Hyvern, especialista en pintura valenciana del segle XV, Ximo Company, amb diversos treballs sobre la pintura valenciana hispanoflamenca i del Renaixement, i la nord-americana D. Fitz Darby, que estudià la pintura valenciana del segle XVII, centrant-se en la figura de Ribalta i la seva escola (1934).

A Catalunya, les primeres aportacions sobre l’arquitectura del Renaixement anaren a càrrec de J. F. Ràfols, A. Florensa i C. Martinell. Després, Maria A. Aloguin estudià Jaume Amigó (1975), i M. Carbonell dedicà la tesi a L’Escola del Camp de Tarragona. L’arquitectura del segle XVI a Catalunya (1984), tot i que també s’interessà per l’argenteria i la pintura, en especial la mallorquina, amb un treball sobre Guillem Mesquida (1999). Més escassa és la bibliografia sobre l’escultura del Renaixement: els estudis documentals més importants els ha dut a terme

J. M. Madurell, que documentà Martín Díaz de Liatzolo (1945) , Joan de Tours (1947) i l’etapa barcelonina de B. Ordóñez (1948), a més de publicar El arte en la comarca alta de Urgel (1946) , L’art antic al Maresme (1970) i diversos articles sobre pintura, matèria de la qual són especialistes J. Garriga i J. Sureda.

L’època del Barroc patí fins fa poc una manca d’atenció perquè fou considerada una època de decadència. A banda de diversos treballs locals sobre arquitectura de Fuguet i Sans, destaquen els treballs de R. Torrents sobre els arquitectes de la segona meitat del segle XVIII a les comarques de Lleida, i el treball sobre el Palau Moja de S. Alcolea, primer cap del Departament d’Història de l’Art a Catalunya. L’escultura catalana del segle XVIII adquirí un nivell molt alt amb la producció retaulística.

C. Martinell estudià Lluís Bonifàs i Massó (1948). J. M. Pons i Guri i A. Roig i Torrentó han enfocat els seus treballs vers l’estudi iconogràfic i la relació entre escultura i gravat. Com a síntesi cal esmentar el llibre de Joan Ramon Triadó L’època del Barroc (1600-1808), publicat el 1984, que ofereix una àmplia panoràmica de l’art català d’aquest període, incloent-hi l’aspecte de les arquitectures efímeres. Santiago Alcolea dedicà la seva tesi a La pintura a Barcelona durant el segle XVIII (1959), tema que també analitzà de forma crítica Rafel Benet. Alguns estudis que aporten documentació sobre els diferents pintors que treballaren a l’època han anat a càrrec de L. Casanoves, R. M. Garcia, V. Furió i J. M. Madurell, el qual també s’interessà pel tema del gravat, amb un treball sobre Marian Soldevila (1959); R. M. Subirana estudià Pere Pasqual Moles i R. Cornudella ha realitzat les darreres aportacions en el camp de l’estudi del gravat.

Les investigacions sobre l’arquitectura del segle XIX solen estar emparades per una recollida més o menys exhaustiva de dades, i dirigides vers l’estil neoclàssic, eclèctic i premodernista. B. Bassegoda i Amigó, B. Bassegoda i Musté, J. M. Montaner i Martorell, J. Carrera i Pujal i I. de Solà-Morales han centrat les seves investigacions en aquest període. Pel que fa a l’escultura, F. Elies publicà un dels clàssics de la historiografia, L’escultura catalana moderna (1926), a part de nombrosos treballs sobre els pintors del moment, com Benet Mercadé (1921), Enric Monserdà (1927) i Soler i Rovirosa (1931). L’actitud vers l’art modernista fou molt crítica durant el noucentisme i el racionalisme. Després de la Guerra Civil Espanyola, J. F. Ràfols inicià una aproximació al tema en Modernismo y modernistas (1940); però la primera visió de conjunt en sentit crític fou El arte modernista catalán (1951), d’A. Cirici i Pellicer, on es defineix el modernisme com un moviment de síntesi cultural i es revisen els diferents llenguatges artístics. A partir dels anys seixanta aparegueren les primeres publicacions de síntesi sobre arquitectura modernista: monografies d’Antoni Gaudí, preferentment estudiat per J. Bassegoda i Nonell. O. Bohigas plantejà la primera visió de conjunt en l’Arquitectura modernista (1968), on es revalora l’arquitectura de Domènech i Montaner. Sobre Puig i Cadafalch, destaca l’estudi d’E. Jardí. Pel que fa al camp de les arts plàstiques, cal esmentar la síntesi de F. Fontbona, al volum «Modernisme i Noucentisme» de la Història de l’art català (1975).

Els treballs d’investigació sobre noucentisme són molt més recents. El primer intent de sistematització fou el de la revista Serra d’Or (1964), amb dos articles de M. Serrahima i E. Jardí; dos treballs generals sobre arquitectura: L’arquitectura, noucentisme i novecento, d’O. Bohigas, i El contorn noucentista de l’obra de Rafael Massó, de J. M. Sostres Maluquer, i una aproximació a les arts plàstiques d’A. Cirici: La plàstica noucentista. Mentre a Catalunya coexistia el moviment modernista i el noucentista, a Europa, en el camp artístic es prodigaven els ismes, que foren coneguts pel públic gràcies a les Galeries Dalmau. Com a llibres generals per a aquest període trobem L’art català contemporani (1970), d’A. Cirici, Els Moviments d’avantguarda a Barcelona (1983), d’E. Jardí, i «L’època de les Avantguardes», L’art català (1983), de F. Miralles.

Del període que s’inicia amb la postguerra espanyola existeix una bibliografia molt extensa. El retorn de Joan Miró suposà la penetració de corrents relacionats amb les avantguardes europees, fonamentalment el surrealisme. Entre els historiadors que han estudiat aquest període trobem A. Cirici, J. E. Cirlot, Arnau Puig, P. Gimferrer, I. Julian, C. Rodríguez Aguilera i J. J. Tharrats. El crític Moreno Galván en l’article «El surrealismo a Catalunya», Suma y Sigue (1963), establí una línia de relació entre les primeres avantguardes, les personalitats de Dalí i Miró i Dau al Set. Dalí ha estat objecte de nombrosos estudis, destacant els de F. Ibáñez Fanés i R. Santos Torroella. Com a obra de caràcter global relativa al moviment informal a l’escola de Barcelona cal esmentar la tesi doctoral de Lourdes Cirlot, La pintura informal a Catalunya (1983), on s’investigaren totes les tendències d’aquest moviment. Com a col·leccions d’artistes catalans contemporanis resulten també interessants les publicacions de la Galeria Joan Prats de Barcelona. Entre els treballs de recopilació més moderns cal tornar a anomenar la Història de l’art català (1983), coordinada per F. Fontbona i F. Miralles; la Historia del arte valenciano (1988), dirigida per V. Aguilera, que hi introduí les últimes aportacions, i l’original Arte valenciano (1998), de C. Gracia, de caràcter més divulgatiu. Finalment, el 1998 començaren a publicar-se els primers volums d’Art de Catalunya (Ars Cataloniae) dirigits per Xavier Barral Altet, amb l’objectiu de construir una història nacional de l’art que pel seu contingut s’allunyés de les històries de l’art tradicionals, més aviat cronològiques o estilístiques, i que per la seva orientació cobrís tots els camps de la creació, fins i tot de la quotidiana.

Lectures

AGUILERA, V. (dir.): Historia del arte valenciano, València, 1988.

BARRAL, X. (dir.): Tresors artístics de Catalunya, Barcelona, Generalitat de Catalunya, 1992.

— Art de Catalunya, Barcelona, Edicions L’Isard, 1998.

BOFILL, R. M.: Aportacions a la interpretació social de l’art català, Barcelona, Edicions 62, 1985.

CIRICI I PELLICER, A.: El arte catalán, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 1988.

DDAA: L’art català, Barcelona, Aymà, 1957.

— Art català. Estat de la qüestió, Actes del V Congrés del CEHA, Barcelona, 1984.

DALMASES, N. i A. JOSÉ I PITARCH: Història de l’art català, Barcelona, Edicions 62, 1985.

DURLIAT, M.: L’art català, Barcelona, Juventud, 1967.

FOLCH I TORRES, J.: Resum de la història general de l’art, Barcelona, David, 1929.

GRACIA, C.: Arte valenciano, Madrid, Cátedra, 1998.

IGUAL, A.: Historiografía del arte valenciano, València, Institut Alfons el Magnànim, Diputació Provincial de València, 1956.

LLOBREGAT, E. i J. F. YVARS: Història de l’art al País Valencià, València, 1986.

PLADEVALL, A.: Introducció a l’estudi de l’art romànic català, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 1994.

RIBBANS, G. W.: Catalunya i València vistes pels viatgers anglesos del segle XVIII, Barcelona, Barcino, 1995.

Història de l’educació

Javier Antón Pelayo

La història de l’educació, en sentit modern, s’inicià amb els treballs d’Alexandre Galí (1886-1969). Abans d’aquest autor es poden resseguir interessants contribucions a aquesta disciplina, però fou a partir dels seus estudis que l’erudició positivista començà a sotmetre’s als nous criteris metodològics, conceptuals i temàtics de la història social.

La historiografia educativa del segle XIX i les primeres dècades del XX

Fou duta a terme per polígrafs i, en línies generals, prioritzà l’exposició de dades molt precises i singulars, s’acontentà amb el discurs descriptiu i episòdic, avantposà la intenció moralitzant a la científica, privilegià el període de l’Edat Mitjana (per ser una època d’esplendor política i cultural) i, temàticament, concentrà les seves aportacions en l’estudi de les teories pedagògiques (que acostumaven a presentar-se de forma descontextualitzada), les grans figures de la pedagogia i les institucions d’ensenyament. En aquest marc tan dispers, les temptatives de sistematització foren pràcticament nul·les i quan es provaren no foren més que inventaris lineals de discontinuïtats. Tot i això, hi ha aportacions molt destacades com les d’A. Rubió i Lluch, J. Miret i Sans, F. Carreras i Candi, J. B. Torroella i Bastons i S. Capdevila i Felip, a Catalunya; V. Gimeno i Michavila, P. Boronat i Barrachina, V. Vives i Liern, C. Riba i García i J. Sanchis i Sivera, a València, i M. dels Sants Oliver, G. Llabrés i Quintana, E. Fajarnés i Tur, J. Pomar i Fuster i R. Ballester, a les Illes Balears.

A Mallorca, i malgrat la dispersió, es poden identificar dues predileccions temàtiques: l’estudi de l’antiga universitat lul·liana i les fundacions d’ordes religiosos dedicats a tasques educatives. Els dos treballs més significatius sobre la història de l’educació a l’illa fins els anys seixanta del segle XX foren Ensayo histórico sobre el desarrollo de la instrucción pública en Mallorca (1904), de Pomar, i Bosquejo histórico sobre la instrucción pública en Mallorca (1904), de Ballester. Evidentment ambdós autors tracten de les fundacions lul·lianes i la Universitat de Mallorca, però també de l’Institut Balear, l’Escola de Mestres, l’Escola de la Misericòrdia i les escoles de Nàutica i de Belles Arts.

A València, les obres clàssiques també han tractat de forma preferent l’erecció i l’evolució de la universitat. A tall d’exemple es poden esmentar les obres de Vives: Las casas de los estudios en Valencia. Informe acerca del sitio en que éstas se hallaban emplazadas (1902), i Riba: «El antiguo patrimonio de la Universidad de Valencia (1492-1845). Origen. Vicisitudes. Estado de sus rentas al terminar la autonomía» (1922-23), i, sobre altres temes, les de Gimeno: Las aulas de gramática de Castellón (1928), Boronat: «La Academia Valenciana» (1898) i Sanchis: «La enseñanza en Valencia en la época foral» (1936).

A Catalunya, amb la creació de l’Institut d’Estudis Catalans i a l’empara del noucentisme, el sentiment nacionalista desenvolupà un projecte historiogràfic fonamentat en la recerca de la pròpia cultura. Lògicament, un dels elements explorats fou el de la història de l’educació, sobretot de la universitat i de les altes escoles. Dins d’aquest propòsit es poden incloure els estudis de Rubió i Lluch: Documents per la història de la cultura catalana mitgeval (1907 i 1921, 2 vols.), Miret i Sans: «Escolars catalans al Estudi de Bolònia en la XIII^a centúria» (1915), Capdevila: Les antigues institucions escolars de Tarragona (1927), i Torroella: El Estudi General o Universitat Literària de Girona (1906).

La segona generació noucentista. La continuació del positivisme

A partir de la segona dècada del segle XX, els joves deixebles de Rubió i Lluch —els que configuren l’anomenada segona generació noucentista— impulsaren un projecte cultural i nacional més científic i més professional. Una contribució d’especial importància en aquest sentit fou Barcelona sense universitat i la restauració de la Universitat de Barcelona (1714-1837) (1938), de Ferran Soldevila, una síntesi interpretativa que supera amb escreix l’àmbit temàtic del títol. A més d’analitzar la Universitat de Cervera, s’examinen també les acadèmies i totes les institucions culturals que existiren a la capital catalana durant el segle XVIII i principi del XIX. Una altra aportació destacada, deutora en part de la concepció històrica de Soldevila i del renovador influx de Vicens i Vives, fou la producció d’A. Galí. L’ostracisme de què fou objecte, però, provocà que la seva monumental Història de les institucions i del moviment cultural a Catalunya, 1900-1936 (1978-81, 23 vols.), acabada el 1945, no veiés la llum fins trenta-tres anys després.

El moviment renovador historicoeducatiu restà escapçat amb la victòria franquista del 1939. La persecució política i cultural suposà una desnacionalització a Catalunya, a València i a les Balears. L’autisme cultural respecte a les noves tendències historiogràfiques europees fomentà la pervivència de l’anterior línia positivista i erudita, que, en molts casos, arribà fins els anys vuitanta, malgrat el seu valuós esforç en l’exhumació documental. Dins la penúria i el marasme cultural del franquisme sobresurten els estudis d’A. Duran i Sanpere i F. Gómez i Gabernet: «Las escuelas de Gramática en Cervera» (1944), J. M. Madurell i Marimon: «Las escuelas de la Seo de Barcelona (notas para su historia)» (1948), les tres monografies de J. Carrera i Pujal: La enseñanza profesional en Barcelona en los siglos XVIII y XIX, La Universidad, el Instituto, los colegios y las escuelas de Barcelona en los siglos XVIII y XIX i La Escuela de Nobles Artes de Barcelona en los siglos XVIII y XIX (1755-1901) (totes tres del 1957), i la «Introducción» de J. Rubió i Balaguer a l’obra iniciada per A. de la Torre: Documentos para la historia de la Universidad de Barcelona. Preliminares (1289-1451) (1971). També a València i a les Balears, el franquisme contribuí a perllongar el positivisme anterior. Al País Valencià, l’interès es continuà monopolitzant cap a la Universitat i els grans centres d’ensenyament. Així ho demostren els treballs d’E. Alastuey (1964) i P. Sanz (1970) sobre la universitat de Gandia, d’A. Palanca sobre la Universitat de València al segle XV (1968) o de R. Novella sobre el Colegio de Arte mayor de la Seda (1966). A les Illes, la persistent ombra del lul·lisme continuà marcant les inclinacions. Els més destacats treballs d’aquest període —el de J. Tusquets (1954) i el de C. Genovart (1968)— continuaren examinant la pedagogia de Llull.

La renovació de la història de l’educació

A partir del final dels anys seixanta i principi dels setanta, la investigació historicoeducativa rebé un important impuls des de les universitats. El 1970 s’implantaren les ciències de l’educació en els estudis superiors i començaren a establir-se disciplines docents, grups d’investigació, reunions científiques i publicacions específiques. Als departaments i a les facultats de Catalunya, València i les Balears la metodologia marxista començà a erosionar els plantejaments positivistes que havien dominat fins aleshores. La disciplina s’obrí als procediments de la història general i, des de la seva anàlisi sectorial, col·laborà amb l’objectiu d’erigir una història total. Així mateix, el tractament de les dades des de perspectives sociològiques i quantitatives suposà l’exploració de noves temàtiques i de nous enfocaments.

A Catalunya, J. Monés i Pujol-Busquets, format dins el nucli de pedagogs de Rosa Sensat, amb la seva obra El pensament escolar i la renovació pedagògica a Catalunya (1833-1938) (1977) s’erigí en el referent de la renovació en l’àmbit de la història de l’educació. Al seu voltant s’articulà un dinàmic grup d’historiadors i historiadores que, el 1973, constituïren el Seminari d’Història de l’Educació. Els seus estudis, referits sobretot al període contemporani, se centraren en l’anàlisi de l’educació obrera i dels corrents pedagògics més progressistes. Són exemples destacats dels treballs d’aquest grup els de M. Rosell: La Generalitat de Catalunya. La política cultural (1977), C. Cañellas i R. Toran: Política escolar de l’Ajuntament de Barcelona (1982), E. Fontquerni i M. Ribalta: L’ensenyament a Catalunya durant la Guerra Civil (1982), i P. Solà: Las escuelas racionalistas en Cataluña (1909-1939) (1976) i Els ateneus obrers i la cultura popular a Catalunya (1900-1939) (1978). A la Universitat de Barcelona s’experimentà al final dels setanta una valuosa dinamització de la història de la pedagogia gràcies a autors com B. Delgado i J. González-Agàpito, mentre que, a la recentment creada Universitat Autònoma de Barcelona, la història de l’educació aplicà una línia de recerca sociològica d’encuny durkheimià a partir del mestratge de J. L. García Garrido i Josep Pallach.

A València, el 1971, la presentació de la tesi doctoral de León Esteban sobre la reforma universitària a la segona etapa de la Illustració valenciana obrí un nou camí d’investigació que fou continuat per un grup de recerca format per J. M. Fernández Soria, J. M. Lázaro Lorente, C. Ruiz Rodrigo, J. Á. Blasco Carrascosa i F. Canes Garrido, entre d’altres. El segle de les llums i els segles XIX i XX han estat els períodes preferits, dedicant-se especial interès a les reformes de la universitat, el pensament pedagògic del krausisme, l’educació dels obrers i les institucions d’ensenyament. De l’aplicació de les anàlisis marxistes a la història de l’educació foren exemples els treballs de M. Baldó sobre la Universitat de València durant la crisi de l’Antic Règim, els d’À. Martínez Bonafé sobre l’ensenyament secundari a la València del segle XIX i els de J. M. Piqueras sobre l’escola i el món del treball. També hi ha hagut una línia d’investigació amb connexions amb la història de la ciència, desenvolupada per J. M. López Piñero, V. Navarro Brotons, J. L. Peset i M. Peset.

A les Balears, en el decurs dels anys setanta, diverses tesis de llicenciatura presentades a la Universitat de Barcelona per autors mallorquins iniciaren una profunda renovació de la història de l’educació de l’illa. Antoni J. Colom estudià l’Institut Balear al segle XIX; G. Nicolau, la Institución Libre de Enseñanza a Mallorca; G. Janer, l’educació a Mallorca durant la Segona República; B. Mulet, els plans pedagògics de la Sociedad Económica de Amigos del País de Mallorca, i B. Sureda, la reforma educativa en el trànsit de la Il·lustració al liberalisme. Els treballs d’aquest grup i la creació del Departament de Pedagogia de la Universitat de les Illes Balears possibilitaren obres de conjunt com L’educació a Mallorca (1977), una aproximació a la història de l’educació contemporània mallorquina (del 1778 al 1936).

El Seminari d’Història de l’Ensenyament impulsà, el 1977, les Primeres Jornades d’Història de l’Educació als Països Catalans, celebrades a Barcelona. Des d’aleshores i fins al 1989 se n’han fet noves sessions, que han esdevingut un espai continu de debat i un expositor de la recerca desenvolupada a Catalunya, València i les Balears. El 1983, recollint l’esperit del Seminari, es fundà la Societat d’Història de l’Educació dels Països de Llengua Catalana, la qual continuà la tasca d’organitzar les Jornades. Bona part dels materials que s’hi han presentat ha estat publicada i, tot i ser aportacions de desigual valor, el seu conjunt continua essent un referent de primer ordre dins l’àmbit de la història de l’educació.

Durant les dècades del 1980 i el 1990, la disciplina, inscrita encara dins l’àmbit dels estudis de pedagogia, ha participat obertament de la renovació metodològica i conceptual de la història «general». D’aquesta manera, sota les expressions «nova història de l’educació» o «història social de l’educació» s’aplegen aquells estudis que són sensibles als processos formatius de la gent corrent, que són porosos a les influències d’altres ciències socials (economia, demografia, antropologia, sociologia, psicologia), que col·laboren amb nous temes i nous àmbits d’investigació (història local, història oral, història de la dona, història de la infantesa, història de la cultura popular, història dels oprimits) i que manifesten un puntual interès per desenterrar els detalls de les pràctiques educatives. Dos han estat els temes que han atret de manera especial l’atenció dels especialistes: l’evolució de l’escolarització pública i la vitalitat dels moviments educatius.

L’evolució de l’escolarització pública

Pel que fa a l’escola pública, ha existit un interès particular pels períodes de la Il·lustració, la Restauració, la República i el franquisme. Per a l’escola durant el set-cents es disposa dels treballs de S. Marquès i Sureda L’ensenyament a Girona al segle XVIII (1985) i sobre el pedagog Baldiri Reixac, de J. Monés sobre L’obra educativa de la Junta de Comerç (1769-1851) (1987), de C. Carbó sobre l’Escola i infància a Catalunya a finals del segle XVIII (1990), d’I. Azcárate sobre l’escola de Barcelona, d’A. Miñambres sobre les escoles de primeres lletres de Lleida, de B. Sureda sobre les opinions educatives dels il·lustrats mallorquins, de M. López Torrijo sobre la tasca educativa de la Real Sociedad Económica de Amigos del País de Valencia i de V. Torregrosa sobre el pla d’estudis del 1798 per a la ciutat de Sant Felip-Xàtiva.

El segle XIX i el període de la Restauració han acumulat una respectable quantitat de treballs. Entre d’altres, es poden destacar el d’A. Mayordomo: La escuela pública valenciana en el siglo XIX (1988), els de V. Faubell sobre l’escola de primera educació a la València del principi del segle XIX, els de L. M. Lázaro sobre l’Escola Racionalista i l’Escola Moderna de València durant la Restauració, els de F. Canes sobre la renovació pedagògica a la ciutat de València al principi del segle XX, els de C. Ruiz sobre l’educació, l’obrerisme i el catolicisme a València durant la Restauració, el de M. Á. Esteve: La enseñanza en Alicante durante el siglo XIX (1991), la tesi doctoral d’A. Yetano, presentada a la Universitat Autònoma de Barcelona el 1981: La enseñanza religiosa en Barcelona durante la Restauración, els de J. González-Agàpito, particularment el de L’Escola Nova Catalana, 1900-1939 (1992), el llibre de J. Florensa L’ensenyament a Catalunya durant el trienni liberal, 1820-1823. El mètode dels escolapis (1996), l’estudi de B. Sureda L’educació a les Balears en el segle XIX (1998), i els 56 estudis que Antoni J. Colom recull en l’article «La renovació educativa a les Balears» (1999).

L’educació durant la Segona República i el franquisme han despertat un notable interès durant els darrers anys. Alguns exemples són l’estudi de C. Ruiz sobre la Política y educación en la II República (Valencia, 1931-1936) (1993); els estudis de C. Agulló Díaz sobre la Vall d’Albaida i el de M. Moreno Seco sobre Alacant; el de J. Monés: L’escola catalana sota el franquisme (1980); els de S. Marquès i Sureda: L’escola pública durant el franquisme. La provincia de Girona (1939-1955) (1993), i el del mateix Marquès i J. González-Agàpito: La repressió del professorat a Catalunya sota el franquisme, 1939-1943 (1996).

La vitalitat dels moviments educatius

Els moviments educatius, d’altra banda, configuren una línia de recerca molt dinàmica i molt acomodada a la naturalesa de la història social. La major part es manifestaren entre la darreria del segle XIX i l’any 1938. L’aspecte educatiu acostuma a actuar com a aglutinant de pràctiques socials molt diverses: el lleure, l’esport, els cercles obrers, les actituds polítiques, el catolicisme social o la sociabilitat popular. En aquest camp, han estat pioners els treballs de Pere Solà, que ha continuat aprofundint aquest tema amb llibres com Cultura popular, educació i societat al nord-est català (1983) i Història de l’associacionisme català contemporani. Barcelona i les comarques de la seva demarcació (1993). També foren precursors d’aquesta trajectòria els estudis monogràfics de P. Anguera sobre el Centre de Lectura de Reus i el de J. M. Solé sobre el Foment Martinenc. Els sindicats catòlics de València han ocupat l’atenció d’I. Palacio i C. Ruiz; sobre l’educació física han escrit C. Vilanou i P. Solà, i sobre l’escoltisme català i valencià existeixen dos destacats estudis: L’escoltisme català (1911-1978) (1993), d’A. Balcells i G. Samper, i Escultismo, educación y tiempo libre: historia del asociacionismo scout en Valencia (1995), de J. Ignacio Cruz.

Aquestes dues grans tendències d’investigació han conviscut amb altres temàtiques que han elaborat productes molt meritoris. Per exemple, el clàssic tema de les universitats es torna a plantejar des d’òptiques renovades. S’han superat les antigues apologies —o reprovacions— i els objectius són ara els professors, els estudiants, els plans d’estudis i la vida acadèmica. Un exponent d’aquest interès és l’estudi de J. Prats sobre la polèmica Universitat de Cervera. També els estudis sobre l’alfabetització, que, tot i no haver tingut l’atenció que ha rebut en altres territoris, compta amb els modèlics treballs de M. Ventura per a Mataró, J. Antón Pelayo per a Girona i M. Vilanova per a Barcelona. La llengua i la història de l’educació, malgrat que són uns aspectes molt actuals, no han merescut treballs monogràfics. Destaquen, però, els estudis de Rosa Mut i Teresa Martí sobre els llibres escolars catalans i un suggereridor article de J. González-Agàpito sobre l’alfabetització en català o en castellà.

Historiadors i historiadors de l’educació han fusionat els seus mètodes els últims anys, però encara continuen separats per una barrera cronològica. Mentre que els primers exploten quasi en solitari l’espai —encara molt verge— del període anterior al segle XIX, els segons es concentren en l’estudi de l’època contemporània. Reequilibrar els períodes de recerca és una tasca encara pendent.

Lectures

COLOM, A. J.: Assaig d’història de I’educació a la Mallorca contemporània, Palma, Universitat de les Illes Balears, 1991.

GONZÁLEZ-AGÀPITO, J.: «La historiografía educativa en Cataluña, Valencia y Baleares», dins N. de Gabriel i A. Viñao Frago (eds.): La investigación histórico-educativa. Tendencias actuales, Barcelona, 1997, pp. 85-101.

GUEREÑA, J.-L., J. RUIZ i A. TIANA: Historia de la educación en la España contemporánea. Diez años de investigación, Madrid, Ministerio de Educación y Ciencia, 1994.

MAYORDOMO, A.: Història local de I’educació. Propostes i fonts per a una història de I’educació en la societat valenciana, València, Universitat de València, 1991.

SOLÀ, P.: «Aspectes diferencials i comparatius de la investigació historicoeducativa als Països Catalans: una reflexió en veu alta sobre la feina d’historiador de l’educació catalana», Educació i història. Revista d’Història de l’Educació, 3, 1997-98, pp. 103-119.

Història de l’Església

Montserrat Jiménez Sureda

Un dels primers referents d’aquesta historiografia, tan antiga com el cristianisme mateix, foren les actes dels màrtirs. Al segle I, el pontífex i sant Climent I disposà que set notaris consignessin curosament tots els fets notables que es produïssin durant les passions dels fidels perseguits.

Hagiografies i cròniques d’ordes religiosos

Als Països Catalans, les primeres notícies conservades sobre aquests testimonis de la fe foren transmissions posteriors, datades entre els segles VI i VII. D’aquí sorgiren les hagiografies, en principi escrites en llatí i, a partir dels segles XIV i XV, també en català. L’exposició de vides exemplars en què es barrejaven la biografia, els panegírics i les exhortations morals acabà essent un gènere literari —fins i tot historiogràfic— amb prou entitat, i amb una llarga trajectòria que arriba fins avui. Els exemples són nombrosos: Història de santa Magdalena i vida de santa Ana, La vida de santa Maria Magdalena en cobbles, Vida de sancta Catherina de Sena i Vida de sant Vicenç Ferrer, Vida de sancta Catherina de Sena dels valencians J. Roís de Corella, J. Gasull, M. Peris i N. Visoles, respectivament; De laudabili vita (1595), de Ramon de Penyafort, escrita pel prior dominicà del convent de Perpinyà, Miquel Llot de Ribera; la Historia general de los santos y varones ilustres en santidad del Principado de Cataluña, de Domènec Ximenes; la vida de sant Dalmau Moner redactada per fra Nicolau Eimeric, l’inquisidor general dels regnes de la Corona d’Aragó; les Vides de sants de Catalunya, del geògraf jesuïta siscentista Pere Gil, i els Flos sanctorum, dels quals es feren moltes còpies i foren llegidíssims al llarg de les èpoques medieval i moderna.

Les cròniques medievals derivaren també d’una font romana, els calendaris, que esdevingueren oficials al segle IV. Durant l’època carolíngia es començaren a generalitzar aquests documents en els centres monàstics, que augmentaren amb l’expansió dels ordes mendicants. Sovint, al final incorporaven un llistat de pontífexs, un abaciologi o un episcopologi, germen d’ulteriors prosopografies. Les mostres d’aquest tipus d’obres són nombrosíssimes i evolucionaren cap a històries genèriques o particulars de les comunitats: s’atribueix al monjo Garcies un tractat sobre el monestir de Sant Miquel de Cuixà escrit al segle XI; els Annales de los carmelitas descalços de la provincia de San Josep en el Principado de Cataluña, de Joan Blanc i Muir tracten del període del 1586 al 1707; al segle XVI, Jaume Anton de Barcelona consignà les diverses fundacions agustinianes del Principat, que foren estampades pel seu germà i autor del Compendio histórico de los ermitaños de NPS San Agustín (1699), de Josep Massot; durant l’època del Barroc, el dominicà Francesc Camprubí confegí els tres volums de la Lumen domus, els annals del convent de Santa Caterina de Barcelona, que abracen des del 1219 fins al 1634; l’examinador sinodal del bisbat de Barcelona, Jaume Coll, publicà la Crónica seráfica de la santa provincia de Cataluña, desde su origen hasta el 1400 (1738), que l’olotí Francesc Marca continuà en la Crónica seráfica de la santa provincia de Cataluña, segunda parte, desde 1400 a 1759 (1764), i Francesc Aragonès explicà el periple de la comunitat, en els traumàtics anys compresos entre el 1808 i el 1828, en Los franciscanos de Cataluña. En l’actualitat, Valentí Serra de Manresa i Basili de Rubí continuen estudiant l’orde dels caputxins.

E. Zaragoza i Pascual ha investigat els ermitans, que tingueren un pes específic en la religiositat dels antics regnes de la Corona d’Aragó. Ha estat poc estudiat, en proporció a la seva transcendència real, el món de les congregacions femenines. Durant l’Antic Règim, molts convents habitats per dones foren veritables oasis de coneixença. Eulàlia Anzizu —una clarissa del monestir de Pedralbes— promogué, el 1897, els Fulls històrics del monestir de Pedralbes, féu restaurar el sepulcre de la seva fundadora, la reina Elisenda de Montcada, i escriví sobre sant Josep Oriol (1909), el llegendari franciscà (1912) i el cardenal Casañas. Durant els segles XV al XVIII, Europa s’omplí de cronicons que degeneraren en explicacions fabuloses, legitimats per l’ús dels historiadors, la pietat popular i els interessos econòmics, socials i polítics. La Corona d’Aragó no es deslliurà d’aquest corrent, del qual fou exemple el cronista major, José Pellicer de Ossau, autor dels 12 volums d’uns Anales eclesiásticos y seglares de España, i el seu sòsia Joan Gaspar Roig i Jalpí, inventor del suposat Cronicó de Liberat (1669). No faltaren crítics assenyats contemporanis que denunciaren aquestes manipulacions, però calgué esperar un cert temps perquè aquesta reacció es generalitzés. Ni els novators estaven disposats a esvair faules al preu d’arrencar símbols o tradicions susceptibles de causar crisis d’identitat col·lectiva. La història de l’Església se’n ressentí especialment. De fet, el famós canonge de Sevilla, Nicolás Antonio, escriví la seva censura d’històries prodigioses en llatí per esquivar l’enfrontament amb els ordes religiosos directament al·ludits.

El dinamisme il·lustrat

Durant el Renaixement, la manera d’encarar la història de l’Església féu un tomb. L’extensió del cultiu de les lletres, la fascinació per l’antiguitat clàssica, la innovació de la impremta, el progrés de les ciències, els avenços de la crítica i la divisió religiosa del segle XVI foren raons que propiciaren aquest nou enfocament. Malgrat tot, l’apologètica es redoblà, tant en els esforços que feren els membres de les noves confessions religioses per legitimar-se en la història, com en les construccions dels observants de les antigues directrius. En aquest sentit, els reculls històrics sobre l’Església es convertiren en armes publicitàries. D’altra banda, els erudits tampoc no tingueren gens fàcil la recerca de la precisió documental i historiogràfica. El mateix Felip V prohibí el qüestionament d’esdeveniments com l’arribada de sant Jaume o l’aparició de la verge del Pilar. Així doncs, poques iniciatives —una de les quals l’Academia Valenciana de Gregori Maians forjada el 1742— pogueren treballar amb rigor i independència de criteris. La monarquia, en canvi, fou la catalitzadora d’empreses com el Compendio histórico [...] de todas las iglesias metropolitanas y catedrales de España d’Andrés Lozano Parreño (1756).

Expulsats els jesuïtes d’Espanya, a banda de les aportacions historiogràfiques individuals, des del 1795 alguns dels seus components s’entestaren a confeccionar una Historia eclesiástica de España amb la intenció de reparar les omissions de les obres de C. Fleury (Histoire ecclésiastique, 1691), A.-E. Berault-Bercastel (Histoire de l’Église, 1778-90) i J. A. Orsi (Storia ecclesiastica, 1746-61).

Des de Roma, el cardenal Lambertini encoratjà a discutir críticament la vida dels sants. Sorgiren corrents que creien que calia autentificar documentalment qualsevol asseveració. Finalment, els mètodes i les tècniques guanyaren gràcies a les aportacions, entre d’altres, d’homes vinculats a ordes religiosos.

La veracitat de les dades, la depuració de les fonts, les proves i l’exigència analítica es generalitzaren entre els antiquaris de prestigi. Oratorians, jesuïtes i dominicans excel·liren en l’elaboració d’annals. Els congregacionistes de Sant Maür de França havien emprès una obra de gran ressò entre les minories sàvies del continent europeu: la Gallia christiana, transformada en la Gallia christiana novissima al segle XIX. Seguint aquest exemple, la monarquia espanyola engegà l’empresa de l’España Sagrada. Teatro geográfico-histórico de la Iglesia de España. Origen, divisiones y términos de todas sus sillas en todos los dominios de España y Portugal. Con varias disertaciones críticas para ilustrar la historia eclesiástica de España. L’obra fou encarregada a l’agustinià Enrique Flórez. Amb l’ajut dels investigadors més selectes de la historiografia espanyola, el 1762 el mateix Flórez escorcollà arxius i biblioteques de la Corona d’Aragó. El dominicà Jaume Villanueva aprofundí més que Flórez en els arxius de la Corona d’Aragó i elaborà els 22 volums del seu Viaje literario a las iglesias de España, una memòria històrica en forma d’epístola que l’eclesiàstic remeté al seu germà i acadèmic de la història, Joaquim Llorenç Villanueva.

Tanmateix, el dinamisme il·lustrat no se cenyí solament als encàrrecs del poder. Proliferaren les tertúlies culturals com la que reuní Roc d’Olzinelles, Pròsper de Bofarull, el canonge vigatà Jaume Ripoll, José de la Canal i Jaume Villanueva. Florí una brillant plèiade d’historiadors de l’Església: a la Universitat de Cervera, joves promeses —com ara el gironí Francesc Xavier Dorca i Parra— s’aglutinaren entorn del professor Josep Finestres, o del cistercenc Jaume Finestres, autor de la Historia del real monasterio de Poblet en cinc volums (1753-65). Al monestir premostratenc de Bellpuig de les Avellanes, Josep Martí, Jaume Pasqual i Jaume Caresmar competiren en professionalitat amb els sectors més aptes de la historiografia continental, amb obres com els 12 volums de la Sacrae Cathaloniae antiquitatis monumenta, compilada per Pasqual, o una Cathalonia sacra, agençada per Caresmar, el qual, en morir, deixà una herència d’una setantena de títols. La tasca ingent d’aquesta generació, però, fou facilitada per la feina de regesta d’arxivers com Miquel Isalguer que, al segle XV, ordenà amb paciència els calendars de Sant Joan de les Abadesses; Miquel Solsona, que endreçà Montserrat al final del segle XVI; Manel Marià Ribera, que catalogà els pergamins comtals de l’Arxiu Reial al principi del segle XVIII; Francesc Tarafa, que articulà la guia l’Arxiu Diocesà de Barcelona, i Sulpici Pontic, que inventarià l’arxiu catedralici de Girona al segle XVIII.

Als regnes de l’antiga Corona d’Aragó, la Real Academia de la Historia —nascuda el 1738 amb l’aval de Felip V— tingué poca transcendència, i la Reial Acadèmia de Bones Lletres omplí el buit. Aquesta, establerta el 1729 amb les desferres de l’Acadèmia dels Desconfiats, aplegà una respectable gernació d’investigadors sensibles als temes eclesiàstics: A. A. Minuart, A. d’Ametller, J. Tomàs de Boxadors, M. Marià, F. Gil de Frederic, A. de Bastero, A. de Cortés, A. d’Eura, D. Ignasi de Bòria, B. Ribas, A. Lluís Verde, B. Vinyals de la Torre, S. Puig, J. de Safont, F. Armanyà, D. Comerma, F. d’Escofet, N. Mayet, Pere N. Móra, A. Pons, A. d’Armengol i P. Serra. Precisament aquest últim, conscient de les seves arrels nacionals, s’afanyà a aplicar els filtres pertinents al seu Índice de los santos y de los varones y mujeres insignes en santidad en el Principado de Cataluña (1746); també elaborà 12 volums d’una Història eclesiàstica de Catalunya, i treballà —infructuosament— en un diccionari d’història del Principat.

En una altra òrbita política, el futur arquebisbe de Palmira, Fèlix Amat de Palou, reeixí a concloure una magna Historia Eclesiástica, Tratado de la Iglesia de Jesucristo (1793-1803), premonitori de la popularitat que tingué aquest vessant de la disciplina al segle XIX.

Les històries sobre l’Església

Les històries sobre l’Església de l’occident cristià es multiplicaren des que, al segle IX, Haymund d’Halberstad explicà els quatre primers segles de difusió del cristianisme. Tanmateix, les dramàtiques peripècies polítiques noucentistes amb rerefons religiós donaren protagonisme a les històries de l’Església, un gènere tractat per personatges d’idearis ben diferents. Des de l’historiador del dret i les corts aragoneses, Vicente de la Fuente amb Historia eclesiástica de España (1873-75), fins al franciscà Ramon Buldú —que fou director de la Revista Franciscana—, amb la seva Historia de la Iglesia de España desde la predicación de los apóstoles hasta el año 1856 (1856-58). També s’han de comptar les abundants traduccions d’homònimes estrangeres.

En aquesta època, els canals de circulació de la història s’eixamplaren en consolidar-se les publicacions periòdiques. Una de les signatures recurrents en el BRAH fou la de l’epigrafista Fidel Fita, artífex d’una monografia sobre Los reys d’Aragó y la Seu de Girona (1873) i factòtum de la revista Ciudad de Dios, on es recollien notícies sobre estudis monàstics, litúrgics i epigràfics. El pare Fita viatjà a Bèlgica i a França, fou membre dels instituts d’arqueologia de Berlín i Coïmbra, i es féu càrrec de la part hispànica del Corpus Inscriptionum Latinarum d’E. Hübner. Les deductions d’aquest acadèmic de Bones Lletres beneficiaren, entre d’altres, l’òrgan d’exteriorització de la Renaixença catalana. Fita s’enquadrà en aquesta Renaixença, al costat de Víctor Balaguer, autor de la Historia de Cataluña y de la Corona de Aragón (1850-63), Antoni de Bofarull, que escriví una Historia crítica civil y eclesiástica de Cataluña (1876-78), i Antoni Aulèstia, la Història de Catalunya (1887-89).

En un Estat cada cop més uniformista i preocupat per la vertebració de les seves fonts i de la seva burocràcia, sorgiren successives fornades de recol·lectors de particularitats, folkloristes o etnòlegs. Molts d’ells foren clergues, que seguiren el llegat del recurs oral amb què Narcís Camós (Jardín de María plantado en el Principado de Cataluña, 1657) i Jaume Aixelà i Gassol (Vida ... de ... Benet de Palermo, 1757) enriquiren les seves obres. En aquest sentit, Nolasc del Molar, col·laborador habitual de les fundacions Bíblica Catalana i Bernat Metge i precursor en la publicació de consuetes, examinà les manifestacions de la cultura popular basades en la religió; Miquel d’Esplugues, encarregat de la Fundació Bíblica Catalana i home de confiança de F. Cambó, escriví el 1916 un estudi de psicologia etnicoreligiosa de Catalunya titulat Nostra Senyora de la Mercè.

D’altra banda, la recerca dels trets distintius de la idiosincràsia nacional fou creditora de V. Serra i Boldú, instigador de l’Arxiu de Tradicions Populars; de R. Serra i Pagès, R. Miquel i Planas, T. Carreras i Artau i J. M. Batista i Roca, motors de l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya; de Joan Segura i el seu Aplec de documents curiosos i inèdits faents per a la història dels costums de Catalunya; de Rafael Ginard, recopilador dels quatre volums d’El cançoner popular de Mallorca; de Cosme Bauçà i Adrover, que n’arranjà quatre volums més; de Marià Aguiló; de Joan Amades, i d’Antoni Maria Alcover.

La disseminació missionera provocà una altra gran comesa antropològica connectada a la història de l’Església. Josep Maria Bernades haidentificat més de 2.300 eclesiàstics catalans traslladats a les Índies des del seu descobriment, fins a l’any 1830. Destaquen: Ramon Paner, un ermità de l’orde de Sant Jeroni, membre de la tripulació del segon viatge de Cristòfol Colom, que evità l’oblit dels mites i les cerimònies dels indígenes antillans a través de la seva Relació sobre les antiquitats dels indis; el geògraf J. Gumilla i Moragues i els humanistes setcentistes J. M. Peremàs i J. Boscana. Tot i que amb la feina d’homes com el jesuïta Enric Heras (1888-1955) germinà l’Institut de Recerques Històriques de Bombai, l’anàlisi històrica de la propulsió mundial del teixit eclesial català presenta moltes incògnites. Com també el paper de les congregacions femenines, que s’intensificà a partir del segle XIX, o l’assistència a Austràlia, on l’abat benedictí Rossend Salvadó fundà Nova Núrsia, i on mossèn Serra era el bisbe auxiliar de Perth durant la segona meitat del segle XIX.

Les aportacions dels investigadors estrangers

Als segles XIX i XX, aquesta doble qualitat —universal i local—de l’Església afavorí tant la inclusió de l’àmbit català en obres de caràcter genèric, com les diligències d’investigadors forans. Continuen essent molt útils els volums que el benedictí alemany Pius Bonifaci Gams publicà en Die Kirchengeschichte von Spanien (1862-79), amb el títol de Series episcoporum ecclesiae catholicae, quotquot innotuerunt a beato Petro apostolo (1873), perllongades per les Series episcoporum ecclesiae catholicae, quae series quae apparuit 1873 completur et continuatur ab anno 1870 ad 20 februarii 1885 (1885).

Stefan Weinfurter i Odilo Engels, en les Series episcoporum Ecclesiae Catholicae Occidentalis ab initio usque ad annum MCXCVIII (1982), abordaren la revisió d’aquesta taula dels bisbes de totes les diòcesis catòliques del món des dels orígens fins al 1885, i en el tercer dels vuit volums que planejaren s’hi inclogué la Ibèria. D’altra banda, els franciscans conventuals Remigius Ritzler i Pirminius Sefrin completaren l’obra iniciada pel pare Eubel: Hierarchia catholica medii et recentioris aevi, sive summorum pontificum-S.R.E. cardinalium ecclesiarum antistitum series e documentis tabularii praesertim Vaticani collectadigesta-edita, a la dècada del 1950. Estudiosos com O. Engels —amb recerques com Das Schutzprivileg in Katalonien— s’inclouen en un grup d’hispanistes alemanys que ha focalitzat els seus estudis en els territoris de l’antiga Corona d’Aragó. Johannes Josef Bauer, en Die Vita Canonica der Katalanischen Kathedralkapitel vom 9 bis zum II Jahrhundert, analitzà la vida canònica dels capítols de les catedrals, des de la creació de la Marca Hispànica fins al segle XI; Rudolf Beer sistematitzà els manuscrits de Santa Maria de Ripoll, publicant en 1907-08, en els Sitzungberichte der Kais de l’Akademie der Wissenschaften in Wien, l’article «Die Handschriften des Klosters Santa Maria de Ripoll» (traduït per Pere Barnils en el BRABLB 1910); Paul Fridolin Kehr estudià els nexes de Catalunya, Aragó i Navarra amb la Santa Seu i dedicà el volum primer de la seva Papsturkunden in Spanien. Vorarbeiten zur Hispania Pontificia, als arxius catedralicis de Barcelona, Vic, Girona, la Seu d’Urgell, Tarragona, Tortosa i Lleida. W. Meyer-Lübcke, des de l’àmbit de la filologia, féu aportacions en Das Katalanische. Seine Stellung zum Spanischen und Provenzalischen (1925); J. Vincke oferí una panoràmica de les relacions entre les sobiranies civil i eclesiàstica als segles XIV i XV, en els seus Documenta selecta mutuas civitatis Arago-Cathalaunicae et Ecclesiae relationes illustrantia (1936), i escatí la intervenció dels capítols catedralicis en l’establiment dels estudis generals a l’Edat Mitjana en «Die Hochschulpolitik des Spanischen Domkapitel im Mittelalter», a Gesammelte Aufsätze zur Kulturgeschichte Spaniens (1954).

Molts d’aquests estudiosos alemanys foren deixebles —directament o indirectament— d’E. Fichte, que s’interessà per la Corona d’Aragó mentre cercava material sobre el concili de Constança als arxius italians. Fichte escriví els tres volums de les Acta Aragonensia (1908-22), i donà l’empenta decisiva a la publicació germànica sobre història eclesiàstica espanyola, la Spanische Forschungen der Göerresgesellschaft, iniciada el 1928 i que encara persevera modèlicament.

Al principi del segle XX predominaren les dues escoles germàniques, l’austríaca i l’alemanya, que es veieren apaivagades arran de les dues guerres mundials. El segon volum del Monasticon praemostratense (1949-61), de N. Blackmund, tractà de la circaria de la Gascunya, que integrava els convents d’Artà, Bellpuig de les Avellanes, Fondarella, Mur, Urdax, Vallclara, Aguilar i els dos centres de Bonrepòs. El 1962, per celebrar el vuitantè aniversari d’un dels directors de les Spanische Forschungen —Georg Schreiber—, s’editaren uns volums d’homenatge que comptaren amb sengles dissertations sobre l’elecció d’abats a la Marca Hispànica carolina (Die Abwahl in den Königsklostern der Spanischen Mark, de W. Baunach) i sobre el monestir d’Àger (Sankt Peter zu Ager, de J. J. Bauer).

A la dècada del 1960, Jocelyn N. Hillgarth de l’Institut Walburg de Londres s’interessà per la vida eremítica mallorquina, intensa des que el 1230 Jaume I desembarcà a l’illa; el nord-americà W. Christian dedicà un capítol a les representations religioses mentals catalanes en l’estudi Apparitions in Late Medieval and Renaissance Spain (1981); la col lecció menor del Centre d’lnvestigació sobre l’Espanya dels segles XVI i XVII, del Centre Nacional de la Recerca Científica de la Universitat Nova de la Sorbona, debutà amb Les histoires des saints, la prière et la mort en Catalogne, de D. de Courcelles (1990), i H. Kamen rastrejà les conseqüències de Trento en The Phoenix and the Flame. Catalonia and the Counter Reformation (1993).

Els investigadors catalans

A Catalunya, l’herència arrossegada des del segle XIX, l’espiral de violència que desembocà en la conflagració de 1936-39 i l’hostil postguerra entrebancaren una vitalitat historiogràfica diferencial que tenia les seves arrels en la Renaixença. El 1907 nasqué l’Institut d’Estudis Catalans, que s’expressà a través d’un Anuari. El 1908 sorgiren els congressos d’història de la Corona d’Aragó, que es reemprengueren el 1952. El 1909 se celebrà el I Congrés International de la Llengua Catalana i, enmig de la Setmana Tràgica, nasqué l’Associació d’Eclesiàstics de Catalunya. Entre el 1913 i el 1924 cristal·litzà el primer govern autonòmic de caràcter regional. El 1916 Eudald Serra i Buixó i Ignasi Casanovas implantaren el Foment de Pietat Catalana. I, quan la dictadura de Primo de Rivera maldà per castellanitzar l’Església, Casanovas organitzà la Biblioteca Balmes amb quatre fites cabdals: la librària, concertar cursos i conferències, editar llibres i revistes, i instruir investigadors i professors amb un sistema de beques. S’arribaren a publicar els 33 volums de l’obra completa de Balmes i una biografia de Josep Finestres, preludi de la sèrie de Documents per a la història cultural de Catalunya en el segle XVIII. D’altres nuclis com el monestir de Montserrat reprengueren pròdigament l’activitat tipogràfica i editaren el fruit de les recerques dels monjos —Anselm Albareda, Gregori Sunyol, entre d’altres—, i auspiciaren moltes revistes, com Vida Cristiana, Eucologi, Revista Montserratina, ASM, Catalonia Monastica i Studia Monastica. Albert Manent i Josep Raventós escriviren L’església clandestina a Catalunya durant la Guerra Civil (1936-1939) (1984).

Després de la victòria franquista, molts bregaren per reedificar sobre les ruïnes. Entre aquests, el retornat Joan Bada, responsable de la revista eclesiàstica oberta a temes històrics Apostolado Sacerdotal (1944). L’IEC i els Estudis Universitaris Catalans reemprengueren les seves activitats; a comarques, s’anà desplegant de mica en mica una xarxa d’entitats d’estudis històrics; el Germinans dels escolans de Montserrat es trasmudà en el Germinabit; el Foment de Pietat es convertí en la Fundació Cultura Religiosa, i la Biblioteca Balmes, en una Fundació Balmesiana. Aquesta darrera planificà cursos i conferències i, partint d’un pensament de Josep Vives i Gatell, ponderà la possibilitat d’una col·lecció de textos que havien de nodrir uns Monumenta Hispaniae Sacra, conduïts posteriorment per Vives des de l’Institut Enrique Flórez del CSIC.

La dècada del 1950 fou rica en iniciatives. En foren exponents l’Institut Catòlic d’Estudis Socials, les editorials Estela i Nova Terra, la segona etapa de Serra d’Or, les Qüestions de vida cristiana, els Studia Monastica i la col·lecció montserratina «Scripta et documenta». Conduïts per J. Massot i Muntaner des del 1971, els Scripta s’organitzaren en sis unitats bàsiques, més una secció miscel·lània. Així doncs, Miquel Batllori i Víctor Manuel Arbeloa exhumaren l’arxiu Vidal i Barraquer; també els volums d’un modest religiós de l’Aula Dei i el benedictí Ildefons Maria Gómez sobre els escriptors cartoixans espanyols des del 1163 fins al segle XX (1970); l’índex del monestir de Sant Feliu de Guíxols (1992); una prospectiva de l’Església mallorquina de la Restauració (1992); una descripció del projecte dels franciscans a Mèxic que Lluís Duch elaborà fent servir la crònica siscentista de Jerónimo de Mendieta (1992); el dibuix del Seminari de Barcelona del 1593 al 1917, d’Enric Subirà i Blasi (1993), o l’estudi Església i poder a la Catalunya del segle XVII. La Seu de Tarragona (1993), d’A. Jordà i Fernández.

L’increment i la diversificació de les investigacions sobre la història de l’Església continuaren durant la dècada del 1960 la tendència ascendent iniciada amb la recuperació de la postguerra. Igualment, els assumptes historicoeclesiàstics catalans afloraren amb més freqüència en simposis que depassaven els límits regionals o locals. En les trobades de la Sociedad de Estudios Monásticos, constituïda el 1962, per exemple (vg. Col·loquis d’història del monaquisme català), deixaren sentir les seves veus els montserratins Garcia Maria Colombàs, Anscari Mundó, Lluís Recasens, Marc Taxonera o Cebrià Baraut, estudiós del Montserrat del segle XVI i director de la revista Urgellia; els pobletins Guiu Gibert, Lluís Ferrando, Agustí Altisent i Eufemià Fort i Cogul; l’arxiver d’Osca Duran i Gudiol; Vives i Miret; a les Illes Balears, Bartomeu Guasp, el cartoixà Geli i la comtessa Odette d’Allerit, de la Maioricensis Schola Lullistica, i el professor de la Universitat de Barcelona, J. F. Cabestany i Fort, una de les presències més innovadores, amb un estudi sobre l’estat de l’economia dels monestirs catalans segons els fogatges del segle XIV. Tot i la primacia quantitativa de la historiografia factual i de les asèptiques transcripcions documentals, el biaix econòmic, habitual a Europa, afectà la història de l’Església. En un perímetre europeu més ample, l’isolament i la curtedat comparativa de recursos de la ciència hispànica relegà el vessant econòmic a una posició secundària. Això no obstant, l’equiparació amb les historiografies més punteres no trigà gaire a produir-se. Hi col·laboraren reconeguts especialistes d’història de l’Església com J. M. Cuenca Toribio i J. Longares, docents de la Universitat de Barcelona. Un seguit d’àmbits temàtics i metodològics foren iniciats per la paciència de M. Batllori, Casimir Martí, Evangelista Vilanova i J. M. Pons i Guri. F. Tort i Mitjans mostrà la Il·lustració a través de Francesc d’Armanyà i Josep Climent; R. Corts i Blay, Joan Bada, J. Llido, A. Rodríguez i J. Barrio feren el mateix amb Fèlix Amat de Palou, Pablo de Sichar, Josep Climent, Joaquín de Santiyán i Fèlix Torres i Amat, respectivament.

Joves fornades d’investigadors inauguraren senderis i empraren noves tècniques d’estudi. Joaquim M. Puigvert caracteritzà les obreries; E. Tello es decantà per les rendes dels preveres; A. Yetano, per l’ensenyament religiós durant la Restauració; J. Figuerola, per la societat osonenca i el bisbe Strauch durant la crisi de l’Antic Règim; J. Crexell, per la manifestació de capellans del 1966, i M. Jiménez i Sureda, pels efectes de l’accessió dels Borbó a l’Església catalana. També cal afegir-hi les recerques en les quals l’Església no és el centre de la investigació, però hi té un destacat protagonisme secundari. Cal remarcar també la capacitat de convocatòria aconseguida pel I Congrés d’Història de l’Església Catalana, celebrat a Solsona al setembre del 1993, coincidint amb el quart centenari de l’erecció de la seva diòcesi.

La corografia i la història local tenen un deute amb eclesiàstics il·lustrats. Les terres gironines foren recreades per Jaume Marquès i Casanovas. També hi ha els repertoris de Josep Sanchis i Sivera: Nomenclátor geográfico-histórico de los pueblos de la diócesis de Valencia (1923); les col leccions «Francesc Eiximenis» i «Sant Feliu» sobre les esglésies i els santuaris del bisbat de Girona estructurades per J. M. Marquès i Planagumà. A més, la Unió de Religiosos de Catalunya publicà el Catalònia religiosa. Atles històric: dels orígens als nostres dies (1991), una enciclopèdia dels instituts religiosos des de l’Alta Edat Mitjana.

La perspectiva divergent de M. Menéndez y Pelayo creà una obra cabdal dels estudis eclesiàstics: Historia de los heterodoxos españoles. Entre els dissidents que figuren a l’obra destaquen els albigesos, Arnau de Vilanova, els begards i Anselm Turmeda. Inconformistes que inspiraren els Visionarios, beguinos y fraticelos catalanes (siglos XIII-XV), que Josep Maria Pou publicà entre el 1919 i el 1926 en l’Archivo Íbero-Americano, que ell mateix fundà.

D’altra banda, el 1910, J. Miret i Sans historià les cases dels ordes del Temple i de l’Hospital a Catalunya. El seu rastre fou seguit per un bon nombre de polígrafs. A. Rubio i M. Rodríguez retrataren «Els beguins de València en el segle XIV. La seua casahospital i els seus llibres» a Quaderns de Filologia. Miscel·lània Sanchis Guarner (1984); F. Pons, els Místicos, beatas y alumbrados. Ribera y la espiritualidad valenciana del s. XVII (1991); J. Perarnau, director i redactor de l’Arxiu de Textos Catalans Antics, sintetitzà el joaquimisme català; les idees d’aquells que tingueren la doble condició de bellatores i d’oratores ocuparen les plomes de Sans i Travé (Barberà), L. Pagarolas (Tortosa), J. M. Gasset (Barbens), R. Serra (Puig-reig), M. Pujol (Castelló d’Empúries) i C. Biarnés (Ascó). El 1991 Sans i Travé dirigí una proposta consagrada als ordes militars dels Països Catalans. Les escissions tardanes foren estudiades per J. González en Un segle de protestantisme a Catalunya (1970).

La fi del segle XX ha estat plena d’iniciatives. D’una banda, la Revista Catalana de Teologia ha acollit transcripcions i estudis codicològics de R. Ordeig, i la Fundació Noguera està publicant l’edició del corpus escrit de l’Església catalana medieval, a través de les sèries Textos i documents i Diplomataris. De l’altra, la Facultat de Teologia de Catalunya i la Fundació Enciclopèdia Catalana han editat el primer volum de la col·lecció «Clàssics del cristianisme» (1988), que inclou el martiri de sant Fructuós (comentat per Miquel Estradé); els Tractats i sermons de Tomàs Müntzer (introduïts per Ll. Duch); La llibertat del cristià i altres escrits de Martí Luter (glossats per J. Busquets), i la Institució de la religió cristiana de Joan Calví (situada per C. Capó).

S’han celebrat diversos congressos internacionals d’història eclesiàstica comparada, o aplecs estatals, com el I Congrés d’Història de l’Església a Espanya i el Món Hispànic de l’octubre del 1999, que foren una perllongació de les setmanes d’història de l’Església, celebrades a El Escorial entre el 1976 i el 1982, per J. M. Cuenca Toribio. El centre associat a la Universitat Nacional a Distància de Cervera fou l’artífex d’una trobada publicada el 1990: Església i societat a la Catalunya del segle XVIII. El 1997, la Universitat de Girona dedicà unes jornades d’estudi a l’Episcopat i la Il·lustració a la Catalunya del set-cents, que s’editaren amb el títol de Bisbes, Il·lustració i jansenisme a la Catalunya del segle XVIII (2000).

L’Església catalana ha reivindicat la formació d’un institut d’història eclesiàstica de Catalunya i d’una subcomissió que, a través de la de l’Estat espanyol, creada el 1955, es fusioni a la Internacional d’Història Eclesiàstica Comparada, del Comitè de Ciències Històriques de la UNESCO. Darrerament, s’està materialitzant una de les reivindicacions del Congrés d’Història de l’Església Catalana: una iniciativa d’història cultural en tres volums que repari una mancança historiogràfica: el Diccionari d’història eclesiàstica de Catalunya, primer pas vers la història general de l’Església catalana.

A banda de les aproximacions a temes concrets de la història de l’Església catalana, hi ha obres genèriques com la Iglésia de Christo des d’Adam fins a nosaltres, publicada per J. Pontí el 1932, i la Historia de la Iglesia en España gestada per la Biblioteca d’Autors Cristians i editada l’any 1975. P. Xamena i F. Riera resumiren la Història de l’església a Mallorca (1986), i, el mateix any, V. Cárcel Ortí escriví la Historia de la Iglesia en Valencia, reduïda a la Breve historia de la Iglesia en Valencia (1990). A Catalunya, però, només A. Pladevall ha condensat, en una Història de l’església a Catalunya (1989), unes al locucions lliurades en el full diocesà de Tarragona, Solsona i Vic.

Lectures

ANDRÉS-GALLEGO, J. (coord.): Historia de la historiografía española, Madrid, Encuentro, 1999.

BENÍTEZ, J. M.: Jesuïtes i Catalunya: fets i figures, Barcelona, PAM, 1996.

CUENCA, J. M.: «La historiografía eclesiàstica española contemporánea. Balance provisional a finales del siglo (1976-1999)», Hispania Sacra, 51, 1999, pp. 355-383.

FERNÁNDEZ, R.: «La clerecía catalana en el Setecientos», Església i societat a la Catalunya del s. XVIII, Cervera, UNED, 1990, pp. 23-118.

GARCÍA DE LA BORBOLLA, Á.: «La hagiografía medieval, una particular hagiografía. Un balance del caso hispano», Hispania Sacra, 51, 1999, pp. 687-702.

GODOY, J. (estudi preliminar d’O. Rey Castelao): Historia crítica de los falsos cronicones, Granada, Universitat de Granada, 1999 (ed. original: Rivadeneyra, Madrid, 1867).

LONGARES, J. i J. L. ESCUDERO: Bibliografía fundamental de Historia de la Iglesia en la España contemporánea (s. XVIIIXIX), Còrdova, Escudero, 1979.

MANENT, A., J. MASSOT i A. J. SOBERANAS (eds.): Contribució a la història de l’església catalana. Homenatge a mossèn Joan Bonet i Baltà, Barcelona, PAM, 1983.

MUNAR, G.: «Els ordes religiosos a Mallorca», Revista Lluch, I, 1935, pp. 62-74.

PUYOL, M.: La ciencia histórica en Baleares en el siglo XIX, Palma, 1992 [tesi doctoral inèdita].

VILANOVA, E.: Història de la teologia cristiana, Barcelona, Herder, 1984-89, 3 vols.

Història de la ciència

Antoni Roca Rosell

La història de la ciència és una disciplina que ha sorgit en un camp d’interessos compartit per la ciència, la tècnica i les humanitats. Conegué un gran desenvolupament en el món anglosaxó des dels anys posteriors a la Segona Guerra Mundial. Tanmateix, els seus orígens són europeus i s’associen a les reflexions bibliogràfiques i de discussió de l’estat dels coneixements que ja feren alguns científics renaixentistes o il·lustrats, com Joseph Priestley, amb una història de l’electricitat, o Jean E. Montucla, amb una història de les matemàtiques (que llavors incloïen també la mecànica, l’astronomia i la navegació). Després, la historiografia romàntica incorporà la ciència a la història de les identitats nacionals. Al mateix temps, els estudis erudits de l’antiguitat clàssica inclogueren els textos filosòfics i científics. El positivisme d’Auguste Comte considerà la història del coneixement com un reflex de la formació del mateix coneixement i, per tant, la història adquirí un gran significat epistemològic. L’obra d’Alexandre Koyré pot considerar-se una de les concrecions més notables d’aquesta concepció. George Sarton, matemàtic de formació i un dels fundadors de l’escola moderna d’història de la ciència, defensà la història com un nou humanisme, amb el qual se sentiren identificats alguns catalans, com Josep M. Millàs i Vallicrosa. Sarton, belga emigrat als Estats Units arran de la Primera Guerra Mundial, promogué en aquest país la història de la ciència com a activitat universitària.

A la dècada del 1930, es desenvolupà un enfocament d’arrel marxista que buscava les bases socials i econòmiques del desenvolupament científic. Dins d’aquest corrent, una obra molt influent al món i, en particular, als Països Catalans fou la de John D. Bernal, Science in History (1957). Una posició externalista com la dels marxistes contrastà durant uns quants anys amb la internalista, que centrava l’anàlisi històrica de la ciència circumscrita a ella mateixa. L’obra de Thomas S. Khun, The Structure of Scientific Revolutions (1962), se situà en la cruïlla de diverses tendències i obrí nous camps d’estudi, on foren compatibles els estudis socials i els estudis interns del desenvolupament de les teories. John Derek de Solla Price impulsà els estudis bibliomètrics sobre la producció científica. La seva proposta obrí una nova via d’estudis històrics amb base quantitativa. Finalment, els estudis socials de la ciència —que tenen com a referència, d’una banda, l’obra de l’alemany Henry E. Sigerist, refugiat als Estats Units el 1933, el qual desenvolupà els estudis socials de la medicina, i, de l’altra, l’obra del sociòleg americà Robert K. Merton des de la dècada del 1930, però que s’han reorientat recentment amb perspectives molt influïdes pel constructivisme social— han tingut, en les darreres dècades, una gran influència en els treballs tant d’història de la ciència com de la tecnologia.

Quant al desenvolupament de la història de la ciència als Països Catalans, es poden diferenciar diverses etapes.

Període de formació de la disciplina (fins el 1931)

Les primeres manifestacions de la història de la ciència als Països Catalans s’han associat a la renovació científica de la Illustració i, en particular, a científics jesuïtes que, com el valencià Joan Andrés, estigué exiliat a Itàlia. Pel que fa al Principat, calgué esperar el moviment de la Renaixença, a la segona meitat del segle XIX. Entre els elements de la identitat catalana que foren tinguts en compte per a reivindicar-la, no hi podia faltar la ciència, que havia tingut un període d’esplendor a Catalunya durant l’època medieval. Al mateix temps, despuntà una incipient comunitat cientffica que buscava, igualment, els seus senyals d’identitat.

Un dels fundadors del moviment excursionista, Josep Fiter i Inglès, publicà el 1875 el treball La Ciència astrològica en Catalunya, on oferí una descripció de les activitats dels astrònoms catalans des del segle X. Poc després, el professor de química de la Facultat de Ciències de Barcelona, J. R. de Luanco, publicà un repertori de textos espanyols sobre alquímia, on destaquen autors catalans com Arnau de Vilanova i Ramon Llull. La introducció de les taules de Pere el Cerimoniós fou editada el 1885 per F. Maspons i Labrós, com una mostra més de la grandesa de la Corona d’Aragó durant l’època medieval. Lluís Comenge, metge i arxiver, portà a terme estudis pioners sobre història de la medicina catalana, que abraçaren des de la Corona d’Aragó fins al segle XIX. També cal tenir en compte la història de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (RACAB), de l’historiador i filòleg J. Balari i Jovany, apareguda el 1895, on oferí per primer cop una síntesi de la trajectòria de l’entitat. Una de les obres més ambicioses d’aquest primer període, Historia de les ciencies naturals a Catalunya del sigle IX al sigle XVIII (1908), fou deguda a Norbert Font i Sagué (1874-1910), naturalista i clergue, que pretenia culminar la incorporació de la ciència en el moviment de la Renaixença.

El catedràtic de la Facultat de Farmàcia de Barcelona, A. Murúa Alberdi, provà de promoure els treballs històrics dins la RACAB com a activitat complementària a la recerca científica. Hi fundà el 1918 una comissió, els membres de la qual havien de desenvolupar cada un la història de la seva disciplina. Per la seva banda, en una comunicació a l’Acadèmia del mateix any 1918, Murúa explicà la funció d’un museu científic i tècnic amb perspectiva històrica, a partir del seu coneixement del Deutsches Museum, de Munic. Pel que fa a la marina catalana, Josep Ricart i Giralt dugué a terme els treballs pioners fins el 1920.

Fundació de la historiografia moderna (1931-62)

La data inicial del 1931 fou la de la publicació del primer treball rellevant de Josep M. Millàs i Vallicrosa, el primer historiador de la ciència català amb projecció internacional. La data final (1962) fa referència als orígens del segon grup d’investigadors als Països Catalans, aquest cop a la Universitat de València, amb la tasca de José M. López Piñero.

S’acordà que l’edició del 1922 del premi Patxot tractés sobre la història de la física i les matemàtiques a la Catalunya medieval. Fou atorgat finalment el 1929 a J. M. Millàs i Vallicrosa, pel seu Assaig d’història de les idees físiques i matemàtiques a la Catalunya medieval (1931), llibre que ha estat reconegut com la primera obra moderna en història de la ciència feta a Catalunya.

Cap al 1930, un jove mestre i estudiant de química, Antoni Quintana i Marí (1907-1998), de Tarragona, salvà i estudià els papers, la biblioteca i alguns instruments pertanyents a Antoni de Martí i Franquès (1750-1832). Organitzà el centenari de la seva mort i preparà una edició de les principals memòries de Martí, que aparegué el 1935, juntament amb un estudi magistral del context de la seva obra i del seu temps. El contacte internacional de Quintana fou amb Aldo Mieli, secretari perpetu de l’Académie Internationale d’Histoire des Sciences.

Millàs i Quintana formaren part a partir del 1932 del grup espanyol de l’Académie, que fou dissolt pel secretari general el 1934 en enfrontar-se els seus dirigents amb l’Académie. Tanmateix, renovant la seva confiança en el grup català, el mateix 1934 es constituí oficialment la secció catalana d’un nou grup espanyol de l’Académie, que l’esclat de la Guerra Civil Espanyola impedí de reconstituir. De la secció catalana formaren part el metge Jaume Peyrí, el musicòleg Higini Anglès, els filòsofs Joaquim i Tomàs Carreras Artau i els geògrafs Pau Vila i Gonçal de Reparaz.

La guerra civil de 1936-39 comportà que Quintana deixés de banda la història de la ciència per un llarg període, en el qual esdevingué un dels fundadors de la química cerealística a Espanya. Millàs, per la seva banda, reincorporat a la seva càtedra de semítiques, es trobà en condicions de continuar la seva tasca investigadora, amb la col·laboració, a partir de mitjan any 1940, de dos deixebles molt destacats, Joan Vernet i David Romano, amb els quals constituí un vertader grup de recerca, el primer en l’àmbit català. Una de les expressions d’aquest grup fou la celebració el 1959 del IX Congrés Internacional d’Història de les Ciències a Barcelona i Madrid. Per a la seva organització, Millàs promogué, alguns anys abans, l’Asociación para la Historia de la Ciencia Española, entre els membres de la qual volgué comptar amb Quintana, com a símbol de continuïtat amb la secció catalana d’abans de la guerra.

El grup de recerca de Millàs a la Universitat de Barcelona s’incorporà plenament a la comunitat internacional d’historiadors de la ciència, sobretot pel que fa a la història de l’astronomia medieval, amb l’edició i l’estudi de molts textos científics andalusins i jueus hispànics, que posà de manifest el caràcter d’avantguarda de la producció científica medieval a Al-Andalus i el seu paper en la transmissió i actualització del llegat científic clàssic cap a Europa. Cal destacar l’arribada a Barcelona el 1960 de Thomas F. Glick. El seu mestre a Harvard, I. Bernard Cohen, li recomanà Barcelona per a portar a terme un treball sobre història de la ciència àrab medieval, dins la qual acabà centrant-se en les tècniques d’irrigació. El contacte de Glick amb el grup de Barcelona fou decisiu per a la seva formació com a hispanista.

Durant els anys de la postguerra cal destacar, a Barcelona, l’obra d’Antoni Cardoner, el qual féu recerques sobre història de la medicina a la Corona d’Aragó.

Dels inicis de l’activitat de José M. López Piñero fins a la fundació de la Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica (1962-91)

En aquest període es donà una primera fase d’expansió de la història de la ciència en diferents universitats i centres de recerca dels Països Catalans, i s’obtingué un reconeixement més ampli, tot i que l’estatus acadèmic de la disciplina era encara força precari.

A l’Estat espanyol, la història de la ciència tenia una presència molt escassa a les universitats. A la Universitat de Barcelona, el pla d’introduir assignatures d’història de la ciència, expressat al segon congrés universitari català del 1918, no s’arribà mai a posar en pràctica. Fins i tot, el grup de Millàs no ha constat mai com d’història de la ciència des d’un punt de vista administratiu, sinó com un grup de cultura i literatura àrab.

Després de la guerra, per influència de P. Laín Entralgo, la història de la medicina fou consolidada com a assignatura obligatòria de la llicenciatura de Medicina. Això féu que aquesta especialitat sigui encara la més representada a l’Estat espanyol.

Pel que fa a l’àmbit de la cultura catalana, José María López Piñero, catedràtic d’història de la medicina a la Universitat de València, impulsà un projecte de recerca sobre la ciència i la tècnica a l’Estat espanyol als segles XVI i XVII. Aquest projecte es materialitzà en un grup pluridisciplinari i en un institut de recerca, actualment dependent de la Universitat de València i del CSIC. Entre els membres inicials d’aquest grup, destaquen l’historiador de la química E. Portela Marco i l’historiador de la física V. Navarro Brotons, els quals, juntament amb López Piñero i Glick foren els redactors del Diccionario histórico de la ciencia moderna en España (1983), que conté més de 800 biografies de científics espanyols, molts d’ells de l’àmbit català, des dels Reis Catòlics fins al segle XX.

Una de les aportacions més originals del grup de València fou el seu enfocament metodològic, partint del concepte d’història total i basat a combinar els estudis quantitatius (sociomètrics i bibliomètrics), amb els estudis institucionals i del contingut dels sabers científics i tècnics. Les tasques docents que aquest grup assumí a la Universitat de València i l’existència d’un entorn cultural sensible a la ciència al País Valencià poden explicar les síntesis sorgides d’aquest grup de recerca, entre les quals destaquen la Història de la ciència al País Valencià (1995), redactada per López Piñero i Navarro Brotons. El grup de València ha promogut una sèrie molt àmplia de publicacions els darrers vint-icinc anys, entre les quals sobresurt l’aparició el 1999 de la revista Cronos.

Alguns historiadors de la ciència del País Valencià (Navarro Brotons, Portela, J. L. Peset) participaren molt activament el 1976 en la creació de la Sociedad Española de Historia de la Ciencia, entitat que pretenia fer convergir els esforços de tots els historiadors de la ciència a l’Estat espanyol, tal com es posà de manifest en el seu respecte estatutari a la diversitat cultural i lingüística de l’Estat.

La història de la ciència ha interessat un bon nombre de professors i ciutadans que, tot i no trobar un suport institucional definitiu, han portat a terme aportacions rellevants. El grup impulsat pel catedràtic de geografia humana de la Universitat de Barcelona Horacio Capel ha desenvolupat, des del final de la dècada del 1970, treballs en un conjunt força ampli de matèries, amb la referència principal de la ciutat i el territori: destaquen els estudis d’història de l’enginyeria als segles XVIII-XX (enginyeria militar, cartografia, enginyeria forestal); d’història de les ciències de la Terra, des del segle XVIII fins als nostres dies, i la història de les xarxes tècniques com ara el telègraf, el telèfon o el gas. El mitjà d’expressió del grup a Internet és Geo Crítica.

Arran de la llei de reforma universitària del 1983, es creà una àrea de coneixement d’història de la ciència que, a més dels professors d’història de la medicina, incorporà historiadors de la ciència. Això facilità la consolidació professional d’aquest col·lectiu, principalment a València. El 1987, el professor valencià Ll. Garcia i Ballester (1936-2000), antic membre del grup de López Piñero, creà a Barcelona un Departament d’Història de la Ciència dins del CSIC. El seu nucli principal de recerca ha estat la medicina i la sanitat medieval i renaixentista. Un dels projectes impulsats per Garcia i Ballester des del 1975, amb el suport inicial de la Universitat de Barcelona, ha estat l’edició crítica de l’obra completa d’Arnau de Vilanova.

En aquest període, el grup fundat per Millàs fou dirigit per Joan Vernet i el seu deixeble, Julio Samsó i Moya, la tasca dels quals ha estat, a més de consolidar un grup de recerca international en història de l’astronomia àrab, elaborar les primeres síntesis amb base rigorosa de l’aportació científica d’Al-Andalus. El grup de Barcelona ha aconseguit un pes específic molt important entre els especialistes del seu camp, com ho demostren les seves publicacions i, en particular, l’edició d’una nova revista internacional d’història de la ciència àrab, Suhyal.

El 1983, el professor M. García Doncel impulsà a la Universitat Autònoma de Barcelona la creació d’un centre d’història de les ciències, que el 1986 assumí un programa de doctorat en història de les ciències que ha tingut una acollida molt important en el món educatiu; al mateix temps, ha facilitat la recerca en història de les ciències físiques als segles XIX i XX. També dins la història de la física, destaca l’obra del professor de la Universitat de Barcelona, L. Navarro Veguillas, que ha analitzat les aportacions d’Einstein a la física estadística i a la quàntica. Pel que fa a la història de la tècnica, el professor G. Lusa Monforte organitzà, el 1976, el 125è aniversari de la creació de l’Escola d’Enginyeria Industrial de Barcelona. Aquesta iniciativa s’ha materialitzat en un centre de recerca i, des del 1996, en una revista, Quaderns d’Història de l’Enginyeria.

El 1985, J. M. Camarasa i A. Roca Rosell crearen un grup d’història de la ciència dins de l’IEC. Aquest grup formà part del nucli impulsor de la Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica, creada el 1991, en la fundació de la qual participaren gairebé la totalitat dels grups de recerca i molts investigadors individuals dels Països Catalans. D’aquest període destaca la publicació del recull de biografies Ciència i Tècnica als Països Catalans. Una aproximació biogràfica als darrers 150 anys (1995), dirigit per Camarasa i Roca Rossell. Finalment, s’ha de mencionar que, des del 1997, existeix una xarxa temàtica d’història de la ciència i de la tècnica que coordina els grups de recerca presents a la Societat.

Lectures

GLICK, T. F.: «Mi colaboración con López Piñero», Anthropos, 20, 1982, pp. 26-27.

LÓPEZ PIÑERO, J. M.: «Notas para una biografía intelectual», Anthropos, 20, 1982, pp. 16-19.

LÓPEZ PIÑERO, J. M.: «Los modelos de investigación historicomédica y las nuevas técnicas», dins A. A. Lafuente i J. J. Saldaña (coords.): Historia de las ciencias, Madrid, CSIC, 1987, pp. 125-150.

— «Las etapas iniciales de la historiografía de la ciencia», Arbor, 558-560, 1992, pp. 21-67.

NAVARRO BROTONS, V.: «Notes al voltant del desenvolupament de la història de la ciència a l’Estat espanyol al darrer quart de segle (1969-1984)», dins Cinquanta anys de ciència i tècnica a Catalunya. Entorn de l’activitat científica d’E. Terradas (1883-1950), Barcelona, IEC, 1987, pp. 205-212.

ROCA ROSELL, A.: «Una perspectiva de la historiografia de la ciència i de la tècnica a Catalunya», dins II Trobades d’Història de la Ciència i de la Tècnica, Barcelona, Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica, 1993, pp. 13-26.

— «El repte de la síntesi. Antecedents i situació actual de la historiografia catalana de la ciència i de la tècnica», El Contemporani, 1, 1993, pp. 35-39.

Història de la cultura

Javier Antón Pelayo

Un dels primers autors que utilitzà el terme història de la cultura fou el jesuïta català Joan Francesc de Masdéu a la seva obra Historia crítica de España y de la cultura española, el primer volum de la qual fou publicat a Itàlia l’any 1781. Fins aleshores, cultura s’associava a la cura i al conreu de la terra, però durant la segona meitat del segle XVIII, els pensadors il·lustrats —sobretot a partir de l’obra de J. G. Herder— utilitzaren aquesta paraula en sentit figurat, relacionant-la amb el conreu de l’esperit i amb l’estat d’avenç o progrés intel·lectual, moral o material d’un poble o d’una nació. Cultura actuà gairebé com un sinònim del concepte civilització i, com aquest, esdevingué una paraula de definició inestable, sovint també contraposada amb l’estat de barbàrie. Els il·lustrats s’esmerçaren a trobar les causes i les lleis naturals que podien explicar els diversos graus de cultura i de civilització que hi havia entre els diferents pobles del món. Per això, una de les novetats més interessants del nou concepte de cultura fou donar-li una perspectiva històrica i, per tant, la seva vinculació a les nocions de perfectibilitat i de progrés. Més que una mera educació i formació individual, la cultura, gràcies a aquesta comunió amb la història, fou, des dels inicis, un terme relacionat amb l’evolució d’una comunitat. A més de Masdéu, també Capmany, Llampillas i Andrés, entre d’altres, participaren d’aquesta concepció evolucionista de la cultura —que habitualment anomenaren «les ciències i les arts», o la «massa de coneixements humans»—, vindicant, aleshores, les aportacions que la «nació» espanyola féu per al desenvolupament de la humanitat.

Els inicis de la història de la cultura als Països Catalans

Durant el segle XIX, la cultura catalana experimentà un procés de transformació molt marcat. La revolució liberal, l’industrialisme i les aspiracions econòmiques i polítiques de la nova classe dirigent —la burgesia— incentivaren la construcció d’una identitat col·lectiva fonamentada, en bona mesura, en una particular visió del passat i, lògicament també, en una determinada visió històrica del fet cultural. Aquesta forma cultural, enmig d’un context social i polític de difícil equilibri, adaptà, d’una banda, el patrimoni heretat de tipus tradicional per assimilar els grups subalterns i, d’altra banda, desenvolupà el concepte clàssic de cultura —és a dir, aquell que relaciona el terme amb les lletres, les ciències i les arts—per reafirmar l’orgull burgès. L’absorció de la cultura popular per aquestes disciplines, tan lligades amb el que s’anomena alta cultura, configurà el model d’una cultura general, moderna i nacional. Al marge de la popularitat dels productes romàntics, barreja d’història i literatura inspirada en el passat medieval català, la influència de l’escola històrica francesa —i, particularment, de François Guizot i la seva Histoire de la civilisation en Europe (1828)—, féu que a Catalunya es preferís adoptar el concepte més totalitzador de civilització, el qual, a més d’ocuparse de les ciències, les lletres i les arts, també inclogué l’estudi dels costums, la raça, la legislació, l’economia, les institucions, la moral i l’esperit d’un poble.

Jaume Balmes i Martí i d’Eixalà foren els primers que veieren la necessitat d’estudiar la totalitat del patrimoni històric a través d’aquesta modalitat de ciència social. Balmes féu aquesta reivindicació a través de la seva obra El protestantismo comparado con el catolicismo en sus relaciones con la civilización europea (1844), destinada a respondre l’obra de Guizot. Tot i això, l’arrelament del concepte comportà que, al final del segle XIX, diverses obres prenguessin com a objecte d’anàlisi històrica l’ampli estudi de la civilització. Les obres de Josep Pella i Forgas, Historia del Ampurdán. Estudio de la civilización en las comarcas del noroeste de Cataluña (1883), i Josep Balari i Jovany, Influencia de la civilización romana en Cataluña comprobada por la orografía: estudio filológico-histórico-comparativo (1888), foren un exemple d’aquest interès. Per la seva banda, la història de la cultura sovint es convertí en un apartat d’un concepte més ampli de civilització. Si la cultura posà un èmfasi especial en les lletres, les belles arts i les ciències de l’esperit, la civilització, a més d’aquests àmbits, comprenia també la vida pràctica i el progrés material (ciències pures i aplicades, societat, economia i arts mecàniques). Aquesta manera «clàssica» d’entendre la història de la cultura, exemplificada en una sèrie de clàssics de la història —com La cultura del Renaixement a Itàlia (1860), de Jakob Burckhardt i La tardor de l’Edat Mitjana (1919), de Johan Huizinga—, tingueren una vigència gairebé absoluta fins els anys setanta del segle XX.

Els principals retrets que es poden fer a aquesta concepció d’història cultural —segons Peter Burke— són cinc: el primer, les seves anàlisis posen escassa atenció a l’estructura política i social i a la infraestructura econòmica; el segon, les seves descripcions transmeten les idees d’unitat, hegemonia i consens cultural durant una època; el tercer, és una història presonera d’una suposada tradició cultural que es llegava de generació en generació; el quart, acostuma a vincular la cultura exclusivament amb la cultura lletrada o erudita, i el cinquè, canonitza uns certs autors i unes certes obres, i els converteix en símbols de la història de la cultura europea, un punt de vista massa restrictiu —i, fins i tot, imperialists—, des de l’òptica d’un present on el referent és més globalitzador i més multicultural.

A Catalunya, aquesta tradició cultural tingué una sèrie de referents, entre els quals destaquen: Conferencias leídas en el Ateneo Barcelonés sobre el estado de la cultura española y particularmente catalana en el siglo XV (1893); Antoni Rubió i Lluch: Documents per a la història de la cultura catalana medieval (1908-21); Lluís Pericot: La civilización megalítica catalana y la cultura pirenaica (1925); Miquel Batllori: Vuit segles de cultura catalana a Europa (1959); Jordi Rubió i Balaguer: La cultura catalana del Renaixement a la decadència (1964), i Lluís Batlle i Prats: La cultura a Girona de l’Edat Mitjana al Renaixement (1979).

Aquests estudis pretengueren escriure sobre la cultura com un tot, la qual cosa, evidentment, no pogueren assolir. Més aviat foren repertoris de recerques puntuals vinculades als diversos àmbits de la cultura, com ara la ciència, l’art, la literatura, l’educació o la filosofia, és a dir, a disciplines més o menys definides i institucionalitzades. En aquest context de compartiments tancats, la posició de l’historiador cultural no sempre fou fàcil i, sovint, esdevingué incòmoda. Si no aconseguia el reconeixement unànime era, simplement, un intrús. Al marge d’això, la història de la cultura també es transmeté en forma de manuals escolars, però aquests productes responien a una lògica més aviat didàctica que no pas historiogràfica.

A partir dels anys setanta del segle XX, la història de la cultura experimentà un desenvolupament radical. Els avenços se succeïren tant en l’ordre teòric i metodològic, com en l’eclosió d’estudis empírics sobre els temes més diversos. La clàssica supeditació del terme cultura als d’il·lustració, instrucció i educació, es desbordà per una definició més extensa. La «nova història cultural» assumí les pràctiques quotidianes, els instruments materials i les representacions del món que elabora el conjunt del cos social i els converteix en agents decisius del canvi o de la resistència a les transformacions. D’aquesta manera, es configurà una aliança molt sòlida entre la història social i la història de la cultura que donà lloc a l’agregat història sociocultural o història cultural del social.

Els moderns estudis sobre la història cultural participen, segons Burke, de quatre consignes principals: en primer lloc, «la història del fet quotidià» com es denomina a Alemanya, l’interès per la vida diària de les societats pretèrites; en segon lloc, «la història des de sota», el punt de vista dels historiadors marxistes anglesos —com Thompson i Hobsbawm— respecte de les vicissituds de la gent corrent, les classes subalternes, els grups marginats o silenciats del passat; en tercer lloc, la «microhistòria» segons s’ha practicat a Itàlia des del principi dels anys setanta, una tècnica que facilita —gràcies a la densitat de les seves descripcions— la constatació de conductes culturals que ni la història de la cultura tradicional, ni la història serial del «tercer nivell» no permetien, i, finalment, la «història de les mentalitats» com s’ha desenvolupat a França sota els auspicis de l’escola dels Annales, un projecte nascut a la dècada del 1960, que s’interessà pels comportaments i els gestos collectius propis de les recerques etnogràfiques, encara que validant, quasi exclusivament, les dades homogènies i serialitzables.

La formalització d’un camp d’estudi tan ampli com imprecís portà a convertir la història de la cultura en una terra de ningú, on cadascuna de les ciències socials investigà aplicant les tècniques renovades d’unes tradicions teòriques ben assentades. Les tendències més avantguardistes han proliferat, sobretot, en centres d’estudis angloamericans i no han estat precisament els historiadors professionals els qui han liderat les noves propostes. Les disciplines més influents en la «nova història cultural» han estat la semiòtica, l’hermenèutica, l’antropologia, la sociologia i la crítica literària. Les tècniques d’anàlisi d’aquestes ciències del saber, reunides pel paradigma d’allò social, han influït tant en el terreny de l’historiador, que molts dels seus productes ja són referències obligades entre aquells que sovintegen l’extens àmbit de la cultura. No es pot negar, però, que la confluència de les diferents disciplines ha provocat un excés de teoria, una insistent exposició programàtica i una voracitat creixent per abordar temes que després resten en el marasme del relativisme més exasperant.

El significat de cultura s’ha amplificat tant que el principal problema dels historiadors culturals d’ara és evitar la fragmentació sense tornar a caure en l’homogeneïtat cultural que proposaren els historiadors clàssics. Tanmateix, aquest punt d’equilibri encara no s’ha assolit. Per això, sota l’aixopluc de la història cultural conviuen àmbits d’estudi molt diferents:

La «nova història de l’educació»

Aborda des de l’anàlisi de l’alfabetització fins a l’estudi dels diferents nivells i formes d’ensenyament. Aquesta «història social de l’educació», una vegada superat l’estudi, gairebé exclusiu, de les teories pedagògiques, les grans figures de la pedagogia i les institucions d’ensenyament, es concentra en el tractament sociològic dels protagonistes anònims, és a dir, dels ensenyants i dels estudiants. L’educació ja no es tracta com un element complementari del progrés de la societat o del procés de modernització, sinó com una pràctica d’aprenentatge que conjuga les aportacions de les institucions escolars amb altres modalitats educatives no reglades. D’aquesta manera, la història de l’educació ha sortit de les aules i s’ha endinsat en la societat. Alguns exemples d’aquests nous plantejaments són els estudis de Josep González-Agàpito: L’Escola Nova Catalana, 1900-1939 (1992); Jordi Monés: L’escola catalana sota el franquisme (1980), i Pere Solà: Cultura popular, educació i societat al nord-est català (1983).

La història de la cultura popular

Aquesta temàtica viu des de fa alguns anys un moment d’esplendor. Malgrat les dificultats a l’hora de definir l’associació d’aquests dos termes, un bon nombre d’historiadors han situat els seus treballs dins d’aquest àmbit. En general, la cultura popular està més en relació amb l’actitud de l’historiador per estudiar les classes excloses, dominades o subordinades, que a definir els límits del seu camp d’anàlisi. Generalment es planteja en contraposició a la cultura erudita o a la cultura de les elits, malgrat que la major part dels teòrics considera que la millor estratègia per a evitar l’artificialitat i l’autisme de classe fóra convertir la interacció i la circularitat entre les dues tradicions en tema principal. Roger Chartier, a més, sosté que s’hauria d’analitzar la cultura com el resultat d’una apropiació. Alguns treballs que s’han encaminat en la direcció més clàssica del concepte tracten els temes de la religiositat, les festes i les aproximacions del comú a la cultura lletrada. Entre d’altres, destaquen els estudis de Dominique de Courcelles: Les histoires des saints, la prière et la mort en Catalogne (1990); Antoni Ariño: El calendari festiu a la València contemporània, 1750-1936 (1993); Albert Hauf: La espiritualidad valenciana en los albores de la edad moderna (1994), i Isabel Peñarrubia: Carnaval, codolades i teatre popular: la dissidència a la Mallorca caciquista, 1875-1923 (1999).