Kitabı oku: «Vint anys de Periodisme a la Universitat de València»

UNIVERSITAT I PERIODISME Dos mons imperfectes, però necessaris

¹ Josep Lluís Gómez Mompart

Universitat de València

La imperfecció és el que fa que un quadre sigui expressiu.

JORDI SAVALL

A la primavera del 1997, quan era a mitjan del segon mandat com a director del Departament de Periodisme i de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona, vaig rebre una trucada telefònica del rector de la Universitat de València, Pedro Ruiz. «Estem pensant en implantar la titulació de Periodisme –em va dir–, i voldria que vinguis un dia a València per parlar-ne».

Era la quarta trucada important i imprevista que rebia en la meva carrera professional, i sempre en primavera. La primera va ser el 1974, quan era estudiant de tercer de Periodisme i Història simultàniament, i alhora col·laborava en suplements del Grup Mundo de premsa i edició. Jaume Serrats Ollé, aleshores responsable periodístic del Grup i posteriorment director de diferents mitjans importants de Barcelona, em va oferir substituir a la redactora en cap del mensual econòmic Dossier Mundo, Margarita Rivière, que marxava a un altre projecte professional. Vaig dir que sí de seguida. Des que vaig acceptar, m’esforçava en fer si més no la mateixa quantitat de feina que ella, amb poca experiència i força il·lusió, però per descomptat cobrant bastant menys, ja que aleshores jo només era auxiliar de redacció.

La segona trucada laboral imprevista va ser el 1981, mesos més tard del primer tancament de Mundo Diario, on havia estat cap de la secció d’España Política. Aquesta telefonada va ser després de tres mesos d’ajudar –amb altres companys que havíem anat al carrer del Grup Mundo– als treballadors del Diario de Barcelona que estaven intentant autogestionar un periòdic, l’empresa del qual havia fet fallida. D’aquesta breu etapa hi destacaria que vaig gaudir molt de les dues edicions extres que vam fer arran del 23-F de 1981, i que, per decisió de l’assemblea de treballadors, em va tocar dirigir. Van ser quasi dos dies sense dormir, però periodísticament engrescadors, pel que significava de lluita per la llibertat i la democràcia. Aquesta proposta venia del filòsof –i exprofessor de la UAB– Pep Subirós, director del mensual El Viejo Topo. Primer em va encarregar un llarg reportatge per explicar l’experiència autogestionària del vell Brusi. I després de publicar-lo, em va fer una oferta ben estimulant. Subirós volia fer un gir més periodístic al reconegut mensual teoricopolític i ens va proposar, a l’escriptor i traductor argentí Marcelo Cohen i a mi, que fóssim els redactors en cap de Cultura i Societat i de Política i Economia de la revista, respectivament. L’entusiasmant i original experiència, en la qual vaig fruir i em vaig divertir força, però, només va durar tres anys.

L’AMISTAT NO TÉ PREU, PERÒ COMPORTA DEURES

El biòleg Juli Peretó, vicerector de Cultura de la Universitat de València (1994-2002), que no coneixia de res abans d’arribar a València, va ser la persona que va proposar el meu nom en la reunió de l’equip del rector Pedro Ruiz. Tenien clar que havien de dur un especialista extern, per modificar a fons un pla d’estudis que no acabava de convèncer el Rectorat, tot i que havia trigat tres anys a ser elaborat per una àmplia comissió de professorat de la Facultat de Filologia i un professor de Sociologia.

Per què jo? Perquè era professor titular de Periodisme? Perquè era doctor en Ciències de la Informació, llicenciat en Periodisme i llicenciat en Història? Perquè era director de la revista científica Anàlisi. Quaderns de Comunicació i Cultura i president de l’Asociación de Historiadores de la Comunicación? Perquè havia estat periodista en diaris, revistes i televisió (TVE i TV3) durant una quinzena d’anys? Tal vegada aquests trets del meu currículum ja podien ser coneguts en l’era d’internet. Però tinc entès que tot va ser més senzill.

Del trio de grans amics i de l’equip d’historiadors de la comunicació i del periodisme de la UAB (Joan Manuel Tresserras, Enric Marín i jo), amb qui compartíem despatx i moltes activitats, així com una mateixa concepció de la universitat pública i determinada orientació ideològica des que havíem estat estudiants, jo era qui tenia menys compromisos familiars. Va ser Joan Manuel Tresserras, que el 2006-2010 seria Conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya, qui va dir tot allò de mi a Peretó, en una reunió dels Premis Octubre a València. I posteriorment ho ratificaria Enric Marín, aleshores secretari general de la UAB, i que el 2010-2012 seria president de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Marín acostumava a coincidir amb Peretó en les reunions de la Xarxa Lluís Vives, i de vegades també amb el rector Ruiz.

Era la quarta trucada professional de la meva vida i sens dubte ha estat la més important per la proposició que se me’n va fer i, malgrat certes tribulacions, va ser de gran fortuna per a mi. La sort de tenir dos bons amics, als quals els torno a agrair que m’haguessin recomanat als esmentats rector i vicerector de la UV. Igual que vaig agrair a Enric i Joan Manuel que haguessin pensat en mi el 1982 perquè em presentés a un concurs com a professor d’Història de la comunicació social a Espanya, de la Facultat de Comunicació de la UAB, en quedar-se aquesta assignatura sense professor per problemes amb els estudiants.

Hi vaig concursar d’urgència amb un periodista veterà, Mateo Madridejos, que havia estat cap meu a Mundo Diario, i vaig aconseguir provisionalment la plaça de PNN (professor no numerari). Al curs següent vaig tornar a passar una prova més completa, i això que era una simple plaça equivalent a les d’associat d’ara. El concurs constava de la presentació del currículum, d’un projecte docent amb programa de l’assignatura i d’una exposició d’una lliçó per sorteig davant de dos destacats historiadors i professors de la Facultat de Lletres (UAB), Borja de Riquer i Anna Sallés; i Enric Marín, que simplement actuava de secretari en representació dels Estudis de Periodisme.

Tanmateix, aquest cop, qui em trucava era el rector i catedràtic d’Història Contemporània Pedro Ruiz, a qui no coneixia personalment però del qual sí que havia llegit alguns textos. Ell no sabia com treballava, llevat que era «un pencaire», tal i com l’havien informat els amics Joan Manuel i Enric. Treballar força, amb entusiasme i de manera honesta ha estat la divisa responsable que m’havien inculcat els meus pares, Jacinto i Amparo. A tot estirar, el rector només tenia de mi aquestes referències, que després, alguns coneguts seus (universitaris i periodistes valencians) també van considerar «bones» i «adequades».

La trucada inesperada del Dr. Ruiz ha estat la que més m’ha canviat la vida. Mesos abans del 2000 vaig deixar la meva alma mater de la UAB (cinc anys com a estudiant i dinou com a professor) i la meva estimada ciutat de Barcelona, on vaig néixer i portava mig segle vivint, per anar cap a una altra universitat i una altra ciutat. València, la coneixia d’estades a l’adolescència, perquè hi tenia tiets i cosins, i m’atreia per la seva història i cultura, la llum, el bon menjar, el mateix mar i la mateixa llengua, així com una manera de saber viure. Al cap i a la fi, si alguna cosa em sento és sobretot mediterrani.

CLAREDAT SINCERA DEL «PERIODISTA DEL RECTOR»

En la primera reunió que vaig tenir amb el rector Pedro Ruiz vaig poder veure un document amb un conjunt d’assignatures que havien de ser la base d’un pla d’estudis d’una llicenciatura de Periodisme de segon cicle, que havia estat confeccionada per aquella macrocomissió de Filologia. Em van semblar unes matèries més pròpies d’una carrera d’Humanitats que no de Periodisme; que poc tenien a veure amb aquesta titulació que ja feia un quart de segle que s’oferia a les facultats de Ciències de la Informació o de Comunicació d’Espanya, ni tampoc amb les dels diferents països d’Europa o d’Amèrica.

Tampoc em va sorprendre que quan el rector em va presentar Manolo Peris, cap del Gabinet de Premsa de la UV, amb una franquesa de col·legues –i a tall de benvinguda– m’etzibés: «jo no crec que Periodisme sigui una carrera per estudiar a la universitat». Vaig somriure al «periodista del rector» i vaig pensar que amb els temps ens entendríem i treballaríem plegats. En visitar el Gabinet de Premsa, vaig conèixer el segon periodista, Francesc Bayarri, que anys després acabaria sent el nou cap. Amb tots dos he treballat ben a gust i amistosament. Els dos són uns excel·lents periodistes que, abans d’acabar a la UV, havien exercit en diferents mitjans; ambdós són periodistes autodidactes i llicenciats en Dret. Vint anys després no sé si els bons companys i amics Manolo i Francesc han canviat d’opinió. No obstant això, paradoxes de la vida, uns anys després d’aquella espontània rebuda, un fill de Peris i una filla de Bayarri van estudiar Periodisme a la UV, titulació de la qual em sento ben orgullós d’haver contribuït a posar en marxa.

Des del 1997 fins al curs 2000-2001, en què va començar el primer curs de la llicenciatura de Periodisme de cicle complet (cinc anys), la tasca que el rector m’havia encarregat va tenir dues fases. En la primera, com a assessor expert (1997), vaig centrar-me a estudiar quines assignatures calia establir per a la llicenciatura de segon cicle, modalitat que ja estava decidida. Vaig estudiar què era allò dels estudis de Periodisme d’arreu que podia encaixar millor dins de la UV del nou segle, a partir de l’experiència de les facultats espanyoles més destacades (UAB, UCM, UPB, US, USC i UMA), d’un estudi comparatiu dels països de la Unió Europea i de les universitats més reconegudes dels EUA (sobretot Columbia, NY; Berkeley, California; Columbia, Missouri).

Allò més significatiu d’aquest pla va ser que, a més de les matèries troncals comunes, s’establien tres itineraris per a les assignatures obligatòries i optatives en tres grans àmbits: Política i Economia, Societat i Cultura, i Ciència i Tecnologia [vegeu l’Annex I]. Per a cadascuna d’aquestes orientacions vaig proposar assignatures prou singulars relativament habituals en els dos primers àmbits, i molt noves en el tercer, tot aprofitant en cada cas l’àmplia oferta d’assignatures impartides en les facultats de Ciències Socials, Humanitats, Ciències i Salut de la nostra universitat. Aquesta moderna i amplia oferta docent que, tot i haver-se enviat a la Dirección General de Universidades no va arribar a entrar en funcionament, implicava que les 125 places de segon cicle s’omplissin amb els millors estudiants universitaris que tinguessin un primer cicle de tres anys de qualsevol carrera. Encara que, segons la carrera de procedència, calia cursar a més uns complements de formació. Això suposava llicenciar periodistes relativament especialitzats en les grans branques del coneixement científic i tecnològic.

La segona fase de la meva actuació va ser més llarga en el temps (1999-2000) i també més intensa, per elaborar un estudi DAFO d’una llicenciatura de segon cicle (tres anys: dos d’estudi i un de pràctiques, bastant similar a la que no havia entrat en funcionament) i un altra de cicle complet (cinc anys: 3+2) amb dues orientacions: Societat, Política i Economia, i Ciència i Tecnologia [vegeu l’Annex II]. Aquest darrer projecte va ser el que finalment es va decidir implantar, perquè era més homologable a les titulacions d’Espanya, però alhora prou singular, ja que l’estudiant es podia llicenciar amb una orientació específica –i així va constar durant uns anys en el revers del títol oficial– si l’alumne o alumna cursava algunes assignatures específiques d’un o d’un altre itinerari d’especialitat. El 2009, en haver-se d’adaptar al Pla Bolonya, amb només quatre cursos, vam posar al dia un nou pla d’estudis [vegeu l’Annex III].

AIXÒ, PEDRO, HO ENLLESTIM EN UN TRES I NO RES

En la primera fase de la meva implicació en el disseny dels Estudis de Periodisme a la Universitat de València assessorava i proposava totes les qüestions a una comissió de la UV integrada per la vicedegana d’Estudis de la Facultat de Filologia, María José Coperías, i els vicerectors d’Estudis i Cultura, Francisco Morales i Juli Peretó, respectivament. En la segona fase, i atès que el Rectorat volia que la tasca per a Periodisme s’aprofités també per renovar la llicenciatura de Comunicació Audiovisual (considerada fins aleshores pels estudiants com excessivament teòrica i semiòtica), se’m presentaven més feina i complicacions, ja que les assignatures troncals havien de ser comunes a les dues titulacions.

A banda d’assessorar i presentar la proposta que anava elaborant, havia de convèncer i arribar a acords amb els companys d’aquesta àrea. En particular, amb el responsable de l’Àrea de Comunicació Audiovisual, el professor Jenaro Talens, aleshores encara catedràtic de Teoria de la Literatura. Per començar a travar col·laboració entre els responsables dels dos títols de Comunicació, el rector ens va convidar a dinar a Jenaro i a mi. A l’hora del cafè, el poeta i reconegut professor Talens, a més de vell amic de Pedro Ruiz, amb el seu habitual estil categòric va sentenciar: «No te apures Pedro, el plan lo hacemos cualquier tarde entre Josep Lluís i jo». El rector, de natural prou seriós, va posar cara de certa preocupació i jo vaig deixar escapar un somriure, alhora que vaig dir: «Bueno, supongo que nos llevará bastante más tiempo si queremos estudiar bien a fondo qué y cómo debemos hacer los nuevos planes para ambas licenciaturas».

I així va ser, ja que el procés va suposar un munt de reunions, com a corol·lari dels estudis esmentats que anava fent gràcies a la documentació espanyola, europea i nord-americana que anava consultant. Com Talens passava molts poc dies a València, ja que al mateix temps era professor a la Universitat de Ginebra, les trobades les tenia amb Josep Gavaldà que, juntament amb Vicente Sánchez Biosca, eren els dos únics professors titulars de l’Àrea de Comunicació Audiovisual que s’havien canviat d’àrea, de Teoria de la Literatura a Comunicació Audiovisual. Posteriorment, Talens i la resta dels seus companys passarien en bloc a l’Àrea de Comunicació Audiovisual, induïts pel rector.

El professor Sánchez Biosca només va venir a un parell de reunions, tal vegada perquè tenia altres ocupacions que li interessaven més o potser perquè allò que estàvem elaborant no li acabava de fer el pes. Tanmateix, Gavaldà semblava compartir força les propostes i arguments meus, de la mateixa manera que el seu amic Miquel Francés, encarregat del Taller Audiovisual i fascinat per les ferramentes comunicatives. No obstant, després de cada reunió, Gavaldà havia de trucar a Jenaro i explicar-li els avenços que anàvem fent i rebre el vist-i-plau o la reprovació del seu cap. I a voltes calia tornar a discutir aspectes no menors i fins i tot mig consensuar d’altres qüestions més d’Humanitats que de Ciències Socials.

L’INFORTUNI D’UNS LINGÜISTES SENSE TITULACIÓ

Quan ja vam tenir els plans prou embastats vam fer una presentació als companys del Departament de Teoria dels Llenguatges. Hi van assistir els pocs professors a temps complet de Comunicació Audiovisual i alguns professors titulars de Lingüística, entre els quals l’únic catedràtic, Ángel López, aleshores director del Departament i que, juntament amb Jenaro Talens, havien muntat el Departament de Teoria dels Llenguatges –que algunes sarcàstics estudiants anomenaven «Teoría de los Brebajes».

Anava desgranant la proposta i oferint possibles col·laboracions entre Periodisme, Comunicació Audiovisual i Lingüística General. El professorat filològic, en no tenir la llicenciatura específica sempre desitjada a la Facultat, abrigava l’esperança de poder-se encarregar de Periodisme, a més de seguir donant Lingüística a les titulacions filològiques. Fins a cert punt era comprensible, perquè no és menys cert que la informació és aparaular la realitat i perquè ja impartien en Comunicació alguna assignatura. En aquella reunió, en la qual gairebé només vaig parlar jo, no va surar cap empatia ni tampoc es va escapar cap simpatia, però sí recordo que em va venir al cap una visió anticipada en el temps.

Semblava evident que havia posat un peu en terra estranya i que tot just es guardaven les formalitats universitàries davant un col·lega forà al qual només el rector havia convidat. Les mirades eren distants, l’interès era mínim i l’atenció, justeta. Uns anys després, la visió d’aquell mal encontre la vaig capir en una excursió marítima fantàstica pel canal de Beagle; els impassibles i elegants pingüins em miraven tot preguntant-se «Què hi fa vostè, ací?». A la terra del foc, podia ser un corb marí que procedia d’una altra illa, malgrat que uns i altres formaven part d’un mateix arxipèlag, l’universitari i el de la llengua… però fred.

El curs 1999-2000 vaig tenir un any sabàtic de la UAB en compensació a dos mandats com a director de Departament. El vaig aprofitar per col·laborar amb la UV, la «universitat germana», que en deia el meu rector de Bellaterra, el químic valencià Carles Solà i bon amic de Pedro Ruiz. Solà es va alegrar que hagués acceptat l’amable invitació del rector de la UV per anar a ajudar els companys valencians, i fins i tot em va animar. En demanar-li permís per anar cap al sud, em va dir: «Molt bé, d’acord, però un any o dos en comissió de serveis i després tornes, eh?»

Aprofitant el sabàtic, tenia concertades diverses estades –d’algunes setmanes cadascuna– a universitats de Mèxic (Guadalajara i Mèxic DF), Nova York, Santiago de Xile, Buenos Aires i Colòmbia (Medellín i Bogotà). Els períodes entremig els passava preferentment a València per desenvolupar l’encàrrec del pla d’estudis de Periodisme. Vaig residir molt sovint al Col·legi Rector Peset i poques vegades al Collegi Lluís Vives, i treballava al despatx de Jenaro Talens ja que ell no hi era quasi mai. Els primers mesos tot semblava normal, anava fent la meva i els col·legues la seva…

Gràcies al llibre de Thomas A. Sebeok sobre Sherlock Holmes y Charles S. Pierce, poc a poc, i a través d’indicis de semiòleg afeccionat, vaig anar descobrint el complot. Un dia, en tornar d’una de les meves estades als esmentats centres de recerca estrangers, la direcció del Departament em va comunicar que ja no podia continuar al despatx que gentilment m’havien cedit. Encara que com a periodista vaig preguntar i preguntar, no vaig rebre explicacions plausibles. Momentàniament, el degà Ferran Carbó em va deixar compartir una taula dels vicedegans i, dos dies després, per intervenció del rector, em van assignar un altre despatx al departament de la 5a planta de la Facultat. Des d’aleshores ha estat «el meu»; al principi compartit durant un temps amb la professora Dolors Palau; després, molts anys només per a mi, i, des que soc professor emèrit, amb el professor i amic Martí Domínguez.

CONTUBERNI CONTRA RONALDINHO

El primer trimestre del 2000, no sense dificultats, els respectius responsables del primer pla d’estudis de Periodisme i del renovat de Comunicació Audiovisual de la Universitat de València, els vam donar per acabats. I immediatament van entrar en la línia d’aprovació dels diferents òrgans acadèmics i administratius: Facultat, Junta de Govern de la Universitat, Consejo de Universidades i publicació al BOE. El curs 2000-01 es va implantar la primera titulació de Periodisme en una (la primera) de les universitats públiques valencianes; la més antiga (cinc segles), la més gran, prestigiosa i internacionalment reconeguda. S’havia de crear l’àrea de coneixement de Periodisme, per a la qual cosa es van dotar només tres places: una càtedra (a la qual dos anys després vaig concursar), una ajudantia (Guillermo López) i una d’associat (Dolors Palau).

A partir d’aquell moment, les tasques encomanades pel rector –malgrat la meva experiència de dues dècades com a docent i investigador a la UAB– es van complicar per les dificultats que es van anar presentant. Els entrebancs foren inversament proporcionals al nivell de jerarquia orgànica. Al rectorat, vaig tenir el suport ple de Pedro Ruiz i dels vicerectors amb qui més relació tenia fins el 2002, en què hi va haver canvi de rector i d’equip de vicerectors. A la Facultat, comptava sobretot amb la comprensió i l’eficient col·laboració de la vicedegana d’Estudis, María José Coperías (Filologia Anglesa); i, finalment, amb el saber fer i la simpatia del secretari del centre, l’estimat Xavier Gómez (professor titular de Llatí), una gran persona, morta massa jove, el 13 de novembre de 2009. Un any abans, el 28 de setembre de 2008, també ens havia deixat prematurament l’entranyable Toni Viñas (professor associat de Llatí), el millor sindicalista (STEPV) que he conegut en tota la meva vida universitària.

Mentrestant, al Departament regnaven els interessos contraposats de les àrees filològiques versus les de Comunicació, però sobretot i especialment contra la nova de Periodisme, perquè la de Comunicació Audiovisual era plena de PDI filològics. A més, imperava una obediència –no ben bé per gust– de la majoria dels docents amb relació als dos únics catedràtics: Jenaro Talens i Ángel López. Tots dos ben reconeguts en els seus camps, respectats pels mèrits acumulats i també per l’autoritat exercida a peu de lletra. Aquestes lleialtats submises eren quasi inexistents aleshores en la meva facultat de la UAB, titllada exageradament de rebel, esquerrosa i mig assembleària. Tanmateix, aquesta perversió de la universitat clàssica no impedia certa companyonia, com tampoc ocultava alguns llaços d’aparellament i fins i tot un de consanguini.

D’acord, és un retrat del Departament simplificat i en blanc i negre. Però el color es manifestava –i amb quina intensitat– a cada pas que havia de donar perquè funcionés la nova titulació, des de la contractació de professorat fins a l’organització i tipologia de les classes o l’adscripció de les assignatures a unes o altres àrees de coneixement. Perquè la resolució d’aquests assumptes estava quasi sempre en mans del gruix de filòlegs. I, lògicament, amb criteris que eren d’aquesta mena abans que periodístics; no per raons científiques, sinó d’hegemonia. En conseqüència, qualsevol tema que hagués de passar per un òrgan acadèmic o administratiu, sotmès a votació, sovint me l’imposaven en les instàncies primeres.

L’apel·lació a l’autonomia de les àrees dins del Departament per un funcionament racional o federal era una cantarella «del catalán» o «el periodista» (com era conegut al centre segons m’arribava en sordina) que –pel meu caràcter fort i postura de fermesa– sonava a la cançó de l’enfadós. En definitiva, acostumava a fracassar i semblava que alguns buscaven el meu desgast. De vegades, algun company contemporitzava amb mi en privat; em reconeixia tenir una part de raó i que no hauria estat malament que s’hagués aprovat la meva proposta. No obstant això, les circumstàncies de l’obediència deguda, l’alineament i fins i tot la por (ben coneguda i explotada a la universitat en general), obstaculitzaven que algú de la gran colla ho expressés en veu alta, i encara menys que ho fes en les votacions.

Després de tres anys de conllevancia al Departament de Teoria dels Llenguatges, vaig adonar-me que la majoria teníem cultures (de la resolució) del conflicte i del treball diferents. I així m’ho confirmava una professora valenciana associada de Periodisme que s’havia llicenciat a la UAB i que havia treballat uns anys en la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Així doncs, no era només una qüestió d’interessos enfrontats. Deu ser allò que explica l’antropòleg James Suzman en la seva història de com emprem el temps: «el treball defineix allò que som, determina les nostres perspectives, dicta on i amb qui passem el temps i inspira els nostres valors».

Mai vaig pensar que alguns dels meus presumptes malfiats companys em féssim vudú ni que m’haguessin provocat un malocchio, però intentaven afeblir-me. Probablement perquè anaven transcorrent els trimestres, i seguia en comissió de serveis de la UAB i, per tant, sense concursar a la càtedra de Periodisme que la UV havia dotat. Els meus col·legues no sabien que la hipotètica intriga m’esperonava. Sense que un simple titular universitari fos important, quasi m’ho feien creure, ja que semblava repetir-se com a farsa la meva petita història com a intrèpid heterodox acadèmic.

«La heterodòxia no implica en modo alguno –afirma Antonio Elorza– ausencia de rigor.» Pocs anys abans, un parell de catedràtics de Periodisme de la UAB s’havien oposat a mi, amb tota mena d’estratagemes: ella, per aconseguir imposar-me autoritàriament la jerarquia epistemològica; i ell, per arrabassar-me la direcció del Departament després de guanyar-li les eleccions per majoria aclaparadora. Ironies de la història, aquest catedràtic de la UAB em va caure en el sorteig del tribunal de la meva oposició a càtedra de la UV (2002); i ella, de suplent. Uf!, tranquils: el cavaller es va comportar com a tal i em va aprovar.

Per dues fonts locals em fou confirmat que, durant els dos primers cursos a la UV, un grup d’ells i d’elles es reunien al hotel Renasa de l’avinguda de Catalunya (sic). Era per conspirar? O per saber com guanyar a Ronaldinho? El nom del ‘10’ del Barça (2003-08) era l’àlies amb què irònicament em va batejar un destacat professor de Filosofia que, per raons d’un càrrec de gestió, m’havia conegut el 1999. Sembla ser que deia: «Han portat un Ronaldinho per posar Periodisme». Més bé al contrari; ni era un crack, ni tenia el seu magnífic somriure i, de fer dianes, poques: per un golet que marcava, els malignes me’n ficaven quatre.

Tot i les dificultats de desenvolupar suficientment el projecte, continuava decidit a dur-lo endavant sense intromissions ni tuteles. Tampoc estava disposat, i en això el rector em donava ple suport, a permetre que, tot just començar, un jove lingüista volgués canviar-se a Periodisme i esdevenir el primer professor titular de la nostra àrea a la UV. Per la composició i l’actitud explicada, el Departament va votar contra la meva argumentació lògica. Després del procés habitual en aquests casos de discrepància i dels informes d’experts exteriors, aquest company no va aconseguir el seu desig i ha continuat com a professor titular de Lingüística General. Superada aquesta desavinença, tots dos hem mantingut una molt bona relació de companys.

L’hostilitat departamental manifesta o larvada durant els dos primers anys em va dur, finalment, a plantejar adscriure la titulació de Periodisme a un departament de Ciències Socials però sense sortir de la Facultat de Filologia. La formació d’un departament propi era impossible perquè no complíem ni el nombre de membres ni els requisits.

Amb coneixement del rector de la meva intenció, li vaig exposar la meva iniciativa de canvi al director del Departament de Sociologia i Antropologia social. Aquest, com també la Facultat de Ciències Socials, ho discutiren i van acollir de bon grat la proposta d’integrar-nos en el departament esmentat, votant totalment a favor. Com era previsible, la votació dins del Departament de Teoria dels Llenguatges al meu pla de fugir va ser àmpliament desfavorable. No obstant, en la junta de la Facultat de Filologia, almenys vaig tenir el suport (insuficient) de mitja dotzena de membres, entre ells un parell de professors de l’equip deganal.

Aquest gest d’incloure Periodisme en un altre departament, va tenir la seva petita recompensa a mitjà termini. Pocs anys després, quan l’Àrea de Periodisme ja comptava amb mitja dotzena de professors a temps complet (Carolina Moreno, Martí Domínguez, Francesc A. Martínez Gallego, Enrique Bordería, Guillermo López i jo) i una desena de professors associats, vam aconseguir eixamplar el nom del Departament (que el curs 2004-05 va passar a dir-se de Teoria del Llenguatges i Ciències de la Comunicació) i posteriorment el de la Facultat (el 2007 va esdevenir Filologia, Traducció i Comunicació). El reconeixement de Periodisme, dins de la Facultat i de la Universitat, i l’autoestima començaven a palesar-se. Pel camí, l’actitud de bona part del Departament i del centre, sobretot a partir del primer equip deganal de María José Coperías (2006-2009), que per primera vegada va integrar un vicedegà de Comunicació (Paco Martínez, de Periodisme), havia anat millorant i normalitzant-se, gràcies a gairebé tothom.

LA CONNEXIÓ AMB ELS PROFESSIONALS MÉS PROPERS

Des dels inicis de la titulació de Periodisme a la UV vaig voler que els nostres estudis estiguessin plenament connectats amb els periodistes i el periodisme, preferentment valencians. Les àrees de coneixement universitàries no poden viure en una suposada torre d’ivori i la nostra, encara menys, d’esquena a la societat i al sector específic. Calia donar-nos a conèixer a la societat i als mitjans per poder cooperar i perquè, a partir del tercer any de carrera, tot l’estudiantat havia de fer pràctiques obligatòries.

Durant els primers anys de la titulació vaig anar a veure els principals responsables dels mitjans informatius i del sector comunicatiu: José Vicente Villaescusa (Canal 9), Rosa Solbes (TVE i presidenta de la Unió de Periodistes Valencians), Alfonso Gil (Agència EFE), Elvira Graullera (Europa Press), Pedro Muelas (Levante), Francisco Pérez Puche (Las Provincias), Josep Torrent (El País), Jordi Fortuny i Eliseu Climent (El Temps), Benigno Camañas (El Mundo), Bernardo Guzmán (Cadena SER), Emili Marín (Saó), Vicent Partal (VilaWeb), Ignasi Mora (Gandia TV), Empar Marco (TV3); Jorge Feo, Marisa Ortega i Adolfo Vedri, directors d’agències consultores de comunicació; Alfons Cervera (responsable del Fòrum de Debats de La Nau), Javier García (Hemeroteca Municipal de Valencia), José Luis Villacañas (Biblioteca Valenciana), o Manuel Toharia (Museu de les Ciències). Igualment em vaig entrevistar, entre molts altres periodistes, amb J.J. Pérez Benlloch, Rosa Brines, Adolf Beltran, Julià Alvaro, Reis Juan, Juli Esteve, José Ramón Lluch, Emilia Bolinches, Basilio Trilles (Castelló), Amàlia Garrigós, Ginés Llorca (Alacant), Amparo Bou. Tothom es va alegrar de la visita o de l’entrevista i, a més d’expressar la seva millor disposició per col·laborar amb nosaltres, moltes d’aquestes persones van anar venint a la Facultat a fer una xerrada-col·loqui amb l’alumnat.

Una altra tasca per fomentar i implicar el professorat i l’estudiantat de Periodisme va derivar-se de l’encàrrec que em va fer l’editor i president de l’Octubre Centre de Cultura Contemporània, Eliseu Climent, perquè, juntament amb el professor de Sociologia de la comunicació Rafa Xambó, fóssim els directors del congrés de Mitjans de Comunicació que cada any se celebrava a València en el marc dels reconeguts Premis Octubre. Des del 2001 i fins la darrera edició de 2010, els nostres estudiants i alguns altres dels Països Catalans van poder assistir becats a unes jornades que duraven cinc dies, i en les quals podien escoltar importants periodistes i investigadors de la comunicació sobre temes candents del nostre camp.

Pensant sempre en els estudiants i els companys, també vam dur a terme unes interessants activitats extraacadèmiques a la capital de la Safor entre el 2002 i el 2012, a dos llocs emblemàtics de la ciutat: el Palau Ducal dels Borja i la Casa de Cultura Marqués González de Quirós. El catedràtic d’Història Contemporània Joan del Alcázar, que ha estat un gran i eficient director del Centre Internacional de Gandia de la UV, em va proposar que fos qui coordinés alguns juliols els cursos i tallers relacionats amb el periodisme i la comunicació en el marc de la Universitat d’Estiu. També per iniciativa seva, i en col·laboració amb el periodista de la UV Francesc Bayarri, al centre de la UV de Gandia vam fer tres fòrums de Periodistes de la Mediterrània (2007, 2008 i 2009), amb la participació de destacats periodistes de països de les ribes del Mare Nostrum (un mar que ha esdevingut cementiri de tants migrants i la vergonya de la UE): Amira Hass (corresponsal a Ramala del diari israelià Haretz), Tomás Alcoverro (corresponsal de La Vanguardia al Líban), Giuliana Segregna (Il Manifesto, segrestada a l’Iraq), Joan Roura (enviat especial de TV3 al Pròxim Orient), el marroquí Mohamed Chacor, Ferran Sales (ex corresponsal d’El País al Magrib), Laura Navarro (autora de Contra el Islam) la iraniana Nazanin Amirian (exiliada a Espanya), Lola Bañón (Canal 9, autora de Palestinos i professora de la UV), El Houssine Majdoubi (corresponsal de diaris del Magrib) o Awatef Keititi (periodista tunisiana i professora de la UV).

A l’inici de la primavera de 2011 vam organitzar unes jornades que van tractar de l’evolució i l’actualitat del nostre periodisme amb el títol genèric de «Periodistes i periodismes valencians en democràcia». Coincidint amb tres dècades de la Unió de Periodistes Valencians (UPV) i una dècada dels estudis de Periodisme a la UV, durant una setmana sencera, van intervenir unes vuitanta persones en diferents actes: nou conferències, sis ponències i divuit taules rodones. La majoria eren periodistes de tots els mitjans i de diferents generacions, amb la participació del nostre professorat i també d’alguns titulats nostres; i per descomptat de tot l’estudiantat. Vam poder gestionar la gran quantitat de participants gràcies a l’eficaç col·laboració professional de Teresa Laguna. Uns dies amb classes alternatives, però tothom –professorat i estudiantat– implicat i entusiasmat en aquestes jornades que van tractar totes les modalitats i la problemàtica del periodisme, i que van tenir un destacat ressò dins i fora de la universitat. El president aleshores de la UPV, Ximo Clemente, amb un parell de joves professors i els companys de MediaUni van muntar un gabinet de premsa en el qual van col·laborar molts estudiants: es podia veure en streaming; es feren fotos, entrevistes i cròniques per a ràdio i televisió, que s’enviaven a les agències de premsa i els mitjans, i fins i tot van treure cada dia un diari a DIN A3 de dues pàgines que és lliurava als assistents al dia següent. Va ser una experiència col·lectiva important i inoblidable.

El record entranyable d’haver estat el padrí, i qui fera la laudatio, de la investidura com a doctor honoris causa del brillant periodista i escriptor Manuel Vázquez Montalbán, el 17 de desembre de 1997 a la UAB, em va induir a pensar que, un cop la titulació de Periodisme a la UV ja estigues consolidada, ens convenia promoure un acte semblant per esventar la carrera. Era conscient que la Universitat de València ja havia investit tres rellevants intel·lectuals, professors i investigadors emparentats amb la comunicació: el sociòleg Manuel Castells (31 de maig de 2001), el filòsof Edgar Morin (12 de març de 2004) i el sociòleg valencià José Vidal Beneyto (20 de novembre de 2006). Feia temps que em rondava pel cap l’admirat periodista de ràdio i televisió Iñaki Gabilondo, però hi havia un problema. Ell no era acadèmic. Segons la normativa de la UV, només podia ser proposat al Consell de Govern pel rector. Li vaig suggerir la idea al rector Francisco Tomás però tenia altres compromisos i no va poder ser. Temps després, i aprofitant un acte institucional, es va presentar una oportunitat. A l’hora de l’aperitiu d’aquell acte, la degana María José Coperías i jo –que ja ho havíem comentat– ho vam proposar al rector Esteban Morcillo. I vam tenir la grata sorpresa que li va semblar una idea estupenda. Ens va demanar el suport del Departament i de la Facultat i així va ser, per unanimitat, en les dues instàncies. I després, el rector em va proposar que preparés la laudatio.

De manera semblant al que havia fet amb Vázquez Montalbán, vaig començar a llegir tot el que s’havia publicat sobre Iñaki Gabilondo i, per descomptat, els seus llibres, alguns dels quals eren reculls dels seus programes. També vaig aconseguir més informació a través de persones molt properes a ell. Tot, amb la intenció de fer-ne una bona i completa laudatio, on vaig ressaltar no només les seves característiques professionals, sinó també el seu tipus de periodisme, així com la personalitat, trajectòria i especialment l’actitud personal i cívica. Vaig entroncar Gabilondo amb grans periodistes de reconeixement internacional com Albert Camus, George Orwell, Indro Montanelli, Jean Daniel, Edward R. Murrow, Gabriel García Márquez i els valencians Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés i Pascual Serrano.

Atès l’interès que va despertar aquesta investidura d’un periodista tan popular, l’acte acadèmic es va celebrar a l’Aula Magna més gran de tota la UV, la de la Facultat de Medicina i Odontologia. Mai abans ni després un doctor honoris a la nostra universitat ha comptat amb tanta audiència, directa o en streaming, com Iñaki Gabilondo (3 de febrer de 2012). En la meva laudatio vaig dir: «Allò que és més rellevant de l’acurada professionalitat d’Iñaki Gabilondo –que revela rigor, solvència, independència, compromís i responsabilitat– és el seu periodisme de qualitat, aquell que no només honra la seva funció pública, sinó que segueix complint amb la tasca cívica d’utilitat social, amb la tasca de contribuir –com sempre hauria de ser– al desenvolupament de la democràcia». I Gabilondo, en el discurs d’acceptació, ho va reblar així, tot adreçant-se als futurs periodistes: «En cas de dubte fes bon periodisme; bon periodisme, rumb a l’home, a l’ésser humà. El bon periodisme, per ajudar l’home en la seua excursió més meravellosa: de la consciència a la presa de consciència».

PROFESSORAT: DE CADASCÚ, ALLÒ QUE EN SAP, PERÒ BEN PAGAT

Algunes creences meves, experimentades com a PDI i exprofessional del periodisme, es van poder assolir com a encerts (modestos i limitats), gràcies a la comprensió i col·laboració que vaig anar trobant en alguns companys de la Facultat i del Rectorat. Per exemple, modificar a fons els barems que es feien servir a la Facultat per a la contractació del professorat no funcionari. Aplicar-los tal com estaven previstos per a filòlegs el 2000 implicava que, en els concursos per contractar professors de Periodisme, no era possible tenir periodistes amb llarga experiència específica per a les assignatures de caràcter més pràctic o més professional.

Vaig bregar fins aconseguir que no només hi comptés la trajectòria demostrada com a periodista, sinó que també es tingués en compte l’experiència específica en una modalitat determinada de periodisme, en un mitjà de ràdio, premsa (diari o revista) o televisió, i en una especialitat o secció temàtica. Això va permetre que totes les assignatures pràctiques o professionals fossin impartides –en conseqüència amb el nom de la matèria– per professionals específics; no només periodistes reconeguts, sinó ben específics: d’agència, de televisió, de ràdio, de tecnologies en RTV, de dircom, de premsa local o de proximitat, de maquetació i disseny, d’infografia, de periodisme polític, econòmic, de societat i cultura, d’esports, d’investigació o profunditat, etc.

Per tant, el professorat associat vertader, a més de protegit, considerat i retribuït com cal –aspectes no aconseguits– havia de ser capaç –i en la majoria dels casos així ho ha estat– de transmetre, de transferir a l’estudiantat coneixement professional. És a dir, reflexió crítica de les rutines i estratègies perquè el futur periodista afronti els reptes i les temptacions de manipular o de vendre la seva independència. Un professorat professional que pogués fer una formació (aprenentatge compartit) que ajudava l’alumnat a adquirir competències i capacitats, alhora que ja començava a practicar habilitats. En aquest procés, l’alumnat s’assabentava i interioritzava, mitjançant exercicis, projectes, treballs, simulacions –complementat amb les experiències d’alguns convidats– l’abecé del periodisme.

D’altra banda i per complaença dels estudiants, el professorat de tall més acadèmic de Periodisme de la UV –gràcies a una estabilitat laboral aconseguida pels bons currículums de formació, docència i recerca, després d’anys i de superar moltes proves– és d’una qualitat extraordinària. I d’aquest PDI em sento orgullós. Del seu nivell i competència n’hi ha una constatació fefaent: tot i haver estat durant molts anys un col·lectiu ben reduït (a penes una desena), sovint l’Àrea de Periodisme ha sigut la que comptava –comparativament– amb més projectes i punts d’investigació de tota la Facultat. I això que, a més, tothom també feia gestió en càrrecs de responsabilitat institucionals. Com diu el proverbi de l’ocupació a temps complet, «la feina la fem els cansats». Cansats de classes, recerca, gestió i alhora ben contents (amb actituds i humors plurals) de contribuir a la universitat pública, segons el tarannà i la moral de cadascú.

La concepció fonamental d’impartir només docència específica d’allò en què hom és o bé especialista professional o bé acadèmic en recerca ad hoc, ha estat una dèria personal. Per això vaig insistir –per «terra, mar i aire», com m’atribuïa un vicerector de Professorat– fins aconseguir la possibilitat de fer contractes semestrals i per a una sola assignatura per al professorat associat. Aquest fet implicava més treball i alguns inconvenients quant a la gestió administrativa, però –en contra del costum– no era impossible, fins i tot quan els cursos eren anuals i no semestrals, com ho serien a partir del Pla Bolonya. Aquesta preocupació meva venia de l’experiència a la UAB, perquè volia que cada professor/a associat impartís docència només d’allò concret que sabia fer, a partir de la seva trajectòria professional o acadèmica concreta. És a dir, res que un periodista especialitzat en cultura donés classe també de Periodisme d’economia o a l’inrevés, que una ajudant exbecària es fes càrrec d’una assignatura pràctica o professional (per exemple, Periodisme polític o Periodisme de ràdio); però tampoc que un o una periodista de televisió hagués de donar classes d’Història del periodisme.

Malauradament, algunes d’aquestes incongruències (perjudicials per al professorat però sobretot per a l’estudiantat) van començar a passar el curs 2020-21, en implantar-se el tercer pla d’estudis, del qual no vaig participar. No per culpa de les matèries, sinó per alguns interessos no estrictament acadèmics o per necessitat de quadrar hores de dedicació docent. Aquesta deriva comporta que un/a professor/a acabi impartint una assignatura per a la qual no és idoni/a. Lamentablement, aquesta inadequada gestió docent, habitual en moltes facultats i alguns estudis (sovint amb falsos associats), esdevé danyosa per a la qualitat docent.

Més enllà de quatre oportunes actualitzacions (Periodisme multimèdia, de dades, de crisi, i per a la igualtat), el més cridaner del nou pla d’estudis de 2021 va ser la supressió de les assignatures «externes» científiques. Aquesta decisió desencertada, amb el conseqüent malestar dels professors respectius, va suposar la mutilació de coneixements que justament singularitzaven la nostra titulació, alhora que afeblia competències professionals contra –per exemple– la infodèmia i el despotisme tecnològic. El 2019-20, per alguns embolics i malentesos entre companys, la cohabitació al si de la Unitat de Periodisme va començar a enrarir-se, tot agreujant-se seriosament pel tracte anòmal que es va donar a dues places de promoció del pla d’estabilització del professorat associat. Així mateix, certa descurança de gestió, alguna o altra ambició desmesurada, alguns silencis de la por o la inhibició per afers compartits d’altres, juntament amb la renúncia d’alguns bons professors associats, perfilaven, el 2021, una degradació de la convivència i un canvi substancial de model. Més enllà de les legítimes aspiracions personals i d’algunes dinàmiques de rang, cal un projecte de conjunt democràtic que convoqui i engresqui a tothom, tot aprofitant i respectant l’expertesa o idoneïtat. Sense una ambició col·lectiva poc progrés es pot esperar.

El principi que havia defensat i vaig intentar portar a terme de 2000 a 2018 sobre la tipologia de professorat més adient per als estudis de Periodisme, i pel qual vaig involucrar-me a fons en la Universitat de València, és clar, el vaig plasmar en el projecte presentat al Rectorat i he maldat per imbuir-lo al professorat perquè el fes seu sense renunciar a la seva personalitat i al seu tarannà docent. És una idea prou madurada, fruit d’una experiència teòrica i pràctica (a la universitat i en el periodisme), i un intent d’esmenar els problemes comprovats preferentment a les universitats públiques d’Espanya.

Aquesta concepció (perquè dir-ne filosofia fora pedant) es resumeix de la manera següent: un professorat de bona trajectòria acadèmica i investigadora per impartir les matèries de caràcter més teòric, històric o d’anàlisi i desenvolupament epistemològic, emparentades amb la seva recerca; i un professorat de bons periodistes específicament experimentats, exclusivament per a la docència de les assignatures estrictament professionals, pràctiques i tecnològiques. El col·lectiu «acadèmic», diguem-ne, té un recorregut clar en les lleis pertinents (sempre millorables), mentre que l’estatus del professorat «professional», diguem-ne (o sigui, els vertaders associats) està en la nostra legislació insuficientment desenvolupat i considerat; ni protegit ni ben pagat, poc promocionat i prestigiat, a diferència d’allò que passa, per exemple, als EUA.

Els nostres professors professionals han estat associats vertaders –que no són tots, ni de lluny, els que majoritàriament abunden en les universitats públiques– durant més de tres lustres en la titulació de Periodisme de la UV. He insistit sobre això als quatre equips rectorals que he conegut, com els he demanat que calia distingir entre associats vertaders i la resta; que a partir del sou base (que calia pujar força a tothom), s’havia d’incrementar el salari amb complements particulars: per anys d’experiència específica, per la formació extra (màsters, doctorat, cursos de reciclatge), per publicacions o conferències (de recerca i de pensament/praxi professional), segons les enquestes, els premis professionals, etc.

Confesso que les successives autoritats acadèmiques quasi sempre m’han escoltat amb atenció, però poc s’ha aconseguit, tot i les legítimes queixes i les vagues del professorat associat –prou important a la UV, la de Periodisme del curs 2017-18. Posteriorment, les autoritats responsables van fer algun gest i alguna concessió. La lletania del Rectorat ha estat l’excusa –comprensible, però poc acceptable– de l’insuficient finançament, la taxa de reposició i que la regulació general i autonòmica no ho permeten (justament per això cal imaginació i voluntat); o el tòpic fal·laç de «a igual treball, igual salari», atès que no tot el personal docent és alhora també investigador; i, fins i tot, l’oblit del currículum específic i dels mèrits extres esmentats que no igualen en absolut a la varietat d’associats ni tampoc als vertaders entre ells. A la desatenció consuetudinària, s’hi afegeix l’insuficient interès d’uns sindicats massa funcionarials; el mirar cap una altra banda del professorat acadèmic (empleat públic); l’escassa valorització majoritària de l’aportació singular i significativa del professorat associat vertader, i, per acabar, l’estructura piramidal i el funcionament senyorial de la universitat.

COOPERACIÓ DOCENT I MENTORITZACIÓ ENTRE COMPANYS

El fet que les dues llicenciatures de Comunicació tenien en comú les assignatures troncals i que la titulació de Comunicació Audiovisual comptava amb prou més professorat, ja que havia començat uns anys abans, va condicionar la tipologia de professorat que els primers anys vam necessitar en Periodisme, més «professionals» que no «acadèmics». Perquè Comunicació Audiovisual tenia més «teòrics» i perquè el 2000 jo era l’únic titular de Periodisme. Fins a l’estiu de 2002 no vam tenir els altres dos titulars de l’àrea. Carolina Moreno i Martí Domínguez van concursar pel juny d’aquell any a aquesta categoria mentre que jo, pel setembre del mateix any, guanyava l’oposició a la càtedra. Mai més el Rectorat hi va dotar places directes de titularitat, perquè va canviar la normativa i perquè –deien– els pressupostos no ho permetien.

Els següents professors «acadèmics» van haver de passar tots els processos de promoció: ajudantia doctor, contractat doctor, habilitació o acreditació, i concurs-oposició de titular o catedràtic. Aquests van ser els casos de dos PDI d’excel·lent trajectòria, llicenciats i doctorats a la UV, que eren destacats professors-investigadors de Periodisme al CEU-San Pablo: Francesc A. Martínez Gallego i Enrique Bordería Ortiz, als quals vaig demanar que s’incorporessin els cursos 2003 i 2004, respectivament. I en menys de dos anys, gràcies al seus mèrits i de passar tres concursos cadascú (interns i externs), tot dos van assolir la titularitat com a professors de Periodisme. Similar ha estat el camí per a la resta d’acadèmics que han arribat a funcionaris. Paral·lelament i per necessitats docents, van anar guanyant concursos públics de professorat associat –de renovació obligatòria cada curs– un seguit de bons professionals del periodisme i la comunicació valencians: Empar Pons, Anna Senent, Alfonso Gil, Toni Mollà, Salvador Enguix, Andrés Hernández, Jordi Sebastià, Benjamín Marín, Joan Oleaque, Remei Blasco, José Manuel Gironés, Lola Bañón, Herminio Fernández, Rafael Miralles, Francesc T. Martínez Sanchis, Rosa María Martínez, Francisco Romero, José Miguel García…

Durant els primers anys de la carrera de Periodisme i fins que van sortir les tres primeres promocions de llicenciats, em vaig esmerçar en ajudar a elaborar els programes i comentar amb el professorat, sobretot els professionals, com enfocar cada assignatura i quina mena de docència, metodologia i avaluació convenia fer. Atès que la majoria d’elles i ells mai havien fet classe, aquesta tasca en què em vaig involucrar amb cada nou professor/a i en cada nova assignatura tenia un doble propòsit: extreure de cadascuna de les persones professionals la seva expertesa periodística i induir-les a reflexionar-hi de manera ordenada i amb pautes sistematitzades del bon professorat periodístic d’arreu (amb l’ajut de guies docents, memòries d’oposició, manuals i pràcticums).

Aquest procés de mentorització no ha pretès mai limitar la llibertat de càtedra del professorat associat, ans al contrari, prevenir-lo davant les probables dificultats, els condicionants universitaris i determinades actituds de l’alumnat. En aquest sentit, la meva preocupació no ha estat exercir tutela o jerarquia, sinó acompanyar i col·laborar per aprofitar al màxim el talent i les dots de cada persona, i al mateix temps reforçar la seva confiança i seguretat.

També en acabar els dos primers cursos de cadascun/a vaig voler conèixer com els havia anat i quin balanç en feien. En aquestes converses franques sempre he après més del que sabia de Periodisme, com també m’han posat al dia de la renovació i actualització professional. Sovint ens hem aconsellat i intercanviat bibliografia, audiovisuals de mitjans i referències professionals internacionals singulars. Crec honestament que tots hem après mútuament i fins i tot, en el meu cas, m’ha servit per descobrir les llacunes pròpies. Aquesta cooperació –que en alguns casos es va estendre en la direcció de tesis– m’ha estat sempre molt suggeridora i profitosa, de manera semblant a com de vegades m’ha passat amb alguns companys i companyes acadèmics o, d’una altra manera, amb les i els estudiants de la titulació, així com amb els del màster o del doctorat. Dins i fora de les aules. El rellevant –parafrasejant John Sellars– és que hagis compartit del teu petit camí a la terra [universitària] i com has ajudat d’altres perquè els resulti menys dissortat [a la universitat].

L’ESTUDIANTAT: LA NOSTRA JUSTIFICACIÓ, PRETEXT, NEGUIT

Quasi tot el professorat accepta que l’estudiantat és la raó de ser de la nostra condició docent. A ell dediquem els nostres esforços (directes en classes i seminaris, i indirectes mitjançant la recerca), el nostre estudi i aprenentatge continuat, l’imprescindible reciclatge dels nostres coneixements (especialment coneixement per a què i per a qui) i, per acabar, l’adquisició de nous coneixements per intentar donar de nosaltres –com a actors i actrius culturals– el millor, cosa que no sempre es reflecteix en les enquestes de l’alumnat. Aquests són uns indicadors necessaris però insuficients quan la percepció del corrent principal dels testimonis, en una carrera emparentada amb l’espectacle mediàtic, pot inclinar-se a considerar que les classes han de ser per damunt de tot «divertides, entretingudes, guais», com si la universitat fos un plató; o que allò que sobretot vol el/la matriculat-client són assignatures «superpràctiques o útils» com si la universitat hagués de ser una escola d’oficis.

Una minoria de l’estudiantat, però, exigeix més aprofundiment intel·lectual. Que en cap cas s’ha d’entendre com l’erudició magistral per se, l’autorotllo complaent tancat o la repetició de manual amb PowerPoint. Ja que aquestes tipologies, més d’hora que tard, fan que els estudiants «odien l’assignatura». Sense menysprear certs elements positius de totes les varietats esmentades, ni amagar alguna incompetència o certes negligències que hem tingut, caldria complementar les opinions serioses de l’alumnat (perquè en tenim de tot, com de professors i periodistes) amb l’observació in situ d’experts externs pel que fa a la qualitat dels continguts i a la competència en la transmissió de coneixements en les nostres classes.

Tot plegat ens ajudaria a conrear l’aprenentatge profund, aquell que va més enllà de només superar (aprovar) l’assignatura, i que personalment m’interessa poc, ja que tant el suspens com el cinc pelat és un fracàs compartit: limitada contribució docent i escàs aprofitament discent.

En el meu cas, amb matèries –aparentment teòriques– com Història de la comunicació o Teoria i història del periodisme (local, nacional, internacional comparat), he fet modalitats de classes obertes o invertides (sempre participatives) combinades amb seminaris, pràctiques, projectes col·lectius o treballs en grup. L’objectiu d’aquest sistema era minvar la competitivitat entre l’alumnat, aprendre a cooperar, treballar en grup (no d’amics) i valorar l’esforç mutu, tot induint-los a socialitzar –per exemple–les lectures. Cada membre del grup llegeix a fons un text llarg, fa una bona ressenya, la passa als altres i, finalment, posen en comú les lectures amb una discussió. Soc del parer que aquest procediment afavoria l’aprenentatge compartit molt per damunt del record o la memòria de les explicacions docents. I això es traduïa en més valoració del learning by doing & studying, juntament amb la predisposició crítica i la participació activa raonada a l’aula. Cap a la fi del curs, però, feia una comprovació individual d’allò que havia exposat a les classes amb una doble finalitat indicativa: el grau d’assimilació de cadascú i la comprensió mitjana del conjunt. Aquest segon índex orientava, amb el balanç de totes les altres activitats, els canvis de millora a introduir en el curs següent.

En definitiva, l’aprenentatge personal i col·lectiu alhora ha estat per a mi la centralitat docent, en el marc de la relació entre Història i Periodisme. I a l’inrevés, perquè el periodista és el primer historiador del present, de l’immediat. En aquest sentit, a més d’explicar a l’estudiantat l’experiència personal d’historiadors-periodistes com Jean Lacouture o Jacques Julliard, els recordava el raonament del gran historiador irlandès Peter Brown: «Perquè un historiador és un bon periodista, de la mateixa manera que un bon periodista ha de conèixer la història». En conseqüència, tant a les classes com a les tutories, el meu discurs intentava fer-los aprendre a pensar en termes històrics (particularment sobre comunicació i periodisme); a plan-tejar-se els temes des de la complexitat (perquè la complexitat és un desafiament de la pensada i no una recepta de pensament) i, finalment, a sospitar si pot ser certa o no una situació rellevant en un context i en una època. És a dir, a descobrir per si mateixos –amb recerques proposades, lectures suggerides, exemples polèmics i debats– la veritat (dels fets i de les interpretacions) sobre les fal·làcies o les equivocacions; a distingir les unes de les altres. De manera similar a la intuïció numèrica o l’olfacte aritmètic dels matemàtics, que saben si un resultat pot ser o no correcte encara que no sigui exacte. A sospitar i també a dubtar de si mateixos; a fugir de la resposta fàcil, no complicada, perquè el pensament complex aspira al coneixement multidimensional; al capdavall, a aprendre a pensar de manera diferent. Ni a la seva ni a la meva (ideològica, política, moral), sinó a replantejar-se els perquès de les estructures, els sistemes, l’hegemonia, les desigualtats, les contradiccions, les teories, els conceptes, els discursos històrics i periodístics, els mitjans tradicionals i les modalitats alternatives, els periodistes consagrats i els dissidents, els consumidors passius i la ciutadania crítica, etc. En síntesi, aprofundir en l’evolució de la complexitat de l’ecosistema mediàtic i periodístic. O, dit amb altres paraules, l’anàlisi crítica de l’ordre sociomediàtic i del desordre periodístic.

Els professors més autocrítics o descreguts assenyalen que tal vegada l’estudianta i l’estudiant són el pretext de la nostra feina, la justificació del nostre sou o la coartada de la nostra vanitat. Per als més responsables, tímids, amoïnats… elles i ells són el nostre neguit, abans, durant i després de l’acte de donar/impartir/transmetre/ compartir la classe.

Poques vegades surto satisfet de l’aula; dubto si hauré aconseguit treure’ls de la seva zona de confort d’oient; si els hauré provocat perquè desafien la seva curiositat o incitat la capacitat intel·lectual; si hauré «ajudat els aprenents a abraonar-se amb les idees i la informació per bastir la seva comprensió», com explica el reconegut professor de professors Ken Bain; si hauré fregat l’enfocament competencial perquè utilitzin el coneixement per actuar de manera competent. O si més no, si hauré encès una espurna per estimular-los a aprendre pel seu compte més que de mi; si a la fi del curs hauré inoculat la meva part del mètode; o sigui, tot allò que queda quan passat cert temps d’acabar la carrera s’ha oblidat (quasi) tot.

Afortunadament, em retroalimento en llegir alguns dels treballs i assaigs de les estudiants brillants o en escoltar certes observacions i preguntes en algunes consultes i tutories. Són instants de retrobament amb el veterà estudiant que porto dins; amb el jo universitari professional, que s’ho passa bé descobrint coses noves. Bastant millor la preparació de la classe o la conferència que l’actuació, almenys quan ocasionalment durant l’assaig aconsegueixo pensar metacognitivament. Després de tants anys fent classes, de vegades encara sento nervis abans de sortir a escena. Un cop a la plaça, la por sol desaparèixer perquè la suerte está echada; a vegades, surt bé i d’altres, malament. Tanmateix, el meu objectiu d’ensenyament és fomentar l’autoaprenentatge en comú. Tant és així, que vaig titular una sèrie de TV3 sobre noves professions, de la qual vaig ser director i coguionista, L’ofici d’aprendre.

Em reprimeixo d'anomenar algunes i alguns que subjectivament podria considerar «estudiantes bones» i «estudiants bons» de Periodisme de la UV. Tal vegada en serien moltes i molts. Però tanmateix, la llista seria esbiaixada i incompleta si ometia l’«estudiantat dolent» (igual que no he anomenat el professorat roí, ja que alguns d’ambdós estaments fan la viu-viu entre nosaltres). Silenci, perquè dels suposats «alumnes dolents», alguna persona podria acabar guanyant un Pulitzer (com dels altres, alguna o algú ha arribat o arribarà a catedràtic/a). Per si de cas, i per no ferir susceptibilitats, però sobretot per no lesionar cap sensibilitat, seré conseqüent amb una frase que de vegades he dit a l’alumnat. «La principal finalitat de l’educació –afirmava Theodor Adorno– hauria de ser combatre la insensibilitat». Màxima que recentment ha perllongat un altre filòsof, Josep Maria Esquirol, en Humà, més humà: «Educar és evitar la fredor, la indiferència».

UN ALTRE MAÓ EN EL MUR DE LA UNIVERSITAT PÚBLICA

Els meus tres guies pedagògics amb els quals em sento més identificat són Paulo Freire, Noam Chomsky i Henry Giroux. En el marc dels corrents directrius de la vida intel·lectual i social moderna, em declaro de l’anomenada tercera tradició de pensament, la tradició llibertària d’esquerres. M’hagués agradat conèixer personalment Freire, el pedagog dels oprimits, els quals deixen de ser subjugats i esdevenen homes i dones en procés permanent d’alliberament, tot transformant-se mitjançant una educació per a la llibertat.

Tanmateix, he tingut la fortuna de coincidir amb Chomsky i amb Giroux en sengles jornades a Espanya i Argentina. Aquests dos professors nord-americans recullen l’herència, entre d’altres, de John Dewey o Paulo Freire, en proposar també una pedagogia crítica i de l’esperança. Aquella educació que promou que l’estudiantat descobreixi la naturalesa de la democràcia i el seu funcionament. Per tant, que les i els estudiants no siguin objectes passius, ans al contrari, que esdevinguin agents de la història i activistes del canvi. Perquè, com deia Freire, «la ciència i la tecnologia, en la societat revolucionaria [avançada, moderna, progressista], han d’estar al servei de l’alliberament permanent de la humanització de l’home [i de la dona]».

L’octubre de 1998, el catedràtic de Psicologia de la Universitat Rovira i Virgili José E. García Albea va ser qui va proposar investir Chomsky com a doctor honoris causa per aquesta universitat de Tarragona. Coincidint amb aquest reconeixement acadèmic, va tenir la bona pensada d’organitzar un seminari d’una setmana en el qual diferents especialistes vam presentar treballs i dialogàrem amb Chomsky des del nostre camp de coneixement. A més de l’esmentat professor García Albea, que va fer la laudatio del nou doctor, i, per descomptat, de l’il·lustre lingüista i intellectual nord-americà, van presentar ponències el filòsof Antoni Domènech (UB) i l’antropòloga Dolors Comas d’Argemir (URV). La meva intervenció va ser sobre «El camp mediàtic i la societat de la informació».

En el discurs d’investidura, titulat «La responsabilitat social de les universitats», Chomsky va recordar el seu punt de vista: «La vida universitària no només hauria de ser alliberadora per a tots els participants, sinó que també hauria de tenir un impacte en la societat en general. En un sentit profund, el paper social i intel·lectual de la universitat hauria de ser subversiu en una societat lliure i sana».

Dos anys després, pel novembre de 2000, la professora de Comunicació i Educació de la Universitat de Buenos Aires, Roxana Morduchowicz, em va convidar a participar en el XIV Congreso Nacional del Diario en la Escuela. El tema central era «La cultura y la escuela en un mundo global», davant un singular auditori de dos mil mestres becats, vinguts de totes les províncies argentines, en la bonica ciutat Villa Carlos Paz (Córdoba). Entre els ponents específics hi van destacar l’educador i pedagog argentí Juan Carlos Tedesco, director de la Oficina Internacional d’Educació de la UNESCO i posteriorment ministre d’Educació amb la presidenta Cristina Fernández de Kirchner, i el prestigiós crític cultural i pedagog nord-americà Henry Giroux, que aleshores era catedràtic de la Universitat Estatal de Pennsilvània.

Giroux és un dels fundadors de la pedagogia i praxi crítica; aquella que ajuda els estudiants a qüestionar i desafiar la dominació i les creences i les pràctiques que la generen, perquè –com ell afirma– «l’aprenentatge ha de guiar la relació del jo amb la vida pública i la responsabilitat social amb les peticions més generals de la ciutadania». I del camp més estricte de la comunicació –atès que Giroux també ha investigat sobre els mitjans– hi vam intervenir el filòsof colombià-espanyol Jesús Martín Barbero, el sociòleg-antropòleg brasiler Renato Ortiz i jo com a historiador i comunicòleg.

Si l’educació universitària només serveix per ensinistrar els joves a integrar-los acríticament en el capitalisme de la vigilància (com ho defineix Shoshana Zuboff), tot conformant-los per servir l’establishment i els mitjans de comunicació ad hoc, així com per legitimar i reproduir tal qual l’ordre imperant del tecnoliberalisme amb la complicitat d’un periodisme d’infotoxicació, que no comptin amb mi. Perquè –com cantava Raimon– no soc d’eixe món. Si el Periodisme a la universitat pública no aposta per ultrapassar la imperfecció del (mal) saber i de la informació manipulada o falsa, i tendeix a emmotllar els alumnes per «idiotitzar» els joves com a «bons estudiants» i «bons professionals de l’infoentreteniment», aleshores, com diria Mafalda: aturin el món (universitari), que me’n baixo.

Molts o pocs hem de ser capaços de preguntar-nos –com diu Chomsky– «coneixement [i periodisme] per a què» i «coneixement [i informació] per a qui», a fi de qüestionar i desmuntar l’ensenyament nefand per domesticar els ciutadans en comptes de contribuir a la construcció d’un món menys discriminatori, més democràtic, menys deshumanitzat i més just. Per si de cas, i per delectar-nos els insolents, em permeto una entranyable impertinència musical de la meva joventut. Animo els estudiants (seguidors dels rapers crítics) i els professors (conseqüents amb els cantautors compromesos o amb el rock progressiu) entonar la cançó de Roger Waters, dels fabulosos Pink Floyd, «Another Brick in the Wall», del mític àlbum The Wall (1979): «We don’t need no education. / We don’t need no thought control […]. / Hey! Teachers! / Leave them kids alone! / All in all it’s just another brick in the wall. / All in all you’re just another brick in the wall.»

NI TOT ÉS PERIODISME, NI TOTS SÓN PERIODISTES

A mitjan dels anys noranta, amb el professor Armand Balsebre, vam estar preparant a la UAB durant uns mesos un màster de Periodisme de Qualitat que, per diferents raons, no va arribar a implantar-se. Feia temps que em preocupava la deriva que anava agafant el Periodisme arreu del món, arran de diverses crisis: econòmica, tecnològica, model de negoci, de valors, de finançament, tancament de mitjans, precarització, etc. A més de l’impacte negatiu que aquesta depreciació periodística tenia en la opinió pública i en la democràcia, l’horitzó que albirava la societat de la informació comportava enganys. «Mentre els profetes vaticinen i els ideòlegs pontifiquen, els investigadors treballem», em va dir Manuel Castells poc després de ser investit doctor honoris causa per la UV (2000). Els gurus de la globalització cantaven l’esplendor del sector, però amagaven allò que en tombar el segle es va anar palesant. Mai en la història contemporània, un sector economicotecnològic (el món de la comunicació) creixia i mutava amb tanta rapidesa mentre destruïa llocs de treball amb igual o més velocitat.

Aviat vaig veure clar que, en la meva condició de docent i investigador en història de la comunicació i del periodisme, la transició de l’ecosistema de la societat i cultura de comunicació analògica de masses a l’ecosistema de la societat i cultura d’autocomunicació digital de masses em comprometia especialment en tres vessants: l’estudi i anàlisi del nou ecosistema, la recerca en el periodisme de qualitat i les repercussions de tots dos en l’ensenyament del periodisme, així com els efectes no només en l’aprenentatge de l’estudiantat sinó també en la problemàtica de les seves sortides professionals. Aquesta preocupació professional i personal –que casualment vaig poder desplegar en el pla d’estudis de la UV– em va dur a replantejar-me l’enfocament d’algunes assignatures troncals, entre elles les que venia impartint, i a maldar per teoritzar particularment el periodisme de qualitat en el doble corrent diacrònic i sincrònic.

El 2001 vaig publicar en la revista de pensament Pasajes, l’assaig «Periodismo de calidad para una sociedad global». I en el mateix número d’aquesta publicació vaig entrevistar amb profunditat el professor Manuel Castells per parlar del nou ecosistema comunicatiu i el periodisme. A partir d’aleshores, vaig anar presentant en congressos i jornades científiques comunicacions sobre el tema. Destaco dos moments claus d’aquest viatge estimulant, inquietant i esperançador. D’una banda, el congrés que, juntament amb la professora Carolina Moreno, vam organitzar el 2003 a la UV sobre «El periodismo de complejidad: ciencia, tecnología y sociedad». I, d’una altra, el primer call for papers sobre «Qualitat periodística», ben reeixit, en el III Congrés Internacional de l’AE-IC (Asociación Española de Investigación de la Comunicación), celebrat el 2012 a la URV de Tarragona. Aprofitant que era el director de la secció de «Producció i circulació de continguts» de l’AE-IC, vaig esperonar dos bons investigadors i amics, Juan Francisco Gutiérrez (UMA) i Dolors Palau (UV), coordinador i secretària, respectivament, de la mateixa secció, perquè aquesta línia de recerca fos central dins de la secció. I així ha estat en els següents congressos. Immediatament, tots tres ens constituírem en equip de recerca específic, col·laboració que ha donat excel·lents fruits, en comunicacions, articles o monogràfics en journals, capítols de llibres i un volum de referència: La calidad periodística. Teorías, investigaciones y sugerencias profesionales. El 2016, Dolors i jo –que havíem esdevingut un duo d’investigació i publicació en aquest camp– vam passar a dirigir el grup de treball de l’AE-IC «Periodisme i informació de qualitat».

El periodisme de qualitat ha complert contemporàniament una funció social important, sense la qual les democràcies modernes no haguessin pogut funcionar ni desenvolupar-se tal com les coneixem a Occident. Tanmateix, en ple descrèdit de les democràcies, els diversos poders produeixen tota classe de desinformació per minimitzar el periodisme socialment convenient i confondre la ciutadania. Fins al punt que podem estimar que tot just un 20 % d’allò que es presenta com a informació és (bon) periodisme en sentit estricte. Perquè el periodisme que actualment predomina sol ser l’instantani, sovint irrellevant o fútil. Dit amb altres paraules, hi ha molta impostura periodística que, unida a les fake news i a la postveritat, es converteix en antiperiodisme o infotoxicació. Afortunadament, seguim tenint –encara que poc– bon periodisme tant d’alguns mitjans tradicionals (preferentment de corporacions o fundacions sense ànim de lucre i d’institucions públiques) com de mitjans o petits mitjans digitals autònoms (sovint cooperatives), sense oblidar alguns periodistes independents. Per tot això, el bon periodisme és imprescindible per al manteniment i la millora de la democràcia, per al benestar de la societat i per a la defensa dels drets de les persones i de les llibertats públiques.

Després de dues dècades de facultats de Comunicació a Espanya, aquestes començaven a donar símptomes de morir d’èxit. «Periodisme és una carrera sexy», deien abans alguns estudiants; o «guai», en diuen ara. La cobdícia de les autoritats universitàries (si tenim gran demanda, admetem més i més alumnes) i el clientelisme polític dels governs (estatal i autonòmics), en permetre la multiplicació de centres de comunicació pràcticament a totes les comunitats d’Espanya, ha fet que el creixement quasi exponencial de persones titulades sigui inversament proporcional a les necessitats del sector. La imprevisió de tots plegats, i la miopia d’alguns col·legues de les facultats privades, xocava amb els pocs que ja advertíem que l’excés de titulacions generaria problemes: frustració entre llicenciats i graduats, devaluació del títol i precarització el treball. Inconvenients dels quals també ha estat generadora i responsable la patronal periodística, en depreciar la qualitat informativa a través de l’espectacularització, la frivolització i el sensacionalisme, amb l’objectiu de guanyar més i invertir menys.

La problemàtica és complexa. Nogensmenys, algunes associacions i col·legis professionals han acabat acusant les facultats de titular a massa periodistes, alhora que s’han produït conflictes d’interessos entre generacions de periodistes. Així ha estat al País Valencià arran de la reobertura dels mitjans audiovisuals públics. Aquest raonament cautelós –així com la seguretat que les places de professorat estable seria (com ha estat) minsa, i la competència amb el CEU San Pablo– em va dur a convèncer l’equip rectoral el 2000 perquè només s’admetés un grup de vuitanta estudiants de Periodisme per curs.

Aquesta ha estat una lluita amb els successius rectorats i el gerent que, de tant en tant, proposaven ampliar els grups de Comunicació. M’alegro de no haver-hi cedit, com lamento que a la UV s’implanti la doble titulació de Periodisme i Comunicació Audiovisual (més del mateix?), en comptes de dobles titulacions de Periodisme amb altres titulacions de Ciències Socials i Humanitats. En canvi, em sap greu que hagi quedat en un calaix una proposta de futur (ja present) que vaig fer, l’any abans de jubilar-me, d’una altra titulació de caire teoricoaplicat de Comunicació (amb Filosofia, Antropologia, Tecnologia, Sociologia, Psicologia). El propòsit d’aquests estudis era incardinar la nostra postdisciplina –com diu el professor Miquel de Moragas– en qualsevol àmbit socioeconòmic de manera operativa. Atesa la transversalitat de la comunicació, ara tots els sectors i totes les organitzacions n’han de fer un ús polivalent per al seu funcionament, mitjançant els mètodes i punts de vista aportats per les diferents ciències socials i humanes.

Quan es va llicenciar, el 2005, la primera promoció de Periodisme de la UV, el nombre de titulats –juntament amb gairebé el doble dels del CEU– van poder ser relativament absorbits pel mercat. D’aleshores ençà, amb la implantació de noves titulacions de comunicació (UJI, UA i UMH), el nombre de titulats cada curs (de les quatre universitats públiques i la Cardenal Herrera) s’ha multiplicat per tres, mentre que els llocs de treball s’han reduït sis vegades més. Reordenar les titulacions dins de cada comunitat espanyola hauria de ser un objectiu urgent dels governs autònoms i central, amb la col·laboració de les universitats i, en el nostre cas, d’ATIC (Asociación de universidades con titulaciones de Información i Comunicación), de la qual vaig ser membre de la junta fundadora i vicepresident uns anys.

L’EVOLUCIÓ DE L’ESTUDIANTAT AL COMPÀS D’INTERNET

Les i els joves (sempre quasi el doble de noies), que han aconseguit una plaça en Periodisme de la UV, gràcies al seus mèrits d’una nota de tall molt alta, han anat canviant curs rere curs des del 2000-01. Quan entraven a la Facultat, totes i tots tenien la mateixa edat, però cada cinc o sis anys hem notat algunes diferències pel que fa a: les seves maneres de comunicar-se (derivades dels canvis tecnològics); com entenen la informació i el periodisme; quines activitats culturals practiquen; per què van triar aquesta titulació, i quins són les i els professionals que admiren. Gràcies a una interessant i encertada enquesta, que des de fa vint anys ha fet la professora Dolors Palau als estudiants de primer, sabem –més enllà de les nostres percepcions–què ha anat dient o pensant l’alumnat.

I de les seves respostes podem destacar alguns aspectes significatius, com ara que el desig d’escriure ha anat sent parcialment substituït pel d’emprar nous mitjans audiovisuals i digitals; que les ganes d’utilitzar el periodisme per ensenyar les injustícies han obert pas a voler ser influents en temes prou diferents; que les modalitats periodístiques per les quals s’inclinen van paral·leles als corrents estètics i discursius predominants; que la vocació professional ha anat minvant a mesura que els llocs de feina són progressivament més pocs i més precaris; o fins i tot l’adéu a la vocació per un raonament xocant: «m’he matriculat en Periodisme sense saber massa què estudiar, ja que he tret molt bona nota a la selectivitat».

Probablement, el que crida més l’atenció i que retrata els canvis, i sobretot els gustos, de les diferents promocions del nostre estudiantat és el perfil del seus periodistes de referència. No només quins són els més citats i en quins mitjans treballen, sinó implícitament també a qui consideren «periodista» o «informador» segons les promocions.

L’estudiantat de la 2a promoció de la llicenciatura (2001-2006) esmentava 63 periodistes als quals admiraven: 62 espanyols (9 valencians) i un estranger –però només citat tres vegades–, Gabriel García Márquez, tot i que el premi Nobel ja aleshores feia anys que no exercia com a periodista. El més citat (11 vegades) era el periodista de premsa i novel·lista Arturo Pérez Reverte, seguit (amb 9 cites) del presentador d’informatius de televisió Matías Prats Jr. Aquest periodista també feia anuncis d’un banc i posteriorment d’una companyia asseguradora, tota una contradicció deontològica, però els estudiants de primer no n’eren encara conscients i s’assabentarien d’aquest contrasentit més tard, pel seu professorat. Després apareixien dues dones amb vuit cites: la periodista de premsa i escriptora Rosa Montero, i Àngels Barceló, conductora d’un magazín molt reconegut de ràdio. Amb sis cites destacaven dos periodistes d’orientacions antagòniques i estils ben diferents: la reportera de premsa, feminista i d’esquerres, Maruja Torres, i el veterà conductor, prou conservador, d’un magazín estel·lar de ràdio, Luis del Olmo. A continuació, amb cinc cites, tres periodistes de televisió (Fernando Delgado, Lorenzo Milá i Juan Ramón Lucas) i dos de ràdio (Iñaki Gabilondo i Julia Otero); i, finalment, Olga Viza i Ana Blanco, totes dues de televisió, amb quatre cites. Els periodistes que coneixien i més valoraven aquell estudiantat eren sobretot de televisió i de ràdio i molt pocs de premsa escrita. Cal dir també que quasi un 14 % dels enquestats no citaven cap periodista.

1 Josep Lluís Gómez Mompart és professor emèrit de Periodisme de la Universitat de València.

L’estudiantat de la 9a promoció de la llicenciatura (2008-2013) només esmentava 40 periodistes als quals admiraven, i un 16 % no n'anomenava a cap. Del total, 38 eren espanyols (tres valencians) i dos estrangers (tots dos brillants reporters de premsa i de llibres, Ryszard Kapuściński i John Carlin). El periodista més citat era Matías Prats Jr., amb tretze cites, i tampoc es feia cap observació sobre la seva falta d’ètica professional, quan aleshores ja havia estat prou criticat públicament per organitzacions periodístiques. A continuació apareixien Rosa Montero (10 cites); Iñaki Gabilondo i Lorenzo Milá (9); Àngels Barceló (7) i el conductor de magazín de ràdio Carlos Herrera (6). Amb cinc cites, Arturo Pérez Reverte, que aleshores ja només exercia de novel·lista d’èxit, i el columnista valencià Juan José Millás; i tancava la llista Julia Otero (4 cites). Els periodistes de premsa gairebé eren inexistents, i la balança s’inclinava cap als professionals dels mitjans audiovisuals. Tanmateix, alguns dels i les alumnes de l’any 2008 anomenaven professionals de la comunicació que no eren periodistes, sinó infoentretenidors d’humor com El Gran Wyoming, Andreu Buenafuente, Pablo Motos o Florenci Rey.

L’estudiantat de la 15a promoció del grau (2014-2019) esmentava 71 periodistes als quals admiraven, i només un 9 % no n’esmentava cap: 65 espanyols (set valencians) i sis estrangers. D’aquests últims, a més del Nobel colombià (Gabo) i de Kapuściński, un parell de nord-americans, els experiodistes Bill Kovack i Tom Rosientel, coneguts entre l’estudiantat pel seu excel·lent manual Los elementos del Periodismo. El periodista més anomenat (38 vegades, el 30 % dels enquestats) va ser el periodista estrella de ràdio i televisió Iñaki Gabilondo, que el 2012 havíem investit com a doctor honoris causa a la Universitat de València. El segon, especialment reconegut pels estudiants de Periodisme de tot Espanya, era el jove Jordi Évole (24 cites), que ja portava alguns anys fent un programa temàtic, de nou format televisiu, a partir d’entrevistes singulars. També destacava l’entrevistadora de televisió Ana Pastor, amb catorze cites. I a molta distància, una jove periodista valenciana de televisió, Mónica Carrillo, que tres anys després va ser copresentadora d’un informatiu amb Matías Prats Jr. Aquella tercera generació del grau de Periodisme (plenament internautes) ja palesava un canvi significatiu respecte a les primeres de la llicenciatura (predigitalitzades); així, per exemple, Arturo Pérez Reverte –tot i continuar sent un escriptor ben famós– començava a ser irrellevant en el periodisme actiu; només anomenat sis vegades. Paral·lelament, de nou alguns infoentretenidors eren considerats periodistes (Wyoming, Dani Mateo i el valencià Arturo Valls).

Finalment, l’estudiantat de la 19a promoció del grau (2018-2023), autèntics nadius digitals, esmentava 63 informadors/es que admiraven, els quals es repartien en 60 espanyols (cinc valencians) i tres estrangers. I només un 4 % no n’esmentava cap, encara que una desena dels personatges citats ja no encaixava amb el perfil de periodista convencional. Hi havia l’estrella dels programes del cor de televisió (Jorge Javier Vázquez, citat per cinc estudiants); un parell de rapers (Muphasa i Kapo 013); un youtuber i un vídeo bloguer d’esports (Ibai Llanos i Josep Rovira); un publicista (Risto Mejide); una física meteoròloga de TV, que després ha estat presentadora d’un magazín (Mónica López); un exfutbolista i comentarista d’esports (Michael Robinson), i un parell d’infohumoristes (Wyoming i Thais Villa). Pel que fa als periodistes més formals, en sobresortien tres amb aquestes cites: Ana Pastor (18), Jordi Évole (17) i Matías Prats Jr. (14); seguits d’Iñaki Gabilondo (8), Sandra Sabatés (7), Mónica Carrillo i Julia Otero (5). També s’esmentava una dotzena de periodistes d’esports, encapçalada per Josep Pedrerol i Maldini (amb 5 i 4 cites, respectivament).

No és fàcil en l’actual ecosistema comunicatiu poder exercir un bon periodisme, i així els ho recordo als meus estudiants. Per això els convido a involucrar-se com a agents cívics de la informació com un bé públic i del periodisme com un instrument imprescindible per a una democràcia deliberativa i sostenible. Per aconseguir-ho, s’hauran d’esforçar en els requisits que Bertolt Brecht qualificava de virtuts, el 1935, per poder dir la veritat: coratge, intel·ligència, art, judici i astúcia. Per tant, estimades i estimats companys: coratge, perquè el periodista necessita ser socialment valent; intel·ligència, perquè el periodista que no en té, l’enreden i es converteix en un ximple útil; art, perquè el periodisme ha de ser real, però al mateix temps original i atractiu; judici, perquè el periodista ha de ser responsable sense deixar de ser crític; i, finalment, astúcia, perquè el periodista ha de saber esquivar les trampes dels poders i ha de tenir habilitat per fer arribar a la ciutadania els fets veritablement importants i no només els suposadament interessants o atractius.

RETROALIMENTACIÓ I TRANSFERÈNCIA AMB LA SOCIETAT

Des que vaig involucrar-me en la titulació de Periodisme a la Universitat de València, com sempre havia fet quan era periodista, primer, i després professor de la UAB a Catalunya, vaig voler implicar-me amb les preocupacions i reivindicacions cíviques valencianes des de la meva condició laboral i experiència ciutadana. No només perquè em sento vinculat al País València per història, cultura, llengua, família i amistats, sinó també pel meu compromís sociopolític amb la societat i a favor de tots els drets humans, des d’una posició radicalment democràtica i de progrés. Tanmateix, independent, però ni neutral ni tampoc indiferent, perquè –d’acord amb Gramsci– viure vol dir prendre partit. Sense filiació a cap partit ni sindicat, atesa la meva orientació ideològica expressada a bastament en aquest text, però disposat sovint a col·laborar especialment amb els moviments socials progressistes i amb les lluites específiques particularment de caire politicocultural.

Així doncs, m’he implicat en aquelles tasques que contribuïssin a la transferència de coneixement referides a la meva expertesa en associacions populars i ONG, així com en el sector periodístic i cultural. Al cap i a la fi, com a servidor públic procuro retornar allò que he rebut de la societat per responsabilitat social i deure ciutadà. Sense una retroalimentació mútua, l’avenir humà no avança ni millora ni té futur. Per això gaudeixo tant o més que en les classes de la titulació, quan soc convidat a xerrades, tallers i debats per persones de qualsevol edat interessades per informar-se o per saber més sobre comunicació-cultura, dins o fora de la universitat. En aquest sentit, les sessions de La Nau Gran (programa per a persones de més de 55 anys de la UV) han estat una font de retroalimentació, com també ho ha estat el coneixement o l’experiència que m’han regalat moltes persones a través d’intervencions directes en una associació cultural d’un poble, o d’un espai alternatiu com Ca Revolta. I des de la perspectiva més acadèmica, em plau haver codirigit un Màster en Edició (2003-04 i 2004-05) amb Antoni Furió, quan aquest era el director de PUV (Publicacions de la Universitat de València); i un Màster en Comunicació Empresarial, Institucional i Política (2008-09) amb els bons companys José Miguel García i Alfonso Gil.

També he fruït amb els ja esmentats actes i congressos al Centre Octubre, a la Universitat d’Estiu a Gandia o en els col·loquis al Fòrum de Debats, coordinats per Alfons Cervera. Quantes preguntes i observacions intel·ligents des del públic! I quantes idees cultes i suggeriments intel·ligents he pogut escoltar o comentar, des del febrer de 2011, en les reunions del consell de redacció de l’excel·lent revista cultural L’Espill, codirigida pels amics Toni Furió i Gustau Muñoz. També m’ho he passat molt bé escrivint articles o coordinant dossiers per aquesta reputada publicació que va crear Joan Fuster. Estic ben satisfet de la recerca inèdita que he acabat sobre «Els lectors i les lectores de Joan Fuster», presentada al novembre del 2021 en la jornada que la Càtedra Joan Fuster va dedicar a la figura del gran intel·lectual i escriptor, sobre «Fuster i el periodisme». Aquest treball, juntament amb altres investigacions, es recolliran en un llibre el 2022 coincidint amb el centenari del seu naixement.

Durant els primers anys a la UV em va agradar participar, amb Martí Domínguez, en la comissió assessora de la Càtedra de Divulgació de la Ciència de la Fundació Cañada Blanch, precisament perquè la nostra titulació tenia una orientació en Ciència i Tecnologia, i l’amic Martí és el director de la prestigiosa revista de divulgació científica Mètode. Em plau especialment haver coordinat la primera investigació sobre «La recerca en comunicació en el País Valencià», amb la participació d’especialistes de totes les universitats valencianes. Aquest número monogràfic de la revista Treballs de Comunicació (núm. 22, 2008), me’l va encarregar la professora Maria Corominas (UAB), directora de la Societat Catalana de Comunicació.

Vaig ser particularment feliç quan la col·lecció de monografies de comunicació «Aldea Global» –de la qual vaig ser membre del consell assessor a la UAB i he estat director científic a la UV– va rebre el segell de qualitat d’ANECA i FECYT el 2017; tot un premi gràcies al bon treball en tàndem amb l’experimentada editora de PUV Maite Simón. Aquesta tasca ha estat compartida –de vegades amb discrepàncies desplaents– amb els altres tres binomis de la UAB, UJI i UPF que conformem el consell de les quatre universitats catalano-valencianes. Però el feed-back que més m’ha gratificat, en els vint anys a la UV, ha estat el coneixement d’experiències de gènere, singular i plural alhora, com a testimonis de trenta titulades nostres de diferents promocions en el llibre Comunicar i marcar la diferència (PUV, 2020), coeditat amb Adolfo Carratalá, Dolors Palau i Rafael Miralles. El vam presentar a la Facultat l’11 de març de 2020, tres dies abans del confinament per la pandèmia de la COVID-19. Aquest recull de textos és probablement l’evidència més subtil de la qualitat humana i de la capacitat professional i crítica del nostre estudiantat.

En l’àmbit mediàtic i professional periodístic, el tancament abrupte i irracional de Ràdio 9 i Canal 9 per part de la Generalitat Valenciana governada pel Partit Popular, va implicar-nos a tothom. D’una banda, bona part del professorat de Periodisme de la UV, alguns dels quals (Anna Senent, Benjamín Marín, Lola Bañón, Remei Blasco, JoseVi Marco i Manel Castañeda), a més eren treballadors d’aquests mitjans públics. I, d’una altra, a l’estudiantat que, de seguida, va detectar que aquest fet de mal govern els afectaria directament: ni pràctiques ni futur en els mitjans audiovisuals valencians. Alguns docents i discents vam participar en els actes i manifestacions de protesta; també vaig estar acompanyant una estona al mig centenar d’estudiants de Comunicació de la UV que una nit es va recloure al Rectorat, en protesta pel tancament de la RTVV. Després, uns pocs professors de Periodisme i Comunicació vam intervenir en les jornades sobre el present i el futur dels mitjans audiovisuals públics valencians, celebrades a l’UJI, i les aportacions presentades van ser posteriorment recollides en un parell de llibres.

El tancament de Radiotelevisió Valenciana (novembre de 2013) va destruir cinc de cada sis llocs de treball en el món audiovisual; la taxa de desocupació va arribar al 92 % del sector valencià. Aquesta situació desastrosa, responsabilitat del Partit Popular i de la calamitosa deriva (econòmica, professional i ideològica) que feia anys que practicaven els directius i els seus professionals incompetents, va esperonar bona part de la ciutadania valenciana. A partir de múltiples queixes, manifestos i protestes d’infinitat d’institucions, entitats i organitzacions de tota mena, la indignació es va generalitzar fins i tot entre votants del PP. I sobretot va posar en peu de lluita els extreballadors de RTVV; damnificats que es van constituir en un parell d’associacions d’afectats (ATRAU i MILdeNOU). En aquest context, a la primavera del 2014 es va gestar una imponent i valuosa plataforma, la MESAV (Mesa Sectorial de l’Audiovisual Valencià), integrada per gran part de les entitats professionals i acadèmiques del sector. Amb modèstia, em sento molt satisfet d’haver estat un dels fundadors, d’haver conegut personalment magnífics professionals, i en particular –juntament amb el catedràtic de Comunicació i Audiovisuals de l’UJI Javier Marzal–, cofoi d’haver contribuït a fer de mitjancer en els interessos sovint contraposats entre professionals, actors/actrius, acadèmics i les patronals de les productores o la UPV. Durant els mesos següents vam tenir moltes reunions (no gens fàcils) i finalment vam poder arribar a grans acords. Una entesa que vam presentar solemnement en un acte al Teatre Olympia (14/10/2014), ple de gom a gom de molts treballadors damnificats i d’una nodrida representació de la societat política-cultural-cívica valenciana.

L’objectiu de la MESAV va ser la reactivació del sector que passava indefectiblement pel restabliment del servei públic de radiotelevisió al País Valencià. I per aconseguir-ho, la MESAV va ser un dels motors principals, però no l’únic. L’elaboració d’un pla estratègic del món audiovisual, així com la recerca universitària en comunicació i l’empenta de la ciutadania mobilitzada, va empènyer les Corts Valencianes a encetar el procés parlamentari d’una nova llei de l’audiovisual. Una comissió d’experts universitaris en comunicació, integrada per deu PDI (de la UV, Rafa Xambó, Miquel Francés i jo), vam treballar amb rapidesa un detallat projecte que va servir de base per elaborar la llei que permetria a la Generalitat la creació de la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació. Com a resultat d’aquesta cooperació tan àmplia i plural (professionals, polítics, acadèmics i ciutadans), el 10 de juny de 2018 ja van funcionar plenament els serveis regulars d’À Punt Mèdia, amb programació de 24 hores. Enhorabona: la societat valenciana tornava a tenir mitjans de comunicació públics.

Dos mesos després (agost de 2018) em jubilava. Però unes setmanes abans, el Consell de Govern de la Universitat de València, presidit per primera vegada en cinc-cents anys d’història per una rectora, la Dra. Maria Vicenta Mestre, em nomenava professor emèrit de la que ha estat des del 2000 la meva segona alma mater.