Kitabı oku: «Compartir la vida educa»
Agnès Brossa Marí és psicòloga especialitzada en infància i adolescència i en família. Amb més de trenta anys d’experiència, compagina l’atenció a infants i adolescents amb la psicologia jurídica en l’àmbit familiar. És autora d’Em dic Joan i crec que soc dolent (2017).
Amalia Gordóvil Merino és Doctora en Psicologia Clínica per la Universitat de Barcelona. Actualment exerceix com a psicòloga familiar especialitzada en infància i adolescència i és professora col·laboradora de la Universitat Oberta de Catalunya.
Aquests darrers mesos –que hem hagut de passar tantes hores en família– ens han fet descobrir i valorar alguns dels millors trets del comportament dels infants i adolescents que tenim a casa. Han sigut ajuda i consol; han donat exemple de resiliència i de superació; han après a ser més creatius, més pacients, més empàtics.
Les psicòlogues Agnès Brossa i Amalia Gordóvil analitzen aquestes conductes i expliquen com podem incorporar-les en el nostre dia a dia. Perquè compartir més temps amb els fills i les filles ens ha fet créixer com a persones i com a societat; perquè compartir temps és compartir aprenentatges i emocions; i perquè compartir la vida és educar.
Compartir
la vida
educa
Compartir
la vida
educa
Agnès Brossa
Amalia Gordóvil
© 2020, Agnès Brossa i Amalia Gordóvil
© d’aquesta edició:
Eumo Editorial. C. Doctor Junyent, 1. 08500 Vic
www.eumoeditorial.com - eumoeditorial@eumoeditorial.com
—Eumo és l’editorial de la UVic-UCC—
Primera edició: gener de 2021
Disseny de la coberta: Control Z - Comunicació
Imatge de la coberta: Freepik
Correcció: Mercè Rial i Gemma Medina
Maquetació: Grafime
Producció de l’ePub: booqlab
ISBN: 978-84-9766-732-6
Queda rigorosament prohibida sense autorització escrita de l’editor qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra, que serà sotmesa a les sancions establertes per la llei. Podeu adreçar-vos a Cedro (Centro Español de Derechos Reprográficos, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra (www.conlicencia.com; 93 272 04 47). Tots els drets reservats.
ÍNDEX
Píndoles positives per a després d’un confinament
El confinament ens ha fet créixer com a família
1. Tinc els papes per a mi
De la vinculació entre pares i fills per ajudar-los a ser forts i segurs
2. La meva filla de 4 anys s’ha fet gran de cop
De la sobreprotecció com a forma de debilitació
3. Les nostres filles es van posar el davantal
De les baralles entre germans com a font d’aprenentatge en la resolució de conflictes
4. M’han comprat un regle!
De la tolerància a la frustració, o d’aprendre a regular les emocions
5. S’ha confinat sobre la rentadora
De la necessitat de confiar en un mateix
6. Trobo a faltar el parxís de les 8
De si coneixem prou els nostres fills
7. M’he fet amic del meu veí
De la necessitat de socialització dels nens i nenes
8. Teníem el Zoom engegat tot el dia
De la socialització a través de les xarxes socials
9. Em vaig arribar a cansar de la Play
De l’ús de les xarxes socials versus la creativitat
10. Les dues: hora de dinar
Dels àpats en família com a espai de comunicació
11. Maria, m’ajudes?
Del permís psicològic per estimar, en famílies amb pares separats
12. Vaig al meu ritme
Dels diferents estils d’aprenentatge i les diferents necessitats
13. He flipat amb el confinament
Dels reptes del sistema educatiu al segle XXI
14. L’edat del polític
Del desenvolupament de l’esperit crític
15. Respires?
Dels canvis familiars davant l’adolescència dels fills
16. Em vaig adonar que no necessitava la marihuana
Del consum de substàncies en els joves
17. Vaig pensar que era millor no liar-la
De la convivència amb un adolescent
18. El confinament desperta nous sentiments
De la violència filioparental
19. Ara som avis darrere una pantalla
Del valor del paper dels avis en l’educació dels fills
20. Vam quedar per veure sortir el sol
Del valor de les petites coses
21. Ai, mama…, que bé que es vivia amb el confinament
De la recerca constant de la felicitat
La importància de la mirada que decidim adoptar
Bibliografia
«Al principi, quan va començar el confinament,
havia de fer miracles, però ens ha servit molt per ajudar-nos
a millorar la comunicació amb els nostres fills.»
«Han descobert la casa; que és un joc, descobrir la casa!,
aprendre que la cuina existeix, que hi ha tasques a fer,
que tens obligacions també a casa, i que les coses teves són teves
i te n’has de responsabilitzar tu.»
PÍNDOLES POSITIVES PER A
DESPRÉS D’UN CONFINAMENT
EL CONFINAMENT ENS
HA FET CRÉIXER COM A FAMÍLIA
Gel hidroalcohòlic, mascaretes, distància de seguretat, nombre de contagis, aplanar la corba: amb aquesta enumeració a tots ens ve al cap una paraula: coronavirus. Pares que coneixen més els seus fills, adolescents que controlen la ràbia, madrastres que fan un pastís amb el fill de la seva parella per regalar-lo a la mare del nen, famílies que juguen al parxís abans de sopar: ara ja no ens ve cap paraula al cap i, en canvi, tot són situacions reals que han viscut famílies amb nens i adolescents en temps de confinament.
Tothom ha viscut de més a prop o de més lluny les conseqüències negatives de la COVID-19, sigui per la pèrdua de persones estimades o perquè ara les podem veure menys o no les podem abraçar tant com voldríem, o per la incertesa en l’àmbit laboral o les pèrdues econòmiques que tot això comporta (els mitjans de comunicació ens ho expliquen cada dia, com si no ho tinguéssim prou clar). Però malgrat trobar-nos davant d’aquest panorama, en què la tristesa i la por han estat molt presents, nosaltres dues hem rebut i seguim rebent nens i nenes que ens han afirmat ben convençuts que els ha agradat molt el confinament. I també pares i mares que ens deien: «El confinament ens ha anat molt bé com a família». I comentant-ho entre nosaltres, compartint anècdotes meravelloses que les famílies ens explicaven a la consulta, va sorgir la idea de posar-les per escrit i deixar constància d’una altra cara del confinament, també viscuda i no menys real: les petites coses boniques que han passat i els aprenentatges que en podem obtenir (si volem fer-ho).
Així doncs, les famílies que ens visiten i nosaltres mateixes hem après dels nens i adolescents que, si tenen prou temps per relaxar-se, i fins i tot per avorrir-se, poden ser creatius; que parar-nos a jugar amb ells ens permet veure aspectes de la seva personalitat que desconeixíem, o que el sol surt cada matí i és bonic parar un instant per mirar-lo. Tot això ens ho han mostrat ells i elles i és a la nostra mà, en la dels adults que compartim la seva vida, veure-ho i fomentar-ho.
I fent la llista d’aquestes anècdotes que ens relataven les famílies va sorgir, gairebé tota sola, una llista paral·lela: la de qüestions importants que hem de tenir en compte en la criança dels nostres fills i filles i en la convivència amb ells. I així és com ens hem trobat escrivint sobre temes clau que tots els pares i les mares haurien de tenir presents per fer que els fills creixin forts i segurs, responsables i amb capacitat per adaptar-se a diferents situacions.
Agnès BROSSA
Amalia GORDÓVIL
1
TINC ELS PAPES PER A MI
Ara som sempre a casa i juguem a fer casetes amb un llençol i un mànec d’escombra sota la llitera.
GLÒRIA, 5 anys
De la vinculació entre pares
i fills per ajudar-los a ser forts i segurs
Els infants, en l’etapa dels 0 als 6 anys tenen una necessitat encara molt gran de la presència dels pares en el seu desenvolupament. De fet, l’escola és una oportunitat per anar-se socialitzant, no dependre tant dels cuidadors primaris, que són els qui els han criat al llarg dels primers mesos i anys de la seva vida, i anar aprenent a poc a poc que hi ha altres persones que els poden protegir, anar agafant confiança en els altres i anar entenent que, encara que el pare o la mare o el seu principal cuidador no hi siguin, no vol dir que hagin desaparegut. Van interioritzant que els pares tornaran i que els altres adults que els atenen també els protegeixen i els cuiden molt bé. En aquestes edats, els agraden molt jocs del tipus: «Cu-cu… on soc?», perquè els ensenyen que les coses encara que s’amaguin tornen a aparèixer. Aquests jocs els donen seguretat, i per a ells són un aprenentatge molt valuós. A la Glòria, per exemple, li encanta amagar-se sota la manta peluda del sofà del menjador, i cridar els seus pares tot fent veure que no hi és. O agafar els llençols del llit i el mànec d’una escombra i muntar-se un petit refugi sota la llitera de la seva habitació per amagar-s’hi, fins que, cridant els seus pares, aquests la troben i fan una gran festa. A vegades, el pare o la mare també s’hi amaguen. És la seva manera d’aprendre que les coses, encara que no les vegem, segueixen existint. Per això als nens d’aquestes edats el que més els agrada, que també és el que més necessiten per créixer, és estar amb els seus pares i mares.
La nostra societat, no obstant això, dona poques oportunitats per passar dies junts, que moltes vegades es limiten als temps de vacances, als caps de setmana i poc més (la feina obliga). I quan disposem d’aquest temps de lleure i de convivència, sembla que la societat també ens obliga a emprar-lo per fer un munt d’activitats molt diverses que redueixen el nostre temps de convivència, i tot per la seva suposada qualitat, encara que no sempre siguin allò que els nens «petits» necessiten: que si activitats extraescolars, no fos cas que no aprenguessin anglès; que si practicar un esport, perquè com més petits comencin a jugar a hoquei millor; que si anar a comprar l’últim caprici que demana, i que tres amics de la classe ja tenen; que si planejar un viatge per a les vacances que tindrem; que si visitar un museu cada setmana, perquè si no sembla que no els estimulis prou i potser no tindran res per explicar el dilluns al matí al «bon dia» de l’escola; o que si per les vacances hem d’anar almenys a tres llocs diferents, no fos cas que ens perdéssim res. A vegades, fins i tot es busquen estades temàtiques en hotels o cases especialitzades amb mil i una activitats, que estan molt bé, però que potser, si se n’abusa, no deixen prou espai de tranquil·litat i de comunicació per a la família que potser, i tornem a dir potser, és el que seria més valuós.
Aquesta sobreactivitat frenètica que entre tots hem anat gestant i normalitzant pot deixar els més petits sense temps de qualitat real per fer allò que realment necessiten: estar-se a casa i estar amb els pares. Res més.
Amb l’obligació d’estar-se a casa, la Glòria està molt contenta. «Tinc els papes per a mi.» Ella és d’aquelles que, des de ben petitona, a les 8 del matí ja fa ús del servei de matiners i també es queda al menjador. A la tarda, a les 5 la recullen la cangur o els avis i la porten a les extraescolars: dilluns i dimecres, anglès, dimarts i dijous, dansa. Els divendres van al parc fins que el pare o la mare arriben. Quan tornen a casa normalment ja és més tard de les set del vespre, depenent de si han hagut de fer encàrrecs. Sol banyar-se cap a les vuit, no sopa fins a quarts de nou, i sovint se’n va a dormir a quarts de deu, o més tard. L’endemà, a les set de peus a terra, que comença un nou dia. Els caps de setmana, activitats de nou: compres, sortides, reunions familiars o socials…
Així doncs, no sol arribar a les deu hores de son, quan per la seva edat ella hauria de dormir-ne onze o dotze. Els infants en l’etapa preescolar gasten molta energia durant el dia, aprenen moltes coses, la seva ment està en constant modificació, i necessiten dormir perquè el cervell pugui dur a terme funcions reparadores, pugui posar en funcionament el sistema immunitari (tan important per a la seva salut i per fer front a virus i bacteris), segregui hormones del creixement i s’estableixin connexions neuronals al neocòrtex, que formarà el cervell intel·lectual i l’ajudarà en funcions com la memòria, l’atenció, el llenguatge, el raonament, etc. Si no dormen les hores suficients, l’endemà estaran molt més irritables, tindran mal humor, o poden presentar trastorns de conducta o de concentració, problemes a l’escola… I a llarg termini això també pot afectar el seu creixement físic, amb una baixa estatura, i fins i tot poden desenvolupar menys coeficient intel·lectual i menys salut física. Totes aquestes conseqüències de la manca d’hores de son estan demostrades científicament. Durant el son es posen en marxa moltes funcions reparadores del nostre cervell. Per tant, els infants que dormen bé seran més feliços que els que dormen malament, igual que passa amb els adults.
Reflexionem-hi: cal fer o cal ser-hi?
O totes dues coses. Però ens caldria reflexionar si fer mil activitats no emmascara les dificultats que apareixen en els vincles afectius que mantenim amb els nostres fills. Potser hauríem de vetllar per deixar prou espais de tranquil·litat dins el nucli familiar per poder, simplement, ser-hi, sentir-s’hi acompanyat, cuidat i estimat. I cal que aquesta sobreactivitat no acabi comprometent el tan necessari son nocturn, amb hores de son de qualitat, que per als nens preescolars hauria de començar abans de les nou del vespre (hora en què biològicament el cervell segrega la melatonina, l’hormona que ajuda a agafar el son).
Però tornem a la vinculació afectiva. Diferents estudis sobre els vincles afectius determinen que els models de vincle que estableixen els nadons amb les seves figures d’aferrament, en general les mares i els pares, determinaran sobre manera el tipus de relacions que podran establir amb la resta de persones amb qui tindran vincles i relacions en el futur. Es considera que tenir un lligam segur amb els cuidadors primaris és la base sobre la qual es construiran les futures relacions amb els altres i sobre la qual es formaran l’autopercepció, l’autoestima, la seguretat en un mateix i, fins i tot, la percepció que tindrem del món que ens envolta. Però també s’ha estudiat, i és important, que les mares i els pares solen ser els cuidadors exclusius només en un percentatge molt petit de les societats humanes, i que sovint hi ha diverses persones involucrades en la cura dels nens, que fa que aquests creixin en la confiança en els altres. En aquest sentit, una xarxa estable d’adults pot proporcionar una atenció adequada als infants, i aquesta atenció fins i tot pot tenir avantatges sobre un sistema en què únicament una mare o un pare hagin de satisfer totes les necessitats del nen.
Fetes aquestes reflexions, i tenint en compte la necessitat dels nens i nenes de la cura i les atencions dels seus pares, i de la importància que també vagin ampliant la xarxa de cuidadors amb els quals se sentin segurs, com a famílies hem de vetllar per trobar l’equilibri entre dues posicions: per una banda, una sobreprotecció excessiva, una hiperpaternitat que només provocaria inseguretat en aquests fills, un tancament en el si de la família que generaria moltes pors i ansietats a causa d’una manca de confiança en l’entorn que ens envolta pel fet de no donar espai al nen per entendre que la societat és un espai segur per a ell; i a l’altre extrem, una hiperactivitat i ansietat excessiva per no quedar-nos enrere ni perdre’ns res, que no deixaria espai o oportunitats per a bons moments dins de casa, dins el nucli familiar, i per a la qualitat del temps compartit entre pares i fills.
2
LA MEVA FILLA DE 4 ANYS
S’HA FET GRAN DE COP
La Paula ara juga molt amb la seva germana de 2 anys, la cuida, i ja no es barallen ni en té gelosia, sinó que ha agafat un rol protector.
CRISTINA, mare de la Paula, 4 anys
De la sobreprotecció
com a forma de debilitació
La gana ens espavila. L’ansietat ens fa actuar. I els nens, ja de ben petits, tenen molt clar que quan són a la zona de confort, protegits, o sobreprotegits, es poden relaxar sobre manera perquè el pare, la mare o el cuidador principal els ho faran tot i no els faltarà de res. I si li demanen alguna responsabilitat, se sap amb la seguretat de poder-s’hi negar, de poder protestar, de fer-se el sord, o de fer veure que no és cosa seva. Potser al final hi haurà algun enuig o, fins i tot, alguna repercussió o càstig, però fàcilment l’hi retiraran i allà no haurà passat res. Podrà seguir fent la seva perquè ja hi haurà algú que farà que tot funcioni. Sovint, sap perfectament que, després de posar-li un càstig o de renyar-lo, li faran un sermonet en què els pares li mostraran la seva gran inseguretat i gairebé li demanaran perdó per haver-li exigit alguna cosa (perquè, en el fons, no saben gaire què poden i què no poden demanar-li; quina llàstima que no hagin nascut amb un llibre d’instruccions sota el braç).
Però vet aquí que arriba el confinament. I les coses canvien. Alguns pares teletreballen i d’altres treballen fora de casa. Alguns treballen a l’àmbit sanitari. Aquests viuen en primera persona un drama que a tots ens ha agafat per sorpresa. I aguantar les emocions quan no hi ha ningú amb qui compartir-les, ni trobades amb amics, ni esport, ni un cafè en una terrasseta, és difícil. Les emocions acaben sortint dins el nucli familiar. El plor s’escapa, després d’una jornada de dotze hores vetllant per salvar vides, quan una vida ha marxat després de quaranta dies cuidant-la. I els fills veuen plorar els pares. I pregunten. «Què et passa, mama?» «Mira, filla, avui s’ha mort un senyor que feia dies que estava malalt, i finalment no ha pogut aguantar.» «I estàs trista?» «Sí, filla, estic trista i cansada.» «No et preocupis, mama, jo t’ajudo. Jo recullo les joguines amb la Bruna, i t’ajudo a fer el sopar.» I la Paula va cap a la seva germana de dos anys i, amb tota la paciència del món, li fa de mare: «Vinga, Bruna, que hem de recollir les joguines, que la mare està cansada i ara és hora de banyar-nos i sopar».
La Paula ha crescut molt en els darrers dos mesos de confinament. Ja no protesta mai per fer les coses sola, intenta ajudar la seva mare tant com pot. Juga amb la seva germana en lloc de barallar-s’hi, i la protegeix. Ha après a jugar amb ella i a tenir-hi complicitats en jocs i bromes. La Paula ha crescut molt. Ha après molt.
I la mare se sorprèn de com, amb només quatre anys, és capaç de parlar de la mort amb total serenitat. Pregunta a la seva àvia quan es morirà, amb un afrontament tranquil i pausat, de forma natural, i és capaç d’entendre la mort com una part de la vida. Ha assimilat aquest concepte a través de l’exemple d’afrontament emocional que n’ha fet la seva mare. I això és positiu per a ella, perquè creixerà sense por i podent-ne parlar, no fent-ne un tema tabú.
Reflexionem-hi:
subestimem els nostres fills i filles?
Hiperpapes. Aquesta expressió sovinteja en la societat actual quan parlem d’educació. També passa amb la paraula sobreprotecció. I és que, amb les mencionades teories del vincle segur que hem esmentat en l’anterior capítol, tots ens fem un embolic. Perquè, si és tan important el vincle segur i que el nen o nena se senti protegit i confortat, sento que li haig de donar tot, no deixar que es frustri, com si el vincle segur es creés havent-lo de protegir de qualsevol mal, com si fóssim un Déu Totpoderós. Però no és així, no és això.
Sentir-se segur vol dir tenir la confiança que els cuidadors no ens faran cap mal, que no ens maltractaran i no ens quedarà descoberta cap necessitat física ni emocional. En aquest punt, l’emocional, vetllar per les necessitats dels infants no significa enganyar-los i fer-los creure que la vida és un conte de fades en el qual no passa mai res de negatiu, sinó ensenyar-los que, malgrat que les emocions negatives existeixen, i les situacions que poden no agradar-nos també, som forts per fer-hi front i superar-les. Aquesta és la clau perquè creixin sans i segurs. El pare i la mare i els cuidadors sabran acompanyar-los en els moments més difícils i els educaran en la gestió de les emocions. Així, els nens, que són certament forts, entendran el seu entorn i aprendran com fer-hi front tant quan les coses van bé com quan hi ha dificultats, angoixes o dols. Perquè si els amaguem les emocions negatives per, suposadament, protegir-los o no fer-los mal, els estarem enganyant, no els donarem un model de superació i, en el fons, caurem en una sobreprotecció i en una victimització secundària que els pot fer molt febles, ja que quan tard o d’hora s’hagin d’enfrontar amb les dificultats que els puguin sorgir, els poden semblar tan gruixudes i difícils de superar que poden caure en la desesperació, l’evitació, la negació… i, fins i tot, caure en una depressió.
Els nens i nenes són més forts del que ens pensem; entenen moltes coses, es poden fer càrrec de moltes circumstàncies i poden créixer moltíssim davant les adversitats, sempre que els ho permetem.
Ells poden aprendre de les vivències dels adults, si els acompanyem bé i no fem un drama de qualsevol cosa, sinó una lliçó per aprendre.
3
LES NOSTRES FILLES
ES VAN POSAR EL DAVANTAL
Totes tres van deixar de discutir, van tancar la porta de la cuina i van preparar-nos el sopar.
ÈLIA i MANEL, pares de la Martina,
l’Elisa i la Sara, 13, 9 i 5 anys
De les baralles entre germans com a font
d’aprenentatge en la resolució de conflictes
Ser pares és una feina intensa, constant i laboriosa, si es fa bé. I si això es multiplica per tres, encara ho és més. És habitual que els pares sentin que no arriben a tot arreu quan hi ha diferents criatures amb diferents necessitats, i més quan l’adolescència comença a aparèixer per casa. Això és el que els va passar a l’Èlia i a en Manel un dia de confinament, en què tots dos teletreballaven. Intentaven fer torns de feina perquè un dels dos pogués ocupar-se de les nenes però, com bé dèiem, la teoria és molt fàcil però la pràctica és una altra història. Aquell dia l’Èlia estava treballant tancada al despatxet que s’havien muntat i en Manel suava ajudant la Sara (de 5 anys) a fer unes manualitats que li havia proposat el mestre: la nena deia plorant que ja no volia treballar més, que el que ella volia era jugar amb el papa. Enmig d’aquesta crisi la Martina i l’Elisa van entrar corrents al menjador escridassant-se: «Torna’m la tauleta ara mateix!», deia una. «Doncs no em dona la gana perquè la tauleta no és teva, imbècil!» I en Manel va explotar, perquè tenia una reunió en línia al cap de deu minuts, i es va posar a cridar com feia temps que no ho havia fet: «Ja no puc més, no ajudeu en res, tinc una reunió important i no puc concentrar-me perquè em feu posar nerviós. I, a sobre, encara s’ha de fer el sopar i a vosaltres només us importa la tauleta i sortir-vos amb la vostra. Doncs avui no sopem, i a prendre pel sac!» Va fer un cop de porta i es va tancar dins el seu despatx. Les nenes es van quedar mudes i la petita es va posar a plorar espantada pels crits del pare. La Martina, que de gran vol ser mestra de nens petits i sempre aconsegueix que la seva germana s’acabi el menjar, la va agafar a coll i li va dir que estigués tranquil·la, que no passava res, que el papa havia cridat perquè estava molt nerviós però que les estimava molt. A poc a poc, i amb el cap ficat entre els cabells llargs de la Martina, la Sara es va anar calmant. I quan ja no se sentien els plors de la petita, l’Elisa, que se les mirava asseguda al sofà, es va aixecar i va dir a la seva germana gran: «I si fem el sopar nosaltres? La Sara, que encara era als braços de la seva germana gran, va aixecar el cap i va dir: «Sí, com fan en aquell concurs de la tele!»Dit i fet, la Martina va autoproclamar-se capitana d’equip i a les altres dues els va semblar bé. Van mirar què hi havia a la nevera i als armaris de la cuina i, ràpidament, van decidir el menú: amanida, lasanya i gelat de postres. El que no va ser tan fàcil va ser organitzar-se a la cuina, perquè la gran manava a crits i això posava molt nerviosa l’Elisa. I quan van decidir perfeccionar les postres i acompanyar el gelat amb maduixes, el sucre que hi volien posar per sobre va sortir volant i va nevar a tota la cuina. Les dues germanes grans van començar a insultar-se: la Martina deia a l’Elisa que era ximple perquè no sabia ni obrir un paquet de sucre, i l’Elisa li va respondre que la idiota era ella perquè li havia donat un cop amb el braç quan havia agafat el sucre, i que sempre feia les coses ràpid i sense pensar.
El resultat: una lasanya de carn com a plat principal, un entrant que van anomenar «El Bosc Marí», i que consistia en una amanida de gambes, i de postres «Les Quatre Torres», un gelat de vainilla amb maduixes i xocolata desfeta per sobre.
Reflexionem-hi:
per què no ens agrada que els germans es barallin?
En determinats períodes de la vida els germans poden distanciar-se, no només perquè tenen temperaments diferents, sinó perquè estan en fases maduratives diferents de la vida (per exemple quan un entra a l’adolescència i l’altre encara és un infant, tot i que només es portin un o dos anys). També és habitual que sorgeixin conflictes entre ells, per competició i per gelosies. Per això, poder-los encomanar tasques divertides com preparar el sopar, on els germans hagin de fer pinya per aconseguir un resultat comú, acostuma a enfortir els vincles, sempre que definim què pot fer cadascú. És cert que també pot ser una font de conflictes (que si la culpa és teva perquè has vessat la farina o que les maduixes no es tallen així), però hem de tenir en compte que l’existència de conflicte implica haver de gestionar-lo i si els nens i nenes ja tenen aquesta oportunitat des de petits, tindran més ocasions per entrenar-se en el maneig del conflicte quan siguin adults. Aquest entrenament és i serà, sens dubte, important com a preparació per a la vida, on els problemes, els desacords interpersonals i la negociació són necessaris per tirar endavant i capejar els imprevistos que vagin sorgint.
Que els fills es barallin implica que els pares han de gestionar conflictes a casa. I això no sempre és fàcil ni agradable perquè hi ha crits, discussions i sempre hi haurà algú que se sentirà frustrat i que trobarà que la situació és injusta. Però com a adults sabem que la vida comporta conflictes o situacions desagradables que hem d’afrontar, i com ho fem dependrà de quins són els nostres mecanismes apresos. Sabem que davant les dificultats podem optar per dues possibilitats: evitar el conflicte o fer-hi front. Si tendim a l’evitació, serem persones que viurem malament el conflicte, i el nostre objectiu serà evitar-lo, sigui adoptant una posició complaent vers els altres per no generar tensions (fer el que els altres desitgin sense tenir en compte les pròpies necessitats), o bé fugint quan la situació exploti. Ambdues opcions comporten que les nostres necessitats no siguin escoltades i això va en detriment de la nostra autoestima i dels nostres interessos personals. Si volem fills sans, necessitem treballar per ser pares sans i fer una bona gestió de les pròpies emocions i dels conflictes que, inevitablement, ens porta la vida.
El conflicte entre germans és, per als nens i nenes que en tenen, la primera oportunitat d’assaig social en el maneig de dificultats interpersonals. Quan un germà es baralla amb l’altre, comença a experimentar i a posar en pràctica el fet de defensar-se, de dir la seva, de lluitar pel que vol, de fer-se valer, de posar límits, de dir el que no li agrada, de frustrar-se quan l’altre el confronta i d’expressar les seves frustracions, sigui plorant o cridant.
Molts cops hem vist a la consulta com un germà tendeix a no queixar-se davant d’un altre germà més dominant que imposa la seva veu, com accedeix sempre a jugar al que l’altre vol i a callar quan el germà li parla malament. Fins que se’n cansa i també comença a queixar-se, a cridar-li i a dir-li que no li dona la gana fer el que li diu. Pot ser que els pares ho visquin malament perquè abans tenien uns fills que els semblava que s’avenien, i ara tenen dos fills que criden. Probablement hauran de fer feina sobre com parlar-se respectuosament. Però la realitat que hem de veure és que tenim una persona que abans era complaent, submisa i que no escoltava les seves necessitats, i que el fet de conviure amb un germà més dominant l’ha fet espavilar-se fins que ha pogut dir-hi la seva. Això, sens dubte, és feina feta que l’ajudarà més endavant en relacions d’amistat a l’escola i a l’institut, en relacions de parella i en l’àmbit laboral.
Tendim a viure el conflicte des de la incomoditat del moment (són les vuit i encara no hem sopat i no paren de barallar-se) o des de les nostres pors (vull que els meus fills es portin bé, que facin pinya i s’estimin i es passen el dia barallant-se). És totalment lícit pensar i sentir tot això, però no hem d’oblidar que el conflicte entre germans és una font d’aprenentatge on la família representa la primera microsocietat on el fill ha de conviure i on comença a experimentar amb les relacions que més endavant conformaran la seva vida (primer els amics i més endavant els companys d’oci o de feina). Per tant, és un primer escenari d’entrenament en la frustració i l’afrontament de dificultats on els podem acompanyar perquè a poc a poc els vagin gestionant millor.
En definitiva, hem de ser conscients que si el conflicte no hi fos perdrien una oportunitat d’entrenament que sens dubte els ajudarà moltíssim més endavant.
4
M’HAN COMPRAT UN REGLE!
En Miquel va entendre perfectament que al supermercat només s’hi podia anar un cop a la setmana.
OLGA, mare d’en Miquel, 5 anys
De la tolerància a la frustració,
o d’aprendre a regular les emocions
L’Olga és mare d’un nen de 5 anys. Ella valora que és un nen «fàcil», però ni més ni menys que altres nens i nenes de la seva edat. També se l’ha de rectificar, guiar i educar, com a tots, i així ho han fet amb el seu pare, tot i que ell entre setmana és fora de casa per motius laborals. L’Olga explica que ella, amb una reducció de jornada, s’ha pogut dedicar a la criança del seu fill mentre no ha anat a l’escola bressol i, per la seva professió, moltes vegades també ha pogut prendre la decisió d’emportar-se’l a treballar. Això ja de ben petit, amb el cotxet i essent un lactant. Explica que mai no ha tingut problemes per aquest fet, i ningú no hi ha posat traves. Quan ho ha hagut de fer o ho ha volgut fer per no perdre’s oportunitats de creixement professional, ha rebut elogis i ajuts per part dels que l’hi han vist fer, sense cap impediment. De petit, en Miquel solia quedar-se adormit al cotxet. Quan ha sigut més gran, ella, que no és amant de recórrer a les tauletes i les noves tecnologies com a forma de distracció per al seu fill, les ha utilitzat en moments puntuals. Li posava un joc adient per a la seva edat, i en Miquel s’entretenia sense problemes l’estona que ella havia de fer aquell treball o gestió. S’ha de dir que era una estona curta. També s’enduia una llibreta i colors, i una bossa amb els dinosaures i altres animals de goma preferits d’en Miquel: el tigre, el lleó, l’elefant i el goril·la. L’Olga, a més, ha teletreballat moltes vegades des de casa amb el fill al costat, amb una gran catifa amb joguines escampades a sobre, perquè el seu fill hi anés jugant. Això, però, era quan en Miquel era un nadó i encara no havia començat a anar a l’escola bressol.
L’Olga ara, amb la nova situació, s’ha trobat tornant a estar les vint-i-quatre hores junts amb el seu fill, però ara és més gran. Per a ella, haver de tornar a complir amb totes les obligacions però amb el fill a casa ha suposat un estrès important i molt cansament físic, ja que, com la majoria de pares i mares, ha hagut de fer tots els papers de l’auca: de cuinera, de netejadora, de mestra, de mare, d’amiga, de professional, de veïna, de filla…
I tot això amb el patiment afegit per si en Miquel, ara que ja té 5 anys, podia perdre’s en els aprenentatges pel fet de no poder anar a l’escola durant un període tan llarg, i per haver-se d’estar tancat a casa tant de temps. Patia també per les repercussions en l’àmbit emocional, físic, social…; en definitiva, per si no aprendria el que havia d’aprendre, per si es quedaria enrere. Fins i tot, quan els mitjans de comunicació van alertar d’un augment d’ansietat en nens i joves en va voler fer un article, ella que és periodista. La sorpresa va ser que els experts li responien que els nens, si els pares tenien un bon maneig de la situació i bons recursos personals, no n’havien de patir cap repercussió a llarg termini. L’Olga es va sorprendre que els especialistes li parlessin de la gran capacitat adaptativa de les persones, i que aquesta era una de les grans capacitats del cervell humà, i més encara dels nens i nenes, que tenen una gran plasticitat neuronal.
I amb el seu propi fill, no tan sols no va poder percebre canvis en negatiu, sinó que en valora de molt positius que la sorprenen. Ha après altres coses, diu. Ella descriu que en Miquel ha madurat molt en l’aspecte personal, en gestió emocional, en empatia, i també ha vist com el seu fill ha après a valorar les coses d’una altra manera, en té molta més cura i és més responsable. I ho explica amb detalls que ha pogut anar copsant en el seu fill. Si bé sempre s’entretenia jugant, també és cert que sempre demanava coses, cosetes, joguinetes. Eren a l’abast, i ell les demanava. I la contenció era difícil, en un món consumista on tot és barat a la botiga de productes de l’est, i tots hem incorporat la cultura del consum d’un sol ús. Sabem que aquest funcionament no solament no és l’adequat, sinó que ja a curt termini ens portarà molts problemes mediambientals. Però vivim l’ara i l’aquí en una societat consumista. I sense voler ho transmetem als nostres fills. Qui diu que no a comprar la joguina de torn si «només» val 1 euro i «toooots» els nens de la classe la tenen?
En Miquel, ara que el temps de distreure’s i de jugar sol ha augmentat, i algunes estones s’ha avorrit i se n’ha queixat, ha començat a dibuixar i ha vist que li agradava molt. I ha millorat moltíssim els seus dibuixos, a còpia de fer-ne: ha començat a dibuixar les cases amb formes més geomètriques, i també els cotxes i fins i tot els troncs dels arbres. Tot ho vol fer amb ratlles molt rectes i perfectes. És per això que demana a la seva mare que necessita un regle. Un regle per dibuixar. «Miquel, però avui és dilluns i ja saps que els dilluns no anem al supermercat, que hi anem els divendres. T’hauràs d’esperar fins divendres, d’acord?» I en Miquel ho entén, ho accepta i no protesta. Ja fa molts dies que en Miquel no protesta per res, perquè ha vist la seva mare que plorava, després d’una roda de premsa dura sobre la situació, i sap molt bé què està passant. Els seus pares han optat per no amagar-li les coses, per explicar-les-hi tal com són, i en Miquel ha entès perfectament què li transmetien, i ha captat també el to de calma dels seus pares, malgrat tot. El Miquel ha empatitzat moltíssim amb els sentiments i les preocupacions dels seus pares, i això l’ha fet madurar molt. L’Olga diu que juga, es distreu, i quan els veu tristos, els consola. Sap veure perfectament quan els seus pares estan més apagats, i els fa costat. L’Olga valora un canvi molt important en aquest sentit en el seu fill. I quan per fi arriba el divendres, i li poden comprar el regle desitjat i esperat, en Miquel es posa tan content com si li haguessin comprat el millor dels regals, i el posa ben posat sobre la taula, al costat del pot dels colors, com un tresor, tot ben ordenat i endreçat. Mai no havia valorat tant les coses com ara. I mai no havia entès tant les coses com ara.
Reflexionem-hi:
tenen massa coses els nens d’avui?
Majoritàriament, vivim en una societat on tot és immediat, amb famílies que intenten evitar el patiment dels fills satisfent ràpidament el que necessiten, de manera que no els manqui res. Sense haver-hi de reflexionar gaire, potser tots estarem d’acord que sí, que als nostres fills, de joguines, els en sobren. Però si ho tenim tan clar, i sabem que hem d’anar cap a una societat menys consumista, on les joguines de plàstic també haurien de ser substituïdes per unes joguines més sostenibles encara que siguin més cares, fabricades més a prop i amb més rigor ètic, i que els nens haurien d’aprendre que no poden tenir tantes coses i que han de cuidar les que tenen perquè els han de durar molt temps, ¿com és que continuem comprant desenes de coses i cosetes que després queden arraconades i abandonades o són llençades en menys d’una setmana, i a les quals els nostres nens i nenes no els donen cap valor; coses amb les quals molt sovint ni tan sols hi juguen més de dues vegades? Perquè el que ens costa és dir: «no».
I per què ens costa tant dir que no als nostres fills? Per què ens costa tant ensenyar-los que tot no es pot tenir, i que el que es té s’ha de valorar i cuidar? Potser perquè és més fàcil gastar-se un euro que aguantar trenta minuts de plors i d’insistència mentre es camina cap a fer la compra de la fruita i la verdura per sopar, i la gent que passeja pel carrer ens mira amb cara de preguntar-se què deu estar passant. Això passa sobretot amb aquells nens als qui els costa més acceptar aquest no, i s’hi rebel·len. Però és precisament a aquests nens als qui més els convé entendre i acceptar la frustració que els genera el fet de no veure satisfeta la seva demanda, aprendre a gestionar l’enuig que això els suposa i la ràbia per la no satisfacció immediata del seu desig. El primer dia, la marraneria pot durar una bona estona; però si no ens hi posem nerviosos, entenem que és la seva manera de canalitzar la frustració i ho veiem com una cosa normal dins el seu desenvolupament emocional, fent-li veure a poc a poc i amb calma que no es pot comprar tot, la marraneria anirà cedint, de la tempesta passarem a la calma, i el proper dia segur que la tempesta durarà menys.
Hem de tenir clar que, a la vida, de frustracions, de disgustos, de coses que no ens aniran bé o no sortiran com desitjàvem, n’hi haurà moltes més de les que ens pensaríem. Aprendre això, i aprendre a gestionar-ho, serà indispensable per als nois i noies. Seran forts i sans psicològicament i emocionalment si quan el batxillerat els costa, la selectivitat els fa por, la noia o el noi que els agrada no els fa ni cas, el primer amor els deixa o els pares se separen, ells han après durant la seva infància que moltes vegades les coses no surten com volem, i que no passa res. Després vindrà una altra cosa que potser ni ens imaginàvem que encara ens agradarà més. I seran forts davant la malaltia, les dificultats econòmiques, els patiments emocionals, laborals, o quan hagin d’esforçar-se molt per aconseguir un objectiu. Els prepararem per al valor de l’esforç, de la perseverança, de no defallir i continuar endavant, perquè al final arriba la recompensa.
Aprendran que la recompensa no sempre és immediata, però que com més ha costat assolir-la, més es valora i més es gaudeix.
5
S’HA CONFINAT SOBRE LA RENTADORA
Han descobert la casa i hem après a respectar els espais de cadascú.
SERGI, pare de la Mariona i la Carla,
12 i 7 anys
De la necessitat
de confiar en un mateix
Les filles d’en Sergi van descobrir la casa: que la cuina existeix, que hi ha unes tasques a fer, que hi ha obligacions, i que les teves coses són teves i te n’has de responsabilitzar tu. Durant el confinament, ningú no entrava a les seves habitacions a fer els llits, ni a treure la pols, perquè ho podien fer elles mateixes. Van entendre que cadascuna es responsabilitzava de la seva habitació perquè cadascú té el seu espai i les seves coses.
En Sergi explica que va ser molt curiós com, dins la recerca d’espais propis, cadascú s’havia fet seu algun lloc on estar-se i poder fer-s’hi fort i que, sense parlar-ne, tothom ho havia respectat. Un lloc dins la mateixa casa on fins i tot s’hi podia convidar els altres membres de la família, com qui va a casa d’un veí. Tenien els espais comuns, però també els espais privats, fins i tot insospitats, i que mai no haurien imaginat. La filla gran, la Mariona, es va fer seva la cuina, que té sentit perquè és prou gran i hi tenen una taula on dinen; però explica divertit que la seva filla petita, la Carla, que té 7 anys, es va fer seu el safareig i, concretament, es passava moltes estones a sobre de la rentadora. Ens diu que la Carla, que el que més li agrada és anar d’excursió i sempre s’imagina mil aventures, després de passar uns dies tancats a casa s’havia cansat d’estar-se a la seva habitació i veure sempre les mateixes coses. Així que va posar la manta flonja, que diu ella, sobre la rentadora, amb els coixins que tenia sobre el llit, i s’hi va emportar alguns ninos perquè li fessin companyia. Ella deia que s’imaginava que estava al cim d’una muntanya des d’on podia veure tot el territori sense que ningú no la veiés a ella. Aquell raconet va ser el seu espai privat, zona de confort i d’intimitat. Era el seu petit refugi, i que ningú no l’hi toqués! Agafava un llibre i se n’hi anava a llegir, o l’hi senties parlar i riure amb les seves amigues, que s’havien connectat amb la tauleta. Va descobrir que era un espai poc visitat, on s’hi estava tranquil, podia veure el carrer, espiar els veïns que sortien a comprar, mirar si passaven cotxes o ambulàncies, i escoltar sons i sorolls. Deia que s’hi sentien els ocells com cantaven. A vegades, s’hi emportava el berenar i fins i tot hi convidava a berenar la seva germana.
I la filla gran, a part de la cuina, va descobrir la nevera, els aliments i la gastronomia. Cuinar va ser una gran motivació per a ella; tant, que quan es va poder començar a sortir estava motivadíssima per anar a comprar els ingredients que li feien falta per fer algunes receptes de cuina que havia descobert. Ella buscava el seu espai de relaxació i desconnexió asseguda al banc de la taula de la cuina, amb el seu portàtil, el forn encès, mentre esperava a veure com pujaven les magdalenes, amb la il·lusió de poder mostrar després la seva producció a tota la família i poder-los convidar.
Ücretsiz ön izlemeyi tamamladınız.
