Kitabı oku: «Educar adolescents»

Introducció: els grans canvis

Fer la seva via

Com la neu sota el sol, hi ha un moment a la vida de la família en què els nens es fonen davant els nostres ulls. L’infant que teníem desapareix i al seu lloc hi ha un noiet o una noieta que vol fer la seva i a la seva manera, que cada vegada està menys interessat per nosaltres i més pels de fora de casa i que de tant en tant contesta malament.

Si encara no us ha arribat, aprofiteu-ho i gaudiu del que teniu. Però estigueu a punt: pot ser que tard o d’hora arribi el moment que mireu el vostre fill i us pregunteu què se n’ha fet del nen o la nena que va ser i que jugava sense aturador, o on ha anat aquell infant que s’apuntava amb entusiasme a qualsevol proposta engrescadora que se li fes. Si no el veieu per enlloc, i en lloc seu ara hi ha un jovenet ajagut al sofà que no sembla tenir ganes de gran cosa o una joveneta que només s’emociona davant la pantalla del mòbil, benvinguts a l’adolescència i ben trobats a les pàgines d’aquest llibre.

Pel que fa a l’entusiasme, l’alegria domèstica, les ganes de fer coses amb els pares i alguna altra qüestió no menys important, les criatures involucionen quan es tornen adolescents. I, amb aquesta involució, hi ha canvis substancials dins la família.

Quan això passa, els pares ja fa uns quants anys que fem de pares. I durant aquests anys, amb l’ajuda de l’experiència i potser fins i tot d’algun llibre per aprendre’n, hem anat trobant maneres de fer que les coses funcionin més o menys bé. Amb una mica de sort, hem aconseguit que tot rutlli amb certa harmonia, que el camí que fem plegats com a família sigui prou agradable, que els revolts del trajecte no ens maregin massa. És com si amb el temps haguéssim après a conduir amb solvència el cotxe familiar, sabent com funcionen els comandaments, quina és la velocitat adequada, quina música podem compartir durant el trajecte... I, llavors, quan ja hem fet molts quilòmetres plegats, quan tot va sobre rodes amb nosaltres còmodament al volant del vehicle, quan els nostres fills tenen dotze, tretze, catorze anys... l’harmonia es trastoca: els jovenets es cansen de fer de passatgers del monovolum familiar i volen conduir ells. Però no volen pas conduir el nostre bonic cotxe on hi cabem tots, no, sinó que el que volen conduir és ni més ni menys que el seu propi descapotable. Al qual esperen que nosaltres posarem benzina i pagarem les reparacions, l’assegurança i l’impost de circulació.

Cap a la independència

A mesura que els fills creixen volen fer més coses pel seu compte i menys, cada vegada menys, amb la resta de membres de la família. Sovint també volen prescindir de les nostres normes i actuar tal com a ells els sembla bé. I fins i tot qüestionen alguns valors essencials en la manera de fer de la nostra tribu. Els adolescents, en definitiva, volen agafar el volant i fer la seva via, sense que ningú decideixi per ells quina ha de ser la ruta. I quan els pares els recordem que hi ha un codi de circulació que cal respectar, els mostrem senyals de direcció prohibida o de direcció obligatòria i els posem algun STOP davant els nassos, els jovenets solen tocar el clàxon amb indignació i llencen improperis que els soferts adults entomem com podem, amb resignació, amb ràbia o amb humor, segons el dia i l’hora (i el caràcter i la preparació de cadascú).

Val a dir que si no fos així tindríem un problema. Si un adolescent s’estimés més quedar-se assegut tranquil·lament al seient de darrere, sense fer-se sentir encara que fos per portar la contrària, renegar o queixar-se del que toca fer, faríem bé d’inquietar-nos per si està massa marejat pels revolts de la vida o per si té por de circular-hi. Ara, no és pas menys veritat que mentre protesten, es resisteixen i no col·laboren, fer-hi bona cara no és fàcil. Per això els pares farem bé de buscar ajuda en aquest llibre.

Sempre va bé saber què volen dir les coses. Adolescent ve del verb llatí adolescere, i vol dir ‘començar a créixer’.³ Un adolescent, doncs, és algú en procés de fer-se gran. Aquesta transformació té implicacions de tota mena, que van de les biològiques a les polítiques. Les que més ens interessen en aquest llibre són les implicacions socials i psicològiques, perquè la relació entre pares i fills és una relació social que depèn de la psique de cadascú i del context on té lloc la relació.

Per això vull començar parlant de la llibertat, perquè la llibertat és el concepte filosòfic i social que més mou l’adolescent. M’explico: una de les diferències més essencials entre un infant i una persona adulta és que aquesta última —excepte en cas d’estar incapacitada— pren totes (o quasi totes) les decisions importants de la seva vida, mentre que l’infant, com que és persona dependent, és guiat per les decisions dels adults dels quals depèn. L’infant no decideix, per exemple, on viu, ni amb qui viu, ni què menja o quan menja, ni decideix tampoc com ha d’ocupar el seu temps, en termes generals. Tot això ho decideixen els seus pares en lloc seu. El procés de fer-se gran consisteix a deixar de ser la persona dependent que és l’infant per ser una persona independent. Per tant, créixer implica passar de ser algú que no decideix gran cosa sobre la seva vida... a ser algú que hi pren cada vegada més decisions, fins a prendre-les totes. Créixer és fer-se lliure. L’adolescent és el que es troba just en aquest procés de transició: en el temps que dura el pas a l’edat adulta anirà agafant les regnes de la seva vida. Vol decidir què fa i què deixa de fer en tants aspectes com sigui possible. I, a poc a poc i si tot va bé, ho aconseguirà.

Moviments tectònics, canvis de paisatge

I això, que és del tot natural en el sentit biològic del terme, produeix moviments tectònics a la família. Són uns moviments de fons, dels que provoquen terratrèmols i falles i encenen de vegades volcans. Igual que els moviments de plaques a l’escorça terrestre en canvien per sempre la configuració del paisatge, els moviments de plaques a la família estan destinats a canviar-ne per sempre la configuració de les relacions. Després de les falles, dels terratrèmols i de les erupcions que la família viu durant la transició que representa l’adolescència, el seu paisatge serà diferent i tot el que hi passarà tindrà poc a veure amb el que hi passava abans d’aquesta etapa.

La major part dels que llegiu aquest llibre i jo mateixa hem tingut la sort de no viure mai un terratrèmol dels de debò. Però no ens costa gens imaginar-nos que quan la terra belluga sota els nostres peus, quan tot el que hi ha al voltant nostre s’ensorra i no sabem on agafar-nos, ens desconcertem, ens aterrim, ens esverem, ens sentim tan insegurs que no sabem si resistirem. Fa patir, quan la terra que ens sustenta es mou sota nostre. I, de la mateixa manera, quan la família que tenim trontolla pels moviments intempestius d’uns fills que ens posen en qüestió, que combaten els nostres principis i valors o que potser l’erren sense remei, també patim.

El camí continua

Però malgrat els moviments de plaques, els terratrèmols i alguna erupció més o menys furiosa, el camí continua. La trajectòria al costat dels fills encara durarà uns anys, fins que trobin un sostre que aixoplugui una nevera que hagin d’omplir ells mateixos.

Al llibre Educar sense cridar vaig fer servir la metàfora del camí per explicar el paper dels pares. La nostra feina, deia llavors, és caminar al costat dels fills de tal manera que més endavant puguin triar les seves pròpies rutes, fer camí pel seu compte amb pas ferm i el cap dret, prescindint ja del nostre suport.

L’educació dels fills és una jornada molt llarga que comença a l’alba de les seves vides de nadó i s’allargassa fins a la seva independència. En aquesta jornada de camí hi ha un moment, després de dotze o tretze anys de caminar plegats, que vespreja, que el cel s’enfosqueix. En aquest moment de poca claror, pares i mares no sempre veiem clar cap on cal continuar caminant. La infantesa s’acaba i comença un temps incert. Els fills volen fer seva la nit que s’acosta, endinsar-s’hi sense donar-nos la mà, i a nosaltres ens espanta, perquè no en coneixem els perills i perquè es tracta d’una nit diferent d’aquella per la qual vam transitar nosaltres a la seva edat.

Mentre érem petits vam ensenyar els fills a cordar-se bé el calçat, a superar obstacles, a fer relació amb altres caminants. Ara és el moment d’ensenyar-los a orientar-se seguint les pistes del camí, a interpretar, per no perdre’s, la posició de les estrelles sense perdre de vista la que indica el nord i a saber-se animar quan decaiguin les forces.

Com a pares, farem bé de confiar que, amb les habilitats que fins ara han après i les que encara aprendran al costat nostre, podran caminar tranquils cap allà on es proposin —i amb la seguretat de saber que si xiulen hi serem.

La vida que faran els fills quan seran més grans potser diferirà radicalment de la que hauríem triat per a nosaltres, però si és una vida escollida i els omple, els pares podrem considerar que hem fet bé la nostra feina (i que ens hi han ajudat l’atzar i les circumstàncies). Podrem estar contents si els nostres fills són feliços amb la vida que facin, i per poder-ho ser caldrà que hagin après a prendre decisions i a portar-les a terme. També caldrà que sàpiguen valorar més el que tenen que no pas el que els falta, de manera que trobin la felicitat en les seves circumstàncies. Aquesta, doncs, és la nostra funció: acompanyar-los de tal manera que aprenguin a decidir bé, a esforçar-se per fer realitat els seus projectes i a valorar les coses bones que els envolten.

Com que aquestes són les habilitats que hem de fer créixer en els nostres fills, una part de les idees d’aquest llibre són adob per fer-les florir. L’altra part de les idees són aigua de reg per mantenir fresca i saludable la relació amb els nois i noies.

Per als que tingueu ganes d’obrir, com si es tractés d’un zoom, una mirada sociològica sobre la problemàtica de la família actual amb adolescents, us ofereixo tot seguit una panoràmica per entendre per què educar adolescents avui és més difícil que mai. La intenció és que us ajudi a comprendre d’on neixen les dificultats dels pares, ja que quan sabem quines són les causes dels problemes sempre podem relativitzar-los, almenys en part. Per als que vulgueu anar directament al gra, al capítol següent comencem a parlar d’allò concret que passa a les famílies i de com fer-hi front d’una manera educativa i serena.

Una mirada sociològica: per què educar avui és més difícil que mai?

«Els joves d’avui són uns tirans. Contradiuen els seus pares, en devoren el menjar i falten al respecte als seus mestres.» Molts pares contemporanis ho subscriurien, però la frase s’atribueix a Sòcrates, que la va dir ja fa vint-i-cinc segles. Així doncs, les tensions i les contradiccions generacionals les han viscudes generacions molt anteriors en la història. No obstant això, estic convençuda que educar adolescents avui és més difícil que mai. Quines raons expliquen aquesta dificultat?

En primer lloc, la velocitat del canvi. Els canvis entre generacions no havien estat mai tan ràpids. La rapidesa del canvi tecnològic i, de retruc, del canvi social, s’està accelerant exponencialment des de fa unes quantes dècades, i cada nova generació, fins ara, es troba a més distància respecte a l’anterior si ho comparem amb la distància entre les dues generacions que la van precedir. És a dir: entre els nostres fills i nosaltres hi ha hagut més canvis tecnològics i socials que no pas els que hi va haver entre els nostres pares i els nostres avis.

Els canvis són sovint desitjables i porten a situacions millors. I, així i tot, poden suposar sacsejades que fan necessari un període d’adaptació fins que les noves dinàmiques no s’hagin après a viure amb normalitat i fins que no s’hagin corregit els desajustos. Per exemple, l’ús dels mòbils per part dels adolescents implica, en la societat contemporània, un gran maldecap per a famílies i centres educatius. Ens trobem en un moment de canvi en què l’adaptació encara no s’ha produït i els desajustos són a l’ordre del dia i compliquen la vida quotidiana. Es tracta d’un canvi tecnològic i, de retruc, social, que encara cal integrar i que, mentre no troba bones vies de gestió, genera conflictes.

Vegem a vista d’ocell alguns dels canvis que suposen sacsejades fortes que dificulten, avui, l’educació dels adolescents.

Aquests canvis són de tres tipus:

1. Canvis en els vincles familiars

2. Canvis tecnològics que afecten les relacions i l’oci

3. Canvis en els valors

Val a dir que molts d’ells són canvis que cal celebrar i consolidar. El fet que comportin dificultats en la relació pares-fills no implica, en absolut, que no siguin canvis desitjables, sinó únicament que requereixen atenció i que cal tenir-los en compte si volem entendre l’actual panorama familiar en contrast amb el de fa poques dècades.

1. Canvis en els vincles familiars

Hi ha quatre tipus de canvis en els vincles que defineixen la nova manera de relacionar-se de les famílies a la nostra latitud.

a) Canvis en la consideració dels menors

b) Transformació dels rols dins la família

c) Flexibilitat dels vincles

d) Canvis en el paper de l’autoritat

Vegem-los breument un per un:

a) Canvis en la consideració dels menors

Els menors d’edat tenien una consideració ben diferent a l’època dels nostres avis. En tant que persones dependents i menors, se n’esperava una obediència quasi incondicional i es considerava que no serien subjectes de ple dret dins la família fins que passessin a la majoria d’edat legal (vint-i-un anys, més endavant divuit) o bé fins que es guanyessin la vida pel seu compte. «La canalla, a callar fins que les gallines pixin», deia la seva mare a la meva àvia (es veu que les gallines no tenen aquest costum...). Sense veu ni drets, nens i nenes tenien una consideració als antípodes de la que gaudeixen avui. En el nostre temps els menors són tinguts per subjectes de ple dret, i a vegades fins i tot les seves preferències o desitjos regeixen les decisions que afecten la resta de la família. El canvi en la consideració dels infants i dels joves, que va començar a la dècada de 1970, és un dels més notables respecte a les generacions anteriors.

b) Transformació dels rols dins la família

Cada vegada més, les responsabilitats es distribueixen amb independència dels gèneres i de les posicions generacionals, i de vegades no s’atribueixen clarament a cap membre en concret. Aquesta dilució, que pot ser funcional si els membres de la família se senten corresponsables, de vegades genera confusió i conflictes. Dit d’una altra manera: quan el pare treballava fora de casa i la mare tenia cura d’avis i infants, i mentre els fills ajudaven l’un i l’altra sense discussió possible, cadascú tenia un rol definit que implicava menys conflictes de repartiment (encara que alhora implicava violència estructural i sexisme).

c) Flexibilitat dels vincles

Alguns vincles, com el de la parella, ara són més fràgils, i es configuren basant-se en els afectes i en la recerca del benestar personal. Ara les famílies es poden reconfigurar, a vegades més d’un cop, i els educadors ja no són només els pares biològics. El fenomen de la separació-reconfiguració pot suposar, fins que és integrat, dificultats de relació entre joves i adults.

d) Canvis en el paper de l’autoritat

Un altre element de canvi en les relacions familiars és el paper de l’autoritat. Exercida tradicionalment pel pare, sovint gràcies al mecanisme de la por, avui està en plena transformació cap a formes més democràtiques. Si l’autoritat no troba una expressió d’acord amb la nova sensibilitat, això és un motiu de desestabilització de les relacions entre pares i fills.

2. Canvis tecnològics que afecten les relacions i l’oci

Des que s’ha estès la comunicació a través de les xarxes, s’han produït diversos canvis que afecten les relacions familiars i l’educació en el marc de la família. Els tres més importants són els següents (no entrem aquí en valoracions sobre les seves conseqüències positives o negatives, que farem en el moment adient, més endavant, en parlar de la relació entre joves i tecnologia):

a) En primer lloc, la possibilitat de connectar-nos constantment amb qualsevol altra persona. En el cas dels adolescents, els seus amics s’enduen la palma. Poden estar connectats en tot lloc i moment, compartint informació en temps real, excepte en el cas —terriblement difícil de suportar per a molts nois i noies— que allà on siguin no hi hagi cobertura d’internet.