Kitabı oku: «Educar sense cridar», sayfa 2

3. No estalviem la frustració i els sentiments desagradables i elogiem les actituds constructives

Els nens i nenes no sempre trobaran les solucions necessàries, i s’hauran d’enfrontar amb problemes difícils. Emprendre projectes i proposar-se reptes porta associada la possibilitat d’experimentar sentiments desagradables: des de l’esforç fins al fracàs. I és bo que no els estalviem aquests sentiments, per-què qualsevol aprenentatge futur pot requerir esforç i l’hàbit d’acceptar la frustració abans del resultat.² Fins i tot pelar una poma!

Quan sorgeixin sentiments desagradables davant d’obstacles difícils de superar, comprenguem-los i elogiem el nen valorant la seva empenta, la seva tenacitat, l’esforç que fa.

Així, en lloc de dir:

—A la primera que les coses no van com tu voldries, ja desisteixes! Així no arribaràs gaire lluny!

Diguem:

—Pel que sembla, és més difícil del que preveies; tant, que fins i tot ho deixaries estar. Me’n faig càrrec... Sort que tens tantes ganes de sortir-te’n i t’hi estàs dedicant tan intensament.

Elogiar és una bona manera d’alimentar la confiança del nostre fill en ell mateix. Però cal elogiar de la manera adequada per ajudar-lo a comportar-se amb valentia i evitar que se senti massa pagat de si mateix. El que cal elogiar és allò que el nen fa per progressar: aprendre, perseverar, enfrontar-se als obstacles, superar la frustració. Així és com ajudarem a créixer la capacitat de sobreposar-se. No és tan important que el petit aconsegueixi el seu objectiu com que posi en joc els elements necessaris per fer-ho, i és això el que hem de destacar. De mica en mica aprendrà tècniques que li permetin vèncer les dificultats; mentrestant està adquirint les virtuts del caràcter imprescindibles per fer-ho.³

4. Esperem el millor

Si els infants senten que hi confiem tendeixen també a confiar en si mateixos. Per promocionar el millor dels nens cal posar les expectatives un punt per sobre de la realitat actual, ja que tendeixen inconscientment a «oferir» allò que se n’espera. Tractar els nens com si fossin més grans del que són els fa créixer. Vegem-ho amb un exemple:

—Joana, vols anar al galliner a buscar els ous i posar-los a la nevera? Ja sé que només tens quatre anys, però em sembla que te’n pots sortir.

Si bé és cert que correm el risc que es trenqui algun ou, estem estimulant la petita per posar els cinc sentits a la tasca. Sentint la nostra confiança, farà el possible per ser-ne digna.

I un altre exemple per a preadolescents:

—Serem fora tot el dia i us deixem quedar sols perquè us veiem preparats per deixar la cuina neta i la casa en ordre per quan tornem.

5. Transmetre l’acceptació, el respecte i l’estima

Els nens i nenes necessiten ser vistos com a capaços i també sentir-se acceptats, respectats, valorats i estimats per nosaltres per poder reconduir els errors i millorar a poc a poc. Les propostes que hem fet fins ara integren una mirada capacitadora, és a dir, quan les posem en marxa els fills senten que confiem en la seva vàlua, en les seves possibilitats, i van creixent en habilitats tot superant obstacles. Com els podem transmetre, també, l’acceptació del que són, el respecte i l’estima?

Ja hem vist que l’autoestima no es construeix amb alabances i acceptació incondicional, sinó que arrela en la confiança en les pròpies capacitats, la qual neix de comprovar la pròpia competència amb l’ajuda de la nostra mirada. Hi ha altres actituds que podem posar en joc que també contribueixen a fer que l’infant construeixi una bona imatge de si mateix i alhora es pugui sentir segur entre nosaltres —acceptat, respectat, estimat—, de manera que de mica en mica sigui capaç de desenvolupar actituds tan valuoses com l’assertivitat i el respecte. Són les següents:

1. Fer les crítiques i els elogis qualificant els fets, no pas els nens.

2. No comparar els nostres fills amb els d’altres.

3. Considerar els errors una oportunitat per aprendre.

4. Parar atenció a com parlem dels fills davant d’altres persones.

5. Jugar junts.

6. Fer explícit l’amor.

1. Fer les crítiques i els elogis qualificant els fets, no pas els nens

«És una xerrameca; no calla ni sota l’aigua»; «És tan tímida com un cargolet»; «És un llepafils que no menja res»; «És molt atenta i servicial, sempre està al cas de les necessitats dels altres»; «És molt bon dibuixant, està fet un artista». Molt sovint qualifiquem els nens, i de vegades fins i tot hi afegim una projecció: «És tan poc dotat per a les matemàtiques que no serà pas arquitecte»; «Té tanta gana que de més gran haurà de fer règim». Altres vegades les qualificacions van acompanyades d’una justificació: «És un maldestre, ho ha heretat del seu pare»; «No és gens esportista, és que li ve de família». Cal evitar aquesta pràctica. Qualificant els nens i nenes amb etiquetes, que són estàtiques (i encara més quan van acompanyades d’una justificació «genètica»), estem fent arrelar idees sobre les pròpies capacitats que més endavant poden limitar el nen.

Per deixar ben oberta la possibilitat de canvi, cal que no qualifiquem l’infant sinó els fets concrets o les seves actituds en moments determinats. Per exemple, si es produeix un descuit, val més dir «T’has descuidat la motxilla» que no pas «Ets un despistat, ja t’has deixat la motxilla». Davant d’una dificultat, en comptes de dir, posem per cas, «Les llengües no són el teu fort», diguem «Els verbs en italià t’estan costant» i afegim-hi, si pot ser, un elogi de l’actitud amb què s’hi dedica i un missatge encoratjador: «Però t’hi estàs esforçant de valent i si continues així cada vegada et costaran menys». L’objectiu és que els nens no trobin la justificació de les seves dificultats en la seva manera de ser: «Com que sóc un distret, ja se sap que em descuido coses»; «Com que no estic dotat per a les llengües, no cal que m’hi esforci més del compte». Cal transmetre’ls que no són d’una determinada manera, sinó que fan certes coses d’una determinada manera. Així queda molt més oberta la possibilitat de canviar i poden comprendre que cadascú es va construint en funció d’allò que fa. Que el que no els surt bé avui pot ser que un altre dia, gràcies a l’esforç i la constància, els hi surti.

Més delicada és encara la qüestió de les etiquetes qualificatives quan es fa referència a actituds morals. Alguns pares i mares diuen al seu fill que és dolent, egoista o trampós. El nen que es consideri a si mateix un trampós, com és lògic, farà trampes, així que val la pena anar amb molt de compte a l’hora d’aplicar qualificatius. Això no vol dir, només faltaria, que no haguem de fiscalitzar les trampes. Només significa que cal qualificar l’acció i no la persona. Cal dir: «El que has fet no ha estat gens bé. Hauries d’haver actuat d’aquesta altra manera», referint-nos, doncs, a una acció i no a una manera general de ser. I, sempre que sigui possible, cal esmentar quina seria l’actitud correcta que hauria de substituir la incorrecta. Un parell d’exemples concrets:

En lloc de dir:

—Ets un egoista: t’has acabat la pizza sense que t’importés si el teu cosí en volia.

Podem dir:

—Ep, acabar-te l’últim tall sencer de pizza m’ha semblat un gest egoista per part teva. Hauries d’haver preguntat al teu cosí si en volia.

O en lloc de:

—Tant te fa que la teva germana es faci mal! Que no te l’estimes, dolent?

Val més dir:

—Trobo que has parlat com si et fos igual que la teva germana es fes mal. Faries bé d’interessar-te per ella.

La frase «Jo sé que tu ho pots fer millor» també és indicada per expressar que malgrat les equivocacions puntuals hi ha motius per confiar que el nen podrà fer-ho bé en una altra ocasió.

En el cas de les arts, podem senzillament valorar una obra sense qualificar-la en positiu ni en negatiu, assenyalant-ne allò valuós: «Hi ha molts detalls»; «És una perspectiva original»; «Fa la sensació de velocitat...»; «Quina varietat de colors!».

2. No comparar

Cada nen és únic, amb les seves virtuts i els seus defectes. Comparar-lo en negatiu amb d’altres («El Pol es concentra més i fa més feina que tu») no l’ajudarà a creure en les seves possibilitats. Comparar-lo en positiu («Tu ets més ràpida que la Mònica») tampoc és aconsellable si no volem impulsar els nens a valorar-se en funció dels altres i potser també engreixar-los l’autoestima per sobre del necessari. Sempre que comparem, fem-ho respecte al punt anterior del mateix infant. Ser millor que un altre no és tan important com millorar respecte al punt de partida d’un mateix. Podem dir, per exemple, «Cada dia vas més de pressa», o bé «A poc a poc vas aprenent a concentrar-te més estona».

3. Considerar els errors una oportunitat per aprendre

Equivocar-se és inevitable en tot procés d’aprenentatge. Com diu la dita, «Qui res fa, mai s’equivoca». Per tant, les errades que els nens cometen són oportunitats per aprendre a fer les coses de manera més encertada, més segura. Si ho tenim entès d’aquesta manera, en lloc de dir, enfadats:

—Ja està bé, has posat tant d’oli al setrill de cop que l’has fet vessar! Quina manera de badar!

Més aviat ens sortirà una frase del tipus:

—Mmm, és qüestió d’abocar l’oli més a poc a poc al setrill perquè no es vessi, que és llàstima desaprofitar-lo. En fi, de tot se n’aprèn. Au, ara és qüestió de netejar el marbre amb un tros de paper de cuina que trobaràs al calaix.

Quan un nen s’equivoca i li sap greu va bé que li recordem que dels errors se n’aprèn, perquè permeten observar millor els fenòmens, i parant-hi atenció podem fer les coses amb més encert. Des dels errors matemàtics fins als que tenen a veure amb el tracte humà, equivocar-se és un pas per millorar més endavant.

4. Parar atenció a com parlem dels fills davant d’altres persones

El que els nens senten que diem sobre ells quan parlem amb altres persones conforma també la seva idea d’ells mateixos i té molt a veure amb el nostre respecte cap a ells. De vegades no parem prou esment a aquesta qüestió i parlem amb altres adults sobre els nostres fills quan ells són a prop. Pensant que no ens poden sentir, o que no estan al cas de la nostra conversa, podem dir coses com:

—No hi ha manera que l’Ona toqui el piano quan jo li ho dic. És tossuda com una mula! Quan se li fica al cap que alguna cosa no la vol fer, no hi ha qui la faci canviar d’opinió. Jo ja no sé què haig de fer, amb aquesta nena, creu-me, ja ho he provat tot!

Sense adonar-nos-en, és molt probable que la filla capti algun detall de la conversa (de fet, els nens i nenes estan molt més al cas del que sembla!). Un comentari com aquest, dit prop de l’Ona, reforçarà la seva tossuderia. Com dèiem fa un moment, si el pare o la mare li pengen l’etiqueta de tossuda, ella trobarà natural comportar-se tossudament.

Però, més enllà de la incidència sobre l’autoimatge, parlar de segons què sobre els fills amb altres persones quan ens poden sentir —tant si és en negatiu com en positiu— pot ser viscut com una falta de respecte. Imagineu-vos que el vostre pare digués, parlant de vosaltres davant vostre: «Jo ja li dic que ha de sortir i distreure’s, però no hi ha manera que em faci cas. Tota la vida ha estat un tossut, no sé pas com fer-m’ho per fer-li entendre el que no vol entendre!». I com us sentiríeu si la vostra mare es posés a parlar de vosaltres tot dient: «La noia ara ha de fer dieta, el metge li ha dit que s’ha de cuidar el colesterol. No sé pas si se’n sortirà, tan acostumada com està a anar a dinar als restaurants!». Els infants, encara que siguin persones petites, també volen ser tractats amb respecte i amb consideració cap a la seva persona. Parlar d’ells davant d’un tercer ignorant-los com si no hi fossin no és una manera de sostenir aquest respecte.

5. Jugar amb ells

Passar bones estones amb els nens i nenes és una de les raons per les quals vam decidir fer de pares. També és una de les maneres més boniques d’aprofitar la vida. I, més enllà d’això, és una de les millors fórmules per generar vincles forts i records positius inesborrables que ens acompanyaran, a pares i fills, tota la vida.

Jugar vol temps. I és que si bé és important, com s’ha dit sovint, la qualitat del temps que dediquem als infants, també és cert que perquè sigui de debò valuós cal que aquest temps tingui una durada consistent. Cinc minuts de màxima atenció, què voleu que us digui, són una petita anècdota en un dia de tantes hores. És bo que reservem conscientment almenys mitja hora diària per ser feliços junts, els fills i nosaltres. Mitja hora de joc esbojarrat o controlat, però d’intensa concentració en alguna cosa que faci que estiguem contents d’estar junts.

Fixeu-vos que de temps amb i per als nostres fills en passem molt: per tenir-ne cura, per preparar-los els àpats, per ajudar-los a aprendre, per portar-los d’un lloc a l’altre, per menjar plegats... Durant totes aquestes fraccions de temps que passem junts, el nostre paper i el dels fills és força asimètric: els pares decidim com s’han de fer les coses, assumim més responsabilitat que no pas ells, diem el que cal fer, suplim les seves necessitats... En canvi, jugar implica no dirigir, sinó divertir-se i compartir un objectiu. Quan juguem, ho fem en pla d’igualtat amb els fills: no som els qui donem les ordres o vetllem, sinó que som contrincants o col·laboradors a la mateixa alçada, que estem sotmesos al mateix reglament extern (les normes del joc) i estem immersos en la mateixa situació, ja sigui de joc simbòlic, col·laboratiu o competitiu. Això ens uneix i converteix els pares en persones que no sempre decideixen, manen o fan coses pels altres.

6. Fer explícit l’amor

Diguem als fills que els estimem, que estem contents d’estar junts, que ens ho passem bé plegats i que tenim la gran sort de tenir-los a prop. L’amor, de vegades, el donem per descomptat. I és bo que es faci present en gestos i en paraules precises. L’afecte que ens tenim s’ha de poder gaudir i celebrar.

1. Damon, W., Greater Expectations, The Free Press, Nova York, 1995.

2. José Antonio Marina, La recuperación de la autoridad, Versátil, 2009.

3. Per saber-ne més, llegiu Martin Seligman, La auténtica felicidad, Vergara, Barcelona, 2003.

Educar per a la llibertat, educar la responsabilitat

No naixem lliures, naixem dependents. La llibertat és la capacitat de portar a terme els propis projectes, i es guanya a mesura que ens tornem capaços de fer per nosaltres mateixos allò que decidim. La llibertat, doncs, va creixent a mesura que guanyem en capacitats de tota mena i que disposem de més autocontrol. Una persona que no és capaç de dirigir la seva pròpia conducta, que no té manera de controlar-se, no és lliure perquè està sotmesa a la tirania dels seus impulsos, incapaç de dominar la pròpia voluntat.

Educar per a la llibertat és ajudar els nostres fills a convertir-se en persones capaces de realitzar els seus propis projectes, i per fer-ho és imprescindible la voluntat, ja que tot projecte implica moments d’esforç, frustracions i constància. Educar per a la llibertat és, doncs, ajudar a construir la voluntat. I és que la voluntat no és innata (només ho és el desig), sinó que és el conjunt de quatre destreses que cal aprendre: 1) inhibir l’impuls; 2) deliberar; 3) prendre decisions; i 4) suportar l’esforç.⁴

Un nen que sempre cedeixi a l’impuls dels seus desitjos immediats serà un nen impulsiu, un nen que no es pot donar a si mateix ordres i respectar-les. Si el volem ajudar a ser lliure, amo de la seva voluntat, l’hem d’acompanyar en l’aprenentatge de controlar els seus impulsos. Inicialment necessitarà les ordres dels seus pares per aprendre’n, perquè l’autocontrol implica un llenguatge interior que només es pot aprendre gràcies a la veu dels educadors. De mica en mica podrà ser més autònom (autogovernar-se).⁵

L’autoregulació requereix saber frenar, reflexionar i valorar les conseqüències del que un fa. Aquestes capacitats s’adquireixen progressivament amb l’ajuda de l’educació i de l’experiència. Cal que el nostre fill tingui oportunitats per aprendre a contenir-se, a pensar, a orientar bé les seves decisions. Per proporcionar-li aquestes oportunitats hi ha tres coses que són molt importants:

– Que els pares tinguem clar que associar la llibertat a la satisfacció de qualsevol desig és un error.

– Que el nen tingui obertes diverses possibilitats —en lloc d’imposar-li sempre els nostres criteris.

– Que quan el nen decideixi assumeixi les conseqüències del que decideixi.

Per educar la precisió i la flexibilitat d’un nen que vol convertir-se en un gimnasta cal donar-li oportunitats per exercitar-se amb constància des de les primeres edats. Passa el mateix quan es tracta d’educar la responsabilitat d’un petit que s’ha de convertir en un ciutadà lliure i responsable dels seus actes: també cal donar-li oportunitats d’exercitar-se des de ben aviat. Si al futur gimnasta li haurem d’oferir mitjans i temps per al treball amb el seu cos, al futur ciutadà lliure li haurem d’oferir oportunitats per reflexionar, valorar i administrar els seus actes.

El nostre propòsit és ajudar el nostre fill a desenvolupar la capacitat de pensar bé, a actuar intel·ligentment, a tenir en compte les conseqüències del que fa i del que deixa de fer, a poder respondre d’actes decidits a consciència.

Com ho podem fer? Partim per explicar-ho d’alguns exemples negatius. Vegem situacions que contribuiran a formar una persona irresponsable. Imagineu-vos que ens hem convertit en família adoptiva d’un gos molt desitjat pel nostre fill. Abans de portar-lo a casa, vam ajudar el nen a reflexionar sobre les necessitats de l’animal i vam convenir amb ell quin seria el seu paper si teníem el gos. Posem que el nen es vagi comprometre a donar-li menjar, per exemple. Suposem que al cap d’un temps de tenir el gos amb nosaltres, el nostre fill no manté el compromís d’alimentar-lo. Si, arribats a aquest punt, nosaltres com a pares ens fem càrrec de donar menjar al gos, estem evitant que el nen tingui l’oportunitat de viure les conseqüències de no complir el seu compromís. Per tant, estem fomentant la seva irresponsabilitat.

Un altre exemple en el mateix sentit: la nostra filla no ve a seure a taula per més que li diguem que el dinar es refreda. Quan, a quarts de quinze, s’asseu a dinar, el pare li escalfa el plat al microones.

Encara un altre cas d’educació contrària a la responsabilitat: el petit de casa no té prou cura de la joguina nova. La mare li adverteix que «si no hi vas més amb compte, se’t trencarà i et quedaràs sense». Poc després, es compleix la previsió i la joguina es trenca. L’endemà, per minorar el disgust, tornen a la botiga a comprar-ne una d’idèntica.

Deixar-los triar i assumir les conseqüències

El contrari de qualsevol dels tres casos anteriors és deixar que els nens es facin càrrec de les conseqüències dels seus actes. Així, per exemple, en el cas del nen que no compleix el compromís de donar menjar al gos, una actitud educativa per part dels pares podria ser començar a buscar una altra família adoptiva per a l’animal, ja que a la nostra la persona encarregada d’alimentar-lo no ho fa. En el segon cas, si hem advertit a la nostra filla que en cas de no venir a dinar de seguida el menjar se li refredarà, el millor que podem fer és deixar que el trobi fred. I, finalment, si es trenca una joguina a causa d’un maltractament després d’haver advertit que cal parar-hi compte perquè si no el nen es quedarà sense, mai no hem de substituir la joguina feta malbé per una de nova, sigui quina sigui la magnitud del disgust de la criatura.⁶

No obstant això, educar és acompanyar, i si volem fer-ho d’una manera veritablement útil per a l’educació de la virtut de la responsabilitat, farem bé d’estar atents als nostres fills en el moment en què hagin de pensar quines decisions prendre, tot ajudant-los a avaluar-ne les possibles conseqüències.

Per tant, els indicarem quina és la situació i allò que, segons nosaltres, caldria fer. Els plantejarem la possibilitat de triar entre allò i l’actitud contrària, anunciant que aquesta actitud porta associada una conseqüència que val la pena considerar. Tornant al primer dels exemples, ho podríem fer així; en primer lloc, descrivim la situació:

—Andreu, avui el gos no ha menjat res. Tu vas dir que t’ocuparies de donar-li menjar, així que és feina teva.

I, a continuació, plantegem les opcions i les conseqüències associades, tot deixant molt clar que el nen pot triar i que cal que pensi en el que és preferible. Fem servir la fórmula «Què t’estimes més», així:

—Què t’estimes més, complir el teu compromís de donar-li menjar o bé desdir-te’n? En aquest cas, caldrà que li busquem una família on algú vulgui assumir aquesta tasca. (Val a dir que un cop hagi començat la recerca de la família alternativa, possiblement el nostre fill tornarà a reprendre la tasca de posar-li plat a taula, de manera que no caldrà que deixem de tenir gos.) En el cas de l’exemple del dinar fred, una manera d’acompanyar la decisió i ajudar a reflexionar sobre la millor opció podria ser dient:

—He posat el dinar calent a taula i a mesura que passa l’estona es va refredant. Em sembla que si véns ara el trobaràs més bo. Què t’estimes més, venir de seguida o bé haver-te’l de menjar fred? T’ho pregunto perquè quan és fred no t’agrada tant...

I per acabar amb el tercer exemple, serviria una frase com ara:

—És una joguina delicada i es trenca, cal tractar-la amb cura. Què t’estimes més, conservar-la o bé conformar-te a quedar-te sense si es fa malbé?

En qualsevol dels tres casos ajudem els fills a preveure les conseqüències de les seves decisions i a valorar-les, sempre que després complim el que diem.