Kitabı oku: «Eugeni Oneguin», sayfa 2
35
I el meu Oneguin, ¿què? Mig adormit,
directe al jaç, deixa la dansa,
quan els tambors23 ja han deixondit
la gran ciutat que no descansa.
Un tender es lleva, l’altre és al carrer,
va a la parada un carreter,
del barri d’Okhta24 una lletera
ve trepitjant la neu primera.
Creix el xivarri matinal.
S’obren persianes, la fumera arrenca
i puja en espiral blavenca,
i el pastisser alemany, tan puntual,
diversos cops, en gorra de cotó,
ja ha obert el vasisdàs (o porticó).
36
Però, esgotat del ball i del sarau,
tornant la matinada en mitjanit,
en una ombra beata, dorm en pau
el fill del luxe i del delit.
Dorm fins passat migdia; altra vegada
es llevarà amb la vida preparada,
monòtona i exuberant,
sempre el demà a l’ahir semblant.
Però l’Eugeni ¿està content,
tot i ser lliure i a la flor dels anys,
tot i tenir, en amor, tants guanys
i tants plaers diàriament?
En tants festins, ¿s’estava complagut,
despreocupat, bé de salut?
37
No. D’hora es va enfredar l’afecte,
el va avorrir l’estrèpit mundanal,
les belles van deixar de ser l’objecte
d’un maldecap habitual;
massa traïcions el van deixar esgotat,
i el van cansar els amics i l’amistat,
perquè no sempre fan el pes
ni els beef-steaks ni el foie gras estrasburguès
amb el xampany de les bodegues,
ni els acudits (no tothom sap
estar enginyós amb mal de cap).
I, si era poca-solta i cercabregues,
també va perdre el gust, en fi,
del plom, del sabre i del maldir.
38
És una xacra (tothom s’erra
a l’hora de trobar-li causa)
semblant al spleen d’allà Anglaterra:
la khandrà russa sense pausa
a poc a poc se’l va fer seu.
No es va engegar cap tret, gràcies a Déu
no va tenir aquesta sortida,
però es tornava fred envers la vida.
Com un Childe Harold,25 llangorós,
als grans salons compareixia.
Cap joc de cartes, cap xafarderia,
sospir o esguard afectuós…
res no me li era d’interès,
no el commovia res de res.
39. 40. 41
..................
42
Capritxosetes d’alta societat!
Sou les primeres de qui es despreocupa.
Als nostres temps, la veritat,
cansa una mica l’estil d’upa.
Malgrat que alguna (de vegades passa)
de Say i Bentham26 us farà una classe,
enutja, en general, la seva parla:
no paren, bledes, d’espifiar-la.
A més, que totes són tan virtuoses,
tan imposants, tan saberudes
i tan devotes, convençudes,
tan remirades i puntoses,
i als homes són de tan costós accés,
que ja ve spleen de veure-les, només.
43
Vosaltres, belles damisel·les
a qui, de nit molt avançada,
porten gosades carretel·les
per la ciutat pavimentada...
va abandonar-vos igualment.
Un renegat del gaudi turbulent,
l’Eugeni a casa es va tancar,
va prendre, badallant, la ploma en mà,
hauria escrit… però l’esforç constant
li feia fàstic i, després de tot,
la ploma no va escriure un mot
i ell no va anar a parar al gremi llampant
del qual no n’he de fer el judici,
ja que és el meu mateix ofici.
44
Un altre cop donat al lleure,
un buit terrible el va afligir
i amb un lloable fi es va asseure:
amb la saviesa d’altri omplir el magí.
Posa legions de llibres al prestatge,
llegeix, llegeix, sense avantatge:
això és estrany i fals, allò avorrit,
allà hi manca fondària, aquí sentit;
en tots hi troba una tortura:
els llibres vells són antiquats,
s’obstinen en l’antic les novetats.
Com fa amb les dones, deixa la lectura.
Sobre el prestatge i el polsós estol,
hi corre un tafetà en senyal de dol.
45
De convencions socials, de vans fatics
va desempallegar-se, i jo també,
i és quan tots dos ens vam fer amics.
Em van agradar d’ell l’estil de fer,
una tirada involuntària a
la fantasia estrafolària
i un intel·lecte fred, ben esmolat.
Jo ressentit, ell molt callat,
la vida ens feia estar de pega:
de les passions, n’havíem vist el joc
i, al cor, teníem consumit el foc.
La gent i la Fortuna cega
ja ens vigilaven amb paranys
quan érem al matí dels nostres anys.
46
A qui ha viscut pensant, secretament
no el pot sinó fastiguejar l’entorn.
A qui ha viscut sentint, li és un turment
l’espectre del seu temps sense retorn;
enlloc no troba encís prou fort,
la serp maligna del record
i del penediment se’l menja viu.
Cosa que dóna un atractiu
a la conversa, és clar, d’allò més gran.
Em va sobtar, primer, el seu to,
em vaig acostumar, però,
a aquella mala bava disputant,
als seus sarcasmes biliosos
i als epigrames foscos, maliciosos.
47
Sovint, quan era temps d’estiu,
llavors que s’il·lumina, transparent,
el cel nocturn per sobre el riu
i al vidre alegre del corrent
la faç lunar no es pot emmirallar,
tot recordant idil·lis de temps ha,
tot recordant amors viscuts,
ens embriagàvem, tots dos muts,
d’alè de nit, afectuós,
de nou sentint, sense fer cas de res.
Com, en el son, s’envola el pres
de la masmorra a un bosc verdós,
així volàvem en somieig
al primer jove vagareig.
48
Contra el granit, que feia de suport,
l’ànima plena de tristor,
l’Eugeni cavil·lava absort,
igual com va descriure’s el cantor.
Tot era en pau. Sols algun crit
es feien entre els vigilants de nit,
sentíem una carretel·la al lluny,
des de Miliónnaia,27 amb retruny,
una barqueta, amb rems a cada banda,
nedava en aigües adormides
i, més enllà, ens atreien crides
d’un corn i d’una frívola corranda...
Però és més dolça, a la vesprada,
l’octava del Torquato28 ben cantada.
49
Oh, Brenta!29 Oneig de l’Adriàtic!
Al meu davant us mostrareu;
em tornaré a inspirar i, extàtic,
m’encisarà la vostra veu.
Pels néts d’Apol·lo30 lloc sagrat,
me’l fa proper com si hi fos nat
la lira intrèpida de Byron.
Lliure, gaudint de nits que flairen
de voluptat italiana,
aniré en góndola nocturna
i, adés xerraire i ara taciturna,
tindré al cantó una jove veneciana.
Els llavis aprendran, pel seu favor,
la llengua del Petrarca i de l’amor.
50
¿Vindrà, el moment de deslliurança?
Invoco l’hora que no arriba.
Al mar, espero la bonança,
faig gestos als vaixells des de la riba.
Bregant sota una manta de tronades,
pel lliure encreuament de les onades,
¿quan podré, lliure, emprendre la carrera?
És l’hora de deixar aquesta ribera,
tan avorrida al meu albir,
i recordar, en el mar meridional
de la meva Àfrica pairal,
la grisa Rússia amb un sospir:
allí vaig estimar, allí vaig sofrir,
i, el cor, el vaig deixar enterrat allí.
51
L’Eugeni i jo ens havíem preparat
per visitar països estrangers;
però, per força temps, el fat
va separar-nos poc després.
Son pare va exhalar l’últim adéu.
Oneguin va trobar-se davant seu
una legió de creditors gasius.
Tots actuem per certs motius:
l’Eugeni no podia sofrir els plets
i, satisfet del seu destí,
tota l’herència els va cedir;
no hi veia pèrdua, a grans trets,
o va tenir la intuïció
que l’oncle passaria a un món millor.
52
Així mateix: va rebre al punt
de part de l’administrador l’avís
que l’oncle, al llit i moribund,
volia, abans, que hi acudís.
Va ser llegir l’epístola funesta,
que tot seguit, a la requesta,
en cotxe de correus va anar a carrera;
d’antuvi li venia badallera
i es preparava a fingir plor,
mentir i estar avorrit, tot pels diners
(aquí he volgut que el llibre comencés);
a casa l’oncle, el veu, però,
que en un taulell ja està ajagut,
llest per pagar a la terra el seu tribut.
53
Hi era el seguici funerari,
d’arreu venien al casal.
Amics i desamics van arribar-hi
amb ganes d’assistir a un bon funeral.
Van enterrar el difunt parent,
van menjar i beure de valent,
i, en acabat, marxaven fent la posa
com si els toqués de prop, la cosa.
Tenim Oneguin fent vida pagesa.
Malgastador fins ara, i dissolut,
es fa de sobte amo absolut
de cada bosc, taller, canal i estesa
i està content de no haver emprès
aquest viatge per no res.
54
Li són dos dies novetat
l’aïllament seu camperol,
el bosc ombriu i refrescat,
el plàcid so del rierol;
al tercer, camp, puig, bosc espès
no li desperten interès,
després ja li provoquen son;
després comprèn, com correspon,
que al poble hi ha el mateix avorriment,
però sense passejos ni palaus,
ni cartes, versos o saraus;
que la khandrà, sempre pendent,
corre com l’ombra al seu darrere
o la muller que persevera.
55
Sóc nat per una vida reposada,
per la quietud de la natura;
al camp, la lira sona reforçada,
la dèria de crear és més pura.
Innocentment passant l’estona,
passejo vora un llac que m’esborrona:
far niente és l’únic reglament.
Cada matí em desperto i tinc en ment
només que goig i llibertat...
i dormo molt, llegeixo poc,
d’honors volàtils me n’excloc.
¿No va ser així, en un temps passat,
que, inconegut de tots i ociós,
vaig deixar córrer els anys millors?
56
Flors, camps, natura, amor, folgança!
Amb tota l’ànima sóc vostre.
M’agrada quan alguna dissemblança
entre l’Eugeni i jo es demostra,
que eviti que lectors mofaires
o aquells sagaços criticaires
que solen editar difamacions
em prenguin per comparacions
i repeteixin descreguts, després,
que aquí he gargotejat el meu retrat
com va fer Byron, l’altivat,
com si avui dia no es pogués,
en un poema llarg, parlar d’algú
i que per força no hagis de ser tu.
57
Tots els poetes són amics
de somnis amorosos, és ben cert.
Quan em venien pensaments bonics
n’extreia una figura que, a cobert,
restava en l’ànima reclusa
perquè després la revivís la musa.
Cantava, malcurós com era,
la noia muntanyenca, una quimera,
i les captives del Salguir.31
Companys, sovint veig que despunta
entre vosaltres la pregunta:
«La lira ¿per qui et fa un sospir?
¿A qui, entre contrincants geloses,
has dedicat paraules melodioses?
58
»¿Quina mirada et fa d’inspiració
i amb la carícia que t’adreça
et paga el cant ple de tristor?
¿A qui torna el teu vers una deessa?»
I, nois, ningú. Ningú, carai!
El foll desfici de l’amor, jo mai
no l’he sentit i he estat feliç.
Beat qui al seu amor unís
rimes fervents! Ha duplicat
el sant deliri de la poesia
fent amb Petrarca una mateixa via,
ha donat pau al cor apesarat
i ha aconseguit la glòria de retruc.
Jo, enamorat, sóc mut i ruc.
59
La musa ja ha tornat, l’amor és mort
i el seny obscur se m’ha aclarit.
Lliure, de nou busco l’acord
de sentiments, sons màgics i sentit.
Escric, i el cor no es desespera,
la ploma ja no té aquella fal·lera
de fer, al costat dels versos, dibuixets
de caparrons de noies, de peuets;
no crema cendra en revifalla.
Si bé afligit, ni un plor no em resta
i aviat de marques de tempesta
no en quedarà cap romanalla:
llavors començaré a fer plans
d’una obra de vint-i-cinc cants.
60
Ja tinc l’esquema argumental
i el nom del meu protagonista,
mentre que la novel·la té el final
d’aquest primer capítol a la vista.
M’ho he remirat amb diligència:
hi veig més d’una incoherència
i en esmenar-la no em distrec.
Li dono a la censura el que li dec
i a mercè plena dels gasetillers
entrego el fruit de la feinada meva.
Vés-me a les vores del riu Neva,
tu, creació nounada, vés!,
i el premi de la glòria ateny:
males lectures, crits i reny!
2. Piotr Viàzemski (1792-1878), poeta i amic de Puixkin.
3. Ruslan i Liudmila (1820), poema llarg de Puixkin.
4. El Letni Sad, jardí públic de Sant Petersburg, a la vora del Neva, envoltat de canals.
5. «Adéu» en llatí.
6. Les estrofes absents són un recurs narratiu. De vegades Puixkin les va escriure i després suprimir, de vegades no les va escriure mai.
7. Protagonista d’una novel·la francesa del XVIII, Vie du Chevalier de Faublas, apel·latiu per a un seductor.
8. Rellotge de butxaca.
9. Piotr Kaverin (1794-1855), amic de joventut de Puixkin.
10. El xampany del 1811, any que va passar un cometa que recordarien molt temps, era apreciat.
11. Protagonista de la tragèdia de Vladislav Ózerov Fingal.
12. Denís Fonvizin (1744-1792), Iàkov Kniajnín (1740-1791), Vladislav Ózerov (1769-1816), autors de teatre. Iekaterina Semiónova (1786-1849), actriu tràgica. Pàvel Katenin (1792-1853), escriptor, traductor de Corneille. Aleksandr Xakhovskoi (1777-1846), dramaturg famós per les seves comèdies d’actualitat. Charles Didelot (1767-1837), coreògraf.
13. Musa de la dansa.
14. Duniaixa Istómina (1799-1848), deixebla de Didelot.
15. Als teatres de l’època no hi havia guarda-roba i els criats s’esperaven amb els abrics.
16. Els perfums masculins eren novetat.
17. Friedrich Melchior Grimm (1723-1807), il·lustrat, col·laborador de l’Enciclopèdia.
18. Piotr Txadàiev (1794-1856), intel·lectual, dandi, amic de Puixkin.
19. El Diccionari de l’Acadèmia Russa (1794), normatiu i purista, evitava les paraules estrangeres.
20. El dia que una casa donava un ball posaven llums d’oli a les cornises.
21. Puixkin fa referència al seu exili.
22. Nom poètic per convenció, com d’altres que surten en l’obra (Armida, Fil·lis, Zizí), típics de l’estètica classicista i galant.
23. El primer toc de tambor, de matinada, a les casernes militars situades als afores de Petersburg.
24. Barri al nord-est de Petersburg que llavors era als afores de la ciutat.
25. Protagonista d’El pelegrinatge de Childe Harold (1812-1818), obra de Byron.
26. Jean-Baptiste Say (1767-1832), economista francès. Jeremy Bentham (1748-1832), filòsof anglès.
27. Carrer cèntric de Petersburg.
28. Torquato Tasso (1544-1595), poeta italià, autor de la Gerusalemme liberata i altres poemes escrits en octaves.
29. Riu que desemboca a prop de Venècia.
30. Els poetes.
31. Referències a obres anteriors de Puixkin, de rerefons oriental: El pres del Caucas (1821) i La font de Bakhtxisarai (1822). El Salguir és un riu de Crimea.
SEGON CAPÍTOL
O rus!...32
HORACI
Oh Rússia!
1
Al camp, l’Eugeni s’avorria
en un racó de món excels.
Qui estimi els gaudis innocents podria,
en aquell lloc, beneir els cels.
La casa, sola i senyorial,
era a recer dels vents per un tossal
i a prop d’un riu. Lluny, als seus peus,
hi havia prades i daurats conreus
que virolaven, plens de flors;
hi havia al volt uns quants poblats
i hi pasturaven els ramats.
Un gran jardí, paratge de repòs
de dríades pensives, desatès,
obria el seu ombratge espès.
2
Estava feta, la mansió honorable,
com cal que es faci una mansió:
tota ella ferma i confortable,
al gust sensat de l’antigor:
habitacions de sostre alt,
drapada la saleta principal,
a les parets retrats dels tsars
i estufes d’un enrajolat espars.
Avui, tot ha quedat antic;
per què, no sé explicar-m’ho pas.
Tot i que això, en qualsevol cas,
no preocupava el meu amic,
que li venia igual la badallera
fos el saló modern o d’una altra era.
3
Es va instal·lar a la cambra on, quaranta anys,
va estar-s’hi el familiar d’habituds tosques,
amb la casera intercanviant reganys,
mirant per la finestra i matant mosques.
Tot era humil: empostissat
de roure, un escriptori gens tacat
de tinta, armaris i un sofà de ploma.
Va obrir els armaris: most de poma
en gerres, tota una comesa
d’un aiguardent de fruita, un calendari
de l’any mil vuit-cents vuit, en un armari;
en l’altre, una llibreta amb la despesa.
L’ancià tenia tants quefers
que, en llibres, com voleu que s’hi fixés.
4
Enmig dels seus dominis, sol,
per passar el temps d’alguna forma,
l’Eugeni té una idea al vol:
fer, en l’orde antic, una reforma.
Ermità savi, les labors forçoses,33
seguint idees novedoses,
transforma en un impost no tan feixuc.
L’esclau va beneir el fat benastruc.
En canvi, el seu veí no hi veia
sinó un terrible greuge, estalviador
i emmurriat al seu racó;
l’altre veí amb sorna somreia.
Tots eren d’un parer senzill:
aquell extravagant era un perill.
5
Li fan visites, al principi.
Ell, però, té un cavall a punt,
un semental del Don, perquè quan guipi
una tartana que, enfilant amunt,
apunta per la carretera,
pugui marxar pel pati del darrere.
Tots, molt ofesos d’un tal acte,
tallen amb ell qualsevol tracte.
«És un talòs, és un llunàtic,
és un maçó d’aquells, i beu
només vi negre, ja em direu!
No els va a la mà a les dames, l’antipàtic,
no diu de vós, contesta brusc: sí, no...»
Aquesta era la unànime opinió.
6
En aquest temps, a la contrada,
arriba un altre propietari
que causa entre la veïnada
un mateix crític comentari.
De nom Vladímir Lenski, era un xicot
en plena flor dels anys, guapot,
lector de Kant, amb l’ànima repleta
d’estudis fets a Göttingen, poeta.
De les boirines d’Alemanya
va dur-ne el que li havien ensenyat:
somnis per un futur de llibertat,
una natura ardent i força estranya,
un parlar sempre enfervorit
i rínxols negres fins al pit.
7
La mundanitat freda i corrompuda
no havia encara en ell marcit la joia
i d’un amic la benvinguda
o la carícia d’una noia
daven caliu al cor, bo i inexpert.
Amb esperança que no es perd,
l’atreien l’espurneig i l’enrenou
del món: tot li semblava nou.
Apaivagava la incertesa
amb una dolça fantasia;
per ell, la vida consistia
d’incògnites de gran bellesa,
i sempre barrinava en elles
tot sospitant-hi meravelles.
Ücretsiz ön izlemeyi tamamladınız.
