Kitabı oku: «Prematur»

Àlex Bosch Dalmau

Va néixer a Viladecans el 1975, tot i que no hi ha viscut mai, i viu a Barcelona, tot i que se sent de Sant Joan de les Abadesses (el poble de la seva família) i voldria retirar-se a Puigcerdà (el poble que el té enamorat). Pare d’una nena, la Laia, i d’un nen, el Roger. Treballa de periodista a Catalunya Ràdio des del l’any 2000. El 2010 el Col·legi d’Economistes de Catalunya li va atorgar el premi Joan Sardà Dexeus, a la millor trajectòria professional en la difusió de continguts econòmics, per la seva feina al capdavant del programa «Economia i Empresa» de Catalunya Informació. És autor del llibre de contes curts Jet Lag amb què va ser distingit com a Nou talent FNAC l’abril del 2002.

«Cada frase és un batec de cor. Dels pocs llibres que en desitjaràs un espòiler.»

JOFRE LLOMBART

Aquest llibre té un final feliç.

El Roger va néixer a les 26 setmanes d’embaràs, amb un pes de 640 grams, i durant 82 dies va ser un pacient més de la unitat de nounats de la Maternitat.

A Prematur, el seu pare, Àlex Bosch, narra les seves primeres setmanes de vida, sempre entre la foscor i l’esperança, entre el patiment i l’eufòria que significa cada petit pas endavant. Un testimoni commovedor de la convivència amb altres famílies, altres nadons que lluiten per sobreviure i les infermeres i metges que se’n fan càrrec. Un llibre que vol ser un homenatge a tots ells i un reconeixement a la fragilitat de la vida.

«Àlex Bosch ens submergeix en l’abisme del naixement d’una criatura prematura, i en la lluita posterior per cada gram de supervivència. Quant dolor som capaços de suportar? Tot el que és capaç de compensar l’esperança.»

MÒNICA TERRIBAS

PREMATUR

INSPIRA

81

© 2020 Àlex Bosch

© Sol Quiñonez Torres, per la foto de portada

© 9 Grup Editorial, per l’edició

Angle Editorial

c. Mallorca, 314, 1r 2a B

08037 Barcelona

T. 93 363 08 23

www.angleeditorial.com

angle@angleeditorial.com

Primera edició: novembre de 2020

ISBN: 978-84-18197-56-7

Producció de l’ePub: booqlab

No és permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre, ni la incorporació a un sistema informàtic, ni la transmissió en cap forma ni per cap mitjà, sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per gravació o altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.

Àlex Bosch

PREMATUR

82 dies entre la foscor i l’esperança

Als meus pares, Ana i Esteve

Aquesta història no és amable, ni bonica.

Comença com el que és, un malson.

SETMANES
Setmana 24

Podríem pensar que el malson arrenca un dijous a primera hora del matí, el 8 de març del 2012 per ser exactes. Però les històries no sempre tenen un inici clar, ho saps, i el d’aquesta història el podries situar dues setmanes abans. La matinada del divendres 24 de febrer del 2012. Un soroll et desperta. És fosc. Matinada. Hi ha llum al passadís. D’allà ve el soroll. És ella. Alguna cosa tragina i no són hores. Et preocupa que es desperti. Que la teva filla de cinc anys es desperti per la llum i el soroll. No entens la necessitat de tenir el llum del passadís encès a aquesta hora inconcreta de la matinada. Et destapes. T’incorpores i seus al límit del llit. El cos calent, el cap endormiscat. Et fregues els ulls. Què passa? Ho dius quan la veus entrar a l’habitació. Et sorprèn que a aquella hora estigui fregant. Penses en una fuita d’aigua, fa un mes la rentadora va fallar i va haver-hi un mullader. Concretes la pregunta. Què ha passat? Ella, amb la cara desencaixada, et mira, et diu no ho sé, però és un no ho sé que et desperta de cop. Es toca la panxa i esbufega. Pensava que m’havia pixat, diu, però ho he mullat tot. I afegeix, tinc pèrdues. A vegades la vida t’atropella sense avisar. Et passa per sobre. Hospital. Urgències. I la nena? Què fem amb la nena? Ja s’està vestint, amb pànic als ulls. Als ulls de tots dos. Perquè tots dos sabeu que alguna cosa no va bé, que tenir pèrdues als cinc mesos d’embaràs no deu voler dir res de bo. Amb la Clàudia no va passar. La Clàudia és la nena que dorm a l’habitació del costat. És la nena que ara es desperta i diu alguna cosa. Hi vas i mires que torni a dormir, tot i que ets la persona menys indicada per intentar calmar algú altre. Ella ja s’ha vestit. Diu que agafa un taxi. Són les 4 de la que fins ara és la pitjor matinada de la teva vida. Marxa, tanca la porta de casa i es fa el buit. El pis envasat al buit, fred, gelat. Ets al passadís, amb els llums oberts i el cor tancat, petrificat. Tanques el llum, vas a la seva habitació i li fas un petó. Dorm tranquil·la, menteixes. Sents el motor de l’ascensor al forat de l’escala. No hauria de marxar sola, penses, però hi ha la Clàudia. Camines fins a la cuina, però el teu cap i el teu cos estan separats, no són al mateix lloc, i aquesta és una sensació que a partir d’ara et serà habitual. Ha vingut per instal·lar-se dins teu. Obres l’aixeta. L’aigua cau a raig i omple de soroll aquesta matinada buida. Gairebé les 5. Absurdament penses que has de dormir. Penses en la feina de l’endemà i el despertador que sonarà a les 8. En una roda de premsa del conseller Lluís Recoder a l’estació de Provença que has de cobrir per a la ràdio on treballes. Una obligació que et semblava tan propera fa unes hores com llunyana és ara.

Tornes al llit, però no dormiràs. És impossible. Intentes imaginar-la. Imaginar què està fent. Imagines que creua la ciutat deserta en un taxi que la porta fins al Sagrat Cor, l’hospital on va néixer la Clàudia en un mes de febrer com aquest però de fa cinc anys. Intentes imaginar-la amb molta concreció. Les parets blanques, els boxs, les cortines dels boxs, una bata verdosa, un parell d’infermeres amb cara de son, un metge de guàrdia, una llitera de pell fosca, un armari blanc de vidres translúcids, estris metàl·lics, llum de fluorescent... Ho imagines amb detall per tenir la sensació que ets amb ella, que l’acompanyes, que no està sola. Penses i saps que és el final. Avortament és l’única paraula que et ronda el cap i, de totes les paraules que saps, és l’única que no vols que et vingui al cap. No. Ahir mateix li vas sentir el cor. El doctor passava l’ecògraf, empastifat amb aquell gel, per sobre de la panxa corbada de la Marta amb rutinària alegria. Tot perfecte, va dir. Li va passar la mà afectuosament per sobre de la pell de sota el melic i amb un somriure sincer va dir posa’t cremes antiestries, que tens la panxa molt bonica. La Marta va somriure incòmodament. A la pantalla, l’última imatge congelada del Roger en blanc i negre. El vas mirar com es miren sempre les ecografies, com si fossin una realitat externa, com si el bebè fos allà i no a la panxa de la teva dona. Avui anirem a veure el Roger, havia dit la Marta al matí després de deixar la Clàudia a l’escola. Com si el Roger fos a la consulta del metge, com si només fos una imatge en blanc i negre impossible de desxifrar i el soroll d’un cor que et sembla massa accelerat.

No dorms. Tens aquests pensaments circulars mentre mires el telèfon sobre la tauleta, mentre esperes desesperadament que prengui vida, s’encengui. Ho fa quan són pràcticament les 6. Un whatsapp. Aquí no em poden atendre, em porten en ambulància a la Maternitat. I el nen?, escrius. No ho sé, li he sentit el cor.

Et relaxes, però és un miratge que es desfà amb el següent missatge. He trencat aigües. Comptes, tornes a comptar. Són uns comptes que no tens massa clars. Tampoc vas portar massa bé això de comptar les setmanes d’embaràs en el cas de la Clàudia. Són una mica més de cinc mesos, això segur, i fas el que tothom diu que no s’ha de fer: mirar per internet. Tens una app instal·lada a l’iPhone per seguir l’embaràs. L’actives i busques la resposta a una pregunta que mai t’havies plantejat: sobreviurà? La resposta depèn de la setmana d’embaràs i no tens clar en quina setmana esteu. Creus que és la 23 o la 24, o potser la 25. L’aplicació diu que en la setmana 25 algun bebè se’n surt, però amb molta ajuda. Plores. Plores perquè ella està tota sola, perquè la Clàudia dorm a l’habitació del costat sense saber que potser s’haurà d’enfrontar a una mala notícia, la pitjor...

Setmana 24

La despertes desitjant que no et pregunti per la mare, tot i que ja has assajat la interpretació d’una mentida. Obre els ulls i et somriu. És el somriure de sempre quan es desperta, però per a tu avui és diferent. Mires de no plorar. Li prepares la rutina del matí. El telèfon. Un altre whatsapp. Mires la seva foto de perfil. Mirant a càmera, somrient, quan li feies una fotografia aquell dia a Sant Pau de Segúries. M’estan fent proves. El nen sembla que està bé. Han de descartar una possible infecció. Truques a en Quim, a la feina. Hi tens prou confiança. Parles amb frases curtes, no vols donar més detalls. Avises que avisin que no hi aniràs. La Clàudia s’acaba de vestir, li poses l’abric. Fa fred. Sortiu aparentant normalitat. Ha preguntat per ella i li has mentit. Acaba de fer cinc anys i no ha estirat el fil, no ha fet preguntes que poguessin posar contra les cordes la teva mentida. La deixes a l’escola esquivant la presència d’altres pares, sobretot dels que et coneixen. No vols veure ningú. Et topes de cara amb la Fàtima, mare d’una nena de la classe de la teva filla. Només fa un parell de cursos que us coneixeu però pots dir que sou amics. Et mira. Ho descobreix. Les dones tenen un sisè sentit. Què passa?, t’ha preguntat. L’has apartat de l’embús de pares, avis i cangurs traginant nens. T’adones que necessites explicar-ho i l’hi expliques. Quan comences a plorar, t’abraça. Et diu que tot anirà bé, però saps que no en té ni idea, com tu. Se li humitegen els ulls.

Pares un taxi. No vols que sigui un taxista xerraire. Li dius que et porti a l’hospital de la Maternitat. Et pregunta si vas a veure un bebè. Mires per la finestreta. El cel és gris. Els arbres d’aquest tros de la Via Augusta estan despullats de fulles. Li dius que no, mirant de sonar gairebé desagradable. A vegades les preguntes més inofensives et foraden l’estómac.

Et deixa al costat de l’entrada, al carrer que separa la Maternitat de la part del darrere de l’hotel Princesa Sofía. Quan ets fora t’adones que és la primera vegada que entres en aquest hospital. Travesses l’aparcament de la Maternitat. No saps ben bé on has d’anar. Passes la porta giratòria. A la dreta hi ha la recepció. Demanes per la Marta, els dius que hi ha arribat de matinada, d’urgències. Respires fort, perquè el trajecte des del taxi fins a aquest taulell l’has fet corrent. El batec del cor anava per una banda i la respiració per una altra i ara davant del taulell miren de sincronitzar-se. La dona de la bata blanca et mira amb un deix de pena. A partir d’ara t’hauràs d’acostumar a la compassió dels altres. Entres en una sala diàfana plena de cadires, gires a la dreta. Hi ha una porta de vidre lacat i un cartell: sala de parts. S’obre automàticament i en surt una infermera amb bata i pantalons de color verd fosc, de quiròfan. Hi entres, però no saps on vas. La del deix de pena t’ha dit que preguntessis un cop a dins. Al fons del passadís una altra infermera et mira. Alguna cosa t’ha vist. T’assenyala un box de la dreta. És allà. Asseguda al límit d’una llitera. Les mans juntes sobre els genolls. Porta una bata d’hospital. Et mira, estén els braços i ploreu. Té els ulls inflats. Entre sanglots t’explica tot el que li han fet. Les mostres de sang, l’amniocentesi, les corretges. També t’explica que li han punxat corticosteroides per accelerar la maduració dels pulmons del nen. Ni t’imagines tot el que li ha passat pel cap. Et pregunta per la Clàudia. Diu que no podia deixar de pensar en ella. Com està el nen? Quines possibilitats té? L’hi preguntes. Encongeix les espatlles, gira el cap, mira cap a un lloc inconcret de la sala i repeteix moltes vegades no ho sé, al principi clarament, després entremig dels plors. Li agafes la mà, li passes el braç per sobre de les espatlles i comences a pensar què li pots dir que la reconforti. No se t’acut res, només estrènyer-li la mà més fort.

Una infermera us diu que us porten a un altre box, que hi estareu més tranquils abans no us portin a l’habitació. És una estança ampla, de sostres alts. Hi ha dues finestres enormes molt alçades; tant, que només veus les fulles dels arbres del parc del darrere i el cel ennuvolat. És una planta baixa, però la posició d’aquelles finestres fa que tinguis la sensació de ser en un soterrani. La teva presència l’ha calmada, s’adorm. Et fixes que té molt poca panxa. Que no té la forma arrodonida que tenia quan el metge li feia l’ecografia ahir. Li passes la mà per sobre sense arribar a tocar-l’hi, mentre penses en ell com si no fos allà, com si continués a la imatge en blanc i negre de l’ecògraf. El dolor era això.

Setmana 24

Travesseu la sala d’espera per on has entrat fa unes hores. Li agafes la mà. Està estirada en una llitera. Ascensor. Planta 2. Habitació 40. Hi ha una altra parella al darrere de la cortina que separa els dos llits. Hauries desitjat no compartir habitació. No en aquests moments. La fan estirar en el mateix moment que una noia es presenta com la doctora. La prejutges. Penses, massa jove, potser més que tu. T’explica la situació.

Setmana 24. Bossa trencada. Té poc líquid amniòtic, però suficient. Hem de comprovar si hi ha infecció, i si n’hi hagués començaríem tractament. Mirarem que aguanti dins. L’ideal seria que s’hi estigués fins a la setmana 31 i aleshores provocaríem el part. Ara mateix tindria poques possibilitats de sobreviure. De moment, repòs absolut, completament estirada. Continuaràs perdent líquid, sempre, fins al part, però per sort el nen en genera una mica amb l’orina. També us informa, com qui segueix un qüestionari policial, que encara esteu en termini d’avortar. Teniu preguntes? Totes, dius. En tens mil però només t’interessa la resposta d’una. Se’n sortirà? Ho haurem d’anar mirant, encara és massa d’hora, la intenció és que pugui arribar a la setmana 31 i treure’l. Hem d’estar-nos a l’hospital fins a la setmana 31? Fas el càlcul mental i et surten set setmanes. Si tot està bé estareu una primera setmana aquí, després podreu estar a casa fent repòs absolut i a partir de la setmana 28 ja t’ingressaríem fins a la setmana 31. Ha contestat a les preguntes i abans de marxar ha tocat el genoll a la Marta i ha serrat els llavis. Hi ha alguna cosa en el seu posat que té forma de núvol de tempesta. Ella torna a plorar, però ara hi ha un matís en el seu plor, com si no fos fruit d’un dolor puntual, com si assumís que el dolor serà llarg i que caldrà paciència. Comences a tenir més preguntes però la doctora, massa jove, ja no hi és. Comences a pensar que això ho canvia tot, que el que t’està passant ho canvia tot. Condiciona tot el que facis els pròxims dies i setmanes. Mesos. El telèfon s’il·lumina amb l’entrada d’un nou missatge de WhatsApp. El mires. És de la Valèria, una amiga que també està embarassada. El llegeixes. En Max ja ha nascut. Som molt feliços. Tots tres som a la Dexeus. A un centenar de metres, però tan lluny.

Setmana 24

Hi ha un munt de soroll de fons. Has entrat en una fase espantadissa. De fet, qualsevol soroll t’espanta, el sents com a definitiu. Fa estona que esteu en silenci. Has mirat el sostre buscant respostes. En algun moment us heu creuat les mirades amb incomoditat. Encara és d’hora. Per fi en parleu. Què fem? T’ofereixes a trucar als seus pares i als teus. A la teva mare l’enganxes a la carretera. Ahir va marxar a Girona i ara acompanya el tiet a fer-se unes proves a la Guttmann, a Badalona. El teu tiet és minusvàlid, tot i que ni a tu ni a ell us agrada aquesta paraula. Al cotxe hi van ells dos i el teu padrí, que és el més petit dels tres germans. L’hi expliques. Mesures les paraules. Procures ser tan fred i objectiu com ho ha sigut la doctora. De fet, pràcticament li copies el discurs. Setmana 24. Bossa trencada. Té poc líquid amniòtic, però suficient. Han de comprovar si hi ha infecció, i si n’hi hagués començarien tractament. Miraran que aguanti dins. L’ideal seria que s’hi estigués fins a la setmana 31 i aleshores provocarien el part. Li estalvies allò de les poques probabilitats de supervivència si nasqués ara. De moment, repòs absolut, completament estirada. Però la teva mare no porta bé el control de les emocions i de seguida comença a plorar i pregunta pel nen. Li dius que de moment està bé, però ella creu que li amagues alguna cosa, que li vols estalviar el patiment. De fons sents el teu tiet que diu què passa? Ho pregunta diverses vegades, alterat pel plor de la teva mare. Penges i truques al pare. Està passejant els gossos. Ho encaixa en silenci. I tu, com estàs?, et pregunta. D’alguna manera agraeixes que et pregunti per tu, tot i que ara mateix ets el menys important en aquesta història. Tu..., tu encara ho estàs intentant encaixar. Després venen ells, els pares d’ella. Ells saben gestionar aquestes coses, donen suport i pateixen en solitud. No ploren però se’ls posen els ulls vidriosos. Ho has vist altres vegades, així que te’ls imagines patint, però cap a dins. Volen parlar amb ella, però els dius que dorm.

Surts fora. De sobte necessites respirar. Sortir de l’entorn malaltís i anòmal que és un hospital. Necessites sortir i tornar a entrar. Ho fas. Mires el mòbil. Per un moment estàs temptat de fer el que faries habitualment, donar un cop d’ull al Twitter i al Facebook, però seria absurd. Penses en com t’afectarà això. Si has d’anar a la feina, si seràs capaç d’anar a treballar mentre la Marta és allà al llit comptant els dies, les hores, els minuts, els segons que la separen de la setmana 31. Truques a la cap i l’hi intentes explicar, però plores. No estiguis sol, parla amb algun amic. T’ho diu abans que pengis. La Clàudia, has de pensar què fas amb la Clàudia. Què li expliques i què li amagues. Truques a la Núria, una bona amiga. Portàveu els nens a la mateixa guarderia, us coneixeu des d’aleshores. L’hi expliques. L’adverteixes que potser hauràs de recórrer a ella per anar a buscar la Clàudia a l’escola a la tarda. Penges. Caminant per la vorera has quedat a mig camí entre la Maternitat i la Dexeus. Veus l’edifici novíssim de la Dexeus, que encara ho és més en contrast amb la Maternitat. Penses en la teva amiga, que deu ser allà a dins embadalida mirant el seu fill, en Max. Contrast. L’edifici nou i el vell. La felicitat i la tragèdia separades per un grapat de metres. Vas dir a la Valèria i el Carlos que els aniríeu a veure quan nasqués el Max, ara no saps si tindràs força per fer-ho.

Setmana 24

Sona el mòbil. La teva mare. No pot articular cap paraula. Plora. Et demana com esteu. Hi ha alguna cosa en el seu to de veu que no t’agrada. Com si el fet de preguntar-te per la teva situació fos protocol·lari quan la situació no ho és. Li preguntes què passa. El tiet, diu. Després plora i entremig dels plors atrapes unes quantes paraules, càncer, li queden pocs dies. No ho suportaré, diu. Hi ha dies que la vida se’t gira en contra. Divendres, 24 de febrer del 2012. Aquest dia. El món està desapareixent al teu voltant. S’esmicola. Tot deixa de tenir sentit. Ja no trepitges el terra, camines i ho fas per inèrcia. La primera imatge que et ve al cap és la del teu tiet rient dins d’un cotxe durant aquell viatge que vau fer a través d’Europa quan tu només tenies catorze anys. No recordes per què rèieu però ara, precisament ara, el recordes així, rient. Què vol dir dies? Ell ho sap? Preguntes que no troben resposta, però intueixes que seran pocs i que ell no ho sap. Per què amaguem la mort a la gent que s’està morint? Se’n tornen a Girona, si tot va bé encara podrà estar uns dies a casa. Penjo. Miro el vell edifici de l’hospital de la Maternitat, parets que havien sigut grogoses i que ara són marrons, la teulada farcida de teules vermelles i a sobre i per tot arreu un munt de tubs metàl·lics i màquines de refrigeració encastats. Un bonic edifici que s’ha adaptat malament als nous temps, a les noves necessitats de la medicina. El vigilant que és al costat de la barrera d’accés a l’aparcament et saluda, és la primera vegada de moltes, però tu encara no ho saps. L’has saludat com saludaries el porter d’un edifici on no tornaràs. Inicies el que serà una rutina. Puges la rampa d’accés a l’hospital. La porta giratòria. La recepció. La zona central sota la cúpula de l’edifici on hi ha la sala d’espera. L’ascensor a mà esquerra. Pitjar el 2. L’habitació 40. El llit B.

Quan entres et topes de cara amb un noi jove, molt més que tu. Es presenta. Saúl. És el company de la noia del costat de la Marta. Bajo al bar —diu—, nos iremos viendo. La Marta està desperta. Porta les corretges. Me les aniran fent dos cops al dia, et diu. Se sent el batec del cor del Roger, omple tota l’habitació. De sobte notes que no respires, que estàs massa concentrat en el seu batec per pensar que tu també has de respirar. La cortina està passada. Encara no has vist la companya del Saúl. La Marta parla fluix. Diu que la noia del costat també ha entrat a l’hospital aquesta matinada. Està com jo, diu. Què vol dir que està com tu? Com jo. 24 setmanes, bossa trencada... però a més té un mioma que la fa sagnar. Perd sang, contínuament. Diu que em va sentir arribar, va sentir les infermeres com recitaven la meva situació i va veure que em passava el mateix que a ella. Són molt joves, em diu. Ho diu amb condescendència.

Hi ha coses que uneixen persones ben diferents. La por compartida n’és una. T’estires a la butaca i dorms. Cansament pur. Físic, mental. Et desperta algú que porta una safata de plàstic. Mentre prepares la taula a la Marta, la poses al corrent del que li passa al teu tiet. T’escolta com si no volgués escoltar el que li expliques. Quant dolor pot assumir una sola persona alhora? Creus que ella no pot assumir-ne més. No fa preguntes, com si no en volgués saber els detalls. Assumeixes que no et podrà fer costat, que la mort del tiet l’hauràs de passar sol, i ho trobes raonable.

Setmana 24

Hi ha un munt de gent a la sortida de l’escola. Has arribat just expressament. Amb la Núria heu quedat que proposarà a la Clàudia d’anar a dormir a casa seva. Saps que acceptarà encantada i que això et donarà marge per gestionar la situació i no haver-t’hi d’enfrontar. Ni tan sols et pregunta per la mare. Esclata d’alegria quan li dius que si vol pot anar a dormir a casa del seu amic. Un dia especial per a ella. Paradoxa. Li prepares la bossa i la baixes. Abans que enfili carrer amunt saltant i jugant amb el seu amic, l’abraces. No és una abraçada rutinària, no per a tu. Sents por. L’abraces amb l’estranya sensació que en realitat el que busques és una mena de protecció en els seus braços. Penses que és una sensació poc madura, però és el que sents.

Setmana 24

A la feina t’han dit que no t’amoïnis, que t’agafis els dies que necessitis. T’ho han dit mentre tornaves a saludar el vigilant de l’entrada de la Maternitat. Puges la rampa d’accés a l’hospital. La porta giratòria. La recepció. La zona central sota la cúpula de l’edifici on hi ha la sala d’espera. L’ascensor a mà esquerra. Pitjar el 2. L’habitació 40. El llit B. S’ha incorporat una mica. Sopa. De sobte et sents usurpat. La seva mare fa de tu i el seu pare seu a la teva cadira. Et miren amb tristor i saps que hauràs de conviure amb aquesta mirada, i no només d’ells. Mirades de tristor. Punyals innocents. Et proposen de rellevar-te, però vols recuperar el teu lloc, la teva cadira. No podries suportar tornar a casa. La casa buida. No sabries si parar davant l’habitació encara per acabar de muntar del teu fill. No sabries com afrontar això sol i en silenci. Ara mateix et sembla molt millor la butaca d’escai beix i estar-te al costat d’ella. El teu fill és una idea cada cop més abstracta. T’adones que ara no li dieu pel nom. Fa dos dies, quan tot anava bé, vas trucar a la teva mare i en vas parlar dient-ne el nom com si fos un parent que tornés d’un llarg viatge, era algú real, i ara la por li ha esborrat la identitat. Hi és com una incòmoda presència sota la panxa rebentada de la teva dona. No té nom. Posar nom a les coses crea un vincle emocional que tu ara no saps si et pots permetre. Vols que tot vagi bé, però d’alguna manera el teu cap et prepara per si tot va malament.

Setmana 24

El que ve després són dies de rutina d’hospital. Una rutina entre llàgrimes, d’intentar pronosticar què passarà a partir d’ara. De què heu de fer i no fer, de com anirà tot. Has explicat mil vegades que estareu una setmana aquí i després cap a casa fins a la setmana 28 i després reingrés i intentar que el nen arribi a la 31 dins de la panxa. Has repetit tot això a la teva mare i encara es pensa que li amagues alguna cosa, també a la teva germana i al pare i als pares i germans de la Marta.

Al davant de la porta de la feina has tingut una sensació estranya, com si fes mil anys del moment que la vas creuar per última vegada. A la feina els has exposat la situació i els has dit que la setmana que ve us deixen anar cap a casa i tornaràs a treballar.

Els metges diuen que cada dia a dins la panxa és una victòria. A l’hospital us sentiu protegits. La mare t’ha trucat des de Girona i diu que el tiet està bé, tranquil. També diu que té ganes de recuperar-se i això ho diu plorant, perquè entre tots estem donant cobertura a una mentida. No es recuperarà.

Aquests dies, mentre la Marta s’està immòbil al llit preservant el líquid amniòtic que li queda, has tornat a fer el que no s’ha de fer mai, has buscat la paraula prematur a Google. Ho has buscat a la pàgina de l’Organització Mundial de la Salut.

Cada año mueren cerca de 1 millón de niños prematuros. Los que sobreviven pueden enfrentarse a discapacidades físicas, neurológicas o de aprendizaje durante toda la vida, lo cual supone un elevado costo< para sus familias y la sociedad.

Se calcula que tres cuartas partes de esos niños prematuros podrían sobrevivir si tuvieran acceso a cuidados eficaces y con frecuencia económicos, como calor, apoyo para la lactancia y atención básica para las infecciones y las dificultades respiratorias.

Aunque en los países de ingresos altos también ocurren partos prematuros, el acceso a intervenciones eficaces significa que en esos entornos sobreviven casi 9 de cada 10 niños prematuros, mientras que en los países de ingresos bajos sobrevive aproximadamente 1 de cada 10.

I després has entrat en una espiral de percentatges, de càlculs de supervivència que has anat trobant a les catacumbes d’internet. I has topat amb el concepte límit de viabilitat. Se t’ha fet un nus al coll quan has llegit que entre les 22 i les 25 setmanes la gestació està en la fase de límit de la viabilitat. Llegeixes l’article buscant resposta a si sobreviuria a la setmana 24. 36,9%. Intentes ser optimista perquè falten pocs dies perquè entreu en la setmana 25. 55,7%. Amb prou feines se salven poc més del 70% dels nens nascuts a la setmana 26. Penses en l’última ecografia que li van fer, quan la doctora buscava literalment el nen dins de la panxa cada cop més plana de la Marta. La miraves amb por, ja fa dies que tot ho fas amb por. La miraves intentant interpretar les seves cares, els seus gestos. Has pensat que més enllà del discurs de metge que et farà quan apagui la màquina i encengui el llum, ella ha de tenir un cor i uns sentiments que li poden traspuar. Per això la miraves més a ella que al monitor en blanc i negre on hi ha el teu fill. Ella, acostumada a la festa d’ensenyar fills sans per néixer a parelles il·lusionades, sap i és conscient que allò és dur. Has pensat en això mentre insistia que hi havia poc líquid però suficient. I també ha dit que era bo que el nen s’hagués girat, perquè d’aquesta manera feia una mena de tap i aprofitava més el líquid que quedava i el que generava ell mateix a través de l’orina. La Marta li ha dit que continuava tenint pèrdues i has pensat que hi havia un fràgil joc d’equilibris entre el líquid que aporta ell i el que es perd. La fragilitat és això. També li ha mesurat el fèmur per calcular-ne el pes. Ha apuntat entre 700 i 800 grams a l’historial. Has fet comparacions mentals. Les que faria qualsevol. Has imaginat moltes coses que podrien pesar això, però cap és un bebè. Has sortit de la sala de la mateixa manera que hi has entrat, contenint la respiració, mort de por i en silenci. Ja fa dies que la paraula és silenci. Els mateixos dies que fa que no et treus del cap això que has llegit: Los que sobreviven pueden enfrentarse a discapacidades físicas, neurológicas o de aprendizaje durante toda la vida, lo cual supone un elevado costo para sus familias y la sociedad.

Setmana 24

Està pitjor, el tiet està pitjor. Ara baixem a Barcelona. És dilluns, 27 de febrer. D’un febrer que ho esmicola tot. La teva mare t’ho diu amb la veu desencaixada. Et diu que ara fan venir una ambulància. Pel camí t’ha trucat i t’ha explicat que el porten a la Dexeus, a només uns metres d’on ets. Ara t’imagines l’hospital del costat, tan modern com un d’aquests moderns tanatoris. Truca’m quan arribeu, li has dit. Has penjat i has mirat a través dels finestrals de les escales de la Maternitat, els arbres amb les fulles esgrogueïdes i el camp del Barça en silenci al darrere, abandonat, lluny, en un dia ennuvolat, gris. Has estat una estona així, mirant com el vent movia les fulles i en feia caure algunes. Ja no saps si respires. Hi ets, és clar, però no saps si respires. Tanques els ulls i penses que ni tan sols pots recordar com vas vestit. Aquesta nit has dormit amb la teva filla. Ha estat tot el cap de setmana amb els avis, i aquesta nit, quan ja dormia al vostre llit de matrimoni, l’has abraçada, has abraçat l’olor que fa quan dorm i has plorat en silenci, per no despertar-la. Quan obres els ulls et cau una llàgrima. Una altra. Una més. D’on surten, penses. No recordes haver plorat mai tant, ni quan els teus pares et van dir que se separaven i trastocaven la teva adolescència.

La doctora us diu que no hi ha canvis, mentre el cor del teu fill, amplificat per la màquina, omple l’habitació. La cortina que separa els dos llits està definitivament passada. Les estones que no hi ets ella ha trobat en el malson compartit una amistat. Es diu Raquel. La companya del Saúl es diu Raquel. És una noia guapa, jove. És el seu primer embaràs. D’alguna manera, el fet de tenir una altra filla us situa en divisions diferents. La seva mare té càncer, t’ha explicat la Marta. És la dona amb qui t’has creuat alguna vegada a la porta d’entrada de l’habitació aquest cap de setmana. T’adones que la Marta ha creat un món de confidències allà dins. Que aquella noia que pateix al seu costat ha omplert les hores que tu has estat amb la Clàudia. La doctora diu que ens envia a casa dimecres i repeteix el mateix missatge al Saúl i la Raquel. A fora sembla que el sol s’obre un espai entre els núvols. La Marta somriu i tu ja no saps si dir-li això del teu tiet i l’ambulància.

Setmana 24

Surts de l’hospital per anar a un altre hospital. Travesses la porta giratòria de l’entrada de la Maternitat. Fa fred. Fins i tot t’ha semblat notar que plovia lleument. Has saludat el vigilant de l’entrada del recinte i has caminat per la vorera fins a la Dexeus. T’han dit que el tiet era en un box d’urgències i vas cap allà. Mai estàs preparat per veure algú que saps que està a punt de morir. Quan apartes la cortina, la teva mare s’aixeca i t’abraça. Plora i tu també ho fas. No l’has vist des d’abans que tot es posés cap per avall. T’abraça pel tiet i pel teu fill, pel dolor que sent per les dues coses. Veus que el tiet dorm i et va bé perquè penses que això et dona permís per plorar. La mare et fa les mateixes preguntes que ja fa dies que li respons per telèfon i després seus en una cadira plegable al costat del tiet. Fa fred i el tapes una mica més. Li notes el cos calent. El teu tiet va quedar paralític quan tenia dotze anys. A Mequinensa. Tenien una casa amb un tros de terreny a tocar del riu Ebre. Un dia va agafar la màquina de llaurar al teu avi. Unes herbes la van travar i ell va voler treure-les sense aturar la màquina. Li va passar per sobre. El cos ple de cicatrius, l’hi has vist a l’estiu, a la platja. L’avi va ser qui el va recollir i el va portar a l’hospital. Era la història més tràgica de la teva família però ara no ho tens del tot clar. L’accident del teu tiet va acabar marcant la vida de tota la família de la teva mare. Va passar poc abans que obliguessin a marxar tot un poble per la construcció d’un pantà. Els teus avis van decidir anar cap a Sant Joan de les Abadesses, començar una nova vida lluny dels costeruts carrers de l’antic poble de Mequinensa. Sant Joan els oferia un terreny més pla per a un jove que a partir d’aleshores viuria sempre lligat a una cadira de rodes. El cas és que la teva família té arrels aquí i allà, a Mequinensa i a Sant Joan. Sempre has pensat que si el tiet no hagués tingut l’accident que va acabar portant la seva família a Sant Joan, la teva mare no hauria conegut el teu pare i tu no hi series. Sempre has pensat que la vida és fruit de l’atzar, sovint és fruit de la suma de petites fatalitats.

Quan es desperta, li notes la boca pastosa. Sempre l’has admirat i veure’l així et fa mal. Mai s’havia queixat de la seva vida. Va estudiar, es va fer mestre, havia viatjat, havia viscut, la cadira l’acompanyava a tot arreu. La teva germana i tu éreu els fills que havia assumit que no tindria. Era gairebé com tenir un segon pare. Aquesta era la relació que hi teníeu.

Et pregunta pel Roger. Ell sí que li diu pel nom. I després, per la Marta. Li respons, t’expliques i d’alguna manera sents que el que et passa a tu és menys important. Ell ja no tornarà a Girona, ho saps. Et demana que li acostis l’ampolla d’aigua. S’incorpora lleugerament. Té els llavis ressecs. Una mica d’aigua se li vessa i li mulla la bata verdosa d’hospital. Intenta mantenir una conversa amb tu sobre política, com les que teníeu no fa pas gaire. Et parla d’unes eleccions que no veurà i et sents com un impostor: li dones conversa sobre un futur que no viurà.

Abans de marxar puges a la planta de nounats de la Dexeus, visites la teva amiga i el seu fill acabat de néixer. És una visita estranya, plena de silencis. El Carlos no sabia si somriure’t o donar-te el condol. Els dius que no et pots quedar massa estona, que has de tornar a la Maternitat: tothom accepta les excuses de les persones desesperades.

Al tiet se l’enduran a la Delfos. T’ho ha dit la mare més tard, per telèfon, mentre treies una bossa de patates de la màquina al costat de la sala d’espera de la Maternitat. Allà estarà millor, li has respost. Podrà estar sol en una habitació. La Delfos és on va néixer la teva germana i on morirà el teu tiet. És el que penses just abans de penjar. Tornes a l’habitació amb la Marta. Et sents com algú que va canviant constantment de paper. És com et veus durant el segon abans d’empènyer la porta de l’habitació. La Marta i la Raquel riuen. Per un moment et molesta. Et sents desplaçat. L’acompanyes mentre sopa, després et diu que estarà bé, que vagis a casa amb la Clàudia.

Setmana 24

Quan vindrà la mama a casa? Quan la podré anar a veure? T’ho pregunta amb un somriure, acaba de sortir de l’escola. Li dius que demà. Cada dia li has fet gravar un vídeo dient bona nit a la Marta i l’hi has enviat amb el WhatsApp, però ara t’adones que eren missatges unidireccionals, sense cap altra resposta que els cors de colors predeterminats per l’aplicació que li enviava la seva mare amb cada vídeo. Aquesta setmana la teva rutina és despertar-la, deixar-la a l’escola i anar a l’hospital fins a l’hora de la sortida. Has fet el cor fort davant dels altres pares, has dissimulat davant d’ella, has evitat preguntes i us heu tancat a casa, convertida des de fa dies en un lloc poc acollidor, incòmode. És dimarts, 28 de febrer. L’any ha afegit un dia més al teu patiment. Demà encara serà febrer. Any de traspàs. Un calendari cínic. Un febrer que no s’acaba mai. Penses inevitablement en setmanes de gestació, en possibilitats de sobreviure.

Quan la teva filla ja dorm, et truca el teu pare. Diu que ha estat amb el tiet. Et sobta perquè la seva relació no acabava de ser bona. S’han vist poques vegades des que els teus pares es van separar. Van ser de la mateixa colla al poble. Ell havia sigut les seves cames. L’havia ajudat a superar totes les escales que es posaven al davant de la cadira de rodes. Però des que els teus pares es van separar, l’amistat entre tots dos es va refredar. El teu pare diu que li ha agradat parlar amb ell, estar-s’hi tota la tarda. Penses que, d’alguna manera, hi ha fet les paus. Diu que a última hora el tiet s’ha adormit una mica, estava cansat. Quan s’ha despertat ja no tenia el cap tan clar. Tenia dolor. Morfina. La morfina és l’última fase i ara agraeixes l’última conversa d’ahir amb el tiet. Aquella conversa en què, mentre ell parlava, tu només podies pensar que es moriria. Aleshores et senties culpable però ara agraeixes aquell últim petó conscient que us vau fer.

Ets a la cuina. Penges. Surts a fora al balcó buscant la lluna. Fa fred però necessites sentir el fred a la cara. Sentir-te viu. T’has omplert un got de vi. Mires els llums encesos dels pisos del davant. T’imagines les rutines perfectes dels altres. Respires fort. Els ulls se t’omplen de llàgrimes, t’hi passes la mà i fas un glop. Demà ella tornarà a ser aquí i tot serà més fàcil.

Setmana 24

Prepares la sortida de l’hospital i la tornada a casa de la Marta amb un autoengany. Penses que això et despertarà del malson. Un pensament pueril que s’ha esfumat amb la visita de la doctora. Ha fet servir l’expressió ingrés domiciliari. Ha parlat de repòs absolut. De no moure’s del llit. Si teniu qualsevol dubte, cap a l’hospital. Us ho ha dit mentre firmava un paper i el deixava penjat als peus de la llitera. Al costat, el Saúl està com tu. Ell també posa les coses dins d’una bossa amb certa pressa. La Marta i la Raquel es fonen en una abraçada. Tard o d’hora coincidirem, es diuen l’una a l’altra. A fora fa fred. Un taxi us torna a casa. A la tarda vas a buscar la teva filla amb mig somriure a la cara. Has trucat a la feina, creus que la setmana que ve hi podràs tornar. A la nit, tu i la Clàudia ensenyeu a la Marta un muntatge amb els vídeos que li heu anat enviant cada nit. L’has titulat «Els dies sense tu» i li ha caigut una llàgrima. La Clàudia i els seus cinc anys són una injecció de vitalitat. Ha tocat la panxa a la seva mare buscant el seu germà i la primera reacció que has tingut ha sigut apartar-li la mà. I després has pensat per un moment que el nen realment no era allà dins, que continuava a l’hospital. T’has adonat que això ja no és un embaràs, és un problema dels grossos.

Setmana 25

Març. Dijous. Ja és a la setmana 25. 55,7% de probabilitats de supervivència. Des que has recuperat aquesta mena de fràgil normalitat ho veus tot amb més optimisme. Has portat la Clàudia a l’escola. Has agafat la moto i has passat un moment per la Delfos. El tiet respira profundament. És un dormir poc natural, poc tranquil. És l’última cosa que farà el seu cos. Saps que no es despertarà. La teva mare li agafa la mà i de tant en tant li mulla els llavis amb una gasa humitejada amb aigua. Et demana que la disculpis per no haver anat a veure la Marta. Li dius que no s’amoïni. Té els ulls inflats de plorar. Aprofita que hi ets per anar a prendre alguna cosa. Et quedes sol amb ell. Creus que has de dir-li alguna cosa. Li agafes la mà, li fas un petó a la galta. Té la pell esgrogueïda. A la zona on té la via amb el sèrum se li ha fet un blau. Li mires les mans, encara té la punta dels dits i les ungles brutes de nicotina. Mai no va poder deixar de fumar. Potser mai ho va intentar de debò. A casa tothom el justificava, és l’únic vici que té, deien. T’acostes a l’orella i li dius: només que ell tingui la meitat de la força que has tingut tu, se’n sortirà. Plores. La frase és meitat elogi i meitat egoisme. Dijous. Primer dia de març. Setmana 25. 55,7% de probabilitats de supervivència.

Setmana 25

Casa nostra torna a ser un lloc agradable. Aquest matí heu rigut mentre esmorzàveu. La Clàudia ha recuperat la seva mare i a sobre també et té als matins. La deixes a l’escola i tornes a agafar la moto per anar a la Delfos. A casa, la Marta hi té la seva mare. A la clínica, al costat del tiet, qui fa guàrdia avui és el teu padrí. Seu sobre el llit supletori, encara per fer. La teva mare ha baixat a esmorzar, acabo d’arribar, diu. Està com l’àvia, oi?, et pregunta. Fas un gest resignat. I després el poses al dia de com està la Marta. Diu que a vegades sembla que el tiet deixi de respirar durant una estona. De tot el cos, només se li mouen els pulmons, els ulls tancats, la boca mig oberta, la vida escapant-se-li entre els dits. 2 de març. És la data que posarà a la seva esquela. A quarts d’onze ha respirat per últim cop. El padrí s’ha desfet. La mare ha entrat a l’habitació, us ha vist i ha deixat caure la bossa a terra. D’on surt tant de dolor? Quan s’acabarà? Un metge us ha deixat estar amb ell una estona. L’estona que necessiteu, ha dit. Has acompanyat el teu padrí a la funerària. Els ha explicat que l’hauran de portar a Sant Joan. Hem triat el fèretre en una sala on n’hi havia uns quants d’exposats. Tens recents les morts de l’avi i l’àvia i també us en vau encarregar vosaltres, d’aquest tràmit. Escoltes el que us explica el de la funerària mentre penses com és de complicada aquesta feina. Sala de vetlles demà a Sant Joan, missa diumenge al matí i viatge a Mequinensa a portar les cendres al cementiri on hi ha els avis. Això és el que saps que hauràs de fer. El teu cap de setmana serà això. Has trucat a la Marta. Demà pujaràs a Sant Joan i tornaràs quan tanquin la capella ardent. Li has dit que és el que has de fer, que hi estàs obligat. L’hi has dit mil vegades perquè sents com si l’abandonessis. Diu que estarà bé, que farà venir els seus pares a ajudar-la, i després també et diu que no ploris quan tu li estàs dient per telèfon que ja no pots més, que tot això et supera.

Dissabte has fet l’hora i mitja de trajecte fins a Sant Joan en silenci, t’has fixat en la neu al cim de les muntanyes del Pirineu quan passaves per la plana d’Osona, el cel blanc de núvols, el paisatge encara d’hivern. Has fet aquest trajecte moltes vegades, però mai en silenci. A l’entrada de la sala de vetlles hi ha una fotografia força gran del teu tiet. És un primer pla. L’hi vas fer tu el novembre passat en una celebració familiar. Hi surt somrient, ple de salut. Recordes que quan la feies vas pensar que era bonica, però mai et vas imaginar que tindria aquest ús. Has passat el dissabte saludant gent, rebent el condol de desconeguts i explicant també com està la Marta. Als pobles, les notícies volen.

L’endemà tornes a ser a Sant Joan acompanyat de la teva germana. Mudats tots dos. Et pregunta si havies preparat alguna cosa per dir. Tothom espera que diguis alguna cosa, et diu. Parles amb el capellà, amic de la família, i li demanes que et doni la paraula al final de tot. El monestir és ple. El tiet va ser regidor del primer govern democràtic i tothom considera una gesta que aquell noi que va arribar al poble en cadira de rodes se n’hagués sortit tan bé a la vida. Era com una mena d’exemple de vida i és amb aquest sentiment que t’acostes al faristol del monestir.

Primer de tot vull advertir que parlaré d’algú que no va ser el meu pare, però tampoc va ser senzillament un tiet. Miraré de no resultar trist. Ell no ho hauria volgut. Així que us explicaré tres petites històries reals que crec que serviran perquè tots revivim com era en Josep. He posat títol a cadascuna d’elles. Primera: «Una discussió lingüística». Segona: «Un viatge vital». Tercera: «El monitor de submarinisme acollonit». Comencem, doncs...

Primera història. Una discussió lingüística

Quin nom li posem, a la cosa? Sempre passava el mateix. Algú veia el meu tiet i es fixava en la cadira de rodes. He estat amb el meu tiet, explicava jo. Qui? El de la cadira de rodes?, em preguntaven. Sempre era el mateix. La resposta era òbvia. Sí. Però dins meu quedava un neguit. Allò era un element distintiu però no l’essencial, sempre em molestava el punt reduccionista que tenia. Recordo una conversa amb ell sobre això, sobre com es deia el fet de no poder caminar en altres idiomes. Recordo que no li agradava gens la paraula minusvàlid i, si ho penseu bé, no cal ni que us digui per què. El llenguatge no és innocent. Recordo que un dia em va dir que li agradava el terme que usaven els francesos, handicapé. Tinc un handicap és molt més fidel a la realitat que soc un minusvàlid. Doncs això, quan algú parli de minusvàlids penseu en el meu tiet, en tot el que va fer i veureu que la paraula no encaixa. No és justa.

Segona història. Un viatge vital

Corrien els últims anys dels vuitanta i el meu tiet, tossut com pocs, va decidir fer un viatge que tenia més d’aventura esbojarrada que de turisme. La cosa va acabar amb un servidor i aquest senyor que ens reuneix a tots aquí recorrent Europa de punta a punta en un Ford Fiesta. Van ser cinquanta dies de converses, de riure, de discutir, de no parlar, de plorar. Vam viure tantes coses que al final els llocs que visitàvem, per espectaculars que fossin, van deixar de ser menys importants que el que vam viure nosaltres dins del cotxe. Anys després d’allò vaig veure escrita en una pissarra una frase que m’encanta i que sempre he relacionat amb això que us dic. És d’Erwin Schrödinger i diu: «No és tant veure allò que ningú no ha vist com pensar el que ningú no ha pensat i tothom ha vist».

Tercera història. El monitor de submarinisme acollonit.

El personatge a què fa referència el títol d’aquesta tercera història és un personatge anecdòtic en la vida del meu tiet. Un no ningú. Però ens serveix per explicar com era en Josep. El monitor de submarinisme acollonit és el responsable que el meu tiet no complís un dels seus somnis. Després de passejar per Europa en cotxe i saltar amb paracaigudes, un dia va decidir fer una immersió. I en va estar a punt. El monitor de submarinisme que l’havia d’acompanyar, senzillament, no es va atrevir.

Són tres historietes en la vida d’algú que potser ha marxat d’hora, però que va saber viure i va viure molt. Marxa algú que no havia convertit la seva situació en un drama. Marxa algú que es rebel·lava contra les mirades de pena. Marxa algú que va caminar poc, però va arribar lluny.

Mires la gent i els dones les gràcies per acompanyar-vos. Reculls els fulls. Baixes els quatre graons que et separen de la mare. L’abraces.

Més tard, heu parat a dinar a Cinca, a pocs quilòmetres de Mequinensa. La mare portava l’urna amb les cendres. Uns operaris han obert el nínxol on hi ha els avis. Has vist l’urna de l’avi i el fèretre encara intacte de l’àvia. Hi ha només un grapat de persones, un parell de germans de l’àvia que encara estan vius i un antic amic del tiet que encara el recorda quan corria. T’ha fet plorar veure amb quina alegria el recordava. És diumenge. 4 de març. La Marta diu que està bé. Li has preguntat si el nen es mou, si el nota. No saps per què però te l’imagines patint, notant que alguna cosa no va bé. Saps que no flota en una bassa de líquid amniòtic. És la primera vegada que te l’imagines amb consciència, lluitant per aferrar-se a la vida. Has penjat i has agafat el cotxe per tornar a casa.