Kitabı oku: «Barcelona nua»

MEMÒRIES D’UN GAT
Barcelona entre fàbriques, anarquistes i esplendors

De les set reencarnacions d’un gat barceloní.

Primera: de com contempla la nit a finals del XIX. Segona: de com parla amb algú de la mateixa espècie del conte de la Tereseta i el capità. Tercera: de com prepara l’atac contra la vida d’Onofre Bouvila, aquell personatge de la novel·la d’Eduardo Mendoza. Quarta: de com respon a l’interrogatori sobre el destí de Santiago Salvador Franch, autor de l’atemptat al Liceu del 7 de novembre de 1893. Cinquena: de com observa el ball entre un home i una mòmia. Sisena: no documentada.

Setena: de com rep el burgès Rafael Puget quan torna de la inauguració de l’Exposició Internacional del 1929, juntament amb la resta de companys felins.

~

- I -

Dos fanals en la foscor. A la paret, una ombra lleugera. Passes ràpides. Un salt. La barraca cruix, el fang sec no resisteix. Millor allunyar-se’n de pressa, abans que arribin els xiscles, escolar-se entre les cames d’un home begut que tentineja i anar a la vora de la nena dels mitjons vells, la mà de la qual insinua una carícia. Ràpid. Fa equilibris sobre el cordill de la roba estesa, on hi ha les gorres i els uniformes de feina blaus. Un altre salt. A sota, algú mastega sardines i bacallà amb la boca oberta, en reconeix l’olor. L’arc d’aquella costa bruta abraça la lluna vidriosa sobre el mar, com si fos un plat blanc a punt de ser engolit per les onades. Se senten els crits silenciosos de la marea, els murmuris d’una vella, un gemec sord de ràbia o d’amor.

S’enfila per les casetes baixes de fusta, allà on els matins s’arrauleix per contemplar les barques i els pescadors, amb l’esperança d’algun cap de mújol o alguna espina. A pocs metres, veu en Gris: devora el cos d’una gavina mentre un marrec escanyolit l’observa seriós.

Abandona la sorra i s’endinsa a la Barceloneta, entre els carrerons muts, els edificis malmesos per la sal, els balcons rovellats. Salta sobre un carro, del carro passa a un balcó, després a un segon balcó, i a un tercer. Fins a arribar a un terrat blanc, desert i silenciós com ell.

El plat de lluna amb les sobres de menjar és allà darrere, esplendorós. El mar calla. En Gris ja deu haver devorat la gavina, un pit descarnat es deu haver emportat el marrec.

Barcelona, de nit, és màgica. Les muntanyes llunyanes, la llum tènue. Les fumeres blanques que surten de les xemeneies: d’un, de dos, de tres fumerals de maons. Precisament al davant, veu el recinte de la Maquinista Terrestre i Marítima de la Barceloneta, sota l’arc de la qual passen homes, carros i cavalls. A la dreta, al Poblenou, hi ha una altra estructura massissa de la Maquinista, però més recent. A l’esquerra, contra la muntanya encara nua i fosca del Tibidabo, s’alça la fumera de les imponents fàbriques de Sants, de les Corts i, no gaire lluny, també la del Vapor Nou, a Gràcia. Xemeneies com arbres, amb columnes de fum opalescent, troncs d’un bosc encantat a les arrels dels quals bateguen els forns, els rodets, els telers industrials i la maquinària.

La brisa de la primavera porta al terrat el cant melancòlic dels treballadors, el soroll mecànic de la seva feina, les incitacions de les prostitutes als dos costats de la Rambla, tant al Raval com al centre històric, els ecos dels acordions, els plors dels nens afamats des de les barraques, els perjuris dels condemnats des de les presons. Porta també els somnis dels milers d’espanyols que han arribat a Barcelona per construir l’imperi econòmic de la ciutat, disposats a morir per ella. Els somnis d’uns, les Amèriques; els somnis dels altres, la igualtat.

La nit sublima Barcelona, el seu silenci, la seva pau i el seu misteri. Callen les obres de construcció de l’Eixample, que connectarà la ciutat sufocada amb zones com la de Gràcia; calla l’enderroc de la temuda Ciutadella, després dels fets del 1714; callen els primers trens, els venedors ambulants i els repartidors de diaris. Callen els ocells, els peixos, els morts dels cementiris de Montjuïc i del Poblenou. Tot és silenciós, la lluna brilla i la cua del gat es belluga en aquell buit.

D’aquí a poques hores, milers d’homes i dones, nens i nenes, caminaran endormiscats fins a la Maquinista, el Vapor Nou, el Vapor Vell, Can Ricart, l’Espanya Industrial i les altres fàbriques repartides per la ciutat, recentment privada de les antigues muralles defensives.

Barcelona és la màgia, Barcelona és el carbó, Barcelona és la veu, Barcelona és el mar.

Barcelona és la locomotora d’Espanya.

I aquests núvols blancs trenquen la nit fosca d’estels.

- II -

Encara no les havies vistes? On eres? Van tornar ahir. La Teresa, cada vegada més bonica, i també la Júlia. No hi estic d’acord: la Teresa és més bonica, i té unes mans tan delicades... El capità n’està orgullós, ho noto. Als vespres, quan tots tres estan davant l’escalfor de la xemeneia, m’arrauleixo a prop seu, al raconet que sempre em deixa a la butaca. Ronco satisfet, mentre explica els viatges a les filles i m’acaricia. M’endormisco i escolto, badallo i em perdo en somnis. Ilo-Ilo, Mèxic, Nicobar, Terranova. Ilo-Ilo? Havies sentit mai aquest nom? Esclar, tu sempre vas d’un lloc a l’altre perseguint ratolins! Ilo-Ilo, quin nom tan estrany. Em pregunto si allà, quan bufa el vent, també hi deu haver el mar, que brilla i que riu. Hi deu haver peixos? De seguida que m’estiro amb les potes enlaire, se m’acosta la Teresa, amb la seva maneta delicada, i m’acaricia la panxa mentre pronuncia el meu nom de manera divertida. El capità somriu. Em quedaria hores i hores així... Ja no és una nena, tens raó. Recordes com n’era, de capritxosa? Em bufava les orelles, m’estirava la cua i no em deixava mai en pau... Però la Tereseta ha canviat, tot i que segueix tenint les mans d’una nena. Terranova, dius? No ho sé. El capità deu haver fet fortuna. És un de tants que van marxar cap allà, però el capità és dels bons. Has vist com et mira als ulls? I té la veu ferma i decidida. Ni tan sols la Marieta, la cuinera, aconsegueix fer-me baixar de la taula, però quan hi ha el capità... Sí, deu haver fet fortuna. Són molts els que van marxar d’aquí a fer les Amèriques, així és com en deien. I encara hi van, després que se’ls hagi negat durant molts segles. També hi va anar el net de l’Ada, la serventa, que plorava darrere l’armari quan se’n va assabentar. Ell, però, ho va fer com a ajudant, mentre que el capità... El capità va marxar com a senyor: com a capità! M’ho va explicar la meva mare, a qui li havia explicat la seva mare perquè li havia explicat el seu pare. Va marxar amb una infinitat de maletes, de baguls grans i resistents plens de teixits de qualitat. I va tornar amb uns altres baguls, que desprenien una olor estranya. Bona, però estranya. Teixits secrets, xiuxiuejava tothom. I ningú podia entrar a veure’ls, ni tan sols el meu avi, tampoc el rebesavi del pollós. Per descomptat, a ell també el van fer fora a puntades de peu. El capità va tornar amb un munt de coses magnífiques, com una pell fosca i gruixuda o una pipa llarga que encara fuma durant els vespres boirosos, quan està més pensatiu. I sí, és clar, també la nina de drap que la Teresa va heretar de la mare, quan va morir tísica. La Tereseta la té sobre la flassada i, als matins, de seguida que obre els ulls, corro cap a ella i salto sobre el llit. Ella m’aparta afectuosament amb la seva maneta mandrosa, jo m’esmunyo sota els llençols i li mossego els peuets. Sí, la Júlia és més fina, però no té la personalitat exuberant de la Teresa. Ni la seva dolçor. Sento que arriben. Mira com baixen les escales. La Teresa és esplèndida, tu queda’t amb la teva Júlia.

- III -

Les obres de la primera Exposició Internacional són intenses a gairebé tota la ciutat —l’aixecament del monument al «català» Cristòfor Colom, la construcció del Gran Hotel Internacional, la il·luminació dels carrers, les proves per a la presentació de les Golondrines—, però al parc de la Ciutadella, que és el cor de la remodelació, els treballadors han abandonat els pics i les pales. El sou que reben és ínfim, la precarietat és màxima i els seus drets són inexistents. Sembla que els pamflets i els discursos dels anarcocol·lectivistes hagin fet efecte, tot i que un dels seus adeptes més joves, l’Onofre Bouvila, ha passat gairebé inadvertit mentre ven productes que fan créixer els cabells, una activitat molt més rendible.

Gairebé inadvertit. Perquè, cada dia, el venjatiu Belzebú l’observa des del seu amagatall, darrere els arbustos, enmig de les piles de maons, sobre les branques dels arbres, camuflat com un esquirol o agotzonat darrere les pilotes de tela, que són la trista distracció dels treballadors. Cautelós i sinuós, imita el parrupeig dels coloms o el soroll dels ratolins entre els matolls perquè l’Onofre no el reconegui, i és que, en absència de l’estimada Delfina, no dubtaria a clavar-li una bona puntada de peu.

Encongeix les pupil·les de jade de seguida que el veu i aixeca la seva cua negra com el dimoni quan apareix a la pensió de la Delfina amb aires de camperol indefens. És un lladregot, un estafador i un mentider, res més que això. I l’implacable Belzebú no suporta els hipòcrites, per això ha decidit controlar-lo. Ell era contrari al reclutament de l’Onofre per part de la Delfina, no volia que li proposés de repartir propaganda anarquista: aquell ésser humà mandrós hauria de tornar allà d’on havia vingut. No obstant això, qualsevol esforç —arquejar-se, estarrufar-se, bufar, ensenyar les dents, miolar o fins i tot escopir— s’havia demostrat inútil. La Delfina és tossuda i ingènua, sort que el gat se’n preocupa.

De fet, després del passeig habitual amb la serventa, que exhibeix el seu caràcter a les parades del Born per obtenir algun descompte —una tècnica que ha funcionat molt de temps—, en Belzebú s’escapoleix i arriba fins a l’immens espai verd on hi havia hagut la fortalesa de la Ciutadella, seu de judicis sumaris, afusellaments i infinites condemnes a mort que el Govern central va convertir en el malson d’uns catalans massa exuberants. Aquell infern de cinc puntes, amb l’aire fètid de mort, infonia terror i respecte als ciutadans rebels. Cinc puntes, cinc urpes, cinc ungles: les mateixes que en Belzebú, per cada pota del davant, voldria clavar a les natges fastigoses i seques de l’Onofre.

A mesura que passen els dies, se sent més a prop de l’objectiu, s’imagina l’arrancada de cabellera, el trofeu, el triomf. I afila les ungles d’amagat de la Delfina i de la seva presa. Per fi podrà allunyar el monstre Bouvila de la seva propietària. Per fi podrà restituir l’honestedat a la pensió. Per fi podrà tornar a mirar els ulls apagats de la Del-fina sense veure-hi els dubtes de l’amor.

Una freda nit de gener, quan queden pocs mesos per a la inauguració de l’exposició que endeutarà la ciutat, però que també la distanciarà de l’antiquada Espanya, en Belzebú planifica els darrers detalls del seu pla des de les golfes de la Delfina.

Dotze del migdia: en Belzebú travessa la palissada de les obres. Dotze del migdia i dos minuts: la víctima treu els productes per als cabells de la bossa dels fulletons. Dotze del migdia i tres minuts: en Belzebú s’arrauleix rere un tronc, que ell mateix ha transportat expressament els dies anteriors, amb fatiga. Dotze del migdia i set minuts: arriba l’alcalde conservador Francesc de Paula Rius i Taulet, amb set minuts de retard. Dotze del migdia i vuit minuts: xiulets dels treballadors, defensats pels membres dels sindicats i que compten amb el suport dels polítics contraris a l’exposició, com és el cas de Valentí Almirall. Dotze del migdia i nou minuts: rebombori general. Dotze del migdia i onze minuts: atac a la víctima, liquidació de la víctima. Dotze del migdia i vint-i-cinc minuts: neteja del pèl i de les ungles amb un llepat rítmic, perquè no quedin rastres de la matèria gris de la víctima. Tornada a casa. Roncs innocents a la Delfina.