Kitabı oku: «Paper cremat»

Salvador Macip, Silvia Broome, Anna Carreras, Víctor García Tur, Inés Macpherson Ramon Mas Jordi Masó Pep Prieto Carme Torras Andrea Jofre ve dahası

Yazı tipi:

Silvia Broome · Anna Carreras · Víctor García Tur

Andrea Jofre · Salvador Macip · Inés Macpherson

Ramon Mas · Jordi Masó · Pep Prieto · Carme Torras

Paper cremat

10 contes per a 100 anys de Ray Bradbury

Versió en blanc i negre a partir de l’original en color. Disponible a:

https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Ray_Bradbury_(1975)_-cropped-.jpg

ISBN: 978-84-949900-6-9

Edició: Apostroph

Correcció: Inés Macpherson

Disseny de coberta: Apostroph

Disseny de tripa: Mariana Eguaras

Maquetació: Apostroph

Primera edició paper: maig/juny 2020

Primera edició digital: abril 2020

Apostroph, edicions i propostes culturals, SLU

Mas Postius 5, 08505 Muntanyola (Barcelona)

www.apostroph.cat

apostroph@apostroph.cat

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només es pot fer amb l’autorització dels seus titulars, llevat de l’excepció prevista per la llei i en aquells casos en els que s’indiqui un ús sota llicència Creative Commons o similar. Us podeu adreçar a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar, escanejar o fer còpies digitals de fragments d’aquesta obra.

Gràcies per llegir aquest llibre. La Silvia Broome, l’Anna Carreras, en Víctor García Tur, l’Andrea Jofre, en Salvador Macip, la Inés Macpherson, en Ramon Mas, en Jordi Masó, en Pep Prieto, la Carme Torras i tots els que hem fet possible que aquest llibre d’Apostroph hagi arribat a les vostres mans esperem que us agradi.

E-mail: apostroph@apostroph.cat

Twitter: @postroph

Facebook: facebook.com/postroph/

Pròleg

Quan la Inés Macpherson em va proposar publicar aquest recull vivíem en un món. Quan la versió digital vegi la llum, serem al bell mig d’un gran canvi. Quan arribi a les llibreries encarnat en paper, el món haurà canviat per sempre. Sembla un relat de Ray Bradbury. No ho és. M’atreveixo a dir, sense massa por a equivocar-me, que la realitat ha estat a l’altura del gran escriptor nord-americà.

Enguany fa cent anys del seu naixement i sembla que la realitat s’hagi engrescat a oferir-nos una distopia curulla de trames, subtrames, girs inesperats, drames grotescos, tragicomèdies. Desenes de milers de morts; palaus de gel convertits en tanatoris; poliesportius, vaixells i trens convertits en hospitals; llars d’avis convertides en vaixells de la mort; fosses comunes a Brooklyn; militars condecorats a les rodes de premsa; països sencers tancats a casa; fronteres tancades; creuers en quarantena plens de malalts; una vida a Internet. Hi ha coses que no podem incloure en aquesta llista perquè ara mateix no ens les podem imaginar i quan tanquem aquesta edició encara no hauran passat.

Poc abans d’enllestir aquest llibre he llegit un titular que deia que els Mossos d’Esquadra han irromput en una església de Sant Cugat del Vallès on s’estava celebrant una missa. Quan es va anunciar el pacte entre el PSOE i Podemos que va fer possible l’actual govern de l’Estat hi va haver qui, amb més humor que convicció, va dir que amb ells no hi hauria Setmana Santa.

No n’hi ha hagut i les misses estan prohibides durant els dies en els quals el confinament és més estricte. Les llibreries estan tancades, ningú crema llibres —si més no, de moment— però quan puguin tornar a obrir potser hem de lamentar massa persianes abaixades per sempre. Les grans empreses d’Internet aprofiten per guanyar encara més avantatge i més d’un govern vol accedir a les dades de geolocalització dels nostres mòbils per assegurar-se que som on hem de ser.

Aquests dies sempre som al llindar d’una nova i petita distopia, d’un nou fet que trastoca lleument allò que abans anomenàvem normalitat. Tornarem a sortir al carrer com fèiem abans però el món d’abans no tornarà. El proper Stefan Zweig que escrigui El món d’ahir escriurà una obra molt estranya.

Els relats que llegireu en aquest recull us acompanyaran en les emocions i reflexions quan tot això passi, perquè hi estan estretament connectades d’una manera que costa imaginar. Hi trobareu angoixa, desconcert, por, terror, esgarrifança, tristesa, resignació i també una bona dosi d’esperança i confiança en el futur. Aquests contes, com el mateix Ray Bradbury, ens presenten mons possibles que semblen impossibles i ens confronten amb nosaltres mateixos.

Bernat Ruiz Domènech

Director editorial d’Apostroph

Aquest llibre ha estat possible gràcies a un projecte de crowdfunding de Verkami.

Aquests n’han estat els mecenes1:

1 Els mecenes apareixen amb la forma que han triat ells mateixos. Alguns mecenes han preferit no aparèixer a la llista.

Agustí, Esther, Maria Benejam Berger, Joan Sorolla, Annallis, Àngel Berna, Jaume Ortolà, Xavier Rigall, Teresa Amat, MARKO, Oriol Montesó, Edgar Cotes i Argelich, Cesc Castellet, Sara Contreras, Enric Navàs Ariadna Sanz, Gemma Martínez Llauradó, Maria Delmàs, Oscar Sanjuan, Emma Giné, DATAC, Jordi Vila i Simón, Encarna Maria, Anna Canyelles, Carles Cervelló, Antoni Herrero, Damià Felip-Falgàs, Carme Fenoll, Rosa Roger, Lluís Agustí, Maite, Josep Llurba Naval, Quim Gómez, Mònica Bofill, Jordi, Quel Batalla, Joan Queraltó, M&R, Menut, Albert Rossell, Jaume C. Pons Alorda, Daiku, Ramona Solé, Judith Chinaski, Eva Ruiz Muller, Rucs Elèctrics, Jordi Balagué i Linares, Ampar, Dani Solé, Jaume Masip i Torné, Toni Rojas, Pallerols, Mon Monfort i Pep Sopena, Marc, Ricard Sayeras Quera, Edu Lecina, Montserrat R. Guerrero, Ignacio Redondo,

Gemma Martí O’Toole, Inés, David Martí,

Montserrat Majó

Silvia Broome

Silvia Broome és filòloga clàssica i historiadora, però es defineix com a llibretera, ofici al qual es dedica des de fa uns quinze anys. És en aquest món dels llibres on millor es troba i, al mateix temps que devora metafòricament un volum darrere l’altre (o com a mínim ho intenta), aprofita per escriure articles a diferents mitjans com Descubrir la Historia, Papel en Blanco o Cuarto Poder.

Durant els darrers anys ha estat molt activa a xarxes socials, exposant el seu punt de vista sobre l’actualitat, el món editorial i la cultura en general.

Li agraden les coses fosques.

De portes endins

En un lloc imprecís, en un temps indefinit...

El dia es desvetlla, però en aquesta habitació la llum que entra per les escletxes de la persiana torta és tan escassa que dificulta la visió del que hi ha entre aquestes quatre parets.

De fet, el dormitori va quedar ancorat al passat, com si fos una il·lusió, fa ja massa anys. La decoració és bàsica, només un llit de matrimoni amb una capçalera corcada, una tauleta de nit esgavellada i una làmpada de sostre sense bombeta, i llueix descurada i plena de pols. És un retrat perfecte de l’estat mental de l’home que l’ocupa.

En Vincent, un ancià d’aspecte malaltís, respira amb dificultat, perquè el consum continu de tabac ha rossegat els seus pulmons ennegrits. Està tan escanyolit que el ronyós pijama que porta (un pijama que fa pudor per la manca de la més mínima atenció higiènica) li cau de mala manera sobre els ossos, oferint una aparença descoratjadora.

El vell dorm tot sol, arraulit en posició fetal a la banda dreta del llit. Al seu costat hi descansa una antiga fotografia on se’l veu radiant al costat de la seva dona, la Rosario, tota una bellesa de l’època, el dia del seu casament. En Vincent la recorda contínuament: és incapaç d’assimilar la seva absència. Ella, la dona amb qui va compartir mitja vida, la seva companya, ja no és amb ell. Encara pitjor: ja no existeix.

De sobte, un udol inhumà que fa vibrar les parets i que caigui pols de guix des de les motllures del sostre, l’arrenca de soca-rel del somni inquiet on intenta, sense gaire èxit, amagar la realitat de la seva desgràcia. Amb els ulls oberts com taronges, s’incorpora amb l’ai al cor i observa impotent al seu voltant una situació que el segueix aclaparant, malgrat haver-se convertit en una cosa relativament habitual.

En el moment en que el crit s’apaga, quan tot torna a quedar sumit en una fràgil calma, algú truca al timbre de la porta de forma insistent. En Vincent, amb l’ensurt encara al cos, surt de l’habitació amb pas inestable, arrossegant els peus. Però tan bon punt creua el llindar de la seva cambra, s’atura un instant, dubta i recula per recollir la fotografia de la Rosario, que ha quedat sobre el llit.

El so del timbre es repeteix una vegada i una altra de forma obsessiva. L’home, prement la fotografia contra el seu pit, accelera el ritme i recorre amb urgència el fosc passadís que separa l’habitació del vestíbul. En arribar, observa per l’espiell i obre amb resignació a la persona que l’espera a l’altra banda.

En Vincent i l’Edgar, el seu veí de replà a l’últim pis de l’edifici, el tercer concretament, es troben de cara i se saluden amb una encaixada de mans poc entusiasta, ja que només es veuen quan les circumstàncies ho demanen, com és en aquest moment.

En segon pla, darrere l’Edgar, al costat de la porta oberta del seu habitatge, hi ha la seva dona, la Mildred, que contempla l’escena amb la discreció que la caracteritza.

Tots dos formen una parella d’ancians entendridora. Per descomptat es cuiden molt més que el pobre Vincent, que fa el que pot per aguantar la realitat que li ha tocat viure. Es nota que la companyia mútua els fa profit. Els últims anys han estat funests, però l’amor que es professen els ajuda a suportar una fatalitat que no haguessin pogut afrontar en soledat.

Després de la breu salutació, els dos homes avancen fins la barana i miren cap avall pel buit de l’escala.

—Ja saps el que toca... —etziba amb sequedat l’Edgar.

Com a única resposta, en Vincent assenteix amb el cap.

La Mildred s’acosta i li entrega al seu marit un quinqué de metall desgastat i una capsa de mistos que ha tret d’un dels calaixos de la còmoda que tenen al rebedor. L’Edgar encén un dels llumins i, amb molt de compte, inflama la metxa de la làmpada que il·luminarà amb llum tènue i tremolosa el desafiament que han d’afrontar.

Tots tres, sense demora, inicien el camí.

El grup baixa en silenci per l’escala irregular. Ho han fet molts cops i saben que és millor estar respectuosament callats que deixar anar paraules d’ànim estúpides que no van enlloc.

L’Edgar va a l’avantguarda tot il·luminant el recorregut. La Mildred, inquieta, s’agafa al seu braç amb força. Darrere seu, en Vincent, una mica més lent per la seva dèbil constitució, fa un esforç per seguir el seu ritme.

En arribar al replà del segon pis, els vells s’aturen un instant per descansar i agafar aire. Allà mateix observen amb tristesa com les portes i les parets estan recobertes de creus dibuixades amb pintura blanca: una per cadascun dels inquilins que s’han sacrificat pel bé de la resta de la comunitat.

En Vincent s’atansa a una d’elles i recorre lentament el traç amb el dit índex. S’ajup i, amb veu quasi inaudible, recita una oració descreguda pels morts. Deu, si ha existit en algun moment, els ha abandonat.

El seu veí, mentre l’ajuda a posar-se dret una altra vegada, li xiuxiueja que cal continuar.

El tram d’escales que baixa des del segon pis fins al primer està en unes condicions lamentables, ple de taques d’humitat, amb clapes de pintura esvorancades i la fusta podrida. Els tres ancians han d’anar amb molt de compte, vigilant en tot moment on posen els peus, perquè un mal pas sobre la precària estructura que sosté els esglaons de fusta que grinyola podria ser fatal.

És llavors quan un nou i encara més ensordidor rugit, que fa que les parets s’esquerdin i el terra es mogui, els treu amb violència de la seva abstracció.

La Mildred, que segueix en segona posició, ensopega amb un esglaó i perd l’equilibri, però en Vincent, que és just al seu darrere, aconsegueix agafar-la abans no caigui. Per desgràcia, se li escapa de les mans la fotografia que ha custodiat amb tanta devoció i el vidre del marc s’esmicola contra terra.

La tremolor acaba, oferint una treva momentània.

La Mildred, agraïda, recull la foto i, després de treure amb cura els trossos esmolats que hi ha a sobre, li torna al Vincent, que respon aquest gest delicat amb un petit i trist somriure.

Tots tres passen pel replà del primer pis sense aturar-se, mirant de reüll les parets gastades i oblidades que són un recordatori d’allò que els espera. Estan inquiets, han d’afanyar-se. Els estranys i insistents sorolls que emet la deteriorada estructura de l’edifici no anuncien res de bo.

Totes les portes estan marcades per desenes de creus, un fet que encara els transmet més angoixa.

Tan bon punt aconsegueixen arribar a la planta baixa, l’Edgar els indica que l’acompanyin fins a un espai que hi ha sota l’escala. Allà els espera una petita porta. De la butxaca del seu esvinçat pantaló, extreu una clau vella i la introdueix al pany.

Un túnel llarg s’endinsa en la foscor. Tots tres tremolen amb una barreja de fred i terror; el baf se’ls escapa per la boca. Mentrestant, una cacofonia de sons orgànics, provinents tant del ruïnós edifici com de la presència infame que habita en ell, els glaça la sang.

L’Edgar, a punt de plorar, però fent un esforç perquè les llàgrimes no surtin dels seus ulls, agafa tres mistos de la capsa i els trenca en diferents mides: es prepara per realitzar el sorteig. Deixant que només es vegi la punta dels llumins, els ofereix primer al seu veí.

En Vincent creua una subtil mirada amb la Mildred qui, amb un moviment de cap, el convida a escollir. No obstant, el vell, encarant l’Edgar i demostrant un gran aplom, li aparta la mà perquè entengui que no cal seguir amb el ritual que acostumen a fer.

L’ancià somriu a la Mildred i li dona la seva preuada fotografia. Ella, emocionada, li fa un petó al front i el deixa marxar.

El matrimoni observa com el seu amic s’allunya pel túnel fins a desaparèixer en la profunda i traïdorenca foscor. En l’últim moment, els seus crits de dolor es barregen amb els udols de la ignominiosa bèstia que s’alimenta del seu cos.

EPÍLEG

L’Edgar, ajupit davant l’entrada del pis del Vincent, es queixa del dolor que li pinça la zona lumbar. Amb cara de circumstàncies, amb una brotxa desgastada i pintura blanca, s’escarrassa en pintar una marca en forma de creu sobre la superfície de la porta, en commemoració del seu últim veí. Amb un moviment ràpid, s’eixuga amb la mà les llàgrimes que s’acumulen als seus ulls. No vol que la Mildred el vegi plorar.

Quan acaba la feina, recull els estris i s’aixeca de terra, amb certa dificultat, per dirigir-se amb pas cansat cap a casa seva travessant el replà. Un cop a dins de l’únic refugi que els queda al món, tanca la porta.

Entra a poc a poc al saló. Durant un instant es queda parat per contemplar la tauleta de marbre on la seva dona ha creat, amb molt de respecte, una mena d’altar amb espelmes enceses i les fotografies de totes les persones que han mort alimentant els fonaments de l’edifici. Al centre, una mica per davant dels altres, hi ha la fotografia del casament de la Rosario i el Vincent.

Al fons de la cambra, la Mildred mira per la finestra. El seu marit s’apropa a ella i, amb molta tendresa, li passa el braç per l’espatlla. Abraçats, immòbils, observen l’horror.

Una fina però incessant pluja de cendra cau des del cel plomís. Cap ésser humà podria sobreviure a l’exterior.

Des de fora, casa seva, un edifici de principis del segle XX, és dels pocs que queden dempeus entre les runes i les restes fumejants del que fa temps va ser una gran ciutat.

El matrimoni es queda una estona mirant el depriment paisatge. Llavors, ella es gira i besa la galta mal afaitada del seu marit. En Vincent els hi ha regalat una mica de temps i cal aprofitar-ho, fins que arribi el dia en què un dels dos hagi de cedir davant les exigències de l’edifici i l’altre quedi abandonat a la seva sort.

I així, junts, agafats de la mà, es retiren cap a l’interior del seu pis per seguir vivint en la incertesa.

Anna Carreras

Anna Carreras i Aubets (Barcelona, 1977) és filòloga, escriptora, traductora, correctora, crítica i articulista. Autora de les novel·les Camisa de foc (2008), Tot serà blanc (Premi Alexandre Ballester, 2008), Unes ales cap a on (2011), Ombres franceses (2016), Fes-me la permanent (2016), Encén el llum (2017) i L’ull de l’escarabat (2019), ha traduït autors com Elena Ferrante, Paolo Cognetti o Carlo Collodi al català i ha participat en reculls com Assassins de Girona, Sangassa, Visions del Purgatori o Nosaltres les fusterianes.

La seva literatura fa un gir radical després de llegir i traduir Picadura de Barcelona d’Adrià Pujol i El Hambre Invisible de Santi Balmes. La llibertat de jugar i torçar la llengua i la traducció d’autors que estima li compensen l’estat precari del seu compte corrent. Treballa a El Punt Avui, El Nacional, Núvol i Bonart amb articles d’opinió i crítica literària. Ara ha acabat una nova novel·la negra: Halley 2042.

Miss Elèctrica

La musa va i ve, com els meus canvis d’humor. De vegades, la molt puta prefereix mandrejar i no presentar-se a la nostra cita diària. Quan l’abandonament dura hores i la mala llet em creix, mato el temps badant a les xacres socials o m’assec al balcó i miro com la gent travessa el pont. La veritat és que espero que algú s’entrebanqui o caigui daltabaix, de cap al riu, que no deu fer més de dos pams de fondària. Soc així de malparida: m’imagino que als pocs afortunats que se salvin de l’abonyegament els hi sortiran unes ales blaves desproporcionades que els dispararan cap a una altra dimensió bastant més simpàtica que aquesta.

Sovint deambulo pels carrers del barri sense cap mena de rumb preestablert, o m’ajec a una terrassa a parar el sol del migdia amb una birra que al cap d’una estona ja s’ha escalfat massa i sembla pixat de burra. Tinc prohibit l’alcohol, però sempre m’he passat les prohibicions pel mateix lloc. Els dimarts vaig a voltar pel mercat. M’agraden els mercats. Són llocs amb ànima: els crits, l’aldarull, les olors, els colors i les estratègies dels venedors transformen el mercat en un espai ple de vida. Escoltar moltes veus i no entendre’n cap m’aporta calma. Em sento com a casa. I si hi ha atraccions de fira, ni t’explico.

Però no hauria de deixar d’escriure, amb musa o sense.

Perquè a la musa se l’ha de cuidar i se l’ha d’alimentar.

Com s’alimenta, alguna cosa que encara no hi és?

Costa d’explicar.

Però vivim en un clima de paradoxes.

No en ve d’una.

Ho faig des que tinc quatre anys. No aixecava ni mig metre de terra i ja omplia llibretes amb les històries que em passaven pel cap. Sempre m’ha passat tot pel cap. Fins i tot escenes irreals que no passaven enlloc més: com l’aparició d’un mag capcot amb barret de copalta i un ull blau fluorescent enmig de la copa. Els pares reien quan els ho explicava. Reien i es miraven i de vegades es picaven l’ullet. Jo era filla única i tenia molt de temps lliure. Hi havia dies que només apuntava: «Abui fa sol pro sagur ca dama plouran pedres».

A casa hi havia una sola prestatgeria de llibres. Tots de Ray Bradbury. Els pares eren sectaris i llegien compulsivament l’obra d’aquest senyor de cara amable, ulleres de muntura fosca i cabellera de Melcior. S’asseien al sofà, cadascun amb un llibre, i llegien hores i hores fins que els estómacs es queixaven i la mare s’aixecava remugant a fer el sopar.

Jo els imitava. No tenia amb qui jugar. Sola a la meva habitació imaginava coses estranyes i tenia idees suïcides. Un dia em van posar un cadenat a la porta i a partir d’aquell moment només podia entrar-hi per anar a dormir. La mare em donava un llibre diferent cada dia. Jo no entenia res perquè encara no sabia llegir. Veia símbols i em frustrava molt no saber què deien. Quan en vaig aprendre, hauria preferit llegir el que llegien els meus companys de classe: El petit Príncep, Els cinc, Roald Dahl, Puck, els llibres del Vaixell de Vapor o còmics. Però els meus pares no em compraven ni llibres infantils ni còmics. Ells deien que tot estava als llibres de Bradbury, que la resta era una merda seca. Com a lectora de set o vuit anys, tampoc entenia res, però ja començava a captar una atmosfera molt semblant a la que m’embromava la closca. I uns mateixos personatges, tots bastant guillats per a la majoria de la humanitat. I una mateixa manera d’entendre certes coses que, si les deies en veu alta, la gent et mirava com si et faltés un bull. És clar que a mi sempre m’ha faltat un bull.

Quan els meus pares recorrien al seu mantra preferit, «Això rai», jo em pensava que parlaven en boca d’aquell home il·lustrat que llegien com si fos el Vademècum. Vaig començar a escriure contes curts quan tenia nou anys. Hi explicava epifanies: avui m’he adonat que la ciutat és més gran del que em pensava; avui he estat conscient de la intel·ligència de l’inventor del telèfon; avui he descobert que a sota la pell hi tinc carreteres blaves; avui he entès que els meus pares no volien tenir una nena. Coses així. Eren petites històries que, sense cap pretensió literària, em servien per practicar (això ho vaig saber després, en un altre dels meus moments clau) i per deixar anar tot allò que em voltava pel cap sense fer gastar diners als pares en un terapeuta. No narrava la vida quotidiana, només. Als onze, vaig descobrir el sentit de la metàfora. Em definia a mi mateixa com una “col·leccionista de metàfores”. A casa provava de parlar amb metàfores tota l’estona: només m’entenia el periquito. I no, no parlo del meu avi.

La musa ha anat canviant al llarg del temps, això sí.

Primer la musa eren sensacions, electricitats.

Després actors que sortien a les revistes d’adolescents.

Més tard, nois de carn i ossos. Que em parlaven i tot.

Però que mai eren del tot meus.

Sempre he mirat de conservar la musa com el privilegi que representa la seva aparició. La musa és un magatzem d’experiències i, sobretot, de la meva reacció cap a elles. Tinc el subconscient una mica abandonat, últimament, i la meva freqüència d’escriptura se n’ha ressentit. Em distrec i estic de mal humor. La veritat del món ja no em fa sentir tan còmoda. Potser és que hauria de començar a aprendre a mirar a dins i no a fora. Un petit ressò de la memòria em dispara una idea. Un gran ressò em fa escriure un conte sencer a raig. Això sí que ho vaig aprendre de l’humanista del futur.

Però fa temps que no em passa res.

Fa molt temps que em sento buida.

Tenia una musa de carn i ossos, metre setanta-cinc i un somriure perfecte. Però es va acabar.

Ell en va preferir a una altra.

En aquell moment, la meva autoestima va tocar fons. A tots nivells.

He après tota sola que és de valents mostrar la debilitat. Recordo quan era petita i jugava amb altres nenes al pati. Recordo haver viscut situacions de vergonya. O de por. Potser estava jugant i es creaven malentesos, i jo m’espantava, em feia por que es riguessin de mi i tenia por de semblar dèbil, por de dir la veritat per un pànic terrible a les represàlies. Em fotia vermella com un tomàquet i em quedava en un racó, tremolant, sense defensar-me. I a casa semblava que ho tenien claríssim: «T’has de mostrar forta, no deixis que et vegin patir, si has de plorar fes-ho a casa. Fes-te una cuirassa, cada dia més gruixuda, així patiràs menys». Deien. I potser per això em vaig dedicar a escriure contes. L’escriptura em permet mostrar els sentiments, les emocions, els estats d’ànim, les preocupacions.

Em deixa mostrar-me.

Amb els meus ets i uts.

Amb les meves veus interiors i els meus canvis sobtats d’humor.

I escrivint pateixo menys perquè no deixo que res faci massa pòsit a l’estómac. Ho vomito a la llibreta i em quedo més tranquil·la. Després ho passo religiosament a l’ordinador. És una magnífica manera de viure. Escrivint recordo que estic viva i que això és un privilegi. D’adolescent, sentia veus que em deien que m’aniria bé morir cada tres o quatre dies. Quan passava això, em tancava a l’habitació amb una llibreta i un bolígraf i començava a imitar aquell autor que llegia compulsivament com els meus pares. A la universitat em vaig alliberar de la culpa: del que jo feia no se’n deia plagi, sinó intertextualitat. Visca! Pel mateix motiu, de vegades em disfresso de la meva pròpia musa. Llavors l’esquizofrènia creix i les veus es multipliquen. Sort que apareix el mag capcot amb el barret de copalta i l’ull blau fluorescent enmig de la copa.

En aquestes setmanes de creativitat en punt mort hi va haver un dia que fins i tot vaig buscar maneres estrambòtiques de pujar l’autoestima segons aquella mena de pàgines que, properes a l’autoajuda, fan vomitar. L’article que vaig decidir llegir es titulava: «Com preparar aigua de vidre per pujar l’autoestima». Em trobava en un bucle mental sense sortida aparent i no hi veia més enllà. El resultat de l’experiment va ser una colla ingent de talls per tot arreu. També em vaig informar sobre l’equilibri del cos a través del so del bol tibetà. Em sentia ridícula cardant cops, la veritat. M’eixordava i m’ho prenia a conya. Vaig decidir que guardaria el bol per quan hagués de sortir al balcó a protestar per alguna cosa.

Si no escric cada dia, noto que els verins se m’acumulen i començo a morir-me, a delirar, o totes dues coses. M’he acostumat a estar sempre borratxa d’escriptura perquè la realitat no em pugui destruir. Suposo que l’hàbit d’escriure em proveeix de les receptes adequades amb els ingredients de veritat, vida i realitat que soc capaç de menjar, beure i digerir sense hiperventilar. Tinc tendència a la taquicàrdia. No tinc autocontrol i m’autosuggestiono amb facilitat. Cada vespre trepitjo una mina. La mina soc jo. Després de l’explosió, passo la resta del dia tornant a muntar les peces.

M’ho passo bé treballant amb els contes. Suposo que soc un garbuix de febre i entusiasme. Sense aquest vigor, seria millor que collís maduixes o espellifés conills. M’encanta crear un personatge que tingui parts de mi, que detesti o que vulgui alguna cosa amb desfici. Li puc donar instruccions, l’engego i el segueixo tan de pressa com puc. Per fer les coses ben fetes, vaig a la cafeteria-llibreria de la meva plaça preferida. Remenant llibres, vull que sigui l’escollit qui em triï a mi, i no a la inversa com he fet fins ara.

En la rapidesa de l’escriptura hi ha la veritat.

Visc com si fos l’última nit del món.

El llibre que avui se m’ofereix, exclusiu i cridaner, i que tapa tots els altres, és Zen en l’art d’escriure, de Ray Bradbury. Aquest senyor em perseguirà tota la vida. El títol m’ha semblat magnífic, i no el recordo a la prestatgeria dels pares. Jo soc l’antizen. De ben petita algú de l’escola va insinuar que el que a mi em passava es deia esquizofrènia infantil. Era la primera vegada que sentia aquella paraulota. De fet, em va semblar molt complicada de repetir. Vaig mirar d’escriure-la a la pissarra i no me’n vaig sortir. Però pel to que va fer servir la professora de castellà enmig de la classe, després que jo em fotés a cridar dient que no totes les frases tenien subjecte, vaig intuir que allò volia dir que no seria mai una dona tranquil·la, equilibrada ni serena. Més o menys com ella, la professora de castellà que em tenia mania. A casa no hi van donar massa importància, «la nena se’ns puja a la gepa i punt». El psicòleg de l’escola va donar la raó a la professora. Insistia que hi havia un trastorn mental que podia arribar a ser greu, al qual se li sumava una pèrdua progressiva de memòria. Els meus pares van concloure, en una reunió on va baixar el santoral sencer, que tant la professora com el psicòleg de l’escola tenien una tendència malaltissa a buscar noms a allò que tota la vida se n’ha dit rebequeria. O enrabiada puntual sense importància.

No em van medicar mai ni es va tornar a treure el tema. Van passar directament a les teràpies alternatives. Amb els deures, els meus pares van decidir fer-me un curs accelerat del mètode Kumon: em repetien fins a la sacietat les operacions matemàtiques i els poemes fins que jo era capaç de fer-ho tot de manera mecànica durant no més de cinc minuts. «Assignatura aprovada, assignatura oblidada!», em deia la mare amb aire festiu. Però arribava l’examen i jo no recordava absolutament res. De fet, la meva sensació era la d’estar al menjador amb el llibre i la llibreta, la mare al davant, tot just abans de posar-me a estudiar, i no davant de la prova a classe. Era com si fes passes de gegant cap enrere en un sentit temporal.

Una tarda de març els meus pares em van dir que aniríem a fer-me un tatuatge. Un tatuatge molt original que només tindria jo. Jo tenia entès que estava prohibit tatuar les criatures, però em van portar a un taller bastant sòrdid amagat en un edifici de pisos de Barcelona. Emocionada pel dibuix nou que duria al meu cos durant tota la vida i que no s’esborraria com els que em solia fer jo amb retoladors, un paio amb els cabells blancs i els ulls blaus em va implantar una mena de pila platejada al dors de la mà mentre em deia que allò m’ajudaria a tenir memòria i que trauria les millors notes de la classe. Des d’aleshores tinc una protuberància de la mida d’un gra d’arròs entre els dits polze i índex.

Moltes vegades m’he sentit transhumana. Sé que duc una peça d’intel·ligència artificial dins meu i no he gosat mai preguntar a ningú què conté. És cert que ho recordo tot, menys els somnis. Als exàmens no he tornat a tenir mai cap problema. I per anar al supermercat, només haig de mirar una vegada la llista de la compra. Hi va haver una època en què vaig pensar que el meu cos s’havia fos amb un altre món i que, a conseqüència d’això, jo seria immortal. Mig robòtica, pensava que algun dia podria viure a la Lluna o a Mart en una caseta amb jardí. A partir d’aquell dia, els meus pares, cada cert temps, em regalaven un llibre nou i, només llegint-lo una vegada, ja me’l sabia pràcticament de memòria. El meu poder era acollonant. És clar que només em regalaven llibres de Ray Bradbury. La resta, com sempre, era una merda seca.