Kitabı oku: «Exclusió social»

Anna Jolonch Anglada

Yazı tipi:

Anna Jolonch i Anglada
EXCLUSIÓ SOCIAL
Dels marges al cor de la societat

Editorial Barcino SA

Barcelona

Col·lecció Observatori dels Valors

Coordinació Càtedra LideratgeS i Governança Democràtica

(ESADE)

Titular de la Càtedra Jordi Pujol

Directors de la col·lecció

Natàlia Cantó

Àngel Castiñeira

Equip d’investigadors dels núm. 5-8

Anna Jolonch

Carlos Obeso

Ferran Sáez

Lluís Sáez

1a edició: maig de 2008

Fundació Lluís Carulla

Carrer Aribau 185

08021 Barcelona

www.fundaciolluiscarulla.cat

info@fundaciolluiscarulla.cat

Amb la col·laboració de Joaquim Roglan

Producció editorial Jordi Quer

Correcció lingüística Esmena Correccions

Disseny Jordi Casas

Maquetació Vània Rosell

Impressió Grup 3

Dipòsit legal: B.

ISBN: 978-84-7226-737-4

Advertiment legal: són rigorosament prohibides, sense l’autorització dels titulars del copyright, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, incloent-hi la reprografia i el tractament informàtic.

Introducció

“l’exclusió no és un valor”. Amb aquesta afirmació la Natàlia Cantó i l’Àngel Castiñeira em proposaven de fer aquest treball, amb el convenciment que l’exclusió és un tema cabdal que no pot deixar de ser abordat des de l’Observatori dels Valors. El més difícil ha estat trobar la manera d’aproximar-se a la realitat de l’exclusió social a Catalunya sense deixar d’aproximar-se als valors dels catalans. La tensió és permanent: com es poden unir dos reptes tan dispars? La mirada ha estat el desllorigador, el pont d’unió, la frontera que uneix valors i exclusió.

Observar quina és la nostra mirada, preguntar-nos quines són les ulleres amb les quals mirem el món: quin és el prisma de la pobresa? Quin és el prisma de l’exclusió? Mirar i deixar-se mirar amb l’objectiu de deixar-se interpel·lar: què ens revela l’exclusió del nostre món? Quins valors entren en joc? Quina comprensió tenim del fet de viure junts? Mirar i comprendre per transformar una realitat que reclama els valors del compromís i la solidaritat.

El primer capítol és una introducció per fixar, des del primer moment, la mirada en el cor de la problemàtica de l’exclusió. Apareixen les mirades segrestades de persones que viuen en l’oblit i l’abandó, relegades als marges. Aquest cop, les mirades dels pobres són al davant, en les primeres pàgines, i ocupen el primer lloc. Aquestes mirades són el far, el punt de mira, l’òptica des de la qual parteix aquest treball. Les seves vides són el sentit que lliga i relliga les pàgines d’aquest llibre.

En el segon capítol, observem la realitat catalana des del prisma de la pobresa. Es tracta d’una realitat que demana tenir els ulls oberts, deixar-se interpel·lar i deixar-se perseguir per les preguntes. S’aborden algunes de les més freqüents: qui són els pobres? Quants pobres hi ha a Catalunya? Són preguntes que es ressegueixen i es transformen al llarg del capítol. N’emergeixen de noves, més pertinents a l’hora de desemmascarar, des d’una perspectiva comprensiva, algunes de les contradiccions i les ambigüitats inherents a la noció de pobresa. A partir de les dades i els informes oficials es revelen els negatius de les fotografies de la pobresa a Catalunya: què hi ha de desenfocat? Qui queda als marges de la foto? Per acabar el capítol, passarem de la lluita contra les desigualtats al repte de la igualtat d’oportunitats. Valors com la llibertat, l’autonomia, la dignitat de la persona i la interdependència dels uns respecte dels altres són al cor de la qüestió.

En el tercer capítol, ens preguntem pels valors subjacents a aquest prisma i per l’aproximació que es fa des de la noció d’exclusió. Les pinzellades i les referències a un temps passat –als anys setanta i vuitanta, els de la marginació i la nova pobresa– serveixen per comprendre que hi ha lògiques del passat que segueixen vives. Malgrat la novetat i les transformacions del context –precarietat, manca d’afiliació, vulnerabilitat, inseguretat social, fragilitat dels vincles–, som hereus d’una determinada comprensió i una determinada visió de les coses, més lenta i difícil de transformar. Quina mirada preval des del prisma de l’exclusió? La inclusió apareix com l’altra cara de l’exclusió. Per què els observatoris de pobresa ara són observatoris d’inclusió? En què respon el canvi de terminologia al canvi de context? L’objectiu d’aquest capítol és també posar de manifest que hi ha una interacció entre la visió que tenim i les respostes que s’estan donant.

En el quart capítol, hi ha un desplaçament, un canvi de lloc, un gir en la mirada que va dels marges al cor de la societat. Les preguntes també canvien: què és allò que es fa invisible en l’exclusió? Quina relació estableix la societat amb els “exclosos”? Com interroga l’exclusió els qui representen el centre? Pobresa, exclusió, segregació, integració, inserció, inclusió, lligam social, fractura, cohesió són, totes elles, paraules clau de l’anàlisi i el discurs polític i mediàtic actuals. Són nocions que configuren un univers on hi ha els qui són dins i els qui són fora de la mateixa societat, la perifèria i el centre. Es dibuixa, amb la pèrdua d’unitat de la vida social, un nou escenari per als valors del treball, el compromís, la família i la vida col·lectiva. La pèrdua d’unitat fa que en l’anàlisi del que està passant hi hagi també un esclat de noves necessitats i nous problemes que cal resoldre. Estem deixant de ser una societat de subjectes interdependents per passar a ser una societat d’individus aïllats? Només el lligam social assegura la continuïtat de les generacions, la transmissió, l’afiliació i la solidaritat. Quin sentit té el lligam social en una societat que predica els valors de la competitivitat, l’esforç, el mèrit i l’èxit individuals?

Els dos darrers capítols són a tall de proposta. Les conclusions apunten al repte de viure tots junts: el repte de la solidaritat. El gran potencial del compromís amb la realitat és el compromís amb l’ànim, la lluita per la vida, la grandesa d’estar amatent a la novetat i l’humanisme de pedra picada que això comporta. El repte del futur és en la mirada que projectem envers les persones i la societat mateixa. Més enllà de seguir insistint en el dubte permanent sobre el moment històric que vivim, el que cal és reinventar el sentit de viure junts, repensar la solidaritat per refer els lligams des de l’ànima, és a dir, des de les entranyes de la societat.

I. El valor de la mirada

Quines són les primeres imatges que ens vénen al cap quan parlem de pobresa? Si ho preguntem a un català o una catalana del carrer, probablement el primer que li vindrà al cap són imatges de països del sud, imatges brutals i crues que se’ns han fet quotidianes. Imatges que són vides i històries reals de pobles sencers relegats als marges. Parlem de pobresa per referir-nos a la realitat d’un “Tercer Món” i a les catàstrofes i les emergències que ens arriben a través dels mitjans de comunicació. La globalització ha creat noves oportunitats sense precedents per a alguns, però d’altres s’han quedat enrere, o al costat, és a dir, al marge. En tot cas, en un espai altre. Hi ha una vulnerabilitat que moltes vegades s’identifica o s’expressa amb el fet de ser arraconats, expulsats per una força major de caràcter estructural. Alguns parlaran dels nàufrags de la història, de les víctimes del progrés econòmic. Però la complexa i moderna maquinària que genera tanta pobresa no té un rostre. No hi ha noms concrets a qui es puguin exigir responsabilitats. Sempre és impersonal, difícilment imputable a una voluntat o a una decisió presa en un moment concret i per algú clarament identificable, tot i que les seves conseqüències sí que tenen rostre humà.

A Barcelona, és la cara d’una dona que dorm al carrer i no sap què menjarà demà. Caminarà tot el dia sense rumb, sentint que és molt lluny de casa, fins a esgotar les seves forces. Els peus li acabaran sagnant i, amb el temps, mentre es guareixen les seves ferides, s’avindrà a explicar el seu testimoniatge. Quan ja fa estona que estem parlant, la Júlia,^[1] una romanesa que va haver de deixar enrere terra, amics i família per cercar un futur millor, em llança un repte: “Si se fija en mi cara, verá que yo he sufrido demasiado. Sólo en la cara ve cómo estoy, yo he sufrido demasiado y sólo tengo 47 años; no es fácil”.

Certament, jo hauria dit que tenia molts més anys. En confessar-me l’edat que té, probablement s’adona de la meva sorpresa. La Júlia demana una mirada que es pugui fixar en ella, una mirada que miri cadascuna de les arrugues i el rastre que han deixat en el seu rostre la vida al carrer i el sofriment. Em demana que, en mirar-la, la vegi; que, en mirar-la, pugui acollir els patiments, el dolor i les esperances de la seva persona.

Ara fa tres anys que vaig conèixer la Júlia. Les seves paraules m’acompanyen, com també m’acompanyen les de la Reyes, el Manolo, el Josep, el Francisco, l’Alberto, la Fathia, la Mercè, el Rachid, la Susana... El que els mou a parlar és el desig de ser escoltats, de poder dir-se. Volen dir-se en el relat per donar a conèixer als altres una realitat que és la seva, amb la consciència que la seva història singular parla de moltes altres vides singulars. Són vides que en algun moment s’han sentit sobreres, i que ara s’avenen a dir el que hi ha de buidor, de pobresa, d’absurditat, de desamor, d’injustícia, de desarrelament i també d’esperances en la seva història, una història que s’entrelliga amb moltes altres i que ens revela alguna cosa del que hi ha en el món. La seva ha estat en algun moment una de tantes mirades segrestades, una de tantes veus ignorades.

D’una manera especial, aquell dia la Júlia tenia la força del testimoni. La seva paraula em va interpel·lar i em va revelar a la impensada el secret que em ressona i em retorna a l’hora de començar a escriure aquestes pàgines: “Nadie te pregunta. Puedes morirte en la calle y nadie te pregunta ‘¿quién eres?’, y tampoco entiendes y nadie te dice ni hola. Estoy enfrente de la catedral cada noche hasta las cuatro o las cinco de la mañana. Allí hay gente, y la policía. Te sientes más protegida, pero nadie pregunta: ¿por qué estás aquí? O ¿qué ocurre contigo? No, nada, nada, y te sientes como transparente”.

Només cal mantenir els ulls una mica oberts: tots sabem que en una ciutat gran com Barcelona no hi ha un perfil, un prototipus de la persona que dorm al carrer. Fa uns quants anys potser sí que podíem respondre i dir quin era el perfil del sense llar. Ara no. Perquè hi ha homes joves, vells, dones grans i de mitjana edat, nascuts aquí, vinguts d’altres terres, n’hi ha que tenen fills i n’hi ha que no han tingut mai família, hi ha vídues, separats, abandonats. Són els qui sempre han fet tota mena de feinetes i les continuen fent, els qui un dia van tenir un negoci propi que es va ensorrar, els qui han treballat sense tenir cap contracte, els qui segueixen buscant feina. Perquè el carrer és l’últim esglaó d’un recorregut vital fet de ruptures i fracassos. Dormir al carrer és no tenir un lloc, una casa, un espai propi, teu, que et dóna el caliu i el repòs necessaris. Viure al carrer és emmalaltir, fer-se vell aviat. Perquè tots necessitem una casa on puguem sentir-nos acollits i recollits. Els sense llar són els sense lloc, tant com els sense agenda. No poden recórrer a ningú. La Júlia m’explicava el sentiment de caminar perduda, de no tenir ningú amb qui poder parlar, ni cap mirada on poder reposar la fatiga.

^[1]L’entrevista va ser publicada en l’informe Un futur per a tothom. La dignitat en el treball. Barcelona: Càritas Diocesana de Barcelona, 2004 (www.caritasbcn.org).

mirades segrestades

No hi ha un sol perfil, com no hi ha un únic procés o un únic itinerari per dibuixar la diversitat dels mecanismes, dels processos que porten a no tenir un lloc. La vida al carrer és a l’extrem d’una espiral feta de ruptures i pèrdues. S’han trencat els lligams que els unien a una família, una gent, uns amics, una feina, un barri, una llar... Les causes d’això poden ser molt diverses. No té gaire sentit buscar explicacions de fora estant, que uniformitzen experiències singulars. La Júlia –i potser mai no ho hauríem dit sense escoltar-la– va haver de marxar fugint del seu marit. En la seva història personal, la pobresa econòmica, la soledat, l’aïllament i el carrer formen part d’un llarg procés d’alliberament i de la lluita d’una dona per recuperar la seva dignitat. Ara pot parlar i dir per on ha passat. Perquè se sent molt més forta; ja no experimenta aquell dolor punyent dels moments més difícils. Pensa el present com una nova vida: “Es como si hubiera vuelto a nacer”. Pot mirar i pensar el futur. I, com ella, entenem bé què volen dir la Susana o el Josep quan utilitzen la imatge d’“haver sortit del pou negre”: trobar la sortida, sortir-ne. Sortir-se’n vol dir refer relacions, establir nous lligams, que porten noves il·lusions. Són vides trencades (Jolonch, 2007) que es refan des del moment en què es pot tenir un lloc, un espai propi on sentir-se acollit, on poder ser acceptat i reconegut per algú. Perquè el rebuig, el menyspreu i el maltractament és el que han viscut els qui dormen o han dormit al carrer. Es tracta d’un sentiment profund de rebuig, d’expulsió, de ser fora perquè no els volen, perquè no hi ha ningú a qui puguin recórrer; un sentiment de desengany que els fa més fràgils i vulnerables, que els va tancant en ells mateixos. Perquè l’altre fa néixer la desconfiança, el perill, l’amenaça.

Els sense llar són la cara més dolorosa i extrema del que avui s’anomena l’exclusió social per representar el que hi ha de pobresa, de vulnerabilitat i de manca d’afiliació en el nostre món. L’exclusió és abans que res la vivència d’aquells que se senten relegats a viure als marges: no ser, no comptar, no existir com a subjecte social. Ja ho he dit: ser un “sense agenda”. És una expressió que m’ha suggerit el comentari d’una religiosa voluntària que treballa al Raval amb dones que exerceixen la prostitució: “Només que puguin tenir el teu número de telèfon, algú a qui trucar, ja és un pas enorme, els dóna la seguretat de comptar per a algú”. És una experiència revelada també per la Carmen,^[2] mare jove boliviana que no té ningú i es troba sola, malalta, amb el seu nadó a l’hospital, i em diu que la trucada o la visita del voluntari de Càritas “ho eren tot per a mi”. Moltes vegades el primer pas fora del pou és tenir un número de telèfon, algú a qui hom pugui trucar per sentir-se vinculat, per començar de nou a ser algú per a algú. Aquesta és una de les finalitats de l’acció social: recrear un espai de trobada, d’acollida i d’acompanyament on es fa possible l’intercanvi i la reciprocitat entre persones reals i en temps real: “La persona concreta que està al carrer necessita, amb urgència i de forma simultània: proximitat, en forma de paraula i de relació, que humanitza; i solidaritat, expressada en el suport econòmic, que dignifica. Com veiem, els factors que intervenen en la situació dels sense llar ens remeten a la proximitat i a la solidaritat” (Busquets, 2007).

Els sense llar són els qui no compten, els qui no es veuen, els transparents, els invisibles. És així com ho ha expressat la Júlia: ningú no et pregunta, ningú no et diu res. Estàs sol, envoltat de molta gent, sentint que no vals res per a ningú. Et sents ignorat, invalidat, prescindible, innecessari. Donar-los la paraula és una forma de retornar-los allò que els ha estat pres. En el seu relat, la Júlia es reapropia de la paraula, que és una manera de reapropiar-se de l’existència, de l’ésser, de la seva història. Ella és la protagonista principal del seu relat.

En l’exercici de reprendre la paraula, la Júlia deixa parlar el dolor, i el que demana és que ens dignem a mirar-la, que deixem d’ignorar que, enmig del benestar, del consum desmesurat, de la riquesa, el tràfec i el bullici, hi ha mirades segrestades. En la mirada es reconeix el que és pròxim i el que és llunyà. Hi ha mirades segrestades perquè, si les miréssim, ens recordarien que les seguretats són fràgils, que cap de nosaltres no està blindat contra la precarietat i la vulnerabilitat, que s’estenen dins del cos social, però que també formen part de la condició humana. Es desvetllen pors, incerteses, temors molt profunds. És com si per negar l’existència de la feblesa i la vulnerabilitat ens creguéssim menys vulnerables, menys responsables també. No mirar és una manera de negar l’existència. És el que s’ha fet i se segueix fent sovint des dels poders públics. Em refereixo a les darreres ordenances que, en nom de la convivència ciutadana o d’un suposat civisme, s’afegeixen a un dels corrents subterranis del nostre temps, que criminalitza (FEANTSA, 2007) els més pobres perquè viuen al carrer –o perquè negocien, venen, intenten guanyar-se la vida–. Sense solucionar-ho, el que es fa és retirar, amagar, emmascarar el problema. S’intenta per tots els mitjans que no es vegi. Es retira de la vista de la gent allò que no es vol que sigui vist: la mendicitat, el top manta, el venedor de llaunes, la prostitució. El cert és que s’ha donat una major visibilitat als discursos de penalització i de “neteja social” (Subirats, 2006 b). El més preocupant, però, és l’imaginari que es crea entorn d’aquestes persones, com si l’aspecte punitiu fos el correcte, en un moment en què hi ha actituds agressives envers els més indefensos i desvalguts (Ruiz, 2006).

Es consolida una tendència a l’augment del control social i de l’estigmatització de determinats col·lectius. Castigar els pobres (Wacquant, 2006), els qui no tenen lloc ni espai propis, els qui no tenen casa i també fan nosa a les places i als bancs de les ciutats. Sovint els sentim dir: no em volen ni al carrer. La tendència és afegir més violència i expulsar els qui ja s’han vist abocats a viure al marge.

Aquestes persones acaben essent apartades, arraconades, segregades, i reben exclusió rere exclusió ja sigui per motius de seguretat, de policia o d’higiene. Càmeres de videovigilància, tanques de separació, policies, instal·lació de bancs “antitranseünts” perquè no s’hi dormi, tot s’hi val per tal de deixar nets els carrers, i el perill sempre sol venir dels més pobres (Cabrera, 2006).

El primer compromís ètic ha de ser el de no tancar els ulls i el de voler escoltar el clam dels més pobres. Per fer-ho, cal desplaçar-se, moure’s, canviar de lloc. Perquè el món es coneix des dels seus límits, les perifèries, la espalda del mundo, com es titulava encertadament el film de Javier Corcuera. Saber qui són els pobres, on viuen, són preguntes que hem de permetre que ens persegueixin. Ens hem de deixar interpel·lar per la realitat com a obertura a un més enllà de nosaltres mateixos. És en el rostre sofrent de l’altre on sorgeix la interpel·lació, que es tradueix en prioritats, valors, compromisos i actituds en la seva dimensió ètica i política.

Així ho explica en el seu testimoniatge de compromís amb els més pobres Xavier Palau, directiu d’Intermón-Oxfam, en una conferència que va fer el 2003 al MIIC-Pax Romana: “M’he sentit perseguit, a vegades fins i tot acorralat, per la pregunta: on són els pobres?, per què hi ha pobres?, quina responsabilitat tinc jo?, què puc fer davant les víctimes innocents? El que realment recomano com a acció transformadora és que ens deixem perseguir per aquestes preguntes, perquè ens obliguen a obrir molt més els ulls i el cor al que passa al nostre voltant: al metro, a casa, al carrer, a la feina, a la tele, als diaris, a d’altres indrets del món. Cada resposta ens obre a una nova pregunta”.

Deixar-se perseguir per les preguntes que et poden dur –com en el compromís d’en Xavier Palau– molt lluny de casa. Des d’aquí, parlar dels valors és parlar de la raó ètica originària que adquireix rostre humà. Així, podem dir que el rostre de l’altre, la seva aflicció i el seu sofriment representen la qüestió humana per excel·lència. La seva presència és la font viva de la moralitat i de la resposta ètica. La preocupació per l’altre m’apel·la infinitament (Lévinas, 1977). El seu rostre i el pes de la realitat ens obliga, deixa de ser un imperatiu extern i passa a ser una crida, una inquietud ètica.

Les paraules de la Júlia són el rerefons d’aquest text. La seva interpel·lació ens manté alerta i ens revela que entrar a mirar el món de l’exclusió comporta en tot moment deixar-se afectar per situacions reals, situacions i realitats que voldrem conèixer millor, contextualitzar i comprendre sempre des de la proximitat. El potencial de la mirada és també el potencial de la proximitat. La solidaritat és l’escola dels ulls oberts (García Roca, 1999). La consciència i el respecte es desperta des de la mirada atenta (Esquirol, 2006). La presència de l’altre i el seu dolor, el sofriment que genera tanta injustícia i les dignitats vulnerades, són una crida a la responsabilitat, personal i col·lectiva. Des de la proximitat i la quotidianitat, quan entrem en contacte amb les fonts de la vida, amb la fragilitat, el que està en joc és la pròpia humanitat del qui mira. La humanitat consisteix a entrar, acostar-se, mirar i escoltar la raó de l’altre que ens interpel·la i ens sol·licita en la qualitat humana (Collet & Fernàndez, 2007).

La complexa i moderna

maquinària que genera

tanta pobresa no té un rostre.

En una ciutat com Barcelona

no hi ha un prototipus de la

persona que dorm al carrer.

La vida al carrer és a l’extrem

d’una espiral feta de

ruptures i pèrdues.

La consciència i el respecte

es desperta des de la mirada

atenta.