Kitabı oku: «Curial i Güelfa II»
Curial i Güelfa
TAST DE CLÀSSICS, 14
Primera edició: juny de 2018
© de l’adaptació i de la introducció,
Lluís-Anton Baulenas, 2018
© de la traducció de la cançó
«Talment el trist elefant»,
hereus d’Alfred Badia, 2018
Reservats tots els drets d’aquesta edició:
EDITORIAL BARCINO, S. A.
Via Augusta, 252-260, 5è. 08017 Barcelona
www.editorialbarcino.cat
Edició núm. 853
ISBN: 978-84-7226-823-4 (obra completa)
ISBN: 978-84-7226-852-4 (volum II)
Producció de l’ePub: booqlab
ÍNDEX
CURIAL I GÜELFA
LLIBRE SEGON
Pròleg
26. Curial, cavaller errant
27. Comencen les cavalleries
28. Curial combat contra vuit cavallers
29. Defensa de l’Arta
30. Curial i l’Arta en un monestir de monges
31. Nova defensa de l’Arta
32. Les monges posen fi a la batalla
33. Mort del senyor de Montbrú
34. Els parents del senyor de Montbrú volen venjar-lo
35. Quatre cavallers aragonesos
36. Curial és conegut pels cavallers
37. Làquesis fa buscar Curial
38. Tura, donzella de Làquesis, porta salutacions i presents per a Curial
39. Curial i el rei d’Aragó
40. Les vespres del torneig
41. Preparatius
42. Comença el torneig
43. Els cavallers dels escuts negres resulten campions
44. Festa s’està amb els reis de França
45. El rei d’Aragó es descobreix als senyors de Bergues i de Sant Jordi
46. Absència dels cavallers dels escuts negres
47. El rei de França clausura el torneig
48. Curial rep notícies de la Güelfa
49. Festa i Melcior s’acomiaden de Curial
50. Festa conta a la Güelfa les cavalleries de Curial
51. Curial a París
52. El Sanglier arriba a la cort
53. El Sanglier desafia Curial
54. Curial demana al rei d’Aragó un cavaller per company
55. Làquesis desitja evitar la batalla
56. La Güelfa rep notícies de la batalla
57. Curial i el Sanglier demanen al rei que els concedeixi lluitar a mort
58. Els cavallers envejosos de Montferrat van a París
59. Imprecació a l’Enveja
60. Vigília de Sant Jordi
61. Combat de Curial i Aznar contra el Sanglier i Guillaume de la Tour
62. Concòrdia entre els combatents
63. El Sanglier pren l’hàbit de framenor
64. Aznar retorna a Barcelona
65. Elogi de Pere II
66. Conversa del rei de França amb els envejosos
67. Els envejosos retornen a Montferrat
68. La Fortuna esdevé contrària a Curial
69. Falsedat dels vells envejosos
70. Irritació de la Güelfa contra Curial
71. Promesa de matrimoni de Làquesis amb el duc d’Orleans
72. Desfavor de Curial a París
73. Curial intenta vanament de recuperar el favor de la Güelfa
CURIAL I GÜELFA
AQUÍ COMENÇA EL LLIBRE SEGON
Aquest segon llibre tracta en molt gran part de cavalleria, practicada de diverses maneres. La cavalleria és atribuïda a Mart, el qual, segons l’opinió dels antics i les ficcions dels poetes, va ser déu de batalles. Mart és un planeta càlid, i se li atribueix una virtut: que expulsa tot allò que li és nociu. Mart, per la seva pròpia natura, produeix guerra, batalles, escàndols, falsedats, furts, segrests; porta grandesa i valor d’ànim, i fa emprendre terribles batalles; dóna liberalitat i virtut per suportar les ferides; dóna temprança i força, lleugeresa de cos, generositat i cavalleria; porta muller; fa el seu curs en dos anys, i s’està en cada signe seixanta dies. La seva casa es troba en el signe de Lleó; sota d’ell hi ha el signe d’Àries, i regna en el signe d’Escorpí. És de natura càlida i seca, i és de color roig i resplendent, amb una mica de negror. Júpiter i Venus temperen la seva malícia. Els seus efectes són càlids; per la seva natura produeix luxúria, i el signe de Lleó també l’hi inclina; i, segons Macrobi, el seu color propi és de foc, i tota la seva natura és hostil i superba.
I així Curial, en aquest segon llibre, que comença al vintè any de la seva vida i acaba al vint-i-unè, serà una mica superbiós, perquè Mart l’indueix a aquest vici. Certament, és gairebé impossible, per cortès i humil que sigui el jove home d’armes, que, exercitant-se en la guerra i les batalles, no li aparegui, amb el cap alt, el lleó que es va mostrar a Dant a l’infern, en el primer capítol del seu llibre, i que Capaneu no l’acompanyi. I així, que ningú no se sorprengui si Curial, contra la seva pròpia qualitat, esdevé una mica superb, perquè l’ofici que vol exercir així ho requereix i demana; però també és veritat que en la majoria de coses observa honesta temprança, segons podreu veure més avall, seguint el desenvolupament del llibre.
En aquest llibre es parla de cavallers errants, encara que errants sigui mal dit, perquè s’hauria de dir caminants. Erre és un vocable francès, i vol dir ‘camí’, i errar vol dir ‘caminar’. Però jo vull seguir la manera d’aquells catalans que van traduir els llibres de Tristany i de Lançalot de la llengua francesa a la llengua catalana, i sempre van dir cavallers errants, ja que aquest vocable errants, que vol dir ‘caminants’, mai no el van voler canviar, sinó que el van deixar així, no sé per quina raó. I així, diré errar per caminar, seguint el costum dels antics, encara que parlaré impròpiament i seré una mica digne de reprensió.
26. CURIAL, CAVALLER ERRANT
Curial havia deixat els cavallers catalans al camí, i ell ja havia tornat a casa seva, quan va saber que cada dia arribaven notícies, de diversos llocs, de les meravelles que els cavallers errants feien en moltes terres. I se sentia molt avergonyit perquè encara no havia partit.
Llavors va dir a Melcior:
—Pare meu, ja sentiu les meravelles que s’expliquen cada dia d’aquests cavallers, mentre que jo m’estic aquí aturat sense fer res, i m’ho tinc a gran càrrec de consciència, perquè potser en tota la vida no tindré ocasió d’exercitar el cos en tan nobles fets ni amb tanta diversitat de cavallers com ara. Per tant, us demano la mercè que aneu a la senyora i li supliqueu de part meva que em vulgui manar què vol que faci en aquest cas, que de vergonya no gosaré sortir de casa.
Melcior va anar a veure la Güelfa i li va explicar el que Curial li havia dit. La Güelfa, venint-li a la memòria el cas de Làquesis, que ella coneixia molt bé, va encendre’s de rabiosa ira, i, tota torbada, com qui perd el seny, va respondre:
—Digueu-li que quan anava a veure Làquesis no em demanava consell; i així, que no me’n demani ara i que faci el que vulgui, que jo no me’n preocupo gaire, del que faci.
El prohom va quedar-se pensarós; però, quan va haver-hi pensat bé, va dir:
—Senyora, em sorpreneu molt. Per què us ho agafeu així, que tan aviat us enrabieu amb vós mateixa com us mateu amb les vostres mans? És veritat que Làquesis, donzella noble i bella, afavorida i rica sobre totes les d’Alemanya, va enamorar-se de Curial; però si ell, recordant-se de vós, ho ha deixat tot, per què el censureu? Potser qualsevol que sabés el que ha fet, el tindria per boig, però l’amor que us té és tan gran que, sense vós, tot el món apreciaria ben poc. I així, us demano que em feu aquesta gràcia: que parleu amb ell i li ordeneu de quina manera voleu que es comporti, perquè ell no farà sinó obeir.
Va respondre la Güelfa:
—Melcior, jo no em vull barallar amb vós ni amb ell, ni era la meva voluntat parlar-hi, de moment; però, ja que tant ho voleu, torneu amb mi d’aquí a una estona, i hauré decidit sobre això i us diré el que a mi em semblarà que ha de fer.
Melcior va anar a ocupar-se d’altres afers i, quan li va semblar que n’era l’hora, va tornar a presentar-se davant la senyora. Va trobar-la amb l’abadessa i va entaular-hi conversa, i de seguida va sortir el tema del torneig de França. Llavors la Güelfa va dir:
—Melcior, direu a Curial que en nom de Déu parteixi d’aquí quan li plagui. Vós doneu-li amb generositat tot el que voldrà; i que m’escrigui contínuament sobre tots els fets d’armes en què participarà, tant si tenen una fi pròspera com adversa, de manera que jo ho sàpiga tot. I que porti paraments verds i blancs, dels que vós teniu: doneu-los-hi; i que l’escut sigui tot negre. I jo li prego que mantingui en secret el seu nom tant com pugui, si de debò em vol fer contenta. I si fa res de ben fet, n’hi haurà prou que el cavaller de l’escut negre ho hagi fet. I al vespre el portareu aquí amb vós, i jo li parlaré, tot i que m’havia proposat no fer-ho.
Cap al vespre, Curial, tot disfressat, va anar a veure la Güelfa, la qual li va fer molt gran festa, i, amb l’abadessa i Melcior presents, li va dir així:
—Curial, és veritat que t’he volgut i et voldré bé, mentre tu ho voldràs; però et prego que no em tornis a donar els disgustos que em vas causar a Alemanya, si aprecies la meva vida. I recorda bé el punt on eres quan jo et vaig començar a ajudar. Perquè jo et certifico que, pensant-hi, i recordant la teva ingratitud, m’has portat a una situació tan extrema, que em vaig pensar que no em trobaries viva. He dit a Melcior de quina manera em sembla que t’has de comportar en aquest viatge que penses fer, però fes el que vulguis. D’altra banda, havia pensat que t’emportessis l’Arta, aquesta donzella, perquè ho veiés tot; però sabent que et faria nosa i et veuries en molts perills, no t’ho he volgut ordenar; i així, mira a veure què te’n sembla. Et prego que no et vulguis esforçar a excusar-te de les coses passades, que no faries sinó renovar-me les ferides.
Curial va respondre:
—Senyora, jo no em vull excusar, ni plagui a Déu, perquè no he pecat ni em proposo cometre cap pecat que requereixi excusa. Déu, que sempre està vigilant i veu l’ànima de tots, tenint la mateixa cura de totes les criatures, em considera innocent, i així cal que ho feu vós. D’ara endavant compliré tot el que em maneu. Si voleu que l’Arta vingui amb mi, pensi la vostra senyoria que m’esforçaré per protegir-la mentre tindré ànima al cos. I, per demostrar-vos que jo, recordant-me de vós, no temo els perills, us suplico que la feu venir amb mi, i jo li faré tant d’honor com podré.
La Güelfa va dir que li semblava bé. I estenent els braços, gairebé plorant, el va abraçar i el va besar, i li va manar que se n’anés a casa seva.
Curial va tornar a casa seva i, abans de dormir, entre ell i Melcior van disposar totes les coses necessàries per al camí. I després van anar a dormir.
Curial estava molt ben proveït de cavalls —tornant d’Alemanya, ja els havia enviat als indrets per on li semblava que passaria per anar al torneig— i també d’armes bones i molts servidors. Així mateix, va ser proveït generosament de totes les coses pertanyents no sols a un gran i notable cavaller, sinó encara a un molt gran senyor. La Güelfa, a més, va donar moltes joies a l’Arta i n’hi va prestar moltes altres de gran valor, i es va esforçar per posar-la a punt tant com va poder.
L’endemà, cap al vespre, quan la Güelfa ja volia enviar l’Arta a Curial, li va dir:
—Arta, tu vas en companyia d’aquell amb qui jo voldria anar. La causa per què t’hi faig anar és aquesta: segons jo he sabut, la donzella Làquesis, filla del duc de Baviera, hi serà. Diuen que és la donzella més bella del món; per això et prego que et fixis bé en la seva bellesa, i veges si és tanta com diuen. I, d’altra banda, et prego que observis quina festa es faran ella i Curial. Escriu-me contínuament de tot el que et sembli convenient. Jo també t’escriuré a tu. Procura, tant com puguis, que Curial no faci un pas sense tu, des que arribeu al torneig, i, si pots, fes-te amb Làquesis, i mira si és discreta i com es comporta. Jo em penso que s’esforçarà a abillar-se més luxosament que tu. I així, vés en nom de Déu. Durant tot aquest viatge et diràs Festa, aquest vull que sigui el teu nom.
I, després d’acomiadar-se’n i d’haver-la besada moltes vegades, la donzella es va allunyar d’ella i de l’abadessa.
Curial se’n va anar al marquès i, dient que volia anar-se’n per afers propis, se’n va acomiadar; i, abans que es fes de dia, deixant allà tota la seva gent, amb l’excepció d’uns quants que ja s’havien avançat pel camí, va partir només amb dos escuders que ningú no coneixia, i amb l’Arta.
Bé sabia l’Arta que Curial i la Güelfa estaven enamorats, però, per molt que va durar el camí, i encara que hagués durat més, mai de la boca de Curial no en va poder treure res, per més que ho va intentar.
27. COMENCEN LES CAVALLERIES
Així van anar fent jornades de camí, fins que un dia, entre migdia i vespre, van arribar a casa d’un varvassor. Mentre Curial hi parlava, es va presentar una donzella, cavalcant en un palafrè amb la major pressa del món, tota escabellada, esgarrapant-se la cara, plorant i exclamant a grans crits:
—Ai de mi, que sóc morta!
El varvassor, que parlava amb Curial, va aixecar-se i va dir:
—Què us passa?
—Senyor —va dir ella—, jo anava amb un cavaller molt bo, germà meu, que em menava al torneig, quan dos mals cavallers, volent endur-se’m a la força, han assaltat mon germà, i penso que el deuen haver mort. Senyor, defenseu-me, que no em matin a mi després d’ell!
El varvassor, que era un prohom ja vell de molts anys, va mirar Curial a la cara i va dir-li:
—Vinga, cavaller, vós que porteu una donzella en la vostra companyia, aixequeu-vos i prepareu-vos per defensar aquesta; perquè us certifico que aquests dos cavallers, o diables que són, n’han agafat més de vuit, de vint dies ençà. I prenen els cavallers i els desarmen i els fan les majors ofenses que poden. I així, a veure què fareu, que podeu estar segur que la sort d’aquesta donzella serà la de la vostra.
Curial es va afanyar a aixecar-se i armar-se. Va agafar un cavall molt bo i fort i va voler sortir. Però l’Arta va cridar:
—No em deixeu!
I muntada a cavall, ja volia sortir de la casa, quan van veure venir els dos cavallers que perseguien la donzella i la pensaven trobar en aquella casa. I veient Curial amb una donzella, pensant que fos la que ells buscaven, van començar a anar cap a ella; però Curial va cridar:
—Deixeu-la, cavallers sense vergonya, que la donzella té protector i defensor.
Van respondre ells:
—I com? La defensareu vós?
—Sí, certament —va dir Curial.
I tot seguit Curial va dirigir contra un dels germans una llança grossa i molt forta que portava, i el va ferir tan impetuosament en la seva escomesa, que el va fer caure del cavall. El cop va ser tan fort, que el cavaller va perdre l’esma, de manera que no va poder ni aixecar-se.
Curial es va girar i va anar cap a l’altre, que, furiós de mala manera, venia cap a ell; i es van donar cops tan forts en les envestides, que el cavaller va trencar la llança a l’escut de Curial, però no va fer-lo caure de la sella. Ben al contrari li va passar a ell, perquè Curial li va donar un cop tan poderós pel mig de l’escut, que el va travessar tot, i el ferro de la llança li va sortir per l’esquena. El cavaller va caure a terra tan violentament que, amb els ulls entelats i els sentits perduts, va abandonar aquesta vida sense recuperar el coneixement.
Immediatament Curial va baixar del cavall i va anar cap al primer, que ja feia intenció d’aixecar-se; va posar-li el peu al pit i va dir-li:
—Malvat i cruel cavaller! És que vós i el vostre company voleu fer tornar al món els mals costums d’en Breus Sens Pietat? Vinga, va, alceu-vos ara mateix i doneu-me les donzelles que teniu preses, els cavalls i els arnesos dels cavallers que heu afrontat. I jureu que deixareu aquesta mala usança; si no, us costarà el cap.
El cavaller li va dir:
—Senyor cavaller, és veritat que mon germà i jo havíem jurat seguir aquest costum per provar les nostres persones amb els cavallers errants, però també és cert que mai no hem assaltat cap cavaller a traïció, ni hem combatut sinó cos a cos. Em plau donar-vos tot el que hem pres, ja que el nostre jurament no havia de durar sinó fins que trobéssim un cavaller que ens derrotés, al qual havíem de lliurar tot el que hauríem obtingut dels altres.
—Vinga, doncs —va dir Curial; i donant la mà al cavaller, va ajudar-lo a aixecar-se.
I quan va veure son germà a terra, que no s’aixecava, i li va veure l’asta de la llança al pit i el ferro que li sortia per l’esquena, va cridar a grans crits:
—Ai, germà! Què és de vós?
Llavors, girant-se cap a Curial, va agafar l’espasa i va anar contra ell dient:
—Mort ell, jo no vull viure, sinó que cal que jo mori o vengi mon germà!
I va començar a donar-li grans cops amb l’espasa contra l’escut. Curial va aguantar molta estona els cops del cavaller, i no es preocupava sinó de cobrir-se; per això el cavaller s’enardia i colpejava tan fort com podia. Curial, cobrint-se sempre amb l’escut, s’abstenia d’atacar, i no volia lluitar amb el cavaller per no matar-lo a ell també, tal com havia fet amb son germà. El cavaller s’esforçava tant com podia, i tant va picar sobre l’escut de Curial que es va quedar exhaust sense que Curial li hagués donat ni un sol cop. Com que es va veure cansat, va fer-se enrere per recuperar la força i l’alè. Curial va mantenir-se quiet, sense moure’s d’on era.
Quan el cavaller va trobar que ja havia reposat prou, volent anar contra Curial, va parlar i va dir:
—Cavaller, ja veieu que vull tornar a la batalla, amb intenció de vèncer o de morir; i així, us prego que em digueu el vostre nom, a fi que jo sàpiga qui ha tret mon germà d’aquest món i qui me’n traurà a mi, si és el cas que jo mori.
Curial va respondre:
—Al vostre germà l’han tret d’aquest món els afronts i els grans abusos que vosaltres fèieu als cavallers errants, i el costum vil i forassenyat que havíeu començat, el qual, encara que jo no hagués passat per aquí, tampoc no hauria durat gaire. El meu nom ara mateix no podeu saber-lo per la meva voluntat, ni us veig capaç de fer-me’l dir a la força. Us prego que us estimeu la vida més que no feu; ja que, si no, em forçareu, contra la meva voluntat, a fer de vós el que voldríeu fer de mi.
El cavaller, que va sentir parlar Curial d’aquesta manera, va mirar-lo i en va tenir por, però tot i el temor, no va deixar d’atacar-lo tant com va poder i de donar-li grans cops a l’escut, amb el qual ell es cobria admirablement. I Curial va dir-se que el cavaller era molt ardit, però que el cos no responia al seu cor valerós. Per això, veient que els cops no eren tals que gaire mal li poguessin fer, ja que sortien d’un braç ja flac i molt cansat, i cada vegada tenien menys força, encara es va abstenir d’atacar-lo, cosa que torbava molt l’altre cavaller.
I encara estaven més admirats els qui miraven la batalla, i no podien imaginar per quina causa Curial no volia combatre. Quan ja feia molt que durava i el cavaller no podia més, constret pel cansament, va fer-se enrere, va deixar l’escut a terra i va aixecar-se la ventalla de l’elm per recuperar l’alè i refrescar-se una mica.
Mentrestant Curial no es va moure, i encara s’estava al seu lloc quan l’Arta va fer-se endavant i va dir-li:
—Cavaller, esteu encantat o què és el que feu? No us adoneu que aquest cavaller no deixa de combatre-us amb totes les seves forces, i, si pot, us matarà? I, si no us compadiu de la vostra vida, almenys tingueu pietat d’aquesta donzella i de mi, les quals, si la crueltat d’aquell cavaller us arriba a vèncer (que Déu no ho vulgui), no podrem evitar patir amarga mort o viure dolorosament en llarga servitud. I jo no vaig ser encomanada a vós per a això, ni vós així ho vau prometre, quan vau prendre el càrrec de fer tot el possible per conduir-me segura de tot perill. I jo no veig que ara feu tot el possible per defensar a vós ni a mi; i així, us prego que us desperteu i recordeu aquella senyora que em va encomanar a vós.
—Donzella, torneu en nom de Déu al vostre lloc, que almenys d’una cosa podeu estar-ne segura: que encara que us prenguin no us mataran. No us preocupeu per la meva vida, que jo no puc viure més del que Déu ha ordenat, i vós heu de pensar que jo no puc fer més del que faig; si no, ja ho hauria mostrat.
A l’Arta, creient que Curial no podia més, va agafar-li molta por, però va callar, esperant veure com acabaria tot plegat.
I, mentre estaven així, van veure venir dos escuders muntats en sengles bons rossins, i un vailet que menava un bon cavall per les regnes, amb les armes d’un cavaller lligades sobre la sella. Quan van arribar, després de saludar tothom, van veure el cavaller, que era el seu senyor, a peu, amb l’espasa a la mà, i son germà que jeia mort a terra. Això els va afligir molt i van començar a mostrar molt gran dol.
No va trigar gaire que va venir un home, en camisa i a peu, i, quan va ser allà on es feia la batalla, veient el cavaller mort, va agenollar-se davant Curial i va dir:
—Senyor cavaller, prego a Déu que beneïda sigui l’hora que heu vingut aquí, perquè haureu abolit el pitjor costum que mai hi hagi hagut en aquest reialme entre cavallers errants. Heus-me ací, jo sóc un cavaller d’Alemanya que, per ma ventura, amb una donzella, que és ma germana, anava al torneig de Melú, i aquests cavallers que vós veieu aquí m’han assaltat l’un després de l’altre, i, quan un estava cansat de combatre, l’altre em combatia, que venia fresc a la batalla; de manera que m’han vençut, pres i robat, i m’han deixat en l’estat que veieu. D’aquell que jeu a terra, i crec que és mort, no en dic res; però aquest, que és viu, és el pitjor cavaller i més descortès que hàgiu vist mai; i així, per la vostra mercè, deslliureu-vos-en, i que aquest mal costum sigui erradicat d’aquesta regió.
La donzella, que era germana del cavaller, corre als escuders, dient:
—Deixeu, mals homes, les armes i el cavall, i doneu-me la roba del cavaller, que, certament, avui és el dia que s’acabarà el mal costum que aquests falsos cavallers havien instaurat aquí.
Tan bon punt va haver recuperat la roba, el cavaller es va vestir i es va armar; i, agafant el seu cavall per les regnes, es va quedar a esperar què passaria amb els dos cavallers.
Curial, després d’haver vist tot això, va dir al seu cavaller:
—Què penseu fer amb aquesta batalla? ¿La voleu deixar, amb la condició que em torneu les donzelles que heu pres, les armes i els cavalls dels cavallers que heu assaltat, i jureu no mantenir més aquest costum, o la voleu continuar? Perquè, segons que veig, encara que jo no us doni ni un sol cop d’espasa, vós mateix us derrotareu abans no es faci de nit, i si es dóna el cas que la nit ens sorprengui, penseu que vós no vencereu en aquesta plaça, sinó que us certifico que el mal costum s’acabarà, i amb major perjudici vostre.
El cavaller va respondre:
—Ara, cavaller, digueu-me el vostre nom, com a condició perquè jo després faci tot el que maneu.
Curial li va dir:
—El meu nom no podeu saber-lo ni vós ni ningú, ara mateix; i així, preocupeu-vos per la vostra vida i poseu seny, mentre encara hi sou a temps, i feu de la necessitat virtut.
El cavaller, d’una banda, volia morir, veient son germà mort davant seu; d’altra banda, se sentia el cavaller més avergonyit del món, per tal com veia que aquell cavaller l’havia vençut sense atacar-lo, i, el que era més greu, que veia que combatre no li servia de res; així que no sabia quina decisió prendre.
Adonant-se’n, el varvassor, que era un cavaller vell i molt savi, se’n va anar a Curial i li va dir:
—Ah, cavaller, per Déu, mercè! No vulgueu que aquest cavaller, després del mal que ha patit per la follia d’ell i de son germà, digui tan vil mot com el que vós li demaneu; i així, heus-me aquí: jo em dono a vós per ell, i deixem córrer d’una vegada aquest cas.
I tot seguit se’n va anar a l’altre i li va pregar que tornés l’espasa a la beina i no combatés més. El cavaller ho va fer a l’instant.
El varvassor va reunir els cavallers, els va dur a casa seva i els va assignar una cambra a cadascun. Aleshores els va fer desarmar, els va donar roba neta i els va fer portar sopar, cadascú al seu lloc. Entretant, va enviar a buscar les donzelles, les armes i els cavalls dels cavallers que havien desposseït; i va fer retirar el cavaller mort de la plaça, i un cop desarmat, el va lliurar als dos escuders que havien vingut, els quals se’l van emportar, i, en una església d’un castell seu, amb general dolor de tots els seus vassalls, va ser enterrat prou honorablement.
28. CURIAL COMBAT CONTRA VUIT CAVALLERS
L’endemà al matí van arribar les donzelles preses, i també les armes i els cavalls dels cavallers afrontats. Els cavallers van sentir la missa, i el cavaller va jurar solemnement no mantenir més aquell costum, ni assaltar cap cavaller que passés per allà.
Curial va pregar molt al cavaller vell que acompanyés aquelles donzelles al torneig i guiés els cavalls, i portés les armes dels cavallers afrontats. Li va dir que no podria ser que elles no hi trobessin els seus conduïdors o parents o amics que les retornessin a les seves terres; i que si passava això, el rei, sens falta, ho solucionaria notablement bé. El varvassor va estar-hi d’acord, i fins i tot el cavaller vençut, per voluntat pròpia, va oferir-se a acompanyar-los. I així es van separar, ja que el cavaller vençut se’n va anar al seu castell.
Semblantment, Curial va muntar a cavall i, per molt que el varvassor l’hi pregués, no va voler quedar-s’hi aquell dia. I va dir:
—D’aquí endavant convé anar armat pel camí, que ja som en una terra on els cavallers errants sovintegen.
Així doncs, va descavalcar, va armar-se molt bé i va tornar a muntar a cavall. Va donar la llança i l’escut als seus escuders i va acomiadar-se del varvassor, el qual va muntar en un palafrè i va cavalcar amb Curial una mica; i li va dir:
—Senyor cavaller, no us he servit ni honorat com hauria hagut de fer i segons mereix el vostre valor, però us suplico que vulgueu tenir paciència, i que si a algun cavaller us és lícit dir el vostre nom, me’l digueu a mi. I que accepteu que us encomani dos fills meus, joves cavallers, que van partir d’aquí per anar al torneig avui fa vint-i-cinc dies, i cavalquen com a cavallers errants.
Curial, sentint les paraules del cavaller, es va aturar al camí i va respondre:
—Bon hoste, si jo pogués dir el meu nom a algun cavaller, us el diria de bon grat pel bé i per l’honor que es troba en vós, però no tinc permís per dir-lo de cap manera; i així us prego que me’n vulgueu excusar. Pel que fa als vostres fills, estigueu segur que, coneixent-los, en tot el que la meva ajuda els pugui aprofitar, no els fallaré. Déu vulgui que jo us pugui servir en alguna cosa que us reporti satisfacció i honor, per fer-me mereixedor del que heu fet per mi a casa vostra, perquè, a fe meva, em sento molt obligat amb vós.
Va respondre el vell:
—I doncs, senyor cavaller, no em direu el vostre nom?
—No pas —va dir Curial—, almenys de moment.
—Certament —va dir el vell—, no em sembla que sigueu dels cavallers que, quan van en romeria o viatgen d’un lloc a l’altre, deixen a les portes dels hostals on s’allotgen taules escrites i papers pintats amb les seves armes, amb els seus noms, amb elms pintats que potser mai han portat al cap, ni han fet servir cap arma que tinguessin, sinó un ganivet a taula a l’hora de menjar. I vós, que sou tal cavaller com ahir vau demostrar, amagueu el vostre nom? Aneu, en nom de Déu, i que ell us guiï, que jo conec que més aprecieu la cavalleria que no pas la fama que comporta, i no us faltarà mai honor allà on aneu.
I així, Curial va acomiadar-se del cavaller i va continuar el seu camí.
I, tot passant davant el castell del cavaller mort, les campanes van començar a repicar, i la gent va voler sortir contra Curial; però l’altre cavaller, el que s’havia escapat de la batalla, els va retenir i no va deixar sortir ningú. I els va manar expressament que no sortissin ni trenquessin la promesa que ell havia fet. Curial no sabia que aquell era el castell del cavaller que havia mort, i es va aturar per veure què era aquell soroll. Però un prohom, sortint del castell, va anar fins a ell i li va dir:
—Cavaller, continueu el vostre camí. Aquest castell era d’un cavaller que va ser mort ahir al vespre d’un cop de llança, que segons diuen li vau donar vós, i ara tota la gent d’aquest castell s’ha avalotat i us vol encalçar. Jo us prego que no us sàpiga greu anar-vos-en d’aquí abans que no us passi res pitjor, perquè seria una gran pèrdua que un cavaller tan valerós com diuen que sou morís o fos afrontat com ho seríeu, si us aturàveu aquí gaire estona.
L’Arta, sentint això, no va deixar respondre Curial i va dir:
—Cavaller, anem i fem el nostre camí; segons que veig, aquest és el castell on prenen les donzelles i afronten els cavallers. Jo us suplico que continuem endavant, i seguiu el bon consell que aquest prohom us ha donat; perquè potser el cavaller que avui ha jurat deixar el mal costum, ajudat pels seus, voldrà venjar-se del qui l’ha perjudicat.
Curial, coneixent la por de l’Arta, va riure una mica i, sense respondre, va agafar la llança i l’escut. Llavors va dir:
—Prohom, és cert que passem per aquest camí, tal com fan els altres cavallers errants, i que no fem ni procurem mal a ningú. Ara bé, si surten els del castell, podria ser que no hi tornessin tots.
—Ah, cavaller! —va respondre el prohom—. Vós no sou sinó un cavaller tot sol! I què podríeu fer contra vuit cavallers que hi ha aquí, i molta altra gent que els ajudaria?
—Que Déu m’aconselli —va dir Curial—; jo voldria que sortissin i volguessin combatre a la manera dels cavallers errants. Així podria ser que en endavant deixessin passar en pau els cavallers pel seu camí.
I, mentre estaven parlant, va venir un cavaller errant pel camí, amb la llança a la mà i l’escut al braç; i, quan va ser al costat de Curial, va dir:
—Cavaller, no em digueu que no de fer una justa, pel costum que hi ha avui en aquest reialme.
Curial, en sentir-lo, va girar-se cap a ell; i van córrer l’un contra l’altre molt ardidament, i el cavaller va atacar Curial pel mig de l’escut i va fer volar la llança a trossos. Curial, que era molt més fort, el va envestir tan impetuosament pel mig de l’escut en la seva escomesa que, arrencant-lo de la sella, el va fer volar a terra molt lleugerament; i el cavaller sort en va tenir, que no va patir cap altre mal sinó el cop que s’havia donat en caure.
Curial no el va mirar més; llavors l’Arta va dir:
—Cavaller, ja hi hem estat prou, aquí; anem-nos-en en nom de Déu, que els del castell ja no poden dir que fugim perquè en tenim por.
Curial va mirar cap al castell i, veient que no sortia ningú, es va acomiadar del prohom i a pas lent va allunyar-se d’aquell lloc. El prohom va ajudar a prendre el cavall del cavaller, que anava a peu, i l’hi va tornar de seguida.
Amb prou feines havia muntat a cavall el cavaller, el qual se’n volia anar després de Curial, que van sortir els vuit cavallers del castell, a despit del senyor. Tots vuit van córrer cap al cavaller, entre tots el van atacar i, encara que fos molt ardit i prou valent, el van fer caure a terra. El desarmen, li prenen el cavall i comencen a dur-lo cap al castell molt injuriosament. Curial, que no s’havia allunyat gaire i havia vist aquella gran maldat, encès de rabiosa ira, va fer girar cua al cavall i, amb la major cuita del món, va córrer contra ells i els va cridar:
—Ah, malvats homes! Certament, no sabeu què és l’honor de cavalleria.
I en va envestir un, el va llançar del cavall i el va fer anar per terra, i tot seguit es va afanyar a escometre’n un altre i també el va fer caure. Què us diré? Va abatre quatre cavallers amb aquella llança, la qual va trencar-se ferint el quart, i llavors va treure l’espasa i va començar a atacar els cavallers malvats tan poderosament, que ara l’un, ara l’altre, tots els va abatre, i en va deixar tres de greument ferits.
Miraven això tots els del castell, i cridaven al senyor que sortís a ajudar-los; però ell va respondre:
—No plagui a Déu que jo vagi contra la fe que he promès. I ja els ho havia advertit; i no perquè fossin vuit, que, si fossin cent, faria amb tots, l’un després de l’altre, el que ha fet amb aquests.
Els del castell van quedar tan admirats i van prear tant el cavaller, que tots desitjaven que fos el seu senyor.
Curial va recobrar les armes i el cavall, va deslliurar el cavaller i el va fer armar i muntar a cavall. I va enviar a buscar el cavaller que havia jurat deixar el mal costum, i va fer sortir els regidors del castell. Llavors va dir, en presència de tots:
—Cavaller, no m’havíeu vós jurat, avui mateix, deixar aquest vil i mal costum? Jo prometo i juro, per la bellesa d’aquesta donzella que m’acompanya, que estic a punt de fer-vos el que ahir al vespre no vaig voler fer, i no sé quin déu em conté, que no us separo el cap del cos; perquè, certament, aquesta malvestat no durarà més.
El cavaller es va excusar amb bones raons, dient que havien sortit contra la seva voluntat, i els regidors ho confirmaren. Llavors va dir Curial:
—Ah, rei de França, que això no s’hauria de consentir en aquest regne!
I girant-se als regidors, els va dir:
—Escolteu-me bé: jo us prometo i us juro que si manteniu aquest costum més temps, tots tindreu mala fi, i ben aviat.
I tots van dir que tingués per cert que no el mantindrien més, i van pregar molt a Curial que volgués entrar dins per refrescar-se; però la donzella es va afanyar a respondre:
—Déu me’n guard, d’aquest refresc. Anem-nos-en d’aquí, us ho prego.
Així doncs, Curial i l’altre cavaller, fent mitja volta, van partir.
29. DEFENSA DE L’ARTA
No havien avançat gaire que van trobar un cavaller armat amb totes les armes, sol, sense cap companyia, el qual, quan va veure els cavallers i la donzella, es va aturar al camí i va dir:
—Donzella, jo us prenc, pel costum que s’ha instaurat novament en aquest reialme.
Curial es va aturar per veure què diria i què faria l’Arta; la qual va respondre:
—Cavaller, què us he fet perquè vós m’hagueu de prendre?
Va respondre el cavaller:
—Vós no m’heu fet res, però és costum de cavallers errants que si troben donzella o dama que vagi en companyia de cavaller errant, la prenguin, si no troba qui per força d’armes la defensi.
—I després que l’ha presa —va dir l’Arta—, què se’n segueix?
Va respondre el cavaller:
—La tindrà en companyia seva fins que un altre cavaller la hi prengui.
—I si no la hi pren ningú —va dir ella—, què farà?
—Veniu —va dir ell—, que jo us ho mostraré; no gasteu tant de temps en paraules.
—Aneu —va dir l’Arta— en nom de Déu, que vós no em necessiteu per a res; deveu haver somniat alguna cosa aquesta nit passada.
I el cavaller va omplir-se d’ira i va dir:
—Ara, a fe meva, vós vindreu de grat o per força.
I, allargant la mà, va agafar-la per les regnes i va començar a estirar-la. L’Arta va exclamar a grans crits:
—Deixeu-me, que vós no coneixeu el cavaller que em condueix! Que potser no us heu senyat, avui, quan us heu llevat?
Llavors el cavaller va dir:
—Ara vós vindreu amb mi, aquesta vegada, i a veure qui és aquest diable per qui cal senyar-se.
Curial no va dir res. Per això l’Arta va deixar-se caure del palafrè, i va dir:
—Certament, no aniré pas amb vós: abans haureu de vèncer aquests dos cavallers que veieu aquí.
—En nom de Déu —va dir el cavaller—, ells no es preocupen pas de vós; si no, ja haurien respost perquè jo no us m’emportés. Jo crec que us aprecien poc, o no són cavallers capaços de conduir una donzella pel camí. Així que munteu a cavall, que si no jo us prometo per ma fe que faré servir la força contra vós.
Llavors Curial, veient que la ira els creixia, va riure molt.
I el cavaller que anava en companyia de Curial va dir:
—Cavaller, jo m’hauria fet endavant per defensar la vostra donzella, però no ho he fet per no enutjar-vos. Us prego que em deixeu defensar-la en reconeixement de l’honor que avui ens heu fet.
Curial va respondre que li semblava bé, de manera que el cavaller va avançar-se i va dir:
—Cavaller, deixeu la donzella, que és una gran presumpció per part vostra pensar que la prendreu a dos cavallers que veieu que som aquí.
Va respondre el cavaller:
—I la prendria a mil cavallers, mentre no la defensessin, i penso que tinc tant dret a la donzella com vosaltres. Així doncs, vegem de qui serà.
Els cavallers van començar a envestir-se, i es van atacar tan poderosament que el defensor va rompre la llança en l’escomesa. Però poc li va valdre, que l’altre li va donar un cop tan fort a l’escut que el va abatre del cavall molt injuriosament. Llavors va tornar a la donzella i va dir:
—Veniu amb mi, que, certament, aquests cavallers no mereixen conduir donzella.
I, com que ella s’hi va negar, el cavaller va allargar la mà, la va agafar pels cabells i va dir:
—Vós vindreu, mal que us pesi.
Llavors Curial, que fins aquell moment no s’havia pres seriosament tot el que havia passat, va cridar a grans crits:
—Atureu-vos, cavaller vilà, que poc em falta per tallar-vos la mà per la vilania que heu fet!
I va córrer contra ell, i l’altre també va anar a envestir Curial, però Curial el va atacar tan poderosament que el va fer volar del cavall a terra. Llavors va descavalcar ràpidament per anar cap a ell, que ja intentava aixecar-se, va agafar-lo per l’elm i va donar-li un cop tan gran que altra vegada el va abatre a terra. Llavors va arrencar-li l’elm del cap, el va agafar pels cabells i li va dir:
—Cavaller vilà, vós preneu les donzelles per les trenes? Què més resta per fer a Breus Sens Pietat? Certament, crec que no hi hauria al món un cavaller tan descortès com seríeu vós si la força del cos us ho consentís, i no sé qui em reté que no us prenc la vida per la gran descortesia que heu fet.
El cavaller estava tan torbat que no sabia què respondre, però tanmateix va dir:
—Cavaller, jo no he fet res que no hagi de fer un cavaller errant, ja que prendre una donzella que vagi acompanyada d’altres cavallers errants és costum de cavallers. I, si jo l’he agafada per les trenes, és culpa seva, que no em volia seguir; per tant, no me’n doneu la culpa, que jo em considero innocent.
Llavors Curial el va deixar, i estava tan rabiós que va anar de poc que no li tallés la mà amb què havia agafat les trenes.
Després va tornar a cavalcar, l’Arta també va muntar al palafrè, i van continuar el seu camí sense preocupar-se més del cavaller; però Curial cavalcava tan aïrat, que no parlava ni deia res, ni els altres tampoc no gosaven donar-li conversa. I, mentre cavalcaven així, l’altre cavaller va acostar-se a l’Arta i li va dir:
—Donzella, jo us prego que sigueu tan amable de dir-me qui és aquest cavaller que us condueix, ja que, a fe meva, no crec que hi hagi cap donzella que vagi acompanyada per un cavaller millor que aquest, i bé us podeu tenir per segura estant prop d’ell.
L’Arta va respondre:
—Jo només us puc dir que és cavaller.
—És cavaller, sens dubte —va dir l’altre—, i això ho sé millor jo que no vós; però us torno a pregar que em digueu alguna cosa per la qual jo pugui tenir alguna notícia d’ell.
Va respondre l’Arta:
—No us en puc dir res més, sinó que, si ell continua segons que ha començat, a tot arreu el podran tenir per cavaller. Però us prego que em digueu qui sou, i també prego a Déu que us enviï bones notícies dels vostres amors.
Llavors el cavaller va sospirar, i va dir:
—Ai, desventurat de mi! I què m’heu dit! Jo sóc de Savoia, i sóc el senyor de Salanova.
—En nom de Déu —va dir la donzella—, jo bé he sentit parlar de vós i de madona Raimonda d’Agout, filla del senyor de Saut.
—Ai las! —va dir ell—. I aquest cavaller em coneix?
—No ho sé —va dir l’Arta.
Llavors va dir ell:
—I vós, senyora, com us dieu?
Va respondre l’Arta:
—Jo sóc una donzella de poca anomenada, i saber el meu nom no us faria plaer ni profit, i tampoc no us el gosaria dir sense permís del cavaller, el qual sé que hi trobaria gran enuig.
—Déu me’n guard d’enutjar-lo —va dir ell—, però almenys digueu-me de quina terra sou tots dos.
Va respondre la donzella:
—Us demano per favor que no m’ho demaneu, ja que no us en puc dir res més, ara mateix.
Llavors ell va callar.
I van trobar-se dos camins. Curial es va aturar i, girant-se cap al cavaller, va dir:
—Cavaller, convé que ens separem, ja que els camins ens divideixen; així, elegiu quin dels dos us plau.
El cavaller va respondre:
—Senyor cavaller, no m’agraden gens els camins que així ens volen separar, ja que de bon grat us acompanyaria, i si depengués de mi no em separaria de vós, si ho volíeu.
Va respondre Curial:
—Cavaller, a bona fe, si jo hagués d’anar en companyia d’algun cavaller, no deixaria la vostra, però he decidit anar tot sol a partir d’ara; per tant, trieu el camí que vulgueu, i jo estaré content de prendre l’altre.
Així doncs, el senyor de Salanova es va acomiadar, va escollir el camí a mà dreta i es va separar de Curial.
Llavors l’Arta va dir:
—Curial, sabeu qui és el cavaller que s’ha separat de vós?
Curial va respondre que no. L’Arta va dir:
—Doncs heu de saber que és el senyor de Salanova, gran amic vostre.
—En nom de Déu —va dir Curial—, quin plaer que sigui aquí. I li heu dit qui sóc jo?
—No —va dir l’Arta.
Va respondre Curial:
—Arta, us prego que per res del món no us doneu a conèixer a ningú, ja que per vós em coneixerien a mi, i això per a mi seria molt més greu que no us penseu.
L’Arta llavors li va dir que la Güelfa li havia manat que, en aquell viatge, a tot arreu es fes anomenar Festa, i que així ho volia fer, si ell hi estava d’acord. Curial va riure, i va dir-li que fes sempre el que la senyora li hagués manat.
30. CURIAL I L’ARTA EN UN MONESTIR DE MONGES
Tant van cavalcar, que van arribar a un monestir de dones, on van ser rebuts amb gran alegria. Moltes de les monges del monestir van celebrar la bellesa i la gràcia de la donzella, la qual era tan bella que en pocs llocs se n’hauria trobat una altra de semblant. Però Curial els va agradar a totes, i no es podien afartar de mirar-lo.
Després que els van haver donat menjar, van demanar a Festa si era l’esposa del cavaller. Ella va respondre que no. Llavors es van mirar les unes a les altres i van començar a riure, i van dir:
—I doncs, com és que l’acompanyeu?
Va respondre Festa:
—Com! Ara és cosa nova que un cavaller errant porti una donzella en companyia seva?
Van dir elles:
—No és cosa nova; però, encara que es facin dir donzelles, són dones.
—En nom de Déu —va dir Festa—, no ho són totes, ni jo ho seré per a ell, si a Déu plau.
Llavors va dir la priora:
—No tots els homes han de ser de mala criança.
Una altra va començar a riure, i, parlant baix, pensant que Festa no ho sentiria, va dir:
—Certament, vós direu el que us plaurà, però jo no creuré avui ni demà que no faci més combats amb vós que amb els cavallers errants.
—No em sorprèn pas —va dir una altra—, hi ha menys perill.
Així és que totes, unes així, altres aixà, van començar a burxar Festa, la qual, com que trobava que la burxaven per totes bandes, va dir:
—Jo em penso que vosaltres el voldríeu tenir de sagristà.
I elles van riure a cor què vols. I així, fent broma, totes juntes van passar aquell dia.
Quan va arribar el vespre, després d’haver sopat, van assignar a Curial una cambra notable per dormir, i van dir a Festa si volia dormir en aquella cambra amb el seu conduïdor. Ella va respondre:
—Jo moltes vegades he dormit amb ell en una cambra, i per tant, no ho refusaria ara; però si trobo un altre lloc on dormir, sempre el prenc.
—En nom de Déu —va dir la priora, que era una senyora jove i molt bella—, dormiu on soleu fer-ho i no feu cas d’aquestes burles, que jo us prometo, a bona fe, que no en veuríeu cap d’aquestes, per santa que sigui o pensi que és, que no volgués anar al torneig en companyia seva, tal com feu vós. I esteu bé junts, que, per ma fe, encara que vós estigueu en deute amb Déu per la gran bellesa que us ha donat, no hi esteu menys en deute per haver-vos donat tan bell cavaller per conduïdor; perquè jo us asseguro que fa poc que he vingut de la cort del meu senyor, el rei de França, on havia anat per assumptes del monestir, i vaig veure-hi infinits cavallers, però no recordo d’haver-n’hi vist cap de tan bell.
Va dir Festa:
—I com us dieu, senyora?
La priora va respondre:
—Em dic Yolande Le Meingre, i tinc dos germans, anomenats l’un Jean Le Meingre, conegut també com a Boucicaut, i l’altre Robin Le Meingre, cavallers de prou bon renom.
Festa, que ja la coneixia per la seva fama, va saber que la priora era una noble dama, de bon llinatge, i així la va tenir en molta més estima que abans.
I, mentre esperaven el ressopó, totes assegudes entorn de Curial, van començar a jugar a molts jocs; però la priora acaparava Curial tota l’estona parlant amb ell, i no el deixava atendre als jocs ni respondre les preguntes que li feien. Llavors una monja molt eloqüent i que sabia conversar molt bé, va dir:
—Senyora, em penso que si aquesta donzella hagués sabut que vós la tindríeu retinguda aquí i us posaríeu en companyia del cavaller per anar al torneig, crec que hauria vingut aquí ben a contracor.
La priora va dir:
—Calleu, que les dones no tenen per costum assaltar camins ni empresonar cavallers.
—És cert —va dir l’altra monja—, i jo no sé si ell es té per segur o per presoner aquí on vós el teniu sota el vostre poder, però estic segura que igual de bé o millor li sabríeu treure el cotó del gipó com a cavaller errant que vagi al torneig.
La priora va riure molt, i totes les altres. Curial també reia, però Festa, en canvi, es moria de ràbia; i així va demanar a la priora qui era aquella monja que havia parlat. La priora va respondre:
—Joanina de Borbó.
Festa, quan va sentir el seu nom, es va girar cap a ella i va fer-li molt gran reverència. Però Joanina va dir:
—Donzella, no us cal afalagar-me, perquè em penso que no traureu el cavaller del monestir aquesta vegada, i, si Déu us fa la gràcia que mai el pugueu recuperar, guardeu-vos bé de tornar a dur-lo a un monestir de dones.
Totes les monges feien tantes festes a Curial i a Festa, i reien amb tanta alegria, que tot plegat era digne de veure.
I com que Festa va adonar-se de la burla, també va voler fer broma amb les altres que se la rifaven, i va dir:
—Ara, en nom de Déu, que sigui vostre el cavaller. Us en cedeixo tota la meva part, perquè, per ma fe, us juro que no trigaríeu gaire temps a penedir-vos-en.
—I com? En tan mal estat l’heu deixat? —van respondre elles.
—Jo no l’he deixat en cap estat —va dir Festa—, però us veig de tal mena, que aquesta nit encara us jugaríeu a cops de puny quina de vosaltres el tindria.
Llavors una monja vella, que s’estava una mica apartada, va dir:
—Amiga, per això hi esteu bé vós, que resoldreu la brega evitant l’ocasió; i jo no sé de quina mena ens veieu, però jo us veig a vós de tal mena que no el perdreu de vista, si em feu cas.
La xerrada va durar una bona estona; i llavors una senyora jove i molt gentil, que es deia Gileta de Berry i encara no havia parlat, tot acostant-se a Festa va dir:
—Germana, deixem estar les burles; us convido a dormir amb mi aquesta nit.
Va respondre Joanina:
—I no us valdria més convidar el cavaller?
Va respondre Gileta:
—No, que no em serviria de res. Que sigui de la priora, en nom de Déu, que jo sé que no el compartiria amb ningú, però almenys amb aquesta no m’hi posarà inconvenients.
Festa hi va accedir.
Llavors la priora, donant fi a la diversió, es va aixecar, i així van fer totes les altres. I la priora va dir:
—Senyor cavaller, per ma fe que no recordo d’haver gaudit tant en aquest monestir, des que jo hi sóc, com hem gaudit gràcies a vós i a aquesta donzella. Que Déu us beneeixi per haver passat per aquí. I així us prego, pel bé i per l’honor que hi ha en vós, que ens digueu el vostre nom, per tal de poder demanar i saber com us haurà anat en el torneig.
Va respondre Curial:
—Senyora, jo us prometo lleialment que, si tingués permís per dir el meu nom a algú del món, us el diria a vós de molt bona gana.
—Almenys —va dir l’abadessa—us prego de part de la senyora que més estimeu en aquest món, que em digueu quin escut portareu en aquest torneig.
Va respondre Curial:
—Un escut negre.
—En nom de Déu —va dir la priora—, n’hi haurà molts, d’escuts negres; però quin senyal dureu, perquè en puguem tenir una coneixença més certa?
Va respondre Curial:
—Us diré més del que us pensava dir: jo portaré a l’escut un falcó encapellat, amb un braçalet de banya de búfal al coll.
I l’abadessa li va dir:
—Prego a Déu que us deixi tornar amb l’honor que desitgeu, i us prego que, si és possible, tornant del torneig, vulgueu passar per aquest monestir.
Curial hi va accedir.
Llavors totes van acomiadar-se de Curial i van anar a reposar. I Gileta de Berry, tot prenent Festa per la mà, se la va emportar a la seva cambra; però, certament, no la hi va poder tenir a soles, ja que Joanina de Borbó, Violant de l’Esparra, Isabel de Bar, Blanca de Bretanya, Caterina d’Orleans, Mata d’Armanyac i Beatriu de Foix, totes juntes, van anar també a la cambra, i aquí van fer una bona festa, amb tanta alegria que no es pot escriure. I van demanar a Festa pels fets del cavaller.
Festa els va contar totes les coses que li havien passat des que va començar a cavalcar com a cavaller errant. Elles la van escoltar amb gran goig, i van dir que si Déu ho hagués ordenat d’una altra manera, seria molt desconvenient que un cavaller tan bell com aquest no fos valent i venturós, i així el van tenir en molta més consideració que abans. Joanina de Borbó, volent riure més amb Festa, va dir:
—Donzella, us prego que em feu una gràcia, que és a les vostres mans de fer-la i no us costarà res.
Festa va respondre que hi estava d’acord, si ho podia fer.
—Sí que podreu, si voleu —va dir Joanina—, i el que us prego que feu és que vós prengueu aquest hàbit meu, i sigueu monja aquí en aquest monestir, i jo me n’aniré amb el cavaller, i veuré com tracten les donzelles pel camí, aquests cavallers errants.
Va respondre Festa:
—Però, encara que jo hi accedís, la priora no ho consentiria.
Va respondre Joanina:
—En això l’enganyarem molt bé, que jo faré que diguin que estic malalta, i vós us estareu sempre al llit prenent xarops i purgues, i, fent veure que teniu mal als ulls, no sortireu de la cambra ni deixareu que hi entri llum, i així es podrà fer molt bé; i, si la priora ho arribés a descobrir, ja seria fet, o almenys hauria passat el torneig i jo ja hauria tornat.
Totes van riure molt, i van dir:
—És ben bé que vau néixer fent burles.
—Bé que es burla de nosaltres —va dir Joanina—aquesta donzella que va pel món mirant totes les coses belles, mentre que nosaltres ens hem d’acontentar de saber-les per boca d’altri.
Aquella nit es van esforçar molt a festejar Festa, i, havent fet un llit molt gran a terra, totes vestides van jeure juntes, de manera que no s’hi va dormir, sinó que van passar tota la nit amb bromes i rialles.
31. NOVA DEFENSA DE L’ARTA
L’endemà al matí totes es van llevar, i així mateix va fer Curial; es va armar, va muntar a cavall i es va acomiadar de totes. Llavors Festa va muntar al palafrè i Joanina li va dir:
—Digueu, donzella, i no em complaureu en els precs que us vaig fer?
Va respondre Festa:
—Senyora, ja us vaig dir que ho faria si era a les meves mans de fer-ho, però abans n’hauríeu de parlar amb el cavaller.
—Doncs feu via —va dir Mata—, però quedant-vos aquí estaríeu segura que no us agafarien per les trenes.
I així, rient, es van separar.
Van cavalcar tot aquell matí sense trobar cap aventura digna de menció. Però, quan ja havien caminat gairebé la meitat d’aquell dia —i les bèsties estaven cansades, tant per la fatiga del camí com per la gran calor que feia, i no havien trobat cap lloc on poder-se refrescar—, va arribar un herald, que feia molta estona que els seguia, i, quan els va haver aconseguit, va dir:
—Cavaller, us he seguit més de dues llegües per parlar-vos de part d’un cavaller que ve aquí darrere, i de seguida serà amb vós, i us prega que l’espereu, per tal que no us hagi de seguir més.
Va respondre Curial:
—I què vol el cavaller?
Va dir l’herald:
—Vós heu cavalcat molt per aquest reialme?
Curial va dir que no.
—Prou que ho sembla —va respondre l’herald—; si no, ja sabríeu què vol.
Va replicar Curial:
—Encara que jo hagués cavalcat molt per aquest regne, no podria saber-ho fins que no se’m digués.
Va dir l’herald:
—Cavaller, avui de bon matí hem passat per un monestir de dones, on vós heu dormit aquesta nit. El cavaller s’ha volgut informar de les novetats que hi havia, si en sabien alguna, i elles no li han sabut contar notícies sinó de vós i d’aquesta donzella, la qual, segons han afirmat totes, és la més bella del món. Per això, el cavaller, desitjós de tenir aquesta donzella per dur-la al torneig, ha cavalcat amb molt d’afany per aconseguir-vos. Quan ha vist que no podia, m’ha manat que corregués fins que fos amb vós, i que us pregués molt, de part seva, que li enviéssiu la donzella amb mi, que amb això el complauríeu molt i vós podríeu seguir lliurement el vostre camí; i que, si no ho volíeu, que us plagués esperar-lo, que al cap de poc ell seria aquí per prendre-la, segons la usança dels cavallers errants.
Curial, un cop sentides aquestes noves, abans de respondre va mirar Festa a la cara i va començar a riure. Festa, plena de ràbia, va dir-li:
—I de què rieu? Anem, continuem el nostre camí i entrem en alguna vila, que no pot ser que no en trobem cap, i allà estic segura que no em prendran per força, ja que no prenen sinó aquelles que es troben pel camí.
Curial no va respondre a Festa, però va dir a l’herald:
—Digues, amic, és a prop el cavaller?
L’herald va respondre:
—No sé quant deu haver avançat, però em penso que deu ser a mitja llegua d’aquí, poc més o menys.
Va dir Festa:
—Anem-nos-en, doncs, tan ràpidament com puguem, que, al meu parer, esperar-lo i donar-li temps per aconseguir-nos seria una bestiesa, i, si vós em voleu creure, no estigueu més aquí. I si no voleu, deixeu-me a mi en un lloc segur, que no us vull seguir més, i així podreu anar allà on voldreu.
Curial li va dir:
—Amiga, jo no us puc protegir millor que tenint-vos prop meu i posant-me en perill per defensar-vos; per tant, no us amoïneu i que vingui el cavaller, en nom de Déu, que tal vegada no pararà esment en vós.
—Senyor —va dir ella—, us demano la mercè que em tragueu d’aquí i em porteu en un lloc segur.
—D’acord —va dir Curial—, tornem al monestir i allà us deixaré, ja que tant ho voleu.
—Ai, dissortada! —va dir ella—. I si per aquell camí ve el cavaller?
Curial va començar a riure.
L’herald va fer-se endavant i va dir:
—Donzella, no us disgusti esperar el cavaller, que per ma fe us juro que en la present jornada no cavalca millor cavaller ni més valent per aquest reialme, i sé del cert que, quan l’haureu vist, us plaurà molt la seva companyia; i, encara que aquest cavaller que us condueix sigui bo, no us ha de desplaure de tenir-ne un de millor, si pot ser, ja que a bona fe torno a jurar que dels cavallers que he conegut fins ara, aquest és el millor i el més valent.
Bé pensava l’herald que aquestes paraules plaurien a Festa, i per això s’esforçava a dir-ne tant de bé com podia; però ella estava a punt d’esclatar, i, amb els ulls plens de llàgrimes, es va deixar caure del palafrè, va agenollar-se davant Curial i li va pregar i requerir molt, de part d’aquella senyora que a ell l’havia encomanada, que no la retingués més en aquell lloc ni esperés el cavaller.
Curial, en sentir anomenar la senyora, es va torbar tot, i no sabia què fer. Però, mentre rumiava, l’herald va cridar:
—Vet aquí el cavaller!
Curial de seguida va agafar l’escut i la llança, i va manar que Festa fos muntada a cavall, i així es va fer. L’herald se’n va anar al seu senyor i li va explicar que el cavaller l’havia esperat, i que en cap moment havia tret el peu d’aquell lloc on l’havia aconseguit, tot afegint-hi que aquella era la més bella donzella que mai hagués vist. Llavors el cavaller va dir:
—Me la donarà en pau o voldrà defensar-la per batalla?
Va respondre l’herald:
—Jo em penso que voldrà defensar-la, perquè, si no tingués intenció de fer-ho, hauria seguit el seu camí; però, veient que us ha esperat, no em sembla que us tingui gaire por.
—Ara vés-hi —va dir el cavaller—; digues-li que me la doni o que es prepari per defensar-la.
L’herald hi va anar i li va donar el missatge. Curial va respondre:
—Digues al cavaller que una carn com la d’aquesta donzella, a preu de sang es ven, i no la podrà tenir de cap altra manera.
I abans que l’herald pogués tornar al seu senyor, Curial ja es va posar a punt per combatre.
El cavaller, després de sentir la resposta per l’herald, va brocar el cavall amb els esperons i va córrer contra Curial. En la seva escomesa va colpir-lo tan fort que tota la llança va fer volar a trossos. Quan Curial el va voler atacar per l’escut, el cavall del cavaller va alçar el cap tan amunt que Curial el va ferir al front, de manera que l’animal va caure mort a terra. Llavors el cavaller, aixecant-se de la sella, va exclamar a grans crits:
—A fe que vós no heu assestat cop de cavaller, que el fill de l’euga no us havia atacat ni us havia demanat la donzella; però vós, com un covard, per defugir la batalla m’heu mort el cavall, i jo no pensava que a preu de sang de cavall la volguéssiu vendre. Però jo us desafio a una batalla a peu, i voto a Déu i a la Verge Maria que, en venjança del meu cavall, o jo perdré la vida, o us la llevaré si descavalqueu, i si fugiu, haureu obrat dues vegades com a mal cavaller. I penseu que, encara que jo us hagi de seguir caminant amb un bordó fins al cap del món, no us escapareu de mi.
Curial el va mirar i, abans de respondre, va desmuntar, i va dir:
—Cavaller, parleu amb gran descortesia, perquè jo no he ferit el vostre cavall per voluntat meva; quan m’he acostat per atacar-vos, ell ha alçat el cap de tal manera que jo, a desgrat meu, he clavat la llança on no hauria volgut. I per ventura el cavall ha estat causa de la vostra salvació i ha portat la pena del vostre ultratge. Però, segons expressen les vostres paraules, voleu venjar el vostre cavall i combatre a mort contra mi. Aquí hi ha el meu cavall: ja que vós preteneu que un de nosaltres mori aquí, l’altre en tindrà prou amb un cavall, de manera que, o no tindreu necessitat de cavall, o us endureu aquest, que us portarà fins que en trobareu un de millor.
El cavaller amb prou feines el va deixar acabar de parlar, que, amb l’escut al braç i l’espasa a la mà, ja corre contra Curial i el colpeja a l’escut molt poderosament. Curial, així mateix, el colpeja amb tanta força com pot, i, redoblant els cops, hauríeu vist cantells d’escuts caure per cada banda i sortir foc dels elms colpits per les espases. Els cavallers mouen les mans contínuament i l’un s’afanya per conquistar l’altre. I encara que cadascun pensava que era bo i valent, l’un i l’altre havien trobat qui els mantindria entretinguts una estona, de manera que en aquell assalt van combatre amb tota la seva força i sense mesura, que no es preocupaven sinó de donar grans cops. I va durar tant aquest primer assalt, que l’un hauria reposat ben de gust si l’altre hi hagués donat lloc, però la vergonya els retenia i els feia continuar atacant contra la seva voluntat.
Els escuts estaven tan malparats que ja ben poc els podrien aprofitar, si la batalla s’allargava més, i les cotes, totes trencades, havien perdut moltes malles. Els cavallers tenien ferides de poca importància, però sagnaven contínuament, cosa que els feia perdre força, com també la gran calor, que els era molt molesta i augmentava cada vegada més. No havien menjat ni begut aquell dia, estaven exhausts i ja no podien continuar. Llavors el requeridor va fer-se enrere una mica i va clavar a terra l’escut maltractat i reduït que li havia quedat. Curial, que va veure com s’apartava, no el va seguir ni es va moure d’allà; necessitava repòs tant com l’altre, ja que mai no havia trobat un adversari tan exigent.
L’herald, que havia observat la batalla fins aquell punt, va acostar-se a la donzella, que estava de genolls, amb les mans i els ulls cap al cel, escampant llàgrimes de set en set, i va dir-li:
—Donzella, no ploreu, que, o jo no hi entenc gens, o us quedareu aquesta vegada amb el vostre cavaller.
—Amarga jo! —va dir la donzella—. I qui m’ho assegura, això?
Va respondre l’herald:
—L’espasa del vostre cavaller us ho assegura, que, per ma fe, no crec que en el món hi hagi ni hi pugui haver millor cavaller. Fins aquí ell és el millor amb gran diferència, i si es manté tan valent d’aquí endavant, la batalla acabarà a honor seu; perquè fins ara no he vist cap cavaller, sinó el vostre, que s’hagi pogut defensar del meu senyor, tot i que n’hem trobat i provat molts; però ara el veig molt cansat i no pot més; si no, ja s’hauria mogut per combatre.
32. LES MONGES POSEN FI A LA BATALLA
Els cavallers havien reposat una llarga estona, quan Curial va veure una gran polseguera de gent que venia pel camí apressadament; per això va dir:
—Cavaller, jo veig un núvol de pols i crec que és gent que ve cap a nosaltres, i, si abans que ells arribin no vengeu el vostre cavall, em penso que perdreu l’avinentesa de fer-ho, si ells es fiquen entre nosaltres.
Llavors el cavaller, alçant aquell escut trencat i reduït que li quedava, va estrènyer l’espasa i va començar a moure’s contra Curial. Però Curial va fer un salt, tan lleuger com si aquell dia no hagués combatut, i acostant-se al cavaller, va atacar-lo amb l’espasa; el cavaller també el va atacar amb gran coratge, i cadascú va treure forces de flaquesa. Curial, desitjant guanyar l’honor de la batalla abans que aquella gent arribés, va esmerçar tota la seva força a prodigar cops cada vegada més durs i feixucs al seu adversari. Va combatre’l molt vigorosament, i amb tanta virtut i aspresa, que el cavaller ja no sabia on tenia les mans ni els peus, i no tenia ocasió, no solament d’atacar, sinó ni tan sols de defensar-se, que tot torbat es feia enrere i no trobava on posar-se per poder-se salvar, perquè ja no tenia esperança en la virtut de la seva cavalleria, mentre que Curial l’atacava contínuament, millor i més fort que mai.
L’herald, que va veure el seu senyor en tan mal punt, clavant els esperons va córrer cap a aquella gent que venia pel camí, i va trobar que era la priora del monestir d’on havien partit aquell matí, amb una gran colla de monges, i va dir-los, tot plorant:
—Correu, senyores; si no, el meu senyor és mort!
Les monges van córrer amb la major cuita que van poder, però, per bé que es van afanyar, el cavaller, que pel cansament i per la sang que havia perdut no es podia tenir dret, ja havia caigut d’esquena. Curial estava immòbil i no sabia què fer: si matar-lo o deixar-lo amb vida. Entretant van arribar les senyores, van descavalcar, van córrer cap a Curial i li van implorar la mercè de no combatre més fins que no li haguessin parlat. Ell, doncs, va fer-se enrere immediatament, i prou que ho necessitava, perquè estava tan cansat que, si l’altre hagués pogut combatre, no hauria durat gaire més.
La senyora priora va anar primerament al cavaller que jeia, i l’herald li va alçar la ventalla de l’elm. Van mirar-lo. Semblava que fos mort, però encara era viu; tanmateix, estava tan afeblit pel cansament, que no podia recobrar l’alè ni, per tant, parlar. D’altra banda, havia perdut els sentits pels cops que havia rebut al cap, i estava tan estabornit que amb prou feines podia obrir els ulls. La priora i les altres senyores van llançar-li aigua-ros a la cara i van torcar-li la suor. D’aquesta manera el cavaller va recobrar els sentits, i elles, que havien fet un llit amb els seus mantells, l’hi van ajeure i li van demanar com es trobava. Va respondre, com va poder, que estava bé i que volia tornar a la batalla, cosa que a les monges i a l’altra gent els va fer riure molt, veient-lo en tan mal punt i encara procurant-se mal. Llavors la priora va dir:
—Senyor cavaller, us prego, per aquell honor i per aquell bé que és en vós, que em vulgueu atorgar una gràcia que us vull demanar.
El cavaller hi va accedir. La priora va continuar:
—El que m’heu concedit és la pau entre vós i el cavaller, i que, considerant-lo exempt d’aquesta batalla, se’n pugui anar lliurement.
El cavaller va respondre:
—Senyora, per amor de vós m’hi avinc i em plau, però amb la condició que em doni la donzella per la qual hem combatut.
La priora, quan ho va sentir, va començar a riure, i totes les altres amb ella, i va dir:
—No us preocupeu ara de cap donzella, que no us cal, i, quan us trobareu millor, potser en podreu aconseguir alguna, que moltes n’hi ha que van al torneig. Deixeu aquesta, que no us vol.
El cavaller va replicar:
—Ara, senyora, per amor de vós em plau deixar-la-hi avui; però li adverteixo que, si un altre dia el trobo amb ella, la hi prendré, o lluitaré fins que no podré més.
—Així sigui —va dir la priora.
I de seguida va anar-se’n cap a Curial, que parlava amb la seva donzella, i, de la manera més dolça que va poder, li va parlar així:
—Oh, valerós i molt noble cavaller, i dolç hoste nostre! Jo he maleït avui mil vegades la meva vida, perquè jo, amb aquestes, he estat la causa del perill que us ha vingut, ja que aquest cavaller, que es diu Bertrand du Chastel, no hauria sabut que vós acompanyàveu cap donzella si nosaltres no l’hi haguéssim dit. I quan ho ha sabut, sobretot quan ens ha sentit lloar la seva gran bellesa, ha partit tot furiós i ha corregut darrere vostre. Us juro per Déu que jo no hauria vingut aquí si no hagués sabut que aquest és el cavaller més valent i més fort de tot aquest reialme, perquè heu de saber que tots els del llinatge Du Chastel són cavallers molt forts i valents, i, tement per vós, he muntat a cavall i he corregut tant com he pogut. Però, lloat sia Déu, el fet no ha anat com jo havia pensat, i això m’ha produït un goig inestimable. I així, amb aquestes senyores que m’acompanyen, us prego que perdoneu el cavaller, el qual, per ma fe, no crec que s’escapi de la mort, i deixeu estar la batalla, perquè, en el punt en què el veig, encara que vós volguéssiu combatre, ell no podria pas.
Curial, desitjós de complaure la priora per damunt de tot, li va respondre que per res del món no desatendria el seu manament i, encara, que li agraïa molt el que ella feia, i lloava Déu que l’havia portada en aquell lloc, perquè si la qüestió no s’hagués resolt per aquella via, ell no podia imaginar-se quina fi hauria pogut tenir aquella batalla, car, essent aquell cavaller tan bregós, certament només la mort els hauria donat pau. Totes les monges estaven entorn de Curial, i, amb la seva donzella, li van embenar les ferides, i després van anar a curar l’altre cavaller. Però estava tan malparat que no es podia aixecar del llit on l’havien ajagut. I així Curial s’hi va acostar i li va dir:
—Cavaller, vós em vau enviar aquest herald per demanar-me que us esperés aquí. Jo us vaig esperar, i encara us espero i us esperaré tant com us plagui. Si voleu que us esperi més, digueu-m’ho i us complauré. O si em doneu llicència perquè me’n vagi, faré el que us plaurà d’ordenar-me.
El cavaller va respondre:
—Cavaller, a instàncies d’aquestes senyores, de les quals no em puc ni em vull defensar, jo ara us deixo lliure; però, si per ventura un altre dia us trobo, vós em donareu la donzella o la mort. I si aquestes senyores no haguessin vingut, les coses haurien anat d’una altra manera.
Curial, ara ja irritat, va replicar:
—Cavaller, deixaré de banda el meu capteniment habitual a l’hora de parlar, i diré el que no voldria dir ni pertany de dir a un cavaller, però el vostre gran orgull em força a pronunciar el que de bon grat callaria si la vostra descortesia no em superés. Jo ja us hauria pogut treure d’aquest món, si hagués volgut. Us prego, doncs, si estimeu la vostra vida, que us tragueu del cap aquesta follia, que no us he trobat tan aspre ni tan fort que m’importin gaire les vostres amenaces ni vós mateix. Així, cureu-vos, i després podreu amenaçar. I perquè em pugueu seguir i conèixer on sigui, sapigueu que em dic Curial, i que per tot aquest camí, i després al torneig, portaré un escut negre amb un falcó encapellat. Així em podreu conèixer. I si per ventura no ens trobem en aquest camí ni al torneig, em trobareu a la cort del rei, si sóc viu. Ja trobareu llices per a vós i per a mi, i jo us seguiré de bon grat. I si sou tal cavaller com us penseu, no oblidareu les paraules que heu dit ni les que heu sentit.
Girant-se llavors cap a la priora i les monges, se’n va acomiadar, i elles van abraçar-lo i li van fer molt gran festa, i també a la seva donzella. Després van muntar a cavall i se’n van anar. I tant van caminar, que van arribar a la casa d’un cavaller ja ancià i molt respectable, i, descavalcant, van ser rebuts molt honorablement i ben servits. Aquí Curial va estar-s’hi uns quants dies, durant els quals es va guarir de les seves ferides, es va equipar molt bé d’armes i de cavall, i va posar-se a punt per partir i continuar el seu camí.
Les monges van agafar el cavaller i amb gran esforç van portar-lo al monestir. Van ficar-lo en un llit i aquí el van fer curar de les nafres que tenia, sense parlar-li mai de res que el pogués disgustar. Entretant, però, havien ben sabut per l’herald tot el fet d’ell i de Curial. I quan es va haver proveït d’armes i de cavall, i volia partir, va dir:
—Senyores, adéu-siau! Jo us prometo, per ma bona fe, que si trobo el cavaller que sabeu, li prendré la donzella, mal que li pesi, i li faré el que ell m’hauria volgut fer a mi si hagués pogut.
La priora, que estimava molt Curial, va respondre:
—Cavaller, encara no heu recuperat el seny? No teniu vergonya de dir aquestes paraules? Per què no demaneu al vostre herald en quin punt us trobàveu quan nosaltres vam arribar, que veig que no ho sabeu? Us prego que no el seguiu més ni us preocupeu de la seva donzella, perquè, segons el que jo he entreoït, no guanyareu res amb ell, i tingueu per cert que no trobareu a tot arreu priores que us deslliurin de la mort.
—Com, senyora! —va dir el cavaller—. En quin punt em trobava jo, quan vau arribar?
—Digueu-l’hi vós, herald —va dir la priora.
Llavors l’herald li va dir:
—Certament, senyor, us trobàveu en tan mal punt que entre vós i la mort no hi havia ni dos dits. Ja havíeu caigut d’esquena i no fèieu intenció d’aixecar-vos. Si l’altre us hagués volgut enviar a l’altre món, certament ho hauria pogut fer, i vaig tenir molta por que ho fes, si es volia venjar del vostre ultratge i de les paraules injurioses que li havíeu dit. I us juro per ma bona fe, segons jo ho veig, i estic segur que és així, que el cavaller, quan es va deslliurar de vós, hauria pogut combatre amb un altre cavaller tan valent com vós i haver-se’n sortit tan bé com amb vós: tan fresc el vaig veure al segon assalt de la batalla, que va atacar tan fort com si llavors comencés. I penseu en quin punt us devíeu trobar, quan ara ni us en recordeu. Tingueu per cert que mai no he vist un cavaller en tan mal punt com vós; per això us suplico que prengueu el bon consell que la senyora priora us dóna i no aneu darrere d’aquest cavaller, perquè no allargaríeu gaire la vostra vida ni faríeu créixer el vostre honor.
Llavors el cavaller va abaixar el cap i va esperonar el cavall. I sense parlar, tot ple de ràbia, va partir d’aquell lloc.
Ücretsiz ön izlemeyi tamamladınız.
