Kitabı oku: «39º a l'ombra», sayfa 2

4

I tot, tot, em feia pena. El cant entorcillat dels ocells, la veu trencada dels homes.

Un teulader havia caigut del niu. Un nin, rient, li havia fermat una cordellina a una cama. L’animaló d’aletes tendres esperonejava, espantat, i un moix famolenc pegà bot i l’aglapí. Va plorar el nin i els homes rigueren, dissortats, beguts. Havien vingut a la Cala comptant de trobar feina en algun hotel. Feina qualsevol. I no en trobaven. N’hi havia que tenien contracte de l’any anterior; però no els valgué de res, perquè l’hotel havia canviat de direcció. Negocis, paranys... La madona de l’hostal els donava menjar a pagar quan poguessin. Homes joves i vells grinyolaven contra el destí, el sol que no sortia per a ells. I eren homes amb braços revinguts, disposts, amb una família a mantenir. Els més joves parlaven d’anar-se’n a treballar a França o qui sap. A vegades, al temps del dinar, s’arrambaven a mi. Flastomaven. Contra tot. Els ulls encesos de vi. L’alè pudent de vi. La sang encesa de vi. Perquè se n’havien de tornar a la seva terra miserable, poblets perduts de la província d’Albacete, havent gastat tot quant tenien. Essent homes, essent forts, i a penes sabent llegir.

Protestava jo:

—Per què hi ha encara pobres tan pobres?

Però n’Andreu seguia:

—... idò vaja un jaleo. Vaig despatxar una barbaritat de xampany, de conyac, de tot i molt. Devien ser una vintena i tots s’engataren. Per paga vostès se’n van a jeure prest, i és de part de tard que sa cosa s’anima. Ui, ses dones! Com que estaven més alegres, no n’hi havia per qui en volia; i es homos, com que anaven beguts, clar, ho miraven i no ho veien. Es betzols armaven gresca entre ells. Hi havia l’alemany, tan brau, aquell client d’El Galió que segons diuen té sang reial, que la va agafar contra dos anglesos esquifits i desmanyotats i els va donar branca a ferir fins a fer-los sang. Això a un racó, i, a s’altre racó, ses dones fora corda. Quina panxada de riure! I jo, venga posar es tocadiscos a tota marxa i servir xampany. Els ho dic de veres: si qualque dia en tenen necessitat, de dona externa, m’ho diguin a mi.

—Homo, Andreu! —va exclamar el senyor Vidal—, ja està bé de presumir. Encara no hem perdut es cabells i tenim es ventrell discret. No ho trobes, Quetgles?

—No me faltaria res més que, amb sis al·lots i sa dona que està bé, me n’anàs de tres qui n’agafa quatre. I tu, Andreu, vaja un puput! Brutes, elles.

—Elles. Això. Elles. Idò posa’t en es meu lloc, Quetgles, tu. He d’alternar; no me queda altre remei. I una te fa s’ullet, s’altra te dona beure a sa boca, i un se sent tot un homo i s’ha d’aguantar; sense ser grosser, perquè es càrrec t’obliga. I fer es cap viu. Perquè, si no, un drama familiar. I ja basten es de cada dia. Figura’t, Quetgles, que arribes a ca teva, cansat, i sa dona se t’aborda i t’ensuma, com un ca a son amo. Figura’t, Quetgles, que un dia se pensi sentir una olor qualsevol que li sembli de dona. Sa tragèdia! Fes-te’n càrrec, Andreu... Figura’t, al·lota, a lo que ha d’arribar un homo per servar sa pau. Consentir que t’ensumin, que recelin. Irritant tot. Valdria més un poc de pa amb oli i un tassó d’aigua, i viure tranquil. Ho pens moltes de vegades. Així un sempre està en guerra. Però aquesta maleïda mania de tornar ric! Tot, sabent que som un fava. No tenc coratge de matar una mosca, no gosaria enganar un homo. I per tornar ric se necessita tenir poca vergonya. Ser dur. Exacte: dur. I jo vaig perdre es coratge es temps des Moviment, que era soldat i me varen manar que disparàs a dos homos. I els veig moltes vegades, aquests homos, cames eixancades, penjant cap per avall d’un arbre. Però vull fer doblers, no vull passar misèria...

—Senyor Vidal...

Una cambrera s’arrambà i el va interrompre.

—Es escuradors just m’insulten. Què he de fer?

—Què te diuen?

—Que estic bona. I coses per l’estil.

—I jo què hi puc fer?

—Els he de pegar, senyor Vidal?

—Ca, dona! Dona gràcies al cel. I ben bona que estàs!

La cambrera se’n tornava riallera, mig corrent, remenant amb exageració els seus darreres ufanosos.

El senyor Vidal va estirar el coll darrere ella. Va prosseguir:

—Anys enrere, tenia un bon ofici, jo. I es qui era es meu jefe no me podia sofrir gaire, perquè tothom me tenia simpaties. Ell era un bergant que cada mig any canviava de cotxo i vessava es seu mal humor damunt es empleats. Damunt jo, principalment. Per fanfarroneria, per impotència, era capaç de tirar a sa paperera sa meva feina de dos dies; llavò, amb una rialleta, m’obligava: apa, Vidal, ho refaci, demà ho necessit sens falta. Però un dia, ja ben fart, li vaig dir que a altres forns pasten i fan millor pa, i que bon dia tenga. L’homo va quedar glaçat; sa ràbia no el deixava parlar; només escopia bimbolles de saliva i estava verd com un mort. Vaig estar més d’un mes sense feina, llavò, i pes meu cap ja hi passava de tot i molt, i res de bo. I sa dona punyint-me, que si per ella i per sa nina i per sa nina i per ella... Passava es dia llegint es anuncis des diaris, i molts de vespres rodava pes carrers, com a atordit, esperant es miracle d’una proposta. Mentrestant, s’odi se m’acumulava, i desitjava fer una malifeta. Però, com sempre, me mancava coratge. Un pic que tenia un ganivet a ses mans, just me va fregar un mal pensament i ja vaig tornar blanc, tot tremolós. Sa dona fins i tot volia córrer a cercar es metge. No va entendre res. Oh, si un pogués tornar en es temps de sa nostra joventut, quan érem dos jovençans que mos donàvem hora a tal cantó davant tal botiga, i mos passejàvem sense pensar en res més que en sa nostra il·lusió!

El senyor Quetgles va mirar el rellotge, va estirar el cap i es va aixecar, com a enfastidit, segurament perquè no ens havia pogut recitar la seva darrera poesia. Però era hora d’anar a emprendre el treball del capvespre, i, encara que el senyor Vidal estàs per sobre d’ell, a qui tenia por, consideració i ràbia, era al senyor James.

El senyor Vidal, pensarós, punyint-se un queixal amb un bastonet, va mirar com el senyor Quetgles entrava dins El Galió. Tot seguit, els llavis li prengueren forma d’avellana i cercà n’Andreu amb els ulls per parlar-li; però aquest feia temps que s’havia ficat dins el cafè amb dues estrangeres.

Damunt la vorera, jo vetllava una nina que graponejava el caramull de les espardenyes de ràfia, i mirava una teringa d’estrangers que venien de la platja, vermellosos, bofegats, despreocupats. També els cambrers, entusiasmats amb la darrera que els acceptava favors. L’home de la somera es passejava amb l’animal, cercant qualque cop de sort. Me feia patir que la pobra somera, perquè el seu amo prengués una copa de franc, hagués de comportar fregades a la cua, estirades d’orella, cops a l’esquena, i arri fins assuallà, arri fins assuquideçà. El sol es ponia, i raigs de llum esmorteïda enlluernaven les botelles i la bijuteria de l’aparador. Se sentia la mar, i les muntanyes accentuaven el seu perfil crestarut damunt l’aram del cel. Aquells estrangers, talment deixats, devien tenir els seus conceptes de moral, els seus problemes? Ves! Dos dies abans, dins la botiga, havia hagut d’estopejar un jove que es va acubar mentre triava un record per a la seva mare. Tot perquè l’al·lota li havia fugit amb un amic. I jo ben certa que es moria, tan esglaiat va caure. Li vaig donar conyac, el vaig ventar. Ni així. Vaig cridar n’Andreu, li vàrem tirar un pitxer d’aigua fresca a la cara. Ni així. S’havia posat a beure per oblidar-la. Quan a la fi reviscolà, n’Andreu l’animava en anglès, dient-li que, de dones, n’hi ha a balquena i que allò que importa és saber-les deixar córrer a temps. Però l’estormeiat gronxava el cap mollà, amb els ulls entelats i una rialleta benigna com si entrellucàs el món dels benaventurats. Al cap d’una estona llarga se n’anava, tomb no tomb, ensopegant amb els reclaus. Es va girar. El cos li feia figa, com si, amarat de suc, hagués tornat flonjo. Ens va fer senyes que, a Mallorca, pus mai. Però n’Andreu, esmortit de riure, vinga fer-me pessigolles i dir-me teba i que m’he d’espavilar.

Ja! De cop em vaig veure ballant i, d’una rampellada, entrant a l’església. Mentrestant el senyor Vidal parlant-me, i jo sense adonar-me’n.

—Sí —em va cridar—, no hi ha res millor que ser jove i estar enamorat. Llàstima, però, que aquella al·lota que t’ha fet somiar tantes meravelles, de casada deixi de ser tendra i no tengui altre orgull que fer de s’homo un xotet de cordeta. Així és sa meva dona. Així són ses des meus amics. Comencen amb pomeries i, quan te’n tems, se n’han emprès. I llavò tot són teories i fums. No comprenen que un homo, per estar satisfet, necessita sentir-se es gall. I elles hi surten perdent, ses bledes, perquè en lloc d’un homo tenen un gonella. Quan, després d’haver perdut aquella col·locació, ja estàvem a punt d’haver de vendre es mobles, me va sortir feina en una fàbrica de cremalleres, però hi havia moltes empleades joves i ella sempre seguit donant-me punyidor de si les devia mirar. I mirar envant, i mirar enrere, ja me tenia empipat. Llavò me va sortir aquesta plaça d’ara. Vidal —me va dir un amic—, és una feina interessant i de pessetes. Però ella, venga donar-me mala vida. I lo bo des cas, que voldria un cotxo, un pis i un gall d’or, si l’hi comprava. Però prou. Faré lo que ha de fer un homo de caràcter, i sa meva filla, de gran, no haurà de tenir complexos. És graciosíssima. La coneixes? Canta i balla, uf! Jo, de jovençà, hauria volgut ser comediant. Quan en es col·legi feien qualque representació, me donaven es paper difícil i el treia bé. Sempre afegia xinetes en es diàleg, i es frares s’enfadaven, però es públic reia més. Una temporada fins i tot vaig estudiar mímica i me sentia dins es meu món. Però, quan mon pare se’n va témer que perdia es temps amb aquestes brutors —deia ell—, me va llevar d’escola sense haver acabat es batxillerat. I ja hi som. De tot d’una no vaig trobar altra feina que de dependent en una botiga de roba de senyores; així mateix era divertit fer creure a ses dones que s’enduien sa tela de més gust, sa més apropiada per sa seva estatura, pes seu greix. Però no me xocava aquesta feina. No sé exactament per què, en patia sa meva dignitat. Necessitava una feina de més responsabilitat, un escenari de més muntura, i es temps seguia sense ser-me favorable. I jo somiar de nit i de dia sa possibilitat de mostrar an el món ses meves qualitats innates, es meu talent per sa representació. Me sabia de memòria centenars de poesies, dotzenes de comèdies que recitava davant es mirall, amb ses llàgrimes que me queien a roi seguit.

—Tan difícil és trobar una companyia?

—Res no és difícil i res no és fàcil en aquest món. Ara me trob fent d’hoteler, cosa que mai no m’havia passat pes cap. I consti que m’hi trob bé. Una capada, una estreta de mà, mitja reverència, donar sa raó an es client an es mateix temps que l’hi lleves, xerrar-li encara que no t’entengui, convèncer-lo que va errat, encara que tota sa raó sigui seva; que tot havia estat un malentès i que s’habitació que ocupen és millor que sa que els pertoca, que es menjar que mengen és més bo que es que els correspon; llavò, es darrer dia, oferir-los un ram de flors, perquè acabin creient que no els queda altre remei que mostrar-se agraïts. I fins l’any que ve, perquè tornaran. Sí, al·lota, el món poc més poc manco és una farsa, un aplec de veritats inventades i guanya aquell que té més imaginació. Això en tots es aspectes. Si se queixa es personal, els has de fer creure que veuen el món capgirat, que no hi ha res d’injustícia, que tot és lògic i proporcionat. Ah, sí, al·lota! És mal de governar un eixam de quaranta empleats, estufats de poques plomes, que tenen sa sort de no sabre res de res, i, perquè cobren uns doblerets que no havien vist ni en somnis, se senten com si tenguessin dret a fer renou i protestar per qualsevol cosa; com si ells fossin algú, es ignorants! És necessari de ser-ho, un ca de bou. És necessari que algú faci es paper de dolent, d’intransigent, de botxí. Que ses celles te tapin es blanc des ulls, no fos cosa que endevinassin sa teva debilitat; no deixar guaitar cap dent, que no se’n temin si te tastanegen. I està decidit que l’any que ve me tocarà fer aquest paper, ja que en James estarà a l’hotel que ara acaba de construir, un de més categoria. Ja me veig! Quan m’aixequi, me plantaré davant es mirall, faré cara de prunes agres, provaré gestos terrorífics, i així fins es vespre. Jo, que som dèbil per naturalesa, que per un no res es cor me fuig, i he guaitat la mort un parell de vegades. D’ençà d’aquell pic que me varen posar un fusell a ses mans i me varen dir: dispara. Jo ja vaig néixer frustrat. Probablement tampoc no hauria estat bon actor.

—Mon pare va morir, en aquell temps.

—No recordem aquestes coses. Mirem lo que tenim davant. A veure si trobes un novio per ací, i a divertir-se, que això és bo i sa. Com aquestes cabres d’alemanyes.

El senyor Vidal estava dret, posant els doblers del te damunt la taula, clip, clip, tot xavalla quan el senyor James es returà amb el seu cotxe llarg, vinagrós. Jo no l’havia vist mai tan de prop ni m’havia imaginat que fos tan atractiu. Però aleshores encara estava desconcertada i confosa. Hi havia dies que, a tothom que passava, li hauria cridat que per favor tengués paciència amb mi i m’escoltés. Quatre nicieses, per ventura; però que eren la meva vida, o la meva vida era allò, tant se val. Debades em proposava: m’he de posar biquini, he d’anar a la platja a colrar-me, he de fer beneitures com fan les cambreres, les turistes. Totes. Els vespres m’endiumenjaré, aniré al ball, faré la torta a qualcun, ballaré i riuré, encara que riure sense to ni so sigui una bestiesa. Tanmateix, tenia una habitació llogada a l’Hostal i la música i el renou es filtraven amarant les parets, i la inquietud em sotragava. Però estava sola. Qualque pic així mateix davallava fins davant la platja a prendre la fresca perquè m’agradava la platja els vespres, les ones dringant contra les roques, plenes de llengua de lluna, d’ulls de lluna, de moc de lluna. De tant en tant compareixia qualque colla, una ombra, cercant esplai entre la solitud dels pins endormiscats, damunt l’arena embaumada de baf de resina, lleument humitejada pel llampegueig d’algun estel, per un alè de lluna, per una gleva de sabonera.

De lluny, em complaïa amb els amants. A vegades deixaven anar el vestit i es ficaven nus dins l’aigua. Altres vegades n’eren a perfellons que botaven, cridaven, s’encalçaven, s’esquitxaven, i el so que m’arribava semblava de picarols.

Després, decebuda de no sé què, me’n tornava a l’habitació amb un llit, un comodí de marès, un armari, un petit bany. El sòtil baix i les parets amb clapes groguenques i peladines de calç. A baix, a l’Hostal, tenien televisió i era tard i encara sentia veus, renou de cadires. Jo em tombava damunt el llit intentant llegir, però les lletres em tornaven dobles; després desapareixien de la plana. A vegades pensava que seria guapo que algú, de cop, saltàs per la finestra. I que fos en Miquel, per exemple. Tanmateix, jo em resistia: ell era un home casat. Vaig saber-ho prest, i, les cartes que em va escriure, les vaig posar dins un ribell d’aigua perquè es desfessin i na Maria estigués tranquil·la. La veritat és que no m’atreia; però m’agradava que em digués que el meu cos era magnífic. Ballant. I me l’imaginava amb els ulls lluents, bellugadissos cridant-me: t’estim, t’estim, de bon de veres que t’estim, i això no és cap delicte. Com un vespre que em va sortir per un cantó fosc, i jo vaig córrer tant que quan vaig arribar a ca la tia no podia trencar alè.

I, si hagués tornat, igualment l’hauria refusat. Dient-li que em volia conservar casta pel record d’un altre i que, si la passió se li encenia, ell mateix.

A vegades m’entretenia davant el mirall; començava examinant-me el rostre i acabava llançant el vestit per tal d’observar-me. I sempre, en el cornaló del mirall, la figura fosca, feta una obsessió. I havia de lluitar —i a vegades no lluitava— per no sentir-me l’ombra, com una esparreguera, enfilant-se’m arreu del cos. I aleshores corria a tirar-me damunt el llit, i sentia picades d’esparreguera, i rompia a plorar. I de nit no descansava, perquè el somni s’havia fet constant: la tia venia a sacsejar-nos: Ton pare, el tio, no m’estima. Aixecau-vos i digueu-li què feia jo quan ell no hi era.

Aquest horabaixa na Socors es va presentar ben pentinada. De tot d’una feia voltes, nerviosa, com un moix tancat i no s’asseia ni xerrava. Se somreia a ella mateixa com a embambada. Llavors va rompre:

—Avui, quan fregava es despatx del senyor James, aquest deia a sa secretària que el tenia ben conquistat, però ella li ha repetit que sofismes i sofismes. Es recepcionista és un jove rarenc, que l’any passat diuen que just anava de dones i enguany predica es deu manaments. I, com que no mira prim a convidar, té tot es personal embambat. A mi, m’ha pegat un toc damunt s’espatla i m’ha dit que benaventurats es pobres i es pecadors. N’Encarnació ara ja no surt amb en Pep; en Pep ara se les pega amb na Milagros. Ahir vaig rebre carta de ca nostra, perquè s’acosta es cap des mes i pensi a enviar-los sa paga... i... saps?, estava enamorada d’en Jaume i... ahir vespre me vaig fer sa seva amant. T’ho he hagut de dir. Tenia una cosa assuaquí, com una llesca de pa aturada dins s’estómac, i t’ho he hagut de dir.

La botiga s’havia omplert d’estrangers que tocaven i miraven objectes. Jo els seguia amb la vista, els mostrava el preu, els contestava amb senyes a allò que tanmateix no entenia.

—Tu trobaràs un jove que estarà bé i te casaràs —seguia na Socors.

—I quan en Jaume te deixi?

Na Socors, simplement, va arrufar les espatlles. Després em va somriure i jo em vaig estremir. Entraren altres cambreres, eixerides i remerols. Volien un gelat i se n’anaven a passejar. Quan veren na Socors xerraren petit, canviaren mirades, rigueren. També s’havia acostat n’Andreu, cantussejant. La més descarada se li acostà. Li va dir:

—Per què no me convides a ballar, Andreu? S’altre vespre t’esperava.

—No vaig de balls de per aquí, jo.

—Te la faria agradable, sa vetllada, Andreu. És que no t’agrad?

N’Andreu se’n desfeia així com podia. I les altres cambreres riu que riu, voltant-lo. I esmortides de riure se’n tornaren.

N’Andreu va quedar remugant que no hi ha cap dona que valgui un pèsol.

—L’has sentida —em deia— com me volia comprometre? I tu, quan te decidiràs a sortir des niu? —I, au, una pessigolla, i cap a ca seva, que hi havia aldarull.

Era hora de tancar la botiga. Na Socors em va dir que se’n començava a anar, perquè tenia cita amb en Jaume, i ell era puntós.