Kitabı oku: «Carme Karr contra la incultura femenina»

Yazı tipi:

Araceli Bruch, llicenciada en Història de l’art, és una dona de teatre: actriu, directora, dramaturga i professora de dicció. Ha integrat sempre la perspectiva de gènere en el seu activisme cultural i recentment, des de la Junta de l’Ateneu Barcelonès, ha impulsat el grup Dones a la Palestra per promoure el pensament feminista.

Susanna Tavera és historiadora, catedràtica emèrita de la Universitat de Barcelona i autora i editora de nombroses publicacions sobre història contemporània, com és ara, Fons La Revista Blanca. Federica Montseny i la dona nova (1923-1931) (2007) i Sufragisme i sufragistes. Reivindicant la ciutadania política de les dones (2019).

L’abril de 1910, quan la societat catalana encara s’està recuperant de la Setmana Tràgica, Carme Karr (1865-1943) és convidada per l’Ateneu Barcelonès a impartir-hi un cicle de conferències sota el títol Cultura femenina. Ella ja és una escriptora i articulista reconeguda i s’ha fet un nom dins el moviment feminista conservador.

Karr aprofita les tres sessions a l’Ateneu per expressar el seu anhel de millora de l’educació de les dones perquè participin activament en el progrés social i de país i denuncia la hipocresia d’un sistema patriarcal que les menysté. Si bé comença defensant una dona instruïda en benefici dels fills i filles –retent tribut a Dolors Monserdà o a Francesca Bonnemaison–, acaba proposant una reforma educativa d’acord amb els nous corrents pedagògics europeus.

Aquests textos mostren la fertilitat i la vigència del pensament de Carme Karr i ens fan reflexionar sobre la consecució d’unes aspiracions que continuen marcant l’agenda feminista.

21. Capsa de Pandora

Carme Karr contra la incultura femenina

La col·lecció «Capsa de Pandora» és una iniciativa del Centre d’Estudis Interdisciplinaris de Gènere de la Universitat de Vic - Universitat Central de Catalunya i Eumo Editorial.

Col·lecció assessorada per

Neus Carbonell

Isabel Carrillo

Gerard Coll-Planas

Eva Espasa

Pilar Godayol

Carme Sanmartí

Directora de la col·lecció

Teresa Julio

Carme Karr contra la incultura femenina

Edició a cura d’Araceli Bruch i Susanna Tavera


L’edició d’aquesta obra ha comptat amb el suport de l’Institut Català de les Dones, a través del programa Organització d’activitats vinculades als estudis interdisciplinaris de gènere de la UVic-UCC, i de l’Ateneu Barcelonès.

Primera edició: novembre de 2020

© Hereus de Carme Karr

©de l’estudi introductori al llibre i a les conferències: Araceli Bruch i Susanna Tavera

©de la foto de la coberta: Arxiu Família Ainaud

© d’aquesta edició:

Eumo Editorial. C. Doctor Junyent, 1. 08500 Vic

www.eumoeditorial.com - eumoeditorial@eumoeditorial.com

—Eumo és l’editorial de la UVic-UCC—

Disseny de la coberta: Natàlia González – www.natnots.com

Correcció: Mercè Rial i Gemma Romeu

Maquetació: Grafime

Producció de l’ePub: booqlab

ISBN: 978-84-9766-723-4

Queda rigorosament prohibida sense autorització escrita de l’editor qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra, que serà sotmesa a les sancions establertes per la llei. Podeu adreçar-vos a Cedro (Centro Español de Derechos Reprográficos, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47).

Tots els drets reservats.

Al grup de Palestrines de la tertúlia Dones a la Palestra de l’Ateneu Barcelonès fundat el 8 de març de 2018.

A totes les dones feministes que formen part de la història de l’Ateneu Barcelonès, de 1881 a 2020.

ÍNDEX

1. Una donassa a les albors del segle XX

Carme Karr, una pionera a l’Ateneu Barcelonès

L’empremta de Carme Karr

Carme Karr i el seu temps

Obres de Carme Karr i Alfonsetti

Bibliografia sobre Carme Karr i Alfonsetti

2. Una veu ardida contra la societat patriarcal a l’Ateneu Barcelonès

El progrés, la pàtria i l’avenir de la dona catalana. Introducció a la primera conferència

«L’ESTAT SOCIAL I MORAL DE LA DONA A CATALUNYA»

Una educació falsejada pel formidable egoisme de l’home. Introducció a la segona conferència

«ESTUDI D’OBSERVACIÓ DELS DIFERENTS TIPUS DE LA NOIA CASADORA BARCELONINA»

Foc nou per a noves energies vitals. Introducció a la tercera conferència

«LA SOCIETAT BARCELONINA, LA INTERVENCIÓ QUE LA DONA TÉ EN ELLA, I DE COM ÉS TRACTADA GENERALMENT PER L’HOME»

3. La producció karriana: un camí fressat

Cloenda: estem d’enhorabona, Jordi Casassas Ymbert

1.
UNA DONASSA A LES ALBORS DEL SEGLE XX


Foto de Carme Karr dedicada a la família Matheu.

Real Estudio Napoleón de la Rambla de Santa Mònica de Barcelona, 1909.

Arxiu Família Ainaud

«… mon camp d’acció fou sempre la causa femenina,

la pobreta i abandonada [causa] femenina, al servei de la qual he posat tots els meus entusiasmes, tots els meus esforços, fins mon esperit i mon cor, joves encar, per les utopies que en ells auriolen l’avenir de la dona catalana.»


CARME KARR, UNA PIONERA A L’ATENEU BARCELONÈS

L’empremta de Carme Karr per la causa femenina és de tal abast, que depassa de llarg l’estudi introductori que ens disposem a fer de les conferències impartides a l’Ateneu Barcelonès (AB) el mes d’abril de 1910 i publicades per L’Avenç a finals del mateix any. Amb tot, un repàs a la seva figura és imprescindible, motiu pel qual hem optat d’antuvi per inserir unes breus notes biogràfiques en aquesta primera part: Una donassa a les albors del segle XX, a més d’afegir-hi l’annex cronològic Carme Karr i el seu temps i la bibliografia corresponent al volum que ens honora presentar.

Cal advertir als lectors que hem decidit prescindir de les notes a peu de pàgina, opció que substituïm per les citacions literals entre cometes, i que justifiquem per la voluntat d’oferir una lectura més dinàmica, atès que el motor que ens ha mogut a confegir aquest llibre és el d’oferir un treball més divulgatiu que purament acadèmic.

L’impuls per empènyer aquesta publicació se’ns va manifestar mentre preparàvem el material per a l’exposició «Dones a la Palestra de l’Ateneu Barcelonès 1881-1923», encomanada per l’escriptor i bibliotecari de l’actual Junta de l’Ateneu, Jordi Coca, a qui agraïm la comesa. En el procés de cerca, ens vam adonar de fins a quin punt Karr era una figura poc o mal coneguda, fins –gosaríem dir– poc o molt marginada. Només cal esmentar que, incomprensiblement, a la biblioteca de la docta entitat no hi havia cap exemplar de Cultura femenina. Estudis i orientacions, justament el llibre que recull les primeres conferències que es van fer a l’AB a favor de la «causa femenina», dictades per Carme Karr i que ara, gràcies a l’empenta d’Eumo Editorial en col·laboració amb la UVic-UCC i a la voluntat de la Junta de l’Ateneu, presidida pel Dr. Jordi Casassas Ymbert, posem a les vostres mans.

Si del primer impuls se’n desprenia aquesta constatació, de l’estudi de les tres conferències que apleguem en aquest volum se’n deriven una colla de raonaments que anirem desgranant a partir de consideracions com ara:

De com la fertilitat del pensament karrià incideix en el desvetllament femení i en l’esclat de la consciència feminista, i de com va evolucionant envers les tesis sufragistes que recalaran en la consecució del vot per a les dones.

De com Karr s’incorpora a la dita «palpitació mundial del moviment feminista» com a senyal indiscutible de progrés i de modernitat.

De com cabdella el fil de la genealogia feminista per teixir el seu camp d’acció en pro de la cultura femenina i de la reforma educativa, promovent i emparant el deler d’instruir-se de la dona catalana.

De com la veu integradora d’una burgesa procliu al lliure pensament conjuga valors tradicionals com el sentit del deure i la missió de la maternitat, apostant per una dona instruïda i moderna en benefici de l’educació de fills i filles, i dignificant el paper com a esposa cultivada en grau d’igualtat espiritual amb l’home.

De com albira l’educació de les noies en institucions caduques que malmeten la confiança en les seves capacitats, el dret a ser aptes per al treball i gaudir dels seus guanys, i de com assolir una educació que dignifiqui l’estat de solteria i la lluita pel respecte a les dones en general.

De com el seu sentiment de servei a la pàtria, a recer de Solidaritat Catalana, alça l’estàndard de la catalanitat i s’adscriu al corrent noucentista.

De com la tenacitat de l’escriptora i periodista –que s’hostatja rere pseudònims irònics com «L’Escardot» o «Xènia», en al·lusió a Eugeni d’Ors, «Xènius», a qui interpel·la amb subtil murrieria– atorga carta de reconeixement intel·lectual i artístic a dones creadores amb l’altaveu de la revista Feminal, que manté activa tota una dècada (1907-1917).

De com la veu ardida de Karr s’atreveix a enfilar els graons de la palestra pública per denunciar la hipocresia de la societat patriarcal, criticar l’arquetip de l’home català per la seva manca de món i de finor i posar el dit a la nafra en la indiferència, l’escepticisme –àdhuc el cinisme– manifest vers la causa de les dones, a qui sense rubor ridiculitzen.

De com des del seu «modest esperit de dona» combina un llenguatge franc i directe, pregant indulgència i reclamant benevolència per convidar els seus contemporanis, homes i dones, a llençar per la borda prejudicis ridículs i estèrils, fer foc nou i implicar-se en «l’avenir de la dona catalana».

La motivació que presideix el relat que us oferim al llindar de cada conferència és senzilla i planera: compartir les nostres reflexions per deixar a la vostra consideració no solament un tast de la seva obra, sinó sobretot la modernitat del corpus karrià, la vigència del seu pensament.

L’horitzó assenyalat, el camí traçat, les seves utopies i els seus somnis, el seu verb encès, les seves realitzacions…, són encara les nostres? Com ens han educat? Hem foragitat el sentit del ridícul quan enfilem els graons de les palestres públiques? Ens sentim prou escoltades, respectades, reconegudes? Sentim aquell buit insofrible en la plenitud de la vida? Esmercem el temps en la bellesa que es marceix o cultivem l’encant de la paraula? Seguim vessant llàgrimes de desencant? Compartim plenament amb els nostres companys l’interès per la causa femenina?

L’EMPREMTA DE CARME KARR

Les conferències que llegireu a continuació són les de la primera tanda que en va impartir la nostra autora a l’Ateneu Barcelonès.

El 6 d’abril de 1910, Carme Karr i Alfonsetti (1865-1943) era una figura prou coneguda dins el món de les lletres catalanes, sobretot com a escriptora i periodista. Recordem que com a narradora ja havia publicat Bolves i Clixés (ambdues el 1906), i com a periodista destacava pels seus articles agosarats a favor de la causa femenina, que sovint signava amb pseudònims ben significatius com «L’Escardot», «Joana Romeu», «Una Liceista», «Xènia»…

La seva veu començava a ser escoltada i respectada com a activista cultural a favor de «la pobreta causa femenina» –com ella mateixa en deia–, un qualificatiu que operava obertament de reclam, amb una crítica implícita a la manca d’interès per la qüestió de la dona, no absent de certa recança.

En aquest sentit es va ocupar de crear i dirigir un suplement de la revista La Ilustració Catalana que li encomanà el seu director, l’escriptor Francesc Matheu i Fornells (1851-1938). A partir d’aquest encàrrec va intuir, amb encert, que aquells afegitons «femenins» que tradicionalment publicaven revistes i periòdics podien ser l’escletxa idònia per capgirar els «pobres» continguts dedicats a les dones. Així fou com el 28 d’abril de 1907 va aparèixer el primer número de la revista Feminal, que aviat brillaria amb llum pròpia i que faria fortuna per dotar «la pobreta causa femenina» d’una carta de navegar.

Quan aquell 6 d’abril Carme Karr va pujar per primera vegada a la palestra de l’Ateneu era una dona de quaranta-cinc anys en l’esclat de la maduresa. La revista Feminal feia tres anys que havia encetat la seva singladura, dignificant el paper de les dones, i ella s’havia fet per mèrits propis un espai com a representant del moviment feminista conservador català.

De manera més o menys explícita, les conferències s’emmarquen en la crisi post-Setmana Tràgica, moment en què es planteja la imperiosa necessitat que experimenta la societat catalana de comptar amb les dones per tal de cooperar en una mena «d’apostolat», el de «la gran obra del progrés i de la cultura de Catalunya» i, en el cas de les mares, «per disposar de l’avenir dels fills».

Abans d’entrar de ple en el que va significar aquell esdeveniment del tot inusual a l’Ateneu Barcelonès i de reflexionar sobre el contingut expositiu de les tres conferències, escau situar la figura de Karr a partir d’unes breus consideracions biogràfiques.

Sigui dit d’entrada que el perfil de Carme Karr no corresponia al d’una dona burgesa convencional, afirmació que en bona part s’explica per la tipologia familiar de procedència, Karr-Alfonsetti, i per la seva pròpia família, Lasarte-Karr, que ella va formar en casar-se el 1890, com intentarem argumentar tot seguit.

Carme Karr i Alfonsetti procedia d’una nissaga, que va arribar a terres catalanes el Vuit-cents, formada per militars, enginyers, escriptors i periodistes amb arrels franceses, italianes i, fins i tot, bavareses, a més de basques. Una família culta i cosmopolita que el 1865, quan ella va néixer, estava ben arrelada a Catalunya. Com sol passar en aquests casos, els pares escullen un nom de pila, Carme, d’ús comú a Catalunya i alhora amb prou ressò en la literatura francesa a mitjan segle XIX.

Tampoc no era habitual el perfil social de la família que creà amb el seu marit, Josep Maria de Lasarte i Janer (1857-1921), d’orígens benestants com ella. Lasarte i Janer era advocat, una professió que per motius diversos no va exercir. La seva ascendència ideològica es vincula amb mons tan contraposats com el tradicionalisme polític, d’una banda i, de l’altra, el progressisme esquerrà o el federalisme catalanista representat per Rossend Arús o Valentí Almirall. Encara més, Josep Maria de Lasarte va ser un francmaçó destacat. El marit de Carme Karr fou un home de salut fràgil que va patir fortes depressions, fet que va requerir internar-lo diverses vegades a l’institut psiquiàtric Pere Mata de Reus.

El matrimoni Lasarte-Karr va tenir quatre fills: Montserrat, Joan, Carme i Paulina. El febrer de 1905, un fet luctuós va marcar la família, quan la filla gran, Montserrat, va morir mentre estava internada en una escola religiosa, a l’edat de tretze anys. El lloc i la circumstància en què es va produir el decés van ser doblement punyents per a Carme Karr, una mare que no havia pogut dedicar a la seva filla l’atenció desitjada, atès que en aquell moment tenia el focus d’atenció en la cura d’una de les crisis mentals del seu marit. Tot i ser mare amatent dels seus altres tres fills –en Joan, la Carme i la Paulina– és fàcil de suposar que Carme Karr no pogués delectar-se amb una vida familiar totalment joiosa. I això ens decanta a pensar que, si no va ser aquest buit d’insatisfacció la raó principal que l’empenyé vers una dedicació d’ampli reconeixement en l’àmbit literari, periodístic o fins i tot musical, és molt probable que hi contribuís en gran manera.

El seu net i biògraf, l’historiador Josep Maria Ainaud de Lasarte (1925-2012), va publicar l’any 2010 una sentida biografia de la seva àvia, on posava de manifest com la sol·licitaven d’arreu i com ella, potser esperonada per l’acollida que tingué a la revista Joventut signant com a «Xènia» i polemitzant amb Eugeni d’Ors (1881-1954), «Xènius», es va anar reafirmant com a intel·lectual.

Aquestes consideracions i altres que se’n puguin derivar expliquen, en part, per què diem que la vida de Carme Karr no s’adeia gens a la del gruix de les dones de la burgesia catalana de l’època. L’estudi del personatge i la seva obra ens mena a afirmar que Carme Karr era el que se’n diu un veritable «vers lliure», com ho aniria mostrant al llarg de la seva vida.

En la seva trajectòria, la revista Feminal mereix un capítol a part. Hi va esmerçar temps i esforç, i durant deu anys va ser la nineta dels seus ulls. La història de la revista i els seus continguts ajuden a comprendre l’evolució del personatge i els seus posicionaments polítics. Feminal fou una publicació escrita íntegrament en català, creada per dones que pertanyien a la Lliga Patriòtica de Dames (grup polític femení de la Lliga Regionalista) i estaven adscrites a la revista Or y Grana: Setmanari autonomista pera las donas. Al costat de Carme Karr hi havia Dolors Monserdà (1845-1919), Maria Josepa Massanés (1811-1887), Caterina Albert (1869-1966), Maria Domènech de Cañellas (1874-1952) i Carmen de Burgos (1867-1932), entre d’altres.

Donava a conèixer continguts sobre projectes educatius adreçats a les dones, reportatges sobre la participació femenina en qualsevol terreny cultural o professional i articles de reflexió sobre el feminisme i el paper de les dones en les institucions, sense oblidar els temes més tòpics de les revistes femenines convencionals, com informació sobre moda, publicitat d’actes socials i benèfics, etc. Des dels seus inicis va tenir especial cura a incloure obres de pintores, compositores i escriptores: pàgines literàries i musicals que oferien partitures, poemes i contes breus il·lustrats.

Algunes artistes vinculades a la revista es cohesionaren a l’entorn de diverses causes socials i feien donacions d’obres d’art per a beneficència. A la conflagració de la Gran Guerra europea hi van respondre creant el 1915 el Comitè Femení Pacifista, fundat i presidit per la mateixa Karr, amb iniciatives com la de confegir postals amb lemes pacifistes, escrites i il·lustrades per escriptors i artistes de reconegut prestigi. Les vendes estaven destinades a ajudar els orfes de guerra; també van organitzar un festival artístic per rifar paissos de vanos signats pels artistes, entre altres iniciatives.

Abans d’aquestes contribucions (que avui ens semblarien un pèl kitsch), cal esmentar que el 1914 fou l’única dona que signà el Manifest per a la Unitat Moral d’Europa, redactat per Eugeni d’Ors i signat també per Romain Rolland (1866-1944), amb una voluntat clarament antigermànica i amb el desig, compartit pels signants, de denunciar la Primera Guerra Mundial com una veritable guerra civil europea.

En definitiva, si els primers temps Feminal responia a l’ideari del feminisme catòlic i conservador, els continguts de la revista van anar evolucionant a mesura que les seves col·laboradores, amb Carme Karr al capdavant, van anar prenent posicions en defensa dels drets civils i polítics de les dones.

Carme Karr passà a ser una defensora acèrrima del vot femení, convençuda de la importància cabdal que significava per a l’avenir de les dones i del salt sense precedents que suposava per a «la pobreta causa femenina», a favor de la qual feia tants anys que lluitava. La dedicació a la causa pel sufragi femení, l’inici de la qual per part seva situem el 1917, coincideix amb el moment en què s’acaben les publicacions periòdiques de la revista Feminal que, anys més tard i per raons històriques, es tornarien a emprendre en castellà durant un breu període, molt menys significatiu que el primer.

El 1931, Carme Karr participà activament en la campanya «definitiva» en defensa del sufragi de les dones, després d’una llarga dècada de lluita dins el moviment sufragista.

Amb tot, val a dir que el ritme de la seva activitat pública sembla retrocedir durant els anys republicans i especialment els de la Guerra Civil, com bé ens recorda el seu net Josep Maria Ainaud de Lasarte, o com es desprèn de les narracions que va escriure aleshores, dedicades als seus nets i besnets, mentre vivia reclosa a la casa del carrer Duquessa d’Orleans, a Sarrià.

El 1939, el fatídic any de la «Victoria», amb l’entrada a Barcelona de les tropes comandades pel general Yagüe, Carme Karr accentuà encara més el seu distanciament amb una societat en la qual havia figurat com a veritable «donassa». No anava errada, aquells no eren temps propicis per a aquella dona que hem qualificat de «vers lliure», feminista i catalanista. Ni ho tornarien a ser en vida seva.

El 29 de desembre de 1943, quan Carme Karr i Alfonsetti va morir, ni tan sols La Vanguardia li dedicà un record. Aquest diari havia parlat de la il·lustre escriptora uns mesos abans, però ho va fer en una petita columna per informar els lectors de l’edició del seu darrer llibre de contes. També havia ressenyat el 1910 les seves conferències a l’Ateneu Barcelonès.

Aquests apunts biogràfics, alguns òbviament posteriors a l’any que ens ocupa, són del tot rellevants i, a parer nostre, útils per comprendre el rerefons de l’oradora que, a través dels seus escrits, ens disposem a escoltar.

CARME KARR I EL SEU TEMPS


La seva vidaLes seves obresEl seu temps
16-III-1865 Neix a BarcelonaFi de la Guerra de Secessió (EUA)
1867Publicació de Monografia estadística, d’Ildefons Cerdà
1869Les Tres Classes de Vapor, 1r sindicat català
1871La Comuna de París
1872 Mor la sevamareAbolició de l’esclavituda Puerto Rico2a Guerra Carlina
1873I República Espanyola
1874Cop d’estat de Pavía i inici de la Restauració
1876Fins a 1886, la Febre de l’Or
1880I Congrés CatalanistaComissió per a la defensa del dret civil català
1883II Congrés Catalanista
1884 Mor el seupare
1888I Exposició Universal
1890 Es casa ambJosep Mariade Lasartei de Janer
1891 Neix laseva fillaMontserrat
1892 Neix el seu fillJoan
1894 Neix la sevafilla Paulina
1895 Neix la sevafilla Carme
1898Guerra Hispanoestatunidenca
19021r Article a Joventut
1903Publica Cansons
1905 Mor laseva fillaMontserratIncidents del ¡Cu-Cut!
1906Col·labora amb Or y Grana, Diario de Barcelona i La Veu de Catalunya. Publica Bolves Publica Clixés Polemitza amb Eugeni d’Ors a la revista JoventutSolidaritat Catalana
28-IV-1907Comença a publicar-se Feminal
1908Estrena Un raig de solFormació de Solidaritat Obrera
1909Setmana TràgicaCreació de l’Institut de Cultura per a la Dona de Francesca Bonnemaison
1910Disserta sobre Cultura Femenina a l’ABCreació de la CNTReial decret que permet a les dones l’accés a la Universitat
1911Estrena Els ídols
1912Premi Extraordinari als Jocs Florals de Barcelona per De la vida d’en Joan Franch
1913Funda La Llar
1914Firma el Manifest per la Unitat Moral d’EuropaMancomunitat catalanaI Guerra Mundial
1916Conferència del CADCI sobre la dona i el comerçParticipa al cicle sobre Educació Femenina de l’AB
1917Darrer número de Feminal
1918Organitza el Comitè Femení de Nostra ParlaCreació dels Sindicats Únics de la CNTFi dels imperis europeus
1920Conferència sobre feminisme a l’AB Funda Acció Femenina
1921 Mor el seumarit, Josep Maria deLasarte i deJaner
1923Cop de Primo de Rivera i inici del Directori Militar
1925Directori Civil
1929Exposició Internacional de Barcelona
1930La «Dictablanda»
1931Defensa el vot femeníProclamació de la República Catalana Macià, president Proclamació de la II República Espanyola
1932Publica Cuentos a mis nietos
1934Publica Contes de l’àviaPublica Garba de contesCompanys, president de la Generalitat
1936Guerra Civil
1937Fets de Maig
1938Bombardejos sobre Barcelona
1939Fi de la Guerra Civil
29-IX-1943Mor a la seva casade Sarrià

OBRES DE CARME KARR I ALFONSETTI
Assaig

Cultura femenina. Estudi i orientacions. Barcelona: L’Avenç, 1910.

Diversos autors. Educación Femenina. Ciclo de conferencias desarrolladas en el Ateneo Barcelonés, días 31 de enero y 1, 3, 4 y 5 de febrero de 1916. Barcelona: Librería Parera, s. d.

La Llar (El Hogar): residència d’estudiantes i professores i Escola de la Dona a Barcelona. Barcelona: Impremta La Renaixença, s. d.

Novel·la, narracions breus i contes

Bolves. Signat per L’Escardot. Pròleg de Lluís Via. Barcelona: L’Avenç, 1906.

El vell piano. Barcelona: Feminal, 1912.

De la vida d’en Joan Franch. Barcelona: La Ilustració Catalana, 1913. (Lectura Popular; 11)

La fi del lliure. Il·lustrada per Antoni Riba. Barcelona: Avenç Gràfic, 1924. (La Novel·la d’Ara; 77).

Cuentos a mis nietos. Amb il·lustracions de Rosario de Velasco. Burgos: Hijos de Saturnino Rodríguez, 1932.

Contes de l’àvia. Il·lustracions de Maria i Clotilde Cirici Pellicer. Barcelona: Llibreria Bonavia, 1934.

Nick. Conte de mitja nit. Il·lustracions de Lola Anglada. Barcelona: Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis, 1934.

Garba de contes. Il·lustrat per Narro. Girona: Carles Dalmau, 1935.

El libro de Puli. Il·lustrat per Mariona Lluch. Barcelona: Edicions Ars, 1942.

Teatre

Raig de sol. Comèdia estrenada al Teatre Romea el 1908.

Els ídols. Quadre en un acte y en prosa. Estrenat al Romea el 1911. Barcelona: Bartomeu Baxarias, 1911. (De Tots Colors)

Caritat. Un acte en prosa, 1918.

Composicions musicals

Cansons. Lletra d’Apel·les Mestres, 1903.

La mort del rossinyol, 1903.

Las aranyas. Barcelona, 1903

Flors d’escardot cançons catalanes. Lletra d’Apel·les Mestres i Àngel Guimerà. Barcelona: Sindicato Musical Barcelonés Dotesio, 1907.

Orquídea. Lieder para canto y piano. Text de Miquel de Palol i música de Carme Karr, 1916.

La Non non dels papellons, s. d.

La filla de Maria, s. d.

La Mort de la Verge, s. d.

Tranzit, 1906. La Ilustració Catalana-Feminal, núm. 31 (31-X-1907).

El testament d’Amèlia (sarsuela amb Joan Baptista Espadaler i Colomer).

L’enamorat a l’enamorada. Lletra de Caterina Albert i música de Carme Karr. Barcelona: La Tralla, 1907.

Goigs de la Mare de Déu de Pompeia, s. d.

Periodisme

Va col·laborar a Diari de Barcelona, La Veu de Catalunya, La Actualidad, Día Gráfico i Las Provincias de València.

Col·laboradora, amb el pseudònim «L’Escardot», de la revista Joventut el 1902.

Col·laboradora d’Or y Grana, 1906-1907.

Directora de Feminal, Suplement mensual de La Ilustració Catalana, 1907-1917

Col·laboradora d’Ofrena, 1916-1917.

Col·laboradora de La Mainada, 1922-1923.

Pròlegs

«Pòrtic» a Tot cendra de Pere Salom. Sabadell: Biblioteca Sabadellenca, 1931.

Traduccions

Jolanda, Marquesa Maria Majocchi-Plattis: Amor Silencioso. Barcelona: Ramón de S. N. Araluce, 1910.

BIBLIOGRAFIA SOBRE CARME KARR I ALFONSETTI

Ainaud de Lasarte, Josep Maria. Carme Karr. Barcelona: Infiesta Editor, 2010.

Balcells, Albert. Vuit feministes catalanes entre 1889 i 1976. Barcelona: Rafael Dalmau Editor, 2015.

Babra, Antoni. «Estudi de la cultura femenina segons Carme Karr dins el catolicisme social de la primeria del segle xx». Revista Catalana de Teologia, XXX/1 (2005), p. 155-183.

Capmany, Maria Aurèlia. El feminisme a Catalunya. Barcelona: Nova Terra, 1973.

Comas i Güell, Montserrat. Lectura i biblioteques populars a Catalunya (1873-1914). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2001.

Comas i Güell, Montserrat. Pedagogia, política i transformació social (1900-1917). L’educació en el context de la Fundació de l’Institut d’Estudis Catalans. Barcelona: ICE, 2008.

Charlon, Anne. La condició de la dona en la narrativa femenina catalana. Barcelona: Edicions 62, 1990.

Diversos autors. Acció social popular a Catalunya (1906-1936). Barcelona: Editorial Franciscana, 1962.

Duch, Montserrat. «El paper de la dona al nacionalisme burgès». Estudios de Historia Social, núm. 28 (1984), p. 301-309.

Duch, Montserrat. «La Lliga Patriòtica de Dames. Un projecte de feminisme nacional conservador». Quaderns d’Alliberament, núm. 6 (1981), p. 123-137.

Llates, Rossend. Francesca Bonnemaison de Verdaguer: la seva obra. Barcelona: Fundación Salvador Vives Casajuana, 1972.

Marchese, Maria. «Carme Karr: Femminismo e pacifismo». Cercles. Revista d’Història Cultural, núm. 12 (2009), p. 159-174.

Marín, Dolors. Francesca Bonnemaison. Educadora de ciutadanes. Barcelona: Diputació de Barcelona, 2004.

Martín Berbois, Josep Lluís. Ignorades però desitjades. La dona política durant les eleccions de la Segona República a Catalunya. Barcelona: Contravent, 2013.

Matheu, Roser. Quatre dones de Catalunya. Barcelona: Nova Terra, 1972.

Nash, Mary. Més enllà del silenci: les dones a la història de Catalunya. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1988.

Ortega, Maria Teresa; Aguado, Ana; Hernández, Elena. «Cambios urbanos y feminismo catalán: una reconsideración». A: Mujeres, dones, mulleres, emakumeak. Estudios sobre la historia de las mujeres y del género. Madrid: Cátedra, 2019, p. 37-56.

Pessarrodona, Marta. Donasses. Protagonistes de la Catalunya moderna. Barcelona: Destino, 2006.

Real Mercadal, Neus. Dona i literatura a la Catalunya de pre-guerra. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2006.

Romaní, Carles. El carrer dels senyors. Barcelona: Punto Rojo Libros S. L., 2019.

Segura, Isabel; Selva, Marta. Revistes de dones (1846-1935). Barcelona: EDHASA, 1984.

Tavera, Susanna. «Els orígens del discurs identitari de gènere a Catalunya (1881-1917)». A: Casassas, Jordi (coord.). Les identitats a la Catalunya contemporània. Barcelona: Galerada, 2019, p. 497-528.

Yongxi Martín Díaz, Maria. L’Ateneu amb veu de dona. Treball de recerca. Ateneu Barcelonès, 2017-2018.

Comentaris a la premsa:

«El Ateneo. La conferencia de doña Carmen Karr», La Vanguardia, 7 d’abril de 1910, p. 6.

G. B. «A favor de la mujer. Una conferencia interesante». La Vanguardia, 7 de juliol de 1910, p. 2.

Santos Oliver, M. «Cartas a una señora. De feminismo», La Vanguardia, 9 de juliol de 1910, p. 6.

2.
UNA VEU ARDIDA CONTRA LA SOCIETAT PATRIARCAL A L’ATENEU BARCELONÈS


Retrat de Carme Karr a la sanguina i guaix de Lluïsa Vidal (signat Lluïsa), ca. 1909. / Domini públic

«Les nostres dones les hem de fer nosaltres.»


Nota sobre la transcripció de les conferències

Per a la reproducció dels textos d’aquestes conferències, s’ha volgut respectar el model de llengua original de l’autora, motiu pel qual s’ha fet una intervenció mínima en qüestions lingüístiques. Només s’han fet els canvis mínims de grafia (que s’ha ortografiat segons la normativa vigent aprovada per l’IEC l’any 2016) i de puntuació quan ha calgut, a fi de facilitar la lectura i la interpretació del text. No obstant això, s’han sistematitzat alguns usos de majúscules, minúscules i cometes, tot i que s’ha respectat l’ús de la cursiva per mantenir la intenció emfàtica de les expressions originals. Altres aspectes lingüístics que també s’han volgut respectar són l’article lo, les preposicions davant d’infinitiu o de la conjunció que, les formes plenes dels pronoms febles, errors en el gènere d’algunes paraules, alguna construcció sintàctica incorrecta, i també algunes conjugacions verbals no normatives o no formals. Finalment, pel que fa al lèxic, s’ha optat per respectar només aquells castellanismes recollits al Diccionari català-valencià-balear, d’A. M. Alcover i F. de B. Moll, i que, per tant, tenen tradició.

EL PROGRÉS, LA PÀTRIA I L’AVENIR DE LA DONA CATALANA.
INTRODUCCIÓ A LA PRIMERA CONFERÈNCIA


Carme Karr a La Ilustració Catalana, 1912

«Tota educació que oblida les tradicions devé impotent,

com tota educació que no vol eixir dels antics motlles,

i no es transforma seguint les evolucions dels temps,

és caduca i estèril.»


Com a bona oradora, Karr comença a dissertar amb el recurs preceptiu de la captatio benevolentia. La particularitat és que hi recorre i el manté al llarg de tota la conferència. Vist des d’ara, ens pot semblar exagerat. Encara més, en una primera lectura ens resulta gairebé molest que insisteixi tant a demanar disculpes per tenir la gosadia d’adreçar-se a un públic format per ateneistes destacats i reconeguts intel·lectuals de la societat civil catalana.

No és debades insistir que era la primera vegada que Karr pujava a la palestra de l’Ateneu com a conferenciant i, per tant, podia sentir una mena de temor reverencial davant d’un auditori que li mereixia un gran respecte, però una lectura més reposada ens indueix a pensar que, rere aquesta formalitat, cada cop que la nostra conferenciant prega indulgència i reclama benevolència, des del seu «modest esperit de dona» –tal com ella mateixa el defineix–, està convidant l’auditori a prescindir de ridículs i estèrils prejudicis de gènere.

La por al ridícul que sentien les dones, provocada per les mofes que solia gastar la societat patriarcal, les dissuadia de parlar en públic. Karr, amb la deguda polidesa, critica obertament el que anomena «feridores espurnes» davant «l’ardidesa femenina». Posant d’exemple que la fama de «dones parlaires» versus «dones oradores» no és ni tan certa ni tan exacta, esmenta la conferència de l’escriptora Blanca de los Ríos (1862-1956) a la tribuna de l’AB dos anys abans, el juny de 1908 (impulsada i organitzada per Carme Karr sota el paraigua de Feminal), per constatar que, tractant-se d’un esdeveniment organitzat per dones, l’actuació en aquesta «càtedra habitual de savis» no va resultar «ni tan cursi, ni tan ridícula, ni tan ensopida, ni tampoc tan frèvola». Per reblar el clau, fa referència a la valoració posterior que en feu un antic soci de l’AB (obvia citar-lo amb nom propi) arran de la intervenció de la conferenciant: «Si un any enrere se m’hagués dit que una publicació femenina catalana havia de portar les dones a la tribuna de l’“Ateneu”, a la més important de les nostres entitats de cultura, i que durant prop de dues hores ens hi parlarien de coses serioses i interessants sense haver aconseguit avorrir-nos o divertir-nos, no ho haguera cregut possible. Això, senyora, és més que un triomf femení: és un progrés en la nostra civilització». El reconeixement i el respecte que havia merescut la sessió amb Blanca de los Ríos i la clara al·lusió a Feminal, no era justament el que s’havia proposat repetir la mateixa Karr aquella tarda?

Assentades les justificacions prèvies, ara ja podia anar enfilant els objectius de la seva dissertació que basava en el triple sentit del deure: envers el progrés, la pàtria i l’avenir de la dona catalana.

Quan a Barcelona amb prou feines es parlava de feminisme, Karr albira en la dita «palpitació mundial pel progrés», que es congriava arreu, una prometença de futur per a la societat catalana, i manifesta la voluntat de participar activament en el progrés de la civilització, una veritable i repetitiva «lletania», que l’anomenada «teoria del progrés» repetia des del Set-cents.

Per cert, és una teoria que les feministes catalanes antecessores de Karr, i en especial Dolors Monserdà, ja havien definit com un «dever femení», és a dir, com la participació desinteressada del moviment feminista en el treball per la cultura pàtria. Justament fou Monserdà qui teoritzà sobre la situació de les dones catalanes i qui les integrà a la mobilització catalanista amb una clara voluntat de canvi social. Cal recordar que el monjo franciscà Miguel d’Esplugues (1846-1919), en el pròleg de l’Estudi Feminista de Dolors Monserdà, la situa entre els fonaments de la definició identitària del catalanisme contemporani, una perspectiva a la qual una delerosa Carme Karr s’hauria d’incorporar ja per sempre més.

Les referències a Dolors Monserdà, a Blanca de los Ríos i fins i tot a les dones de la Lliga Regionalista o a les feministes franceses i catalanes d’abans del feminisme pròpiament dit, no estan mancades de significats addicionals tan rics com variats. En concret, l’al·lusió a les dones de la Lliga es pot llegir com un plany per la transversalitat perduda de la Solidaritat Catalana; sense fer-ho explícit, s’hi ensuma també una crítica velada per la concomitància política i social entre Francesca Bonnemaison (1872-1949) i Francesc Cambó (1876-1947), relació que anys més tard es traduiria en la promoció política que feu Cambó de Bonnemaison, en detriment de la de Karr. Cal suposar que un afavoriment tan descarat com aquell devia doldre a la nostra autora, malgrat tenir en compte la consciència del preu que cal pagar per defensar l’evolució dels seus criteris i una visió social modernitzada i transformadora.

Però, per damunt de tot, hi plana el convenciment que el feminisme forma part d’aquella «forta palpitació mundial pel progrés».

Com no podia ser d’altra manera, Carme Karr, reconeixent l’ascendència genealògica de Dolors Monserdà, li dedica un merescut tribut, atès que, amb la seva decidida participació en els moviments socials de dones de principis del segle XX, va ser sens dubte una de les primeres feministes de la història de Catalunya. Els dos opuscles sobre la causa femenina de Monserdà que es publicaren el 1907 i, curiosament, l’Estudi Feminista, publicat el 1909, l’any de la Setmana Tràgica, bé es mereixen aital reconeixement.

De fet, el feminisme karrià era una presa de posició paral·lela a la de Dolors Monserdà i a la de Francesca Bonnemaison. Monserdà havia liderat el mateix 1909 la transformació de la Junta de Dones Catequistes en un Patronat per a les Obreres de l’Agulla, i Francesca Bonnemaison, en el pas del 1909 al 1910, havia transformat la Biblioteca Popular per a la Dona en l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona, un centre educatiu femení, seguint les petjades dels que ja existien a moltes altres ciutats europees i americanes.

Si a elles els ret tribut, per contra bescanta algunes feministes d’abans del feminisme com és el cas de Louise Michel (1830-1905) –la francesa coneguda popularment com La Verge Roja– així com les dirigents sindicalistes i lliurepensadores del barri de Gràcia que tanta empenta tenien llavors a Barcelona. L’atac es basava en el fet que l’exemple radical del feminisme de classe podia obrir la porta a l’avenir col·lectiu, social i polític per a les dones de Catalunya.

En comparació amb les revolucionàries franceses, Carme Karr fa èmfasi en «l’heroisme de les dones catalanes», i reclama per a elles respecte no solament pels seus ideals i aspiracions, sinó també pels seus sentiments i les seves emocions, per tal que les seves veus ressonin a les palestres, sense por al ridícul.

A les dones de la Lliga Regionalista els recorda que «ha arribat l’hora de comptar amb les mares per l’avenir dels fills» i per superar la desfeta que la Setmana Tràgica havia significat per a la tasca de la Solidaritat Catalana del 1907 i que, en resum, calia refer la seva transversalitat política i social. Calia que les dones que fins aleshores havien restat recloses a les llars, sumides en una beatífica ignorància i entotsolades en una suprema indiferència envers el batec de la societat, lluitessin amb prou coratge per fer sentir la seva veu. Havia arribat l’hora de comptar amb les mares, de confiar en elles per a l’educació de fills i filles, futurs protagonistes de l’esdevenidor de la societat en el seu conjunt.

Carme Karr havia plantejat un sil·logisme necessari per al desenvolupament de les aspiracions que havien de sustentar la seva reivindicació d’una cultura femenina catalanista. Com a premissa prèvia, la societat comptava amb la història de «piadoses i utilíssimes associacions», les quals havien ajudat i emparat les dones des dels inicis del Modernisme, fent paleses la gravetat i la injustícia que patien. Després, tot i que encara com a premissa de base històrica, comptava amb les conferències d’educadores, esportistes, metgesses o pedagogues i, sobretot, amb l’Institut de Cultura de Francesca Bonnemaison i, per descomptat, amb «les consciencioses i ben escrites obres» de Dolors Monserdà.

Com a inexcusable conclusió històrica de les premisses anteriors, Carme Karr fa referència a les activitats i conferències organitzades pel mateix Ateneu Barcelonès, que «amb tan lloables i variats fins solen donar-se en aquesta entitat barcelonina». Fer una crida a l’Ateneu des del mateix Ateneu era una manera d’insistir als ateneistes que no es quedessin al marge de la promoció de la cultura femenina, sobretot –deia Karr– perquè a les conferències que oferia l’entitat les dones hi començaven a concórrer «amb inusitada assiduïtat, en major nombre cada dia, posseïdes d’un gran deler de saber, de sentir coses noves i d’instruir-se», atès que se’ls havia educat deficientment i, en conseqüència, no ho havien après «en l’hora oportuna».

Com a compendi, a partir d’observacions agudes sobre la psicologia femenina, afegides a la seva pròpia experiència, Carme Karr posa en relleu el buit que solen sentir les dones en la plenitud de la vida; es lamenta que no saben res, no comprenen res i li dol que ignorin un nombre tan elevat de coses importants. Tot seguit, denuncia l’educació convencional que deixa les dones sense armes per combatre en «les lluites de la vida», tot invocant que «la dona té dret d’ésser educada per ella mateixa». Es queixa de l’escepticisme envers la causa femenina, afirma que al nostre país l’obra per la cultura femenina encara no hagi preocupat seriosament a ningú i conclou que Catalunya té el deure de «fer la nostra dona».

Reitera, així mateix, la necessitat que tenen les burgeses catalanes de superar un futur com a casades de conveniència o monges per imposició (hi ha implícita la reivindicació de la solteria com a estatus positiu). I també adverteix que les dones tenen, individualment, el dret «a ser educades per a elles mateixes» i que l’obligació d’educar «les futures mares de Catalunya» és un «dever de consciència i de patriotisme».

L’apel·lació a les dones burgeses no exclou l’interès per les dones de classe treballadora. A les obreres els demana que defensin els seus interessos fins i tot des del sindicalisme de classe: «Escolteu: vosaltres sou explotades perquè sou febles, i perquè és en el camp dels febles que la cobdícia humana i la misèria cerquen llurs víctimes. Doncs bé: nosaltres vos volem ensenyar a devenir fortes, no contra ningú, sinó en bé vostre. Associeu-vos, sindiqueu-vos com les obreres de moltes ciutats de l’estranger, com fan els homes, ja que treballeu tant o més que ells. A Barcelona és ja establert el Sindicat de l’obrera de l’Agulla: acolliu-vos en ell per valer-vos de vosaltres mateixes. […] Nosaltres, les riques, […] serem vostres mestres, vostres amigues: no vostres patrones».

També es referma en el fet que l’educació femenina ha de comptar amb la participació d’homes educats –«més refinats» són les paraules escollides per l’oradora–, i fa una picada d’ullet al respectable públic en afirmar que la manca d’educació de les dones repercuteix en el bon fer i en la qualitat de la relació de parella, causada en bona part per la frustració que genera la separació entre els «afers masculins» i els «afers femenins». I, en últim terme, recorda que «les gràcies espirituals són les úniques que amb el temps creixen».

Per acabar, insisteix en dues consideracions que ha anat recalcant en el decurs de la seva intervenció: demana als homes que senzillament deixin de ridiculitzar la dona, i que la respectin, assumint que, pel que fa a la resta, ja s’espavilarà sola.

Finalment, conclou justificant la seva quimera, fins i tot –es diria– mig preveient les possibles crítiques o les simples enraonies que es poguessin derivar de la seva intervenció a l’estrada de la docta entitat, i ho fa amb aquestes sentides paraules: «I si em titllen de somniadora […], ¿quina de les més grans realitzacions, de les més marcades utilitats mundials, no ha començat per un somni, per una idea, per una utopia?».

Ücretsiz ön izlemeyi tamamladınız.

Türler ve etiketler

Yaş sınırı:
0+
Hacim:
165 s. 9 illüstrasyon
ISBN:
9788497667234
Yayıncı:
Telif hakkı:
Bookwire
İndirme biçimi: