Kitabı oku: «Quan la pluja no sap ploure»

QUAN LA PLUJA NO SAP PLOURE

SEQUERES I RIUADES AL PAÍS VALENCIÀ EN L’EDAT MODERNA

QUAN LA PLUJA NO SAP PLOURE

SEQUERES I RIUADES AL PAÍS VALENCIÀ EN L’EDAT MODERNA

Armando Alberola Romá

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

Aquest estudi forma part dels resultats del projecte d’investigació “Catástrofes naturales, ciencia, técnica y política en la España mediterránea durante el siglo XVIII” (HUM 2006-08769), finançat pel Ministeri d’Educació i Cultura del Govern d’Espanya i els fons FEDER.

© Del text: Armando Alberola Romá, 2010

© D’aquesta edició: Universitat de València, 2010

Coordinació editorial: Maite Simon

Fotocomposició i maquetació:

Assessorament lingüístic i correcció: Màrius Gomis (Servei de Promoció del Valencià, Universitat d’Alacant) Coberta:

Il·lustració: Antoni Miró, Núvols daurats 2002 (Acrílic s/llenç, 46x33) Sopalmo, Col. Particular. València Disseny: Celso Hernández de la Figuera

ISBN: 978-84-370-8256-1

Al meu país la pluja no sap ploure:

O plou poc o plou massa;

si plou poc és la sequera,

si plou massa és un desastre.

Qui portarà la pluja a escola?

Qui li dirà com s’ha de ploure?

Al meu país la pluja no sap ploure.

(Raimon: Al meu país la pluja, 1983)

A Charo, per tantes i tantes coses. I per sempre.

A Max, company, en el record.

ÍNDEX

PRÒLEG de Carles Cortés

INTRODUCCIÓ

1. MEDI FÍSIC, CLIMA I RISC NATURAL. EL PAÍS VALENCIÀ EN EL SEGLE xviii

1.1. Un país de contrastos: el mite del «Levante feliz»

1.2. Una hidrografia complexa: característiques i comportament dels rius valencians durant el segle xviii

1.3. La iniciativa camperola: recerca i aprofitament exhaustiu de l’aigua

1.4. Un exemple de sistema hidràulic històric: el pantà de Tibi i els assuts de l’horta alacantina

1.5. Un ràpid colp d’ull al clima imperant en el segle xviii

2. ENTRE LA MANCANÇA I L’EXCÉS: SEQUERES I RIUADES AL PAÍS VALENCIÀ DURANT EL SEGLE xviii

2.1. Quan el cel no vol ploure: rogacions, sermons i altres remeis

2.2. «Si plou poc és la sequera»: el dèficit productiu en l’agricultura valenciana

2.3. «Si plou massa és el desastre»: avingudes i inundacions durant la centúria il·lustrada

2.4. Les observacions meteorològiques en l’Espanya del segle xviii

3. UN EXEMPLE DRAMÀTIC: LES INUNDACIONS DE LA CIUTAT DE VALÈNCIA DE LA TARDOR DEL 1776

3.1. Les avingudes del riu Túria: un problema secular

3.2. El transport de fusta pel riu Túria: una activitat tradicional i un perill potencial

3.3. La riuada d’octubre del 1776

3.4. La riuada de novembre del 1776

3.5. Les conseqüències de les riuades: avaluació de danys, propostes tècniques correctores i conflictes judicials

4. EXTREMISME CLIMÀTIC I CRISI: ENTRE L’APOGEU REFORMISTA I LA GUERRA DEL FRANCÈS

4.1. Reformisme agrari i realitat climàtica: el comte de Floridablanca en la Secretaria d’Estat

4.2. Els efectes de l’extremisme climàtic en els anys vuitanta: desastres naturals, crisis i epidèmies

4.2.1. Febres, males collites i crisis de subsistències

4.2.2. L’increment de les calamitats a les acaballes de la dècada

4.3. De la caiguda de Floridablanca a la vespra de la guerra del Francès: sequera, inundacions, malaltia i avalots

5. REFLEXIÓ FINAL

6. BIBLIOGRAFIA CITADA

PRÒLEG

Quan érem menuts ens preguntàvem quin era el miracle de la pluja. Com era possible que els núvols, aquelles espesses masses que semblaven cotó-enpèl, descarregaren aigua. I encara més, quan feia molt de fred, podien llançar flocs de neu, com bocins de cotó... Recorde que quan vaig començar a viure a Alacant, ja fa d’això molts anys, quan vaig iniciar els meus estudis universitaris al Campus de Sant Vicent del Raspeig, em cridava l’atenció com la comarca es paralitzava quan queien quatre gotes i de quina manera els alacantins s’abocaven al balcó per veure el miracle de l’aigua. Han passat vint anys i ara sóc jo el primer que m’emocie quan, en aquestes comarques tan seques, plou, molt o poc, però sempre que els núvols llancen aigua em sent feliç.

Ara he tingut la sort d’entendre molt més els orígens de la meua felicitat. He pogut llegir, d’avantmà, el llibre d’Armando Alberola Quan la pluja no sap ploure. Tan bon punt em va contar el projecte, vaig entendre de seguida el perquè del títol, l’apreci que Armando té envers la música i la poesia de Raimon. La saviesa popular al costat dels textos dels nostres autors clàssics sempre ha estat el motiu d’inspiració del cantautor xativí i, és ben cert, que la cançó a la qual fa referència el títol del llibre que ara presentem, és un dels encerts més decidits de Raimon per a retratar la idiosincràsia dels valencians. Amb aquest assaig he descobert que no es tracta d’un fet nou, això de les sequeres i de les riuades, de l’època actual. Sempre he tingut les meues prevencions davant de les afirmacions rotundes del canvi climàtic tan de moda ara. És obvi que alguna cosa de grossa està passant... Aquesta és la màgia de la Història: amb una revisió del passat, podem entendre que no estem davant d’un fenomen nou. Tot al contrari, des que tenim dades contrastables hem tingut períodes en els quals, com diu la cançó, al meu país, la pluja no sap ploure.

Així, el llibre d’Alberola ens permet aproximar, aprofundir i conèixer els episodis dramàtics d’excés o de manca d’aigua al País Valencià durant l’edat moderna. D’aquesta manera, per exemple, he descobert que el meu estimat riu Serpis o riu d’Alcoi, que sempre l’he vist tan pacífic i disciplinat, el 4 d’octubre de 1779 va desfer els ponts de Gandia, segons relatava el botànic Cavanilles. D’igual manera, he conegut que un escriptor català del segle divuit que havia trobat a les classes de la Facultat, el Baró de Maldà i el seu Calaix de sastre, aporta el seu nom, l’oscil·lació Maldà, per definir les catastròfiques variacions atmosfèriques que es van produir en la seua època i que ell va tractar d’explicar en els seus textos.

Tot això, ens serveix per a entendre que aquest és un assaig escrit des del rigor científic, un producte lògic d’un historiador reconegut i prestigiat com és Armando Alberola, tot i que –i aquest és el principal mèrit– des d’una perspectiva divulgativa i, per què no, lúdica. La seua lectura és amena i àgil, de manera que es converteix, sens dubte, en un manual de consulta i de referència per qualsevol interessat en la matèria. El llibre està farcit d’exemples i d’anècdotes que ens serveixen per a entendre com eren els nostres avantpassats i com reaccionaven davant dels períodes crítics de la meteorologia. Així, he conegut com al meu descregut poble, Alcoi, s’organitzaren des del mes de maig fins a novembre del 1725 una sèrie de rogacions religioses per a demanar que ploguera i que no es fera malbé la producció de blat. Quan l’aigua va fer la seua presència, a mitjans de novembre, s’organitzà un tedèum que omplia de goig els habitants de la ciutat, tot justificant que l’aigua haguera arribat per acció divina. Uns exemples que són incorporats sense cap valoració subjectiva i que s’ofereixen al lector perquè puga extraure les seues pròpies consideracions.

L’autor és sincer. En la introducció exposa els orígens d’aquest llibre, un compendi dels seus estudis anteriors sobre la matèria, als quals ha sabut fusionar diversos inèdits. El resultat és un text compacte i ordenat, desplegat en quatre capítols que aborden des de diverses perspectives i exemples el tema objecte d’anàlisi. El que no fa l’autor és parlar sobre ell. I per això ho faig jo. Armando Alberola és un historiador que representa la nova generació de professionals que lluiten perquè les seues investigacions aprofiten i estiguen considerades a l’hora d’adoptar decisions polítiques i, com no, urbanístiques. Per això, dins de les diverses línies d’investigació que ha seguit al llarg de la seua trajectòria professional, trobem algunes referides a l’aplicació social de la Història. D’igual manera, les nostres terres, la realitat valenciana dins d’una tradició cultural marcada per la pertinença a la vella Corona Aragonesa, sempre han estat objecte de la seua anàlisi a través del temps. Alberola ha volgut en les seues investigacions fer-nos conéixer els nostres orígens i entendre una mica més les arrels que han motivat algunes de les manifestacions socioculturals actuals. Un estudiós rigorós que, al llarg de més d’un centenar de publicacions especialitzades en l’època moderna, ens ha fet entendre molt millor la nostra complexa història. Llegint els seus treballs, podem arribar a la conclusió que Alberola és dels qui creu que la Història ha de tenir una finalitat social, que ha d’estar a l’abast de tothom i que ha de saber eixir de l’acadèmia per connectar amb la societat. Conec Armando des de fa molts anys, de la mà de la seua germana i companya meua de classes i batalles laborals i festives, Patrícia, i sé el pes que en la seua família sempre ha tingut el pare, Armando. No sols va heretar el seu nom, també el gust per la cultura pròpia i per l’art en general. De fet, estic segur que la música de Raimon va entrar a casa dels Alberola per algun disc que compraria el pare, un home culte i interessat per la cultura del nostre país.

Quan la pluja no sap ploure és una magnífica oportunitat per a entendre la simbiosi que pot haver entre disciplines ben llunyanes com la història, la geografia, la música o la pintura. La voluntat d’Alberola d’incloure la referència a Raimon i la imatge del pintor Antoni Miró en la portada són un excel·lent avanç de la construcció posterior dels capítols, farcits de gravats i de mapes que exemplifiquen el recorregut històric per les comarques valencianes. Conec bé l’interés de Toni Miró, amic compartit amb Armando, pels clàssics valencians i per interrelacionar la seua obra amb la literatura i la música. Ara he descobert que l’altre amic, l’historiador, també té aquests interessos comuns. I, a més, una altra coincidència, Miró descobria la poesia de Salvador Espriu el 1963, de la mà del Raimon, quan aquest li mostrà les cançons construïdes a partir dels seus poemes. Espriu es va convertir durant molts anys en un punt de referència en el bastiment ideològic i literari del pintor. En tots dos casos, en l’obra de Miró i en el llibre que presentem d’Alberola, l’acció del cantautor xativí ha sigut un punt de referència fonamental. Potser siga ja l’hora que els valencians reconeguem la importància de Raimon en la difusió i promoció de la nostra cultura.

Ja fa molts anys també, vaig llegir una novel·la impressionant, La identitat de Milan Kundera (1997). L’escriptor d’origen txec i resident a París esdevé un mestre en la recreació de la relativitat de comportaments. I sobretot la dificultat de l’ésser humà per a descobrir la pròpia identitat, després de la pressió que la societat crea damunt dels seus protagonistes. En aquesta ocasió, Kundera desvetlla una vegada més l’interior insatisfactori de l’home urbà, en un ambient grisenc que fusiona les sensacions de la Praga natal i del París resident. Els personatges s’hi mouen per inèrcia, recorden els antics trencaments, però en l’actualitat s’hi senten estranys en si mateixos, sense força i sense alé per fer res. Només saben que s’hi senten a desgrat amb ells mateixos. És evident l’acció benefactora de la literatura i, per extensió, de les arts. Cal cridar l’atenció dels lectors, dels espectadors, davant d’una inèrcia que ens condueix a ser més presoners de nosaltres mateixos. Aquest és, si em permeteu la comparació, el valor de l’assaig d’Alberola; així espere que ho enteneu quan acabeu la seua lectura. Quan la pluja no sap ploure és un llibre per formar ciutadans crítics, que entenguen que des de la Història, des de la revisió del passat, podem extraure moltes referències, diversos models d’actuació. Tot això per a evitar catàstrofes i entendre que l’actuació resignada envers la força de la natura, no pot servir-nos de consol. Cal actuar decididament per fugir de les conseqüències. Llegir per a ser lliures o, en definitiva, per saber qui som i d’on venim. Això sí, com deia la cançó del Raimon, sempre podem esperar que l’oratge vaja a l’escola i aprenga a portar-se una mica millor en les nostres comarques...

Carles Cortés

Alcoi, 2009

INTRODUCCIÓ

La sequera sempre ha estat la principal preocupació dels camperols del llevant peninsular ibèric. No obstant això, els llargs períodes d’aridesa s’han vist interromputs, de manera sistemàtica i brusca, amb una cadència gairebé anual, per precipitacions d’alta intensitat horària en els mesos de tardor i de primavera. Aquests episodis meteorològics extrems, dels quals els arxius conserven una memòria detallada, han provocat, al llarg de la història, importants avingudes i inundacions amb el corol·lari consegüent de víctimes i danys en infraestructures i béns de diferent índole. Les pàgines que segueixen analitzen la greu contrarietat que va suposar aquesta alternança entre escassesa i abundància hídrica durant el segle xviii al País Valencià. A aquesta qüestió he dedi-cat els meus afanys investigadors des de temps enrere. Fa més de tres lustres, va aparèixer la meua primera contribució, una mena de temptativa de proposta de treball sobre els efectes que els desastres naturals i les plagues agrícoles causaven a la societat i a l’economia valencianes. Des de llavors he continuat insistint, sobretot per dues raons. La primera perquè crec que el tema s’ho val no solament historiogràficament, si tenim en compte la preocupació que en l’actualitat desperta el canvi climàtic. La segona perquè, com a historiador, assumisc plenament la funció social i de compromís que ens correspon a l’hora d’intentar traslladar als poders públics informació, arguments, propostes i, per què no, respostes davant els reptes de tot tipus que ens esperen.

Aquestes conviccions han motivat que rellegira tot el que havia publicat fins ara, en ocasions de manera una miqueta dispersa, impel·lit per les circumstàncies de la vida acadèmica. Aquesta relectura ha comportat una reordenació i contextualització del corpus, una reflexió en sentit ampli que ha donat com a resultat una reescriptura actualitzada cercant, sobre tot, una coherència discursiva que proporcionara unes pàgines grates i profitoses a les persones interessades en la qüestió. Perquè ni la Història ha de ser reducte científic exclusiu d’un conjunt selecte d’iniciats, ni la seua lectura ha de convertir-se, necessàriament, en una mena de turment capaç de desanimar el més esforçat dels seus conreadors. No obstant això, vull advertir abans de continuar endavant que aquest llibre és, sobretot, un llibre d’Història i que, per això, he procurat que reunira tots els requisits que exigeix aquesta disciplina pel que fa a la metodologia, el tractament de fonts i l’aparat crític. Tanmateix, també ha estat una aspiració personal –no sé si assolida– que l’enfocament, l’estil i el llenguatge resultaren clars i amens, amb la finalitat que el seu contingut es poguera convertir en un instrument útil per a prendre consciència del problema que aborda. Amb els temps que corren, no podem permetre’ns el luxe d’ignorar les lliçons que ens brinda el passat. Paga la pena conèixer, i assumir, com els nostres avantpassats van desafiar –i, en ocasions, van superar– els impediments que el clima i el medi van interposar en la seua vida quotidiana. D’aquesta manera, potser puguem entendre millor el present; un present en què segueixen, vius i a flor de pell, els mateixos episodis catastròfics que la història ja s’encarrega de recordar-nos. A l’ésser humà li costa aprendre, malgrat els colps i encara que «a colps es fa la vida…». Però, amb el present que alguns s’obstinen a construir-nos rebutjant els ensenyaments de la Història, resulta molt difícil preparar el futur; un futur que se’ns presenta tan incert com enigmàtic.

Deia que, amb aquest llibre, pretenc exposar les meues reflexions sobre la vigència d’una realitat secular i intrínsecament lligada a les gents d’aquesta terra. La tasca no és fàcil. La majoria de les vegades és complicat traslladar al paper i, per extensió, a una opinió pública heterogènia i plural, la complexitat que conté un problema: les seues causes, les seues conseqüències, les solucions que es van idear per a superar-lo al llarg dels segles, per quin motiu tenim avui la sensació que s’ha avançat poc, o més aviat gens… A més a més, la dificultat augmenta si volem fer-ho d’una manera senzilla, clara i directa. L’historiador sempre dubta si el seu treball és, a més de llegit –premissa fonamental–, entès i tingut en compte perquè, en última instància, els poders públics puguen utilitzar-lo i, d’aquesta manera, contribuïsca al benefici de la societat. Ja ho he dit: no és senzill desentranyar els arcans del passat ni transmetre la seua utilitat, encara que constituïsca una tasca apassionant per a qui té la sort de poder-s’hi dedicar. Sabem que en l’actualitat està de moda parlar sobre el comportament del clima. Investigar aquest tema en segles passats i analitzar-ne la influència sobre les societats del moment, amb totes les variables que obliga a manejar, constitueix un repte tan suggestiu com complex de resoldre.

Ara bé, com podem transmetre amb claredat i eficàcia les claus de qualsevol assumpte de manera que siguen immediatament compreses en qualsevol fòrum? En el cas que ens ocupa, la sequera i la inundació o, si es vol, la manca i l’excés d’aigua en les terres del País Valencià, troben una magnífica definició, que tots podem entendre perfectament, en la cançó titulada Al meu país la pluja que, allà per 1983, va escriure Raimon. La cançó, plena de lirisme i sentiment, impactant com tantes altres del cantautor de Xàtiva per la manera que retrata l’escola que va patir en la seua infància, aconsegueix descriure en les primeres estrofes, de manera molt bella i no menys precisa, el formidable inconvenient que, per a les terres valencianes, ha constituït, des de sempre, el fet que la pluja «no sàpiga ploure». El mes d’octubre de l’any anterior, havia tingut lloc la terrible pantanà que es va dur per davant la presa de Tous i que va submergir nombroses poblacions de la comarca de la Ribera del Xúquer, algunes de les quals van haver de canviar-ne la localització per si el desastre es repetia. Raimon es trobava en aquells dies a Xàtiva i a punt va estar de ser testimoni directe de la imponent descàrrega d’aigua que, en poques hores, va alimentar la terrible crescuda¹.

Probablement és a partir d’aquella data fatídica quan l’opinió pública va descobrir el fenomen que els científics denominen gota freda, terme que es va popularitzar immediatament. Fins a tal punt van prendre consciència les gents del carrer de l’entitat del problema, que podria dir-se que van marcar en els calendaris particulars les tardors de cada any per a estar previngudes. Des d’aleshores albirem gotes fredes per tots els llocs cada vegada que el cel comença a enfosquir-se, quan tot just s’acaba l’estiu. Potser, cal atribuir a les dramàtiques jornades viscudes en aquesta tardor de 1982 el renovat interès per un esdeveniment meteorològic que, històricament, conserva episodis memorables al País Valencià. Els corresponents al segle XVIII són tractats amb detall en aquest llibre, però en la memòria col·lectiva haurien de romandre ben fresques les conseqüències, entre d’altres, de les grans riuades i inundacions del Xúquer de primers de novembre de 1864; la famosa i tràgica «de Santa Teresa», patida a Oriola pel desbordament del riu Segura el 15 d’octubre de 1879 o la, no menys dramàtica, del Túria al seu pas per València, per aquestes mateixes dates, però l’any 1957.

Quan Raimon, mesos després de la pantanà, va crear la cançó que dóna títol a aquest llibre, potser perseguira agitar i despertar del somni de la història, el record d’aquesta amenaça que ha aguaitat les terres valencianes des de temps immemorial. Qui sap si la intenció era redescobrir i actualitzar un retall del pas sat comú perquè tots el coneguérem millor. No és estrany en l’autor: ja s’havia embarcat en empreses de gran transcendència. Recordeu com va aconseguir que l’obra dels grans poetes en llengua catalana, des de l’edat mitjana fins a l’actualitat, superara les estretes fronteres per on discorria i entrara, per la porta gran, en els dominis de la cultura popular per a escampar-se entre les gents del carrer que van descobrir, amb agraïda sorpresa, Ausiàs March, Jordi de Sant Jordi, Joan de Timoneda o Salvador Espriu, entre d’altres.

Raimon és concís i directe quan descriu el comportament de la pluja en aquest país: afirma rotund que la pluja no sap ploure en aquestes terres i, incapaç de trobar termes mitjans, o plou poc o plou massa. La qüestió és, que ho faça com ho faça, els resultats són sempre tràgics: si plou poc és la sequera, però si plou massa és un desastre. La solució passa, com suggereix, per dur la pluja a escola i ensenyar-la a ploure? O haurem de ser nosaltres els qui deurem d’aprendre la lliçó per a poder prevenir i desafiar, amb garanties, l’amenaça? Entendrà el lector que, després de molts anys de rastreig en els arxius i amb alguns centenars de pàgines escrites damunt de l’esquena, m’enamorara de la cita raimoniana, model de precisió i de capacitat de síntesi, i decidira conferir-li el caràcter que mereix.

Aquesta preocupació per l’aigua no sembla circumstancial en l’obra de Raimon. Per poc que es recorren amb una mica d’atenció els seus textos, emergeix el sentiment –no exempt de preocupació– de qui ve de terra endins del país i coneix les misèries que una climatologia inclement pot oferir als treballadors agrícoles. Raimon, es deixa dur en més d’una ocasió pels camins de l‘aigua: un aigua que es queixa als matins, a ciutat, als milions d’aixetes de les cases mentre la son, rebotant entre parets, s’esmicola². Un aigua tan necessària que, com en aquella cançó que un dia va regalar a Quico Pi de la Serra (i amb ell, a tots) amagat darrere d’un pseudònim, per poca que caiga, sempre és benvinguda en aquest país. El poeta de Xàtiva transmet a la perfecció en Bon temps per a fer cançons³ el conformisme fatalista del camperol que, sabedor de la crueltat d’una sequera persistent, proclama esperançat, arribat el cas i encara que semble un embarbussament, que plou poc, però pel poc que plou, plou prou. Una picada d’ullet més, altre apunt ple d’agudesa per a ressaltar aquesta pugna secular mantinguda pels mediterranis contra el clima i el medi, gent acostumada al comportament brutal de l’oratge quan li dóna per descarregar el pes de la nuvo lada on no fa falta. I de nou, Raimon, ens deixa una sentència inapel·lable quan qualifica aquesta pluja com a esplèndida bellesa de l’inútil –potser tempestuosa i excessiva– que, de terra estant, contempla vessar-se sobre el mar; o queda corprès per aquella altra pluja que, després de garbellar el més fosc dels núvols i amb el seu ritme sempre imprevisible, s’emporta carrerons avall de l’ànima l’última llum d’estiu que tardoreja⁴. La pluja, bella metàfora que, en aquest cas, permet a l’autor anar més enllà del que a primera vista pogués semblar⁵.

El llibre s’organitza en quatre capítols en els quals he intentat sintetitzar, d’una manera ordenada, tot –o quasi– el que a hores d’ara porte escrit. També he aprofitat algun text fins ara inèdit, i molt de material d’arxiu –encara en fase de garbeig– sobre la realitat climàtica del País Valencià durant l’edat moderna i els seus «efectes col·laterals» sobre la societat, l’economia, la sanitat, la religiositat popular o l’ordenació del territori.

El primer capítol recull els condicionaments físics i naturals del país, procurant esquivar els oripells amb què alguns van pretendre embolicar aquest «llevant feliç» que maquinaren per a ofrenar noves glòries a Espanya. Des d’aquesta perspectiva, cal situar els epígrafs dedicats als contrastos que ofereixen aquestes terres nostres, a la complexitat de la hidrografia, a les mancances hídriques –ben conegudes i patides des de sempre– i a les múltiples iniciatives camperoles, i també institucionals, que buscaven la manera d’obtenir i arreplegar aigua amb què garantir el reg de les terres, fins i tot en les pitjors condicions. En aquest sentit, era obligada la referència al magnífic complex hidràulic que van configurar en l’horta d’Alacant el modèlic pantà de Tibi i els assuts alçats sobre el curs del riu Montnegre. Tot això presidit per l’obsessiva obstinació perquè no es malbaratara ni una gota d’aigua amb la finalitat d’evitar l’espectacle de l’esplèndida bellesa de l’inútil que té lloc quan, després de descarregar furiosa una tempesta, les seues aigües marxen, imponents i incontrolables, cap al mar, on es perden. Un repàs succint al comportament del clima durant la centúria il·lustrada ens semblava imprescindible en aquest capítol concebut com un preàmbul en què encaixar, a continuació, totes les facetes del problema. En el segle XVIII es vivien les acaballes de la denominada Petita Edat del Gel i començava a fer-se notar certa recuperació tèrmica, encara que es continuava mantenint una àmplia variabilitat climàtica que, en la vessant mediterrània peninsular, va derivar en una seriosa anomalia de conseqüències catastròfiques com s’analitza, en profunditat, en l’últim capítol.

El segon se centra en la mancança i l’excés d’aigua, que ens introdueixen de ple en el cor temàtic d’aquest llibre. La sequera és analitzada des de diferents òptiques. Com a problema inherent al medi –si plou poc és la sequera, diu Raimon– que s’ha intentant resoldre al llarg de la història de moltes maneres diferents, entre les quals destaquen, perquè van tenir –i encara tenen– el seu protagonisme, alguns recursos de la religiositat popular i, fins i tot, altres adscrivibles a la màgia, el conjur o l’exorcisme. També s’aborda per la decisiva repercussió que, sobre les collites, va exercir la manca d’aigua en els períodes claus del cicle agrícola; repercussió que en els nostres dies encara es manté. Per aquest motiu, sequera i crisis agràries marxen històricament de la mà, sense descartar que, en els pitjors moments, se’ls pogueren sumar, a més, les crisis epidèmiques i demogràfiques. El comportament de les sequeres al País Valencià s’estudia amb detall, juntament amb el de les avingudes i inundacions, al llarg dels dos primers terços de la centúria il·lustrada. En aquest país de contrastos, constitueix una certesa inapel·lable que si plou massa és la catàstrofe tal com testifiquen nombrosos informes i memorials, el contingut dels quals, la majoria de les vegades i salvant les distàncies, s’assembla bastant al de les actuals sol·licituds de declaració de zona catastròfica.

En el capítol tercer, es brinda un exemple paradigmàtic de les conseqüències que les tempestes tardorenques, històricament tan desmesurades en intensitat i durada, podien oferir. Ens centrem en la ciutat de València i en un any concret del segle. Aquesta ciutat difícil, indiferent…, de carrers estrets i es-pais poc metafísics; aquesta ciutat dels ponts dels rius i de les pedres velles⁶, perennement sotmesa als embats del Túria, és l’escollida com a protagonista pacient d’un d’aquests episodis en què, a la pluja, se li ocorre ploure massa i en poc temps, tal com va succeir durant els mesos d’octubre i novembre de 1776. Podria haver triat Oriola o, fora de l’àmbit valencià, Tortosa o Girona –temps haurà per a això–, però València reunia tal cúmul d’informació documental i problemàtiques tan diverses que em semblava la més idònia. En aquest capítol, se sent la preocupació i la por d’autoritats i veïns segons la pluja va descarregant i fa créixer el nivell del vell Guadalaviar que discorre baix els ponts i entre els dics protectors construïts per la Junta de Murs i Valls des de segles enrere. Es comprova el caràcter altiu i displicent dels assentistes de la Corona, que transportaven grans quantitats de troncs utilitzant el curs del riu i que, arribats a València, ignoraven, de manera sistemàtica i agosarada, les normes reguladores d’aquesta activitat, mostrant, sense vergonya, el seu menyspreu per les tràgiques conseqüències que pogueren causar les fustes si obstruïen els arcs dels ponts en un moment de crescuda del cabal del Túria. En la tardor de 1776, va tenir lloc un cúmul de circumstàncies negatives que, unides a la irresponsabilitat dels assentistes de la fusta, van donar com resultat la inundació de diversos barris de la ciutat, la destrossa d’assuts, sèquies i hortes, importants pèrdues materials i humanes i, com a record impactant, l’enfonsament parcial del pont del Mar. La riuada va deixar una profunda petjada en la ciutat i en les seues rodalies. Les terribles conseqüències van fer que els responsables polítics, temorosos que pogués repetir-se una situació anàloga, la van tenir des de llavors molt present a l’hora d’arbitrar mesures per a afrontar amb garanties una nova inundació arribat el cas, tal com va succeir durant la tardor de 1783.

L’últim capítol és el que aporta més novetats ja que recull, en part, alguns treballs encara inèdits. Cronològicament s’estén des de la segona part del regnat de Carles III, caracteritzat pel ferri control dels ressorts de l’Estat per part del comte de Floridablanca, fins a les vespres de la guerra del Francès. Un període enormement complex pel que fa al clima, l’economia i la política, com és ben conegut. Van ser moments en què el gran impuls reformista en matèria agrària va quedar, paradoxalment, gairebé en un no-res. És cert que la situació general del país va tendir a enfosquir-se a partir dels motins de subsistència dels anys seixanta i com a conseqüència dels constants conflictes bèl·lics en què es va veure involucrada Espanya amb França i Anglaterra en l’últim terç del segle; però no ho és menys que els entrebancs –com els qualificava el pare Feijoo– derivats d’una meteorologia inclement i una natura desfermada van contribuir a empitjorar encara més una realitat per a la qual, malgrat el reformisme militant d’alguns ministres, es presagiava el pitjor. L’oratge que es va patir al País Valencià, i per extensió a tota la vessant mediterrània peninsular, va estar presidit en aquests anys per l’anomalia atmosfèrica coneguda com a oscil·lació Maldà, caracteritzada per la coincidència de fenòmens meteorològics extrems. Vol això dir que la sequera inclement va conviure amb tremendes tempestes i temporals exagerats, amb riuades i inundacions, però també amb reiterades pedregades, gelades fora de temporada, hiverns llargs i freds i estius curts i humits. Molts contemporanis van ser conscients d’aquest anòmal comportament del clima, mentre que els camperols, i també la societat en el seu conjunt, suportaven any rere any la pèrdua de les collites, l’escassesa, l’alça insuportable dels preus dels productes de primera necessitat i el deteriorament progressiu de la qualitat de vida. Deteriorament que, per descomptat, afectava també la salut, perquè els ruixats, reiterats i forts, van incrementar els espais humits i van propiciar les escomeses, cada vegada més constants, de les febres tercianes que, de ser endèmiques al País Valencià, van passar a assolir el rang d’epidèmies i, fins i tot, desbordaren les fronteres naturals per estendre’s a bona part del territori peninsular. Mal temps; però també temps dolents: crisi de subsistències, fam, malaltia, avalots populars, incertesa política i guerra són les variables que, actuant en el trànsit del segle XVIII al XIX, deixarien sentir la seua empremta en les terres valencianes i, per extensió, en les de l’Espanya de l’època. Es dibuixava un panorama ombrívol que els anys de lluita contra el francès acabarien per enfosquir totalment.

Al llarg del procés d’elaboració d’aquest llibre, han estat moltes les persones que m’han ajudat; algunes, probablement, sense adonar-se’n. No vull, però, deixar de reconèixer el paper que han jugat a l’hora de la redacció d’aquest volum. En els funcionaris dels arxius Històric Nacional (Madrid) i General de Simancas (Valladolid) vaig trobar sempre la millor disposició per a atendre les meues demandes, aclarir els meus dubtes i facilitar amb rapidesa la reproducció de la documentació que considerava imprescindible. El Ministeri d’Educació, ara de Ciència i Innovació, em va concedir dues ajudes (BHA 2002-01551 i HUM 2006-08769) que han permès desenvolupar un ambiciós programa d’investigació del qual aquest llibre és, ara com ara, l’últim dels seus resultats.

Als meus companys de l’àrea d’Història Moderna de la Universitat d’Alacant i als del Grup d’Investigació en Història i Clima, els dec l’alè constant en cadascuna de les iniciatives que emprenc. A Marta Díez, responsable de l’hemeroteca departamental, li agraïsc l’eficàcia amb que maneja la base de dades que ha anat component, sense estalviar esforços ni somriures, des de fa ja molt temps amb els resultats de les nostres perquisicions arxivístiques i, amb la qual, sempre satisfà les meues reiterades urgències amb inusitada promptitud i encert. Mar García Arenas, tenaç digitalitzadora de la documentació microfilmada que vinc recopilant des de fa anys, pretén ignorar –amb la seua proverbial discreció– quant m’ha aplanat el camí a l’hora de consultar les pàgines del Memorial Literario, però jo vull que ho sàpiga. Amb Pablo Giménez Font m’uneixen llaços molt estrets i una enorme complicitat investigadora i espere que puguem compartir, aviat, projectes i realitats. En aquest llibre, aporta cartografia, imatges i, sobretot, conversa i reflexió serena; elements tots que, sens dubte, han contribuït a millorar-lo. Als companys del Servei de Promoció del Valenciá de la Universitat’d Alacant, amb el seu director Josep Forcadell al capdavant, els agraïsc l’interès, la professionalitat i l’excel·lent tarannà que sempre manifesten davant les meues sol·licituds. El meu reconeixement, no obstant això, l’he de personalitzar en Màrius Gomis qui, durant un estiu especialment tòrrid i una tardor desbaratada –com, per altra banda, es habitual–, ha invertit moltes hores perquè el llibre fóra una realitat. I una vegada més, Patrícia Alberola, sempre ben disposta a col·laborar sense mirar el rellotge, ha estat eixa persona imprescindible que tothom coneix i que sap donar savis consells, llegir tot el que faça falta i posar una mica d’ordre en els meus embolics lingüístics. I amb el somriure sempre ben present.

Però, deliberadament, he volgut posposar fins als últims paràgrafs d’aquesta introducció el meu reconeixement envers algunes persones pel que han significat i signifiquen per a mi. Raimon és, permeteu-me la llicència afectuosa, un dels principals culpables que ha fet que em decidira a escriure aquest llibre ja que, tan aviat el vaig fer partícip del projecte, va interpretar a la perfecció el meu plantejament i em va cedir, amb generositat, els seus versos per a titular i contextualitzar adequadament el contingut d’aquesta contribució a la història del nostre país. Li agraïsc, molt sincerament, l’honor que amb això m’ha fet.

Amb Antoni Miró, amic, company amb el qual vaig compartir anys enrere aventures culturals, pintor reconegut i compromès, també estic en deute. Quan li vaig parlar d’aquest estudi i del que volia que significara, immediatament em va brindar la seua sempre desinteressada ajuda. El motiu que il·lustra la coberta enriqueix en gran manera la concepció formal del llibre, i constitueix el pòrtic amb què sempre somia qualsevol autor per a la seua obra.

Sense editor, però, resulta impossible fer realitat aquest tipus d’aventures. Antoni Furió, director de Publicacions de la Universitat de València (PUV), no solament va acollir amb entusiasme la idea, sinó que també em va animar a fer-la realitat immediatament i va apostar decididament per l’edició del llibre. L’ha inclòs en una de les col·leccions que conformen, a dia d’avui, una de les editorials institucionals més importants de l’Estat. La meua gratitud per la confiança dipositada en mi.

He deixat per al final, encara que ocupa el primer lloc en tot, a Charo, la meua dona. Testimoni d’excepció del naixement d’aquest llibre –va ser la primera a conèixer les meues intencions i la primera a donar-me suport sense reserves– s’ha erigit en peça fonamental i imprescindible en la seua evolució. Li dec infinitat de lectures i relectures enormement crítiques de tots els capítols que m’han portat a la reflexió constant i a la reelaboració d’algunes parts a partir del seu criteri, sempre respectuós i ajustat, però exigent. Gràcies a ella, el resultat final és molt millor que l’inicial. Per això, em resulta molt difícil trobar paraules que puguen explicar tot el que significa per a mi, totes les coses que li dec. En aquesta ocasió, com en tantes altres. Com sempre. Per això, i per tot, el llibre va dedicat a ella. Per descomptat que els desencerts que puguen trobar-se en les pàgines que segueixen són de la meua exclusiva responsabilitat.

Confrides (La Marina Baixa, Alacant)

Tardor de 2009

1. Batista, A.: Raimon. La construcció d’un cant. RBA, La Magrana, Barcelona, 2005,

2. Raimon: «Als matins a ciutat», en Quan l’aigua es queixa, 1979.

3. Xiquet, Ramon (RAIMON): «Bon temps per a fer cançons», en Pi de la Serra, F.: Triat i garbellat, 1971.

4. Raimon: «L’última llum d’estiu», en Quan l’aigua es queixa, 1979.

5. Ibidem: «Una alta flama m’ha tingut despert/a totes les preguntes del teu viure/t’estime ara més que t’he estimat/Jo sóc qui sóc amb tu. Pluja que cau».

6. Raimon: «Amic, Andreu», en Quan l’aigua es queixa, 1979.

1. MEDI FÍSIC, CLIMA I RISC NATURAL. EL PAÍS VALENCIÀ EN EL SEGLE XVIII

1.1. UN PAÍS DE CONTRASTOS: EL MITE DEL «LEVANTE FELIZ»

Anotava el botànic Antoni Josep Cavanilles a les acaballes del segle xviii que el País Valencià, banyat pel Mediterrani des del riu Sénia fins a la Torre de la Foradada, se situava «entre los grados 37 y 52 minutos, y 40 y 51 minutos de latitud septentrional, y entre los 15 y 17 con 10 minutos de longitud del meridiano de Tenerife», i que el regne de Múrcia el cenyia «por mediodía y poniente hasta la altura de 39 grados y 25 minutos», punt aquest en el qual començaven els límits amb Castella, ja que «a los 40 grados y 7 minutos se ve el mojón divisorio de los reynos de Valencia, Castilla y Aragón».¹ El seu territori ocupava una superfície d’uns 21.000 quilòmetres quadrats, dibuixat a manera de llarga i estreta franja litoral, dinàmica i comercial, que es completava amb un interior muntanyenc i autosuficient. Aquest últim representava les tres quartes parts del total de les terres valencianes que, en aquella època, encara no incloïen Villena, Saix i la comarca de Requena-Utiel.

Cavanilles advertia, com ja havien fet cronistes i viatgers en segles anteriors, de l’existència «por todos los confines del reyno [de] montañas que dificultan el paso, sin más excepción notable que las llanuras por donde se pasa de Murcia y de Villena»,² i del que aquesta orografia significava des del punt de vista econòmic i vital per als seus habitants. En la meitat d’aquest interior accidentat i feréstec, en què els hiverns eren molt freds, tot just s’hi conreava alguna cosa «a causa de la aspereza, aridez y falta de tierras», i els terrenys més incultes s’aprofitaven per a pastura. D’altra banda, a causa de les «lluvias y nieves que reciben se forman muchos ríos y se aumenta el caudal de otros que fertilizan las llanuras».³ Ara bé, aquests rius, com d’ací a poc tindrem ocasió de comentar, oferien una dinàmica complexa d’acord amb la resta de característiques físiques del territori valencià. El litoral, per la seua banda, era un medi agradable, ben comunicat, acariciat per la bondat climàtica, amb un paisatge pla i obert cap al mar, en què dominava una agricultura de regadiu que proporcionava rendiments que es comercialitzaven sense grans problemes. Però, encara que puga semblar el contrari, aquest no era pas un medi fàcil. Les característiques físiques i climàtiques condicionaven en gran manera l’explotació dels recursos, si bé interessa ressaltar que durant la centúria il·lustrada veuran la llum no poques innovacions que afavoriran transformacions substancials del paisatge.⁴

El clima, encara que amb els perfils propis del denominat mediterrani, respon més aviat a les característiques del catalogat com a subàrid, ja que ofereix estius càlids –per no dir molt calorosos– i hiverns suaus –mitjanes superiors als 11 graus centígrads–, en els quals són rares les glaçades –encara que no inexistents– i una alta mitjana de dies rasos. Aquestes circumstàncies són considerades ideals per a l’agricultura, sempre que les necessitats d’aigua estiguen cobertes; i aquest, per desgràcia, no ha sigut ni és el cas que ens ocupa. La sequera s’ha erigit en sinistre protagonista de la història agrícola valenciana i, juntament amb la pluviometria, mereix un obligat comentari perquè ha condicionat el progrés agrícola i el desenvolupament social al nostre país. Les precipitacions, habitualment escasses, ofereixen, però, un doble màxim a la tardor, al setembre-octubre i octubre-novembre, al qual segueix un hivern sec que deixa pas a un altre màxim de pluges centrat en el mes d’abril. Aquestes, torrencials en la majoria dels casos, són altament perjudicials per a les terres en producció agrícola, ja que les aigües les arrosseguen i les renten en excés, de manera que resulta habitual la pèrdua de cultius per aquestes causes.

Les seculars mancances hídriques, presents fonamentalment a les terres meridionals del País Valencià,⁵ van motivar que l’home desplegara des d’èpoques remotes tot el seu enginy i tenacitat per a aconseguir aprofitar al màxim una aigua escassa i cara, configurant, en conseqüència i com tindrem ocasió de comentar en les pàgines següents, significatives infraestructures –xarxes de sèquies, artefactes per a elevar cabals subterranis, boqueres, assuts, pantans– a més de complexos sistemes de reg en els quals la distribució de l’aigua es regia, allà on era necessari, per un escrupolós còmput horari.

Figura 1. Mapa del País Valencià al final del segle xviii, segons A. J. Cavanilles (Observaciones, 1795-1797).

Per això, el mite del «Levante feliz», interessat artifici amb un regust de segle xix que alguns pretenen traslladar de manera forçada als temps que corren, s’enfonsa per poc que indaguem en els secrets de la història agrària del país i descobrim que, històricament, el llaurador valencià ha hagut de fer front a una pluviositat anual escassa i irregular, agreujada per una distribució estacional perversa, atès que una bona part de les pluges solia descarregar durant els mesos d’octubre i novembre, moments en què no resultava de cap utilitat per als cultius. Per contra, les precipitacions escassejaven a la primavera, estació clau dins del cicle agrícola, ja que és quan la majoria dels productes agraris es trobaven en ple creixement; i eren generalment inexistents a l’estiu, precisament quan més s’intensificava la calor i més vitals es tornaven. Aquesta sequera estival que solia durar mesos podia, a més, enquistar-se fins al punt d’allargar el seu flagell durant anys, de manera que el llaurador va aprendre ràpid a malfiar-se del que el cel li podia procurar i a buscar, en conseqüència, alternatives tècniques per afrontar amb certes garanties els problemes que el medi li plantejava.⁶ Un colp d’ull a les dades recollides pels observatoris meteorològics del sud-est peninsular des de la seua entrada en funcionament posa en relleu la migradesa de les precipitacions, amb mitjanes totals anuals que poden oscil·lar dels 120 als 360 mil·límetres, amb el fet destacable que, a part que la quantitat de pluja és poca, també són pocs els dies en què aquesta es produeix. Hi ha observatoris que no registren més de quaranta o cinquanta dies de pluja l’any i, fins i tot, en uns quants, no arriben a passar de vint les jornades en què recullen alguna precipitació. Els experts atribueixen l’existència d’aquest règim pluviomètric a la circulació atmosfèrica general, a la ubicació en la conca del Mediterrani occidental, al traçat costaner i a la incidència del relleu; també posen èmfasi en el fet que el vell Mare Nostrum es revela com una immensa reserva d’aigua i calories amb un comportament tèrmic peculiar.⁷ La conclusió, per tant, és que la sequera ha constituït històricament –i constitueix– un seriós condicionament de l’activitat econòmica a les terres del sud-est peninsular.⁸

La preocupació per la persistència d’aquest fenomen i els intents per a esbrinar les causes que el provocaven per a, d’aquesta manera, poder preveure’n els efectes, motivaria fins i tot que els poders públics convocaren un certamen, ja entrat el segle xix, a fi que hi concorregueren experts amb les seues memòries i analitzaren la qüestió. El treball guanyador va ser que el havia presentat Manuel Rico Sinobas, metge, físic i catedràtic de la Universitat Central; José d’Echegaray va obtenir l’accèssit, i els treballs de tots dos van ser publicats el 1851.⁹ Però la sequera sempre s’ha vist acompanyada de terribles inundacions que, en aquest àmbit peninsular, han arribat a adquirir proporcions dramàtiques. Per això, en l’últim quart del segle xix també es prendrien iniciatives des de les instàncies oficials similars a les que havien donat com a fruit els treballs esmentats de Rico i Echegaray. Així, les seculars desgràcies patides a la conca del Segura com a conseqüència dels desbordaments del riu però, sobretot, la catastròfica riuada del 14 d’octubre del 1879 i la posterior del 1884, motivarien la celebració d’un congrés contra les inundacions el març del 1885 i la constitució, per iniciativa de Cánovas del Castillo –llavors president del Consell de Ministres–, d’una comissió d’experts presidida per l’enginyer Ramón García que havia d’estudiar aquest assumpte. Resultat dels seus treballs va ser la publicació en tres toms d’una memòria que recollia i analitzava aquesta problemàtica i plantejava solucions.¹⁰

Així doncs, la sequera no ha sigut, ni és, l’únic inconvenient greu per al País Valencià, ja que la conca mediterrània en la qual s’inscriu, a part de ser un receptacle de cultures, va ser i continua sent, així mateix, un àmbit en què els contrastos abunden i es deixen sentir. I encara que reuneix bona part de les circumstàncies favorables que qualsevol societat aspira a gaudir per a viure plaentment i progressar, una anàlisi desapassionada de la seua realitat física i climàtica descobreix les dificultats, de vegades enormes, que l’home ha hagut superar al llarg de la història per a dominar el medi. I és que el Mediterrani no es pot entendre únicament com un espectacle de vinyers i oliverars, d’hortes o de secans coberts de cereal, de planícies suaus que s’estenen fins a una mar càlida que convida al solaç i al desplegament d’activitats comercials, tal com sostenien cronistes i viatgers des de l’edat mitjana.¹¹ Com ja hem apuntat, a pocs quilòmetres de la costa suau i agradable, el paisatge s’eleva de sobte, es torna abrupte i, no poques vegades, descarnat. Aquests enclavaments interiors, terra de moriscos fins al 1609, suportaven a l’hivern un clima fred i desolador, ben allunyat de la bonança característica d’aquestes latituds, de manera que la seua economia oferia un perfil pròxim a l’autarquia que no feia la vida precisament fàcil.¹² Bon coneixedor –i subjecte pacient– d’aquestes i d’altres circumstàncies, el llaurador valencià ha pugnat secularment amb la natura amb la finalitat de dominar-la per extreure’n els millors i més abundants fruits i garantir-se la supervivència.¹³ A aquest llaurador, lluitador tenaç contra l’adversitat del medi, li dedica Cavanilles en les seues Observaciones comentaris elogiosos, tant en el pròleg com en diferents passatges de la seua obra, ja que era ben conscient que, tot i qualificar –paradoxalment i després d’efectuar una descripció molt lúcida i objectiva– el vell regne de «país delicioso», la realitat oferia tantes fàcies com un calidoscopi.¹⁴

Figures 2 i 3. Portades de les memòries sobre el problema de la sequera de Manuel Rico i José de Echegaray (1851).

1.2. UNA HIDROGRAFIA COMPLEXA: CARACTERÍSTIQUES I COMPORTAMENT DELS RIUS VALENCIANS DURANT EL SEGLE XVIII

No tots els rius valencians ofereixen unes característiques idèntiques en els seus cabals. Per aquest motiu, l’ús i aprofitament de les seues aigües variava segons les necessitats hídriques de les àrees que travessaven. A les comarques centrals i septentrionals valencianes, els rius Xúquer, Túria o Palància, amb el seu origen més enllà de les fronteres del vell regne i portadors de cabals estimables, solien garantir –malgrat els dèficits estivals– un reg suficient a les terres per on fluïen, mentre que a les meridionals, les coses canviaven de manera radical. En aquestes contrades, el riu Segura s’erigeix en l’únic cabal al·lòcton d’entitat, encara que pateix l’inconvenient històric de ser aprofitat profusament per l’horta murciana abans d’arribar a Oriola. Els restants cursos fluvials del sud valencià es caracteritzen perquè funcionen com a rius rambla i, per tant, per la seua absoluta dependència de les precipitacions.¹⁵ Per poc que repassem els noms o àlies d’alguns d’aquests rius, ens convencerem d’aquest fet. Així, el Guadalentín, afluent del Segura també conegut com a Sangonera, significa literalment ‘riu de fang’; el Vinalopó és denominat en documents medievals Secabis o Wad-arrambla, mentre que el Montnegre, modest cabal que solca l’horta alacantina i en el curs baix del qual s’alça l’històric i modèlic embassament de Tibi, és popularment conegut com el riu Sec. No obstant això, no poques vegades al llarg de la història –i també avui dia–, tots aquests cursos fluvials s’han convertit en furiosos torrents com a conseqüència de les esporàdiques, però no per això menys imponents, precipitacions d’aigua d’alta intensitat horària produïdes en determinats anys durant les tardors o primaveres. I aquestes trombes són les que han trencat de tant en tant, encara que amb una assiduïtat clarament perceptible al llarg de la història, la sequera habitual derivada d’aquest règim pluviomètric tan característic de l’àmbit mediterrani en general i valencià en particular.¹⁶

Figura 4. Els rius valencians, apud P. Giménez Font.

Quan es refereix als diferents cursos fluvials valencians, Cavanilles, habitualment tan meticulós, apunta amb precisió quins eren els problemes que podien provocar sobre el territori tenint en compte la irregularitat i l’escassetat ocasional dels seus cabals, conseqüència de les perllongades sequeres o bé del seu aprofitament exhaustiu per a regar les hortes. Això, però, no era obstacle perquè, arribat el cas, es presentaren desbordats i amenaçadors després de rebre en un curt espai de temps grans quantitats de pluja. Aquesta realitat, en què escassetat i excés es revelen com les dues cares d’una mateixa moneda, queda manifesta quan, en l’al·lusió al pas del riu Túria per la ciutat de València, el clergue il·lustrat indica textualment:

Pasa pobre y muchas veces sin agua en el verano, porque las ocho acequias se la beben; bien que su ancho cauce manifiesta que es terrible en sus avenidas, en las cuales todo cede a sus furias, que infunden gravísimos y justos temores a la ciudad.¹⁷

Continuant el seu discurs, i quan es refereix a la fèrtil horta de Campanar, no pot sinó esmentar fins a quin punt podia tornar-se perillós el vell Guadalaviar, al qual qualifica de «mortal enemigo» si, circumstancialment, el llit es trobava ocupat per les fustes que des de la conca alta dirigien al Grau quadrilles de ganxers per a embarcar-les cap als arsenals de Cartagena.¹⁸ En aquestes ocasions, i si s’esqueien precipitacions extraordinàries, els troncs podien taponar els ponts, provocar el trencament d’algun dels seus ulls i causar pèrdues molt considerables després d’inundar les aigües àmplies zones de regadiu limítrofes a València. Les conseqüències de tot això les resumeix a la perfecció Cavanilles quan afirma

Ya han desaparecido muchos campos y quedan otros expuestos a igual desgracia. Siempre son aquí terribles las riadas, porque nada impide el que las aguas se derramen hacia las huertas; pero si se verifican quando el cauce se halla embarazado con la madera que desde Santa Cruz y Moya baxa para el abasto de la capital, entonces son incalculables los daños. Porque suelen cruzarse algunos maderos al pasar por baxo de los puentes, detener a los que vienen después, y todos amontonados tapar los arcos impidiendo el curso de las aguas. Refluyen éstas, crecen por instantes, forman un mar sin más recurso que o destruir el puente, o anegar las tierras que se hallan en las cercanías.¹⁹

Figura 5. El riu Túria al seu pas per València, entre els ponts del Real i de la Trinitat (A. J. Cavanilles, Observaciones, 1795-1797).

Destaca Cavanilles del barranc de Torrent, del qual descriu el curs i la configuració, que «su profundo y ancho cauce siempre está seco, salvo en las avenidas quando recibe tantas aguas y corre tan furiosamente que destruye quanto encuentra», rememorant els terribles efectes que havia ocasionat el 1776 en la vila de Xiva quan la riuada va sorprendre els seus veïns enmig de la nit i absolutament desprevinguts.²⁰

Del Serpis o riu d’Alcoi, «alimentado por las vertientes de los montes de Mariola, Carrascal de Alcoi, montañas de Penáguila, Serrella, Almodayna y Benicadell», comenta l’ímpetu de les seues avingudes i fa notar la del 4 d’octubre del 1779, «tan grande que llegó a haber seis palmos de agua sobre el pretil del puente de Gandía», per a tot seguit sentenciar que «en semejantes riadas causa daños considerables ya robando tierras, ya mudando de cauce».²¹

Al riu Xúquer el considera «el más caudaloso de los del reyno de Valencia» i desgrana amb precisió el seu recorregut per les terres valencianes després de penetrar-hi per la vall de Cofrents i rebre els cabals del Cabriol i, amb posterioritat i per la dreta, els de l’Escalona, Sallent, Albaida i el barranc de Barxeta. Per l’esquerra l’alimenten el riu dels Ulls i la rambla d’Algemesí. Bona part del seu curs transcorre encaixonat entre muntanyes, i per això té un llit profund i desigual, i quan irromp en la plana es meandritza i ofereix sovint inundacions que destrueixen els camps o bé fertilitzen les riberes.²² En referirse a la població d’Albalat de Pardines, reputa el Xúquer d’«enemigo siempre temible principalmente en las avenidas», i encara que al pas per Sueca afirma que el seu llit és «profundo y ancho en las cercanías de la villa», conclou que no sempre era capaç de contenir el cabal quan baixava molt crescut, i remarca que en algunes ocasions les aigües, després de penetrar en la població, havien arribat fins als dotze peus d’altura a l’interior de les cases. Un cert toc fatalista rubrica la descripció del botànic il·lustrat quan proclama que «los vecinos, acostumbrados ya a estos desórdenes, ni escarmientan ni temen».²³ Comentaris similars expressa quan al·ludeix a l’efecte del riu sobre els nuclis urbans d’Algemesí o Alcosser, i també a les terribles conseqüències que podia comportar l’increment dels cabals dels cursos del Sallent i de l’Albaida sobre les seues respectives àrees d’influència. ²⁴

Figura 6. Mapa topogràfic de la Ribera del Xúquer, segons A. J. Cavanilles (1795).

De vegades, però, les fonts poden resultar una mica equívoques o, si més no, parcials en les seues afirmacions. Així, l’acadèmic José Castelló, quan es refereix en la seua Descripción geográfica a les avingudes del riu Segura al pas per Oriola i la seua horta, n’emfatitza tan sols el caràcter benèfic, similar al que podia exercir també el Xúquer després de dipositar llims i sediments en les seues riberes, però oculta fins a quin punt podien arribar a ser destructius els desfets d’aigua:

Sucede muchas veces que sembrados y nacidos los trigos, sale el río de madre e inunda casi toda la huerta; pro lexos de causar daño la inundación es mui favorable a los campos y sembrados [...]. Quando crece el río estiende sus aguas por la huerta con tanta mansedumbre e igualdad, que no solo no perjudica a los campos llevándose la flor de la tierra, sino que les beneficia de modo que regularmente, sin embargo de las varias cosechas que les hacen producir, rara vez o nunca estercolan.²⁵

Cavanilles no s’esplaia excessivament quan parla sobre el riu Segura, encara que sí que ho fa quan es refereix a l’horta que fecunda després de deixar enrere les riques terres murcianes. Anota que solca aquella de ponent a orient «guiadas sus aguas por acequias y multitud de canales [que] comunican frescura, fecundidad y riego» al pla que llisca «progresivamente más baxo» cap a llevant, i destaca l’existència de «trechos hondos que el río inunda, en sus avenidas, y cubre de arena estéril», encara que coincideix amb Castelló en què a les parts altes el benefici de la inundació «controlada» resulta evident.²⁶ El problema es generava quan les riuades arribaven a proporcions incontrolables, cosa que va succeir en reiterades ocasions al llarg del segle.

Figura 7. El riu Segura i el sistema de reg a l’horta d’Oriola (A. J. Cavanilles, Observaciones, 1795-1797).

Un repàs succint a les principals crescudes dels rius valencians durant el segle xviii denota la seua estacionalitat i distribució anuals, amb un predomini major a la tardor i primavera, encara que algunes crescudes tenien lloc en altres èpoques de l’any. Així, Tomàs Peris assenyala que bona part de les avingudes del Xúquer que van assolar la comarca de la Ribera al llarg de la història es produïen a la tardor, i esmenta el refrany encunyat per la saviesa popular, eloqüent com pocs, que diu «El setembre s’enduu els ponts o eixuga les fonts.»²⁷ Amb tot, no eren poques les riuades que tenien lloc a la primavera ni tampoc han sigut estranyes les hivernals. El doctor Francisco Llansol, en la seua Topografía médica de la Ribera del Xúcar, escrita cap al 1797,²⁸ esmenta fins a onze desbordaments del riu en només un hivern. Bosch Juliá, per la seua banda, en el seu clàssic estudi sobre la famosa inundació del Xúquer del 1864, no dubtava a afirmar –després d’analitzar tot el segle xviii i els dos primers terços del segle xix– que «las avenidas del Xúquer ocurren casi siempre en otoño, particular-mente en noviembre, en los alrededores de Todos los Santos».²⁹ Precisava, a més, que onze avingudes havien tingut lloc a la tardor, cinc a l’hivern, tres a la primavera i una a l’estiu. En termes similars es manifesta el ja esmentat Tomàs Peris, que recull vint-i-nou riuades per al segle xviii; i de les que ofereix dades precises –dotze– més de la meitat van tenir lloc a la tardor, tres a la primavera i dues a l’hivern.³⁰

Les avingudes del riu Túria han sigut abundants al llarg de la història, i els seus efectes demolidors sobre la ciutat de València i poblacions confinants han motivat nombrosos comentaris i reflexions per part de cronistes i erudits els quals, malgrat la desigualtat dels continguts, ens permeten disposar d’una seqüència d’aquestes avingudes al llarg dels temps que estudis més recents s’estan encarregant de valorar amb més rigor i precisió. Les riuades documentades del Túria s’acosten a la quarantena, encara que Rosselló Verger, molt més escrupolós en les seues estimacions, les deixa en trenta-tres, en qualifica vint-idues com a «desbordaments» i onze com a avingudes «importants».³¹

Figures 8 i 9. Memorias de Miguel Bosch i de Vicente Boix sobre la inundació del Xúquer el 1864.

El compendi de totes el podem trobar en les obres de Boix Ricarte,³² Carboneres³³ i Almela i Vives,³⁴ mentre que Melió Uribe³⁵ aporta un quadre resum de les que va patir la ciutat de València entre el 1500 i el 1956, amb indicació dels seus estralls. Pel que fa al segle xviii, aquest últim autor esmenta deu riuades, en cataloga dues com a catastròfiques –setembre de 1731 i novembre de 1783–, quatre com a extraordinàries –octubre i novembre de 1770, octubre i novembre de 1776– i tres com a ordinàries –gener de 1766, abril de 1737 i setembre de 1800. Com es pot veure, el predomini de les tardorals sobre les altres resulta aclaparador.

Figura 10. Las riadas del Turia, del cronista Francesc Almela i Vives (1957).

En l’extrem meridional de les terres valencianes, el riu Segura també carrega a la seua esquena una història pròdiga en avingudes i desbordaments.³⁶ En aquest àmbit, l’escassetat extrema d’aigua o l’abundància excepcional i desmesurada van provocar que, pràcticament sense solució de continuïtat, rogatives en demanda de pluges foren substituïdes per altres en les quals es reclamava de l’Altíssim la moderació de la natura desfermada, i per a aconseguir-ho treien al carrer les imatges més venerades i llançaven rams de flors al riu a tall d’ofrena. Tal com succeeix en els altres dos rius, el gros de les avingudes del segle xviii es concentra en els mesos de primavera i tardor ja que, de les prop de vuitanta riuades computades, cinquanta van tenir lloc en els períodes equinoccials, encara que amb una presència molt més significativa a la tardor, tant en nombre –trenta-vuit– com en danys. Vint-i-una més es distribueixen si fa no fa en la mateixa proporció entre els mesos hivernals i estiuencs, i en resten vuit per a les quals no és possible especificar el moment en què es van produir.

Doncs bé, és en aquestes comarques meridionals valencianes limítrofes amb les seques terres murcianes que condueixen a les més àrides d’Almeria, on l’aigua, escassa, cara i monopolitzada per unes poques persones des de pràcticament el mateix moment en què es van dur a terme els primers repartiments després de la Reconquesta, es va convertir en el bé més ambicionat pel camperol, que no va dubtar fins i tot a separar la seua propietat de la de la terra a la qual estava unida. La seua absència en el període estival, moment determinant en el calendari agrícola per a molts cultius, va esperonar l’aparició de complexos sistemes de reg que, a diferència del que succeïa als territoris septentrionals i centrals valencians, descansaven sobre un minuciós i rígid control dels cabals que fluïen, i que tenien com a objectiu no malgastar-ne ni una gota. Les hortes valencianes centrals o les murcianes no solien patir els problemes del regadiu alacantí i tampoc els del Baix Segura. En les primeres, el reg quasi sense limitacions era factible gràcies als cabals suficients que portaven cursos fluvials al·lòctons i que eficaces xarxes de sèquies, canals i braçals de menor entitat s’encarregaven de distribuir. El reg al sud, per contra, es veia molt limitat per la inexistència de rius amb prou entitat, amb l’excepció del Segura que, d’altra banda, quedava exsangüe després de fertilitzar l’horta de Múrcia. Per aquest motiu, com ara, aquest regadiu denominat «alacantí» –en la pràctica un secà millorat– estava condemnat a sobreviure amb les aigües que proporcionaven corrents modestos, que eren explotats profusament en els seus trams inicials i mitjans –és el cas dels rius Vinalopó o Montnegre per als regadius il·licità i alacantí, respectivament–, i les esporàdiques –i habitualment extraordinàries en quantitat– procedents de rambles, rius rambla i torrents que entraven en acció després de les precipitacions de la tardor o la primavera. La resta de l’any se solia viure en un estat de precarietat hídrica tal, que el comú de ciutats, viles i llocs es veien en l’obligació d’engegar els mecanismes més variats per a contrarestar, en la mesura que podien, els seus efectes.

1.3. LA INICIATIVA CAMPEROLA: RECERCA I APROFITAMENT EXHAUSTIU DE L’AIGUA

Amb tot el que hem dit fins ara no resulta pas estrany que des de l’edat mitjana hagen proliferat en aquestes terres del sud-est peninsular artefactes per a elevar les aigües procedents del subsòl i així poder compensar les mancances, regar els camps i assegurar el consum humà. En aquest sentit, cal fer notar el notable increment de les sènies de tracció animal experimentat en terres valencianes durant la segona meitat del segle xviii, sense oblidar la pervivència de pràctiques ancestrals destinades a extraure aigües subterrànies per mitjà de pous i galeries per a, tot seguit, conduir-les adequadament fins als camps aplicant tècniques complexes i depurades que enfonsen les arrels en segles anteriors.³⁷

Igualment va ser molt abundant la construcció de petites preses o assuts en els llits de barrancs, rambles i rius rambles per a aprofitar els cabals que generaven les precipitacions extraordinàries, a més de la construcció generalitzada de boqueres amb les corresponents canalitzacions per a desviar les aigües d’aquest origen, iniciatives que van donar lloc a coneguts i eficaços sistemes de reg amb aigua d’avinguda. Fet i fet, qualsevol mètode es considerava útil per a controlar i impedir la pèrdua del cabal més petit. En aquest sentit, i per posar un exemple, en el complex sistema de regs que va regir a l’horta alacantina des de les primitives ordenances medievals coexistien, al costat dels repartiments ordinaris de 336 fils d’aigua d’hora i mitja de reg cadascun, i fèrriament controlats amb rellotges d’arena, 336 partidors o ventures més, petites preses de derivació que entraven en acció tan bon punt es produïen precipitacions tempestuoses i començava a circular l’aigua desenfrenada per sèquies i braçals. La seua missió consistia a retenir, dirigir i aprofitar aquests corrents esporàdics i evitar que arribaren al mar.

Però, sens dubte, la millor mostra de l’empenta d’aquests llauradors condemnats a la precarietat hídrica la constitueix la sèrie de basses i pantans construïts en terres valencianes durant l’edat moderna. La nòmina s’inicia amb el modèlic embassament de Tibi, alçat per la ciutat d’Alacant entre el 1579 i el 1594 en el llit del riu Montnegre – conegut també com a riu Sec–, en el terme de la localitat de la qual pren el nom, i continua amb els d’Elx (1632-1643), Elda (conclòs el 1698) i Petrer (1679-1680), tots dos sobre el riu Vinalopó; el d’Ontinyent (1666-1687), en el curs del Clariano, i també la presa de l’Alcora, en el riu Llucena, sense data precisa de construcció, però que es pot considerar del final del segle xvii o començament del xviii. Durant la centúria il·lustrada es van construir els petits dipòsits de Moixent i Novelda, a més de les modestes preses localitzades en diverses rambles del terme alacantí d’Agost, que Cavanilles es va encarregar de descriure amb una prolixitat no exempta d’admiració davant de l’empenta mostrada pels seus impulsors per a irrigar i transformar en productiu un territori estèril fins a aquells moments.³⁸

Pràcticament totes aquestes obres construïdes durant els segles xvi al xviii ofereixen les característiques de les preses de gravetat, domina en la seua factura l’empirisme dels constructors més que el càlcul precís de resistències, presenten una estructura rotunda i ferrenya i, en general, van complir de manera discreta la funció per a la qual havien sigut concebudes. En alguns casos, però, van configurar autèntics sistemes hidràulics d’enorme interès, com l’integrat pel pantà de Tibi i la successió d’assuts situats aigües avall en el curs del riu Montnegre. Aquests pantans «en miniatura» coneguts com els de Mutxamel, Sant Joan i el Campello per la seua localització en els corresponents termes municipals i construïts respectivament en l’últim terç del segle xvi, en el primer del xvii i a les acaballes del xviii, van dur a terme una eficaç funció regulant i dirigint els cabals del riu cap als diferents «braçals» que solcaven la vella horta alacantina. Així mateix, tots van patir reiterades destruccions quan, després de les temudes tempestes de la tardor, el Montnegre incrementava el cabal de manera extraordinària, arrasava tot al seu pas i negava les poblacions i camps pròxims a les seues riberes.

Figura 11. Localització dels pantans valencians de l’època moderna (Giménez Font, P.: Las transformaciones del paisaje…, pàg.185).

1.4. UN EXEMPLE DE SISTEMA HIDRÀULIC HISTÒRIC: EL PANTÀ DE TIBI I ELS ASSUTS DE L’HORTA ALACANTINA

Durant els segles xvi al xviii, les terres valencianes van conèixer una inusitada activitat constructora de basses i pantans amb l’objectiu de retenir part dels cabals dels cursos fluvials que les solcaven i, alhora, emmagatzemar les aigües sobrants producte de pluges extraordinàries i avingudes per a, d’aquesta manera, evitar que es perderen i possibilitar-ne la utilització posterior. Això no comporta cap novetat, atès que des de temps immemorial, i com acabem d’indicar, l’agricultor valencià havia posat en pràctica les tècniques més variades i havia disposat artefactes i construccions de diferent factura per a retenir, desviar, conduir i acumular aigua. Així mateix, havia dissenyar les oportunes xarxes de canalització i distribució de l’aigua, generant d’aquesta manera complexos sistemes de reg que han perdurat fins a èpoques relativament pròximes.

Figura 12. El pantà de Tibi (A. J. Cavanilles, Observaciones, 1795-1797).

És ben conegut l’interès amb què van ser acollides pels monarques de la casa d’Àustria les qüestions relacionades amb la millora de l’agricultura. En el regnat de Carles I se situen, entre altres actuacions, l’inici de les obres del Canal Imperial d’Aragó –paralitzades entre 1538-1540 per la falta de mitjans econòmics– o la construcció pel poble de Colmenar d’una sèquia que conduïa les aigües del riu Tajo des d’Aranjuez a la vila esmentada. En temps de Felip II es va prosseguir en aquesta actitud tendent a millorar l’agricultura i la navegació fluvial, i es digne de destacar, pel que fa al control i distribució de l’aigua, l’empenta amb què van emprendre diverses ciutats i viles valencianes, a càrrec seu i contraient forts deutes, la construcció d’embassaments de diferent entitat.

És en aquest context que cal inscriure la construcció del pantà de Tibi, obra que, al marge de la significació que té dins de la història hidràulica espanyola, va constituir per a la ciutat d’Alacant i el seu àmbit proper de l’horta un dels esdeveniments més rellevants viscuts a les acaballes del segle xvi. Aquesta significativa presa és, probablement, la manifestació més grandiosa de com la necessitat d’aigua, consubstancial als medis físic i social valencians, es va transformar en inversió, encara que no és l’únic exemple que posa en relleu –com assenyalaré immediatament– els mecanismes i les solucions ideats per l’home per a afrontar el greu problema que sempre ha implicat l’escassetat de recursos hídrics a la conca mediterrània.

Figura 13. Plànol de la paret del pantà de Tibi riu amunt, segons C. Antonelli (Arxiu del comte de Vilafranqueça, final del segle xvi).

Els intents per a fer realitat el projecte van començar el 1579, i encara que l’empresa no culminaria fins al 1594, l’esforç va valdre la pena. L’embassament de Tibi, conceptuat com a modèlic en la seua època, el de més capacitat en el moment de la seua conclusió i el més alt d’Europa fins al segle xx, va ser construït en el curs del riu Montnegre o Sec en una estreta gorja pròxima a la població de Tibi amb l’objectiu d’embassar les aigües que hi fluïen, a més de les procedents de les pluges torrencials pròpies de la tardor i la primavera, a fi d’evitar que es perderen en el mar i, d’aquesta manera, poder regar les terres de l’horta alacantina.³⁹ Va correspondre als enginyers italians Giorgio Fratin i als germans Cristoforo i Giovanni Battista Antonelli la revisió i l’adequació dels plànols de l’embassament per desig exprés del rei Felip II. Les obres, sota la direcció de Cristoforo Antonelli, van ser executades pels mestres picapedrers de la comarca Joan Torres, Gaspar Vicent i Gaspar Còrdova, i van quedar concloses a l’octubre del 1593. No obstant això, fins al mes de gener del 1594 no van obtenir la aprovació corresponent després de la visita i supervisió de l’arquitecte reial Juan de Herrera. Les despeses van ascendir a 58.000 lliures valencianes i van ser sufragades íntegrament pels llauradors alacantins després de prendre a cens les quantitats necessàries amb l’autorització prèvia del monarca, el qual, des del mateix moment en què la ciutat d’Alacant li va sol·licitar permís per a construir la presa, s’havia mostrat favorable al projecte.

Quan es va acabar de construir, la presa de Tibi va permetre assegurar el reg a l’horta alacantina, ampliar la superfície cultivable, atenuar el monopoli dels titulars d’antigues donacions d’aigua i, sobretot, dissenyar un complex sistema de repartiment i distribució d’aquesta controlat pel municipi alacantí d’enorme transcendència des del punt de vista jurídic i econòmic. Resulta imprescindible indicar, a més, que la construcció del pantà va duplicar, almenys teòricament, la quantitat d’aigua disponible per al reg, de la qual s’establiren dos tipus. L’assimilada al flux natural del riu va rebre el nom d’aigua vella, estava separada de la terra i procedia d’antigues donacions efectuades en època medieval. L’aigua embassada va passar a ser coneguda com a nova, quedava adscrita a la terra i es distribuïa entre els llauradors a raó de un minut per tafulla de terra posseïda. El control i l’administració del reg, regits per un estricte còmput horari, van ser encomanats a la ciutat d’Alacant, que va designar per a aquesta tasca un funcionari municipal denominat sobresequier. La ciutat mantindria el seu control i administració fins al 1740, en què tant l’embassament com el seu sistema de regs van passar a dependre del Reial Patrimoni per desig exprés de Felip V.

El 1601, segons refereix el cronista Bendicho, un maneig defectuós de la paleta de govern del pantà, travada en el fang, va provocar una solsida en la paret i la pèrdua de l’aigua continguda en el vas. Al cap de tres anys s’havia reparat el desperfecte, que va ocasionar una despesa de sis mil lliures, assumida per la ciutat i el comú de propietaris de l’horta. El pantà funcionaria sense problemes fins al 1697, any en què la paret va quedar afectada per un enorme esvoranc que el va deixar inutilitzat per espai de quaranta anys. Les fonts documentals apunten com a causa un acte de sabotatge que haurien comès o, si més no, instigat els propietaris d’antigues donacions d’aigua de reg anteriors a la construcció de la presa que veien lesionats els seus interessos monopolístics en la distribució del reg. Després de no poques peripècies, la presa va quedar reconstruïda el 1738 i, com ja hem dit, Felip V la va incorporar al Reial Patrimoni dos anys més tard.

Al llarg de la història, el modèlic embassament ha ocupat moltes pàgines, escrites per les plomes més variades.⁴⁰ Poc temps després de la seua conclusió, els cronistes del segle xvii, com Gaspar Escolano o Vicente Bendicho, degà de la col·legiata de Sant Nicolau d’Alacant, el van qualificar d’autèntica «obra de romans». Enginyers militars com Jorge Próspero Verboom, creador d’aquest cos militar a Espanya després de la Guerra de Successió, van remarcar la grandiositat i complexitat de l’obra, encara que no van estalviar crítiques quan es referien a la qualitat dels materials utilitzats en el moment de la construcció.⁴¹ Viatgers de la Il·lustració, com l’anglès Joseph Townsend, el botànic Antoni Josep Cavanilles o el funcionari de la Secretaria d’Hisenda Carlos Beramendi, es van recrear en la seua descripció i van lloar el tarannà emprenedor dels qui n’havien impulsat la construcció.⁴²

En el segle xix, enginyers hidràulics com Andreu Llauradó o Maurice Aymard van dedicar amplis capítols dels seus Tratados a analitzar-ne les característiques tècniques, i destacaven la singularitat de l’obra, la seua concepció tan complexa i la repercussió que en el seu moment va tenir. No falten tampoc referències en aquesta centúria procedents d’experts, comissionats i viatgers. Canga Argüelles i Madoz recullen en els seus respectius Diccionarios l’entrada pantano de Tibi, i el primer d’ells li dedica un espai tres vegades superior als d’Osca i Lorca. Així mateix, diferents Memorias sobre l’estat de l’agricultura a la província d’Alacant al·ludeixen a l’existència d’embassaments com els d’Elx i Tibi, i atribueixen a aquest últim la consideració d’obra notable. Viatgers com Charles Davillier que, en companyia del dibuixant Gustave Doré, va transitar per Espanya cap als anys seixanta del segle, al·ludeix al «famós pantà», que qualifica d’«obra meravellosa».⁴³ Fins i tot Rafael Altamira, alacantí universal, prestigiós historiador i jurista, a més d’excel·lent coneixedor de la problemàtica de l’horta gràcies a les seues investigacions,⁴⁴ no es va resistir a recrear aquesta en la novel·la Reposo, amb la consegüent al·lusió al pantà i a la qüestió del reg.⁴⁵

Però si el pantà de Tibi és una obra excepcional, d’inequívoc valor monumental i conceptuada com a modèlica en la seua època, no menor interès revesteixen les petites preses o assuts de Mutxamel, Sant Joan i el Campello que, aigües avall del pantà i ja en terrenys de l’antiga horta alacantina, ocupen d’una banda a l’altra el llit del Montnegre, ja denominat simptomàticament, a aquestes altures del seu recorregut, riu Sec. Totes aquestes construccions representen el que considere un exemplar sistema hidràulic d’aprofitament integral dels recursos hídrics, en el qual l’embassament de Tibi resulta ser la peça fonamental, destinat, des del final del segle xvi, a evitar que es perderen les aigües esporàdiques producte de les conegudes precipitacions equinoccials.

Si haguera de ser exhaustiu caldria fer referència als assuts i, a més, a les boqueres que havien funcionat amb anterioritat en l’horta d’Alacant. Aquestes consistien, bàsicament, en la instal·lació en el llit de les rambles i barrancs d’una presa o tallamar d’escassa altura, amb la funció de frenar l’aigua de les avingudes originades pels forts xàfecs tardorencs o primaverals típics d’aquesta zona. Després de refrenar el cabal, aquest era desviat cap a un canal lateral, denominat pròpiament boquera. La distribució d’aquestes aigües és feia mitjançant una xarxa de complexitat variable, depenent de la superfície que s’havia de regar. Fonamentalment constava d’una sèquia principal o boqueró, de la qual partien diferents braçals que conduïen l’aigua als bancals. Aquesta és una tècnica de reg que actualment s’aplica sense haver sigut modificats els seus components tradicionals.⁴⁶ També hauria d’esmentar la gran quantitat de preses il·legals que, entre els segles xvi i xix, construïren els llauradors de Castalla, Onil, Tibi o Xixona en el curs alt i mitjà del riu Montnegre.⁴⁷ Però aquestes qüestions implicarien endinsar-nos en el llarg reguitzell de litigis relatius als drets de l’aigua i ens allunyarien del nostre objectiu.

Com a tècnica de reg, l’assut o presa de derivació és fonamental en el sistema valencià. La seua funció consisteix a retenir l’aigua per a, posteriorment, dividir-la i canalitzar-la. En els rius petits com el Montnegre, l’aigua eventual producte de les pluges equinoccials té un gran valor, i això explica l’existència dels assuts emplaçats aigües avall del curs normal. La seua missió consistia a recollir aquests cabals eventuals i dirigir-los de nou cap a l’horta per a evitar que es perderen en el mar. L’aspecte que avui presenten les preses de Mutxamel i de Sant Joan dista molt del traçat primitiu, ja que totes dues patiren els embats de diferents avingudes al llarg de l’edat moderna i, en conseqüència, nombroses reedificacions. L’assut del Campello ja no existeix, però disposem de dades que ens indiquen quina va ser la seua trajectòria.

Les primeres referències documentals de l’assut de Mutxamel es remunten al segle xv, encara que és a partir del 1578 quan aquestes esdevenen abundants. En aquell any, la ciutat d’Alacant va decidir substituir l’assut vell o de Mutxamel existent en el riu Montnegre des d’època indeterminada per un altre de nou, però la comissió d’experts que va entendre de la qüestió va recomanar reforçar l’antic.⁴⁸ Dotze anys més tard, una avinguda a la tardor va destruir en part la presa i va causar importants danys a la sèquia del Consell, la principal del sistema de regs de l’horta alacantina. En el segon quart del segle xvii, el degà Bendicho va reflectir en la seua Crónica les característiques de l’assut i el transcendental paper que exercia en l’ordenació del reg i quan el riu Montnegre veia créixer el seu curs a la tardor:

El riego de aquesta Huerta se toma de las [aigües] del río de Muchamiel [...] que tiene su origen en las fuentes que nazen en el término de Castalla [...] pasa aquesta [aigua] por el pantano [...] y por su canal llega a la Huerta y en ella entra por una presa o azuda fabricada que atraviesa el río hecha de cantería; destribada entre dos torreones a uno y a otro lado [...]. A un lado está la acequia por donde entra el agua, cavada en la peña, que en su primera fábrica fue de muy grande costa, su antigüedad dize el modo de la fábrica, tiene al principio tres ventanas al río tapadas con tablones, corredisas, a quien dezimos les Taules. Sirven de sangrar las avenidas del Río cuando crece por las lluvias, y por la limpieza de la acequia tiene de boca 36 palmos y viene a estrecharse en 16.⁴⁹

Figura 14. L’assut de Mutxamel, segons el plànol de l’arquitecte Llorenç Chápuli (Arxiu del Regne de València, ca. 1772).

Durant el segle xviii es van emprendre obres de millora, i també de reconstrucció, quan les furioses avingudes pròpies de la zona van deixar sentir el seu ímpetu en la paret de la presa. La del 17 d’agost de 1789 va ser molt greu, ja que va trencar aquest assut, l’immediat de Sant Joan i va inutilitzar la sèquia major de l’horta; destrosses que van obligar la Intendència valenciana a arbitrar mesures d’urgència per a reparar els danys. Pitjor va ser, amb tot, la riuada de la nit del 7 de setembre de 1793, ja que després de desbordar la paret del pantà, va arrasar l’assut de Mutxamel juntament amb la seua casamata i el segon engolidor, i va sumir tota la comarca en el caos en quedar les comunicacions tallades, les hortes arruïnades i incapacitats els molins fariners per a acomplir la seua funció. Sense a penes temps per recuperar-se d’aquestes calamitats, una altra avinguda, la de l’11 d’abril del 1794, va empitjorar encara més la situació i va provocar que el mes de juny l’arquitecte Vicent Gascó es traslladara a la ciutat d’Alacant amb la missió de redactar el projecte i elaborar els plànols de reconstrucció de l’assut. No obstant això, fins a l’any 1802 i per problemes de finançament no es van iniciar les obres de reparació, aquesta vegada amb plànols traçats per Josep Cascant.

Cavanilles va recórrer l’horta alacantina entre els dies 20 i 22 de juliol de l’any 1792, després d’arribar a Alacant la vesprada del 19 i partir cap a Elx el matí del 23.⁵⁰ Per això, en la descripció que efectua de l’assut en les seues Observaciones no indica cap deterioració, ja que els desperfectes de la riuada d’agost del 1789 havien sigut reparats

[...] la de Muchamiel es la más distante del mar, y se compone de un largo murallón que en arco atraviesa el río; consta de sillares hasta el grueso capaz de resistir a las furiosas avenidas; su altura es la suficiente para que en tiempos serenos contenga las aguas que vienen por el río y hacerlas tomar la dirección de las huertas [...], la obra entera llena cumplidamente el doble objeto que se propuso el director, esto es, preservar las huertas de inundaciones y facilitarles agua para el riego.⁵¹

De totes maneres, resulta una mica estrany que Cavanilles esmente el mur en arc, ja que en cap document s’assenyala aquesta característica. Potser es refereix no a la planta, sinó al perfil, que sí que mostra aquesta «mitja lluna» a la qual al·ludeixen uns quants textos i que tècnicament es justifica perquè facilita la caiguda de les aigües sobrants al riu.

Figura 15. L’assut de Mutxamel, segons l’enginyer francès Maurice Aymard (Irrigations du Midi de l’Espagne, 1864).

En l’actualitat, l’assut presenta planta recta i perfil corbat, construït a base de carreus i amb una altura propera als tres metres. Durant el segle xix va ser remodelat en diverses ocasions com a conseqüència dels danys ocasionats per les avingudes. Els anys 1849-1850, com que el vas de la presa estava pràcticament enrunat, es va procedir a elevar mitjançant llistons l’albarda o part superior de la paret. L’aspecte que ofereix avui dia és molt similar al que acabem de descriure, encara que la deterioració és evident. El cabal d’aigua que brolla de l’assut és habitualment molt escàs i per això es fa necessari acumular aigua en el denominat Pantanet, embassament construït a l’entrada de Mutxamel el 1842 i posteriorment engrandit el 1847 a fi de garantir l’arribada de reg a l’Horta d’Alacant.

L’assut de Sant Joan es localitza igualment en el llit del riu Montnegre, entre els de Mutxamel i el Campello. Es tracta d’una obra singular per les seues característiques tècniques, l’acurada fàbrica i la qualitat dels carreus utilitzats. Del 1578 data la construcció, o almenys els projectes, del denominat açut nou o açut del pas de Busot, any en què la ciutat d’Alacant va decidir emprendre l’edificació d’un nou assut «en lo riu d’Alacant, en lo pas de Busot [...] perquè nos ha constat ser cosa necessària e utilosa».⁵²

El projecte, que especificava que la presa havia de tenir planta de mitja lluna reforçada en els extrems per dues torres, va ensopegar tanmateix amb l’oposició de bona part dels llauradors alacantins, que estimaven prioritària, com hem indicat, la remodelació del vell assut de Mutxamel abans que la construcció d’un de nou. Per aquest motiu calgué esperar fins al 1633 per a reprendre el projecte que, un any més tard, sembla que es va fer realitat tot i que les avingudes del 1635 el van danyar greument.⁵³ És de nou Bendicho qui proporciona notícies d’aquests fets en el capítol XXVI de la seua Crónica quan indica que:

En el año 1633 se trató de hacer una azuda en el río Seco, con ciertos modos para con ella tomar agua en las avenidas, así para la azequia nueva o Goleró, como para el Campillo [...], dispúsose la traza como hoy está fabricado.

En relació amb la riuada del 1635 descriu molt gràficament les conseqüències que va tenir:

En dicho día [5 d’octubre de 1635] así el barranco del Vergeret, como la venida del pantano, como la de Xixona, se aunaron a un tiempo tan furiosos sus raudales, que siendo los torreones o restribos de la azuda ocho palmos más altos que el azuda, a ellos sobrepujó el agua quince palmos, que teniendo de boca trescientos, era inmensa el agua que venía con tanta furia, que entre las avenidas y el viento había una batalla que erizaba los cabellos.

Durant els anys quaranta del segle xvii la presa va ser reparada, i al començament del xviii, tal com havia succeït amb la de Mutxamel, es van dur a terme obres de millora que van mantenir la seua planta de mitja lluna. Cavanilles descriu l’assut el juliol del 1792 de la manera següent

La azud o presa de San Juan es más costosa por ser más largo el murallón en arco, y por los estribos que lo fortifican en sus extremidades. La obra es de la misma fábrica que la antecedente [Mutxamel], compuesta de murallón, casamata y canal; sirve para recoger aguas en las avenidas, e introducirlas en la huerta si las necesita, y para suplir la de Muchamiel si por casualidad padeciera alguna quiebra.⁵⁴

Les avingudes ja esmentades dels anys 1789, 1793 i 1794 també van mal-metre considerablement la fàbrica de l’assut, encara que, a diferència del de Mutxamel, la documentació de l’època remarca que «por ser obra de mayor fortaleza [la de Sant Joan] ha padecido poco».⁵⁵ Malgrat tot, el ja al·ludit arquitecte Vicent Gascó va ser requerit el 1794 perquè presentara un projecte i plànols per a reparar els greus desperfectes de la paret. Dirigides per Josep Cas-cant, les obres no van acabar fins al 1800 i, si hem de jutjar per l’acord adoptat per l’Ajuntament de Mutxamel el 28 de desembre de 1800, a plena satisfacció ja que:

Dicho azud queda concluido con tanta solidez, que al concepto de los exponentes y de cuantos lo han visto, es una obra eterna, assí por la bon-dad de pedrería que es como imposible encontrarse igual, como por el modo con que se ha trabajado y planificado siendo más loable en dicho arquitecto su continua asistencia sin temer a lo rigoroso del tiempo que en ocasiones acobarda a los pobres jornaleros.⁵⁶

L’assut que avui dia es pot contemplar presenta una planta corba de 48 metres de corda i un mur de 7,35 metres d’alt per 3,60 d’ample, reforçat per estreps als seus extrems. Durant els segles xix i xx va ser objecte d’alguna neteja i millora escadussera i el seu estat actual és d’abandó i descuit, encara que s’hagen plantejat iniciatives per a, igual que el de Mutxamel, recuperar-lo com a referent hidràulic històric.

Al costat de l’assut de Sant Joan, i com a part del seu sistema de reg, es trobava una sèquia d’antiguitat similar a aquest denominada Gualeró, que tenia com a missió dirigir les aigües d’avinguda cap a les zones inferiors de l’horta alacantina. Les revingudes de final del segle xviii també van causar-hi greus destrosses, però la seua reparació no va ser tan ràpida com la dels assuts de Mutxamel i de Sant Joan. En un altre lloc he analitzat de manera detallada totes les obres dutes a terme per a millorar, i de vegades reconstruir, la vella sèquia, com també les polèmiques i disputes en què es van enredar els llauradors per la possessió i l’ús de l’aigua.⁵⁷

Figura 16. L’assut de Sant Joan segons Maurice Aymard (Irrigations du Midi de l’Espagne, 1864).

Pel que fa a l’assut del Campello, el tercer dels situats en el riu Montnegre, sembla ser que des del final del segle xviii hi havia una petita presa o paret en el curs baix, construïda a càrrec dels llauradors de la partida d’idèntic nom per a regar les 3.000 tafulles que posseïen amb les aigües d’avinguda sobrants que superaven els assuts superiors. L’artefacte va ser assolat per les riuades del final del set-cents i del principi d’agost del 1811 i és quan, amb motiu de la reconstrucció de l’assut de Sant Joan, tenim constància documental de l’intent d’aixecar-ne un altre en el terme de la partida que hem indicat abans. Joan Baptista Lacorte, l’arquitecte autor del projecte per a Sant Joan, proposava que a 50 vares d’aquesta presa se n’alçara una altra que costaria 63.000 rals, i en detallava perfectament les característiques tècniques que hauria de tenir:

Se construirá una pequeña casamata con sólo un arco de ocho palmos de alto y cinco y medio de ancho, colocándole su solera de un sillar grueso que se una en los pilares; desde ésta, por la parte del río continuará un paredón 40 varas de longitud con dos almenaras y sus tablachos de la altura de doce palmos sobre la superficie de la acequia. La altura de la presa sobre los fundamentos bastará de once palmos y su espesor en el suelo del río diez palmos, ataluzada por la parte opuesta a la corriente hasta finar [sic] en siete y medio. Deberá ser de línea recta y oblicua al alveo del río formando un ángulo con la margen del mediodía de cuarenta y cinco grados.⁵⁸

Aquest projecte, que no es va dur terme en el seu moment, serviria, però, per a reclamar uns quants anys més tard la construcció de l’assut esmentat, ja que va caldre esperar fins al 1824 perquè els llauradors de la partida del Campello el sol·licitaren de manera formal.⁵⁹ Per a fer-ho van adduir que la superfície de terra que conreaven era important, a més de trobar-se inclosa en la mateixa horta alacantina a tots els efectes, que s’hi assentaven dues-centes cinquanta famílies i que, a més, havien contribuït econòmicament en totes les millores que fins a aquell moment s’havien efectuat en la xarxa de reg. També recordaven que, quan es va reconstruir l’assut de Sant Joan, s’havia deixat en la part de llevant «un ojal por si los interesados del Campello querían fabricar allí su azud». La petició va rebre en primera instància l’informe de l’administrador del pantà, que recomanava al batle general que donara el seu vistiplau. El fiscal patrimonial, per la seua banda, va considerar imprescindible disposar de plànols i pressupostos elaborats per un arquitecte de la Reial Acadèmia de Sant Carles. Això succeïa al final de gener del 1825, i s’iniciava un llarg camí cap a la construcció de l’assut en el qual les qüestions pressupostàries tindrien un paper decisiu.

Els plànols i plecs per a l’execució de les obres es van encarregar a l’arquitecte Antoni Jover, que no els va tenir enllestits fins al febrer del 1828 i per un cost que superava els 220.000 rals, quatre vegades més que set anys abans. Problemes relacionats amb la percepció dels honoraris i l’aprovació del projecte per l’Acadèmia de Sant Carles van retardar l’inici de les obres, fins al punt que el 1840 encara no se n’havia col·locat ni una sola pedra. Desconeixem la data exacta del començament i la conclusió de l’assut, però devia quedar conclòs abans de l’any 1848, ja que Roca de Togores l’esmenta en la seua Memoria sobre el estado de la agricultura en la provincia de Alicante.⁶⁰ L’assut del Campello, juntament amb els restants del riu Montnegre, va ser mesurat per una comissió de la Junta Provincial d’Agricultura el dia 23 de novembre del 1848. Així mateix, aquesta va avaluar el volum d’aigua que podia obtenir-se aprofitant convenientment les avingudes, i va proposar en aquest sentit, a més de l’eixamplament de braçals i filloles, «abrir una nueva toma de agua en el lado derecho del azud del Campello, para regar la parte baja de la huerta por él». Les dues actuacions proven que l’assut estava ja en funcionament en aquelles dates. Amb posterioritat, els anys 1868 i 1874, la presa va ser objecte de millores, i el 1888 s’hi van efectuar importants reparacions.

Figura 17. Perfil de l’assut del Campello amb la firma d’Antoni Jover, datat a Alacant el 14 d’abril del 1830 (AMM-ASRHA).

Fins que una de les recents i furioses avingudes de la tardor va acabar pràcticament de destrossar-lo, l’assut del Campello oferia un aspecte desolador, quasi ocult pels materials d’arrossegament i considerablement deteriorat,⁶¹ aspecte al qual no escapaven –com hem dit– els altres assuts de Mutxamel i Sant Joan. Resulta imprescindible que els poders públics s’impliquen d’una vegada per totes en aquest assumpte amb la finalitat que aquestes preses que, juntament amb el pantà de Tibi, van compondre un dels sistemes més interessants d’aprofitament integral dels recursos hídrics en una àrea deficitària, reben el tractament que mereixen.

1.5. UN RÀPID COLP D’ULL AL CLIMA IMPERANT EN EL SEGLE XVIII

Ara que el debat sobre el «canvi climàtic» està instal·lat fins i tot al carrer, no és ociós comentar que, en el segle xviii es vivia la fase final d’un període que els climatòlegs històrics denominen Petita Edat Glacial o del Gel (PEG). Precisar-ne amb exactitud els límits cronològics resulta enormement complicat, si bé en l’Europa postpirinenca se’n pot fixar el començament cap a l’equador del segle xv. El seu final es va perllongant fins ben entrat el segle xix i, fins i tot, començament del xx,⁶² encara que va ser entre mitjan segle xvi i principi del xviii quan, superada ja la fase càlida medieval, es van enregistrar en diferents parts del món freds molt intensos, com no s’havien conegut des de l’última glaciació.

En els segles xviii i xix tindria lloc una certa recuperació tèrmica, encara que continuaria mantenint-se l’àmplia variabilitat climàtica característica de la seqüència anterior. És per això que s’ha arribat a qualificar aquesta seqüència bisecular de desconcertant, atès el caràcter extrem que atenyien les temperatures en les diferents estacions, amb hiverns molt freds i fortes canícules; però també períodes hivernals molt suaus, amb estius extraordinàriament frescos, per no dir freds.⁶³

Els efectes de la Petita Edat del Gel en l’Espanya moderna es van deixar sentir de manera molt diferent. La superfície cultivable va conèixer una notòria extensió a costa de la ramaderia, que va veure com disminuïen els seus contingents per la minva de les pastures, cosa que influiria de manera directa en la consegüent deterioració de la manufactura i el comerç de la llana. També es percep un canvi significatiu en les tasques agrícoles i el transport, ja que es generalitza l’ús de la mula sobre cavalls i bous com a conseqüència de la seua millor adaptació a una alimentació menys rica en pastures verdes; per no parlar de les variacions experimentades en els cultius ni de les alteracions produïdes en el paisatge arran de la desforestació i els efectes de l’aridesa.⁶⁴

La fase corresponent a l’últim quart del segle xviii i les primeres dècades del xix ofereix una singularitat que és relativament ben coneguda pels estudiosos de la climatologia històrica. La dècada dels vuitanta del segle xviii va ser testimoni de notables anomalies de caràcter extrem en la circulació general de l’atmosfera, les quals van provocar grans trastorns climàtics que les poblacions de l’època van sofrir en forma d’acusades oscil·lacions tèrmiques i una pluviometria catastròfica. Així, per exemple, el mes de juliol del 1783 va ser, a Anglaterra, el més càlid dels darrers tres segles, mentre que el 1788 resultà ser l’any més fred dels últims dos-cents cinquanta. França també va experimentar extremismes semblants o encara més acusats, amb repercussions històriques més transcendents: l’hivern de 1784-1785 va ser, igual que en gran part d’Europa, molt cru, i es perllongaria fins ben entrada la primavera. Els anys 1786 i 1787 van conèixer grans sequeres a les quals va seguir l’hivern gèlid de 17881789, amb resultats dramàtics que van conduir a la que es coneix com a crisi general. Les seues conseqüències van arribar a nivells tràgics: la falta de farratge a les granges va provocar que gran part del bestiar fóra sacrificat, mentre que l’escassesa de gra va disparar els preus dels cereals i dels productes de primera necessitat, que van convertir en desesperada la situació per a camperols i menestrals. Encara que no es pot afirmar que aquestes circumstàncies climàtiques contribuïren de manera decisiva a l’esclat de la Revolució Francesa, tampoc es pot negar que influïren en l’accentuació del malestar social imperant.⁶⁵

A Espanya, igual que a Europa i sense entrar en detalls, el segle xviii va estar dominat per aquest extremisme atmosfèric. En la dècada dels vuitanta van sovintejar els trastorns climàtics del tipus de pluges torrencials, amb les seues riuades i inundacions, tempestats en el mar, hiverns perllongats amb abundància de gels i temporals, pedra, gelades tardanes, i també massa estius relativament freds a la meitat nord peninsular. La crisi del 1789 deixarà seqüeles en forma de sobrepreu en el pa, que provocarà seriosos altercats de carrer durant el mes de febrer a Barcelona i Valladolid.⁶⁶ A partir del 1790 es produeix una certa recuperació tèrmica que es manté fins al final de la tercera dècada del segle xix, encara que cal destacar l’onada de fred que es va fer sentir al gener del 1797 i que va afectar el nord-est peninsular, on el riu Llobregat es va arribar a glaçar. La successió d’hiverns suaus i estius calorosos es va fer normal i no hi ha constància de grans freds ni de gelades extraordinàries, excepte les del gener del 1806, que van ser especialment copioses a Castella i que, al Mediterrani, van arribar a blanquejar fins i tot les platges de Màlaga.

Vull cridar l’atenció sobre les especials circumstàncies que es van viure durant els últims quaranta anys del segle il·lustrat al nostre país, sobretot els que van del 1780 al 1795, anys enormement complicats en el pla meteorològic i en l’agrícola. Aquest període de temps, corresponent als regnats de Carles III i Carles IV, va estar presidit per una notòria oscil·lació climàtica consistent en l’increment de la freqüència i simultaneïtat d’episodis de sequera i inundació, generada aquesta última per pluges d’alta intensitat horària. És ben conegut que en el clima mediterrani resulta habitual la irregularitat, tant anual com interanual, de les precipitacions; tot i això, el tret característic dels anys al·ludits va ser la freqüència inusitada amb què aquesta irregularitat pluviomètrica i la sequera es van produir, combinació que va ocasionar grans pèrdues en l’agricultura i abundants danys en les infraestructures. Aquesta circumstància climàtica anòmala, especialment perceptible als estius, no té parangó ni en els segles anteriors ni en els posteriors. És cert, però, que dins del llarg període conegut com a Petita Edat de Gel s’inscriuen un parell d’oscil·lacions climàtiques (1580-1620 i 1830-1870) caracteritzades per un descens en la freqüència del flagell de la sequera coincident amb un increment dels episodis de precipitacions catastròfiques i de les inundacions consegüents.

L’anomalia a la qual em referisc, i que ocupa un poc més de l’últim quart del segle xviii, ve donada precisament perquè aquests dos esdeveniments climàtics de signe extrem, sequera i inundació, es van produir de manera simultània. Mariano Barriendos i Carmen Llasat han batejat aquest fenomen, per a l’àmbit mediterrani, amb el nom d’oscil·lació o anomalia Maldà en honor a Rafael Amat i de Cortada, baró de Maldà, noble català que va deixar puntualment anotat en una espècie de dietari, que va denominar Calaix de sastre, una infinitat d’observacions, entre les quals no poques de tipus meteorològic, que han permès, juntament amb altres fonts documentals i instrumentals, caracteritzar des del punt de vista climàtic aquells anys.⁶⁷

Figura 18. Primera pàgina del Calaix de sastre, del baró de Maldà.

Durant el període de temps en què va estar present l’«oscil·lació Maldà», moltes poblacions van sofrir els efectes de les inundacions catastròfiques amb una assiduïtat més gran que l’habitual fins aquelles dates. Això posa de manifest, sense cap mena de dubte, la proliferació de nuclis urbans que es localitzaven en llocs de risc. I no vindria malament una reflexió en aquest sentit, sobretot perquè es tracta també d’una qüestió de notòria actualitat. A la península Ibèrica està comprovada l’existència de cert nombre de poblacions que, amb una recurrència decennal des de fa cinc segles com a mínim, han patit inundacions greus o molt greus. Entre aquestes poblacions ocupen un lloc destacat la ciutat de València i bona part dels nuclis urbans que s’alcen en les riberes dels rius Xúquer i Segura. Podria cridar l’atenció el fet que, malgrat que aquesta circumstància era coneguda i patida empíricament, no s’hi haguera posat el remei corresponent, fóra adoptant mesures de defensa i protecció, fóra allunyant l’assentament humà a una distància prudencial del curs del riu. No obstant això, la resposta cal cercar-la en els moments inicials en què va tenir lloc la fundació de l’enclavament, i en els quals buscar –i trobar– l’emplaçament més idoni constituïa la qüestió vital. L’interès estratègic i el benefici econòmic resultaven fonamentals, i tots dos se satisfeien amb la proximitat a cursos fluvials que permetien el proveïment humà d’aigua, el reg dels camps, l’aprofitament halièutic o unes comunicacions ràpides i còmodes amb l’entorn més pròxim. Les hortes mediterrànies es localitzen en àmplies planes al·luvials protegides per les muntanyes circumdants, i deuen la seua tradicional fertilitat a les aportacions sedimentàries proporcionades per les habituals crescudes dels rius, aspecte que ja va remarcar més d’un contemporani.⁶⁸ El problema és que, amb el pas dels segles, la progressiva desforestació de les conques fluvials va provocar un procés d’erosió dels sòls que, al capdavall, multiplicarà el caràcter torrencial d’uns rius que en els cursos alts circulaven encaixats i no causaven problemes, però que, en arribar a les planes, podien vessar-hi les seues aigües i inundar terres de cultiu i nuclis urbans. Amb tot, el risc que podia comportar una forta avinguda i la consegüent inundació s’acceptava apel·lant als beneficis que reportava l’emplaçament. En l’àmbit mediterrani, aquesta realitat s’ha revelat com un fet permanent al llarg de la història;⁶⁹ com constants han sigut també les catàstrofes sobrevingudes quan l’aigua circula amb excés i violència, com és ben sabut quan la tardor –sobretot– o la primavera fan acte de presència. I les conseqüències estan recollides en arxius i biblioteques, en fonts documentals, llibres i impresos.

Tampoc es pot deixar de banda el paper exercit per les diferents infraestructures traçades per l’home, ni la pràctica de determinades activitats econòmiques en les quals els rius resultaven imprescindibles per a poder-les exercir, com és el cas de foneries, molins fariners o batans, per exemple. Camins, ponts, sèquies o assuts contribuïen a agreujar els efectes de les riuades, en algunes ocasions per les interaccions que aquestes infraestructures es causaven entre si.

La manera en què el País Valencià de l’època va fer front al problema que significava tant l’escassetat d’aigua com l’excés és un assumpte que suscita un interès enorme i amaga no poques incògnites. La resposta a les inundacions no deixa de ser una mica sorprenent perquè, al marge del dramatisme, de la solidaritat i de les reaccions enèrgiques exhibides quan aquestes assolien la consideració d’extremes, la tranquil·litat i un fatalisme atàvic que conduïa cap a les pràctiques de religiositat popular habituals presidien les conductes de la gent. Les solucions d’una altra mena, limitades sempre per qüestions econòmiques o tècniques, eren, sense excepció, modestes i d’abast local, mancades, per tant, de la necessària amplitud de mires, visió de conjunt i, no cal dir, sense projecció de futur. Aparentment no solien anar més enllà de l’aixecament de sòlids dics de protecció, la recomanació d’eliminar assuts i rescloses, i també l’eixamplament i la draga dels llits dels rius o la variació de l’emplaçament dels ginys hidràulics per a fer-los menys vulnerables. Un cas excepcional va ser, tanmateix, la ciutat de València. Secularment sotmesa a les avingudes destructives del riu Túria, la capital del vell regne va decidir, després de la desastrosa riuada del 1427, emprendre per mitjà de la Fàbrica de Murs i Valls l’alteració i la canalització del curs del riu entre Mislata i Montolivet. Es perseguia, si no conjurar totalment les crescudes, sí almenys reduir-ne l’impacte. Els tremends efectes causats per la furiosa riuada del 20 d’octubre del 1589 van esperonar el naixement de la Fàbrica Nova del Riu, organisme municipal a càrrec del qual va quedar des d’aquells moments planificar la construcció de les obres de defensa necessàries en el llit del Túria per a contenir i canalitzar els seus desbordaments tan temuts.⁷⁰

Pel que fa als obstacles que podien entorpir la bona circulació de les aigües en períodes d’abundància, el ja esmentat doctor Francisco Llansol considerava al final del segle xviii en la seua Topografía médica sobre la Ribera del Xúquer que el camí reial que s’estava construint entre Madrid i València actuava com «un malecón que impide el derrame de las aguas [del Xúquer] quando sale del cauce y las hace repechar contra Alzira».⁷¹ Són molt abundants, al llarg de la centúria, les notícies que refereixen el lamentable estat en què quedava la xarxa caminera valenciana⁷² després de suportar fortes tempestes i les subsegüents riuades, i també l’habitual destrucció de ponts, de vegades provocada per l’enrunament observat en els seus arcs com a conseqüència de l’acció dels assuts i preses de derivació alçats en els llits dels rius per a facilitar l’entrada de l’aigua en les hortes. Més endavant tindrem ocasió de comentar amb detall els estralls que les riuades van ocasionar en els ponts que travessaven els rius del vell reg-ne, però en podem avançar unes quantes dades. Així, el que hi havia sobre el riu dels Ulls, en el camí de València a Xàtiva, va quedar destruït el 1709 per les crescudes experimentades pel riu Xúquer. Una sort idèntica van patir els de Sogorb i Gandia el 1779 després dels desbordaments respectius dels rius Palància i Xúquer; o el de Xixona com a conseqüència dels temporals del 1783 i que, a més, va deixar incomunicada la vila amb Alacant durant sis anys. Les avingudes del Xúquer de la dècada dels vuitanta van arrasar sistemàticament els ponts de barques de Cullera, i quan al riu Millars li va ocórrer el mateix el 1787 es va emportar el pont d’Onda. Per aquestes mateixes dates, la rambla de la Viuda, crescuda amb les aportacions del riu Montlleó, va trencar el pont d’Atzeneta i va arrossegar fins a la desembocadura nombrosos cadàvers de persones i animals. Al sud, i a mitjan octubre del 1797, tindria lloc la riuada de Sant Nicasi, en la qual, a banda de greus destrosses, les aigües del riu Segura van destruir el pont Nou d’Oriola. Aquestes calamitats, constants al llarg de la centúria, van obligar a adoptar decisions pragmàtiques amb la finalitat d’evitar que les activitats econòmiques, i evidentment les relacions socials, quedaren paralitzades. Per aquest motiu, per exemple, proliferaran en la conca del Xúquer les barques per a travessar-lo i, fins al començament del segle xix, escassejaran els grans ponts encara que abundaran els de fusta i petita factura.⁷³

Figura 19. Detall del plànol del camí de Sueca a Fortaleny; en la part inferior i sobre el llit del Xúquer s’observa una barca per a passar-lo (Arxiu Diputació València, 1861).

Pel que fa als molins, ja s’ha dit que eren infraestructures hidràuliques molt vulnerables tant a l’escassetat d’aigua com a l’excés.⁷⁴ Així, una sequera persistent reduïa dràsticament els cursos fluvials i impedia l’entrada en acció de les moles, de manera que resultava impossible la mòlta de gra per a proveir les fleques de les poblacions properes. El problema estava servit immediatament, ja que es desencadenava una alarmant escassetat de pa i un perillós increment dels preus. Si es donava la situació contrària, és a dir, un excés de precipitacions al final de l’estiu o durant la tardor, amb el seu corol·lari d’avingudes i inundacions, els molins es podien veure seriosament danyats, si no destruïts, i els habitants de les poblacions patien conseqüències idèntiques a les que s’originaven en temps de sequera.

Es poden adduir en aquest sentit nombrosos testimonis. Així, per exemple, quan la ciutat d’Alacant va promoure el 1731 l’elaboració d’un expedient per a avaluar els perjudicis que la pertinaç sequera estava ocasionant des del començaments del segle a les terres meridionals del vell regne valencià, la preocupació pels molins del terme queda recollida en algun dels informes.⁷⁵ És el cas de l’emès per Manuel Martí, degà de l’església col·legial d’Alacant⁷⁶ que, a banda de valorar els danys ocasionats per la sequera en les produccions agrícoles, assenyalava l’inconvenient que constituïa el fet de «no correr los molinos la mayor parte del año, por la falta de agua», circumstància que obligava a portar les mòltes a llocs distants de vuit llegües, amb el consegüent increment del preu de la farina i la sensació de desproveïment a una ciutat «a cuya manutención importa tanto tener molinos inmediatos», ja que era una important plaça d’armes amb guarnició estable.⁷⁷ Aquesta situació es repetiria en nombroses ocasions al llarg de la centúria, encara que també els molins coneixerien una sort pitjor –i no només en l’àmbit estrictament alacantí– quan les pluges torrencials pròpies de la tardor van descarregar i van alimentar amb llarguesa els cursos dels rius i els llits secs i descarnats de rambles i torrenteres.

Figura 20. Manuel Martí, degà de la col·legiata de Sant Nicolau d’Alacant.

Són ben coneguts els efectes que van deixar durant la segona meitat del segle xviii les furioses avingudes subsegüents als xàfecs de tardor d’alta intensitat horària. Així, al setembre i octubre del 1754, les crescudes dels rius Xúquer i Albaida van causar greus danys a cases, molins i xarxa caminera, a més de destruir els cultius.⁷⁸ El desbordament del riu Túria al seu pas per València els últims dies del mes d’octubre i primers de novembre del 1776 va comportar, entre altres calamitats, la inutilització de la pràctica totalitat dels molins fariners situats al seu llit i una notable escassetat de pa que va castigar encara més una població que estigué pràcticament en vetla durant deu dies. No obstant això, la decidida actuació del regent de l’Audiència valenciana va permetre que el 9 de novembre estigueren ja funcionant disset dels molins.⁷⁹ La crescuda del riu Palància per aquestes mateixes dates provocaria la destrucció del molí paperer alçat l’any anterior prop de Sogorb,⁸⁰ i entre les seqüeles que va ocasionar la riuada del Xúquer del 1779, després de confluir els seus cabals amb els dels rius Albaida i Sallent, consten la ruïna dels molins, l’arrasament de l’assut de Cullera i el trencament dels caixers del braçal d’Alzira.⁸¹

Les freqüents pluges que van descarregar entre els mesos de setembre a desembre del 1783 en la pràctica totalitat del territori valencià van fer que el riu Túria inundara de nou València i que els seus molins, entre altres infraestructures, quedaren greument afectats.⁸² Al començament d’octubre, la ciutat d’Oriola va suportar tretze dies de pluja constant que, segons informava el seu alcalde major a Pedro Rodríguez Campomanes, van provocar que el riu Segura circulara al pas per la ciutat «con tan nunca visto exceso que por las ventanas de las casas pequeñas y cuartos bajos entrava el agua a las calles, ocupando en algunas ocho palmos». No cal dir que els estralls van ser molt importants i que els molins van quedar absolutament negats i incapacitats per dur a terme les tasques de mòlta.⁸³ La coneguda vulnerabilitat d’aquests davant de la fúria desfermada de les aigües va fer que, el 1785, l’alcalde major eixint de Cullera escriguera sobre aquesta qüestió en l’informe que llegava al seu successor i es planyera de no haver pogut construir als voltants de la vila dos molins, un d’arrosser i un altre de fariner, prou protegits de l’ímpetu de les aigües del riu Xúquer, ja que era ben conegut que les riuades s’emportaven totes les installacions que hi havia a les riberes.⁸⁴ Dos anys més tard, una notable crescuda del riu Millars va destruir els molins emplaçats a les seues ribes fins a la confluència amb la rambla de la Viuda.

Al sud, la sequera patida entre el 1789 i 1791 va estar esguitada per furioses avingudes i inundacions. El 17 d’agost de 1789, el cabal del riu Montnegre o Sec va experimentar tal increment, que la força de les aigües va trencar els assuts de Mutxamel i Sant Joan, i va danyar seriosament la sèquia Major de l’horta d’Alacant. El 7 de setembre del 1793, una altra tremenda avinguda va superar la terrassa del pantà de Tibi, va destruir les obres iniciades per a adobar els desperfectes causats en els assuts per l’anterior, va tallar les vies de comunicació i va arruïnar els camps i els vuit molins que prenien l’aigua de l’assut de Mutxamel. Al començament d’abril de l’any següent quedaria destrossat el conegut com a Molí Nou després de patir els embats d’una altra riuada.⁸⁵ La crescuda del riu Serpis al pas per Alcoi, esdevinguda també el 1793, a més de provocar un elevat nombre de víctimes mortals, va destruir o va malmetre greument vint-i-nou dels molins paperers, drapers i fariners situats a vora riu, amb uns danys que es van valorar en més de set mil lliures.⁸⁶

Amb el que hem exposat fins ací es podria extraure la conclusió, en excés simplista, que des de les instàncies oficials es feia poc o res per a prevenir o remeiar aquest tipus de situacions que, d’altra banda, esdevenen excessivament habituals durant el període objecte d’anàlisi i, potser per això, eren assumides amb certa dosi de resignació fatalista. L’estudi pausat i exhaustiu de l’abundant documentació que últimament va apareixent permet entreveure que, a mesura que avança el segle il·lustrat, sobretot a partir de la segona meitat, s’opera un cert canvi d’actitud i es percep un creixent interès i una voluntat política per a plantejar propostes de tipus tècnic amb les quals fer front a les desgràcies causades per sequeres i riuades. Així, la millora en els sistemes de reg, el drenatge i la bonificació de marjals, albuferes i llacunes interiors, la construcció d’embassaments i grans sèquies, juntament amb els projectes que agrimensors, arquitectes i enginyers dissenyen per dur a terme obres de caràcter preventiu en llits fluvials i rieres, començaran a ser habituals en terres valencianes.⁸⁷ No obstant això, també continua sent freqüent, pel fet d’estar molt arrelat en el subconscient col·lectiu, tant rural com urbà, el recurs a pregàries, processons i rogatives, siga per a sol·licitar pluges, siga per a aplacar la seua posterior fúria.

Per això, el cabal d’informació manuscrita i impresa generat és molt important en tots els nivells –polític, religiós, científic o tècnic– i permet obrir un suggestiu camp de recerca en el qual operen moltes variables. I així, del mer informe de l’esdeveniment catastròfic, amb trasllat de memorials i relacions d’experts a les instàncies oficials per a engegar els diferents mecanismes destinats a avaluar-ne els efectes i poder solucionar-los –una actuació, salvant les distàncies, semblant a les actuals sol·licituds de declaració de zona catastròfica–, es pot passar a la divulgació del succés via impresos, fullets, notícies, plecs de cordell o similars. Igualment es poden trobar propostes per a remeiar i prevenir determinats desastres dels quals es ben sabut el seu caràcter recurrent, i en aquest sentit les Societats Econòmiques d’Amics del País tendiran a tenir un paper rellevant; però també ho faran els individus preocupats per l’impacte de sequeres, riuades i inundacions, tant si es tracta de qualificats intel·lectuals i polítics com, per exemple, Feijoo, Campomanes, Ibáñez –més conegut com a marquès de Sargadelos–, Cabarrús o Jovellanos, de teòrics de l’agricultura o d’amants de la meteorologia –com Vicente Alcalá Galiano–; sense oblidar, per descomptat, els «tècnics» de l’època al servei de l’Estat –és a dir, enginyers militars i arquitectes formats ja en les corresponents acadèmies–, que comencen a exercir a partir dels anys setanta del segle xviii un paper fonamental a l’hora d’ordenar el territori i dissenyar elements de protecció,⁸⁸ encara que caldrà esperar fins ben entrat el segle xix perquè els enginyers civils, l’escola dels quals es va crear a les acaballes del xviii,⁸⁹ intervinguen en l’assumpte i comencen a redactar memòries i a reunir-se en congressos per tractar del greu problema de la falta o l’excés d’aigua.⁹⁰ Tampoc es quedaran enrere els governs de torn a l’hora d’encoratjar, com ja hem indicat, la celebració de certàmens i concursos per a estudiar en profunditat i amb caràcter científic la qüestió de la sequera i de les avingudes en aquesta façana mediterrània de la península Ibèrica.

Figures 21 y 22. Discurso sobre la frequencia de los estragos de las inundaciones en España, d’Antonio Raimundo Ibáñez (Memorial Literario, 1788) i portada de les Cartas sobre los obstáculos que la naturaleza [...] oponen a la felicidad pública, de Francisco Cabarrús (1795).

I és que, durant el segle il·lustrat assistim a una nova valoració del paper de l’home davant de la natura i els efectes que aquesta provoca quan es desferma. El coneixement de les seues lleis i l’impuls de la ciència i la tècnica permeten augmentar la capacitat humana per a actuar sobre el medi i controlar-lo, una evolució a la qual s’uneix la força tramesa per un Estat potent i centralitzat. Per aquest motiu, en la mesura que creix aquesta capacitat i es fa més complexa l’organització política, resulten més evidents els intents per a reduir d’una manera progressiva tant els efectes devastadors amb què es manifesta la natura en acció, com els obstacles que col·loca davant de l’home. El desenvolupament d’aquestes noves idees referides al binomi home i natura que s’obrin camí en el segle de les Llums troba, en gran part, la seua plasmació en el programa polític del reformisme borbònic i, a mesura que avança la centúria, són evidents els desitjos de conèixer cada vegada més i millor els riscos naturals, les seues conseqüències i els processos consegüents de degradació o, més encara, de destrucció d’espais i infraestructures. En sintonia amb això és notòria la voluntat de desplegar accions que eviten les limitacions del medi natural i, amb aquest objectiu, es percep un increment molt notable de la informació que descansa en la circulació de notícies i memorials referits a problemes que preocupen en gran manera per les conseqüències d’índole econòmica, demogràfica i social que provoquen. Gràcies a aquest cabal d’informació comencem a conèixer cada vegada millor l’impacte que aquests fenòmens meteorològics extrems han deixat al País Valencià al llarg de la història.

1. Cavanilles, A. J.: Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia. Imprenta Real. Madrid, 1795-1797, vol. I, pàg. II.

2. Cavanilles, A. J.: op. cit., vol. I, pàg. II-III.

3. Ibidem.

4. Per a aquesta qüestió resulta imprescindible la consulta de Giménez Font, P.: Las transformaciones del paisaje valenciano en el siglo xviii. Una perspectiva geográfica, Ed. Alfons el Magnànim, València, 2008.

5. Gil Olcina, A.: La propiedad de aguas perennes en el sureste ibérico, Universitat d’Alacant, Alacant, 1993.

6. Alberola Romá, A.: «La lucha del hombre contra el medio en el Mediterráneo occidental y su incidencia en las tierras valencianas durante la Edad Moderna», en Canelobre. Sobre el Mediterráneo, núm. 12/13 (primavera/estiu, 1988), pàg. 46-54.

7. Gil Olcina, A.: La propiedad de aguas perennes…, fonamentalment el capítol I.

8. Gil Olcina, A.: «Secas históricas en la región climática del sureste ibérico», en Gil Olcina, A. i Morales Gil, A. (ed.): Causas y consecuencias de las sequías en España, Institut Universitari de Geografia de la Universitat d’Alacant-CAM, Alacant, 2001, pàg. 161-185. Pérez Cueva, A.: «Las sequías en tierras valencianas», en ibidem, pàg. 131-159. Hernández Hernández, M. i Torres Alfonsea, F. J.: «Estudio de las sequías en España», en ibidem, pàg. 509-574, 131-159.

9. Rico Sinobas, M.: Memoria sobre las causas meteorológico-físicas que producen las constantes sequías de Murcia y Almería, señalando los medios para atenuar sus efectos. Imprenta de D. S. Compagni, Madrid, 1851, 392 pàg. + 8 figures. Echegaray, J. de: Memoria sobre las causas de la sequía de las provincias de Almería y Murcia y de los medios para atenuar sus efectos, […], Impremta del Ministeri de Comerç, Instrucció i Obres Públiques, Madrid, 1851, 123 pàgines. Les dues memòries han sigut editades en un únic volum i amb un estudi preliminar de Calvo García-Tornel, F. (ed.): Memorias sobre las sequías, Real Academia Alfonso X el Sabio, Múrcia, 2003.

10. García, R. i Gaztelu, L.: Proyecto de defensa contra las inundaciones en el valle del Segura. Tipografía de las provincias de Levante, Múrcia, 1887-1888, 3 volums, 1887-1888, 3 volums. N’hi ha una edició a càrrec de Joaquín Melgarejo Moreno, amb estudis preliminars d’ell mateix, Antonio Gil Olcina i Julio Muñoz (Confederació Hidrogràfica del Segura-Ministeri de Medi Ambient, Múrcia, 2001).

11. Així ho escrivia el cronista Escolano en el primer terç del segle xvii en les seues famoses Dècades referides al vell regne valencià; Escolano, G.: Décadas de la historia de la insigne y coronada ciudad y reino de Valencia, llibre IV, cap. I, col. 654; facsímil a càrrec del Departament d’Història Moderna de la Universitat de València, València, 1972.