Kitabı oku: «Blau»

Assum Guardiola Pujol

Yazı tipi:

BLAU

Primera edició: juliol del 2021

Editorial Comanegra

Consell de Cent, 159

08015 Barcelona

www.comanegra.com

Direcció de col·lecció: Jordi Puig

Correcció: Maria Carbó i Jordi Ferré

Maquetació: Edu Vila

Producció de l’ePub: booqlab

ISBN: 978-84-18857-17-1

Tots els drets reservats als titulars dels copyright.

ASSUM GUARDIOLA

BLAU

A la Montse, per les tardes a Vic A l’Eva, per acompanyar-me en el viure

I a tu, que un dia em vas dir «Escriu, Assum, escriu»

PRELUDI

Aquesta nit he somniat que la casa se’m cremava.

Em veig amb la Cel als braços. Miola amb un so agut i persistent. Aconsegueixo tancar la porta a l’últim moment, abans que les flames no traspassin el llindar. Corro escales avall. Giro el cap enlaire i veig com el fum s’emboira per sota la porta. M’he salvat, però ho he perdut tot. No sé on és la Clara. En el somni no ho penso, ho penso ara que el recordo.

Recordo les sensacions. El que he sentit i el que he pensat dintre del somni. Després de la por, ha vingut el desconcert. I, tot seguit, encara una tercera sensació: d’alliberament. Em sento neta. Tot el que forma part de mi, tot el que he acumulat any rere any, ha estat consumit per les flames. Objectes fútils destinats a criar pols. Àlbums de fotografies. La tele. Els llibres. Les plantes. La roba. Carpetes plenes de papers. Els records. Els diaris i els poemes de l’Abril.

S’ha esborrat tot. Soc una persona per estrenar.

Per això, avui, segurament encara atreta per l’estela d’aquest somni, he començat a fer neteja. Agafo una caixa de cartró i hi poso tots aquells objectes que no em serveixen per a res. Obro armaris i, posseïda per l’energia que dona el primer dia de vacances, llenço i estripo. Dins l’armari vermell, molt al fons, hi ha arraconades les fotos d’Eivissa, els poemes de l’Abril i, encara més al fons, els diaris de l’Abril, les dotze llibretes de tapes taronges. Cinc de llegides i set d’intactes. I em dic, Laura, és el moment de fer neteja. De cremar.

1

La veig de perfil, de lluny, però reconec el seu nas corbat i el tros de cella gruixuda. Repenjada a la barana del pont, parla pel mòbil. Els fanals m’il·luminen una escena en vermell: l’estructura del pont i la cabellera de la Ruth. Li embolica el tors una bufanda de color sang. No sé si fugir o deixar que em vegi. Però no tinc temps de pensar-hi: la Ruth es gira. I mentre el seu cap processa jo ja he aixecat la mà. Obre la boca i els ulls i es queda quieta. El muscle esquerre li cau i la bossa de pell li llisca per l’espatlla. Endreça el mòbil, recull la bossa i espera.

Ahir volia fer neteja. I, avui, m’apareix la Ruth.

Les casualitats de la vida no te les inventes, simplement passen. La vida fa riure. Una càmera que anava molt ràpid de sobte s’ha aturat.

Si aquesta escena del pont fos d’una pel·lícula, es veuria un pla general d’un capvespre de gener fosc i humit; el pont ila seva estructura metàl·lica. I dues figures al mig: una alta i l’altra petita. Començaria a ploure i els fanals espurnejarien les gotes de pluja fina. Aleshores el zoom s’aniria acostant cap a les dues dones que s’han quedat palplantades. La càmera enfocaria una figura alta i grossa, una dona vestida tota de negre, excepte la bufanda i les botes, vermelles, i una dona d’estatura baixa que porta un abric de color gris imitació de pell i uns texans amb les vores gastades.

I, després, la càmera acostaria més el zoom i es fixaria en les seves cares. Morena i maquillada la de la dona grossa. Unes celles gruixudes i negres i una cabellera espessa i roja. Ulleres exagerades de pasta amb la muntura negra. Ulls foscos. Angulosa i vermella la de la dona petita. Cabell rapat i clapejat de pèls blancs. Ulls verds amb taques grises.

Som la Ruth i jo.

—Laura! No has canviat gens! —exclama.

Sí que he canviat. I ella també. Des de quan es maquilla, la Ruth?

Ens agafem les mans. Les té flonges i calentes. Són unes mans acollidores, però jo tinc ganes de fugir. I la veig. Veig, en el seu canell esquerre, la polsera verda de punt pla que ens vam fer a Eivissa. Esfilagarsada i gastada, però juraria que és la mateixa. Quants anys han passat? Deu anys que es va morir l’Abril i que no veia la Ruth. Vint-i-dos anys de la polsera. Números rodons. 1998, al caló des Moro. L’Abril, la Ruth i jo. Com sargantanes, estirem lamandra sobre la sorra. Veiem l’Abril que remena dins la bossa i treu una post petita i quadrada amb una pinça a la part superior, un regle i unes tisores. Ens ensenya tres cabdells de fil encerat de tres colors: verd, vermell i groc. Us ensenyaré a fer una polsera. Mireu: primer hem detallar un fil de seixanta centímetres i després un altre de dos-cents. El sol ens escalfa els clatells.

Ara, les gotes que cauen del cel són cada vegada més espesses i més fredes. Ens mirem i ens fem dos petons, distants com el temps que fa que no ens veiem.

—Ostres, Laura! No m’ho puc creure! Quant fa…

—Deu anys.

—Ja han passat deu anys?

—Sí.

—Vius aquí encara?

—Sí. I tu?

M’explica que viu al poble. La família. L’hotel.

I aquí, enmig del pont i sota la pluja, sense voler-ho, li explico per què tinc tan mesurat el temps. Abans de preguntar-li com li va la vida. Abans que ella em pregunti com em va la meva. Abans que totes dues despatxem la incomoditat d’aquesta trobada amb preguntes clixé. M’adono que només li puc explicar aquest temps transcorregut a través del que ens uneix, l’Abril i la seva mort. Per això em precipito i li ho resumeixo en tres titulars: la carta a la bústia, els poemes i la imposició d’escriure.

—Jo també vaig rebre una carta.

Ja ho sé, penso. I no t’hauria d’haver parlat de la meva, de carta. Quan era petita un professor de música em va dir: sovint toques la primera nota abans d’hora, Laura. Fixa’t en això. Segurament a la vida et passarà el mateix.

—Però, pel que veig, molt diferent de la teva —continua.

Sí, sí, ja ho sé.

—I què en vas fer, dels poemes? Els vas publicar?

Com si això fos tan fàcil. Val més que no en parlem. Encara no. Em sorprenen els ulls de la Ruth. Són opacs. I aquesta capa de maquillatge? Les gotes de pluja se li encasten als vidres.

—Anem a prendre alguna cosa? —Miro de canviar de tema.

Tornem al pla general. Les dues dones, ara, caminen de bracet i ja gairebé han travessat el pont. Acceleren el pas i s’encongeixen. Perdigons freds i continus cauen del cel.

Som la Ruth i jo. Penso en la decisió que vaig prendre ahir. Penso en els poemes de l’Abril i en la història que intento escriure. Penso en el meu personatge de ficció, la Lola. Vull posar-me dins la pell d’aquest personatge que se’m resisteix. Escriu, em va dir l’Abril. Vull mirar endavant. I què faig? Emportar-me aquesta dona real a prendre alguna cosa quan intueixo, no, quan sé, que la Ruth m’arrossegarà cap al passat. Com aquella barca de El gran Gatsby que anava contra corrent.

2

L’endemà de l’enterrament de l’Abril vaig trobar una carta de color rosa pàl·lid dins un sobre blanc. I aquell full de tacte de seda és el punt de fuga on comença tot, tot el que soc ara. Recordo un dia plujós de primavera i la bústia de fusta de casa meva, pintada de verd fosc. Acosto els ulls a la ranura estreta i la Clara ajunta el seu cap amb el meu. Em palpo la butxaca del darrere dels texans i n’estiro un joc de claus. Amb la més petita apunto al forat del pany. La Clara m’estira i em diu afanya’t, fem tard. Però jo em quedo immòbil. Reconec les lletres tortes i inclinades cap a la dreta. Esquinço el sobre blanc i en trec el full rosa pàl·lid. Penso en tot l’arsenal de fulls de carta i de sobres que guardava l’Abril.

Llegeixo: Laura, et demano que et facis càrrec dels meus poemes. Si escau, publica’ls. I una altra cosa: escriu. Sobretot, escriu. Lletres escrites amb bolígraf de punta fina s’amunteguen en diverses mides i proporcions. Els punts de les «i» són rodones buides. La Clara em pregunta, què diu, què diu. Plou amb més intensitat. M’arreplega el braç i m’empeny cap endavant. Entaforo la carta dins la butxaca dels texans.

L’Abril, doncs, m’havia escrit també a mi.

Em vaig imaginar un altre barri d’una zona residencial de cases d’obra vista, unifamiliars. La Ruth obre el pany d’una bústia metàl·lica i agafa un sobre blanc de gram gruixut. N’estripa la part de dalt i en treu un full de pauta. Llegeix. Es tapa la cara amb les mans i el full llisca fins a terra.

3

Tenim tendència a recordar la nostra vida com una línia en forma de resum. I, en aquesta línia contínua resumida, de tant en tant, obrim finestres de records que són com escenes. Aquests records cada vegada se’ns presenten d’una manera més nítida perquè, com més temps ens acompanyen, com més els expliquem, com més els escrivim, més els anem representant, vivint i posant-hi color.

Jo obro la finestra, ara, al dia que l’Abril va veure, per primera vegada, l’Adam caminant pel passadís ple de fum de la universitat.

M’haig de fer petita, petita, petita... i... flop! Desaparèixer tal com soc ara. I recuperar-me vint-i-set anys enrere. 1993. Hem deixat enrere una fletxa que arqueja l’espai i encén un peveter olímpic. Un jugador de futbol amb cara de formatge holandès que encerta amb precisió la pilota a l’escaire, dins la xarxa. El partit que fa anys que governa guanya per majoria absoluta. Europa s’ajunta i els Balcans s’esberlen. Adeu crispetes de coloraines, exposicions universals i amigos para siempre lailo lailo la. A nosaltres, la universitat ens acull i la nostra visió del món és la dels llibres que devorem amb ànsia, com un credo universal.

Estrenem la Universitat de Lletres. Eixams de joves rodegen cendrers. Joves de cabells ondulats i grans a la cara abracen carpetes amb el dibuix d’una àliga, noies que porten camises de quadres i jerseis de canalé llargs fins als genolls. Un tupè brillant que gira el cap com un pardal perdut. I una noia, recolzada a la paret d’obra vista, fuma i expulsa el fum cap amunt, allargant l’expiració. Un raig de llum desfà l’anella que s’enlaira. Els seus ulls són blaus i subjecta un Zippo de metall daurat amb els contorns gastats.

És l’Abril. Ningú de nosaltres, als anys noranta, es deia com ella. I només això ja li donava un punt de llum.

Veig l’Abril expirant el fum, esgotant la cigarreta, a punt d’entrar a la classe. Em fa un senyal i m’hi acosto. Fa girar la rodeta del Zippo. Fumem i ens temptegem. Xuclo la cigarreta, trec el fum pel nas i abaixo la mirada. Els ulls de l’Abril m’incomoden. Són molt blaus i molt transparents. Però arriba un moment que ja no es fixa en mi. No m’escolta. M’endinso en la mirada de l’Abril i veig un noi alt, amb els cabells curts de davant i llargs per la part del clatell. Vesteix una gavardina verda. De l’espatlla li penja una bandolera de pell gastada i amb les mans i els braços subjecta una pi-la de llibres. El veig travessar el passadís a càmera lenta. Em fixo en una barba frondosa, castanya, i uns ulls del mateix color. Uns pantalons de pana gruixuda.

—El coneixes? —pregunta l’Abril.

—No. Però em sembla que estudia filosofia —li dic jo.

—Saps com es diu?

—No.

—Mmmm...

L’Abril aspira el fum cap endins i tanca un ull. La punta de cendra, ja molt a prop del filtre, guspireja, taronja.

No va trigar gaire a saber que es deia Adam. I que, sí, estudiava filosofia. I que tenia deu anys més que nosaltres.

Anys més tard l’Abril escriuria, en una entrada de diari, sobre la por que tenia de mirar al futur. Ara penso que ella, precisament, sempre va reencarnar el mantra aquest que ens repetim tant de viure el present, i el seu present, a partir d’aquest dia que el va veure guarnit amb la gavardina verda i carregat de llibres, va ser l’Adam.

4

—Encara estàs amb aquella noia?

La Ruth ha demanat una pinta de Guinness. L’escuma descendeix en cascada i les bombolletes fines desapareixen en l’espessor negra. S’ha tret les ulleres i les ha deixat damunt de la barra de fusta polida.

—La Clara. Sí. —Agafo la meva cervesa rossa i me n’empasso un glop llarg.

Se sent la pluja que retruny contra els vidres.

—No. No em preguntis amb qui estic. —Agafa la pinta i hi enfonsa els ulls a dins.— Després potser t’ho explico.

S’equivoca. No tinc temps de preguntar-me res i no estic en condicions de pensar en les xicotes de la Ruth. Et vas esfumar i et vaig perdre la pista, o ja no te’n recordes? Com es deia aquella de la guite? Margot? Una francesa de mirada salvatge. Hi havia aquella altra... Clàudia. No, la Clàudia va ser abans de la Norma. La Norma i la Ruth passejant per la rambla. Els records galopen dins el meu cap, cada vegada més, cada vegada amb més intensitat.

—Per l’Abril! —Acosta la seva pinta i la fa xocar contra la meva gerra.— Quina tia! Ara remenaria les cireres, no? La veuríem per la tele.

Ric amb ganes i em destenso. Penso el mateix. Desfilem records, records que compartim, episodis antics, batalletes que el temps ha convertit en acudits. Potser ens podríem passar tot el vespre així, com si no hagués passat res, parlant de l’Abril, el fil que ens uneix després de tants anys. Potser tinc ganes d’emborratxar-me d’Abril amb la Ruth ara que estic a punt de posar punt final a aquesta etapa. Però de què puc parlar amb la Ruth si no és de l’Abril? M’explicarà que em va deixar plantada l’endemà de l’enterrament perquè el que li deia l’Abril a la seva, de carta, la va deixar destrossada? Em llegeix el pensament.

—L’última vegada que ens havíem de veure tu i jo no em vaig presentar, oi?

Beu un glop i passeja la mirada pel local. Li segueixo els ulls. La noia que seu al tamboret del costat de la Ruth toqueteja el mòbil i es mossega el pírcing que li perfora el llavi. Un home assegut a la taula del costat dels lavabos es dedica a resoldre mots encreuats d’una d’aquestes revistes de mitja quartilla que venen als quioscos. El tinc vist. Molt prim i de cabells greixosos. Així mata les hores cada dia? Què coneixem de la gent? Què coneixem dels amics? Allò que mostrem, sovint, és una ínfima part de tot el que som o del que ens pensem ser. Quantes vegades ens equivoquem en els judicis?

—Encara fumes? —li pregunto, obviant la seva pregunta.

—No. Tu sí?

Faig que no amb el cap. Ella m’enfoca amb aquests ulls negres als quals no pots entrar. No tinc escapatòria.

—Vols saber què hi va escriure, l’Abril, a la meva carta?

Reculo en el temps. L’Abril i jo a la seva habitació. Ja no es pot aixecar del llit però encara té el cap clar. Em diu, saps, he escrit una carta per a la Ruth. L’Abril és tot ulls. El seu cos s’ha malmès però la força de la seva mirada blava com un cel pentinat per la tramuntana sembla haver recollit tot l’alè que encara li queda. M’assenyala un full sobre l’escriptori i em fa un cop de cap perquè el llegeixi. Li suplico que no l’enviï. Però l’Abril em demana si el puc posar en un sobre i enviar. No em puc aixecar del llit, em diu. Obre els braços i assenyala l’evidència. I mira cap a la finestra. Li segueixo la mirada i veig l’olivera de la soca retorçada al pati dels veïns. Una gavina passa rabent i xiscla. I així és com em converteixo en el braç executor de la dissort de la Ruth. Però què li pots discutir a una amiga que està a punt de morir i té una convicció tan ferma? Podria haver enganyat l’Abril i no enviar la carta. Però ho vaig fer. Sí, ho vaig fer. I l’Abril es va morir al cap de dues setmanes.

La Ruth d’ara em fa la pregunta i jo li vull dir que no cal, però abans no pugui respondre, em recita el que li va escriure l’Abril. Sento que, per a ella, aquest retrobament té tot el sentit del món només per això. El cambrer ens deixa la segona ronda. L’escuma de la meva cervesa es desborda.

—L’amic segur es coneix en les situacions insegures... La tia em va citar aquell poeta romà, Enni. Després em diu: No t’he sentit a prop aquests últims anys. Recorda aquesta frase i viu en conseqüència.

La Ruth es posa la mà al front i tanca els ulls.

—Me la sé de memòria, la puta carta. Imagina’t.

M’imagino les seves parpelles com una pantalla on es projecten les lletres cargolades de l’Abril. Gargots amuntegats en frases que es trepitgen les unes amb les altres. Muntanyes russes de lletres.

Abans no continuï, m’afanyo. Li relato l’escena de l’habitació de l’Abril.

—Ho has sabut! Ho has sabut durant tots aquests anys...

Enfonso els ulls dins la cervesa.

—Ho sento, Ruth.

Els ulls de la Ruth ara són dues atzabeges negres.

—És igual, Laura, tu no tens la culpa de res. No ho pots saber. Bé, vull dir que em sembla que no ho saps.

—El què?

—És igual, Laura, tu no tens la culpa de res —repeteix—. L’Abril ens feia fer el que volia, oi? Què sabia ella de com em sentia jo? I és que, a més, vols dir que té sentit, ara mateix, qui va enviar la carta?

Faig una llambregada a la taverna. Necessito deixar de mirar la cara de la Ruth. La noia del pírcing s’ha esfumat. L’home dels cabells greixosos persisteix amb la sopa de lletres. La Ruth i jo. I l’Abril. El bar Los Gatos a Eivissa. La noia dels llavis de sang. Records que es fan catedrals.

La cervesa de la Ruth es manté intacta. Opaca.

—I el que et va dir a tu? —em pregunta—. Com t’ha anat? Escrius? I els poemes que et va deixar, què?

No sé per on començar. Començo per la part menys polèmica i li dic que sí, que escric, que intento escriure una novel·la però que em bloquejo i m’encallo sovint. Però que escriuria encara que l’Abril no m’ho hagués dit, suposo. Com es podia decidir escriure o no? Que escriure era una necessitat, encara que de vegades costés trobar les paraules. M’embalo i m’embolico. El seu mòbil m’interromp. La Ruth el mira fixament. Es decideix. Hola. Sí, sí. Vindré una mica tard. Estic amb una amiga. Fes-li tu el sopar a la nena. Sense acomiadar-se, deixa lliscar el mòbil dins la bossa. La Ruth té una filla, penso.

—I els poemes? Què? Els has publicat? —insisteix.

Jo ja sabia que l’hi acabaria explicant. Obvio el somni de l’incendi. Obvio que tinc ganes de fer una foguera i veure com les flames es cruspeixen els poemes de l’Abril.

—Estic a punt a renunciar-hi. Tot aquest temps que els arrossego i... els deixo. A part... Això de publicar... I ha passat molt de temps... I jo encara estic en el mateix punt.

—Què vols dir que els deixes?

—Que no puc més. Necessito respirar.

La Ruth calla.

—Hosti, és que ella no és aquí, saps? —continuo—. No li puc consultar res. És estrany i és esgotador i... Quina editorial voldrà uns poemes prehistòrics que...

—No cal que et justifiquis, Laura. No pots i ja està.

I tu què, penso. Vas fugir i no et vam tornar a veure mai més. Sí, sí, la carta. Però em vas deixar sola. De sobte, sembla tenir molta pressa. Agafa el mòbil i defuig mirar-me. Ens hem acomiadat amb la promesa que aviat tornarem a quedar i ens donem els números de telèfon.

Laura, mira endavant, em dic. Acaba la novel·la de la Lola. Escriu! Escriu ara que has començat les vacances! Cura’t amb les paraules. Les teves paraules. Escriu amb determinació, escriu amb tossuderia, fes d’escriure el centre de la teva vida. I tanca aquest dol.

5

La carta de l’Abril em va desconcertar. Ara veig, amb la perspectiva que donen els anys passats, que mentre llegia la carta allà dins el cotxe, amb la Clara, encara no havia entès que no veuria l’Abril mai més.

La Clara conduïa. Jo no apartava la vista del sobre blanc que havia deixat damunt les cuixes. L’eixugaparabrises dibuixava un arc perfecte. La pluja persistia com un lament i a l’asfalt s’hi reflectien els llums dels cotxes i dels semàfors. Se sentia l’estrèpit dels clàxons i el soroll d’una sirena d’ambulància. La gent caminava de pressa. Cúpules de paraigües negres, de ratlles, grocs i verds. Pensava què els diria a la llibreria. Pensava què li diria a la Ruth. Primer era la Ruth. Sabia, per com m’havia contestat al telèfon, que ella, també, ja havia rebut la carta. Tenia la veu ofegada i una punta de plor a la gola. Ens hem de veure, m’havia dit.

Vaig agafar el drap de la guantera i el vaig passar pel tros de vidre del conductor. La Clara em va dir gràcies. Dos clotets se li enfondien a les galtes. Me la mirava i, després d’encara no cinc mesos, no em creia que allò m’estigués passant a mi. Estimar d’aquella manera. No t’enamoris, m’havia dit l’Abril a Eivissa. Torna’m a llegir la carta, em va demanar. I mentre la llegia, la Clara bufava. Joder, la tia... No és allò... voldries... o, en tot cas, si vols, fes-te càrrec dels meus poemes. Et diu: et demano, bla, bla, bla... Sí, l’Abril és així. Era. L’Abril et demana coses i tu, simplement, les fas. Et demanava. L’Abril s’havia mort, em repetia. I em sorprenia aquella falta de reacció. A l’enterrament m’havia sentit com una actriu esperant entre cametes. No havia sentit res. Cap mena d’emoció. Com si allò no anés amb mi.

Li vaig demanar a la Clara que em deixés al centre. Que primer passaria per la llibreria i demanaria la tarda lliure. Que així podria parlar amb la Ruth tranquil·lament. I què has de fer, tu, ara? Em va preguntar la Clara. Llegir els seus poemes? Vaig sentir com el cor, tímidament, se m’accelerava. Llegiria l’Abril, és clar que sí. L’Abril et demanava coses. Em demanava coses. I jo, simplement, les feia. És clar que llegiria els seus poemes. Com pots renunciar al desig d’una persona que estimes i se’t mor?

Un proverbi xinès diu que l’ombra es mou segons els desitjos del sol. I jo aleshores no veia que l’amor arrossega la mort.