Kitabı oku: «Tres presoners», sayfa 2

III

Gabrielle Marke arribà a Hugel alguns dies després dels presoners. Era una doneta insignificant, amb cabells color de blat madur, pell pàl·lida i galta pigada, el nasset un poc arremangat i les dents lleugerament encavallades. Marques inequívoques de maternitat futura li deformaven el cos; les faldilles li pujaven per davant, deixant veure un tros de cama sense mitges. I, en aturar-se, badava la boca com els peixos fora de l’aigua.

Entrà al poblet amb posat indecís. Girava el cap d’un cantó a l’altre, com qui cerca algú o alguna cosa.

Un noiet aturat al bell mig del camí la mirava amb curiositat. Ella li demanà:

—Saps on viu Anselm Saunier?

El noiet féu que sí amb el cap, i es posà a caminar ben decidit. Anava massa de pressa i Gabrielle no podia seguir-lo. Llavors ell s’aturava un moment, se la mirava amb estranyesa i tornava a caminar.

En passar davant la font ella li cridà:

—Espera’m.

El noiet tornà a aturar-se.

—Aguanta’m això un moment, si et plau.

Li posà el farcell als braços. Es féu un bon tip d’aigua i també s’hi esbandí les galtes i les mans. Tot d’una semblava animar-se. Reprengué el bolic i digué, decidida:

—Anem!

Però a casa dels Saunier no hi havia ningú més que Simonne.

—El pare no hi és —digué mentre esguardava la forastera amb indiferència i fàstic.

«Quin espectacle més repulsiu —pensava amb la vista fixa en el ventre de Gabrielle—, una noieta tan escarransida, tan insignificant i amb aquesta panxa!»

Gabrielle comprenia el que l’altra estava pensant, es sentia contrariada i avergonyida. Per bé que Simonne no l’havia invitada a seure, es deixà caure en una cadira bo i sospirant.

—Trigarà molt a venir, el vostre pare?

—Es queda sempre a les feixes fins a entrada de fosc.

Parlava amb els llavis tibants i la mirada perduda en llunyanies. Coneixia el drama de Gabrielle Marke, però com més la mirava, més fàstic i menyspreu sentia per ella. I de sobte, com si no fos ja prou lletja i repugnant, la forastera s’havia posat a plorar. Cercava amb presses el mocador entaforat a la pitrera, s’hi eixugava els ulls i el nas.

—No cal que el pare torni —féu Simonne—, jo mateixa us puc acompanyar al vostre allotjament.

En oir allotjament, els plors de Gabrielle s’estroncaren en sec, les nines dels ulls se li eixamplaren, esdevingueren d’un blau més fosc.

—No viuré aquí?

—Viureu amb la vídua Rott.

Noves i irrefrenables llàgrimes acudiren als ulls de Gabrielle. Desbordaven de les conques, corrien galta avall, se li ficaven a la boca. No tenia temps d’eixugar-se-les i se les empassava mentre aspirava amb força els mocs que li sortien del nas. Anselm Saunier, el gran amic del seu difunt pare, l’havia invitada a viure amb ells, li assegurà que Andreua li faria de mare i Simonne de germana i ara no la volien, l’enviaven a una casa desconeguda.

No podia aturar el plor per bé que comprenia que aquest enutjava Simonne. La veia impacient i nerviosa, desitjant treure-se-la del davant com més aviat millor.

—La senyora Caterina és molt bona, no us faltarà res a casa seva —i es dirigí a la porta—. Anem?

Gabrielle s’aixecà amb lentitud i recança, seguí la filla d’Anselm. Aquesta anava unes passes al davant amb el cap i el bust enravenats. Tenia, val a dir-ho, aires de gran senyora, aires que haurien impressionat qualsevol, àdhuc no essent una humil camperola atuïda per la desgràcia, deformada per la maternitat.

Gabrielle la seguia amb pas arrossegadís i el farcell penjat en una mà. S’aturava sovint i sospirava. Les cames no la volien dur. «Hem tingut paraula —semblava que diguessin—, t’hem portat fins a Hugel, deu quilòmetres llargs, però ara, prou.» Els genolls se li doblegaven i el bolic se li escapolia dels dits.

Simonne s’aturava d’una revolada, picava amb el peu a terra dos o tres cops, sense mirar ni parlar a la seva companya. Aquesta començava a indignar-se amb aquella mossa envanida i descastada. Demanava un esforç més a les seves cames i al seu cor, els pregava que la duguessin fins a casa d’aquella vídua. Un cop allí perdria de vista Simonne, podria respirar més tranquil·la. Si calia morir, moriria, però lluny, com més lluny millor d’aquesta mossa. Morir li pareixia cada cop més l’única solució als seus problemes. Fóra tan deliciós desaparèixer d’aquest món abans de veure néixer aquell fill que seria la seva vergonya! El drama tornava a pintar-se-li amb pinzellades crues. A Felsen tots els llogarrencs li giraven el cap. D’antuvi, quan s’esdevingué el gran escàndol, el poble sencer estava al seu costat demanant justícia i venjança contra el violador. Però, un cop aquest afusellat pels soldats del seu propi destacament, la rancúnia dels de Felsen s’havia girat contra ella. A mesura que el seu ventre creixia, l’hostilitat dels pagesos augmentava com si la responsabilitat d’aquell fet ignominiós no recaigués solament sobre el soldat enemic, luxuriós i embriac, sinó també damunt la pobra víctima. Com podien aquells homes i dones que l’havien vista néixer i créixer i ésser companya de jocs i d’escola de llurs filletes, considerar-la, tot d’una, com una enemiga? Com podien oblidar que la petita Gaby Marke era la filla ben amada, la nineta dels ulls d’Ernest Marke, l’heroi de la resistència local, mort en un combat entre camperols i policies? Per quins set sous l’innocent fruit del crim d’un estranger enfollit de luxúria no tenia el mateix dret a la protecció i fins a la tendresa dels llogarrencs, que un fill de pare i mare legítims?

Gabrielle Marke només tenia disset anys i es trobava ja enfront d’una humanitat absurda i hostil contra la qual havia de defensar-se i defensar la seva criatura. I aquesta cada cop més palpable evidència, que l’actitud despectiva de Simonne feia més crua encara, aixecava en l’ànima de la noieta la primera polseguera de la revolta. Tot fent camí havia trobat una paret de corral mig enderrocada i s’havia assegut al damunt. Tant li feia el que Simonne podria dir o pensar.

Però el posat de la pubilla Saunier davant la seva gosadia era el d’una reina ofesa i Gabrielle, en adonar-se’n, recordà que aquella minyona era considerada una heroïna de la resistència. Dos anys enrera, el nom de Simonne Saunier anava de boca en boca acompanyat de qualificatius enaltidors. Es deia que el capità del destacament que ocupava aquell grup de pobles se n’havia enamorat. Amb tota picardia i fingint-se també enamorada, ella li donà cita al bosc, on el caçaren els rebels. L’oficial no havia comès altre delicte que el d’encapritxar-se amb aquesta noia i demostrar-li-ho. Però, per als camperols emboscats, entre els quals es trobaven el promès i el germà de Simonne, ja n’hi hagué prou per a condemnar-lo a mort; el penjaren d’una branca de tell. Es digué també que Simonne assistí a l’execució i que aguantà fins a l’últim moment la mirada acusadora de la seva víctima.

En recordar aquests fets, Gabrielle Marke trobava natural que la intrèpida caçadora de militars enemics menyspreés la bleda pastora de Felsen que no havia sabut defensar-se de l’escomesa d’un soldat embriac.

—Anem? —féu Simonne, cansada d’esperar.

Gabrielle s’aixecà i la seguí. «D’heroismes —pensava—, n’hi ha de dues menes: uns d’enlluernadors i sorollosos; d’altres de callats i obscurs.» Reconeixia el mèrit de la pubilla Saunier, però, mentre tractava d’accelerar el pas i atrapar-la, es sentia també heroïna. Què sabia aquesta verge forta i virtuosa de la gran angoixa de la immensa responsabilitat d’ésser la mare del fill d’un violador? Què sabia del terrible sofriment de veure’s avorrida per la pròpia família, essent innocent de tota culpa?

De sobte es sentí orgullosa de posseir allò que Simonne no posseïa: l’esperança d’un fill. Quan aconseguia oblidar els llogarrencs i la seva casa de Felsen i la humanitat sencera i pensar únicament en la criatura, isolant-la de la resta dels humans, Gabrielle sentia una escalforeta dolça i conhortadora. S’imaginava el nadó reposant-li a la falda i ella inclinada al seu damunt espiant-li la primera mirada, el primer somriure. S’imaginava també com seria deliciós de tocar-li les manetes, aquella cosa tan menuda, setinada i calentona i fregar-se les galtes amb les de l’infant.

La vídua Rott tampoc no era a casa.

—Deu ésser a les feixes —comentà Simonne—, en aquesta hora tothom hi és.

Empenyé la porta, que només estava ajustada.

—Entrem —decidí.

—Viu sola? —demanà Gabrielle tot pujant.

—Té un presoner de guerra que li fa de mosso.

Gabrielle s’aturà, espaordida.

—Un presoner de guerra? —féu.

—Sí, a casa també en tenim un. Al poble n’hi ha tres.

Un cop foren a la cuina, Gabrielle deixà a terra el farcell i s’assegué.

—Mentre vós reposeu —decidí Simonne—, vaig a avisar la senyora Caterina.

Quan la mossa hagué desaparegut, Gabrielle es sentí alleugerida. Començà de badallar bo i examinant amb curiositat tot el que la voltava. Els mobles de la vídua eren vells, però confortables. Hi havia sobretot un balancí que la forastera considerava amb cobejança. Però no gosava asseure-s’hi. Si la senyora Caterina arribava i la trobava escarxofada en aquell seient, l’únic realment còmode de la cambra, creuria que no tenia educació.

L’esguard erràtic de Gabrielle es deturà amb interès en les portes del rebost. No estaven tancades amb clau, ni tan sols ben ajustades. Si gosava obrir-les i furgar un poc els prestatges, trobaria sens dubte alguna cosa mengívola. En tenia realment necessitat. També sentia un desig vivíssim de beure llet i pensava amb melangia en les vaques que havia deixat a l’estable, a Felsen. Feia qui sap els anys que les guardava i fou precisament en dur-les a pasturar que s’esdevingué allò…

Com un llampec se li representà aquell capvespre de primavera, amb el soldat apassionadament aferrat al seu cos, mentre ella demanava auxili fins a perdre les forces. Recordava també, amb una precisió terrible, la flaire del fenc rebregat i el dring de les esquelles de les vaques enllà del prat, al peu del bosc.

Si no fos per aquest fill que havia de néixer… Ja ningú no es recordaria del drama.

Es passà una mà pel ventre i sospirà. Moltes dones estaven de cinc mesos, com ella, i amb prou feines se’ls coneixia. Fins en això era desgraciada!

L’estómac li ventà estrebada i tornà a pensar a menjar. El rebost era allí mateix, i ella no era capaç d’atansar-s’hi i percaçar-hi un mos de pa. «Déu meu! —es digué, tota enquimerada contra ella mateixa—, quina mare més covarda tindrà el meu fill!»

Les manetes del rellotge avançaven i la senyora Caterina no venia. Potser Simonne no l’havia avisada.

No es sentia cap remor ni dins ni fora de la casa. Hugel, com molts altres després de la guerra, era un poble on ningú no reia ni cantava ni gosava quasi parlar, un poble on havien llevat les esquelles a les vaques perquè aquell dringar era massa alegre i semblava un insult als morts. Gabrielle evocà els seus anys infantils, just abans de la guerra. Quan aquesta esclatà ella era encara una noieta, l’única preocupació de la qual consistia a esbrinar a quin dia i a quina hora la seva mare pastaria i a esperar que les coques de pomes i els panets ensucrats sortissin del forn tots calents i flairosos, i vigilar la lloca que covava i, fos l’hora que fos, no mancar el moment de veure eixir els pollets de la closca. De sobte, ja no fou qüestió de pa-nets ni de coques, ni de llocades ni de jocs. Tothom parlava de mobilització. Gabrielle no era pas tan ignorant que no comprengués a la seva manera el que això significava. El que no comprenia era per què els camperols es mostraven tan excitats. No arribava a considerar el fet com a essencialment dramàtic. Sabia que en circumstàncies semblants els homes es vesteixen amb un uniforme, van a barallar-se als camps de batalla. Però això s’esdevenia sempre lluny, molt lluny, a centenars de quilòmetres de Felsen. (Car tot, absolutament tot el que s’esdevenia en el país, per bo o dolent que fos, s’esdevenia lluny de Felsen.) I a Felsen els pagesos continuaven llaurant, sembrant i regant les feixes sense oblidar els ramats ni l’aviram. La xicalla continuava fent malifetes en les quals Gabrielle Marke participava d’una manera activa, encara que de poc lluïment. (Mai no s’havia destacat en res.) Però un dia l’espectre de la guerra arribà també al vilaró: mobilitzaven els camperols. Les dones ploraven, els homes cloïen els punys i llançaven malediccions. Alguns, pocs, eren partidaris de presentar-se. La majoria es negava a obeir el govern.

—És la terra la que necessita els nostres braços.

—Ens hem de fer matar perquè, ça com lla, l’enemic entri en territori nacional?

Ernest Marke era un dels més exaltats.

—Ens llancen germans contra germans per culpa d’un sistema polític estranger que ningú, ací, no entén ni aprova.

Gabrielle recordava molt bé aquestes i d’altres frases repetides en els rotlles de llogarrencs davant la Casa de la Vila i les lamentacions d’Erika Marke.

—Si sabéssim que han de deixar-te a la reraguarda, valdria més que et presentessis —deia al seu marit—. Altrament, seràs perseguit per desertor, empresonat i afusellat.

—No hi aniré —s’escridassava Marke—. No sóc prou boig ni prou infame per a col·laborar amb un exèrcit manat per oficials traïdors.

Gabrielle no arribava a comprendre que aquell ésser amat i admirat s’expressés en termes tan crus. Les nocions que posseïa la noieta dels deures cívics i patriòtics d’un ciutadà, apreses en els llibres de text de l’Escola Municipal, no li permetien d’aprovar les noves teories del seu pare. El llibre d’història exaltava els homes que anaven a la guerra i censurava durament aquells qui desertaven o s’emboscaven. Els primers eren considerats com a herois admirables, els segons com a covards i traïdors. Certa lliçó parlava de deure sagrat. (Eren aquests els termes exactes, Gabrielle no els podia oblidar.) Un bon patriota havia de vessar fins la darrera gota de sang per la pàtria. Fins llavors, la petita Marke havia cregut cegament en aquestes teories. En oir discursejar son pare, començava a dubtar-ne. O les fórmules del llibre eren falses i exagerades o Marke tirava per a covard i traïdor. La pobra Gabrielle no sabia el que resultava més trist: que el seu pare vessés fins la darrera gota de sang o veure’l convertit en un ésser menyspreable, perseguit i potser afusellat pels seus propis compatriotes. En considerar aquestes dues avinenteses, la nena es posava a tremolar o a plorar. Corria a refugiar-se als braços de la seva mare, la qual, invariablement, la tractava de ximple i se la treia del damunt.

Gabrielle s’havia imaginat que si algun dia Marke anava a la guerra tornaria cobert de glòria (d’això n’era en part responsable l’esmentat llibre d’història de l’Escola Municipal) i, de sobte, aquesta glòria no li feia fred ni calor. Si Marke es decidia a presentar-se i l’enviaven al front, Gabrielle pregaria a Déu que les bales i la metralla no el toquessin. Renunciava a allò que sempre havia considerat un goig suprem: veure tornar Marke amb el pit cobert de medalles, rebut per les autoritats provincials al so de timbals i trompetes. Només volia, però, amb tot el seu cor, que s’acabés la guerra, que la vida seguís com abans, que Erika continués de pastar sègol i fes panets rossos i crostosos i alguna coca de fruita de tant en tant; que la lloca covés i els preciosos pollets sortissin de la closca, que la xicalla de Felsen anés en joiosos grups fins a les platges properes del riu a cercar pedretes de colors i a xipollejar…

Però no s’esdevingué res del que la noieta s’imaginava. Ni Marke ni els altres camperols hagueren d’anar a la guerra ni s’exposaren a ésser afusellats per desertors. Abans que es decidissin a presentar-se o a fugir a la muntanya, l’exèrcit enemic envaí el territori nacional. Tota la comarca fou ocupada.

Gabrielle recordava perfectament el dia que la soldadesca entrà a Felsen. Els vencedors obligaren tot el poble a reunir-se enfront de la Casa de la Vila, despenjaren l’escut i la bandera de la façana, els llençaren per terra com estris inútils i en col·locaren uns de nous: d’altres colors, d’altres emblemes. Felsen havia canviat de nacionalitat. Els ocupants enganxaren un avís a la paret exterior de l’alcaldia. Estava redactat en la llengua del país i ordenava la mobilització de tots els camperols entre els divuit i els quaranta anys. Havien d’anar a treballar sota les ordres dels nous dirigents a l’interior de llur territori. Els camperols no deien res. Semblava ben bé que s’haguessin tornat sords, muts i mesells. Ja no es reunien en rotlles davant la Casa de la Vila, ja no discutien ni blasmaven el Govern. Però tots, silenciosos com espectres, s’escapoliren del llogarret i anaren a refugiar-se a les boscúries. El mateix drama i la mateixa revolta havien sofert els camperols de Ture, de Hugel, de Kirche i de Daslin, als quals es reuniren els de Felsen. Tots plegats, pagesos i llenyataires, formaren el primer bloc de la resistència, d’on més tard havia de sorgir el gran moviment alliberador. Llavors començaren els dies terribles: per als homes, la gana, el fred, les delacions; per a les dones i àdhuc per als infants, el treball, les penalitats, les angúnies de totes menes. Erika i Gabrielle Marke, així com les altres camperoles i noietes de la regió, s’hagueren d’encarregar de tota la feina dels homes. Ja no hi havia xicalla, a Felsen. Tots s’eren transformats en homenets i donetes carregats de responsabilitats, de preocupacions. Com les altres llogarrenques, Erika anava un o dos cops per setmana al bosc a dur menjar a Marke i Gabrielle romania sola a casa. Temia a cada instant que els soldats vinguessin a detenir el seu pare i, en no trobar-lo, se l’enduguessin a ella. Erika no tornava fins a la matinada i sovint fins a la nit següent. Gabrielle sabia que, passés el que passés, no havia de xerrar on era la mare. Aquesta no es cansava de repetir-li-ho: «Si vénen a registrar la casa, a cercar el teu pare o a mi, digues que som a les feixes o, millor, digues que som a Bezurk.» (Bezurk era la petita vila on els ocupants establiren el quarter general administratiu. Era plena de militars, de funcionaris, de policies, d’espies i d’agents estrangers. Hom hi anava a demanar tota mena de permisos, a sol·licitar la indulgència dels funcionaris: anul·lació de multes i de denúncies, i la clemència dels jutges militars. Tots els camperols i, sobretot, les camperoles havien d’anar a Bezurk un cop o altre.) Un dia, abans de sortir amb el cistell de les provisions, Erika estrenyé Gabrielle entre els seus braços: «Si m’agafen i em deporten hauràs de substituir-me, portaràs menjar a Marke. Però, per l’amor de Déu, calla. Les nostres vides depenen del teu silenci.» De tant en tant, deia amb un to de veu sec i destacat com de metralladora: «Si ens afusellen, a ton pare i a mi, corre cap a Hugel, refugia’t a casa d’Anselm Saunier; ell et farà de pare, ens ho ha promès.»

En arribar en aquest punt dels seus records, Gabrielle es posà novament a plorar. Era així com Anselm Saunier l’emparava i la protegia? Era així com li feia de pare?

Es mocà sorollosament, s’eixugà els ulls amb el mocador. Quan se’l tornava a la pitrera veié una dona vella que l’esguardava amb curiositat. El cor li botà dins el pit; romangué amb la boca mig badada. Havia abandonat el seient i els seus ulls congestionats no s’apartaven d’aquell rostre pansit, mig compassiu mig burleta.

—Per què plores, noia?

Gabrielle no respongué. Tota la sang semblava haver-se-li arremolinat al cor. Sentia un buit a l’estómac i un bum-bum eixordador a les temples.

Caterina arrufà el nas.

—No et trobes bé?

—Sí, senyora, sí. És el decandiment i la fatiga del viatge.

Havia dit decandiment, quina audàcia! Era com demanar menjar. Què pensaria d’ella la senyora Caterina?

—Has vingut a peu? —féu aquesta.

—Sí, senyora.

—No t’ha donat berenar la teva mare?

—Era dinar. Me l’he menjat a migdia.

Caterina s’havia atansat a la llar i espavilava el foc posant prop dels tions fumats grapats de branques seques i fulloses de roure. Els tions començaren de flamejar i tot seguit una flaire deliciosa s’escampà per la cambra. La vídua posà el trespeus sobre les flames i una gran olla al damunt. Després tornà a la forastera.

—Mentre s’escalfa la vianda, t’ensenyaré el teu dormitori.

Gabrielle aplegà el farcell amb la seva roba i seguí la vídua. Tenia l’estómac als talons i els ulls li feien pampallugues.

Després d’un llarg passadís arribaren a una porta tancada amb clau. Caterina l’obrí, però no entrà. Tot el seu rostre s’havia enfosquit i les seves faccions apareixien com encarcarades.

—Entra —digué a la forastera.

Gabrielle ho féu. Veié una habitació molt xica moblada d’un llit de ferro pintat de verd, amb una estampa de Sant Nicolau a la capçalera, una tauleta de nit, un vetllador de jonc i una cadira de boga. La finestra donava a l’hort, les esponeroses branques d’un vell pomer s’estenien prop del marc, tan a la vora, que tot el rectangle de l’obertura era un espès teixit de fulles i de fruits. Una claror verdosa, com d’aquàrium, banyava els objectes, els quals semblaven flotar en una atmosfera irreal.

Gabrielle no sabia què dir, per bé que la urbanitat li manava de demostrar admiració i agraïment. Però les paraules no li sortien de la gola.

—Era la cambra del noi —explicava la vídua—. Hi dormí fins al dia que s’escapolí del poble.

Caterina indicava amb la mà la litografia del sant.

—I aquest és el seu patró, però no sabé protegir-lo.

Ho deia de fora estant, amb una mena de tristesa apagada.

—Ara anirem a munyir les vaques —féu, canviant el to de la veu—. Després soparem.

Mentre baixaven a l’estable Caterina digué a Gabrielle:

—D’ara endavant seràs tu qui portaràs les vaques a pasturar. Jo començo a trobar-ho feixuc.

—També puc munyir-les —féu vivament Gabrielle—. A casa me n’encarregava jo.

—A les vaques no els agrada canviar de mà —replicà la vídua.

S’ajupí amb un gran sospir i començà la feina. Aplicava un delicat massatge a la mamella, li donava uns copets lleugers i amb mà ràpida i segura, alhora que suau, apretava el mugró sense deixar d’acariciar-lo. Un raig de llet ràpid i fumejant es precipitava dins la galleda, formava un mar d’escuma blanquíssima. Una flaire fada i apetitosa s’escampava per l’estable, feia venir saliveres a Gabrielle. Tornava a recordar, amb nostàlgia, la seva casa de Felsen. (Era el primer cop que se’n movia.) Les llàgrimes i els sanglots l’ofegaven.

—Ja tornes a ploriquejar —féu Caterina sense deixar d’esprémer la mamella.

Gabrielle comprengué que l’ofenia.

—Perdoneu —murmurà.

—Aquí no et mancarà llet ni formatge ni pa. Dormiràs en un bon matalàs i, quan naixerà la criatura, ja li tindrem abrigalls i robeta.

Gabrielle volia dar-li les gràcies, però l’emoció no li ho permeté.

—Espero que serà un noi —digué Caterina de sobte.

Gabrielle no havia pensat encara en aquesta avinentesa. Noi o noia, per a ella, era igual. Però si la senyora Caterina preferia un mascle, valia més que ho fos. El cas era que estigués contenta.

Mentre pujava l’escala darrera la mestressa, amb la galleda plena de llet, Gabrielle tornava a evocar Felsen. No pensava tornar-hi mai més. Si un dia havia d’abandonar Hugel, cercaria un llogarret, o una masia isolada, el més lluny possible d’allí. Es faria passar per vídua de guerra. N’hi havia tantes, al país! El treball no li feia por. Sabria defensar-se un sou per a ella i la criatura.

En ésser dalt, Caterina digué:

—Ajuda’m a parar taula.

Posà sobre els estalvis una olla plena de pastanagues, cols i naps, tot barrejat amb trossets de cansalada. Serví un bon plat a Gabrielle.

—Prou, prou! —deia aquesta, però es veia que protestava per compliment. Menjava amb delit, gairebé amb ànsies. Veient-la així esmolar les dents, la vídua recordava el noi i també el presoner de guerra. «La gent jove té sempre gana —pensava—. Kòstia menja per tres i aquesta per quatre. Sóc sola al món, però, per al menjar, és com si tingués home i quatre bordegassos. Si no vigilo, em buidaran el rebost en un tres i no res, malviatge!» No podia evitar-ho; seguia amb inquieta mirada cada porció de vianda que Gabrielle enforquillava i engolia. El mateix li havia esdevingut amb Kòstia els primers dies de tenir-lo a casa. No podia veure’l atipar-se sense patir. No ignorava que aquest egoisme gasiu enlletgia la seva ànima. Ara i adés parava esment a la veu interior que la censurava i llavors, durant una bona estona, ho hauria donat tot. Ara, en veure l’avidesa amb què mastegava i engolia la noia de Felsen, Caterina, que també s’havia servit un bon plat de vianda, tornava a patir de gasiveria. L’esguard de sos ullets petits i vius es fixava amb massa freqüència en el plat de Gabrielle. Aquesta se n’havia adonat i patia també perquè ella tampoc no es sentia la consciència tranquil·la. Realment menjava massa i amb unes presses excessives, però no tenia força de voluntat per a contenir-se i es deia: «Què deu pensar de mi, la vídua Rott? Creurà que no tinc educació ni vergonya, que sóc una salvatge.» Tractà d’alentir, però la gana podia més que ella. I amb mà tremolosa enforquillava i engolia vianda i més vianda. «Potser es penedirà d’haver-me recollit —es repetia—; potser em dirà que, fet i fet, més val que torni a casa dels Saunier. Però, allí, no m’hi volen… Llavors, on aniré a raure?»

Sense adonar-se del que feia, ajuntà les mans i pregà en un murmuri: «Déu misericordiós, feu que la vídua no em tregui de casa!»

Caterina esclafí a riure.

—A mig sopar fas les oracions?

Gabrielle envermellí fins als cabells. Amb els ulls esbatanats preguntà:

—M’haveu sentit?

—Sols he comprès que pregaves a Déu.

—És que me n’havia oblidat abans de començar l’àpat.

Aquest detall semblà posar la vella de bon humor. Aquella pàl·lida i plorosa criatura, amb la cabellera rossa esbullada, els ulls clars i el somriure apagat, no desvetllava en ella aquell sentiment d’aversió i de còlera venjativa que semblava haver desvetllat entre els llogarrencs de Felsen. Caterina no comprenia que Erika Marke, en lloc de compadir-la i encoratjar-la a viure i a ésser mare, l’allunyés de la llar i no s’interessés per la criatura que havia de néixer.

Gabrielle havia buidat el plat.

—En vols més? —féu Caterina.

La noia tornà a enrojolar-se. Les pigues de les galtes s’enfosquiren i àdhuc semblaren multiplicar-se.

—No… no… gràcies.

—Doncs menja formatge i pa; després beuràs un bol de llet.

En haver dit això, la vídua se sentí un moment feliç. Es mirava la forastera amb benvolença. Ara que començava a refer-se i a tranquil·litzar-se tenia un aspecte més atractiu. No era bonica ni ben plantada, però semblava sana i bondadosa. «Una noia així li hauria convingut al meu Nicolau», pensava Caterina. El noi havia festejat qui sap els anys amb Lluïsa Gray i tot d’una s’enamoriscà de Simonne Saunier. Aquesta el féu ballar alguns mesos com un ninot, després el plantà pel babau d’en Mateu Rigaud, al qual fou fidel fins que morí. Qui sap, però, si l’hauria també deixat per un altre si l’ocasió s’hagués presentat! Esclatà la guerra, vingué l’ocupació. El noi Rigaud i tots els homes joves del poble passaren a la resistència. Mentre romangueren amagats a les boscúries, Lluïsa i Nicolau es tornaren a veure i sembla que feren les paus. S’haurien casat sens dubte si la mort no s’hagués endut Nicolau, Rigaud, Saunier, els dos germans Fremond i tants d’altres… (En evocar els difunts de Hugel, Caterina es senyà.) Però Lluïsa Gray no l’hauria pas fet feliç, a Nicolau; era autoritària i orgullosa. I Simonne tampoc; gastava moltes pretensions i, demés, era força coqueta. Només somiava en empolainar-se i fer ballar el cap als homes.

Caterina es recordà de sobte de Kòstia. El presoner trigava ja massa.

—Aquest Kòstia és incorregible —sospirà després d’haver reüllat el rellotge de paret.

—No obeeix? —preguntà Gabrielle altre cop anguniosa en pensar que un estranger dormia a la casa.

—Quan es tracta de treball, no. La feina de pagès li plau qui-sap-lo. Jo crec que devia ser-ne.

—No li ho haveu demanat?

—I com vols que li ho demani? Ni m’entén ni l’entenc.

—Però què hi fa, a les feixes, en aquesta hora? Estona ha que fosqueja —gosà dir la minyona de Felsen.

—Al poble és fosc, però al camp no encara.

Llavors es sentiren unes fortes petjades escala amunt.

—És ell! —féu alegrement Caterina.

Blitzau entrà a la cuina. En veure una persona forastera entaulada amb la vídua arrufà un poc les celles. S’assegué, sense dir mot.

—Bona nit, Kòstia —féu Caterina amb to suau, de reny.

—Bona nit —contestà el presoner.

—Nosaltres ja hem acabat —explicà la vídua, assenyalant els dos plats buits i l’olla—; tot per a tu.

Sense més compliments, Kòstia es posà el menjar al davant; començà d’engolir amb gormanderia. En un tres i no res buidà l’olla. Xarrupà el suc i restà immòbil amb els ulls fixos en la mestressa. Aquesta li signà el formatge i el pa. Kòstia els engrapà amb les dues mans i, queixalada ací queixalada allà, aviat els féu fonedissos. S’empassà, d’un glop, tot un gobelet de sidra, després rotà amb satisfacció. Es mirava altre cop la mestressa amb expressió mig múrria mig afectuosa.

—Vols més formatge, no? —féu Caterina, enriolada.

Kòstia brandà la testa afirmativament.

Bo i dirigint-se al rebost, la vídua Rott explicà a Gabrielle:

—Quan es tracta de menges, sempre comprèn el que li dic.

La minyona s’aixecà de taula, començà de recollir els plats i els coberts. Kòstia se la mirava amb astorament. Déu el val, la forastera semblava prenyada! Asseguda a taula amb ses galtes pigades, son esguard apagat i la cabellera esbullada, hom l’hauria confós amb una noieta. El presoner estigué a punt d’espavilar-se. Fet i fet, però, el cansament de tot un dia de treball pogué més que la sorpresa i la curiositat, creuà els braços damunt la taula, hi estintolà el cap i, gairebé al mateix instant, restà adormit.