Kitabı oku: «El desterrament morisc valencià en la literatura del segle XVII»

El desterrament morisc valenciàen la literatura del segle XVII(els «autors menors»)

fonts històriques valencianes 45.

El desterrament moriscvalenciàen la literaturadel segle XVII(els «autors menors»)

Edició a cura de

Manuel Lomas Cortés

Directors de la col·leccióAntoni Furió i Enric Guinot

Aquest treball ha estat elaborat a l’empara del projecte del Ministeri de Ciència i Innovació «El gobierno, la guerra y sus protagonistas en los reinos mediterráneos de la Monarquía Hispánica» (HAR2008-00512).

© Manuel Lomas Cortés, 2010

© D’aquesta edició: Universitat de València, 2010

Disseny de la col-lecció: J.P.

Il·lustració de la coberta:

Pere Oromig i Francesc Peralta, Expulsió dels moriscos, 1613

Maquetació: Publicacions de la Universitat de València

ISBN: 978-84-370-8294-3

Estudi introductori

EXPULSIÓ I PRODUCCIÓ LITERÀRIA

L’edicte d’expulsió dels moriscos va ser publicat a la ciutat de València el 22 de setembre de 1609. Al llarg dels tres mesos que van seguir a aquell anunci, vora cent vint mil persones van ser compel·lides a deixar les seues cases i abandonar el territori rumb al desterrament. Molts van acceptar el passatge gratuït a Berberia que el rei els oferia a bord de les seues esquadres, mentre que altres van preferir contractar algun dels nombrosos mercants congregats per a l’ocasió i triar així el seu destí, ja fos a port cristià o musulmà. D’aquesta manera una gran majoria dels moriscos es va embarcar pacíficament i sense oposar resistència, encara que també n’hi va haver que es van rebel·lar, fent-se forts a les muntanyes de la vall de Laguar i la mola de Cortes entre els mesos d’octubre i novembre d’aquell any. Amb poca o cap possibilitat de resistir a l’avanç dels terços italians desembarcats a Vinaròs, Dénia i Alacant des de final de setembre, els rebels van ser derrotats el 21 de novembre i obligats a embarcar-se al llarg de les setmanes següents, per la qual cosa abans de la celebració del nadal el procés va poder donar-se per conclòs. Només un grapat de fugits de les derrotes patides a Laguar i Cortes van poder escapar de les urpes dels terços i la Milícia Efectiva del Regne, i passaren a portar una vida clandestina i oculta entre les muntanyes. Assimilats als usos bandolers, aquests homes s’encarregarien de projectar el problema d’una expulsió incompleta al llarg dels anys successius i fins al seu estranyament definitiu, succeït al començament de 1612.¹

Pel seu significat i extensió, els esdeveniments que havien envoltat el desterrament morisc valencià van ser objecte d’un interès sobtat i general. Es tenia consciència d’haver assistit a un fet extraordinari, de profunda transcendència, que s’estenia ara a la resta de les corones d’Aragó i Castella i que, per tant, mereixia ser estudiat i conegut.² En el segle XVI la qüestió morisca havia esdevingut un tema popular i repetit de la literatura, però el que ara es pretenia era escriure el seu epíleg, el desenllaç d’una realitat que arribava a la seua fi per a donar pas a quelcom nou i desconegut, on no cabia ja la por a l’apassionament desmesurat i el menyspreu obert que, anys enrere, haguessen pogut comportar la imposició d’una cautelosa censura.³

El dominic Jaume Bleda coneixia bé aquell extrem. Detractor aferrissat dels moriscos i convençut defensor de la idea de l’expulsió, el 1601 havia vist com la seua Defensio fidei in causa neophytorum, sive Morischorum Regni Valentiae, totisque Hispaniae era censurada pel Consell Reial a causa de la polèmica que hauria pogut suscitar la seua publicació en castellà. Dos anys més tard era el papat qui reclamava a la Cort espanyola que aplanàs l’eixida del dominic de Roma. La Defensio Fidei també havia estat censurada per la Inquisició romana, i la presència de Bleda era vista amb incomoditat. Malgrat comptar amb les simpaties d’importants personatges de la Cort i, per damunt de tots els altres, del poderós duc de Lerma, Bleda es veuria quasi marginat en els anys posteriors i fins a 1609 quan, amb l’inici de l’expulsió, tot va canviar.⁴ La Defensio Fidei va obtenir l’autorització reial al novembre d’aquest mateix any, i el 1610 seria finalment publicada a València acompanyant-se d’un nou escrit destinat a justificar l’expulsió, l’anomenat Tractatus de iusta Morischorum ab Hispania expulsione.5

El procés que havia dut a acceptar aquell escrit abans censurat era el mateix que havia propiciat l’expulsió. Després de superats els primers deu anys de regnat la política exterior de Felip III i el duc de Lerma no havia donat els resultats esperats. La firma dels diferents tractats de pau i treva —sobretot el subscrit amb els rebels flamencs— en llaor de la denominada Pax Hispanica, no sols no emmudia les critiques a la forma de govern —açò és, a la privadesa del duc de Lerma—, sinó que deixava entreveure seriosos problemes de coherència ideològica amb la política fixada pels Àustria des de feia decennis. L’expulsió dels moriscos va nàixer, així, com la gran resposta política i religiosa d’una monarquia en hores baixes, aquella capaç de silenciar les veus més crítiques i projectar alhora la imatge de Felip III com a paladí de la fe catòlica i assot de l’heretgia. L’expulsió dels moriscos havia de forjar la imatge i record de Felip III, seria el gran fet del seu regnat i, en aquest nou context, tot aquell escrit que exalçàs la seua glòria i la de les armes espanyoles, tota aquella obra que relatàs la perfídia dels moriscos, i el desinteressat sacrifici que el rei havia assumit a major glòria de la catolicitat i de la Casa d’Àustria, seria ben rebuda. El temps dels apologistes havia arribat, i Jaume Bleda, com molts altres, es beneficiaria d’aquella nova conjuntura.⁶

Però les apologies de l’expulsió encara tardarien un temps a aparèixer. La decisió adoptada pel rei havia estat inesperada, i els seus resultats a València no eren del tot ben coneguts. La Defensio Fidei va sortir ràpidament a València perquè Jaume Bleda no va tenir interès, malgrat la inclusió del Tractatus, a afegir al text original de la seua obra una crònica profunda dels esdeveniments que s’acabaven de viure al regne —ho faria anys més tard, el 1618, en la molt més extensa, encara que de significació diferent, Corónica de los moros de España—.⁷ L’aparició de l’Expulsión de los moros de España revestiria un mèrit major. El poema èpic de Gaspar Aguilar, compost de vuit cants i cinc-centes setanta-tres octaves, rebria el permís de publicació al juliol de 1610 per la qual cosa, atenent a la seua extensió, la seua redacció va haver d’iniciar-se pràcticament al temps en què els moriscos eren embarcats. Primer en el seu gènere, aquest poema avançaria —com en el cas de la justificació teòrica la Defensio fidei— molts dels temes i idees després repetits per altres autors.⁸ Però el cas de Gaspar Aguilar, per la rapidesa amb què va aparèixer el seu escrit, sense atendre la qualitat dels seus versos, va ser exceptional, sobretot si es compara amb la decisió adoptada per altres autors de retardar la publicació dels seus treballs, en principi completats, amb vista a incloure nous capítols en què es justificàs i se sintetitzàs l’expulsió. Així sembla, almenys, que ho va fer Gaspar Escolano, que va esperar fins a 1611 per a traure a la llum la seua Década primera de la historia de Valencia a fi d’afegir el que possiblement siga el text més fidedigne dels fets de l’expulsió valenciana de tots els que es van escriure.⁹ El desterrament morisc s’havia convertit en un tema atractiu que bé podria guanyar nous lectors encara que, alhora que es retocava i ampliaven textos com el d’Escolano, també s’havia iniciat una important tasca de creació d’obres noves com la d’Aguilar, destinades exclusivament a tractar la qüestió de l’expulsió morisca. Religiosos com el mateix Jaume Bleda es convertirien al poc de temps en els principals productors d’aquell nou tema literari, gènere híbrid a mig camí entre la crònica històrica i el relat novel·lat, obres doncs imbuïdes d’un fort caràcter fictional, hiperbòliques en el tractament dels símbols del poder i la figura reial, però on a la vegada subjaurà el testimoni del succés i, amb ell, el seu indubtable valor historiogràfic.¹⁰

L’any 1612 marcaria un fita en l’aparició d’aquestes composicions. Acabada l’expulsió a la Corona d’Aragó, i suspesa a Castella l’última fase de la mateixa —que havia d’escometre els antics murcians—, Felip III havia iniciat un procés de normalització progressiva de la política interna en els seus dominis. Les grans comissions encarregades d’eliminar del territori els últims elements moriscos havien conclòs, les juntes judicials especials estaven a punt de desaparèixer i, amb elles, les justícies ordinàries començaven a recuperar la plenitud de les seues competències habituals això sí, amb una advertència. La persecució dels moriscos havia de suavitzar-se, i el seu problema desaparèixer del discurs administratiu. Els festeigs i processons encaminats a celebrar el triomf del rei en l’expulsió havien començat a succeir-se un any abans, de manera que l’ambient era propici per a la publicació d’obres commemoratives. Molts literats aviat demostrarien que no tenien cap intenció de defraudar el seu monarca.¹¹

El 2 de febrer de 1612 el llicenciat Pedro Aznar Cardona va obtenir l’aprovació per a la publicació a Huesca de l’Expulsión justificada de los moriscos españoles, y suma de las excellencias Christianas de nuestro Rey, don Felipe el Católico Tercero deste nombre.12 Plena de referències a la Defensio Fidei, al llarg dels cinquanta-dos capítols que componien la seua primera part aquest teòleg es dedicaria a desencadenar les seues ires contra els moriscos, i a construir un conscienciós discurs teòric en què repassava amb detall les diferents accions que, d’acord amb les Sagrades Escriptures, havien portat a Felip III a decidir el desterrament. Caracteritzada la culpa, la segona part de l’obra se centraria a explicar la pena imposada, moment a partir del qual es barrejarien en la redacció qüestions d’índole teològica amb passatges de vertadera crònica, que demostren la presència directa de l’autor en diferents moments de l’èxode aragonès.¹³ Uns mesos abans, a l’agost de 1611, Juan Méndez de Vasconcelos havia rebut els primers permisos per a la publicació de la seua Liga deshecha por la expulsión de los moriscos, poema èpic en disset cants semblant en el seu esquema a l’Expulsión de los moros de Gaspar Aguilar, i de la qual ens ocuparem més endavant. A Roma, el dominic portuguès Damián Fonseca —íntimament relacionat amb Jaume Bleda— publicaria aquest mateix any la Justa expulsión de los moriscos de España, original de l’obra homònima apareguda en italià en la mateixa ciutat un any abans, en la qual es compendiaria una de les millors i més fiables cròniques escrites sobre el desterrament valencià. En ella, el pes de les justifications teològiques va tendir a mitigar-se a favor d’una redacció de fàcil lectura, centrada a relatar amb precisió la successió cronològica del procés, des dels primers avalots a la ciutat de València, al setembre de 1609, fins al final dels embarcaments, dedicant els seus darrers capítols a tractar, de forma un poc més exagerada, de la fi que van patir els moriscos per càstig dels seus pecats.¹⁴ De manera menys concisa que els anteriors, i centrat en qüestions més generals, el català Blai Verdú inclouria en la seua obra Engaños y desengaños del tiempo un últim capítol titulat «Del justo destierro de los moriscos españoles hecho por el Rey Nuestro señor don Felipe III». Aquest autor hi abordaria la justificació teòrica de l’expulsió catalana, a partir d’una selecció de principis i màximes extretes de la patrística catòlica, però deixant entreveure al mateix temps la seua possible presència a Tortosa durant el trasllat dels moriscos que havien d’embarcar-se en el port dels Alfacs.¹⁵

La producció apologètica continuaria sense fractura al llarg dels dos anys successius, començant per les dues contributions de fra Marcos de Guadalajara y Xavier, titulades Memorable expulsión y justíssimo destierro de los Moriscos de España i Prodición y destierro de los moriscos de Castilla, hasta el Valle de Ricote, ambdues publicades a Pamplona el 1613 i 1614 respectivament. En elles el carmelita abundaria en els temes que ja s’havien representat amb anterioritat, sense massa originalitat encara que oferint una visió un poc menys pudorosa i pròxima al pensament i sentir popular —almenys en el cas de Prodición y destierro—, com ha estat assenyalat per la historiografia moderna sobre el tema.¹⁶ L’any 1613 es demostraria especialment fecund. Junt amb la primera aportació de Guadalajara apareixerien també les Relaciones de algunos sucesos postreros de Berbería de Juan Luis de Rojas, el Diálogo de consuelo por la expulsión de los moriscos de Juan Ripol i la Relación del rebelión y expulsión de los moriscos del Reyno de Valencia, d’Antonio del Corral y Rojas, composicions totes de breu extensió i format reduït.¹⁷

El principi que havia guiat la redacció de totes aquelles obres era el mateix. Es tractava al cap i a la fi de buscar justifications a la decisió adoptada per Felip III, posant en relleu un ampli ventall d’acusacions dirigides a raonar i demostrar la versemblança de la justificació continguda en els mateixos bans reials, açò és, que el conjunt de la població morisca havia comès un delicte d’alta traïció contra Déu i el rei. D’aquesta manera el desterrament es presentava com una porga justa i necessària, fins i tot suau i benèvola si es tenia en compte la naturalesa del crim, una decisió necessària per a la salvació de la fe catòlica i la República hispana. L’efecte era el desitjat. Els apologistes tancaven files al voltant de la grandesa de Felip III i la seua decisió, recolzant sense pal·liatius l’expulsió i desterrant qualsevol element de crítica.

La publicació de Prodición y destierro va marcar un punt d’inflexió en allò que fins al moment havia estat una incipient producció literària. Amb l’eixida dels mudèjars murcians al començament de 1614, el procés general d’expulsió es va tancar definitivament, i no seria desgavellat pensar que l’interès per aquells escrits descendís de forma paral·lela. D’altra banda el tema semblava esgotat, com s’extreia de les repeticions constants en què havien caigut les obres publicades fins a aquesta data. Per aquest motiu la sortida de la Corónica de los moros de España el 1618 va comportar un esdeveniment exceptional. El darrer dels grans tractats justificatius del desterrament morisc, el més ambiciós per extensió i contingut, resumiria el descàrrec últim de Jaume Bleda, la promesa complida d’oferir al públic una gran obra en llengua castellana —allò que no havia pogut fer el 1601— i redactada des de la perspectiva dels anys transcorreguts. Però la Corónica va arribar a deshora, en un moment polític especialment delicat, després de la caiguda del seu antic protector, el duc de Lerma. En una època en què triar un mecenes adequat, ben situat a la Cort, era fonamental per a assegurar l’èxit de tota edició, la dedicatòria a l’antic privat no suposaria sinó un problema afegit a la complicada difusió de l’obra del dominic.¹⁸ Després de l’aparició d’aquest últim escrit les creacions literàries relacionades amb l’expulsió desapareixerien, encara que les idees que havien vertebrat aquelles obres van ser represes cap al final del regnat de Felip III. Tal com s’havia pretés, l’expulsió havia acabat per convertir-se en el gran esdeveniment polític d’aquell regnat, de manera que les apologies constituïen ara una base teòrica fonamental sobre la qual extraure tant notícies concretes sobre el procés com a conclusions d’índole teològica i política relacionades amb ell, tal com es demostraria en obres com Política española, de fra Juan de Salazar.¹⁹ Només en la tardana data de 1635 apareixeria a València l’última obra apologètica de l’expulsió dels moriscos, açò és, el poema èpic en cinc cants titulat Expulsión de los moriscos rebeldes de la sierra y muela de Cortes. Por Simeón Zapata Valenciano, obra de Vicent Pérez de Culla.²⁰

En línies generals la historiografia actual ha tendit a relativitzar la importància formal d’aquestes obres a causa de l’escassa qualitat literària de moltes d’elles, extrem totalment comprensible si s’atén al fet que, en el moment de la seua aparició, el Segle d’Or brillava amb tota esplendor oferint a les impremtes alguns dels seus cims més destacats. Deixant de banda l’Expulsión de los moros de Gaspar Aguilar, reconegut i famós poeta no sols al regne de València, la resta d’obres pertanyien a autors que o bé formaven part del clergat, com els dominics Bleda i Fonseca, el carmelita Guadalajara o el teòleg Aznar Cardona, o bé a soldats que, en un moment determinat, s’havien animat a escriure sobre els esdeveniments que havien viscut, com en el cas d’Antonio del Corral o Juan Méndez de Vasconcelos, gent per tant mancada en alguns casos de tota experiència literària prèvia, en altres llastada per una formació excessivament rígida com per a oferir al públic lectures atractives. Però fins i tot reconeixent aquest extrem hi ha una divisió interna d’aquestes obres, una classificació que distingeix entre els grans autors apologètics, identificats amb aquells pertanyents al clergat, que van redactar textos de gran extensió, i els autors menors, açò és, aquells soldats, cavallers i particulars que van publicar obres d’escassa amplitud o de poca o nul·la qualitat literària.²¹

Aquests últims centren, per contra, l’objecte de la present edició. Menys en el cas de l’Expulsión de los moriscos rebeldes de la sierra y muela de Cortes de Pérez de Culla, que ha gaudit una edició facsímil incompleta el 1979 —de la qual parlarem a continuació—, els textos que es presenten en aquest volum, i que van ser editats en el segle XVII, no havien tornat a ser publicats. Es tracta del Diálogo de Consuelo de Juan Ripol, la Liga Deshecha de Juan Méndez de Vasconcelos i la Relación del rebelión y expulsión de los moriscos d’Antonio del Corral y Rojas. A elles hem afegit dos textos inèdits compostos el 1610 i 1611 per Maximilià Cerdà de Tallada i l’italià Cosimo Gaci respectivament que, malgrat estar en un principi destinats a ser publicats, per causes desconegudes van acabar per caure en l’oblit. Són la Relació verdadera molt en particular de tot lo que ha pasat en la extració dels moriscos del present Regne de València i el Ragionamento di Cosimo Gaci, d’intorno a dimostrare la grandezza dell’attione che Su Maestà ha esseguita nello scacciare i Moreschi.

MAXIMILIÀ CERDÀ DE TALLADA

La figura de Maximilià Cerdà de Tallada ha quedat en gran manera eclipsada per la projecció historiogràfica del seu pare Tomàs Cerdà de Tallada, prestigiós jurista autor d’algunes de les importants obres legals del període foral valencià.²² En el clàssic Escritores del Reyno de Valencia de Vicent Ximeno, ni tan sols va merèixer una entrada pròpia, i s’assenyala l’existència d’uns sonets laudatoris al començament del Veriloquium del seu pare com l’única referència literària coneguda d’aquest autor.²³ En el segle XIX aquesta posició de marginació va començar a canviar de la mà de Just Pastor Fuster, qui li va conferir una entrada pròpia en la seua Biblioteca valenciana, ampliant considerablement les referències sobre la seua producció escripturària alhora que reconeixia el seu talent en referir com «manifestó su ingenioso numen en varios certámenes que con motivo de diferentes fiestas se hicieron en Valencia».²⁴

En efecte aquest escriptor i polític, nascut a la ciutat de València entre 1560 i 1565, va desenvolupar una important activitat a cavall entre els segles XVI i XVII. Com a membre del braç militar del regne, seria procurador a les Corts de 1604, mostrant-se molt actiu a les reunions celebrades per aquest braç des de 1606 i sent comissionat per ell davant del rei fins a 1608. Alhora que exercia aquesta funció va ocupar també un càrrec com a capità de Cavalls de la Costa, element que el confirma com un polític actiu i respectat al començament del segle XVII.²⁵ Però anys abans de la seua forja política en el braç militar de València Maximilià Cerdà de Tallada ja s’havia creat un nom propi dins de la societat i la intel·lectualitat valenciana. La seua amistat amb Bernat Català de Valeriola, gran aficionat a les lletres, li va obrir les portes de les reunions literàries que aquest organitzava en la seua casa per a un selecte grup de cavallers i amics, que van ser el germen de la creació, el 1591, de l’Acadèmia dels Nocturns, un dels cercles literaris que comptaria amb major projecció i importància en el Segle d’Or espanyol. Membre fundador d’aquesta junt amb el mateix Català de Valeriola o Gaspar Aguilar, seria un dels encarregats de redactar els seus estatuts i posar en funcionament les seues reunions, sempre davall el pseudònim Temeridad.²⁶

L’Acadèmia prompte es convertiria en un focus d’atracció d’escriptors i poetes com Guillem de Castro, però també d’altres joves nobles traslladats a València, que van entrar en la seua òrbita a l’espera de llaurar-se un futur polític. A l’abric de l’Acadèmia, Maximilià Cerdà començaria a participar en certàmens i a publicar els seus versos en les obres d’altres membres del cercle, encara que sense arribar mai a plantejar-se la confecció d’un volum propi amb les seues poesies. En realitat, la seua producció literària seria prou limitada —només es coneixen uns trenta poemes en total—, la qual cosa demostra un aproximament aficionat a la poesia que mai va pretendre passar a majors.²⁷ És molt possible que Cerdà de Tallada contemplàs la seua tasca a l’Acadèmia com un mitjà adequat per a guanyar-se una posició social de prestigi que li permetés la seua consolidació política, però no deixa de ser cert que l’aparició dels seus versos en diferents publicacions del període evidencia un intent per mostrar-se com un membre actiu del cercle, assumint una posició intel·lectual que no abandonaria durant la resta de la seua vida.

La inclusió d’un sonet en la primera edició de Visita de la cárcel del seu pare Tomàs el 1574, ha estat assenyalada de vegades com el primer rastre de la poesia de Maximilià Cerdà, encara que per la seua curta edat, i el fet que fos escrit per tots els fills del jurista, es resol impossible l’atribució certa de la seua autoria.²⁸ De fet, per a trobar les primeres composicions fiables caldria esperar fins a l’inici de la seua activitat a l’Acadèmia, de les quals el Cancionero, recopilat i publicat per Pedro Salvá al començament del segle XX, conté diversos exemples de l’inici modest de la poètica de Maximilià.²⁹ Fora d’aquestes aportacions, participaria en l’edició d’algunes obres dels seus companys i amics amb l’elaboració de breus composicions laudatòries a manera de col·laboració, quasi sempre sonets, inclosos al començament de les edicions junt amb altres d’índole semblant. El primer poema conegut d’aquesta categoria és el contingut en les Fiestas nupciales que la ciudad y Reino de Valencia han hecho al casamiento del rey don Felipe III con doña Margarita de Austria de Gaspar de Aguilar, editat a València el 1599,³⁰ al qual seguiria immediatament l’inclòs en El prado de Valencia, de Gaspar Mercader.³¹ Al començament del segle XVII col·laboraria en l’edició de les Justas poéticas organitzades pel seu vell amic Bernat Català de Valeriola, encara que les seues funcions en el braç militar prompte començarien a apartar-lo de la poesia.³² Fins a 1608 no tornaria a publicar cap sonet, sent llavors convençut per un altre dels seus antics companys d’Acadèmia, Gaspar Aguilar, per a compondre una llarga poesia amb motiu de les festes celebrades per la beatificació de sant Lluís Bertran.³³ Després d’aquesta última col·laboració no tornaria a publicar poesia fins a 1620, amb motiu de la beatificació d’un altre il·lustre, Tomás de Villanueva.³⁴ Després d’allò no tornaria a editar poesia.³⁵

El text inèdit recollit en aquest volum, titulat Relació verdadera molt en particular de tot lo que ha pasat en la extració dels moriscos del present Regne de València, constitueix una vertadera rara avis dins de l’obra de Maximilà Cerdà de Tallada. Mancant conèixer els dos discursos en prosa que José María Ferri li atribueix en la seua investigació sobre la poesia de l’Acadèmia aquest document manuscrit, conservat en el Reial Convent de Predicadors de València, es resisteix encara a contar la seua història.³⁶ Es tracta d’un esborrany, escrit amb una lletra de vegades poc cuidada, i la motivació del qual és difícil d’establir. En realitat no ens trobem davant d’un text apologètic, ja que no busca la justificació ni l’elogi, sinó només oferir una crònica dels esdeveniments desposseïda de tota referència a la raó d’Estat i als principis teològics que estan en la base d’altres escrits semblants. D’entrada Maximilià Cerdà adopta la perspectiva del braç militar de València, i comença el seu discurs explicant els primers passos donats per la noblesa de la ciutat davant la sospita de l’expulsió, gestions de les quals ell mateix va formar part i va ser comissionat, i que completen en part les dades publicades per Gaspar Escolano el 1611.³⁷ Podria pensar-se per aquest arrancament que l’escrit tenia una vocació política, de justificació de la pròpia noblesa valenciana, i fins i tot ha arribat a sospitar-se que aquest document estigués en relació amb una composició jurídica perduda de Tomàs Cerdà de Tallada, en la qual segons sembla el jurista hauria adoptat una posició crítica en contra de la decisió de Felip III. Però aquest extrem no sembla demostrable. Maximilià Cerdà abandona aviat la perspectiva del braç militar —ni tan sols fa un repàs complet de les seues deliberations, que han de buscar-se en Escolano— i comença a tractar els moments d’inquietud que es van viure en la ciutat durant les primeres setmanes del procés, donant comptades referències sobre els embarcaments i fins a arribar a l’inici de les rebel·lions, de les quals parla amb distància i escàs detall, per a tancar el seu discurs donant avís de les conseqüències negatives de l’expulsió en el terreny de l’economia i la crisi dels censals.

En realitat el que aquest text sembla resumir és el coneixement personal dels esdeveniments de l’expulsió des de la perspectiva d’un membre de la noblesa valenciana, partícip de les primeres reunions però allunyat després de l’acció, que va conèixer un poc millor els embarcaments pel Grau perquè era el port més pròxim a València, que més tard va participar en la defensa preventiva de la ciutat durant unes rebel·lions que només va conèixer a partir de les notícies que arribaven des de les muntanyes i que, després de l’expulsió, va tornar a tenir un paper més actiu en la presa de decisions relacionada amb la qüestió dels censals. En el moment en què va donar per conclosa la redacció de l’escrit, a l’abril de 1610, encara no s’havia publicat cap relació de l’expulsió, i la Defensio Fidei de Bleda s’allunyava del seu objecte d’interès, així que el text està estalvi de les influències i constants repeticions de les quals patiran una bona part de les relacions posteriors. Cerdà de Tallada només va comptar amb els seus records personals que va intentar recolzar, això sí, amb la inclusió d’un repertori de bans i documents oficials que havia recopilat. Al llarg de tot el manuscrit es troben així constants referències com «en lo present quadern les podrà lligir... un orde que al present està en est quadern... tot lo que en lo edicte feu publicat se conté en aquest quadern... y tanbé la orde de les devosions, lo qual està en est quadern», seguides normalment de breus espais en blanc destinats a la inclusió d’informació documental complementària, però que en cap moment apareixen intercalats en el manuscrit.

Aquest últim fet apunta un altre dels enigmes de l’escrit. A causa de les vicissituds per les quals ha passat el Reial Arxiu de Predicadors de València, no es té constància del moment ni la raó per la qual el volum en què s’insereix aquesta obra, dedicat per complet a recopilar documents sobre l’expulsió dels moriscos, es troba entre els seus fons. L’orde de Predicadors no va complir un paper especialment destacat en l’expulsió pel qual pogués estar interessat en aquells documents —encara que dos dels seus membres, Jaume Bleda i Damián Fonseca, es compten entre els grans autors apologètics—, per la qual cosa se sospita que el llibre pogués haver estat adquirit en el segle XVIII per Josep Teixidor, dominic que va impulsar l’acreixement de l’arxiu i la biblioteca de l’orde en un moment d’especial bonança econòmica.³⁸ Fora d’aquest problema subsisteix encara la qüestió de l’ordre intern del llibre, que no guarda cap lògica cronològica apreciable, sinó que només sembla respondre a una acumulació de documents inconnexos enquadernats en un moment determinat. El mateix escrit de Cerdà de Tallada se situa cap a la meitat del volum, però una lectura tranquil·la del manuscrit i del conjunt del llibre, revela que molts dels documents continguts en ell responen a aquells que, en teoria, haurien d’haver estat inclosos en l’edició del text de Cerdà de Tallada, de vegades d’una forma tan concreta que podria pensar-se que, en realitat, una bona part dels documents del llibre, situats a continuació del manuscrit, van pertànyer al mateix Maximilià. El problema rau en el fet que també s’inclouen altres documents que no guarden relació amb el manuscrit. No seria desgavellat pensar que la seua existència estigués lligada a la utilització de fonts després rebutjades, però aquest extrem no pot demostrar-se amb les dades amb què comptem.³⁹

El que sí que ha de quedar fora de tot dubte és que Maximilià Cerdà de Tallada va compondre aquell escrit amb vista a ser publicat, ja que fins i tot arriba a dirigir-se al lector en una ocasió. En dir que «voldrà lo curiós veure les patens de don Agustín Mexía y dels demés Miranda y Vidal, en lo present quadern les podrà lligir», es demostrava la intenció de l’autor d’oferir la seua obra a un públic ampli i curiós —tal vegada, per tant, contemplava la seua edició—, a més d’assenyalar l’existència original d’un apèndix documental que reforça la hipòtesi respecte a altres documents continguts en el llibre de Predicadors. La raó per la qual aquest document no va passar de ser un esborrany manuscrit que va quedar sense edició és per contra un altre enigma, ja que per la seua cronologia hauria pogut convertir-se en la primera relació de l’expulsió. El seu valor, en tot cas, excedeix a la seua consideració de simple manuscrit inèdit, ja que no per això perd la seua condició de ser l’única obra en prosa coneguda de Maximilià Cerdà de Tallada, l’escrit més pròxim temporalment als esdeveniments que narra, desvinculat de l’apologia i, a més a més, l’únic redactat en la llengua pròpia del regne de València.

ANTONIO DEL CORRAL Y ROJAS

La caracterització de la figura d’Antonio del Corral es fa complicada pel fet que aquest vell veterà de les guerres de Flandes no va tenir una activitat literària prèvia ni posterior a l’edició de la Relación del rebelión y expulsión de los moriscos del Reyno de Valencia. Encara que en algunes ocasions s’ha presentat el seu escrit Tratado de advertencia de guerra com una composició separada de la Relación, la veritat és que en origen ambdós textos van conformar una mateixa i única edició. Algunes de les seues còpies van ser posteriorment dividides, i els dos escrits conservats per separat, la qual cosa segurament va causar la confusió de Simón Díaz en ocupar-se de la producció llibrària de del Corral.⁴⁰ Siga com siga l’absència de referències a aquest autor en els diferents repertoris bibliogràfics d’autors castellans limita les opcions d’estudi al seu vessant militar i polític, d’altra banda poc conegut. Donades les referències concretes recollides en la seua Avertencia, sembla fora de tot dubte que del Corral va participar activament en múltiples campanyes militars a França i Flandes durant la dècada de 1590 i començament del segle XVII, segurament al costat d’Agustín Mexía, militar d’alta graduació que va ocupar diferents càrrecs d’importància dins de l’exèrcit de Flandes. Aquesta asseveració es constata en el fet que Antonio del Corral es trobara entre les poques persones que Mexía va decidir convocar per a ajudar-lo en l’expulsió dels moriscos, i que arribàs a ocupar el càrrec de tinent de mestre de camp general per nomenament d’aquest, la qual cosa sembla demostrar una estreta relació entre ambdós que, traslladada al camp de la gestió administrativa militar, podria apuntar a l’ascens personal d’Antonio del Corral dins de la jerarquia de la mà de Mexía, el qual podria haver actuat com a patró. Aquesta última circumstància es fa encara més evident després de la lectura de l’obra que, malgrat estar formalment dedicada al poderós Rodrigo Calderón, secretari del duc de Lerma, apareix com una veritable lloança al paper exercit per Agustín Mexía en l’expulsió, encara que mai tan exagerada com la que li dedicarà Juan Méndez de Vasconcelos. Siga com siga, i com a premi als seus serveis a Flandes, en el moment de la redacció de la seua obra del Corral posseïa un hàbit de l’orde de Sant Jaume, a banda d’exercir el càrrec de capità i sergent major de la milícia de Valladolid i el seu partit, Palència i el seu bisbat, tal com ell mateix recull a l’inici del seu treball.⁴¹

De creure a l’autor, la redacció de la Relación va tenir el seu origen en la voluntat d’aportar una crònica verídica dels esdeveniments que s’havien seguit a l’expulsió de València, «una verdad apurada, sin más adorno ni color que el de ella misma». Per tant l’autor adverteix que es tracta de composició austera i concreta, sorgida de la molèstia d’«aver visto algunas personas que (como no se hallaron presentes) engañadas por lo que les dixeron o escrivieron, no acertaron a dar noticia cierta», i sense més voluntat que aportar la visió de qui es va trobar present i va tenir responsabilitat directa en els esdeveniments que es narren. En aquest punt radica precisament l’interès d’aquesta obra, qualificada com de pèssima qualitat literària, però que a canvi ofereix el valor de ser l’única que inclou una narració de la rebel·lió morisca de la serra de Laguar contada per algú que hi va estar vertaderament present, i que per tant no escriu d’oïda ni a través de l’estudi de la documentació oficial.⁴² En qualsevol cas no es tracta d’una crònica militar a l’ús, com tampoc comparteix l’esperit que es plasma en l’ Advertencia, sinó que en ella Antonio del Corral es deixa influir per les idees ja recollides per altres autors, circumstància que es trasllueix en la justificació apologètica que desenvolupa en les primeres pàgines, i que després torna a emergir al llarg de tota l’obra. Però malgrat aquesta circumstància, del Corral sembla adoptar una perspectiva que el separa en part dels autors apologètics d’origen religiós, fent fluir les necessàries referències a la manca de conversió dels moriscos cap al concepte de conspiració i traïció, sense carregar tant les tintes en el fet diferenciador com en la raó d’Estat. D’ací que semble adoptar una postura reservada respecte a la duresa de l’edicte, menys piadosa que la d’altres autors, i que tracte el morisc rebel·lat més com un enemic que com un heretge. D’aquesta manera, quan Antonio del Corral parla de l’obstinació dels moriscos de Laguar a no rendir-se, no assenyala la creença d’aquests, tan difosa per altres autors, en el fet que eixiria un cavaller verd de la muntanya que derrotaria els cristians, sinó que la xifra en la conclusió a què podrien haver arribat que «por pocos días que se entretuviessen serían más (a su parecer) que los que nuestra gente, porque tenían por impossible poderse conservar junta». Al llarg del seu escrit, però sobretot en allò que s’ha referit a la rebel·lió, del Corral utilitza la lògica d’un soldat, i conta la història com a tal, després de les evidents motivacions religioses que tant llastarien en aquests anys a altres composicions de tenor semblant. Des d’aquest punt de vista, la Relación d’Antonio del Corral té sens dubte un valor afegit que ha de ser posat en consideració a l’hora d’analitzar el conjunt de la producció literària al voltant de l’expulsió.

JUAN MÉNDEZ DE VASCONCELOS

Quan Juan Méndez de Vasconcelos va escriure la seua Liga deshecha por la expulsión de los moriscos era encara un jove que tractava d’obrir-se camí en l’escalafó militar de l’Armada del Mar Oceà, on servia com entretingut prop de l’almirall Luis Fajardo. Fill de Luis Méndez de Vasconcelos, militar de carrera que arribaria a ser governador d’Angola entre 1617 i 1620, i gran mestre de l’orde de Sant Joan de 1622 a 1623, el seu naixement se situa entre 1580 i 1590, bé en la localitat algarvesa de Tavira, o, més possiblement, en la ciutat d’Évora.⁴³ La seua afició per l’escriptura va haver de nàixer de la influència del seu pare, a qui Diego Barbosa Machado atribueix una sèrie d’escrits de caràcter militar i polític.⁴⁴ Encara que no es té constància de la publicació de cap composició abans de la Liga, queda fora de tot dubte la participació del jove Méndez de Vasconcelos en els cercles literaris castellans, com es desprén de l’autoria dels diferents sonets preliminars a la seua obra, escrits per alguns literats reconeguts com Cristóbal Sánchez de Figueroa i Luis Carrillo de Sotomayor.⁴⁵

La Liga de Méndez de Vasconcelos, malgrat ser un poema èpic de considerable grandària, guarda més d’una similitud amb l’obra d’Antonio del Corral. Ambdós textos van ser escrits per soldats, i als dos se’ls atribueix una manca de qualitat manifesta. En el seu cas és cert que els versos de la Liga semblen forçats en molts casos, mal construïts, basats en uns recursos compositius i literaris molt escassos que són repetits fins a l’extrem. De vegades s’alteren paraules per a aconseguir les rimes, i en moltes altres l’obra pateix d’un ritme anquilosat i insegur. Però ha de tenir-se en compte que en la Liga Méndez de Vasconcelos fa l’esforç d’escriure un text llarg en una llengua que no és la seua pròpia, i que per força va haver de ser un obstacle a l’hora d’expressar-se amb claredat. Cal per tant reconèixer un mèrit afegit a aquest poema que, igual que la Relación d’Antonio del Corral, emana ecos de disciplina militar pels seus quatre costats. El text de Méndez de Vasconcelos recull una llarga apologia de l’expulsió fidel als pressupòsits marcats amb anterioritat per altres autors, però també està farcit de màximes de caràcter militar, d’orgull per l’exercici de les armes i, sobretot, d’informació sobre l’expulsió i la vida militar. Aquestes dades no apareixen al lector d’una manera tan senzilla com en el cas d’Antonio del Corral, però es deixen llegir entre els seus versos a cada pas, destil·lant una informació preciosa al lector pacient.⁴⁶

Des de l’inici de la campanya que va acabar amb l’atac de l’Armada a la badia de Tunis a l’estiu de 1609, fins a l’embarcament dels moriscos rebels de Laguar i la mola de Cortes, Méndez de Vasconcelos traça una història repleta de vivències personals, i algunes altres preses sens dubte del relat dels seus companys, que s’intercalen de vegades amb llargs circumloquis destinats a exalçar els seus dots poètics, i que bé podrien identificar-se amb la inserció, més o menys forçada, d’exercicis poètics anteriors. En tot cas el que s’allunya de tota suposició és la clara identificació de l’autor amb els valors de la monarquia dels Àustria i, sobretot, amb la defensa de la unitat ibèrica. La Liga de Méndez de Vasconcelos és l’obra de qui se sent orgullós de lluitar per les armes espanyoles, sense detriment d’un sentiment d’orgull cap a la nació portuguesa que apareix a cada pas i en cadascun dels cants que componen el poema.

Aquesta última circumstància, unida a l’amistat que el vinculava a diferents membres dels cercles literaris castellans, faria que la Liga comptàs immediatament amb el beneplàcit d’alguns destacats membres de les lletres del Segle d’Or. Es va elogiar l’ànim esforçat que el portuguès havia demostrat amb la publicació d’aquell poema,⁴⁷ i fins i tot el mateix Miguel de Cervantes li dedicaria unes poques estrofes en el seu Viaje al Parnaso:

Aquel discreto Juan de Vasconcelos

venía delante en un caballo bayo,

dando a las musas lusitanas celos.

La possible vinculació de Méndez de Vasconcelos amb Miguel de Cervantes no ha pogut ser encara establerta per la historiografia. No es descarta que en realitat no existissen vincles reals entre ambdós autors, i Cervantes el col·locara en el Parnàs entre els que combatien pels més nobles ideals, precisament per la defensa pública que aquest havia fet i adoptat de la unitat peninsular i les armes del Rei Catòlic.⁴⁸

Després de la publicació de la Liga no es té constància de l’edició d’altres escrits en castellà per part de Méndez de Vasconcelos.⁴⁹ Diego Barbosa Machado li atribueix un tractat escrit en portuguès, titulat Doutrina maritima, ou da guerra do mar, però la seua existència no ha pogut ser confirmada, com tampoc la seua trajectòria vital després de 1612.⁵⁰ Domingo García Pérez assenyala que va servir a Flandes, i si creiem Rodolfo Schevill i Adolfo Bonilla també a Irlanda, i va rebre després d’això una comanda de tres-cents mil maravedisos el 1635.⁵¹ Abans d’això és possible que participàs el 1625 en la recuperació de Badia —encara que no se’n té constància certa—, però a partir d’aquest punt s’entra en la polèmica. Segons Barbosa Machado i García Pérez, Juan Méndez de Vasconcelos tindria una participació important en la independència de Portugal, forçant la proclamació a Brasil del duc de Bragança com a nou rei. A continuació hauria participat com a mestre de camp en les diferents campanyes de la guerra d’independència executades en l’Alentejo el 1643, 1646 i 1649, prenent el castell de Mourão al senyor Francisco d’Àvila el 1657 i participant en l’assetjament de Badajoz el 1658. Diferents papers recollits i citats per José Almirante en la seua Bibliografía militar de España confirmen l’existència de documents referits a aquestes campanyes militars,⁵² però Louis Cardaillac, Robert Jammes i Adrien Roig atribueixen aquestes dades a una confusió de Barbosa Machado, que va haver de confondre l’autor de la Liga amb un altre personatge del mateix nom, i fins i tot amb un dels seus fills. La confirmació d’aquestes dades tiraria per terra la identificació política tradicional atribuïda a Méndez de Vasconcelos però la veritat és que, siga o no cert el viratge espectacular dels pressupòsits polítics d’aquest autor, aquesta circumstància no pot entendre’s en menyscabament de la importància política manifesta que va tenir i té la Liga deshecha quant a l’estudi de l’expulsió dels moriscos i els defensors portuguesos de la unitat peninsular.⁵³

VICENT PÉREZ DE CULLA

El nom de Vicent Pérez de Culla va arribar a adquirir una certa importància política a València a mitjan segle XVII, durant el virregnat de l’arquebisbe Pedro de Urbina y Montoya. En aquells anys aquest cavaller valencià, nascut a Gandia en les acaballes del segle XVI, arribaria a ocupar el càrrec de mestre-sala del virrei, llum que es projecta sobre la foscor que presideix la seua biografia anterior a 1650, de la que només s’ha encertat a dir, quan alguna cosa s’ha dit de Pérez de Culla, que almenys el 1640 residia a la ciutat de València. Aquesta dada segurament hauria d’estendre’s a una cronologia molt més àmplia, ja que diferents edicions des de la dècada de 1630 semblen situar-lo en la capital, relacionat amb els ambients literaris, on s’hauria llaurat una certa fama gràcies a estar «dotado de tanta memoria que, según afirman autores coetáneos, oída por él una sola vez una poesía, la repetía sin olvidar verso alguno».⁵⁴ Aquella habilitat va haver d’obrir-li alguns salons i procurar-li noves amistats, entre les que es va trobar sens dubte Jacinto Alonso Maluenda —alcaid del teatre de comèdies i autor reconegut—,⁵⁵ i tal vegada Simeón Zapata, l’heroi de La expulsión de los moriscos rebeldes de la sierra. Segons conten alguns cronistes Vicent Pérez de Culla va quedar tan impressionat per la història de Zapata que va decidir posar-la en vers, encara que aquest extrem, com el seu contrari, açò és, que es tractàs d’un treball per encàrrec, no es pot determinar en cap cas. El que sí que sembla presumir-se és que aquella fos la primera, i a la fi més llarga, de les composicions d’aquest autor. Editada el 1635, a aquesta obra seguiria una altra tres anys més tard, titulada Valientes demostraciones, encara que no n’ha pogut ser localitzada cap còpia, i moltes vegades no apareix citada en els repertoris bibliogràfics.⁵⁶ A partir d’aquest punt és possible que Pérez de Culla es dedicàs només a escriure poemes amb motiu de festeigs i commemoracions públiques, a la manera de Maximilià Cerdà de Tallada, com són els cent setanta-dos versos que componen la seua aportació al Siglo Quarto de la Conquista de Valencia de Marc Antoni Ortí, considerada una de les millors i més antigues descripcions de les tradicions populars valencianes relacionades amb aquest tipus d’esdeveniments:⁵⁷

No ay calle que no la adornen,

Con influencia ingeniosa

Altares que la componen

Las Religiones devotas

...

Possiblement una de les seues últimes col·laboracions seria un sonet preliminar inclòs en l’edició de Juan Baustista Ballester titulada Recuerdo pósthumo en las honras fúnebres del Dotor Vicente Miguel Gil, de 1655, encara que donada la dificultat per a accedir a la informació relacionada amb aquest autor no es pot sinó assenyalar retalls solts d’una producció literària que s’intueix més significativa del que les fonts donen a entendre.⁵⁸ En realitat l’únic treball de Pérez de Culla que va tenir una projecció significativa, i que moltes vegades s’ha identificat com la seua única aportació literària, és l’Expulsión de los moriscos rebeldes de la sierra, y Muela de Cortes, por Simeón Zapata Valenciano, obra primerenca dins de la seua producció, que acusa una manca d’experiència apreciable en la fluïdesa de les seues rimes i enginy compositiu, menys marcada després en treballs posteriors, sens dubte més acurats i tranquils. En últim terme aquesta condició és la que ha situat Pérez de Culla dins de la categoria d’autor menor dins de les apologies de l’expulsió, però hi ha altres raons. El préstec d’idees i recursos provinents dels treballs de Gaspar Aguilar i Méndez de Vasconcelos es deixa sentir amb força en els seus primers cants. L’apologia de l’expulsió i del regnat de Felip III és innegable en aquests mateixos versos, però es troba a faltar una aportació nova beneficiada de la perspectiva del temps. L’Expulsión de Pérez de Culla sembla així congelada en la dècada de 1610, fent la impressió que s’ha perdut l’oportunitat de plasmar l’evolució del pensament sobre el desterrament després d’un quart de segle i un canvi de regnat. En aquest sentit no deixa de ser cert que, la qüestió de la captura dels darrers moriscos era un apartat que, en el seu moment, no hauria despertat massa simpaties entre l’opinió política. En certa manera es fa una crítica velada als intents fracassats del virrei per atrapar els rebels que, sens dubte, es beneficia de la distància temporal respecte a l’objecte, però així i tot es troben a faltar idees de fons respecte al conjunt del procés. Per contra l’exercici de còpia, tan evident en aquest panegíric de la figura de Simeón Zapata, ens parla de la difusió i acceptació que les apologies de l’expulsió continuaven tenint en dècades posteriors, i de fins a quin punt havien arribat a marcar el seu espai propi dins del gènere.

Però en qualsevol cas aquesta valoració no ens ha de desviar del fet fonamental que l’Expulsión de Pérez de Culla aporta una informació valuosíssima per al coneixement històric de la reducció dels últims rebels que, al llarg de més de dos anys, van aconseguir sobreviure a les muntanyes de la mola de Cortes mentre eludien els constants intents del virrei de València per capturar-los. Aquesta circumstància va ser vista per les autoritats de l’època com un vertader menyscabament del prestigi aconseguit pel rei en l’expulsió, per la qual cosa moltes vegades va ser tractada amb bastant incomoditat. D’aquesta manera Pérez de Culla recupera entre els seus versos la crònica d’uns fets en gran manera poc coneguts a través de les fonts oficials, i ofereix així a l’historiador de l’expulsió una eina de vàlua inqüestionable.

JUAN RIPOL

L’obra de Juan Ripol es mou entre les mateixes ombres que envolten la figura de Vicent Pérez de Culla.⁵⁹ Poc o res és el que es coneix de la biografia d’aquest escrivà aragonès, assidu dels cercles literaris de la ciutat de Saragossa almenys des de finals del segle XVI i que, igual que Maximilià Cerdà de Tallada, va situar la majoria de la seua producció literària en els marges de la composició poètica de curta extensió. En tot cas aquesta circumstància no va ser obstacle perquè Ripol fos considerat un dels millors poetes del XVII aragonès. En Aganipe de los Cisnes aragoneses celebrados en Clarín de la Fama, obra que intentava imitar al Laurel de Apolo de Lope de Vega, el cronista Andrés de Ustárroz va dir de Ripol:

Pues son sus elegantes locuciones,

dulces inundaciones,

que descubren de Horacio y de Virgilio,

doctas imitaciones.⁶⁰

En termes molt semblants es va moure Vicente Blasco Lanuza, que va elogiar la dignitat i facultats poètiques de Ripol en la seua Historias eclesiásticas y seculares de Aragón, tot i que per desgràcia siga molt poc el que s’ha conservat del seu treball.⁶¹ El 1889 el comte de Viñaza va recopilar algunes rimes de l’aragonès en la seua Colección de escritores españoles,62 encara que tal vegada la seua creació curta més coneguda siga el sonet preliminar en lloança d’Angelo Tabano que es va incloure al començament de la Historia de los bandos zegríes y abencerrajes (Primera parte de las guerras civiles de Granada) de Ginés Pérez de Hita:

Si al padre de Jasón Circe dio vida,

En la vejez decrépita y cansada,

Y al antiguo vigor de la passada,

Su fuerça le es por ella reduzida.

Entre sus obras esta es preferida,

Y a todas las demás aventajada,

Tanto por ser de todo desseada,

Quando por ser la más esclarecida.

Al Veneciano Angelo se debe,

Eterno lauro y lýbica corona,

Pues con ser extranjero ensalça a Iberia;

Y su industria a tal premio justo es lleve,

Pues de España los hechos nos pregona,

Olvidando las grandes de su Esperia.⁶³

La relació de Ripol amb Tabano i l’obra de Ginés Pérez de Hita és significativa pel fet que situa el nostre autor dins d’òrbita i interessos de la literatura de tema morisc anys abans de la composició de la seua obra mestra, el Diálogo de consuelo por la expulsión de los moriscos. En ella donaria prova, com en cap altre dels seus treballs, del profund coneixement clàssic que fou elogiat pels seus contemporanis, i que va plasmar en un diàleg erudit d’innegable qualitat i ecos platònics en què dos cavallers aragonesos debaten sobre les conseqüències que l’expulsió dels moriscos ha tingut en l’economia nobiliària.⁶⁴ En ell, Alberto intenta convéncer Serapión que del desterrament morisc només es poden seguir beneficis, però no materials, sinó espirituals i culturals, com ara el retorn als antics costums, a l’austeritat amb què s’havien forjat els seus avantpassats, als valors que, en definitiva, creu que estaran darrere del ressorgiment hispànic a tots els nivells. Perquè la veritat és que el Diálogo de consuelo tanca abans que res una crítica àcida envers allò que entén com una societat decadent, anquilosada per la recerca de reconeixement i pervertida per l’excessiva prodigalitat dels costums llicenciosos. L’eliminació del morisc entronca així amb un dels grans temes de la literatura apologètica de l’expulsió, el que considera l’eliminació de l’altre i l’establiment d’una societat única en els seus valors religiosos com el germen d’un avançament abans obstaculitzat per la presència d’aquells.

La disputa entre Alberto i Serapión no és en tot cas justa. La brevetat de les interventions de Serapión sembla només destinada a precipitar les llargues expositions d’Alberto, i és que Ripol no ofereix a ambdós contendents les matrixes armes de duel. En tot moment s’endevina la clara tendència de l’autor a no donar pàbul ni introduir, com hagueren merescut, els profunds arguments derivats del problema de la repoblació, del pagament de censals i de la constatació de la ruïna econòmica que llavors estaven patint molts senyors. Serapión es fa eco d’aquests problemes, però no els esgrimeix amb tota l’extensió i qualitat amb què ho podria haver fet, mostra clara d’una intencionalitat que torna a situar a Ripol en la llista dels autors apologètics. En tot cas aquesta darrera circumstància no resta, sinó tot el contrari, interès al Diálogo de consuelo, text de lectura complexa, però únic en el gènere de la literatura apologètica pel seu format i temàtica, variada i nova, apartada de l’exaltació gratuïta, i centrada en la recerca de la reforma i renovació dels costums de la societat hispànica a través de l’oportunitat que, en aquell moment, havia ofert la nova realitat oberta després de l’expulsió. Tota una declaració d’intencions.

COSIMO GACI

A diferència de la resta d’autors, Cosimo Gaci da Castiglione no va ser testimoni directe de l’expulsió. Aquest italià, nascut a Arezzo el 1550, era membre de dues famílies lligades al servei de la Casa de Medici. Entrat a servir com a patge del gran duc Francesco junt amb el seu germà Rutilio —citat en diverses ocasions en el Ragionamento—, va poder beneficiar-se del contacte amb la il·lustrada i rica Cort toscana per a desenvolupar un incipient interès per la literatura.⁶⁵ Els seus primers versos coneguts són diversos sonets que va dedicar a la mort del gran duc Cosme de Medici, i que es van incloure en l’obra de Pietro Ricciardi Poesie volgari e latine in morte di Cosimo de’ Medici, de 1574.⁶⁶ Cinc anys després publicaria el seu primer treball conegut en solitari, titulat Poetica descritione d’intorno all’inventioni della sbarra, composició poètica lligada a l’òrbita de mecenatge dels Medici, igual que l’Epitalamio nelle Nozze del Principe di Mantova e Leonora de’ Medici, imprès també a Florència el 1584.⁶⁷

Poc de temps després de la publicació d’aquesta última obra Gaci va entrar a servir en la casa del cardenal Alessandro Peretti, amb qui es va traslladar a Roma. Sota el seu mecenatge, Gaci obtindria la canongia de l’església de Sant Llorenç in Damaso, prebenda que mantindria fins a la seua mort el 1619, i que li permetria centrar-se en un intens treball literari com a autor i traductor. D’aquesta manera al poc d’establir-se a Roma, el 1586, publicaria un primer escrit dedicat al seu mecenes, titulat All’Illustrissimo et reverendissimo signor patrone mio colendissimo il signor cardinale Montalto, coincident en el temps amb una segona obra titulada Dell’excellenza della Poesia i encara una tercera que li va guanyar una certa fama, en la qual defenia la postura del papa Sixt V en la polèmica col·locació de l’obelisc del Vaticà.⁶⁸ Passada aquesta fase de treball intens, Gaci va passar a interessar-se per la traducció italiana d’obres en castellà, possiblement per influència del seu germà Rutilio, introduït al servei del Rei Catòlic. Alternant aquesta labor amb la composició d’uns sonets a la senyora Flavia Peretti i un llibre laudatori d’Ippolito Aldobrandini —coronat com a Climent VIII el 1592—,⁶⁹ en els anys successius se centraria en l’estudi i traducció de diverses obres de Teresa de Jesús, entre elles el Libro de la Vida i el Castillo interior, així com també l’estudi que el jesuïta Francisco Ribera havia dedicat a aquesta religiosa.⁷⁰

Cosimo Gaci coneixeria Damián Fonseca a Roma, durant el viatge que aquest últim va realitzar a Itàlia a instància del comte de Castro, qui havia assumit l’ambaixada espanyola al Vaticà després de la marxa del marquès d’Aitona a l’estiu de 1609. Fonseca arribava a Roma amb l’esperança de fer valer les proves d’estima que l’antany cardenal Camilo Borghese —ara Pau V— li havia demostrat, però també amb la missió d’ajudar a l’ambaixador a crear un clima d’opinió favorable al procés d’expulsió. Aquest interès es va concretar en la redacció de la Justa expulsión, de la qual immediatament es va encarregar una traducció a l’italià, moment en què Gaci va haver d’entrar en contacte amb el dominic. Fruit d’aquesta col·laboració, el 1611 apareixeria a Roma la traducció titulada Del giusto scacciamento de’ moreschi da Spagna. Però la relació entre ambdós erudits es va enterbolir molt aviat.⁷¹ Lluny de donar per conclòs el seu treball amb aquella traducció, Gaci va decidir embarcar-se en la redacció d’una reflexió pròpia —segons va referir, per petició del comte de Castro—, decisió que va haver de molestar un Fonseca que no havia quedat massa content amb la traducció de la seua obra. Com a resultat d’aquesta voluntat al gener de 1611, quasi de forma paral·lela a l’eixida del Giusto scacciamento, Gaci donava per acabada la confecció del manuscrit inèdit, i fins ara desconegut, titulat Ragionamento di Cosimo Gaci d’intorno al dimostrare la grandezza dell’attione che su Maestà ha esseguita nello scacciare i Moreschi nuovi christiani traditori, heretici e apostati da tutti i suoi Regni.

El traductor creia haver fet un gran treball, que com va assenyalar, giudico tale che per lei il nome della Maestà Vostra venga assicurato dell’eternità. Dedicada a Felip III, en la seua redacció Gaci elimina tots aquells elements que més clarament es podien identificar amb la relació cronològica de l’expulsió, però prenent al mateix temps certs principis teològics, ètics i polítics recollits pel dominic Fonseca per a justificar-la, encara que des d’una perspectiva que introdueix un cert to maquiavèl·lic. Més pròxim al format de la Defensio Fidei de Bleda, el Ragionamento adoptava les característiques d’una apologia pura, desposseïda de tot element de crònica i centrada a provar la raó i pietat de la decisió presa per Felip III. Com en les obres de Fonseca i Bleda, la traïció s’instrumentalitza també ací com el detonant just del desterrament, expedient pres per a evitar la destrucció de la República.

Anys després, en la seua Corónica, Jaume Bleda va recollir un comentari de Fonseca sobre el poc ofici que havia tingut Gaci en la traducció de la Justa expulsión, argumentant que la seua manca dels coneixements sobre la realitat morisca el privava del judici necessari per a escometre aquella empresa, opinió que es justifica en algunes de les idees introduïdes en el Ragionamento.72 La veritat és que Gaci va demostrar moure’s amb bastant poc encert en afirmacions com ara pretendre que els moriscos acabassen per aculturar i reduir Berberia a la fe catòlica. La idea del morisc com a missioner de Crist a Àfrica entrava directament en contradicció amb el nucli fonamental sobre el qual s’havien assentat i assentarien la resta d’apologies, açò és, la manca d’assimilació i la contínua resistència dels moriscos a abandonar els seus usos i costums. Més enllà de tot açò, l’afirmació de Gaci obria el debat de la vertadera conversió dels expulsats, demostrant una certa manca d’experiència respecte a la resta d’apologistes de l’expulsió.

Però la veritat és que l’objectiu últim de l’italià radicava més a oferir un escrit laudatori de la persona del rei que no a justificar les seues decisions. El tractament de l’expulsió sorgeix així en part com una excusa apropiada sobre la qual articular la veritable apologia que es pretén, açò és, la de mostrar a Felip III com un monarca universal, un rei insuperable a qui Déu ha concedit el govern del món. Aquest principi queda, si és possible, millor demostrat en la segona composició que Gaci va incloure en l’enquadernació del manuscrit, eliminada del present volum, i que porta com a títol Ragionamento di Cosimo Gaci d’intorno all’essortare la Maestà Sua alla pace co’ Principi d’Italia, e alla guerra con gli indefeli. En aquest nou escrit la identificació de Felip III com a príncep italià i universal és més evident, però la veritat és que, malgrat la seua més que declarada intencionalitat, Cosimo Gaci no va aconseguir la publicació del Ragionamento, bé per la seua curta extensió, bé perquè la seua justificació no estigués ben travada, bé perquè tal vegada Fonseca utilitzàs les seues influències per a frustrar la seua impressió. Siga com siga aquesta obra va quedar en l’oblit, i se’n distribuïren només algunes còpies manuscrites entre un cercle, d’altra banda, reduïdíssim. En tot cas, el final que va tenir el manuscrit de Gaci no li resta ni una mica de valor ja que constitueix, d’una banda, el darrer i desconegut escrit d’aquest autor, d’una altra, demostra l’interès i projecció exterior del procés de desterrament i, sobretot i per damunt d’altres consideracions, afegeix un nou títol a la literatura apologètica de l’expulsió dels moriscos.

TRETS TEMÀTICS

Tot i que cadascun dels sis documents que ací es recullen és el reflex dels interessos i capacitats personals de cada autor, existeixen en ells trets temàtics comuns que ens permeten realitzar algunes reflexions generals al conjunt d’aquesta edició, sent el primer d’ells la consciència que una majoria d’ells té de les seues pròpies limitacions. Enfront dels grans discursos de l’expulsió i l’ofici emprat per altres autors, els escriptors d’aquests relats declaren, menys en el cas de Maximilià Cerdà de Tallada i Juan Ripol, l’escàs enginy amb què han compost els seus treballs. Antonio del Corral adverteix que la força de la veritat és l’única causa que l’ha animat i mogut «para que, con tan corto talento y flaco caudal como el mío, determinase en defensa de ella escribir esta breve relación», mentre que Juan Méndez de Vasconcelos assenyala que el seu poema èpic s’ha «forjado de la pobreza de mi ingenio» i, igual que del Corral, després d’haver robat el temps per a això a les seues ocupacions habituals. Els dos soldats busquen l’aprovació del seu treball en el mèrit de no ser escriptors avesats però almenys sí voluntariosos, el mateix que Vicent Pérez de Culla, qui diu que «no dexa de tener algo de temeridad intentar sacar a luz los partos de mi entendimiento, en tiempos que la Poesía goza tan superior estado, que no admite medianía alguna, pues todo lo que no es valiente, todo brillante, ni se admite, ni se estima».

Però encara que la lectura posterior d’aquestes obres pogués corroborar al lector el que s’ha dit pels seus autors, identificar aquests passatges com un mer exercici d’autocrítica seria un error. Les acusacions que es dirigeixen i la humilitat que assumeixen en definir-se tots com a escriptors mancats d’habilitat, amaguen en realitat una autoafirmació personal, construïda sobre la base del sacrifici que han estat disposats a córrer en benefici de la veritat, de la memòria i, sobretot, per l’obligació que s’entén tenen envers el rei. En efecte aquests autors es mostren decidits pel zel que en ells desperta el servei de la Corona. Vicent Pérez de Culla assenyala que «obligaciones alentaron la flaqueza de mi talento, no obstante el conocimiento que de mí propio tengo», i Cosimo Gaci s’escuda en què amb el seu discurs la ciutat de Roma podrà «con più agevolezza haverne aperta la via al giuditio e accompagnarla con l’applauso di quelle lodi, che saprà fare meglio di me, e che la debilezza del mio ingegno conformi alla sua grandezza non sà ritrovare». L’expulsió dels moriscos valencians ha estat un gran esdeveniment, però abans que res ha estat una victòria del rei que l’ha duta a terme, és a dir, Felip III.

Juan Méndez de Vasconcelos utilitza un bon nombre de passatges de la Liga deshecha per a exaltar els grans fets de la família del duc de Medina Sidonia, protector de l’obra. Antonio del Corral no deixarà mai de lloar l’ofici d’Agustín Mexía, i l’admiració de Pérez de Culla per Simeón Zapata és manifesta. Però per damunt de l’afalac sempre a causa dels mecenes, patrons i amics que han col·laborat a traure a la llum aquestes edicions, subjau l’encomi cap a la figura reial. Cosimo Gaci planteja al llarg de tot el seu treball i des de la dedicatòria, l’absolut protagonisme de Felip III, la glòria «non è d’una sola vittoria, ma d’un’impresa nella quale si contingono molte vittorie; poichè nello scacciamento de’ Moreschi tante volte è rimasa ella vittoriosa, quanti per mezzo delle loro malvagità poteva rimaner vinta».

Al començament d’aquest estudi s’ha assenyalat com Felip III va buscar en l’expulsió dels moriscos la forja de la seua identitat i la del seu regnat a través de la instrumentalització del procés de desterrament d’acord amb la tradicional política religiosa de la Casa d’Àustria cap a les diferents formes d’infidelitat i heretgia. En aquest sentit, l’estudi del treball dels autors apologètics es demostra fonamental, ja que ens mostra el moment en què comença a construir-se aquesta nova identitat simbòlica del poder del monarca. Felip III es presentarà ara com l’elegit, la persona a qui la divinitat tenia reservada la més alta glòria entre els homes:

Sucédele Felipe, gran Monarca,

Tercero en nombre, sin primero y solo,

Cuya fuerça, y poder ciñe y abarca

A quanto alumbra con su rayo Apolo.

Del diluvio presente ha sido el arca,

Reparo cierto del Morisco dolo,

Puerto seguro, que en tormenta grave

Por Dios repara la Christiana nave.

Con clara fama de inmortal memoria,

Su nombre quedará alto y sublime,

Ganando con valor palma y vitoria,

A aquellos que la dura tierra oprime.

El triunfo ha de llevar, la honra y gloria,

Que en el futuro tiempo más se estime,

Pues de España destierra al Moro rudo,

Que sus abuelos, ni su padre pudo.

Fragments semblants a aquest de Méndez de Vasconcelos poden trobar-se en Antonio del Corral o Pérez de Culla, però encara que de manera diferent, tots assenyalen un mateix principi. Mitjançant el sacrifici i grandesa de l’expulsió, Felip III hauria aconseguit emular i fins i tot superar els seus avantpassats, no sols per la gran victòria collida, sinó per haver executat una decisió que altres grans monarques no s’havien atrevit a prendre. Segons recull Luis Sánchez en la Vida y muerte de doña Margarita, l’èxit en l’expulsió dels moriscos va ser atribuït, des d’un primer moment, a la mediació de sant Jaume, motiu pel qual es faria un jubileu pleníssim el 1611 i fins i tot es plantejaria la possibilitat que la família reial al complet peregrinàs fins a Sant Jaume de Compostel·la per a donar les gràcies a l’apòstol.⁷³ Però aquesta atribució no era ni de bon tros gratuïta, sinó la pedra de toc de tota una nova construcció propagandística al voltant del monarca. Després d’ella, el concepte nacional de «reconquesta» era la clau.

En Cosimo Gaci o Antonio del Corral, però sobretot en els poemes èpics de Méndez de Vasconcelos i Pérez de Culla, s’adverteix un recurs habitual de l’apologia al voltant de l’expulsió. En el 711 la península Ibèrica havia sucumbit a les hordes musulmanes, que havien portat l’oprobi i la vergonya al poble visigot i el càstig de Déu pels reprovables actes d’en Roderic. Però en l’infinit amor envers els seus fills, la divinitat havia volgut que els últims cristians resistissen, i iniciassen així la recuperació del territori per a la fe catòlica. Els grans monarques lligats a la llegenda de la «reconquesta» desfilaran així entre els folis de les apologies, fins arribar als Reis Catòlics, on semblarà haver-se assistit al final d’aquella guerra de recuperació. Però com els apologistes s’afanyaran a assenyalar, la «reconquesta» no havia acabat en realitat, perquè quedaven els moriscos, i no havia estat sinó Felip III qui els havia expulsat. D’aquesta manera amb el desterrament el monarca aconsegueix identificar-se amb el mite fundacional dels regnes peninsulars, amb els seus sants i herois, fent-se creditor del títol d’últim gran conqueridor, de forjador de la nació ibèrica tal com ho concep Méndez de Vasconcelos, de monarca universal en el pensament de Cosimo Gaci. El mite de la restauració d’Espanya està complet. Com dirà Blai Verdú, «tres perdieron España, Rodrigo, Cava y Julián, y tres la redimen, que son Felipe, Margarita Reyna y Lerma».⁷⁴ Trobar un exemple més clar d’aquest procés simbòlic és difícil, però si queda cap dubte del que s’ha dit els apologistes adverteixen. Felip III és el gran monarca, i l’expulsió la gran obra, i no és mentida, perquè ells ho van veure amb els seus propis ulls.

En diverses ocasions hem assenyalat com el valor d’aquestes apologies rau no tant en la seua qualitat literària com en la riquesa d’informacions directes que donen del procés d’expulsió. Però aquesta asseveració, que no deixa de ser certa i així és declamada pels seus autors, amaga també un dels principis essencials sobre els quals s’assenten aquests escrits. Tot i que des de la perspectiva de la historiografia actual classifiquem aquestes obres com apologies, els mateixos apologistes fugen d’aquesta consideració, perquè malgrat el fantàstic i sobrenatural dels miracles que es van seguir en la decisió i execució de l’expulsió, res d’això és exageració, perquè ells són testimoni fidel de la veracitat de tot allò, i van estar allí i ho van veure amb els seus ulls, element fonamental per a la historiografia de l’època. Ja s’ha comentat com Antonio del Corral declara que el que es llegirà en la seua Relación és la veritat, «pudiéndola yo manifestar y publicar con mejor título que muchos, por averme hallado en la ocassión haziendo el oficio de tiniente de maestro de campo general», i una cosa molt semblant aclareix Méndez de Vasconcelos en dir que:

A mucho arrisca el crédito estimado,

El que escribe las cosas que no vido,

Pues pudo fácil ser de otro engañado,

Que en dezir la verdad no fue cumplido.

Que escribir lo presente, y lo passado,

Por relación, y sin certeza, ha sido

Causa, que en escritores ponga mengua

La cortadora, libre, y mordaz lengua.

Y bien se han visto en esta historia mía

Varias, y desconformes relaciones,

Que a no averlas visto, quedaría

Metido en confusión de obligaciones.

Aquel, que en la verdad de otro confía,

Con variedad tan grande de opiniones,

Pierde reputación, y sólo aspira

A dar un alma al cuerpo de mentira.

El vincle de la veracitat tanca així els respectes d’aquests escrits, que es presenten en tot moment no com a ficcions —i gran part dels poemes èpics ho són—, sinó com a cròniques audaces d’esdeveniments certs i extraordinaris. El rei, la pàtria i la fe apareixen així indissolublement units, formant un tot coherent d’implicacions polítiques, tan evidents com clars estan els termes d’aquella justificació. Els moriscos eren uns heretges traïdors, mereixedors de la sort que havien corregut i és que, com en cap altra part com en les apologies de l’expulsió, es poden observar expressades amb tanta llibertat i aferrissament les crítiques contra la comunitat morisca.

Les referències són tan nombroses, i inherents als textos que ací es recullen, que sobren els exemples. Aquesta comunitat, transformada en un sol morisc arquetípic, perquè tots són un, és identificada amb l’enemic a batre, bé siga el descendent dels antics invasors o simplement l’altre. En la construcció del mite, el monstre s’animalitza, es cosifica, es vitupera i, a la fi, es deshumanitza, es diu que és massa nombrós, que és massa ric, que és massa perillós. L’assimilació s’ha intentat, però tot pacte és impossible a causa del seu comportament. La conversió no existeix, i atès que no s’ha pogut desterrar «el morisc», s’expulsa la persona, no sense objeccions cristianes. Perquè el que es vol deixar clar des d’un principi és que ni el rei ni els seus ministres haguessen volgut fer-ho, però s’hi han vist obligats perquè el mateix morisc ha demanat que l’ataquen, amb el seu comportament, la seua insolència i, en darrer terme, amb la seua traïció.⁷⁵ Els apologistes parteixen així d’una postura ideològica preconcebuda, dirigint el text en una direcció coneguda i esbiaixada, destinada al fi que es persegueix, perquè com assenyala Manuel Ruiz Lagos, «la historia que se canta es la desgracia, que no triunfo, de la nación morisca, el espíritu de epopeya queda reservado para aquellos que logran la victoria y restablecen el esplendor del linaje».⁷⁶

Però tampoc hem de caure en l’extrem. Els escriptors de l’expulsió dels moriscos van ser conscients de l’exageració, però tampoc treballaven a sou del rei. En la poètica i narració del Segle d’Or, i en especial a partir de 1610, el gust per l’ús de la gesta militar com a base per a la composició literària va ser una constant. El mateix Góngora cantaria una Oda a la toma de Larache, i Lope de Vega portaria al teatre El Brasil restituido. La perspectiva de les modes literàries no s’ha de deixar mai de considerar, com tampoc un element primordial en les composicions d’aquest període, a saber, el concepte de «la religió i el profit». El tema del triomf basat en la fe serà repetit fins a la sacietat en aquests anys, i no sols utilitzat pels apologistes de l’expulsió, que no fan sinó inscriure’s dins d’una tendència més general i coneguda.⁷⁷ D’aquesta manera el lector d’aquestes obres no s’ha d’aproximar a elles amb idees preconcebudes, perquè contenen una riquesa de matisos molt més gran del que la seua façana dóna a entendre.

CRITERIS D’EDICIÓ

La present edició va nàixer de l’interès per agrupar diferents obres literàries centrades en l’expulsió dels moriscos que, per la seua limitada extensió, difícilment haguessen pogut comptar amb una publicació per separat. En origen es va plantejar la inclusió d’un setè treball, corresponent al manuscrit anònim Mss/10577 de la Biblioteca Nacional de Madrid, però del seu estudi detallat es va desprendre el fet de ser una còpia parcial del llibre X de la Década de Gaspar Escolano, per la qual cosa finalment hi ha estat rebutjat. Pel que fa a l’ordre d’aparició de les obres dins d’aquest volum, s’ha preferit prescindir de l’ordre cronològic de composició i disposar-les de manera que es facilite una lectura més comprensible i coherent, d’acord amb el contingut de cadascuna d’elles. D’acord amb aquest principi s’ha col·locat en primer lloc la Relació de Maximilià Cerdà de Tallada, ja que constitueix el relat més breu, però també desapassionat, de tots els que s’inclouen. A continuació figura la Relación del rebelión d’Antonio del Corral, que aborda d’una forma senzilla el procés d’expulsió i facilita un aproximament més preparat a la molt més complicada Liga deshecha de Méndez de Vasconcelos. Després d’aquesta última s’insereix l’Expulsión de los moriscos rebeldes de Pérez de Culla, ja que en centrar-se a abordar la reducció dels últims moriscos del regne de València tendeix a completar cronològicament el desenvolupament dels esdeveniments llegits amb anterioritat. Darrere se situa el Diálogo de consuelo. El seu contingut es deté a caracteritzar la situació immediatament posterior a l’expulsió, i les seues conclusions i judicis de valor semblen ser el colofó més adequat possible. En darrer lloc s’ordena el Ragionamento de Cosimo Gaci, en aportar un exemple de la projecció de l’expulsió en l’àmbit international. Pel seu contingut eminentment justificatiu tal vegada podria haver figurat en primer lloc, però donada la dificultat de l’idioma s’ha preferit desestimar aquesta possibilitat.

La Relació verdadera molt en particular de tot lo que ha pasat en la extració dels moriscos és una transcripció de l’únic exemplar conegut de l’obra, contingut en el llibre 77 (ff. 201r al 217v) de l’actual Arxiu del Reial Convent de Predicadors de València. En aparèixer de forma desordenada, s’ha alterat l’ordre de foliació original, atès que d’una altra forma la seua lectura hauria resultat incomprensible. Pel fet que es tracta d’una còpia única, i pel seu estat de conservació, ha estat impossible completar algunes paraules massa oxidades o perdudes en els marges, assenyalades en ambdós casos amb el terme trencat entre claudàtors. De la mateixa manera el caràcter d’esborrany que té el manuscrit original planteja l’existència d’espais en blanc on posteriorment hauria d’haver estat inclosa una informació que, a la fi, no apareix. En aquest cas s’han marcat els buits amb el terme en blanc entre claudàtors.

Pel que fa a la Relación del rebelión d’Antonio del Corral y Rojas, s’ha utilitzat com a base per a la seua transcripció l’exemplar R/5784 de la Biblioteca Nacional de Madrid prenent la taxa, no inclosa en ella, de la còpia R/12771 de la mateixa. El segon text comprès en el volum original, titulat Tratado de advertencia de guerra, ha estat eliminat per constituir un document no directament relacionat amb l’objecte d’aquesta edició. Els escolis que presenta l’original han estat incorporats entre claudàtors al començament de cada paràgraf quan açò ha estat possible, i la resta s’ha situat entre el cos del text a l’altura de la mateixa línia en què apareixen en l’esmentada còpia. La fe d’errates ha estat eliminada després d’introduir les correccions en el text.

El trasllat de la Liga deshecha de Méndez de Vasconcelos s’ha fet a partir de l’exemplar R/4632 de la Biblioteca Nacional que en el seu dia va ser digitalitzada per a la Colección Clásicos Tavera. En el seu cas s’han completat els fragments de text perduts mitjançant la comparació amb l’exemplar que es guarda a la Reial Acadèmia de la Història de Madrid (4-1-9-1377), i la fe d’errates eliminada després d’efectuar les modifications pertinents.

L’Expulsión de los moriscos rebeldes de la sierra y muela de Cortes ha estat transcrita d’acord amb l’exemplar que es guarda a la Biblioteca Històrica de la Universitat de València (I-13/131), però a causa del seu mal estat de conservació ha hagut de ser completada amb la consulta de les còpies R/2166, R/6531 i R/10949 de la Biblioteca Nacional, a més de amb el facsímil publicat el 1979 per les Llibreries París-València. De l’estudi de totes elles es desprèn que la còpia R/10949 és l’única que incorpora per complet les pàgines de l’edició original, els poemes preliminars de les quals apareixen parcialment eliminats en la resta de documents consultats.

Quant al Diálogo de consuelo de Juan Ripol, només ha estat possible la seua transcripció a partir de l’exemplar R/28061(1) de la Biblioteca Nacional, on apareix cosit a la Memorable expulsión de fra Marcos de Guadalajara. Finalment, el Ragionamento de Cosimo Gaci ha estat traslladat des del manuscrit original 589 de la Sèrie I del Fons Borghese de l’Arxiu Secret Vaticà. Aquesta còpia, l’enquadernació del qual apareix blasonada amb les armes del papa Pau V, ha estat comparada amb una segona conservada a la Biblioteca de l’Abadia de Montserrat (Mss. 615), pertanyent en origen al comte de Castro. D’aquesta tasca ha succeït la incorporació de quatre folis originals que no apareixen en la còpia del Vaticà i contenen la dedicatòria de Gaci al rei. De la seua comparació es conclou també que ambdues còpies van ser preses d’un text príncep desconegut, ometent-se en els dos casos paraules o parts de frase. En aquest cas s’ha optat per incorporar en cursiva sobre el text del Vaticà les variants del de Montserrat, a fi de poder presentar una redacció el més pròxima possible de l’original.

En la transcripció dels sis textos s’ha respectat al màxim els originals, mantenint totes aquelles grafies que no incideixen directament sobre la comprensió dels mateixos. S’ha regularitzat així l’ús de i/u consonàntiques, desenvolupant les abreviatures i normalitzant la puntuació, menys en el cas de les dues compositions poètiques, on s’ha preferit mantenir en ordre original a fi de no alterar la mètrica, ajustant només l’ús de dos punts al final d’estrofa. Les parts del text que no han pogut ser transcrites a causa del deteriorament del document original, així com els espais en blanc, han estat assenyalades entre claudàtors. Els canvis de pàgina en l’original s’han indicat mitjançant la col·locació de barres (ǁ). Les notes al peu han estat restringides en tots els casos. El tractament complet de les nombroses referències històriques, mitològiques i onomàstiques que contenen hauria desbordat els límits plantejats per a aquesta edició, per la qual cosa s’ha optat per glossar només els personatges contemporanis que han pogut ser identificats, aclarir aspectes que afecten la comprensió dels relats i marcar els moments en què els apologistes aporten informacions relacionades amb l’expulsió que difereixen de les fonts oficials.

ABREVIATURES

ACA Arxiu de la Corona d’Aragó

DV Diversos Varia

AGS Archivo General de Simancas

CMC Contaduría Mayor de Cuentas

E Estado

GA Guerra Antigua

AHN Archivo Histórico Nacional

SN Sección Nobleza

¶ ¹ H. LAPEYRE, Geografía de la España morisca, València, 1986 (1a ed. Paris, 1959), pp. 65-80 [nova edició, Publicacions de la Universitat de València-Editorial Universidad de Granada-Prensas Universitarias de Zaragoza, València, 2009.]

¶ ² IBÍD., pp. 121-244. L’expulsió a Castella començaria al gener de 1610 i es prolongaria amb alts i baixos fins a començament de 1614. Els moriscos aragonesos i catalans serien expeHits entre juny i setembre de 1610.

¶ ³ M. A. DE BUNES, Los moriscos en el pensamiento histórico, Madrid, 1983, pp. 13-22.

¶ ⁴ J. BLEDA, Corónica de los Moros de España, València, 2001 (1a ed. València, 1618). Estudi introductori de B. Vincent i R. Benítez Sánchez-Blanco, pp. 13-16.

¶ ⁵ J. BLEDA, Defensio fidei in causa neophytorum, sive Morischorum Regni Valentiae, totisque Hispaniae. Et Tractatus de iusta Morischorum ab Hispania expulsiones,València, 1980 (1a ed.València, 1610).

¶ ⁶ M. LOMAS CORTÉS, La expulsión de los moriscos del Reino de Aragón. Política y administración de una deportación (1609-1611), Terol, 2008, pp. 18-38.

¶ ⁷ El fet que la Corónica fos publicada després que apareguessen almenys una dotzena de relats i justificacions sobre l’expulsió, va limitar l’originalitat i perspectives des de les quals Bleda podia abordar la qüestió, per la qual cosa va decidir confeccionar una obra més general i de múltiples facetes, en què l’estudi de l’expulsió queda en certa mesura relativitzat. J. BLEDA, Corónica..., Estudi introductori, pp. 24-38.

¶ ⁸ G. AGUILAR, Expulsión de los moros de España, Alcalá de Guadaira, 1999 (1a ed. València, 1610). Estudi preliminar i edició de Manuel Ruiz Lagos, p. 46.

¶ ⁹ G. ESCOLANO, Década primera de la historia de Valencia, València, 1972 (1a ed. València, 1611), col. 1732 en endavant.

¶ ¹⁰ Aquesta tipologia s’aproxima, per tant, a la significació d’altres gèneres populars del moment, com puga ser la festa cortesana. F. RODRIGUEZ DE LA FLOR, «Efímero de Estado. Fracaso y anulación del régimen conmemorativo: las relaciones de fiestas», en Barroco. Representación e ideología en el mundo hispánico (1580-1680), Madrid, 2002, pp. 161-185; Anònim, Relación de los sucedido en la ciudad de Valladolid desde el punto del felicísimo nacimiento del príncipe don Felipe,Valladolid, 2005 (1a ed. Valladolid, 1605). Pròleg de Patricia Marín Cepeda, pp. 13-15.

¶ ¹¹ L. DE GUZMÁN, Reyna católica: vida y muerte de Doña Margarita de Austria, reyna de Espanna, Madrid, 1617, f. 195. La historiografia del moment va tendir a concedir a la reina Margarida un paper determinant en la decisió d’expulsar els moriscos. Aquesta influència no ha quedat reflectida en la documentació. Tot i que Luis de Guzmán va titular el seu vintè capítol «Nace el infante don Fernando, enferma, y convalece el Príncipe nuestro señor. Ocúpase la Reyna nuestra señora en obras de caridad. Determínase Su Majestad echar los Moriscos de sus Reynos, en que tuvo buena parte la Reina nuestra señora», en ell no es farà sinó exposar el resum de diferents idees apuntades amb anterioritat, que semblen aproximar-se a la redacció de les obres de fra Marcos de Guadalajara y Xavier.

¶ ¹² Tot i que Pedro Aznar Cardona apareix com a autor de l’Expulsión justificada, en realitat no va fer sinó transcriure les lliçons de teologia del seu oncle fra Jerónimo Aznar, com ell mateix assenyala en el pròleg dedicat al doctor Pedro López, Expulsión justificada de los moriscos españoles, y suma de las excellencias Christianas de nuestro Rey, don Felipe el Católico Tercero deste nombre, Osca, 1612.

¶ ¹³ M. A. DE BUNES, Los moriscos..., pp. 38-40. P. AZNAR CARDONA, Expulsión justficada, segona part, f. 115. Aquest autor també assenyalarà, encara que amb la mateixa manca de proves directes, la mediació capital de Margarida d’Àustria.

¶ ¹⁴ D. FONSECA, Justa expulsión de los moriscos de España, con la instrucción, apostasía y trayción dellos, y respuesta a las dudas que se ofrecieron acerca desta materia, Roma, 1612.

¶ ¹⁵ B. VERDÚ, Engaños y desengaños del tiempo, con un discurso de la expulsión de los moriscos, Barcelona, 1612.

¶ ¹⁶ M. A. DE BUNES, Los moriscos..., pp. 40-45. Aquesta mateixa idea és recollida en l’altra aportació fonamental per a l’estudi d’aquests documents. M. L. CANDAU CHACÓN, Los moriscos en el espejo del tiempo. Problemas históricos e historiográficos, Huelva, 1998, p. 30.

¶ ¹⁷ J. L. DE ROJAS, Relaciones de algunos sucesos postreros de Berbería, Lisboa, 1613; J. RI-POL, Diálogo de consuelo por la expulsión de los moriscos, Saragossa, 1613; A. DEL CORRAL Y ROJAS, Relación del rebelión y expulsión de los moriscos del Reyno de Valenciđ,Valladolid, 1613.

¶ ¹⁸ J. BLEDA, Corónica..., Estudi introductori, p. 25.

¶ ¹⁹ J. DE SALAZAR, Politico Española, Madrid, 1997 (1a ed. Logronyo, 1619), pp. 73-135.

¶ ²⁰ V. PÉREZ DE CULLA, Expulsión de los moriscos rebeldes de la sierra y muela de Cortes. Por Simeón Zapata Valenciano, València, 1979 (1a ed. València, 1635).

¶ ²¹ M. A. DE BUNES, Los moriscos..., pp. 45-49; M. L. CANDAU CHACÓN, Los moriscos en el espejo del tiempo, p. 32.

¶ ²² T. CERDÀ DE TALLADA, Visita de la cárcel y de los presos,València, 2008 (1a ed. València, 1574). Estudi introductori de Teresa Canet Aparisi. Vegeu núm. 34 d’aquesta mateixa col·lecció.

¶ ²³ V. XIMENO, Escritores del Reyno de Valencia, chronológicamente ordenados desde el año MCCXXXVIII de la Christiana Conquista de la misma Ciudad, hasta el año MDCCXLVII, València, 1747, tom I, p. 232.

¶ ²⁴ J. PASTOR FUSTER, Biblioteca valenciana de los escritores que florecieron hasta nuestros días, con adiciones y enmiendas a las de don Vicente Ximeno, València, 1830, p. 272.

¶ ²⁵ J. L. CANET, E. RODRIGUEZ i J. L. SIRERA, Actas de la Academia de los Nocturnos, València, 1988, tom I, p. 19.

¶ ²⁶ J. SÁNCHEZ, Academias literarias del Siglo de Oro español, Madrid, 1960, pp. 222-223.

¶ ²⁷ J. M. FERRI COLL, La poesía de la Academia de los Nocturnos, Alacant, 2001, pp. 137-138.

¶ ²⁸ T. CERDÀ DE TALLADA, Visita de la cârcel..., p. 44. D’acord amb la nota de Teresa Canet, el poema havia estat compost entre Frederic, Maximilià, Marcel, Juli y Tomàs Cerdà de Tallada. L’autoria directa d’aquest poema per part de Maximilià va ser recollida perVicent Ximeno en el segle XVIII, i ha perdurat fins els nostres dies en l’obra capital de José Simón Díaz, Bibliografía de la literatura española, Madrid, 1980, tom VII, p. 796.

¶ ²⁹ P. SALVÁ, Cancionero de la Academia de los Nocturnos de Valencia extractado de su actas originales, València, 1905, tom I, pp. 57-58; t. II, pp. 101-103; t. II, pp. 41-43; t. IV, pp. 45-48.

¶ ³⁰ G. AGUILAR, Fiestas nupciales que la ciudad y Reino de Valencia han hecho al casamiento del rey don Felipe III con doña Margarita de Austria, Cieza, 1975 (1a ed. València, 1599), f. 7v.

¶ ³¹ G. MERCADER, El prado de Valencia, Paris, 1907 (1a ed. València, 1600), p. 9.

¶ ³² J. C. GARRIZ (ed.), Justas poéticas hechas a devoción de don Bernardo Catalán de Valeriola,Vaìència, 1602, f. 215r.

¶ ³³ G. AGUILAR, Fiestas que la insigne ciudad de Valencia ha hecho por la beatficación del santo Fray Luys Bertrán, junto con la comedia que se represen- tó de su vida y muerte y el certamen poético que se tuvo en el Convento de Predicadores con las obras de los poetas y sentencia, València, 1608, ff. 294v-297r.

¶ ³⁴ J. MARTÍNEZ DE LA VEGA, Solenes i grandiosas fiestas que la noble i leal Ciudad de Valencia a echo por la beatificación de su santo Pastor i Padre Don Tomas de Villanueva, València, 1620, pp. 506-508 i pp. 516-518.

¶ ³⁵ Almenys coneguda. Des de 1620 fins a la seua mort, datada el 1530, no es té constància de cap altra col·laboració. J. L. CANET, E. RODRÍ-GUEZ i J. L. SIRERA, Actas de la Academia..., p. 19.

¶ ³⁶ De moment cap d’aquests dos discursos ha estat localizat. J. M. FERRI COLL, La poesía de la Academia..., p. 137.

¶ ³⁷ G. ESCOLANO, Década..., cols. 1856-1860.

¶ ³⁸ Sobre aquest erudit i historiador vegeu A. Es- ponera Cerdán, La escuela historiográfica del convento de predicadores de Valencia en el siglo XVIII, Pamplona, 1996; J. TEIXIDOR, Episcopologio de Valencia (10921773), València, 1998. Introducció i transcripció fetes per Alfonso Esponera.

¶ ³⁹ La relació dels documents inclosos en l’enquadernació es pot consultar a A. ESPONERA CERDÁN i A. ROBLES SIERRA, «Documentos sobre la expulsión de los moriscos del Reino de Valencia en el actual archivo del Real Convento de Predicadores de Valencia», Anales Valentinos, 44, 1996, pp. 379-395.

¶ ⁴⁰ J. SIMÓN DÍAZ, Bibliograßa..., tom IX, p. 50. Per la seua part Nicolás Antonio va cometre l’error a la inversa, citant només la Relación sense fer esment de l’Advertencia. N. ANTONIO, Biblioteca hispana nueva o de los escritores españoles que brillaron desde el año MD hasta el de MDCLXXXIV, Madrid, 1999 (1a ed., Madrid, 1788), tom I, p. 120.

¶ ⁴¹ L’estudi més concret de la biografia d’Antonio del Corral hauria requerit la recerca en arxiu del seu full de serveis i una altra documentació oficial que excedeix als objectius marcats per al present estudi.

¶ ⁴² Aquesta manca de qualitat intrínseca va ser assenyalada per M. A. DE BUNES, Los moriscos..., pp. 45-46.

¶ ⁴³ D. GARCÍA PÉREZ, Catálogo razonado de los autores portugueses que escribieron en castellano, Madrid, 1890, p. 378.

¶ ⁴⁴ D. BARBOSA MACHADO, Bibliotheca lusitana historica, critica, e cronologica, na qual se comprehende a noticia dos authores Portuguezes e das obras que compuserao desde o tempo da promulgaçao da Ley da Graça até o tempo prezente, Lisboa, 1741-1859, tom II, pp. 701-702. Citat per R. JAMMES, A. ROIG i L. CARDAILLAC, «Un poème nationaliste et militariste sur l’expulsion des Morisques: la Liga deshecha de Juan Méndez de Vasconcelos (1610)», en Les morisques et leur temps, París, 1983, pp. 437-460. Aquest últim article conté un estudi detallat dels cants i dels temes continguts en la Liga, per la qual cosa ací no ens detindrem a caracteritzar-los.

¶ ⁴⁵ El primer publicaria la España defendida, poema heroyco el 1612. Per la seua part Luis Carillo de Sotomayor es l’autor del Libro de la erudición poética, de 1611. R. JAMMES, A. ROIG i L. CARDAILLAC, «Un poème nationaliste...», p. 441.

¶ ⁴⁶ Jammes, Roig i Cardaillac assenyalen també el valor d’un text que sembla expressar amb sinceritat, espontaneïtat i fidelitat uns esdeveniments viscuts en primera persona. «Un poème nationaliste...», pp. 445-446. Si bé és cert que aquest fet pot constatar-se en algunes ocasions, també hi ha moltes altres en què Méndez de Vasconcelos cau en inexactituds i fins i tot invencions que semblen respondre a l’interès per aconseguir un major efecte en les seues rimes. Enfrontaments no documentats, tempestes que no van existir o la mort de soldats fins a uns nivells que la documentació oficial no esmenta, ens parlen d’una constant tendència cap a l’exageració que es justifica en la llicència poètica.

¶ ⁴⁷ D. GARCÍA PÉREZ, Catálogo razonado..., p. 378.

¶ ⁴⁸ M. HERRERO GARCÍA, Viaje al Parnaso, de Miguel de Cervantes, Madrid, 1983, p. 370. Aquestes referències es troben també en E. ASENSIO, «España en la época portuguesa del tiempo de los Felipes 1580-1640», en Estudios Portugueses, Paris, 1974, pp. 465 ss. i 474 ss.

¶ ⁴⁹ J. SIMÓN DÍAZ, Bibliografía..., tom XIV, pp. 593-594. N. ANTONIO, Biblioteca hispana nueva..., tom II, p. 788.

¶ ⁵⁰ D. BARBOSA MACHADO, Bibliotheca lusitana..., tom II, pp. 701-702.

¶ ⁵¹ M. DE CERVANTES SAAVEDRA, Viaje al Parnaso, Madrid, 1922. Edició i estudi preliminar de A. Schevill i A. Bonilla, pp. 172-173.

¶ ⁵² J. ALMIRANTE, Bibliografia militar de España, Mansfield Centre, 2002 (1a ed. Madrid, 1896), pp. 508-509.

¶ ⁵³ R. JAMMES, A. ROIG i L. CARDAILLAC, «Un poème nationaliste...», pp. 455-456.

¶ ⁵⁴ F. MARTÍ GRAJALES, Ensayo de una bibliografía valenciana del siglo XVIII. Descripción de las obras impresas en Valencia en dicha época, con un apéndice de documentos inéditos referentes a autores y tipógrafos, València, 1987, p. 361; ALBERTI (ed.), Diccionari biogràfic, Barcelona, 1969, tom III, p. 491; J. ESPASA (ed.), Enciclopedia universal ilustrada europeo-americana, segon apèndix, tom 28, p. 544.

¶ ⁵⁵ C. A. DE LA BARREDA Y LEIRADO, Catálogo bibliográfico y biográfico del teatro antiguo español. Desde sus orígenes a mediados del siglo XVIII, Madrid, 1969, pp. 235-236.

¶ ⁵⁶ De la seua existència informa P. MÁS I USÓ, Academias valencianas del Barroco, València, 1999, p. 492.

¶ ⁵⁷ F de A. CARRERAS CALATAYUD, Las fiestas valencianas y su expresión poética, València, 1949, pp. 85-127.

¶ ⁵⁸ J. SIMÓN DÍAZ, Bibliografía..., tom VI, p. 262.

¶ ⁵⁹ Setmanes abans de la impressió d’aquesta edició ha vist la hum el primer estudi crític sobre el Diálogo de consuelo de Juan Ripol. Es tracta del treball de Santiago Talavera i Francisco Moreno titulat Juan Ripol y la expulsión de los moriscos de España (Saragossa, 2009). Per imperatiu del temps les seues conclusions no han pogut ser incloses en el present estudi.

¶ ⁶⁰ R. DEL ARCO Y GARAY, Erudición aragonesa en torno a Lastanosa, Madrid, 1934, p. 155.

¶ ⁶¹ Citat per Nicolas ANTONIO, Biblioteca hispana nueva..., tom II, p. 815.

¶ ⁶² B. LERONARDO DE ARGENSOLA, Rimas, Madrid, 1950, Estudi preliminar de José Manuel Blecua, tom I, p. 41; t. II, p. 187.

¶ ⁶³ G. PÉREZ DE HITA, Historia de los bandos zegríes y abencerrajes (Primera parte de las guerras civiles de Granada), Granada, 1999 (1a ed. Saragossa, 1595).

¶ ⁶⁴ En realitat aquesta obra s’inscrivia dins de la feble, i escassa d’exemples, obertura a la creació literària moderna iniciada anys enrere por alguns elements provinents de l’espectre jurídic. En això els continguts teològics, classics i patristics, heretats per la formació professional dels escriptors, tindran una importància fonamental a l’hora d’elaborar el discurs. Aquestes idees es poden seguir en J. M. PELORSON, Los letrados juristas castellanos bajo Felipe III, Valladolid, 2008 (1a ed. Le Puy-en-Velay, 1980), pp. 355-373.

¶ ⁶⁵ G. M. CRESCIMBENI, L’historia della volgar poesia, Roma, 1714, llibre V, p. 447.

¶ ⁶⁶ P. RICCIARDI, Poesie volgari e latine in morte di Cosimo de’ Medici, Florència, 1574.

¶ ⁶⁷ C. GACI, Poetica descritione d’intorno all’inventioni della sbarra, combattuta in Fiorenza nel cortile del Palagio de’ Pitti in honore della serenissima Signora Bianca Capello, Gran Duchessa di Toscana, Florència, 1579; IBÍD., Epitalamio nelle Nozze del Principe di Mantova e Leonora de’ Medici, Florència, 1584. D’aquesta etapa encara es conservaria una tercera obra manuscrita, citada per l’erudit Antonio Magliabecchi. Es tracta de les Canzone a Cosimo de’ Medici Granduca di Toscana. Citat per D. MORENI, Bibliografia storico-ragionata della Toscana, o sia Catalogo degli scrittori che hanno illustrata la storia delle città, luoghi, e persone della medesima, Florència, 1805, tom I, p. 403. IBÍD., Serie d’autori di opere risguardanti la celebre famiglia Medici, Florència, 1826, p. 143.

¶ ⁶⁸ C. GACI, All’Hlustńssimo et reverendissimo signor patrone mio colendissimo il signor cardinale Montalto, Roma, 1586; IBÍD., Dialogo di Cosimo Gaci nel qualepassati in prima alcuni ragionamenti tra’l molto illustre et reuerendissimo monsignor Giouanangelo Papio et l’autore, d’intorno all’eccellenza della poesia si parla poi delle valorose operationi di Sisto V p.o.m. et in particulare del trasportamento dell’obelisco del Vaticano. Con alcune allegorie al componimento di quella gran macchina accomodate, Roma, 1586.

¶ ⁶⁹ C. GACI, Assunzione di Nostro Signor Papa Clemente VIII. Canzoni, Roma, 1592.

¶ ⁷⁰ F. RIBERA, La vita della B. Madre Teresa di Giesú, fondatrice degli scalzi Carmelitani. Composta dal Reverendo padre Francesco Rivera, della Compagnia di Giesú, e transportata dalla spagnuola nella lingua italiana dal signor Cosimo Gaci, Roma, 1603. Vegeu M. T. ROSSI, «Presencia de Santa Teresa y de la Reforma carmelitana en la Biblioteca Barberini (siglo XVII)», Revista de filología románica, 3, 1985, pp. 257-274. Segons aquesta autora, Gaci traduiria la totalitat de les obres teresianes, p. 262.

¶ ⁷¹ D. FONSECA, Del giusto scacciamento de Moreschi da Spagna. Libri sei. Ne quali si tratta della loro instruttione, apostasia, e tradimento, e si risolvono i dubij che d’intorno a questa material si risuegliarono. Composti dal P.M.F. Damiano Fonseca, dell’Ordine de’ predicatori della prouincia d’Aragona, traslatati dalla lingua spagnuola nell’italiana dal signor Cosimo Gaci, Roma, 1611.

¶ ⁷² M. A. DE BUNES, Los moriscos..., pp. 35-36.

¶ ⁷³ L. SÁNCHEZ, Vida y muerte..., f. 195.

¶ ⁷⁴ B. VERDÚ, Engaños y desengaños..., f. 140. En tot cas s’ha d’assenyalar que Felip III no farà sinó heretar la simbologia política de la restauratio Hispaniae, fixada ja en els regnats anteriors, però que articularà de nou per donar cabuda al seu regnat, ajudant sens dubte a la consolidació d’alguns dels conceptes clau de la Pietas Austriacha, com és la vinculació amb l’apòstol sant Jaume entre d’altres.

¶ ⁷⁵ J. M. PERCEVAL, «Todos son uno. La invención del morisco que nunca existió», en J. Miranda (coord.), La expulsion de los moriscos, Valencia, 1998, pp. 13-40.

¶ ⁷⁶ G. AGUIAR, Expulsión de los moros..., Estudi introductori, p. 60.

¶ ⁷⁷ F. RICO, Historia y crítica de la literatura española. Siglos de Oro: Barroco, Barcelona, 1980-1992, pp. 65-66.

Maximilià Cerdà de Tallada

Relació verdadera molt en particular de tot lo que ha pasat en la extració

dels moriscos del present Regne de València y depopulació de aquell

Antonio del Corral

Relación del rebelión y expulsión de los moriscos

del Reyno de Valencia

Juan Méndez de Vasconcelos

Liga deshecha por la expulsión de los moriscos

de los reynos de España

Vicent Pérez de Culla

Expulsión de los moriscos rebeldes de la sierra y muela de Cortes.

Por Simeón Zapata Valenciano

Juan Ripol

Diálogo de consuelo por la expulsión de los moriscos de España

Cosimo Gaci

Ragionamento di Cosimo Gaci d’intorno al dimostrare la grandezza

dell’attione che Sua Maestà ha esseguita nello scacciare i Moreschi nuovi

christiani traditori, heretici e apostati da tutti i suoi Regni