Kitabı oku: «Ordinacions de la Casa i Cort de Pere el Ceremoniós»

Directors de la col·lecció

Antoni Furió i Enric Guinot

Sèrie Documents Històrics Valencians 2

en coedició amb

l’Acadèmia Valenciana de la Llengua

Directors

Ramon Ferrer i Albert Hauf

© Els autors, 2009

© D’aquesta edició:

Universitat de València, 2009

Acadèmia Valenciana de la Llengua

Disseny de la col·lecció: J.P.

Il·lustració de la coberta:

Pere el Cerimoniós, Biblioteca de Catalunya, ms. 947, f. 1r

Realització ePub: produccioneditorial.com

ISBN: 978-84-370-7397-2 (Universitat de València)

ISBN: 978-84-482-4504-7 (Acadèmia Valenciana de la Llengua)

ÍNDEX

PORTADA

PORTADA INTERIOR

CRÈDITS

ÍNDEX

Pròleg

Estudi introductori

UN VELL MANUSCRIT RETROBAT

UN LLIBRE MISCEL·LANI. ANÀLISI DEL CONTINGUT TEXTUAL

UN LLIBRE REGISTRE MEDIEVAL. ANÀLISI CODICOLÒGICA I GRÀFICA

Llibre de Ordinacions de la Casa i Cort de Pere el Cerimoniós

ORDENACIONS FETES PER LO MOLT ALT SENYOR EN PERE TERÇ, REY D’ARAGÓ, SOBRA LO REGIMENT DE TOTS LOS OFFICIALS DE LA SUA CORT

1. DELS MAJORDÒMENS

2. DELS COPERS

3. DELS BOTEYLERS MAJORS

4. DELS BOTEYLERS COMUNS

5. DEL PORTANT AYGUA A LA BOTEYLARIA

6. DELS PANICERS MAJORS

7. DELS PANICERS COMUNS

8. DEL PASTADOR

9. DELS ESCUDERS DEVANT NÓS TALLAR ORDONATS

10. DELS SOBRECOCHS

11. DELS COYNERS MAYORS

12. DE L’ARGENTER DE LA NOSTRA CUYNA

13. DELS COCHS COMUNS

14. DEL MOSEU

15. DEL MANUCIER

16. DELS ARGENTERS DE LA COYNA COMUNA

17. DEL PORTADOR D’AYGUA A LA CUYNA

18. DELS ESCUDERS PORTANTS LO TAYLADOR REAL

19. DEL COMPRADOR

20. DELS CAVALLERICES

21. DEL MENESCAL

22. DELS HÒMENS DE LA ESCUDERIA

23. DEL FALCONER MAYOR

24. DELS FALCONERS

25. DELS CAÇADORS O GUARDA DE CANS

26. DEL SOBREAZEMBLER E SOTSAZEMBLER

27. DELS AZEMBLERS

28. DELS JUGLARS

29. DE L’OFFICI DELS CAMARLENCHS

30. DELS ESCUDERS DE LA CAMBRA

31. DELS AJUDANTS DE LA CAMBRA

32. DEL BARBER

33. DELS MEGES DE PHÍSICA

34. DELS MEGES DE CIRURGIA

35. DELS ESCRIVANS SECRETARIS

36. DE L’ARMADOR REAL

37. DE LA GUARDA DE LES TENDES

38. DEL SARTRE E SOS COADJUTORS

39. DE LA CUSTURERA E DE LA COADJUTORA

40. DE L’APOTHECARI

41. DELS REBOSTERS MAJORS

42. DELS REBOSTÉS COMUNS

43. DE L’ESCOMBRADOR DEL PALAU E LAVADOR DE L’ARGENT

44. DELS UXERS D’ARMES

45. DELS PORTERS DE MASSA

46. DELS PORTERS DE PORTA FORANA

47. DEL POSADER

48. DELS ALGUTZIRS

49. DELS HÒMENS DE L’OFFICI DE L’ALGUTZIR

50. DEL CANCELLER

51. DEL VICECANCELLER

52. DE L’OFFICI DEL PROTHONOTARI TINENT LOS SEGELLS

53. DELS SCRIVANS DE MANAMENT DE LA NOSTRA SCRIVANIA

54. DELS AJUDANTS DE LA NOSTRA ESCRIVANIA

55. DELS PROMOVEDORS

56. DELS MISSATGÉS DE VERGA DE LA CANCELLARIA

57. DEL CALFADOR DE LA CERA PER ALS SEGELLS PENDENTS

58. OFFICI DELS SEGELLADORS DE LA SCRIVANIA

59. DELS ENDREÇADORS DE LA CONCIÈNCIA

60. DELS OŸDORS

61. DELS ESCRIVANS DELS OŸDORS

62. DELS PORTERS HO SOTSPORTERS QUE SÓN LIURATS ALS HOŸDORS

63. DEL CONFESSOR

64. DE L’ABBAT DE SANCTAS CREUS

65. DELS MONGES DE LA CAPPELLA

66. DE L’ESCOLAN DE LA CAPPELLA

67. DELS ALMOYNERS

68. DE L’ESCOLAN DE LA ALMOYNA

69. DEL SERVIDOR DE LA ALMOYNA

70. DELS CORREUS

71. DEL MAESTRE RACIONAL

72. DEL LOCHTINENT E SCRIVANS DEL MAESTRE RACIONAL

73. DEL TESAURER

74. DEL LOCHTINENT E SCRIVANS DE THESAURER

75. DE L’ESCRIVAN DE RACIÓ

76. DEL LOCTINENT E SCRIVANS DE RACIÓ

77. DELS CONVITS

78. DE LES VIANDES

79. DE LA MANERA DE DAR RACIONS

80. DELS FRENS E ALTRES APPARELLAMENTS DE CAVALS

81. DE LES VESTEDURES E ALTRES ORNAMENTS

82. DE LES OBLACIONS

83. DE LES HONORS A ALCUNS CON SE PERTANYEN FAEDORES

84. DE LES FRUYTES EN LA TAULA MINISTRADORES

85. DE LA IL·LUMINACIÓ DE LA CORT REAL

86. DE LA IL·LUMINÀRIA QUANT PER DEFUNCT SE CELEBRA

87. DE L’ARGENT DE LA CORT NOSTRA

88. DELS CONSELLERS NOSTRES

89. DE LA MANERA DEL SEER E PROPOSAR EN CONSELL NOSTRE

90. DELS SERVEYS

91. DELS SALARIS DELS COMISSARIS

92. DE LA MANERA D’ESCRIURE LETRES A DIVERSES PERSONES

93. QUALS PERSONES DEUEN ÉSSER DAVANT POSSADES

94. QUALS PERSONES DEUEN ÉSSER POSTPOSADES

95. CON SE DEU SCRIURE A DIVERSES PERSONES SEGONS GRAU DE CASCUN E PRIMERAMENT QUI EN LES LETRES DEUEN ÉSSER PREPOSATS

96. DE LA MANERA DE SCRIURE ALS CARDENALS

97. DE LA MANERA DE L’ESCRIURE A AQUELLES PERSONES LES QUALS SÓN POSTPOSADES A NÓS EN LES LETRES

98. DE LA MANERA DE SAGELLAR AB SEGELLS DE CERA E AB BULLA

99. DE LA TAXACIÓ DE LES CARTES E LETRES QUI IXIRAN DE LA NOSTRA CORT

100. DELS BENEFICIS DONADORS

101. DE LA ORDINACIÓ DE LA CAPPELLA

102. DE LA VIGÍLIA E DE LA NATIVITAT DE NOSTRE SENYOR

103. DE LA FESTA DE SENT JOHAN EVANGELISTA

104. DE LA FESTA DE LA CIRCUNCISIÓ DE NOSTRE SENYOR

105. DE LA FESTA DE LA EPIPHANIA

106. DE LA CONVERSIÓ DE SENT PAÜL

107. DE LA CADIRA DE SENT PERE

108. DE LA FESTA DE RAM E PALMA

109. DEL DIJOUS DE LA CENA

110. IMPARACEVE DE NOSTRE SENYOR

111. DE LA VIGÍLIA E DEL DIA DE LA RESURRECCIÓ DE NOSTRE SENYOR

112. DEL DILLUNS E DEL DIMARS SEGÜENS

113. DE LA FESTA DE LA INVENCIÓ DE SANCTA CREU

114. DE LA FESTA DE LA ASCENSIÓ DE NOSTRE SENYOR

115. DE LA VIGÍLIA DE PENTACOSTA E DEL DIA E DEL DILUNS E DEL DIMARTS SEGÜENTS

116. DEL DICMENGE DE TRINITAT

117. DE LA FESTA DEL CORS DE NOSTRE SENYOR

118. DE LA FESTA DE LA NATIVITAT DE SENT JOHAN BABTISTA

119. DE LA FESTA DE SENT PERE

120. DE LA FESTA DE SANCTA ANNA

121. DE LA TRANSFIGURACIÓ DE NOSTRE SENYOR

122. DE LA FESTA DE SENT LORENÇ

123. DE LA CORONA DE JESUCRIST

124. DE LA FESTA DE LA EXALTACIÓ DE SANTA CREU

125. DE LA DEDICACIÓ DE SENT MICHEL

126. DE LA FESTA DE SENT LUCH EVANGELISTA

127. DEL DIA DE TOTS SANTS

128. DE LA COMEMORACIÓ DELS DEFUNTS E TOTA HORA QUE PER DEFUNTS SE FAÇA

129. DE LA FESTA DE LA PASSIÓ DE LA YMAGE DE JESUCRIST

130. DE LA FESTA DE SENT MARTÍ

131. DE LA FESTA DE SANCTA KATERINA

132. DE LA FESTA DE SENT NICHOLAU

133. DE LES IIII FESTIVITATS DE LA MARE DE DÉU

134. DELS MÀRTIRS

135. DELS CONFESSORS

136. DE LES VERGES

137. DE LES HUYTAVES DE LES FESTES DE NOSTRE SENYOR E DE LA VERGE MARIA E DE TOTS LOS ALTRES SANTS

138. DE LES VIGÍLIES DE LES FESTES

139. DELS DIES DOMINICALS

140. DELS DIVENDRES

141. DELS DISSAPTES

142. DELS DIES FERIALS

143. DE LES IIIIe TÈMPORES DE L’ANY

144. DE LA ALMOYNA

145. DE LES FAYLES E DELS MISSATGÉS

146. DE LES LOGUERS DE LES BÈSTIES LOGADES

147. DECLARACIÓ FETA SOBRA TOTES LES DITES ORDINACIONS

ORDINACIONS CON LOS REYS E REYNAS D’ARAGÓ SE CONSAGREN E·S CORONEN

1. ORDINACIÓ FETA PER LO MOLT ALT E MOLT EXCEL·LENT PRÍNCEP E SENYOR LO SENYOR EN PERE TERÇ, REY D’ARAGÓ, DE LA MANERA CON LOS REYS D’ARAGÓ SE FARAN CONSAGRAR E ELLS MATEYS SE CORONARAN

2. ORDONACIÓ FETA PER LO DIT SENYOR REY DE LA MANERA CON LES REYNES D’ARAGÓ SE FARAN CONSEGRAR E LOS REYS D’ARAGÓ LES CORONARAN

QUE SEQUUNTUR FACIUNT PRO ECCLESIIS CONSECRANDIS, EXTRACTA AB LIBRO QUEM PONTIFICALE VULGO APPELLANT, PER ME PETRUM MICHAELEM CARBONELLUM, REGIUM ARCHIVARIUM HEC SCRIBENTEM

Glossari

Pròleg

El rei Pere, II de València, III de Catalunya i IV d’Aragó (1319-1387), ha passat a la història amb dos significatius títols: «del Punyalet» i «el Cerimoniós».

El primer fa referència a un famós episodi de l’anomenada Guerra de la Unió, que va culminar amb una doble i llegendària venjança. Conten que el rei, una vegada dominada la revolta, va fer beure als capitosts el metall fos de la campana que solia convocar-los a consell, i que, en una teatral manifestació d’ira, va esquinçar públicament, a Saragossa (1348), el llibre que allistava els privilegis aconseguits pels unionistes aprofitant situacions de debilitat que el monarca considerava vexatòries.

Ambdues denominacions sintetitzen el caràcter més aviat independent, puntós i irritable d’un personatge autoritari que, precisament perquè havia patit tota classe de desaires i d’humiliacions en defensa del seu dret a la corona, i havia hagut de lluitar amb astuta tenacitat a fi d’aconseguir-la i de reagrupar els territoris repartits per Jaume I, s’agradava de ser i de sentir-se el centre del poder. Per això mateix era tan reaci a compartir-lo, fins al punt d’arribar, en ocasions, a manifestacions quasi patològiques de cinisme i de crueltat.

L’epítet de «el Cerimoniós», guarda una evident relació amb el desig d’exaltar la funció de la reialesa, tan característic d’aquell monarca, que compensava, a força d’autoestima i de constants demostracions externes de valor, el fet de ser setmesó i la consegüent manca de vigoria i de volum físics. La seua talla més aviat esquifida contrastava per complet amb la llegendària i arrogant prestància del seu famós avantpassat, Jaume el Conqueridor.

Pere fou, tanmateix, un home d’una cultura remarcable. Llegia el llatí i el francés, i s’agradava d’escriure en vers i de parlar retoricadament en públic cada vegada que tenia, o cercava, l’avinentesa de fer-ho. I la rica florida cultural que caracteritza els més de cinquanta anys del seu regnat fou en bona part fruit de la seua manera d’entendre el paper rector de la monarquia.

Com que es considerava el motor d’una cultura assimilable a la manifestació pública del poder, encarnat en la seua persona, va impulsar de manera activa magnífiques obres públiques destinades a ostentar i fer més visible el propi prestigi.

També va reorganitzar la Cancelleria reial —fecund planter de lletraferits com Bernat Metge, atents a l’estudi i renovació de la tradició clàssica llatina. Fomentà, a més, tota classe de traduccions. No sols d’obres historiogràfiques monumentals, com l’Espill historial del dominicà francés fra Vicent de Beauvais; de texts jurídics (Las Partidas, el Tractat de cavalleria) i de tractats científics (d’astrologia, astronomia, agricultura, cartografia, medicina, etc.), sinó de grans clàssics llatins (Ovidi, Sèneca, Boeci, entre altres). Mogut per una genuïna curiositat per comprendre i assimilar millor les altres religions i mentalitats, va fer traduir l’Alcorà i els texts de Maimònides a la nostra llengua.

Gràcies a l’actiu mecenatge reial, el valencià Jaume March i el barceloní Lluís d’Averçó enllestiren, respectivament, el Diccionari de rims i el Torsimany, en un esforç per tractar de renovellar la vella tradició poètica dels trobadors occitans. Per iniciativa del monarca, fra Francesc Eiximenis, un franciscà gironí més tard instal·lat a València, va compilar Lo Crestià, una summa teològica tan vasta com inigualable arreu de l’Europa civilitzada del moment, redactada en pla català i dedicada als jurats barcelonins i valencians.

Basta llegir els capítols del Dotzé del Crestià on el frare gironí passa revista a un tema tan directament relacionat amb el llibre que presentem, com el dels oficials del príncep (c. 679 ss) o el de la coronació dels reis (Ibid., c. 419 a c. 455), per constatar fins a quin punt aquella obrada enciclopèdica convertí Eiximenis en el gran notari de la nostra cultura medieval.

Tanmateix, potser la millor plasmació literària de la funció transcendent d’un poder reial que llavors es considerava emanat de la mateixa divinitat, són les cròniques que el rei Pere va fer escriure en memòria del seu regnat, la redacció de les quals ell mateix va supervisar d’una manera documentada i eficient. Tant el Libre en què es contenen tots los grans fets qui són entrevenguts en nostra Casa, dins lo temps de nostra vida..., rigorosament basat en dades dels registres de l’Escrivania del Racional, com la Crònica de Sant Joan de la Penya, que va tenir cura que es conservara no solament en la nostra llengua, sinó en aragonés i en llatí, són obres destinades a demostrar el prestigi personal del rei i del conjunt de pobles que governava i representava, partint sempre de la tesi providencialista segons la qual Pere hauria superat el poder de la noblesa i vençut sempre els seus enemics amb l’ajuda de Déu.

És en aquest context global, i des d’una suficient comprensió de la complexa personalitat del Cerimoniós, que cal llegir el Llibre d’Ordinacions. Planificador eficient, organitzador metòdic i calculador, el rei Pere tenia plena consciència de la importància, no solament de l’ordre i de la reglamentació, sinó també de l’impacte i caràcter pràctic i propagandístic del ritual i de la pompa externa, herència imperial romana que feia temps desplegaven, amb estudiada intencionalitat, tant a Bizanci com a Roma, institucions tan ben arrelades i sàvies com l’Església, però que també havien assimilat la cort imperial alemanya, i d’altres menys prestigioses, com, sense anar més lluny, la del minúscul Regne de Mallorca.

Bé que prova la intencionalitat específica del simbolisme de l’escenificació del poder la manera com el mateix Pere, en la famosa cerimònia de la seua coronació, va reaccionar amb energia davant la temptativa de l’arquebisbe de Saragossa d’imposar-li la corona reial! En el text de la seua crònica (c. 2, 9-12) Pere va tenir bona cura d’explicar fil per randa a la posteritat de quina decisiva manera, agafant la corona dipositada a l’altar, se la va col·locar ell mateix damunt del cap. Deixava així ben clar, tal i com ho fa el corresponent capítol de les Ordinacions, que, a diferència d’altres avantpassats seus, com Sancho García o Pere el Catòlic, ell no rebia l’autoritat de mans de l’Església, ni acceptava cap classe de sucursalisme eclesiàstic.

Les anomenades Ordinacions de la casa reial corroboren l’esforç de la Cancelleria per tal de satisfer el desig reial de dotar la seua cort d’una normativa que garantira el decòrum institucional amb una absoluta dignitat i a un nivell equiparable al de les monarquies de major rellevància.

Això equival a dir, si més no, que es tracta d’un text de notabilíssima importància històrica, social i lingüística, que, tot i respondre a un anhel ordenancista de millora d’una pràctica institucional ja ben establerta, l’emmiralla i desenrotlla en un significatiu esforç per garantir-ne un major esplendor i una més sòlida permanència.

És prou sabut que cal associar alguns dels autors més coneguts de la nostra literatura, com ara Ramon Llull, Jordi de Sant Jordi, Ausiàs March, Bernat Metge o fins i tot Joanot Martorell, amb títols cortesans més o menys honorífics, com els de senescal, coper, falconer, secretari o escrivà de ració. A les Ordinacions, hi trobem molt ben especificades les tasques i responsabilitats en teoria inherents a tals càrrecs, alguns d’ells, com el de museu i el de menucier, força ignorats pels lectors actuals millor informats.

L’obra, per allò mateix que anticipant la millor tradició dels Wörter und Sachen ens brinda les claus del sentit de molts noms a partir de les seues funcions o continguts més específics, és una vertadera mina d’informació de primera mà; un vast repositori, o síntesi pràctica i conceptual de l’estructura piramidal d’una cort medieval, que, de fet, ens permet reconstruir idealment de manera minuciosa i precisa. Hi desfila també tot aquell personal, del més encimbellat al més subordinat, que garantia el bon funcionament de la societat, i el benestar material i espiritual dels nostres reis.

La divisió en quatre llibres o parts pren fonament en els quatre oficis cabdals de la cort: majordom, camarlenc, canceller i mestre racional, que eren de fet els sòlids pilars entorn dels quals es desplegaven els altres elements d’aquella vasta i articuladíssima construcció. Del protonotari o tinent dels segells, tresorer, escrivans de manament, confessor, almoiner i consellers materials i espirituals, al qui feia l’obligat tast protocolari de les viandes destinades a la taula reial i controlava el maneig de cocs i sobrecocs; o dels botellers que tenien diligent custòdia de l’aigua i del vi consumits pel rei, o els pastadors, panicers, l’apotecari, el menescal, costureres, i un llarg i interessant etcètera.

I de la mateixa manera que, entre altre cabal d’informació, se’ns dóna raó d’aspectes complementaris tan rellevants com la capella o tot allò referent al cicle litúrgic, que llavors regulava i sacralitzava el pas inevitable del temps, hi trobem també moltes altres notícies de notabilíssim interés cultural i literari, com, posem per cas, el capítol específicament destinat als joglars, o l’ample espai dedicat a precisar les fórmules i titulacions emprades en la correspondència reial; fórmules que ens permeten establir, de manera més o menys directa, la jerarquia de valors que determinava les pautes a seguir en el que ara anomenaríem les relacions internacionals de la Corona.

L’edició que tenim el goig de prologar suposa la definitiva recuperació de l’importantíssim manuscrit original encarregat pel rei Pere, i corregit i anotat manu propria pel mateix monarca que se’n considerava «componedor», o siga, responsable.Tals acotacions autògrafes són tota una garantia de fidelitat textual. Confirmen amb quina escrupolositat el monarca tenia cura de mantenir un absolut control dels afers, en especial dels més directament relacionats amb la seua persona, i fins a quin punt el text publicat es pot considerar «un manuscrit d’autor».

La benemèrita tasca de l’amic i col·lega Dr. Francesc Gimeno posa a l’abast de la comunitat científica i de tots els amants de la cultura pàtria un vertader tresor que durant anys es va considerar definitivament perdut. Com tants d’altres joiells del nostre patrimoni, havia anat a raure a Madrid, no per obra i gràcia de l’arreplegadora passió bibliogràfica de Felip II, sinó de la mania ordenancista d’un polític tan il·lustrat com el comte de Floridablanca.

En el seu minuciós estudi introductori el Dr. Gimeno fa un seguiment de la tradició textual d’aquesta obra en realitat miscel·lània, i també de la curiosa peripècia del rapte o desaparició del preciós manuscrit ací publicat, fins aplegar al seu feliç retrobament, del qual van ser especials actants els Drs. Marià Peset i Josep Trenchs.

L’editor ens brinda l’oportunitat de contrastar el text assimilat pel rei Pere

—transcrit amb el màxim respecte i anotat de manera molt competent i acurada—, amb el cabal de tradició que representen obres precedents com les Leges Palatinae. No solament documenta i confirma la dependència de les Ordinacions respecte a les Leges, sinó que posa en dubte l’autoria de Mateu Adrià i perfila de manera magistral l’arqueologia creativa i acumulativa del text, que completa amb l’anàlisi codicològica i de l’escriptura del manuscrit, la bellesa i importància del qual ve destacada per una tria de fotografies de les pàgines de major interés.

Voldria remarcar, amb enorme satisfacció, que el present treball, publicat en una prestigiosa col·lecció documental de la Universitat de València, és un dels resultats ara per ara més destacables de l’esforç de col·laboració entre les universitats valencianes —en el present cas la de València— i la Secció de Documentació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), una institució que tracta d’honorar, amb la màxima dignitat possible, la seua missió de fomentar i de donar a conéixer arreu el tresor lingüístic i cultural del nostre poble.

Si el Llibre d’Ordinacions té el privilegi de reunir la doble condició de testimoni molt especial, tant d’una realitat històrica inoblidable i apassionant, durant segles compartida amb altres pobles germans a través de la persona dels nostres reis, com de l’extraordinària voluntat de superació del monarca que va atorgar al cap i casal del Regne de València el doble títol de «lleial», representat per les dues «L» que ornen les armes de la ciutat, l’edició que presentem ara i ací és una bella i singular fita de noble superació acadèmica. Per això la saludem amb l’admiració i el reconeixement que mereix.

ALBERT G. HAUF I VALLS

Universitat de València, AVL, IEC,

Membre d’Honor de l’Estudi General Lul·lià de Mallorca

Estudi introductori

A Bernardina Blay Gimeno

Em mirava,

jo escrivia

mentrestant.

Les paraules resultaven sobreres.

Jo endevinava els seus pensaments,

ella els meus.

Ara no em mira;

ho recorde tot,

ben nítid.

M’acompanyarà la seua mirada.

FMGB. 2003

UN VELL MANUSCRIT RETROBAT

El dia 3 de març de l’any 1357,[1] el rei Pere el Cerimoniós, de Saragossa estant, reclamava al seu copista i escrivà de la Cancelleria Eximén de Monreal, entre unes còpies i transcripcions del text de les Ordinacions que li havia encomanat, el manuscrit original del text normatiu amb les Ordinacions. I li’l reclamava perquè es tractava, com ell li recorda, de l’exemplar («...ne tramés lo de paper, lo qual tenits per exemplar...»),[2] és a dir, la versió autoritzada, oficial, aquella de la qual l’autor no vol desprendre’s mai perquè constitueix el punt de partida de la futura transmissió textual; és l’exemplar amb el qual podia continuar treballant, esmenant i corregint. Es tractava, a més a més, del manuscrit d’autor, a l’interior del qual hom incloïa les continuades correccions i esmenes de la primerenca traducció, fruit d’una lectura continuada del text.

Aquesta és, doncs, la primera menció històrica, coneguda en l’actualitat, del manuscrit de les Ordinacions. Durant molt de temps, almenys en les èpoques medieval i moderna, romangué gairebé sempre a la Cancelleria Reial i a l’Arxiu, fins que —com després s’estudiarà amb més intensitat— en el segle XVIII anà a Madrid tot obeint una ordre del comte de Floridablanca. Passats uns primers moments, el llibre desapareix, i reapareix en el segle XX a la Universitat de València, per fortuna.

En la dècada dels vuitanta, el professor Dr. Marià Peset i Reig, catedràtic d’Història del Dret, comunicava al professor Dr. Josep Trenchs i Òdena, aleshores catedràtic de Paleografia i Diplomàtica, l’existència d’un manuscrit medieval a la biblioteca del Departament d’Història del Dret.[3] Analitzat el contingut per ambdós professors, ràpidament s’adonaren de la seua importància, atés que es tractava del manuscrit original de les Ordinacions de la casa reial, elaborades i promulgades l’any 1344 pel Cerimoniós. Importantíssim llibre que d’ençà del segle XVIII havia romàs en alguna biblioteca desconeguda per a tants i tants historiadors que el buscaren infructuosament.

El retrobament d’aquest manuscrit resulta cabdal per diverses raons: no només per a la història medieval de la Corona d’Aragó, sinó també per a la història europea del mateix període, ja que constitueix una primerenca versió romànica del text que regula el funcionament d’una casa reial en tota la seua integritat. A més, com no podia ser altrament, al nucli primitiu, constituït per les Ordinacions, hom afegí el protocol de la coronació dels reis i reines, model utilitzat potser amb posterioritat al regnat del rei Pere.

Quines són les raons que expliquen l’interés reial per recuperar el manuscrit de paper? El rei Pere tingué presents, en aquella ocasió, moltes raons per a reclamar aquest llibre de paper. En efecte, el manuscrit, ara valencià, constituïa el punt final d’una trajectòria ordenancista, a la fi de la qual, utilitzant com a base les Leges palatinae, havia creat un text que esdevingué tot al llarg de l’època medieval el corpus normatiu del correcte funcionament d’una casa reial, ideal potser. Durant aquest període creatiu participaren moltes persones implicades, en major o menor grau, en la configuració definitiva del text. Començant per Mateu Adrià, a qui de sempre hom li ha atribuït l’autoria de la traducció catalana de les Leges palatinae, base o primera versió de les Ordinacions; junt amb ell, altres companys de la Cancelleria, cotraductors, copistes, escrivans, encarregats d’elaborar la còpia manuscrita que ens ha arribat a nosaltres. Omnipresent resulta la figura del Cerimoniós: amb tota seguretat —ben a prop— seguiria tot el procés vigilant els diversos treballs duts a terme pels seus súbdits de la Cancelleria. No resultaria estrany, doncs, que ell mateix participara directament en la traducció de les Leges palatinae; és fins i tot possible que la primera versió li fóra llegida i ell mateix l’esmenara, com ho feia sovint en altres ocasions, especialment en el procés genètic de la documentació expedida per la Cancelleria Reial.[4] Aquesta intervenció directa del rei no sembla gens estranya si hom avalua i estudia com cal totes les intervencions autògrafes que apareixen al llarg del manuscrit de les Ordinacions, que corregeixen i esmenen el text. A vegades fa l’efecte que el rei té davant seu un manuscrit amb les Leges i corregeix les omissions que presenta la primera versió catalana. En aquest sentit, podríem interpretar les intervencions localitzades al f. 77r. El Cerimoniós adverteix l’absència-omissió del començament de la quarta part del text i de la primera rúbrica d’aquest llibre; aleshores el rei anotà al marge dret: «Ací comensa la quarta part del libre e primerament del maestre racional». El text de les Leges diu en aquest punt concret: «Explicit IIIª pars. Incipit quarta pars super officio magistri rationalis et illorum qui sibi sunt submissi. De magistro rationalis. Rubrica».[5] En un temps posterior, ell mateix, proveït ara de tinta vermella, incorpora al text el contingut de la rúbrica que prèviament havia escrit al marge dret. En col·locar-la al lloc del text, cancel·là la nota marginal.

A més a més de les intervencions reials hi apareixen les d’altres copistes/ escrivans de la Cancelleria, com estudiarem més endavant. Certament, però, el rei fou —amb tota seguretat— l’usuari principal després de la promulgació l’any 1344. De totes aquestes intervencions no sempre resulta fàcil proporcionar llur datació; ara bé, algunes, però, permeten situar-les en moments concrets.

Amb posterioritat al susdit 1344, hom hi afegí el protocol de la coronació dels reis i reines de la Corona d’Aragó.

Així doncs, el manuscrit de paper, lo qual tenits per exemplar, no només constituïa la referència normativa del govern i funcionament de la cort; era —i potser és això una de les coses més importants— l’instrument de treball emprat pel rei al llarg de tota la seua vida per tal de continuar perfeccionant-lo. I això ho prova, a bastament, tot el conjunt d’intervencions autògrafes que s’acumulen sobre les seues pàgines, principalment en les Ordinacions. No sovintegen tant al text del protocol de la coronació, la qual cosa sí que és un indici molt important que serveix per datar aquesta incorporació certament tardana, malgrat que el text porta la datació de 1353. Aquest llibre havia esdevingut, de bell antuvi, una espècie de manuscrit d’autor, que aquest continua revisant, dedicant-li el seu esforç creatiu, cercant de millorar el seu fruit textual i on hom troba exposat el seu pensament. És la garantia de la correcta transmissió del text normatiu, i atés que s’exigeix que cadascun dels oficis dispose d’una còpia manuscrita d’allò que els afecta particularment, això explica l’interés del rei per recuperar-lo. No ha d’oblidar-se, en aquest context, que el llibre amb ratllades, esborranys, esmenes, cancel·lacions, etc., és un objecte del qual ràpidament es desfà l’autor una vegada que ell mateix, o un altre per ell, ha elaborat o encomanat una transcripció neta de la seua obra, la qual garantesca la correcta transmissió de les còpies successives. El rei Pere, conscient d’aquest punt, el reclamà perquè les reiterades intervencions poden donar lloc a lectures incorrectes, no assenyades, si no eren controlades per ell mateix o per algun dels seus directes col·laboradors. Cal tindre present, a més a més, el tarannà i l’actitud del rei en tot allò que fa referència a la memòria escrita que ell genera o és al seu voltant.[6] Conscient, com fou, de la vàlua política futura dels testimonis escrits derivats de la seua acció de govern, reclama el manuscrit de paper perquè és la seua eina de treball: on trobar les pautes de funcionament dels oficis i on continuar perfeccionant el text. El caràcter dinàmic que assoleix el text, des d’aquesta perspectiva, exigeix disposar d’aquest per tal que les còpies i transcripcions posteriors incorporen, alhora, les diverses modificacions integrades.

Un últim element ens permet avaluar la importància atorgada pel monarca a aquest llibre. El 6 d’abril de l’any 1357, des de l’Almúnia, es dirigeix a Hug de Cardona, escrivà de la tresoreria reial, per tal que reclame a Eximén de Monreal les transcripcions que li havia encomanat de la Ordinació de Casa nostra; eren en total dos de pergamí, lo veyll e el nou, destinats tots dos a l’Arxiu Reial de Barcelona. Major interés mostra pel de paper, el qual havia d’arribar a les seues mans i no havia de confiar-lo a un correu qualsevol, tot exigint-li que li siga lliurat per persona certa.[7] De cap de les maneres es podia permetre la possibilitat de perdre’l o que qualsevol accident o inclemència del temps posara en perill la seua existència. Així doncs, mentre que les còpies posteriors sempre estaven destinades a un lloc concret, determinat, l’original, però, havia de retornar sempre a les seus mans o a l’arxiu reial.

Tenint present la composició codicològica actual, durant els primers anys de la seua existència —és a dir, entre 1344 i 1357— el manuscrit de les Ordinacions circularia amb una enquadernació més aviat modesta, sense gaire sumptuositat; pot ser, fins i tot, que hom emprara alguna fulla de pergamí exterior per protegir-lo. Durant aquest període (els primers tretze anys de la seua existència) constituí el punt de partida d’una tradició textual com posen en relleu algunes lletres que el Cerimoniós dirigí a alguns dels seus col·laboradors. I així, des de València, el 9 de desembre de 1332, ordena a Bernat d’Ulzinellis, tresorer, que pague a Joan Gil de Castillo, escrivà de la Cancelleria Reial, la quantitat de sis-cents sous de Barcelona com a pagament dels treballs realitzats per l’esmentat copista en transcriure llibres: alterum Ordinationis domus nostre.[8] Un albarà de pagament, datat a València el 23 de juliol de 1353, ens informa que Ferrer de Magarola havia fet decorar i il·lustrar un manuscrit amb les Ordinacions; potser era el que havia copiat Joan Gil de Castillo o un altre, tant se val. El més important, en aquest moment, és el testimoni de l’existència del manuscrit. Cinc anys després, l’any 1357, sengles lletres datades el 10 de febrer,[9] el 3 de març[10] i el 6 d’abril,[11] ens testimonien la transcripció de les Ordinacions a partir del manuscrit original, és a dir, el de paper que hom qualifica com l’original i exemplar.

Eximén de Monreal treballava en la transcripció de les Ordinacions el mes de febrer de l’any 1357, i el rei Cerimoniós, desassossegat, amb motiu o sense, li reclama tant l’original com la còpia, en el cas que l’haja acabada; altrament, demana al seu copista que l’informe de l’estat en què es troben els treballs. Li exigeix que tinga cura en retornar-li els llibres (original i còpia), no siga cas que per alguna circumstància especial es puguen deteriorar («...no·s puguen afollar per pluja ne per àls e axí l’original com lo trellat...»).[12] Impacient, i potser nerviós, el rei, de bell nou, escrivia el 3 de març, des de Saragossa, recriminant-lo pel retard a l’hora d’acabar la transcripció encarregada i el lliurament de l’original: «molt nos maravellam com no havets espatxat lo libre nou de la nostra Ordinació de casa nostra, ne adobat lo veyll, ne tramés lo de paper lo qual tenits per exemplar».[13] El llenguatge emprat pel rei a partir d’aquest moment revela el descontentament reial; ja no està disposat a esperar més i el commina a concloure aviat els treballs necessaris «sots pena de la nostra gràcia», així que si la transcripció no s’ha finalitzat no trigue més temps, i una vegada acabada la còpia i decorat convenientment li’l lliure. I el 6 d’abril del mateix any, des de l’Almúnia, es dirigeix a N’Hug de Cardona per saber si els llibres estan terminats i per indicar-li on hauran d’anar a parar les diverses còpies: «lo veyll e el nou, metats en l’archiu nostre de Barcelona, e aquell de paper nos trametats per persona certa».[14]

El manuscrit de paper constitueix des d’aquest moment la peça clau de la transmissió textual d’ençà que es van promulgar les Ordinacions. Els testimonis documentals, però, desapareixen a partir d’aquest moment. No hem fet una recerca sistemàtica als registres de la Cancelleria Reial per trobar totes les possibles referències a les Ordinacions. És per això que hom afirma que no coneixem altres testimonis documentals. Les mencions reapareixen l’any 1384, i estan relacionades amb la transcripció d’una còpia destinada, diu el rei, «a nostre car fill lo rey de Castella».[15] En aquesta ocasió sol·licita la intervenció de «maestre Ramon, scrivà de letra rodona». Això s’esdevenia el 5 de febrer de 1384, i el mateix dia —de Montsó estant— el rei encarregà a Berenguer de Maguerola que li enviara deu dotzenes de pergamins per a transcriure el text de les Ordinacions.[16] El rei, en aquesta ocasió, volia regalar al seu fill un exemplar de luxe («vullam trametre lo dit libre notablement scrit e en bons pergamins, axí com bé se pertany»), raó per la qual exigeix al seu procurador «que·ns trametats .X. dotzenes de pergamins, los millors que ésser puguen per obs del dit libre». La transcripció del manuscrit la féu un bon copista de la Cancelleria Reial que el rei utilitzà en altres ocasions per tal de satisfer les seues necessitats bibliogràfiques i libràries. Fou Joan de Barbastre[17] l’encarregat de fer-ne la còpia i ho sabem gràcies a l’ordre de pagament donada pel rei, des de Tamarit de Llitera, el 18 de març de 1384, segons la qual li concedia 3.000 sous barcelonesos; la raó d’aquest pagament era: «in remuneratione laborum per vos fidelem de scribania nostra Johannem de Barbastre sustentorum in translatando Ordinacionem domus nostre pro rege Castelle».[18] Joan de Barbastre, a més de transcriure les Ordinacions, s’ocupà de la decoració del llibre: cercà els miniaturistes i, sembla que, fins i tot, bestragué els sous necessaris per a pagar els decoradors, com ho recorda un pagament fet el 27 de juny de 1386: «reconoscientes... bistraxieses per nos en fer il·luminar un translat que enviemos al rey de Castiella de la Ordenación de la nuestra casa e en fer figurar las letras de los cabos de officios del dito translat, en colores e en guarnir el dito translat».[19]

De la importància històrica assolida pel text de les Ordinacions ens parlen també el nombre elevat de manuscrits que han sobreviscut fins als nostres dies: tots aquests conserven íntegrament el text normatiu. Caldria afegir, a més, tot un seguit de còpies parcials, reduïdes, limitades únicament i exclusiva a la transcripció de cadascun dels oficis regulats tot seguint l’ordenació relativa al seu càrrec; obligació que constantment s’hi recorda en els següents termes: «e per tal que de totes coses que són faedores per los dits officis notícia plena hage translat ab sí tinga d’aquelles».[20] Tot excloent aquestes transcripcions particulars dels oficis, han sobreviscut un total de 29 manuscrits segons el cens elaborat per O. Schena,[21] distribuïts cronològicament com segueix:

a) quatre del segle XIV,[22]

b) vuit del segle XV,[23]

c) un datat entre els segles XIV-XV,[24]

d) cinc del segle XVI,[25]

e) cinc del segle XVII,[26]

f) un situat entre els segles XVI-XVII,[27]

g) tres del segle XVIII,[28] i

h) un del segle XIX[29]

Fa l’efecte, pels manuscrits que conservem, que l’interés pel text de les Ordinacions es mantingué uniforme fins al segle XVIII. Paradoxalment, han arribat a nosaltres dotze manuscrits dels segles XIV i XV, i el mateix nombre de llibres copiats als segles XVI-XVII. Aquesta monotonia i uniformitat es trencà al segle XVIII, centúria de la qual sols conservem tres manuscrits i dos d’aquests foren copiats l’any 1783,[30] molt a prop i, possiblement, íntimament relacionats amb l’últim episodi de la vida barcelonesa del text de les Ordinacions. Hom no s’està de posar en relació aquestes dues còpies amb la publicació a Madrid l’any 1782 del llibre titulat Descubrimiento de las leyes palatinas y derechos que V. M. tiene como a rey de Aragón en nuestro Palacio del Real de Valencia, de José Mariano Ortiz.[31] Certament, José Mariano Ortiz, en parlar de les Leyes palatinas, estava utilitzant l’original de les Ordinacions, ja que al document núm. 3 ens diu: «Reales Ordenanzas de casa y corte o leyes para gobierno de los palacios, casas reales y sitios de la Corona de Aragón. Originales con varias notas puestas por el rey don Pedro III, y se hallan en nuestro Archivo Real». Aquest document forma part de la «Copilación diplomática en que se funda el antecedente informe»; i, al començament, resumeix algunes de les informacions incloses al preàmbul de les Ordinacions i copia algunes de les ordenances relatives a la capella reial. No sembla estrany, doncs, que el comte de Floridablanca s’interessara tot seguit pel llibre original de les Ordinacions, sent com era, aleshores, el ministre d’Estat. No trigà gaire en procurar-se el text original de les Ordinacions. Immediatament sol·licità a l’Arxiu Reial de Barcelona el susdit manuscrit. El viatge, però, des de la ciutat comtal a Madrid trigà uns anys. Analitzem els fets. Amb tota seguretat, tot just haver-se publicat el llibre de José Mariano Ortiz, el comte de Floridablanca en demanà una còpia, ja que l’arxiver reial, José Serra y Sánchez, ho recordava des de Barcelona el 31 d’octubre de 1787.[32]

En aquesta ocasió, fent memòria dels temps pretèrits, respectuosament li recordava: «que remití a V. E. copia aucténtica en 11 de febrero de 1784». Potser el manuscrit conservat a la Biblioteca Nacional de Madrid (ms. 17.467) és el que es copià al XVIII per satisfer la sol·licitud del primer ministre d’Estat. Sembla com si aquesta transcripció no l’haguera satisfet, i insistí anys després, concretament el 18 d’octubre de 1787. De bell nou, el ministre es dirigeix a l’arxiver amb aquestes paraules: «Necesitándose en esta Primera Secretaría de mi cargo el libro original de las Ordenanzas que hizo el rey D. Pedro IV de Aragón para el gobierno del Real Palacio de Valencia».[33] La no coincidència íntegra del títol del llibre demanat amb el del manuscrit original serví de coartada a l’arxiver per no trametre immediatament l’original de l’any 1344. S’excusava de no enviar aquest llibre a Floridablanca amb les següents paraules:

me he dedicado desde el sábado último en que la recibí a buscar dicho libro bajo su título que no he encontrado, y persuadiéndome que tal vez sea el original de las Ordenanzas de casa y corte que el mismo soberano hizo en el año de 1344 y de las de la consagración y coronación de los reyes y reinas en 1353, de que remití a V. E. copia aucténtica en 11 de febrero de 1784 no me atrevo en la duda dirigírselo a V. E.[34]

Tot i les reticències mostrades per l’arxiver Josep Serra i Sánchez, el comte es mostrà aviat inflexible i el 20 de novembre de 1787, des d’El Escorial, contestava a l’arxiver: «Estado. No hallándose en el Archivo de esta Secretaría de Estado, ni en el de la de Gracia y Justicia la copia de las Ordenanzas de casa y corte de D. Pedro IV de Aragón, me remitirá vuesa merced luego el original».[35] El 25 de novembre de 1787 eixia de l’Arxiu Reial de Barcelona el manuscrit original de les Ordinacions en direcció a Madrid, des d’on no tornaria mai més. L’arxiver, amb les precaucions necessàries, lliurà el manuscrit «al administrador de esta estafeta».[36] El comte, satisfet, es dirigia a l’arxiver amb les següents paraules:

Estado.

He recibido el libro de las Ordenanzas de Casa y Corte del rey D. Pedro IV de Aragón que con fecha 25 de noviembre último me remite vuesa merced y se lo aviso para su inteligencia y gobierno.

Dios guarde a vuesa merced muchos años. Madrid, 7 de diciembre de 1787.

El Conde de Floridablanca.

Sr. D. Josef Serra y Sánchez.[37]

El manuscrit de les Ordinacions, tot i haver estat demanat per la Secretaria d’Estat, no romangué molt de temps a les seues dependències. Es convertí aviat en un objecte, no pas textual, amb què obsequiar, amb intenció d’afalagar, potser, una persona com Manuel Godoy, qui el rebé amb anterioritat a l’any 1803.[38]

Uns quants anys després, Pròsper de Bofarull i Mascaró es lamentava de no disposar de l’original en el moment de fer l’edició del text («hubiéramos deseado tener a la vista el códice original apostillado de puño propio del rey»). [39] Això no obstant, l’arxiver intentà —segons ell mateix ho confessa— localitzar-lo i el buscà en diverses institucions com la «secretaría de Estado, como en la Biblioteca Nacional y otros establecimientos análogos».[40] La recerca fou infructuosa i hagué d’acontentar-se —per tal de fer l’edició— amb la còpia feta l’any 1783, tot just uns anys abans de desprendre’s del manuscrit original. Jaume Riera i Sans ha defensat, darrerament, que l’arxiver reial coneixia la biblioteca on havia anat a parar el susdit llibre; segons ell «molt probablement, a través del seu amic Joan Sans de Barutell, Bofarull estava al corrent d’on havia anat a parar el manuscrit, però s’ho callava».[41]

Encara hi hagué al segle XX un nou intent, conegut si més no, per localitzar el manuscrit amb el text de les Ordinacions. No dubte, però, que gairebé tots els medievalistes que s’han ocupat de la Corona d’Aragó eren interessats potencials en la seua recuperació. Tanmateix, Francisco Sevillano Colom declarà que l’havia cercat infructuosament als anys centrals del segle XX i manifestà la seua decepció per no poder utilitzar-lo tot al llarg de les seues recerques, siga sobre la cancelleria de Pere el Cerimoniós, siga sobre la cancelleria dels reis del reialme mallorquí.[42]

UN LLIBRE MISCEL·LANI. ANÀLISI DEL CONTINGUT TEXTUAL

Actualment el manuscrit de les Ordinacions ens ha arribat formant part d’un volum miscel·lani, relligat tardanament —durant l’època moderna, segles XVIIXVIII?—, la qual cosa permet pensar que durant un temps les Ordinacions circularen aïlladament i no només abans de l’any 1353. Els testimonis documentals fins ara analitzats fan referència sempre a les Ordinacions i no al protocol de la coronació que hi segueix. És possible, doncs, que en un moment determinat, durant la segona meitat del segle XIV, s’incorporara al nucli inicial i primerenc. Certament, quan Pere Miquel Carbonell escriu l’afegitó final, el manuscrit mostra ja el contingut textual tal com se’ns presenta avui.

Cal distingir, aleshores, tres parts:

1. Les «Ordinacions fetes per lo molt alt senyor rey en Pere terç, rey d’Aragó, sobra lo regiment de tots los officials de la seua cort» (ff. 1r-150r). Aquestes Ordinacions foren promulgades a Barcelona l’any 1344 com podem llegir en la datació al f. 2v: «quintodecimo kalendas novembris anno Domini millesimo trecentesimo quadragesimo quarto».

2. Segueixen, a continuació, les «Ordinacions con los reys e reynes d’Aragó se consagren e·s coronen» (ff. 155r-182v). Al text hom troba la següent datació: «València a XX dies de janer en l’any de la nativitat de Nostre Senyor mil treents cinquanta tres» (f. 159r). El protocol de la coronació està dividit en dues parts: a) «Ordinació feta per lo molt alt e molt excel·lent príncep e senyor lo senyor en Pere terç, rey d’Aragó, de la manera con los reys d’Aragó se faran consagrar e ells mateys se coronaran» (f. 157r), i b) «Ordonació feta per lo dit senyor rey de la manera con les reynes d’Aragó se faran consegrar e los reys d’Aragó les coronaran» (f. 176v).

3. Amb posterioritat, tot aprofitant dos fulls blancs finals, i sense cap relació amb els textos precedents, Pere Miquel Carbonell hi transcrigué el text del ritual de la consagració d’una església, extret del Pontifical:[43] «Que sequuntur faciunt pro eclesiis consecrandis, extracta ab libro quem Pontificale vulgo appellant, per me Petrum Michaelem Carbonellum, regium archivarium, hec scribentem» (ff. 183v-184r). En cap moment Pere Miquel Carbonell explicà les raons que l’induïren a transcriure i incorporar aquest text. L’arxiver reial, però, era conscient de la importància d’aquest llibre que ell mateix estudià i analitzà per diverses raons; una d’aquestes fou el seu interés pels autògrafs del rei Pere, que identificà —entre altres ocasions— al f. 112v, al marge esquerre del qual escrigué: «Nota: Aquesta addició és scrita de mà del rey en Pere, componador del present libre».

* * *

Tornem, de bell nou, a les Ordinacions, el text principal d’aquesta recopilació. El text normatiu comença amb la promulgació d’aquestes, en la qual el rei exposa les raons que justifiquen aquesta ordenació de la casa i cort. Ell mateix distribueix jeràrquicament tots els oficials de la seua casa al voltant de quatre càrrecs i oficis, diguem-ne, majors, més importants; a aquests quatre, els sotmesos els hauran d’obeir. Els quatre oficis principals són: els majordoms, els camarlencs, el canceller i el mestre racional. A cadascun d’ells els ha reservat un espai concret, precís, de la vida de la casa i cort; serà en aquest ambient on exerciran les seues competències.

Als majordoms «...axí con a maiors en nostre hostal o cort segons la manera e forma en son loch en nostres Ordenacions annotada, e en assò a tots nostres officials seran majors. Mas, emperò, en special sots s’i hauran tots los familiars de casa nostra, los quals, emperò, als camarlenchs o al canceller o al maestre racional no seran sotsmeses» (f. 2r). Els camarlencs s’ocuparan de la «custòdia e a familiar assistència de nostra persona». Al canceller li reserva l’«ordonació de nostre consell»; i, finalment, destina al mestre racional tot allò relatiu a «l’aministració de nostre patrimoni e de qualque altre procuració de profit peccuniari». El compliment de totes i cadascuna de les competències, suara adscrites a cadascun d’aquests quatre ministres, exigeix la participació d’altres oficials menors que els seran sotmesos. Les competències reservades a cadascun dels sotmesos s’expliquen detingudament en les rúbriques que se’ls hi dedica. Aleshores, doncs, el text s’articula en quatre grans blocs, quatre llibres, al principi dels quals figuren els quatre oficis majors i a continuació s’inclouen els seus sotmesos: a) majordoms i els seus sotmesos (primera part, rúbriques 1-28); b) camarlencs i els seus ajudants (segona part, rúbriques 29-49); c) canceller i col·laboradors que depenen d’ell (tercera part, rúbriques 50-70), i d) maestre racional amb els seus subalterns (quarta part, rúbriques 71-100). En fer la traducció al català del text de les Leges palatinae, la cort del Cerimoniós introduí qualque variant en el nombre de llibres en què es divideix el text llatí. Conservà, però, els quatre primers, principals, —els dels quatre oficials suara esmentats—, eliminà els llibres V, VI, VII i VIII (reservat a la descripció d’altres oficis menors, sotmesos, però, als anteriors, així com la decoració de la capella segons les diverses festivitats) i els integrà tots, sense distinció, al llibre quart. Heus ací la comparació d’aquestes variants entre les Leges palatinae i les Ordinacions:

Això no obstant, el text de les Ordinacions respecta fidelment tant l’estructura com el contingut del text de les Leges palatinae. Hi ha una dependència gairebé absoluta del text català en relació amb el text llatí, que s’evidencia, sense més, comparant, confrontant el llistat de rúbriques —d’una banda— i la traducció, que respecta l’estructura original llatina, tant gramàtical com lèxica. El procediment seguit en la traducció és el de traslladar el text llatí al català sense cap variació. Per tal d’avaluar les característiques suara esmentades, resultarà il·lustrativa la comparació de l’elenc complet de les rúbriques tant de les Leges palatinae com de les Ordinacions. Heus ací el llistat de les rúbriques dels dos textos:

[44]

[45] [46]

[47] [48] [49]

[50]

Una ullada ràpida de la taula de les rúbriques d’ambdós textos fa palés el manteniment de l’estructura del text de les Leges palatinae. Els traductors, tot i mantindre-la, introdueixen algunes petites variants, com ara: la d’alterar l’ordre d’algunes rúbriques,[51] la transformació del text i el seu desplaçament,[52] o, fins i tot, el desdoblament d’altres.[53] N’hi ha, també, de noves, com ara la dedicada al protonotari[54] [rúbrica III.52.].

Un últim element ens permetrà avaluar aquesta dependència absoluta del text llatí, així com analitzar el procediment seguit en el moment de fer la traducció. Per a mostrar millor aquest aspecte, hom ha considerat adient comparar el text llatí i català de la rúbrica dedicada a la festivitat de sant Joan apòstol i evangelista, on també es poden apreciar els afegitons que ajusten el text a la realitat peninsular de la Corona d’Aragó:

[55] [56]

No cal, en aquesta ocasió, posar més exemples, atés que l’objectiu d’aquesta introducció no és estudiar el procediment seguit en la traducció. Sí que cal advertir, per concloure, que aquesta dependència fa que el català, sovint, siga molt forçat, aspecte aquest que no ha passat desapercebut a la crítica,[57] i fa complicada, fins i tot, la comprensió del text.

Resta per resoldre, encara, el problema de l’autoria de la traducció, atribuïda tradicionalment a Mateu Adrià, protonotari reial a partir de l’any 1355. Contràriament, però, no hi ha cap indici textual que permeta, de manera fefaent i indiscutible, convertir-lo en l’autor. Només hi ha una subscripció al f. 60r, on apareix el seu nom acompanyat del nom del càrrec que ocupà a la Cancelleria a partir d’aquell any. La subscripció diu així: «Sen[espai blanc]yal d’en Mateu Adrià, protonotari et tinent los segells, etc.

Matheus Adriani mandato domini regis qui eam vidit».

Ha estat Francisco Sevillano Colom l’autor que, potser amb més èmfasi, defensà aquesta autoria. L’any 1950 afirmava: «En ese año encomendó a su secretario Mateu Adrià la traducción de las Leges Palatinae de Jaime II de Mallorca».[58] Això no obstant, el mateix autor, uns anys després, ja no feia aquesta categòrica i contundent afirmació i es limitava a dir, en relació a aquest aspecte, el següent: «Mateu Adrià, de todos modos, parece ser el autor de una traducción de esas Leges Palatinae, aprovechando tal vez alguna copia registrada en el Archivo Real».[59] Certament, Francisco Sevillano no disposava de cap prova per afirmar o negar aquesta atribució. Amb tota seguretat, la subscripció del f. 60r l’havia dut a fer l’afirmació de l’any 1950. Amb el manuscrit original davant hom descobreix que aquesta havia estat una intervenció feta després que fóra nomenat protonotari, la qual cosa no s’esdevingué fins després de l’any 1355. Certament, la presència d’aquesta subscripció i el fet de no haver disposat fins avui d’una edició del manuscrit original ha fet sorgir alguns dubtes als estudiosos del text. Francisco Sevillano reclamà l’atenció tot destacant la contradicció entre el càrrec de protonotari i l’any de la promulgació de les Ordinacions; ell no havia vist l’original i utilitzà, únicament i exclusiva, l’edició de Bofarull. Així doncs, no pogué advertir la correcció introduïda al manuscrit original possiblement pel mateix Adrià tot just després que fóra nomenat protonotari, la qual cosa féu sense cap problema, atés que el manuscrit, com ja s’ha dit en diferents ocasions, es conservà a la Cancelleria Reial i fou utilitzat per ell. Hi ha, a l’original, un raspat que cancel·la un text anterior que potser incloïa la subscripció d’algun dels seus predecessors en el càrrec: Gil Pérez de Buysan o Francesc de Prohome, els dos notaris guardasegells de la Cancelleria i que exerciren el càrrec entre els anys 1336-1345, el primer, i 1349-1354, el segon.[60] Actualment no es pot llegir el text de la claudatio cancel·lada. Afortunadament, però, un dels manuscrits de la tradició ens descobreix el contingut de la claudatio notarial que incorporà la primera versió de les Ordinacions, l’any 1344. Sabem, gràcies al ms. esp. 99 de la Biblioteca Nacional de París, que en aquella ocasió Gil Pérez de Buysan, o algú sota les seues ordres, anotà el text següent: Egidius Petri mandato Domini regis qui eam vidit.[61] Així doncs, el manuscrit esp. 99 de la Biblioteca Nacional de París es copià amb anterioritat a l’any 1355 i aquesta és la raó per la qual incorpora la subscripció de Gil Pérez de Buysan. El manuscrit Philips, conservat a la Biblioteca Bartolomé March de Palma de Mallorca, confirmarà també aquesta hipòtesi. Estudiant aquest llibre, Bonifacio Palacios Martín ens diu que «también se borra la iussio de Gil Pérez (casi puede leerse raspado «Signum E(gidii) P(etri), mandato domini regis qui eam vidit») y se sustituye por la de Mateo Adriá, que aparece como protonotario».[62] Aquesta correcció de la iussio de l’original de 1344 fou feta tardanament, a la vista siga de l’original, siga d’alguna altra còpia que ja integrava la correcció amb el nom de Mateu Adrià. L’escriptura utilitzada per a fer aquesta intervenció és molt posterior a la de la resta del manuscrit, on ha intervingut una mà gòtica textual dels anys centrals del segle XIV; la mà correctora empra una escriptura amb formes arrodonides que ja no té res de gòtica, encara que pareix que vol imitar-la, la qual cosa permet situar-la entre les formes gràfiques que al final del XV se situen a mig camí entre les gòtiques textuals arrodonides i el tractament rodó que caracteritzarà l’escriptura humanística.

A l’original ben poca cosa havia modificat Mateu Adrià, si es tracta d’un autògraf. Ell, o algú per ell, s’hauria limitat a intervindre:

a) en la claudatio notarial, el següent text: «Sen[espai blanc]yal [d’en] Matheu Adrià proto[notari et tinent los segelles, etc.]»; i

b) en la iussio, el seu nom: «Matheus Adriani [mandato domini regis qui eam vidit]».[63]

Mateu Adrià fou nomenat, per Pere III, notari tinent los segells «In obsidione Alguerii .III. die novembris anno a Nativitate Domini M CCC LIIII»,[64] a la mort de Francesc de Prohome, qui n’havia ocupat el càrrec, com ja s’ha anunciat. En aquest moment, l’any 1354, encara es refereixen els registres al càrrec com a notari tinent los segells [«In obsidione Alguerii IIIª die novembris anno a nativitate Domini Mª CCC LIIII obiit Franciscus de Prohomme notarius et sigilla tenens domini regis et eadem die fuit provisum per ipsum dominum regem de officio tenentis dicta sigilla venerabili Matheo Adriani»[65]]. Encara manquen uns mesos per tal que Mateu Adrià modifique el nom de cap de l’escrivania i utilitze el de protonotari. Mateu Adrià no era a l’Alguer en el moment de la mort de Francesc de Prohome i no pogué dedicar-s’hi durant uns mesos, atés que estava a Barcelona en missió oficial. Mentre tornava a l’illa, les matrius dels segells emprats a la Cancelleria les custodià Francesc Fuxí, que morí el 12 de desembre de 1354;[66] fou substituït per Bertomeu de Lauro el mateix dia, mentre esperaven Mateu Adrià. Segons Luisa d’Arienzo, el canvi de la denominació de notari a protonotari es produí entre l’11 de febrer i el 7 de març de l’any 1355.[67] I així, en un document datat «in castro Calleri die XXXª madii anno a nativitate Domini M CCCº Lº Vº, subscripsit G.» ens informa l’escrivà de registre del següent: «Fuit clausum per Matheum Adriani prothonotarim [segueix et, cancel·lat] sigilla tenentem domini regis predicti et auctoritate regia notarium publicum per totam terram et dominationem eiusdem».[68] A partir d’aquest moment, sovint hom troba als originals i còpies la prova de la recognitio feta pel cap de l’escrivania amb la fórmula MATH(EUS) P(RO)THO(NOTARIUS).[69]

Tot pareix indicar, doncs, que Mateu Adrià haurà estat qui corregí i esmenà l’escatocol del text documental incorporat al f. 60r; més complicada és la resolució de l’interrogant sobre l’autoria de la traducció, ja que Francisco Sevillano i els altres autors que s’han ocupat d’aquest tema no han proporcionat proves indiscutibles. El retrobament del manuscrit original permetrà, en el futur, abordar amb més elements de judici aquest aspecte. I entre altres consideracions que caldrà tindre presents estan les relatives a la participació del rei Pere al llarg de tot el procés de traducció. Aquesta intervenció no sols es limitaria a la idea del projecte, ans també afectaria la mateixa traducció del text de les Leges, que ell coneix perfectament o si més no compara, com ho proven tot un conjunt de notes autògrafes que tradueixen textos omesos involuntàriament pels copistes i ell, revisant la traducció, ha descobert.[70] A tall d’exemple servirà la intervenció autògrafa que hom troba al f. 77, on anota el contingut del començament de la quarta part i primera rúbrica oblidats pels copistes [Ací comença la quarta part del libre e primerament del maestre racional] i la del f. 67r, on el rei ha descobert la mancança de la rúbrica del text a l’ofici Dels porters ho sotsporters qui son liurats als hoÿdors. Així doncs, el rei presumiblement participà en el procés de traducció al llarg dels diversos moments pels quals travessà: a) inspirant-lo; b) manant-lo, de bon començament; c) seguint els treballs, i, finalment, d) corregint i esmenant el primer fruit obtingut, com ho palesen el conjunt d’intervencions autògrafes que hom troba tot al llarg del manuscrit original i que ara podem analitzar críticament.

Alguns autors han basat aquesta atenció i participació reial en la traducció utilitzant com a proves un conjunt de lletres expedides pel Cerimoniós en què s’interessa per certs objectes que havien sigut de Jaume de Mallorca i, especialment, els seus llibres, entre els quals hom trobaria les Leges palatinae. De fet, el Cerimoniós buscà amb molt d’interés els béns del seu cunyat, entre els quals hi havia uns llibres, alguns dels quals s’apropià. Aquesta atracció pels béns del rei mallorquí ha fet pensar a alguns historiadors que entre els objectes cercats i trobats estava l’actual manuscrit luxós amb les Leges.[71] El manuscrit, però, feia un temps que havia anat a parar a França. Havia estat regalat al rei de França Felip IV.[72] Del pas per aquest país ha conservat un ex-libris al f. 97v, consistent en un escut heràldic i un text el contingut del qual diu així:

«Ce livres cy est a noble et puissant seigneur messer | Guillem de la Baume, seigneur Dillenis chevalier d’onneur | de Madame la duchesse de Bourgogne», escrit amb una escriptura gòtica bastarda francesa de finals del segle XV.

Hi ha la possibilitat que el rei cercara un altre manuscrit, desconegut en l’actualitat. Tant se val. El que sí que és cert és que entre els llibres recuperats de Jaume de Mallorca no hi ha cap referència a les Leges. Dels llibres que s’apropià informa en les següents lletres: a) el 9 de juliol de 1343 esmenta: «unus vocatur: Digestum vetus; alter: Codex; alter: Inforciatum; alter: Volumen; alter: Lectura Odofredi super Codice; alter: Summa Açonis; alter: Inventarium juris compositum per episcopum Biterensem»;[73] b) a més a més obtingué una Bíblia, com ho recordà uns anys després, concretament el 8 d’agost de 1345;[74] c) en altres dues ocasions el Cerimoniós fa esment de llibres que havien format part dels béns del rei de Mallorca sense, però, especificar-ne el contingut ni recordar, tampoc, els títols.[75]

Ja Francisco Sevillano Colom, en el moment en què estudià la figura de Mateu Adrià, afirmà: «Una de las piezas que más deseaba obtener era el libro de las Leges Palatinae pero no pudo haberlo».[76]

I no sembla que el rei dedicara molt de temps a localitzar algun manuscrit amb el text de les Leges, ja que possiblement a la mateixa Cancelleria hi havia exemplars similars, i potser els antecessors del manuscrit luxós que ha arribat als nostres dies.

Amb el rei al capdavant, com a impulsor i, qui sap si director, a la Cancelleria es féu la traducció catalana amb anterioritat a l’any 1344, moment en el qual es promulgaren aquestes Ordinacions de la casa i cort.

UN LLIBRE REGISTRE MEDIEVAL. ANÀLISI CODICOLÒGICA I GRÀFICA

El resultat final d’aquell procés de traducció fet a la Cancelleria Reial per un ¿equip? de treball dirigit o, si més no, controlat pel mateix sobirà, com ja s’ha dit, fou un manuscrit, un llibre registre, les característiques del qual són les mateixes que les d’altres manuscrits utilitzats per transmetre textos de la literatura catalana de la primera meitat del segle XIV.[77] Actualment, el manuscrit presenta una enquadernació relativament moderna; en cap moment es tracta de la relligadura medieval original. En un moment indeterminat dels temps moderns, ¿segle XVII?, hom relligà ben acuradament el conjunt miscel·lani que ens ha arribat a nosaltres. Es tracta de posts de fusta recoberts de cuiro vermell amb ferros daurats al llom, als espais situats entre els nervis i a cadascuna d’ambdues cobertes. Aquestes conserven restes dels tancadors i presenten cinc bollons, claus, que sobresurten del plànol, i incorporen la imitació d’un quadrilobulat gòtic. Al centre de la coberta davantera, un losange inscrit proporciona certes informacions a propòsit d’aquest llibre: «Nº 1. Primera caixa. 1344». Certament, aquesta darrera informació fa referència a la datació cronològica del text principal: les Ordinacions; les altres dues informacions ens proporcionen notícies, amb tota seguretat, sobre l’espai físic de la seua conservació a l’interior de l’Arxiu Reial, així com el número d’ordre dins la primera caixa. Certament gaudia d’un lloc de privilegi, com ens ho prova aquesta signatura arxivística. La datació tardana és un testimoni fefaent de l’estima i consideració que hom tenia d’aquest text, tot i que —segurament— ja no era vigent. En el moment que es féu aquesta relligadura hom incorporà, al començament, cinc folis de guarda, al primer dels quals aquell qui escrigué a la coberta anotà també: «1344», any de promulgació de les Ordinacions. A la part final del llibre hom integrà com a guardes quatre folis que, en l’actualitat, romanen en blanc.

Superats aquests folis de guarda —els del començament i els de la fi— ens trobem directament amb els folis originals del segle XIV: un llibre registre[78] que, per les seues característiques codicològiques i gràfiques, no difereix en res dels altres llibres escrits a la Cancelleria Reial, tant per escriure la memòria de les diverses activitats econòmiques, com polítiques i de govern. Aquesta cronologia antiga la posen de manifest algunes característiques materials, físiques, com ara el paper més gruixut, l’orla que emmarca el text de la primera pàgina, on hi ha, a més a més, una inicial decorada, la N majúscula, i la rúbrica amb la qual comença el text.[79] L’escriptura utilitzada confirma també aquesta primera impressió.

El manuscrit, actualment, el conformen onze quaderns, la composició dels quals varia, no resulta regular. Hi ha: un sextern (el desé, ff. 171-182); dos septerns (el primer, ff. 1-14; i el segon, ff. 15-28); dos octerns (el vuité, ff. 139-154; i el nové, ff. 155-170); tres de 10 bifolis (el tercer, ff. 29-48; el sisé, ff. 99-118, i el seté, ff. 119-138); un de dotze (el quart, ff. 49-72); un de tretze (ff. 73-98) i l’onzé (ff. 183-186) és un tern al qual manquen els dos folis finals, amb la qual cosa la numeració arribaria fins al número 188.

No tots els quaderns tenen, a la fi, el corresponent reclam. Es troba als números: primer: lonch temps (f. 14v); segon: sien que sàpien (f. 28v); tercer: lau (f. 48v); quart: al dit escolà (f. 72v); cinqué: e archebisbes (f. 98v); manca al sisé, situat al f. 118v; seté: són sien tenguts (f. 138v); manca al vuité, que hauria d’aparéixer al f. 154v; al nové: [...] polità diga (f. 170v); desé: aquell sia posat (f. 128v), i, finalment, manca a l’onzé.

La composició actual sembla clara i no hi ha cap element que contrarie aquesta estructura codicològica. A més a més, el primer foli d’alguns quaderns, però, ha conservat una espècie de signatura, una numeració amb la intenció de no alterar l’ordre a l’hora de relligar-lo o, fins i tot, quan l’utilitzaven com a exemplar per a fer les transcripcions successives. Com si foren els números de les peces, petiae, que el constitueixen, sent així unitats de còpia. Situats en el centre del foli, al marge inferior presenten un número identificador del quadern: ·III· (f. 15r); ·IIII· gunair? (f. 29r); ·VI· Matheu (f. 73r); el ·VIII· (f. 119v) incorpora, a més a més, Galceran; el ·X· incorpora també: Pau pro? labet [...] (f. 155r); ·XI· (f. 171r), i ·XII· (f. 183r). Manquen, però, si es tracta del número del quadern, els corresponents al I, al V (f. 49r), al VII (f. 99r), i al IX (f. 139r). Aquestes mancances són explicables, especialment les dels quaderns número V, VII i IX, ja que ben bé poden haver desaparegut en retallar els marges exteriors dels fulls en algun moment de l’enquadernació. Més difícilment explicable resulta l’absència del número I, perquè el primer quadern actual duu la cota: II. Hem de suposar, doncs, que hi hagué, en un cert moment, un primer quadern desaparegut actualment o refós amb el segon, possibilitat que no sembla molt probable.Al meu parer, sembla més fàcil explicar la pèrdua d’un primer quadern on hom hauria inclòs la taula de les rúbriques, la qual cosa no sembla pas estranya, atés que gairebé tots els manuscrits literaris medievals començaven amb aqueixa. Malmesa o no la relligadura medieval, en els moments en què es féu l’enquadernació actual ja no hi havia el costum d’incorporar l’índex de continguts al començament. Això explicaria, perfectament i sense més, el fet que a l’actual f. 15r, primer foli de l’actual quadern segon, puguem llegir ·III·; al foli 1r potser hi havia escrit un ·II·, desaparegut actualment, i mancaria, doncs, el que havia sigut el primer quadern —amb les rúbriques—, inexistent a hores d’ara.

Els cent vuitanta-quatre fulls medievals fan 290 × 214 mm, a l’interior dels quals hom ha dissenyat una caixa d’escriptura (155 × 110 mm, aproximadament) on s’ha transcrit el text de les Ordinacions. Diferent, però, és la caixa d’escriptura de l’espai on hom copià el protocol de la coronació dels reis i reines (230 × 160 mm, aproximadament). La caixa d’escriptura dels folis escrits per Pere Miquel Carbonell fa 235 × 150 mm. El paper emprat en la transcripció íntegra del text resulta força conegut, atés que fou utilitzat ben sovint a la Cancelleria Reial. La seua marca d’aigua ha estat localitzada entre els llibres i documents copiats a la susdita oficina d’expedició documental. S’han localitzat entre els fulls d’aquest llibre tres filigranes: a) la fruita[80]; b) el fruit[81]; c) la flor[82]

* * *

Certament, no resulta gens difícil localitzar el centre de còpia d’aquest manuscrit amb les informacions que fins aquest moment s’han exposat. Podria resultar, fins i tot, balder preguntar-se per l’oficina i els seus copistes. La consideració del manuscrit de les Ordinacions com l’exemplar per als copistes de la Cancelleria, l’interés del rei Pere per tindre’l ben a prop, el paper emprat, així com el lloc on es conservà fins a la fi del segle XVIII en què viatjà a Madrid per a satisfer els desitjos del comte de Floridablanca, proven àmpliament que fou copiat a la mateixa Cancelleria Reial i per escrivans de «lletra rodona» dels qui hi havia entre els «escrivans de registre» i «de manament», com ho recorden les mateixes Ordinacions.[83] Que el rei s’aprofità d’aquests escrivans per tal de fer-ne còpies de textos, literaris o no, que a ell li interessaven ho prova a bastament la lletra dirigida al seu fill Joan, duc de Girona, en la qual li ofereix els seus escrivans per tal que li copiaren els llibres que li interessaren. I així, des de Barcelona, el 30 de juny de l’any 1373, li deia:

Molt car primogenit:

Com haurets mester libres que Nós hajam, fets-nos-ho saber e Nós farem-vos-en fer traslats, car ja tenim certs scrivans qui·ns fa trellats d’aquells libres que és necessari.

Data ut supra. Rex Petrus.

Dominus rex misit signatam.[84]

A vegades, aquesta lletra ha estat utilitzada per afirmar l’existència d’una espècie de scriptorium reial. No és ara el moment per parlar-ne; el que interessa és que, efectivament, la doble, triple o més, competència gràfica d’alguns escrivans permeté al rei utilitzar els serveis dels seus copistes per a satisfer les seues necessitats bibliogràfiques.

Un últim element contribuirà a corroborar aquesta hipòtesi relativa al centre de còpia del manuscrit de les Ordinacions. Es tracta de l’anàlisi paleogràfica de les mans/copistes que intervingueren tant en la transcripció de les Ordinacions com del protocol de la coronació dels reis i reines. Hom pot distingir a l’interior del llibre les següents mans:

a) La més important, quantitativament parlant, és la que escriu els folis: 1r20v; 23r-32v; 37r-40v; 45r-80v; 82r-89v; 91r-150v; 172r. Es tracta d’una minúscula cancelleresca d’execució cal·ligràfica i formes relativament arrodonides que fan desaparéixer pràcticament el clarobscur gòtic; els caiguts es presenten apuntats en algunes lletres com ara la f, p, q i s, sense qui hi haja un contrast excessivament

Intervenció del primer escrivà al començament del text de les Ordinacions.

València. Universitat de València. Biblioteca General i Històrica, ms. 1501, f. Ir.

marcat. Sovint hom troba a la fi del descens una lleugera corba. No hi ha banderole a la part superior del traçat de les lletres. Utilitza la d uncial, la g gòtica, la s redona en posició final de paraula, adoptant a vegades la forma sigmàtica. El mòdul és molt equilibrat, sense que s’hi troben grans contrastos entre el cos de les lletres i els respectius alçats i caiguts. Molt decorada ha estat la caplletra utilitzada al f. 1r, així com l’orla que emmarca el text i que actua com una espècie de caixa d’escriptura.

b) Contemporàniament, escrigué la que he identificat com a B, que copià els folis 21r-22v; 33r-37r; 41r-44v; 45r; 115v; 127v; 131r. Aquest copista utilitza, a vegades, banderole espectaculars; la seua escriptura presenta un contrast de gruixos i prims molt marcat; les lletres que devallen per sota la caixa d’escriptura (f, p, q i s) finalitzen en punta, contrastant amb la part superior, que és molt més grossa; empra la s de doble corba en posició final de paraula, una forma espectacular per a la lligadura de les lletres st i un signe especial per a l’abreviatura de er. Es tracta d’una execució molt pròxima al model de referència de l’escriptura autògrafa del rei Pere III. Podria ser la mateixa persona que escrigué en el registre núm. 981 de la Cancelleria Reial (ff. 15v-16r) l’any 1355.[85]

c) Amb posterioritat a l’any 1353, als folis 157r-183r intervingué un tercer escrivà que copià el protocol de coronació, encara que aquest personatge ja havia aparegut fent correccions i esmenes tot al llarg dels textos, si més no a partir dels folis 80r-81v; 83r; 89r; 90r-v; 96v; 97r-v; 100r; 109r-113v; 118r-v; 130v; 131 r-v i 157r-183r. De totes les lletres que han intervingut és la més cursiva; la seua execució no resulta tant cal·ligràfica com les anteriors. El seu pol d’atracció és molt pròxim a la interpretació que féu Joan de Barbastre quan, l’any 1380, copià el Llibre dels feits del rei en Jaume, encarregat pel rei Cerimoniós.[86]

A més a més, entre els que intervingueren, bé copiant, bé corregint i esmenant, hom ha d’incorporar —per tal que l’anàlisi siga com més completa millor— la participació del rei Pere III, que, possiblement, tot al llarg de la seua vida continuà millorant el text de les Ordinacions.[87] Tot el conjunt de les intervencions reials es troba dispers, espars al llarg del manuscrit. La major part d’aquestes anotacions no es poden datar amb precisió absoluta. Això no obstant, existeixen, però, algunes anotacions que es poden situar cronològicament amb una gran precisió. Amb posterioritat a l’any 1355 han de localitzar-se totes aquelles esmenes que serviren per substituir notari per protonotari quan es feia referència al notari tinent los segells.[88] La lectura continuada i intensa del text li permeté, entre altres coses, descobrir mancances i oblits que corregí convenientment; alguns d’aquestos serveixen per a escatir els temps, nombrosos i successius, en els quals millorà la versió primerenca.

Intervenció del segon copista.

València. Universitat de València. Biblioteca General i Històrica, ms. 1501, f. XXXIIIr.

Intervenció gràfica del tercer copista al començament del protocol de la coronació.

València. Universitat de València. Biblioteca General i Històrica, ms. 1501, f. CLVIIr.

Afegit incorporat pel rei Pere als marges esquerre i inferior del foli.

València. Universitat de València. Biblioteca General i Històrica, ms. 1501, f. LXXVIIIr.

Cancel·lacions, correccions i incorporació del nom de Mateu Adrià com a protonotari.

València. Universitat de València. Biblioteca General i Històrica, ms. 1501, f. LXr.

Em referisc, concretament, a les anotacions marginals dels folis 67r i 77r, on detectà una absència que incorporà al marge dret; posteriorment, com que es tractava de la rúbrica, en un cas, i de la rúbrica del començament de la quarta part del llibre, en l’altre. En un moment posterior, proveït de tinta vermella, integrà les seues anotacions al text, del qual formen part inexcusable i imprescindible.

També intervingué Mateu Adrià, qui, amb tota seguretat, esborrà la subscripció de Gil Pérez de Buysan i hi col·locà el seu nom com a protonotari, amb posterioritat a l’any 1355.

* * *

Finalment, la recuperació d’aquest importantíssim manuscrit ens permet dilucidar el procés creatiu del text de les Ordinacions. Sols a partir d’aquest moment hom pot estudiar la relació de dependència existent entre les Ordinacions i les Leges palatinae. Una part d’aquest estudi és el que hom ha pretés exposar amb aquesta edició.

Amb la present edició hom ha intentat:

a) recuperar el text íntegre tant del manuscrit original de les Ordinacions com el de l’afegit del protocol de la coronació dels reis i reines. Pròsper de Bofarull, com ja es força conegut, no pogué fer la seua edició a partir de l’original, com ell mateix es lamentà al seu moment en els següents termes:

Aunque para su impresión hubiéramos deseado tener a la vista el códice original apostillado de puño propio del rey, que existía antes en este Archivo y fue luego remitido a la primera secretaría de Estado en virtud de Real orden de 20 de noviembre de 1787; no han podido verse satisfechos nuestros deseos, por haber sido en vano cuantas investigaciones se han practicado ahora para su hallazgo, así en dicha secretaría de Estado, como en la Biblioteca Nacional y otros establecimientos análogos. Hemos debido, pues, atenernos a la copia fehaciente que se depositó entonces y se conserva en este Archivo en reemplazo del precioso manuscrito; porque, además de su atenticidad, la hemos hallado más correcta y completa que ninguna de las otras, algunas de ellas casi coetáneas del original, que hemos examinado para su cotejo.[89]

b) recuperar, en segon lloc, l’arqueologia creativa del text, atés que es tracta d’un manuscrit que s’escrigué al llarg d’un temps continuat, i les successives lectures han deixat la seua empremta material. L’edició de Pròsper de Bofarull no permetia individualitzar les successives i continuades intervencions, reials i no reials, millorant i enriquint la primera versió de les Ordinacions; participant tots aquells en el procés de traducció. De totes aquestes esmenes, correccions, etc., hom informa puntualment a l’aparat crític, i individualitza, si és possible, l’autor.

En fer l’edició hom ha respectat fidelment i escrupolosa el text original; només s’ha intervingut en la puntuació i accentuació de les paraules seguint els criteris actuals i ha regularitzat, així mateix, l’ús de les lletres i i j, u i v. S’han resolt amb un punt volat totes aquelles elisions que no existeixen en català actual.

S’han incorporat, entre claudàtors, informacions complementàries que permeten una comprensió millor del text. Especialment, a la part dedicada al protocol de la coronació hom ha identificat les diverses fonts citades, tant implícitament com explícita.

[1] Barcelona. Arxiu de la Corona d’Aragó. Cancelleria reial, reg. 1.151, f. 89. Ed. per A. RUBIÓ I LLUCH, Documents per l’història de la cultura catalana mig-eval, 2 vols., Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 1908 i 1921; vol. I, doc. CLXXIX, p. 182 (pel que fa als textos documentals editats per A. Rubió i Lluch mantinc la transcripció i accentuació feta per ell). Citat amb posterioritat per F. SEVILLANO COLOM, «Apuntes para el estudio de la Cancillería de Pedro IV el Ceremonioso», Anuario de Historia del Derecho Español, XX (1950), pp. 137-241, p.146 i nota 27; O. SCHENA, Le leggi palatine di Pietro IV d’Aragona, Càller, Consiglio Nazionale delle Ricerche, Centro di studi sui rapporti italo-iberici, 1983, p. 34, nota 52; i B. PALACIOS MARTÍN, «Sobre la redacción y difusión de las «Ordinacions» de Pedro IV de Aragón y sus primeros códices», Anuario de Estudios Medievales, 25 (1995), pp. 659-681, especialment pp. 667 i següents.

[2] Cf. Barcelona. Arxiu de la Corona d’Aragó. Cancelleria reial, reg. 1.151, f. 89. Ed. per A. RUBIÓ I LLUCH, Documents, vol. I, doc. CLXXIX, p. 182.

[3] Atesa la importància d’aquest manuscrit hom decidí incorporar-lo a la col·lecció de manuscrits que atresora i custodia la Universitat de València, raó per la qual el llibre es conserva actualment a la Biblioteca General i Històrica (situada al carrer de la Nau, 2, de València), ms. 1501.

[4] A tall d’exemple servirà el text en el qual Jaume Conesa recorda com l’ordre d’escriptura li havia arribat mitjançant una minuta reial autògrafa: Jacobus Conesa, ex cedula sibi missa pro domino rege manu sua scripta, Barcelona. Arxiu de la Corona d’Aragó, Cancelleria reial, reg. 1.151, f. 89. Ed. per A. RUBIÓ I LLUCH, Documents, vol. I, CLXXIX, p. 182. En altres ocasions el rei llegeix i corregeix les minutes elaborades pels diversos membres de la Cancelleria, com recorda Jaume Conesa en una lletra datada el 20 de gener de 1366: Dominus rex mandavit mihi Jacobo Conesa, in cuius presencia ipse dominus rex vidit et legit totum quaternum rerum predictarum et in aliquibus locis correxit, Barcelona. Arxiu de la Corona d’Aragó, Cancelleria reial, reg. 1.078, f. 101v. Ed. per A. RUBIÓ I LLUCH, Documents, vol. I, doc. CCXV, p. 211. D’altres testimonis de les correccions dutes a terme pel monarca ens informa Francesc de Prohome en 1344 [Mandato domini regis Franciscus de Prohomine, qui cum propria manu correxit et emendavit, Barcelona. Arxiu de la Corona d’Aragó, Cancelleria reial, reg. Cf. R. GUBERN (ed.), Epistolari de Pere III. A cura de [...], vol. I, Barcelona, Editorial Barcino, 1995 («Els Nostres Clàssics», col. A, núm. 78), carta III, p. 80] i Ferrer de Magarola en 1356 [Dominus rex, qui eam vidit et correxit, mandavit michi Ferrario de Magarola in suo plenissimo consilio, Barcelona. Arxiu de la Corona d’Aragó, Cancelleria reial, reg. 1.402, f. 29. Editat per P. de BOFARULL I MASCARÓ (ed.), Colección de documentos inéditos del Archivo General de la Corona de Aragón, publicada per [...], VI, Barcelona, En el establecimiento litográfico y tipográfico de Don José Eusebio Monfort, 1850, doc. XCIC, p. 326].

[5] Brussel·les. Bibliothèque Royale Albert I, ms. 9.169, f. 46r. Cf. JAIME III, rey de Mallorca, Leyes palatinas. Cod. núm. 9.169 de la Bibliothèque Royale Albert I. Presentació i transcripció de Lorenzo Pérez Martínez, introduccions de Gabriel Llompart i Marcel Durliat, traducció de Miquel Pascual Pont, fotografies de Francisco Llompart Mayans, Palma de Mallorca, José J. de Olañeta editor, 1991, p. 91 del facsímil.

[6] Cf. F. M. GIMENO BLAY, «Escribir, leer y reinar: La experiencia gráfico-textual de Pedro IV el Ceremonioso (1336-1387)», Scrittura e Civiltà, XXII (1998), pp. 119-233; F. M. GIMENO BLAY, Escribir, reinar: La experiencia gráfico-textual de Pedro IV el Ceremonioso (1336-1387), Madrid, Abada editores, 2006.

[7] Cf. Barcelona. Arxiu de la Corona d’Aragó, Cancelleria reial, reg. 1.150, f. 122. Ed. per RUBIÓ I LLUCH, Documents, vol. I, doc. CLXXXI; cit. O. SCHENA, Le leggi palatine, p. 34, nota 52.

[8] Barcelona. Arxiu de la Corona d’Aragó. Cancelleria reial, reg. 1.322, f. 51v. Editat per A. RUBIÓ I LLUCH, Documents, vol. I, doc. CLXIV, pp. 164165; citat per F. SEVILLANO COLOM, «Apuntes», p. 146 i nota 24; O. SCHENA, Le leggi, p. 34 i nota 50.

[9] Barcelona. Arxiu de la Corona d’Aragó. Cancelleria reial, reg. 1.149, f. 63v. Editat per A. RUBIÓ I LLUCH, Documents, vol. I, doc. CXXIV, pp. 124; citat per F. SEVILLANO COLOM, «Apuntes», p. 146 i nota 27; O. SCHENA, Le leggi, p. 32 i nota 52.

[10] Barcelona. Arxiu de la Corona d’Aragó. Cancelleria reial, reg. 1.151, f. 89. Editat per A. RUBIÓ I LLUCH, Documents, vol. I, doc. CLXXIX, p. 182; citat per F. SEVILLANO COLOM, «Apuntes», p. 146 i nota 27; O. SCHENA, Le leggi, p. 34 i nota 52.

[11] Barcelona. Arxiu de la Corona d’Aragó. Cancelleria reial, reg. 1.150, f. 122. Editat per A. RUBIÓ I LLUCH, Documents, vol. I, doc. CLXXXI, p. 183; citat per O. SCHENA, Le leggi, p. 34 i nota 52.

[12] Barcelona. Arxiu de la Corona d’Aragó. Cancelleria reial, reg. 1.149, f. 63v. Editat per A. RUBIÓ I LLUCH, Documents, vol. II, doc. CXXIV, p. 124.

[13] Barcelona. Arxiu de la Corona d’Aragó. Cancelleria reial, reg. 1.151, f. 89. Editat per A. RUBIÓ I LLUCH, Documents, vol. I, doc. CLXXIX, p. 182.

[14] Barcelona. Arxiu de la Corona d’Aragó. Cancelleria reial, reg. 1.150, f. 122. Editat per A. RUBIÓ I LLUCH, Documents, vol. I, doc. CLXXXI, p. 183.

[15] Barcelona. Arxiu de la Corona d’Aragó. Cancelleria reial, reg. 1.281, f. 125v. Editat per A. RUBIÓ I LLUCH, Documents, vol. I, doc. CCCXLIX, p. 317; citat per F. SEVILLANO COLOM, «Apuntes», p. 147 i nota 29; O. SCHENA, Le leggi, p. 34 i nota 54

[16] Barcelona. Arxiu de la Corona d’Aragó. Cancelleria reial, reg. 1.287, f. 2. Editat per A. RUBIÓ I LLUCH, Documents, vol. I, doc. CCCL, p. 318; citat per F. SEVILLANO COLOM, «Apuntes», pp. 146-147 i nota 28.

[17] Joan de Barbastre fou l’encarregat de copiar un Llibre dels feits l’any 1380 (Barcelona. Biblioteca de Catalunya, ms. 1.734). El colofó proporciona una interesantíssima informació sobre la vida del copista. Heus ací la transcripció del text: «Mandato serenessimi domini Petri Dei gratia regis Aragonum,Valencie, Maioricarum, Sardinie et Corsice comitisque Barchinone, Rossilionis et Ceritanie cuius ingenio gratia Dei preeunte Petrus rex Castelle crudelissimus a regno ipsius durante guerra inter ipsos reges fuit debustatus et regressus manu illustris Henrrici, postea Castelle regis, intra Castellam fuit gladio laceratus. Ego Johannes de Barbastro de scribania predicti domini regis Aragonum oriundus Cesarauguste iberi in civitate Barchinone anno a nativitate Domini Mº CCCº octuagesimo scripsi» (f. 173v.). Repr. en I. KIRCHNER, Scriptura gothica libraria. A saeculo XII usque in finem Medii Aevi. LXXXVII imaginibus illustrata. Monachii et Vindobonae, In aedibus Rudolfi Oldenbourg, 1966, Tabula 42. Veg. a més a més BÉNÉDICTINS DU BOUVERET, Colophons des manuscrits occidentaux des origines au XVe siècle, vol. III, Friburg, Éditions Universitaires Fribourg Suisse, 1973, núm. 8.833, i F. M. GIMENO BLAY, «Copistas y ‘committenza’ de manuscritos en catalán (siglos XIV-XV)», en Scribi e colofoni. Le sottoscrizioni di copisti dalle origini all’avvento della stampa, a cura d’Emma CONDELLO i Giuseppe DE GREGORIO, Spoleto, Centro italiano di Studi sull’Alto Medioevo, 1995, pp. 167-187, facs. IV.

[18] Barcelona. Arxiu de la Corona d’Aragó. Cancelleria reial, reg. 1.371, f. 6v. Editat per A. RUBIÓ I LLUCH, Documents, vol. II, doc. CCLXXX, p. 273; citat per F. SEVILLANO COLOM, «Apuntes», p. 147 i nota 30; O. SCHENA, Le leggi, pp. 34-35 i nota 55.

[19] Barcelona. Arxiu de la Corona d’Aragó. Cancelleria reial, reg. 1.375, f. 81v. Editat per A. RUBIÓ I LLUCH, Documents, vol. I, doc. CCCIV, pp. 295-296.

[20] Rúbrica [3] Dels boteylers majors.

[21] Cf. O. SCHENA, Le leggi, pp. 38-67.

[22] Es tracta dels manuscrits: Madrid. Biblioteca Nacional, ms. 959; Palma de Mallorca. Biblioteca Bartolomé March, ms. Philips, 2.633; París. Bibliothèque Nationale, esp. 99; Escorial, ms. &.III.3.

[23] Es tracta dels manuscrits: París. Bibliothèque Nationale, esp. 8, 62, 63, 64, 98; Madrid. Real Acadèmia de la Història. Col·lecció Luis Salazar y Castro, K 55; Madrid. Biblioteca Nacional, ms. 5.896; Barcelona. Biblioteca de Catalunya, ms. 982.

[24] Es tracta del manuscrit: Càller. Archivio di Stato, manoscritto di Biblioteca 1, ms. 1.

[25] Es tracta dels manuscrits: Madrid. Biblioteca Nacional, ms. 10.629; Madrid. Real Academia de la Historia. Col·lecció Salazar y Castro B 26; Escorial, ms. II.h.9 i II.h.10; Barcelona. Arxiu de la Corona d’Aragó. Col. miscel·lània ms. 27.

[26] Es tracta dels manuscrits: Madrid. Real Academia de la Historia. Col·lecció Salazar y Castro, C 129 i C 146; Madrid. Biblioteca Nacional, ms. 966 i 10.437; París. Bibliothèque Nationale, esp. 100.

[27] Són els manuscrits: Madrid. Col·lecció Lázaro Galdeano, ms. 414; i València. Arxiu del Regne de València, Cancelleria reial, reg. 622.

[28] Es tracta dels manuscrits: Barcelona. Arxiu de la Corona d’Aragó, Cancelleria reial, reg. 1528; Madrid. Biblioteca Nacional, ms. 17.467; i Madrid. Real Academia de la Historia. Col·lecció Salazar y Castro E 84.

[29] Madrid. Biblioteca Nacional, ms. 6.108.

[30] Conservats actualment a: Barcelona. Arxiu de la Corona d’Aragó, Cancelleria reial, reg. 1.529, i Madrid. Biblioteca Nacional, ms. 17.467.

[31] José Mariano ORTIZ, Descubrimiento de las leyes palatinas y derechos que V. M. tiene como a rey de Aragón en nuestro palacio del Real de Valencia. Informe histórico cronológico, palatino legal que presenta a V. M. Josef Mariano Ortiz, vuestro escribano de la Alcaydía del Palacio Real de Valencia, bureo, distrito y jurisdicción probando quando adquirió la real Corona el palacio, su real capilla, rectorato y capellanías; y cómo la jurisdicción real, eclesiástica y espiritual la han exercido las personas reales o sus delegados en virtud de bulas pontificias, leyes palatinas y ordenanzas de casa y corte. Dispuesto por especial orden con referencia a reales privilegios y autorizados documentos para mantener a nuestro delegado o alcayde en la posesión de las prerogativas y jurisdicciones que se le han encargado y no permitir que otro tribunal se la perturbe en manera alguna. Ilustrado con varias notas de la mayor importancia y una pieza diplomática para la defensa fiscal de esta regalía. En Madrid. En la imprenta y librería de Andrés de Sotos. Año de M.DCC.LXXXII.

[32] Barcelona. Arxiu de la Corona d’Aragó, Secretaria 4. Correspondència de 1787, núm. 2.

[33] Cf. Ídem, doc. 1.

[34] Cf. Ídem, 2.

[35] Cf. Ídem, 3.

[36] Cf. Ídem, 4 i 5.

[37] Cf. Ídem, 6.

[38] Cf. J. RIERA I SANS, «L’arxiu com a dipòsit», Arxius. Butlletí del Servei d’Arxius, 30 (estiu 2001), p. 2. Pel que fa al regal fet a Godoy vegeu C. FERNÁNDEZ DURO, Correspondencia epistolar de D. José Vargas Ponce y otros, en materia de arte, Madrid, 1900, pp. 94-95.

[39] Cf. P. de BOFARULL I MASCARÓ (ed.), Colección de documentos inéditos del Archivo General de la Corona de Aragón, tom V

[40] Ibídem.

[41] Cf. J. RIERA I SANS, «L’arxiu com a dipòsit», p. 2.

[42] Cf. F. SEVILLANO COLOM, «Apuntes», pp. 237-241, i F. SEVILLANO COLOM, «De la cancillería de los reyes de Mallorca (1276-1343)», Anuario de Historia del Derecho Español, XLII (1972), pp. 217-289.

[43] Sobre els diversos Pontificals utilitzats a l’època medieval, veg. M. ANDRIEU, Le Pontifical romain au Moyen-Age, 4 vols, Ciutat del Vaticà, Biblioteca Apostolica Vaticana, 1938-1941.

[44] En original: De venatore seu custodiente venatoris, rubrica. Sobreescrit a venatoris, expuntuat, hom ha afegit: canes venatorios.

[45] En concloure la rúbrica dedicada al canceller, el manuscrit proseguia amb el text de les rúbriques: Dels porters de la verga de la Cancellaria i Del calfador de la cera per als segells pendents [ff. 56r-v], que han estat cancel·lades a posteriori.

[46] regio, afegit al marge dret.

[47] El títol de la rúbrica fou afegit en època moderna.

[48] El títol de la rúbrica fou afegit en època moderna.

[49] Segueix ratllat:transmissas.

[50] Incorporat a la rúbrica De les IIIIe tèmpores de l’any.

[51] Es tracta de les rúbriques: I.4. | I.8.; I.9. | I.19.; II.36.-II.45.; II.45.-II.47.; III.54.-III.55.; VII.123.-IV.115.

[52] Es tracta de la rúbrica: I.2.-II.48.

[53] Es tracta de la rúbrica: VII.94.-IV.105. i 106.

[54] [Rúbrica III.52.].

[55] Brussel·les. Bibliothèque Royale Albert I. Cod. núm. 9.169, f. 70r.

[56] València. Universitat de València. Biblioteca General i Històrica, ms., ff. 127v-128v.

[57] J. Rubió i Balaguer afirmava en aquest sentit: «Pocs textos catalans de l’època mostren una subjecció tan gran a un original llatí, en el vocabulari i sobretot en la sintaxi», cf. J. RUBIÓ I BALAGUER, Història de la literatura catalana, pròleg de Martí de Riquer, Montserrat, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1984, vol. I, p. 145.

[58] Cf. F. SEVILLANO COLOM, «Apuntes», p. 144.

[59] Cf. SEVILLANO COLOM, «Mateu Adrià, protonotario de Pedro IV», VIII Congreso de Historia de la Corona de Aragón, t. II, vol. II,Valencia, 1970, pp. 103-118.

[60] Cf. J. TRENCHS A. M.ª ARAGÓ (†), Las cancillerias de la Corona de Aragón y Mallorca desde Jaime I a la muerte de Juan II, con la colaboración de Rafael Conde y Delgado de Molina, Saragossa, Institución Fernando el Católico (CSIC), 1983 («Folia Parisiensia», 1), p. 57.

[61] París. Bibliothèque Nationale, ms. esp. 99, f. 57v, cf. O. SCHENA, Le leggi, p. 43 i nota 74.

[62] Cf. Bonifacio PALACIOS MARTÍN, El manuscrito de San Miguel de los Reyes de las «Ordinacions» de Pedro IV, vol.: I. Estudio, València, Scriptorium S.L.-Ediciones limitadas, 1994, p. 55.

[63] El text transcrit entre els claudàtors és el que no ha estat modificat; llavors les intervencions es redueixen, doncs, al text fora dels parèntesis.

[64] Barcelona. Arxiu de la Corona d’Aragó. Cancelleria reial, reg. 1.024, f. 42. Citat per Luisa d’ARIENZO, «La cancelleria di Pietro IV d’Aragona nell’assedio di Alghero del 1354», Archivio Storico Sardo, XXXII (1981), pp. 139-157, el text citat a la p. 148.

[65] Barcelona. Arxiu de la Corona d’Aragó. Cancelleria reial, reg. 1.024 f. 42v.

[66] Barcelona. Arxiu de la Corona d’Aragó. Cancelleria reial, reg. 1.026, f. 178r. [In villa Alguerii die veneris XII decembris anno LIIIIª obiit F. Fuxi, qui tenebat sigilla regia pro Matheo Adriani et fuerunt comissa Bartholomeo de Lauro, qui ipsa teneret pro eodem Mattheo]. També al reg. 1.024, al 70v se’ns informa del mateix [In villa Alguerii die veneris XIIª decembris anno a nativitate Domini MCCC LIIIIº obiit F. Fuxi et fuerunt comissa sigilla Bartholomeo de Lauro, qui ea teneret pro Matheo Adriani, notario]; citats per Luisa d’ARIENZO, «La cancelleria di Pietro IV», p. 148.

[67] Cf. Luisa d’ARIENZO, «La cancelleria di Pietro IV», pp. 150-151.

[68] Barcelona. Arxiu de la Corona d’Aragó. Cancelleria reial, reg. 981, f. 97r.

[69] Barcelona. Arxiu de la Corona d’Aragó. Cancelleria reial, reg. 1.025, f. 140v.

[70] D’aquest aspecte m’he ocupat recentment a F. M. GIMENO BLAY, «Escribir, reinar», pp. 69-83.

[71] Brussel·les. Bibliothèque Royale Albert I. Cod. 9.169. Cf. Jaime III, rey de Mallorca, Leyes palatinas, cit.

[72] Cf. O. SCHENA, Le leggi, pp. 29-30 i nota 37.

[73] Cf. A. RUBIÓ I LLUCH, Documents, I, doc. CXVI.

[74] Cf. A. RUBIÓ I LLUCH, Documents, I, doc. CXXVI.

[75] Cf. RUBIÓ I LLUCH, Documents, I, doc. CXXIV; II, doc. LXXI.

[76] Cf. F. SEVILLANO COLOM, «Mateu Adrià», p. 108.

[77] A propòsit de la utilització d’aquest tipus de manuscrit com a vehicle transportador dels textos literaris medievals, cf. F. M. GIMENO BLAY, «A propòsit del manuscrit vulgar del trescents: el ms. K.I.6. d’El Escorial i la minúscula cursiva librària de la Corona d’Aragó», dins Miscel·lània Joan Fuster. Estudis de Llengua i Literatura, VIII, a cura d’Antoni Ferrando i d’Albert Hauf, Barcelona, Departament de Filologia Catalana (Universitat de València), Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1994, pp. 25-27. L’original s’havia publicat anteriorment a la revista Scrittura e Civiltà, XV (1991), pp. 205-245, vegeu especialment p. 45 i seg. Vegeu també F. M. GIMENO BLAY, «L’aventura gràfica de la literatura catalana medieval», Saó, núm. 170, any XIX (1994), pp. 33-36.

[78] La denominació de llibre registre aplicada als manuscrits literaris fou emprada, per primera vegada, per A. PETRUCCI en «Il libro manoscritto», publicat a Letteratura italiana, 2: Produzione e consumo,Torí, Giulio Einaudi ed., 1983, pp. 499-524.

[79] Ordenacions fetes per lo molt alt senyor en Pere terç, rey d’Aragó, sobra lo regiment de tots los officials de la sua Cort, f. 1r.

[80] Aquesta filigrana es molt semblant a la núm. 36 (de l’any 1346) publicada por O. VALLS I SUBIRÀ, La historia del papel en España. Siglos XXIV, Madrid, Empresa Nacional de Celulosa, 1978; a la núm. 1.543 (de l’any 1369) publicada por O. VALLS I SUBIRÀ, Paper and Watermarks in Catalonia, 2 vols., Amsterdam, The Paper Publications Society, 1968 («Monumenta Chartae Papyraceae Historiam Illustrata» XII); i al número 6.676 (de l’any 1375) del repertori de C. M. BRIQUET, Les filigranes. Dictionnaire historique des marques du papier dès leur apparation vers 1282 jusqu’en 1600, a facsimile of the 1907 edition with supplementary material contribute by a number of Scholars, edited by Allan Stevenson, 4 vols., Amsterdam, The Paper Publications Society, 1968.

[81] Aquesta filigrana resulta molt semblant a les números 37 (any 1368) i 38 (any 1361) de les reproduïdes per O.VALLS I SUBIRÀ, La historia del papel, cit.; la número 1.568 (any 1338) de O. VALLS I SUBIRÀ, Paper and Watermarks; i la número 7.372 (anys 1345-1354) de les publicades per M. BRIQUET, Les filigranes. A més a més, hom les ha trobades entre els papers del ms. 4 de la Biblioteca de Catalunya, a Barcelona, amb el text de la Crònica de Ramon Muntaner (cf. J. MASSÓTORRENTS J. RUBIÓ BALAGUER, «Catàleg dels manuscrits de la Biblioteca de Catalunya», Butlletí de la Biblioteca de Catalunya, I (1914), pp. 26-27. La descripció del manuscrit ha estat reproduïda posteriorment a J. MASSÓ I TORRENT J. RUBIÓ BALAGUER, Catàleg dels manuscrits de la Biblioteca de Catalunya, vol. I, mass. 1-154. Barcelona, Biblioteca de Catalunya, 1989, p. 4. Així mateix, és aquesta la filigrana del full solt de paper que el rei Cerimoniós utilitzà per redactar el pacte autògraf que subscrigué amb Enric de Trastàmara l’any 1363 (Barcelona. Arxiu de la Corona d’Aragó. Col·lecció d’autògrafs, 1. 1. e (a). Reproduït en moltes ocasions, entre altres per F. ARRIBAS ARRANZ, Paleografia documental hispánica, 2 vols., Valladolid, Sever Cuesta, 1965, facs. 69).

[82] Semblant a les filigranes número 34 (de l’any 1382) de les reproduïdes per O.VALLS I SUBIRÀ, La historia del papel, cit.; i les números 6.745 (any 1344), 6.746 (1346), 6.751 (1344-1362), 6.752 (1344) de les publicades per C. M. BRIQUET, Les filigranes, cit.

[83] Cf. les rúbriques corresponents.

[84] Barcelona. Arxiu de la Corona d’Aragó, Cancelleria reial; reg.; editat per A. RUBIÓ I LLUCH, Documents, vol. I, doc. CLIX, p. 247.

[85] Barcelona. Arxiu de la Corona d’Aragó, Cancelleria reial, reg. 981, ff. 15v-18r.

[86] Barcelona. Biblioteca de Catalunya, ms. 1.738, cf. una reproducció d’aquest en I. KIRCHNER, Scriptura gothica libraria, tab. 42.

[87] Sobre els autògrafs reials vegeu: F. M. GIMENO BLAY, «Escribir, reinar», cit.

[88] Entre altres la del f. 57v i altres posteriors.

[89] Cf. P. de BOFARULL I MASCARÓ (ed.), Colección de documentos inéditos del Archivo General de la Corona de Aragón, tom V.

Llibre de Ordinacions de la Casa i Cort de Pere el Cerimoniós

||1r

[I]

ORDENACIONS FETES PER LO MOLT ALT SENYOR EN PERE TERÇ, REY D’ARAGÓ, SOBRA LO REGIMENT DE TOTS LOS OFFICIALS DE LA SUA CORT

Nós en Pere, per la gràcia de Déu, rey d’Aragó, de València, de Mallorcha, de Cerdenya, de Còrcega e conte de Barçalona, de Rosselló e de Cerdanya, a memòria eternal e dreta dispensació de regiment, molt se pertany a la diligència del president que a les coses faedores e als officis regidors sufficients officials aordon, als quals officials singularment e de partida sengles officis a cascun coman a regir, servat emperò diligentment (segons que·s pertany e segons que la manera dels officis o requer) grau degut e convinent orde dels officials; e axí covinentment seran aministrats e regits los officis si orde degut és servat o diferència entre·ls officials, ço és, que·ls menors als mayors obeesquen e que·ls mayors als menors en ço que falliran o fallir porien, corrigen.

Enaprés se deu haver esgart en la distribució de sengles[1] officis que a una persona, quant que sia exercitada e apta, no sien ensemps[2] comanats molts officis per tal com no és leu de creure que una persona[3] a molts officis ben regir puga bastar, con envides negun no puga a[4] un tan solament ben complir per tal cor quant al regiment de un entendre de l’altre de necessitat se haurà a sostrer. E axí volen en cascun entendre negun no complirà segons que·s pertanyerà. Encara con sengles officis són per sengles officials distribuïts, aquell qui specialment pensarà si ésser a qualque sia offici deputat, pus curosament e pus diligent en aquell atendrà[5] e de la cosa a ell comanada lo perill a ell pertanyén pus temerosament regonexerà. Et encara que varietat de officis en diverses persones distribuÿda noblea alguna e bellea en lo regiment representa, cor bella e plaent és disposició de regiment quant les varietats ||1v dels officis són en[6] atretantes persones distribuÿdes a semblança de cors human, en lo qual, per varietat de membres ha diverses officis deputats, resulta elegant bellea de tot lo cors.

Enaxí, encara per exempli,[7] del rey dels reys, salvador nostre, som instruïts qui segons la vera sentència de l’apòstol les gràcies diverses segons que Ell vol a diverses distribuén divisions d’obres e divisions d’aministracions ésser disposa, e Ell emperò,[8] ver regidor e senyor, tot sols en tots obra. Emperamor d’açò, per exempli d’Ell ensenyats, del qual tota acció deu ésser nostra instrucció, de present havem ordonat sengles officis de nostra casa e cort separadament per si divisir e que pertanyerà a cascun per deute de son offici e que haurà cascun a fer, regir et ministrar; e quin poder haurà, e en quals persones, e en quals coses, e en quins cases, e encare en quinya manera, e quant e con cascuns en sos officis ordonadament degen servir havem disposat a ordonar per tal que axí que mesclant los fets de les coses la un ab l’altre los officis no sien torbats e cascun pusca covinentment usar de son offici e que, indiferentment o no, deguda no·s mescle en offici d’altre. E encara que cascun ministre d’offici en les coses faedores esdevenga plus instruït, e encara per so que a les coses faedores que a son regiment pertanyen pus diligent cura haja que no havia, e ultra la usança de nostres predecessors alscuns[9] officis novellament havem ordenats e a alscuns antichs officis més persones (que no era acostumat) havem ajustades, e de les observacions ça entràs servades alscunes n’avem innovades ajustant a aquelles e detrahents alscunes coses o suplent-se[10] alscunes vegades removents de tot o mudant, e[11] segons que la utilitat de les coses més val o la conveniència pus decent de nostre estament faedor o demana e requer.

E certes, en IIII officials principalment lo regiment de la cort nostra havem ||2r devesit, los quals en los officis regidors pus senyorenyants seran meses. Con los mayordòmens nostres en tots e sengles qui de casa nostra e de la companyona nostra seran e les companyes generalment hauran, axí con a majors en nostre hostal o cort segons la manera e forma en son loch en nostres Ordonacions annotada, e en assò a tots nostres officials seran majors. Mas, emperò, en special sots s’i hauran tots los familiars de casa nostra, los quals, emperò, als camarlenchs o al canceller o al maestre racional no seran sotsmeses. Enaprés los camarlenchs, quant a custòdia e a familiar assistència de nostra persona, pus poderoses de tots altres seran enteses qui denant seran a tots altres officials alcun offici en la cambra nostra e rebosts exercents et encara qui a servey sens migà de nostra persona[12] a Nós familiarment estan entorn. Enaprés, lo canceller, quant a ordonació de nostre consell, sobre tots los altres serà, lo qual encara denant serà en special a tots litterats e clergues qui en nostra cancellaria o en altre loch qualsque[13] officis nostres aministraran. Enaprés, lo maestre racional, quant a l’aministració de nostre patrimoni e de qualque altre procuració de profit peccuniari et quant a sol·licitar aquells qui seran aytals coses a procurar, a tots serà mayor e ell davant ésser a els declaram.

Dels quals tots segons son orde e d’aquells qui entorn d’els havem ordonats de cascuns per orde, en les nostres Ordinacions és insert; les quals nostres Ordinacions en nostre consell plenament lestes, segons que en scrit de nostre manament són posades, per tots segons que a cascun se pertany destretament manam ésser observades. E si alscunes ordinacions o observacions estan d’aquí sol que no contrasten a aquestes nostres Ordinacions, aquelles per aquestes revocar no entenem, ans aquelles en tot ço que a les dites nostres Ordinacions no seran contràries volem ésser observades.

Datum ||2v Barchinone quintodecimo kalendas novembris anno Domini millesimo trecentesimo quadragesimo quarto.

1.

DELS MAJORDÒMENS

Utilitat e ornament de nostra cort real concernens havem cogitat molt ésser necessari, que alscunes coses que per l’offici de majordom ça entràs degudament sens constitució real estans per adjutori de nostra auctoritat sien aprovades e aquelles altres coses no degudament observades sien corregides per remey de nostra serenitat, ab savi consell introduït, d’on ab aquest edicte decernim observador que en la nostra cort tres nobles cavallers, la un en lo regne d’Aragó, l’altre en los regnes de[14] València e de Mallorca e l’altre en Cathalunya, e dos altres simples cavallers d’offici del majordom sien ennobleïts.

E entre aquests, emperò, evidenment se pertanyen los nobles cavallers, cor con alscunes coses qui·s pertanyen a l’offici d’aquests faedores sien de magnificència e mayors, pus alt estament requeren d’aquell qui exerceys l’offici. De necessitat encara és dos ésser cavallers decorats de l’offici dessús dit, cor con sovén per moltes coses esdevenir se pusqua un d’ells[15] al qual contínuament necessitat de servir és imposada[16] per necessitat o per qualque altra manera ésser absent per lo present e romanent los serveys se pusquen complir, ne l’absent no haja e altre cometrà ses veus.[17] Cor con d’altres coses ne aytals no·s degen per altre fer ne espatxar sinó per I d’aquests, los quals per singular indústria examinada la fe d’ells[18] e la granea a la magnitut d’aquest offici, prenem los damuntdits emperò cavallers al noble majordom de la terra on Nós serem mentre Nós hi serem, ço és, que si som en lo Regne de Aragó al majordom noble d’aquell regne, e per semblant manera si som en Cathalunya al noble majordom de Cathalunya, e si som en lo Regne de València o de Mallorcha a cascun dels nobles majordòmens, e estants Nós en la majordomia de cascun, obeyran en totes aquelles ||3r coses qui s’esguarden en lurs officis e axí con a majors hauran.[19]

E a l’offici d’aquests són imposats los serveys qui·s seguexen, cor lo majordom serven segons la nostra volentat, la qual cascun dia sia tengut de saber quines viandes volrem menjar e aquelles man apparellar.[20] E sia curós ab acabament que les viandes e altres coses en nostre palau aministradores sien a hora deguda apareylades. Faça encara, Nós manans, en nostre palau taules e altres coses aquí necessàries fer, e con serem prop d’anar a taula no tart de pendre nostre manament, per lo qual sia imposat quals persones ne per quin orde en nostra taula farà seer danant e aprés Nós. Encara anants per rahó de menjar en palau e d’aquí tornan sia tengut d’anar e vaja ab I porter a la cuyna e ab lo sobrecoch, exercent l’offici, e per tal que tota perversa occassió de mesclar coses nocives en nostres viandes a qualque qual malvada persona sia tolta ab molt gran diligència per los damuntdits, no tan solament per esgardament de feeltat aprovada los perils de nostra vida esquivans, encara de la vida pròpia peryls esdevenir no poch esguardants. E per tal que si la desús dita mescla se fahia per qualque màcula de legea, de tan gran crim se pogués demostrar, ans que les dites viandes a la nostra presència pervenguessen, volem e manam que lo dit majordom davant totes coses en la cuyna al sobrecoch e als portants lo taylador e als cochs de totes les viandes que a Nós seran aportades diligentment tastar faça e d’aquí avant aquell mateix[21] majordom d’aquelles metexes viandes faça tast; e·l dit majordom, tornan de la cuyna, seguesca los sobrecochs e los portants los tayladors als quals lo dit porter davant vaja.

E·l dit majordom escudelles e talladors sia tangut de posar en nostra taula e aprés faça lo tast de les viandes e dónna ||3v a tastar a aquell o a aquells qui les ditas escudellas e talladors hauran portats,[22] e aquestes coses per ell volem que sien fetes en cascuna vianda, la qual en un menyar aportadora o posadora serà davant Nós. E volem encara que al nostre boteller, panicer e reboster del vin e del pan e de fruytes e de les altres coses que per sos officis davant la nostra taula hauran aportades per rahon d’aministrar a Nós, d’aqueles ans que a Nós en la taula o en altre manera ne sien aministrades aja cura de donar tast e ell mateix pendre[23] e de les aygües de les mans a donar a Nós ans que sigam a taula sie tengut e d’aquella pendre e donar tast a aquell qui la portarà. E axí mateix ans que·ns levem de taula haja, encara mentre que Nós menjarem, a anar per lo palau e provehir que y haja bastament de viandes e d’altres coses segons que·s pertany a real magestat e que orde degut en totes coses en lo palau sia observat. E si defalliment hi veurà en alcuna manera, los defalliments corregesca degudes maneres observades. El demuntdit majordom, emperò, mentre servirà port verga congruent en senyal de mostrar auctoridat de manar exercici de servir e encara per ell sia a Nós ministrat lo pan e les fruytes e les altres viandes, les quals no pertanguen a l’offici de l’appothecari. On[24] si en alcuna manera s’esdevendrà Nós menjar oltra la taula los serveys desús dits per los camarlenchs disposam de fer.

Ordonam que en les festes de la Nativitat de Nostre Senyor, de Pascha e de Pantegosta,[25] e encara quant que quant solenne convit farem, servesca lo mayordom noble cavaller del regne on serem los altres majordòmens[26] a ell acompanyants per tal que la solennitat de aytals dies convinentment sia decorada. Si, emperò, s’esdevendrà[27] algunes vegades en[28] los dits dies lo noble ||4r majordom ésser absent o ésser present empedit per alcun accident, lavors servesque aquell majordom qui primer en lo dit offici serà appellat l’altre cavaller majordom a ell acompanyant. En los quals dies als damuntdits sobrecochs e los portants lo taylador de la cuyna, segons que dit és, ab les viandes tornants dos porters vagen davant ells; en los altres, emperò, dies contínuament sia tengut de servir un dels dits dos cavallers, ço és, aquell qui primerament haurà pres l’offici desús dit, lo qual absent o present empatxat de servir per algun accident haja a servir l’altre cavaller, lo qual orde entre los dits cavallers per açò observam cor de veus,[29] pars e dignitats per consideració tan solament de temps davant anar. Si emperò, en los dits altres dies no solemnes[30] vol servir lo dit noble, açò pusque fer quant que quant a ell plaurà e a ell haja a fer loch aquell dels dits cavallers al[31] qual segons les coses damuntdites convendrà en altra manera servir. E no·s pens aquell cavaller de sa honor alguna cosa ésser detreta, con lo grau jusà lo mèrit del sobiran regonéxer sia tengut. Si, emperò, los dits cavallers esdevenien ésser absens o presens empaxats de servir quantque quant al dit noble majordom present e no empatxat e encara en los dits altres dies no solemnes necessitat de servir ab aquest edicte imposam.

E encara volem que quant en lo palau les mans dels pobres en la taula estants lavarem, instruïts per divinals fets e doctrines, l’aygua e les altres coses en açò necessàries a Nós degen ésser aministrades per los majordòmens. Prerogativa d’onor al noble majordom e aprés ell a ||4v aquell cavaller qui primer serà reebut a l’offici desús dit, segons que·s pertany sia[32] observada. Enaprés, per tal que lo grau jusà (totstemps segons que·s cové lo mèrit) regonega de son sobiran als dits majordòmens segons lo grau atribuït a cascun en tots aquells qui alcun offici han concernent lo nostre palau donam poder, ço és: en los copers, boteylers, panicers, escuders qui tallen danant Nós, sobrecochs e los portants lo taylador, comprador, cavallerices, sobreazembler e falconer major, los quals tots si en lur offici hauran fallit poran de lur quitacion privar per I més o menys segons la manera de lur negligència. E enaprés, manam que a aquells qui de nostra casa seran per lo majordom qui servirà sien dades licències de partir, cor ell la qualitat e la quantitat dels serveys ab diligència cogitan porà covinentment arbitrar a quals les dites licències sien atorgadores; mas l’altre majordom, no serven licències, no pusque donar en neguna manera sinó lo noble majordom, qui no serven les demuntdites licències pusque donar, appel·lat emperò l’altre qui servirà per tal que per son consell sàpia si són molt necessaris en los serveys de la cort aquells qui les damuntdites licències demanaran. No volem, emperò, que als sotsmeses al regiment dels camarlenchs e dels algutzirs, encara del canceller e del maestre racional, per algun majordom sia donada licència de partir, ne a negun qui de nostre consell o d’offici dels escrivans nostres, secretaris,[33] sia ennobleït cor a nostra magestat aytal licència de consellers e dels scrivans damuntdits degudament retenim.

Enaprés, per los dits majordòmens licències sien donades de trer pan e vin e carns e altres viandes de la nostra cort segons ||5r que a ells serà vist rahonable, e con offici de majordom en discutir la rahon de la aministració de nostres officials covinent cosa és per alguns officials de nostra cort, ço és, lo comprador, boteller, panicer, reboster, sobrazembler e museu de la aministració lur rahó retuda e per lo majordom ab lo escrivà de ració aquell sia discutit e hoït, axí que la faeltat dels bons ab laor sia clarificada e la cubdíçia[34] desfrenada dels mals sia espaventada. Mas un majordom, almenys una vegada al dia, ab lo dit escrivà de ració, cové pressent ésser en aquest negoci per tal que la rahó de la aministració, la qual en tantes varietats se posa, per juhý de dos mils sia conservada, en què en lo dit negoci lo majordom noble sia present açò no posam deferents[35] al seu grau o estament, cor jatsia[36] que aquest negoci s’entena ésser loable, emperò sovinerament és enujós. E[37] encara tots los majordòmens proveesquen diligentment que per los officials de la boteylaria, de la paniceria, del rebost e de la cuyna, totes coses emposades a lurs officis sien fetes aquelles coses injunctes a lurs officis, los quals als serveys del palau s’endrecen. E per tal que·ls dits majordòmens aquesta provesió mils pusquen complir, tenguen traslats de les ordinacions disponents les coses concernents lo servey del palau e assignacions dels hostals e del posader que són als officis dels damuntdits imposades.[38]

Enaprés ajustam, cobeejans obviar a perils, que de tots los servidors de la boteylaria, e de la paniceria, e de la cuyna, e del menescal, e de la escuderia,[39] e del sobrazembler, e azemblers, e dels falconers, lo noble[40] majordom de la terra on Nós serem, o ell absent o present empatxat lo majordom cavaller los serveys,[41]

||5v faén homenatge ab sagrament, faelment reebrà que aytan com poran e sabran tots perils que a nostra persona són possíbils esdevenir per aquelles coses les quals per ells exercents lurs officis seran tengudes[42] esquivaran, encara que els perils pervinents a notícia d’ells[43] en qualque manera a Nós[44] no trigaran de manifestar o a nostres majordòmens si a Nós dir no o podien. D’aquestes coses, emperò, ordonades per excepció deguda són remoguts aquests officials: botallers majors, panicers majors e sobrecochs,[45] e cavallerices[46] et falconer major,[47] qui per raó de lurs oficis a Nós sens[48] migà de fer homenatge són constrets. Enaprés ajustam que tots los majordoms a Nós homenatge per adjutori de sagrament roborat faens prometen sien obligats que aytant con poran e sabran esquivaran tots los perils que a nostra persona serien possibles endevenir, los quals encara perils a la notícia dels pervinents en qualque manera a Nós cuytosament manifestaran, e no han fet ne faran alguna cosa perquè a les coses desús promeses sens violació observadores puga obviar. E ells encara mayordòmens a Nós per sagrament tan solament prometre sien tenguts que ben e faelment l’offici lur exerciran. E con segons la nostra reyal ordonació dels consellers, los mayordòmens conseylers nostres sien enteses, volem que·l sagrament en la dita ordonació ordonat los desús dits mayordòmens nostres a Nós facen ab acabament.

2.

DELS COPERS

Si aquels officis qui al nostre palau reyal se pertanyen, a singulars e a certes persones cometem regidors per tal que ab pus ||6r dret acabament se puguen complir, aytant més se pertany de nostra real altea que ab estudi special engir aquelles coses entendre cur que s’esguarden pertànyer a nostra magestat e als estans en nostra presència davant tots altres elegir, que non tan solament per decorat esguardament se esclaresquen,[49] ans per bones costumes e prerogativa de linatge sien decorats e que la nostra pensa en la presència d’ells alegrament se repòs. E donchs ab aquesta nostra constitució perpetual estatuïm que dos nobles escuders per esguardament, decorats de bones costumes, sien elegits per lo beure en la taula e en altre loch a la nostra celsitut ministrar, los quals dos de linatge de noble o de baronia volem ésser reebuts, no, emperò, de cint de cavalleria environats; dels quals lo primer reebut a l’offici desús pus prop contengut[50] tota vegada que Nós, estants a taula o en altre loch, beure volrem don (si donchs en nostra cambra privadament no érem[51]) cor lavors per un dels escuders de la cambra volem sia fet;[52] e al dreçador[53] on lo nostre vin serà appellat per ell lo boteller major, e un porter per fer tirar la gent denant personalment vaja e abans que del dit vin en nostra copa reeba lo dit nostre coper del dit vin tast pendre faça al dit boteller e al sosboteller e ell mateix tast semblantment[54] reeba, per ço cor com en la nostra salut la salut dels sosmeses cobejam conservar aquella de les coses nocives il·lesa puscam guardar; e aprés lo dit coper ab lo vin en la copa e aprés ell lo boteller ab lo pitxer de l’aygua vinguen denant Nós, e con seran aquí lo dit boteller aygua metre haja en la copa e lavors lo dit coper del vin tast faça denant Nós, ||6v e Nós havents begut encotinent en aquella matexa forma que seran venguts se’n tornen. Axí mateix, la copa nostra ab piment, quant neules o coses que ab piment són costumades de menjar, pos denant Nós en la taula.

Lo primer, emperò, desús dit, absent o en altra manera lo dit servey no faent, l’altre cur diligentment complir aquelles coses que·l desús dit primer era faedor; d’aquelles coses encara que a lur offici pertanyeran e en presència e en absència del dit primer res de fer no léxan. Si, emperò, en alcun cas s’esdevenia que alcú dels copers present no fos, lavors volem que·l majordom regonega tots los officis de nostra casa qui dobles són e triu[55] I d’aquells qui serà derrer reebut al dit ofici, lo qual servesca a Nós de la dita copa, e si no n’i és trobat alcú d’aquesta condició en aquest cas sia comanat lo dit servey a I dels escuders de la nostra cambra.[56]

Los damuntdits, emperò, copers a tots aquells del rebost de la botelleria e de la paniceria[57] en aquelles coses que a lur offici pertanyen volem ésser majors e a ells obeyran; salvant, emperò, que si de nostre hostal alcunes coses traure volien en açò ells obeyr no sien tenguts. En les coses desús dites ells[58] encara no tan solament en manament axí con los altres familiars nostres als majordòmens[59] són sotsmeses, ans en la pensa per rahó de lurs officis a ells obeyr són tenguts; sagrament, emperò, de faeltat e homenatge de bocca e de mans comendat a Nós façen que no tan solament la salut nostra il·lesa per lur poder conservaran, ans aytant com poran, les coses a ella contràries esquivaran et si a lur coneguda aytals coses esdevenien decontinent o intimaran, e que res no han fet ne d’aquí avant faran que no o puguen observar. ||7r

3.

DELS BOTEYLERS MAJORS

Aquells per rahon officis pus perfectament per lur orden són regits qui a singulars e certes persones són comeses a regir, cor jatsia que un cors de diverses membres sia ornat, emperò, a cascun d’ells cert e limittat offici és adoptat. E axí con desonor en cors humà és reputat que l’un membre de l’offici de l’altre ús axí massa nociu ensemps e molt leig és reputat si sengles officis de les coses en aytantes matexes persones no seran distribuïts. E donchs cobeejans sengles officis en nostre palau real ab madur et digest consell ésser[60] instituïts e per a avant segons que oportun serà faedor ab dret, orde e cors[61] regits, e que negun constituït en l’offici de nostra boteylaria ab vana (en alguna manera cuberta que deïa fer) no puga ignorància al·legar; quals coses a la cura d’ell pertànyer s’esgarden per la present constitució o ordinació volem que sia manifest. Emperamor d’açò, per aquesta nostra general constitució per totstemps duradora, ordonam que dues bones generoses persones, per honestat de bones costumes e per faeltat enclarides, al damuntdit offici per Nós sien deputades a nostre arbitre eligidores qui de la aygua e del vin de nostra bocca custòdia hagen diligent e la dita aygua e vin[62] nèdeament e en posts[63] e tovayles e tovayloles entires[64] e nèdees[65] ministren a nostre coper destinat lo vin a Nós ministrar.

E cor en Nós menysprear no devem salut conservar,[66] qui als sotsmeses nostres aytant con Nostre Senyor permet en pau e en ||7v salut confonem,volem que tota hora que·l dit boteller al desús dit coper nostre les damuntdites coses per beure a Nós[67] aministrarà (aytantes vegades dels desús dits aygua e vin separadament o ensemps) no tart de tastar per tal que si aquí alcuna cosa nociva, la qual cosa Déu no vuylla, hi havia pusca esquivar e la salut a profit de nostres sotsmeses conservar no[68] oblit; ans sàviament e diligent se guart que negun al qual per son offici no pertanga e mayorment estrany al repositari o dreçador, lo qual la taula de l’argent és nomenada de[69] vin e d’aygua en la dita taula o en altre loch ministrada, airear e tastar no jaquesca e d’aquí[70] en nenguna manera per tractar.Volents, emperò, que tota vegada que vin en nostra boteylaria s’esdevendrà deteriorar, axí que no sia convinent denant los nostres domèstichs a posar, lo dit boteller a la almoyna nostra decontinent cur ab diligència liurar.[71]

Quant, emperò, Nós per camí anar se convendrà e en loch en lo qual Nós reebrem nostra refecció vi en alcuna manera romandrà als almoyners aquí de continent per ells sia liurat, e los dits almoyners als pobres de Christ encontinent distribuir aquell volem[72] e manam. Ordonam encara que lo dit boteller de tot vi de la nostra cort real haja custòdia diligent, e per[73] ell a la nostra cort segons l’offici d’ell discretament ésser dispensats lo piment e semblants coses que de vin se fan, ell ésser present aytant con necessari per la nostra taula seran, volem e manam; a l’ús emperò de la cort per los altres de la botellaria açò sens defalliment e nota de reprensió volem ésser ||8r complit. Si, emperò, s’esdevé Nós de loch a loch en los regnes, comtats e terres nostres anar, al loc[74] lo qual haurem assignat lo boteller o lo sotsboteller nostre manant a aquell qui[75] les coses que a son offici pertanyen sien procurades[76] e complides,[77] primer vage per tal que si pus tart anava alsgunes coses a ell incumbents no romasessen imperfectes, la qual cosa molt cobeejam ésser esquivada.

E de les coses aministrades e despeses per lo dit boteller segons que a son offici pertànyer s’esguarda al majordom e scrivà nostre de ració rahó e comte ordonam ésser retut, tota vegada que al dit nostre majordom o scrivà serà vist faedor. E per tal cor mol gran infeeltat d’alguns ministres e[78] negligència d’ells, la qual[79] és de tot bé enemiga, a aquella[80] aministrant són lexades les coses molt guardadores hajam oÿt moltes vegades, axí[81] en reys con en prínceps, molts grans perils ésser esdevenguts, la qual cosa és molt sobiranament[82] esquivadora, e de la infaeltat[83] desús dita de tot en tot atraedora, volem e fermament estatuïm[84] que los desús dits botellers sagrament de faeltat e homenatge a Nós facen ab boca e mans comendat que la persona nostra e la salut sana e salva per son poder conservaran, e les coses contràries de tot en tot extirparan, e si algunes coses majorment per rahó de son offici a la persona e a la salut nostra nocives se poden esdevenir decontinent revelaran, e que res no han fet perquè les damuntdites coses no pusquen e no degen complir, e no-||8v-resmenys sagrament faran a nostre majordom que totes[85] aquelles coses que a son offici pertanyen per son poder feelment exerciran.

E per tal que pus perfectament e pus liberal les coses desús dites complir se pusquen, ells o el sotsboteller en la botellaria damuntdita contínuament jaguen per tal que estranian-se del dit offici alguna lesió no soffirà. Los desús dits, però, botellers a tots los altres de la botellaria volem mayors ésser e manam que nostres copers, ordonats en[86] aquelles coses que tocaran lur offici, aprés los majordoms obeesquen fermament e entenen; ordonans encara a nostra botellaria ésser deputada una abte e sufficient persona qui sotsboteller sia appellat e ajut als boteylers en aquelles coses que porà tocans son offici faelment e apte. E tota vegada que·ls botellers, per malaltia o per absència d’amdós o per altre necessitat a son offici faedor, entendre no poran o absens seran los dits botellers, lo sotsboteller lo dit offici exercesca plenerament e entegra, salvant emperò l’exercici del pitxer, lo qual per I dels oficials dobles derrer reebut, si lavors en la nostra cort present serà o en absència d’aquell per[87] un escuder de la cambra, volem ésser fet. E enaprés lo sotsboteller[88] aquelles coses que reebudes o despeses haurà tota hora que degudament fer-se pusca scrive[89] diligentment; e per tal que de totes coses que són faedores per los dits officis notícia plena hage translat ab si tinga d’aquelles, e aquell sagrament e homenatge al majordom faça,[90] e obediença serve que·ls botellers fer e servar són estrets a Nós.[91] ||9r

4.

DELS BOTEYLERS COMUNS[92]

Digna cosa e acordant a rahó estimam[93] que totes aquelles coses les quals dins lo palau nostre són faedores ab tal orde eximent reeben[94] que neguna cosa inperfecta seguir no se’n pusca,[95] ans més segons que és possíbil totes perfectament per lur orde sien[96] dreçades. Emperamor d’açò, ab aquesta present constitució per totstemps valedora statuïm que en la nostra sala e palau real II[97] boteylers comuns dels domèstichs nostres assats jóvens,[98] bons e homils sien reebuts per Nós elegidors qui vin e aygua a posar-se estudien perfecta e[99] ordonadament.

E[100] per tal que nengun defalliment de les coses damuntdites no y sia, preguarden diligentment e atesa[101] per les taules discurrent e[102] molt diligentment en les coses desús dites esguardant, los quals als boteylers e sotsboteller[103] nostres engir lurs officis obeyr sien tenguts. E sengles dies de dejunis[104] a nostres domèstichs en lo vespre volents beure,[105] en lo palau o en altre loch en nostre alberch ajustats vi e aygua appareylen e aministren abundantment, e allò meteix facen tota hora, que presents ab nostres domèstichs s’esdevendrà demanar-nos a[106] beure.[107] E si s’esdevé Nós de loch a loch anar, un d’ells al loch al qual haurem ordonat d’anar de continent ivaçosament davant vaja, per tal que per occasió de lur triga engir lur offici alguna cosa no ben feta sia[108] sotsseguida.

Volem encara que almenys la un d’ells ||9v dins la botellaria nostra o almenys prop aquella[109] jaga, si dins[110] fer no·s pot ab bona manera per tal que distància de loch algun embargament donar no pusca a lur offici damuntdit, perquè liberalment no·s pusca complir; si emperò los boteylers nostres e sotsboteyler nostre special absents ésser s’esdevenia, aquelles coses que ells deurien fer s’estudien diligentment de complir, e açò per aquell volem que sia fet qui en l’offici serà primerament reebut don en escrit aquelles[111] coses que per nostres boteylers són faedores ab si tenguen, e en lo cas aquest diligentment observen, e als copers a donar a Nós a[112] beure deputats en les coses tocans lur offici aprés los mayordòmens obeyr sien tenguts.

E per tal con en lo present cas e en altres poden moltes vegades los vins nostres e altres coses de les quals la nostra celsitut usa pertractar, e per tal que en ells lexar negligentment no siam vists aquelles coses les quals en los altres a Nós aministrans havem davant esguardat, ordonam que aytal sagrament e homenatge a un dels mayordòmens nostres de fer sien estrets, lo qual lo boteyler nostre special a Nós[113] fer és obligat axí que occasió de ràbia no deÿdora[114] de les coses nocives ministra pugam tant con puscam esquivar.

5.

DEL PORTANT AYGUA A LA BOTEYLARIA[115]

Per orde de rahó són estrets que diverses officis de nostre palau a diverses persones acabadors cometam per tal que per defalliment de ministres los officis no romanguen no complits ||10r et confusió, la qual en nostre palau en los nostres temps aborrem, aytant con porem esquivem. Emperamor d’açò, per la present nostre perpetual ordenació stablim que I, o si mester és, pus ministres bons e faels qui·l boteyler deputarà sien elegits e deputats, los quals[116] aygua a la botellaria nostra hagen a portar: e encara lo damuntdit palau de la damuntdita aygua abundant[117] degen tenir e complir, axí e tan copiosament[118] que nengun defalliment en algun dels lochs damuntdits no·s puga apparer. E noresmenys sien curoses e atents que·ls vexells,[119] en los quals l’aygua s’esdevendrà ministrar, nèdeus estiguen e de coses inmundes sovinerament reentats,[120] la qual cosa mayorment en estiu volem ésser observat.

Ordenants que·ls dits ministres als copers nostres a Nós, lo beure ministrans, e al boteyler e sotsboteyler nostres specials en aquelles coses que a ells pertanyen aprés los majordòmens obeyr no recusen, los quals encara[121] boteylers comuns del palau e dels domèstichs nostres no recusen en lur offici ajudar per tal que aquells[122] qui quaix companyons són de la consolacion sien fets companyons del trabayl. E per tal con sovinerament s’esdevé Nós de loch a loch per lo camí anar, volem e, noresmenys, ordonam que un d’aquests davant vaja e l’offici d’ells[123] axí con mils porà ne sabrà complesca. Enaprés, con dupte no sia que moltes vegades los damuntdits ministres ||10v l’aygua de la qual la nostra serenitat és usadora primerament ells han a pertractar, ordonam que aytal sagrament e homenatge a un dels mayordòmens prestar sien tenguts, lo qual lo boteyler e sotsboteyler nostre special en la nostra constitució desús és estat ordonat.

6.

DELS PANICERS MAJORS[124]

Considerans sàviament e entesa entre les altres coses per divinal disposició a vida humana[125] ordonades lo pan ésser per pus principal e maravellosa refecció del cors de l’hom elet,[126] axí que d’ell per sosteniment de vida cotidianament és usador, car sens aquell nengun cors human no és dubte puga[127] lo càrrech corporal sostenir, per ço, jassia[128] que per ordonació sobirana estament de cadira real en aquest món[129] obtingam,[130] però semblantment que·ls altres fills de hòmens d’aquesta refecció de pan som per necesitat de natura usadors. Donchs aquestes coses, axí en consideració deduÿtes, esguardants que la salut e protecció de la cosa pública principalment està en la salut del príncep terrenal, per tal curosament és proveÿdor que engir aquelles coses que per Nós a refecció de la nostra persona són sumidores per tals e tan aprovats ministres sien a Nós en la nostra taula real aministrades que sospita de coses nocives de tot en tot sia foragitada e la salut de nostra persona mils puga[131] ésser conservada.

Emperamor d’açò, per aquesta nostra general constitució per totstemps duradora, ordonam que dues bo-||11r-nes persones generoses, per honestat de bones costumes e per fealtat enclarides, a l’offici de nostra paniceria per Nós sien deputades a nostre arbitre elegidores qui del pan de la nostra bocca en especial[132] cura hagen diligent, ço és, que tota hora que a taula seer[133] volrem apparellat estiga[134] ab lo pan a la nostra[135] taula posador cubert ab tovayloles,[136] nèdees e entires, e aquell al majordom nostre (ans que·l vers de la benedicció començ) liurar no oblit e d’aquell tast per lo dit majordom axí mateix donar faça. Cura encara hagen diligent ensemps[137] ab nostre pastador de les panades, neules, empastats e altres coses que per la persona nostra o taula real en los forns o en altra manera s’apparellen que sàviament e nèdea se facen, e separadament e secreta per lo pastador desús dit, perquè alcunes coses nocives mesclar no s’i pusquen que a la salut nostra e de nostres sotsmeses poguessen en alcuna[138] manera obviar.

Volem,[139] emperò, que tota hora que pan en la nostra paniceria s’esdevendrà a deteriorar, axí que no sia convinent denant los nostres domèstichs a posar, lo dit panicer a la almoyna nostra cur ab diligència liurar.[140] Quant, emperò, Nós per camí anar s’esdevendrà, en loch en lo qual Nós reebrem nostra[141] refecció[142] lo pan d’aquella qui en alcuna manera romandrà als almoyners a qui distribuesca e encontinent als pobres de Christ distribuir per los dits almoyners volem specialment e manam. ||11v Ordenam encara que·ls dits panicers de tot pan de la nostra cort real hagen custòdia diligent, aquell segons lur offici en la nostra cort discretament dispensan, e per tal que pus perfetament e pus liberal la custòdia desús dita se complesca, ells o el sotspanicer en la paniceria desús dita contínuament jaguen per tal que estranyan-se del dit offici alcuna lesió aquell[143] no suffirà.

Con, emperò, s’esdevé Nós de loc a loc en los regnes, comtats e terres nostres[144] anar, al loch lo qual haurem assignat lo panicer o lo sotspanicer nostre, manam que[145] per aquelles coses que a son offici pertanyen procuradores e complidores primer vaja, per tal que si pus tart anava alcunes coses a ell incumbents no romasessen inperfetes,[146] la qual cosa molt cobeejam ésser esquivada, e de les coses aministrades e despeses per lo dit panicer (segons que a son offici pertanyen) al majordom e escrivà nostre de ració rahó e compte ordonam ésser retut, tota hora que al dit majordom e escrivà serà vist faedor.Volem encara a l’offici d’ells pertànyer que con s’esdevendrà alcun domèstich nostre perdre en serv[e]y nostre bèstia alcuna (reebut per ell lo cuyr[147] d’aquella o les oreyles —si fora nostra cort la haurà perduda— e sagrament d’aquell qui la dita bèstia haurà perduda que per colpa o negligència sua no serà morta) sia tengut de fer albarà testimonial ab son segell segellat contenen la dita bèstia en servey nostre ésser perduda; e per tal que molt gran faeltat en ministrar les dites coses sens dubte lurs es comesa, volem e fermament estatuïm que·ls desús dits panicers sagrament de faeltat e homenatge a Nós facen ab boca ||12r e ab mans comanat que la persona e salut nostra sana e salva per son poder conservaran, e les coses contràries de tot en tot extirparan, e noresmenys sagrament faran a nostre majordom que son offici e aquelles coses que a son offici se pertanyen per son poder feelment exerciran.

Los desús dits, però, nostres panicers a tots los altres de la paniceria e al pastador del pa de la nostra boca volem majors ésser. Enaprés, per tal con al pus antich per lo pus novell en l’offici honor és deguda, manam et ordonam que·n totes coses tocants l’offici lo primer davant a l’altre de prerrogativa gausesca. Ordonans encara a nostra paniceria ésser deputada una apte persona e sufficient qui sotspanicer sia appellat, e ajut als panicers en aquelles coses que poran tocans son offici faelment e apta, e tota vegada que·ls panicers, per malaltia o per absència d’amdós o per altre necessitat a son offici faedor, entendre no poran, o absents seran los dits panicers, lo sotspanicer lo dit offici exercesca plenerament e entegra, salvant, emperò, l’exercici del portar lo pa a la nostra taula per a nostra refecció, e neules e altres coses semblants,[148] la qual cosa per un dels oficials dobles derrer reebut si lavors en la nostra cort present serà, o en absència d’aquell[149] per un dels escuders de la nostra cambra per Nós elegidor, ésser feta manam. Enaprés lo dit sotspanicer aquelles coses que reebudes e despeses haurà, tota hora que degudament ferse pusque, scriva diligentment, e per tal que de totes coses que són faedores per lo dit offici notícia plena hage, translat ab si tengue d’aquelles, ||12v et aquell sagrament e homenatge face al majordom[150] e obediència serve que·ls panicers fer e servar a Nós[151] són astrets.

7.

DELS PANICERS COMUNS[152]

Con de nostra cort e casa real se pertanga en totes coses a aquella per necessitat incumbents ésser per orde complidament[153] proveÿda e[154] alcunes coses a l’offici de nostres panicers s’esguarden, les quals[155] no[156] poden ne és decent per ells segons nostra ordonació ésser complides, per tal curosament nos cové que per aquelles coses exeguidores coadjutors sufficients per tenor d’aquesta nostra constitució assignem. Perquè ordonam que en la nostra sala o palau real II panicers comuns, dels domèstichs nostres assats jóvens, bons e homils sien reebuts per Nós elegidors qui pan a posar als nostres domèstichs menjants en nostre palau ordonadament s’estudien. E per tal que negun defalliment de les coses damuntdites no y sia, preguarden diligentment e atesa[157] per les taules discurrent que pan bastantment hy sia, e ells als nostres panicers e al sotspanicer[158] engir lur offici obeyr sien tenguts.

E con s’esdevendrà Nós de loch a loch anar, un d’ells[159] al loch al qual haurem ordonat decontinent yvaçosament davant vaja,[160] per tal que per occasió de lur triga en[161] lur offici alcuna cosa no ben feta sia sotsseguida.Volem encara que almenys la I d’ells[162] dins la paniçaria ||13r nostra o almenys prop d’aquella jàgan; si en aquella[163] no pot jaure[164] per tal que per[165] distància de loch algun embargament donat no sia[166] a lur offici damuntdit, perquè liberalment no·s pusca complir; si, emperò, los panicers nostres e lo sotspanicer absents ésser s’esdevenia,[167] aquelles coses que ells deurien fer per lo I d’ells,[168] ço és, lo pus antich en lo dit offici, volem ésser diligentment complides,[169] perquè[170] en escrit tinga aquelles coses que per nostres panicers són faedores, e en lo cas aquest aquelles diligentment obsérvan, e als panicers nostres obeyran en totes coses lo dit offici tocants. E per tal con en lo present cas e en altres poden[171] moltes vegades lo nostre pan e altres coses de les quals la nostra celsitut usa pertractar, e per tal que en ells lexar[172] negligentment no siam vists aquelles coses, les quals en los altres a Nós aministrants havem davant esguardat, ordonam que aytal sagrament e homenatge a I dels majordòmens nostres fer sien estrets, lo qual lo panicer nostre special a Nós de fer és obligat.

8.

DEL PASTADOR

Experiència maestra de les coses nos ha ensenyats e la fi de les coses manifestament o demostra, que aquelles per pus ||13v perfet eximent fi reeben, les quals per especial delegació e indústria de persona elegida són elegides ésser fetes. Emperamor d’açò, ab aquesta nostra present ordonació, ordonam que·l pastador o flaquer de la nostra casa real lo pan, panades[173] e empastats, e totes quantes altres coses que per la persona nostra o taula real en los forns o en altra manera se appareylen, que sàviament e nèdea se facen, e separada,[174] e secreta per lo pastador desús dit, perquè negunes coses nocives mesclar no s’i pusquen, que a la salut nostra e de nostres sotsmeses poguessen en neguna manera obviar.

Ordonam encara que·l dit pastador o flaquer lo pa del qual en nostra taula usarem, o aquells qui en la dita taula siuran empanades o empastats e totes altres coses (les quals a la sua art pertànyer són mostrades per si pastar e en altra manera apparellar deja[175] e no per altre en qualque manera sinó axí com dejús és ordonat) molt gran diligència haven,[176] que sàviament e nèdea se fassen e en loch, de tot en tot, separat en tal manera que via de malignar[177] per difícil entrament a cascú sia preclusa, e con a taula per menjar irem o avans a convinent hora al panicer major lo pan lo qual menjar deurem no tart de ministrar; ell, emperò, primerament[178] en alcuna manera fer tast d’aquell no oblit ne ignor a ell pertànyer aquelles coses que al dit offici de panicer e de pastador s’esguarden per tots los familiars e domèstichs nostres ||14r en la sala nostra ab lo[179] sotspanicer procurar, sobre les quals coses tal diligència cur de haver que per lo seu ministeri defalliment en alcuna cosa no sofirà.

E de totes aquelles coses que per rahon de lur offici haurà procurades e en altra manera aministrades compte retre no tart al nostre majordom o escrivà de ració. Si, però, per[180] malaltia o per altre manera serà embargat, aquelles coses que per ell per a nostra persona faedores són, ab licència del majordom, lavors lo servý faent e ab consciència de nostre mayor panicer a algú bo e soficient pastador coman, ell emperò en les coses[181] tocants son offici al panicer e al sotspanicer deputats de la nostra boca aprés los majordòmens obehir regonega si ésser obligat, semblant però segrament e homenatge a Nós[182] sia tengut de fer, lo qual lo panicer nostre a Nós[183] en la precedent nostra constitució és obligat de fer.

9.

DELS ESCUDERS DEVANT NÓS TALLAR ORDONATS[184]

A rahó acordant e covinent[185] cosa d’altitut real jutjam si aytals en nostre esguardament e serveys desigam, los quals en l’offici reebut esperiència maestra de les coses[186] mostra haver ensenyat e encara militar natura de linatge a les damuntdites esguarda haver dins meses, cor aytals e per rahó al nostre servey digna cosa elegir reputam que compensades totes coses los altres sobremunten. Emperamor d’açò, ab aquesta present nostra sancció ||14v volem ésser instituÿt que dos escuders de lur natura a tallar davant Nós e altres coses faedores que davant Nós per nostre menjar seran posades sien reebuts qui aytals coses pus esperts seran vists, ne encara ignoren a la sol·licitut[187] d’ells[188] pertànyer que coltells[189] nets e ben taylants hagen[190] prevehir per tal que per inhabilitat de tallar o en altra manera algun fastig[191] a Nós no puga ésser engenrat. E per tal con les viandes de les quals usa la nostra altea, abans que a Nós pervenguen, per diverses cové per moltes maneres passar per tal que·l perill de la nostra salut esquivem, statuïm fermament observador que de totes qualsque viandes que a Nós seran posades los damuntdits nostres escuders no relexen d’abans tastar, fet encara primerament tast per aquells[192] qui les dites viandes a Nós ministradores als dits nostres escuders hauran liurades.

En les coses, emperò, desús ordenades, aquell qui en lo dit offici serà primerament posat volem davant ésser; si, però, cas s’esdevenia que abdós aquells absens fossen, qui tallar a Nós deuen la I dels oficials dobles derrer [re]ebut si lavors en la cort present serà, o absència d’aquell la I[193] dels[194] escuders de la cambra tallar denant Nós deja. En los damuntdits, però, cases devem declarador que negun lo seu offici propri a ell pertanyent per altre offici servir no leix imperfet, sobre los quals tots officis per veu[195] d’altre faedors orde de prioritat manam ésser observat com sie cosa loable e encare digna que aquells sobrepugen los altres, los quals prioritat de temps e qui per[196] ||15r lonch temps en servir lo dit offici han fet davant anar.Volem encara ells, axí con los altres nostres familiars, als mayordòmens ésser sotsmeses,[197] e sens tot mijà,[198] per rahó de lur offici, a ells[199] fermament obeesquen e atenen, e per tal cor una metexa rahó en aquells[200] és coneguda, la qual en los copers a Nós beure ministrants és esguardada. Emperamor d’assò, semblant sagrament e homenatge per ells a Nós prestador ordonam, lo qual en los damondits desús és insert.

10.

DELS SOBRECOCHS[201]

A la honor nostra esguardar creem[202] que·ls sobrecochs a servey de nostra persona deputats, mayorment aquells[203] qui[204] a Nós viandes ministraran, sien abtes e avists, e esperts; e sien en ministrar aquelles[205] discrets, que defalliment alcú digne de reprensió no y puga ésser atrobat, entre los quals aquells en especial aytals ésser volem qui a la escudella e escudelles a Nós en la taula portadores seran destinats. E axí ordonam e establim que dos escuders de linatge de cavallers qui sobrecochs sien appellats per la dita nostra escudella o escudelles portadores sien en nostra cort deputats, los quals totes les viandes que a escudella o escudelles pertanyen a Nós portar sien tenguts e aquelles liurar al maestre de l’hostal o[206] majordom[207] per posar en la taula; e con los menjars davant Nós seran posats los dits sobrecochs sien curoses, diligents e ateses,[208] que per lo majordom qui les haurà posades assí faça donar a tastar per tal ||15v que per açò Nós en ells freturem de suspita.[209]

Axí meteix, de les dites viandes fer tast lo majordom sia[210] estret quant aquelles seran posades[211] davant Nós, e enaprés, per tal que los majors davant sien als menors segons que orde de dret o requer, volem que·ls dits sobrecochs davant en son offici a cascun de la cuyna mayors sien, e aquells[212] manar pusquen aquelles coses que hauran vist espedients.[213] E garden-se que·l trencament de les carns o en altre manera frau cometre no·s pusca[214] en qualque manera, e que totes coses e sengles axí co·s pertany a real cort bé e degudament sien appareylades; encara que dels dits dos sobrecochs aquel qui és primer en l’offici tota hora que serà present l’offici aquell degudament fer porà. Declaram encara e volem que si amdós los sobrecochs diverses escudelles porten a Nós aquelles axí mateix liurar degen al majordom, e ell reebent l’escudella (primerament del primer reebut en l’offici) e aquella posada denant Nós, reeba l’altre de l’altre.

Ordenam encara que aquell[215] qui primer serà reebut en l’offici tovalloles belles e netes en apparell haja, e aquelles[216] en[217] lo seu coll pos, e ab aquelles l’escudella cobra e axí coberta port davant Nós; si, emperò, en alcun cas s’esdevenia que nengun dels sobrecochs nostres present no fos, un dels officials dobles derrer reebut si en la nostra cort present serà, o, en absència d’aquell,[218] un o dos dels escuders de la cambra l’escudella o escudelles nostres aportar degen e ministrar les coses tocants l’offici. Volents encara ells axí con los[219] altres nostres familiars als majordòmens ésser sotsmeses per rahon de lurs officis e a ells obeyr sien estrets. Los damuntdits, emperò, sobrecochs ans que lur offici exercéscan sagrament e homenatge a Nós facen segons la forma espressada en lo ||16r sagrament, lo qual a Nós fan lo beure a Nós aministrants.

11.

DELS COYNERS MAYORS[220]

Quant més[221] los officis a servey de nostra persona són proïsmes aytant ab pus diligent cura a faels persones són comanadors, per tal[222] que aquell de tota frau trobador e de tots béns enemich lo diable ab son malignari enginy a molts ligams prefulsit a la salut dels hòmens aguayts per aposició de coses nocives preparar no pusca, la qual cosa a Nós gardar molt digne e necessària reputam. E per tal que les coses damuntdites pus leugerament esquivem, ab aquesta nostra present ordinació statuïm que dos bons hòmens e faels cochs per la nostra special cuyna sien reebuts, per Nós elegidors, qui en l’offici damuntdit molt sabens sien e esperts, los quals les viandes nostres per Nós e per aquells los quals la nostra serenitat elegirà reebedors hagen a coure e en altra manera ab molt gran diligència, sàviament e nèdea apareylar en tal manera que les coses damuntdites en loch secret e segur e en alguna manera separat sien appareylades, axí que per ells a pochs entrament sia[223] donat e occasió de mal, aytant con és possible sia restreta. Con a Nós les damuntdites viandes seran aportadores[224] tastar no pretermeten,[225] e con de loch a loch Nós deurem anar, la un dels cochs damuntdits al loch al qual deurem anar denant vaja per tal que les coses que a l’offici d’ells se pertanyen hagen ||16v pogudes provehir, cor pus preable cosa és reputat prevenir que ésser per temps prevengut.

Los quals encara cochs aprés los majordòmens als sobrecochs nostres obeyr ordonam aytant con a[226] lur offici pertanyerà, e que un d’ells[227] en la cuyna damuntdita jaga o prop aquella duem ordonador. Semblantment, emperò, sagrament e homenatge a Nós facen, lo[228] qual los boteylers nostres specials a Nós fer desús són estrets.

12.

DE L’ARGENTER DE LA NOSTRA CUYNA[229]

Rahonablement esguardades aquelles coses que són faedores, no poques per los cochs a les viandes de la nostra boca dispensants magistralment ésser appareyladores, per tal que aquelles coses complidament axí com se pertany totes sien ben fetes. Emperamor d’açò, un hom apte volem a ells ésser liurat qui de la[230] cuyna de la boca real argentari sia nomenat; e cascun dia a hores degudes en la dita cuyna foch encendre no oblit, e olles e calderes ab aygua pos sobr·aquell; les gallines e la voleteria, plom[231] e les altres carns e peix, lau e deneig e encara ast menar; e als[232] dits cochs de nostra bocca ajudar procur diligentment segons que a ell per aquells e per lo sobrecoch serà manat; e encara aygua necessària per les nostres viandes tan solament appareyladores a la dita cuyna per eyl volem ésser portada. Volents que als nostres sobrecochs en les coses tocans lur offici aprés los majordòmens obeir sie estret, e al mayordom sagrament e homenatge fassa axí con los dits ma[233]-||17r-jors cochs fer són tenguts a Nós.

13.

DELS COCHS COMUNS[234]

Per tal con havíem esguardat ésser digne e concordant[235] a rahó que en la nostra casa o cort neguns officis vagans no estien que no sien en aquells faels e certs ministres assignats per los quals los dits officis degudament pugen ésser gobernats. Emperamor d’açò, duem ordonador que dos cochs faels e bons en la cuyna comuna de nostra companya sien posats, qui les viandes per los domèstichs e familiars nostres reebedores curen ab vigilant studi nèdeament e sàvia appareylar, per tal que més puguen ésser comendats que en neguna cosa represes; la un dels quals Nós anans a loure davant vaga, axí que a cosa no perfecta loch no sia relexat.[236]

Si, però, s’esdevenia que abdós[237] los cochs de la nostra boca especials absens fossen en alcun cas o causa iminent,[238] en aquell cas no ignoren la cura a ells pertànyer de appareylar nostres viandes per la manera e forma damuntdites als cochs de la nostra bocca en la precedent constitució assignats. Alscuns encara de la cuyna, axí majors com menors, ayudar ells volem con en propri offici no seran occupats, ordonants que a nostres sobrecochs aprés los majordòmens obeesquen en les coses tocants l’offici damontdit. E per tal com perils passats, los quals a molts no és dupte ésser esdevenguts, Nós, pus diligents fan en esdevenidor, statuÿm que·ls damontdits cochs aytal[239] sagrament e homenatge al mayordom nostre presten, ||17v[240] lo qual los cochs de la boca nostra a Nós fan. E en escrits aquelles coses que per los dits cochs de la nostra boca són faedores ab si haver no obliden.

14.

DEL MOSEU[241]

Sobre totes coses a ús nostre e ornament necessari és cura e diligent custòdia a certes persones ésser comesa havem ordonat. Necessària cosa ésser esguardan e consonant a rahó que sobre les coses per nostre menjar e vitayla comprades a algun fael la custòdia d’aquelles cometre dejam. E axí ordonam e volem que algun hom[242] bo e leyal qui sia nomenat museu, per Nós elegidor, sia deputat qui la clau del reservatori de la nostra museria tenga e port; et encara cascun dia les carns qui comprades o portades a la cuyna per comprador o sotscomprador seran, abans del trencament d’aquelles, presents lo majordom e lo comprador e lo sots comprador, repesar faelment no oblit, les quals axí repesades facen certes peces e tayll e trench diligentment aquelles; e encara el peix trencar sia tengut e aquells que per nostra persona seran comprades[243] e trencades als cochs per menjar a la dita nostra persona appareyladores; e les altres carns comprades e trencades a obs de nostres domèstichs als cochs aquelles appareyladores deputats liure ordonadament. Les dites, emperò, carns per a Nós apart, e no sinó[244] los davant nomenats presents repés e trench per tal que freytura de suspició de mesclar coses nocives hi[245] sia, e als dits cochs de les coses en lo dit reservatori estants segons que als dits men-||18r-jars appareyladors[246] necessari serà ministre sens triga.

E con los dits menjars seran appareylats e nostres domèstichs seran a taula anats al palau ensemps ab lo manucier qui les carns, e·ls peis, portaran tro al dreçador entrar procur sens migà. Aquelles coses, emperò, que en les cuynes cuytes aprés lo nostre menjar e de nostres domèstichs sobraran, a la almoyna o als servidors d’aquella cur de liurar sens frau. Decernents e volents que contínuament en lo dit reservatori de les coses dejús escrites còpia sia atrobada, ço és: de sucre, de gingebre e d’altres espècies picades, de mel, d’oli, de carn salada, de fromatges, de peis salats, de vinagre, de sagins e d’altres coses semblants menjadores als dits menjars pertanyents, qui sens dubte de cotidiana destribució[247] se poran e han acostumat de reservar. E si alcuna cosa d’aquestes defallir veurà, encontinent sol·licit los damuntdits comprador e sotscomprador que allò compren e en la dita despensa o reservatori reposen ab acabament.[248]

E[249] aquestes coses totes lo dit museu en sa[250] diligent e feel custòdia haja e tenga e a Nós sagrament e homenatge, axí con los cochs a nostres menjars appareyladors destinats, fer sia estret. Los nostres sobrecochs aprés los majordòmens en les coses tocans son offici a ell davant ésser regonega.[251]

15.

DEL MANUCIER[252]

Cor refecció de cors human requer totes coses al menjar de aquell no solament que sien appareylades, ans encara per pe-||18v-ces còngrues segons la condició dels menjants en temps e[253] hores degudes ésser aministrades, per ço, varietat de officis per rahó Nós enduu que·l regiment de aquelles[254] a diverses persones cometam per tal que aquells, segons que·s cové, a hores covinents mils pusquen ésser servits. Perquè engir del servey de nostre palau real duem aordonador que sia una[255] bona persona, jove e avista que per lonchs trebayls no sie agreujada, la qual menucier serà appellada, qui quan los menjars seran appareylats e nostres domèstichs seran a taula, aprés que als nostres sobrecochs les viandes per ells a Nós portadores seran liuradores,[256] encontinent en lo palau, ensemps ab lo museu qui les carns e·ls peis portarà tro al dreçador, entrar procur sens migà, e aquí tayladors de les dites carns o peys segons la tenor de la nostra ordonació[257] sobre açò feta, de la qual còpia ab si haja,[258] ordon e faça ab acabament, e aquells axí fets liure als servidors en lo palau qui aquells aordonadament posen davant los menjants.

E cascun dia lo dit menucier sie tengut retre comte al nostre majordom e[259] scrivà de ració de les peces que servides haurà, e semblant sagrament e homenatge als nostres majordòmens prestarà, lo qual lo museu a Nós prestar és tengut. Encara altre sagrament a ells farà que ben e lealment[260] son offici exercirà.[261]

16.

DELS ARGENTERS DE LA COYNA COMUNA[262]

Per tal que·ls cochs comuns de nostres domèstichs no sien vist freturar per defalliment de coadjutors, emperamor d’açò[263] ||19r en la cuyna d’aquells domèstichs dos en açò aptes hòmens volem ésser deputats, qui argenters de la dita cuyna sien nomenats; e seran diligents e atents que cascun dia, a hores degudes, en aquella cuyna fochs encénan e calderes ab aygua posen sobre aquelles, e gallines e altres voleteries plomen e encara altres carns e peys laven e[264] appareylen a coure e aquelles en calderes e en asts posen. Encara de les carns decoquedores en los asts cura hagen diligent de menar aquells, l’argent del qual Nós cascun dia usam, hores degudes, lavaran, e aquestes coses fetes per ells los cochs damuntdits en aquelles coses que poran ajuden, especialment lo manucier en los menjars portadors en lo palau ajudar no obliden.Volents[265] que a nostres sobrecochs e als cochs, a les coses tocans lur offici, obeesquen e entenen faelment ab acabament, e sagrament e homenatge faran al majordom, lo qual fan los cochs.[266]

17.

DEL PORTADOR D’AYGUA A LA CUYNA[267]

Con en la cuyna de nostres domèstichs sien alcunes coses faedores que per los cochs o argenters en aquella disposats per pensa degudament no poden ésser fetes, emperamor d’açò, oltre los damuntdits, disposam dues persones o pus quant necessari serà qui s’apellen portadors d’aygua en la dita cuyna ésser reebuts ordonam. E porten aquestes dues persones aygua a la cuyna, aytanta com serà mester; les calderes encara e les escudelles aprés los menjars de nostres domèstichs laven e munden diligentment. ||19v Encara la cuyna escombren quant mester hi serà, e altres coses facen semblants, les quals e segons que·ls nostres sobrecochs e los[268] argenters de la dita cuyna o la un d’ells[269] a ells o a alguns d’ells[270] manaran, als quals obeir aprés los majordòmens sien tenguts e semblant homenatge e sagrament faran al majordom, lo qual fan los cochs.[271]

18.

DELS ESCUDERS PORTANTS LO TAYLADOR REAL

A totes les coses que a Nós se preposen en menjar és covinent cosa (per lo portament d’aquelles) elegir persones provades de feeltat, los quals sàpien diligentment e nèdea les viandes que en tayladors davant Nós són posadores a la nostra taula portar. E per tal que ço que lexam[272] no siam vists menyspresar de la manera dels servidors de la nostra persona real, duem ordonador que·ls escuders qui a portar nostres viandes o tayladors per Nós seran constituïts dretament a la taula nostra davant Nós venguen e devant estien; e[273] aquelles coses, emperò, per si posar no presumesquen per tal que mesclan los fets, los officis de les coses no·s torben e ço que·l majordom és tengut de fer no sie per altre fet com per lo majordom, volem lo posament dels tayladors ésser fet esguardans que ço que a molts és comés pus segurament se espeega. Emperò, con los menjars seran posats davant Nós, los dits portadors sien curoses, diligents e atents que·l[274] majordom assí facen[275] donar a tastar per tal que per ço Nós d’eyls[276] freturem de sinistra suspicion.

E per tal que res inordinat no romanga o confús, dos escuders en aquest offici destinam, dels quals aquell qui primer serà reebut en aquest offici lo servey faça en portar per tal que ||20r aquest de grau l’altre sobrepuig, al qual assiduÿtat de trabayl ajuda, e si dos seran tayladors a portar aquests sols facen lo servey estants. Qui, emperò, lo principal taylador nostre portarà, en lo col tovaylons portar no oblit, ab los quals les viandes cobra, e per tal cor en necessitat ley servar no·s cové en aquelles coses que són d’uns als uses dels altres soplesquen. Si cas s’esdevenia que tots defallissen, un dels oficials dobles derrer reebut, si en la nostra cort present serà, e en absència d’aquell un dels[277] escuders de la cambra per Nós elegidor lur offici faça, o dos en aquell cas on més tayladors hi hagués, e no tan solament en jurisdiccion als majordòmens axí com los altres nostres familiars són sotsmeses, ans sens mijan per rahon de lur offici obeyr s’i regoneguen ésser[278] obligats. Aquests, emperò, axí con los copers, sagrament e homenatge a Nós facen segons que·s pertayn.

19.

DEL COMPRADOR[279]

Con salut e protecció de la cosa pública la salut del príncep principalment esguarden[280] e encara les leys fetes dels prínceps cura de carn,[281] pa, vi, peix[282] e altres coses necessàries compradores al prefet de la ciutat pertànyer per salut dels sotsmeses estatuesquen, aytant més eyl meteix príncep qui la salut del poble defén esguardar deu que la cura de la carn, pan, e vin, e peix[283] en la sua sacra casa ministradora a certs seus feels especialment sia comesa, qui·ls officis lurs ab aquella que·s cové diligència[284] exeguesquen.

E doncs aquestes coses, axí en consideració deduÿtes, ||20v statuïm que·l comprador de la casa nostra, qui és e[285] per temps serà, en les carns, pan, peix et[286] vins compradors[287] a la nostra cort necessaris diligentment vetle e inste;[288] e per ço que mils totes aquelles coses puxa complir a bastament de la nostra cort, volem que de les nostres rendes sufficient quantitat reeba per tres terces de l’any, de la qual vin[289] compre e aquell liure a nostre boteyler, e pa axí mateix, liurant-lo al nostre panicer, et encara[290] carns e peixs, los quals al nostre museu liurarà, lo qual[291] aquells procur als nostres cochs liurar.[292] Encara al dit comprador se pertanyerà comprar fruytes, fromatge, ortalices, tovalles e tovayloles[293] quantque quant necessari serà, e assò al reboster nostre liure; e cera e pobil[294] o bleses, e sucre, e espècies, e altres coses necessàries a fer confits semblantment comprarà, les quals coses al nostre apothecari ell liurar manam; e sagins, oli, carn salada, peixs sechs e semblans[295] coses ell comprar s’i obligar regonexerà e al museu nostre liurarà; e ordi e civada comprar a son offici pertanga,[296] e aquella liurarà[297] al sobrazembler nostre, e reeba totes les cenes que en diners seran pagadores e aquells diners convertesca en la provisió del nostre menjar.[298] Volem encara ell no ignorar a la cura d’ell pertànyer les damuntdites coses e altres, les quals seran a servey de nostre palau e a la nostra cuyna, e als officis servidors en aquell,[299] axí[300] per Nós con[301] per los nostres domèstichs seran necessàries com mils e pus profitosament porà comprar feelment ensemps ab lo sotscomprador, tota hora que aquell bonament haver porà, e liure e liurar face totes aquelles coses als[302] ||21r dits officis segons que damunt és declarat.

E de totes aquelles coses que comprades haurà cascú matí retre compte per menut al majordom e escrivà de ració, estants presents tots aquells officials a qui les coses haurà liurades, sia tengut, e noresmenys de cascuna terça que haurà reebuda cascun any al maestre racional denant l’escrivà de ració reta compte.Volem encara a l’offici d’ell pertànyer diligentment sol·licitar lo majordom lavors offici faent de les viandes que l’endemà deurem menjar. E per tal com aytant mils sanitat en alcú és conservada con de mellors viandes se nodreix, sia curós e attent que les mellors que trobar se poran procurar no ces, con digna cosa estimem la nostra sala reyal aytals coses haver mellors, ajustants que con s’esdevendrà Nós per camí anar, lo dit comprador e sotscomprador primer vaja e faça aquelles coses que·s pertanyen a son offici e ab si la ordinació de les viandes port e aquella diligentment observe. E per tal que pus feelment son offici exercesca, volem que[303] al majordom sagrament faça e a Nós tan solament homenatge, axí con lo boteller de la nostra boca.

E[304] encara una persona volem ésser elegida qui sotscomprador sia nomenat, e aquelles coses que per lo dit comprador se compraran scriure sia tengut, tota hora que degudament fer se porà e serà covinent de fer, e al comprador en son offici ajut.

E[305] encara dos ajudants volem al sotscomprador ésser acompanyats, qui les coses que per lo sotscomprador complir no·s poran facen, e en la sua absència son offici plenament exercesquen, e sagrament presten e homenatge ||21v als[306] nostres[307] majordòmens[308] e a ells attenen e obeesquen axí con lo dit comprador. E per tal que aquestes coses mils complir pusquen en escrit aquelles coses que per lo dit comprador seran faedores no jaquesquen haver.

20.

DELS CAVALLERICES

Con a honor de príncep se pertanga en ornament de cavalls e de palafrens e de muls a ell condecents e de diverses linatges de bèsties habundar, e encara de diverses ornaments de cavalls es pertanga a la gubernació e custòdia de les coses dessús dites, alscuns instituir presidents qui usen d’offici de stractor per la cura dels quals e sol·licitut les coses damuntdites e sengles sien guardades. Emperamor d’açò, les damuntdites coses esguardades volem e ordenam dos escuders de la casa nostra al damuntdit offici preesser e cura haver de les coses damuntdites, axí, ço és, que sien diligents e attents que·ls cavalls e les altres bèsties que a cavalcar tenim les coses necessàries hagen e per persones suficients ben sien pensades e guardades e que en son temps sien sagnades, e si malaltia los esdevé procuren ab requesta diligència per los menescals ésser curades e remeys fer covinables en tal manera que de necligència no puguen en alcuna manera ésser represes. E con volrem cavalcar, curen-nos certificar qual cavall o quals cavalls se apparellaran a cavalcar. Abans, emperò, del dit cavalcar los esperons calçar e, puys Nós descavalcat, descalçar en alguna manera no ometen, en açò, emperò, a demanar e en fer e en altres prerogatives d’onor aquell volem ésser pus poderós qui primerament aquest ||22r offici haurà conseguit.

Enaprés, ajustam que·ls dits cavallerices sobresien e majors a tots[309] aquells qui són de l’estable, e ells a ells obeyr sien tenguts e pusquen aquells condempnar là on en lur offici s’esdevendrà ells haver delinquit a perdre la quitació de X dies per cascuna vagada. Enaprés, aquell qui pus antich serà en l’offici, e en absència d’ell l’altre qui en lo dit offici aprés ell serà reebut, cascun any de Nós saber sia tengut lo nombre dels cavalls e dels palafrens e de les altres bèsties les quals tenir volrem e haver tota hora que guerra esperaríem o per dons que d’aquells haurem fets o en altra manera en lo gran nombre d’aquells sabrien paucitat Nós, lavors d’aquelles sol·liciten ab acabament e nostra voluntat d’aquí saber procuren; e açò axí mateix facen de les selles de les armes de nostre senyal reyal decorades per fer en aquelles cavalcar de nostres barons e cavallers quant açò expedient ésser decerníem, e hagen ab si e tenguen la ordinació, la qual havem feta de les altres selles tenidores e faedores e d’alscunes altres coses ordenadament, la qual observen e sien tenguts observar sots pena de la quitació de mig any perdedora per alcun d’ells qui trobat aquí serà en colpa.Volents que aquell qui primer haurà aconseguit aquest offici damuntdit tenga les damuntdites selles, frens e altres ornaments de bèsties; mas, emperò, l’altre de les damuntdites coses haja inventari, e en absència del primer ell tenga e guart les coses damuntdites. Emperò, sien diligents que en les selles nostres ne en les regnes o en ornaments de bèsties qualsque quals alcuna cosa nociva no sia imposada; ans axí sien diligents que con s’esdevendrà Nós cavalcar, ans que cavalquem, ||22v les selles damuntdites e les regnes e los altres ornaments diligentment sien prescrutats e mundats en tal manera que de totes coses nocives de tot en tot sien separats. Enaprés, ab diligència regoneguen que·ls frens e les altres coses per les quals és semblant de veritat que perill se pot apparer sien fermes e forts, açò regoneixen tota hora que volrem cavalcar.

Enaprés, ordenam que en les festes en la nostra ordinació contengudes, la qual ab si tenguen, per temps no·s facen membrant que·ls selles, frens, regnes e altres apparellaments de cavall en la dita nostra ordinació contenguts facen que en aquell dia sien fetes, e d’allò que costaran albarà d’escrivà de ració haver cura hagen e la moneda que costaran del nostre tresorer haver no obliden. E con Nós convendrà per camí anar sien diligents que·ls cavalls nostres a cavalcar diputats lochs covinents e útils hagen en tal manera faents que totstemps almenys un cavall o dos prop sien de la cambra on Nós jaurem, e totstemps facen lur poder que sien pus prop segons que fer se porà covinentment. E per tal con là on major perill s’esguarda pus sàviament és la cosa faedora, volem que en temps de guerra e d’ost pus diligents[310] sien e pus attents[311] que·ls dits cavalls de costa Nós en nul·la manera no·s lunyen, ans costa Nós totstemps sien e jaguen; e encara volem a lur offici pertànyer los cavalls de nostre cors guarnir les armadures de l’armador reebudes.

Enaprés, si necessari serà, sia legut a ells ab voluntat nostra haver macips conducticis a pensar e procurar ||23r les bèsties dessús[312] dites quan, ço és a ssaber, aquells qui en[313] assò són deputats bastar no poden, e sia a ells legut los macips conducticis no tan solament corregir mas de tot remoure. Noresmenys,[314] donam a ells licència con a ells serà vist fahedor de cavalcar los dits cavalls nostres con Nós, per infirmitat o per altra manera, aquells cavalcar no porem.Volem encara al dit offici pertànyer que quant s’esdevendrà per alcun de nostres domèstichs retre bèsties affollades a la nostra cort, aquelles los nostres cavallerices volem ells reebre e tenir, entrò que per lo menescal sia certificat de la incuració d’aquelles, e lavors als nostres almoyners aquelles per ells volem ésser liurades, però albaran testimonial a aquell qui la dita bèstia haurà retuda ab lo segell del cavalleriz qui en lo dit offici primer serà reebut o, ell absent, l’altre segons reebut a l’offici fer sia tengut, reebut però primerament sagrament que[315] la dita bèstia[316] a colpa o negligència lur no ésser affollada.

Volents[317] que no tan solament axí con los[318] altres nostres domèstichs als majordòmens són sotsmeses, mas encara a ells sens mijà per rahon de lur offici sien tenguts obeir, e sagrament e homenatge a Nós facen que per fet d’ells negun noÿment en nostra persona no esdevendrà, ne cosa nociva ne als cavals o als arneses d’aquelles no metran, ans que no y sien meses per tot lur poder esquivaran e a Nós decontinent o revelaran, e que no han ||23v fet ne faran tal cosa perquè aquestes coses no puguen observar.

Encara al dit offici una apta persona sabent bé cavalcar volem ésser reebuda, la qual sotscavalleriz sia nomenada, e[319] en absència de abdós[320] los[321] cavallerizes, totes aquelles coses que al dit offici se pertanyen sie tengut de fer e ab diligència complir. E per tal que ignorància no puga al·legar de ço que serà tengut de fer còpia de l’inventari de totes les coses nostres que per aquest offici se tenen, encara de tota la ordinació de les coses tocants lo seu offici, ab si tenga, e sagrament e homenatge al nostre majordom faça, semblants d’aquells los quals los dits cavallerizes fer a Nós són astrets.

21.

DEL MENESCAL[322]

La cura dels cavalls no tan solament està en vitalles aministradores, ans encara en ferradures als peus d’elles[323] posadores, en malalties[324] curadores e en sagnies faedores, les quals[325] totes coses se solen per los menescals espatxar. E axí ordonam que en nostra cort deja ésser persona alguna feel e sabent en les coses desús dites qui l’offici de la menescalia exercesca e menescal sia nomenat; l’offici del qual estia en fer totes coses que són als[326] cavalls[327] necessàries,[328] lo qual encara menescal, Nós anants per camí, de nostra comitiva no·s partesca appareylat de claus e de ferres, e de altres coses semblants, mayorment en temps de guerra con en host seríem, e els cavalls[329] nostres pus sovenejar[330] moltes vegades en aquell temps no oblit; e deu obeyr als ca-||24r-vaylerices aprés los majordòmens en aquelles coses que a l’offici d’ell pertànyer s’esguarden.Volem encara, per tal con ha sovent en los estables conversar, que faça sagrament e homenatge al majordom segons la forma en l’offici dels cavallerices dessús[331] expressada.

22.

DELS HÒMENS DE LA ESCUDERIA[332]

Decent cosa e a[333] honor nostra covinent reputam si los cavayls, per lo servey de nostra persona preelegits, són tractats e pensats davant totes altres coses curosament,[334] e encara que a pensar los cavalls[335] a cascun sengles[336] macips[337] sien destinats.[338] E axí ordonam que en nostres estables ordinàriament sien VIII en nombre macips destinats, per nostre arbitre elegidors, a l’offici dels quals se pertanga pensar dels cavalls[339] nostres e de les altres bèsties a nostre servey aordonades a cascun[340] d’ells[341] a pensar liurades, axí que a[342] hora degudes guardan la qualitat del temps sien nedejades, ço és, que en temps de l’estiu per lo matí, encontinent que·l lum del dia esclarirà, per gardar aquelles d’escalfament les estrijolen e nedegen, et con lo sol comensarà los seus rags per terra escampar aquelles a l’aygua, ab les mantes cubertes, menen a espau guardants aquelles de córrer e malmenar. En temps, però, de l’yvern, quant en[343] estrijolar[344] e menar a l’aygua los cavayls e bèsties damuntdites aquesta manera no és servadora, car ço que l’un temps requer, l’altre ||24v per rahó o rebuja.[345] E si[346] en loch seran lavors que açò bonament ferse pusca, aquelles en loch appartat al sol rayant estrijolaran e espolsaran, cor en aquest temps la calor del sol és gran plaer e recreació a totes les coses, e quant lo sol serà passat de mig dia avant, en la manera damuntdita los dits nostres cavalls e bèsties menaran abeurar, e tornatz a son pas, ans de l’entrament de l’estable, ab manils o altres draps a açò covinents los braces e cames de les dites bèsties sien tenguts[347] exugar per tal que, entrants banyats en aquells,[348] ronya o malanança alcuna no se’n pogués engenrar; e civada a aquelles haüda primerament sobre açò certificació del nostre cavalleriç, lavors l’offici regent, en quanta quantitat a cascuna ne donaran ab[349] diligència feelment ministraran, e en tal manera en les dites coses diligents se mostren que·ls cavalls e les altres bèsties nostres damuntdites en les necessàries coses d’elles[350] alcun defalliment no hagen.

Volem encara e ordonam que·ls dits macips, o dos almenys d’ells, jaure sien tenguts dins l’estable, si avinentea hi haurà, o almenys con pus poran prop de aquell, per tal que si alcuna de les dites[351] bèsties de nit s’esdevenia desfermar aquella encontinent fermen.Volem encara que·ls dits macips als nostres cavallerices aprés los majordòmens obeyr sien tenguts, e sagrament e homenatge facen al majordom segons la forma de l’offici d’ells[352] inserta. E totes aquestes ||25r coses volem encara ésser fetes per los macips logadors en nostres estables a servir deputats.