Kitabı oku: «100 moments estel·lars de la medicina»

Yazı tipi:


Begoña Torres i Pasqual Bernat

Begoña Torres (Barcelona, 1960). És professora d’Anatomia i Embriologia Humana a la Universitat de Barcelona, doctora en Biologia, llicenciada en Humanitats i logopeda, i acadèmica corresponent de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya. Ha rebut el Premi Medicina i Sanitat Comarcals de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya i el XIX Premi d’Història de la Medicina Catalana “Oleguer Miró i Borràs” del Col·legi de Metges de Barcelona. Els seus àmbits de recerca són la comunicació humana i la història de la medicina, dels quals ha escrit nombrosos llibres i articles científics.

Pasqual Bernat (Barcelona, 1958). És doctor i màster en història de la ciència per la Universitat Autònoma de Barcelona i investigador de l’Institut d’Història de la Ciència d’aquesta universitat. Soci fundador de la Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica, filial de l’IEC, el seu àmbit principal de recerca és la història de les ciències de la vida, en particular la dels segles XVIII i XIX. També treballa sobre la història de la ciència en els àmbits geogràfics locals i en les relacions entre literatura i ciència al llarg de la història. Ha escrit diverses monografies i nombrosos articles sobre aquests temes.

Probablement podem afirmar que la medicina és una de les disciplines científiques més vinculades a la condició humana. El seu recorregut històric és llarg i intens, ple d’idees, conceptes, teories, mètodes i pràctiques que en el decurs dels temps han maldat per restablir la salut i el benestar físic i emocional de les persones. Us convidem, doncs, a fer una passejada per la història de la medicina que us durà des de les primeres formulacions mèdiques fins als avenços més significatius del segle XX. Un recorregut pels moments estel·lars de la pràctica mèdica amb els fets que els han bastit i les anècdotes, llegendes i personatges que els han acompanyat. Un viatge apte per a tothom, relatat amb un llenguatge planer, sense tecnicismes ni conceptes complexos, i amb la voluntat de proporcionar al lector una idea global de l’evolució del progrés de les ciències mèdiques en la història de la humanitat.


Primera edició: octubre del 2021

© del text: Pasqual Bernat López i Begoña Torres Gallardo

© de l’edició:

9 Grup Editorial

Cossetània Edicions

C/ de la Violeta, 6 • 43800 Valls

Tel. 977 60 25 91

cossetania@cossetania.com

www.cossetania.com

Disseny i composició: 3 x Tres

ISBN: 978-84-1356-108-0

Producció de l’ePub: booqlab

INTRODUCCIÓ

L’instint de supervivència és una de les característiques fonamentals de tots els éssers vius. L’espècie humana comparteix aquesta pulsió d’una manera conscient. Al llarg de la història, les dones i els homes de tots els temps han vetllat per eliminar qualsevol amenaça o adversitat que pogués posar en perill les seves vides. Les malalties, les ferides o tot trastorn físic que pugui amenaçar l’existència s’han combatut sempre amb decisió. Els curanderos de les tribus ancestrals van ser els primers que es van dotar d’un conjunt de tècniques i pràctiques encaminades a restablir la salut. Un corpus de coneixements que al llarg de la història no ha fet res més que eixamplar-se i que ha donat lloc al que coneixem com a medicina, un veritable art de la salut i que, amb la figura del metge, dipositari dels coneixements i les tècniques de la curació, constitueix un dels pilars fonamentals del coneixement i la cultura de la civilització humana.

La medicina, doncs, com a ciència de la salut té un llarg recorregut històric, ple d’idees, conceptes, teories, mètodes i pràctiques que en el decurs dels temps han maldat per restablir la salut i el benestar físic i emocional de les persones. Amb aquests 100 moments estel·lars de la medicina que us disposeu a llegir volem resseguir l’evolució històrica de les arts de la curació. Són 100 episodis que, com tota tria, no pot ni pretén abastar tot el camp de la història de la medicina, però que s’ha intentat que representin les principals fites assolides.

Us convidem, doncs, a fer una passejada per la història de la medicina que us durà des de les primeres formulacions mèdiques de la més pregona antiguitat fins als avenços més significatius del segle XX. Un recorregut que fareu aturant-vos en els moments estel·lars de la pràctica mèdica, per conèixer els fets que els han bastit i les anècdotes, llegendes i personatges que els han acompanyat i els han convertit en fites senyeres de la història de la medicina. Un viatge apte per a tothom, relatat amb un llenguatge planer, sense tecnicismes ni conceptes complexos, i amb la voluntat de proporcionar al lector una idea global de l’evolució del progrés de les ciències mèdiques en la història de la humanitat.

01 / 100
ENTRE LA MÀGIA I LA REALITAT
PRIMERES EXPLICACIONS DE LES MALALTIES
(3000 aC)

Trobem les primeres clares referències a la medicina en les civilitzacions antigues d’Egipte i Mesopotàmia.

Els textos mèdics més antics a Mesopotàmia corresponen al III mil·lenni abans de Crist (c. 2700 aC). S’hi troben conjurs per combatre les picades dels escorpins o les mossegades de les serps, així com remeis per a l’home o els animals. Cap a mig mil·lenni ja es troben textos on s’esmenta el metge. De l’època de la III dinastia d’Ur (c. 2100-2000 aC) daten uns textos on s’hi troben indicacions terapèutiques precises per a la preparació de cataplasmes i altres medicaments.

Però aquesta medicina mesopotàmica no estava exempta d’un component màgic, com ho posen de manifest unes cartes procedents de Mari (Babilònia, c. 1800 aC), on es mostra que el tractament del malalt el duien a terme el metge i el conjurador. També el vident intervenia cercant la causa de la malaltia a partir de les seves arts endevinatòries. Les malalties sovint es creien causades per una possessió del dimoni o dels esperits dels morts. El seu origen se cercava en la bruixeria, en la ira dels déus, en la transgressió d’algun tabú...

Gràcies a tauletes d’argila datades en el I mil·lenni abans de Crist, sabem que els babilonis també disposaven d’un gran nombre de teràpies a partir de l’ús de medicaments.

Pel que fa a Egipte, l’estudi de les mòmies permet obtenir informació sobre les malalties i els remeis que es feien servir per curar-les. També la traducció de fonts escrites, com els papirs (els més antics del quals es poden datar entre el 2500 i el 2000 aC), ha permès constatar l’alt nivell assolit pels metges egipcis.

Una de les fonts principals de la medicina faraònica és el Papir Ebers, en el qual es recullen diverses especialitats mèdiques, encara que es dedica més espai a les malalties internes, principalment les de l’estómac i, en general, les relacionades amb l’aparell digestiu i els seus efectes en la salut. També hi ha un apartat dedicat als remeis específics per als nens, com per exemple calmants per a quan criden massa.

Una altra font important és el Papir Smith, que està dedicat a les ferides. Els seus continguts s’estructuren de manera molt ordenada, començant pel cap, on es tracten les fractures de crani. En tots els casos es presenta la informació començant pel tipus de lesió, seguit del diagnòstic, el veredicte (si és curable o no) i el tractament.

Però, com en el cas de Mesopotàmia, la medicina egípcia no estava exempta d’un component màgic. Principalment en les malalties que es manifestaven amb febre o mal de cap, o en les malalties mentals, es parlava de causes demoníaques, sigui com a càstig dels déus o a causa d’algun embruix.

Fins i tot en el Papir Smith que esmentàvem, s’hi aprecia que els metges egipcis de l’època creien en forces divines, i també demoníaques, superiors a ells i als seus coneixements. En una glossa que es presenta a l’inici d’aquest papir, el metge, el bruixot i el sacerdot són mostrats com les persones que practiquen la medicina.

02 / 100
LA HIDROTERÀPIA DEL CÒLON
LA LAVATIVA NEIX A L’ANTIC EGIPTE
(c. 2700-2200 aC)

Per trobar l’origen d’un mètode terapèutic que va ser tan utilitzat i durant tant de temps com la lavativa, ens hem de remuntar a l’antic Egipte. En algunes tombes s’han trobat inscripcions en les quals s’especifica el nom del metge responsable dels ènemes de la cort, que rebia el títol especialitzat de guardià de l’anus. El seu treball consistia a bufar aigua a través d’un tub d’or amb l’objectiu de netejar l’anus del faraó després d’ingestes copioses.

Segons Plini, fou el déu Osiris qui revelà als sacerdots egipcis l’ús de la lavativa. Una vegada, passejant per la vora del Nil, van observar l’ocell sagrat ibis que s’autoadministrava ènemes omplint el seu bec corb d’aigua i introduint-lo a continuació en el seu anus. Van interpretar aquesta observació com un suggeriment que els feia el seu déu i van rebre aquest do per a tota la humanitat.

La lavativa es va usar en centenars de remeis populars. Va ser una pràctica comuna entre els maies, a Mesopotàmia, a l’Índia i la Xina, com també ho va ser més tard, a l’edat mitjana europea.

Aulus Cornelius Celsus, cap a l’any 30 dC, va escriure el compendi De medicina, obra que va constituir el primer text publicat sobre medicina, cirurgia i matèria mèdica, que presenta una visió integral i didàctica sobre el saber mèdic de l’època en el món romà. Un dels vuit llibres que componen aquest compendi està dedicat a l’ús de les lavatives, que eren molt populars a l’antiga Roma, on es feien abundosos àpats i excessos. Els romans adoraven Crepitus, déu de les flatulències.

En la cort de Lluís XIV, el Rei Sol, el seu antecessor en el tron de França, Lluís XIII, s’aplicava una lavativa diària amb excepció dels dies festius (312 lavatives a l’any). Cortesans i cortesanes a Versalles rebien diàriament tres o quatre lavatives a la recerca de la bona salut i sempre portaven els seus aparells personals en els viatges que realitzaven.

Es va usar tota mena de substàncies per aplicar en les lavatives, com roses, flors de taronger, de bergamota i d’angèlica; antimoni, àloe, fonoll, safrà, farigola, anís, vi, oli d’oliva i fins i tot lavatives especials, com les de cafè i de tabac, que va ser molt popular. Es deia que el fum del tabac tenia una acció depuradora i que el tabac curava fins i tot els espasmes intestinals més severs. Fumant la seva pipa, el barber s’asseia i aplicava la lavativa de tabac al pacient.

La lavativa s’utilitzava per guarir tot tipus de malalties, ja que es creia que el restrenyiment constituïa un greu problema de salut en ascendir els vapors de la matèria fecal retinguda a l’intestí, i que portava a la intoxicació del cos i també provocava la malenconia.

En el segle XVIII, la lavativa és un dels procediments més usats en medicina. Els instruments per aplicar-la es construïren en materials luxosos, plata, or, carei, ivori o nacre, la qual cosa convertia aquests aparells en veritables obres d’art.

03 / 100
AGULLES ESTRATÈGIQUES
EL PRIMER TRACTAT D’ACUPUNTURA
(2600 aC)

L’acupuntura xinesa és un procediment terapèutic mil·lenari. Les primeres dades arqueològiques sobre pràctiques de la medicina xinesa tradicional, especialment referides a l’acupuntura, daten aproximadament del 6000 aC, del període neolític, on els metges tractaven les malalties per mitjà de picadures que feien amb ganivets i eines esmolades de pedra, jade o sílex.

No obstant això, el llibre més antic on es parla d’aquesta pràctica és el Huangdi Neijing (o Huangti Neiching), Llibre de medicina interna de l’Emperador, escrit cap a l’any 2600 aC.

Encara que el títol de l’obra indica que fou escrita per l’emperador Huangdi (també Huang Ti o Huang Di), conegut com l’Emperador Groc, l’autoria del llibre no està determinada. Es desconeix si Huangdi és un personatge real o mític, encara que els estudis més recents apunten a aquesta segona opció. Segons la tradició xinesa, seria el tercer dels cinc emperadors del període llegendari, i va regnar del 2697 al 2597 aC.

El Neijing és una obra transcendental en la medicina xinesa, com ho són els textos hipocràtics per la medicina occidental. Està redactat en forma de conversa entre l’emperador Huangdi i el seu primer ministre Qi Bo, els quals parlen sobre els aspectes de la salut i la malaltia, la seva prevenció i tractament. Està compost per dos llibres, el Su Wen (Qüestions simples) i el Ling Shu (Bases espirituals).

El Su Wen proporciona les bases teòriques de la medicina xinesa i de l’acupuntura. La medicina xinesa tradicional es basa en una concepció holística i d’harmonia de l’individu amb el seu entorn. El llibre conté els principis fisiològics de la medicina xinesa, que és un sistema filosòfic que promou el concepte de salut i prosperitat a través del compliment de la llei còsmica immutable: el Tao.

El Ling Shu, també anomenat Zhen Jing (Clàssic d’acupuntura), és la part dedicada especialment a l’acupuntura. S’hi descriu el recorregut dels meridians, els punts i els tipus d’agulles, n’explica l’ús i diverses tècniques d’aplicació per al tractament de múltiples malalties. Per aquesta raó, se’l considera el cànon de l’acupuntura.

El Neijing va ser transmès de forma oral durant molts segles. Fou compilat entre els anys 600 i 200 aC. La seva versió actual data del segle VIII dC.

04 / 100
MEDICINA I LLEI
A BABILÒNIA EL CODI D’HAMMURABI REGULA L’ACTIVITAT MÈDICA
(1750 aC)

Al Museu del Louvre de París s’hi conserva l’anomenada Estela d’Hammurabi, un bloc de diorita de dos metres d’alçada on hi ha escrit el Codi d’Hammurabi, un dels compendis jurídics més antics dels quals es té notícia. Va ser escrit sota el mandat d’Hammurabi, rei de Babilònia, amb la voluntat d’unificar tots els codis legals que existien en diverses ciutats de l’Imperi.

El text, escrit en accadi, conté 282 disposicions que regulen un vast ventall d’aspectes de la vida quotidiana i de la societat babilònica de l’època. Els fonaments legals es basen en la llei del talió (ull per ull i dent per dent) i les sancions i càstigs previstos són de gran duresa.

Del total d’articles del compendi, nou es refereixen a la pràctica de la medicina. Bàsicament, s’hi regulen els honoraris dels metges i les penes a complir pels errors comesos en la pràctica del seu ofici. Els metges cobraven els honoraris d’acord amb l’estatus social dels pacients. No era el mateix assistir un senyor acabalat o amb una posició noble que un pagès, un menestral o un esclau. Les penes a les quals es condemnava un metge que havia comès un error o una negligència també depenien del rang social del pacient. Eren molt més dures quan es tractava de membres de les elits polítiques i econòmiques que no pas quan es tractava d’un simple camperol o esclau.

Un resum dels continguts dels preceptes 215 i 217 del Codi ens mostra en quins termes s’establia la relació entre metges i pacients:

Si un metge practica una operació a un gran senyor que comporta una gran incisió feta amb un bisturí i aconsegueix guarir-lo, o si ha obert la cavitat de l’ull d’un senyor amb la llanceta de bronze i se l’ha curat, rebrà 10 monedes de plata. Si es tracta d’algú que pertany a Palau, llavors se li pagaran 5 monedes de plata. Si es tracta d’un esclau, el propietari ha de pagar al metge dues monedes de plata.

Si un metge porta a terme una gran incisió en un senyor amb un bisturí i li ha causat la mort, o si ha obert la conca de l’ull d’un senyor amb la llanceta de bronze i li ha destruït l’ull, llavors, se li tallarà la mà.

Al costat d’aquestes normes, també hi ha al codi indicacions sobre malalties ja conegudes. Així, l’article 278 del codi preveu la devolució d’un esclau i el reemborsament dels diners de la seva compra, si aquest pateix, abans que transcorri un mes des de la compra, la malaltia bennu. Probablement es refereix amb això a l’epilèpsia, que feia que els esclaus fossin una “mercaderia” sense valor.

No se sap del cert si realment s’arribaven a aplicar els durs càstigs físics que es prescrivien en aquest expeditiu corpus legal. Amb tot, de ben segur que fer de metge a l’antiga Babilònia, amb els coneixements mèdics i les tècniques i mètodes de l’època, no degué ser un ofici fàcil. La possibilitat d’un error terapèutic o quirúrgic es pagava molt cara.

05 / 100
DEL MITE A LA RAÓ
ALCMEÓ DE CROTONA INICIA LES FORMULACIONS RACIONALS DE LA MEDICINA
(SEGLE VI aC)

Alcmeó de Crotona fou el metge grec més important d’entre els anteriors a Hipòcrates (segle V aC), sobre el que va tenir influència. Realitzà investigacions empíriques i practicà disseccions animals. Pot ser considerat el primer metge científic.

Després del període de la medicina màgica, empírica i sacerdotal de la Grècia antiga, Alcmeó escriu el primer text mèdic en el qual es prescindeix del pensament màgic i de tota mena d’empirisme, i s’observa un pensament racional i fisiològic. Amb aquest llibre s’inicia el que després serà la medicina occidental.

Pertanyia a l’escola pitagòrica, amb la qual compartia la idea que l’equilibri o l’harmonia de les parts de l’organisme constitueix la base de la salut. La malaltia seria resultat de la pèrdua d’equilibri entre les qualitats i les parts. Defensà que la malaltia es produeix com a conseqüència d’un desequilibri entre principis oposats (humit i sec, càlid i fred, amarg i dolç).

Fou el primer a assenyalar que el cervell era el centre vital de l’organisme, i no el cor, com considerava la majoria dels seus coetanis. Les seves exploracions funcionals sobre els diferents sentits li van permetre elaborar una teoria segons la qual el cervell era el centre i coordinador de les sensacions. Així doncs, el que avui coneixem com a sistema nerviós era una xarxa de passatges pels quals passaven les sensacions, que arribaven a l’organisme a través d’uns quants òrgans sensorials i després eren transportades al sensori ubicat al cervell.

Les seves disseccions li van permetre constatar que de forma invariable les venes estaven plenes de sang i les artèries buides, per la qual cosa proposà que per les artèries hi circulava aire i per les venes, sang, una idea que es va mantenir vigent fins als treballs de Galè (c. 130-200 dC).

Fou un dels primers d’explicar fisiològicament el son. Es preguntà si la consciència i els estats de vigília o son depenien de variacions en la circulació cerebral. Creia que el son succeïa quan els vasos del cervell eren plens i que la vigília venia quan la sang es retirava del cervell.

Contribuí al coneixement anatòmic amb descripcions detallades dels nervis òptics i la tràquea. Després de dissecar l’ull i demostrar-ne les connexions amb el cervell, va concloure que el globus ocular contenia aigua i foc.

Va criticar la creença comunament acceptada en el seu temps que el semen s’originava al cervell. Creia en el paper actiu de la femella en l’embriogènesi, en un moment en què era considerada habitualment com un element que rebia de manera passiva el semen masculí.

Creia en la immortalitat de l’ànima de tots els éssers vius i, fins i tot, dels astres.

06 / 100
MEDICINA I SUPERSTICIÓ
HIPÒCRATES DE COS I LA PRÀCTICA MÈDICA
(SEGLE V aC)

A l’època de l’antiguitat sovint es pensava que la causa de les malalties tenia relació amb l’entrada al cos d’un esperit dolent. La idea prenia força quan la malaltia feia desvariejar el malalt, que deia i feia coses sense sentit o perdia el coneixement de tant en tant. Aquesta simptomatologia, freqüent en les afeccions nervioses, era especialment present en l’epilèpsia, una malaltia que s’expressa fent perdre el control del cos, provocant caigudes, convulsions i ganyotes. La gent interpretava aquest quadre com la possessió d’un veritable dimoni. I contra el dimoni s’hi havia d’actuar amb exorcismes i mil i un ritus que ajudessin a foragitar-lo.

No tothom, però, pensava de la mateixa manera. El metge Hipòcrates de Cos i els seus deixebles creien que l’epilèpsia, el mal sagrat, com en deien a l’època, no era res més que una malaltia del cos, provocada per causes naturals i que el que s’havia de fer era tractar el malalt i oblidar-se de dimonis i mals esperits. Aquesta actitud, si bé no era nova, representava una manera de veure la malaltia que trencava amb la superstició i que tenia en l’observació i l’anàlisi dels símptomes la base per fer-ne el diagnòstic. Una manera de fer que crearia escola i que faria del sentit comú l’eix vertebral d’una bona part de la pràctica mèdica durant segles.

Hipòcrates i els seus deixebles, en un intent per cercar l’origen de la malaltia, van elaborar una teoria explicativa basada en quatre humors: la sang, la bilis negra, la bilis groga i la flegma. Aquests humors eren presents al cos en proporcions equilibrades, i quan s’alterava aquesta estabilitat la persona queia malalta i no es recuperava fins que l’equilibri es restablia. Hipòcrates pensava que totes les persones havien de correspondre a algun d’aquests humors: sanguinis, si hi dominava la sang; malenconiosos, si és la bilis groga la predominant; colèrics, amb molta bilis negra, i flegmàtics, amb la flegma com a governant. Això també tenia la seva transposició en l’aspecte físic de l’individu i la seva disposició a la malaltia. Els sanguinis eren cepats i impulsius, amb propensió a emmalaltir per la primavera; els malenconiosos eren esquifits i amb poca esma, amb més mala salut cap a la tardor; els colèrics eren de complexió corpulenta i amb moltes possibilitats de caure malalts a l’estiu, i els flegmàtics, amb cos flonjo i sang d’orxata, emmalaltien més aviat a l’hivern.

Aquesta teoria, si bé es basava en pressupostos purament especulatius, va donar peu a una teràpia que cercava recobrar l’equilibri perdut i que donava resultats. Hipòcrates i els seus deixebles estaven convençuts que la higiene, tant del malalt com del seu entorn, era fonamental per guarir-lo. El malalt havia de gaudir d’aire fresc, de tranquil·litat i d’una dieta equilibrada, a base d’aliments senzills. Utilitzaven el sentit comú per afrontar lesions, reduir fractures, tallar hemorràgies i calmar dolors. Mai no utilitzaven procediments màgics o rituals supersticiosos.

Els ensenyaments d’aquesta escola mèdica estan reunits en el cèlebre Corpus hippocraticum, un conjunt de textos de medicina de diferents autors i de diferents èpoques. De tots aquests textos, el més conegut és l’anomena’t “Jurament hipocràtic”, un manifest ètic sobre les pràctiques mèdiques que en molts llocs encara pronuncien els estudiants de medicina en llicenciar-se. Tot un homenatge viu a qui sovint s’ha anomenat pare de la medicina.

07 / 100
OBRIR LA TRÀQUEA
ASCLEPÍADES DE BITÍNIA DESCRIU PER PRIMER COP LA PRÀCTICA DE LA TRAQUEOTOMIA
(SEGLE I aC)

Encara que es troben referències a la pràctica de la traqueotomia en els tractats mèdics més antics, com el Rig Veda (2000 aC) i el Papir Ebers, egipci (1500 aC), fou el cirurgià grec Asclepíades de Bitínia (segle I aC) el primer que va descriure aquesta pràctica.

El metge Areteu de Capadòcia (segle I dC) confirma en els seus escrits Terapèutica de les malalties agudes el treball d’Asclepíades, però afirmava que les ferides del cartílag traqueal no eren capaces de curar-se. Més endavant, Celi Aurelià (segle V dC) va condemnar el procediment, el qual considerava irresponsable i bàrbar.

A Europa, a l’edat mitjana, encara que el procediment estava descrit de manera detallada, no s’efectuava pel risc que implicava i per la creença antiga que la ferida no es podria curar, la qual cosa representava un risc de descrèdit per al metge.

No és fins a partir del segle XVI que es troben novament referències a la traqueotomia. El 1546, el metge Antoni Musa Brassavola deixa constància de la pràctica reeixida de la traqueotomia a un pacient, sense patir, per tant, cap descrèdit professional. L’any 1620, Nicolas Habicot publicà a París un tractat sobre la traqueotomia de 108 pàgines.

El cirurgià alemany Lorenz Heister fou qui encunyà el terme traqueotomia en el seu manual de cirurgia publicat el 1718. Uns anys després, el 1770, George Martin introduí la doble cànula amb l’objectiu de facilitar la neteja i estalviar els nombrosos canvis.

Cap als anys trenta del segle XIX, la traqueotomia ja era acceptada i utilitzada en cas de vida o mort, però no tots els casos es realitzaven amb èxit. El metge francès Armand Trousseau va practicar 200 procediments, en els quals només una quarta part dels pacients va sobreviure. El 1837, Curling va esmentar l’ús de la traqueotomia en problemes associats amb tètanus, com laringoespasme i disfunció dels músculs respiratoris, encara que mai no va realitzar aquest procediment. Durant la Guerra Civil Americana (1861-1865), la traqueotomia va ser utilitzada per la Unió de Metges de l’Armada per alleujar els problemes de ventilació causats per ferides d’armes de foc al cap i al coll.

A mesura que aquest procediment es realitzava, es van desenvolupar diverses tècniques per millorar-lo i es va indicar cada vegada amb més freqüència també per al tractament de malalties, com la diftèria, la tuberculosi o la sífilis.

08 / 100
PLANTES MEDICINALS
DIOSCÒRIDES PEDACI ESCRIU DE MATERIA MEDICA
(SEGLE I)

El coneixement de les plantes com a recurs per guarir les malalties es remunta a la nit dels temps. Els assajos amb les virtuts curatives de diferents espècies vegetals degué ser una pràctica habitual, els resultats dels quals es transmeteren d’una generació a l’altra, i constituïren un arsenal d’informació que ha arribat fins als nostres dies.

Probablement una de les primeres recopilacions d’aquests coneixements la trobem a l’obra De materia medica, de Dioscòrides Pedaci, metge grec que viatja per tota la Mediterrània oriental acompanyant les legions romanes, cosa que el posà en contacte amb les pràctiques mèdiques de molts pobles, i en recollí les fórmules i preparats terapèutics.

Aquest llibre, en el qual se citen més de mil drogues naturals amb virtuts medicinals, profusament traduït, va esdevenir un referent constant per a generacions de metges i sanitaris en general durant més de mil cinc-cents anys.

L’obra estava constituïda per diverses parts o llibres independents. El primer estava dedicat a les plantes que produïen olis aromàtics i als ungüents que s’hi feien. El segon, als animals, als productes lactis i als cereals. El tercer i el quart parlaven d’altres herbes, llavors i rels, mentre que el cinquè era dedicat als vins i a alguns minerals. En traduccions posteriors s’hi afegí un sisè llibre que parlava dels verins. El text no es limitava a un repertori de principis actius, sinó que també incloïa consells per a la preparació i dosificació dels remeis proposats i sobre els tractaments de malalties concretes.

L’anomenada del llibre el va fer popular. Se’n van fer moltes transcripcions, algunes de les quals bellament il·lustrades, i el text va ser present en molts obradors de moltes generacions d’apotecaris d’arreu.

El primer exemplar d’una traducció llatina va aparèixer l’any 1478 i durant el segle XVI es van arribar a fer 49 reimpressions d’una mateixa traducció llatina. El text va entrar en el món acadèmic i va esdevenir una referència bàsica de la botànica mèdica de les facultats de medicina europees fins ben entrat el segle XVIII.

Molts herbolaris i partidaris de la medicina natural continuen considerant Dioscòrides, amb totes les actualitzacions necessàries, un referent útil en l’elaboració de remeis naturals, cosa que posa de manifest la vigència dels principis curatius d’origen vegetal com a agents terapèutics que cal tenir en compte.

I és que el nostre naturalista, guiat per l’experiència i la pràctica quotidiana, apuntà ja en el seu temps tota una sèrie de virtuts medicinals de moltes plantes de les quals s’ha provat l’efectivitat i estan científicament documentades. Tot un exemple de la importància de la saviesa popular.

09 / 100
METHODO MEDENDI
GALÈ ES CONVERTEIX EN EL REFERENT MÈDIC A OCCIDENT DURANT MÉS DE QUINZE SEGLES
(SEGLE II)

Galè de Pèrgam va ser un metge grec que, juntament amb Hipòcrates de Cos, va constituir el referent més significatiu de l’antiguitat. Va ser un autor molt prolífic que va escriure sobre tots els temes que abastaven els coneixements mèdics de la seva època. D’aquests escrits només en coneixem una part, uns quants centenars —dels quals destaca l’anomenat Methodo medendi (sobre l’art de la curació)—, però prou remarcables per comprendre la capacitat de l’autor com a metge i la transcendència que van arribar a tenir en la pràctica mèdica posterior.

Galè va intentar reunir en la seva obra tots els corrents de la filosofia i de la medicina contemporànies per formar un corpus total, sistemàtic i detallat de la pràctica mèdica. Unes idees que es basaven en els preceptes hipocràtics i en una investigació individual i meticulosa.

Els procediments de Galè s’inspiraven en les idees finalistes de tall aristotèlic que impregnaven les concepcions naturalistes del moment. Proclamava que la natura havia creat totes les parts de l’organisme de la manera més pràctica possible: totes les estructures del cos s’havien creat per a una finalitat coneguda i intel·ligible. D’aquesta manera s’explicava l’estreta correlació que atorgava a l’anatomia d’un òrgan i la seva funció.

Per identificar aquestes relacions, el nostre metge realitzà nombroses disseccions. Les hagué de fer, bàsicament, amb animals, sobretot amb porcs i simis, ja que a l’època les disseccions de cossos humans no eren permeses. Aquesta limitació va causar que a l’hora de transposar les observacions i resultats obtinguts amb els animals als éssers humans fes algunes interpretacions errònies. Amb tot, amb els seus treballs aconseguí realitzar una descripció dels músculs i dels ossos humans força reeixida, així com aclarir algunes controvèrsies vigents fins aleshores, com ara la definició del camp de funcionament d’alguns nervis fins llavors poc coneguda o la distinció entre sang venosa i sang arterial.

Galè va fer també importants aportacions a la farmacopea mèdica. En les seves obres s’hi recull gairebé mig miler de descripcions de medicaments d’origen vegetal, animal i mineral, així com nombroses fórmules per a fàrmacs compostos. Tot un arsenal terapèutic que va ser ben vàlid fins al segle XVI, quan les idees de Paracels van començar a posar-lo en entredit.

D’alguna manera podem concloure que l’obra de Galè és una sinopsi completa de la medicina de l’antiguitat grecoromana. Les seves idees van tenir una gran requesta entre els metges del món medieval cristià i musulmà, amb nombroses traduccions i còpies a l’àrab i el llatí. L’autoritat de Galè en la medicina va ser un bastió inexpugnable durant gairebé mil cinc-cents anys després de la seva mort. Una presència comparable a la que tingué Aristòtil en el camp de les interpretacions físiques de la natura.

10 / 100
ELS METGES MIRACULOSOS
SANT COSME I SANT DAMIÀ
(SEGLES III-IV)

Els Sants Metges Cosme i Damià van ser els patrons dels metges, cirurgians, apotecaris i barbers. També es van convertir en patrons dels hospitals i es van crear confraries sota la protecció dels Sants.

Van encapçalar el grup de sants sanadors, aquells als quals s’invocava per a la curació de diferents malalties, com sant Roc per a les nafres, santa Apol·lònia per als mals de queixal, sant Antoni per a l’ergotisme, sant Blai per al mal de coll, santa Àgueda per a les malalties de la mama i santa Llúcia per als problemes de la vista.

Cosme i Damià eren dos germans bessons, nascuts a Aràbia en el segle III dC. Van perdre el seu pare quan eren petits i la seva mare els va educar en la fe cristiana. Segons la Llegenda àuria de Iacopo da Varazze, “es van dedicar a l’art de la medicina i, ajudats per l’Esperit Sant, van adquirir una habilitat i una competència tals en l’exercici de la seva professió que aconseguien curar les malalties, fossin les que fossin, no només a les persones, sinó també als animals“.

Els germans van viure en temps de l’emperador Dioclecià (c. 245-313), que l’any 303 decretà la persecució dels cristians i d’altres sectes que no acceptaven l’absolutisme teocràtic de l’Imperi. En la persecució els dos bessons i els seus tres germans petits, Àntim, Lleonci i Euprepi, van ser capturats, torturats, condemnats, crucificats, apedregats i, finalment, decapitats.

Després de morts van obrar miracles i, entre els més famosos, s’expliquen el trasplantament d’una cama que van realitzar els germans. Segons explica la Llegenda àuria, el diaca Justinià es trobava a la vora de la mort a causa d’una greu isquèmia en una de les seves cames i va resar als Sants demanant la curació. En un somni se li van aparèixer Cosme i Damià al costat del seu llit, portant instrumental quirúrgic (ganivets, ungüents) i vestint una túnica i una capa. Van amputar la cama malalta al diaca i van unir al monyó la cama d’un home “moro” que havia mort aquell dia. En despertar, Justinià va recordar el somni i, en mirar-se la cama, va veure que estava sana i sense cap rastre de malaltia, encara que era negra. Va anar al cementiri, on, amb l’ajuda de diverses persones, va obrir la tomba i va trobar el cos d’un home negre sense una cama i al seu costat la seva cama malalta.

En una altra versió del miracle, que ha estat a bastament representada en obres d’art, es veu el donant viu amb la cama amputada estirat a terra al costat del llit del malalt.

11 / 100
EL CÀNON DE LA MEDICINA
AVICENNA PROMULGA LES LLEIS DE LA MEDICINA QUE PREVALDRAN FINS AL RENAIXEMENT
(SEGLE XI)

Abu-Alí at-Hussayn ibn Abdullah ibn Sina, més conegut pel seu nom llatinitzat Avicenna, va ser un erudit nascut el 980 a Afshona, població propera a Bukharà (Uzbekistan). De ben petit va mostrar una gran capacitat intel·lectual que es va concretar en l’estudi de l’Alcorà —a deu anys ja se’l sabia de memòria—, el dret, la lògica, la geometria, les ciències religioses, l’astronomia, la filosofia i, sobretot, la medicina. El seu interès per aquesta darrera disciplina el va convertir, amb només vint anys, en un metge reconegut. Aquesta fama va fer que el soldà de Bukharà li confiés la seva salut, i la va gestionar, segons sembla, amb èxit. Això va fer incrementar la seva reputació i li va permetre accedir a la cort i als centres de poder, amb tot el que això també representava en l’accés a les fonts de coneixement. Després d’una vida d’estudi intens, però també de gaudi intens, dels plaers terrenals, en morir als cinquanta-set anys havia deixat més de dues-centes obres de caràcter molt divers. La que volem tractar aquí és el seu Cànon de medicina, obra cabdal indiscutible en la medicina medieval.

En aquesta obra, formada per cinc volums, Avicenna, amb una forta influència de les idees galèniques, exposa de manera personal, i de vegades amb importants novetats de detall, tot el saber mèdic de la seva època, des de la conceptualització de la medicina fins a la toxicologia i la dietètica. Els dos primers volums tracten sobre fisiologia, patologia i les mesures d’higiene, els llibres tercer i quart aborden el tractament de les malalties i el cinquè, potser on s’hi troben més aportacions personals, descriu la composició i preparació de remeis.

Entre moltes altres, són remarcables les idees que hi apareixen sobre el contagi de les malalties. S’estableix que la tuberculosi era contagiosa i s’insinua que les rates podien estar darrere la pesta. Així mateix, se sosté que en l’aire i en l’aigua pot haver-hi cossos que actuïn com a vectors de les epidèmies. En les pàgines del Cànon s’hi fan diverses descripcions anatòmiques i destaquen la que es refereix a la de l’ull, o a la de la vàlvula aòrtica, molt acurada per a l’època. Fruit d’una gran capacitat d’observació, també s’hi descriuen prou en detall els símptomes i les complicacions de diverses malalties com ara la diabetis. S’hi conclou, també, que els moviments musculars són possibles gràcies als nervis que hi contenen i que el dolor muscular també es produeix per aquests mateixos nervis.

El llibre va ser traduït al llatí en el segle XII i es va convertir en llibre de text en moltes facultats de medicina europees fins a l’època del Renaixement; fins i tot utilitzat a les universitats de Montpeller i Lovaina en dates tan tardanes com el 1650. I és que en el Cànon, a més de coneixements mèdics superables amb el temps, els lectors hi trobaven una manera de fer medicina que era tota una filosofia. Avicenna prioritzava tot allò que havia de prevenir la malaltia. Fer exercici regularment, tenir bons hàbits d’alimentació i higiene eren imprescindibles per evitar que el cos caigués malalt. Però això no era suficient. Calia, també, una “higiene” mental, una actitud, una manera d’entendre el món que no fos bel·ligerant amb l’equilibri somàtic que representava la salut. Per això incitava els metges a tenir un coneixement exhaustiu del cos humà. Comptat i debatut, el Cànon d’Avicenna insistia en la idea, ja esgrimida per Hipòcrates, i actualment defensada per moltes escoles mèdiques, que la medicina és, principalment, l’art de conservar la salut i, en tot cas, guarir la malaltia.

12 / 100
UNA FIGURA DE LLEGENDA
ARNAU DE VILANOVA, EL METGE MÉS DESTACAT DE LA SEVA ÈPOCA
(SEGLE XIII)

Arnau de Vilanova nasqué cap al 1240, encara que no es coneix amb certesa el seu lloc de naixement. Alguns autors consideren que nasqué a València, mentre que d’altres, arran de la descoberta d’un document medieval de l’any 1400, creuen que el seu lloc de naixement fou Villanueva de Jiloca, prop de Daroca (Aragó). Morí prop de Gènova l’any 1311.

Es traslladà a Barcelona, on estudià teologia, i posteriorment es mudà a Montpeller (que llavors formava part de la Corona d’Aragó), on estudià medicina. Cap al 1280 fou ja un metge de prestigi. A partir de 1281, fou el metge del rei Pere el Gran. Més tard ho serà dels reis Alfons el Franc i de Jaume el Just. Des del 1290 fins al 1299, fou professor a l’Escola de Medicina de Montpeller, on havia estudiat.

L’any 1299 fou ambaixador a París del rei Jaume II el Just. En aquesta ciutat hi exposà les seves idees sobre la necessitat de reforma de l’Església (Tractat sobre el temps en què ha de venir l’Anticrist). Els seus plantejaments coincidien i fonamentaven els dels beguins, grups de laics que feien vida monàstica sense vots religiosos. Les seves idees foren considerades herètiques, la qual cosa li comportà problemes fins a la mort.

Va escriure més de setanta obres de medicina teòrica i pràctica de les quals es troben traduccions al llatí i a l’àrab. La seva obra Regimen sanitatis ad regem Aragonum és un règim de vida per conservar la salut del rei Jaume II, que fou traduït al català en vida de l’autor. Va traduir o adaptar de l’àrab diverses obres mèdiques d’Abu-s-Salt, Avicenna, Hipòcrates i Galè. Es mostrà seguidor del galenisme però amb les seves pròpies interpretacions. Introduí l’obra de Galè a l’Escola de Montpeller i d’aquesta manera transformà l’ensenyament de medicina.

La seva gran fama com a metge va comportar que durant segles se li atribuïssin obres anònimes o escrites per altres autors menys coneguts, no solament de medicina, sinó també d’altres matèries, com l’oniromància, l’agronomia o l’alquímia.

13 / 100
VEURE-HI BÉ
LES ULLERES, UN INVENT REVOLUCIONARI DE L’EDAT MITJANA
(SEGLE XIII)

Encara que la naturalesa de la llum fou pràcticament desconeguda fins a èpoques molt recents, l’estudi de l’òptica és molt antic. Les lleis de la reflexió es coneixien ja en el segle IV aC, i en el segle II dC Ptolemeu va reconèixer que la refracció de la llum estava regida per una llei definida, encara que la seva naturalesa exacta no es va conèixer fins mil cinc-cents anys després.

Existeixen referències a la correcció dels defectes visuals amb vidres simples en jeroglífics egipcis del segle V aC i també en textos romans. El segle I dC, Sèneca va observar que a través d’un got d’aigua podia enfocar millor les lletres petites i l’emperador Neró es mirava les batalles de gladiadors a través d’una maragda.

En el segle X l’astrònom, matemàtic i físic àrab Abu-Alí al-Hàssan ibn al-Hàssan, conegut a Occident amb el nom d’Alhazen, estava familiaritzat amb les propietats no sols de les lents i els miralls plans, sinó també dels miralls esfèrics i parabòlics.

Alhazen va escriure el seu Llibre d’òptica (Kitab al-Manazir), un tractat en set volums, potser un dels més importants en la història de la física. Hi va detallar experiments sobre la naturalesa de la llum. Entre d’altres, va explicar com la llum es divideix en diferents colors, com es reflecteix en els miralls i com canvia de direcció en passar d’un medi a un altre. També va estudiar la percepció visual i va descriure l’ull amb molta exactitud.

Robert Grosseteste (1175-1253) i el seu deixeble Roger Bacon (1214-1292) foren influïts per l’obra d’Alhazen, que fou traduïda en el segle XIII al llatí, i arribà a Occident. Encara que Bacon va fer experiments amb lents convexes per corregir els defectes de la visió, no es coneix que arribés a dur-ho a la pràctica.

Malgrat que la invenció de les ulleres se situa cap a l’any 1286, no es coneix qui en fou l’inventor. Cap a principis del segle XIV, la seva fabricació estava ben assentada a Venècia.

Les primers ulleres, probablement monocles, es van fer tallats en beril, i tenien lents convexes, destinades a les persones grans amb dificultats per veure-hi de prop. El 1451, l’erudit alemany Nicolau de Cusa (1401-1464) va proposar l’ús de lents còncaves, més primes en el centre que en les vores, per tal de veure-hi de lluny.

En el segle XV, amb la invenció de la impremta, es va incrementar la demanda d’ulleres, i cap al 1629 era prou gran perquè a Anglaterra es concedissin drets a una corporació de fabricants d’ulleres. Les primeres ulleres bifocals van ser construïdes per Benjamin Franklin cap al 1760. Al principi, només es fabricaven ulleres amb lents que corregien la miopia i la hipermetropia, i només a la fi del segle XIX es va generalitzar l’ús de lents cilíndriques per a la correcció de l’astigmatisme.

14 / 100
ART ANATÒMIC
LEONARDO DA VINCI REPRESENTA EL COS HUMÀ AMB DIBUIXOS INIGUALABLES
(SEGLE XV)

Els dibuixos anatòmics de Leonardo da Vinci (1452-1519) són el resultat dels seus estudis de l’anatomia humana. Després d’investigar amb restes de tota mena d’animals (porcs, micos, gossos...), el 1489, durant la seva estada a Milà, a la cort de Lluís Maria Sforza, començà a estudiar el cos humà.

Diverses investigacions indiquen que va dissecar al voltant d’uns trenta cossos humans, encara que es desconeix com els va aconseguir. Aquests estudis de l’anatomia li serviren també per donar forma als cossos de les figures de les seves pintures.

Els seus dibuixos són clars, exactes i de gran bellesa, la qual cosa es deu a la pràctica de la dissecció que Leonardo realitza de manera sistemàtica. És possible que altres artistes del Quattrocento, com el seu mestre Andrea del Verrocchio o Antonio Pollaiuolo, ja haguessin practicat algunes disseccions però de forma esporàdica.

En l’àmbit científic, va ser Leonardo qui va dibuixar per primera vegada l’apèndix o qui va descriure la cirrosi de fetge. Fou el primer a estudiar el cor humà i en deixà constància en els seus dibuixos. També representà, amb gran realisme, el cervell, l’estructura muscular i esquelètica de les extremitats, el sistema reproductor i fins i tot un fetus.

Leonardo dedicà més de vint anys als seus quaderns de dibuixos, fins a l’any 1510, en què completà els estudis. Desenvolupà diversos mètodes per a una il·lustració precisa, que encara avui són vigents. Així, per exemple, recomanava representar una part del cos des de l’interior cap a l’exterior, dibuixant, en el cas d’una extremitat, primer els ossos, després les articulacions i els lligaments, els músculs i els tendons, els nervis i vasos sanguinis i, finalment, la pell.

És també el primer a concebre la idea de “l’home de vidre”. En els seus dibuixos plantejava un home amb el tronc transparent, per tal de poder observar-ne els òrgans interns. D’aquesta manera, es podien veure els vasos sanguinis complets o les diferents capes del crani, i això feia que els cadàvers dibuixats cobressin vida.

En morir Leonardo el 1519, els seus quaderns amb els dibuixos anatòmics els va heretar el seu deixeble Francesco Melzi. A finals del segle XVII van arribar a Anglaterra, on van passar a formar part de la Col·lecció Reial.

15 / 100
CAMES I BRAÇOS ORTOPÈDICS
AMBROISE PARÉ MILLORA LES TÈCNIQUES QUIRÚRGIQUES I PROPOSA L’ÚS DE PRÒTESIS PER ALS AMPUTATS
(SEGLE XVI)

Ambroise Paré (1510-1590) és considerat com la principal figura quirúrgica del segle XVI i el pare de la cirurgia francesa.

Començà la seva carrera professional el 1532 com a aprenent d’un barber-cirurgià parisenc. El gremi de cirurgians-barbers tenia molt poc prestigi i estava format per professionals que, a més de tallar cabells, feien sagnies, frenaven hemorràgies, curaven ferides i arrencaven queixals. Se’ls anomenava també cirurgians de bata curta, per distingir-los dels cirurgians de bata llarga que sabien llatí i grec, diagnosticaven i s’encarregaven de les tasques acadèmiques. Aquests últims pertanyien a la Germandat de Sant Cosme i Sant Damià, la primera associació de cirurgians professionals de França, fundada en el segle XIII.

A partir del 1536 va treballar com a cirurgià de l’exèrcit. Va fer el seu primer descobriment en la curació de les ferides de bala. Les armes de foc, acabades de desenvolupar, tenien molt poc abast, de manera que es disparaven a curta distància i produïen grans cremades per la pólvora. El tractament que se’ls aplicava fins llavors era cauteritzar les lesions amb oli bullent, la qual cosa en moltes ocasions provocava la mort del malferit i els que sobrevivien solien agonitzar per les ferides inflamades. Però un dia en què Paré no disposava d’oli, va utilitzar una antiga recepta romana amb oli de roses, clara d’ou i trementina, i veié que l’endemà les ferides començaven a cicatritzar.

Durant la seva estada a l’exèrcit, va haver de tractar molts soldats que patien amputacions. Amb l’ajuda de fabricants d’armadures, va dissenyar aparells ortopèdics i pròtesis de ferro per a mans, braços, cames i ulls. La majoria d’aquests aparells tenien una funció cosmètica.

Paré ha passat a la història per un membre artificial molt semblant a alguns que es desenvolupen avui: la mà de ferro de dits mòbils i canell articulat del cavaller alemany Götz von Berlichingen, al qual es donà el sobrenom Mà de Ferro. En aquesta pròtesi, el polze es mantenia rígid mentre la resta dels dits podien reproduir la majoria dels moviments de la mà.

El 1545, va publicar el tractat Mètode de tractar les ferides causades per arcabussos i altres bastons de foc, que després va ser traduït a llengües diverses. N’aparegué la segona edició el 1553. L’any 1564 va publicar una monumental obra de cirurgia, els Dix livres de la chirurgie. La primera part contenia “Anatomia” i “Fisiologia” i la segona, “Cirurgia”. S’hi descrivien moltes tècniques quirúrgiques, i una de les més significatives era l’ús de lligadures de les artèries per evitar les hemorràgies en les amputacions. El 1575 va editar un recull de les seves obres, que després es va reimprimir unes quantes vegades i es va traduir a l’anglès, alemany i neerlandès.

El 1561, la Germandat de Sant Cosme i Sant Damià, deixant de banda els seus estatuts, va rebre al seu si Paré i li va atorgar el grau de Mestre en Cirurgia.

L’any 1584, quan Paré tenia 74 anys, l’Escola de Medicina de la Universitat de París, en consideració dels seus mèrits, li concedí el bonet de Doctor en Medicina.

16 / 100
MEDICINA I ALQUÍMIA
PARACELS FORMULA LES SEVES TEORIES SOBRE LA MALALTIA I LES MEDECINES
(1530)

Paracels, el veritable nom del qual era Theophrastus Bombastus von Hohenheim, va ser un metge nascut a Suïssa l’any 1493 que, a causa de les seves concepcions sobre la naturalesa de la malaltia i les pràctiques terapèutiques per combatre-la, va sacsejar la medicina del seu temps. Les seves idees controvertides van dividir la comunitat mèdica en detractors molt crítics i seguidors apassionats.

Format a diverses universitats, com les de Bolonya, Viena o Ferrara, exercí la medicina d’una manera gairebé sempre ambulant, amb pocs períodes d’estabilitat. El nucli de la seva doctrina es va compendiar en la seva obra Paragranum, apareguda l’any 1530 i en la qual establia quatre pilars bàsics per bastir una nova medicina: la filosofia (ciència de la naturalesa), l’astronomia (influència dels cossos celestes i la meteorologia sobre l’ésser humà), l’alquímia (preparació de medicines) i la virtut (entesa com capacitat curativa dels metges).

Amb un pensament imbuït de les idees neoplatòniques de l’època, propugnava que per assolir el veritable coneixement s’ha de partir del que és visible i constatable per arribar a les forces ocultes que regulen la naturalesa exacta de tot. Era partidari de l’anomenada doctrina de les signatures, que estableix la influència de les constel·lacions celestes sobre el cos humà. Rebutjava l’autoritat d’Hipocràtes i Galè en atorgar a cada malaltia un origen específic concret i bandejar la teoria del desequilibri dels humors del cos.

Creia en la força dels poders curatius de la natura, que marcava els camins que havia de seguir l’organisme per restablir la salut. La natura actuava com a “metge interior” i el metge real era un agent extern que havia de comunicar-se amb aquests poders per establir la teràpia més adequada. On actua la natura, el metge ha de contribuir perquè hi faci el seu curs. El metge havia d’aplicar els seus coneixements només quan el “metge intern” havia sucumbit a la força que desencadenava la malaltia. Sostenia, també, que per a cada malaltia existeix, per voluntat divina, un remei concret i que cada dolença ve determinada per un conjunt específic de forces propiciatòries.

Proclamava que a la natura hi ha tres principis fonamentals: el sofre, allò que és combustible; la sal, tot allò que podem considerar com a fix, el que queda després de la combustió o la destil·lació, i, finalment, el mercuri, allò volàtil no alterat per l’escalfament i que s’allibera en forma de fum. Tots tres no els hem de considerar com a cossos simples, sinó com a principis constitutius de la mateixa natura.

Paracels, en un període de la seva vida, havia estat en contacte amb la indústria minera; era coneixedor de molts dels minerals que s’hi explotaven i també coneixia els mètodes i procediments de l’alquímia. Arran d’això, va utilitzar a bastament substàncies químiques com a medicaments d’ús intern. Creia que compostos com els clorurs d’antimoni i d’or, el sulfat de coure, derivats del bismut i de l’arsènic o sals de plom actuaven com a agents alliberadors de les forces purificadores que, en restablir l’equilibri químic del cos, duien a la curació de les malalties.

17 / 100
DE HUMANI CORPORIS FABRICA
ANDREAS VESAL INICIA ELS ESTUDIS ANATÒMICS MODERNS
(1543)

Fins a principis del segle XVI, les classes de medicina es caracteritzaven per ser totalment teòriques. El professor, assegut a la seva càtedra, comentava les obres de medicina clàssiques, sobretot les del metge grec Galè, que eren llegides en veu alta per un lector. En molt poques ocasions la classe s’acompanyava d’una dissecció humana. En aquests casos, el professor es limitava, sense tocar per res el cos en dissecció i a través d’un altre assistent, a mostrar les relacions entre les descripcions anatòmiques llegides i el que presentava el cos dissecat. Això anà canviant quan molts metges van començar a practicar disseccions per si mateixos.

Va ser al nord d’Itàlia on l’estudi de l’anatomia pràctica va tenir una forta embranzida, ja que fins i tot artistes com Leonardo da Vinci i els seus contemporanis van fer nombroses disseccions d’animals i éssers humans, i van realitzar dibuixos precisos i exactes de les seves observacions. A la Universitat de Pàdua, per exemple, molts professors van començar a baixar de la seva càtedra per fer les disseccions ells mateixos. Comença, també, la tradició d’adjuntar excel·lents il·lustracions als seus tractats d’anatomia, la qual cosa els feia més comprensibles i didàctics.

El flamenc Andreas Vesal, professor a Pàdua, va ser l’anatomista més destacat d’aquella època. A través de les seves disseccions s’adonà que allò que deien els textos clàssics sobre l’anatomia humana sovint no es corresponia amb el que veien els seus propis ulls. Amb la idea de divulgar aquelles anomalies i amb la voluntat de promoure una nova visió anatòmica, va recollir les seves observacions en el llibre titulat De humani corporis fabrica, il·lustrat amb més de tres-cents gravats del dibuixant Jan Stefan van Calcar, deixeble de Ticià. El llibre, que està dividit en set parts, conté acurades descripcions anatòmiques d’ossos i cartílags, lligaments i músculs, venes i artèries, nervis, òrgans dels aparells digestiu i reproductiu, cor i pulmons, cervell i òrgans dels sentits. Es tracta d’un compendi anatòmic molt superior al que fins aleshores s’havia publicat en aquesta matèria. Si bé cita freqüentment Galè, el corregeix més de dues-centes vegades, i atribueix les errades a la fidelitat descriptiva del que el metge grec havia observat en els animals i transposat als humans (“Tu, Galè, que et vas deixar enganyar per les teves mones”, li diu en el pròleg del llibre).

L’aparició de la Fabrica de Vesal marca una fita en el progrés de la medicina i de l’anatomia humana en especial. El valor històric de la Fabrica de Vesal rau en l’aportació de molts descobriments personals que enriquiren el saber anatòmic, en la claredat i la força de les descripcions, en la bellesa i destresa didàctica de les seves il·lustracions i, sobretot, en l’impuls que la seva aparició va donar als estudis anatòmics posteriors, ja més centrats en l’estudi directe del cadàver que no pas en la mera lectura dels textos clàssics.

El llibre, que consagrava Vesal com el fundador de l’anatomia moderna, va ser publicat a Basilea l’any 1543, i es va convertir en un referent dels corrents més innovadors de la medicina de l’època. Començava a imposar-se una pràctica mèdica basada en l’observació directa del cos humà i les seves malalties.

18 / 100
SEMINARIA CONTAGIORUM
GIROLAMO FRACASTORO PROCLAMA UNA TEORIA DEL CONTAGI DE LES MALALTIES INFECCIOSES
(1546)

Des de la més remota Antiguitat, les malalties infeccioses sempre han estigmatitzat els malalts que les pateixen. La por de contraure la mateixa afecció i patir-ne les conseqüències ha fet tothora mantenir una actitud de rebuig gairebé innata. L’aïllament dels malalts i la privació del contacte amb ells mateixos i qualsevol peça de roba o objecte que els pertanyi ha estat sempre una mesura de prevenció immediata.

Si bé aquesta idea del contagi ha estat present en gairebé totes les cultures al llarg de la història, no va ser fins l’any 1546 quan el metge i erudit italià Girolamo Fracastoro, amb la publicació del llibre De contagione et contagiosis morbis et eorum curatione, aportà una explicació racional dels mecanismes i la naturalesa del contagi. En aquest treball, després de descriure les malalties infeccioses conegudes fins aleshores, establia el concepte de seminaria contagiorum (“llavors vives capaces de contagiar la malaltia”) com a forma de transmissió de les malalties infeccioses.

Segons Fracastoro, el contagi es verificava per tres vies principals: per contacte directe amb els afectats, per la presència de les “llavors” de la malaltia en peces de roba o objectes dels afectats i a través de la inspiració de l’aire infectat amb els seminaria patògens.

Establí també la separació dels conceptes d’infecció com a causa i el d’epidèmia com a conseqüència i proclamà que malalties infeccioses específiques són el resultat de contagis específics.

Les autoritats sanitàries de nombrosos països, influïdes per aquestes idees, sovint, en casos de brots epidèmics, van establir i impulsar mesures anticontagionistes com les quarantenes, els aïllaments, les fumigacions o la creació de llatzerets. Mesures que no sempre van ser acceptades per tota la població afectada ni tampoc, de vegades, de forma unànime, per la mateixa comunitat mèdica. Es proposava lluitar contra unes entitats intangibles i invisibles que suposadament duien el contagi i que, sotmeses a les mesures oficials, tampoc semblava que remetessin efectivament, i causaven greus perjudicis a l’economia i la població dels indrets empestats.

Amb tot, les concepcions de Fracastoro van prevaldre majoritàriament entre la classe mèdica fins ben entrat el segle XIX, quan es va desenvolupar la teoria dels gèrmens com a possibles agents de la transmissió infecciosa. Una circumstància que ha dut alguns historiadors de la medicina a considerar Girolamo Fracastoro com el pare de l’epidemiologia moderna.

19 / 100
CIRCULACIÓ MENOR
MIQUEL SERVET DESCOBREIX LA CIRCULACIÓ PULMONAR DE LA SANG
(1553)

Els mecanismes de la circulació de la sang van ser totalment desconeguts durant molt de temps. Evidentment es coneixia el batec del cor, però no se sabia a quina raó obeïa. De fet, tampoc es coneixia la relació que existia entre la sang i el cor, òrgan al qual s’atribuïa un paper més aviat relacionat amb els afers espirituals i emocionals. Malgrat les observacions de cossos dissecats, les idees fisiològiques relacionades amb la sang i la seva circulació eren confuses i errònies. S’havia arribat a la conclusió que les artèries només contenien aire i que l’òrgan que produïa la sang i la distribuïa a la resta de l’organisme era el fetge.

Galè va arribar, però, a demostrar que el cor era una massa muscular que bombejava sang i que les artèries la transportaven. Malgrat això, insistí que el fetge era l’òrgan de producció sanguínia, sense arribar a concebre una veritable noció de circulació de la sang.

El metge aragonès Miquel Servet, dut per un pregon sentiment religiós i una lectura aprofundida de la Bíblia, estava convençut que la sang era la part del cos per la qual Déu es comunicava més directament amb la naturalesa humana. Això el dugué a reflexionar sobre el moviment corporal de la sang i, de retruc, a evocar les seves classes d’anatomia a París, on havia estat company de classe de Vesal. Amb aquests coneixements del cos humà, arribà a concloure que la sang és transmesa de la part dreta del cor a l’esquerra a través d’un llarg recorregut pels pulmons, on es purifica i esdevé vermella. Desmentia així el precepte galènic que afirmava que aquest pas es feia a través de diminuts porus de la paret o septe que separa aurícules i ventricles esquerres i drets. Quedava així establerta la circulació pulmonar o menor.

Atesa la visió religiosa de la natura que sostenia el nostre protagonista, no ens ha d’estranyar que aquestes idees sobre la circulació de la sang apareguessin publicades en el seu treball teològic Christianismi restitutio (1553). Un llibre en què Servet també posava en dubte la Trinitat i on advocava per evitar el baptisme dels nadons per rebre’l a una edat més adulta. Aquestes idees no agradaren gens ni a catòlics ni a protestants, que el consideraren un heretge. La seva fermesa en aquestes conviccions el dugué, finalment, sentenciat per Calví, a la foguera, juntament amb els seus llibres. Poc després, els metges Realdo Colombo i Valverde de Amusco, amb aportacions pròpies, van difondre per tot Europa les seves idees fisiològiques.

L’any 1924, gràcies a la tesi doctoral d’un estudiant egipci, es va saber que un metge de Damasc, Ibn an-Nafís, havia descrit perfectament el mecanisme de la circulació pulmonar de la sang tres segles abans que Servet. Però això no va desmerèixer el mèrit del nostre home. La sang, però també el foc, van forjar-li una fama de pedra picada que encara perdura.

20 / 100
EL TABAC COM A MEDICINA
EL METGE FRANCISCO HERNÁNDEZ, INTRODUCTOR DE LA PLANTA DEL TABAC A ESPANYA
(1558)

L’ús de tabac per a finalitats religioses i mèdiques estava molt estès pel continent americà abans de l’arribada de Colom el 1492. Probablement el primer introductor de la nova planta a Espanya va ser fra Román Pané, acompanyant de Colom en el seu viatge, que el 1518 envià un informe a Carles V detallant les virtuts medicinals del tabac, així com les primeres llavors, que l’emperador va manar cultivar. Però la majoria d’autors coincideixen a assenyalar Francisco Hernández, metge de cambra de Felip II, com a introductor de la planta a Espanya el 1558, en tornar del viatge d’estudi dels productes de Mèxic que li havia encarregat el sobirà.

En la ràpida difusió del tabac en el segle XVI hi jugaren un paper determinant les virtuts que li atribuïen. L’iniciador del corrent mèdic i científic al voltant del tabac fou Nicolás Monardes, que escrigué La historia medicinal de las cosas que se traen de nuestras Indias Occidentales (1565-1574), editat a Sevilla el 1580. El tabac arribà a convertir-se en el gran remei casolà i el venien els apotecaris, fet que portà a anomenar-lo “panacea antàrtica” o “vulnerària de les Índies”. En el segle XVII el seu conreu ja era universal.

El gran pas per a la difusió del tabac per tot el món seria la seva acceptació per part de la noblesa i les corts europees. El 1560 l’ambaixador francès a Lisboa, Jean Nicot, envià a la seva sobirana Caterina de Mèdici unes fulles de tabac moltes (rapè), per tal d’alleujar les seves migranyes. La reina es convertí en activa propagadora de l’ús del rapè, comptant amb la col·laboració del gran prior Francisco de Lorena. Tan gran seria la influència d’aquests tres personatges que del primer se’n deriva el nom al gènere de la plata en la classificació botànica (Nicotiana) i dels altres dos personatges el tabac prengué els noms amb què se’l coneixia aleshores: “herba de la reina” o “caterinària” i “herba del prior”. El tabac fou introduït a Itàlia pel cardenal Prospero Santacroce, procedent de Lisboa, i un altre cardenal, Tornabona, el conrearia a Roma, motius pels quals en aquest país el tabac fou anomenat “herba de Santacroce” i “herba de Tornabona”.

El 1624, Urbà VIII dictà a Sevilla una butlla on s’excomunicava els que prenguessin tabac en els llocs sagrats. La Inquisició espanyola establí que només el dimoni podia conferir a l’home la facultat d’expulsar fum per la boca, amb la qual cosa qui fumava podia ser acusat de pacte amb el diable. No obstant això, Espanya fou el primer país que gravà fiscalment la importació del tabac l’any 1611, i les Corts decidiren que la Hisenda Pública es fes càrrec de la comercialització.

Aproximadament a partir del 1830 es dugueren a terme els primers treballs dedicats a les conseqüències negatives del tabac per a la salut, encara que es tractava de treballs a mig camí entre l’afany moralitzador i l’evidència científica. No fou fins a les dècades dels cinquanta i seixanta del segle XX que es realitzaren els primers estudis científics concloents sobre els riscos del tabaquisme per a la salut.

El 21 de maig del 2003, a la 56a Assemblea Mundial de la Salut, els 192 estats membres de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) van adoptar per unanimitat el primer tractat mundial de salut pública, el Conveni marc per al control del tabac. Aquest és el primer instrument jurídic dissenyat per reduir les defuncions i malalties relacionades amb el tabac a tot el món.

21 / 100
DE MOTU CORDIS
WILLIAM HARVEY DESCRIU LA CIRCULACIÓ MAJOR DE LA SANG
(1628)

Com ja hem vist quan hem parlat de Servet, el mecanisme de la circulació de la sang pel cos dels animals va ser llargament desconegut durant segles. Si bé el metge aragonès va llançar la idea de la circulació pulmonar o menor, faltava encara aclarir si hi havia una circulació per tot el cos, circulació major, i, en cas afirmatiu, explicar com es produïa.

Les idees de Galè en el segle XVII encara dominaven el pensament mèdic i tenien una gran ascendència en qualsevol interpretació anatòmica o fisiològica del cos humà. Amb tot, l’empirisme de l’època i el sorgiment de noves concepcions en la ciència en general van acabar imposant-se de mica en mica en tota la pràctica mèdica. El cas de la circulació de la sang i els mecanismes que la regulen són un exemple d’aquest canvi de visió metodològica.

En aquest sentit, el metge anglès William Harvey, observador pacient, havia contemplat que en una hora el cor era capaç de bombejar una quantitat de sang que pesava tres cops més que el pes mitjà d’un home. No podia ser que tota aquella sang vingués del fetge com es creia aleshores. Va calcular que aquesta víscera havia de fabricar dos-cents cinquanta litres de sang per hora perquè el cos funcionés. Era una quantitat exagerada. Això li va donar peu a pensar que el que realment passava era que el líquid hemàtic circulava per tot el cos. La sang que sortia del cor hi havia de tornar. Si no els números no quadraven.

Observant l’anatomia del cor de diferents animals veié que les vàlvules que hi ha entre aurícules i ventricles eren unidireccionals. Estudià, també, les vàlvules de les venes i confirmà que també eren unidireccionals. Aquests fets donaven indicis que la sang sortia del cor per les artèries i que hi tornava a través de les venes. Les vàlvules eren els mecanismes que impedien que el moviment canviés de direcció. Va lligar diverses artèries i observà que només s’inflaven del cantó del cor, mentre que, si lligava venes, només s’inflaven del la banda més allunyada del cor.

Amb totes aquestes observacions i proves, Harvey va arribar al convenciment que la sang recorria un circuit per artèries i venes. En no utilitzar microscopi en les seves observacions, no va poder establir l’existència de capil·lars, que li haurien permès establir la connexió entre vasos sanguinis. Amb tot, l’any 1628, va publicar el seu llibre De motu cordis et sanguinis, on recollia totes les seves idees i establia el principi de la circulació major de la sang. Aquesta obra no va ser ben rebuda per la comunitat científica contemporània. Les idees de Harvey van ser considerades errònies i extravagants. Es diu que les seves idees li van valdre el sobrenom de Circulator, no per la qüestió de la circulació de la sang, sinó perquè era el nom llatí amb què es designava aleshores els xarlatans de fira.

Malgrat tot, les idees de Harvey van acabar imposant-se a mesura que nous descobriments anatòmics i fisiològics van anar corroborant-les. El mèrit del seu treball no residia tan sols en el descobriment en si, sinó que era remarcable el mètode utilitzat. Es combinaven observacions, experiments, mesures i hipòtesis per arribar a la seva doctrina. Es tractava d’aplicar a l’estudi fisiològic l’esperit de l’època que tenia en l’observació, l’experimentació i la quantificació matemàtica els bastions principals. Harvey, com Vesal en el camp de l’anatomia, va representar una fita històrica en la comprensió del funcionament del cos humà, i va posar les bases d’un coneixement fisiològic que encara tenia molt de camí per córrer.

Ücretsiz ön izlemeyi tamamladınız.

Yaş sınırı:
0+
Hacim:
201 s. 3 illüstrasyon
ISBN:
9788413561080
Telif hakkı:
Bookwire
İndirme biçimi: