Kitabı oku: «Aristòtil i Dante descobreixen els secrets de l'univers»

Les normes diferents de l’estiu

El problema amb la meva vida

era que havia estat idea d’algú altre.

Un

Una nit d’estiu em vaig adormir amb l’esperança que el món fos diferent quan em despertés. L’endemà al matí, quan vaig obrir els ulls, el món era el mateix. Vaig apartar els llençols i em vaig quedar allà estès mentre la calor entrava per la finestra oberta.

Vaig allargar la mà fins al dial de la ràdio. Sonava «Alone». Merda, «Alone», una cançó d’un grup que es deia Heart. No era la meva cançó preferida. Ni el meu grup preferit. Ni el meu tema preferit. «You don’t know how long...».

Aquest era jo:

Quinze anys.

Fastiguejat.

Deprimit.

Si fos per mi, com si el sol fonia el blau del cel. Així el cel estaria tan deprimit com jo.

El locutor deia coses irritants i molt òbvies, com ara «És estiu! Fa calor!». I llavors va posar la melodia retro d’El genet solitari, cosa que li agradava fer cada matí perquè es pensava que era una manera moderna de despertar el món. «Aio, Silver!». Qui havia contractat aquest paio? No el suportava. Se suposava que mentre escoltàvem l’obertura de Guillem Tell havíem d’imaginar-nos el Genet Solitari i el Toro muntant a cavall a través del desert. Potser algú hauria d’haver avisat aquest paio que ja no teníem deu anys. «Aio, Silver!». Merda. El locutor tornava a estar en antena: «Desperta’t, El Paso! És dilluns, 15 de juny de 1987! 1987! Us ho podeu creure? I moltes felicitats a Waylon Jennings, que avui fa cinquanta anys!». Waylon Jennings? Que era una emissora de rock, collons! Però després va dir una cosa que em va fer pensar que potser sí que tenia cervell. Va explicar la història de com Waylon Jennings havia sobreviscut a l’accident de 1959 que va matar Buddy Holly i Ritchie Valens. En aquell punt va posar «La Bamba» versionada per Los Lobos.

«La Bamba». La Bamba m’estava bé.

Vaig deixar caure els peus descalços sobre el parquet. Mentre movia el cap al ritme de la cançó, em vaig preguntar què devia haver passat per la ment de Ritchie Valens abans que l’avió s’estavellés contra el terra implacable. Ei, company! S’ha acabat la música.

Que la música s’acabés tan aviat. Que la música s’acabés quan tot just acabava de començar. Això sí que era trist.

Dos

Vaig entrar a la cuina. La mare estava cuinant perquè havia quedat amb les seves amigues de l’Església catòlica. Em vaig servir un got de suc de taronja.

La mare em va somriure.

–No penses dir bon dia?

–M’ho estic plantejant –vaig dir.

–Almenys has aconseguit sortir del llit.

–M’ho he hagut de pensar molt.

–Quina relació hi deu haver entre ser un noi i dormir tant?

–Tenim talent per dormir. –Això la va fer riure.– De tota manera, no estava dormint. Estava escoltant «La Bamba».

–Ritchie Valens –va dir, gairebé xiuxiuejant–. Que trist.

–Igual que el teu Patsy Cline.

Va fer que sí amb el cap. De vegades l’enganxava cantant «Crazy» i em feia somriure. I ella somreia. Era com si compartíssim un secret. La mare tenia bona veu.

–Accidents d’avió –va xiuxiuejar. Crec que parlava més per a ella que per a mi.

–Potser Ritchie Valens va morir jove, però havia fet alguna cosa. Vull dir que va fer alguna cosa de debò. En canvi, jo? Què he fet, jo?

–Encara tens temps –va dir–. Molt de temps.

L’eterna optimista.

–A veure, primer m’hauria de convertir en una persona –vaig dir.

Em va llançar una mirada curiosa.

–Tinc quinze anys.

–Ja sé quina edat tens.

–Els nois de quinze anys no es consideren persones.

La mare es va posar a riure. Era professora de secundària. Sabia que estava mig d’acord amb mi.

–De què va la gran trobada?

–Estem reorganitzant el banc d’aliments.

–Banc d’aliments?

–Tothom hauria de poder menjar, no?

La mare tenia debilitat pels pobres. Ella ho havia estat. Sabia molt bé què volia dir passar gana, molt més del que jo sabria mai.

–Sí –vaig dir–. Suposo que sí.

–Potser ens podries ajudar...

–Esclar –vaig dir. Jo odiava fer de voluntari. El problema amb la meva vida era que havia estat idea d’algú altre.

–Què faràs avui?

Va sonar com una amenaça.

–Unir-me a una banda criminal.

–No fa gràcia.

–Soc mexicà. No és típic dels mexicans, això?

–No fa cap gràcia.

–No fa cap gràcia –vaig dir. D’acord, no feia gràcia.

Em van entrar moltes ganes de sortir de casa. Però tampoc tenia on anar.

Quan venien les amigues de l’Església catòlica de la mare, em sentia com asfixiat. No tant perquè totes les seves amigues tinguessin més de cinquanta anys, no era això. Ni tampoc pels comentaris sobre com m’estava convertint en tot un home davant dels seus ulls. Vull dir que reconeixia les bestieses quan les sentia. I, quan deixaven de dir bestieses, eren gent agradable, inofensiva i afectuosa. Podia tolerar que m’agafessin per les espatlles i em diguessin: «Déjame ver. Ay qué muchacho tan guapo. Te pareces a tu papá». No hi havia gaire res per veure. Només era jo. I sí, sí, m’assemblava al pare. No trobava que això fos tan bona cosa.

El que en realitat em mortificava era que la mare tingués més amics que jo. Això sí que era trist.

Vaig decidir anar a nedar a la piscina del Memorial Park. No era res de l’altre món, però almenys era una idea meva.

Quan sortia per la porta, la mare em va agafar la tovallola vella que duia sobre l’espatlla i la va canviar per una de més nova. En el món de la mare hi havia certes normes sobre tovalloles que no hi havia manera que jo entengués. Però les normes no es limitaven només a les tovalloles.

Va mirar-me la samarreta.

Reconeixia una mirada de desaprovació quan la veia. Abans que me la fes canviar, li vaig tornar la mirada de desaprovació.

–És la meva samarreta preferida –vaig dir.

–No te la vas posar ahir, ja?

–Sí –vaig dir–. És del Carlos Santana.

–Ja sé qui és –va dir.

–El pare me la va regalar pel meu aniversari.

–I si no recordo malament, no semblaves tan entusiasmat com ara, quan vas obrir el regal.

–M’esperava una altra cosa.

–Una altra cosa?

–No ho sé. Alguna cosa més. Una samarreta pel meu aniversari? –Vaig mirar la mare.– Suposo que el que passa és que no l’entenc.

–No és tan complicat, Ari.

–No parla.

–De vegades, quan la gent parla no sempre diu la veritat.

–Suposo –vaig dir–. De tota manera, ara m’encanta, aquesta samarreta.

–Ja ho veig, ja.

Somreia.

Jo també somreia.

–El pare la va comprar en el seu primer concert.

–Jo hi era. Me’n recordo. Està vella i estripada.

–Soc un sentimental.

–Sí, segur.

–Mare, que és estiu.

–Sí, sí –va dir–, és estiu.

–Normes diferents –vaig dir.

–Normes diferents –va repetir.

M’encantaven les normes diferents de l’estiu. La mare les tolerava.

Se’m va acostar i em va pentinar els cabells amb els dits.

–Promet-me que no te la posaràs demà.

–D’acord –vaig dir–. T’ho prometo. Però només si tu em promets que no la posaràs a l’assecadora.

–Potser et deixaré que la rentis tu mateix i tot. –Em va somriure.– No t’ofeguis.

Vaig tornar-li el somriure.

–Si m’ofego, no regalis el meu gos.

Això del gos era una broma. No en teníem.

La mare tenia el meu sentit de l’humor. Bé, jo tenia el seu. Ens quèiem bé. I això que era bastant misteriosa, per a mi. Una cosa que jo sí que entenia del tot –entenia que el meu pare se n’hagués enamorat. Ara bé, per què ella es va enamorar del pare encara no m’entrava al cap. Una vegada, amb sis o set anys, em vaig enfadar molt amb el pare perquè volia que jugués amb mi i ell, en canvi, semblava tenir el cap molt lluny. Era com si ni tan sols fos allà. Vaig preguntar a la mare amb tota la ràbia d’una criatura:

–Com vas poder-te casar amb aquest paio?

Va somriure i em va pentinar els cabells amb els dits. Sempre ho feia. Em va mirar als ulls i em va dir, tan tranquil·la:

–El teu pare era preciós.

Ni tan sols va dubtar.

Vaig voler preguntar-li què havia passat amb aquella preciositat.

Tres

Quan em vaig endinsar en la calor del dia, fins i tot les sargantanes havien preferit no arrossegar-se per enlloc. Fins i tot els ocells passaven desapercebuts. S’estaven fonent els pegats de quitrà de les esquerdes del carrer. El blau del cel era pàl·lid i em va passar pel cap que potser tothom havia fugit de la ciutat i de la calor que hi feia. O potser tothom s’havia mort com en una d’aquelles pel·lis de ciència-ficció, i jo era l’últim noi a la terra. Però just quan pensava això, una colla de nois del barri em van avançar amb les bicis i vaig desitjar ser l’última persona de la terra de veritat. Reien i feien el ximple i semblava que s’ho estaven passant la mar de bé. Un em va cridar:

–Ei, Mendoza! Passejant amb tots els teus amics?

Vaig saludar, fingint que la broma em feia gràcia, ha, ha, ha. I llavors els vaig ensenyar el dit del mig.

Un dels nois es va aturar, es va girar i va començar a fer cercles amb la bici al meu voltant.

–Què? Vols tornar-hi? –va dir.

Vaig ensenyar el dit del mig un altre cop.

Va aturar la bici davant meu mateix i va intentar intimidar-me. No li funcionava. Jo sabia qui era. El seu germà, en Javier, havia intentat ficar-se amb mi una vegada. Li vaig clavar un cop de puny a la cara. Enemics per sempre. No em va saber gens de greu. Sí, és veritat, tenia mal geni. Ho admeto.

Va fer veu de dolentot. Com si això m’espantés.

–No em toquis els collons, Mendoza.

Li vaig tornar a ensenyar el dit del mig i vaig apuntar-l’hi a la cara com si fos una pistola. Llavors va baixar de la bici. Jo tenia por d’un munt de coses, però no dels nois com ell.

La majoria del nois no es ficaven amb mi. Ni tan sols els que anaven en colla. Em van tornar a envoltar tots amb les bicis, cridant-me merdes. Tots tenien tretze i catorze anys i ficar-se amb nois com jo no era més que un joc per a ells. A mesura que les seves veus es van anar allunyant, vaig començar a sentir-me desgraciat.

Sentir-me desgraciat era tot un art. Crec que a una part de mi li agradava. Potser em venia de naixement. No ho sé, crec que formava part de mi. Era un pseudo-fill únic. No sabia de quina altra manera considerar-me. Era fill únic sense ser-ho del tot. Era una merda.

Les meves germanes eren bessones i tenien dotze anys més que jo. Dotze anys era tota una vida. De debò que ho era. I elles sempre em feien sentir com un bebè o un joguet o una mascota. M’encanten, els gossos, però de vegades tenia la sensació que jo no era més que la mascota de la família. Fabulós. Ari, la mascota.

I el meu germà tenia onze anys més que jo. Ell encara era més inaccessible que les meves germanes. No podia ni pronunciar el seu nom. A qui coi li agrada parlar de germans grans que estan a la presó? Quedava clar que als meus pares, no. I a les meves germanes, tampoc.

Potser em va afectar tot aquell silenci al voltant del meu germà. Crec que sí. No parlar pot fer que un noi es torni bastant solitari.

Els pares eren joves i la ballaven magra quan van néixer les meves germanes. «Ballar-la magra» era l’expressió preferida dels pares. Un temps després de tenir els tres fills i intentar acabar la universitat, el pare es va allistar a la Marina. Llavors se’n va anar a la guerra.

La guerra el va canviar.

Jo vaig néixer quan va tornar a casa.

De vegades penso que el pare és totes aquestes cicatrius que porta a dins. Al cor. Al cap. Pertot. No és tan fàcil ser el fill d’un home que ha anat a la guerra. Quan tenia vuit anys, vaig sentir la mare parlant amb la tieta Ophelia per telèfon.

–Crec que per a ell la guerra no s’acabarà mai. –Més tard vaig preguntar a la tieta Ophelia si allò era cert.

–Sí –va dir–, és cert.

–Però per què la guerra no deixarà tranquil el meu pare?

–Perquè el teu pare té consciència –va dir.

–Què li va passar, a la guerra?

–No ho sap ningú.

–Per què no ho explica?

–Perquè no pot.

De manera que així estaven les coses. Als vuit anys, jo no sabia res de la guerra. Ni tan sols sabia què era la consciència. L’únic que sabia era que de vegades el meu pare estava trist. Odiava que estigués trist. També m’entristia a mi. No m’agradava la tristor.

Era el fill d’un home que duia la guerra del Vietnam a dins. Sí, tenia tota mena de motius tràgics per sentir-me desgraciat. Tenir quinze anys no hi ajudava. De vegades pensava que tenir quinze anys era la pitjor de les tragèdies.

Quatre

Quan anaves a la piscina, t’havies de dutxar. Era una de les normes. Sí, normes. Odiava dutxar-me amb altres nois. No ho sé, és que no m’agradava. A alguns nois els agradava xerrar molt, com si fos el més normal del món, estar a la dutxa amb una colla de nois parlant del professor a qui no podies ni veure o de l’última pel·li que havies vist o de la noia amb qui volies que passés alguna cosa. Jo no, jo no tenia res a dir. No era el meu fort.

Vaig caminar fins a la piscina, em vaig asseure a la part poc fonda i vaig ficar els peus a l’aigua.

Què fas en una piscina quan no saps nedar? Aprendre’n. Suposo que aquesta és la resposta. Jo havia aconseguit ensenyar el meu cos a flotar a l’aigua. D’alguna manera, havia topat amb algun principi de la física. I el millor de tot és que havia fet el descobriment tot sol.

Jo tot sol. Estava enamorat d’aquesta frase. No era gaire bo demanant ajuda, un mal hàbit heretat del pare. I, en qualsevol cas, els monitors de natació, que es feien dir socorristes, eren uns merdes. No tenien cap interès per ensenyar a nedar a un pocapena esquifit de quinze anys com jo. Estaven molt més interessats en les noies amb pits acabats d’estrenar. Estaven obsessionats amb els pits, la veritat. Una vegada vaig sentir que un socorrista li deia a un altre socorrista, quan se suposava que havia d’estar vigilant un grup de nens petits:

–Una noia és com un arbre ple de fulles. L’únic que vols és enfilar-te a l’arbre i arrencar-les totes.

L’altre noi va riure.

–Que burro.

–No, soc poeta –va dir–. Un poeta del cos.

I llavors tots dos van esclatar a riure.

Sí, segur, eren Walt Whitman en potència, tots dos. A veure, el cas era que no m’interessava gaire passar l’estona amb una colla de nois. Vull dir que amb ells em sentia molt incòmode. No sé exactament per què. És només que, no ho sé, no hi encaixava. Crec que m’avergonyia molt, ser un noi. I em deprimia de debò que existís una possibilitat clara de créixer i acabar convertint-me en un d’aquells imbècils. Una noia era com un arbre? Sí, mira, i un noi és tan llest com un tros de fusta morta infestada de termites. La mare hauria dit que només estaven passant una fase. Que aviat recuperarien el cervell. Segur que sí.

Potser la vida era només una sèrie de fases (una fase darrere l’altra darrere l’altra). Potser, en un parell d’anys, jo també estaria passant per la mateixa fase que els socorristes de divuit anys. Tampoc és que cregués del tot en la teoria de les fases de la meva mare. No em semblava una explicació, més aviat em semblava una excusa. No crec que la mare entengués del tot el món dels nois. No l’entenia ni jo, i jo era un noi.

Tenia la sensació que hi havia alguna cosa que no funcionava, amb mi. Suposo que era un misteri fins i tot per a mi mateix. Quina merda. Tenia problemes greus.

Una cosa quedava clara: de cap de les maneres pensava demanar a cap d’aquells idiotes que m’ajudés amb la natació. Valia més estar sol i deprimit. Valia més ofegar-se.

Així que vaig continuar aïllat i mig flotant a la piscina. Tampoc és que m’ho estigués passant bé.

Llavors va ser quan li vaig sentir la veu, una mica estrident:

–Et puc ensenyar a nedar.

Vaig moure el cul fins al racó de la piscina i em vaig posar dret dins l’aigua, amb els ulls mig tancats, enlluernat pel sol. Ell es va asseure a la vora de la piscina. El vaig mirar amb recel. Si un paio s’estava oferint per ensenyar-me a nedar, era evident que no tenia amics. Dos paios sense amics? Allò prometia.

Jo tenia una norma segons la qual era preferible avorrir-se sol que avorrir-se amb algú altre. Vivia bastant d’acord amb aquesta norma. Potser és per això que no tenia amics.

Em mirava. Com esperant. I llavors va tornar a dir:

–Et puc ensenyar a nedar, si vols.

En certa manera, m’agradava la seva veu. Sonava com si estigués refredat, no ho sé, com si estigués a punt de quedar-se afònic.

–Parles estrany –vaig dir-li.

–Al·lèrgies –va dir ell.

–A què ets al·lèrgic?

–A l’aire. –Això em va fer riure.

–Em dic Dante –va dir. Això encara em va fer riure més.

–Perdona –vaig dir.

–No passa res. La gent sempre se’n riu, del meu nom.

–No, no –vaig dir jo–. Passa que jo em dic Aristòtil.

Se li van il·luminar els ulls. Estava disposat a escoltar cada paraula que li digués.

–Aristòtil –vaig repetir.

Llavors tots dos vam embogir una mica. De riure.

–El meu pare és professor d’anglès –va dir.

–Almenys tu tens una excusa. El meu és carter. Aristòtil, el meu avi se’n deia.

I llavors vaig pronunciar el nom del meu avi amb aquest accent formal mexicà:

–Aristótiles. I el meu primer nom és Àngel. –I llavors ho vaig pronunciar en castellà.– Ángel.

–Et dius Àngel Aristòtil?

–Sí. Aquest és el meu nom sencer.

Vam tornar a riure. No podíem parar. Em preguntava de què rèiem. Només dels nostres noms? Rèiem perquè estàvem alleujats? O feliços? Riure era un altre dels misteris de la vida.

–Abans em presentava com a Dan. Vull dir que, a veure, només m’estalviava de dir dues lletres. Però vaig deixar de fer-ho. No era honest. I de tota manera, sempre em descobrien. I em sentia com un mentider i un idiota. Estava avergonyit de mi mateix per estar avergonyit de mi mateix. No m’agrada sentir-me així. –Va arronsar-se d’espatlles.

–A mi tothom em diu Ari –vaig dir.

–Encantat de coneixe’t, Ari.

Em va agradar la manera com va dir «Encantat de coneixe’t,

Ari». Com si ho pensés de veritat.

–D’acord –vaig dir–, ensenya’m a nedar.

Suposo que ho vaig dir com si li estigués fent un favor. Ell, o no se’n va adonar o no li va importar.

En Dante era un professor molt estricte. Era molt bon nedador. Entenia com anaven els moviments de braços i cames, i la respiració, entenia com funcionava un cos mentre era dins l’aigua. Adorava l’aigua, la respectava. N’entenia la bellesa i els perills. Parlava de la natació com si fos una manera de viure. Tenia quinze anys. Qui era aquest paio? Semblava fràgil, però no ho era. Era disciplinat i dur i culte i no es feia l’estúpid ni volia ser com els altres. No era gens així.

Era divertit, centrat i intens. Vull dir que podria ser intens. I no tenia cap malícia. Jo no entenia com podies viure en un món pervers i que no se’t contagiés cap maldat. Com podia un noi viure sense ni mica de malícia?

En Dante es va convertir en un misteri més en un univers ple de misteris.

Durant tot aquell estiu, vam nedar i llegir còmics i llegir llibres i discutir les nostres lectures. En Dante tenia tots els còmics vells de Superman del seu pare. Li encantaven. També li agradaven els d’Archie i Veronica. Jo detestava aquella merda.

–No és cap merda –deia ell.

A mi m’agradaven Batman, Spider-Man, i l’Increïble Hulk.

–Massa foscos –deia en Dante.

–I ho dius tu, que t’encanta El cor de les tenebres de Conrad.

–És diferent –va dir–. Conrad feia literatura.

Jo sempre defensava que els còmics també eren literatura. Però la literatura era un tema molt seriós per a en Dante. No recordo haver guanyat mai cap discussió amb ell. Ell era més bon polemista. També era més bon lector. Em vaig llegir el llibre de Conrad per ell. Quan me’l vaig acabar, li vaig dir que no m’havia agradat gens.

–Excepte –vaig dir– que és veritat. El món és un lloc fosc. Conrad té raó en això.

–Potser ho és el teu món, Ari, però el meu no.

–Esclar, esclar –vaig dir jo.

–Esclar, esclar –va dir ell.

La veritat és que vaig mentir. El llibre em va encantar. Vaig pensar que era la cosa més bonica que havia llegit mai. Quan el meu pare va veure què estava llegint, em va dir que era un dels seus llibres preferits. Volia preguntar-li si l’havia llegit abans o després de lluitar al Vietnam. No era bona idea fer preguntes al meu pare. No les contestava mai.

Em feia la impressió que en Dante llegia perquè li agradava llegir. Jo, en canvi, llegia perquè no tenia res més a fer. Ell analitzava les coses. Jo només les llegia. Tenia la sensació que jo havia de buscar més paraules al diccionari que ell.

Jo era més fosc que ell. I no parlo només del color de la pell. Em va dir que tenia una visió tràgica de la vida:

–Per això t’agrada Spider-Man.

–Només soc més mexicà –vaig dir-li–. Els mexicans són gent tràgica.

–Potser sí –va dir ell.

–Tu ets un americà optimista.

–Això és un insult?

–Podria ser-ho –vaig dir.

Vam riure. Sempre rèiem.

No ens assemblàvem, en Dante i jo. Però teníem unes quantes coses en comú. Per començar, cap dels dos teníem permís per mirar la televisió durant el dia. Als nostres pares no els agradaven els efectes de la televisió en la ment d’un nen. Tots dos havíem crescut amb sermons que deien més o menys això: «Ets un nen! Surt al carrer i fes alguna cosa! Hi ha tot un món allà fora, esperant-te...».

En Dante i jo érem els dos últims nois a Amèrica que havien crescut sense tele. Un dia em va preguntar:

–Creus que els nostres pares tenen raó, que hi ha tot un món allà fora esperant-nos?

–Ho dubto –vaig dir.

Va riure.

Llavors vaig tenir aquesta idea:

–Pugem al bus i anem a veure què hi ha allà fora, va.

En Dante va somriure. A tots dos ens encantava fer voltes en bus. De vegades ens hi estàvem tota la tarda. Vaig dir a en Dante:

–La gent rica no puja a l’autobús.

–Per això ens agrada.

–Potser sí –vaig dir jo–. Que som pobres, nosaltres?

–No. –Llavors va somriure.– Si marxéssim de casa, tots dos seríem pobres.

Vaig pensar que era una cosa molt interessant de dir.

–Ho faries? –vaig dir–. Escapar-te?

–No.

–Per què no?

–Vols que t’expliqui un secret?

–I tant.

–Els meus pares em flipen.

Això sí que em va fer somriure. No havia sentit mai ningú que digués això sobre els seus pares. Vull dir que a ningú li flipaven els seus pares. Excepte a en Dante.

I després em va xiuxiuejar a l’orella:

–Aquesta senyora de dos seients davant nostre. Em sembla que està tenint una aventura.

–Com ho saps? –vaig xiuxiuejar jo.

–S’ha tret l’anell de matrimoni quan pujava al bus.

Vaig fer que sí amb el cap i vaig somriure.

Ens inventàvem històries sobre els altres passatgers del bus.

I, tant per tant, potser ells també n’escrivien sobre nosaltres.

Jo no havia tingut mai una relació gaire estreta amb ningú. Era bastant solitari. Havia jugat a bàsquet i beisbol; vaig fer de llobató i vaig provar l’escoltisme, però sempre mantenia les distàncies amb els altres nois. No sentia que formés part del seu món.

Nois. Me’ls mirava. Els estudiava.

Al final, la majoria dels nois que m’envoltaven no em semblaven gaire interessants. De fet, em tiraven molt enrere.

Potser jo era una mica arrogant. No crec que fos millor que ells. Però no entenia com parlar-los, com ser jo mateix quan estava amb ells. Quan estava amb altres nois, no em sentia més llest. Quan estava amb altres nois em sentia estúpid i incompetent. Era com si tots pertanyessin a un club del qual jo no era membre.

–Prova-ho un any –em va dir el pare.

El pare sabia que de vegades m’agradava barallar-me. Sempre em sermonejava sobre la violència física. Intentava que no m’ajuntés amb les quadrilles conflictives de l’escola. Intentava que no em convertís en el meu germà, que va acabar a la presó. Així que, per culpa del meu germà, que ni tan sols existia per a nosaltres, jo havia de ser un bon escolta. Quina merda. Per què jo havia de ser un bon noi només perquè ja hi havia un mala peça a la família? Detestava la manera que tenien els meus pares de comparar-nos.

Vaig complaure el pare. Ho vaig provar durant un any. Ho odiava, excepte aprendre a fer reanimació cardiopulmonar. A veure, no m’agradava gens haver de respirar dintre la boca d’algú altre. Em posava els pèls de punta, la veritat. Però per algun motiu tot plegat em fascinava, com podies fer que un cor tornés a funcionar. No n’acabava d’entendre la ciència. Però tan aviat com vaig obtenir una insígnia per haver après a ressuscitar algú, ho vaig deixar. Vaig tornar a casa i li vaig donar la insígnia al pare.

–Crec que t’estàs equivocant –va dir només.

No acabaré fotut a la garjola. Això és el que li volia dir jo. En canvi, només vaig fanfarronejar:

–Si m’hi fas tornar, et juro que començaré a fumar herba. El pare em va fer una mirada estranya.

–És la teva vida –va dir.

Com si ho fos de veritat. I una altra cosa sobre el meu pare: ell no em sermonejava mai. No de debò. La qual cosa m’emprenyava. No era una mala persona. I no tenia mal caràcter. Parlava amb frases curtes: «És la teva vida». «Prova-ho». «Segur que vols fer això?». Per què no parlava i prou? Com se suposava que l’havia de conèixer més, si no m’ho permetia? Odiava aquesta situació.

Les coses m’anaven prou bé. Tenia amics a l’escola. Més o menys. No era extremament popular. Com havia de ser-ho? Per ser extremament popular havies de fer creure a la gent que eres divertit i interessant. I jo no era precisament un hipòcrita.

Solia anar amb un parell de nois, els germans Gómez. Però es van mudar. I hi havia un parell de noies, la Gina Navarro i la Susie Byrd, a qui els agradava turmentar-me per passar l’estona. Les noies. Elles també eren un misteri. Tot era un misteri.

En realitat, suposo que tampoc m’anava tan malament. Potser ningú no m’estimava, però tampoc era el típic nen que tothom odiava.

Era bo barallant-me. Per això la gent em deixava en pau.

Era sobretot invisible. Crec que ja m’estava bé.

I llavors va aparèixer en Dante.

Cinc

Després de la quarta classe de natació, en Dante em va convidar a casa seva. Vivia a menys d’una illa de la piscina, en una casa gran i antiga creuant el carrer del parc.

Em va presentar el seu pare, el professor d’anglès. No havia conegut mai un home mexicà-americà que fos professor d’anglès. No sabia que existissin. I, en realitat, no semblava un professor. Era jove i guapo i senzill i semblava que una part d’ell fos encara un noi. Semblava un home enamorat d’estar viu. Tan diferent del meu pare, que sempre havia mantingut una distància amb el món. Hi havia una foscor en el meu pare que jo no entenia. El pare d’en Dante no tenia cap foscor. Fins i tot els seus ulls negres semblaven plens de llum.

Aquella tarda, quan el vaig conèixer, el pare d’en Dante duia texans i una samarreta i estava assegut en una cadira de cuir al seu despatx, llegint un llibre. No havia conegut mai ningú que tingués un despatx de debò a casa.

En Dante va apropar-se al seu pare i li va fer un petó a la galta. Jo no ho hauria fet mai. Mai dels mais.

–Aquest matí no t’has afaitat, papa.

–És estiu –va dir el seu pare.

–Això vol dir que no has de treballar.

–Això vol dir que he d’acabar d’escriure el llibre.

–Escriure un llibre no és treballar.

El pare d’en Dante es va posar a riure molt fort quan va dir això.

–A tu et queda molt per aprendre sobre què vol dir treballar.

–És estiu, papa. No vull sentir parlar de feina.

–Tu mai vols parlar de feina.

A en Dante no li agradava cap on estava anant la conversa, així que va intentar canviar de tema.

–T’estàs deixant créixer la barba?

–No. –Va riure.– Fa massa calor. I a més, la teva mare no em farà petons si estic més d’un dia sense afaitar-me.

–Uau, que estricta.

–Sí.

–I què faries sense els seus petons?

Va somriure, llavors em va mirar.

–Com pots aguantar aquest paio? Tu deus ser l’Ari.

–Sí, senyor.

Estava nerviós. No estava acostumat a conèixer els pares de ningú. La majoria dels pares que havia conegut a la vida no estaven tan interessats a parlar amb mi. Es va aixecar de la cadira i va deixar el llibre. Se’m va acostar i em va allargar la mà.

–Soc en Sam –va dir–. En Sam Quintana.

–Encantat de coneixe’l, senyor Quintana.

Havia sentit aquesta frase, «encantat de coneixe’l», mil vegades. Quan en Dante m’ho havia dit a mi, havia sonat real. Però quan ho vaig dir jo, em vaig sentir estúpid i gens original. Em volia amagar en algun lloc.

–Pots dir-me Sam –va dir.

–No puc –vaig dir. Déu meu, volia amagar-me.

Va assentir amb el cap.

–Que maco –va dir–. I respectuós.

La paraula maco no havia passat mai pels llavis del meu pare.

Va donar un cop d’ull a en Dante.

–Aquest jove té un cert respecte. Potser en pots aprendre alguna cosa, Dante.

–Vols dir que prefereixes que et digui senyor Quintana?

Tots dos es van aguantar el riure. Va tornar a centrar-se en mi:

–Com va la natació?

–En Dante és un bon professor –vaig dir.

–En Dante és bo en moltes coses. Però no és gaire bo a l’hora d’endreçar-se l’habitació. Endreçar una habitació s’assembla massa a la paraula feina.

En Dante li va llançar una mirada.

–És una indirecta?

–Ets ràpid, Dante. Ho deus haver tret de la teva mare, això.

–No siguis pedant, papa.

–Quina paraula acabes d’utilitzar?

–T’ofèn, aquesta paraula?

–No és la paraula. Potser és l’actitud.

En Dante va fer rodar els ulls i es va asseure a la cadira del seu pare. Es va treure les vambes.

–No et posis gaire còmode. –Va assenyalar cap amunt.– Hi ha un merder allà dalt que porta el teu nom.

Això em va fer riure, la manera com es relacionaven, la manera fàcil i tendra que tenien de parlar-se, com si l’amor entre un pare i un fill fos una cosa simple i senzilla. El que teníem la meva mare i jo de vegades era fàcil i senzill. De vegades. Però entre el meu pare i jo no. Em pregunto com seria, entrar en una habitació i fer-li un petó al meu pare.

Vam anar a dalt i en Dante em va ensenyar la seva habitació. Era una habitació gran amb sostre alt i parquet i amb un munt de finestres antigues que deixaven passar la llum. Hi havia coses pertot arreu. Roba tirada per terra, una pila de discos vells, llibres escampats, papers amb coses escrites, fotografies Polaroid, un parell de càmeres, una guitarra sense cordes, partitures i una pissarra de suro a vessar de notes i fotografies.

Va posar música. Tenia un tocadiscos. Un tocadiscos autèntic dels anys seixanta.

–Era de la meva mare –va dir–. Volia llençar-lo. T’ho pots creure? –Va posar Abbey Road, el seu disc preferit.– Vinil –va dir–. Res d’aquesta merda de cassets.

–Què tenen de dolent, els cassets?

–No me’n refio.

Em va semblar una frase d’allò més estranya. Graciosa i estranya.

–Els discos es ratllen de seguida.

–Si els tractes bé no.

Vaig fer una ullada a la seva habitació desordenada.

–Ja veig que tu sí que saps com tractar bé les coses.

No es va enfadar. Va riure.

Em va passar un llibre.

–Té –va dir–. Llegeix mentre jo endreço l’habitació.

–Potser hauria, no ho sé, de marxar... –Em vaig aturar. Vaig escrutar l’habitació desordenada.– Fa una mica de por, ser aquí a dins.

Ell va somriure.

–No –va dir–. No te’n vagis. Odio endreçar-me l’habitació.

–Potser si no tinguessis tantes coses.

–Només són coses –va dir ell.

No vaig dir res. Jo no tenia coses.

–Si et quedes, no serà tan dur.

D’alguna manera, em sentia fora de lloc, però:

–D’acord –vaig dir–. T’ajudo?

–No. És cosa meva –va dir amb certa resignació–. Com diria ma mare, «És responsabilitat teva, Dante». Responsabilitat és la paraula preferida de ma mare. Ella pensa que el meu pare no em pressiona prou. I és clar que no. Vull dir, què espera? El pare no és cap explotador. Ella s’hi va casar. Que no sap quina mena de paio és?

–Sempre analitzes els teus pares?

–Ells ens analitzen a nosaltres, no?

–És la seva feina, Dante.

–Ara em diràs que tu no analitzes els teus pares.

–Suposo que sí. No em fa cap bé. Encara no els he desxifrat.

–Bé, jo he desxifrat el meu pare, però ma mare no. La mare és el misteri més gran del món. A veure, és previsible pel que fa a mi. Però en realitat, és inescrutable.

–Inescrutable.

Sabia que quan arribés a casa hauria de buscar aquesta paraula al diccionari.

En Dante em va mirar com si em toqués a mi dir alguna cosa.

–Jo he desxifrat la meva mare, en gran part –vaig dir–. Però el meu pare... Ell també és inescrutable.

Em vaig sentir una estafa, fent servir aquella paraula. Potser era això, el que em passava. Que jo no era autèntic. Era una estafa.

Em va passar un llibre de poesia.

–Llegeix això –va dir. Jo no havia llegit mai poesia, i ni tan sols estava segur de com es llegia un llibre de poesia. Me’l vaig mirar, perplex.

–Poesia –va dir–. No et matarà.

–I si sí que em mata? Noi mor d’avorriment mentre llegeix poesia.

Va intentar no riure però no se’n sortia gaire bé, a dominar tot el riure que vivia dintre seu. Va moure el cap a banda i banda i va començar a recollir tota la roba que hi havia per terra.

Va assenyalar la cadira.

–Tira-ho tot a terra i seu.

Vaig recollir una pila de llibres i un quadern de dibuix i ho vaig deixar a terra.

–Què és?

–Un quadern de dibuix.

–El puc veure?

Va fer que no amb el cap.

–No m’agrada ensenyar-lo a ningú.

Era interessant que tingués secrets.

Va assenyalar-me el llibre de poesia.

–De debò, no et matarà.

Durant tota la tarda, en Dante va estar ordenant l’habitació. I jo em vaig llegir aquell llibre de poemes d’un poeta que es deia William Carlos Williams. No n’havia sentit a parlar mai, tot i que no havia sentit a parlar mai de ningú. I de fet vaig entendre alguna cosa. No tot, però alguna cosa. I no ho vaig odiar. Em va sorprendre. Era interessant, ni estúpid ni ximple ni sensibler ni massa intel·lectual (ni cap de les coses que em pensava que era la poesia). Alguns poemes eren més fàcils que d’altres. Alguns eren inescrutables. Estava començant a pensar que potser sí que sabia el significat d’aquella paraula.

Vaig arribar a pensar que els poemes eren com les persones. Hi havia persones que les calaves de seguida. I algunes que no hi havia manera, i que no calaries mai.

Estava impressionat pel fet que en Dante fos tan sistemàtic organitzant la seva habitació. Quan hi havíem entrat, tot era un caos. Però quan va acabar, tot estava al seu lloc.

El món d’en Dante tenia un ordre.

Havia organitzat tots els llibres en una estanteria de l’escriptori.

–Deso els llibres que em llegiré primer a l’escriptori –va dir.

Un escriptori. Un escriptori de debò. Quan jo havia d’escriure alguna cosa, feia servir la taula de la cuina.

Em va agafar el llibre de poemes i es va posar a buscar un poema. El poema es titulava «Mort». Estava tan perfecte a la seva habitació acabada d’ordenar, el sol de l’oest entrant amb força, el rostre sota la llum i el llibre a la mà com si estigués fet per estar allà, a les seves mans i només a les seves mans. M’agradava la seva veu mentre llegia el poema com si l’hagués escrit ell:

És mort

el gos no haurà de

dormir sobre les patates

mai més perquè no

es congelin.

és mort

el vell malparit.

Quan en Dante va llegir la paraula malparit va somriure. Sé que li encantava dir-la perquè era una paraula que no li deixaven dir, una paraula que estava prohibida. Però aquí, a la seva habitació, podia llegir-la i fer-la seva.

Tota la tarda, vaig estar assegut a la butaca gran i còmoda de l’habitació d’en Dante i ell jeia al seu llit acabat de fer. I llegia poemes.

A mi no em preocupava no entendre’ls. No em preocupava el que deien. No em preocupava perquè el que importava era que la veu d’en Dante semblava veritat. I semblava veritat. Fins que l’havia conegut, estar amb altres persones era el més difícil del món per a mi. Però en Dante feia que parlar i viure i sentir semblessin coses perfectament naturals. En el meu món, no ho eren.

Vaig tornar a casa i vaig buscar al diccionari la paraula inescrutable. Significava una cosa que no es pot entendre fàcilment. Vaig escriure’n tots els sinònims al meu diari. «Fosc». «Incommensurable». «Enigmàtic». «Misteriós».

Aquella tarda vaig aprendre dues paraules noves. Inescrutable. I amic.

Les paraules eren diferents quan vivien dintre teu.

Sis

Un vespre, en Dante va venir a casa meva i es va presentar als meus pares. Qui feia aquestes coses?

–Soc en Dante Quintana –va dir.

–Em va ensenyar a nedar –vaig dir jo. No sé per què, però necessitava confessar aquell fet als meus pares. I llavors vaig mirar-me la mare.– Em vas dir que no m’ofegués, així que vaig trobar algú que m’ajudés a mantenir la promesa.

El pare es va mirar la mare. Crec que s’estaven somrient. «Oh, sí», pensaven, «per fi ha trobat un amic». Ho odiava.

En Dante va donar la mà al meu pare i llavors li va donar un llibre.

–T’he portat un regal –va dir.

Jo em vaig quedar plantat mirant-lo. Havia vist el llibre en una tauleta de casa seva. Era un llibre d’art ple d’obres de pintors mexicans. Semblava tan adult, no semblava gens que tingués quinze anys. D’alguna manera, fins i tot els cabells llargs que no li agradava pentinar-se el feien semblar més gran.

El meu pare somreia mentre examinava el llibre, però llavors va dir:

–Dante, és molt generós per part teva, però no sé si ho puc acceptar.

El meu pare sostenia el llibre amb molta cura, amb por de fer-lo malbé. Ell i la mare van intercanviar mirades. Els meus pares ho feien molt, allò. Els agradava parlar sense parlar. Jo m’inventava què es deien, en aquelles mirades.

–És sobre art mexicà –va dir en Dante–. Així que l’heu d’acceptar.

Podia ben bé veure-li la ment funcionant mentre pensava un argument convincent. Un argument convincent que fos veritat.

–Els meus pares no volien que vingués amb les mans buides. –Va mirar el meu pare molt seriós.– Així que us l’heu de quedar.

La mare va prendre-li el llibre al pare i en va mirar la portada.

–És molt bonic, Dante, gràcies.

–Hauríeu d’agrair-l’hi al meu pare, ha estat idea seva.

El meu pare va somriure. Era el segon cop que el meu pare somreia en menys d’un minut. Això no era una cosa normal. No és que el pare fos l’hòstia somrient.

–Dona-li les gràcies al teu pare de part meva, d’acord, Dante?

El meu pare va agafar el llibre i es va asseure a mirar-lo. Com si fos una mena de tresor. Veus, no entenia el meu pare. No endevinava mai com reaccionaria a les coses. Mai.

Set

–No hi ha res a la teva habitació.

–Hi ha un llit, una ràdio despertador, un balancí, una estanteria, alguns llibres. Això no és res.

–Res a les parets.

–Vaig treure els pòsters que hi tenia.

–Per què?

–No m’agradaven.

–Ets com un monjo.

–Sí, Aristòtil el monjo.

–No tens hobbies?

–I tant. Mirar les parets buides.

–Potser seràs sacerdot.

–Has de creure en Déu per ser sacerdot.

–No creus en Déu? Ni tan sols una mica?

–Potser una mica. Però no gaire.

–Així que ets un agnòstic?

–Això. Un catòlic agnòstic.

Això el va fer riure molt.

–No he dit que fos divertit.

–Ho sé. Però ho és.

–Creus que és dolent, dubtar?

–No. Crec que és intel·ligent.

–No crec que sigui tan intel·ligent. No tant com tu, Dante.

–Tu ets intel·ligent, Ari. Molt intel·ligent. I, de tota manera, ser intel·ligent no ho és tot. La gent es burla de tu. El meu pare diu que no passa res si la gent es burla de tu. Saps què em va dir, un cop? Va dir: «Dante, tu ets un intel·lectual. Això és el que ets. No te n’avergonyeixis».

Em vaig adonar que el seu somriure era una mica trist. Potser tothom estava una mica trist. Potser sí.

–Ari, intento no sentir-me avergonyit.

Jo sabia què era sentir-se avergonyit. L’únic és que en Dante sabia per què ho estava. I jo no.

En Dante. M’agradava molt. M’agradava molt, molt.

Vuit

Em vaig fixar en el dit gros del meu pare mentre anava passant les pàgines. Era obvi que li encantava aquest llibre. I gràcies a aquest llibre, vaig aprendre una cosa nova sobre ell. Havia estudiat art abans d’allistar-se als Marines. Això no acabava d’encaixar amb la imatge que tenia del meu pare. Però em va agradar la idea.

Un vespre, mentre fullejava el llibre, em va cridar.

–Mira això –va dir–. És un mural d’Orozco.

Vaig mirar el mural reproduït al llibre, però m’interessava més el dit que tocava el llibre amb aprovació. Aquell dit havia premut un gallet en una guerra. Aquell dit havia tocat la meva mare amb una tendresa que jo no acabava de comprendre. Volia parlar, dir alguna cosa, fer preguntes. Però no vaig poder. Tenia totes les paraules atrapades a la gola. Així que vaig fer que sí amb el cap.

No m’havia imaginat mai que el meu pare fos el tipus d’home que hi entenia, d’art. Suposo que el veia com un ex-marine que es va convertir en carter després de tornar a casa de la guerra del Vietnam. Un carter ex-marine a qui no li agradava gaire parlar.

Un carter ex-marine que va tornar a casa d’una guerra i tenia un fill més. Tampoc és que pensés que va ser idea seva. Sempre he pensat que era la mare qui volia tenir-me. Tampoc és que realment sabés de qui havia estat idea la meva vida. M’inventava massa coses dins del meu cap.

Podria haver fet moltes preguntes al meu pare. Podria haver-ho fet. Però hi havia alguna cosa a la seva cara i als ulls i al seu somriure tortuós que m’impedia preguntar-li res. Suposo que creia que ell no volia que sabés qui era. Així que em limitava a col·leccionar pistes. Mirar el pare llegir aquest llibre era una altra pista per a la meva col·lecció. Algun dia totes les pistes encaixarien. I resoldria el misteri del meu pare.

Nou

Un dia, després de nedar, en Dante i jo vam anar a fer una volta. Ens vam aturar al 7-Eleven. Ell va comprar una coca-cola i cacauets.

Jo em vaig comprar una barreta de xocolata i caramel.

Em va oferir un glop de coca-cola.

–No m’agrada, la coca-cola –vaig dir.

–Que estrany.

–Per què?

–A tothom li agrada la coca-cola.

–A mi no.

–Què t’agrada, a tu?

–El cafè i el te.

–Això és raríssim.

–Val, soc raríssim. Calla.

Va riure. Vam estar fent tombs. Suposo que no volíem tornar a casa. Vam parlar de coses. De ximpleries. I llavors em va preguntar:

–Per què als mexicans els agraden els diminutius?

–No ho sé. Ens agraden?

–Sí. Saps com li diuen les meves tietes a la meva mare? Li diuen Chole.

–Es diu Soledad?

–Veus què vull dir, Ari? Tu ho saps. Saps quin és el diminutiu de Soledad. Com si ho aprenguessis respirant. Per què passa? Per què no poden dir-li Soledad i prou? Què és això de Chole? D’on surt aquest Chole?

–Per què et molesta tant?

–No ho sé. És raríssim.

–És aquesta la paraula del dia?

Va riure i va engolir uns quants cacauets.

–Ta mare té cap diminutiu?

–Lilly. Es diu Liliana.

–És un nom bonic.

–Soledad també.

–En realitat, no. Com t’ha d’agradar dir-te soledat?

–També pot voler dir solitari –vaig dir.

–Veus? Quin nom tan trist.

–A mi no em sembla trist. Jo crec que és un nom bonic. Crec que li queda bé, a la teva mare –vaig dir.

–Potser sí. Però Sam, Sam és perfecte per a mon pare.

–Sí.

–Com es diu el teu pare?

–Jaime.

–M’agrada, aquest nom.

–El seu nom de debò és Santiago.

En Dante va somriure.

–Veus el que et dic dels diminutius?

–Et molesta ser mexicà, oi?

–No.

El vaig mirar.

–Sí, em molesta.

Li vaig oferir una mica de la meva barreta de xocolata i caramel.

Me’n va agafar un mos.

–No ho sé –va dir.

–Sí –vaig dir jo–. Et molesta.

–Saps què penso, Ari? Penso que no agrado als mexicans.

–Aquesta és una cosa rara de dir –vaig dir.

–Rara –va dir ell.

–Rara –vaig dir jo.

Deu

Una nit que no hi havia lluna al cel, els pares d’en Dante ens van dur al desert perquè poguéssim fer servir el seu nou telescopi. De camí, en Dante i son pare feien de coristes dels Beatles. No és que tinguessin bona veu. Tampoc és que els preocupés gaire.

Es tocaven molt. Eren una família de tocaires i petonejadors. Cada vegada que en Dante arribava a casa, feia un petó a la galta a la seva mare i un al seu pare, o ells li feien petons a ell, com si tots aquells petons fossin perfectament normals. Em vaig preguntar què faria el pare si alguna vegada m’hi apropés i li fes un petó a la galta. No crec que em fes cap crit, però... no hi posaria la mà al foc.

Vam trigar una estona a arribar al desert. El senyor Quintana semblava conèixer un bon lloc des d’on mirar les estrelles.

Un lloc lluny de les llums de la ciutat.

Contaminació lumínica. Així és com en Dante en deia. En Dante semblava que sabia moltes coses sobre la contaminació lumínica.

El senyor Quintana i en Dante van instal·lar el telescopi. Jo els mirava i escoltava la ràdio.

La senyora Quintana em va oferir una coca-cola. La vaig acceptar, tot i que no m’agradava la coca-cola.

–En Dante diu que ets molt intel·ligent.

Els compliments em feien posar nerviós.

–No tan intel·ligent com ell.

Llavors vaig sentir la veu d’en Dante interrompent la conversa.

–Em sembla que ja en vam parlar, Ari.

–De què? –va dir la seva mare.

–De res. Que els més intel·ligents són uns merdes.

–Dante! –va dir la seva mare.

–Sí, mama, aquesta boqueta.

–Per què t’agrada tant dir paraulotes, Dante?

–És divertit –va dir.

El senyor Quintana va riure.

–Sí que és divertit –va dir. Però llavors va deixar anar:– Aquesta mena de diversió ha de tenir lloc quan ta mare no hi sigui.

A la senyora Quintana no li va agradar el consell del senyor Quintana.

–Quina mena de lliçó li estàs ensenyant, Sam?

–Soledad, crec...

Però en Dante, que mirava pel telescopi, va tallar en sec la discussió.

–Uau, papa! Mira això! Mireu!

Durant molta estona, ningú va dir res.

Tots volíem veure el que estava veient en Dante.

Ens vam quedar callats al voltant del telescopi al mig del desert mentre esperàvem el nostre torn per veure tot el que hi havia al cel. Quan vaig mirar pel telescopi, en Dante va començar a explicar-me el que estava veient. No vaig sentir ni una paraula. Em va passar alguna cosa per dins mentre mirava l’univers immens. A través d’aquest telescopi, el món era més a prop i més gran del que m’havia imaginat mai. I era tot tan bonic i aclaparador i, no ho sé, em va fer adonar que hi havia alguna cosa dins meu que importava.

Mentre en Dante mirava com jo examinava el cel a través de la lent d’un telescopi, va xiuxiuejar:

–Algun dia descobriré tots els secrets de l’univers.

Això em va fer somriure.

–Què faràs amb tots aquests secrets, Dante?

–Sabré què fer-ne –va dir–. Potser canviaré el món.

Me’l vaig creure.

En Dante Quintana era l’únic ésser humà que havia conegut mai capaç de dir una cosa així. Sabia que mai es faria gran i diria coses tan estúpides com «una noia és com un arbre».

Aquella nit, vam dormir al seu pati.

Sentíem parlar els seus pares a la cuina perquè la finestra estava oberta. La seva mare parlava en castellà i el seu pare, en anglès.

–Fan això –va dir.

–Els meus també –vaig dir jo.

No vam parlar gaire. Ens vam quedar allà estirats mirant les estrelles.

–Hi ha massa contaminació lumínica –va dir.

–Hi ha massa contaminació lumínica –vaig respondre.

Onze

Una dada important sobre en Dante: no li agradava dur sabates.

Anàvem a jugar amb el monopatí al parc, es treia les vambes i refregava els peus contra l’herba com si estigués mirant de desenganxar-se’n alguna cosa. Anàvem al cine i es treia les vambes. Una vegada se les va deixar i vam haver de tornar a buscar-les.

Solíem perdre el bus. Es treia les vambes al bus, també.

Una vegada, el vaig acompanyar a missa. Es va deslligar els cordons i es va treure les sabates allà mateix, al banc. El vaig mirar com volent dir «Aquí també?». Ell, amb la seva mirada, em va assenyalar el crucifix i va xiuxiuejar:

–Jesús no porta sabates.

I allà ens teniu, tots dos asseguts i rient.

Quan venia a casa meva, en Dante deixava les sabates al porxo del davant abans d’entrar.

–Els japonesos ho fan així –deia ell–. No entren la brutícia del món a casa d’una altra persona.

–Sí –vaig respondre-li jo–, però nosaltres no som japonesos. Som mexicans.

–No som mexicans, en realitat. Que vivim a Mèxic?

–Però els nostres avis són d’allà.

–Val, val. Però en sabem res, en realitat, de Mèxic?

–Parlem castellà.

–No gaire bé.

–Parla per tu, Dante. Ets tan pocho.

–Què és un pocho?

–Un mexicà a mitges.

–D’acord, llavors potser soc un pocho. Però el que vull dir és que podem adoptar altres cultures.

No sé per què però em vaig posar a riure. La veritat és que m’agradava la guerra que vivia en Dante amb les sabates. Un dia no vaig poder més i li vaig preguntar:

–Què coi et passa amb les sabates?

–No m’agraden. I ja està, és només això. No hi ha cap altra història. Vaig néixer sense que m’agradessin les sabates. No té més complicació. Bé, excepte pel tema de ma mare, que me’n fa portar. Diu que hi ha lleis. I després es posa a parlar sobre les malalties que podria agafar. I després diu que la gent es pensarà que som mexicans pobres. Diu que hi ha nens a pobles mexicans que matarien per un parell de sabates. «Tu et pots permetre unes sabates, Dante». Això em diu. I saps què li dic jo sempre? «No, no em puc permetre unes sabates. Que tinc cap feina, jo? No. No em puc permetre res». Aquí normalment és quan ella es tira els cabells enrere. Odia que la gent em pugui confondre amb un altre mexicà pobre. I llavors diu: «Ser mexicà no té per què voler dir que ets pobre». I jo només tinc ganes de dir-li: «Mama, això no va de ser pobre, ni de ser mexicà. És que no m’agraden les sabates». Però sé que tot el tema de les sabates té a veure amb com la van educar. Així que acabo fent que sí quan es repeteix: «Dante, ens podem permetre unes sabates». Sé que tot això no té res a veure amb el fet de «poder-nos-ho permetre». Però, no ho sé, sempre em mira d’una manera... I llavors jo la miro de la mateixa manera, i així és com va. Mira, prou, jo i ma mare i les sabates no és un bon tema de conversa. –Va quedar-se mirant el cel roent de la tarda, un hàbit molt seu. Això volia dir que estava pensant.– Portar sabates és un acte antinatural, saps? Aquesta és la meva premissa bàsica.

–La teva premissa bàsica? –De vegades parlava com un científic o un filòsof.

–Sí, home, el principi fundacional.

–El principi fundacional?

–M’estàs mirant com si estigués com una cabra.

–És que estàs com una cabra, Dante.

–No ho estic –va dir. I llavors va repetir-ho:– No ho estic.

Semblava gairebé ofès.

–D’acord –vaig dir–, no ho estàs. No estàs com una cabra i no ets japonès.

Se’m va apropar i em va desfer els cordons de les vambes.

–Treu-te les sabates, Ari. Viu una mica.

Vam sortir al carrer i ens vam posar a jugar a un joc que en Dante es va inventar sobre la marxa. Es tractava d’un concurs per veure quin dels dos llançava les sabates més lluny. En Dante va ser molt metòdic en la manera com s’anava inventant el joc. Tres rondes, que suposaven sis llançaments. Teníem un tros de guix cadascun per marcar on aterrava la sabata. Va agafar la cinta mètrica de son pare, que arribava fins a nou metres. Tampoc és que fos prou llarga.

–Per què hem de mesurar els metres? –vaig preguntar–. No podem tirar la sabata i marcar-ho amb el guix i ja està? La marca més llunyana és la que guanya. Fàcil.

–Hem de saber la distància exacta –va dir ell.

–Per què?

–Perquè quan fas alguna cosa, has de saber exactament què estàs fent.

–Ningú sap exactament què està fent –vaig dir jo.

–Això és perquè la gent és mandrosa i indisciplinada.

–T’ha dit mai ningú que de vegades parles com un llunàtic amb una llengua perfecta?

–Això és culpa de mon pare –va dir.

–La part llunàtica o la part de la llengua perfecta? –Vaig fer que no amb el cap.– És un joc, Dante.

–I què? Quan jugues a alguna cosa, Ari, has de saber què estàs fent.

–Ja sé el que estem fent, Dante. Ens estem inventant un joc. Estem llançant les vambes al carrer per veure quin dels dos la tira més lluny. Això és el que estem fent.

–És una versió de llançar la javelina, no?

–Sí, suposo que sí.

–I mesuren la distància, quan llancen la javelina, no?

–Sí, però allò és un esport de veritat, Dante. Això no. –Això també és un esport de veritat. Jo soc de veritat. Tu ets de veritat. Les vambes són de veritat. El carrer és de veritat. I les regles que establim, també són de veritat. Què més vols?

–Però ho estàs fent massa complicat. Després de cada llançament, hem de mesurar la distància. Què té de divertit, això? Llançar coses és la part divertida.

–No –va dir en Dante–, el joc és divertit. Tot el joc ho és.

–No ho entenc –vaig dir–. Llançar una sabata és divertit. Això ho entenc. Però treure la cinta de mesurar de ton pare i fer-la rodar pel carrer és una feinada. Què té de divertit? I no només això, i si apareix un cotxe?

–Ens apartem. A més, podríem jugar-hi al parc.

–El carrer és més divertit –vaig dir.

–Sí, el carrer és més divertit. –Estàvem d’acord en alguna cosa.

En Dante em va mirar.

Jo també el vaig mirar. Sabia que no tenia cap opció. Sabia que jugaríem al joc d’acord amb les seves normes. Però la veritat és que per a en Dante era important. I a mi tampoc m’importava tant. Així que vam jugar al joc amb les eines que teníem: les nostres vambes, dos trossos de guix i la cinta mètrica del seu pare. Ens inventàvem les normes a mesura que jugàvem i les anàvem adaptant. Al final, hi havia tres sets, com al tennis. Hi havia sis llançaments per set. Divuit llançaments per fer un joc. En Dante va guanyar dos dels tres sets. Però jo vaig fer el llançament més llarg. Catorze metres i vuit centímetres.

El pare d’en Dante va sortir de la casa i va fer que no amb el cap.

–Què esteu fent?

–Estem jugant.

–Què t’he dit, Dante, sobre això de jugar al carrer? Teniu un parc aquí al costat. –Va assenyalar el parc amb el dit.– I a què... –Es va aturar i va estudiar l’escena.– Esteu llançant les vambes?

En Dante no tenia por del seu pare. Tampoc és que el seu pare fes por. Però, tot i així, el seu pare era un pare i estava allà plantat, desafiant-nos. En Dante ni tan sols es va encongir, convençut que podia defensar la seva actitud.

–No estem llançant les vambes, pare. Estem jugant. És una versió d’estar per casa de llançar la javelina. I estem veient qui pot llançar-la més lluny.

Son pare es va posar a riure. Però riure de debò.

–Ets l’únic nen de tot l’univers que s’inventaria un joc com a excusa per deixar-se les vambes fetes una merda. –Va tornar a riure.– A ta mare li encantarà.

–No cal que l’hi diguem.

–Sí que cal.

–Per què?

–La norma de no tenir secrets.

–Estem jugant al mig del carrer. Com ha de ser un secret?

–És un secret si no l’hi diem. –Va fer un somriure tibant a en Dante, no emprenyat, però sí com fent de pare.– Aneu-vosen al parc, Dante.

Vam trobar un bon lloc per muntar el joc al parc. Vaig estudiar la cara d’en Dante mentre llançava les vambes amb tota la força. Son pare tenia raó. En Dante havia trobat un joc com a excusa per deixar-se les vambes fetes una merda.

Dotze

Una tarda, havent nedat, ens vam quedar al porxo de casa seva. En Dante es mirava els peus. Cosa que em va fer somriure. Ell va voler saber per què somreia.

–Només somric –vaig dir–. És que no pot somriure un noi?

–No em dius la veritat –va dir. Tenia una mania amb això de dir la veritat. Igual que el meu pare. Excepte que el pare es guardava la veritat per a si mateix. I en Dante creia que s’havia de dir la veritat amb paraules. En veu alta. Explicar-la a algú.

Jo no era com en Dante. Jo era més com el pare.

–D’acord –vaig dir–. Somreia perquè t’estaves mirant els peus.

–I això fa molta gràcia –va dir.

–És raríssim –vaig dir–. Qui fa això de mirar-se els peus, a part de tu?

–No hi ha res de dolent a estudiar-se el propi cos –va dir.

–Dir això també és raríssim –vaig dir jo. A casa nostra, ens limitàvem a no parlar del nostre propi cos. Estava clar que això no ho fèiem, a casa.

–El que tu diguis –va dir.

–El que tu diguis –vaig dir jo.

–T’agraden els gossos, Ari?

–M’encanten els gossos.

–A mi també. No han de portar sabates.

Vaig riure. Vaig arribar a pensar que una de les meves tasques al món era riure dels acudits d’en Dante. Passava que en Dante no deia les coses per fer gràcia. Ell només estava sent ell.

–Demanaré al meu pare si podem tenir un gos. –Tenia una mirada quan ho va dir, com una mena de foc. I jo em meravellava amb aquest foc.

–Quin tipus de gos vols?

–No ho sé, Ari. Un que vingui d’una gossera. Saps, un d’aquests gossos abandonats.

–Sí –vaig dir–. Però, com sabràs quin escollir? Hi ha molts gossos, a la gossera. I tots volen que els salvin.

–Això és perquè la gent és molt dolenta. Llencen els gossos com si fossin escombraries. Com ho odio.

Mentre érem allà asseguts, xerrant, vam sentir un soroll, uns nois que cridaven pel carrer. Eren tres, potser una mica més petits que nosaltres. Dos d’ells tenien escopetes d’aire comprimit i estaven apuntant a un ocell al qual acabaven de disparar.

–N’hem tocat un! N’hem tocat un! –Un d’ells apuntava la pistola a un arbre.

–Ei! –va dir en Dante–. Pareu! –Abans que m’adonés de què estava passant, en Dante ja era a mig carrer. Vaig córrer darrere seu.

–Pareu! Què coi us passa pel cap! –La mà d’en Dante estava aixecada, indicant que s’aturessin.– Doneu-me aquesta arma.

–I una merda et donaré la pistola.

–Està prohibit per llei –va dir en Dante. Semblava fora de si. Molt fora de si.

–Segona esmena –va dir el paio.

–Sí, segona esmena –va dir l’altre noi. S’agafava fort al seu petit rifle.

–La segona esmena no val per a les pistoles d’aire comprimit, imbècil. I, de tota manera, no es permeten armes de foc a la demarcació municipal.

–I què penses fer sobre això, tros de merda?

–Et penso fer parar –va dir.

–Com?

–Apallissant-vos aquests culs esquifits fins a la frontera amb Mèxic –vaig dir jo. Suposo que tenia por que li fessin mal a en Dante. Només vaig dir el que sentia que havia de dir. No eren grossos ni tampoc intel·ligents. Eren miserables i estúpids i jo ja havia vist què eren capaços de fer, els nois miserables i estúpids. Potser en Dante no era prou miserable per barallar-s’hi. Però jo sí. I no m’havia sentit mai malament per atonyinar un noi que demanava a crits un cop de puny.

Ens vam quedar allà palplantats un moment, estudiant-nos els uns als altres. Diria que en Dante no tenia ni idea de què fer a continuació.

Un dels nois semblava estar a punt d’apuntar-me amb la seva pistola.

–Jo de tu no ho faria, tros de merda seca. –Tot just dir-li això, vaig prendre-li la pistola d’una arpada. Va ser ràpid i no s’ho esperava. Ho havia après ficant-me en baralles, mou-te ràpid i agafa el paio per sorpresa. Sempre funcionava. Era la primera norma de les baralles. I allà em teníeu, amb la pistola d’aire comprimit a les mans.– Tens sort que no te l’endinyi pel cul.

Vaig llançar l’arma a terra. Ni tan sols vaig haver de dir-los que fotessin el camp. Van marxar i au, rosegant obscenitats sota el nas.

En Dante i jo ens vam mirar.

–No sabia que t’agradaven les baralles –va dir en Dante.

–No. De fet, no m’agraden –vaig dir.

–Sí –va dir el Dante–. T’agraden les baralles.

–Potser sí –vaig dir–. I jo no sabia que tu eres un pacifista.

–Potser no soc un pacifista. Potser només crec que necessites un bon motiu per anar matant ocells. –Em va inspeccionar la cara. No estava segur de què esperava trobar-hi.

–En saps, de dir paraulotes, també.

–Sí, d’acord, Dante, no l’hi expliquem a la teva mare i ja està.

–Ni a la teva tampoc.

El vaig mirar.

–Tinc una teoria sobre per què les mares són tan estrictes.

En Dante gairebé va somriure.

–És perquè ens estimen, Ari.

–Aquesta és una part. L’altra és que volen que siguem petits per sempre.

–Sí, crec que això a la meva la faria feliç, que fos un nen per sempre. –En Dante va mirar l’ocell mort. Feia uns minuts, estava emprenyadíssim. Ara semblava que estigués a punt de plorar.

–Mai t’havia vist tan emprenyat –vaig dir.

–Jo a tu tampoc t’havia vist mai tan emprenyat.

Tots dos sabíem que estàvem emprenyats per diferents motius. Durant un moment, ens vam quedar allà mirant l’ocell mort.

–Només era un pardalet –va dir. I va començar a plorar.

Jo no sabia què fer. Em vaig quedar allà, mirant-lo. Vam desfer el camí i ens vam asseure al porxo de casa seva. Va llançar les vambes al carrer amb tota la força i la ràbia que tenia. Es va eixugar les llàgrimes de la cara.

–Estaves espantat? –va preguntar-me.

–No.

–Jo sí.

–I què?

I llavors ens vam tornar a quedar en silenci. Odiava el silenci. Al final, vaig fer una pregunta estúpida:

–Per què existeixen, els ocells, en tot cas?

Ell em va mirar.

–No ho saps?

–Diria que no.

–Els ocells existeixen per ensenyar-nos coses sobre el cel. –Tu creus?

–Sí.

Jo volia dir-li que no plorés més, que el que aquells nois havien fet a l’ocell no importava. Però sabia que sí que importava. A ell li importava. I, de tota manera, tampoc no li feia cap bé dient-li que no plorés, perquè ell necessitava plorar. Era així.

I per fi va parar. Va respirar profundament i em va mirar:

–M’ajudes a enterrar l’ocell?

–I tant.

Vam agafar una pala del garatge del seu pare i vam anar al parc on hi havia l’ocell mort sobre l’herba. Vaig recollir l’ocell amb la pala i el vaig passejar pel carrer fins al pati del darrere de casa en Dante. Vaig cavar un forat sota un gran baladre.

Vam ficar l’ocell al forat i el vam enterrar.

Cap dels dos va dir ni una paraula.

En Dante tornava a plorar. I jo em sentia mala persona perquè no tenia ganes de plorar. En realitat, no sentia res per l’ocell. Era un ocell. Potser l’ocell no es mereixia morir a mans d’un nen estúpid que es pensava que era divertit anar disparant. Però tot i així, només era un ocell.

Jo era més fred que en Dante. Crec que havia intentat amagar-li aquella fredor perquè volia agradar-li. Però ara ja ho sabia. Que jo era fred. I potser ja estava bé. Potser li agradaria el fet que jo fos un paio fred, de la mateixa manera que a mi m’agradava que ell no ho fos. Tots dos ens vam quedar mirant la tomba de l’ocell.

–Gràcies –em va dir.

–I ara –vaig dir jo.

Sabia que volia estar sol.

–Ei –vaig murmurar–, ens veiem demà.

–Anirem a nedar –va dir.

–Sí, anirem a nedar.

Tenia una llàgrima que li baixava per la galta. Semblava ben bé un riu a la llum del sol ponent.

Em vaig preguntar com devia ser, ser un noi que plora la mort d’un ocell.

Li vaig dir adeu amb la mà. Ell també a mi.

Mentre caminava cap a casa, vaig pensar en els ocells i el significat de la seva existència. El Dante tenia una resposta. Jo no. Jo no tenia ni idea de per què existien els ocells. Ni tan sols m’ho havia preguntat mai, abans.

La resposta d’en Dante tenia sentit, per a mi. Si estudiàvem els ocells, potser podríem aprendre a ser lliures. Crec que és això el que m’estava dient en Dante. Jo tenia nom de filòsof. Quina era la meva resposta? Per què no tenia cap resposta?

I per què hi havia nois que tenien llàgrimes a dins i d’altres que no en tenien cap? Nois diferents que vivien segons normes diferents.

Quan vaig arribar a casa, em vaig asseure al meu porxo.

Vaig contemplar la posta de sol.

Em vaig sentir sol, però no en un sentit negatiu. M’agradava molt, estar sol. Potser m’agradava massa. Potser el meu pare també era així.

Vaig pensar en en Dante i em vaig fer preguntes sobre ell.

I em va semblar que la cara d’en Dante era un mapa del món.

Un món sense foscor.

Uau, un món sense foscor. Quina preciositat.