Kitabı oku: «Crònica de la croada contra Catalunya»

Bernat Desclot
CRÒNICA DE LA CROADA CONTRA CATALUNYA, L’ANY 1285

EDITORIAL BARCINO, S.A.

Barcelona

Versió de Miquel Desclot

TAST DE CLÀSSICS, 8

Primera edició digital: març 2015

© de l’adaptació i de la introducció, Miquel Desclot, 2015

Reservats tots els drets d’aquesta edició:

EDITORIAL BARCINO, S. A.

Acàcies, 15. 08027 Barcelona

www.editorialbarcino.cat

Edició núm. 831

ISBN: 978-84-7226-994-1

Disseny de la coberta: LAMANERA

Conversió Digital: O.B. Pressgraf, S.L.

Roger de Llúria, 24

08812 Sant Pere de Ribes

INTRODUCCIÓ

Les quatre grans cròniques (la de Jaume I, la de Bernat Desclot, la de Ramon Muntaner i la de Pere el Cerimoniós) constitueixen un capítol central de la nostra literatura medieval, com la poesia trobadoresca dins l’occitana, la novel·la cavalleresca en vers dins la francesa, o la saga en prosa dins l’escandinava. I si ho són és perquè els nostres autors no es van conformar a enfilar una mera relació de fets i gestes per salvar-los mecànicament de l’oblit, com era habitual en el gènere dels annals, sinó que en van saber fer literatura de primera magnitud.

Amb l’única excepció de la de Desclot, les nostres cròniques majors tenen un innovador component autobiogràfic molt important, que potser n’explica l’afany d’elaboració literària que es troba a faltar en tantes cròniques medievals de mena perfuntòria i utilitària.

Però justament la de Bernat Desclot es caracteritza per la qualitat esmunyedissa de l’autor, que al llarg de l’obra té tanta cura a mantenir-se al marge del que conta que aconsegueix esborrar-se pràcticament del text i esdevenir un enigma per al lector.

Això ha fet que durant segles només hagin surat conjectures sense gaire fonament sobre la personalitat del cronista més llegit i respectat de la nostra historiografia medieval. Perquè, aparentment, no tan sols s’havia fos de la seva crònica, sinó que fins i tot havia aconseguit desaparèixer de l’abundosa documentació de l’època. No va ser fins l’any 1949 que Miquel Coll i Alentorn, a l’extens estudi que precedeix la seva edició de la crònica de Desclot dins la col·lecció Els Nostres Clàssics (Barcelona, Barcino, 1949), va proposar una identificació plausible, minuciosament estudiada i documentada. Segons la seva proposta, acceptada ja universalment, el misteriós Bernat Desclot que havia historiat el regnat de Pere el Gran podia ser el curial Bernat Escrivà, que segurament devia preferir signar la seva crònica amb un cognom alternatiu de la família, en una època en què els cognoms eren encara vacil·lants (Escrivà remetia a la professió del cap de família, i Desclot al lloc d’origen pairal), amb la probable intenció de deslligar la seva obra literària dels productes de la seva professió d’escrivà de la Cancelleria Reial. Bernat Escrivà apareix sovint als documents de la cort, i per tant sabem força coses dels seus anys de funcionari reial, però no coneixem gaires detalls més de la seva vida: ni lloc ni data de naixement, i només una data imprecisa de defunció (final de l’any 1288). Els Escrivà potser eren d’origen narbonès i potser van fer arrels en un llogarret del Rosselló anomenat Les Clots, derivat probablement d’un Es Clot que explicaria el nom del cronista. El primer document que esmenta inequívocament el nostre personatge és del 24 de maig de l’any 1273, i ens el presenta com a justícia del port de València, és a dir com a magistrat. Però d’altres documents es desprèn que anteriorment havia estat titular de l’escrivania de Gandia, i que ho va tornar a ser d’ençà del 31 d’agost del 1276. En l’endemig va servir encara com a majordom del comte d’Empúries. A partir del gener del 1282 el trobem a la tresoreria reial. L’any següent, a València, i després a Albarrasí i a Tarassona, formant part del seguici del rei Pere, que acabava de tornar de la campanya de Sicília. L’any 1285 el sabem assentat a Barcelona com a tresorer reial, i desplaçant-se sovint entre el Cap i Casal i els campaments on el rei organitzava la defensa de Catalunya contra l’exèrcit francès. El 10 d’abril del 1287, quasi un any i mig després de la mort del rei Pere, el trobem en un nou càrrec d’importància, com a cambrer del rei Alfons, probablement fins a la seva pròpia mort, cosa d’un any i mig després. En suma, Bernat Escrivà va gaudir d’una posició destacada, en particular els darrers anys de vida, a la cort reial, com a home de confiança dels reis Pere el Gran i Alfons el Franc. Una posició de privilegi per reunir informació de primera mà i per consultar sense entrebancs els arxius reials. Per ser, en definitiva, l’il·lustre Bernat Desclot.

Bernat Desclot és, doncs, un contemporani de Ramon Llull, i encara que el volum de les obres respectives no sigui equiparable, la qualitat de la crònica de Desclot el fa tan pare de la nostra prosa clàssica com el genial mallorquí, a menys d’un segle de distància de les remotes Homilies d’Organyà. Desclot és el primer gran escriptor sorgit de l’empresa de “normativització lingüística” de la Cancelleria Reial, força abans de l’esplendor que assolirà al cap d’un segle.

L’existència d’un manuscrit amb un text diferent de la resta ha permès a Stefano M. Cingolani demostrar que Desclot va treballar en l’elaboració del seu text en dues tongades. La primera redacció devia tenir lloc entre l’any 1280 i el 1286; la segona, amb revisions importants respecte a la primera, devia començar l’any 1286, quan Escrivà es va veure lliure de les obligacions a la tresoreria reial, i va quedar inacabada a la seva mort, a la darreria del 1288.

A l’inici del pròleg, l’autor declara les seves intencions en els següents termes: «Aquí comença el llibre que En Bernat Desclot dictà i escriví dels grans fets i de les conquestes que feren, sobre sarraïns i sobre altres pobles, els nobles reis d’Aragó que foren de l’alt llinatge del comte de Barcelona.» Amb la qual cosa ja ens fa saber, d’una banda, que només li interessa relatar les gestes glorioses de la corona, i, de l’altra, que només li importen els reis sorgits del casal comtal de Barcelona, que per a ell tenien una noblesa de sang superior a la del casal reial aragonès abans de la unió.

En realitat, el que més li interessa és explicar —i, sobretot, enaltir— el regnat del rei Pere, que ja l’havia distingit amb la seva confiança quan només era encara l’hereu del tron. Per a això comptava amb els seus dots d’observador i d’analista, d’una banda, i amb les relacions detallades de testimonis oculars i els nombrosos documents generats a la Cancelleria Reial, d’una altra. Ara bé, per donar raó del regnat del seu rei li calia remuntar-se poc o molt als precursors, i per a això comptava amb relats anteriors diversos, que tot indica que coneixia bé: el Llibre dels fets, de Jaume I, enllestit pocs anys abans que Desclot comencés a escriure; les Gestes dels comtes inicialment redactades en llatí i traduïdes al català feia poc; el Llibre dels reis, escrit també molt poc temps abans, i altres fonts menors, no sempre identificables. Menys d’un terç de la crònica és dedicat als precursors, des del que ell anomena el Bon Comte (una figura que tan aviat es refereix a Ramon Berenguer IV com al seu pare, Ramon Berenguer III) fins a Jaume I, passant per Alfons el Cast i Pere el Catòlic. Els més de dos terços restants, doncs, es concentren en els nou anys del regnat de Pere el Gran, que de fet ja adquireix molt de protagonisme als capítols dedicats als darrers anys del regnat de Jaume I. Com els tres altres cronistes, Bernat Desclot està molt més interessat en els fets contemporanis o recents que no pas en el passat remot, la qual cosa esdevé justament una de les qualitats més innovadores i característiques de les nostres cròniques, i sens dubte en constitueix un dels màxims atractius.

Les dues grans gestes de Pere el Gran van ser la conquesta de Sicília, usurpada al seu sogre Manfred per Carles d’Anjou, i la defensa de Catalunya contra la gran invasió francesa de Felip l’Ardit, sancionada pel papa francès Martí IV com a croada, arran de la desfeta angevina a Sicília. Aquests, doncs, són els dos episodis centrals a la crònica de Desclot, de to èpic el primer i molt més dramàtic el segon, i els que donen la mesura de la seva categoria literària. Si, en la forma de construcció, les tres altres grans cròniques són equiparables a uns llibres de memòries, la de Desclot és equiparable a una novel·la: l’autor reuneix el seu material i el selecciona amb un designi narratiu i ideològic no gens atzarós, i a continuació se’n serveix per edificar una composició d’un efecte ben premeditat. En la consecució del seu pla, Desclot narra amb vivacitat, inventa o oculta amb astúcia (menteix en favor de la “veritat”, com tot escriptor mereixedor d’aquest nom) i, en els grans parlaments dels seus personatges, demostra una eficàcia retòrica digna dels millors clàssics del seu gènere (de Tucídides, per exemple, que de ben segur el nostre autor no coneixia).

La informació nova que aportava, però sobretot l’elaboració literària amb què la vehiculava, van fer de la crònica de Desclot un llibre d’èxit, com ho demostra la remarcable quantitat de còpies manuscrites que se n’han conservat. Una circumstància que naturalment ha dificultat l’empresa d’establir-ne un text canònic. La primera edició que ho va intentar va ser la ja esmentada de Coll i Alentorn, l’any 1949. La més recent, la de Cingolani (Barcelona, Barcino, 2010), encara s’hi basa, tot i l’aportació de múltiples esmenes.

La present adaptació, equivalent al darrer terç de tota la crònica, recull el relat de l’èxit inicial i el fracàs final de la invasió francesa del Principat, que cobreix els vuit mesos compresos entre la festa de Pasqua i la mort del rei Pere, la vespra de Sant Martí d’aquell any 1285. Això és, des del capítol 131 fins al 168, inclusivament, amb l’excepció del 133, que he omès tot sencer, a desgrat del seu interès intrínsec, per no trencar el fil de la narració principal. Amb aquesta excepció, he seguit sempre el text original de manera escrupolosa, mirant de deixar-lo parlar al seu aire en un català que no s’allunyi de la llengua medieval que mereix el títol de clàssica sinó per tal d’esdevenir suficientment intel·ligible per al lector actual. Així, doncs, n’he respectat l’estil sintàctic fins on m’ha estat possible, i només hi he passat la llima per suavitzar-ne la insistent tendència paratàctica i per evitar un excés de repeticions provocades per una pruïja gairebé notarial d’exactitud. He modernitzat tota la morfologia, i he procurat guardar un cert equilibri entre el passat perfet i el perifràstic. Pel que fa al lèxic, l’he modernitzat mínimament, procurant retenir tantes paraules i expressions d’època com m’ha semblat prudent i esquivar l’ús de les que poguessin sonar més anacròniques: per exemple, he conservat «servent» (o «servent d’armes») per no haver d’introduir «soldat ras»; però he utilitzat «gentilhomes» en comptes de l’original «rics hòmens», que pot resultar desorientador per a un lector modern; he mantingut «cairell» per a les fletxes dels ballesters amb el simple afegit «de ballesta»; he conservat «atzembles», aclarint que es tracta de bèsties de càrrega, però alhora he gosat introduir esporàdicament «exèrcit» per l’habitual «poder» de la llengua medieval. He conservat encara l’ús medieval de verbs com «ferir» (per «atacar» o «escometre»), «barrejar» (per «saquejar»), «guiar» o «donar guiatge» (per «donar salconduit»), o «assegurar» (per «garantir seguretat»), amb els quals espero que el lector es familiaritzarà sense entrebanc. Etcètera. Pel que fa als noms, he modernitzat els antropònims, com «Jaume» per «Jacme» o «Alfons» per «Anfós», i els topònims, com «Girona» per «Gerona», «Besalú» per «Besuldó» o «Vilobí» per «Vilalbí», però he conservat l’article salat d’alguns que modernament l’han perdut, com «Sa Jonquera» o «Sa Roca» (tot i que el mateix Desclot vacil·la entre «Es Voló» i «El Voló»). Espero que, malgrat tota aquesta cirurgia lingüística, hagi sabut conservar l’essència del sabor de l’estil d’un dels nostres primers clàssics, i que les cicatrius resultants es puguin considerar irrellevants.

Miquel Desclot

CRÒNICA DE LA CROADA CONTRA CATALUNYA, L’ANY 1285

Com el rei de França reuní tot el seu pertret, per terra i per mar, per venir contra el rei d’Aragó i la seva terra

Quan el rei de França va saber que el rei d’Aragó havia pres el castell d’Albarrasí i després li havia corregut i saquejat tot Navarra, que li era fidel, es va enfurir molt. I llavors, com que ja feia dos anys que preparava homes i viandes per venir amb tot el seu poder contra la terra del rei d’Aragó, apressà més el fet. Va fer construir cent cossos de galeres a la ribera d’un riu de Provença que es diu Roine, i alhora va fer fer una gran armada en altres llocs, vora mar, és a dir a Narbona, a Marsella, i per tota la costa dels seus dominis i del rei Carles, fins a la ribera de Gènova. I va fer posar taula a molts llocs de la costa per assoldadar mariners i tota mena d’homes d’armes, de qualsevol llengua que fossin, que volguessin anar a la seva armada. I així aconseguí, en breu temps, pel gran sou que donava, dotar d’homes tota l’armada, entre provençals, narbonesos, marsellesos, pisans i molta altra gent.

Ell, d’altra part, s’aparellà per venir per terra amb el més gran exèrcit que de cent anys ençà la corona de França hagi reunit. Entre els que enrolà per força, els que hi anaren de grat i els que assoldadà, va reunir disset mil homes a cavall, tots de paratge, i assoldadà divuit mil ballesters de peu, i ben bé altres cent mil homes de peu o més. Era tan gran el parament que cal haver-ho vist per creure-ho. I havia fet portar, al llarg dels dos darrers anys, tanta vianda per mar i per terra com havia pogut reunir des d’Alemanya fins a Narbona, Carcassona i Tolosa, i als llocs veïns del rei d’Aragó, és a dir, prop de Catalunya. Llavors partí de França amb tota aquella multitud de gent i se’n vingué a Tolosa.

De manera que, en arribar la Pasqua, era a Tolosa amb tota la seva gent, i la host era tan gran que, si un dia volien partir plegats d’un lloc per anar a un altre, no podien avançar una llegua per res del món, que no podien cabre en cap ciutat, per gran que fos, car només les bèsties, entre els cavalls i les atzembles de càrrega que duien, ocupaven mitja llegua tot al volt del camp on estaven atendats. Hi havia francesos i picards, tolosans i llombards, bretons i flamencs, borgonyons i alemanys, provençals i anglesos, i gascons i de quasi totes les llengües de cristians, homes i barons. A Tolosa, per manament del rei de França, van ser inscrits tots els que hi havien d’anar. I van sojornar allí alguns dies fins passades les festes de Pasqua.

Ara deixarem estar això i tornarem al rei d’Aragó, que s’havia quedat a Saragossa embargat per raó de les demandes que li feien els gentilhomes de les viles d’Aragó.

Com el rei En Pere d’Aragó tingué parlament a Saragossa amb els homes d’Aragó

Quan el rei havia estat tant de temps a la ciutat de Saragossa que ja s’acostava la festa de Rams, i veia que no es podia avenir en cap cas amb els aragonesos, cridà un dia tots els gentilhomes d’Aragó i els ciutadans de Saragossa al seu palau, i els digué així:

—Barons, he estat molt de temps en aquesta terra per tal de poder-me avenir amb vosaltres sobre les demandes que em feu. Però això no pot ser, a parer meu, i no pas per culpa meva, sinó vostra, que cada dia em feu demandes noves. Així, em fa l’efecte que, encara que hi estigués cent anys, tindria sempre coses a resoldre. Però ara jo no em puc aturar per res, perquè sé del cert que el rei de França, amb totes les seves forces, i amb l’ajuda del papa, es prepara per venir en breu contra mi i la meva terra, és a dir, Catalunya. I jo ja he trigat massa a aparellar-me per poder esperar i defensar-me de dues guerres tan grans. No em puc endarrerir més, que el rei de França ja és amb totes les seves hosts a Tolosa per venir sobre Catalunya. I, si jo perdés la terra de Catalunya, ja no en cobraria altra de tan bona. Per això jo he de partir d’aquí, i no puc pensar què podria donar-vos, sense perjudici meu, perquè us sentíssiu contents de mi. Amb tant, us encomano a Déu, i, si voleu defensar-vos, i la meva terra, que vostra és, contra els meus enemics, que vostres són, feu-ho gallardament, i si no, jo no hi puc fer més. Però tinc fe que vosaltres fareu el vostre deure envers mi, ara i sempre.

I, havent dit això, el rei s’alçà i anà a menjar. I en pocs dies se’n vingué de jornada en jornada cap a Lleida, on arribà el diumenge de Rams, mentre es deien les misses. Aquí va ser rebut amb molt gran honor pels homes de la ciutat, i llavors va entrar al seu palau. Hi sojornà dos o tres dies, i en acabat partí cap a Barcelona.

Com el rei En Pere d’Aragó anà contra el seu germà, el rei de Mallorca

Quan el rei Pere va haver passat les festes de Pasqua a Barcelona i posat ordre a la ciutat, partí d’aquí amb bona companyia de cavallers cap a Girona. I cavalcà pel Gironès i l’Empordà amb aquells cavallers, entre els quals hi havia el comte de Pallars, i En Ramon Folc, vescomte de Cardona, i amb gran quantitat de servents d’armes que reclutà a Girona i més enllà. I ningú no li sabia el propòsit, sinó que la gent deien i es pensaven que anava a establir guarnició en un pas que hi ha entre el Rosselló i la terra del rei de França, per tal que el rei francès i les seves hosts no poguessin entrar ençà quan vinguessin cap a Catalunya. Però el rei tenia una altra intenció, com veureu.

I heu de saber que En Jaume, que era llavors rei de Mallorca, germà del rei En Pere, no estava en aquella saó en bones relacions amb el seu germà, el rei. Per la qual raó el rei d’Aragó el tenia en sospita per moltes coses que havia sabut del cert que aquell rei En Jaume havia tractat amb el rei de França i amb el papa en contra seva. Per això es temia el rei En Pere que el rei En Jaume no li fos contrari en la guerra que esperava sostenir amb el rei de França i que no donés als francesos, quan vindrien sobre Catalunya, pas i entrada per la seva terra, és a dir pel Rosselló, que es troba entre la terra del rei de França i la del rei d’Aragó. La qual terra del Rosselló aquell rei En Jaume tenia en bon dret, amb la resta dels seus territoris, en feu del rei d’Aragó. Però, per les coses que el rei En Pere havia sentit, això és, que aquell s’havia entrevistat moltes vegades amb el senescal del rei de França i amb N’Amalric de Narbona, i que havia tramès a Roma i a França els seus missatgers per recaptar algunes coses que més endavant sentireu, el rei d’Aragó en recelava fortament. Per la qual cosa, quan va haver cavalcat per tot el Gironès i l’Empordà amb cavallers i amb companyies de peu, segons que ha quedat dit, s’avançà fins a arribar en un lloc que és a prop de la vila que hi ha enmig del Rosselló i que du el nom de Perpinyà, en la qual era el damunt dit rei En Jaume, amb la muller i els fills. I quan fou en aquell lloc, el rei d’Aragó de seguida va fer donar civada als cavalls i a les altres bèsties.

Quan el rei i els altres cavallers i totes les companyies van haver dormit una mica a la nit, va fer armar els cavallers i els soldats i ensellar els cavalls, i muntaren i partiren d’aquell indret, i van travessar per camins i per dreceres fins que van ser molt a prop de Perpinyà. I encara ningú del seguici no sabia on volia anar el rei ni quina intenció tenia. Mentrestant, els cavallers anaven tots parlant entre ells que seria bo que demanessin al rei què volia fer, però li coneixien el cor i ningú no li ho gosava dir, tret d’un cavaller anomenat N’Albert de Mediona. Aquest era un home de la seva confiança, i era cavaller expert i noble i savi, i el rei l’estimava molt, per la qual cosa ell hi tenia més accés que ningú. Aquest cavaller digué als altres:

—Barons, jo faig la mateixa cavil·lació que vosaltres, que no puc endevinar quina voluntat té el rei ni què té en cor de fer, que no me n’ha dit res a mi ni a ningú més, crec. Per la qual cosa, si voleu, m’hi aventuraré jo i li ho demanaré.

—Sí —van fer els cavallers—, que Déu us doni bona ventura. Demaneu-li-ho, que millor us estarà a vós que a ningú.

Amb això, s’acostà N’Albert al rei i li digué:

—Senyor, tots aquests gentilhomes i cavallers us preguen que els digueu quin és aquest ardit que teniu en cor de fer, que ningú no ho sap ni s’ho pot imaginar.

I el rei, en sentir-ho, somrigué i li digué, en escarni:

—Sapigueu, N’Albert, que si podem cavalcar prou i la nit ens permet que en venir el dia hàgim guanyat la font de Salses, farem tal ardit com en molt de temps no n’heu vist de tan bell.

N’Albert, en sentir-ho, en tingué un gran goig, i convençut que el rei li havia dit la veritat i desvelat la intenció, vingué a dir als altres cavallers allò que el rei li havia dit.

Però si de primer ja havien fet cabòries, encara més en van fer llavors, perquè els uns es pensaven i deien que el rei volia anar a la ciutat de Narbona a fer-se-la lliurar; els altres deien que més aviat anaven al Carcassès a saquejar la terra; els altres, que es volia entrevistar amb el rei de França. I, així, tots en tenien opinions diferents. I, caboriant, tant cavalcaren que a la fi ja no eren a més de dos trets de ballesta de Perpinyà. Llavors digué el rei:

—Via, soldats, endavant! I estigueu tots aparellats, homes de cavall i de peu, que aquí farem la nostra jornada!

Amb això, tots van conèixer la voluntat del rei i es van meravellar molt de la seva saviesa, que havia amagat talment el seu propòsit que ningú no li havia endevinat la intenció, sinó que, quan algú es pensava que feia una cosa, ell en feia una altra ben lluny d’aquella.

I, quan En Ramon Folc, el damunt dit vescomte de Cardona, va haver entès i conegut que el rei tenia intenció d’entrar a Perpinyà, i de prendre la vila de grat o per força, s’acostà al rei i li digué:

—Senyor, cert és que jo he vingut amb vós amb cor i voluntat de fer el vostre manament ara i sempre, i de seguir-vos en tot lloc on vulgueu anar i contra tot enemic. Però, segons que jo veig i que per vós he entès, ara voleu entrar a la vila de Perpinyà; i jo sé, i vós també ho sabeu, que el rei En Jaume de Mallorca i madona la reina i els seus fills són dins la vila, i la reina és parenta meva i molt pròxima, i no em sembla que fos cosa honesta ni convenient que jo consentís un tal estratagema contra ella ni en lloc on ella fos, i menys encara si jo hi hagués de ser present. I no us penseu pas que això ho digui perquè tingui intenció de retirar-me del vostre servei, sinó que us lliuraré tota la meva companyia de cavall i de peu per fer la vostra voluntat, mentre jo, si a vós plau, m’estaré a fora i us esperaré tot sol amb un company, o així com a vós plagui.

I respongué el rei:

—Sempre heu estat cortès, En Ramon Folc, i sobretot en fets on hi hagués dones afectades. I jo estic d’acord amb això que heu dit, i doncs faci’s així mateix, que bé em plau.

I En Ramon Folc li digué:

—Senyor, grans mercès!

I llavors li besà la mà. I, així, es mantingué enfora amb dos o tres companys. El rei, amb el comte de Pallars i amb tota l’altra companyia de cavall i de peu, s’acostà a la vila de Perpinyà. Ell mateix al capdavant, amb quatre o cinc companys, vingué a les portes de la vila, amb els perpunts vestits i amb una llança a la mà, sense altres armes, i les trobà tancades, perquè encara no era dia clar. El rei cridà al guaita que li fes obrir, i el guaita va respondre que no ho faria fins que fos de dia, i que es fes enrere, si no volia que li costés car. I el rei el pregà benignament que li obrís de tot en tot, i el guaita que era dalt la porta cridà els altres guaites que servien la muralla, i n’hi van venir ben bé deu o dotze, i van demanar al rei qui era, que així volia entrar amb tanta pressa. El rei respongué que li obrissin, que no venia per fer-los cap mal. Els guaites respongueren que no ho farien, si no deia qui era. I ell els digué que era el rei d’Aragó, que venia per al seu bé i que li obrissin. I els guaites, en sentir que era el rei d’Aragó, el van reconèixer i en van tenir gran goig, car l’estimaven més, ells i tota la gent del Rosselló, que cap altre senyor del món, perquè era sense falla el seu senyor natural. Però els guaites, per tal que no els poguessin reptar per traïció, van cridar:

—A mort, a mort!

I van tirar pedres i cairells de ballesta, i van fer grans crits. El rei, en veure-ho, cridà tota la companyia que li eren a prop, i vingueren tots. Els servents s’acostaren a les portes amb els escuts abraçats i descarregaren amb les destrals grans cops a les portes, talment que van trencar les portes i les barreres i les cadenes i tot quant hi havia, a desgrat d’aquells que eren dins, que els ho combatien.

El rei entrà per la vila i, abans que la meitat de la gent se n’hagués adonat ni hagués sentit el brogit, s’emparà amb la seva gent del castell del rei En Jaume, son germà. I, així, mentre pujava cap al castell, es donava el cas que aquell matí N’Amalric de Narbona i el nebot de l’arquebisbe de Narbona havien vingut a Perpinyà per veure el rei de Mallorca, que estava malalt. En ser a la porta del castell, l’havien trobat tancada, i havien picat amb grans cops perquè els obrissin. Però els del castell no els havien volgut obrir, perquè sentien el brogit de la vila i havien sabut que el rei d’Aragó era aquí. I aquests es van estar tant de temps a fora, esperant que els obrissin, que la companyia del rei d’Aragó i els cavallers arribaren al castell i els trobaren a la porta, amb alguns cavallers i escuders que eren de la seva companyia. I els agafaren tots i els conduiren al rei, que els va fer guardar bé.

I, després que el rei arribà a la vila i hi hagué estat tot aquell dia i fet el que li plagué, l’endemà va cavalcar pels carrers abans de menjar, sense armes. Tota la gent de la vila que el veien en tenien gran goig, i li besaven la mà i el saludaven com a senyor. I després ell va anar a la casa del Temple, i hi va trobar el ric tresor de son germà, el rei de Mallorca, que era aquí en custòdia, i el va fer pujar al castell, i va obrir els cofres on era. I, entre altres coses, hi trobà una carta escrita en pergamí, segellada amb dues boles de plom pendents, una del rei de França i l’altra del papa, en la qual es contenia que el rei En Jaume de Mallorca prometia ajudar i valdre amb totes les seves forces per mar i per terra el rei de França contra el rei d’Aragó, fins que el rei francès hagués conquerit tota la terra del rei d’Aragó. I, per raó d’aquesta promesa que feia, el rei de França li donava el regne de València, quan l’hagués conquerit i pres al rei d’Aragó. I aquesta donació l’aprovava i sancionava el papa de Roma.

Quan el rei d’Aragó va veure la carta, se’n va sentir molt agreujat en si mateix, però no en va voler dir res a ningú en aquell moment, i la desà bé. I aleshores va trametre els seus homes per tots els hostals de la vila de Perpinyà i va fer prendre molts mercaders que hi havia de la terra del rei de França i agafar i consignar tota la seva roba i les seves mercaderies, que valien una gran infinitat d’or. Després va fer prendre dos consellers del rei En Jaume de Mallorca que hi va trobar, que sempre havien estat contra ell: l’un era En Ramon Batlle i l’altre En Puig d’Orfila. I els va fer guardar bé i els prengué tot quant tenien i els pogué trobar.

Després, quan el rei hagué entrat al castell de Perpinyà, on era son germà, el rei En Jaume, i hi hagué estat dos dies, va saber del cert que el dit rei En Jaume estava malalt i no volia sortir de la cambra on jeia allitat. El rei d’Aragó s’emparà de tot el castell, i posà els seus guaites i els seus sentinelles arreu de les muralles, de tal manera que no semblava pas que un sol ocell, per petit que fos, pogués sortir per cap banda sense ser vist. Quan això va ser fet, va trametre dos cavallers a la cambra on son germà jeia en un llit, i els digué que parlessin amb ell, i que li donessin a entendre que el rei d’Aragó havia vingut, no pas a dany ni deshonor d’aquell rei En Jaume, sinó per profit i honor i protecció d’ell i dels seus fills i de tota la seva terra. Encara els ordenà que li diguessin i li fessin memòria que aquell rei En Jaume estava obligat amb el rei d’Aragó a ajudar-lo i valdre’l contra tothom del món, fos qui fos, tant per la proximitat que hi havia entre tots dos, perquè eren germans, com per raó del jurament i el pacte que el lligava amb ell, perquè tot quant tenia ho tenia per ell. Encara, va fer que li diguessin, de part del rei, que, per les esmentades raons, ell el requeria per fidelitat, i pel jurament que li havia fet i per la proximitat de sang, que li lliurés o li fes lliurar totes les fortaleses i els castells que tenia al Rosselló, per tal que ell els hi pogués guardar, i alhora esquivar que en pogués venir cap dany a Catalunya i a la terra del rei d’Aragó, i que els francesos se’n poguessin servir contra el rei d’Aragó i la seva terra en la guerra que tenien intenció de moure contra ell.

I, quan el rei hagué dit als dos cavallers el que els havia de dir, ells es van arribar a la cambra on jeia malalt el rei En Jaume, i van parlar amb ell i li van dir les damunt dites paraules i moltes altres. De manera que el rei, després que li diguessin i l’atabalessin anant i tornant, concedí al rei d’Aragó l’admissió del que volia, i prometé que seguiria el seu camí i la seva voluntat per sempre, i que l’ajudaria contra tothom, com a bon germà i honrat, amb totes les seves forces. I, quan tot va quedar ben convingut, se’n van fer cartes en forma pública, i, un cop les cartes fetes, les va firmar el rei d’Aragó. I l’escrivà tornà a la cambra del rei En Jaume per tal que també ell les firmés, com s’hi havia compromès de primer. Trucà a la porta de la cambra que li obrissin, però no li volgueren obrir, i li digueren que el rei s’havia fatigat tot aquell dia en parlar i en altres coses, i que llavors s’havia adormit, de manera que no gosaven despertar-lo per res. L’escrivà se’n tornà al rei d’Aragó, i li digué que no havia pogut veure el rei En Jaume de Mallorca, i que no havia firmat la carta. El rei d’Aragó li digué que hi tornés quan hagués passat una estona.

Amb això, va arribar el vespre, i l’escrivà tornà altra vegada a aquella cambra, però encara no li volgueren obrir, amb aquella mateixa excusa. I l’escrivà se’n tornà de nou al rei d’Aragó i li ho contà tot. I ell li va dir que hi tornés, al cap d’una mica, altra vegada. I l’escrivà ho va fer, però encara no li volgueren obrir, i se n’excusaren d’aquella mateixa manera. L’escrivà va tornar davant el rei d’Aragó, i li va dir que ja hi havia anat tres vegades, i que no hi havia pogut entrar de cap de les passades. El rei va respondre a l’escrivà:

—Per ma fe, ja és dormir massa! No em fa bona sospita, i em sembla que això que ha dit mon germà no té intenció d’atendre-ho ni de complir-ho. Però no hi ha res a fer, aquesta nit, sinó que ell s’estigui allà dins, que nós el farem guardar de fora estant, encara que no calgui gaire, perquè no és home que pugui fugir, majorment per raó de la malaltia. I no seria bo ni cosa convenient que nós, ara que està malalt, entréssim a la seva cambra per força.

Quan el rei d’Aragó va haver dit això, establí els seus sentinelles aquí i allà per molts indrets del castell, i manà que aquella nit vigilessin bé, i es retirà a dormir al seu llit. Però mentre ell dormia hi havia qui vetllava, com sentireu. Perquè heu de saber que tot aquell dia el rei En Jaume havia estat en consell amb la muller i amb alguns servents de la casa a dins la cambra, i, havent tingut consell, ja fos per propi moviment o aconsellat per altri, es va penedir d’allò que havia convingut amb son germà el rei d’Aragó, per tal com se sentia tan culpable i desmereixedor envers el rei d’Aragó, per les coses que havia tractat i consentit contra ell, que no li semblava que, per més que en fos assegurat, li valgués per salvar-se, si per malaurança es descobrís el que havia fet, de la mort.

Per tal raó, tot aquell dia va fer mirar i esbrinar si per cap lloc podria fugir del castell sense ser vist. I, sobre això, va fer cridar un mestre picapedrer que era mestre majoral de l’obra del castell de Perpinyà, i li va dir:

—Mestre, ara cal i convé que mostreu les vostres habilitats i que mireu i cerqueu diligentment si trobaríeu cap finestra, espitllera o forat, vós que heu obrat el castell, per on pogués sortir d’aquesta cambra sense ser vist.

Respongué el mestre:

—Jo no crec pas que una rata se’n pogués esmunyir sense que fos vista, de tan bé com fa vigilar i guardar el castell el rei d’Aragó. Per la qual cosa no sé pensar ni trobar manera com es pogués fer això que heu dit.

El rei En Jaume, en sentir-ho, es va tenir per perdut, i li va dir que li calia sortir de la cambra i del castell, abans no li excavessin una galeria. Que més s’estimava morir fora, o dintre la cambra, si no en podia sortir, que caure en mans de son germà el rei d’Aragó.

—Senyor —digué el mestre—, això que vós dieu és bo de dir, però mal de fer. Ara bé, qualsevol altre home, tret de vós, intentaria sortir per un lloc que jo sé.

—Com! —digué el rei—. I no sóc jo un home com un altre per aventurar-me a tota cosa?

—Cert és —digué el mestre—, però fa vergonya dir a senyor tan noble i honrat com vós que surti per un lloc com aquell, majorment vós, que heu estat malalt llarg temps i encara no us heu refet.

—Quin lloc és aquest? —digué el rei—. Que molt perillós haurà de ser perquè no intenti jo sortir-hi, si hi ha cap home al món que ho pugui intentar. Digueu-me, doncs, quin lloc és.

—Senyor —digué el mestre—, quan vam obrar el castell vam fer una aigüera que ve de la casa de la cuina i passa sota aquesta cambra i surt a fora del castell, a un tret de ballesta enllà del vall, i és prou ampla perquè un home hi pugui passar sense perill arrossegant-se de bocons, però és tota lletja i plena de brutícia, per raó de les aigües i de les moltes lletgeses que s’hi aboquen cada dia. Em fa por, doncs, que si provàveu de passar-hi no us fes mal la pudor i la immundícia que hi ha allà dins.

I respongué el rei:

—Si que em teniu per feble i desnerit, que jo no pugui intentar el que pugui qualsevol altre! Si és així com vós dieu, no es podria trobar millor lloc per sortir, ni més convenient, que aquest. Així, doncs, comenceu a obrir en aquest lloc per on creieu que ha de passar l’aigüera.

Quan el rei va haver dit això, vingué el mestre amb el pic i el capmartell, i va obrir i trencar lloses de la cambra, que era enllosada, i va encertar el lloc on era l’aigüera, i la trobà més ampla i tot del que es pensava. El rei En Jaume, en veure-ho, es va tenir per salvat. De seguida van agafar l’aigua d’un safareig que hi havia arran de la paret de la cambra i n’hi van abocar tanta que tota l’aigüera en va quedar escurada. I aleshores el mestre va entrar-hi a dins amb llum de candela i la resseguí tota, fins a la sortida enfora del castell, i veié que era prou bona i que s’hi podia passar bé. Se’n tornà al rei i li ho va dir, i el rei en tingué gran goig. I aquest es vestí una gramalla de blanc de Narbona, amb tint de grana, folrada amb llana de xai, i entrà a l’aigüera amb el mestre, que anava al davant amb llum de candela en una llanterna, i dos escuders que el seguien al darrere, i prou. Abans de sortir, prengué comiat de la muller, la reina, i amb grans plors es van separar tots dos.

Ella es va quedar a la cambra, i el rei se’n va anar per l’aigüera, com ha estat dit, fins que va ser a l’altre cap, enfora del castell. El rei En Jaume, en veure’s a fora, es tingué per salvat, i es trobà tot brut, ell i el vestit, però no s’hi amoïnà gens, tan gran era el seu goig per haver-se escapat. I, si bé estava malalt i feble de complexió, no ho aparentava en els moviments, car començà a caminar de pressa i lleuger, millor i tot que si ho hagués fet sempre. I va emprendre el camí d’un castell que es diu Sa Roca.

Quan havia caminat mitja llegua, trobà un home d’aquella terra que menava una somera, i el pregà que la hi prestés fins al castell de Sa Roca, i l’home ho va fer així. D’aquesta manera, el rei En Jaume va arribar en aquell castell. Els del castell el van reconèixer i se’n van meravellar molt, però el van rebre bé i honradament. El rei En Jaume s’hi va quedar, indignat i malcontent de si mateix.

Ara deixarem de parlar del rei En Jaume de Mallorca i parlarem del rei d’Aragó, son germà.

Com la gent de Perpinyà s’alçaren contra el rei d’Aragó

Quan el rei d’Aragó va haver vist i entès que l’escrivà no podia entrar a la cambra on son germà el rei En Jaume jeia malalt, i va haver establert els seus guàrdies i sentinelles tot a l’entorn del castell, es retirà a dormir al seu llit. I, quan havia dormit una part de la nit, es despertà i sentí els guaites que eren sobre la casa on ell jeia que movien gran brogit i cridaven com si el castell fos atacat. El rei, en sentir-ho, es llevà amb l’espasa a la mà i pujà als llocs de guaita i amenaçà els sentinelles que tant cridaven. I respongué un d’ells:

—Per Déu, senyor, no cridem pas sense raó, que no sabem si hi ha gent a fora o què, que hem sentit donar grans cops aquí, prop de la muralla.

El rei els digué que eren ximples i embriacs, que callessin en mala o en bona hora, que allò que deien no era res. I que guaitessin bé d’allí endavant, però que no cridessin ni se somoguessin sense raó.

Amb això, el rei se’n va tornar al llit. Després de dormir una mica, sentí que els sentinelles s’agitaven i feien grans crits. I ell, tot irat i furiós, pujà als llocs de guaita amb un mantell a sobre i una maça al puny, i amenaçà els guaites perquè cridaven tant i no el deixaven dormir, i va fer com si els volgués ferir amb la maça. I ells li van respondre:

—Senyor, vós ens podeu dir el que us plagui, però, com que ens heu encomanat que vigilem el castell, nosaltres complirem el nostre deure quan calgui. I sapigueu que això que hem fet ho hem fet amb raó, que, com ja us hem dit, ens ha semblat dues o tres vegades que trencaven el mur del castell, dels cops tan forts que sentíem donar-hi amb pics i capmartells.

El rei menyspreà allò que deien els guaites i se’n tornà a dormir. Però no va poder dormir gaire, perquè va sentir els guaites que el despertaven una altra vegada. I ell, irat i ple de disgust, es llevà amb una cota de burell, amb les sabates als peus, sense les calces, i amb la maça al puny va anar contra els sentinelles, que el defugiren en veure’l venir. Ell els demanà enfellonit si estaven embriacs, o què havien sentit, que talment cridaven i s’atrafegaven en va. I els guaites li van respondre:

—Senyor, o tots estem encantats o nosaltres hem tornat a sentir això que ja us hem dit.

—Ara —digué el rei— calmeu-vos i, si ho sentiu altra vegada, crideu i esbrinarem què és. Però més aviat crec que si crideu com bojos és per no adormir-vos.

I, havent parlat així, el rei se’n tornà al llit, i dormí fins a dia clar. En apuntar el dia, el rei cridà l’escrivà i dos cavallers, i també el comte de Pallars, i els digué que anessin a la cambra on estava el rei En Jaume, son germà, i que li diguessin que firmés aquelles cartes que havien convingut i, si no ho volia fer, que ho digués. El comte de Pallars, amb l’escrivà i amb dos cavallers, se n’anà cap a la cambra i trobà la porta oberta, hi van entrar a dins i trobaren la reina, muller del rei En Jaume, amb tres fills seus i una filla que seia en un llit, trista i plorosa, amb alguns homes i dones que eren de la companyia del rei En Jaume. El comte de Pallars i els seus companys se’n van meravellar molt, en veure-la, i li besaren la mà i li demanaren on era el rei de Mallorca. Ella i la resta de la companyia van fer un gran plor, i li van dir que no sabien què se n’havia fet i que no es pensaven pas que el tornessin a veure mai més. El comte i aquells que eren amb ell vingueren a corre-cuita davant el rei d’Aragó, i li van dir tot el fet i el que hi havien trobat. El rei, en sentir-ho, se senyà i es meravellà com havia pogut ser, i va creure que alguns de la companyia havien consentit en aquell fet, però no en volgué dir res, sinó que declarà que no havia perdut el propòsit per estupidesa sinó per educació, que mai no havia volgut avergonyir el seu germà, el rei En Jaume, entrant a la cambra on jeia.

Amb tant, el rei anà a la cambra on havia estat el rei En Jaume, i va fer mirar si trobaven com n’havia fugit. I van veure aquella aigüera oberta, i encara la llanterna i les candeles que hi van trobar cremant, que el rei En Jaume hi havia fet encendre quan es va escapar. El rei d’Aragó es meravellà molt en veure-ho, i digué a la reina, muller del rei En Jaume:

—Certament, madona, el rei de Mallorca, el vostre marit, m’ha fet un gran escarni. I tingueu per cert que jo no havia vingut aquí per cap dany seu, ni per prendre-li la terra, sinó per defensar-la per a ell, i perquè vigilés que a mi no em pogués venir cap mal en aquesta guerra que espero tenir en breu amb el rei de França. El vostre marit m’ha escarnit i ridiculitzat, i m’ha fet un gran mal a mi, però encara més a si mateix, i als seus fills i a vós. Em sap molt greu i n’estic afligit.

Amb això, el rei es retirà de davant la reina i la va fer guardar bé, a ella i els seus fills, per tal que no el poguessin burlar així com havia fet el rei En Jaume. Quan el rei d’Aragó hagué sortit de la cambra, s’acostà a una finestra que dóna a la vila de Perpinyà, i sentí un gran brogit i una gran cridòria d’homes, de dones i d’infants que deien a crits:

—Ai, senyor rei En Jaume de Mallorca! I qui us ha mort? Mai no trobarem tan bon senyor!

En sentir-ho el rei d’Aragó, trameté un missatger a la vila per saber per què cridaven aquella gent. I el missatger davallà corrent i de pressa a la vila, i tornà de seguida davant el rei i li va dir:

—Senyor, feu compte de sortir, vós i la vostra companyia; si no, tant vós com nosaltres estem perduts. Que tots els homes de la vila estan guarnits amb les seves armes, i han posat cadenes i barreres per tots els carrers, i volen pujar fins aquí, per prendre-us i aturar-vos, a vós i la vostra companyia. Perquè ha corregut la brama per la vila que vós heu mort aquesta nit el seu senyor, és a dir el rei de Mallorca En Jaume, el vostre germà.

Quan el rei d’Aragó ho hagué sentit i entès, va fer carregar les bèsties amb les seves coses i amb les que trobà pel castell, i en acabat va dir als guaites que l’havien despertat a la nit que no s’havien alarmat sense raó, car el rei de Mallorca havia fet obrir una aigüera per on havia sortit de la cambra i havia fugit del castell, i que d’allà venien els cops que havien sentit. Tothom en sentir-ho se’n meravellà molt i es disposà a carregar les bèsties amb el botí. El rei, d’altra part, envià missatge als cavallers que albergaven a la vila que s’armessin de seguida i de pressa i que pugessin amb les armes i amb el parament cap al castell, i tots ho van fer així com el rei ho manava. I a penes s’havien guarnit els cavallers, tots els homes de la vila van pujar cap al castell amb les seves armes, i eren ben bé quatre mil, o més. El rei d’Aragó, que els va veure venir, sortí fora portes en un cavall, amb una maça al puny, i volia parlar amb la gent que venien, però no es podia fer sentir, amb els grans crits que aquells movien, dient tots alhora:

—Vós ens heu mort nostre senyor el rei de Mallorca!

El rei els va fer callar a grans penes, i ells el van escoltar. I els digué així:

—Malvada gent, per què crideu i us somoveu contra mi sense raó? Que jo no sé de què parleu. Com podeu pensar que jo hagi mort mon germà, el vostre senyor? Que jo no faria tal cosa per res del món. Però jo us diré el que s’ha escaigut. Aquesta nit passada, ell em va atorgar que faria la meva voluntat, i que m’ajudaria contra tothom i amb totes les seves forces. I que això és veritat us ho demostraré amb les cartes públiques que se’n van fer.

Amb tant, el rei cridà el seu escrivà, En Pere de Santcliment, i va fer llegir les cartes que s’havien fet entre el rei d’Aragó i son germà sobre els pactes que havien emprès tots dos. I, quan l’escrivà va haver llegit les cartes, digué el rei a aquella gent:

—Barons, heu entès i creieu ara tot això que us he dit?

—Sí, senyor —van fer tots—, però què n’heu fet de nostre senyor el rei de Mallorca?

—Jo us ho diré. Aquesta nit s’ha escapat deixant-se anar amb una corda per una finestra de la cambra. I us dic en veritat que no sé què se n’ha fet. Però sí que sé del cert que en això s’ha fet gran mal a si mateix primerament, i a mi i a la seva muller i als seus fills i a tota la seva terra.

La gent, en sentir-ho, van començar a plorar i a exclamar a crits:

—Vós ens l’heu mort! Torneu-nos-el! Que això que dieu no són sinó belles paraules!

El rei, en veure que la gent se somovia tota i que el seu parlar no servia de res, va fer senyal als cavallers que sortissin amb les seves armes. I de seguida van sortir del castell ben bé cent cavallers armats i una bona colla de servents d’armes. I, a desgrat de tota aquella gent, els van fer marxar amb grans empentes. Els homes de la vila, en veure-ho, se’n van tornar a la vila, i van anar pels hostals i pels albergs i hi van trobar molts homes de la companyia del rei d’Aragó, sobretot homes de peu, que es guarnien per pujar al castell a ajudar el seu senyor el rei d’Aragó, i els prengueren i aturaren tots, que eren més de mil.

El rei, en saber-ho, va fer carregar de seguida les bèsties amb el parament i el tresor i la moneda que trobà al castell, i va fer cavalcar la reina de Mallorca, sa cunyada, amb els tres fills i també la filla, i els altres presoners, és a dir N’Amalric de Narbona, i el nebot de l’arquebisbe de Narbona i dos consellers del rei de Mallorca, i sortí del castell amb tota l’altra companyia, i els avià tots fins més enllà del vall. En acabat, ell tornà amb la seva companyia de cavallers i de servents a la vila per deslliurar aquells servents que els homes de la vila hi havien detingut. I, en arribar davant la porta, va veure el comte de Pallars que era retingut dins les portes amb la seva companyia. El rei punyí d’esperons i ningú no el gosà esperar, i d’una empenta va fer sortir a fora el comte de Pallars, i amb ell van sortir també una gran quantitat d’aquells servents que havien aturat els homes de la vila. Però encara hi quedaren, els uns presos, els altres retinguts, ben bé un centenar d’homes del rei d’Aragó. El rei, veient que no s’hi podia quedar més temps sense perill, perquè tots els homes de la vila venien a les portes, se’n tornà amb els seus cavallers i l’altra companyia que havia deixat a fora, i tots plegats se’n vingueren a poc a poc fins que van ser a l’Empordà, en un lloc que s’anomena Sa Jonquera i és d’En Dalmau de Rocabertí.

En arribar-hi, vingué En Ramon Folc davant el rei, així com el comte de Pallars, i el pregaren que els concedís un do que no el perjudicaria, i el rei els ho atorgà francament. I ells li van demanar que deixés anar la reina de Mallorca allà on volgués, car a ell no l’honorava tenir una dona com ella en presó, majorment estant prenyada com estava, i recelaven que l’embaràs no es perdés pel dolor, si es veia en presó. El rei els digué que bé li plaïa, per amor d’ella i d’ells, i que ja se’n podia anar, si anar-se’n volia. I al punt En Ramon Folc i el comte de Pallars se’n van tornar amb la reina, i la van seguir fins al coll de Banyuls, i allà la deixaren anar. I ella se n’anà al Rosselló amb una filla que l’havia acompanyada, i ells se’n van tornar amb el rei d’Aragó, a Sa Jonquera.

El rei d’Aragó va fer menar els tres fills del rei de Mallorca a un castell seu que hi ha riba mar, que es diu Torroella de Montgrí, i allí els va fer guardar bé. I envià, d’altra part, N’Amalric de Narbona a la ciutat de Girona, i aquí el posaren en presó i en ferros, ell i el nebot de l’arquebisbe de Narbona, amb no sé quants cavallers seus, a l’anomenada Torre Gironella. I aquí van ser ben guardats tant com hi van estar. I el rei seguí el Gironès i l’Empordà, i reconegué tots els seus castells i viles.

Com el rei En Jaume de Mallorca envià els seus missatgers al rei de França contra son germà, el rei d’Aragó

Quan el rei de Mallorca En Jaume va ser al castell de Sa Roca i va haver recobrat la muller i la filla, estigué molt trist i despagat de si mateix, car es tingué per molt deshonorat i avergonyit per son germà, el rei d’Aragó. I de seguida envià missatgers cuitosament al rei de França, que es trobava entre Carcassona i Narbona, i al cardenal, que havia vingut amb el rei de França per predicar la croada contra la terra del rei d’Aragó, amb grans forces de cavall i de peu. El cardenal es deia En Joan Caulet i era francès. I el rei de Mallorca els feia saber que el rei d’Aragó, son germà, li havia pres i barrejat la terra, i sobretot el millor lloc que hi havia, és a dir la vila de Perpinyà, i que havia entrat al seu castell per força i se n’havia endut presos els seus fills i la seva muller, i se n’havia emportat tot el seu tresor i tot quant ell tenia en aquell castell. Per la qual cosa, com que allò era un gran deshonor per a aquest rei En Jaume, tal com no creia que mai el pogués venjar, pregava al rei de França i al cardenal que, ja que tenien intenció de venir contra la terra del rei d’Aragó, s’afanyessin tant com poguessin, que ell els donaria pas i entrada a Catalunya, a desgrat del rei d’Aragó, i que els lliuraria tots els castells i fortaleses del Rosselló i els ajudaria amb totes les seves forces per mar i per terra. I que s’acuitessin i que no fallessin per res, que sabessin del cert que el rei d’Aragó havia fugit, i que tenia gran temor d’ells i que no havia gosat aturar-se més amunt del regne de València.

Quan els missatgers del rei de Mallorca van ser davant el rei de França i davant el cardenal, i van haver dit el missatge i presentat les cartes, i els altres els van haver sentit, s’aixecà el cardenal i digué al rei de França en la seva llengua:

—Alceu-vos, sire, que Pere d’Aragó ha fugit, segons que s’entén en aquestes cartes, i anem, que sense cop ni batalla conquerirem tota la seva terra.

I respongué el rei de França:

—Sire cardenal, heu dit bé, però jo no crec pas que En Pere d’Aragó hagi fugit, que és un dels millors cavallers del món. Més aviat crec que, si s’hagués quedat sense ningú de la seva companyia, ell tot sol ens esperaria i es defensaria fins a la mort, tant com pogués, que no hi ha cap ardiment al món que ell no intentés. Recordeu quan va venir a Bordeus, on tots vam ser escarnits i ridiculitzats per la seva vinguda, i ara igualment, si heu entès el que ha fet al rei de Mallorca, son germà, tot ho intentaria.

Respongué el cardenal que això no era ardiment, perquè ho feia a manera de lladre, que ningú no imaginava que gosés intentar la cosa que després feia a la insabuda de tothom. I, havent dit això el cardenal, s’alçà En Felip, fill gran del rei de França i nebot del rei d’Aragó, fill de sa germana, i digué així:

—Dites vous, sire, que això que ha fet el rei d’Aragó no és ardiment?

—Oí —va dir el cardenal—. I vós esteu excomunicat, per haver gosat anomenar Pere d’Aragó rei. I feu-vos absoldre, que jo us absoldré, amb la condició que us guardeu de tornar-hi mai més.

Amb això s’alçà el duc de Brabant, sogre del rei de França perquè la seva filla era la darrera muller del rei, i digué al cardenal:

—Sire, En Felip no es pot estar d’anomenar rei En Pere d’Aragó, perquè és el seu oncle i li té bona voluntat, però també hauria d’estimar igualment son germà Carlot, que serà rei d’Aragó quan haurem conquerit la terra en breu.

I respongué el rei de França:

—Sire duc, teniu raó, però ell és del mal llinatge d’Aragó, i hi retira en el seu parlar.

En sentir això, Felip s’enfurí, i respongué al rei de França, son pare, i al cardenal, i digué així al rei:

—Sire, jo sóc dels més nobles llinatges del món per part vostra, però també per part de ma mare. I no és pas mal llinatge, sinó que és bo i honrat i dels nobles casals del món. Vós podeu dir el que vulgueu, però no hi ha ningú, si diu el contrari, que no digui el que no deu. I creieu del cert que Aragó us farà encara tremolar, a vós i la vostra terra. I el duc, que ha dit que jo hauria d’estimar més mon germà Carlot que mon oncle, no parla a parer meu sàviament; i no ho diu sinó perquè vós i jo entrem a la terra de mon oncle i siguem presos i morts i destruïts, i els seus néts siguin reis i senyors de la terra de França. I, per més que ell us digui que en breu haurem conquerit la terra del rei d’Aragó, no es farà tan fàcilment com ell es pensa.

I respongué el cardenal:

—Sire Felip, no us enfelloniu de cap manera, que en breu conquerirem En Pere d’Aragó i tota la seva terra amb l’ajuda del papa, encara que hi haguem de gastar tot el gran tresor del rei de França.

I es va alçar el rei de França, va cridar el comte de Foix, i li digué:

—Digueu vós, comte, que sou quasi de Catalunya: conquerirem en breu aquella terra?

—Oc —digué el comte de Foix.

I digué el rei:

—L’haurem conquerida dintre de deu anys?

—Oc —digué el comte—, si s’escau, en menys d’un any.

—I com? —digué el rei.

—Jo us ho diré —digué el comte—. Que, si aneu en aquella terra i En Pere d’Aragó pot ajuntar i replegar la seva gent, i els seus cavallers el volen seguir, i pot aconseguir reunir a dia sabut dos mil cavallers, encara que vós hi sigueu amb cent mil cavallers, ell es posarà a punt i us donarà batalla, tan gran és el seu coratge. Si per ventura llavors és vençut, haureu conquerit la seva terra en pau. Però, si us pot desbaratar, ja no us cal esperar mai més Catalunya.

El rei de França, en sentir-ho, se’n va riure, i digué al comte que bé semblaven un acudit les seves noves, quan deia que En Pere d’Aragó, que era un dels reis més pobres del món, en terres i en possessions, donaria batalla al rei de França.

Mentrestant, quan tothom va haver parlat a plaer, van anar a dinar i van decidir de continuar el consell l’endemà al matí. I manà el rei de França que hi fossin tots els dotze pars, i els altres consellers seus, i tots els prelats i els barons i els gentilhomes de França, per acordar què farien en aquella qüestió i què respondrien al missatge que els havia enviat el rei de Mallorca.

En ser l’endemà matí, tots es van presentar davant el rei de França, comtes, vescomtes i senescals i altres gentilhomes de la terra. El cardenal va seure a dalt en una cadira al costat del rei de França, i els altres estigueren a baix. El rei digué al cardenal que proposés i que parlés, i que digués el que li semblava, car ell havia de parlar primer, ja que era llegat de Roma i representava la persona del papa. I tots els altres van callar. Amb això, el cardenal digué així:

—Senyors, nostre senyor Déu ha mostrat gran honor i senyal d’amor i de predilecció al rei de França i a tots els seus antecessors per sempre. Car no es pot trobar, d’ençà que la casa de França es convertí al cristianisme, que mai fos rebel ni contrària en res a la santa Església de Roma, per bé que tots els regnes del món hagin estat desobedients una hora o altra a aquella Església de Roma. Però aquest no ho fou mai, sinó que, sempre que a l’Església li va caldre ajuda, la hi donà, bona i suficient, el regne de França, que mai no va donar precedència a amor ni parentiu que tingués amb cap príncep terrenal. Per això trobem a les escriptures antigues que Déu mantingué sempre aquest regne i li donà victòria sobre tots els seus enemics. Així mateix, l’Església de Roma reconeix bé l’obediència que li ha retut sempre aquest regne, és a dir el casal de França, i, tant com ha pogut, l’ha guardat de dany. Trobem que el que era rei de França en aquell temps, vencé i prengué el rei dels llombards, que es deia Desideri, perquè s’havia alçat contra l’Església de Roma, a la ciutat de Pavia. Trobem encara que un altre rei de França molt sant i gloriós, anomenat Carlemany, conquerí el regne i l’imperi de Constantinoble, perquè l’emperador era enemic de l’Església. Igualment aquell rei mateix conquerí quasi tot Espanya als sarraïns, enemics de la fe, i l’Església el guardonava per això, atorgant-li ajuda espiritual i temporal en la conquesta, segons el seu poder, i donant-li, d’altra part, tota la terra que conqueria. Trobem encara que antigament l’Església de Roma tingué molts perseguidors, i contra tots li donà Déu honrament amb l’ajuda de França. I especialment trobem alguns fets que s’han esdevingut darrerament en els nostres dies, que tots o la majoria de vosaltres sabeu bé com Frederic, emperador de Roma, i Manfred, el seu fill, i Conradí, que eren dels prínceps més grans del món, fustigaren i perseguiren quasi sempre l’Església de Roma, i com Déu donà la victòria, per més que fos cosa desesperada, a aquella Església, amb l’assistència de la casa de França, és a dir de Carles, rei de Sicília, que els vencé i els prengué tots, i conquerí tota la seva terra, com tantes vegades heu sentit. Talment que l’Església de Roma es pensava que tots els seus enemics ja eren morts. Però ara s’ha aixecat el príncep més petit del món, i més mancat de poder, és a dir Pere d’Aragó, que, com el pobre que va a robar pels camins per poder cobrir la seva pobresa amb aquell pillatge, així ell, que era pobre i no li bastaven les rendes, ha vingut a ocupar el regne de Sicília i ha fet els vassalls de l’Església rebel·lar. Però s’enganyen ben bé, perquè es pensen estar ferms amb la protecció d’aquell, i s’estintolen amb bastó de canya, com tots sabem que és el seu poder. Però el dany, el deshonor i l’escarni que hagi fet aquell Pere d’Aragó a l’Església de Roma i a la casa de França no cal pas retreure’ls ara, que cadascun de vosaltres ho pot pensar fàcilment. Encara més, el mal que hagi fet a la cristiandat crec que ja el sabeu, és a dir que ha fet enderrocar totes les esglésies i els monestirs de la seva terra, de tal manera que ningú no hi gosa esmentar el nom de Déu ni fer el seu sacrifici, i fins s’ha aliat amb els sarraïns per destruir la cristiandat, i amb ells fa compte de defensar-se de nosaltres, que amb les seves forces no podria, perquè no en té; que hi ha a França ben bé cinquanta comtes que, un per un, tenen major poder de terres i de possessions que no pas ell. Per la qual raó cal que aquest deshonor que us ha fet a vosaltres i a nós sigui fortament venjat. I, ja que hem començat, que anem de seguida i francament endavant, que no n’hi ha per a vuit dies, d’ell ni de la seva terra, car a la terra de Pere d’Aragó hi ha una gran pobresa. I així, els uns amb diners que els donarem, els altres per por, els altres de grat, els altres per força, els conquerirem en breu, i la terra serà de Carlot, fill del rei de França, aquí present. I jo n’hi dono possessió amb aquest meu capell.

Aleshores el cardenal es llevà el capell i el posà damunt el cap de Carlot. I després reprengué la paraula i digué així:

—I jo, de part de Déu i del sant pare, dic a tots aquells que aniran i portaran armes contra la terra d’En Pere d’Aragó, que els seran perdonats tots els pecats, i que si algun n’hi mor, que Déu no ho vulgui, pujarà tot deslliurat i florit davant Déu, que la seva ànima ni tan sols coneixerà el purgatori. I, d’altra part, ofereixo aquí, de part de l’Església de Roma, ajuda temporal en aquest fet, és a dir de mantenir i de pagar, mentre això duri, sis mil cavallers ben guarnits amb les seves armes, que facin i diguin la voluntat del rei de França, i el segueixin, amb mi mateix, contra Pere d’Aragó i la seva terra. Encara més, dic i mano, de part del papa, a tots els prelats i rectors de la santa Església, que prediquin la croada contra la terra d’En Pere d’Aragó i que concedeixin perdó a tots aquells que hi vagin, segons que ha quedat dit.

Amb tant, després de predicar, el cardenal callà. I s’alçà el rei de França i li parlà així:

—Sire cardenal, nós hem entès bé tot el que heu dit, i us agraïm molt l’ajuda que ens heu ofert en aquest fet. I prometem i jurem davant vostre que no tornarem vius a França fins que no hàgim conquerit la terra de Pere d’Aragó, i vós i nós siguem venjats del que ens ha fet.