Kitabı oku: «Sociolingüística», sayfa 2

2. LÍNIES DE RECERCA EN LA
SOCIOLINGÜÍSTICA

2.1. SOCIOLINGÜÍSTICA: DEFINICIÓ I DIRECCIONS

Inicialment cal dir que la sociolingüística no sols correspon a una extensió del model abstracte de la lingüística precedent, sinó que esdevé una disciplina parcial que respon a les qüestions no resoltes de la teoria lingüística moderna. La sociolingüística escomet, a més, una revisió conseqüent de la base teòrica anterior que correspon a l'interés actual de la recerca lingüística; i ofereix alternatives vàlides a l'estudi dels diversos components del fet comunicatiu des d'unes bases sociològiques i antropològiques renovades i autèntiques. La lingüística, com a ciència del llenguatge, la nota essencial de la qual és la comunicació humana, ha de completar-se amb l'anàlisi antropològica (i semiòtica) dins de la mateixa simbiosi de ciències socials i humanes, tota vegada que ja s'ha superat la fase asèptica de l'establiment de la seua entitat. La sociolingüística naix d'aquest compromís antropològic que, en definitiva, concep la lingüística com a branca de l'antropologia social i cultural.

2.1.1. A partir de la tradició antropològica de la lingüística nord-americana de F. Boas i E. Sapir, i dels suggeriments lingüístics del'antropòleg britànic B. Malinowski, D. Hymes (1962,1964) estableix un quadre ampli de referència que denomina etnografia de la comunicació per a considerar els diversos components del fet comunicatiu: una guia útil sense pretensions teòriques ni definidores, i que inclou qualsevol estudi sobre la comunicació humana amb base etnogràfica. Així, insisteix en un enfocament interdisciplinari de la llengua en relació estreta amb el context cultural i la funció social.

El marc de referència no és una llengua donada ni la parla mateixa, sinó la comunicació. La descripció parteix del nucli o grup social de la localitat, anomenat comunitat de parla, i agrupa aquells parlants que comparteixen un coneixement de les restriccions comunicatives i de les normes del comportament social. La unitat bàsica de la interacció verbal en la comunitat de parla és l'esdeveniment comunicatiu, determinat pels participants, canal, codi, situació (física i psíquica), forma i contingut, fins (intenció i efecte), clau, gènere i normes de la interacció i de la interpretació, i aplega diversos actes de parla. Per tant, un discurs o un sermó, considerats globalment, es compon de diferents menes d'actes de parla: exhortacions, afirmacions, exclamacions, descripcions, etc. L'etnografia de la comunicació representa una part i un enfocament particular de la sociolingüística, precisament d'aquella que s'ocupa d'una teoria de la comunicació com un comportament cultural (veg. Hymes, 1971; Saville-Troike, 1982).

La constant exclusió del parlar del si de la comunitat per part de l'anterior lingüística estructural, justifica W. Labov (1970) per a establir un marc a la nova disciplina. En aquest sentit, distingeix una sociolingüística àmplia i una sociolingüística estricta. La primera, equivalent a una "etnografia de la comunicació", comprendria tots els temes relacionats amb l'ús, les funcions i la situació comunicativa, i representaria el complement de l'anàlisi de les estructures lingüístiques. Marginalment, encara que s'hi haja inclòs, restaria la sociologia del llenguatge com a domini dels factors socials en general i de la seua interacció particular amb les llengües i dialectes; així, implicaria la planificació lingüística, substitució de llengües, etc.

La sociolingüística estricta, segons W. Labov, tracta de l'estructura i evolució del llenguatge inserides en el context social d'una comunitat de parla. Això no obstant, entén que no és possible cap altre estudi del llenguatge, i el problema s'origina tot seguit en discutir la separació entre lingüística i sociolingüística. Encara més, el terme sociolingüística pot considerar-se redundant si no respon a una necessitat exclusivament metodològica de diferenciar les anàlisis lingüístiques dins i fora del context, les quals han caracteritzat la lingüística actual i precedent, respectivament (veg. López Morales, 1978,1979; Gimeno, 1979).

A causa de la necessitat actual de cooperació interdisciplinària, J.A. Fishman (1971a) presenta la sociologia del llenguatge i la sociolingüística com dues àrees concèntriques amb un nucli comú: la compenetració entre la variació condicionada socialment en l'ús lingüístic i la variació en el comportament de l'organització social, dins d'una perspectiva comunitària o intercomunitària. A partir d'aquí, ambdues disciplines plantegen una coordinació del tot (sociologia del llenguatge) a una part (sociolingüística), un tot major que la suma de les parts, preses isoladament En suma, dos camps, les diferències dels quals, enteses com un major o menor èmfasi d'especialització, són menys significatives que les seues semblances. La sociologia del llenguatge s'ha configurat, doncs, com una ciència interdisciplinar que enclou la sèrie total dels temes relacionats amb l'organització social del comportament lingüístic: no sols l'ús lingüístic per se, sinó també les actituds lingüístiques i els comportaments explícits envers la llengua i els seus usuaris (veg. Fishman, 1971b, pp. 217-226 i 237-258).

2.1.2. En resum, les successives precisions ofereixen un diferent abast i uns diferents objectes de la sociolingüística, i reflecteixen les diverses perspectives i prioritats–basades, normalment, en l'origen professional de cada investigador– que il.lustren, amb les denominacions de sociolingüística estricta, etnografìa de la comunicació i sociologia del llenguatge. El problema podria estar en la conveniència d'incloure i concertar totes aquestes investigacions sota un rètol general que ja ens ve decidit. Actualment, la denominació de sociolingüística (general) com a disciplina global i interdisciplinar compta amb referència i projecció internacionals. Ara bé, atesa la connexió amb altres termes, convé aprofitar una altra dualitat per a comprendre i aclarir mínimament les diverses relacions subjacents: macro-sociolingüística i micro-sociolingüística (veg. fig. 1).

La macro-sociolingüística integraria la sociologia del llenguatge i manifestaria la continuïtat de les ciències de l'home, concretament la inserció de la lingüística en la sociologia i l'antropologia social i cultural. La seua situació com a àrea fonamentalment interdisciplinar no suposa ni una pèrdua de l'autonomia de la lingüística ni una reducció de la sociologia, sinó un enriquiment recíproc, coherent amb la causalitat circular de les ciències nomotètiques, dins de les ciències socials i humanes (cf. Piaget, 1970a, 1970b; Jakobson, 1970, pp. 27-45; veg. Grimshaw, 1987b).

FIGURA 1. Aproximació general a la representació i integració dels diferents abasts i objectes de la sociolingüística

La micro-sociolingüística inclouria la sociolingüística estricta i, complementàriament, una etnografia de la comunicació, que representaria el component pragmàtic de l'anàlisi de discurs, i connectaria la sociolingüística estricta amb l'etnolingüística. La sociolingüística en general és una disciplina lingüística que respon a l'extensió i revisió de disciplines institucionals (lingüística, d'una banda, sociologia i antropologia, de l'altra), i inclou els diversos abasts micro i macroanalítics. La sociolingüística estudia, doncs, la varietat i la variació de la llengua en relació amb l"estructura social de les comunitats de parla, i, en general, la interacció dels fets lingüístics i els factors socials, és a dir, la covariació de fenòmens lingüístics i socials (veg. fig. 2).

Una definició tan àmplia té un gran perill i risc, però l'acceptem conscientment, ja que molt pocs han estat capaços d'equilibrar la rellevància práctica i l'vanç científic, i perquè les perspectives d'articular les relacions entre la micro- i la macro-sociolingüística són excepcionals. Som conscients que les reduccions metodològiques solen delimitar el propi objecte i la cohesió a la matèria, però hui han estat qüestionats els criteris d'estratificació sòcio-econòmica donat que les categories sociològiques varien molt en cada cultura (veg. § 4.4.5.), i els estudis multilingües impliquen necessàriament un tractament interdisciplinari.

FIGURA 2. La sociolingüística com a extensió i revisió de disciplines institucionals (lingüística, sociologia i antropologia social i cultural)

Ara bé, aquest plantejament integratiu i circular d'algunes ciències socials pròximes no hauria de sacrificar inicialment les consideracions metodològiques de distingir una sociologia del llenguatge i una sociolingüística estricta, a fi de designar la descripció general de la significacío social del llenguatge o el problema de representar una gramàtica social que descriga la competència sociolingüística de la comunitat de parla i de l'individu (cf. López Morales, 1973, pp. 116-124; veg. Grimshaw, 1987a).

2.1.3. En vista de les ratlles precedents, ja podem entreveure les diferents línies de recerca en sociolingüística, que podrien concretar-se bé en la primària catalogació de sociolingüística anglosaxona i sociolingüística romànica (per a endinsar-nos a continuació en una sociolingüística als Estats Units i Canadà, Gran Bretanya, República Federal d'Alemanya, Itàlia, etc.), o bé en els propis pressupòsits constitutius d'una sociolingüística general, és a dir, en l'específic desenvolupament teòric i metodològic d'una sociolingüística estricta, una sociologia del llenguatge i una etnografia de la comunicació (cf. Schlieben-Lange, 1973, pp. 42-102; Dittmar, 1973, pp. 127-186; Lavandera, 1981, pp. 160-209; Moreno, 1988).

Potser aquest darrer criteri junt amb un tercer de pragmatisme acadèmic (fruit de la nostra experiència universitària), són els que han influït en el moment de seleccionar i establir les següents línies de recerca en sociolingüística: a) análisis etnogràfiques de la comunicació; b) estudis sobre la variació lingüística, i c) treballs de multilingüisme.

2.2. ANÀLISIS ETNOGRÀFIQUES DE LA COMUNICACIÓ

L'etnografia de la comunicació s'enceta amb una unitat d'anàlisi molt més àmplia que la del text o discurs: la comunitat de parla ("speech community"), la definició de la qual s'ha vist menystinguda sovint a causa de la confusió que han creat al nostre país certes traduccions d'alguns manuals de sociolingüística que ho simplifiquen tot amb el nom de comunitat lingüística. La vella equiparació de "comunitat lingüística" i "comunitat geogràfica" ha passat a millor vida, i cal evitar aquesta ambigüitat terminològica amb els conceptes de 'comunitat idiomàtica' i 'comunitat de parla' (veg. Gimeno, 1987). Hi ha una comunitat de parla quan una comunitat determinada comparteix una competència lingüística emmarcada dins una competència comunicativa. És a dir, quan no sols hi ha un coneixement sobre l'ús de la llengua i la seua gramàtica, sinó també un coneixement més ampli que ordena i classifica els esdeveniments comunicatius en una sèrie de contextos i moments adequats segons unes "regles del joc" de la situació comunicativa.

Una objecció que podríem fer-hi és que no disposem encara de prou estudis per a una delimitació exacta de la comunitat de parla, encara que hi haja excel.lents recerques empíriques que l'avalen teòricament i metodològica (veg. Horvath i Sankoff, 1987; Labov, 1989), junt amb altres nivells d'abstracció en l'anàlisi sociolingüística (com, per exemple, "grup social" i "retícula social"). Si hom vol donar compte del llenguatge com d'un instrument que serveix no sols per a la comunicació sinó també per a les funcions que tenen a veure amb l'ordenament de la informació, l'organització social, la definició de la situació i la interacció, cal saber què són els esdeveniments comunicatius (veg. Hymes, 1967).

2.2.1. El concepte de 'context de situació' fou suggerit per B. Malinowski i desenvolupat per J.R. Firth (i l'Escola de Londres); aquest darrer sostingué que no s'havia d'interpretar en termes concrets com una espècie de registre àudio-visual dels "suports" circumdants, sinó que més aviat era una representació abstracta del context en termes de certes categories que tenen importància o són pertinents per al text (cf. Robins, 1971). Malgrat que totes les llengües varien segons l'ús que se'n fa, poc és el que se sap respecte de la naturalesa de la variació pragmàtica, en gran part a causa de la dificultat per a identificar els factors que la determinen. M.A.K. Halliday (1978, pp. 42-51) proposa encara una interpretació més abstracta de la situació per a concebre-la com un "tipus" de situació, de manera que siga una estructura semiòtica de tres dimensions ("camp", "tenor" i "mode") que determinen la varietat del registre (veg. fig. 3) (veg. Gregory i Carroll, 1978).

FIGURA 3. Representació esquemàtica del llenguatge com a semiòtica social, segons M.A.K. Halliday (1978, p. 96)

Avui l'análisi pragmàtica de converses, on es combinen els enfocaments de l'etnografia de la comunicació, de l'etnometodologia i l'interaccionisme simbòlic, de la psicologia social i de la filosofia del llenguatge, ofereix un camp obert a la recerca sociolingüística de les interaccions comunicatives. En particular, cal destacar a finals dels anys setanta la profunda revisió d'una teoria general de l'etnografia de la comunicació, fortament influïda pel corrent sociològic de l'etnometodologia. Ja E. Goffman (1964) havia enfasitzat la rellevància de la situació social per a l'estudi de la interacció, i havia assenyalat l'estructura retòrica de la conversa (veg. Goffman, 1981). L'etnometodologia es presenta com una pràctica social d'aproximació metodològica als encontres quotidians, a partir de l'anàlisi i interpretació de les regles de l'actuació social de l'individu en les diferents modalitats de la interacció comunicativa (cf. Garfinkel, 1972; veg. Schegloff i Sacks, 1973; Sacks, Schegloff i Jefferson, 1974; Briggs, 1986).

2.2.2. L'aspecte que ens importa destacar ací és el merament metodològic. El nom d'etnografia de la comunicació ve de la posició dels antropòlegs i de la seua actitud d'observació participant envers la diversitat social i cultural i la variabilitat comunicativa. Es tracta d'emprendre l'anàlisi qualitativa de les situacions comunicatives amb models heurístics (és a dir, amb esquemes sobre quins components o quins elements tenen alguna possibilitat de ser significatius), i la seua validesa es fonamenta en la capacitat dels instruments d'anàlisi per a aïllar les convencions interpretatives i en la representativitat etnogràfica dels materials. Convé apropar-se a cada situació amb una actitud oberta, i no convé tampoc tenir excessivament predeterminades les convencions de notació, perquè ens imposarien una actitud i una orientació empírica (veg. Stubbs, 1983; Lavandera, 1985).

En els darrers anys, els estudis sobre les diferents modalitats dels esdeveniments comunicatius en els diversos àmbits de comunicació de les modernes societats industrialitzades han experimentat un important desenvolupament (així per exemple, sobre la problemàtica de la interacció verbal en l'àmbit escolar, les entrevistes mèdiques o psiquiàtriques, els procediments jurídics d'audiències formals, els debats i les discussions públiques, etc.). Als nostres dies, l'anàlisi de converses ha estat fructíferament empresa per J.J. Gumperz i els seus col.laboradors, entre d'altres (veg. Gumperz, 1982; Gumperz, Aulakh i Kaltman, 1982).

La conversa és considerada com un microcosmos on els significats són "negociats" pels interlocutors d'acord amb els seus coneixements previs i amb les caractéristiques pròpies del context en què es produeix la interacció. Una teoria general de les estratègies del discurs ha de començar per l'especificació del coneixement lingüístic i sòcio-cultural que necessita ser compartit, si el compromís conversacional ha de ser mantingut, i tractar amb la pròpia naturalesa de la inferència conversacional que condueix a l'especificitat cultural i pragmàtica de la interpretació. Amb tot, estem encara bastant lluny d'una teoria general de la comunicació verbal que integre gramàtica, cultura i convencions interactives dins un marc general de conceptes i procediments analítics.

2.3. ESTUDIS SOBRE LA VARIACIÓ LINGÜÍSTICA

D'ençà de la publicació de W. Labov (1966), on es fixaven una sèrie de recerques empíriques sobre l"estructura sociolingüística de les comunitats de parla urbanes, s'ha donat un gran progrés en els estudis de la variació lingüística i dels mètodes de l'anàlisi quantitativa, progrés que no ha estat estrany al propi Labov. El corpus de treball que ha sorgit d'aquest text ha resultat crucial en el desenvolupament d'una teoria sociolingüística coneguda des de llavors com l' "estudi de la llengua en el seu context social". La distribució social d'una llengua dins del context donat d'una comunitat de parla resulta així un capítol de l'estratificació social d'aquesta llengua en tal context, i implica una anàlisi de la diferenciació i avaluació socials de les variables lingüístiques.

2.3.1. Teòricament, l'aportació principal a l'estudi de la variació lingüística és la formulació empírica d'U. Weinreich, W. Labov i M.I. Herzog (1968) sobre la variabilitat inherent de la llengua (davant de la "variació lliure") i el canvi lingüístic (veg. Labov, 1982b; J. Milroy i L. Milroy, 1985). Posteriorment, Labov (1969; 1972b, pp. 65-129) combinà els mètodes de la gramàtica generativa i la fonologia amb les tècniques de l'anàlisi quantitativa de la variació sistemàtica. D'altra banda, aquesta posició metodològica és reforçada actualment pel Project on Linguistic Change and Variation, on es plantegen les principals preocupacions actuals de l'enquesta sociolingüística a la vista de l'experiència acumulada en el passat (veg. Labov, 1971,1981a), i per mitjà del problema general d'extreure conclusions a propòsit del canvi en curs a partir de les dades sincròniques (veg. Labov, 1980,1981b).

L'efecte combinat del conjunt de factors contextuals que defineixen la variable lingüística és representat formalment per una regla variable, que és la noció central de l'anomenat "model quantitatiu". L'actuació sociolingüística considera les freqüències observades com un reflex estadístic d'un component probabilístic de la competència. Amb altres paraules, les probabilitats de les regles han estat assignades a la competència sociolingüística i les freqüències observades a l'actuació (veg. Cedergren i Sankoff, 1974; Rousseau i Sankoff, 1978; Sankoff i Labov, 1979; López Morales, 1977, 1981; una visió crítica en Kay i McDaniel, 1979,1981).

Dins del camp de la sociolingüística variacionista aplicada a les llengües romàniques, destaquen les recerques dutes a terme amb el castellà americà, especialment pel que fa a regles variables, com la de l'aspiració i elisió de -(s) en posició implosiva. El primer treball que incorporava una anàlisi quantitativa va ser el de R. Ma i E. Herasimchuk (1971), on es va caracteritzar una mostra de la comunitat de parla porto-riquenya de Jersey City. En particular, cal destacar la monografia d'H. López Morales (1983a), obra que descriu els aspectes fonològics més rellevants de la competència sociolingüística de la comunitat de parla de San Juan de Puerto Rico, i compara aquests resultats amb els d'altres zones del Carib. A més, aquest treball constitueix una recerca minuciosa i exemplar dins de la metodologia de "regla variable".

2.3.2. Malgrat que l'estudi de les variables sintàctiques ha estat introduït també per W. Labov a partir del parlar del negres nord-americane (1972b), encara són escassos els treballs quantitatius sobre els paràmetres de la covariació sòcio-sintàctica. Especialment, importa subratllar ací la discussió de les contribucions de B. Lavandera (1978,1979,1982), que ha intentat arribar a l'anàlisi semàntica de la variació sintàctica, mitjançant el desenvolupament d'una semàntica sociolingüística descriptiva que es proposa l'anàlisi del significat de la variació paradigmàtica (substitució) en interacció amb la variació sintagmàtica (seqüència). La seua investigació sobre l'alternança de formes verbals en la pròtasi d'oracions condicionals de la comunitat de parla de Buenos Aires revelà, al mateix temps, una diferència de significat entre les variants postulades i el seu condicionament social i pragmàtic, i la portà a presentar, en una reflexió teòrica, algunes de les dificultats metodològiques que plantejava l'extensió de la noció de variable sociolingüística en altres nivells no fonològics.

En efecte, a part de la significació social i pragmàtica que tenen les variables sociolingüístiques, la primera diferència entre les variables fonològiques i no fonològiques és que les primeres no necessiten tenir significat referencial i les segones sí que posseeixen el seu. A més de trobar menys variació sintàctica que fonològica en una varietat determinada i ser més difícil de quantificar, la variació sintáctica planteja el problema específic de les possibles diferències de significació que poden estar associades amb les variants, junt amb la dificultat d'aïllar i identificar els contextos d'ocurrència, els quals poden estendre l'anàlisi al nivell del discurs, de la semàntica i la pragmàtica. Així mateix, mentre que l'examen ha mostrat que en molts casos l'efecte dels factors socials "externs" (per exemple, ètnia, educació, sexe, edat,…) sobre l'elecció d'una variant determinada és mínim, els factors lingüístics "interns" han estat de gran interés, i han dut a assignar un paper central als estudis pragmàtics, basats en l'anàlisi del discurs (veg. Labov, 1978; Silva-Corvalán, 1983a; 1988, pp. 97-150; Sankoff, 1988).

2.3.3. Una de les limitacions més rigoroses de la contribució capdavantera de Labov (1966) i de molts dels estudis subsegüents és l'aïllament dels informants en el context de l'entrevista. Per bé que les restriccions formals d'aquesta situació es poden superar en part, la interpretació i la descripció de les distribucions socials necessiten una estratègia d'observació més directa de l'interlocutor en el mateix acte de la comunicació. A més, el defecte del mostreig aleatori de les entrevistes individuals és que no hi ha informació directa sobre les retícules socials que envolten l'individu (veg. L. Milroy, 1980), ni del criteri de la interacció que condueix al desenvolupament de la variació lingüística.

És molt possible que els paràmetres últims de l'anàlisi de la variació lingüística no es troben en l'examen dels factors de diferenciació sociològica com a potencialment relacionables amb la variació lingüística (el grup sòcio-econòmic, l'edat, el sexe, etc.), sinó en la pròpia relació entre retícules socials, identitat i estratègies comunicatives (veg. L. Milroy, 1987). Com es veu, es tracta d'una posició equidistant entre l'etnografia de la comunicació (i, en particular, els treballs de D. Hymes i J.J. Gumperz, veg. Blom i Gumperz, 1968) i el variacionisme de W. Labov, a fi de completar l'anàlisi qualitativa de les variables socials i preservar les dades procedents de l'individu i les relacions que estableix amb altres individus dins la mateixa retícula.

2.3.4. Així mateix, un dels majors problemes de la teoria lingüística –encara no resolt– és establir quin és l'objecte de la descripció lingüística, on s'espera trobar la perspectiva més sistemàtica del sistema lingüístic, si en l'individu que porta el mecanisme genètic o en la comunitat que n'exerceix l'estímul i el control. Si per al model quantitatiu l'objecte de la descripció és la gramàtica de la comunitat de parla, per al model generatiu l'objecte és la gramàtica individual. Davant dels dos, el "model dinàmic" es refereix a la inexistència d'idiolectes i dialectes sistemàtics, i proposa una hipòtesi de variació lingüística en termes d'una escala d'implicació de múltiples valors. L'objecte d'aquesta teoria és la formulació de gramàtiques multilectals dels sistemes lingüístics vàlides psicològicament, i es basa sobre un model de difusió d'ona des d'un punt a través de la comunitat (cf. Bailey, 1972,1973; veg. Fasold, 1975).

A més, tracta de donar compte del continuum crioll a partir d'un procés (no estadístic) que desestima el component social de l'ús lingüístic per al coneixement del desenvolupament del canvi lingüístic (veg. Bickerton, 1973,1975). Una "escala d'implicació" és una relació binària entre uns trets lingüístics i algunes varietats lingüístiques (sociolectes, estils, etc.), seleccionats i disposats de manera que configuren una matriu triangular (cf. DeCamp, 1971, p. 33) (veg. fig. 4). És impropi considerar les regles variables i les escales implicacionals com a procediments rivals perquè parteixen de concepcions diferents. Més sovint, els lingüistes que treballen en situacions de crioll o d'altres de semblants prefereixen les escales implicacionals, mentre que els que estudien la variació de la comunitat de parla urbana prefereixen les anàlisis de regla variable. Fins i tot, una teoria que defense la importància de l'elecció individual en el procés de la variació lingüística no necessita ser asocial (veg. Labov, 1973; Sankoff i Rousseau, 1974, 1981; Heidelberger Forschungsprojekt "Pidgin-Deutsch", 1978).

2.3.5. D'altra banda, les variacions sembla que es caracteritzen molt sovint per l'estabilitat més que pel canvi, de manera que un estudi –no ja històric sinó només concloent– de qualsevol comunitat de parla o sotiolecte actual és una tasca d'una sociolingüística històrica. És possible que siga una solució massa pessimista o massa optimista, però la conclusió de donar un límit d'una a dues generacions de temps real per a confirmar qualsevol canvi en curs (d'acord amb l'observació de Gauchat-Hermann a Charmey, entre altres pocs casos), sembla molt relativa, simple i insuficient, en vista que no sols hi ha implicada una variable generacional (i a vegades ni aquesta). Estem d'acord que la dimensió dinàmica de l'estructura sincrònica pot comprendre i explicar moltes coses, i que bona part del passat es pot reconstruir en base al present si examinem aquest en profunditat (cf. Labov, 1981).

FIGURA 4. El principi de l'anàlisi de l'escala d'implicació, segons DeCamp (1971, p. 33)

La font última de l'estudi sistemàtic de la variació als textos històrics no és tant una disciplina substantiva com un mètode d'aproximació a les dades empíriques del corpus documental. Entre altres estudis sociolingüístics històrics, S. Romaine (1982) ha investigat l'oració relativa i la variació en la formació dels marcadors relatius (which, that, ø), sobre diferents tipus de text en prosa i vers de la comunitat escocesa central durant un període breu de temps (1530-1550). Les anàlisis estadístiques de les dades s'estableixen bé a través d'anàlisis de freqüència, bé mitjançant l'anàlisi multivariant de regla variable, amb resultats idèntics: l'estil és un factor important en l'ús dels marcadors relatius, i a través d'aquesta diferenciació estilística es pot proposar una reconstrucció de la llengua del passat en el seu context social (veg. Romaine, 1988).

2.4. TREBALLS SOBRE MULTILINGÜISME

Els estudis sociolingüístics del multilingüisme s'han centrat en els aspects lingüístics, socials i variacionals del bilingüisme, molt influïts per les contribucions teòriques i metodològiques d'U. Weinreich (1953), J. A. Fishman, R.L. Cooper, R. Ma et al. (1971) i W. Labov (1969) (veg. Gimeno, 1981,1985a). D'acord amb això, examinarem molt breument tres direccions que han caracterizat la investigació multilingüe als nostres dies, en particular (veg. fig. 5):

a) llengües en contacte, l'aproximació de la qual es basa en mesures d'interferència i anàlisis contrastives de les llengües en tensió, a partir de models analítics derivats de l'estudi de comunitats monolingües, tot assumint que l'estructura de les llengues implicades és relativament uniforme i coneguda;

b) diglòssia i conflicte lingüístic, basada en la integració del bilingüisme individual dins de les normes sòciolingüístiques de la comunitat de parla, i el reconeixement explícit de diferenciació social i fundonal de les llengües o varietats per a la comunicació interior del grup, i

FIGURA 5. Les direccions dels estudis multilingües

c) variacionisme, basat en els estudis de varietats urbanes ja esmentats, el qual suggereix la possibilitat de comprendre i explicar la competència sociolingüística de les comunitats de parla bilingües en els seus repertoris lingüístics, per mitjà de la integració d'un conjunt ordenat de regles variables, sota la forma de probabilitats teòriques.

2.4.1. El concepte de bilingüisme s'ha dilatat des de principis de segle, i s'ha considerat durant molt de temps com el domini equivalent de dues llengües. Diverses definicions poden ser destacades com a passes en el camí seguit pel nostre concepte, des de L. Bloomfield (1933, p. 64), que el veia com el control de dues llengües com si ambdues fossen maternes, fins a A.R. Diebold (1961, p. 111), que suggereix l'ampliació del concepte per incloure-hi el simple coneixement passiu de la segona llengua. Per a U. Weinreich (1953, p. 7), bilingüisme o multilingüisme és sinònim de llengües en contacte i es caracteritza per la pràctica de fer servir alternadament dues o més llengües per les mateixes persones (veg. Haugen, 1953, pp. 612). Actualment, W. F. Mackey (1976, p. 10) considera que l'estudi del bilingüisme desborda l'interés lingüístic i apareix subjecte a la distinció entre bilingüisme com a fenomen individual i contacte interlingüístic com a manifestació del grup (veg. Mackey, 1969).

Han passat ja alguns anys des de la difusió i definició clàssica de diglòssia de Ch. A. Ferguson (1959) i de les primeres esmenes de J.J. Gumperz (1961) i de la important modificació de J.A. Fishman (1967), i encara es discuteix l'encert i la fortuna de la nova elaboració. No entrarem, doncs, en la seua propietat o impropietat. Sembla que hi ha respostes positives i negatives, i per damunt d'elles la divulgació del nou concepte és irreversible. La solució eclèctica que proposem és distingir una diglòssia estricta (o clàssica), proposada per Ferguson, i diversos tipus de diglòssia àmplia (de llengües diferents, de sociolectes divergents, de diferències estilístiques, de bilingüisme superposat i d'estil canviant), per a salvaguardar l'operativitat del concepte, d'una banda, i contribuir a una millor comprensió de les relacions entre situació diglòssica (relativament estable) i conflicte lingüístic (o dinamització de la configuració estàtica de la diglòssia), de l'altra (veg. Aracil, 1965; Kremnitz, 1981; López Morales, 1983b; Rojo, 1985; un model variational de la diglòssia, en Lüdi, 1989).