Kitabı oku: «Entendre el món»

ZYGMUNT BAUMAN

© Xavier Bertral

Zygmunt Bauman (Poznan, 1925) és un sociòleg d’ascendència jueva. Expulsat de la Universitat de Varsòvia el 1968, fa més de quaranta anys que es va establir a la Gran Bretanya i va continuar la seva tasca docent a la Universitat de Leeds, de la qual és professor emèrit. Va formular el concepte de «modernitat líquida» que li va permetre interpretar el caràcter de la vida contemporània dels últims quinze anys. Gairebé tota la seva obra ha estat traduïda al castellà, i en català algunes de les obres més recents són Temps líquids i La riquesa d’uns quants beneficia a tothom?

12 de març del 2013. Fa un any i mig que el vaig conèixer, en una primera entrevista a La Pedrera on em va descriure l’interregne en què vivim. Hem quedat a les nou del matí en punt al CCCB, l’endemà d’una conferència seva. Li dic que està en forma, ja que als vuitanta-vuit anys continua publicant llibres i fent ponències, i respon, seriós: «Quina alternativa tinc, quedar-me estirat al llit i anar-me morint?». Espero per si vol afegir-hi alguna cosa, però amb el cap em suplica un canvi de tema.

Diu que estem condemnats a viure uns anys interessants. La condemna indica que fer història no és gens divertit.

No és gens divertit, és dur. Només és interessant. No hi ha receptes, no hi ha senyals, cal experimentar, i això és adequat per a esperits amants del risc, de l’aventura, de l’experimentació. En el fons divideix la societat perquè deixa en inferioritat de condicions la gent que no sap moure’s sense referències.

Aquest és el seu consell per als professors, que experimentin?

Per a un professor està bé experimentar. Els professors han perdut una de les seves funcions més importants, que era la base de la seva autoritat en la història de l’educació. Fins ara el professor era el guardià del coneixement. Si volies coneixement, havies de passar necessàriament per ell. Ara, en canvi, han de competir per aquest rol, perquè el coneixement ve de moltes altres fonts. Internet ofereix l’oportunitat, temptadora i a la vegada enganyosa, d’estar en contacte amb el més nou, amb l’últim.

Vivim instal·lats en la novetat.

Som addictes a les novetats. Quan en una botiga et presenten un nou producte ho fan amb el missatge: «El mateix, però millorat». És una contradicció. Quan surt l’iPhone 5 llencem l’iPhone 4, perquè el 5 deu ser millor que l’anterior. Així és com funciona i per això la situació dels professors és difícil. Un professor s’ha graduat a la seva universitat, potser amb cum laude i tot, però vint o trenta anys enrere. I en tot aquest temps el coneixement ha crescut exponencialment. Tu sospites que t’has quedat enrere i els teus estudiants també ho sospiten. Entren a internet i en un moment troben una teoria nova de la qual no has parlat, perquè simplement has repetit les lliçons de l’any passat. Però l’any passat era un any diferent, i ara torna a ser diferent. I en definitiva, això erosiona els fonaments de l’autoritat dels professors. És molt greu.

I què ha de fer el mestre?

Com a professor has d’atreure els teus estudiants. Has de fer que confiïn en tu. Fa cent anys això passava automàticament i no havies de fer cap esforç, però ara és feina teva. Així que les virtuts del caràcter, de la moral, de la integritat, de la simpatia o de la comprensió, que no estan directament connectades amb la transmissió de coneixements, són vitals.

Vostè recorda sovint la frase d’Aristòtil «No és possible ser una bona persona si no ets en una bona societat». És possible ser un bon professor si no estem en una bona societat?

És un gran problema. Siguin quines siguin les teves qualitats personals, ets dins d’un sistema. Quan ets part de la universitat, ho ets també dels horaris, de les rutines de promoció, de les avaluacions… Quan escrius un article per a una publicació científica de la universitat, te’l sotmeten a una avaluació d’experts. Sovint se’l miren unes tres persones i es contradiuen entre elles. Aquest és un sistema que actua en contra de la creativitat, la invenció, l’enginy, el coratge i la imaginació, que queden per sota d’altres criteris com ara la seguretat. Si els tres experts llegeixen en l’article alguna cosa nova i desconeguda per a ells, de seguida pensen que és una bogeria i la descarten. I el que es publica al final és molt menys creatiu que l’original que vas enviar.

Tocaria arriscar més.

Ser creatiu vol dir assumir riscos. El benefici d’assumir riscos és que, de vegades, entre vint invents diferents, dos o tres seran formidables i canviaran el món. Però si elimines aquest element de risc i creativitat… Si al principi de la humanitat s’hagués frenat el risc, no estaríem asseguts en aquest edifici, seríem en una cova del paleolític. Sempre hi ha d’haver algú que s’atreveixi a desafiar la saviesa generalment acceptada. La gent que s’hi atreveix sovint és atacada per moltíssimes bandes. Els professors ho pateixen sovint i es veuen obligats a abandonar. M’oblido de les emocions, m’oblido de canviar el món i em quedo amb un únic problema: el fet que he de sobreviure. I això són molt males notícies per a l’educació.

Els joves de països emergents estan més preparats per als temps difícils que no pas els joves europeus?

Els joves europeus estan a la defensiva. Volen defensar el seu lideratge i el seu lloc en la societat; no són optimistes, són a la banda pessimista. Mentrestant, els joves de les economies emergents veuen com cada dia tenen més oportunitats al seu abast. No se senten amenaçats per l’atur, és el benestar de les oportunitats infinites. Igual que els va passar als joves europeus després de la Segona Guerra Mundial. Cada generació superava l’anterior. Els seus pares eren el punt de partida i ells no farien res més que pujar i pujar. Els joves europeus ara tenen la impressió que tindran enormes dificultats per mantenir el que tenien les generacions anteriors. Són estats d’ànim molt diferents. L’optimisme et dóna forces i coratge per actuar, per destacar. Estar a la defensiva, per contra, vol dir que desconfies a l’hora de mostrar-te i no explotes tot el potencial del teu enginy, de la teva intel·ligència. Més del 50% dels joves europeus que es van graduar l’any passat estan o bé sense feina o amb feines per sota de les seves expectatives, les seves ambicions i les seves capacitats. I això és molt descoratjador.

Sovint critica que rebem molta informació fragmentada. No creu que moltes de les idees vénen de connectar la informació fragmentada?

Els nostres cervells no s’han desenvolupat en la mateixa mesura que la informació que rebem, no l’hi podem guardar tota. No tenim servidors a la nostra disposició com els ordinadors. Al segle XIX encara hi havia una mena de cànon de cultural general. Tota persona educada havia de conèixer aquest cànon: John Stuart Mill en economia o Charles Darwin en evolució. Tota persona intel·ligent creia que estava obligada a participar en aquests cànons de cultura general… Crec que me n’he anat de la pregunta.

Li deia que potser connectar informació també és ser creatiu.

Quan estava a la universitat vaig veure que els del primer pis no llegien els llibres que llegien els del segon pis, i viceversa. No compartien els coneixements. El coneixement estava dividit en petites parts i cadascú en coneixia una. Ens estem especialitzant i fent-nos cada vegada més i més estrets de mires. És una situació complicada. Els nostres pares fundadors creien en un cos comú de coneixements. Tots disponibles i obligatoris per a la gent educada. Ara pots ser un gran expert en un tema i un complet ignorant en un altre.

Sempre diu que no fa prediccions, però el seu llibre Liquid Fear és de fa set anys i realment ha funcionat com una predicció, la por s’imposa.

Quan estàs analitzant tendències i extrapolant, fas unes deduccions. Si des del moment que fas les deduccions no canvia res, si no fem res, no és estrany que sigui tal com tu ho has dit. Sempre hi ha un 50% de probabilitats, a vegades l’encertes i a vegades no. Robert Merton, un dels grans sociòlegs americans, diu que totes les prediccions o bé són confirmades per elles mateixes o bé són negades per elles mateixes. No m’agrada que el que dic acabi passant, perquè sóc un escriptor més aviat pessimista. Això és com la Bíblia. No volien que la història confirmés el que van predir, volien evitar que passés, volien fer reaccionar la gent perquè actués i prevenir que passés. Així que no estic satisfet que s’hagi acomplert el que he previst.

Potser la por d’ara, de l’atur, de la crisi, és prèvia a una revolució.

La realitat econòmica de la majoria de la gent va començar a ser benestant cap als anys setanta. Començaven a canviar la seva economia, a millorar-la. Després la situació va empitjorar, però fins al 2005 no es va fer clarament visible per dues raons. La primera és que les dones van començar a treballar: a les oficines, a les fàbriques, així que ja no era només un membre qui sostenia la família. La segona és l’abús del crèdit. No tenies diners però anaves tirant de targeta. Era l’època d’«El demà serà millor que l’avui». Estàvem caminant a cegues i, de sobte, quan el crèdit es va col·lapsar i la gent no podia pagar els deutes, van començar a perdre la casa, la feina… De sobte es van adonar que l’economia anava en la direcció equivocada. Abans que això passés la gent era més aviat optimista, em compro una casa per un preu i la vendré pel doble. Però de sobte es van despertar.

I la por va començar a ser de veritat.

Ara veiem el que existia únicament com una por líquida, difusa. Durant el dia érem optimistes, a la nit eren tot malsons, fantasmes i por. I aquestes pors, que només teníem a la nit, el 2007 es van fer realitat. No crec que sigui mèrit meu preveure-ho. Simplement ha passat. Jo espanto la gent perquè deixin d’estar espantats i facin alguna cosa. Però no ho fan. És igual que amb el moviment Occupy Wall Street. Tothom ha sabut de la seva presència, excepte Wall Street, que ni tan sols s’ha adonat que estaven ocupats.

Té tornada enrere aquest creixement de la desigualtat?

Les societats són desiguals però en els últims dos-cents anys crèiem en la meritocràcia, havíem cregut que teníem una via per corregir el mal de la desigualtat de classes, que no tot depengués de si naixies en el barri equivocat. La meritocràcia ho reparava, estudiar et podia fer progressar, però aquesta faula que amb esforç, talent i determinació potser te’n sorties ja no és així. Quan la meitat de joves són a l’atur, quan una llicenciatura també et pot conduir a fer treballs porqueria, la meritocràcia queda greument ferida. Als Estats Units quan denuncies això et volen contradir amb èxits recents com el de Zuckerberg creant Facebook, o el model Steve Jobs i Apple. Gent que ha abandonat les universitats i ha triomfat. Però només són premis de consolació perquè són casos excepcionals, és com aconsellar-te que en lloc de creure en un sistema meritocràtic i just et compris un número de loteria.

Estem a prop d’una revolució?

No ho crec. La societat d’avui dia està més avesada a la divisió, a la individualització i a la privatització. El més característic de l’era de les revolucions és que funcionava com una gran fàbrica de solidaritat. Hi havia grans grups que s’unien, la gent creia que el seu destí estava en mans col·lectives. Era l’època d’aixecar-se junts, de l’interès comú i de la idea d’una bona societat, d’un model de bona societat. Era l’hora de fàbriques de solidaritat i també d’utopies. No estem vivint en aquella societat. La nostra societat no és una fàbrica de solidaritat, és una fàbrica de desconfiança i competència. A més, no tenim cap model de bona societat. El tens? No ho crec. I si el tens més aviat et farà por mostrar-lo, no fos cas que la gent se’n rigués. La gent no pensa en termes de bona societat, la gent pensa a trobar un espai de conveniència i confort en aquesta societat bàsicament incòmoda, inconvenient i hostil. No tenim l’entorn social que necessita una revolució. Ens cal trobar noves maneres de gestionar aquesta situació caòtica.

Sempre busquem responsables de la crisi. Qui controla el món?

Ningú, ningú. Hi ha un divorci entre poder i política. El poder és la capacitat de fer coses, es limita al que un pot fer i un altre no. La política és la capacitat de decidir quines coses s’haurien de fer i quines s’haurien d’evitar. Els poders es guien per les oportunitats, per més beneficis, per accionistes, per resultats econòmics millors, i eviten les qüestions que tenen en consideració les institucions polítiques: la salut, l’educació, la qualitat de vida, etc. El poder s’ha emancipat del control polític i s’està oblidant de totes aquestes qüestions, amb resultats devastadors. No hem desenvolupat institucions polítiques de manera global, les que hi ha són a nivell d’estat nació. El poder es mou lliurement a través de totes les fronteres, però les polítiques no. I és hora de canviar això. Ningú sap on anem, estem simplement vagant de manera cega. No confiem en els polítics perquè ells no tenen cap pla, només reaccionen a la crisi.

Manen els mercats.

Adam Smith va dir que actuàvem amb poca informació i coordinació, però el mercat acabava posant ordre. S’ha demostrat que el mercat no és savi i que és capaç de crear uns problemes que no sabrà resoldre.

Encara que sigui un escriptor pessimista, sembla que té un bon sentit de l’humor.

L’humor dels homes penjats. No crec que sigui humor, és ironia. La ironia consisteix a agafar distància davant del que estàs mirant. No és humor. A més, dius que sóc pessimista…

Bé, vostè ho ha dit.

Però no he perdut l’esperança. Si hi ha un aspecte humà immortal és precisament l’esperança. No em puc imaginar la raça humana sense esperança. És el nostre element definitori. Fins i tot en les pitjors circumstàncies tenim esperança. Així que jo encara espero que la gent entri en raó. Crec que la majoria ja ho estem fent després del col·lapse del crèdit, sabem que mantenir aquest nivell de consum no és sostenible. La societat occidental sap que la nostra manera de viure no és sostenible. És simplement impossible de gestionar: el planeta no ho pot suportar. Estem consumint, aquí a Occident, la majoria de les fonts del planeta. Hi ha càlculs que diuen que estem consumint els recursos d’un planeta i mig. I si ara els països emergents –el Brasil, Sud-àfrica, l’Índia– s’hi uneixen, necessitarem cinc planetes. Qui trobarà els quatre planetes que ens falten?

Com explica el seu èxit?

Hi ha un tipus de matrimoni on la dona mai envelleix. Però és perquè el marit sempre està canviant de dona i per això sempre és jove, sempre té la mateixa edat. Jo he ensenyat tota la meva vida. I els estudiants sempre tenen la mateixa edat, així que mai he deixat de tenir contacte amb les generacions joves de cada moment. I això encara ho mantinc, segueixo estant en contacte amb els joves. Quan el meu nét era jove (ara és un gran advocat), li deia a la gent: «Normalment els avis s’adrecen als nens per preguntar-los com vivim, però jo vaig al meu avi per preguntar-li com vivim nosaltres». Crec que puc imaginar-me què li està passant a la gent jove ara mateix. És una qüestió d’empatia. Per a un professor en l’àrea de les ciències humanes és possible. Esclar que si ets físic ho saps tot sobre electrons, hidrògens… però poc de la percepció humana del món. En la nostra professió tenim l’oportunitat, que podem aprofitar o no, de mantenir-nos en contacte amb la part més humana.