Kitabı oku: «La vida que aprenc»
LA VIDA QUE APRENC
Carles Capdevila
A R C À D I A
ÍNDEX
Pròleg
La vida que escric
I La mirada íntima
Els millors Reis de la meva vida
Els meus Levi’s de pati de col·legi
Els que ens ha anat bé
Que s’ajupi un altre
El noiet de poble que creia en les persones
Una nit de por
Cursos moderns per aprendre a viure com l’avi
La tendresa, al rescat de la desolació
Que la por no ens paralitzi
Ets el centre del món
La vida és tragicòmica, en el millor dels casos
Fa de mal dir que tens càncer
Petons d’una mare, el més gran del món
La sort que et mirin amb bons ulls
El cos és com un gos
Les prioritats sempre hi són, però no les veiem
Per què demanem perdó per plorar?
Limitacions que ens fan créixer
Tan savi com la Joana, que té quatre dies
Cures d’humilitat
Qui coi sóc si no em sé fer cas ni a mi
Joie de vivre
II Ser i fer
Emprenedors contra emprenyadors
Doncs te’ls emportes a casa
Quan confiar és millor que vigilar
El millor dels efectes contagi
Treballar més, cuidar els acabats i dormir millor
El millor regal és el temps
L’esforç per ser una persona lliure
Prioritzar vol dir descartar
O tot o res
Llarga vida a la petita papereria de sota de casa
Menys bla-bla-bla i més bones pràctiques
Qui no corre maratons pinta mandales
Disfresses d’oficis que saps què fan
Ja llegiràs aquest article després
Que bé, a mi no
És d’ells
Potser m’he equivocat, però tu més
L’art de conciliar
I si els cursis tinguessin raó?
No tothom té la seva part de raó
Millor ser sincer que espontani
Contra el tremendisme, sentit del ridícul
Ha de ser molt trist, tristíssim
Tot això que no fem i que ens agrada tant
Elogi del mediador que se la juga
Ai, alguns purismes
Perdre la por del que diran
Caure bé
III Petites revolucions
Ni sempre s’ha fet així ni s’hi farà gaire temps més
Mirar que el que fem tingui sentit
La crueltat s’encomana
Carta d’amor al meu odiat mòbil
Festa fotre
Accidents, dolor, periodisme i dubtes
Ens cal més mala llet i més esperança
El poder té un problema de càsting
Teorema del cinisme
Menys testosterona
Si no vols que se sàpiga, no ho facis
Dones que fan la feina, homes que dissimulem
Es viola en temps de guerra i en temps de pau
Arreglar és un verb preciós, si es conjuga bé
El dol reclama silenci i no soroll
On és la veritat?
El culpable ens consola com la mentida pietosa
Disculpeu-me si aquest article us divideix
Teories conspiratives o improvisades
M’agraden els contes que acaben bé
Tirar la tovallola
El matís és ric, la mentida ens arruïna
Per què coi ens costa tant prevenir
Reformar cuina i bany amb tu a dins
Xarxes, més postureig que compromís real
Per què en diem política si són ocurrències
Si mires pel retrovisor, que es noti
Per què venen loteria a la porta de l’hospital
Vigilem el que diem que ens ho creurem
La misèria del miserable que abusa d’esclaves
Si un mal dia t’ensorra, què fa una mala vida?
Si ens esbravem tant, quedarem ben esbravats?
D’això no en sé prou
IV En bona companyia
Del «Cuida’t» al «Cuidem-nos»
Amics que s’impliquin de debò
Sopars d’amics, la xarxa social de l’estiu
El gust d’un projecte que fa que et brillin els ulls
Reunionitis, comissionitis i missatgitis
Què passa després de tu
Ens cal gent que es fiqui en problemes
L’esforç de treballar junts
Tenir cura és molt més que curar
Experts de capçalera
Metges i mestres que comuniquin millor
Hi som per cuidar-nos amb molt de tacte
Que els ulls no ens brillin de ràbia
La bona infermera i l’art de ser pacient
Reduir soroll per dormir bé als hospitals és urgent
«Mira’m als ulls: he dit als ulls»
Els convençuts van més enllà que els vençuts
Els ous de gallines felices i nosaltres
El món no funcionaria sense els voluntaris
Què pot passar quan barreges els amics?
No discuteixis mai amb un imbècil
V Eduquem les criatures
Entusiasme sospitós
Il·lusió, vocació, passió
Acompanyar, estimar, ser-hi
Ells són petits, educar-los és un repte gran
Renyem menys l’àvia i donem-li les gràcies
Pares i avis, pactem?
Són quaranta-vuit milions (i són criatures!)
En miniatureta
L’hora de l’adeu
Grans virtuts per als petits
Bufet lliure
La gràcia d’ensenyar és el que aprens
Pares i mestres, parlem?
Aprendre de persones amb discapacitat
Els grups de WhatsApp de pares, glups!
Pares que es peguen a l’estadi
Ser voluntari és aprendre a trobar feina
Corals infantils: disciplina, ordre i alegria
Ni papanates ni paranoics
Una migdiada de dotze anys
Perdre (una estona) un fill
Visca les vacances dels nens
S’educa al costat, no a sobre
Escoltar els nens perquè els necessitem
Humanitats: els estudis més pràctics
Si creus que estudiar no serveix, estudia més
Carta d’agraïment als bons mestres artesans
Carles Capdevila
PRÒLEG
La vida que escric
Prou sé que la vida s’aprèn vivint-la, sovint a patacades, però mirar d’endreçar els aprenentatges per escrit els consolida.
En aquesta vida he après que alguns som tan passerells que necessitem un ultimàtum dels grossos per prioritzar de debò. I que quan prioritzes de debò, t’agafa un atac de lucidesa que donaries les gràcies al puto ultimàtum.
Que la gent que en circumstàncies normals ja és extraordinària, en casos extraordinaris aconsegueix el miracle que tot sembli normal. Que no hi ha elogi més gran que ser acusat d’ingenu per un cínic.
Que res cura més que saber-te i sentir-te estimat. I que a prop de la gent que pateix, reps un munt de lliçons de dignitat.
Que fer veure que no passa res accelera el que no vols que et passi. I que una decisió tan simple com quedar amb els que estimes i fugir dels que et fan la vida impossible t’acosta bastant a la felicitat.
Que quan la vida es complica, es multipliquen les oportunitats d’aprendre de persones increïbles. I que no hem de desaprofitar cap bona ocasió per riure, plorar o fer-nos una bona abraçada.
Que acceptar les limitacions té un punt dolorós i un altre d’alliberador. Et pots abocar en cos i ànima al que et queda, si aprens a deixar de lamentar el que perds.
Que quan es tanca una porta s’obren soletes un munt de finestres. Que l’amabilitat pot ser la idea més revolucionària. Que en lloc de maleir-nos els ossos caldria celebrar aquest esquelet que ens aguanta.
Que hem vingut aquí, tot i que ho dissimulem massa bé, a estimar i ser estimats, i per tant, a cuidar-nos. Que calen metges i mestres amb visió de capçalera, que en lloc de dedicar-se al trosset assignat i prou, siguin capaços d’agafar distància i tenir cura de persones senceres, de cap a peus.
Que la persona amb qui no et sàpiga greu plorar i que et faci la companyia adequada és per força un molt bon amic.
Que sense confiança no hi ha motivació, perquè confiar sovint dona més fruit que vigilar.
Que em sedueixen els voluntaris que penquen. Els que saben que tot és un desastre i tot pot anar ben malament. I per això s’arremanguen. I mantenen la ingenuïtat necessària per creure que podran. Perquè sense confiança no hi ha convicció i sense convicció no hi ha resultats i sense resultats no hi ha motius per mantenir la il·lusió.
Que prioritzar vol dir descartar. Per poder dir un sí entusiasta i possible hauràs de dir un no contundent i desculpabilitzat al que no hi cap.
Que el pitjor de la por és quan ens fa de pilot, quan s’instal·la al volant. La por de la veritat ens fa mentiders, la por de sentir emocions fortes ens fa freds, la por del risc ens fa tirar massa tovalloles, i la por de morir ens pot impedir viure.
Que som més el que fem que el que diem, som més el que decidim que el que pensem, som quan actuem i no quan reflexionem. Que l’educació és l’art i l’ofici sublim d’aprendre’n mentre s’ensenya i d’ensenyar-ne mentre s’aprèn.
Que ens cal més mala llet i més esperança. Ens convé assenyalar i denunciar els culpables, mirar-los als ulls, no assumir que això toca, mostrar-los tota la ràbia que sentim. I simultàniament anar arreglant amb les mans el dia a dia, des de l’inconformisme, amb l’ambició i la certesa absoluta que és possible.
Que la bellesa és en la mirada, i no hi ha privilegi més bonic que ser observat des de l’amor incondicional i l’alegria de viure.
Que l’optimisme és sempre l’opció més recomanable i, quan van mal dades, és imprescindible.
I
La mirada íntima
Els millors Reis de la meva vida
Sopàvem d’hora, a les set del vespre, i hi havia èpoques que el pare després encara baixava al taller a fer feines pendents. Jo de vegades li feia companyia i tafanejava, sempre després de fer els deures. Tenia molt clar que de gran seria fuster, com ell, com l’avi, com el besavi. N’estava orgullós, d’un pare artesà que sabia fer portes, finestres, taules, cadires, mobles a mida. Aquell desembre l’home estava atabalat fent una taula de ping-pong, un encàrrec que li havia fet un client important. Era la primera que feia a la seva vida i havia de ser professional. Llavors no hi havia Ikeas ni Decathlons, i els clients confiaven en ell. El vaig ajudar, alguna nit, o almenys ell em feia sentir útil, com si ajudés. La va fer pintar, verdíssima, amb línies blanques, li va quedar fantàstica. Feia molt de goig. I la taula va desaparèixer del taller. No recordo què havia demanat jo aquell any per Reis. Encara arrossegava el trauma d’un Scalextric que m’havien portat l’any anterior, la pista més senzilla. El dia 6 al matí ens van dir que pugéssim a les golfes. Les havien estat arreglant i es veu que els Reis havien aprofitat la novetat per deixar-hi els regals. Vam córrer escales amunt, amb el meu germà. I allà, a dins d’una nova habitació feta a mida, hi havia la taula de ping-pong professional. L’havien encarregat els Reis per a nosaltres, per al meu germà i per a mi. I ells hi van afegir la xarxa, les raquetes i les pilotes. Aquell dia ho vaig entendre tot. Vaig confirmar per sempre més que els Reis existeixen, i sobretot vaig entendre el perquè de la seva màgia. Confien els encàrrecs als millors professionals del món. Per això, tot i els riscos evidents, van decidir que la nostra taula l’havia de fer un fusteràs de la talla del pare. D’això fa quaranta anys i la taula està forta com el primer dia. Els Reis van saber triar el seu fuster.
Els meus Levi’s de pati de col·legi
Amb boníssima voluntat i un sacrifici enorme però amb poc encert en la tria, els pares ens van portar a una escola cara, només de nois, de mètodes rancis i que ens feia conviure amb alguns interns malcriats de famílies riques que convertien el pati de col·legi en un malson. Els que érem de famílies humils de poble patíem l’endemà de Reis per exagerar els nostres regals, però per molt que modifiquessis a l’alça el model de Scalextric, ells sempre ens superaven. Vaig aprendre molt –i res de bo– d’una colla de tanoques que sempre miraven d’humiliar-nos, i se’n sortien amb un èxit notable. Ells eren alhora víctimes de situacions familiars complexes i promeses acadèmiques de mà dura perquè deixessin de suspendre: els tenien allà tancats i sotmesos a una disciplina violenta que quan ho explico a alguns amics sembla que sigui d’una altra generació. Tot allò m’ha sigut molt útil per sobreviure en altres patis de col·legi amb matons i maltractadors on m’han portat la vida i, sobretot, la feina.
Un dia la mare em va comprar uns texans de marca no t’hi fixis –Maíz, es deien– i alguns companys s’enfotien que no fossin Levi’s, com els seus. Era una idiotesa, però aconseguien acomplexar-me, i, després de rondinar molt a casa, un dissabte em van portar a Vic per comprar-los de la marca que tocava. Vaig arribar a classe cofoi i convençut que la inversió pagaria la pena i m’hauria guanyat el respecte, ara que els pantalons em posaven a la seva altura econòmica. Em van agafar uns quants galifardeus, em van estirar a terra, me’n van arrencar totes les etiquetes i el líder em va dir, burleta: «Ja no són Levi’s».
Ara quedaria bé dir que aquell dia vaig aprendre que les marques no diuen res de nosaltres i que és absurd buscar-hi la identitat, però la condició humana, almenys la meva, és bastant més absurda i contradictòria. He dut texans Levi’s sempre més.
Els que ens ha anat bé
Els que hem tingut la sort de trobar oportunitats a l’ascensor social, els que vam néixer en famílies humils i ens hem beneficiat del sacrifici dels pares per estudiar el que hem volgut, els que hem viscut èpoques de progrés, els que hem tingut el privilegi de millorar, d’accedir a la cultura, de conèixer més món, els que estem objectivament en una posició més favorable que la que teníem quan vam néixer, crec que tenim uns quants deures. Alguns els hauria de tenir tothom, però nosaltres més.
El primer és el de l’agraïment i la satisfacció. Assumir que ens ha anat bé, i ser generosos amb els que ens ho han facilitat.
El segon és no renegar mai d’aquests orígens. M’entristeix veure gent que ho fa, que els oblida, que se n’avergonyeix, que tendeix a envejar els esglaons per sobre en lloc de recordar els que va deixar enrere.
I el tercer deure i més important és el de fer tot el que es pugui perquè aquest ascensor social on van pujar, avui absolutament encallat, que només s’engega per baixar, sigui reparat al més aviat possible. Cada nou estudi sobre pobresa no només és desolador per la realitat duríssima que s’amaga darrere de xifres inacceptables. Entristeix perquè posa en evidència que plou sobre mullat i que ara mateix el lloc on neixes determina de manera injusta el teu futur. Això és molt greu, i els que millor ho podem entendre som els que vam viure un temps en què la meritocràcia garantia que l’esforç personal tingués recompensa. I no com una loteria, com un fruit de l’atzar, sinó de forma més o menys sistèmica.
Des de l’agraïment i el record de l’oportunitat que vam tenir i vam saber aprofitar, hem de fer tot el que puguem perquè el màxim de persones puguin explicar d’aquí a uns anys que a ells també els ha anat bé.
Que s’ajupi un altre
Els nostres joves ja no volen ser fusters, electricistes, camioners, paletes, pagesos o cambrers, i cal obrir les portes a immigrants de l’Est. Els opinadors de guàrdia denuncien l’obsessió per la carrera universitària i el desprestigi de l’FP, i reclamen als adolescents que pensin menys a emborratxar-se pel carrer i més a aprendre un ofici on mai no els faltarà feina. Però no ho diuen pensant en els seus fills, sinó en els fills dels altres.
Ara els que tenen el futur i els ingressos assegurats són els pintors i els paletes, i no els que fan màsters a la universitat, proclamen alguns savis. Però normalment aquests savis són pares de nois que ja van pel tercer màster. Tothom té clar que és una llàstima que s’hagi perdut l’orgull de ser un bon lampista o paleta, i que algú s’ha d’arremangar perquè la societat funcioni, però lògicament estan pensant que s’arremangui un altre.
La fusteria de casa està a punt de tancar perquè quan als 16 anys jo ja havia après a canviar cintes de persiana, fregar amb paper de vidre i escombrar el taller, que és l’abecé de l’aprenent de fuster, vaig descobrir que si podia guanyar més diners sense córrer el risc de perdre un dit com mon pare, allà ja m’hi havien vist prou. Alguns clients encorbatats que mai han clavat un clau m’ho retreuen: és una llàstima que deixis perdre l’ofici i la tradició familiar. Sí, és una llàstima, sobretot per a ells, que hauran de buscar un altre fuster i els costarà que sigui tan bo com el meu pare. A ell també li sap greu tancar la paradeta, i guarda les garlopes i xerracs amb més d’un segle per a un futur museu, però encara li sap més greu recordar que ell també volia estudiar i als 13 anys el van treure de l’escola.
Vull dir que el país és ple de nostàlgics del que no han viscut a la pròpia pell, i trobo que no és tan difícil entendre que la gent que s’ho pot permetre fugi dels oficis que requereixen sacrificis horaris i esforços físics, i els cedeixin als emigrants que no tenen altre remei. Admiro molt els joves d’aquí que estimen i mantenen els oficis que es perden (com abans es va perdre el de cisteller, bufador de vidre o culleraire), però no seré jo qui critiqui els que els abandonem. Gràcies a l’exemple patern, l’ofici de fuster és el que més m’estimo. Però encara em vaig estimar més deixar-lo.
El noiet de poble que creia en les persones
Vaig anar a viure a Barcelona el 1984, als 19 anys, procedent d’un Hostalets de Balenyà on encara teníem la clau de casa posada al pany per fora, i la del cotxe sempre al contacte. El primer curs a la capital em van atracar dues vegades, una en un caixer i una altra al carrer, un triler em va encastar contra una paret amb una navalla per haver avisat a crits tots els badocs que allò era una estafa, i al metro em van voler apallissar per exercir d’heroi de poble que defensava una persona de les burles d’un grup de ximples. M’ho buscava, m’acostava a tothom, no desconfiava de ningú i venia ensenyat d’un model participatiu on si el gronxador de davant de la plaça grinyolava hi posaves oli, en lloc de trucar a l’Ajuntament quatre vegades i acabar reclamant perquè el de manteniment no venia.
Amb el temps he après a desconfiar, a canviar de vorera, a guardar distàncies amb els que m’aturen al carrer, a fer cara de dur, a córrer cada cop que un d’aquests pobres comissionistes et vol fer soci d’una oenagé, a tancar-me en clau als caixers i no anar-hi de nit, i m’he resignat a no denunciar estafadors ni enfrontar-me a grups. Però no n’estic especialment orgullós, a vegades enyoro aquell noi pageset, ingenu, idealista i ridículament confiat.
Com a pare que ara educa en una gran ciutat, tinc dubtes raonables sobre si he de promoure tanta desconfiança, i afortunadament tinc la sort de viure en una Gràcia on hi ha teixit social i oportunitats de fer vida al carrer. Però trobo indispensable reinventar les ciutats, recuperar part d’aquell esperit de poble que crec que alguns pobles ja tampoc tenen, en què el que és públic és comú de debò, en què les persones es preocupen de totes les persones, on hi ha xarxa i on saps que quan ajudes un desconegut o hi parles el més probable no és que et robi la cartera, sinó que t’hi acabis fent amic.
