Kitabı oku: «Els parlars valencians (3a Ed. actualitzada)»

PRIMERA PART

CARACTERITZACIÓ GENERAL

DELS PARLARS VALENCIANS

1

ELS PARLARS VALENCIANS A VISTA D’OCELL

Hi ha una pregunta que òbviament hauríem de saber respondre abans de descriure els parlars valencians: què és el valencià?

La dialectologia catalana, que és la disciplina científica que s’encarrega de caracteritzar els parlars (vg., per exemple, Veny i Massanell, 2015),¹ no defineix el valencià com la varietat del català que es parla exactament dins de les fronteres polítiques de l’actual País Valencià (o «Comunitat Valenciana»). Nosaltres, juntament amb altres dialectòlegs com ara Jordi Colomina, considerem que el català occidental es pot dividir en tres grans varietats que, com totes, presenten parlars de transició i particularitats diverses. El nom d’aquestes varietats no és estable ni completament acceptat. Proposem: a) el català nord-occidental (també se’n diu lleidatà, on s’inclouen els parlars pallaresos i ribagorçans); b) el tortosí; i c) el valencià. Aquestes tres varietats no coincideixen amb cap frontera provincial o autonòmica. Els noms són descriptius, bé de la situació geogràfica (en el cas del nord-occidental), o bé del centre econòmic, cultural i històric al voltant del qual ha pogut bascular la conformació de cada varietat (València, Tortosa o Lleida). Des de la perspectiva objectiva que ofereix la dialectologia, el valencià abraça tres quartes parts de l’extensió que ocupa la llengua catalana al País Valencià. L’altre quart correspon al tortosí. Per consegüent, l’ús que fem del terme valencià en aquest llibre no és dialectològic perquè ens hem proposat de descriure el català parlat en allò que, administrativament, s’anomena «Comunitat Valenciana».

Així doncs, el concepte de valencià que en general fem servir ací és de caràcter polític. En efecte, valencià, a banda de ser una varietat del català parlada en tres quartes parts del País Valencià, també és la denominació actual de la llengua catalana en tot aquest territori. Estrafent les paraules del mestre Joan Fuster a Nosaltres els valencians (1962), afirmem que dir que parlem valencià, en definitiva, és la nostra manera de dir que parlem català. Valencià és el nom amb què en l’actualitat tots els valencians ens referim al català que parlem, independentment de la filiació dialectal i de la preferència acadèmica de referir-s’hi amb el terme català. El concepte de llengua valenciana sorgeix per primera vegada en la segona meitat del segle XIV i va consolidant-se progressivament i també redefinint-se, empés per esdeveniments polítics, econòmics, socials i culturals que ens han afectat fins l’actualitat (vg. més avant, capítol 2). Ens agrada aquest nom i no volem renunciar-hi.

Tot i això, alternem aquesta denominació amb una altra, més neutra i menys compromesa perquè és més ambigua: els parlars valencians. Un parlar és una modalitat que pren una determinada varietat lingüística en un punt o diversos punts de la seua àrea (DNV, s. v. parlar). Un punt pot ser una família, un carrer, un barri, un poble, una comarca, etc., sense limitacions específiques. Si hi afegim l’adjectiu valencians, podem circumscriure tot plegat als parlars –s’entén que catalans– que es despleguen al territori valencià. Amb aquesta denominació també homenatgem el professor Joan Veny que ens oferí en Els parlars catalans (1978) la descripció més exhaustiva de la llengua catalana feta fins aleshores.

La llengua catalana és la pròpia de la major part del territori del País Valencià: abraça les comarques del Baix Maestrat, l’Alt Maestrat, els Ports –sense Olocau del Rei–, l’Alcalatén, la Plana Alta, la Plana Baixa –sense l’Alcúdia de Veo (Veo i Benitandús, dins del mateix terme, són nuclis valencianoparlants)–, el Camp de Morvedre, el Camp de Túria –llevat de Gàtova, Pedralba, Marines i Sant Antoni de Benaixeve–, l’Horta (Nord i Sud, amb la ciutat de València), la Ribera Alta –excepte Tous–, la Ribera Baixa, la Costera, la Vall d’Albaida, la Safor, la Marina Alta, la Marina Baixa, el Comtat, l’Alcoià –amb la subcomarca de Biar i l’aldea de la Safra, terme de Villena–, l’Alacantí, les Valls del Vinalopó –on s’inclouria geogràficament i lingüísticament el llogaret oriolà de Barba-roja i la regió contigua del Carxe, dins del territori administrativament murcià; queden a la zona castellanoparlant Asp, Montfort,² Elda i a les hores d’ara pràcticament també la totalitat dels habitants de la Canalosa i del Fondó de les Basses (oficialment el Rebalso), dins del terme del Fondó de les Neus–; el Baix Vinalopó s’inclou a la banda valencianoparlant –sense Sant Felip Neri, terme de Crevillent– i, al Baix Segura, només el nucli urbà del poble de Guardamar, sobretot la banda marinera, en contraposició al camp, que és castellanoparlant.

Des del punt de vista dialectal no hi ha cap tret que opose amb precisió el parlar de la primera comarca administrativament catalana, el Mont sià, amb el del Baix Maestrat, la primera administrativament valenciana. Així doncs, en travessar el riu Sénia de nord a sud, prenent com a referència el camí que feren fa huit-cents anys els fundadors del Regne de València, no observem cap diferència lingüística destacable.

Ara bé, una desena de quilòmetres envers el sud, en passar Canet lo Roig i la Jana, comencem a adonar-nos que es perd la d intervocàlica del sufix -ada de mots com ara teulada o aixada. Des de ben al nord, doncs, comença a ser patent el tret que potser més representa els parlars valencians. Cap a l’interior, als Ports, hi ha una àrea de transició, on coexisteixen les dues pronúncies. Malgrat que la caiguda de la d intervocàlica s’associa indefugiblement al valencià, tampoc no és exclusiva d’aquesta varietat, atés que el tret és compartit amb la part central i meridional de l’anomenada Franja de Ponent, a l’Aragó catalanoparlant més oriental. Aquesta consonant dental se sent en la resta de paraules fins que arribem a les proximitats de Castelló de la Plana, on la pèrdua és més perceptible: afecta altres mots, com ara llauraor, foraet o abaejo. I com més al sud ens desplacem, més sovint es deixa de sentir la d intervocàlica. L’extrem sud –Novelda, Elx, Crevillent i Guardamar– pràcticament no manté la consonant en cap context: Nal, neboa, pastre, saluar, via per Nadal, neboda, padastre, saludar, vida.

A la conca interior del riu Millars és on hi ha les localitats en què comença a sonar la r a final de síl·laba (ferrer, cantar, partir). Per la costa, però, una llenca de terra on es pronuncia aquesta consonant final s’allarga des de Castelló de la Plana fins a Alcalà de Xivert. D’aquesta frontera cap al nord, la bategant final és muda, com a la resta de parlars catalans. Serà novament a l’extrem sud, sobretot en les valls interiors del riu Vinalopó i Crevillent, on torna a desaparéixer fermament; de manera aïllada es perd també en diverses localitats del massís muntanyenc del sud valencià, sovint en procés de reintroducció.

La pèrdua de l’oclusiva final en pont i molt arriba a Artana, la Vilavella i Nules, novament més al sud del riu Millars i de Castelló: pon i mol. I casualment, aquesta elisió és pròpia de nou dels pobles de la conca mitjana i alta del Vinalopó. En aquest cas, s’estén més enllà, fins a Ontinyent, Cocentaina i Alcoi, a les muntanyes del sud. I novament a mode d’illot, tampoc no articulen aquest so final de manera més esparsa en alguna de les valls pròximes al cap de la Nau. La resta del valencià conserva la pronúncia més antiga (com el mallorquí), amb aquesta consonant final perceptible.

Un fenomen estrictament vigent a les comarques més septentrionals (des de la Plana Baixa fins als Ports, amb poques excepcions) és la despalatalització del fonema que apareix en mots com ara peix o baixa: pei[s] i bai[s]a. A la resta del valencià es manté, en general, la pronúncia general palatal. Tot i això, a les comarques on l’element mallorquí sobrevingut és important (la Marina Alta i la Safor) juntament amb tots els pobles situats al sud de la línia Biar-Busot (i algun del nord com ara els de la Foia de Castalla i la Vall de Biar i, excepcionalment, a la Ribera Alta), aquesta consonant palatal no va precedida de la semivocal: pe[∫], ba[∫]a. Aquesta dualitat de pronúncia (amb semivocal o sense) en termes generals coincideix amb els parlars occidentals i els parlars orientals respectivament (amb algunes excepcions). El valencià, com veiem, adopta totes dues articulacions i les distribueix al llarg de la seua geografia.

La pronunciació d’alguns diftongs marca fites que ajuden a definir les subvarietats del valencià. D’una banda, el diftong /ɔ/ experimenta el tancament de la vocal per assimilació cap a la [u], pl[o]u i dij[o]us. Aquesta realització arranca des d’una part dels Ports i s’estén al llarg d’una àrea ben àmplia que comprén, a més a més, l’Alt Maestrat, l’Alcalatén i tota la Plana fins al Camp de Morvedre i l’interior del Camp de Túria. A pesar del que puga semblar, no es tracta de cap castellanisme, sinó d’una realització motivada per factors interns a la llengua (de fet, altres mots de la mateixa família sense el diftong tenen o oberta: pl[ɔ]ga, n[ɔ]va, etc.). A les zones de frontera, de nord a sud del país (especialment estés, al migjorn, a Guardamar i pels volts del riu Vinalopó), sentim la solució, ara dissimilada, pl[a]u i dij[a]us. En aquest cas, és probable que sí que s’explique, almenys indirectament, per la relació que aquests parlars tenen amb el castellà veí. Aquesta solució no és estranya a altres parlars nord-occidentals més amunt del riu Ebre. La pronúncia normal amb o oberta, pl[ɔ]u i dij[ɔ]us, que sentim al Baix Maestrat, reapareix a l’alçada del cap i casal i s’estén fins a Santa Pola.

Les dues realitzacions del diftong /u/ tenen una distribució geogràfica destacable en valencià. La més antiga i clàssica, general en gran part del català, és la pronúncia decreixent cuit, cuina: c[u]t, c[u]na. Però en valencià només és pròpia de la part més septentrional i, de manera esparsa i en recessió, també de les comarques meridionals. Una segona realització amb diftong creixent c[wi]t, c[wi]na, s’estén per la resta del valencià, en una àrea molt més extensa, especialment fixada en el valencià central, i coincidint amb l’alguerés. En canvi, cal tenir en compte que hi ha dos mots, (a)vui i vuit, que es realitzen quasi pertot amb diftong creixent potser des de fa segles: [ˈwi] i [ˈwit]; només l’extrem més septentrional ha mantingut el diftong originari v[u]t, av[u], com la resta del català.

Coincidint pràcticament amb l’àrea de distribució de l’assimilació en [o] del diftong /ɔ/, trobem les pronúncies clàssiques [e]scola i [e]ntendre, que, junt amb la majoria de les comarques de Castelló, també es reprenen a les terres regades pel Vinalopó i a les planes del Túria. Tot sembla indicar que aquesta pronúncia és una conservació de la realització més antiga del català occidental. Malgrat això, les àrees urbanes i la població no anciana, adopten progressivament aquest sistema, ara sí, per influx del castellà. La resta del valencià presenta la innovació general en català occidental: [a]scola i [a]ntendre, des del Camp d’Alacant fins a la Plana i el Baix Maestrat i d’ací devers al nord fins a Andorra.

El tret fonètic principal que caracteritza lingüísticament la faixa de terra que roda el golf de València, des de la Llosa i Almenara, a la Plana Baixa, fins al Xúquer aproximadament, amb tendència a estendre’s a les ciutats de Carcaixent, Xàtiva, Sueca i Gandia, en major o menor grau, és l’ensordiment de sibilants: me[]e, forma[]e, []ent, ca[s]a, mú[s]ica. El fenomen caracteritza fortament el valencià d’aquestes comarques, conegut inapropiadament amb el nom d’apitxat. A pesar que només abasta poc menys d’una cinquena part de l’extensió territorial catalanoparlant del País Valencià, acull la meitat de la població del país, inclosa la capital. Aquesta raó és clau per a entendre que aquest parlar és considerat, des de l’exterior, el prototípicament valencià. En diversos punts, tant de les comarques de més al nord, com de les del sud, especialment en àrees frontereres, s’arrepleguen alguns esguits d’aquestes articulacions fonètiques, normalment desplegats més modernament.

Destaquem, per acabar, tres darreres característiques fonètiques. Quant a les consonants geminades, el valencià general les ha simplificades o dissimilades a gairebé tot el territori, ja des de la ratlla del riu Sénia: amela/armela, velar, cona; o dissimilades: amelda/amerla, veldar/verlar, corna/colna, rogle. No obstant això, les comarques situades grosso modo al voltant del cap de la Nau conserven la pronúncia clàssica: (a)me[ll]a, ve[ll]ar, co[nn]a, etc. El betacisme és un altre fenomen en expansió: en l’actualitat només es manté el fonema labiodental de manera ferma aproximadament a la mateixa zona de manteniment de geminades, fins i tot entre els jóvens; a la resta de les comarques al sud del Xúquer fins a Guardamar, a l’entorn de Castelló de la Plana i, en forma d’illot, a la baronia de Llombai, està en franca regressió. Finalment, el ieisme s’escampa pertot arreu entre les generacions mitjanes i jóvens, amb alguna excepció puntual, la qual cosa augura un mal presagi per al fonema /ʎ/, que podem afirmar que té els dies comptats.

Tot seguit mostrem una gràfica il·lustrativa que reflecteix tot el que acabem d’exposar:³

En morfologia, a vista d’ocell, el paisatge valencià també deixa veu re diversos colors que delimiten subàrees dialectals. N’hem escollit un grapat de significatius. Destaquem d’entrada diversos morfemes verbals, alguns dels quals són ben notables pel seu índex de freqüència en el discurs. D’una banda, la primera persona del present d’indicatiu de la primera conjugació és, prototípicament i específicament en valencià, jo escolte, jo parle; però la solució general del Principat, jo escolto, jo parlo, s’endinsa ben al sud des del riu Sénia, tocant les comarques de la Plana Alta i l’Alcalatén. En canvi, la forma jo morgo només es diu a l’extrem més septentrional, més al nord de Morella; a la resta del país es reparteixen bàsicament les solucions jo muic i jo morc. També apareixen al racó de més al nord les formes clàssiques de subjuntiu parlàs o parlés, mentre que la resta del valencià adoptà, ja fa algun segle, la forma parlara. L’antíquíssima pronúncia ell parle, del present d’indicatiu, general en català nord-occidental, encara davalla més al sud, fins a Castelló i Onda.

La velarització verbal és un procés en extensió en valencià que abraça temps i persones que no han estat afectades en altres varietats del català. Per exemple, és quasi generalitzada la velarització dels verbs purs de la tercera conjugació: jo cullc, jo cusc (amb diverses variants). És tan intens aquest fenomen que ateny les persones quarta i cinquena del present d’indicatiu en verbs de la segona conjugació: diguem, digueu (o digam). Aquesta velarització extrema s’estén pel centre del país i s’escampa envers el sud.

Una altra romanalla del català antic és la conservació de les desinències de quarta i cinquena persones del subjuntiu amb a: tingam, tingau. Aquest arcaisme també és propi de les comarques centrals però, en aquest cas, té tendència a mantenir-se cap al nord. També l’extrem sud conserva aquest vocalisme.

La morfologia pronominal té algun tret molt notable que cal ara ressaltar. Certs pronoms mantenen en general la forma plena, com era propi del català clàssic, en gran part del valencià, des del Sénia fins a prop del Xúquer i a les comarques frontereres de més al sud: me fa, te fa, se fa, ne fa. Només les valls i planes del massís muntanyenc del sud del país fins a la mar han adoptat el sistema reforçat: em, et (amb les variants es i el), es. És molt destacable aquest tret perquè allunya aquests parlars meridionals, fins a les portes d’Alacant, de les solucions occidentals.

El pronom nos només presenta una lleu variació formal que ja es fa trobadissa a la fita nord del país: es pronuncia mos, amb labialització de la nasal a tot el país. Però en contextos reflexius mo(s) n’anem, mos vestim esdevé se n’anem, se/es vestim en una part important de la geografia valenciana: els voltants de València, una part de la Plana Baixa i de l’Alcalatén, i una àrea relativament gran situada al voltant d’Alcoi, Cocentaina i Ontinyent.

Finalment, el díctic de primera persona ací és general i ben viu en tot el valencià. Però la innovació aquí ja es mostra en els extrems, d’Alacant cap al sud (amb alguna ocurrència més a la zona costanera de la Marina Alta) i en una estreta faixa al nord, al llarg del camí de Vinaròs cap a Morella. Justament en aquesta zona comença a ser habitual la reducció del sistema díctic a dos graus de locació: aquí i allí (i este i aquell). Tot plegat aproxima una part del valencià a les solucions d’altres parlars catalans.

Quant al lèxic, si bé és cert que de seguida que avancem pel mateix Maestrat i pels Ports cap a terres meridionals, desapareixen mots torto-sins com ara allavontes, clatell, forquilla, galleta ‘poal’, llissar (esllissar, rellissar) ‘esvarar’, sortir, tarde i que, a tot estirar, alguns com ara dolent, pataca o temor no sobrepassen el riu Millars, podem afirmar que és el lèxic considerat valencià el que més sovint traspassa l’Ebre cap al nord: agarrar, eixir, fardatxo, monyo, pardal, primentó, roín, tito/titot, vore, xuplar; i arriba amb facilitat fins al Camp de Tarragona: badall, bajoca, cullereta, fadrí, prompte, los Reixos ‘Reis’, Saginero ‘Saginer, ésser imaginari que fa por a les criatures’, vedriola, xic, xiquet, etc.

Amb tot el que acabem d’exposar, es pot deduir que l’influx que ha exercit des de temps immemorials la ciutat de València escampant innovacions, té el seu límit septentrional més clar a la comarca de la Plana, i el seu límit meridional a la Marina i l’Alcoià. Malauradament, aquest poder ha quedat truncat atesa la situació sociolingüística actual del català al cap i casal. Per això, el valencià general o prototípic es considera que és el valencià central. Aquesta varietat amb la força social que ha dut darrere (no solament pel fet d’incloure la capital sinó també per altres factors com ara el pes demogràfic i econòmic), s’ha propagat, a mode d’ones concèntriques, cap al nord i cap al sud. Això justifica que ben sovint els extrems del país coincidisquen, perquè divergeixen del model central: en valencià alacantí i en valencia tortosí sentim parlâ, pon, màniga, ginoll, mo n’anem, coneixem, que vingueu, aquí, panís, mançana (maçana), etc., allà on en valencià central opta per parlar, pont, mànega, genoll, se n’anem, coneguem, que vingau, ací, dacsa, poma.

Tot plegat ens empeny a considerar cinc zones dialectals en el si dels parlars valencians (vg. mapa núm. 0):

a) El valencià tortosí té trets propis de la varietat tortosina del català. A grans trets abraça les comarques del Baix Maestrat, l’Alt Maestrat, els Ports i les zones septentrionals de la Plana Alta i l’Alcalatén. Es pot considerar àrea marginal en el si dels parlars valencians.

b) El valencià septentrional té característiques que es desprenen de les varietats tortosines i d’altres que provenen de la influència històrica de València. La resta de la Plana Alta i l’Alcalatén i sobretot la Plana Baixa són les àrees que s’hi poden adscriure.

c) El valencià central correspon a la varietat que ensordeix les sibilants sonores i es troba clarament sota la influència del cap i casal. En concret, s’hi lliguen les comarques del Camp de Morvedre, el Camp de Túria, l’Horta, gran part de la Ribera Alta i una àrea de la Ribera Baixa.

d) El valencià meridional és la darrera zona al sud del país on arriba la influència de València amb claredat. S’hi mantenen trets especialment conservadors, sobretot de caràcter fonètic. La resta de la Ribera del Xúquer, la Costera, la Vall d’Albaida, la Safor, l’Alcoià, el Comtat, la Marina Baixa i part de l’Alacantí són les comarques que s’hi poden adscriure. S’hi inclou la varietat del valencià mallorquí, això és, un bon feix de trets de caràcter orien tal, superposats a aquesta varietat, que foren empeltats amb l’expulsió dels moriscos i la subsegüent repoblació mallorquina. Fonamentalment es concentren a la major part de la Marina Alta i part de la Marina Baixa i la Safor.

e) El valencià alacantí és l’àrea marginal meridional dels parlars valencians, on s’hi conserven trets que corresponen a l’antiga varietat perduda de l’oriolà. S’hi mantenen trets poc habituals en la resta del territori, especialment arcaismes, però també castellanismes i formes potser d’origen remotament catalanooriental.

A banda d’aquestes grans àrees o subvarietats dialectals, cal no oblidar els parlars fronterers, ben rics i variats pel fet de ser zona marginal exposada a les influències externes i alhora conservadora i refractària als canvis propagats des de les àrees difusores. S’encabeixen en aquesta categoria parlars com ara els de Vistabella, Suera, Tales, Torís, la Canyada, el Carxe, Crevillent o Guardamar. Tampoc no es poden menystenir un seguit de parlars peculiars, fruit de repoblacions posteriors diverses, com ara el de Tàrbena (i d’altres en menor mesura), repoblada per mallorquins al segle XVII o l’Illa Plana d’Alacant, els habitants de la qual són descendents de genovesos de finals del segle XVIII.

A més a més, la diversitat que ofereix una orografia variada (planes, valls abruptes, muntanya, costa) i els factors repoblacionals, que varien de poble en poble, acaben de perfilar els parlars valencians. Tot plegat justifica la riquesa i interés dels nostres parlars i ens permet observar que al Baix Vinalopó, per exemple, es mantenen mots com ara tempir i xollar, coincidents amb el gironí o amb altres parlars catalans molt allunyats geogràficament; que l’occitanisme orendella reaparega en valencià meridional; o que a l’Alcalatén es diga un nus coincidint amb la subcomarca de Biar.

Dissortadament, les tres grans ciutats valencianes –Alacant, València i Castelló de la Plana– han experimentat un procés de substitució lingüística trist i injust. Però el valencià ha estat i és encara la llengua pròpia de les tres ciutats. Han exercit com a centres aglutinadors de població nouvinguda, valenciana o no, i això ha colgat les peculiaritats del català que les ha caracteritzades. Creiem que es mereixen, a pesar de tot, que els dediquem un petit homenatge. La taula següent resumeix els trets més rellevants que caracteritzen el seu valencià:

Alacant	València	Castelló
[uz]ep	[us]ep	[uz]ep
màniga, ginoll	mànega, genoll	mànega, ginoll
ba[∫]a, pe[∫]	ba[∫]a, pe[∫]	ba[s]a, pe[s]
pon[t]/pon[s]	pon[t]/pon[s] - pon[]	pon/pons
darrere	raere	darrere (detràs)
astò, aquí	açò, ací	açò, ací
n’hi hai	n’hi ha	n’hi ha
ella parla, ell era	ella parla, ell era	ella parle, ell ere
quan vullgueu	quan vullgau	quan vullgueu
mo n’anem/vo n’aneu	se n’anem/se n’aneu	mo n’anem / vo n’aneu
no sé quino	no sé quin	no sé quin
cuscanelles	cosquerelles	sigolletes
oldre	aulorar	aulorar
porigós	poregós/poreguita	temoruc/poruc
pebrera	pimentó	pebrera
ditet (c[u]ent)	pebrera	coralet
fresol de la pelaïlla	garrofó	bajocó
tonya	pan quemao	beniteta
companatge	mescla	mescla
pa bla	pa moll	pa moll / pa blanet
desbravar-se	desventar-se	desbrafar-se
bacallar	abaejo	abaejo
cranc	carranc	cranc
garrofer	garrofera	garrofera
panís	dacsa	panís
sutja	sutja	estalzim
portal(et)	bancal(et)	brancal(et)
botijó	botija	canterella
carganera	cagarnera	cardanera
cavallet	parot(et)	pixaví
reixiu	rosà	auiatge/ai(g)uatge

1. En teniu una guia bibliogràfica exhaustiva en Colomina (1999).

2. Però són valencianoparlants les poblacions disperses montfortines de les Espilleres i el Poublanc.

3. A les taules següents, on s’il·lustren els exemples exposats, apareixen entre parèntesis i en cursiva les formes secundàries, les que tenen menys extensió dins de la varietat.

2

HISTÒRIA DEL VALENCIÀ

1. ORIGEN DEL VALENCIÀ

El concepte i el nom de llengua valenciana apareix en els textos valencians durant els darrers anys del segle XIV i, sobretot, en el XV i es congria a causa de diversos factors d’índole extralingüística. Segons Ferrando (1980), el nom de la llengua dels valencians passà, durant els segles inicials, per tres denominacions que reflecteixen el pensament, les vicissituds històriques del Regne de València en el si de la Corona d’Aragó i l’evolució del sentiment nacional.

La denominació inicial, romanç, exclusiva al segle XIII, tenia caràcter genèric. La segona, catalanesc o català, habitual en el segle XIV, es fonamenta en la concepció medieval de nació, sinònima de comunitat lingüística. A finals d’aquest segle i sobretot durant el XV, s’obri pas una tercera denominació particularista i «amb fortes connotacions polítiques» (Ferrando, 1980: 17): llengua valenciana. En aquest període es reforça l’entitat jurídica del Regne de València, que es consolida com a potència comercial a la Mediterrània, i esdevé centre cultural i literari de la Corona d’Aragó. Aquesta nova denominació, però, tingué caràcter intern i serví per a remarcar la ciutadania jurídica dels valencians enfront de catalans i mallorquins. Portes enfora, «els mateixos valencians i mallorquins es presenten sota el nom genèric de “catalans” als altres pobles, i com a tals són considerats pels pobles veïns» (Ferrando, 1980: 11).

És obvi que la primera població traslladada al Regne de València durant el segle XIII no podria afirmar que parlava llengua valenciana, una vegada establits i condicionats en la nova entitat jurídica i política cristiana i on els nadius parlaven àrab (el mossàrab ja havia deixat de parlar-s’hi feia temps). La consciència lingüística de la població nouvinguda i dominant no canvià durant el viatge. Però sí que canviaren, potser dràsticament, les seues biografies lingüístiques a partir d’aquell moment.

En efecte, la migració causà un canvi radical en les relacions socials dels colons que s’establiren al nou regne. S’inicià una nova etapa en les seues vides que es caracteritzarà, entre altres aspectes, per comptar amb nous interlocutors que provenien de territoris cristians diferents amb llengües i varietats lingüístiques diverses: català occidental, català oriental, aragonés, occità, castellà, a banda dels àrabs autòctons i l’hebreu que parlaven els jueus. La proporció de cada grup lingüístic fou diferent en cada comarca, en cada vila. El predomini es donà clarament a favor de l’àrab però les circumstàncies polítiques i socials en què romangueren després de la repoblació no afavoriren que hi hagués una relació especialment fluida entre cristians i musulmans. De fet, els musulmans foren expulsats de les ciutats i apartats a les pitjors zones (Baydal, 2016). Entre els primers, predominà l’origen català i va ser aquest element el que condicionà definitivament la llengua del nou regne de València.

Ara bé, entre aquests interlocutors catalanoparlants, sembla que predominaren els d’origen occidental, tot i que també se sap que el component catalanooriental fou molt copiós. Cal ser conscient, però, que gran part de les diferències entre aquestes varietats del català no estaven ben establides encara en el segle XIII. Tot sembla indicar que hi havia una ferma unitat fonètica, morfològica i lèxica en el català de llavors (Ferrando i Nicolás, 2011: 73). Els trets fonamentals del català (compartits després per totes les grans varietats geogràfiques) ja estan assolits en aquest segle i abraçaven generalment tot el català de la Catalunya Vella. Vegem-ho.

Tot i que estava consolidada ja des de feia més d’un segle en català oriental la neutralització de les vocals a i e en posició pretònica: paraula > p[ǝ]raula, ferir > f[ǝ]rir, no s’havia produït encara aquest fenomen en posició posttònica: es pronunciaven igual en tot el territori catalanoparlant, per exemple, els mots canten i portes. En segon lloc, també feia més d’un segle que el català oriental havia experimentat un canvi important: la vocal tònica e tancada s’havia centralitzat en una vocal neutra [ǝ] (com l’actual del mallorquí) mentre que en català occidental no es produí aquest fenomen.

Aquests canvis, importants des del punt de vista dialectal, són poc rellevants des del punt de vista de la fonètica perceptiva. És probable que els catalans de llavors associaren aquests canvis a petites diferències d’accent, que afectaven poc o gens la intel·ligibilitat de les paraules. De fet, el català occidental també experimentà fenòmens fonètics que aproximaven els dos dialectes. Malgrat que els mots començats per es-, en-, em- o eix-, es pronunciaven de manera diferenciada pels catalanooccidentals: [e]scola enfront de [ǝ]scola, [e]ntendre al costat de [ǝ]ntendre, el contacte fonosintàctic freqüent amb altres mots sobretot de semàntica gramatical, la_⌣escola o ha_⌣entés, es tendí a resoldre amb l’eliminació de la e inicial: la·scola, ha·ntés. Tot plegat produeix una espècie de neutralització pretònica parcial de les vocals a i e, que aproxima les varietats orientals i occidentals del català en aquest aspecte.

Els altres trets fonètics que afecten el català oriental són posteriors i no generals en aquesta varietat. El tancament de o àtona en u es deu iniciar al segle XIV i, parcialment, també és propi del català occidental (cunill, cusir, numés...). La palatalització/despalatalització dels grups geminats [ll] i [ʎʎ] no està relacionada amb la divisió oriental/occidental del català. La palatalització afecta el català de la Catalunya Vella, en un eix nord-sud: ame[ll]a i espa[ll]a esdevenen ame[ʎʎ]a i espa[ʎʎ]a; mentre que la despalatalització afecta tortosí i valencià però també baleàric: els etimològics ba[ʎʎ]e i ve[ʎʎ]ar esdevenen ba[ll]e i ve[ll]ar. La simplificació dels grups consonàntics finals comença a tenir vigència en el segle XV: sent > sen, llamp > llam, però no és un fenomen exclusiu del català oriental, ni de bon tros. En definitiva, entre català oriental i català occidental no hi havia grans diferències fonètiques.

Morfològicament, tampoc no es constaten encara els canvis que posteriorment marcaren clarament sobretot el català del Principat i la resta: jo porto, jo creixo, que ell doni, que elles haguessin, que tu haguessis. Tots compartien formes uniformes: jo port, jo cresc, que ell don, que elles haguessen, que tu haguesses, etc. Només un tret verbal sembla que se n’ix d’aquesta uniformitat: la variació entre els incoatius en -esc- i en -isc-: partesc/partisc. Tot i això, les formes amb -esc- són majoritàries en els textos de tots els blocs dialectals (Pérez Saldanya, 1998: 109). Segons aquest autor, la presència de formes amb la vocal temàtica -i- en determinades persones gramaticals (departiscats, punisquats, corregiscam, etc.), en part condicionades pel context fonètic i per l’atracció de la tercera conjugació, pogueren servir com a model analògic que s’estengué a la resta de persones només en català occidental, mentre que en català oriental es mantingueren fermes les formes amb e. Aquest canvi analògic es percep als textos a partir del segle XIV i de manera parcial. És probable, doncs, que no fora un fenomen que, en el moment de la repoblació inicial, distingira les varietats del català.

Per altra banda, altres trets morfosintàctics com ara l’article (lo, los reduït contextualment: que·l, de·ls), els demostratius (aquest i, en menor mesura, est), els possessius (mon, ma, etc.); els pronoms febles me, te, se, ne també condicionats fonèticament: ella·m dona, no·t poses; o l’orde pronominal la li o la hi (però no encara li la, etc.), entre altres, eren unitaris i no fou fins dècades després que es produí la divergència dialectal.

Finalment, el lèxic és un terreny més esmunyedís perquè es tracta d’un subsistema més variable i influenciable. Els mots corren i s’abandonen amb una certa facilitat atenent a factors de caire social (avanços tecnològics, activitat comercial, centres de poder, emotivitat, etc.) i no se solen lligar tan fermament amb fenòmens lingüístics de caire més intern, com ara els fonètics o els morfològics. De fet, les grans diferències lèxiques es produeixen molt més tard, quan la situació política, jurídica i social posa d’esquena els regnes de l’antiga Confederació Catalanoaragonesa: vermell-roig, llavar-rentar, tarda-vesprada-(cap)vesprehorabaixa, llevar-treure, mirall-espill, sortir-eixir, creïlla-patata-trumfa, noi-xic, etc. En realitat, aquestes opcions no solen mantenir l’eix oriental i occidental sinó que s’ajusten més aïna a les particions polítiques i relacions socials, i encara i així tampoc no són exactes: vermell també és occidental i roig no és alié a l’oriental, sortir es manté en valencià i eixir encara es diu en català oriental, etc.

Per altra banda, ja sabem que el contingent aragonés (i navarrés) de la repoblació del Regne de València fou elevat. Segons sembla, la presència aragonesa en els segles XIII-XIV va ser entorn del 20-30% a les ciutats de València o d’Alcoi (Rubio i Vela, 1997; Diéguez, 2001; Colomina i Ponsoda, 1995) i prop del 50% a la vila de Cocentaina (Ponsoda, 1996). Guinot (1999: 259 i 260) estima que els aragonesos devien ser, en els primers anys de la conquesta i del poblament del Regne de València, vora el 30% arreu del territori, amb una proporció d’un 10% d’aragonesos pirinencs i un 20% d’aragonesos meridionals; de Morvedre en avall la xifra devia anar del 30% al 40%. A l’interior (l’Alt Palància, l’Alt Millars, els Serrans), on encara perviuen ara parlars castellanoaragonesos, les localitats estudiades mostren que la procedència aragonesa era aclaparadora (80-90% de la població) a l’edat mitjana.

Així, l’aragonés va romandre allà on el percentatge de pobladors d’aquell origen fou majoritari; en la resta del territori del nou Regne de València, la situació de contacte de llengües es va resoldre amb la integració lingüística dels aragonesos. I s’hi ha d’afegir la immigració aragonesa cap al País Valencià que no s’ha interromput des del segle XIII ençà (Martines, 2009).

L’influx de l’antiga llengua navarroaragonesa devia ser destacable al nou regne i també en la llengua que finalment s’establí com a pròpia de València, i en la qual s’integraren tots aquests no-catalanoparlants. I encara que els repobladors castellans foren més aviat ocasionals, l’aragonés, sobretot el meridional, estava força influït per aquesta llengua, de manera que, de retruc, el castellà també produí un cert impacte en els parlants cristians instal·lats a València.

Un exemple interessant d’aquest procés d’integració ens el dona la història de la preposició per a (Segura-Llopes, 2009). Aquesta preposició no és pròpia del català més antic. Els primers documents escrits en català fins a mitjan segle XIII no recullen cap ús de la preposició per a. Tot sembla indicar, doncs, que no hi existia fins a finals d’aquest segle. En canvi, ja des de bastants anys en arrere, la preposició por a o per a (després modificades en par a/para) eren ben comunes en gallegoportugués, en castellà i, un xic menys esteses, també en aragonés. El català en el seu lloc optava per fer-ne servir d’altres, sobretot la preposició a:¹

(1) Va gitar I pex qui pogués bastar a vianda de tot I dia a Honorat. (Diàlegs, 1250-1299 [1340]) ‘...que pogués bastar per a vianda de tot un dia.’

(2) E que oració sia necessària a resebre l’E. Sant és demostrat en lo Libre de Saviesa. (Vides de Sants R., finals del XIII) ‘I que l’oració siga necessària per a rebre l’Esperit Sant.’

Els primers documents en què apareix aquesta preposició composta se situen al Regne de València trenta o quaranta anys després de la primera repoblació cristiana. S’hi presenta de manera ocasional, en usos gens sistemàtics, amb una gramàtica vacil·lant i, sobretot, en boca de parlants relacionats amb Aragó. I és molt rellevant tenir en compte que en els textos coetanis d’altres zones del català, la preposició per a encara no hi existeix.

Per exemple, dos germans de l’horta de València, Joan i Ferrer de Calataiud, són acusats d’assassinat i jutjats l’any 1288. El Llibre de la Cort del Justícia de València n’arreplega el procediment judicial. L’escrivà anota les paraules textuals que féu servir un dels germans:

(3) Germà, fugam, que aquels hòmens venen per a nós, que·ns volen fer mal! ‘Venen cap a nosaltres’.

En cap text coetani català apareix aquesta construcció direccional amb la preposició per a. Fet i fet, al mateix assentament del judici dels germans Calataiud, però en estil indirecte i referit al mateix incident, l’escrivà s’estima més corregir les paraules del testimoni i fer servir la preposició vers ‘cap a’, la forma normal del català del moment:

(4) Qui venien ves él (Clams) ‘venien cap a ell.’

L’ús direccional de la preposició per a és inaudit en català. De fet, en l’actualitat només té vitalitat en una part del val. alac. i clarament es tracta d’un ús modern que no és de cap de les maneres hereu directe d’aquesta construcció medieval (vg. cap. 12, § 9.1).

Els dos germans, Joan i Ferrer, devien ser aragonesos o fills d’aragonesos atés el cognom indicador de la provinença familiar. Calataiud, a més a més, és una localitat situada molt a prop de Castella, de manera que és probable que s’hi parlara un aragonés bastant castellanitzat, on aquest ús direccional de la preposició per a era ja molt habitual, com ho era en castellà (i en gallegoportugués).

Aquest valor semàntic de la preposició per a forma part dels usos més primerencs que tenim testimoniats en el català del Regne de València. Un ús, però, que no tingué continuïtat en la varietat valenciana. La pressió de la llengua catalana majoritària, en què aquest valor era inexistent i les preposicions vers i a estaven fermament ancorades en les construccions direccionals, impedí l’èxit del préstec que encara se sentia en boca d’aragonesos o fills d’aragonesos assentats al Regne de Valencià a finals del XIII. Hi hagué, doncs, un anivellament a favor del català en aquest significat.

Però es constaten altres usos no direccionals de la preposició per a que el català de València sí que anà assimilant. En efecte, aquests altres usos, que apareixen també de manera tímida i poc homogènia ja en els primers textos valencians, estaven fonamentalment relacionats amb la destinació i la finalitat; eren coneguts també en castellà i aragonés però no en la resta del català, en què altres preposicions (especialment a i per) ocupaven aquest espai semàntic. Determinades raons de caràcter gramatical adobaren el terreny a l’adopció i l’eixamplament de la nova preposició per a en l’àmbit valencià. A poc a poc, aquesta preposició desplaça els usos anteriors i fins i tot comença a manifestar-se en textos d’escriptors no valencians.

L’esplendor de la literatura valenciana al segle XV mostra com l’àmbit de la destinació, pràcticament de manera completa ha estat ocupat per la nova preposició per a. Només s’hi resisteixen les construccions clarament finals, en què encara Joanot Martorell opta majoritàriament per la preposició per. Mirem aquests exemples del Tirant lo Blanc:

(1) Tenia la sua artelleria per a conrear l’ort.

(2) (Ells) feren venir [...] tot lo necessari per a curar-lo.

(3) Lo comte hermità era pujat en la alta muntanya per a cullir erbes.

(4) Anà a la sglésia per fer-li honor e fer-li molt gran sepultura.

Més tard, el valencià col·loquial desallotja la preposió per dels contextos finals i destinatius, com fa el castellà peninsular i opta per usar de manera generalitzada per a.

La història de la preposició per a il·lustra de manera nítida quina és la història del català del nou Regne de València. És evident que els moments inicials oferien una nova institució jurídica en la qual els cristians que s’hi desplaçaren parlaven el seu romanç i amb el seu romanç es devien entendre amb bastant facilitat. Els primers anys de convivència ja havien de conduir la població a decantar-se per una de les llengües, la més habitual al seu context. Per això fou el català el que predominà i foren els aragonesos els que normalment l’aprengueren i l’adoptaren com a llengua de comunicació al nou territori, no sense deixar-hi petjades que, de vegades, foren efímeres i, altres vegades, hi anaren agafant carta de naturalesa fins a esdevenir un tret específic del nou català que estava en plena formació (i, fins i tot, estenent-se, parcialment això sí, a la resta del català).

També les relacions entre el català oriental i l’occidental generaren la mateixa dinàmica, però molt menys abrupta, atés que les diferències eren òbviament menors. S’hi afegiren petits influxos occitans o castellans que acabaren de donar-hi noves tonalitats lingüístiques. No cal dir que no tot el Regne de València tingué la mateixa proporció de repobladors d’origen divers. Tampoc no afectaren igualment tot el país les onades de repoblació que anaren afaiçonant el país i la personalitat del nou poble, sobretot després de l’expulsió dels moriscos a principis del XVII, o els influxos dels pobles veïns amb qui convivien i els relacionaven els valencians. Tot plegat conduí a conformar la diversitat dialectal que ara tenim en el territori.

No podem oblidar la situació que es produí a partir del segle XVI, en què cada territori de la Corona d’Aragó es girà d’esquena i generà dinàmiques i relacions no compartides que sovint abocaren a la gran diferenciació dialectal del català.

Malgrat totes aquestes avinenteses, el valencià és un parlar poc diferenciat de la resta del català. Més encara: no hi ha un canvi abrupte en la frontera amb el Principat. El territori tortosí fou repoblat clarament per catalans occidentals. Aquest predomini també tingué lloc a les comarques valencianes més septentrionals. Així doncs, el canvi entre els parlars de les valls més al nord de Lleida és gradual.

El valencià esdevingué, al cap i a la fi, un territori on el català adquirí una espècie de renovellament per barreja de trets, interns i externs. Una varietat que, fonèticament, s’adscriví des de bell principi a les varietats occidentals de la llengua però que incorporà trets, sobretot lèxics, també de l’oriental i de l’aragonés. Una espècie de síntesi dels parlars de la Corona d’Aragó, amb predominança del català.

Aquest estat formal de la llengua, vacil·lant i inestable, no anà acom-panyat inicialment d’una consciència identitària diferenciada. Va ser més tard, cap a mitjan segle XIV, quan la realitat institucional, jurídica i política començà a donar ales a un particularisme identitari valencià, nou i complementari, inclusiu, que no entrava en contradicció amb la identitat catalana i aragonesa que s’hi combinà (Baydal, 2016: 174). Aquesta nova identitat es va veure reforçada per uns trets lingüístics que no eren desconeguts als territoris d’origen, però que s’organitzaren al Regne de València en una combinació nova.

No es manifestaren gaire als documents literaris o informatius del Regne de València, això sí. Sobretot perquè aquesta documentació responia fidelment al model lingüístic proposat per la Cancelleria Reial (Ferrando, 1980: 97). Una llengua poc fragmentada dialectalment, un influx aragonés discret i una pressió important del model estàndard donaren lloc a una nova varietat del català també poc diferenciada, almenys en contextos formals.

La consciència que la llengua dels valencians és el resultat d’una fusió es manifesta clarament en les paraules d’Eiximenis: «aquesta terra ha llenguatge compost de diverses llengües que li són entorn». Aquesta degué ser la percepció quan parlaven els valencians; no tant en llegir documents formals. Ací els trets específics són puntuals i només es manifesten de manera més evident en textos que reflecteixen l’oralitat, com en alguns fragments de processos judicials. És a partir de la segona meitat del XIV quan els textos formals valencians comencen a mostrar de manera més profusa trets específics. La presa de consciència dels valencians de la seua personalitat política i jurídica potser els empenyé a no defugir els girs lingüístics propis. Antoni Ferrando (1980: 100) afirma que «el criteri “normatiu” prevalgué sobre les tendències localistes en tota mena de documents literaris o informatius valencians fins al 1460 aproximadament».

És rellevant observar que tant en textos literaris com en textos científics i jurídics es mantenen les formes estàndard proposades per la Cancelleria. Açò, però, es trenca parcialment en els Sermons de sant Vicent Ferrer, perquè el to i el registre del text són més col·loquials i això justifica la presència més abundant de trets específics del valencià que s’hi reflecteix. Tot i això, són trets menors que només són detectats per ulls entesos.

En canvi, textos com ara el Tirant lo Blanc o l’Espill sí que presenten, segons Antoni Ferrando, per primera vegada un trencament conscient de la koiné cancelleresca amb una clara finalitat estètica. Hi afloren, doncs, trets propis del valencià que ja s’hi havien condicionat, ja siga procedents de variants consolidades i estabilitzades des dels inicis o bé d’altres que s’havien incorporat més recentment, sobretot a través de les noves onades de població. Malgrat tot, la necessitat de manifestar el particularisme dona com a resultat un català viu i amb trets diferents dels habituals en els textos més canònics, però que no trenca de cap manera la unitat geogràfica i històrica que el català havia presentat fins llavors.

2. CARACTERITZACIÓ LINGÜÍSTICA DEL VALENCIÀ ANTIC

Tots els estudis que han caracteritzat els textos valencians medievals indiquen poques diferències lingüístiques respecte d’altres documents escrits en català provinents de la resta de territoris. La dificultat de filiació dialectal dels textos anònims d’aquesta època –fins al segle XV–, n’és una prova definitiva. Certament, el particularisme onomàstic que Antoni Ferrando (1980) situa cap a finals del segle XIV i Vicent Baydal (2016: 132) avança a mitjan segle XIV no està fonamentat en les particularitats lingüístiques que segur que un observador no especialment avesat ja hi podia captar. La varietat dialectal sorgida, afirma Ferrando, després de successius anivellaments lingüístics simultanis en quasi tot el marc geogràfic del Regne de València, només contribuí, donats uns determinats condicionaments històrics, a reforçar el particularisme onomàstic.

Des del punt de vista fonètic, Ferrando destaca determinats trets que ja al segle XV es podien associar a la varietat valenciana:

a) Llançar, jaure, traure, nàixer, maravella, nadar. En català oriental encara oscil·len aquestes formes amb les que tenen la vocal e (llençar, jeure, etc.) i fins i tot hi ha algun cas amb e en valencià (treu en Ausiàs March, per exemple). En valencià actual estan esteses en general les formes amb a.

b) La palatalització de la [s] seguida de [k]: mereixca, naixca, ixca, sobretot en contextos verbals. Actualment té força extensió en valencià, tot i que no és general. En val. merid. se sent sovint: moixca, caixcar, etc. En català oriental i en nord-occidental, tot i que amb menys freqüència, també se’n fan trobadissos alguns exemples en els segles XIV: paexca, punexcan, puxca, restituexcau, etc.

c) El tancament de la e precedida de palatal: giner, lligir, ginoll, fenomen, però, que també afecta el català oriental (Girona, Perpinyà pels més antics Gerona, Perpenyà).

d) Obertures de la e pretònica: llauger, sancer, jagant, formes que, òbviament, també apareixen en textos orientals. Cal ser conscient que una part del valencià és més refractari a aquest canvi, com ara una part del val. alac.

e) Obertura de la e àtona provinent sobretot d’una e oberta: llançol, tarròs, Micalet, Viçantet, etc.

f) Nasalització de l’oclusiva dental en mots com ara rellonge o llonja, tot i que en els textos valencians dels segles XIV i XV es manté fermament la forma etimològica sense nasal.

g) Omissió de la l en el mot altre/s, nosaltres: atre, nosatres, fenomen no solament distintiu del valencià, atés que els texts antics mostren la reducció en totes les varietats del català.

h) El manteniment de la e etimològica en mots com ara fenoll, renyó, redó, genoll, que en català oriental s’assimilen en fonoll, ronyó, rodó, jonoll, tot i que els textos mostren una alternança entre la forma etimològica i l’assimilada.

Des del punt de vista morfosintàctic, Ferrando remarca diversos aspectes:

a) Predomini de les formes -ea en comptes de -esa de mots amb el sufix llatí -ITIA: pobrea, tristea, bellea.

b) Augment de la freqüència de l’ús dels demostratius no reforçats: est, esta, estos, estes.

c) Predilecció per la forma femenina no concordada dos (en comptes de dues).

d) Generalització de l’ús del morfema -e per a la primera persona del present d’indicatiu de tots els verbs de la primera conjugació (jo porte, jo done, jo espere, etc.).

e) Augment de freqüència de les formes incoatives en -isc-.

f) A finals del XV, apareixen els primers casos en què s’ha produït el salt del tipus cantara a la pròtasi de les condicionals i, doncs, als contextos propis de subjuntiu amb el valor general de plusquamperfet de subjuntiu (= ‘hagués cantat’). Sembla que, en la varietat oriental del català, el tipus cantara havia arribat més prompte al valor ‘cantaria’ que en la varietat valenciana, on el valor ‘hauria cantat’ es manté més ferm. Aquest fet és crucial per a explicar la desaparició d’aquesta forma fora del valencià (Segura-Llopes, 2015).

g) El canvi de la preposició ab, que esdevé en.

h) Casos esporàdics de complement directe personal amb la preposició a.

Finalment, quant al lèxic, creiem que Antoni Ferrando l’encerta quan considera que l’aflorament de lèxic específic als textos valencians del XV no és ben bé un fenomen sobtat del procés d’hispanització lèxica explicat per Colón (1978) sinó, més aïna, una «incorporació substancial a la llengua literària de lexemes històricament predominants en el dialecte catalanooccidental o, més concretament, en el valencià, en detriment dels seus equivalents més habituals en la regió de Barcelona-Girona». A més a més, continua, aquesta tendència es reforça amb «la incorporació d’un relatiu nombre de castellanismes o aragonesismes, considerats com modernismes de la llengua», juntament amb nous arabismes.

Entre els elements lèxics que han romàs com a propis d’una part o de tota la varietat valenciana, destaquem: cego, robo, tento, coixo, bonico, boda, despedir, bando, baldraga, colmena, alforrar, xara, caduf, dula, xop; es relacionen amb el català occidental: tos, novençà, entropessar, xic, plegar, torcar, coceguelles, bellota, llegó, tramús, gronsar. Al Llibre de Cort i Justícia de Cocentaina, del segle XIII, trobem ítems lèxics propis del valencià actual com ara: acaçar, algeps, marjal, carrasca, tella, corder, furt, almàssera, frontera ‘de la casa’, barandat, blavura, entre altres.

En conclusió, els esdeveniments històrics expliquen clarament l’origen de la varietat valenciana del català i justifiquen gran part de les formes lingüístiques que encara ara la caracteritzen. Tot plegat conduí a una diferenciació molt poc rellevant entre els diferents territoris que parlaven català fins al segle XV. Aquesta diferenciació subtil i gradual, malgrat les condicions sociopolítiques hostils que s’imposaren a partir del segle XVI, ha arribat fins a l’actualitat. La descripció lingüística que fem en aquest llibre de la varietat valenciana és obstinadament clara en aquest sentit.

Per altra banda, el particularisme valencià, sociològic i també onomàstic, ha estat alimentat al llarg de l’edat contemporània per poders que, sovint, només tenen la intenció oculta de fer-lo desaparéixer. Aquesta estratègia ha anat acompanyada d’una tàctica específica molt destructiva: focalitzar tendenciosament sobre les diferències (per altra banda i com és lògic, no sempre fàcils de delimitar). Tot plegat ha conduït la població valenciana a presentar tot un ventall gradual de posicionaments respecte de la seua pròpia identitat: des de la negació de la valencianitat, passant pel secessionisme, el regionalisme i el nacionalisme més o menys catalanista o catalanòfil.

Com apuntàvem en els apartats anteriors d’aquest llibre, les dades que ací aportem revelen que, a pesar de tot, la divisió dialectal no ha atés del tot les vicissituds sociopolítiques i històriques que acabem de descriure i, doncs, no estableix fronteres definides amb la resta de territoris on es parla català.

1. Aquests exemples són extrets del Corpus Informatitzat del Català Antic (CICA) i del Corpus Informatitzat per a la Gramàtica del Català Antic (CIGCA).

3

EL VALENCIÀ DE FRONTERA. EL CASTELLÀ I L’ARAGONÉS

1. ELS PARLARS DE FRONTERA

Els parlars marginals han suscitat des de sempre la curiositat i l’interés dels filòlegs. Les àrees laterals mantenen millor que enlloc diver-sos trets genuïns arraconats en altres zones dialectals més innovadores; alhora, presenten solucions que tenen continuïtat amb els territoris veïns que pertanyen a un altre domini lingüístic. Ara bé, tot i que ben sovint aquesta sensació de continuïtat és subtil, la coincidència de solucions del repertori lingüístic a una banda i altra dels dominis del català i el castellà crea una certa consciència de graduabilitat. Això possibilita que els parlants es puguen identificar fins a cert punt com a membres a la mateixa subcomunitat de parla, malgrat que facen servir llengües diverses.

No obstant això, globalment, cal ser conscients que són pocs els fenòmens lingüístics afectats i, en general, no hem trobat parlars que es puguen considerar purament de transició. A la banda valenciana, només una part mínima del lèxic bàsic i de la morfologia, i més modernament de la fonètica, no són propis del català. El castellà limítrof també està bastant impregnat de catalanismes, especialment de caràcter lèxic.

Hi ha dues causes que expliquen aquesta situació de permeabilitat del valencià de frontera. D’una banda, hi ha les relacions d’adstrat, això és, d’influx mutu entre les dues llengües després d’haver conviscut du-rant segles en la mateixa zona geogràfica. Òbviament aquest factor és ben determinant. Més encara quan es produeixen certs moviments de població, com ara després de l’expulsió dels moriscos, de les repoblacions després de mortaldats per pestes o de la fundació de noves poblacions. Aquests desplaçaments afectaren localitats catalanoparlants i, fins i tot, aconseguiren canviar de llengua pobles sencers. Lògicament hi deixarien petjades de català en les noves poblacions castellanoparlants. És clar que s’hi posa en joc bàsicament el castellà, però hi juga un paper rellevant l’aragonés, almenys de manera indirecta. Com sabem, l’aragonés s’estengué en l’edat mitjana a tot l’Aragó i més al sud, les comarques xurres de la zona valenciana central i alguns punts de Múrcia. Tot i que aquestes poblacions aragonesoparlants entraren en declivi, hi deixaren recialles rellevants que també es convertiren en adstrat per al valencià fronterer.

Per altra banda, hi ha un segon fenomen que explica la caracterització del valencià en general, una mena de substrat, no ben bé definit de manera canònica. El substrat s’entén que és el rastre que deixa en una llengua una altra que ha estat substituïda com a conseqüència d’una conquesta o d’una colonització. La llengua desapareguda deixa determinats trets en la llengua supervivent. En el cas del valencià, el navarroaragonés (i molt parcialment el castellà o l’occità) participà, juntament amb el català, en graus diversos en la repoblació de tot el país i, doncs, deixà, com he vist, una petjada general en el català que acabà parlant-se en la major part del Regne de València. Aquesta empremta inicial afectà tot el valencià, de manera heterogènia segons les comarques i no sembla que fou especialment diferent al territori actual de frontera.

La distribució geogràfica de les comarques valencianoparlants al centre del país, des de la Plana Baixa a la Ribera, que dibuixen la franja més estreta de tot el territori, aproxima les zones frontereres a la línia de la costa. Suera o Torís, per exemple, presenten un parlar amb característiques extremes i es troben a poc més de trenta quilòmetres de Castelló i de València respectivament. A la banda septentrional i meridional el valencià penetra bastant més a dins. Resseguint tota la línia fronterera s’observa que, ben sovint, el terme municipal de molts pobles que delimiten els confins ponentins de la llengua, com ara Vilafranca, Vistabella, Suera, Torís, Casinos, Sumacàrcer, la Font de la Figuera, el Pinós, el Carxe o Guardamar formen una recolzada que penetra dins les comarques de parla castellana. Aquest caràcter marginal determina, sens dubte, la seua varietat lingüística, que es desmarca sensiblement de la resta del valencià veí, tot i que participen de la major part dels trets diferenciadors de la subvarietat dialectal pròpia.

Amb tot, es palesa que hi ha un bon feix de coincidències, de trets comuns, de tots aquests parlars fronterers entre si. El fet que són àrees laterals els manté més resistents a les innovacions propagades pels centres difusors llunyans i els permet de conservar mots percebuts com a arcaismes en altres indrets, alhora que els fa més permeables a la influència del castellà veí o de l’aragonés agònic, que en el seu moment d’esplendor hi va deixar petjada.

Ara bé, es constata que a la banda de migjorn proliferen els parlars diferencials, potser perquè la frontera és, si de cas, una mica més permeable, perquè els moviments de població eren i són més freqüents, per factors de repoblació o per altres motius que se’ns escapen. El ben cert és que al centre del país a penes hi ha parlars dissemblants; potser perquè les comarques que envolten València ja són de per si frontereres.

2. CARACTERITZACIÓ DELS PARLARS VALENCIANS DE FRONTERA

Des d’una perspectiva fonètica, les coincidències entre parlars laterals valencians es limiten al pas del diftong /ɔ/ a [a] (plau, dijaus, nau), la diftongació de la /ε/ del català occidental a [ja] (piau, tiarra, goviarn, viard, tiandre) i una major tendència a l’ensordiment de sibilants, especialment la palatal africada sonora ([]ent, fe[]e).

La dissimilació que afecta el diftong /ɔ/ que obri la vocal tònica de nord a sud, la localitzem a la Mata, la Todolella i el Portell, a la comarca dels Ports; a la zona central reapareix a Torís i a Sumacàrcer i pren volada en terres meridionals, concretament a la banda ponentina de l’Alcoià (la Vall de Biar, amb la Canyada, el Campet i Beneixama, a més de Castalla i Onil), a tots els pobles de la comarca de les Valls del Vinalopó i a la localitat de Guardamar. Excepcionalment reapareix al Cabanyal i a altres barris de la ciutat de València com ara a la Creu Coberta,¹ a més de Mutxamel i el Campello, que tenen en comú el fet d’estar a prop de grans ciutats o formar-ne part. Aquest tret pot fer-nos suggerir la hipòtesi que el castellà hi tinga una incidència indirecta, pel fet que en aquesta llengua no apareix aquell diftong (vg. cap. 11, § 1.7).

La diftongació de la /ε/ només es produeix a la Mata, el Portell, Cinctorres i a la Canyada (l’Alcoià), tot i que reapareix en un grapat de localitats del Matarranya, dins dels límits administratius de la província de Terol, concretament a Aiguaviva, Bellmunt, la Canyada de Beric, la Codonyera, la Ginebrosa, la Sorollera, la Torre de Vilella i Valljunquera. El primer lingüista a donar-ne notícia va ser Hadwiger (1905), que va detectar el mateix fenomen a la població d’Aiguaviva. No se n’ha explicat ben bé l’origen, que ha oscil·lat entre considerar-lo influència del caste-llà, de l’aragonés o ser fruit d’una tendència endògena. Menéndez Pidal, Rafel, Ferrando i Guirau (1999), Colomina (1985) i Beltran (2015) han descrit i analitzat en profunditat el fenomen (vg. cap. 11, § 1.5).

L’ensordiment parcial de les sibilants, en concret el que afecta l’africada palatal sonora, s’ha estés pel Carxe, Petrer, Aín, Suera, Tales, Onda, Eslida, Artana, Betxí i el Forcall. A Vilafranca txolivert, txoguet, txinoll, retxirar, però ma[Ʒ]or, pu[Ʒ]ar, espente[Ʒ]ar i mi[Ʒ]a.

A banda d’aquests trets, destaca un hàbit articulatori propi de Vistabella i en regressió a Atzeneta, pres de l’aragonés veí, que transforma moltes paraules esdrúixoles en planes, com ara en llastima, manega, alfabega, girgola, platano a tots dos pobles i llagrima només a Atzeneta.

En morfologia les coincidències més llampants són, per una banda la presència de l’augmentatiu -on en una part de la comarca dels Ports (hem arreplegat pevon, farton, panxon, mamellon a Cinctorres) i a les Valls del Vinalopó (grandon, alton, forton, amplon, llargon, tardon a Monòver i, en general, als pobles veïns); i per una altra, la penetració de la combinació de pronoms febles de tercera persona propis del castellà: se’l, se la per li’l, li la a Torís, Montroi, Real de Montroi, Montserrat, el Baix Vinalopó i les Valls del Vinalopó. A les comarques meridionals també hi ha s’hu / se hu per li hu, mentre que al centre del país li hu es manté enfront de se’l i se la. També comparteixen els parlars fronterers la preposició híbrida seguns per segons (Suera, Aín, les Valls del Vinalopó).

En lèxic, la llista és molt més llarga i ben sovint es tracta de trets valencians compartits pels pobles de la franja més ponentina del català de València, aragonesismes o castellanismes exclusius.

Destriem, en primer lloc, alguns vocables valencians que, per raons diverses, són compartits per aquests parlars fronterers:

albre (al nord a Benafigos, Cinctorres, Herbers, Morella, Palanques, el Portell, Sorita, Villores i Vilafranca; al sud s’escampa des de la franja fronterera que va des de la Font de la Figuera, Moixent i Vallada fins al Carxe, passant per Banyeres, Alcoi, Biar, Castalla, Petrer, Monòver i el Pinós).

fald(r)iquera ‘butxaca’ (Vilafranca, la Romana, l’Alguenya, el Fondó dels Frares, Elx, Alacant).

follí (vg. mapa núm. 40).

lleute ‘llevat, rent’ (els Ports amb Vilafranca i Ares). Lleudo (Beneixama, Biar, el Campet, la Canyada) s’ha creat a partir del verb castellà leudar ‘fermentar amb llevat’.

maçana/mançana (vg. mapa núm. 48).

moceguello i altres derivats de MŪRE CAECU ‘rata penada’: amorzígol (Ontinyent [també almorzígol]), borreguillo (el Carxe, Monòver, el Pinós), mocegaló (Castalla), moceguello (Crevillent, Moixent, Vallada), moceguillo (Elx, Santa Pola), monaguillo (Guardamar), monesillo (la Font de la Figuera), morreguillo (Petrer), morzígol (Fontanars, la Safra [Villena]), muceguello (Aielo de Malferit, Alfarrasí), muciego (Banyeres, la Canyada), muixego (Alfafara, Bocairent), murciego (Beneixama, el Campet), murciguello (l’Olleria [també muciguello]).

noguera (Beneixama, Biar, el Campet, la Canyada, Castalla, el Fondó dels Frares, la Font de la Figuera, Ibi, els Martines, la Mata, Petrer, el Portell, la Todolella, Vilafranca), anoguera (Aín, Banyeres de Mariola, Onil, la Font de la Figuera) / anauera (les Valls del Vinalopó). En valencià general predomina el gènere masculí: anouer, anoguer, anoer, (a)nanoer.

nus (vg. mapa núm. 37).

palaura (Artana, Atzeneta del Maestrat, Benassal, Castell de Cabres, Castellfort, Cinctorres, Costur, Guardamar, Llucena, la Mata, la Pobla de Benifassà, el Portell, Ribesalbes, la Serra d’en Galceran, Sorita, Suera, les Useres, Vilafranca, Vistabella). És possible que la metàtesi haja estat afavorida per la pressió del castellà palabra.

rana (Algar de Palància, Ares, Benassal, el Carxe, Castellfort, Cinctorres, Crevillent, el Forcall, Guardamar, la Mata, Palanques, el Pinós, la Pobla de Benifassà, el Portell, Ribesalbes, Sorita, Suera, la Todolella, Vilafranca, Villores, Vistabella, Xodos) / renoc (Sumacàrcer, el Fondó dels Frares, Barba-roja) / renoca (la Romana).

refredar-se (refredat) (els Ports, les Valls del Vinalopó, el Baix Vinalopó, l’Alacantí i la Foia de Castalla). Solució minoritària en valencià, on predomina absolutament co(n)stipar-se i co(n)stipat.

sessós ‘farfallós’ (Montserrat, Real de Montroi) / sessiós (Sumacàrcer, Torís) / sersellós, sessellós, sarsellós, sarsallós a les Valls del Vinalopó i al Baix Vinalopó (cirlo [θírlo]: Vilafranca).

sorollar-se ‘moure’s, menejar-se’ (Benassal, Castellfort, Cinctorres, Llucena, Monòver, la Pobla de Benifassà, Sorita, la Todolella, Vilafranca, Vistabella; també se sent al Baix Maestrat); sorolló ‘espenta, sacsó’ (l’Alcora) / sorellar-se (les Useres).

L’aragonés, com sabem, té una incidència important en tot el valencià. Veny (1978: 100) explica les concomitàncies del valencià, com a dialecte consecutiu, amb l’aragonès. Quan una unitat lèxica (o una variant fonètica) es troba en valencià i en aragonès, pot ocórrer: a) que el mot es trobe en valencià i en aragonès actuals: cas de grill(o) ‘llagost’/ grill(o) cantador ‘grill’; b) que el mot es trobe en valencià actual i en aragonès antic: sinse ‘sense’, llanda ‘llauna’, carcallada ‘cop de rialla’; c) que el mot es trobe en valencià antic i en aragonès actual: lolo ‘avi’.

Aquestes coincidències són atribuïbles a les colonitzacions d’aragonesos i, especialment, als seus aveïnaments en terres valencianes, segle rere segle, després de la conquesta de Jaume I; això, deixant a part els contactes ramaders i comercials. L’empremta aragonesa en valencià és antiga i constant. A banda de la condició d’adstrat, l’entrada de lèxic aragonés es deu, en gran part, a l’arribada de pastors transhumants. Tenen molta extensió en valencià abadejo, algeps, assegador, barandat, bonico, bresquilla, carcallada, carrasca, catxirulo, clotxa, corder(o), esgarrar o esguellar, esvarar o esllissar, fardatxo o sarvatxo, gaiato, gemecar, llanda, meló d’aigua, moceguello (i variants), palometa, pos, rabosa, roixio/reixiu, romer(o), safanòria, sinse, xafardejar (per a més informació vg. Martines, 2002).

Al llarg de la frontera lingüística els aragonesismes augmenten considerablement, amb la particularitat que molts d’ells se senten de nord a sud, amb intermitències:

ababol ‘rosella’ (Crevillent (en [ó]); Torís (en [ɔ])) i ababòll (Montserrat).

afondar-se ‘afonar-se’ (Llíria).

borrega ‘ovella’ (Guardamar, Llíria, Torís).

garranxa (Cinctorres, la Mata, el Portell), aplicat als ‘bancals llargs i estrets’ (< arag. garrincha ‘penjador’), a partir de garra, que se sent als Ports, amb el mateix significat.

enganyapastor(s) ‘cueta’ (l’Alcora, Alfara d’Algímia, Algar de Palància, Benassal, Borriol, Casinos, Cinctorres, Costur, Forcall, Herbers, Llíria, la Mata, Olocau, Palanques, el Portell, Sant Joan de Moró, Sorita, Suera, la Todolella, les Useres, Vilafamés, Vilafranca, Vistabella; gallapastora a Ribesalbes). El considerem aragonesisme no des del punt de vista formal, perquè a la resta del català aquest mateix ornitònim s’aplica a altres espècies d’ocells, sinó per l’accepció: a gairebé tot l’Aragó, la cueta és coneguda per engañapastor.

farda ‘esquirol’ (Atzeneta del Maestrat, Benafigos, Benassal, Castellfort, Cinctorres, Culla, Llucena, Vilafranca, Vistabella, Xodos).

gomanella ‘canell’ (Atzeneta del Maestrat, Llucena, Ribesalbes, Vista-bella) / gomanilla (Benaguasil, Llíria, Montroi, Montserrat, Real de Montroi, Torís) / govanella (Ares, Benassal, Costur, Culla, la Font de la Figuera, Vilafranca, Vistabella) / govanilla (Casinos, Castell-fort, el Portell).

grill ‘llagostí’ (gran part del val. cent. fins a la Plana Baixa).

martinico ‘cueta’ (Torís). Martinico o martinito són els noms de la cueta en aragonés meridional.

prisco ‘préssec’ (Vistabella) / presquill ‘préssec’ (Algímia de la Baronia) / presquet ‘tipus de presquilla’ (Suera) / presquilla ‘préssec’ (Suera), presquilla del rotllet (Llucena). En aragonés priesco.

siment ‘llavor’ (Crevillent, Elx, Guardamar, Santa Pola).

taravina ‘savina’ (el Portell).

teixugo ‘teixó’ (Llucena, Vistabella, Xodos). Tejugo en aragonés.

zagal (Banyeres, el Carxe, la Font de la Figuera, Monòver, el Pinós) / sagal (Benassal, Castalla, Catí, Cinctorres, Ibi, la Mata, Morella, Palanques, la Pobla de Benifassà, el Portell, Sorita, Vilafranca, Vistabella).

Finalment, el castellà, com és obvi, ha exercit una influència directa i més intensa en els parlars de frontera amb mots directament presos d’aquesta llengua, incloent-hi el so alié [χ]:

abe[χ]orro ‘borinot’ (Alfara d’Algímia, Algímia de la Baronia, Casinos, Crevillent, Guardamar, la Mata, el Portell, Suera, Vistabella).

avispa (el Baix Vinalopó, les Valls del Vinalopó; Algímia de la Baronia, Casinos, Castalla, la Font de la Figuera, Fontanars, Guardamar, Llíria, Montserrat, Ontinyent, Torís, Torrent [vispa], Vilamarxant).

balsa (la meitat sud de les Valls del Vinalopó i el Baix Vinalopó; Algar de Palància, Algímia de la Baronia, Alfara d’Algímia, la Font de la Figuera, Torís).

caldero ‘poal’ (Agost, l’Alguenya, Ares, Benassal [també poval], Cabanes, la Canyada, el Carxe, Crevillent, Culla, el Fondó dels Frares, el Fondó de les Neus, Monòver, Novelda, Petrer, el Pinós, el Portell, la Romana, la Serra d’en Galceran, la Vall d’Alba, Vilar de Canes, Vistabella; a Alacant, a Sant Vicent del Raspeig i a la Pobla Tornesa conviu amb pual).

cangrejo [χ] (les Valls del Vinalopó; Beneixama, Biar, el Campet, la Canyada, Castalla, Crevillent, Fontanars, Ibi, la Mata, Morella, Onil, el Portell, Ribesalbes, la Safra, Sorita).

ciego (els Ports, amb Castell de Cabres i la Pobla de Benifassà, l’Alt Maestrat [Albocàsser, Ares, Benassal, Culla]; més al sud, Aín, l’Alcora, les Coves de Vinromà, la Serra d’en Galceran, les Useres, Vilanova d’Alcolea, Vistabella, Xert; Casinos, Llíria, al camp de Túria; i al sud valencià, a Beneixama, Biar, el Campet, la Canyada, el Carxe, Castalla, la Font de la Figuera, Monòver, Onil, Petrer, el Pinós, la Safra).

culebra (Aín, Crevillent, Suera). Eufemisme per serp.

empujar [χ] (la Canyada i Artana [ampuˈχar]; Eslida [empuˈχar])

espinilla (vg. mapa núm. 33).

gorrino (els Ports llevat de Vallibona) / xino (Elx, Santa Pola, les Valls del Vinalopó [camp de Monòver, camp del Pinós, la Romana, el Carxe]) enfront de bacó/bacona o truja propi de la major part dels parlars septentrionals, porc o cerdo.

llegar (Barba-roja, Crevillent; i és predominant ja a Torís i excepcionalment també a Finestrat).

peca (les Valls del Vinalopó, el Baix Vinalopó; Aín, Algar de Palància, Casinos, la Font de la Figuera, Llíria, la Mata, Nàquera, el Portell, Ribesalbes, Suera, Sumacàrcer, Torís, Vistabella i s’eixampla pel val. cent. fins a Sagunt).

sarsa (la Mata, Vistabella; les Valls del Vinalopó) / sarso (Vilafranca) ‘esbarzer’.

unya (l’Alguenya, el Campet, la Canyada, Crevillent, el Fondó dels Frares, el Fondó de les Neus, Guardamar, Novelda, el Pinós, la Romana, Torís).

Són castellanismes de frontera propis dels Ports, sobretot de la banda occidental, i amb menor extensió de l’Alt Maestrat: be[z]o, cangre[χ]o, cosquilles, cutxillo, ladrillo, ma[χ]o, pavo, pelejar-se, qüenta, sandia, solo, uno.

Són característics del sud de la línia Biar-Busot: abanico, assul, berenjena, cura, golondrina, laço, llevar, llimpiar, mueble, sacar, surc; antiu arriba a la Marina Baixa i esporàdicament més al nord (Pinet); és propi només del Baix Vinalopó madrugà; i locals: sapato (Monòver), amarillo (Petrer); almendra, cerca, cutxara, garbanço, quesso, reló, sin, socato i tarde (Guardamar).

En podem trobar un bon grapat, tant provinents del castellà com de l’aragonés, que presenten una clara adaptació fonètica o morfològica. Aquesta mena d’aclimatació dels préstecs és bastant freqüent en parlars, com els de frontera, que esdevenen permeables a causa de les circumstàncies socials de contacte amb altres llengües:

abeixorro, abixorro (Algar de Palància; a Alacant és la ‘vespa’), apixorro (el Campello).

bagerugo, begerugo (les Valls del Vinalopó i el Baix Vinalopó respectivament; begeruc a Alacant) / buixerugo (Torís) ‘abellerol’. A partir del castellà veí abejorugo.

cosquelles [també cusquelles] / cosquilles (vg. mapa núm. 34).

empuixar (Guardamar, Massamagrell, Monòver, el Pinós, Petrer, Vinalesa) i les variants fonètiques següents: anrepuixar (Torís) / arrempuixar (l’Alguenya, Casinos, Crevillent, Elx, el Fondó de les Neus, el Fondó dels Frares, Novelda, la Romana, Santa Pola) / arrepuixar (Benissanó, Casinos) / enre(m)puixar (Casinos).

espinella (vg. mapa núm. 33).

estropall (vg. mapa núm. 41).

gurió/gorrió (vg. mapa núm. 54).

rincó (les Valls del Vinalopó, el Baix Vinalopó; Aín, Alacant, Alfara d’Algímia, Algar de Palància, Algímia de la Baronia, Casinos, la Font de la Figuera, Llíria, la Mata, el Portell [coexisteix amb racó], Suera, Vilafranca; i s’eixampla pel Camp de Morvedre, el Camp de Túria, l’Horta i el nord de la Ribera).

roixio (Algar de Palància, Crevillent, Elx, la Font de la Figuera, Guardamar, Montserrat, Real de Montroi, Serra [ruixio], Sumacàrcer, Torís, Vilamarxant) / roixim (Santa Pola) / reixiu s’estén per tot el sud valencià (les Valls del Vinalopó, l’Alacantí, l’Alcoià, el Comtat), la Marina Baixa (llevat d’Altea, Bolulla, Callosa d’en Sarrià i Tàrbena), per Moixent i per l’interior de la Vall d’Albaida (Bocairent, Fontanars, Ontinyent) i de la Marina Alta (la Vall de Gallinera, la Vall d’Alcalà i Castells de Serrella). En el castellà veí hi ha preferència per la solució fonètica rujío, que deu estar en la base de la solució valenciana de frontera.

sangrisola ‘sangonera’ i en alguns llocs ‘llombrígol’ (l’Alguenya, Barba-roja, el Carxe, Castalla, Crevillent, Elx, el Fondó dels Frares, el Fondó de les Neus, Guardamar, Ibi [també sangrinola], Monòver, Novelda, Onil, Petrer, el Pinós, la Romana, Santa Pola, Tibi) / sangresola (Biar, el Campet, la Canyada [sangresolo]) / sangrerola (Beneixama) / sanguisola (Casinos, Llíria). És ben probable que el castellà contigu sangrijuela haja incidit en aquesta variant fonètica dels pobles del sud i del Camp de Túria.

En general, a les zones de frontera proliferen les formes antigues, desaparegudes de la major part del valencià, com ara lleit als Ports i a l’Alt Maestrat amb Vistabella i s’eixampla des de Catí i Tírig cap a llevant (les Coves de Vinromà i Xert), la variant navalla dels Ports, Castell de Cabres, la Tinença de Benifassà i Ares, adaptació més genuïna que navaja o navaixa de la resta del valencià, maití (Guardamar), entregue (Crevillent, Elx, Guardamar i Santa Pola), nafrar (val. alac.), venemar (Biar, Guardamar, Onil i Relleu), abans/ans/denans a les Valls del Vinalopó i el Baix Vinalopó i també a Torís, Casinos, i zones interiors del valencià central. Els antics infinitius venir i tenir es mantenen vigents a Agost, el Carxe, Crevillent, Monòver, Petrer i el Pinós (a Altea venî-se’n, però sempre vindre); aidar és viu a Guardamar (aïde, aïdes, aïda), a Onil i a Petrer, tot i que reapareix a l’interior de la Marina (a Tàrbena és forma única), on també anotem l’arcaisme rànciu (també rançu o rànçuo) per ranci.

És remarcable, per acabar, que el territori de frontera manté, en general, la toponímia exògena en català (almenys parcialment) de les localitats pròximes: Soneixa, S[ɔ]t, Jumilla (amb [], malgrat que la forma pròpiament en valencià és Jumella), Caudet (però la forma genuïna és Cabdet), Terol, Oriola, Cartagena (amb []), Torrevella, Aiòder, l’Anglesola (la Iglesuela del Cid), Cantavella, Mosquerola, Xóvar (pronunciat sense r final i amb o oberta). En contrast amb açò, sovint les poblacions valencianoparlants no coneixen la toponímia genuïna de localitats valencianes que es troben a una certa distància, fora del cercle habitual de relacions. Així, per exemple, més de la meitat nord del territori valencià diu Alicant, híbrid entre la forma genuïna Alacant i el castellà; cap al nord, es diu Monóvar, Elche o Villajoyosa; en canvi, cap al sud, se senten formes com ara Oropesa, Vall de Uxó [ukˈso] o Lucena. Sagunt va passar de dir-se Morvedre o Molvedre a Sagunto. El sistema educatiu i els mitjans de comunicació haurien d’acabar amb aquesta situació anòmala.

3. ALGUNS EXEMPLES DE PARLARS VALENCIANS DE FRONTERA

3.1 Vistabella: la senda de l’Aragó

Vistabella del Maestrat fita per l’interior amb el Puerto (Puertomingalvo) i Mosquerola (Mosqueruela), dins la província de Terol, i pel sud amb Villahermosa, a l’Alt Millars. Aquest condicionament geogràfic ha afavorit un parlar sensiblement diferenciat, sobretot pel que fa a l’abundància d’aragonesismes, però també per l’increment de castellanismes i la presència, tot i que discreta, de localismes.

En fonètica destaquen com a solucions privatives (juntament amb Atzeneta, almenys entre alguns ancians) les pronúncies generalitzades manega, llastima, girgola, platano i alfabega (alguns vells també maquina), que han mudat l’accent per influència aragonesa.

Quant al lèxic, i com a aspecte més destacable despunta, igualment, l’alta presència d’aragonesismes, que atorguen al parlar de Vistabella una marca distintiva: enganyapastor aplicat a la cueta ‘Motacilla alba’, farda ‘esquirol’, fiero ‘lleig’, gomanella (i no tant govanella) ‘canell’, prisco ‘préssec’ (prisquero l’arbre), sagal ‘xic’, teixugo ‘teixó’.

La posició geogràfica també justifica l’abundància de castellanismes, la majoria compartits amb els parlars fronterers del nord i ben sovint del centre i del sud del país: caldero ‘poal’, cangrejo, ciego, cutxillo (al costat de gavinyet), espinilla, mejilló, pavo, peca, peonça, pepino, sandia, sarsa ‘esbarzer’. No obstant això, desconeixen els castellanismes solo, beso i uno (ací sempre a soles, bes i u), propis dels parlars extrems dels Ports, i mantenen amb bastanta vigència l’adverbi de lloc darrere, tot i que la solució castellonenca i tortosina detràs hi ha penetrat tímidament.

La major part del lèxic o de solucions fonètiques són compartides amb la resta de parlars septentrionals, sobretot de l’interior, però proliferen els mots de caràcter fronterer del tipus: palaura ‘paraula’, soriejar ‘tafanejar’ i vertat ‘veritat’, per una banda, que són propis dels Ports i l’Alt Maestrat i sorollar-se ‘moure’s, menejar-se’, sagal i nus, que reapareixen per les terres del Vinalopó, en lloc de nugo o nuc.

3.2 Si vullguérau, aniríam. La morfologia verbal a Suera i a Tales

Suera i Tales, tot i pertànyer oficialment a la Plana Baixa, es troben a les estribacions de la serra d’Espadà i presenten un relleu ben muntanyenc. Fiten per l’interior amb Aiòder, Vilamalur i Fanzara, que a les hores d’ara encara mantenen un castellà impregnat de molts aragonesismes. El valencià de Suera i Tales presenta unes característiques ben originals que li atorguen un aspecte singular. El fenomen més destacable d’ambdós pobles afecta la fonètica i la morfologia alhora: es tracta del morfema verbal [a] en compte del general [e] que apareix en posició àtona en casos com ara fes lo que vullgas, quan ixcas, que dorgan, la véam, pujavan, aurias la porta ‘obries’, si estigueras, si tingueran, aniríau, faríam. A diferència d’alguns parlars ribagorçans, on també apareixen aquestes formes, en morfologia nominal es manté la [e]: l[e]s don[e]s i no las donas. Pel que fa als verbs, la marca [a], presa de l’aragonés o del castellà, afecta els presents de subjuntiu de la 2a i 3a conjugació (vullgan, sencan), tots els imperfets d’indicatiu (ancetàvam, juàvau, díam, t’anrias), els condicionals (parlarias, dirian, patiríau) i pel que fa als imperfets de subjuntiu a Suera només els de la 2a i 3a conjugació (hagueras, diguérau; però si jo anara / tu anares / ell anare / anàrem / anàreu / anaren), mentre que a Tales no n’hi ha excepcions (si tu anaras / si ell anara / anàram / anàrau / anaran).

A banda d’aquest tret que per si sol ja peculiaritza aquests parlars, observem que Suera presenta un valencià més amerat de localismes, aragonesismes o castellanismes que Tales: quaranta i esguitar pel general coranta i esquitar; anar a gatos ‘de grapes’, palaura, presquilla (presquet n’és un tipus) ‘préssec’, tomac (a Tales tomata). Comparteix amb Aín i Tales, i sovint amb Artana i Onda, aixollim ‘sutja’ (aixullim a Tales), alcornoc ‘surera’, berena ‘entrepà’, botilla ‘botija’, cosquelles ‘cosquerelles’; i només amb Aín bimbral ‘pedrís, brancal’, culebra ‘serp’, espinilla, gurió (taularà a Tales), enganyapastor (cueta (blanca) a Tales i Onda), tomillo.

3.3 Torís: un parlar marginal ben a prop de València

La vall dels Alcalans ocupa la part septentrional del ponent de la comarca de la Ribera Alta, entre la serra del Cavalló i la d’Alèdua, i és travessada pel riu Magre, que fa de nexe d’unió entre els set pobles que la componen: Torís, a l’interior, Real de Montroi, Montroi i Montserrat en un primer graó cap al sud-est, i més avall el Marquesat de Llombai, amb Llombai, Catadau i Alfarb. Finalment, Carlet és l’eixida natural a la plana de la Ribera. Hi ha, per tant, quatre zones ben diferenciades en un espai geogràfic de gairebé trenta quilòmetres.

Des del punt de vista lingüístic s’observa, d’entrada, una gradació entre Torís, envoltat de pobles castellanoparlants (Alboraig, Godelleta, Bunyol, Xiva, Xest, Macastre, Dosaigües), i pertanyent sorprenentment al partit judicial de Requena, i la part baixa de la vall i Carlet, que estan totalment abocats a la resta de pobles valencians de la Ribera i que formen part del partit judicial de Picassent.

Com és de suposar, el parlar de Torís se’ns presenta com un valencià fronterer, impregnat de castellanismes (quasi)exclusius a la comarca (balsa, càrcel, cebà, llegar, modronyo, tabic, unya; tenen molta més extensió avispa, lenteja i peca; en morfologia hi ha se’l done, dona-se-la per li’l done, dona-li-la i s’escampen les formes escolta-me, mira-te per escolta’m i mira’t), molts dels quals s’han adaptat al sistema (anrepuixar (< arrempujar), buixerugo (< abejarugo), cosquelles, estropall, musgany (< musgaño ‘musaranya’)); amb una presència abundant d’aragonesismes (ababol ‘rosella’, borrega ‘ovella’, brullo ‘brull, mató’, (pujar) al cordero ‘al be’, gomanilla ‘canell’, lúdriga ‘llúdria’, martinico ‘cuereta’, roixio ‘rosada’, sinse); i una proliferació considerable de localismes, entre els quals destaquen dijaus, au, bau. Són ben vius els mots abans, prunejar (< espurnejar) i forment.

Montserrat, Montroi i Real de Montroi redueixen dràsticament els castellanismes torisans (només localitzem avispa a Montserrat i en morfologia se la done per li la done als tres pobles) i els aragonesismes, tot i que encara sentim gomanilla, brullo i sinse; ababoll per a la mata de la rosella només a Montserrat.

3.4 El canyut: un valencià a les portes de Castella

Entre la Canyada i Villena no hi ha cap accident orogràfic que obstaculitze la lliure circulació i la distància que uneix els dos pobles és només de cinc quilòmetres. No obstant això, l’any 1244 s’hi va fixar la frontera que separava Castella i València, que formava part de la Corona d’Aragó, la qual s’hi va mantenir estable durant centúries i per consegüent va repercutir en l’avenir històric dels dos nuclis de població. Més avant, una vegada units ambdós regnes, i després de diverses reformes en l’organització territorial, el 1836 Villena passa de la província d’Albacete a la d’Alacant. Ara bé, tot i els trasbalsos en els límits administratius i la procedència diversa dels repobladors, la Canyada ha mantingut tradicionalment uns vincles ben estrets amb la ciutat veïna: no podia ser d’una altra manera, si tenim en compte la proximitat i l’hegemonia que ha exercit Villena amb els pobles dels voltants, que tenen un menor pes demogràfic. Però és, sens dubte, el sentiment de pertinença a una comunitat lingüística o a una altra el que ha condicionat i ha oposat alhora la identitat col·lectiva i l’element constitutiu de la personalitat i idiosincràsia de cadascun dels dos llocs.

La característica del parlar canyut que més estranyesa crea als veïns immediats és la pronúncia diftongada de la [ɛ] tònica siat, mial, cotompial i diviandres, que es trasllada a la posició àtona en fid[ja]uet, p[ja]dré, p[ja]uet, t[ja]leta, v[ja]rdet, v[ja]rdor. Modernament c[ja]ro, conf[ja]ti, corr[ja]us, crit[ja]ri i pr[ja]mit, per castellanisme, entre els jóvens esdevenen c[é]ro, conf[é]ti, corr[é]os, crit[é]ri i pr[é]mi, de la mateixa manera que la /ɛ/ es tanca generalment en [e] en [é]xit, com[é]dia, aut[é]ntic, t[é]nis, C[é]uta i esdevé [a] en ny[á]rvit, estr[a]la, mis[á]ria, [a]lda, [a]lx i j[á]nit); el tancament de tota o oberta ([ó]li, h[ó]me, aix[ó]), que arrossega casos com carx[ó]f[o], gr[ó]g[o] o asc[ó]l[o] en comptes de carxofa, groga i escola, per l’efecte de l’harmonia vocàlica; l’obertura de la /e/ i /o/ tònica travada per consonant (v[ɛ]ll, Mared[ɛ]u, neb[ɔ]t, cigr[ɔ]ns) i entre la població menor de seixanta anys l’obertura, a imitació del castellà de Villena, que diu d[ɔ], tr[ɛ], hombr[ɛ](s) perr[ɔ](s), de les mateixes vocals en posició travada àtona final (l[ɛ]s dón[ɛ]s, hóm[ɛ]ns, mira-l[ɛ]s, posa[ɛ]s, núg[ɔ]l, pàmp[ɔ]l); i una major presència de caste-llanismes en relació als pobles veïns (assul, barrenyo, berenjena, quesso, unya; tot i que possiblement ampujar és l’únic aparentment privatiu).

3.5 La regió meridional del Carxe: una altra franja de ponent

L’expulsió dels moriscos l’any 1609 implicà una reestructuració de la població de les Valls del Vinalopó. Petrer i Monòver foren creats novament per pobladors sobretot de la Foia de Castalla i, en general, els autòctons es barrejaren amb gent valenciana d’altres comarques i amb castellans procedents de l’interior. És en aquest moment, o potser encara una mica abans, quan comença la substitució lingüística als pobles d’Asp i Montfort, que es consolida, juntament amb Elda i les Salines a mitjan segle XVIII (Montoya, 1990). A finals d’aquesta centúria i a les primeries del XIX, l’arribada d’aspers a una part del terme del Fondó de les Neus –la Canalosa i el Fondó de les Basses– és determinant en la posterior castellanització d’aquests llogarets, que, malgrat tot encara hui en dia conserven una part de la població autòctona.

Els monovers també s’estengueren ràpidament primer cap a terres ponentines del terme del Pinós i posteriorment, a la recerca de més camps de conreu, colonitzaren la regió del Carxe, que comprén aproximadament el llogaret homònim (oficialment Raspay), al terme de Iecla, i els de la Torre del Rico, la Canyada del Trigo i els Escandells, a la banda de Jumella. Els novelders, per la seua banda, s’escampaven cap a la Romana, l’Alguenya, el Fondó dels Frares, els llogarets del terme de Favanella de parla catalana –la Canyada de l’Alenya o els Martines i l’Ombria de la Sarsa– i a la zona sud-est del terme de Jumella.

Limorti (2009: 228) mostra com la toponímia derivada d’antropònims i gentilicis de la banda murciana de parla catalana reflecteix la procedència dels repobladors: al nord la casa dels Monoveros, la llometa Poveda i la Torre del Rico i al sud els Escandells, el racó dels Navarros i els Martines, a partir de llinatges novelders.

Podem dir, per tant, que l’hibridisme lingüístic a les Valls del Vinalopó és antic i constant, els límits entre cultures és fluctuant i que l’establiment dels actuals valencians en aquestes latituds és modern. D’aquesta manera, la idiosincràsia de la comarca estudiada, amb una història tan recent, justifica, si més no, una certa indefinició identitària que caracteritza la major part dels habitants.

No obstant això, la regió del Carxe a penes presenta trets diferencials que l’oposen a la resta de la comarca veïna. Si de cas, destaquem una castellanització més cridanera, tant en fonètica com en lèxic, a la banda administrativament murciana, i també a la mateixa zona lateral el manteniment de solucions lingüístiques obsoletes o desaparegudes de la parla habitual de la comarca contigua: ditxaus, metxe, txent en lloc de dijaus, metge (o me[Ʒ]e), gent; betacisme quasi generalitzat i aspiracions freqüents (éh que) enfront de la distinció de /b/ i /v/ entre les generacions mitjanes i majors de la banda administrativament valenciana i absència d’aspiracions (llevat dels Fondons i Petrer); sem i seu (també als Fondons) per som i sou; més enllà i més enrere per més p’allà i més p’arrere; quant al lèxic, pereter, ixent, quesso corresponen a la perera (peretera al Pinós), el llevant i el formatge de l’altre costat. Els castellanismes entre els valencians del terme meridional de Favanella són més abundants: acelga, ceressa, correos, espada; le dic; si jo fuera / tu fueres / ell fuera.

Dins d’aquesta zona tan estiregassada i tan poc cohesionada, les oposicions internes són sempre paral·leles a l’alternança geolingüística que presenta la comarca sencera de les Valls del Vinalopó, d’acord amb la procedència dels habitants. El centre i nord de la regió anomenada del Carxe comparteixen amb el Pinós i Monòver la reduplicació pronominal en posâ-ne’n i fê-ne’n per posâ-ne i fê-ne propi del sud; i en lèxic cape-llana ‘totestiu, mallerenga’, cisera (Carxe nord i el Pinós), esgarrifar, forrell (el Carxe i el Pinós; forrellat a Monòver), juete ‘joguet’, perpissa ‘cueta, cuereta’, unet ‘sambori’. Destaca com a solució local pròpia del Carxe dolent per malalt (només al llogaret del nord), un paral·lelisme llampant amb el tortosí. Coincidint amb la resta de les valls, els articles es i us (es hòmens, es dones / us hòmens, us dones) aprofiten tant per al masculí com per al femení.

La zona meridional coincideix amb Novelda: màniga, brenar, vremar, sony ‘son’, arranyar ‘arrapar’, terrat ‘teulada’, monya ‘nina’, forment, tomello.

Per acabar de perfilar el valencià de la zona del Carxe –i, per extensió, el de les Valls del Vinalopó– caldria deixar constància de la gran quantitat de mots compartits amb el castellà de les terres murcianes veïnes. No sempre és fàcil d’esbrinar quina ha estat la llengua de partida, però, amb independència d’això, el que més sobta és la sensació de continuum que sura a partir dels exemples arreplegats: aporrejar-se/aporrearse, arrempuixar/arrempujar ‘espentar’, baldosa/baldosa ‘vorera’, blanura/blandura ‘boira’, olisquejar/olisquear ‘xafardejar’, rodete/rodete ‘castanya de cabells’, roví/robín ‘rovell’, taratinya/tarataña ‘teranyina’, xino/chino ‘porc’, xupalandero/chuparandero ‘caragol avellanenc’, zagal/zagal ‘xic’, etc.

3.6 Crevillent i Guardamar: el darrer bastió de l’antic oriolà

Crevillent és la ciutat valenciana més poblada del sud; amb quasi 30.000 habitants, la llengua manté una salut destacable i es transmet generalment de pares a fills, tot i els primers símptomes d’abandó. Els oriünds d’aquesta població, que a les hores d’ara ha esdevingut una mena d’illot lingüístic, pel fet que al nord la ciutat d’Elx es troba molt caste-llanitzada, pel ponent hi ha la serra de Crevillent i pel sud Albatera i, en general, la comarca castellanoparlant del Baix Segura, s’autoidentifiquen més que en altres llocs amb l’expressió ser del poble. Una comunitat de parlants amb dinàmica pròpia i amb poc de contacte amb altres valencians (si de cas, només amb els habitants del Camp d’Elx) ha generat un parlar força característic, únic i amb molta personalitat.

Des del punt de vista fonètic, el parlar de Crevillent destaca per ser el poble, juntament amb Guardamar, que perd més dd intervocàliques: anyaî ‘afegir’, forâ ‘foradar’, meî ‘mesurar’, mua, neboa, olviâ ‘oblidar’, queâ ‘quedar’, via; és també l’únic poble de la comarca que perd la r final: parlâ, mucaô ‘mocador’, calô; hi sovinteja la palatalització de la s implosiva seguida d’oclusiva sorda: moixca, repixcar (< repiscar ‘pessigar’); és l’únic poble del sud de la línia Biar-Busot, juntament amb Agost, que manté decreixent el diftong /ú/ en búit, cúina, cúit; i com a tota la comarca sòbra, còbra i armòsa mantenen el timbre de la vocal tònica obert, a diferència del valencià veí del nord més amunt d’Elx.

Quant a la morfologia, destaca el manteniment de l’article personal (el Vicent, la Teresa); la vitalitat dels possessius àtons (mun germà, ma cosina, mun cunyat, ma filla); els infinitius ‘nàixer, créixer i conéixer’ prenen a tota la comarca les formes naixtre, creixtre i coneixtre; la 1a persona del present d’indicatiu dels verbs de la 1a conjugació prenen generalment una c analògica: escóltec, méngec, càntec i s’estén a casos com ara séc per ‘sé’ i, fins i tot, parlarec per parlaré; vevem, veveu, ve-vent i vevia, amb v antihiàtica, equivalen a ‘veem, veeu, veent, veia’; el participi rigut ha substituït el valencià rist; la perífrasi d’obligació en present d’indicatiu pren la forma de 1a persona tinga que fê ‘he de fer’; bastant, nincà, dintre, sinse (que modernament se substitueix pel castellà sin) i el pronom de cortesia usté equivalen al valencià general ‘prou, encara, dins, sense i vosté’. Els números ‘dotze, tretze i setze’ esdevenen generalment doize, treize i seize; el diminutiu -ico és bastant productiu: â(ra) mateixico, xiquico ‘xicotet’; s’hi desconeix el castellanisme antes i al seu lloc s’utilitza ans, enans o denans.

Quant al lèxic, els localismes proliferen, tot i que sovint hi participen els pobles de la resta de la comarca: ababol ‘rosella’, afondre ‘afonar’, barraquero ‘pit-roig’, corona de pipes ‘gira-sol’, culebra ‘serp’, formigó ‘formiga’, gibat ‘geperut’, guixarra ‘cigala’, moceguello ‘rata penada’, mou(re)-se ‘alçar-se de dormir’, obrador [obraó] ‘obrer, paleta’, pasme ‘esglai’, ramar ‘nadar’, roviny ‘rovell (del ferro)’, terrat ‘teulada’, toro ‘bou’, tramussol ‘mussol, urçol’, úrgano ‘llueret’, xapina ‘petxina’. Mantenen plena vigència els noms genuïns ase i somera, que han desaparegut de la major part dels parlars valencians. A mode d’illot reapareix abaejo, garró i pemintó enfront de bacallar, turmell i pebrera dels pobles veïns. Albacora i alcarxofa avantposen l’article àrab al-. Entregue per ‘sencer’ és característic de tota la comarca. D’adaptacions del castellà o del murcià veí n’hi ha moltes: arranyar ‘arrapar’, botijo [] ‘botija’, canció ‘cançó’, espà ‘espasa’, estropall ‘fregall’, golp ‘colp’, milagre ‘miracle’, repixco ‘pessic’, roixio ‘rosada’, siment ‘llavor’; i de castellanismes que no han passat cap filtre, se’n troben un bon grapat, alguns exclusius: (a)llegar, berenjena (que conviu en algunes famílies amb el genuí albargenya), cangrejo, correos, demassiao ‘massa’ (que conviu amb de més), habitxuela, llevar ‘dur, portar’, pulpo, sacar, trença i unya entre d’altres.

A la comarca del Baix Segura, coneguda popularment també com a Horta d’Oriola o com la Baixura als pobles valencians de terra endins, només hi ha actualment dos nuclis de població catalanoparlants: el llogaret oriolà de Barba-roja i el poble de Guardamar, el primer dels quals està situat geogràficament a la comarca de les Valls del Vinalopó, al corredor natural que formen la serra de Crevillent i la de l’Algaiat.

Segons sembla, Guardamar és una vila de nova planta, bastida al segle XIII amb la conquesta cristiana. És, doncs, una plaça eminentment de població cristiana; si hi hagué o no una minoria àrab devia ser en tot cas en una proporció baixa i no hi tingué repercussions lingüístiques el decret d’expulsió dels moriscos. És indubtable el seu valor estratègic: fins al segle XVIII era l’únic assentament costaner important del Baix Segura. No obstant això, a la resta de la comarca, en aquesta època el català degué desaparéixer per complet, perquè l’interior sí que va ser repoblat per murcians a partir de 1609. Només se’n quedà fora el poble de Guardamar, amb l’excepció del camp. És l’únic lloc que no es véu afectat per l’avanç del castellà de ponent a llevant riu Segura avall, que no arribà a la mar. La relació pesquera amb els pobles del nord i la llunyania d’Oriola, a banda de posseir una població més estable per l’escassedat de moriscos, en foren els motius determinants.

Amb tot el que s’hi ha exposat, és de suposar que el parlar de Guardamar presente, de manera més acusada que en altres indrets fronterers, característiques pròpies dels parlars marginals. Siga pels castellanismes, o més aïna murcianismes, pels arcaismes o pels localismes, la llengua dels guardamarencs és vista pels veïns com un valencià ple de peculiaritats, amb un caràcter marcadament diferencial. En fonètica, Guardamar transforma el diftong /ɔw/ en [a] de manera general (au, bau, nau), ensordeix els al·lòfons sonors dels fonemes /s/ i /∫/ que apareixen en fonosintaxi (do[s] hòmens, pe[∫] i carn); els plurals en -ts perden l’element dental (posà[s] < posa[ts]); es manté caïra enfront del valencià veí caria, mentre que només sentim palaura pel general paraula. En morfologia destaca la presència dels articles les i unes per als dos gèneres (les gossos, les xiques / unes gossos, unes xics); el verb ser en present adopta les formes sic, eres, és, sem, seu, són; me murc (del verb ‘morir’), jo vulc, que ell vulga; presenta plena vitalitat el pretèrit perfet simple, com al Camp d’Elx: me n’aní, vingué, diguí, fon; ‘vine-te’n’, ‘anem-nos-en’, ‘compra-te’n’ esdevenen vin-te-nin, ané-mo-nin, compra-te-nin. Quant al lèxic, destaquen els localismes següents: afonir ‘afonar’, aidar ‘ajudar’, ancanària ‘carxofa’ (encarnella a Elx i a Santa Pola), borrega ‘ovella’, (pujar a) cacot o a carcasselles ‘al be’, cassidrany ‘capsot botxí’, fardatxina ‘sargantana’, galillo ‘gola’, maití ‘matí’, marranxinxa ‘ortiga’, oir ‘sentir’, pereto ‘bony’, venemar ‘veremar’; comparteix amb Crevillent toro i amb Elx i el seu camp perluc ‘llot’ (allà esperluc). Els castellanismes exclusius són ben cridaners: almendra, cerca, cutxara, detràs, encima, garbanço, nunca, quesso, sin ‘sense’, tarde, que equival tant a l’adverbi tard com al substantiu ‘vesprada’; i en moltes ocasions s’adapten al sistema: anzol ‘ham’, avasijo ‘veixell’, begerugo ‘abellerol’, capull, empuixar, llàmpara, llàtigo, lletrer, pendents ‘arracades’, pica ‘piga’, quadrella, refaix, reló ‘rellotge’, repixco ‘pessic’, roixio ‘rosada’, sangrisola ‘sangonera’, tenaja ‘gerra’.

4. EL CASTELLÀ FRONTERER I EL VALENCIÀ PERDUT

Tot i que no és objectiu d’aquest treball, cal fer esment dels parlars valencians castellans. Hi distingim dues zones: els parlars castellanoaragonesos que podríem situar a les comarques interiors de la zona central i septentrional del País Valencià, des de la Canal de Navarrés i la Foia de Bunyol fins a l’Alt Millars i la localitat d’Olocau, als Ports. I, en segon lloc, els parlars castellanomurcians (també amb una fortíssima empremta aragonesa), localitzats des de la Vall d’Aiora fins al Baix Segura, incloent-hi les localitats castellanoparlants que se situen a la vora del riu Vinalopó (des de Villena i Elda a Asp i Montfort). Tots plegats presenten un castellà farcit de catalanismes i d’aragonesismes sovint compartits amb el valencià. El castellà que es parla en aquestes comarques es pot considerar inserit en el concepte general de castellà oriental, que arriba fins Andalusia oriental i Múrcia, i abraça la meitat de la Manxa i Aragó. Aquest gran subdialecte del castellà deu molta de la seua fesomia a l’antic aragonés, escampat envers el sud des del temps de les repoblacions cristianes i influït en menor o major mesura també pel català, amb el qual fita a ponent.

S’han fet força estudis, especialment lèxics, que posen de manifest aquesta realitat dialectal. N’esmentem algun a mode d’exemple, amb una tria lèxica que pot resultar il·lustrativa de les coincidències.

Al nord del país, a l’Alt Millars, Alba (1986) considera aragonesismes com ara enrunar, fiemo, latonero ‘lledoner’, vendemar, zuro; o catalanismes: a fosques, abotinflar, aclarir, becada, bisbe ‘tipus d’embotit’, bolqueros, cheperut, clafir, comboyar, conversa, destorbar, drecera, en acabando, ensucrar, espígol, fesol, forcall, garrofera, llanda, llebre, malea, manegueta, mangraner, pésol, plegar, presquillero ‘bresquiller’.

Més al sud, a la comarca de Sogorb, Xèrica (Doménech, 2005) fa servir aragonesismes: aladro, aspro, rolde; valencianismes: adalla, aguamoll, albarchina, albercoquero, amagar, amprar, bachoca, baf, bazcollá, boño, capolar, corriola, devantal, endeñar, escullero, espolsar, foguer, fresquilla ‘bresquilla’, guix, llanda, novensano, oraje, pésol, picota ‘pigota’, picher, prou, pulput, rata pená, recés, repelgar, rujiar, sulsida, taca; i altres mots que l’autor considera aragonesovalencians: algez, ansa, bromera, capolar, chínchol, esvarar, garrofa, mangrana, mocarse, regle, sargantena, tremolar, trena, zuro.

A les comarques centrals, a la localitat de Xiva, per exemple (López, 1995), s’arrepleguen molts catalanismes o formes compartides amb l’aragonés (o el castellà oriental): achocar, adobar, ajeta ‘aixeta’, albercoque, arrujar ‘arruixar’, badar, bajoca, baladre, bleda, bolquero ‘bolquer’, branca, bresquilla, cadernera, carabasa, carchofa, clocha, codoñ, corbella, chulaíno ‘teuladí’, dasa ‘dacsa’, destralica, esbararse, escullero ‘escudeller’, espenta, espolsar, flasá ‘flassada’, granera, grellas ‘graelles’, mangrana, pésol, picher, pulput, rajola, reboste, rentar, rogle, sucar, tramuso.

A la comarca dels Serrans, la presència de catalanismes i aragonesismes és molt important. Llatas (1996), quant al lèxic, hi recull: abercoque, aclucar, aguaitar, algés ‘algeps’, ameráse, badallá, bambolla, baladre, calbisón, camallá, corbella, corriola, desfisio, durullón, empeltar, empomar, flama, fotudo, galtá, garrofera, higa de flor ‘figaflor, bacora’, jada ‘aixada’, laminero ‘llaminer’, lladre, llesca, malfainero, musol ‘de l’ull’, pachel ‘pagell’, pansa, rebolicar, rescabalar, tavayola ‘estovalles’, tremolra, verderol, entre molts altres.

Més a l’interior, el Racó d’Ademús (Gargallo, 2004) presenta aragonesismes en menor mesura, com ara capolar, melsa, plegar i valencianismes de l’estil de pugal ‘poal’, porputa ‘puput’, closar ‘cloure la porta’, pusnear ‘(es)purnejar’, raín ‘raïm sense madurar’, gavia ‘mena de gàbia’, entre altres.

Zamora (1985: 215) situa al costat de la zona castellana de clara influència aragonesa la zona arcaïtzant de la Canal de Navarrés (Anna, Énguera, Navarrés). Hi recull formes aragoneses, juntament amb d’altres clarament castellanes i de catalanismes evidents. Entre els primers, güeyo ‘ull’, fiemo (i hiemo) ‘fem’, her ‘fer’, potser juerza, juerte, jui (< fui ‘vaig ser’), però també formes castellanes com ara güerto, güeso, yerro, yerba, hoja, hijo; luna, leña, lobo, lomo, gente, yerno, enero. Entre les formes procedents del valencià veí trobem: foc, grogo ‘groc’, llevantar, llonganiza, llaboreta, plorar, plegar, closar ‘cloure’, clau (i llave), chemecar ‘gemegar’, chelar ‘gelar’, bezones, zucre. S’hi conserva la distinció entre s sorda i s sonora, procedents tant de z antiga (dize) com de ç antiga (plaça); és sonora la s de mots com ara dize, crianzo ‘mal educat’, plaza, cabeza, bezones, zucre. També es manté la diferència entre b oclusiva i v fricativa: bever. Pel que fa a la morfosintaxi, usen el perfet perifràstic (va venir, sen va dir ‘se’n va anar’), la forma tú amb preposició (con tú, pa tú) i el pronom adverbial ende (amosende, amonosende ‘anem-nos-en’, end a d’her ‘n’ha de fer’). Tot i això, l’autor reconeix que els darrers anys (i ja en fa més de vint de l’estudi), l’anivellament lingüístic havia afeblit fortament tota aquesta fenomenologia.

Ja en el si de la varietat murciana del castellà, podem esmentar el cas de Villena (Soler, 2005), amb mots com ara abercoque, acachar, algez ‘algeps’, angunia, ansa, argunzar ‘engrunsar’, rojío ‘rosada’, azurarse ‘assurar-se’, bacora, bajoca, bonítol, ca ‘casa’, camal, crilla ‘creïlla’, dalla, esbarar o esfarar ‘esvarar’, endeñarse, menchar, gobanilla ‘ca-nell’, llus ‘lluç’, melsa, melí ‘melic’, morceguillo ‘rata penada’, a orri, puncha, reblir, rustir.

Del parlar de Saix, seguint Chico i Herrero (2015), destaquem: albercoque, bacoreta, bajoca, baladre, dalla, morciguillo, panocha, somera, tramuso, sacristana ‘sargantana’. En el camp dels ornitònims (Fidel, Bataller, Tormo, Beltran i Segura-Llopes, 2014) el llistat s’incrementa no només a Saix, sinó també a Elda i a Salines: cabezote ‘capsot’, carganera (Elda) / cagarnera (Saix, Salines), gafarrón, merla, pulput (Saix) / apuput (Sa-lines), verderol; també hi ha pichac a Salines. D’altres mots de caràcter general als tres pobles esmentats són: camal, garrofero, olivera, polsaguera.

Segura-Llopes (2003) testimonia a Asp i Montfort: boño o bon ‘bony’, jamorear o samorear ‘eixamorar’, rujío, robín, sargantana, trejilla ‘tragella’, triarse (la llet), musol ‘de l’ull’, dité ‘vitet, bitxo’, comullo ‘caramull’, brisuelo ‘fesol’, gallón ‘galló’, agustín ‘llagostí’, lisón ‘llicsó’, limaque, panderola, voltacampanas ‘tocacampanes’, monesillo o mociguillo ‘rata penada’, al be, apunchonao ‘ajupit’, arrapar, pichaque, bumerón ‘borinot’, cabesote ‘capsot’, crilla ‘creïlla’, desapillar ‘desllepissar’, farfalloso.

Finalment, a l’extrem sud, Oriola (Guillén, 1999) té una nòmina de catalanismes, sobretot lèxics, molt i molt quantiosa: fito a fito, a farraso ‘alfarràs’, abotinflarse, acorar, adevinalla, arbellón ‘albelló’, argesón ‘algepsó’, arrapar, arresesar ‘arrecerar’, bambolla, bardomera ‘del l’arag. bardo, fang’, blea, bochaca, bonítol, burumball, cael ‘cadell, insecte’, camal, capaso, capolar, a coscós ‘a coix-coix’, creella ‘creïlla’, cucarse, cherol ‘rejol’, dalla, donsel ‘donzell, planta’, emboriar, escullar ‘escudellar’, eslanguir, estriar ‘triar’, fenás, fita, frisuelo, gafarrón, gargamel, garrofero, gemecar, ladriola o vedriola, lisón ‘llicsó’, lladre, llampar, llanda, lloca, manifasero, marful ‘marfull, insecte’, ovedao ‘vedat, glotis’, parputa ‘puput’, pellorfa, pésol, peúco, piñuelo ‘pinyol’, plantaje ‘plantatge’, pota ‘de les cavalleries’, pruna, reolín ‘redolí’, reblir, robinarse ‘rovellar-se’, rosar ‘rossejar’, rujío ‘rosada’, rustir, sájena ‘jàssena’, salagustín ‘llagostí’, senia, sofre, sostre, sucha ‘sutja’. Segura-Llopes (2003) afig, de la zona fronterera del Baix Segura: culliverde ‘collverd’, rumbir ‘bromir’, cabesote ‘capsot’, carpón ‘carpó’, cranco, crilla o queraïlla, brisuelo ‘fesol’, trajilla ‘tragella’, tramusón ‘mussol de l’ull’, bitete (o guité, guitete, dité) ‘vitet, bitxo’.

Aquesta presència tan elevada de formes provinents del català a les comarques del Baix Segura (amb Oriola com a capital) i les Valls del Vinalopó (amb importants localitats com ara Elda, Asp i Montfort) respon a una dinàmica històrica diferenciada de la de la resta de comarques castellanoparlants de més al nord. El català hi tingué vigència fins entrat el segle XVIII.

El català era parlat inicialment, de manera majoritària entre els cristians, al Regne de Múrcia durant els segles XIII i XIV, gràcies a la repoblació catalanoparlant duta a terme per Jaume I. Tot i això, diverses circumstàncies històriques posteriors castellanitzaren el regne no sense deixar-hi una empremta toponímica, antroponímica i lèxica remarcable.

Les comarques d’Oriola i Elda també van ser majoritàriament repoblades per catalans, com gran part del Regne de València. Multitud de documents demostren l’existència i ús del català en aquestes comarques (Montoya, 1990, 2006; Millán García-Varela, 2014).

L’expulsió dels moriscos l’any 1609 suposà a la comarca un daltabaix demogràfic que afavorí la incorporació d’un flux immigratori molt important sobretot d’origen murcià. Progressivament fins a principis del XVIII la comarca d’Oriola anà abandonant l’ús del seu català ancestral en un procés de minorització que deixà una petjada important, com hem vist, en la llengua vencedora, el castellà.

Millán García-Varela (2014) deixa constància de testimonis molt interessants sobre aquest tema a Oriola. Per exemple, uns versos anònims de principis del segle XVII «fan un joc de paraules entre el cognom del poeta gandià Josep Oriola, que escrivia en català, i l’escassa propietat amb què se suggereix que es parlava aquest idioma a Oriola»:

Oriola, ab ser descrit

als que en Oriola escrihuen,

me pareix que ha contrafet,

que en aquella terra dihuen

el home, el bou y el perret.

És simptomàtic que el gentilici nacional que feien servir els oriolans (i els murcians) fins a principis del segle XVI és el de català, moment en què comença a ser substituït pel de valencià (la primera documentació és de 1525):

[...] los de Múrcia parlen castellà e los de Oriola valencià, los uns se nomenen castellans, los altres valencians (cita a Millán, 2014: 34).

A principis dels segle XV, continua aquest autor, a Múrcia ja necessitaven traduir els textos que venien d’Oriola:

E por quanto el concejo de la villa de Orihuela envió una carta de respuesta al concejo de esta cibdat de otra carta por el dicho concejo a ella enviada, sobre la prisión de Martín Díaz, de Albarracín, la qual venya en catalán, la cual era menester de se tornar en castellano, porque el que avía de fazer la respuesta la entendiere mejor; por ende, ordenaron e mandaron el dicho Bartolomé G. que faga trasladar dicha carta de catalán en castellano.

Un poc més avant, a Oriola, referint-se a un greuge entre murcians (els «castellans») i els oriolans («els catalans»), s’escriu:

Et encara fan pus gran desonestat que·n los actes que donen a les parts pledegants fan de ço que donen al Castellà en hun full de paper, posen al Català en tres fulls, per forma que, per hun florí que el Castellà pach, lo Català ne paga quatre florins. En axí que la justícia dels catalans és perida.

El cronista oriolà mossén Pere Bellot escriu el 1620 sobre una carta del municipi d’Oriola en què hom es queixa, l’any 1491, del tracte rebut pels oriolans en el bisbat de Múrcia:

Escribió el consejo que no les hiciesen este agravio, pues saben que hará cuanto pudieren porque los de esta Gobernación no vayan a plei-tear a Murcia por la diferencia de lengua y costumbres. Al provisor dicen lo mismo, y que en sus escribanos dicen cuando entra alguna de Orihuela en su corte: «Ja ve lo català, hara pagarà». Cosa indecente para secretarios y escribanos sacar burla del lenguaje en que cada uno nació como a Dios plugo.

A banda d’aquesta documentació, on hi ha proves de la vitalitat del català a Oriola, l’antroponímia i la toponímia oriolana i de localitats castellanoparlants de les Valls del Vinalopó també corroboren aquesta etapa de la seua història: Rabaloche ‘Raval Roig’, Benferri, la Campaneta, Formentera, Punta Prima, Cabo Roig, Espeñetas, la Zenia, Negré, Sismá (vg. Pérez i Navarro, 2002).

A Guardamar (darrer bastió catalanoparlant de l’Horta d’Oriola), i sovint a tot el Baix Vinalopó, i al murcià de l’Horta d’Oriola es produeix un contínuum de solucions que fa que molts termes catalans penetren –o per ser més exactes s’han mantingut com a elements de substrat– a la banda murciana mentre que al costat valencià abunden els murcianismes:

Per tot plegat, com esmenta Casanova (2010), cal reivindicar l’estudi i la rellevància que tenen en la societat valenciana els parlars de base castellanoaragonesa del País Valencià, la seua història, la seua vigència i les relacions recíproques de les dues llengües que conviuen en el nostre territori.

5. ELS CASTELLANISMES DEL VALENCIÀ

L’entrada de castellanismes a la nostra llengua ja ve d’antic. Ara bé, podem dir que s’intensifica durant el segle XVIII, a partir de la guerra de Successió a la corona espanyola l’any 1707. Després de la Batalla d’Almansa (el 25 d’abril de 1707), i en especial durant el segle XX, la nostra llengua s’ha vist perseguida i prohibida, sobretot en àmbits com ara l’escola, l’administració i l’església. Aquesta és, per tant, al costat de diversos aspectes de la vida moderna –sobretot l’aparició dels mitjans de comunicació–, la via més important de penetració de castellanismes. Vegem-ne uns quants que es reparteixen ací i allà al llarg del territori valencià, alguns de caràcter local; gran part d’aquesta nòmina de caste-llanismes posseeix l’equivalent genuí en alguna part del territori, especialment entre parlants d’una certa edat. En algun cas, el mot genuí ja no es fa servir però es recorda en ús recent: