Kitabı oku: «Introducció a la història econòmica mundial (3a ed.)»
INTRODUCCIÓ
A LA HISTÒRIA ECONÒMICA
MUNDIAL
Educació. Materials 87
INTRODUCCIÓ
A LA HISTÒRIA ECONÒMICA
MUNDIAL
Gaspar Feliu, Carles Sudrià
Col·lecció: Educació. Materials
Director de la col·lecció: Guillermo Quintás Alonso
 | Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d’informació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de l’editorial. |
© Els autors, 2013
© D’aquesta edició: Universitat de València, 2013
Universitat de Barcelona, 2013
1a edició: gener 2006
2a edició, corregida: setembre 2006
2a edició, 1a reimpressió: setembre 2008
3a edició, actualitzada: gener 2013
Coordinació editorial: Maite Simon
Fotocomposició i maquetació: Celso Hernández de la Figuera
Coberta:
Disseny original: Pere Fuster (Borràs i Talens Assessors SL)
Tractament gràfic: Celso Hernández de la Figuera
Correcció: Ofèlia Sanmartín
ISBN: 978-84-370-9209-6
Índex
PRESENTACIÓ
Capítol 1. Les relacions producció-població abans de la Revolució Industrial
1. Característiques principals de les economies preindustrials
1.1 L’escassetat, conseqüència de l’augment de la població i de la baixa productivitat
1.2 La desigualtat, causada pel predomini d’uns homes sobre els altres
2. L’evolució de la població en les societats agràries
2.1 El model demogràfic antic
2.1.1 El sostre maltusià
2.2 Les grans etapes de l’evolució de la població preindustrial europea
3. Característiques de l’agricultura tradicional
3.1 Treball i producció
3.2 L’organització de la producció
3.3 La distribució del producte
3.3.1 Les societats feudals.- 3.3.2 El procés de diferenciació de la pagesia
3.4 Les formes de propietat i tinença de la terra
4. El creixement agrari
4.1 La revolució agrària
4.1.1 L’antecedent dels Països Baixos.- 4.1.2 La revolució agrària a la Gran Bretanya
Bibliografia
Capítol 2. L’economia urbana preindustrial
1. Ciutat i camp
2. El comerç a llarga distància
2.1 El domini del comerç mediterrani
2.2 L’organització del comerç a escala mundial
2.2.1 El segle del predomini ibèric.- 2.2.2 El pas de la primacia europea als països del nord-oest
2.3 Institucions, instruments i tècniques mercantils
2.3.1 La moneda.- 2.3.2 Mercats i fires.- 2.3.3 Crèdit i banca.- 2.3.4 Formes d’associació i assegurances
3. Recuperació i creixement de la producció artesana
3.1 La indústria textile
3.2 L’extracció i transformació dels metals
3.3 Les millores en l’aprofitament energetic
3.4 La construcció
3.5 L’organització de la producció
4. La transició del feudalisme al capitalisme
4.1 Ascens de la burgesia i abolició del feudalisme
4.1.1 El mercantilisme
4.2 La nova mentalitat racionalista i el liberalisme economic
5. El paper d’Europa en el món en l’etapa preindustrial
Bibliografia
Capítol 3. La Revolució Industrial
1. Què entenem per Revolució Industrial?
2. Els condicionaments de la Revolució Industrial
3. Innovacions tècniques i transformacions econòmiques
3.1 Els teixits de cotó
3.2 La siderúrgia
3.3 La màquina de vapor
3.4 La mineria i la indústria química
3.5 El sistema fabril
4. Un creixement moderat i desigual
5. Treball, capital i empresaris en la Revolució Industrial
5.1 El factor treball
5.2 El factor capital
5.3 El paper de l’empresariat
6. Les conseqüències socials de la Revolució Industrial: el debat sobre els nivells de vida
Bibliografia
Capítol 4. El creixement econòmic modern
1. L’acceleració del creixement
1.1 Plantejament general
1.2 Els factors del creixement
1.3 El nou estat liberal: igualtat davant la llei i sistema polític representatiu
1.4 La pugna per la distribució de la renda
2. El cicle demogràfic modern
2.1 La transició demogràfica
2.1.1 La caiguda de la mortalitat.- 2.1.2 El descens de la natalitat i la desacceleració del creixement de la població
2.2 Factor treball i industrialització
3. Les transformacions en l’agricultura
3.1 La modernització de les estructures de propietat agrària
3.2 Les millores en la producció agrària
3.2.1 Millores endogens.- 3.2.2 La incidència de la Revolució Industrial sobre l’agricultura
3.3 L’augment de la producció, els rendiments i la productivitat
Bibliografia
Capítol 5. El procés d’industrialització
1. La difusió del procés d’industrialització: més fàbriques, nous sectors, més països
2. El factory system
3. Les noves formes d’organització empresarial
4. La revolució del transport
4.1 El ferrocarril
4.2 La navegació de vapor
5. Ferro i acer
6. L’energia
7. El finançament
7.1 La borsa i la banca
8. L’estat com a agent econòmic: finances públiques, moneda i política comercial
9. Els cercles de difusió de la Revolució Industrial
9.1 El primer cercle: l’Europa nord-occidental i l’Amèrica del Nord
9.2 El segon cercle de difusió de la Revolució Industrial
Bibliografia
Capítol 6. El sorgiment de l’economia internacional
1. La integració dels mercats de productes i de factors de producció
1.1 El creixement del comerç
1.2 Característiques del comerç internacional
2. Evolució del comerç i polítiques commercials
2.1 Creixement comercial i avenç del lliurecanvisme
2.2 La depressió del darrer quart del segle i l’inici del nacionalisme economic
3. Els moviments internacionals de factors de producció
3.1 La gran emigració europea
3.1.1 Volum, origen i destinació de l’emigració.- 3.1.2 Causes i conseqüències de l’emigració
3.2 Els moviments internacionals de capitals
4. Les economies sotmeses
4.1 Les colònies antigues
4.1.1 Les Noves Europes.- 4.1.2 L’Índia, colònia paradigmàtica
4.2 Les economies dominades
4.3 El repartiment colonial del món
Bibliografia
Capítol 7. El sistema internacional de pagaments: el patró or
1. Moneda i mitjans de pagament
2. Sistemes i patrons monetaris
2.1 El patró or
3. La construcció d’un sistema internacional de pagaments
3.1 La lletra de canvi
3.2 Sistemes de pagaments bilaterals i multilaterals
3.3 La teoria del patró or
Bibliografia
Capítol 8. L’economia mundial en el segle XX: l’època de la segona revolució tecnològica
1. La segona revolució tecnològica
1.1 Nous materials i noves fonts i formes d’energia
1.2 L’organització científica del treball i els canvis en l’organització empresarial
1.3 Els canvis en l’agricultura
2. La culminació de la revolució demogràfica
2.1 La població als països rics
2.2 Els problemes demogràfics dels països pobres
3. Un creixement econòmic sincopat i mal repartit
3.1 Les magnituds del creixement economic
3.2 Una època conflictiva
3.3 Les conjuntures polítiques i econòmiques
Bibliografia
Capítol 9. La Primera Guerra Mundial i l’expansió dels anys 1920
1. El conflicte i les seves conseqüències
1.1 Les causes i els costos humans i socials
1.2 El Tractat de Versalles i les reparacions de guerra
2. La difícil reconstrucció monetària
2.1 El miratge del retorn al patró or
2.2 La hiperinflació alemanya
2.3 L’opció britànica i la francesa: ortodòxia o devaluació
3. El creixement econòmic dels anys vint
3.1 Difusió de les noves tecnologies i augment de la productivitat
3.2 La reestructuració del comerç internacional
3.3 Caiguda dels preus agraris i endeutament. La fragilitat de l’equilibri econòmic internacional
4. La Revolució Russa i la formació de l’URSS
4.1 Revolució i guerra civil
4.2 El nou règim i el comunisme de guerra
4.3 La NEP
Bibliografia
Capítol 10. La crisi dels anys trenta (I): els Estats Units
1. Les arrels de la crisi als Estats Units
1.1 Els problemes agraris i la distribució de la renda
1.2 L’especulació borsària i el daltabaix de 1929
2. Del crac de la borsa a la depressió
2.1 Crisi financera i contracció monetària
2.2 Caiguda de la producció i de l’ocupació
2.3 El debat sobre la política econòmica
3. El New Deal
3.1 La política monetària i financera
3.2 Política pressupostària i programes d’ocupació
3.3 La política agrària
3.4 El fracàs de la intervenció en el sector industrial
3.5 Les millores socials i les crítiques al New Deal
Bibliografia
Capítol 11. La crisi dels anys trenta (II): Europa, l’Amèrica Llatina i Àsia
1. La difusió de la depressió fora dels Estats Units
1.1 La retracció del comerç internacional
1.2 El col·lapse del mercat internacional de capitals
2. Les diferents estratègies dels països industrialitzats
2.1 França i el bloc de l’or
2.2 La Gran Bretanya
2.3 Alemanya: recuperació econòmica sota el nazisme
2.4 El Japó: expansionisme monetari i military
3. La crisi als països no industrialitzats
3.1 La situació a l’Amèrica Llatina
3.2 Els països asiàtics
4. L’URSS: col·lectivització agrària i industrialització forçada
4.1 La col·lectivització agrària
4.2 L’aposta per una industrialització ràpida
Bibliografia
Capítol 12. La Segona Guerra Mundial i la construcció d’un nou ordre internacional
1. La Segona Guerra Mundial
1.1 El conflicte i les seves causes
1.2 Una destrucció humana i material sense precedents
1.3 Divisió d’Europa i hegemonia dels Estats Units i l’URSS. La Guerra Freda
2. El nou ordre econòmic internacional: Bretton Woods i el GATT
2.1 El nou sistema monetari i financer: l’FMI i el Banc Mun-dial
2.2 La reducció de les barreres comercials i el GATT
3. La reconstrucció: Europa i el Japó
3.1 El Pla Marshall i els inicis de la integració econòmica europea
3.2 Ocupació i reestructuració de l’economia japonesa
4. El paper de l’estat i la nova política keynesiana
4.1 L’estat del benestar: cobertura social i redistribució de la renda
4.2 Polítiques contracícliques i economia mixta
Bibliografia
Capítol 13. L’època daurada del capitalisme, 1950-1973
1. Un creixement fort, global i diferenciat
2. Les bases del creixement general
2.1 L’impuls de l’oferta
2.2 L’estirada de la demanda
3. La reintegració de l’economia internacional
3.1 La intensificació del comerç exterior
3.2 La contenció dels problemes monetaris
4. Creixement econòmic sota el lideratge nord-americà
4.1 Els Estats Units: hegemonia econòmica en un món dividit
4.2 L’Europa occidental: convergència i integració
4.3 El «miracle» japonès
4.4 Els països perifèrics d’economia mixta: desenvolupament i endarreriment
Bibliografia
Capítol 14. Expansió i crisi de les economies de planificació centralitzada
1. Consolidació i difusió del sistema comunista durant l’expansió econòmica de la postguerra
1.1 L’URSS, segona potència mundial: els rèdits de la victòria militar
1.2 Els problemes de la planificació integral i les dificultats de la seva reforma
1.3 El creixement econòmic soviètic sota el model estalinista
1.4 L’expansió econòmica de les noves «democràcies populars»
1.5 Socialisme i nacionalismes. El fracàs de COMECON
2. El comunisme fora d’Europa
2.1 La Xina de Mao: creixement i revolucions
2.2 Altres experiències comunistes
Bibliografia
Capítol 15. Crisi del petroli, retorn a l’ortodòxia liberal i globalització
1. Esgotament del model de creixement de l’època daurada i xoc petrolier
2. Els efectes de la crisi: estancament amb inflació. Les noves bases de la política econòmica
3. Integració econòmica i globalització
4. La difícil recerca de l’estabilitat monetària internacional
5. Un creixement inestable i desigual
Bibliografia
Capítol 16. Les economies avançades des del 1973: ajustos i inestabilitat
1. Els Estats Units, l’Europa occidental i el Japó: alentiment i canvis estructurals
1.1 Els Estats Units: el país líder perd dinamisme technologic
1.2 Integració europea en temps de crisi
1.3 El llarg estancament de l’economia japonesa
2. Del comunisme al capitalisme a l’Europa oriental
2.1 Davallada i col·lapse de l’URSS
2.2 Continuisme, reformes i fracassos en les «democràcies populars»
2.3 El difícil retorn a l’economia de mercat
2.3.1 Rússia: capitalisme salvatge i nou vell ordre polàtic.- 2.3.2 Els països de l’Est: l’esforç per la integració a la Unió Europea
Bibliografia
Capítol 17. Els països en desenvolupament des del 1973: èxits i fracassos
1. Un nou món: la gran expansió asiàtica
1.1 Els precedents. Els Quatre Tigres: una nova via de desenvolupament
1.2 La veritable revolució xinesa: de la mort de Mao al capitalisme comunista
1.3 Els veïns també creixen, però a ritmes diferents
2. L’altre costat del mirall: regions endarrerides
2.1 El Pròxim Orient: guerra i petroli
2.2 La difícil represa del creixement a l’Àfrica subsahariana
2.3 Reformes liberals, crisis financeres i creixement desigual a l’Amèrica Llatina
Bibliografia
Capítol 18. Epíleg. La crisi actual: l’esclat dels desequilibris
1. Desequilibris internacionals i crisi financera
2. De la crisi financera a la depressió econòmica
3. Una crisi del capitalisme madur?
Bibliografia
Presentació
Aquesta Introducció a la història econòmica mundial ha estat preparada amb la intenció de servir de guia a professors i alumnes dels primers cursos dels graus d’Economia i d’Administració i Direcció d’Empreses. La pretensió del llibre no és presentar una síntesi del que avui sabem sobre la història econòmica del món contemporani –tasca d’altra banda impossible– ni la d’oferir l’opinió dels autors sobre alguns episodis d’aquesta història. Ben al contrari, del que es tracta és de presentar una visió general de l’evolució econòmica del món contemporani a l’abast d’alumnes que estan en la fase inicial de la seva formació i que, per tant, encara no disposen més que de forma parcial dels instruments analítics propis de l’economista. I es pretén fer-ho de tal manera que ajudi a la formació de l’alumne com a professional de l’economia i de l’empresa.
Aquesta voluntat determina la forma i l’estructura mateixa del llibre. Entenem que la funció de la història econòmica en els estudis d’economia i d’empresa és doble. D’una banda, el coneixement i la reflexió sobre l’evolució econòmica en èpoques passades ha d’introduir l’estudiant als temes i al raonament lògic que són propis de l’economista (el funcionament dels mercats, el comportament dels consumidors i de les empreses, els mecanismes de distribució i d’acumulació, la dinàmica del creixement econòmic, etc.), i ha de fer-ho sense oblidar els factors institucionals que condicionen l’acció econòmica. En referir-se a fets econòmics que ja han succeït i que són coneguts, la història econòmica permet introduir l’alumne en situacions en què tots aquests factors actuen de forma simultània i es condicionen els uns als altres. D’alguna manera, la història econòmica ve a complementar, des de l’estudi d’una realitat coneguda, les aproximacions mitjançant models teòrics pròpies de l’anàlisi econòmica o empresarial.
La segona finalitat dels estudis d’història econòmica ha de ser la de proveir l’alumne de coneixements sobre l’evolució econòmica en èpoques passades, que li facilitin la comprensió del món actual. No hi ha dubte que el món en què vivim i en què han d’actuar l’economista i l’empresari és el resultat d’una evolució més que secular, sense la comprensió de la qual ens mancaran elements per a una interpretació dels esdeveniments d’avui. En un món cada cop més globalitzat, el coneixement –ni que sigui superficial– de la història econòmica recent dels diversos continents i de les seves arrels més profundes ha de formar part del bagatge propi de l’economista professional.
Per totes aquestes raons, s’ha fet una doble opció: d’una banda, l’ús d’un llenguatge volgudament planer, deixant de banda tecnicismes que l’alumne potser encara no domina; d’una altra, l’adopció d’una perspectiva de l’evolució econòmica mundial tan àmplia com sigui possible, dins els límits imposats pel nombre de crèdits atorgat habitualment a aquesta assignatura. Aquestes característiques de l’obra deixen en llibertat el professor, si ho considera pertinent, per a aprofundir en l’anàlisi de determinats temes utilitzant instruments analítics més precisos o una informació més detallada, sense sacrificar per això l’accés de l’alumne a un coneixement bàsic general.
Institucions, canvi tecnològic i creixement econòmic
La finalitat més pròpia de la història econòmica és l’estudi del creixement econòmic a llarg termini. Des d’aquesta perspectiva, l’anàlisi dels factors que faciliten o dificulten el creixement ha d’estar en el centre de qualsevol aproximació a la història econòmica en general i, més encara, de la història econòmica mundial. Dos d’aquests factors es converteixen en decisius quan examinem tant l’experiència històrica com els estudis teòrics: les institucions i el canvi tecnològic. Per institucions entenem el conjunt de condicionants jurídics i socials que afecten les activitats econòmiques. Inclouen de manera preferent les mesures legals que regulen la propietat i el seu ús, i les que configuren en cada moment la política econòmica de les autoritats, però també els valors socials vigents en una societat i un període determinat o la forma específica com s’organitzen les empreses. El paper de l’entramat institucional en el foment del creixement econòmic o, a l’inrevés, en la seva obstaculització, és un element que s’ha de tenir molt en compte a l’hora de valorar l’evolució de cada societat en cada fase del seu desenvolupament.
El canvi tecnològic és l’element fonamental que ha permès l’home, al llarg de la història, millorar l’accés a béns i serveis. Mitjançant l’aplicació d’innovacions tècniques, aconseguim obtenir més béns o més serveis amb menys esforç. Des de la invenció del foc fins a la informatització, el canvi tècnic ha significat sempre poder accedir al consum de més productes o a l’ús de més serveis havent-hi d’esmerçar menys hores de treball, i per tant ha permès viure cada vegada més bé, tot i que el repartiment de la renda sigui desigual. Per això aquest text dedica especial atenció a l’estudi de les grans innovacions tecnològiques, als seus orígens i a les seves conseqüències; per la mateixa raó, l’estructura del llibre reflecteix la pauta marcada per les grans onades de canvi tecnològic.
A banda dels canvis institucionals i de la innovació tècnica, dos factors més estan sempre presents en l’anàlisi del creixement econòmic a llarg termini: l’evolució demogràfica i la disponibilitat de recursos naturals. L’augment de la població ha estat en tot temps un factor decisiu de la dinàmica econòmica de les societats. Les pautes del creixement demogràfic i dels moviments migratoris es constitueixen així en elements que cal considerar en l’estudi de l’evolució econòmica. S’ha dit sovint que el factor demogràfic és més important per a les societats de base agrària; però, com veiem avui, també en les societats industrials aquestes qüestions són d’una gran rellevància. Pensem si no en els problemes que generen el finançament de les pensions i de la sanitat o en els derivats dels moviments migratoris, legals i il·legals.
Finalment, cal no oblidar que la lluita de l’home pel seu benestar s’ha fet intentant aprofitar els recursos que ofereix la naturalesa, siguin aquests orgànics (flora i fauna) o minerals. L’home ha alterat els processos de reproducció i creixement de les espècies per treure’n més profit, però aquesta manipulació ha tingut en cada moment els seus límits tècnics i naturals. La disponibilitat de minerals, d’altra banda, és fixa i no depèn de la voluntat de l’home. Encara que la humanitat hagi aconseguit grans èxits substituint l’ús de materials escassos per altres de més abundants, el fet és que en cada moment històric les limitacions a l’accés a primeres matèries han influït de forma determinant en la capacitat de les societats per a aconseguir millors nivells de consum.
Aquest llibre pretén no perdre de vista en cap moment l’existència d’aquest conjunt de factors que acaben determinant la capacitat de creixement econòmic i les seves interrelacions. Per això, qüestions com l’evolució demogràfica, el marc institucional o el canvi tècnic són estudiats de forma genèrica en diversos capítols, a banda de trobar tractaments més específics en els apartats dedicats a determinats països o continents.
Organització del llibre
Seguint els principis enunciats, el llibre s’organitza en tres parts de dimensions desiguals. Es tracta així de donar prioritat a l’estudi del període més recent, de més interès per als estudiants d’economia i d’empresa.
La primera part (capítols 1 i 2) està dedicada a l’estudi de les economies feudals, és a dir, de l’organització econòmica europea prèvia a la Revolució Industrial. El coneixement de l’economia preindustrial és indispensable per a entendre els orígens del capitalisme i per a fer comprendre a l’alumne la lògica de sistemes econòmics en què el mercat i la propietat individual no eren l’eix institucional dominant de l’organització econòmica.
La segona part (capítols 3 a 7) està dedicada a la Revolució Industrial i al procés d’industrialització. Es considera la Revolució Industrial com el nucli central de la formació d’un nou sistema econòmic basat en el capitalisme. La difusió d’aquest nou sistema econòmic durant el segle XIX anirà acompanyada d’una nova articulació de les relacions econòmiques internacionals sota el predomini europeu. S’estudiaran, en conseqüència, tant les diverses formes que va prendre el capitalisme en cada país, com els efectes que la seva difusió va tenir sobre les relacions econòmiques entre països i sobre les economies d’aquelles zones que no es van industrialitzar.
Finalment, la tercera part (capítols 8 a 18) se centra en l’evolució econòmica des de la Segona Revolució Tecnològica, que va tenir lloc a finals del segle XIX, fins avui. Les innovacions sorgides en aquell període han dominat el desenvolupament industrial i econòmic fins fa molt pocs anys, i encara són molt presents en l’actualitat. L’estructura d’aquesta tercera part tracta d’emfatitzar la importància de les diverses conjuntures per les quals ha passat el món en els darrers cent anys: l’impacte de les dues guerres mundials; la gran depressió capitalista dels anys 1930; l’època daurada posterior a la Segona Guerra Mundial, i la fase de creixement més lent que va iniciar-se a mitjan dècada de 1970. També es dedica atenció al naixement, l’expansió i la caiguda dels sistemes comunistes i a la contradictòria evolució dels països subdesenvolupats. El llibre es clou amb un epíleg dedicat a la crisi que afecta els Estats Units i Europa, i de retruc el món sencer des de 2007.
1. Les relacions producció-població abans de la Revolució Industrial
La preocupació bàsica de qualsevol grup humà, igual que dels grups animals, és assegurar la seva alimentació, base per a la supervivència. Durant la major part de la seva història, l’home ha estat un depredador omnívor, que s’ha alimentat de les plantes i dels animals del seu entorn, de primer utilitzant només la seva capacitat corporal i més tard amb l’ajuda d’eines cada cop més complexes. L’existència de l’home es xifra com a mínim en mig milió d’anys, però només en fa uns 10.000 que algunes comunitats humanes van començar a compaginar l’activitat depredadora amb la producció d’aliments i la domesticació d’animals: o sigui, que l’home ha estat un productor només les darreres cinc mil·lèsimes de la seva existència. Aquesta revolució agrària de la prehistòria marca el començament d’un progrés ràpid en l’evolució de la humanitat.
Aquí no ens ocuparem de l’home depredador, sinó només del productor, i més en concret dels darrers mil anys i escaig d’aquest i gairebé només d’Europa, tot i que en el primer apartat farem una introducció molt general al conjunt de les economies agràries.
1. Característiques principals de les economies preindustrials
Totes les economies agràries, des de la seva aparició en la prehistòria, tenen tres característiques comunes: estan dominades per l’escassetat i són profundament desiguals, però a la vegada són capaces de generar creixement.
1.1 L’escassetat, conseqüència de l’augment de la població i de la baixa productivitat
L’escassetat és el resultat del creixement de la població: a mesura que la població es densifica, resulta cada cop més difícil obtenir l’alimentació suficient. Mantenir el creixement demogràfic obliga l’home a convertir-se en productor, esforçant-se per millorar la reproducció de determinats aliments (plantes o animals) per mitjà del treball, factor abundant, que substitueix la terra, factor escàs. Durant molt temps s’havia cregut que la relació de causa-efecte anava de la tecnologia a la població: el coneixement de noves tecnologies (en aquest cas els mitjans per millorar el cicle vital de les plantes i dels animals) comportava la seva adopció, i s’iniciava així un cercle virtuós: millora de l’alimentació, més població, descobriment de noves tècniques, millora de l’alimentació… Avui predomina la idea que la relació és inversa: la pressió demogràfica empeny a la utilització de tècniques conegudes, però que no tenen cap avantatge mentre la depredació permeti obtenir una alimentació suficient. Perquè, de fet, l’home depredador aconsegueix, amb menys esforç, més nutrients, millors i més diversificats: les escasses comunitats depredadores encara existents ho demostren clarament (Cohen, 1987). El problema és que aquestes comunitats necessiten un espai vital molt ampli: els pigmeus, 8 km2 per persona; els aborígens australians, 30 km2; els esquimals, 200 km2: s’ha calculat que el món no podria alimentar més enllà de 15 milions d’humans depredadors.
La seqüència densificació de la població - intensificació del treball va ser teoritzada per Boserup (1967): segons aquesta autora, quan la fam va començar a fer acte de presència, l’home es va veure obligat a confiar la seva subsistència en el treball, intensificant-lo a mesura que augmenta la pressió demogràfica, en una seqüència que va des de la ramaderia i els conreus esporàdics, poc intensius en treball (fer un forat, enterrar la llavor i esperar la collita) però que obliguen a canviar cada any o cada pocs anys la zona sembrada, fins a l’obtenció de diverses collites a l’any en els deltes asiàtics, però a canvi de la creació de sistemes de regadiu i d’un treball constant i molt dur.
A partir de la revolució agrària de la prehistòria o revolució neolítica, les innovacions i el progrés van procedir durant segles de les societats agràries. Com a mínim fins a mitjan segle XIX, l’agricultura va ser l’activitat econòmica bàsica en tots els països i encara ho continua sent per a moltes societats actuals.
Les pràctiques agràries i ramaderes permetien mantenir més població, però no mantenir-la gaire millor: la força de treball (humana o animal) i les tècniques disponibles eren poc eficients, de manera que la productivitat era escassa i cada grup o família topava sovint amb dificultats per a assegurar la seva alimentació al llarg de l’any, sobretot tenint en compte la gran irregularitat de les collites.
1.2 La desigualtat, causada pel predomini d’uns homes sobre els altres
L’escassetat no era deguda només a la incapacitat per a produir més; les societats agràries exigeixen el sedentarisme, que té una llarga sèrie d’efectes econòmics o culturals: la millora dels estris, les eines i els sistemes d’emmagatzematge, la divisió del treball (aparició dels primers oficis especialitzats) i les societats estructurades, que sens dubte tenien molts avantatges, però que van comportar l’aparició d’una classe dirigent que no sols vivia del treball dels altres, sinó que sovint s’apropiava d’una part important de la producció. Aquestes societats es poden dividir en societats tributàries, esclavistes i feudals.
En les societats tributàries la majoria de la població està obligada a pagar determinades quantitats (en moneda o en béns) als dirigents i als temples. En les societats esclavistes la desigualtat arribava a la possessió d’uns homes, els esclaus, per part d’uns altres, els amos, de manera que els esclaus i el producte del seu treball pertanyien als seus propietaris, com qualsevol animal de treball: els esclaus eren definits com a animals amb veu.
Les societats esclavistes, típiques del món antic (Egipte, Grècia, Roma), no es van poder mantenir després de l’ensorrada de l’Imperi romà tot i que hi va continuar havent esclaus, la producció va passar a dependre d’una nova forma d’organització social i d’explotació d’uns homes pels altres: les societats feudals, que seran les úniques societats agràries que estudiarem i que caracteritzarem amb més detall més endavant. Ara només cal dir que en les societats feudals la desigualtat i l’explotació es produeixen pel domini que els senyors exerceixen a la vegada sobre les terres i els homes, que genera l’anomenada renda feudal, molt diversa segons els moments, els llocs i les circumstàncies, però que a diferència de l’esclavisme no priva els homes de la condició de persones.
Del tercer aspecte, la capacitat de creixement, en parlarem més endavant, en l’apartat 4.
2. L’evolució de la població en les societats agràries
2.1 El model demogràfic antic
Com qualsevol espècie animal, l’home té unes pautes de comportament demogràfic estables, de manera que tota la història de la humanitat es pot encabir en dos models demogràfics: l’antic i el modern, amb una etapa de transició demogràfica entre l’un i l’altre.
El model demogràfic antic correspon al conjunt de les societats preindustrials. Les seves característiques són: unes taxes de natalitat altes, d’entre el 35 i el 40‰, i unes taxes de mortalitat també elevades, de prop del 30 al 35‰ (per tant, no massa allunyades de les taxes de natalitat), i una esperança de vida en néixer baixa: 25 anys per a un europeu al començament del segle XVIII. La mortalitat era en gran part mortalitat infantil: segons Nadal (1992), de cada 1.000 nascuts, 250 no arribaven a l’any, 250 més no complien els 20 anys, uns altres 250 morien abans dels 45 i només 10 arribaven a sexagenaris.
La mortalitat era, a més, molt irregular, amb puntes freqüents de mortalitat extraordinària a causa d’epidèmies i secundàriament de fams i de guerres. D’un any per l’altre, el nombre de morts podia fàcilment doblar o triplicar (puntes de mortalitat). Com a resultat de tot això, la població creixia en dents de serra: l’excedent de naixements sobre defuncions, acumulat durant un cert temps, desapareixia de cop engolit per una punta de mortalitat. La població creixia a curt termini, però s’estancava o creixia molt lentament a llarg termini (Nadal, 1996), i en algun moment d’epidèmies fortes i generalitzades, la població podia experimentar un descens important: és el que va passar a Europa com a conseqüència de la Pesta Negra de 1348, que va provocar la mort d’aproximadament un terç de la població. En conjunt, però, la tendència general era l’augment de la població, per bé que a taxes molt baixes. Encara que es tracta d’estimacions només aproximades, entre l’any 1 i el 1750 la població mundial es va triplicar i l’europea es va multiplicar per més de 3,5 (quadre 1.1).
L’evolució de la població depèn de la vitalitat natural, és a dir, de la diferència entre naixements i morts, i del saldo migratori, que pot ser positiu o negatiu. Com que en les societats preindustrials el control voluntari de l’embaràs era poc utilitzat, el nombre de naixements depenia de factors culturals (casaments més o menys joves, acceptació de la solteria definitiva, infanticidi) i de vegades també de factors econòmics (terres o llocs de treball disponibles). Al seu torn, el nombre de morts depenia de factors aleatoris (contagis, guerres, desastres naturals) i també de factors econòmics (capacitat de producció d’aliments i altres productes bàsics, repartiment de la renda).
QUADRE 1.1
Evolució de la població
(milions de persones)
Font: Guia pràctica..., p. 8, a partir de Biraben (1979).
2.1.1 El sostre maltusià
La limitació que la manca d’aliments suficients significa per al creixement de la població va ser vista molt clarament per un autor anglès del segle XVIII, Thomas R. Malthus en el seu Primer assaig sobre la població (1798). La seva idea bàsica és que la població d’una àrea determinada està limitada per la quantitat d’aliments de què pot disposar: aquest límit és l’anomenat sostre maltusià. Malthus afegia que qualsevol població s’atansa ràpidament a aquest sostre perquè, mentre la producció d’aliments creix en proporció aritmètica, el nombre de boques ho fa en proporció geomètrica, i els impulsos sexuals mantenen la població al màxim nivell possible, fet que condemna la major part de la població a una alimentació escassa.
Aquest plantejament pessimista ha estat objecte de dues crítiques principals: a) la dels que neguen valor a la teoria pel fet que les crisis demogràfiques es presenten molt abans d’arribar al teòric sostre maltusià, a causa del repartiment desigual de la renda, i per tant atribueixen les crisis demogràfiques a aquesta desigualtat i no al creixement de la població i b) la dels que acusen Malthus de poc observador per no haver-se adonat que les revolucions agrària i industrial, de les quals Malthus era contemporani, produïen un fort creixement de les subsistències disponibles, i per tant farien desaparèixer la limitació al creixement demogràfic. Les dues observacions són importants i encertades, però cap no afecta el fons de la qüestió: tant si el repartiment de la renda és menys desigual com si augmenta la capacitat de producció d’aliments, el sostre maltusià s’allunya, fins i tot temporalment es pot perdre de vista, però continua existint.
La tesi de Malthus té una segona part: les societats humanes tendeixen al sostre maltusià, però no hi arriben perquè, quan s’hi acosten, comencen a funcionar una sèrie de controls o frens que desacceleren el creixement de la població i fins i tot en poden significar temporalment una disminució en termes absoluts. Aquests controls, explica Malthus, són de dues classes: controls o frens compulsius i controls o frens preventius (quadre 1.2).
QUADRE 1.2
Funcionament dels frens compulsius i preventius
Font: elaboració pròpia a partir de Livi-Bacci (1990).
Els frens compulsius funcionen automàticament: l’alimentació insuficient priva el cos de defenses davant les malalties i incrementa la mortalitat, limitant així la població: durant un cert temps, la mortalitat pot arribar a ser fins i tot superior a la natalitat, sobretot si es produeix una mortalitat catastròfica. En canvi, els frens preventius minoren i poden arribar a parar el creixement de la població mitjançant la disminució de la taxa de natalitat. Els principals instruments d’aquesta disminució són històricament l’endarreriment de l’edat del matrimoni i l’augment de la solteria definitiva; només en temps relativament recents han adquirit importància les pràctiques contraceptives. En qualsevol cas, es tracta de decisions personals o familiars en què tenen, però, un pes decisiu la situació econòmica i els costums dominants en cada societat.
Encara que frens compulsius i frens preventius actuen conjuntament i que els frens preventius són el resultat de decisions personals o familiars, el predomini dels uns o els altres ve determinat per creences i costums. En les societats en què la norma és el casament universal i jove, predominen els frens compulsius. En canvi, els frens preventius són més potents en les societats en les quals no s’acostuma a accedir al matrimoni si no es disposa de mitjans de vida adequats: aquesta situació, a l’època preindustrial, era gairebé exclusiva de l’Europa occidental. Hi ha una altra forma tràgica de fre preventiu, l’infanticidi, en especial femení, utilitzada sobretot en societats de l’est asiàtic.
Com que els frens preventius comencen a actuar abans que els frens compulsius, les societats que els utilitzen queden més lluny del sostre maltusià, són societats de baixa pressió demogràfica, i per tant no arriben als nivells de pobresa de les societats on la mortalitat (fre compulsiu) és la causa principal de la limitació de la població, societats considerades d’alta pressió demogràfica.
2.2 Les grans etapes de l’evolució de la població preindustrial europea
Fins a l’època estadística, que a molts països no s’inicia fins a la segona meitat del segle XIX, no tenim dades que ens permetin conèixer amb una certa fiabilitat el nombre i l’evolució de la població. Així i tot, disposem d’unes xifres estimatives (quadre 1.1), d’acord amb les quals a partir de l’any 1 d. C. la població hauria tardat més de 1.500 anys a doblar, però després ho hauria fet en menys de 300, i d’una manera cada cop més accelerada a partir de 1800, fora ja de l’època que ara estudiem. Aquest creixement no ha estat, però, constant, ni tampoc ininterromput: la població del 1400 era inferior a la d’un segle abans, i el creixement del segle XVII va ser molt moderat en comparació amb el del segle anterior i posterior.
A partir de la caiguda de l’Imperi romà (l’etapa anterior és molt més fosca), a Europa podem distingir tres cicles de creixement demogràfic. Partint d’un mínim de població cap a l’any 650, provocat per un segle de pestes i guerres, la població sembla haver crescut ininterrompudament fins a mitjan segle XIV: a les vigílies de la Pesta Negra (1348), la població europea havia multiplicat per 3,5 el mínim de l’any 650. Aquest llarg cicle de creixement (set segles) s’explica per una relació terra-població molt favorable: la densitat europea l’any 650 era d’uns 2 habitants per km2 i només arribava a 7 habitants per km2 a la primera meitat del segle XIV; però també per l’aplicació de millores tècniques i organitzatives, senzilles però eficaces.
La Pesta Negra, una epidèmia de pesta bubònica procedent de l’Àsia central, va afectar gran part d’Europa entre 1348 i 1351. Es calcula que va provocar la mort de prop d’un terç de la població europea, si bé d’una forma molt desigual. Tradicionalment es defensava que la difusió de l’epidèmia s’havia vist facilitada per la manca de nutrició suficient de gran part de la població, que es trobava perillosament propera al sostre maltusià avui, però, es tendeix a considerar les epidèmies com a fenòmens exògens sense cap relació directa amb la fam o la situació econòmica. Tanmateix, sembla que a les vigílies de la Pesta Negra la població europea estava a punt de tocar sostre; l’epidèmia no hauria fet més que magnificar un procés que s’hauria acabat produint igualment: hi ha indicis de desacceleració del creixement de la població cap al 1280. Les conseqüències de la pèrdua brutal de població que va representar la Pesta Negra sí que van ser, però, molt importants: l’estrall principal va ser el causat per l’epidèmia, però la població va continuar caient durant aproximadament un segle.
Després comença un segon cicle de creixement demogràfic: per al conjunt d’Europa, la població anterior a la Pesta sembla haver-se recuperat al darrer quart del segle XVI. Just a partir d’aquest moment es nota un estancament de la població als països mediterranis, on aviat van reaparèixer les epidèmies, seguides de guerres, com la dels Trenta Anys, que van delmar la població del centre-nord d’Europa (1618-1648). En conjunt, la caiguda de la població i de l’activitat econòmica formen l’anomenada crisi del segle XVII, que no va ser, però, ni tan general ni tan llarga com la del segle XIV.
A partir de mitjan segle XVII s’inicia un tercer cicle de creixement demogràfic, molt més ràpid que els anteriors, que començava a donar mostres d’esgotament cap al final del segle XVIII (és el moment en què Malthus escriu la seva obra); aquest darrer cicle, però, no va ser interromput per una nova crisi: les transformacions econòmiques contemporànies (la Revolució Industrial), juntament amb millores en la disponibilitat d’aliments, la higiene i la prevenció d’epidèmies, van donar lloc a un canvi qualitatiu, l’inici del règim demogràfic modern, que estudiarem en el capítol 4.
3. Característiques de l’agricultura tradicional
3.1 Treball i producció
Com qualsevol procés de producció, l’agricultura depèn de la dotació de factors de producció (terra, treball i capital) i de les tècniques disponibles. En tota l’etapa preindustrial el capital dedicat a l’agricultura era escàs i variava molt lentament, de manera que la producció agrària es considera que depèn bàsicament dels factors terra i treball i de les tècniques disponibles.
La terra, entesa com a espai apte per a l’explotació i el conreu, és una creació del treball de l’home, però és també limitada (l’argumentació de Malthus recolza sobre aquest fet) i no homogènia: el seu valor canvia segons la qualitat (terra bona o dolenta) i la ubicació (prop o lluny de les zones poblades, de l’aigua i de les vies de comunicació).
El treball és pràcticament indissociable de les tècniques disponibles, que van des d’eines més o menys adaptades a cada feina fins a una gran varietat de coneixements: les plantes aptes per cada clima i cada sòl, el moment oportú de sembrar-les i collir-les, les operacions que ajuden al seu creixement, les tècniques de conservació dels productes, les millors combinacions de conreus, les formes de conservar la terra i utilitzar l’aigua, i un llarg etcètera (Persson, 1998).
Naturalment aquestes activitats requereixen capital, però en l’economia tradicional les inversions es redueixen gairebé a la compra d’eines o animals de treball i a la reserva d’aliments i els diners necessaris per a arribar a la propera collita. Altres activitats que considerem normalment com a exigents en capital (aportació de fertilitzants, construcció de camins o de sistemes de regadiu, per exemple), es poden substituir en gran part per treball; per tant, sense estar totalment absent, el factor capital era poc important en les economies agràries preindustrials. El capital té, però, una gran capacitat de transformació sobre l’agricultura, de manera que els avenços agraris més importants en van dependre en gran part, com veurem més endavant; de fet, la utilització massiva de capital és la principal diferència entre l’agricultura tradicional i l’agricultura moderna.
La característica principal de les economies tradicionals, que explica la major part dels seus problemes, és que es tracta d’economies orgàniques, economies on tot procedeix de la terra: l’alimentació, l’energia, les eines i els béns de consum; per tant, la terra ha d’atendre demandes alternatives, les quals dificulten el creixement econòmic. L’ampliació de la superfície conreada, resposta normal al creixement de la població, significa disminuir les pastures o el bosc: en el primer cas pateix la ramaderia (animals de treball, carn, llana, llet, cuiro); en el segon cas, sobretot la fusta per a la construcció (de bigues a mànecs d’eina) i la llenya (energia calorífica: de la llar de foc a la transformació de minerals) i, a llarg termini, si la desforestació és molt forta, varia tot l’equilibri ecològic, sobretot el règim de pluges.
3.2 L’organització de la producció
Des de la revolució agrària de la prehistòria fins als segles VIII i IX aproximadament, a Europa l’agricultura es concentrava entorn del Mediterrani, on les terres són fàcils de treballar amb una arada senzilla (l’arada romana), però poc productives i sovint afectades per la sequera. Més al nord predominaven el bosc i la ramaderia; la seva explotació es completava amb una agricultura itinerant, que aprofitava només les clarianes més assolellades (boïgues), conreades uns pocs anys amb tècniques molt primitives i abandonades llargament a continuació. Era una agricultura poc intensiva en treball, però que exigia disposar de molta terra.
El creixement de la població va provocar un doble efecte: d’una banda, l’emigració cap al sud («la invasió dels bàrbars»); de l’altra, el pas de l’agricultura itinerant a un conreu en camps estables, d’acord amb l’esquema de Boserup. La creació de camps permanents fora del món mediterrani només va ser possible amb l’adopció d’una innovació tècnica senzilla, però de gran importància: l’arada de rodes, més pesant i cara que l’arada romana, però capaç de treballar els sòls de l’Europa del nord, més compactes, però també de més qualitat i menys exposats a la sequera.
L’arada romana és un instrument barat i senzill de fabricar; és tot de fusta i només és de ferro la rella, una peça en forma de llança d’uns 30-40 cm de llargada per uns 10 d’amplada. Tot i que només obre la terra i no hi profunditza gaire, i per tant resulta poc eficaç, pot ser arrossegada per animals sense gaire força i resulta suficient per al conreu en el món mediterrani, on el seu ús encara no ha desaparegut del tot. L’arada de rodes és un invent segurament antic, però més car i difícil de construir i que exigeix més força de tracció només es va generalitzar quan l’augment de població va impulsar la creació de camps de conreu permanents. L’arada de rodes té més força perquè les rodes serveixen de punt de suport a la palanca que el llaurador fa sobre l’esteva o empunyadura de l’arada, de manera que els solcs són més profunds, i a més de la rella incorpora una peça de fusta inclinada que volteja la terra i en permet l’airejament, fet important en les terres humides.
A partir dels segles VIII-X la difusió de l’arada de rodes i l’aparició de tres innovacions més, totes elles també molt senzilles, la collera pels cavalls (que permet unir-los de manera més eficient a l’arada o al carro), la ferradura (que evita ferides i relliscades) i el molí hidràulic (que allibera força de treball), va permetre l’inici d’un llarg cicle de creixement agrari doblement extensiu: s’amplia la superfície conreada en cada lloc i al mateix temps s’ocupen noves regions i es creen nous pobles.
L’arada de rodes, la collera, la ferradura i el molí hidràulic van ser les innovacions més importants en l’instrumental agrari fins a l’aparició de la maquinària agrària al segle XIX (començant per la màquina de segar, cap a 1835), però això no vol dir que en l’entremig no hi hagués cap progrés: sobretot l’arada i el molí van experimentar millores importants.
La vella agricultura mediterrània i la nova agricultura del nord tenien unes característiques comunes i unes altres d’específiques. La característica comuna més important era l’aïllament. La població era escassa i vivia en pobles petits, molt dispersos pel territori; d’altra banda, el transport era car i perillós. Per tant, es tractava d’economies tancades, que havien de produir pràcticament tot allò que podien necessitar per a la seva subsistència: la finalitat principal de l’activitat econòmica no era incrementar la producció i la renda, sinó assegurar la reproducció humana (cereals, vi, llana, carn, cuiro, llenya) i animal (pastures) i la capacitat regenerativa de la terra mitjançant els adobs i el guaret, el descans de la terra un any per altre. El principal problema era la competència per la terra entre l’agricultura i la ramaderia, o sigui, el problema d’alimentar a la vegada els homes i el bestiar: quan creixia el nombre d’homes i es posaven en conreu més terres feien falta més animals de treball, però precisament l’ampliació dels conreus s’havia de fer sobre els espais destinats a la pastura.
La diferència principal entre el món mediterrani i el nòrdic estava en l’organització de la producció. A l’Europa mediterrània la terra de conreu era posseïda i explotada de forma individual. Els camps eren rectangulars al pla i irregulars o en bancals als costers. L’alimentació del bestiar al llarg de l’any, que era el principal problema que calia resoldre, se solucionava mitjançant la transhumància, que permetia equilibrar l’escassetat d’herba a l’estiu al pla i a l’hivern a la muntanya. Boscos i pastures podien ser comunals, o sigui, propietat conjunta dels habitants del poble, o senyorials, però en tot cas estaven a disposició dels habitants, tot i que en el segon cas a canvi d’un impost.
A l’Europa del nord, la terra era també posseïda individualment, però l’organització del treball agrari era comunitària: la comunitat de poble determinava quina terra s’havia de conrear i què s’hi havia de conrear, així com quan s’havia de realitzar cada operació. La terra disponible estava organitzada en grans camps o partides, a l’interior dels quals la terra es dividia en feixes llargues i estretes. Tots els pagesos del poble havien de tenir com a mínim una feixa a cada camp, atès que el camp sencer era destinat a un producte o deixat en guaret.
Les partides o camps de cada poble eren dos, tres o múltiples de dos o de tres. En el primer cas, el sistema utilitzat era biennal: un any es conreava cereal (blat, ordi, sègol, segons les zones), l’altre any es deixava descansar la terra. Si els camps eren tres o múltiples de tres, el sistema era triennal: se sembrava un any cereal d’hivern, l’any següent un cereal de primavera i el tercer any el camp es deixava descansar. El sistema triennal proporcionava més collites a canvi de més treball, ja que cada any es conreaven dues terceres parts de la superfície en lloc d’una meitat en el sistema biennal. Però el cereal d’hivern (blat) acostumava a valer el doble que el cereal de primavera (ordi, civada o cereals inferiors), de manera que el valor de la producció venia a ser el mateix. L’avantatge no estava en l’increment de la producció sinó en la dispersió del risc que suposa disposar de dues collites en lloc d’una: el cereal de primavera, destinat en principi a l’aliment del bestiar, podia completar la nutrició humana en cas de penúria.
L’organització en grans camps de l’agricultura a l’Europa del nord tenia com a finalitat principal disposar de més pastures a l’estiu, quan l’herba és més escassa: a l’hivern el bestiar pasturava al camp en guaret, al qual s’afegia a l’estiu, després de la collita, el camp segat (rostoll); per això s’anomenaven camps oberts (open fields), ja que estaven sotmesos a la servitud de la pastura comunitària.
El sistema triennal només era possible a l’Europa del nord: en el món mediterrani no hi havia prou humitat per a la sembra de primavera; a la inversa, però, la vinya i moltes hortalisses s’adaptaven millor al món mediterrani que al nòrdic. A tot arreu, però, l’agricultura tradicional era poc productiva: la necessitat d’obtenir localment tots els productes imprescindibles, la pobresa de l’instrumental (eines i bestiar) i l’escassetat de fertilitzants feien que tant els rendiments com la productivitat fossin baixos i, sobretot, molt irregulars.
Encara que es pot parlar de productivitat de la terra (producte per superfície) i de productivitat del treball (producte per actiu agrari), per simplificar utilitzarem rendiment per a designar la productivitat de la terra i productivitat per a referir-nos a la productivitat del treball.
3.3 La distribució del producte
La major part dels pagesos tradicionals eren molt pobres; d’una banda, pels rendiments baixos i irregulars que obtenien del seu treball, però sobretot per les exaccions a què estaven sotmesos. A l’Europa del mil·lenni anterior a la Revolució Industrial, les exaccions eren degudes de primer a l’exigència dels senyors feudals, a les quals es van afegir més tard les provinents de la propietat de la terra i dels impostos públics.
3.3.1 Les societats feudals
La caiguda de l’Imperi romà va fer impossible a la llarga mantenir el sistema esclavista que havia estat la base de la seva economia: un sistema esclavista només és possible si s’asseguren aportacions relativament constants d’esclaus mitjançant l’exèrcit (presoners o pobles vençuts) o la pirateria, i si existeix un estat prou fort per a evitar-ne la fuga. Cap d’aquestes condicions no es donaven després de la caiguda de l’Imperi, de manera que l’explotació de la major part de la població per part dels grups dominants es va produir per mitjà d’una nova forma d’organització de la societat i del treball que es coneix com a feudalisme.
El feudalisme va ser el sistema polític, social i econòmic predominant en les societats europees des del segle XI fins a la Revolució Industrial. Les seves característiques principals són:
1 Des del punt de vista polític, l’apropiació i privatització del poder públic i de les seves fonts d’ingressos (impostos, terres...) per part dels detentors de càrrecs públics (comtes, marquesos…), d’institucions eclesiàstiques (catedrals, monestirs…) i de grans propietaris, que es convertien així en senyors de terres i homes. La idea d’estat es manté, però el poder del monarca depenia sobretot de les terres i els homes que dominava com a propietari o senyor feudal.
2 Des del punt de vista jurídic, la norma principal és la desigualtat legal: els homes no són iguals davant la llei (els senyors tenen drets i els súbdits deures); a més, la privatització del poder públic implica també l’apropiació de l’exercici de la justícia per part dels senyors, cosa que permet als senyors ser jutge i part, i per tant practicar gairebé impunement la coacció i la violència.
3 Des del punt de vista econòmic, les característiques principals del feudalisme són que els senyors detenen drets de propietat sobre la terra de la senyoria, en gran part repartida en explotacions familiars, que era la forma més eficaç d’organitzar el treball agrari, ateses les condicions polítiques i econòmiques de l’època (Bois, 1976).
Els senyors feudals, emparant-se en l’exercici del poder i la força (eren els únics que disposaven d’armes i les sabien manejar) i en els seus drets de propietat sobre la terra (originaris o arrabassats), imposaven als pagesos una sèrie de prestacions en treball i de pagaments en diners o en espècie, el conjunt dels quals formava la renda feudal.
La situació dels pagesos respecte al senyor i respecte a la terra era molt variada. Pel que fa a la dependència personal, l’espectre anava des dels serfs, que depenien personalment del senyor i tenien poca llibertat individual (estaven obligats a servir el senyor i sovint no podien abandonar la terra) fins als homes lliures. Respecte a la terra que conreaven, els pagesos podien trobar-se en condicions d’absoluta precarietat, o sigui, el senyor els en podia privar quan volgués, però també en podien arribar a ser pràcticament propietaris, sotmesos només al pagament de la renda feudal.
La diferència entre l’esclau i el serf era bàsicament jurídica: l’esclau no era considerat una persona, sinó una bèstia parlant, fins al punt que el propietari era responsable dels actes dels seus esclaus; en principi, el propietari tenia dret a matar els seus esclaus, els quals no es podien casar ni el seu testimoni era vàlid en un judici. En canvi el serf, tot i que estava subjecte al seu senyor, que el podia maltractar, disposava de personalitat jurídica, o sigui, podia formar una família, acudir a judici i disposar de béns propis.
La renda feudal permetia al senyor apropiar-se de part de la producció i del treball dels pagesos: aquests havien de lliurar una part (fixa o proporcional) de la collita, que normalment s’anomenava cens, així com altres productes (gallines, ous, formatges, pernils…) i també petites quantitats de diners en diversos moments i per diverses raons. Els pagesos també havien de participar en el conreu de les terres del senyor (reserva senyorial). Una altra imposició feudal era el delme, teòricament un impost per a mantenir l’església, fixat en una desena part de les collites; tot i la seva finalitat, sovint era cobrat pels senyors feudals, i en tot cas sempre revertia en favor de l’estament feudal, atès que els seus membres copaven els alts càrrecs eclesiàstics. A canvi de tot això, el pagès podia disposar de terra pròpia (tinença pagesa) i organitzar-ne l’explotació, i li pertanyia la part de la collita restant un cop satisfetes totes les imposicions.
A partir d’aquesta situació original relativament homogènia al conjunt d’Europa, el sistema feudal va experimentar canvis en els seus dos aspectes bàsics: la dependència personal i la propietat de la terra. Aquestes transformacions van ser molt lentes, desiguals i incompletes, amb grans diferències fins i tot dins una mateixa zona. A l’Europa occidental es va tendir a substituir les prestacions en treball i els lliuraments de parts de collita per pagaments fixos en moneda (monetització de la renda), acompanyats sovint de la introducció de noves imposicions. Paral·lelament, en molts llocs els pagesos van anar aconseguint el ple domini de les tinences, que es transformaven així en establiments. L’establiment comportava una cessió de la terra a llarg termini o fins i tot indefinida. La forma més evolucionada de l’establiment era l’emfiteusi o establiment emfitèutic, contracte indefinit que implicava de fet el repartiment dels drets de propietat sobre la terra: el senyor conservava l’anomenat domini eminent (o directe), que li donava dret a percebre els censos i prestacions que pesaven sobre la terra o el bé immoble i a recuperar-los en cas d’abandonament o de manca de pagament. Al seu torn, l’emfiteuta havia de pagar una entrada i es comprometia a millorar el bé a canvi rebia el domini útil, o sigui, la possessió de la terra i el producte de l’explotació, una vegada satisfetes les exaccions senyorials: podia deixar la terra en herència, cedir-la a altres conreadors, empenyorar-la o vendre-la. El domini eminent (del senyor) es reduïa a una espècie d’hipoteca perpètua sobre la terra.
Aquesta evolució de l’Europa occidental contrasta amb la situació de l’est d’Europa, on molts territoris van arribar al segle XIX amb un règim feudal que encara comportava prestacions en treball, pagaments de parts de collita i fins i tot servitud. De fet, la característica principal del feudalisme és l’absència de norma, el particularisme, i per tant una gran varietat de situacions.
3.3.2 El procés de diferenciació de la pagesia
A partir del moment en què els pagesos pogueren disposar de les tinences, va començar un procés de diferenciació que va permetre l’enriquiment i fins i tot l’ascens social d’algunes famílies alhora que condemnava molts pagesos a no disposar de terres suficients per a assegurar la reproducció familiar. La diferenciació es devia, en primer lloc, a l’atzar familiar: la mort o la malaltia del cap de casa, el nombre de germans on l’herència era igualitària o la despossessió dels no hereus on era concentrada, empobrien les famílies o donaven pas a explotacions insuficients. A la inversa, la fràgil demografia de l’època produïa també amb facilitat concentracions d’herències. Una segona font de diferenciació, de caràcter econòmic, procedia de l’habilitat i l’esforç de cada pagès per a obtenir més o menys producte de la seva explotació o per a obtenir més o menys guanys amb la comercialització del producte obtingut.
El fet més important és que, un cop creada, la diferenciació és acumulativa, tendeix a ser cada vegada més gran com a conseqüència del procés d’endeutament: el pagès que no podia retenir prou cereal per passar l’any es veia obligat a demanar gra en préstec a un veí ric, normalment amb la condició de tornar després de la collita una quantitat de gra que valgués tant com la que rebia. Com que el preu del gra després de la collita era més baix que el dels mesos d’escassetat, el deutor havia de tornar molt més gra del que havia rebut, i per tant era fàcil que l’any següent hagués de recórrer encara més aviat al préstec i demanar una quantitat més gran. Aquesta roda de deutes acabava sovint amb la pèrdua de la terra, per embargament o venda, en favor dels propietaris importants. Com a conseqüència d’aquest procés, la major part dels pobles d’Occident mostren aviat una estructura típica, representada per un o uns pocs pagesos rics (coqs de village), propietaris de terres i ramats, oferents de jornals i de préstecs, que dominaven la vida de la comunitat; un nombre restringit de pagesos mitjans, capaços de viure de la seva explotació, i una gran quantitat de pagesos pobres, amb explotacions insuficients o mancats de terra.
3.4 Les formes de propietat i tinença de la terra
El procés de diferenciació pagesa va comportar que alguns pagesos disposessin de més terres de les que podien conrear o tinguessin terres en llocs massa allunyats per a poder-les conrear directament; d’altra banda, alguns d’aquests pagesos enriquits van abandonar el conreu de la terra per dedicar-se al comerç o a altres activitats i, a la inversa, membres de la burgesia urbana, entitats religioses i fins i tot alguns senyors van començar a comprar tinences pageses. En definitiva, hi havia terres establertes pels senyors feudals el conreu de les quals els seus posseïdors cedien a altres persones. Aquesta cessió es feia, per regla general, en contractes a curt termini (normalment d’entre 3 a 9 anys) a canvi de pagaments en diner o a part de fruits. També els senyors van anar cedint de la mateixa manera les terres de la seva reserva. A la inversa, en alguns llocs els senyors van aconseguir recuperar la plena propietat de la terra, bé recuperant les terres abandonades o bé arrabassant als pagesos els drets inherents a les tinences, substituint així la propietat feudal de la terra (propietat compartida) per la propietat absoluta; i la tinença indefinida i amb rendes fixades, per contractes a curt termini.
Sigui quin sigui el seu origen, la cessió temporal de la terra es pot fer en arrendament o en parceria. L’arrendament és un contracte a termini curt o mitjà, pel qual l’arrendatari, a canvi del pagament de la quantitat de diners acordada, obté la plena possessió de la terra durant el període pactat: pot conrear el que vulgui i els fruits obtinguts li pertanyen plenament. La parceria és en teoria una societat temporal entre el propietari i el conreador, en la qual el primer aporta la terra i part del capital d’explotació, el parcer aporta el treball i l’altra part del capital i tots dos prenen de comú acord les decisions que afecten l’explotació i es reparteixen els fruits obtinguts segons els pactes establerts: és un contracte a parts de fruits. Quan la parceria obliga a residir en l’explotació i a dedicar-hi tota la força de treball familiar, el contracte s’anomena masoveria (métayage a França, mezzadria a Itàlia).
La renda de la terra no substituïa la renda feudal, sinó que s’hi afegia, de manera que moltes terres estaven en mans d’un tinent, obligat al pagament de la renda feudal, que les tenia cedides en arrendament o parceria a un tercer, que pagava la renda de la terra.
El manteniment de la renda feudal o la preferència per la renda de la terra depenia de dues lògiques econòmiques diferents, però amb la mateixa finalitat: la conservació o l’increment de la renda dels poderosos. La renda feudal era adequada quan hi havia més terra que conreadors, i per tant importava assegurar la permanència dels homes sobre els conreus, o bé quan la posada en conreu exigia unes despeses (en capital o treball) que el senyor no estava en condicions de realitzar; la renda de la terra era preferible quan l’oferta de treball excedia la de terra, i per tant resultava més rendible mantenir-ne el control.
El predomini de la renda feudal o de la renda de la terra permet distingir al conjunt d’Europa tres grans zones amb característiques diferents. A l’Europa oriental, el feudalisme mantingué gran part de les característiques originals: subjecció dels pagesos a la terra i renda feudal basada en l’apropiació del treball pagès per a conrear la reserva senyorial i de part del producte obtingut pel pagès a la seva tinença; a l’edat moderna, la demanda de cereals va tendir a reforçar encara més aquesta situació (segona servitud de la gleva). Aquesta renda feudal plena arribà fins al segle XIX i en alguns països, com Rússia o Romania, fins a la dècada de 1860.
A l’Europa occidental, com hem dit anteriorment, la situació més corrent va ser el repartiment dels drets de propietat entre el senyor i el tinent. Tant senyors com pagesos podien disposar lliurement de la seva part (la podien cedir, llegar o vendre), tot i que els pagesos estaven subjectes a algunes limitacions.
Tant el domini útil com l’arrendament, i en part la parceria, significaven el manteniment d’una pagesia independent en el sentit de responsable de l’explotació familiar. Normalment les explotacions eren de grandària mitjana o petita, sovint insuficients per a assegurar la reproducció de la família, que s’havia de completar per altres mitjans (jornals, treball artesà...).
En algunes zones, sobretot a partir del segle XVI, la recuperació de la plena propietat per part dels senyors feudals, de grans propietaris burgesos o d’institucions eclesiàstiques va fer perdre importància als establiments i a la renda feudal. En aquests casos les relacions entorn de la terra quedaven dominades per la gran explotació i per la renda de la terra; Anglaterra, Andalusia, Mallorca i el sud d’Itàlia mostren estructures de propietat d’aquest tipus.
A part dels pagaments per la renda feudal o per la renda de la terra, la pagesia estava subjecta al pagament de les taxes locals i sobretot de l’impost monàrquic, cada cop més important a partir del segle XIV. Taxes locals i impostos no pesaven exclusivament sobre la pagesia, sinó que afectaven tota la població no privilegiada, o sigui, la immensa majoria de la població que no formava part dels estaments senyorial i eclesiàstic.
4. El creixement agrari
Les economies agràries preindustrials eren incapaces de generar un creixement autosostingut. A partir d’una relació terra-població favorable, s’aconseguia incrementar durant un cert temps la productivitat, i per tant el creixement econòmic, però a llarg termini el mateix creixement de la població imposava una productivitat decreixent per dues raons: a) la utilització de terres de menys qualitat, i per tant de rendiments cada vegada més baixos; i b) el fet que l’afegit de treball marginal sobre la mateixa terra té, a partir d’un cert nivell, uns rendiments marginals decreixents. Per tant, el creixement de la població, que en un primer moment és un factor d’increment de la productivitat, a llarg termini la redueix (Bois, 1976 i 1988; Kriedte, 1982). El resultat és l’alternança de fases de creixement i de regressió paral·leles i relacionades amb els cicles de creixement i estancament de la població, als quals ja ens hem referit. S’ha de tenir present, però, que cada moment de crisi comporta canvis en l’orientació de l’economia i aplicació de noves tecnologies que fan que el punt de partida i el d’arribada se situïn cada vegada a nivells més alts: per tant, no hi ha creixement autosostingut, però sí una tendència general creixent. Només la difusió de la revolució agrària anglesa, fet paral·lel a la Revolució Industrial i interrelacionat amb aquesta, permetrà un creixement agrari autosostingut, però aquest és un procés que avui en dia encara no està acomplert a escala mundial. Les bases principals del creixement agrari al llarg de l’etapa preindustrial són la millora de les eines i coneixements, obtinguda i difosa molt lentament a partir de l’acumulació d’experiències, l’especialització i la introducció de nous conreus (Persson, 1989).
L’especialització depèn del mercat, aspecte que estudiarem més endavant: quan hi ha possibilitats d’intercanviar productes, un grup humà (família, poble...) pot deixar de preocupar-se per l’obtenció de productes imprescindibles però costosos d’obtenir, que poden ser canviats per altres productes per als quals es disposi d’avantatges comparatius (per exemple, es pot deixar de produir vi i obtenir-lo al mercat a canvi de llana, o a la inversa). Per regla general, el cereal bàsic queda fora d’aquest intercanvi: es prefereix assegurar-ne l’abastament, encara que produir-lo tingui un cost superior al corrent en el mercat, que córrer el perill de no poder-ne disposar o d’haver-lo d’adquirir a preus excessivament elevats els anys de mala collita. De manera que la lògica bàsica del creixement agrari preindustrial consisteix a assegurar l’alimentació de la família al llarg de l’any i dedicar la terra i el treball sobrers, quan se’n disposa, a l’obtenció d’algun o alguns productes comercialitzables. Els més corrents d’aquests, a més dels cereals, van ser el vi i les fibres tèxtils (lli, cànem) i els productes ramaders (formatges, pells, llana), tot i que en territoris concrets tenien també molta importància altres productes com el safrà o les plantes tintòries.
La introducció de nous conreus té dos moments principals amb orígens diferents: durant l’edat mitjana es tracta sobretot de plantes procedents d’Orient, aclimatades a través del món musulmà, amb gran abundància de fruites i hortalisses (taronja, préssec, meló, carxofa, albergínia...), tot i que el producte més important des del punt de vista comercial seria el sucre. Durant l’edat moderna, s’introdueixen sobretot plantes procedents d’Amèrica. La més important en un primer moment va ser el blat de moro, cereal d’estiu, de gran rendiment a les zones humides, que es va expandir a partir del segle XVII pel nord de la península Ibèrica, el sud de França, la vall del Po i diverses zones de l’est d’Europa, en gran part de les quals es convertiria en el principal cereal panificable. A llarg termini, va ser encara més important la patata, d’adopció més tardana, que proporciona més calories per unitat de superfície que qualsevol cereal; però la patata no va passar del consum animal a l’humà fins a la segona meitat del segle XVIII i sobretot al segle XIX: les grans fams que van acompanyar les guerres de la Revolució i de l’Imperi (1792-1814) van acostumar els homes a consumir un producte abans reservat bàsicament als porcs.
No cal oblidar, però, que la producció per al mercat i la introducció de nous productes requereixen condicions favorables tant des del punt de vista de l’obtenció (tipus de terra i de clima) com de la distribució (facilitat d’accés als mercats), i sovint exigien importants inversions de capital o canvis institucionals, fets que expliquen que la seva difusió fos lenta i limitada.
4.1 La revolució agrària
L’inici del creixement agrari sostingut es va deure a l’aparició d’un sistema agrari nou que va constituir una vertadera revolució, o sigui, un canvi relativament ràpid i radical, com a conseqüència de l’adopció d’unes tècniques agràries molt més productives que les de l’agricultura tradicional, però a la vegada molt més exigents en capital. La revolució agrària es basa en els canvis tècnics, però va comportar també transformacions importants en les estructures de propietat. El procés va començar als Països Baixos a les acaballes de l’edat mitjana i va culminar a la Gran Bretanya al segle XVIII.
La revolució agrària consisteix en l’especialització i en la intensificació de l’ús dels factors de producció: terra, treball i sobretot capital. La gran innovació conceptual és que l’adob, a més de ser utilitzat per a restituir la capacitat productiva del sòl, ho pot ser per a millorar-la, incrementant així els rendiments; per tant, entre l’agricultura i la ramaderia no hi ha competència, sinó col·laboració. D’altra banda, les innovacions s’adopten amb la finalitat d’obtenir el màxim benefici aprofitant les oportunitats que el mercat ofereix en cada moment.
4.1.1 L’antecedent dels Països Baixos
L’inici dels canvis es produeix modestament als Països Baixos amb l’aprofitament d’una part del guaret per a conrear lleguminoses o prats artificials: això permetia obtenir aliments per al bestiar, i per tant mantenir més animals durant l’hivern, sobretot bestiar boví, que proporcionava més fems i possibilitava, per tant, un rendiment superior dels cereals (Tits-Dieuaide, 1984). La disminució del guaret, passar del descans un any de cada tres a un any cada cinc o sis, significava augmentar la superfície conreada sense augmentar la superfície posseïda, però exigia més inversió de treball i de capital, que només era possible per la conjunció d’una mà d’obra abundant, de la disponibilitat d’una terra d’al·luvió de la millor qualitat i amb humitat suficient, de la pràctica desaparició dels drets senyorials i d’una situació sostinguda de preus elevats dels cereals com a conseqüència de la forta concentració urbana. En aquestes condicions, valia la pena invertir treball i capital en la millora de la producció.
Sobre aquestes terres de bona qualitat, més treballades i més fertilitzades, es van començar a aconseguir rendiments per gra sembrat de prop del 10 a 1, mentre que al conjunt d’Europa s’arribava com a molt al 5 per 1. Una vegada iniciat el procés, aquesta agricultura va donar mostres d’una gran capacitat d’adaptació: quan al segle XVI va començar a arribar gra dels països del Bàltic a preus més baixos, les explotacions agràries van incrementar la dedicació ramadera per a l’obtenció de carn i sobretot de lactis, exportables a mercats llunyans (com el formatge d’Holanda, de gran importància per a l’alimentació dels navegants) i també de matèries primeres industrials: lli, cànem, llúpol, plantes tintòries i fins i tot flors (tulipes). Els beneficis que proporcionava l’agricultura holandesa feien possible la costosa inversió destinada a crear noves terres mitjançant el drenatge i la construcció de dics: de 1540 a 1600 la superfície agrària va créixer així 150.000 ha (un 2% del territori). El resultat d’aquestes transformacions va ser un fort augment dels rendiments per superfície, però no un gran augment de la productivitat per treballador, atès que les noves formes d’utilització de la terra eren molt intensives en treball.
4.1.2 La revolució agrària a la Gran Bretanya
Les innovacions holandeses van ser aviat imitades i millorades a Anglaterra: a l’increment dels rendiments (per superfície) es va afegir l’increment de la productivitat (per persona), en aplicar el model holandès en explotacions molt més extenses i amb una aportació de capital més gran.
La revolució agrària anglesa no presenta cap factor nou; la novetat rau en la recerca de la combinació més favorables dels factors de producció, en l’extensió més gran de les transformacions i, en definitiva, en els resultats: el pas d’uns excedents mitjans de prop del 25% a més del 50%, fet que explica que a la primera meitat del segle XVIII la Gran Bretanya fos una gran exportadora de cereals, a pesar del fort increment de població que s’estava produint al mateix temps.
Els canvis més importants van consistir en:
1 La introducció de rotacions de conreus, amb la inclusió de lleguminoses i farratges, que incorporen nitrogen a la terra, millorant-ne així la fertilitat, i permeten la disminució del guaret fins a la seva eliminació (Wrigley, 2006).
2 La selecció de llavors i d’animals reproductors.
3 La inversió de capitals en la millora dels camps (tancament, drenatge, correcció dels sòls).
4 La preocupació pel progrés agrari, expressada en la publicació d’una gran quantitat de llibres i fulletons, i la creació de societats agràries.
Una de les innovacions principals va ser una flexibilitat més gran en l’ús de la terra: segons els preus relatius dels cereals i els productes ramaders, es dedicava més terra als conreus o a les pastures: és el que s’anomena explotació convertible (convertible husbandry). El resultat és la progressiva substitució d’una agricultura d’autoabastament, destinada a obtenir en cada explotació una part important d’allò que era necessari per a la subsistència del grup familiar, per una agricultura per al mercat, que s’especialitza en els productes que li poden oferir més beneficis en cada moment, a canvi d’haver de comprar la resta.
El procés britànic és molt complex, i barreja els canvis tècnics amb canvis estructurals representats pel procés d’enclosure o ‘tancament dels camps’ (closed fields), en oposició a l’anterior agricultura comunitària, de camps oberts (open fields). De fet, el nou sistema d’explotació era rendible sobretot en finques grans, però precisament a Anglaterra s’estava produint de temps un fort procés de concentració de la propietat en mans dels senyors, de membres de les classes urbanes elevades, de la petita noblesa rural (gentry) i de pagesos benestants (yeomen). Aquesta estructura de la propietat, i encara més de l’explotació, era diferent de la que es considera típica del continent a l’època, caracteritzada per la preponderància de la petita explotació pagesa, encaminada a l’autoabastament i poc capitalitzada. Com hem dit ja també, aquesta new husbandry requeria més inversió de capital i una certa capacitat empresarial, de manera que les grans finques van anar quedant en mans d’arrendataris que poguessin aportar a la vegada capital (diners, instruments de treball, bestiar), coneixements agraris i capacitat de gestió per a tirar endavant l’explotació.
D’aquí va sorgir la idea, difosa a través de David Ricardo, que la forma normal d’organització de l’agricultura era un propietari rendista, un arrendatari capitalista i una mà d’obra assalariada. Val la pena advertir que Ricardo (1772-1823) era un gran terratinent i que gran part de la seva teorització va destinada a justificar l’augment que experimentava la renda de la terra a la seva època, o sigui, a defensar els seus interessos de classe.
El darrer i principal episodi d’aquesta concentració de la propietat és el procés d’enclosure, de tancament de terres, que significa la destrucció de l’agricultura tradicional, comunitària (d’open fields), encaminada a l’autoabastament, i la seva substitució per l’agricultura capitalista, d’explotacions tancades (físicament i legalment, closed fields), de propietat absoluta i d’explotació sense constriccions.
Es tracta d’un procés molt llarg, que comença després de la Pesta Negra i no acaba fins al segle XIX, però la part més important correspon a l’anomenada enclosure parlamentària, que a partir del darrer quart del segle XVII permetia als propietaris de la major part de les terres del poble obtenir un decret del Parlament que obligava la resta de propietaris a acceptar el tancament i la redistribució de terres. Aquesta redistribució tenia la finalitat d’obtenir explotacions compactes i incloïa també les terres comunals, que eren repartides en proporció a la propietat de cadascú, fent així encara més grans les diferències en l’estructura de la propietat.
L’enclosure parlamentària era cara (com a mínim s’havien de tancar les terres i construir nous camins) i conflictiva (hi havia interessos contraposats i suspicàcies sobre si les terres rebudes eren de la mateixa qualitat que les tingudes abans); això explica que no es produís ni ràpidament ni de forma contínua: el tancament tendia a plantejar-se quan es preveia que la inversió necessària seria més rendible que les formes alternatives d’inversió del capital. Per tant, es pot dir que hi ha una relació directa entre el procés d’enclosure i el preu dels productes agraris i inversa respecte a la taxa d’interès corrent.
El tancament de terres facilitava la introducció de les innovacions que el propietari considerés oportunes i significa més seguretat en la inversió de capital, en el sentit que els beneficis no es veurien reduïts per raons alienes al mercat. Permetia, per exemple, organitzar lliurement els conreus o mantenir un ramat més sa, ja que no quedava exposat a possibles contagis per part d’animals tinguts sense prou cura, pràctiques que no eren possibles en una agricultura tradicional d’open field. Així s’obtenia a la vegada la màxima eficiència agrària i el màxim benefici pels propietaris. En canvi, el procés d’enclosure perjudicava gran part de la pagesia: l’arrendament familiar va desaparèixer pràcticament, molts petits propietaris van acabar venent o perdent les seves terres perquè no podien afrontar els costos del tancament (que d’altra banda eren proporcionalment més elevats en una finca petita que en una finca gran) i en especial perquè les seves explotacions eren inviables sense el recurs als comunals, dels quals obtenien pastures i llenya. Altres petits propietaris es van poder mantenir, si bé en una situació social degradada, combinant els jornals que oferien les grans explotacions amb el conreu de la terra pròpia, que gràcies a la introducció de la patata permetia assegurar en gran part l’alimentació de la família.
Les transformacions agràries van provocar un fort increment de la producció per l’augment de la superfície cultivada, amb la posada en conreu de part dels comunals i la disminució del guaret gràcies a la introducció de rotacions de conreus més llargues, i per la millora dels rendiments mitjans. Si el creixement va ser obra principalment de les innovacions tècniques (Allen, 1992) o del procés d’enclosure (Overton i Campbell, 1991) és difícil de discernir. En tot cas, la conjunció dels dos processos va portar l’agricultura anglesa a ser la més avançada de l’època i la comercialització de productes agraris va ser un factor de primera magnitud per a la transformació de l’economia britànica en una plena economia de mercat: cal tenir present que excedent agrari i economia de mercat són dues condicions bàsiques per a l’adveniment de la Revolució Industrial (Van Zanden, 2009).
Naturalment, les millores en l’agricultura no es poden deslligar dels canvis en el conjunt de l’economia, i en especial dels canvis en el comerç i la vida urbana, que són objecte del capítol següent.
Bibliografia
Bàsica
ALLEN, R. C. (2004): Revolución en los campos. La reinterpretación de la revolución agrícola inglesa, Saragossa.
BARDET, J. P. i J. DUPAQUIER (eds.) (2001): Historia de las poblaciones de Europa, vol. I, De los orígenes a las premisas de la revolución demográfica, Madrid.
EPSTEIN, S. (2009): Libertad y crecimiento: el desarrollo de los estados y los mercados en Europa, 1300-1750, València.
MALANIMA, P. (1997): Economia preindustriale: mille anni dal IX al XVIII secolo, Milà.
PERSSON, K. G. (1988): Pre-industrial Economic Growth. Social Organization and Technological Progress in Europe, Oxford.
ZANDEN, J. VAN (2009): The Long Road to the Industrial Revolution. The European Economy in a Global Perspective, 1000-1800, Leiden-Boston.
Complementària
ALLEN, R. C. (1992): Enclosure and the Yeoman, Oxford.
–(2000): «Economic Structure and Agricultural Productivity in Europe, 1300-1800», European Review of Economic History, 3.
BIRABEN, J. N. (1979): «Essai sur l’évolution du nombre des hommes», Population, XXXIV, 1.
BOIS, G. (1976): Crise du féodalisme. Economie rurale et démographie en Normandie Orientale du début du 14e siècle au milieu du 16e siècle, París.
– (1988): La crisi del feudalisme a Europa a la fi de l’Edat Mitjana, Barcelona.
BOSERUP, E. (1967): Las condiciones del desarrollo en la agricultura. La economía del cambio agrario bajo la presión demográfica, Madrid.
CLARK, G. (2001): «Common rights in land in England, 1475-1839», The Journal of Economic History, LXI.
COHEN, M. N. (1987): La crisis alimentaria de la prehistoria, Madrid.
KRIEDTE, P. (1982): Feudalismo tardío y capital mercantil, Barcelona.
LIVI-BACCI, M. (1990): Historia mínima de la población mundial, Barcelona. MCCLOSKEY, D. N. (1975): «The Economics of Enclosure: A Market Analysis», dinsW. N. PARKER i E. L. Jones (eds.): European Peasants and their Markets. Essays in Agrarian Economic History, Princeton.
NADAL, J. (1992): «La evolución demográfica europea (siglos XVI-XX)», dins J. NADAL: Bautismos, desposorios y entierros. Estudios de historia demográfica, Barcelona.
– (1996): La población española (siglos XVI a XX), Barcelona.
OVERTON, M. (1996): Agricultural Revolution in England. The Transformation of the Agrarian Economy, 1500-1850, Cambridge.
OVERTON, M., i B. CAMPBELL (1991): «Productivity Change in European Agricultural Development», dins B. CAMPBELL i M. OVERTON: Land, Labor and Livestock. Historical Studies in European Agricultural Productivity, Manchester.
TITS-DIEUAIDE, M. J. (1984): «Les campagnes flamandes du xiiie siècle, ou le succès d’une agriculture traditionnelle», Annales. ESC, 39, 3.
WRIGLEY, E. A. (1985): Historia y población. Introducción a la demografía histórica, Barcelona.
– (2006): «The Transition to an Advanced Organic Economy: Half a Millenium of English Agriculture», Economic History Review, LIX, 3.
2. L’economia urbana preindustrial
Les economies preindustrials eren societats eminentment rurals, però mantenien també una activitat secundària i terciària radicada principalment a les ciutats, les quals demostraran a la llarga una gran capacitat per a impulsar un creixement global que donarà avantatge a l’Europa occidental respecte a la resta del món.
A Europa, la implantació del feudalisme va ser paral·lela a la recuperació de la vida urbana, que havia decaigut molt, i fins i tot havia desaparegut de grans espais com a conseqüència de l’ensorrament de l’Imperi romà i de la llarga sèrie d’invasions posteriors (dels bàrbars als magiars i els víkings, passant pels àrabs). L’edat mitjana comença, per tant, sense l’existència de veritables ciutats, com comença sense l’existència de veritable comerç.
Cap a l’any 1000, i de forma paral·lela a les transformacions polítiques que van cristal·litzar en el feudalisme, es va produir a Europa el ressorgiment de la vida urbana en una doble direcció: recuperació de les activitats urbanes a les antigues ciutats romanes i aparició de noves ciutats més enllà de les fronteres de l’Imperi, on mai no n’hi havia hagut. El ressorgiment urbà va ser degut al creixement de la població i dels rendiments agraris, que permetien disposar de més excedents, així com a la concentració d’una part important d’aquests en mans dels senyors feudals, que dirigien al mercat la part que no necessitaven per al seu consum, i també a la recuperació del comerç a llarga distància.
1. Ciutat i camp
La ciutat medieval manté una estreta simbiosi amb el camp circumdant: la ciutat viu del camp com a mínim en dos aspectes: el demogràfic i l’econòmic. En l’aspecte demogràfic, l’augment de població de la ciutat prové del camp; en l’aspecte econòmic, la ciutat s’alimenta dels productes que li proporciona el camp, treballa les matèries primeres que el camp li ofereix i paga els uns i els altres amb la venda dels productes urbans al món rural (tant als senyors com als pagesos). Com més excedents pugui aportar la zona rural a la ciutat, més gran serà l’activitat artesana: els treballadors urbans podran vendre més i comprar més barats els aliments, i per tant destinar més diners a l’adquisició d’altres productes o bé generar estalvi o inversió a més, una producció més elevada porta a l’especialització i, amb ella, a un augment de la productivitat. En aquestes condicions, la ciutat creix perquè més gent s’hi pot guanyar la vida i es converteix en un dinamitzador econòmic: la producció agrària, pel fet que crea una demanda, permet un inici d’especialització urbana i ofereix productes que els pagesos no poden produir ells mateixos o només poden fer-ho a un cost molt elevat.
La dimensió d’una ciutat té un límit en els excedents d’aliments, de rendes i de matèries primeres que pot obtenir del camp proper: a mesura que s’apropa a aquest límit, els productes agraris s’encareixen i poden arribar a faltar en moments determinats, i els productes artesans resulten més cars i per tant menys competitius: la concentració urbana deixa de créixer o decau.
El punt de trobada entre la ciutat i el camp circumdant és el mercat, espai d’intercanvi regulat i protegit legalment, on pagesos i ciutadans porten els seus productes respectius; de primer setmanal, el mercat esdevé diari a les ciutats més grans per a finalment dividir-se en mercats especialitzats (plaça del blat, de l’oli…): moltes ciutats sorgeixen en el punt de contacte entre zones econòmiques amb avantatges comparatius diferents. De fet, al mercat acudeixen sobretot els pagesos i els petits comerciants: els artesans esperen els clients als seus obradors, on sovint treballen per encàrrec, però no per això deixen de formar part del mercat.
Els intercanvis camp-ciutat són bàsics per al manteniment de la ciutat, però el creixement urbà depèn sobretot de la participació en el comerç a llarga distància, en especial de l’aportació de productes propis al comerç de llarga distància. El creixement urbà estimulava l’especialització de l’activitat manufacturera, tant dins cada ciutat com d’algunes ciutats en alguns productes concrets, que aconseguirien introduir en el comerç a llarga distància. Tot i que algunes ciutats van créixer com a centres d’intercanvi comercial sense una aportació significativa de productes propis, a la llarga només la producció per als mercats llunyans aconseguia assegurar la prosperitat de les ciutats.
Producció artesana i activitat comercial són els dos grans aspectes de l’economia urbana; tal com hem fet en parlar de l’agricultura, veurem la seva evolució al llarg de l’etapa preindustrial, començant pel comerç, tot i que, com és obvi, producció i comerç s’influencien mútuament de manera constant.
2. El comerç a llarga distància
El comerç, fins i tot el comerç a molt llarga distància, no va desaparèixer mai del tot, però fins al segle XI l’activitat comercial a llarga distància es reduïa a uns pocs mercaders ambulants, venedors de productes de luxe. Era un comerç escàs, intermitent i dominat per l’oferta: calia comprar quan arribaven els mercaders i adquirir allò que portaven, si no podia passar molt temps abans de tenir una altra ocasió semblant. D’altra banda, era un comerç que de fet resultava inexistent per a la major part de la població, tant perquè aquesta vivia fora de les rutes dels mercaders com perquè tampoc no disposava de diners per a pagar els productes oferts.
Era també un comerç que depenia sobretot dels contactes amb els mons bizantí i musulmà, d’on procedien els productes de luxe (espècies, teixits de cotó i de seda, perfums, joies, objectes artístics…), de manera que era bàsicament un comerç en una sola direcció la contrapartida europea es reduïa gairebé a metalls, pells i esclaus (eslaus), però en gran part s’havia de saldar amb plata. Finalment, era un comerç molt endarrerit en comparació amb els contemporanis dels mons musulmà, bizantí o xinès.
De fet, el comerç tradicional era lent, perillós i car, condicionants que el feien escàs; l’escassetat era també deguda a la poca capacitat de càrrega en el transport terrestre: el millor animal no pot portar més de 120 kg. Aquests obstacles van anar sent reduïts, però de forma molt lenta i desigual, al llarg de l’etapa preindustrial: la seva superació només seria possible amb els nous mitjans de transport aportats per la Revolució Industrial.
Les dificultats que havia d’afrontar el comerç eren diferents segons que s’utilitzessin rutes terrestres o aquàtiques. Per terra, la lentitud venia marcada pel pas de l’home i dels animals, la manca de camins en bon estat i també per la necessitat de carregar i descarregar les mercaderies cada dia, amb l’afegit de les dificultats que oferia la naturalesa: pluges, neu i fang, ports de muntanya tancats a l’hivern, rius que calia passar a gual o amb barca (els ponts eren molt escassos).
Aquest raquitisme comercial millorava una mica amb el comerç aquàtic, tant el marítim, tot i que era estacional (limitat a les èpoques de bon temps) i de cabotatge, com el fluvial. El transport aquàtic permetia comercialitzar mercaderies menys valuoses, però no menys necessàries (sal, vi, cereals). Però les vies aquàtiques només permeten relacionar espais geogràfics restringits, tot i que de vegades molt llunyans, i tampoc no estaven exemptes de problemes: era fàcil baixar els rius, però lent i difícil remuntar-los; i per mar, calia esperar vents favorables o avançar lentament navegant a rem.
Pel que fa als perills, hi havia els posats per la naturalesa (tempestes, allaus, rius difícils de passar, platges poc accessibles, naufragis), però sobretot els afegits per l’home: la pirateria i el bandolerisme, sovint practicat pels mateixos senyors feudals.
La conjunció de la lentitud i el perill feien el comerç car. A les despeses del viatge (alimentació i refugi per a persones i animals, pèrdua de part de les mercaderies, despeses més oneroses com més lent era el viatge) calia afegir pagaments justificables (barcatges, pontatges) i exigències de les autoritats locals: peatges, drets de portes o de mercat, etc. Com a conseqüència de tot aquest conjunt d’obstacles, només les mercaderies de poc pes i volum i alt valor afegit podien justificar les expedicions comercials, si bé per via aquàtica el comerç dels articles de luxe permetia portar com a llast productes més pesants i menys valuosos.
Tot i aquestes dificultats, el comerç europeu va experimentar un gran creixement i importants transformacions al llarg de l’etapa que estudiem. El creixe- ment va ser possible en part per la millora en els transports: ja des del segle XII hi va haver una preocupació significativa per la construcció i millora de camins, ponts i molls de càrrega, creació d’hostals i monestirs-refugi als peus dels ports de muntanya; també es va lluitar contra els obstacles posats per l’home (pirateria, bandidatge, peatges...) mitjançant l’organització de caravanes armades i l’obtenció de privilegis i seguretats fora del propi país. La millora més important es va produir, però, en el transport marítim, amb la construcció de naus més grans i manejables amb menys mariners, millores en la disposició de les veles i, cap al final de l’edat mitjana, amb la introducció del timó de popa, que permetia governar millor la nau, i la brúixola, que eliminava la conveniència de no perdre de vista la costa: de fet, el timó i la brúixola són les innovacions bàsiques que van permetre els grans descobriments de finals del segle XV.
2.1 El domini del comerç mediterrani
L’Europa de l’alta edat mitjana estava molt endarrerida en comparació amb els mons musulmà, bizantí o xinès. Però el creixement agrari i una sèrie de canvis institucionals afavoridors del creixement econòmic (Van Zanden, 2009) van permetre que l’Occident europeu superés les anteriors potències mediterrànies a partir del segle XII i aconseguís el predomini sobre el comerç mundial a partir dels grans descobriments de final del segle XV.
Certament, el predomini sobre la navegació i el comerç mediterranis va deure molt als aspectes militars, que es poden sintetitzar en la primera croada (1096-109), però no s’hauria pogut mantenir sense el creixement del comerç intraeuropeu, i més concretament sense la disponibilitat de productes amb una demanda suficient en el comerç oriental. En un primer moment, només el comerç d’esclaus, obtinguts sobretot als Balcans, permetia minorar una mica la sortida de plata. La situació va canviar amb l’exportació de draps de Flandes, teixits de llana gruixuts, de bona acceptació a Europa, però que sobretot es van convertir durant molt temps en el principal producte d’exportació al Pròxim Orient a través dels ports italians: a la vegada aquest intercanvi va activar el comerç europeu, en el qual entraven també productes orientals i italians (altres teixits de llana, lli i seda i metalls obrats, en especial armes i cuirasses).
Es va constituir així l’eix comercial Flandes - Itàlia - el Pròxim Orient, a partir del qual s’organitzava la resta del comerç europeu. Amb el temps aquest eix es va transformar pels dos extrems. A Europa perdé importància relativa a partir de final del segle XIII, com a conseqüència de l’establiment de la ruta marítima directa entre Itàlia i el mar del Nord, un cop aconseguit el domini cristià de l’estret de Gibraltar (1277). Ja des del segle XII Gènova era la potència predominant, seguida de Venècia i Pisa, però aviat van adquirir també gran importància Florència, Barcelona i la Ciutat de Mallorca; Flandes destacava pel gran nombre de ciutats mitjanes, amb Bruges com a centre principal. A Orient, el gran eix comercial es va perllongar cap a l’interior asiàtic, a través de l’anomenada ruta de la seda, que permetia entrar en contacte amb el comerç xinès; l’episodi més conegut d’aquesta ruta és el viatge i estada del mercader Marco Polo a Pequín (1275-1291).
Itàlia i Flandes van continuar sent els grans centres comercials durant tota l’edat mitjana, però després de la Pesta Negra van aparèixer nous centres comercials. Els principals van ser Anglaterra, la Hansa, l’Alemanya del sud i la zona compresa entre l’estret de Gibraltar i la desembocadura del Tajo. Anglaterra, tradicional exportadora de pesca salada i de llana, al segle XIV començà a exportar teixits barats mentre els seus mariners es van convertir en els principals transportistes internacionals. La Hansa era una agrupació de ciutats mercantils del nord i el centre d’Alemanya, les principals de les quals eren Hamburg, Lübeck i Colònia. El gran negoci de la Hansa era el domini del comerç amb el món Bàltic, del qual obtenia matèries primeres (cereals, pells, fustes) a canvi de vi, sal i productes de luxe. L’Alemanya del sud (Augsburg, Nüremberg, Ravensburg...) va créixer gràcies a la seva situació a mig camí entre Flandes i Venècia pels passos del Tirol i les bones comunicacions cap a Hongria i Polònia, però va adquirir sobretot importància per la seva gran riquesa minera, en especial de plata.
La façana sud-occidental d’Europa, de l’estret de Gibraltar al Tajo, o sigui, les corones de Castella i Portugal, amb els dos grans centres de Sevilla i Lisboa, era el punt de contacte entre el Mediterrani i l’Atlàntic i el centre dels avanços, més militars que comercials, sobre les costes africanes i les illes atlàntiques, on es podien obtenir or i esclaus i on es va introduir la producció de sucre. Aquesta penetració per l’Atlàntic culminaria amb els grans descobriments de finals de l’edat mitjana: l’arribada de Colom a Amèrica (1492) i de Vasco da Gama a l’Índia (1498).
2.2 L’organització del comerç a escala mundial
Els grans descobriments van permetre una integració relativa del comerç mundial en un espai que abastava gran part d’Europa (sobretot els ports de l’Atlàntic i del mar del Nord i els seus rerepaïsos) i zones concretes de les costes d’Àsia i d’Amèrica, i més tard també d’Àfrica. Amb el temps, aquest espai s’expandiria fins a ocupar pràcticament totes les costes i aniria penetrant de forma més irregular cap a l’interior dels continents, augmentant a la vegada les àrees relacionades i els territoris sotmesos políticament a les potències europees.
L’expansió europea va ser possible per la superioritat en «veles i canons» (Cipolla, 1967): millors naus, però sobretot millor instrumental d’orientació per a la navegació en alta mar i superioritat de les armes de foc i en especial de l’artilleria; però també per la iniciativa comercial i l’impuls dels poders públics, a pesar del dèficit constant de la balança comercial. Els països que van iniciar l’expansió europea van ser, com ja hem dit, Portugal i Castella, seguits al segle XVII per Holanda, la Gran Bretanya i França. Les zones d’expansió de Portugal i Castella eren molt diferents, i per tant també van diferir les formes d’explotació.
2.2.1 El segle del predomini ibèric
Castella no va trobar a Amèrica una vida comercial organitzada; l’explotació del nou continent es va basar en el saqueig, l’ocupació del territori i la submissió o l’aniquilament dels indígenes i, més tard, en l’organització de la producció. El saqueig, sobretot dels tresors dels imperis asteca (Mèxic) i inca (El Perú), va ser molt rendible i va anar seguit per l’explotació de mines de plata, primer a Potosí (a l’actual Bolívia) i més tard també a Mèxic.
Portugal, en canvi, va organitzar l’explotació colonial com una empresa comercial: es tractava de portar a Europa els productes de l’Índia (espècies, teixits de cotó i de seda, joies...) a un preu millor que el de la ruta tradicional del Pròxim Orient. Per a aconseguir-ho, van ocupar enclavaments (factories) al llarg de les costes d’Àfrica i a l’Índia, des de les quals comerciaven amb els mercaders indígenes. El principal problema era com pagar les compres: les manufactures europees oferien pocs productes desitjables per al comerç oriental, de manera que s’havia de marxar proveït d’importants quantitats d’or i plata, obtinguts en part drenant les existències a Europa i la resta a Àfrica. Un finançament suficient només va ser possible amb l’arribada de metall preciós d’Amèrica (or i sobretot plata), obtingut del saqueig de les acumulacions seculars dels indígenes i de la conquesta dels imperis asteca i inca, però sobretot de la posada en explotació de les mines de plata del Perú i de Mèxic. El metall preciós americà va ser l’element definitiu per a la integració comercial a escala mundial.
S’ha d’advertir, però, que aquesta integració comercial va ser limitada, lenta i canviant. Limitada, perquè només afectava directament les zones de més fàcil comunicació (ports i zones pròximes) i els productes més desitjats pel comerç internacional, però també perquè el volum de mercaderies implicat era molt petit, i per tant tenia poca incidència sobre el conjunt del comerç, i encara menys sobre el conjunt de l’economia europea. Lenta, perquè les expedicions duraven molt temps (un any i mig per anar i tornar de Lisboa a l’Índia), però sobretot perquè tant el creixement del comerç com l’ampliació de les àrees afectades es van produir molt a poc a poc. Canviant, perquè els països capdavanters i les formes d’explotació van experimentar també variacions importants.
El segle posterior als grans descobriments l’esquema bàsic del gran comerç intercontinental era el següent: el metall preciós americà arribat a Sevilla servia, en part, per a pagar les despeses exteriors (politicomilitars) de la monarquia hispànica, i per a saldar el dèficit comercial provocat per la importació d’espècies (de Lisboa) i de manufactures (del centre-nord d’Europa). La part que sortia cap a Lisboa finançava directament el comerç amb Orient; la que anava a l’Europa nord-occidental vivificava tot el comerç europeu, en especial el comerç amb el Bàltic. Les manufactures del nord-est d’Europa satisfeien la demanda ibèrica i en part eren reexportades cap a l’Índia i cap a Amèrica.
Aquest era el circuit bàsic, format pel triangle Sevilla-Lisboa-Flandes i les dues rutes extraeuropees cap a Amèrica i Àsia. El centre principal eren les ciutats flamenques, primer Bruges, després Anvers i finalment Amsterdam, atès que, per diverses raons, però en especial pel predomini manufacturer, el centre de gravetat de l’economia europea s’anà desplaçant del Mediterrani (especialment Itàlia) a les ribes del mar del Nord.
A l’edat moderna, l’antic comtat de Flandes rep també el nom de Països Baixos. A la darreria del segle XVI, com a conseqüència de la revolta contra la monarquia hispànica, va quedar dividit en uns Països Baixos septentrionals (Holanda) i uns Països Baixos meridionals (Flandes o Bèlgica).
A més del circuit bàsic, s’han de tenir en compte com a mínim dos circuits secundaris: el comerç mediterrani continuava sent molt important al segle XVI, sobretot en les rutes de Venècia a Egipte, d’una banda, i amb l’Alemanya del sud, de l’altra. El segon circuït secundari, però important, era el del Bàltic, d’on provenien matèries primeres amb forta demanda a l’Europa occidental, com cereals, fustes i altres productes per a la construcció naval (pega, reïna), a canvi de sal i productes de luxe: vi, espècies, manufactures… Tant via Egipte com cap al Bàltic, el comerç s’havia de saldar també amb fortes quantitats de plata.
2.2.2 El pas de la primacia europea als països del nord-oest
A partir del segle XVII el comerç europeu i l’explotació de la resta del món van experimentar canvis substancials. En primer lloc, l’abundància de plata en provocava una pèrdua de valor que es traduïa en una alça dels preus (la revolució dels preus del segle XVI), mentre que obtenir-la resultava cada cop més car, tant perquè el mineral s’havia d’extreure d’una profunditat més gran com perquè la sobreexplotació havia fet desaparèixer gran part de la mà d’obra indígena. Per tant, els rendiments econòmics de la mineria van caure i la producció va disminuir. Però, precisament quan les arribades de plata a Europa s’estancaven, les sortides van començar a créixer ràpidament. La raó principal és la ruptura de l’anterior monopoli transoceànic de Castella i Portugal en favor dels països del nord-oest: Holanda, Anglaterra i França.
A partir de la Pesta Negra, tant Anglaterra com els Països Baixos havien experimentat un creixement econòmic superior al de la resta d’Europa, amb un fort augment del treball assalariat, de l’especialització i de la innovació, que feien que els seus productes fossin altament competitius, al mateix temps que les seves ciutats gaudien d’una àmplia autonomia organitzativa que els permetia adoptar institucions i polítiques favorables al desenvolupament econòmic (Van Zanden, 2009).
En aquestes condicions, les províncies del nord dels Països Baixos (Holanda), com a part de la seva revolta contra la política fiscal i religiosa de Felip II, van atacar les colònies portugueses (sota sobirania espanyola des de 1580), tant al Brasil com a l’Índic. Els principals avantatges dels holandesos foren el descobriment d’un camí més directe cap a les illes de les espècies, una millor ordenació del comerç i l’ocupació i explotació del territori, que contrastava amb la política portuguesa de factories mercantils.
Tant Anglaterra com França van imitar aviat la via holandesa. La major competència i les noves formes de gestió del negoci colonial van comportar transformacions importants. L’explotació de les colònies va quedar principalment en mans de grans companyies comercials privilegiades, que aviat es van convertir en societats de capitals (no de persones), o sigui, en les primeres societats anònimes. L’estat s’alliberava així de les despeses militars i d’administració i el negoci funcionava gairebé com un monopsoni i un monopoli, fet que permetia maximitzar els beneficis. Les principals companyies comercials privilegiades van ser les companyies holandesa i anglesa de les Índies Orientals.
Junt amb la creació de les grans companyies, l’instrument principal d’explotació colonial a partir del segle XVII va ser l’organització de la producció, sobretot mitjançant la creació de plantacions. La plantació és una gran explotació dedicada al monocultiu d’un producte amb demanda a Europa, produït amb mà d’obra esclava o subjecta. Els principals productes de plantació foren en el primer moment el sucre, el cacau i l’anyil; més tard, el tabac i el cotó. Com diu Hobsbawm (1983), el vell sistema colonial, basat en l’extracció, va ser substituït pel nou colonialisme de les plantacions.
A Amèrica, la irrupció dels conqueridors havia provocat una gran davallada de la població indígena, a causa de les lluites i les malalties, fins a provocar l’extinció d’ètnies senceres; d’altra banda, els indígenes americans, acostumats a economies poc exigents en treball, resistien malament la feina forçada a les plantacions, de manera que aquestes van dependre del tràfic d’esclaus africans. La quantitat d’africans capturats va ser d’uns vint milions, als quals s’han d’afegir els nascuts a Amèrica de mare esclava. Les principals destinacions van ser el Brasil i les colònies angleses i franceses del Carib, i més tard les colònies de l’Amèrica del Nord. El tràfic d’esclaus era al segle XVI un monopoli portuguès, que els holandesos van trencar al principi del segle XVII i anglesos i francesos a la segona meitat del mateix segle.
A Àsia, les plantacions serien molt més tardanes, però la Companyia Holandesa de les Índies Orientals organitzava també la producció en profit propi: assegurava l’autoritat dels reietons locals a canvi de forts tributs, de manera que els indígenes no eren privats de la propietat de la terra, però quedaven sotmesos a impostos tan elevats que només podien satisfer conreant i venent més espècies, el preu de les quals fixava la mateixa Companyia. Amb aquest sistema, els indí-genes eren pràcticament esclaus sobre la seva propietat i la Companyia obtenia el doble benefici del tribut pagat pels reietons i de la compra d’espècies a baix preu. Amb l’organització de la producció a les colònies, el comerç mundial es comença a basar més en la quantitat venuda que en els guanys per unitat: és l’inici del comerç massiu.
D’altra banda, al segle XVII, holandesos i anglesos, al mateix temps que s’introduïen en el comerç transoceànic, ho feien també en el comerç mediterrani: portaven gra del nord, pesca salada, teixits barats i espècies. La producció i venda de productes de luxe mediterranis no podia competir amb el comerç de béns de consum massiu oferts pels anglesos, els holandesos i més secundàriament els francesos, de manera que la primacia europea, primer econòmica i a partir de mitjan segle també política, va passar definitivament del món mediterrani a mans dels països entorn del mar del Nord.
Holanda va ser la potència hegemònica els tres primers quarts del segle XVII gràcies al seu predomini sobre el comerç asiàtic, el quasi monopoli del comerç del Bàltic, la penetració en el món mediterrani, el paper de centre principal d’intercanvis, tant dels productes ultramarins com dels productes europeus, el domini del transport (la flota holandesa venia a ser equivalent a la suma de les flotes de les altres potències europees) i el paper de gran centre financer mundial, sobretot després de la fundació del Wisselbank (Banc de Gir, 1609).
Però cap a mitjan segle XVII el comerç asiàtic basat en les espècies patia per la caiguda dels preus europeus, que el feien cada cop menys remuneratiu, i s’havia de continuar saldant amb plata en una proporció superior al 80%. Per lluitar contra aquest esllanguiment del negoci asiàtic, Holanda (i també la Gran Bretanya) van actuar en dos sentits; d’una banda, diversificant els productes portats a Europa, afegint a les espècies i productes de luxe anteriors mercaderies més barates però prou remuneratives: te, coure, teixits de seda i sobretot teixits de cotó indis (indianes o callicoes, procedents de Calcuta) i, molt a les acaballes de segle, cafè. D’altra banda, per a limitar les sortides de plata d’Europa, es van dedicar al comerç i al transport entre territoris asiàtics, que permetia obtenir uns guanys amb els quals pagar part de les mercaderies enviades a Europa.
A partir de mitjan segle XVII, Holanda va deixar ràpidament de ser l’economia predominant, principalment com a conseqüència de les polítiques mercantilistes hostils de la Gran Bretanya i de França. El principal instrument van ser les Navigation Acts angleses (la primera i més important de 1651), que només permetien introduir mercaderies a la Gran Bretanya en naus angleses o del país de procedència dels productes, eliminant així el paper de transportistes dels holandesos; tampoc no es permetia als estrangers comerciar directament amb les colònies angleses ni transportar pesca salada (bacallà, congre, arengades) en naus que no fossin angleses. Com a conseqüència del malestar creat per aquestes mesures discriminatòries, es van produir tres guerres comercials entre la Gran Bretanya i Holanda. Per la seva banda, França va elevar els drets a les naus holandeses per atracar als ports francesos, i fins i tot va intentar envair Holanda. Holanda va poder resistir aquests atacs, però la seva economia se’n va ressentir fortament. El predomini comercial seria en endavant de la Gran Bretanya; Holanda quedaria fins i tot per darrere França, però Amsterdam continuaria sent la primera plaça financera mundial.
Els anglesos començaren la seva expansió ultramarina gairebé al mateix temps que els holandesos i a remolc d’aquests, tant a Àsia com al Carib o al Mediterrani. Però van establir una sèrie de colònies de població a les costes de l’Amèrica del Nord (els futurs Estats Units). Les condicions de sòl i de clima de les colònies més septentrionals (Nova Anglaterra) permetien una agricultura de tipus europeu, pròspera gràcies a la disponibilitat de terra i l’eliminació o l’allunyament de les tribus indígenes. Les colònies meridionals foren explotades mitjançant plantacions esclavistes de tabac i de sucre, i més tard, però amb molta més importància, de cotó.
La superioritat comercial britànica va ser deguda en gran part a l’ús decidit de la capacitat legislativa i fins i tot de la violència per a afavorir la seva economia, política d’arrel mercantilista que mantindria molt clarament fins a la Primera Guerra Mundial; un altre factor important a l’època va ser l’aliança amb Portugal, forjada a partir de l’ajut britànic a la independència portuguesa. El descobriment d’or a la colònia portuguesa del Brasil el 1693 va generar una intensa demanda de manufactures, que va ser satisfeta sobretot per la Gran Bretanya. D’aquesta manera, Lisboa es va convertir pràcticament en el punt d’intercanvi de l’or brasiler pels productes anglesos; de tal manera que aquest or no va beneficiar les economies de la colònia ni de la metròpoli, sinó la del país productor de manufactures.
La Gran Bretanya va esdevenir també la potència dominant a Àsia gràcies principalment a l’ocupació de gran part de l’Índia (en competència amb França) i l’obertura de la Xina al comerç mundial, ni que fos només pel port de Canton. La Xina oferia productes de luxe, però especialment te, que es va convertir ràpidament en la beguda nacional anglesa; al llarg del segle XVIII, la quantitat de te exportada a Europa es va multiplicar per 70, en gran part gràcies al seu abaratiment: el valor de les importacions només es va multiplicar per 16. El comerç amb la Xina era altament deficitari; la solució va venir d’un producte tràgic: l’opi, produït a Bengala i portat a la Xina pels anglesos. Durant més d’un segle, l’opi va permetre l’explotació de la Xina de la mateixa manera que el comerç d’esclaus permetia l’explotació d’Àfrica.
No s’ha d’oblidar, però, que el gran avantatge del comerç britànic era el paper central que hi jugaven les seves manufactures. Mentre que Holanda era bàsicament un intermediari comercial, les manufactures angleses asseguraven el comerç i el benefici en profit de la metròpoli, tant per la seva venda directa a Europa o al Pròxim Orient com sobretot mitjançant el comerç triangular amb les colònies del Carib i l’Amèrica del Nord: amb el producte de la venda de manufactures a les colònies (i el contraban amb les colònies espanyoles) s’adquirien els productes colonials americans (sucre, tabac, cotó), que en part eren reexportats cap a Europa i el Pròxim Orient.
Al segle XVIII França es va convertir en la segona potència comercial, per darrere la Gran Bretanya. Tot i que va tenir poc èxit en els intents de colonització a l’Amèrica del Nord (el Canadà, vall del Mississipí), posseïa algunes illes amb plantacions de tabac i sucre a les Antilles. A l’Índic s’havia assegurat el domini de Madagascar i altres illes que facilitaven el camí cap a l’Índia, on va dominar algunes zones. El comerç oriental es basava sobretot en teixits de cotó i espècies de l’Índia, sedes i te de la Xina i cafè d’Aràbia. L’èxit comercial francès tenia com a fonament el comerç europeu, especialment la reexportació de sucre antillà, l’exportació de vins i aiguardents (brandi) de qualitat, la venda de manufactures a Espanya (en gran part destinades a l’Amèrica espanyola a través de Sevilla) i el comerç amb el Pròxim Orient.
També els antics imperis portuguès i espanyol van tenir un creixement comercial important al segle XVIII, però molt passiu: l’explotació de nous jaciments minerals (or al Brasil, plata a Mèxic) va generar una demanda colonial que en gran part va ser coberta mitjançant manufactures estrangeres, si bé en el cas de la monarquia hispànica va oferir una oportunitat per a l’exportació dels aiguardents, els teixits de cotó, els barrets i les sabates catalans i dels productes de ferro bascos.
En conjunt, al llarg de l’edat moderna, l’expansió comercial europea, acompanyada en moltes zones del domini polític, va significar la creació d’una sèrie de xarxes comercials relacionades entre elles, en les quals Europa (i especialment l’Europa del nord-oest) era la principal beneficiada pel seu paper d’intermediació, pel valor afegit de les seves manufactures i per la pressió política (militar) que exercia.
2.3 Institucions, instruments i tècniques mercantils
El creixement i l’expansió del comerç no hauria estat possible sense disposar d’una sèrie d’institucions, instruments i tècniques destinats bàsicament a millorar-ne l’organització, disminuir els riscos i facilitar el crèdit i el control del negoci. No en farem una descripció gaire exhaustiva ni organitzada segons cadascun d’aquests apartats. Ens limitarem a descriure’ls breument, seguint més aviat el ritme cronològic de la seva aparició. Naturalment, cal tenir present que els diferents aspectes, per bé que els expliquem l’un darrere l’altre, van ser en gran part contemporanis i relacionats.
2.3.1 La moneda
En primer lloc, cal parlar de la moneda. Fins al segle XIII l’Occident europeu només encunyava diners de plata petits (els millors contenien cap a 1,5 grams de plata, amb tendència a ser cada cop més lleugers), mentre que les monedes internacionals, les utilitzades per al comerç a llarga distància, eren àrabs o bizantines (besants, dinars). Al començament del segle XIII les grans ciutats comercials italianes (Venècia, Gènova, Florència...) van encunyar primer monedes de bona plata, anomenades grossos, múltiples dels diners anteriors, que van ser imitades per la major part dels països; i mig segle més tard monedes d’or (florins o ducats), que serien «el dòlar de l’edat mitjana», desbancant les anteriors monedes orientals: era la demostració més patent del canvi de domini en el comerç internacional. El predomini europeu es mantindria amb l’acumulació d’or i plata procedent, de primer, de les mines de l’Europa central i, a partir del segle XVI, sobretot d’Amèrica, que van permetre l’emissió d’una gran multitud de monedes i denominacions; les més internacionals van ser els rals de plata castellans i els florins i escuts d’or encunyats per diverses potències. A partir de mitjan segle XVII, va començar a aparèixer el paper moneda, de fet certificats de dipòsit emesos pels bancs, però abans de la Revolució Industrial van tenir molt poca importància.
2.3.2 Mercats i fires
Les primeres institucions importants en la millora del comerç van ser els mercats i les fires. Uns i altres són punts de trobada preestablerts entre venedors i compradors, però mentre els mercats tenen un abast local i una periodicitat curta, que pot ser fins i tot diària, les firen són més escasses, però de més importància. Les fires s’han definit com a reunions de comerciants, regulades i privilegiades, que tenen lloc en un espai i en un moment determinats. La reunió de gent i productes a la fira té com a avantatge principal la concentració de l’oferta i la demanda, que permet superar la incertitud comercial que comportava el comerç a llarga distància itinerant i dominat per l’oferta. L’intercanvi firal és doble: entre comerciants vinguts de diferents llocs i entre comerciants i gent de la zona on se celebrava la fira, que hi portaven a vendre vitualles, matèries primeres o productes manufacturats, els diners obtinguts amb els quals els permetien adquirir els béns portats pels mercaders.
Encara que les firen han perdurat fins als nostres dies sense canvis importants, el seu gran moment comercial correspon a l’edat mitjana. Després el comerç es va fer més constant i van perdre gran part del seu paper de lloc de trobada de mercaders, però les principals (Xampanya, Medina del Campo, Besançon...) es van reconvertir en fires financeres, o sigui, llocs i moments en els quals es concentraven pagaments, i cobraments i per tant també una part important del crèdit. A partir del segle XVIII, aquest paper quedaria també eclipsat per l’activitat constant dels bancs de les ciutats principals (places bancàries).
2.3.3 Crèdit i banca
Perquè el creixement experimentat per l’activitat comercial no hauria estat possible sense el crèdit i la banca. Les formes més senzilles de crèdit comercial, la cessió de mercaderies o de diners per a comprar mercaderies amb la promesa de retornar el valor obtingut amb un escreix (interès) apareixen molt aviat i a tot arreu; però alguns grups, com els anomenats llombards (de Llombardia), es van especialitzar en el préstec de fira a fira, que permetia a un mercader sense recursos suficients obtenir crèdit per a comprar mercaderies, vendre aquestes mercaderies en un altre lloc i liquidar el deute a la propera fira. Aquests primitius prestadors itinerants deixaven els seus diners o els de gent que els hi havia fet a mans per aquest fi; l’aparició de la banca va permetre que el crèdit adquirís molta més importància.
La banca, i sobretot la tècnica bancària, procedeixen del canvi de moneda: el canvista o banquer és l’especialista que coneix el valor de les diferents monedes i en facilita l’intercanvi guanyant-hi una comissió. Aviat el banquers afegeixen al canvi el dipòsit: el banquer disposa d’una caixa forta en la qual accepta que els clients hi dipositin els seus diners o bé perquè el banquer pugui adquirir la moneda per la qual els volen canviar o bé per seguretat. Molt aviat els mercaders troben còmode enviar els seus creditors a cobrar al banc: aquest pot lliurar els diners o anotar el crèdit a l’haver del creditor i el dèbit al deure del deutor. La culminació d’aquest procés és el crèdit: els banquers, a coneguda o no dels seus clients, aprofiten una part dels fons dipositats per a prestar-los a tercers a canvi d’un interès; és el negoci bancari.
Els progressos posteriors van venir de la creació de bancs especialitzats en el gir i dels bancs centrals. Els primers bancs de gir, o sigui, especialitzats en el negoci de les lletres de canvi, van aparèixer a Itàlia, d’on van ser imitats i perfeccionats a Flandes: el Wisselbank d’Amsterdam va servir de model per a molts bancs de gir al nord d’Europa.
La lletra de canvi, una ordre de pagament que s’ha de fer efectiu en un altre lloc, en una altra moneda i al cap d’un cert temps, va ser el principal instrument del crèdit comercial i dels pagaments a llarga distància. Per evitar la condemna eclesiàstica a l’interés, aquest es camuflava en el canvi, el valor atribuït a les monedes que intervenien en l’operació.
Tot i que existien bancs públics des del segle XV (el primer la Taula de Canvi de Barcelona, creada el 1401), la seva transformació en bancs centrals, prestadors de l’estat, gestors del deute públic i emissors de paper moneda, va tenir lloc per primera vegada amb la fundació del Banc d’Anglaterra el 1694; la iniciativa va ser imitada aviat a França, però l’excés d’emissió de paper moneda va portar el Banc Central francès a la fallida el 1720, de manera que el Banc d’Anglaterra va ser gairebé l’únic banc central de l’etapa preindustrial: l’espanyol Banco de San Carlos no seria creat fins al 1782, sense gaire èxit, i la resta de països no van disposar de bancs centrals fins al segle XIX.
Al costat de la banca s’ha de citar també la borsa. El seu precedent són les llotges de contractació de mercaderies, en algunes de les quals es va afegir amb el temps la contractació de títols de deute públic i més tard d’accions de les grans companyies comercials i altres societats per accions. La primera borsa va ser la d’Anvers el 1487; un segle més tard van aparèixer amb poca diferència les de Lió, Londres i Amsterdam, i al final del segle XVII i començament del xviii, les de Berlín, Basilea i París.
2.3.4 Formes d’associació i assegurances
L’activitat comercial va propiciar diverses formes d’associació. La companyia (dos o més socis que actuen en comú), tot i que no era desconeguda, era poc utilitzada a causa del principi de responsabilitat il·limitada, que obligava cadascun dels socis a respondre amb tots els seus béns de les pèrdues de la companyia. Més típica del comerç medieval era la comanda o societat en comandita, formada per un soci capitalista (comandant) i un soci gestor (comanditari): el primer aportava els diners o les mercaderies, el segon s’encarregava de transportar-les al punt de venda per tornar amb els diners o altres mercaderies. Normalment el capitalista es reservava tres quartes parts del guany, però les pèrdues, si n’hi havia, anaven a càrrec seu.
Altres formes d’associació que apareixen també ja a l’edat mitjana i que tenen com a finalitat principal resoldre els problemes de la distància són la sucursal, dependència de l’empresa instal·lada en una altra ciutat i que no està dotada d’iniciativa pròpia; l’empresa filial, societat independent, però participada majoritàriament per la casa central i que s’ocupa preferentment de les relacions amb aquesta, i la corresponsalia, acord entre empreses independents i situades en llocs diferents, però que mantenen unes relacions privilegiades que inclouen transmissió de notícies, crèdit mutu i de vegades participació en negocis comuns.
Una forma especial d’associació, creada per la conveniència d’evitar el risc repartint les possibles pèrdues i que aviat agafà entitat pròpia, és l’assegurança. L’assegurança prengué dues modalitats principals: el préstec marítim o crèdit a l’engròs, pel qual es cedien mercaderies o crèdit per a la compra de mercaderies amb la condició que només calia tornar el capital i els interessos pactats si les mercaderies arribaven a bon port. La segona és l’assegurança pròpiament dita, semblant a l’actual fins i tot en el vocabulari, per la qual els asseguradors rebien per endavant una prima i a canvi es comprometien a pagar el valor de les mercaderies en cas de pèrdua. Les societats d’assegurança es creaven per a cada cas concret i normalment hi participaven molts asseguradors amb quantitats petites: era menys perillós que arriscar una quantitat gran en una sola assegurança.
La forma moderna més corrent d’associació, la societat de capitals o societat anònima, va néixer al començament del segle XVII amb les grans companyies colonials privilegiades, de les quals ja hem parlat; però fins ben entrat el segle XIX va quedar reduïda a grans empreses amb suport estatal (companyies comercials, construcció d’obres públiques o colonització de territoris): de fet, en molts països la constitució d’una societat anònima requeria un decret del Govern o l’aprovació del Parlament fins ben avançat el segle XIX.
Arribar a aquest grau d’organització del crèdit i de les societats pressuposa disposar de la comptabilitat, la forma més avançada de la qual, la partida doble, apareix a Itàlia als segles XIV-XV. De fet, encara avui les pràctiques bancàries, creditícies i comptables són en gran part hereves directes de les innovacions introduïdes pels banquers i comerciants medievals, especialment els de les ciutats italianes (Gènova, Florència, Venècia).
3. Recuperació i creixement de la producció artesana
Les sinergies positives entre la ciutat i el camp van fer créixer l’activitat manufacturera urbana, que en gran part anava destinada a l’abastament de la mateixa ciutat i del camp circumdant: el vestit i el calçat eren els productes més típics, però també els estris de cuina, l’instrumental agrari i les armes. A més d’això cal tenir presents els oficis de la construcció (paletes i fusters) i els destinats a la manipulació d’aliments (carnissers, flequers).
La producció artesana va experimentar un creixement notable, gràcies sobretot a l’auge del comerç, però va ser sobretot un creixement quantitatiu, sense grans innovacions, excepte en alguns sectors. D’altra banda, l’activitat artesana tenia una importància secundària en el conjunt de l’economia: ocupava un percentatge petit de la població activa, sobretot respecte a l’agricultura, però també en comparació amb el comerç, el transport o el servei domèstic; l’escassa capacitat de demanda de la major part de la població era un obstacle molt important per al creixement industrial. Així i tot, la demanda estimulava l’especialització, tant dins de cada ciutat (subdivisió dels oficis) com d’algunes ciutats en alguns productes, que resultaven competitius en el comerç a llarga distància.
3.1 La indústria tèxtil
Al conjunt d’Europa la principal activitat manufacturera era la producció de teixits. La regió capdavantera en aquesta producció per al comerç internacional va ser Flandes. Els teixits de llana gruixuda (draps) de Flandes van assolir una qualitat que els feia competitius a la resta de l’Europa occidental i, fet encara més important, van aconseguir introduir-se en els mercats del Pròxim Orient. De fet, els teixits van ser el producte principal del comerç a llarga distància durant tota l’etapa preindustrial. Les altres activitats importants van ser l’obtenció i l’elaboració de metalls i la construcció, tant d’edificis com de naus.
La indústria tèxtil no va experimentar grans transformacions tècniques, però sí una gran quantitat de petits perfeccionaments i canvis en els productes principals. En el sector llaner el canvi principal va ser l’aparició al segle XVI de la nova draperia, més variada, més lleugera, més barata i més portable en climes càlids que no pas la vella draperia tradicional, que havia enriquit les ciutats flamenques i italianes a l’edat mitjana. La nova draperia exigia menys matèria primera, menys treball i menys instal·lacions; era d’inferior qualitat, però molt més barata i, si bé va néixer a Flandes, es va difondre ràpidament per Anglaterra, que en seria el principal país exportador, i també per França.
La indústria tèxtil sedera no era tan important en producció i ocupació, però sí en valor. Els primers centres importants es trobaven a Itàlia, on al segle XVII Bolonya disposava d’una gran màquina de filar seda, un enginy molt complex, però molt eficaç, que la ciutat intentà mantenir com un secret industrial, però no ho va aconseguir per gaire temps. La seva difusió per la vall del Po va acabar especialitzant Itàlia en la producció de fil de seda, que era exportat a tot arreu, però sobretot a Lió, que seria fins al segle XIX el principal centre tèxtil seder europeu.
El lli i el cotó, tot i ser fibres treballades des de l’edat mitjana, no prenen importància fins al segle XVII: el lli era utilitzat en la confecció de veles, sacs i teles senzilles, però també de teixits fins (de fil), que es van beneficiar molt de la difusió de la roba interior i de la demanda colonial. Va ser en gran part una indústria rural, en la qual sovint els mateixos pagesos que conreaven el lli el manufacturaven. Els seus principals centres productors foren Flandes, França (Bretanya i Normandia), la Gran Bretanya (especialment Escòcia i Irlanda) i algunes zones d’Alemanya (Baviera, Silèsia, Westfàlia). Al segle XVIII la demanda d’aquestes zones superava la producció de fibra, de manera que s’importava molt lli de Rússia i dels països bàltics.
La darrera fibra a tenir importància a Europa va ser el cotó. Tot i que era conegut i treballat des d’antic, va tenir una escassa difusió fins que al començament del segle XVIII la prohibició d’importar calicoes (teixits de Calcuta) de l’Índia en va provocar les imitacions, que van tenir una gran acceptació tant a Europa com a les colònies. El sector cotoner es va concentrar en punts concrets d’Europa (l’alta vall del Rin, Catalunya), però sobretot a Anglaterra: la mecanització de la filatura de cotó s’acostuma a considerar com el primer episodi de la Revolució Industrial. Com a antecedents de la maquinària que a la segona meitat del segle XVIII revolucionaria la producció de fil de cotó, es poden citar ja al segle XVII el teler de cintes, que multiplicava per quatre la producció, o les màquines de fer mitges.
3.2 L’extracció i transformació dels metalls
Al començament de l’època feudal, les pràctiques mineres eren molt simples i només permetien aprofitar filons molt superficials. El descobriment de mines de plata a l’Europa central va portar a la introducció, a partir de mitjan segle XV, d’una sèrie d’innovacions que permetien treballar a més profunditat (màquines per extreure l’aigua i elevar el mineral) i, posteriorment, a la introducció de processos que abaratien la transformació del mineral en metall: martells moguts per energia hidràulica (martinets), màquines trituradores i procediments químics per a separar els diferents metalls.
A part de l’or i la plata, el metall principal era el ferro, el treball del qual va ser també objecte d’importants innovacions. La farga tradicional permetia separar el ferro dels altres minerals o la terra que portava incorporats a base de colpejar amb el martinet el ferro calent i obtenir-ne després objectes mitjançant la forja. Una innovació medieval va ser el forn baix, l’exemple més perfecte del qual era la farga pirenaica o catalana, que utilitzava un salt d’aigua per a dirigir un corrent d’aire cap al forn, que aconseguia així una temperatura més elevada. Tot i això, només obtenia una espècie de pasta de ferro, que es podia treballar a cops de martell (forja).
La innovació bàsica posterior (al segle XVII) va ser l’alt forn, que permetia fondre el ferro i obtenir peces directament abocant ferro fos en motlles. Els avantatges de l’alt forn eren que podia treballar amb minerals menys rics i necessitava menys combustible. En canvi, l’alt forn era molt més car de construcció i el ferro obtingut no servia per determinats usos, de manera que ambdós sistemes d’obtenció de ferro, la farga i l’alt forn, es van mantenir fins ben avançat el segle XIX en molts països.
Per desgràcia, les innovacions principals en la metal·lúrgia van anar destinades a l’obtenció de nou armament: cuirasses, espases, piques d’acer i armes de foc portables, però sobretot, per la gran quantitat de metall que consumien, canons.
3.3 Les millores en l’aprofitament energètic
Tant la producció artesana com el comerç es van beneficiar de millores en l’aprofitament de les energies naturals, de vegades poc vistoses però molt eficaces, com la ja citada de la farga catalana. Els molins hidràulics es van perfeccionar per a adaptar-se millor a les disponibilitats d’aigua de cada lloc i a diferents usos: moldre el gra, compactar teixits (batanar), moure una serra...; però la principal novetat va ser el perfeccionament i la difusió del molí de vent, útil quan l’aigua té poc desnivell per a moure un molí hidràulic (cas d’Holanda) o bé és molt escassa, com a la Manxa.
L’aprofitament de l’energia eòlica va tenir encara més importància en la navegació. Junt amb les innovacions ja citades del timó de popa i la brúixola, un millor aprofitament de la força del vent, a base de multiplicar les veles i millorar-ne la disposició i el maneig, va permetre construir naus més grans i més eficients, fet que va tenir importància per al comerç a llarga distància, que ja hem vist, i per a la construcció naval, que veurem més endavant.
L’altra gran innovació energètica de l’edat moderna és la gran expansió en l’ús, i per tant l’extracció, del carbó mineral, sobretot a la Gran Bretanya. L’elevat consum de llenya o de carbó vegetal (domèstic o industrial) va provocar al segle XVI un procés de desforestació i d’encariment de la llenya. Com que a la Gran Bretanya el carbó era abundant i relativament fàcil d’extreure, va començar a ser utilitzat en aquells processos que només necessitaven una font de calor, com la fabricació de sabó o de cervesa o la refinació de sucre. Tot i que no podia ser utilitzat en la siderúrgia, que era possiblement el sector més consumidor de llenya, el seu ús es va difondre àmpliament: a mitjan segle XVI s’extreien a la Gran Bretanya unes 200.000 tones de carbó per any; a la fi del xvii, uns 3.000.000 de tones. La turba, més barata, però amb menys potència calorífica, va ser molt usada, com a alternativa a la llenya i el carbó, sobretot a Holanda i algunes zones del nord d’Alemanya.
3.4 La construcció
La construcció va millorar molt les seves tècniques al llarg de l’etapa preindustrial: n’hi ha prou de veure qualsevol catedral gòtica o barroca o palaus com el de Versalles; en canvi, l’instrumental i la maquinària disponibles van canviar molt poc. Així i tot, es tracta d’una activitat important, d’una banda per la quantitat de gent i oficis als quals donaven feina les grans obres, de l’altra perquè sovint es tractava de treballadors itinerants, amb la facilitat per a la difusió de coneixements tècnics que això suposa.
De tota manera, els avanços més importants en la construcció es van donar a les drassanes: la construcció naval es va convertir en la indústria més complexa de l’època i una de les que requeria més inversió de capital. Sobretot a Holanda i a Venècia, les drassanes estaven equipades amb grues i serres mecàniques i es fabricaven peces estàndard per a facilitar la construcció i les reparacions. El resultat va ser un enorme creixement de la capacitat de transport, encapçalada per Holanda. La flota holandesa va passar d’unes 50.000 tones al començament del segle XVI a unes 500.000 a les acaballes del segle següent, moment en què representava la meitat del tonatge europeu. La construcció naval tenia importants efectes d’arrossegament sobre altres indústries: fabricació de veles i cordes, metal·lúrgia, etc.
Hi ha moltes altres innovacions, la major part conegudes des de la baixa edat mitjana, però que es van difondre als segles XVI i xvii, com la impremta, els tapissos, les porcellanes, els rellotges, les joguines mecàniques, les lents òptiques (ulleres, telescopis) i els instruments de navegació la seva escassa importància com a indústries no n’ha de fer oblidar el paper com a especialitats locals o regionals, però sobretot la transcendència d’algunes. Assenyalarem només la importància de la impremta com a difusora del coneixement, la millora que l’instrumental nàutic va significar per a la navegació i el comerç, i sobretot l’aprenentatge per a innovacions mecàniques posteriors que va significar la fabricació de rellotges i de joguines mecàniques.
3.5 L’organització de la producció
A cada ciutat, l’activitat artesana es va anar organitzant en associacions d’ofici o gremis. El gremi era l’associació de mestres d’un mateix ofici, organitzada, reconeguda i regulada pel municipi. Les seves finalitats eren el monopoli de l’ofici (ningú no el podia exercir si no era admès com a mestre en el gremi corresponent) i el control de l’activitat, vetllant per la qualitat del producte; cada gremi disposava també de mecanismes d’ajuda mútua i assegurava la representació de l’ofici en els òrgans de poder municipals. Encara que només els mestres de l’ofici formaven part del gremi, les altres dues categories professionals típiques de l’època, l’aprenent i l’oficial, eren també acollits en el gremi sota l’empara del seu mestre.
Els gremis d’ofici foren importants fins al segle XVII i, tot i una clara decadència al xviii, arribaren en alguns països, com Alemanya, fins a mitjan segle XIX.
Gran part de la producció artesana, fins i tot de la destinada a mercats llunyans, es va continuar obtenint en el marc de l’organització gremial, en especial a Itàlia, França i Alemanya; però, fins i tot on els gremis mantenien el seu vigor, la producció per al comerç a llarga distància, més massiva i depenent dels gustos de zones llunyanes, va escapar aviat del control dels mestres gremials per a passar a mans d’empresaris que dirigien la producció, indicant les quantitats i qualitats que desitjaven, i sovint avançant matèries primeres o diners i fixant per endavant el preu dels productes. En aquest darrer cas, el mestre gremial es convertia en un treballador a tant la peça, tot i que per regla general continuava sent propietari del taller i de l’instrumental, o sigui, del capital fix; per tant, l’organització gremial es manté, però amaga unes relacions de producció diferents.
El pas de l’estructura de producció gremial a l’empresarial passa per diversos estadis intermedis fins a culminar a la fàbrica. Trobem en primer lloc l’anomenat putting out system (o Verlag System, en alemany): l’empresari dóna feina a fer a diversos mestres i assenyala les característiques del producte i els terminis de lliurament, aconseguint així l’estandardització i el control de la producció. Hi ha encara un aspecte més important: si l’elaboració dels productes implica processos diferents (com en la producció de teixits, el treball de la pell o l’obtenció de productes metàl·lics), l’empresari organitza tota la cadena de producció, fent desaparèixer els mercats intermedis i procurant evitar els colls d’ampolla que sovint es produïen en aquests.
El putting out system, nascut en el si del món gremial, tindrà, però, molta més importància amb la difusió de la indústria al camp, que és la situació característica de l’edat moderna. Molts empresaris comencen a traslladar a les zones rurals una part creixent de la producció, de manera que es produeix una divisió del treball: l’obtenció d’alguns productes intermedis o de productes senzills, processos intensius en mà d’obra poc o gens especialitzada es traslladen al camp, mentre que la ciutat manté l’elaboració de productes de luxe i sovint els acabats dels productes rurals, o sigui, les operacions que requereixen més habilitat (més ofici). Aquesta deslocalització de la indústria respecte a la ciutat obeeix a dues raons principals: d’una banda, evita la reglamentació gremial, cosa que permet per exemple oferir productes nous (que sovint resultaven de qualitat inferior, però més barats); de l’altra, aprofita la disponibilitat de matèries primeres i el cost inferior del factor treball: al camp, els ingressos familiars no depenien bàsicament de l’activitat artesana i el cost d’oportunitat del treball era pràcticament zero en molts moments de l’any.
En molts llocs d’Europa la indústria rural no va superar aquest estadi de pagesos secundàriament artesans, però a les zones d’activitat més intensa, de més demanda de treball, es va produir una especialització superior: moltes famílies passaven a tenir la producció artesana com a activitat principal i completaven els seus ingressos treballant al camp en els moments de més demanda de mà d’obra, i per tant de jornals més alts. És el que s’anomena protoindustrialització. L’augment de població no productora directa d’aliments que comporta aquesta situació només és sostenible si hi ha una zona agrària propera capaç d’incrementar la seva producció per a proporcionar a l’àrea protoindustrialitzada els aliments necessaris sense un augment excessiu dels preus. Per tant, la protoindustrialització afavoreix una integració del mercat que beneficia tots els participants, no sols les zones protoindustrial i agrària, sinó també la ciutat propera, punt sovint d’acabament i gairebé sempre de venda dels productes artesans rurals i mercat on els treballadors de les dues zones podien adquirir més articles; tots dos aspectes permeten ampliar el radi de mercat, interior i exterior, de la ciutat.
El concepte originari de protoindustrialització (Mendels, 1972) postulava que es tractava d’una fase prèvia a la industrialització però l’evidència demostra que moltes zones protoindustrials no es van convertir mai en zones industrials. El fet és fàcilment comprensible: les principals matèries primeres protoindustrials eren la llana i el lli, mentre que els elements definidors de la primera industrialització serien el cotó, el carbó i el ferro. Tanmateix, la fase de protoindustrialització era una bona preparació per a la industrialització (aportava coneixements tècnics i de mercats), de manera que algunes zones protoindustrials es van transformar en zones industrials i altres van donar suport a la industrialització d’una àrea propera.
La relació de producció es transforma en capitalista quan, fent un pas més, l’empresari proporciona també el capital fix, o sigui, els locals i la maquinària, a canvi de l’obligació de treballar en exclusiva per a ell. La fàbrica apareix quan l’augment de la demanda posa de manifest els inconvenients de la indústria al camp: dificultats per a organitzar la producció i assegurar-ne la quantitat i la qualitat (De Vries, 1982). Quan es volia introduir un producte nou, per al qual els treballadors rurals no tenien ni coneixements ni eines, si la demanda era creixent i es presumia constant, valia la pena l’esforç de concentrar la producció i professionalitzar els obrers: va ser el cas de la indústria cotonera. La fàbrica, un cop feta la inversió inicial, estalviava despeses de transport, fraus i treball de mala qualitat, i permetia al capital circulant una velocitat de rotació molt superior, de manera que la fàbrica, sorgida ben entrat el segle XVIII, s’ha de considerar com a precedent directe de la Revolució Industrial (Berg, 1987), tot i que només va adquirir ple sentit amb aquesta.
4. La transició del feudalisme al capitalisme
Juntament amb les transformacions econòmiques que van fer possible el salt endavant que representaria la Revolució Industrial, hi va haver canvis socials i polítics sense els quals aquesta tampoc no hauria resultat possible. De fet, el pas de l’etapa preindustrial a la industrial es pot definir també com la transició del feudalisme al capitalisme; i naturalment, els canvis socials i econòmics van ser igualment graduals.
La transició va ser un procés llarg (i molt discutit pels historiadors): feudalisme i capitalisme van conviure molt temps en una simbiosi que s’anà transformant en oposició. Per a entendre-ho és útil recordar la diferència entre actituds i actuacions capitalistes, que es poden trobar ja a l’edat mitjana i que són perfectament integrables en el món feudal; mentalitat capitalista, que postula una organització econòmica, social i política sobre bases diferents de les del feudalisme; i sistema capitalista, que és el resultat de la implantació legal d’aquesta nova forma d’organització de la societat, que queda ja fora de l’època que ara estudiem.
4.1 Ascens de la burgesia i abolició del feudalisme
Des de la recuperació de la vida urbana, l’activitat econòmica basada en la producció i el comerç (el negoci burgès) resultava per regla general més rendible que la renda feudal, de manera que la situació econòmica de la burgesia entrava cada cop més en contradicció amb la seva subordinació social i política. L’ascens de la burgesia el podem caracteritzar en tres etapes: aliança amb la monarquia contra el predomini dels senyors feudals, a partir de la baixa edat mitjana; control de l’actuació de la monarquia mitjançant el sistema parlamentari, a partir de final del segle XVII; implantació de l’estat burgès, amb l’abolició o no de la monarquia, a partir de la Revolució Francesa. El primer procés va ser general a l’Europa occidental; els altres dos van resultar molt més dispersos, fins al punt que en alguns països es va passar directament al darrer estadi.
4.1.1 El mercantilisme
A partir de la crisi de la baixa edat mitjana, les monarquies, amb el suport de les burgesies urbanes, van aconseguir imposar la seva autoritat sobre la compartimentació feudal i crear els primers estats moderns, dotats d’aparells de gestió i de control en els camps judicial, fiscal, administratiu, militar i eclesiàstic. Aquest control va permetre als monarques assegurar-se la fidelitat dels estaments privilegiats, primera condició per a optar als càrrecs de nomenament reial i a les rendes que aquests proporcionaven i que permetien completar unes rendes feudals sovint ben malmeses.
Les noves monarquies van intervenir també en el món econòmic amb la finalitat d’augmentar el poder del monarca; ho van fer especialment mitjançant la protecció del comerç exterior: és el que s’anomena mercantilisme. El punt de partida del mercantilisme és la idea que el poder del monarca depèn de la riquesa del país i que, a l’època, el comerç exterior és la manera més ràpida d’enriquiment. Per tant, l’estat legisla en favor dels interessos comercials, prohibint o gravant l’entrada o la sortida de productes, discriminant en favor de les naus pròpies, concedint monopolis d’explotació de determinades zones o de fabricació d’alguns productes, ocupant territoris i fins i tot guerrejant per obtenir territoris o beneficis econòmics, tant a Europa com fora d’Europa. La finalitat principal de les polítiques mercantilistes era obtenir balances de pagament favorables que permetessin acumular or dins el país.
Les polítiques mercantilistes significaven discriminació i reglamentació, no sempre eren eficaces, van representar un fre per al comerç internacional, van encarir els productes i fins i tot van provocar guerres. D’altra banda, la càrrega impositiva va anar creixent a mesura que augmentava el luxe de la cort i les despeses militars, fins al punt de provocar diverses revoltes antifiscals, encapçalades per la burgesia.
D’aquestes, la primera que va tenir èxit, i que es considera com a punt de partida polític del sistema capitalista, es va produir a la Gran Bretanya després de la revolució de 1680. Tot i mantenir unes certes formes feudals (algunes de les quals han arribat als nostres dies, com la Cambra dels Lords), el poder va passar a ser controlat pel Parlament, que havia d’aprovar els nous impostos i la gestió del pressupost. A partir d’aquest moment, l’actuació dels governs va tendir a ser favorable als interessos de la burgesia, tant en la legislació interior com en la política exterior: l’abolició de l’absolutisme no va comportar la desaparició del mercantilisme.
L’abolició definitiva del feudalisme i de la monarquia absoluta i la seva substitució per règims parlamentaris capitalistes ve representada per la Constitució dels Estats Units (1787) i sobretot per la Revolució Francesa (1789). A la resta d’Europa, la implantació legal del capitalisme va ser un procés lent, que es va anar produint al llarg dels dos primers terços del segle XIX.
4.2 La nova mentalitat racionalista i el liberalisme economic
El sistema polític i econòmic feudal van ser fortament atacats des del punt de vista filosòfic pel racionalisme, que considera que l’aplicació de la raó ha de ser el principi director de l’activitat humana. El comportament racional es basa en l’existència de lleis naturals, que les lleis positives poden completar, però no contradir; Hobbes, Locke i Hume van ser els principals difusors d’aquesta idea, el corol·lari de la qual, posat de relleu en especial per Adam Smith, és que també l’activitat econòmica està regulada per lleis i mecanismes naturals, els quals són bàsicament la llibertat personal i d’empresa, el dret a la propietat i el mercat. L’actuació conforme a les lleis naturals permet a l’individu o al grup (familiar, estatal) obtenir el màxim profit econòmic i el creixement acumulat que aquest comporta.
La racionalització és un ideal al que es tendeix i que afecta amb diferent intensitat països i regions; tot i que és un procés que encara avui no es pot donar per acabat, no hi ha dubte que al segle XVIII els països on més havia calat eren els més avançats (Holanda, la Gran Bretanya, França, els Estats Units, Suïssa), que per tant eren els que tenien més possibilitats per a fer un salt endavant en les seves economies.
Des del punt de vista econòmic, la llibertat d’empresa comporta el liberalisme, oposat a l’intervencionisme estatal que representava el mercantilisme. La crítica bàsica al mercantilisme prové de Cantillon (1755), el qual afirma que els intercanvis internacionals afavoreixen tots aquells que hi participen i per tant postula la possibilitat d’un creixement econòmic global, propiciat pel comerç. Però la codificació de les crítiques al mercantilisme i la creació d’una ideologia econòmica alternativa, el liberalisme econòmic, va ser sobretot obra d’Adam Smith. El punt de partida de Smith és que l’interès personal, l’egoisme de cadascú, és el motor que permet satisfer les necessitats globals: els altres estan disposats a oferir-nos els seus béns, serveis o diners a canvi dels nostres; el diner expressa la lliure elecció dels individus entre diversos béns alternatius i maximitza, per tant, el profit i la satisfacció de cadascú. D’aquesta manera, la suma d’egoismes personals és beneficiosa per al conjunt: hi ha una mà invisible que encamina la lliure activitat de cadascú cap al bé general i el creixement econòmic.
Per tant, el millor sistema econòmic és el que permet a tothom actuar sense traves, cosa que implica bandejar els obstacles a les lleis naturals, que són bàsicament tres: l’arbitrarietat legal i judicial, substituïda per la proclamació de lleis justes i aplicades de forma imparcial; l’excés i la mala gestió dels impostos, que han de ser moderats i s’han d’invertir en profit de la comunitat, i els privilegis, tant de naixement (feudals) com de càrrec (militars, eclesiàstics), de territori (furs) o econòmics (gremis, monopolis). La supressió dels privilegis implica la igualtat d’oportunitats: la igualtat davant la llei, l’elecció per als càrrecs de les persones més preparades i la llibertat de treball i d’empresa.
Les idees d’Adam Smith es troben en les seves obres principals, La teoria dels sentiments morals (1759) i Una investigació sobre la naturalesa i les causes de la riquesa de les nacions (1776).
L’economia de lliure mercat permet obtenir els productes més barats per l’eliminació dels drets de duana, però sobretot impulsa l’especialització: cadascú, persona o país, es pot dedicar a produir allò en què té avantatges comparatius, atès que disposa de mercats més amplis. Al seu torn, l’especialització impulsa el progrés tècnic, que abarateix la producció i per tant amplia el mercat, creant així un cercle virtuós de creixement. Smith ho exemplifica amb la fabricació d’agulles: en un mercat restringit, cada operari duu a terme tot el procés; en un mercat més ampli, la feina es divideix al màxim (un obrer talla el filferro, l’altre fa la punta, l’altre l’ull, etc.) i així s’aconsegeix multiplicar fabulosament la producció. El treballador venia a ser així una peça d’una màquina formada per diversos homes: la Revolució Industrial es podria considerar com la substitució d’aquestes màquines humanes per màquines inanimades.
5. El paper d’Europa en el món en l’etapa preindustrial
L’Europa occidental va passar de ser una zona endarrerida al conjunt d’Euràsia a l’alta edat mitjana a organitzar en profit propi el comerç mundial i a dominar gran part dels territoris no europeus entre el segle XVI i la Primera Guerra Mundial. El canvi d’hegemonia sembla clar que es va produir als segles XIV i XV, i les diferències es van anar ampliant els segles següents fins a abocar en el canvi decisiu que va representar la Revolució Industrial.
Aquesta visió d’un avançament de les economies europees respecte a la resta abans de la Revolució Industrial ha estat contradita en els darrers anys principalment per Pomeranz (2000), amb l’argument que fins a 1800 les trajectòries de creixement i els nivells de renda i de productivitat a Europa i a Orient (en especial a la Xina) eren molt similars i que la gran divergència que representa la Revolució Industrial es deu bàsicament a dos factors accidentals, favorables a la Gran Bretanya: la disponibilitat de carbó barat, que va fer possible la màquina de vapor, i la possessió d’un imperi colonial, que garantia una oferta barata de productes que exigien molta terra, com el cotó i el sucre. En canvi, la zona més desenvolupada de la Xina, el delta del Iang-Tsé, estava allunyada de les mines de carbó i la Xina havia d’extreure del propi territori tots els productes necessaris per a assegurar l’alimentació d’una població creixent. Tot i que la tesi de Pomeranz té la virtut de resituar les economies orientals, sovint desateses o considerades menys desenvolupades del que en realitat eren, Van Zanden (2009) replica que la Revolució Industrial va ser possible per dos grans factors afavoridors del creixement econòmic que es troben sobretot en les societats europees més avançades i que tenen l’origen en temps molt reculats: es tracta del marc institucional i del model demogràfic europeu.
El marc institucional, entès com el conjunt de lleis, costums i creences generalment acceptats, té com a característiques diferencials, en primer lloc, la situació de les persones davant la llei: a Europa es disposa de lleis escrites, exigibles per a tots (si bé amb diferències de drets segons l’estament de cadascú), però modificables, fet que permetia una millor adaptació a les necessitats socials i econòmiques de cada moment. En segon lloc, formen també part del marc institucional un gran nombre de corporacions (urbanes, d’ofici, benèfiques...) que permeten àmbits de llibertat i de protecció mútua que faciliten el funcionament dels mercats, així com una certa limitació del poder de les monarquies.
Segons Van Zanden (2009), l’altre gran pilar que va afavorir el creixement europeu és el que anomena el model demogràfic europeu. Es tracta d’una variant de les poblacions amb frens preventius (per tant, de matrimonis comparativament tardans i no universals) amb l’afegit d’una llibertat individual més gran en l’elecció de parella, una disminució dels lligams familiars (respecte als pares), una major especialització i més participació femenina en el món del treball, factors que en definitiva conflueixen en una major acumulació de capital humà. Val a dir que en aquest punt l’argumentació de Van Zanden, en especial la seva reducció del model demogràfic europeu a la zona entorn del mar del Nord, no és prou conclusiva: aquí, sobretot al camp, hi continuava havent famílies troncals (un fill casat vivint a la casa dels pares), a tot arreu hi havia fadristerns, que gaudien de més llibertat d’elecció (a canvi d’una major pobresa), i gran part del treball femení era com a servei domèstic, fet que des del punt de vista econòmic no representa un gran avançament; i a la resta d’Europa hi havia igualment fadristerns, aprenents i minyones. Al nostre parer, en aquest punt el fet diferencial que cal tenir en compte és l’acumulació de capital humà, que depèn sobretot del grau d’urbanització i de la demanda de productes manufacturats: tant el percentatge d’aprenents com l’oferta de treball femení n’eren directament dependents i, sens dubte, com ja hem vist, la regió entorn del mar del Nord va saber conjuminar millor que el món mediterrani els factors de creixement econòmic.
No hi ha, però, cap dubte que la gran divergència no es pot reduir a una sèrie de canvis sobtats a la segona meitat del segle XVIII per a aprofitar factors fins aleshores poc rellevants que permetrien engegar el procés d’industrialització: les grans divergències havien començat molt abans, com a mínim als segles XIV-XV, i consistien més en diferències en els àmbits polític i social que no pas en l’econòmic.
Bibliografia
Bàsica
BERG, M. (1987): La era de las manufacturas 1700-1820. Una nueva historia de la Revolución industrial británica, Barcelona.
EPSTEIN, S. (2009): Libertad y crecimiento: el desarrollo de los estados y los mercados en Europa, 1300-1750, València.
LANDES, D. (2000): La riqueza y la pobreza de las naciones, Barcelona.
MOKYR, J. (1993): La palanca de la riqueza: creatividad, tecnología y progreso económico, Madrid.
ZANDEN, J. VAN (2009): The Long Road to the Industrial Revolution. The European Economy in a Global Perspective, 1000-1800, Leiden / Boston.
Complementària
ALLEN, R. C., T. BENGTSSON i M. DRIBE (eds.) (2005): Living Standards in the Past. New Perspectives on Well-Being in Asia and Europe, Oxford.
BROADBERRY, S. i B. GUPTA (2006): «The early modern great divergence: wages, prices and economic development in Europe and Asia, 1500-1800», Economic History Review, LIX, 1.
CIPOLLA, C. M. (1967): Cañones y velas en la primera fase de la expansión europea, 1400-1700, Barcelona.
CRAIG, L. A. i D. FISHER (2000): The European Macroeconomy. Growth, Integration and Cycles 1500-1913, Cheltenham.
HOBSBAWM, E. J. (1983): «La crisis general del siglo XVII», dins T. ASTON (comp.):Crisis en Europa, 1560-1600, Madrid.
KRIEDTE, P., H. MEDICK i J. SCHLUMBÖHM (1986): Industrialización antes de la industrialización, Barcelona.
MADDISON, A. (2005): Growth and Interaction in the World Economy. The Roots of Modernity, Washington.
MENDELS, F. F. (1972): «Proto-industrialization: the First Phase of the Industrialization Process», The Journal of Economic History, XXXII, 1.
ORMROD, D. (2003): The Rise of Commercial Empires. England and Netherlands in the Age of Mercantilism, 1650-1770, Cambridge.
POMERANZ, S. (2000): The Great Divergence. Europe, China and the Making of the Modern World Economy, Princeton.
VRIES, J. DE (1982): La economía europea en un período de crisis. 1600-1750, Madrid.
– (1994): «The Industrial Revolution and the Industrious Revolution», The Journal of Economic History, 54.
VRIES, J. DE i A. VAN DER Woode (1997): The first modern economy: Success, Failure and Perseverance of the Dutch Economy, 1500-1815, Cambridge.
3. La Revolució Industrial
1. Què entenem per Revolució Industrial?
L’home, en la seva evolució, només ha provocat dues grans revolucions (Cipolla, 1969): la revolució agrària del neolític (a la qual ens hem referit en el capítol 1) i la Revolució Industrial, que tingué lloc a la Gran Bretanya entre 1760 i 1830, i que està a la base de l’economia i la prosperitat actuals.
Anomenem Revolució Industrial la mutació, l’inici d’un procés irreversible de creixement fort i autosostingut en la producció de béns i la productivitat dels factors, generat per la invenció i l’aplicació de noves màquines, l’ús d’energies noves, més potents, més versàtils i més barates, tant a la producció com al transport, i la introducció de canvis rellevants en els materials bàsics de la producció industrial i en l’organització del treball, que es concentra a la fàbrica.
La Revolució Industrial va ser una transformació ràpida (1760-1830), localitzada a la Gran Bretanya, concentrada en uns pocs processos industrials, preparada i sostinguda pel creixement agrari i amb el suport del poder de l’estat (O’Brien, 1993). El seu concepte central és la innovació, els orígens de la qual s’acostumen a associar amb el treball a la fàbrica, l’aplicació de l’energia de vapor i un ús intensiu del capital; però, abans de 1850, aquestes innovacions només afectaven uns pocs sectors.
La Revolució Industrial no va comportar, doncs, un canvi revolucionari en el creixement econòmic, només en va iniciar el procés amb una forta i autosostinguda acceleració, seguida d’un procés de difusió a altres sectors productius i a altres països, que rep el nom d’industrialització, i que culmina en la societat industrial quan la major part del valor afegit i de l’ocupació d’un país no prové del sector primari. La difusió de la Revolució Industrial es produeix a ritmes molt diferents i, en l’actualitat, molts estats encara no han assolit el nivell de societats industrials.
La societat industrial no ve definida pel sector secundari o industrial perquè, a la llarga, el sector terciari, el comerç i els serveis depassen el sector industrial. Però això és precisament efecte del creixement industrial en dos sentits: la indústria és capaç de produir més amb menys mà d’obra, i els beneficis i l’ocupació generats pel comerç i els serveis en gran part es basen en la producció industrial o tenen com a finalitat donar-li suport.
D’altra banda, la Revolució Industrial va ser més que una revolució tècnica: va ser una revolució econòmica amb importants efectes socials i polítics, que van representar el pas definitiu del feudalisme al capitalisme. Això significa que el factor capital, la inversió en màquines, edificis i matèries primeres, pren més importància que el factor treball; d’altra banda, el ritme de la producció ja no el marca l’home, sinó la màquina. El resultat a llarg termini va ser una transformació radical de les estructures econòmiques i socials: la societat industrial es diferencia a tots els nivells de l’anterior societat agrària, si bé les dues conviuran llargament i en estreta relació fins als nostres dies.
Avui dia es considera que el creixement econòmic modern comença al segle XVII, i en alguns aspectes fins i tot abans, a l’entorn del mar del Nord i més concretament a Anglaterra i Holanda. Però aquest era un creixement smithià, de base orgànica, basat en el comerç internacional, la divisió del treball i la revolució agrària, que impulsava sobretot el creixement de la població i només secundàriament la renda per capita: mentre que de 1500 a 1800 la renda per capita podia haver crescut en el millor dels casos un 25%, entre 1800 i l’actualitat la renda per capita dels països industrialitzats s’ha multiplicat com a mínim per quinze, de manera que la Revolució Industrial marca la divisòria entre la pobresa i la prosperitat (Van Zanden, 2009).
2. Els condicionaments de la Revolució Industrial
La determinació de les condicions que fan possible la implantació d’un procés d’industrialització és encara avui una de les qüestions més polèmiques de la història econòmica; i amb raó, atès que la comprensió dels factors que van possibilitar l’aparició de la Revolució Industrial es considera de la màxima importància a l’hora de planificar estratègies de desenvolupament per a qualsevol país.
Les preguntes que cal fer-se són tres, totes estretament relacionades: per què es va produir la Revolució Industrial, per què ho va fer a la Gran Bretanya i per què ho va fer quan ho va fer, o sigui, als anys a cavall entre el segle XVIII i el segle XIX. Durant molt temps es va intentar determinar les causes de la Revolució Industrial, o sigui, quines transformacions econòmiques havien engegat el procés. La crítica posterior va demostrar que cap de les suposades causes no era per si mateixa suficient per a posar en marxa la Revolució Industrial: les mateixes causes, en altres moments i altres països no van originar processos semblants. Es va passar aleshores a parlar de prerequisits, factors no directament causants de la Revolució Industrial, però considerats necessaris perquè aquesta es pogués produir. També van ser refusats, un per un, per la crítica històrica.
Avui gairebé ningú no parla de causes ni de prerequisits, sinó de condicionaments, entesos no com a factors concrets, sinó més aviat com un conjunt de factors favorables, cap d’ells imprescindible, però que en conjunt han d’estar presents en quantitat suficient, han de fer massa crítica perquè es pugui iniciar i consolidar el procés de desenvolupament: la suficiència o no d’aquest conjunt de factors condicionants explica per què uns països s’industrialitzin amb facilitat i uns altres no.
Aquests condicionaments no són només d’ordre econòmic, sinó també polític i social. Perquè es pogués donar la Revolució Industrial, calia que s’haguessin produït millores en la producció agrària i industrial, el mercat i les estructures polítiques, transformacions que, totes juntes, només es donaven a la Gran Bretanya. A part d’aquests condicionaments, s’han d’esmentar també una sèrie d’avantatges diversos de què disposava la Gran Bretanya o en disposava en major quantitat que els països potencialment competidors. Alguns d’aquests avantatges eren d’índole natural, com el fet que la Gran Bretanya fos una illa, cosa que li permetia assegurar la defensa amb unes despeses inferiors a les dels països continentals; i també que el seu relleu no massa alterós i l’abundància de rius navegables facilitaven el transport. Més important era encara la riquesa minera, especialment en carbó i ferro; pels productes en si mateixos i perquè els problemes que presentava l’extracció dels minerals i la seva transformació eren a l’època el principal estímul per a la innovació tecnològica (Mokyr, 1990).
Des del punt de vista econòmic, el principal condicionant de la Revolució Industrial és la disponibilitat i, per tant, el bon preu dels aliments. Encara que no hi ha una relació directa entre revolució agrària i Revolució Industrial, aquesta només és possible si la productivitat dels treballadors agraris és prou elevada per a generar un excedent que permeti alimentar una massa creixent de població no productora directa d’aliments. A les acaballes del segle XVIII, la Gran Bretanya era l’únic país que podia mantenir una meitat de la mà d’obra fora del sector agrari, fet que permetia alliberar població i aportar capitals cap a la ciutat i la indústria, alhora que allunyava el sostre maltusià.
És igualment important la tradició manufacturera: un sector industrial difícilment sorgeix del no-res. La Gran Bretanya va ser un país precoçment industrialitzat gràcies a la difusió de la indústria rural. De fet els primers estadis de la industrialització no són més que la culminació del procés de protoindustrialització, l’aplicació de màquines a alguns processos de la indústria tèxtil: màquines que no feien res més que imitar les accions humanes, mecanitzant-les i fent-les, per tant, més ràpides, més iguals i exemptes de cansament.
L’existència d’un mercat previ, ampliable a mesura que els productes poden ser oferts més barats, és un altre condicionant important per a la consolidació de la Revolució Industrial i dels processos d’imitació posteriors. El fort grau d’urbanització de la població britànica i la importància de la població assalariada, fins i tot al camp, feien que la societat britànica acudís molt més al mercat que no pas les societats continentals.
El comerç exterior i el domini d’importants espais colonials representen una ampliació del comerç interior, i són importants com a font de matèries primeres (especialment cotó) i també com a mercat manufacturer, però no tenen per al procés d’industrialització britànic el paper rellevant que li havien atorgat autors com Deane i Cole (1969), i més recentment Pomeranz (2000).
De fet, el comerç és important com a element previ a la industrialització però, un cop engegada aquesta, la relació de causa-efecte va de la indústria al comerç (Mokyr, 1977). Això enllaça amb la discussió sobre si en l’origen de la Revolució Industrial pesa més l’empenta de l’oferta o l’estímul de la demanda. Des del punt de vista de la ciència econòmica, la resposta és clara: la demanda no és un factor independent que causi el creixement de la renda; per tant, la demanda només pot canviar, però no créixer: l’augment de la demanda d’un producte exigeix disminuir la demanda d’un altre o uns altres productes. Tot i això, des del punt de vista tecnològic, la demanda d’un producte estimula la recerca d’innovacions que en permetin augmentar la producció. L’objectiu de les primeres màquines era produir més, no produir més barat, però el resultat va ser que produïen més i més barat. Per tant, l’estímul de la demanda engega el procés de producció, però la seva continuïtat i ampliació s’ha de buscar en l’oferta, en la capacitat de les màquines d’ampliar el mercat mitjançant la disminució dels preus. De fet, l’equilibri inestable oferta-demanda (sempre més quantitat a menor preu) és el que permet l’expansió del mercat i la continuïtat en el procés de creixement, o sigui, el desenvolupament econòmic.
El darrer condicionant de l’aparició de la Revolució Industrial és l’estat; segons quina sigui l’organització estatal i la seva política econòmica, pot constituir un ajut o un obstacle al procés d’industrialització segons North (1984) el creixement econòmic només és possible en una societat on productors, consumidors i autoritats interactuïn i col·laborin per mitjà de lleis promulgades i fetes complir per l’estat, lleis que assegurin els drets de propietat i el compliment dels contractes i, a la vegada, mitjançant regles informals de comportament social i econòmic que regulin la interacció. En el cas de la Gran Bretanya, després de la Revolució Gloriosa (1688), l’organització de l’estat era diferent i més moderna que la dels països competidors; sobretot disposava d’una millor especificació dels drets de propietat i havia eliminat (legalment o a la pràctica) les regulacions de l’activitat econòmica; tot plegat feia que el mercat britànic fos el més semblant al lliure mercat propugnat per Adam Smith. Al mateix temps, els impostos, aprovats i controlats pel Parlament, eren més baixos, menys mal distribuïts i més ben gastats que en altre països. Finalment, la política del Govern estava atenta a la seguretat del regne i el creixement de l’economia: en totes les guerres del segle XVIII en els quals participà, la Gran Bretanya obtingué beneficis comercials o colonials.
Gerschenkron (1968) defensava que l’estat pot suplir les deficiències del mercat i substituir la inversió dels particulars per inversió pública amb la finalitat de provocar l’inici d’un procés d’industrialització però les industrialitzacions impulsades per l’estat només tenen possibilitat d’èxit si la diferència entre el mercat existent i el necessari per a l’arrelament del procés d’industrialització no és massa gran. La raó és que, a mitjà termini, l’ajut estatal, tant si es finança a través d’impostos com si ho fa a través de deute públic, deprimeix la demanda i causa greus disfuncions econòmiques.
3. Innovacions tècniques i transformacions econòmiques
Les millores en la producció agrària i industrial, la grandària i l’organització del mercat i l’ajut estatal formen, en conjunt, el terreny adobat per a l’aparició i la consolidació de la Revolució Industrial: els invents es van produir, i sobretot es van aplicar, on i quan les condicions econòmiques eren favorables. Però l’existència d’aquestes condicions favorables no prejutja l’adopció de les innovacions: el nucli de la Revolució Industrial és la innovació tecnològica. Segons Allen (2009), les innovacions es van aplicar perquè a la Gran Bretanya la mà d’obra era comparativament cara i les fonts d’energia i el capital relativament barats: la Revolució Industrial només arrela quan es donen aquestes condicions, raó que explica la lentitud de la seva difusió.
El fet clau de la Revolució Industrial és el procés de canvi tècnic accelerat i sense precedents (Mokyr, 1990). El progrés tècnic tendeix a produir-se en els sectors més actius de la producció i sol ser a la vegada discontinu i arraïmat: les innovacions no acostumen a aparèixer en qualsevol sector, sinó en els sectors més actius, de manera que el progrés tendeix a ser autocorrelacionat: res no genera més innovació que el progrés tècnic anterior. Per tant, les innovacions tendeixen a concentrar-se en moments i sectors determinats, normalment quan l’augment de la demanda d’un producte incita a la recerca d’innovacions que permetin millorar la rapidesa i la productivitat del procés i augmentar els beneficis.
El progrés tècnic es produeix per l’aparició d’un conjunt de macroinvents que, un cop aplicats, originen un flux de microinvents. Els macroinvents són idees radicalment noves que apareixen molt de tard en tard, produeixen un fort impacte en la producció i estimulen la inversió a causa dels beneficis que proporcionen, però tenen un rendiment econòmic progressivament decreixent (Crafts, 1995). Els microinvents són les millores que s’afegeixen a un macroinvent per a obtenir augments en la producció, disminució de costos o comoditat i seguretat en el procés o per a adaptar el macroinvent a un altre sector productiu. La combinació de macroinvents i microinvents provoca una disminució del cost del producte i un creixement autosostingut de la renda per capita que fan possibles mercats cada cop més grans i, per tant, un creixement accelerat.
Els macroinvents, a la vegada que generen increments de la productivitat en un procés determinat, provoquen també fàcilment colls d’ampolla en altres processos relacionats: per exemple, un augment de la capacitat de producció de fil provoca un coll d’ampolla, un excés d’oferta de fil que els teixidors no poden absorbir; a la inversa, una millora en el teixit provoca un coll d’ampolla per manca de fil suficient. Aquestes disfuncions estimulen la recerca de solucions, i per tant de nous invents. En conseqüència, cada macroinvent estimula a la vegada microinvents sobre si mateix i la recerca de macroinvents complementaris, el resultat dels quals pot ser la superació amb escreix del coll d’ampolla present, i per tant l’aparició de nous colls d’ampolla en altres punts del procés de producció. En tot cas, macroinvents i microinvents requereixen un coneixement acurat del procés que es vol mecanitzar o millorar, de manera que com més es difongui l’ús d’una màquina, més possibilitats hi ha que generi innovacions.
Hi ha tres formes principals de generar innovacions (Von Tunzelmann, 1993):
1 Learning by doing (aprendre fent): els constructors de màquines van introduint petites innovacions, especialment per a adaptar les màquines a les necessitats o els requeriments de cada empresa concreta. Com més màquines d’un tipus determinat es fabriquin i durant més temps, més fàcil és que apareguin millores (microinvents).
2 Learning by using (aprendre per l’ús): els obrers que fan anar una màquina introdueixen petits canvis que en milloren o faciliten el funcionament i que poden ser incorporats a noves versions de la màquina. També en aquest cas, com més utilitzada sigui una màquina, més possibilitats de millora tindrà.
3 Learning by learning (aprendre aprenent): com més màquines es dissenyen i fabriquen, més s’aprèn a fer màquines, a resoldre d’una manera sistemàtica els problemes tècnics plantejats i a adaptar mecanismes o parts d’una màquina a altres màquines que poden tenir funcions molt diferents.
Les principals innovacions que conformen la Revolució Industrial van tenir lloc en els camps de la producció, les matèries primeres utilitzades, l’organització de la producció i el transport. Aquests dos darrers aspectes són importants sobretot en el moment de la difusió de la industrialització, de manera que en parlarem en el capítol 5.
Els canvis en la producció consisteixen en la substitució de l’activitat de l’home per la de la màquina en la fabricació dels productes (maquinisme), en l’aplicació massiva d’energia produïda per a moure les màquines i per al transport i en la utilització de matèries primeres: sense abandonar l’ús de matèries primeres orgàniques (fusta, fibres vegetals o animals), la industrialització es caracteritza pel predomini de les matèries primeres inorgàniques (Wrigley, 1989), que permeten assegurar un flux molt més constant, tant de productes com d’energia i, al mateix temps, descarregar la terra de la necessitat de produir tot allò necessari per a la vida humana. Aquesta sèrie de canvis van exigir molt sovint la concentració de l’activitat industrial a la fàbrica (factory system).
El canvi en l’ús d’energia és a la vegada quantitatiu i qualitatiu: s’utilitza molta més energia en els processos productius, però sobretot l’energia utilitzada és qualitativament diferent. Abans de la Revolució Industrial es tractava d’energia muscular (humana o animal), cara i limitada, d’energia natural aprofitada (eòlica, hidràulica) o d’energia de procedència orgànica (llenya, carbó vegetal); amb la Revolució Industrial l’energia característica és generada per l’home on vol, quan vol i, dins uns certs límits, en la quantitat i potència que vol, de primer a partir de la transformació de l’energia calorífica del carbó, d’orígen inorgànic, en l’energia cinètica del vapor.
El conjunt de canvis en l’ús d’energia com a conseqüència de la Revolució Industrial (fins als nostres dies) pot ser esquematitzat de la manera següent:
– Fonts d’energia: carbó (s. xviii), gas (~ 1810), petroli (~ 1860), gas natural (~ 1960), fusió de l’àtom (~ 1965), energies renovables (~ 1980).
– Formes d’energia: vapor, electricitat, explosió.
– Motors: màquina de vapor (~ 1770), motor elèctric (~ 1870), motor d’explosió interna (~ 1880).
Els sectors afectats per aquests canvis en el moment de la Revolució Industrial van ser bàsicament tres: el sector tèxtil cotoner, el siderúrgic i l’energètic. En cap d’ells no es partia de zero, però els canvis experimentats en pocs anys van ser revolucionaris en el sentit que van transformar la seva manera i la seva capacitat de produir i, a la llarga, tota l’economia. Hi ha dos sectors més que acostumen a ser oblidats, però que són també importants, encara que les seves transformacions o el volum de la seva producció no siguin tan revolucionaris: la mineria i la indústria química.
3.1 Els teixits de cotó
Els primers invents de la Revolució Industrial van afectar el sector tèxtil cotoner i més concretament l’operació més senzilla però més lenta del procés: la filatura, l’obtenció de fil. Convé recordar que la fabricació de teixits requereix una llarga sèrie d’operacions, les principals de les quals són la filatura i el tissatge (encreuament dels fils per a formar la tela). Tradicionalment de dos a quatre filadors eren suficients per a abastar de fil un teixidor. Però el 1733 John Kay va introduir una petita innovació en el tissatge: la llançadora volant, que es va difondre cap a 1760. Es tractava d’una llançadora normal a la qual se li havien afegit unes rodetes i que es movia al llarg d’una guia mitjançant un cordill estirat pel teixidor: per tant, tot i la seva importància, la llançadora volant no pot ser considerada una màquina; però permetia que l’amplada de la peça teixida pogués ser molt més gran que la tradicional de l’amplada de braços del teixidor i el procés era més ràpid; un teixidor necessitava ara el fil de 8 a 10 filadors. La llançadora volant va provocar una fam de fil, sobretot de llana, que era la fibra tèxtil més utilitzada a l’època; però les màquines inventades per a solucionar el problema eren de moviments bruscos, de manera que el fil de llana es trencava sovint (Landes, 1979). Per aquesta raó, només van poder ser aplicades durant molt temps al cotó, que era una fibra més resistent flexible i homogènia que no pas la llana. Només quan les màquines van ser perfeccionades gràcies a l’experiència obtinguda en el treball del cotó, va ser possible aplicar-les a la llana i a les altres fibres.
La primera màquina de la Revolució Industrial va ser l’anomenada spinning-jenny o simplement jenny, inventada per Hargreaves el 1768. La jenny era una màquina manual, moguda per la força de l’operari, que realitzava mecànicament els processos de torsió i estiratge que el filador feia amb els dits; però mentre el filador treballava amb un sol fus, la primera jenny ho feia amb vuit fusos a la vegada i a la fi de segle ja en podia portar 120 i filava amb una velocitat molt més gran que el millor filador. L’any següent, Arkwright va inventar la water-frame, moguda per energia hidràulica. El 1785 Samuel Crompton va combinar ambdues màquines per a obtenir una màquina híbrida coneguda com a mule. Aquestes dues darreres màquines havien de ser mogudes per energia externa, hidràulica o de vapor, i per tant exigien la concentració de l’activitat a la fàbrica. D’altra banda, les tres màquines van ser utilitzades alhora durant bastants anys perquè proporcionaven fils aptes per a usos diferents. La característica comuna a totes aquestes màquines és que requerien un obrer especialitzat. El 1825 Richard Roberts va automatitzar la mule (self-acting mule), que seria coneguda com a selfactina, la qual ja no necessitava un obrer especialitzat: qualsevol persona podia fer funcionar la màquina, que multiplicava per alguns centenars la productivitat d’un filador manual, per experimentat que fos.
Aquesta sèrie de màquines van fer créixer en gran manera la producció de fil, fins al punt que no hi havia prou teixidors per a treballar-lo, de manera que el preu del fil queia en picat: entre 1784 i 1832 es va reduir a una desena part. La Gran Bretanya començà a exportar fil, però evidentment la solució era mecanitzar el tissatge. Hi havia hagut un intent de Cartwright el 1787, que aportava les solucions bàsiques, però que no resultava viable perquè el teler s’espatllava o trencava el fil amb massa freqüència. El primer teler mecànic prou segur per a ser operatiu, va ser inventat el 1822 pel mateix Richard Roberts, pocs anys abans de patentar la selfactina (1825); així i tot, els teixits fins van requerir el teler manual fins al final del segle XIX.
S’ha de recordar encara una altra màquina que va ser d’una importància cabdal: la desmotadora mecànica, obra de l’inventor nord-americà Eli Whitney (1793), que permetia separar les llavors del cotó de la floca, la fibra tèxtil. Els Estats Units, que abans de l’invent de la màquina de Whitney no eren un gran proveïdor de cotó a la Gran Bretanya, van passar a dominar el mercat gràcies a l’abaratiment del preu que aquesta permetia, però també per la disponibilitat de terres i de mà d’obra esclava per al seu conreu: la producció de cotó als Estats Units es va multiplicar per 60 entre 1790 i 1810.
Al mateix temps que creixia la capacitat de producció, es produïa un descens de preus. Aquest descens afecta tant la matèria primera com la seva transformació, com es pot veure en el quadre 3.1.
QUADRE 3.1
Components del preu del cotó (preus deflactats)
Evolució dels components i del preu final (1785 = 100)
Percentatge dels components en el preu final
Font: Knick (1998).
La caiguda dels preus era general, però a ritmes diferents: el 1810 el cotó i el tissatge havien caigut entorn d’una quarta part, mentre que la filatura havia fet ja la seva revolució: el fil costava una novena part del seu cost de 1785, cosa que portava el preu del producte final a menys de la meitat; el 1835 el cotó havia continuat caient al mateix ritme, la filatura ja no baixava més i la caiguda del preu es produïa en el tissatge. Tot plegat permetia que el preu final fos menys d’una quarta part del de 1835. Aquests canvis comportaven igualment diferències en el cost de cada component en cada moment: més de la meitat del cost corresponia el 1785 a la filatura i el 1810 al tissatge, mentre que el 1835 els tres components eren relativament semblants.
La mecanització de la filatura i el tissatge del cotó va tenir un efecte transformador important sobre la indústria i el comerç britànics, i per tant sobre tota la seva economia. Va produir importants efectes d’arrossegament, tant sobre la construcció de maquinària com sobre la resta d’indústries tèxtils i també sobre la indústria química; va consolidar també el treball en fàbriques, aprofundint així la diferència entre posseïdors dels mitjans de producció i treballadors. D’altra banda, en oferir un bé barat i de consum massiu, tingué un gran impacte comercial: al llarg del segle XIX el cotó va ser el principal producte del comerç mundial i encara el 1880 la Gran Bretanya dominava el 82% del comerç de cotó.
3.2 La siderúrgia
Com diu McCloskey (1985), si els teixits de cotó simbolitzen els béns de consum de la Revolució Industrial, el ferro en simbolitza els béns de producció. En realitat, sense l’augment de la producció de ferro i el seu abaratiment, no s’hauria pogut fabricar maquinària a un preu competitiu, i per tant no parlaríem de Revolució Industrial, sinó de la introducció d’algunes màquines de filar.
Però en el cas de la siderúrgia la revolució no va consistir en la introducció de maquinària nova, sinó en nous processos, els quals tenien tres finalitats: abaratir l’obtenció de ferro mitjançant la substitució del carbó vegetal pel carbó mineral; augmentar la quantitat de ferro obtingut, i escurçar el temps i el carbó necessari per a cadascun dels processos.
Com ha quedat explicat en el capítol 2, el ferro s’utilitza en dues formes principals: ferro fos o colat i ferro forjat o dolç. El ferro colat s’obté directament de l’alt forn, en estat líquid i permet obtenir les peces desitjades simplement abocant la fosa en motlles adequats. Com que conté un percentatge relativament alt de carbó i d’altres minerals, és molt dur, però fràgil: s’utilitza per a obtenir formes complexes que no hagin d’estar sotmeses a tensions ni torsions, com són ara olles, estufes, bastidors de màquines, canons... La innovació bàsica en l’obtenció de ferro colat va ser obra d’Abraham Darby, el qual el 1709 va començar a utilitzar carbó mineral com a combustible per a fondre el ferro a l’alt forn; però no va ser fins després de moltes provatures que, cap a 1750, obtingué una fosa de qualitat suficient, gràcies a l’ús de carbó de coc, obtingut destil·lant l’hulla per a augmentar-ne la resistència i la potència calorífica. El coc permetia un estalvi important (era molt més barat que el carbó vegetal) i a més evitava la desforestació.
El ferro forjat s’obtenia o bé directament de les fargues tradicionals (grans devoradores de carbó vegetal, i per tant de boscos) o bé tornant a arroentar el ferro colat amb carbó vegetal per a refinar-lo, és a dir, extreure’n les impureses per oxidació (exposició a l’aire) i compressió (picant-lo amb grans martells per totes bandes). Els avantatges del ferro forjat són la mal·leabilitat i la tenacitat, o sigui, en estat roent pot ser treballat fàcilment i és molt més resistent a la tensió i a la torsió. Se’n fa un ús molt més extens que del ferro colat: reixes, claus, eines, bigues, parts mòbils de les màquines...
La revolució en la refinació del ferro va ser obra de Henry Cort, que el 1784 va introduir un doble procediment: la pudelació i el laminatge. En la pudelació la fosa (el ferro colat) no es deixava refredar, sinó que s’introduïa en un llarg forn de reverber (en el qual el combustible no estava en contacte amb el mineral), mentre era remenat per obrers que manejaven llargues pales; a causa de l’esforç que requeria en un ambient summament calorós, era la feina de vida mitjana més curta: difícilment s’hi trobaven obrers per damunt dels 35 anys. Al final del forn de pudelació, la fosa era una massa pastosa, que havia perdut gran part de les seves impureses; a continuació passava al tren de laminatge, una sèrie de corrons que comprimien la massa i n’extreien més impureses per pressió. Amb un gran avantatge afegit: si els darrers corrons tenien gravades formes determinades (rails o perfils quadrats o circulars, per exemple), el ferro sortia ja amb aquestes formes. La conjunció de la pudelació i el laminatge permetien elaborar 15 tones de ferro en el temps que abans es necessitava per a obtenir-ne una, i ho feia utilitzant carbó mineral, molt més barat. I això només era l’inici del procés conjunt d’augment i abaratiment de la producció.
Els procediments de Darby i de Cort van permetre atendre la forta demanda de ferro que va acompanyar la Revolució Industrial (maquinària, ponts, armament, construcció) i també la demanda exterior de ferro barat: a la fi del segle s’exportava entre el 15 i el 20% de la producció. L’augment, però, més important de la demanda de ferro provindria anys a venir de la construcció del ferrocarril: la producció es va multiplicar per quatre en 20 anys.
Deixant a part petites, però importants, millores en els alts forns, les innovacions següents van afectar sobretot l’obtenció d’acer (ferro amb una proporció determinada de carbó), i van ser obra ja de l’etapa posterior, on s’estudiaran.
La siderúrgia proporciona un producte intermedi: el ferro té importància per a la Revolució Industrial un cop transformat en màquines o estructures. Per sort, la Gran Bretanya disposava d’un gran nombre de mecànics hàbils, encapçalats per un petit però decisiu grup de constructors de màquines de precisió i de màquines-eina; per no citar més que un exemple, la màquina de trepanar cilindres de Wilkinson és en gran part responsable de l’eficàcia de la màquina de vapor, ja que impedia les fuites que es produïen en els cilindres anteriors, ajustats a mà per desgràcia, el destí principal d’aquesta màquina era la fabricació de canons.
3.3 La màquina de vapor
A pesar de la importància dels canvis en el sector tèxtil i en la maquinària i la siderúrgia, la innovació més determinant de la Revolució Industrial és, sens dubte, la màquina de vapor de James Watt, patentada el 1769 i millorada repetidament. La màquina de vapor permetia produir energia a partir de la potència calorífica del carbó i de la força d’expansió de l’aigua transformada en vapor. Aquesta energia produïda era molt més potent, segura i versàtil que l’anterior aprofitament de les energies naturals: Mokyr (1990) no dubta a qualificar l’energia de vapor com la quinta essència de la Revolució Industrial.
A partir d’unes primeres màquines rudimentàries, només útils per a extreure aigua de les mines (Savery, 1698; Newcomen, 1711), James Watt (1769), va introduir el condensador separat (que augmentava la velocitat del procés i estalviava carbó) i els mecanismes per a passar del moviment lineal al rotatiu. Més tard, les màquines d’alta pressió, que Watt considerava massa perilloses, van permetre abaratir el funcionament i fabricar màquines de vapor més compactes, fins i tot traslladables.
La màquina de vapor va permetre canviar la localització de gran part de la indústria, en especial la tèxtil: de les vores dels rius, per a aprofitar l’energia hidràulica, es va passar a les zones pròximes a les mines i als ports per on arribava el cotó. Tot i això, la màquina de vapor no va ser l’únic motor energètic de la Revolució Industrial: fins a 1830 el cost d’obtenir energia hidràulica o de vapor, considerant els avantatges i els inconvenients de cadascuna, era molt semblant. Però no hi hauria hagut prou llocs útils per a instal·lar les fàbriques de la Revolució Industrial si només s’hagués disposat de l’energia hidràulica; d’altra banda, la màquina de vapor era més potent i permetia construir fàbriques més grans i evitava els perills d’estiatge o inundació que podien parar la producció moguda per energia hidràulica. Tanmateix, fins a 1870 la potència de vapor instal·lada no va superar la potència hidràulica, la qual es va veure també beneficiada al segle XIX per importants millores en la seva eficiència.
La màquina de vapor, a més de proporcionar l’energia necessària per a la Revolució Industrial, la va dotar també de mitjans de transport nous i igualment revolucionaris: el vaixell de vapor i el ferrocarril, dels quals parlarem en el capítol 5. Ara només avançarem que amb l’aplicació del vapor al transport es completa la sèrie de grans invents de la Revolució Industrial; a partir de 1830 s’obre una nova etapa, caracteritzada per la difusió de la industrialització cap a altres països, la millora de la maquinària i l’aparició de màquines i processos nous, etapa que no tindria, però, el caràcter de ruptura respecte a la situació anterior que va representar la Revolució Industrial.
3.4 La mineria i la indústria química
Tot i que les innovacions en els sectors cotoner, siderúrgic i energètic van ser les bàsiques, altres sectors van experimentar també transformacions estratègicament importants per a la Revolució Industrial. D’aquests sectors destaquen la mineria i la química.
Per desgràcia, la mineria no és fàcil de mecanitzar; només l’extracció d’aigua es beneficiava de les primitives bombes de Savery o de Newcomen. En aquest sector, i especialment pel que fa al carbó, allò que va ser revolucionari va ser la quantitat extreta, atesa l’alta demanda generada pels alts forns, les màquines de vapor i més tard el ferrocarril, a més del seu ja important ús anterior, tant industrial com domèstic, de tal manera que el 1800 la Gran Bretanya produïa i consumia cinc vegades més carbó que el conjunt de l’Europa continental. Tot i la pressió per trobar innovacions que permetessin explotacions a més profunditat i més segures, només hi va haver una innovació important: la llàntia de seguretat de H. Davy (1815), que mesurava la concentració de grisú i permetia evitar-ne les explosions.
En la indústria química, el segle XVIII va ser un moment de grans transformacions a tot Europa: de fet, en aquest sector la Revolució Industrial britànica es va beneficiar de l’aplicació d’innovacions que la majoria de les vegades procedien d’altres països. Les transformacions en la indústria química van ser importants sobretot pels avantatges que oferien i pels colls d’ampolla que estalviaven, però no van donar origen a grans fàbriques ni concentracions industrials.
Els canvis principals van ser:
1 En el pas de l’obtenció dels productes al laboratori, en petites quantitats, a la fabricació industrial; l’exemple més clar en aquest camp és la substitució de l’obtenció de l’àcid sulfúric en campanes de vidre a l’obtenció en cambres de plom (innovació de John Roebuck, cap a 1760): el nou procediment permetia multiplicar per 100 la producció i reduir el preu a menys d’una sisena part.
2 El descobriment de nous procediments per a obtenir els mateixos productes, a partir de matèries primeres més abundants i més barates, en gran part com a conseqüència de la substitució de matèries primeres orgàniques per inorgàniques.
3 L’aprofitament dels subproductes com a base de nous processos químics.
4 El descobriment de productes químics nous.
Per posar-ne només un exemple: abans de tenyir-los, els teixits de cotó s’havien de blanquejar. Tradicionalment això es feia mullant-los amb sèrum de llet o, a la segona meitat del segle XVIII, amb àcid sulfúric diluït, i exposant-los llargament al sol en els anomenats prats d’indianes. Amb aquest procediment, cap a 1830, blanquejar la producció britànica de teixits de cotó hauria exigit que tot Anglaterra es convertís en un immens prat d’indianes! Per sort, el 1785 el francès Claude Berthollet havia obtingut un producte químic a base de clor que era un blanquejador eficaç i que va ser millorat per un altre francès, Charles Tennant, que treballava a Anglaterra: la indústria cotonera va poder continuar creixent. Una altra innovació química important va ser el procediment Leblanc (un altre francès) per a obtenir sosa càustica (1789). En canvi, l’altre gran producte bàsic de la química, la potassa, no va poder ser sintetitzat i continuà sent durant tota l’etapa un producte orgànic, obtingut de la calcinació de la fusta: cap a 1830, només al Canadà, es destruïen cada any quatre milions de tones de fusta per a produir potassa, amb un rendiment mínim: només 35.000 tones de potassa, menys d’un 1%.
De totes les innovacions químiques, la que tingué una repercussió més ràpida i general va ser sens dubte el gas, resultat d’una llarga sèrie de millores. Els primers llums de gas eren obra del francès Lebon, i funcionaven amb gas obtingut de la destil·lació de carbó vegetal; a la Gran Bretanya, Murdock (1798) obtingué un gas millor a partir de carbó mineral: el 1807 les fàbriques de Manchester ja eren il·luminades per gas, com també alguns carrers de Londres. Les innovacions següents foren la distribució de gas mitjançant canonades i l’invent del comptador, que permetia conèixer la quantitat gastada per cadascun dels abonats. El 1823 tres companyies de distribució de gas es feien la competència a Londres.
3.5 El sistema fabril
Des del punt de vista de l’organització del treball, la Revolució Industrial va consagrar el triomf definitiu de la fàbrica com a forma d’organització de la producció adaptada al maquinisme. Si bé la fàbrica era preexistent, pels avantatges explicats en el capítol anterior, amb la Revolució Industrial les màquines mogudes per energia externa (hidràulica o de vapor) la van fer indispensable: l’energia s’obtenia d’un motor únic, i es transmetia per mitjà d’un conjunt molt complex de rodes i politges que movien totes i cadascuna de les màquines.
El treball en fàbrica té un aspecte criticable, la proletarització de la mà d’obra, sotmesa a llargues jornades de feina no especialitzada, monòtona i mal pagada. Té, però, també un aspecte positiu: la fàbrica és el millor lloc perquè es produeixin els microinvents, les modificacions provinents del learning by using, de l’aprenentatge pel treball, que permeten introduir millores senzilles, però que poden resultar molt importants des del punt de vista econòmic.
4. Un creixement moderat i desigual
S’ha de recordar que la Revolució Industrial no és més que el moment d’arrancada del creixement autosostingut; no és sorprenent, per tant, que el creixement de la renda per capita durant els anys de la Revolució Industrial no fos gaire espectacular. Això és degut al fet que només uns pocs sectors estaven mecanitzats, amb un repartiment molt desigual sobre el territori i un impacte escàs sobre el conjunt de l’economia: l’any 1800 el cotó només representava el 7% de la producció nacional i el ferro l’1%, de manera que, partint de 1760, va caldre més d’un segle per a doblar el producte per capita del treballador britànic. Per tant, quan les tècniques economètriques van permetre fer estimacions sobre les taxes de creixement a la Gran Bretanya, els resultats van ser, a primera vista, sorprenents per la seva moderació: entre 1760 i 1801, el creixement del producte nacional brut era de l’1,4% anual, però per capita es reduïa al 0,2%. En canvi, si ens centrem en el sector industrial, els càlculs donen una taxa de creixement de 1760 a 1801 que dobla la de 1700 a 1760; i en l’etapa següent la producció industrial es va multiplicar per més de sis (O’Brien, 1993), però encara el 1861 només una tercera part de la població treballava en el sector industrial modern: més o menys la mateixa proporció ocupada en el servei domèstic (McCloskey, 1985).
QUADRE 3.2
Taxa anual de creixement de la renda a la Gran Bretanya (%)
Font: Crafts (1997).
Com ja hem dit, aquesta moderació del creixement ha portat alguns autors a negar validesa al concepte de Revolució Industrial o a endarrerir aquesta fins ben entrat el segle XIX, en el moment en què el creixement global és més clar. Tanmateix, no es pot negar que des de les primeres innovacions la Revolució Industrial representa una discontinuïtat, una ruptura respecte a l’etapa anterior: com recorda O’Brien (1993), a pesar de la seva lentitud, la taxa de creixement anglesa entre 1750 i 1850 no té precedents històrics.
A més, el creixement va ser molt superior en els sectors afectats per la industrialització: el cotó va passar de representar un 2,6% del producte industrial el 1770 a representar-ne el 22,4% el 1831. Una cosa semblant, en to menor (de l’1,5 al 7,6%), es pot dir del ferro (quadre 3.3).
QUADRE 3.3
Valor afegit de la indústria britànica
Font: Guia pràctica..., pp. 34-35, a partir de Crafts (1987).
La producció es va anar mecanitzant progressivament, procés a procés i sector a sector. El sector industrial tradicional i el revolucionari van conviure llargament, cosa que ha fet parlar d’una economia i fins i tot d’una indústria duals, amb un sector modern, en ràpid creixement, i un sector tradicional, de creixement irregular i moderat. Però, tot i que la idea és suggestiva, no s’ha d’oblidar que els dos sectors no eren estancs, sinó molt relacionats, especialment en tres aspectes:
1 Mecanització i treball artesà coexisteixen llargament en les mateixes indústries (filatura mecànica i tissatge a mà, siderúrgia moderna i metal-lúrgia tradicional, etc.).
2 Més important encara, una part del creixement del sector tradicional és degut a la demanda induïda pels sectors industrialitzats. Això es veu molt clarament en la construcció, que va passar de representar l’11% de la producció industrial el 1770 al 24% el 1841, sense que experimentés canvis tecnològics d’importància. El creixement respon en part a l’augment de la població, però sobretot a la urbanització i a l’edificació industrial, i (a la inversa del que veiem en el cas del cotó) a l’augment dels preus, afavorit per l’increment de la demanda. Altres indústries tradicionals es van veure favorablement afectades per la disponibilitat d’eines més barates, millores en el transport i en l’organització dels mercats.
3 Tota l’economia es va veure afavorida pels canvis substancials que parallelament a la innovació industrial van experimentar els sectors comercial i financer, o sigui, pel creixement del capitalisme (Von Tunzelmann, 1993).
Finalment, cal tenir present que la utilització del valor afegit com a indicador del creixement econòmic (indispensable, atesa l’heterogeneïtat dels productes que s’ha de sumar) infravalora el creixement dels sectors industrialitzats. El percentatge que representen en cada moment aquests sectors queda disminuït perquè els seus preus baixen gràcies a l’augment de la productivitat i també per l’impacte que tenen sobre altres indústries, impacte que, en fer créixer aquestes, implica una disminució percentual del sector industrialitzat. Redreçar aquests càlculs és molt difícil, però és evident que el pes dels sectors industrialitzats va ser superior al que indiquen les xifres que intenten mesurar-lo.
Però, fins i tot acceptant les xifres del valor afegit, la indústria moderna (cotó, ferro i carbó), que representa una part petita (13,2%) de la producció el 1770, arriba gairebé al 30% el 1801 i al 36% el 1831; encara més, si en aquest darrer moment calculem el seu valor a preus de 1770, el percentatge s’atansaria al 60%. I si hi afegim la indústria de la construcció, que com hem vist depèn molt del procés d’industrialització, el valor afegit dels sectors industrialitzats ja hauria superat el de la indústria tradicional el 1801.
5. Treball, capital i empresaris en la Revolució Industrial
El canvi econòmic es pot descompondre en dos elements: les variacions en la quantitat de factors de producció utilitzats i les transformacions en la manera d’utilitzar-los. Hem vist ja els canvis que les innovacions produïen en la manera d’usar els factors. L’augment en les quantitats emprades va ser, però, també important. Com a conseqüència de la Revolució Industrial, tant el treball com el capital foren usats en més quantitat i més intensament tant de manera directa, en els sectors industrialitzats, com indirectament, en la producció d’altres béns i serveis. Les preguntes que cal fer en aquest apartat són quina importància va tenir l’oferta de factors de producció, d’on procedien aquests i com van ser dirigits cap a la seva millor utilització gràcies al mercat (Mokyr, 1985).
5.1 El factor treball
El treball era un factor abundant en els inicis de la Revolució Industrial. L’«exèrcit de parats» format, segons Marx, pels pagesos expulsats del camp com a conseqüència del procés d’enclosure i que forniria la mà d’obra per al procés d’industrialització, mai no va existir: la població agrària anglesa va continuar creixent durant la Revolució Industrial (quadre 3.4); però, així i tot, la baixa proporció de població dedicada a l’agricultura i el fortíssim increment de població que va experimentar la Gran Bretanya des de mitjan segle XVIII oferien una força de treball suficient per a satisfer la demanda de les noves empreses.
QUADRE 3.4
Població i població agrària a la Gran Bretanya
(milions de persones)
Font: Guia pràctica..., p. 37, a partir de Maddison (1991).
La mà d’obra no era doncs escassa, però més que la quantitat el que interessa és la seva capacitat d’adaptació a l’activitat industrial, la formació de la classe obrera. En aquest sentit, l’ampla proporció de població ocupada anteriorment en els sectors tèxtil i siderúrgic oferia el personal i l’experiència necessaris: uns mateixos treballadors passaven de treballar a mà a fer anar les màquines, i les fàbriques podien aprofitar també els especialistes (capatassos, ferrers, tintorers); una part del nou empresariat provenia també, com veurem, dels mateixos sectors. La prova més clara de la suficiència de mà d’obra és el manteniment de salaris baixos: el cost d’oportunitat del treball venia determinat per la productivitat del sector tradicional, que era encara el predominant durant tota l’etapa de la Revolució Industrial; per tant, per a atreure mà d’obra, les indústries noves només havien d’oferir salaris una mica superiors o simplement més seguretat en el treball, coses ben compatibles amb les taxes de benefici i de reinversió necessàries per a la continuïtat del procés.
5.2 El factor capital
Tampoc no era escàs el factor capital: al segle XVIII, la taxa d’interès a la Gran Bretanya (3%) era la més baixa d’Europa després de l’holandesa. L’acumulació de capital provenia bàsicament de les rendes agràries, del comerç exterior i de l’explotació colonial, incloent-hi el comerç d’esclaus.
Les característiques del factor capital durant la Revolució Industrial es poden reduir als punts següents:
1 Directament, la Revolució Industrial va engegar amb poc capital. Les primeres màquines eren relativament barates i l’expansió posterior es va fer més amb reinversió de beneficis que amb recurs als mercats de capitals. Quan el capital personal no era suficient, s’obtenia majoritàriament de parents, amics i coneguts; només per al capital circulant es feia un ampli recurs a la banca. Aquesta situació variaria ràpidament amb la construcció de les línies ferroviàries, ja fora de l’etapa que ara estudiem.
2 Durant la Revolució Industrial, la taxa d’inversió (inversió/PIB) aproximadament va doblar; segons Feinstein (1978), va passar del 8% anual en 1760-1770 al 14% el 1780-1800, taxa que es mantindria fins a la meitat del segle XIX; segons Crafts (1995), les taxes eren més baixes: 5,7% en 1760, 11,7% en 1830. Més interessant és que la taxa d’inversió en el sector cotoner va triplicar la mitjana de la taxa d’inversió industrial (Pearson, 1993).
3 La relació entre capital fix i capital circulant va variar notablement: en l’economia preindustrial la major part del capital era capital circulant; amb la Revolució Industrial totes dues formes de capital van créixer, però molt més el capital fix, de manera que cap a 1830 aquest superava llargament el capital circulant.
4 Per a tot procés d’industrialització o de creixement econòmic són molt importants el capital humà i el capital social acumulat (camins, ports, escoles, hospitals...); la Gran Bretanya en disposava al nivell dels països més avançats.
Sigui com sigui, el capital va ser un factor secundari de la Revolució Industrial: sembla que la part del creixement de la producció per treballador entre 1760 i 1830 atribuïble al factor capital no arriba a la quarta part. En definitiva, el capital no va ser un obstacle, però tampoc un gran estímul per a la industrialització de la Gran Bretanya: el mercat de capitals va funcionar durant la Revolució Industrial igual com durant l’etapa preindustrial. Però no s’ha d’oblidar que augments petits en la inversió de capital són compatibles amb avanços tecnològics i organitzatius importants.
5.3 El paper de l’empresariat
Tant les innovacions tècniques com el treball i el capital són factors de producció, però només són actius si un empresari pren la decisió d’invertir capital i temps en l’organització i comercialització de la producció. S’acostuma a definir l’empresari com un maximitzador de beneficis en un context (econòmic, sectorial, etc.) determinat; però en realitat un bon empresari va més enllà, altera a favor seu el context, les limitacions de partida.
Sobre el paper dels empresaris en la Revolució Industrial (i en el creixement econòmic en conjunt) hi ha dos parers: els que consideren l’empresari com a primer motor, com a factor principal del desenvolupament econòmic (Schumpeter), i els que opinen que en qualsevol societat hi ha latents la proporció corresponent d’empresaris i fins i tot que, si aquesta és baixa, l’empresari pot ser importat de la mateixa manera que s’importen les matèries primeres o la força de treball. Les dues afirmacions no són contradictòries, però indiquen valoracions diferents de l’empresari en el creixement econòmic.
Al nostre entendre, l’empresari és un element essencial del progrés econòmic, que es troba sempre present en totes les societats mínimament avançades; però, perquè una societat disposi d’un empresariat suficient i de qualitat, ha de disposar d’una mínima capacitat d’estalvi repartida de forma no excessivament desigual i, a més, l’activitat empresarial ha de ser socialment acceptada i reconeguda. Sense capacitat d’estalvi, molts empresaris virtuals queden ofegats per la manca de capitals; si l’ambient social no és favorable, els talents empresarials es poden desviar cap a altres activitats socialment més ben considerades. Qualsevol de les dues limitacions pot provocar que el nombre o la qualitat de l’empresariat resulti insuficient per a aprofitat al màxim les oportunitats de creixement econòmic; per tant, la situació econòmica i social condiciona la quantitat i la qualitat de l’empresariat (Mokyr, 1985).
Estudis comparatius dels comportaments empresarials francès i britànic al segle XVIII demostren que els empresaris britànics eren més audaços i emprenedors que no pas els francesos: les innovacions franceses o continentals es difonien amb més rapidesa a la Gran Bretanya que no pas a França. L’explicació es pot buscar en la grandària dels mercats respectius, però també en la major consideració social de l’empresariat a la Gran Bretanya respecte a França.
Els grans empresaris de la Revolució Industrial procedien en part de l’empresariat protoindustrial, però també d’altres orígens molt diversos; com a classe, no poden ser definits ni pel naixement, ni per la fortuna, ni per l’ofici anterior. Encara que la major part tenien alguna relació amb el sector en el qual farien fortuna, fins i tot podien no disposar dels coneixements tècnics ni dels capitals necessaris. Les seves característiques comunes eren el coneixement del mercat, l’instint de negoci, l’atreviment per a invertir en innovacions, la moral de l’enriquiment (és bo tot allò que ajuda a guanyar diners) i la sort. Perquè no cal oblidar que només passen a la història els empresaris que triomfen: els fracassats són sempre molt més nombrosos, però oblidats.
6. Les conseqüències socials de la Revolució Industrial: el debat sobre els nivells de vida
La Revolució Industrial significa l’inici d’una transformació en la producció, però també de canvis radicals en les formes de vida d’una part creixent de la població. En primer lloc, la Revolució Industrial genera grans possibilitats de creixement, d’enriquiment i d’ascens social i, per això mateix, fortes desigualtats: els països, grups o persones que tenen accés a les noves tècniques, arrisquen el seu capital i el seu treball per a aplicar-les i tenen èxit, es poden apropiar de la major part dels guanys que genera l’augment de la productivitat i els poden incrementar encara més reinvertint part dels beneficis obtinguts, de manera que els desequilibris són cada cop més grans. La Revolució Industrial i la seva organització politicosocial, el capitalisme, comporten grans possibilitats de creixement i d’ascens social, però també desigualtats i conflictes.
La principal conseqüència social de la Revolució Industrial és l’aparició de la classe obrera, i dins ella, com a porció més nombrosa, del proletariat; anteriorment, els treballadors estaven molt segmentats segons l’ofici i el grau d’especialització, fets que donaven lloc a una espècie de jerarquia laboral. En canvi, la classe obrera industrial s’enfronta a la submissió a la disciplina de la fàbrica, al desplaçament cap a zones suburbials en pèssimes condicions d’espai i d’higiene, terreny propici per a les malalties pulmonars i gastrointestinals, i al desarrelament respecte als grups familiars o de relació i a les solidaritats de poble. Apareix així la consciència de classe com a conseqüència de la constatació de pertànyer a una comunitat nombrosa, que només disposa per a subsistir de la seva capacitat de treball venuda a canvi d’un salari, i també de la seva pobresa, més punyent davant el ràpid enriquiment empresarial.
La qüestió dels nivells de vida de la classe obrera, en el seu doble vessant, renda i condicions de vida, ha estat i és encara molt discutida. Resumint podem dir, en primer lloc, que avui ningú no defensa que les classes baixes de la població britànica haurien estat millor si no s’hagués produït la Revolució Industrial (Mokyr, 1985). D’altra banda, s’ha de tenir en compte que els sectors afectats per la Revolució Industrial no signifiquen la major part del valor afegit de l’economia britànica fins després de 1850: per tant, el seu impacte sobre els salaris i les condicions de vida només podia ser també relatiu. A més, els anys de la Revolució Industrial foren anys de guerres i de fort creixement de la població, factors que en principi cal considerar com a depressors del nivell de vida.
Els càlculs sobre l’evolució de la renda són molt variats, però per a l’època de la Revolució Industrial (1760-1830) la major part coincideixen a dir que la renda real dels treballadors va baixar o, com a molt, es va més o menys mantenir. Amb el retorn de la pau (1815) els salaris reals van créixer, però no es poden deixar de banda les dades que indiquen, fins a 1850, un fort malestar social. En canvi, a la segona meitat del segle el creixement del salari real és poc discutit i es veu refermat per altres indicadors, com el fort augment del consum de sucre.
L’evolució de les condicions de vida és un tema encara molt més complex que el del salari real. Les opinions pessimistes es basen sobretot en el creixement de la mortalitat, que en part podia ser senzillament efecte de la major urbanització de la Gran Bretanya: tradicionalment la mortalitat era més elevada a les ciutats que al camp. També s’han fet servir com a indicadors del benestar mesures antropomètriques, especialment l’altura de la població, però les diferents mostres utilitzades donen resultats diferents, si bé també en aquest cas sembla clara la millora a la segona meitat de segle.
La Revolució Industrial va donar oportunitats de treball i d’especialització a molts obrers, però els nivells de vida eren encara extremadament baixos el 1850, tot i que superiors als de la resta de l’Europa de l’època i també als de la Gran Bretanya de mitjan segle XVIII; i encara a les acaballes del segle XIX una tercera part de les famílies obreres angleses vivien prop dels nivells de vida mínims i la meitat dels seus membres morien a l’asil.
Com a resum, creiem que es pot afirmar que fins a la segona meitat del segle XIX la Revolució Industrial no va tenir potència suficient per a ser determinant en l’evolució del nivell de vida britànic; per tant, el procés d’industrialització no pot ser considerat el principal responsable dels canvis en els nivells de vida. També s’ha de tenir present que la Revolució Industrial afavoria més la millora del salari real que de la qualitat de vida, i que la diferenciació social entre patrons i obrers va anar acompanyada també d’una diferenciació en el si de la classe obrera. De fet, la desigualtat social va ser creixent entre 1820 i 1860, per a decréixer a continuació (Engerman, 1994).
En definitiva, no es pot culpar la Revolució Industrial d’haver empitjorat els nivells de vida de la classe obrera, però en els primers moments potser sí la seva qualitat de vida, per bé que caldria repartir les culpes entre els canvis en les condicions de treball i de vida i el creixement de la població. Una altra cosa és que la distribució dels beneficis hauria pogut ser menys desigual sense comprometre el creixement econòmic, i també que disposicions legals o inversions relativament petites (en sanitat, per exemple) haurien pogut tenir efectes altament beneficiosos. Però el benestar de la classe obrera no entrava en les preocupacions dels empresaris ni dels governs.
Bibliografia
Bàsica
ALLEN, R. C. (2009): The British Industrial Revolution in Global Perspective, Cambridge.
BERG, M. (1987): La era de las manufacturas 1700-1820. Una nueva historia de la Revolución industrial británica, Barcelona.
FLOUD, R. i P. JOHNSON (dir.) (2004): The Cambridge Economic History of Britain, vol. I, Industrialization, 1700-1860, Cambridge.
LANDES, D. S. (1979): Progreso tecnológico y revolución industrial, Madrid.
MC CLOSKEY, D. (1985): «The Industrial Revolution 1780-1860: A Survey», dins R. C. FLOUD i D. MC CLOSKEY: The Economics of the Industrial Revolution, Totowa.
MOKYR, J. (1993): La palanca de la riqueza: creatividad, tecnología y progreso económico, Madrid.
Complementària
CIPOLLA, C. M. (1969): Història econòmica de la població mundial, València.
CRAFTS, N. F. R. (1987): «British economic growth 1700-1850: some difficulties of interpretation», Explorations in Economic History, 24.
– (1995): «Exogenous or Endogenous Growth? The Industrial Revolution Reconsidered», The Journal of Economic History, LV, 4.
– (1997): «Some dimensions of the ‘quality of life’ during the British Industrial Revolution», Economic History Review, L, 4.
DEANE, P. i W. A. COLE (1969): British economic growth, 1668-1959. Trends and structure, Cambridge.
ENGERMAN, S. L. (1994): «Reflections on ‘The Standard of Living Debate’: New
Arguments and New Evidence», dins J. JAMES i M. THOMAS (eds.): Capitalism in context. Essays on Economic Development and Cultural Change in Honor of R. W. Hartwell, Chicago.
ESCUDERO, A. (2002): «Volviendo a un viejo debate: el nivel de vida de la clase obrera británica durante la Revolución Industrial», Revista de Historia Industrial, 21.
FEINSTEIN, Ch. H. (1978): «Capital Formation in Great Britain», dins P. MATHIAS i M. M. POSTAN (eds.): Cambridge Economic History of Europe, vol. VII, The industrial Economies: Capital, Labour and Enterprise, part I, Britain, France, Germany, and Scandinavia, Cambridge, 1978.
– (1998): «Pessimism Perpetuated: Real Wages and the Standard of Living in Britain during and after the Industrial Revolution», The Journal of Economic History, 58.
GERSCHENKRON, A. (1968): El atraso económico en su perspectiva histórica, Barcelona.
KNICK, H. C. (1998): «Textile Prices and the Industrial Revolution», Economic History Review, 51, 1.
MADDISON, A. (1991): Historia del desarrollo capitalista. Sus fuerzas dinámicas: una visión comparada a largo plazo, Barcelona.
MOKYR, J. (1977): «Demand versus Supply in the Industrial Revolution», The Journal of Economic History, XXXVII, 4.
– (1985): «The Industrial Revolution and the New Economic History», dins J. MOKYR: The Economics of the Industrial Revolution, Totowa.
– (1990): Twenty-five Centuries of Technological Change: an Historical Survey, Chur.
NORTH, D. C. (1984): Estructura y cambio en la historia económica, Madrid.
O’BRIEN, P. K. (1993): «Introduction: Modern Conceptions of the Industrial Revolution», dins P. K. O’BRIEN i R. QUINAULT (eds.): The Industrial Revolution and British Society, Cambridge.
PEARSON, R. (1993): «Capital Formation during the Industrial Revolution Revisited: Insurance Valuations and Some New Sectoral Estimates», Explorations in Economic History, 30, 4.
POMERANZ, K. (2000): The Great Divergence: Europe, China, And The Making Of The Modern World Economy, Princeton.
TUNZELMANN, G. N. VON (1993): «Technological and Organizational Change in Industry during the Early Industrial Revolution», dins P. K. O’BRIEN i R. QUINAULT (eds.): The Industrial Revolution and British Society, Cambridge.
WRIGLEY, E. A. (1989): «Dos tipos de capitalismo. Dos tipos de crecimiento», Estudis d’Història Econòmica, 1.
ZANDEN, J. VAN (2009): The Long Road to the Industrial Revolution. The European Economy in a Global Perspective, 1000-1800, Leiden / Boston.
4. El creixement econòmic modern
Aquest capítol vol ser una mena de pòrtic general de l’època de creixement econòmic que, iniciat amb la Revolució Industrial, arriba fins als nostres dies. En concret, s’hi presenten les magnituds del creixement i part de les seves causes: la nova organització política i econòmica (l’estat parlamentari capitalista), els canvis en els patrons demogràfics i les transformacions en l’agricultura; es tracta de sectors afectats sens dubte per la Revolució Industrial, però també per un impuls anterior al creixement. En el capítol següent examinarem l’evolució dels sectors afectats més directament pel procés d’industrialització.
1. L’acceleració del creixement
1.1 Plantejament general
La característica més destacada de l’evolució econòmica del món en els darrers dos segles ha estat el creixement econòmic sostingut. Mai abans no s’havia produït un creixement d’aquesta magnitud i durada, i no sols extensiu sinó també intensiu. El creixement econòmic extensiu es caracteritza per l’increment de la producció total, però no de la producció per habitant; quan aquesta també augmenta, parlem de creixement intensiu. Tot i que el creixement econòmic dels darrers dos-cents anys no ha estat constant ni de la mateixa magnitud a tots els països, ha transformat completament les condicions de vida de tota la humanitat.
La quantificació d’aquest fenomen és molt arriscada perquè la majoria dels països no han disposat de dades estadístiques fiables fins fa unes poques dècades. Algunes estimacions, però, permeten una aproximació a la magnitud del creixement (quadre 4.1). Hom pot comprovar que, respecte a l’època preindustrial, el creixement dels segles XIX i XX ha estat molt més intens i ha comportat una substancial millora de la producció per habitant. Als països més avançats, la producció s’ha multiplicat gairebé per cent en menys de dos-cents anys, mentre que només ho havia fet per quatre en els tres segles anteriors. Això ha permès un increment molt fort de la població i, alhora, una millora substancial de la producció per habitant. Aquesta magnitud, el PIB per capita, que és considerada com una mesura aproximada de la disponibilitat de béns de la població, s’ha multiplicat aproximadament per dinou en els darrers dos-cents anys, mentre que no havia arribat a duplicar-se en els tres segles anteriors.
QUADRE 4.1
Evolució econòmica dels països desenvolupats*
1500-2000
* Europa occidental, Estats Units, Canadà i Austràlia.
** $ Geary-Khamis internacionals de 1990.
Font: Maddison (Internet).
Com ja hem dit, aquesta transformació no s’ha produït d’una manera regular en el temps ni ha afectat amb la mateixa intensitat tots els països: el creixement econòmic contemporani està estretament vinculat a la industrialització per tant, ha afectat en moments diferents i de forma molt desigual els diversos països i continents. El quadre 4.2, que mostra l’evolució de la producció per habitant i per continents, permet comprovar que el creixement ha estat més precoç i globalment més intens als països de l’Europa occidental i a aquells poblats majoritàriament per emigrants nord-europeus (els Estats Units, el Canadà, Austràlia i Nova Zelanda). Les altres zones es van anar incorporant al creixement intensiu amb taxes significatives a partir de la fi del segle XIX i, en el cas d’Àsia i Àfrica, ja ben entrat el segle XX.
QUADRE 4.2
Producció per habitant per regions (G-K $ de 1990)
* Les dades de l’Europa oriental són la mitjana de l’Europa oriental i de l’antiga URSS.
Font: Maddison (Internet).
Aquestes diferències en el moment i la intensitat del creixement han provocat un augment de les distàncies entre països rics i països pobres. Això no vol dir que els països pobres no hagin millorat la seva situació, sinó que els rics ho han fet més de pressa i que, com a conseqüència, les diferències de nivell de vida entre els uns i els altres han augmentat. Com mostren les xifres, si cap al 1820 l’Europa occidental tenia gairebé el triple de producte per habitant que Àfrica, el 1950 la proporció era de 5 a 1 i l’any 2000 de 13 a 1. Una cosa semblant ha passat respecte a Àsia, amb la diferència que des de 1950, i especialment en els darrers 25 anys, el creixement econòmic dels països asiàtics ha estat molt intens i han aconseguit escurçar distàncies i en alguns casos superar diversos països de l’Europa occidental. Les diferències entre països i continents pel que fa al benestar material s’han de valorar tenint en compte el nombre de persones afectades: els països amb baixos nivells de producte per habitant concentren la major part de la població del planeta. Les xifres que elabora el Banc Mundial indiquen que avui dia els països més pobres apleguen el 60% de la població mundial i tenen una renda per habitant que, en termes de capacitat de compra, significa la desena part de la dels països més avançats.
El creixement tampoc no ha tingut lloc de forma constant, ni tan sols als països més avançats. Durant el segle XIX el creixement econòmic occidental va anar en augment, més accelerat a la segona meitat que a la primera, tot i algunes fases de desacceleració o de creixement lent. La Primera Guerra Mundial (1914-18) va interrompre aquest procés de creixement i va obrir un període d’inestabilitat que va culminar en els primers anys de 1930, quan una fortíssima crisi –la Gran Depressió– va colpejar l’economia mundial, provocant una reculada profunda que molts països no havien encara superat quan va esclatar la Segona Guerra Mundial (1939-45). Un cop acabada la conflagració, hom enregistra la fase de creixement més intens de la història contemporània, l’anomenada època daurada de l’economia. Les taxes de creixement es van situar a nivells que eren tres vegades superiors als de les fases més expansives del segle XIX. Aquest període extraordinari va trobar aturador el 1973 amb la primera crisi del petroli, que aviat va quedar clar que anava més enllà d’un simple problema energètic. En les darreres dècades, el creixement de l’economia dels països occidentals ha estat més lent i hi ha hagut diverses fases d’estancament i d’expansió, mentre s’iniciava una profunda transformació tecnològica i organitzativa que encara continua, però que no ha evitat una segona gran depressió, iniciada l’any 2008.
Com és natural, dins el marc d’aquestes gran fases, cada país ha tingut una dinàmica pròpia, marcada per les condicions de la seva economia i per les decisions adoptades pels respectius governs. En definitiva, això vol dir que les condicions que fan possible el creixement econòmic i en determinen la intensitat són molt complexes i responen tant a factors de caràcter general com a factors específics de cada zona o país.
1.2 Els factors del creixement
Hi ha dos elements bàsics en l’evolució del creixement econòmic: les institucions i el canvi tècnic. Les institucions ofereixen un marc més o menys favorable al desenvolupament, mentre que el canvi tècnic aporta les innovacions que fan possible la millora de la productivitat dels factors de producció (terra, treball i capital).
Designem amb el terme institucions el marc mental, social i legal en el qual es desenvolupa la vida humana. Les institucions són de caire social (mentalitats, costums, creences) i de caire legal (lleis, normatives); unes i altres són permanents, però no immutables. La diferència entre les institucions socials i legals rau en el fet que mentre les primeres són d’evolució lenta, les segones són d’implantació o abolició sobtades, mitjançant la sanció legal corresponent, i poden tenir un caràcter revolucionari, però no sempre aconsegueixen imposar-se a les institucions socials anteriors. Per regla general, els economistes tracten les institucions i els seus canvis, fins i tot quan són de caràcter econòmic, com a fets aliens a la dinàmica de l’economia; però les institucions representen les restriccions dins les quals els agents econòmics han de prendre les seves decisions (North, 1984), i la realitat ens ensenya que hi ha una forta interrelació entre el marc institucional de cada economia i la seva evolució.
El canvi de marc institucional que significa la industrialització va ser en part producte i en part causa d’una profunda transformació en l’organització jurídica i política de les societats que la van experimentar. Aquesta transformació va comportar una redefinició dels drets de propietat, noves formes d’organització del treball i de l’empresa i una llibertat dels mercats més gran.
Les interrelacions entre el canvi econòmic i el canvi institucional són nombroses i profundes. La introducció de noves tècniques, la forma de treball a la fàbrica o el finançament de grans infraestructures, com el ferrocarril, no haurien estat possibles sense transformacions importants en l’ordenament legal (l’eliminació dels privilegis dels gremis o la possibilitat de crear societats per accions, per exemple). També és veritat, a la inversa, que els canvis en les mentalitats, les formes de govern i la legislació no s’haurien produït si les transformacions econòmiques no haguessin proporcionat més influència i poder als grups socials vinculats a les innovacions.
Naturalment, la transformació del marc institucional va tenir ritmes i formes diferents a cada país, però els canvis van tendir a anar en la mateixa direcció. Els trets principals poden agrupar-se en dos àmbits: a) drets ciutadans i sistema polític; i b) llibertat d’empresa i redefinició dels drets de propietat.
1.3 El nou estat liberal: igualtat davant la llei i sistema polític representatiu
Un dels canvis fonamentals que va acompanyar el procés de racionalització (que hem vist al final del capítol 2) va ser l’eliminació de les diferències legals per naixença i la introducció de sistemes de govern representatius. El sistema feudal diferenciava legalment les persones en funció de l’estament al qual pertanyien: els nobles i eclesiàstics eren privilegiats, tenien drets, mentre que la resta eren súbdits, subjectes a obligacions; així, per exemple, només un noble podia ser oficial de l’exèrcit o bé ocupar els principals càrrecs polítics, municipals o judicials i sovint també eclesiàstics. D’altra banda, la majoria de les monarquies eren de caràcter absolut, no hi havia mecanismes que regulessin el poder del rei ni que permetessin el control dels seus actes, si bé la permanència del sistema era difícil sense el beneplàcit dels estaments privilegiats. Aquest marc legal i polític dificultava la introducció d’innovacions econòmiques. La classe social vinculada a les noves activitats (la burgesia) aspirava a accedir al poder polític i era lògicament contrària al manteniment de privilegis estamentals. Per tant, l’enfortiment de la burgesia com a conseqüència del creixement de les activitats comercials i industrials abocava a una pugna pel canvi del marc legal i polític.
Aquest canvi va ser un procés llarg i complex; el precedent es troba a la Gran Bretanya, on després de dècades de guerres civils entre els reis i el Parlament, la Revolució Gloriosa de 1688 va donar lloc a l’establiment d’una declaració de drets (Bill of Rights) que limitava el poder del monarca i establia les llibertats públiques (drets) dels seus súbdits. En contraposició als altres europeus, els anglesos de tota condició es consideraven lliures de naixement. El monarca quedava subjecte al Parlament, que controlava el pressupost i l’establiment de nous impostos. La preeminència aristocràtica en la política britànica es va mantenir fins ben avançat el segle XIX, però els mecanismes de representació política i les llibertats civils es van anar reforçant amb el temps.
Era, però, només un precedent. El triomf dels ideals polítics de la burgesia té dues fites fonamentals: el text de la Declaració d’independència dels Estats Units (1776) i la Declaració dels drets de l’home i del ciutadà durant la Revolució Francesa (1789).
La segona clàusula de la Declaració d’independència dels Estats Units ho deixava clar:
Nosaltres creiem que aquestes veritats són evidents: que tots els homes ha estat creats iguals; que el seu Creador els ha atorgat certs drets inalienables, entre els quals hi ha els drets a la vida, a la llibertat i a la recerca de la felicitat; que, per a assegurar aquests drets, els homes han instituït governs, que han de basar el seu poder en el consentiment dels governats.
Al continent europeu el punt d’inflexió en el procés d’eliminació dels privilegis feudals s’ha de situar en la Revolució Francesa de 1789; el seu lema, «Llibertat, igualtat i fraternitat», va en el mateix sentit que la Declaració d’independència dels Estats Units i es va concretar especialment en la Declaració dels drets de l’home i del ciutadà, aprovada per l’Assemblea Nacional Francesa el 26 d’agost d’aquell mateix any. Els principis de llibertat i d’igualtat establerts formalment en aquesta declaració eren la plasmació efectiva del racionalisme, de la preeminència de la raó per damunt de qualsevol altra forma de coneixement.
Aquests principis es van difondre per molts països de l’Europa occidental gràcies a l’ocupació per les tropes franceses de bona part del continent durant les guerres de 1792-1815. Tot i que en alguns casos després de la derrota de Napoleó es van restaurar sistemes de monarquia absoluta, els privilegis feudals no van ser plenament restablerts gairebé enlloc, i la tendència general va ser a la configuració de formes parlamentàries de govern. Tanmateix, l’extensió i l’aplicació real d’aquests principis no van ser ni ràpides ni homogènies: a Rússia la servitud dels camperols es va mantenir fins al 1861, i als mateixos Estats Units l’esclavitud va ser legal als estats del sud fins al 1865.
Els sistemes polítics sorgits d’aquests processos de canvi es caracteritzaven per l’acceptació del principi representatiu. Tot i que el rei o el govern mantenien el poder executiu, l’aprovació de les lleis i dels pressupostos corresponia a un parlament escollit pels ciutadans. El dret a vot va anar ampliant-se durant el segle XIX; de primer el tenien només els majors contribuents (sistema censatari); després es va concedir a tots els propietaris; cap al final de segle es va atorgar a tots els homes. El sufragi femení no va ser acceptat fins ben entrat el segle XX (els Estats Units, 1920; la Gran Bretanya, 1928; Espanya, 1931). La generalització als països occidentals d’aquests sistemes representatius de govern i de les llibertats civils bàsiques no ha impedit que a determinats països i en diferents moments les institucions i els drets democràtics fossin suprimits i s’imposessin dictadures de diversa mena.
Als països del tercer món la introducció de sistemes representatius de govern i el respecte a les llibertats individuals i col·lectives ha topat amb moltes dificultats. En primer lloc, la majoria d’aquests països van patir durant molts anys el control colonial per part de les potències europees, que impedien qualsevol expressió de la voluntat de la població. Després de la descolonització, la consolidació de sistemes de govern democràtics s’ha vist dificultada i molt sovint impedida per l’escassa articulació política dels nous estats (creats sobre els dominis colonials i no sobre els pobles anteriors), el domini d’una ètnia sobre el conjunt, la manca de formació, la corrupció, la pobresa i, sovint, els interessos i la intervenció dels països rics.
1.4 La pugna per la distribució de la renda
L’arrelament del sistema capitalista va comportar un canvi en l’estructura social fins llavors vigent. L’antagonisme entre senyors feudals i camperols va quedar substituït per l’enfrontament entre capitalistes i assalariats. El capitalista és el propietari dels mitjans de producció: la terra, la fàbrica, la mina; l’assalariat és la persona que ven la seva capacitat de treball a canvi d’una remuneració regular. Aquesta nova estructura social, que implicava un accés molt diferenciat als beneficis del progrés econòmic, va donar lloc a nous conflictes de classe, diferents en la forma i en el fons dels conflictes propis dels sistemes feudals de base agrària.
Els processos d’industrialització van anar acompanyats d’un intens procés d’urbanització que va trencar l’anterior predomini del poblament rural. A la ciutat augmentava la inseguretat en la vida del treballador, que depenia només dels seus braços i d’una feina del manteniment de la qual no tenia cap tipus de garantia. És en aquest marc en el qual cal situar la formació de la classe obrera, entesa com la presa de consciència col·lectiva de la seva situació per part dels treballadors i l’establiment d’uns mecanismes d’acció comuns per a defensar els seus interessos.
El principal instrument de reivindicació per part dels treballadors assalariats serà el sindicat. El sindicat és una associació d’obrers d’una determinada branca productiva o d’una empresa que acorden actuar conjuntament davant el capitalista o l’estat per a millorar les condicions de treball. Hom establia una quota que servia per a oferir als associats determinats serveis assistencials o culturals i per conformar una caixa de resistència que permetés als treballadors utilitzar la seva arma principal enfront dels empresaris capitalistes: la vaga. Els sindicats han estat prohibits i perseguits en diversos llocs i moments: durant bona part del segle XIX ho van ser a diversos països europeus i, ja en el segle XX, ho han estat per totes les dictadures de caràcter feixista.
Les reivindicacions dels obrers davant els empresaris no han estat sempre relacionades amb els increments salarials, tot i que aquests hagin estat l’objectiu més comú. Hom ha reclamant també la reducció de l’horari laboral, l’obtenció d’ajuts en cas de malaltia o d’accident, la millora de les condicions higièniques, etc. Només cap a la darreria del segle XIX es va començar a introduir la idea que la instauració de determinats sistemes de protecció social al treballador podria ajudar a limitar la conflictivitat i ser beneficiosa per a l’economia. Alemanya va ser el primer país (als anys 1880) que va implantar l’assegurança de malaltia i d’accidents i la jubilació, però en la majoria dels estats europeus no es pot parlar fins després de la Primera Guerra Mundial de l’adopció de sistemes mínims de protecció social, com la jornada de vuit hores i la restricció legal del treball infantil.
La constatació que el capitalisme generava creixement econòmic, però no millora del benestar de gran part de la població, va portar a l’aparició d’ideologies i moviments revolucionaris que propugnaven un canvi de sistema: la substitució del capitalisme pel socialisme. Les estratègies eren diferents segons els diversos grups, des de la creació de partits obrers a la promoció directa de l’aixecament revolucionari dels oprimits. Els principals moviments revolucionaris s’inspiraven en les idees de Marx (comunistes) o de Bakunin (anarquistes).
Els estudis realitzats sobre les diferències de renda i socials durant el procés d’industrialització mostren que, en una primera fase, les diferències entre rics i pobres van augmentar, però que en fases posteriors van tendir a disminuir. En general, hom pot afirmar que l’acció reivindicativa dels treballadors va obtenir, a partir de la segona meitat del segle XIX millores salarials significatives i, amb posterioritat, millores en les condicions de treball (reducció de la jornada laboral) i de protecció social.
2. El cicle demogràfic modern
El creixement dels dos darrers segles ha tingut també conseqüències decisives sobre la població. Aquí ens hi referirem fins a la Primera Guerra Mundial, l’etapa posterior, que tot i pertànyer a aquest cicle mostra característiques específiques, s’explicarà en el capítol 14. Les pautes de comportament demogràfic comencen a canviar a la Gran Bretanya al segle XVIII, en paral·lel amb el creixement de la indústria tradicional que culminarà amb la Revolució Industrial. La revolució demogràfica (com de vegades s’anomena) i la industrialització són dos fenòmens independents, però que s’afecten mútuament en profunditat i de forma molt complexa. Per això, la revolució demogràfica tendeix a produir-se més aviat o més tard, segons el grau de desenvolupament econòmic de cada país.
Recordem que el cicle demogràfic antic, explicat en el capítol 1, es caracteritzava per altes taxes de natalitat i de mortalitat, forta variació de les taxes de mortalitat (puntes de mortalitat), baixa esperança de vida en néixer i creixement lent, frenat pels sostres maltusians o tallat per retrocessos sobtats. Les característiques del cicle demogràfic modern són gairebé exactament les contràries: baixes taxes de natalitat i de mortalitat i elevada esperança de vida en néixer; el creixement de la població, molt fort al principi, decau més tard i, per moments i països concrets, arriba a ser negatiu.
2.1 La transició demogràfica
El pas del cicle demogràfic antic al modern configura una etapa de característiques especials, que es coneix com a transició demogràfica. Tant el cicle demogràfic antic com el modern mostren una evolució relativament paral·lela de les taxes de natalitat i de mortalitat (altes en el cicle antic, baixes en el cicle modern); en canvi, la transició demogràfica es caracteritza per una major separació entre les taxes: en una primera fase, la natalitat es manté elevada (de cicle antic) mentre que la mortalitat cau ràpidament (com en el cicle modern), fet que comporta durant un cert temps un creixement ràpid de la població. En una segona etapa, comença a caure també la natalitat, i per tant la taxa de creixement tendeix a disminuir (quadre 4.3). La transició demogràfica aboca en el cicle demogràfic modern quan tant la natalitat com la mortalitat s’han estabilitzat en taxes amb poca diferència entre elles, però molt més baixes que les anteriors i amb una esperança de vida molt superior.
QUADRE 4.3
Les fases de la transició demogràfica
Font: Guia pràctica..., p. 46, a partir de M. Livi-Bacci (1990).
Com ja hem dit, ni la transició demogràfica ni el cicle demogràfic modern no s’inicien en el mateix moment en tots els països, ni tampoc la transició demogràfica té a tot arreu la mateixa durada: encara avui hi ha llocs del món on predomina el cicle demogràfic antic o que es troben en el període de la transició demogràfica.
2.1.1 La caiguda de la mortalitat
La disminució de la mortalitat durant la transició demogràfica comença per l’atenuació i la posterior desaparició de les puntes de mortalitat epidèmiques, seguida del descens de la mortalitat infantil i posteriorment de la mortalitat adulta. D’aquests canvis, el més decisiu sembla ser la disminució de la mortalitat infantil, que en el règim demogràfic antic s’apropava a la meitat dels nascuts. Aquest descens augmenta l’esperança de vida en néixer (que a l’Europa del segle XVIII no superava els 35 anys, enfront dels més de 70 en l’actualitat), estimulant així el creixement de la població, ja que permet generacions molt més nombroses, amb el consegüent efecte multiplicador.
Els intents d’explicar les causes de la caiguda de la mortalitat han generat fortes polèmiques. Sembla que cal relacionar-la principalment amb les millores en la higiene i l’alimentació. A pesar del descobriment i inoculació de les vacunes i d’altres avanços importants, la medicina no va tenir un paper capdavanter en la disminució de la mortalitat fins després de la Primera Guerra Mundial.
2.1.2 El descens de la natalitat i la desacceleració del creixement de la població
En el primer moment de l’etapa de transició, la taxa de natalitat es manté elevada, i fins i tot pot experimentar un lleuger augment, a causa de l’increment de la durada de la vida familiar com a conseqüència de la disminució del nombre de vidus i vídues en edat fèrtil.
En casos com la Gran Bretanya, en què la transició demogràfica coincideix amb un moment de creixement econòmic, l’augment de la natalitat pot ser degut també a la major proporció d’embarassos que arriben al naixement, la disminució del percentatge de solters i la rebaixa de l’edat d’accés al matrimoni. Tot plegat fa que sigui més alt el percentatge de casats als millors anys per a la natalitat (18 a 25) i que el termini entre generacions es redueixi, amb el consegüent increment de la població.
Al cap d’un temps s’inicia el descens de la natalitat, que marca el pas al règim demogràfic modern. En aquest, el descens de la natalitat no s’aconsegueix com en el cicle demogràfic antic, de forma indirecta, reduint el percentatge de casats i endarrerint l’edat al matrimoni, sinó sobretot per decisió voluntària, mitjançant l’ús de pràctiques i de mètodes anticonceptius.
Encara que el cicle demogràfic modern mostra unes taxes de creixement inferiors a les del moment de la transició, l’efecte combinat d’una població més gran als països del cicle demogràfic modern i del fort creixement de la població als països en transició va produir al segle XIX i la primera meitat llarga del segle XX un creixement de la població a un ritme impensable en qualsevol moment històric anterior: a partir de l’inici de l’era cristiana, doblar la població va costar uns 1550 anys; tornar-ho a fer, només uns 270, i tornar a doblar, només uns 100 anys (1920): la població mundial de 1920 venia a ser vuit vegades la del començament de l’era (quadre 1.2).
Com a conseqüència de l’avançament de les poblacions europees en el procés de transició, els segles XVIII i XIX representen una modificació del repartiment mundial de la població a favor de les zones ocupades per aquestes i en detriment de la resta: el conjunt de la població d’Europa (sense Rússia) i d’Amèrica, representava el 1700 menys del 16% de la població mundial i el 1800 no arribava al 18% en canvi, el 1900 passava del 28%.
2.2 Factor treball i industrialització
La conjunció del creixement de la població i de l’oferta d’ocupació generada pel procés d’industrialització produeixen a tot arreu canvis importants en la localització i l’ocupació de la població. La tendència general és el pas del camp a la ciutat i del sector primari als sectors secundari i terciari, però es produeix també a la vegada una forta emigració transcontinental. A la major part dels països, fins i tot europeus, aquest procés no ha significat fins a temps molt recents una disminució de la població rural en termes absoluts, però sí en percentatge: la transició demogràfica feia compatible l’augment de població al camp amb un fort creixement de l’ocupació en la indústria i els serveis, al mateix temps que aquesta emigració permetia incrementar la productivitat dels treballadors agraris.
Aquest canvi en l’ocupació no es pot mesurar només pel nombre de persones ocupades; qualsevol procés d’industrialització significa al principi una ampliació i una intensificació del factor treball per damunt del creixement de la població, però aquest és un fenomen que varia profundament amb el pas del temps. En un primer moment, el factor treball creix per:
1 L’eliminació o disminució de la població que es mantenia subocupada al camp, a falta de millors expectatives de treball.
2 La forta ocupació femenina i infantil.
3 Una distribució més constant de la feina al llarg de l’any.
4 El ritme continuat exigit per la maquinària.
5 L’allargament de la jornada laboral, facilitat per la il·luminació artificial.
De tota manera, l’intent de perllongar en excés la jornada de treball resulta contraproduent: el cansament provoca una disminució de l’eficiència i un augment dels accidents en les persones i d’avaries en les màquines. En una segona etapa, aquesta intensificació inicial en l’ús del factor treball es desaccelera; de fet, la industrialització és un procés intensiu en capital i en tecnologia, en el qual la producció de béns requereix cada vegada menys treball: les economies industrials madures es caracteritzen per un creixement del factor treball inferior al creixement de la població, fins al punt de provocar problemes greus de desocupació.
Així i tot, rebaixar la jornada laboral a 10 hores va requerir a la Gran Bretanya una forta pressió sindical a la dècada dels anys 1870; passar a vuit hores va ser a tots els països una reivindicació molt llarga i de difícil obtenció, igual com l’escurçament de la vida laboral activa gràcies a la jubilació. Més tard, ja fora de l’etapa que estudiem, l’ús del factor treball va continuar disminuint com a conseqüència principalment de la legislació, que assenyala una edat mínima per al treball, un horari diari i setmanal màxim, el dret a les vacances pagades, l’avançament de l’edat de jubilació i l’endarreriment del moment d’entrada en el món laboral, com a conseqüència de l’augment de l’escolarització.
3. Les transformacions en l’agricultura
3.1 La modernització de les estructures de propietat agrària
L’altra característica distintiva del nou marc institucional que configura el capitalisme modern té a veure amb la definició i protecció del dret de propietat i amb la llibertat econòmica. Per bé que el dret de propietat té diferents aspectes, des de la liquidació de l’arbitrarietat senyorial o reial a la persecució dels robatoris i de l’incompliment dels contractes a la protecció de les innovacions mitjançant patents, el seu aspecte més important en els inicis del procés d’industrialització era el problema de la propietat i la lliure disponibilitat de la terra.
L’eliminació de les traves al dret de propietat va ser una de les novetats fonamentals dels canvis legislatius del final del segle XVIII i començament del segle XIX. Essencialment es tractava de concentrar tots els drets sobre la terra en un propietari individual i de deslliurar-lo de qualsevol altra obligació, tret de pagar a l’estat els impostos legalment establerts. Això implicava l’abolició del règim feudal i dels seus típics sistemes d’apropiació de la terra.
En el sistema agrari feudal podem distingir tres grans aspectes: la propietat de la terra, les relacions entorn de la terra i l’organització de la producció. Recordem que al nord d’Europa la producció estava organitzada mitjançant camps oberts (open fields) i era dirigida per la comunitat de poble. El sistema era adequat per a una economia a la defensiva, on el més important era assegurar la supervivència, obtenir tot allò necessari per a passar l’any, encara que fos a costa d’uns rendiments i una productivitat molt baixos i de dificultar les innovacions i el creixement econòmic. Al segle XVIII, la millora dels rendiments agraris, i sobretot l’increment del comerç, posen en qüestió la conveniència de mantenir el sistema tradicional, que no permetia aprofitar les oportunitats que oferien el mercat i les noves tècniques. Això va provocar enfrontaments entre els partidaris del sistema tradicional, de rendiments baixos, però relativament segurs i poc demandant de capital, i els partidaris de l’economia de mercat, de rendiments superiors, però més exigent en capital i més discriminatòria.
Per la seva banda, els partidaris del canvi consideraven que un sistema agrari més eficaç s’havia de basar en la propietat absoluta i la lliure disponibilitat de la terra en tres sentits:
1 Liquidació de la comunitat de poble i desaparició de les constriccions dels open fields.
2 Desaparició dels drets de propietat compartits (entre senyors i pagesos conreadors).
3 Abolició de les restriccions a la lliure disposició de la propietat (mans mortes, fideïcomisos, etc.).
El procés de modernització de les estructures de propietat i d’explotació comença a Anglaterra amb el procés d’enclosure (capítol 1), que va significar a la vegada la desaparició de qualsevol tipus de propietat compartida i la tendència a la gran explotació. Encara que no amb la intensitat que a la Gran Bretanya, al segle XVIII s’observa al conjunt de l’Europa occidental una ofensiva contra les estructures agràries feudals (exaccions feudals, organització comunitària de la producció, terres comunals, terres de mans mortes), en un enfrontament a tres bandes entre senyors, propietaris agraris i pagesos conreadors, centrat al voltant de l’organització de la producció, l’abolició dels drets feudals, l’apropiació de les terres comunals i la transformació de la propietat feudal (drets compartits) en propietat capitalista (propietat absoluta).
L’organització comunitària de la producció, ja molt debilitada pels processos de tancament de terres, va sucumbir a tot arreu amb la liquidació de les terres comunals. Pel que fa a aquestes, els senyors consideraven que eren de la seva propietat, argumentant que el fet que tradicionalment no haguessin estat cedides en tinença o arrendament no invalidava els seus drets ancestrals. Els pobles consideraven, en canvi, que els béns comunals eren propietat de la comunitat de poble, però sovint hi havia dins la comunitat diferències sobre què calia fer-ne: els grans propietaris, fossin pagesos rics o rendistes, desitjaven la venda dels comunals, a l’adquisició dels quals aspiraven, mentre que els pagesos pobres reclamaven el manteniment dels comunals o el seu repartiment, que els permetria de disposar de terra suficient en un moment de població creixent. La pugna va acabar a tot arreu amb la liquidació dels comunals, si bé en moments diferents i gairebé sempre ja al segle XIX.
Aquesta redefinició del dret de propietat de la terra va significar l’eliminació o la reducció radical de la propietat comunal i, a la major part dels països catòlics europeus, de la propietat eclesiàstica (els països protestants ja l’havien eliminada al segle XVI). Hom pensava que la propietat col·lectiva era molt menys eficient que la individual i, a més, la venda de les terres comunals i eclesiàstiques podia proporcionar a l’estat uns ingressos que li eren molt necessaris. La venda es va produir habitualment per subhasta, beneficiant així pagesos benestants i burgesos que disposaven de recursos econòmics per a comprar la terra, mentre que sovint va comportar el desnonament de famílies camperoles que conreaven les terres des de temps immemorial.
En el cas de les tinences i altres terres amb drets de propietat compartits, la determinació de qui obtindria la plena propietat va produir greus conflictes a la majoria dels països. En uns casos, com en els contractes emfitèutics, la situació legal preexistent afavoria els camperols, i aquests exigien l’eliminació de les càrregues i obligacions feudals. En altres, en canvi, els senyors havien aconseguit restringir el dret d’ús dels conreadors, convertint-los en simples arrendataris. Hi havia també, com és natural, moltes situacions intermèdies. En conjunt, mentre a la Gran Bretanya, a bona part de l’Europa de l’Est i a les regions meridionals d’Itàlia i d’Espanya el dret de propietat va quedar en gran part en mans dels antics senyors feudals, a França, a l’Alemanya Occidental i a les regions septentrionals d’Itàlia i d’Espanya van ser els pagesos o els burgesos que disposaven del dret d’ús els que van aconseguir la propietat absoluta. De manera que, més tard o més d’hora, l’abolició dels drets i de la propietat feudals s’aconseguí a tot arreu, però no va significar el mateix a tot arreu.
Pel que fa a l’explotació, la gran propietat podia comportar grans explotacions a la Gran Bretanya o a Prússia i també al sud de les penínsules Ibèrica i Itàlica, mentre que a la resta dels mons mediterrani i eslau sovint la gran propietat es trobava repartida en explotacions familiars de grandària i tipus de contracte molt variables, a la vegada que subsistien petites propietats amb explotació familiar. De fet, la grandària de la propietat no predeterminava les formes d’explotació: hi havia grans propietats capitalistes, generalment en règim d’arrendament, bolcades al mercat tant per la venda de productes com per la compra d’inputs (la Gran Bretanya), o bé grans explotacions de caire tradicional, amb estalvi sobretot del factor treball (Prússia, els Estats Units, sud de les penínsules mediterrànies). Però hi havia també explotacions familiars molt dependents del mercat, especialitzades en la producció de vi, oli o fruita, i perduraven encara en moltes zones les explotacions familiars que tenien com a fita principal l’autoabastament.
3.2 Les millores en la producció agrària
Deixant de banda els canvis institucionals, al segle XIX l’agricultura europea va experimentar també importants transformacions en la producció, els rendiments i la productivitat, com a conseqüència de millores que en part són resultat de l’evolució endògena de l’agricultura i en part aportacions exògenes, producte de la Revolució Industrial; unes i altres abasten aspectes molt diversos.
Encara que les millores endògenes i exògenes es produeixen alhora i es reforcen mútuament, per claredat en l’explicació ens hi referirem per separat, començant per les millores procedents de l’evolució de l’agricultura mateixa.
3.2.1 Millores endògenes
Les millores endògenes són en gran part el resultat de la difusió de les innovacions que havíem assenyalat en parlar de la revolució agrària a la Gran Bretanya, innovacions que començaren a escampar pel continent a partir de 1770: introducció de noves rotacions de conreus, integració de l’agricultura i la ramaderia, selecció de llavors i d’animals, i més atenció a l’adobament, a les quals es van afegir al segle XIX el drenatge i la correcció de sòls etc., innovacions aplicades amb més o menys intensitat i èxit segons les diferents estructures de propietat, tipus de sòl i de clima i mercats disponibles, amb el resultat de diferències en els rendiments, la productivitat i els beneficis obtinguts.
El resultat principal d’aquestes innovacions, el fet que marca la diferència entre l’agricultura tradicional i la moderna, és la supressió del guaret. L’augment del factor terra que aquesta supressió representa permet assolir les tres funcions que Kuznets (1973) considera necessàries perquè l’agricultura sigui un factor positiu de creixement econòmic: alimentar una població que, en proporció, cada vegada és menys productora directa d’aliments, alliberar treball i capital a favor de la indústria i oferir un mercat per als productes industrials.
Fent un pas més, a partir de 1830 comença a difondre’s a la Gran Bretanya una forma d’organització agrària tècnicament més avançada, anomenada high farming, coneguda també com a segona revolució agrària, que va significar «el pas de l’agricultura, d’una indústria extractiva a una indústria manufacturera» (Thompson, 1968), en el sentit que, com qualsevol altra indústria, l’empresa agrària necessitava adquirir al mercat una part important dels inputs necessaris per al procés de producció, especialment productes destinats a millorar l’alimentació animal i el rendiment de la terra. En tots dos aspectes, els productes bàsics són més aviat sorprenents: pinyola de lli i de colza (restes d’aquests productes un cop extret l’oli) i ossos. La pinyola premsada era venuda com a aliment del bestiar o bé utilitzada directament com a adob, pel seu contingut en nitrogen; els ossos, polvoritzats, eren apreciats com a adob també pel seu contingut en nitrogen però sobretot en fosfats. Cap a la meitat del segle XIX, la preocupació pels adobs va obrir la porta a la introducció de fertilitzants artificials, començant pel guano del Perú i el nitrat de Xile (de fet, dos adobs naturals fossilitzats) i seguint pels fertilitzants químics.
El caràcter empresarial del high farming tenia un segon aspecte: els productes que s’havien d’obtenir estaven determinats per les oportunitats del mercat. El high farming genera explotacions integrades (agrícoles i ramaderes) que poden fàcilment canviar la seva producció segons l’evolució relativa dels preus dels cereals i dels productes ramaders. Així, si els preus dels cereals eren més remuneratius, podien disminuir el nombre de caps de bestiar i vendre el cereal; en canvi, si la relació d’intercanvi era favorable als productes ramaders, es dedicava més cereal a alimentar el bestiar dins l’explotació.
Aquesta revolució capital intensiva deixa a l’ombra una revolució agrària paral·lela, treball intensiva, portada a terme per pagesos amb poca terra, gràcies a la difusió d’un producte humil, però de gran rendiment: la patata. Segons càlculs de Bairoch (1989), cap a 1800, a Europa, la mitjana de producció de blat era de 8,5 quintars per hectàrea; la de patates, de 50 quintars. Tot i que el blat aporta més calories per unitat de pes, el rendiment calòric per unitat de superfície és, de llarg, favorable a la patata. De fet, la disponibilitat d’una petita superfície per a sembrar patates explica la pervivència al camp britànic de molts pagesos empobrits com a conseqüència del procés d’enclosure: les patates i els jornals que es poguessin aconseguir els permetien sobreviure, ni que fos pobrament. Les alternatives possibles, el treball industrial o l’emigració no oferien perspectives millors. Per això, l’aparició d’un fong que podria les patates, i que causà la pèrdua de la collita de 1847, va arruïnar gran part de la pagesia i, a Irlanda, va causar moltes morts per inanició i va provocar l’emigració d’una part significativa de la població cap als Estats Units. En altres llocs sobrevivien petites explotacions familiars gràcies a l’especialització, ja fos en la vinya o en la producció de fruites, hortalisses i aviram per al consum urbà.
Una evolució paral·lela, però diferent, ve significada per l’explotació capitalista extensiva, practicada a les zones temperades i poc poblades d’Amèrica i Oceania; es tracta de grans explotacions amb una important disponibilitat de capital, destinades sobretot a l’obtenció de cereals o de productes ramaders (llana, secundàriament cuiro i carn), que feien compatibles uns rendiments baixos amb una productivitat alta, gràcies a l’estalvi del factor treball. En l’agricultura dels Estats Units, aquest estalvi va ser sobretot important quan, a partir de la Guerra de Secessió (1861-1865), es va difondre l’ús de la maquinària agrícola.
Ücretsiz ön izlemeyi tamamladınız.
