Kitabı oku: «Els colors de la neu», sayfa 2
Alguns trets (gairebé) únics de les llengües
El llenguatge és una capacitat humana universal que es realitza en les llengües. El fet que sigui universal ja determina que totes les llengües comparteixin una sèrie de trets de disseny que en altres sistemes de comunicació o bé no existeixen o, en cas que existeixin, no es combinen de la mateixa manera. Vegem-ne alguns.
Totes les llengües tenen un nombre finit de trets distintius sense significat per si mateixos. En les llengües orals els anomenem fonemes, i en les llengües de signes, components bàsics. El nombre d’aquestes unitats mínimes varia molt de llengua a llengua. La llengua amb el nombre més petit de fonemes que es coneix és el rotokas, una llengua de Papua Nova Guinea amb onze sons distintius, i les llengües amb els sistemes més extensos es parlen per la zona del Kalahari i tenen uns 140 fonemes (Maddieson, 1984: 7). Entre aquests extrems hi ha de tot, però el més important és que en totes les llengües aquestes unitats es combinen per formar unitats més grans, i aquestes, al seu torn, d’altres encara més grans. Aquest és el principi que es coneix com la doble articulació.
Les unitats obtingudes amb aquestes combinacions tenen (o poden tenir) significat. Per exemple, si apliquem el principi de doble articulació al llenguatge musical, podem combinar les unitats més petites (notes) en altres de més grans (acords o frases musicals), però el resultat no té significat, no apunta a un referent. Les paraules (dites o signades), en canvi, tenen un significat. Aquest tret de disseny és la semanticitat.
El significat de les unitats no respon a cap regla d’emparellament entre forma i referent. En principi, qualsevol paraula pot significar qualsevol cosa, i només el consens entre els parlants o la convenció permeten establir quin és el significat d’un signe lingüístic determinat. Aquest tret de disseny és l’arbitrarietat, i fa una funció molt important en l’eficàcia de les llengües i també, subsidiàriament, ens permet treure conclusions pel que fa a la seva història: en la mesura que, en principi, no hi ha cap relació entre el significat i el significant o la forma, tota semblança de forma i significat en llengües diferents s’ha d’explicar. Una causa no gaire freqüent és la casualitat: «fill» en hongarès és fiú, i en romanès fiu, i ambdós provenen d’arrels diferents, com l’anglès much i l’espanyol mucho. Les semblances són casuals. Una altra causa és la iconicitat. Seria el cas de les onomatopeies o altres elements que tenen una connexió amb el referent, de manera que la relació no és (del tot, si més no) arbitrària.
Una causa molt més freqüent amb diferència que les anteriors és el manlleu. Paraules que passen d’una llengua a una altra i que, per tant, s’assemblen en les dues llengües. És el cas de termes com xocolata o girafa (vegeu l’apartat «Paraules que viatgen per tot el món: el cas dels animals grossos»). Finalment, hi ha correspondències de forma i significat en el cas d’un origen comú, elements que pertanyien a la llengua de la qual venen les dues (o més) llengües actuals i que, per tant, són indicadors de parentiu. Bona part del lèxic romànic prové del llatí, i per tant no és estrany que paraules com aigua, agua, auga, aqua, aiga o apă s’assemblin en forma i significat; d’altra banda, eau és una bona mostra de fins a quin punt amb el temps les formes es poden anar diferenciant fins a fer-se difícilment reconeixibles com a cognades.
Un altre dels trets de disseny del llenguatge humà que el diferencia molt d’altres sistemes de comunicació és la productivitat, és a dir, la capacitat de crear i entendre missatges que no hem sentit mai abans, o que també ens permet construir oracions gramaticals amb paraules inventades: «Els brisons gerrosos tisneren lonassos» no vol dir res, i tanmateix no ens costa gens convertir la frase en singular: «El brisó gerrós tisnera un lonàs», o en passiva: «Els lonassos són tisnerats per brisons gerrosos», en condicional: «Si els brisons gerrosos tisneressin lonassos…», en passat, en futur, etc.
Aquests quatre trets —doble articulació, semanticitat, arbitrarietat i productivitat— donen una gran versatilitat a les llengües i, com a trets inherents al sistema, són universals. Per això, quan algú diu que hi ha llengües que només tenen 80 paraules o que no tenen gramàtica, ignora que tots tenim els mateixos recursos, com deia el gran lingüista Edward Sapir (1921: 206): «Quan es tracta de la forma lingüística, Plató passeja amb el porcater macedoni i Confuci amb el caçador de cranis d’Assam». Seria força incomprensible que no els aprofitéssim. Però, a més, les llengües disposen d’un altre tret molt rar en altres sistemes de comunicació: el desplaçament.
El desplaçament és la característica que ens permet parlar de coses que no són ni aquí ni ara. És cert que les abelles poden indicar on es troba una font d’aliment que pot ser a deu quilòmetres del rusc, però comparat amb les llengües humanes és una capacitat molt pobra (i, tot i així, gairebé és única en els sistemes de comunicació no humans). Perquè amb les llengües no només podem comunicar sobre coses que no són a la vista, com l’aliment a deu quilòmetres: podem fins i tot crear mons que no han existit mai. El desplaçament combinat amb la prevaricació o la capacitat de mentir del mateix sistema fan que la capacitat del llenguatge ens doni unes possibilitats no conegudes en altres espècies però comunes a tots els humans.
Els trets de disseny ja mostren per què no té gaire sentit parlar de llengües millors que d’altres quan totes en disposen, però és que, a més, s’han identificat una sèrie de trets universals que mostren, d’una banda, que les llengües funcionen a la seva manera, és a dir, que els humans en bona part no les podem controlar. D’altra banda, aquests principis universals mostren que en molts sentits les llengües no depenen ni de la cultura ni de les característiques socioeconòmiques dels seus parlants.
Universals (més o menys)
Un dels prejudicis més freqüents sobre les llengües que se suposen «primitives» és que no estan capacitades per a l’abstracció. Aquesta suposició, del tot gratuïta, en el sentit més literal és completament absurda. Qualsevol concepte, qualsevol, és una abstracció. «Pedra» és una etiqueta lèxica que fa referència a tots els objectes que existeixen, han existit i existiran amb unes característiques bastant abstractes (tractarem una mica de la qüestió de la categorització, és a dir, de com conceptualitzem, a l’apartat «Categoritzar»). Però encara que entenguem la idea d’abstracció en un sentit menys general, és a dir, considerant no pas conceptes com «pedra», que semblen apuntar a referents molt concrets i tangibles, sinó a conceptes com «llibertat» o «llengua» o «socialisme» (el que al col·legi anomenaven «noms abstractes»), la situació és la mateixa. Perquè totes les llengües estan perfectament capacitades per expressar conceptes tan abstractes.
De fet, en el fons no és qüestió de llengües, sinó de pensament humà, de capacitat d’abstracció totalment inherent a la ment humana, qualsevol ment humana. Però és que, a més, hi ha llengües d’aquestes que històricament s’havien considerat «primitives» que compten amb mecanismes lingüístics específics i ben clars per expressar aquesta mena d’abstracció. Per exemple, les llengües bantus.
En aquestes llengües els substantius es classifiquen en diverses classes nominals que determinen les concordances (vegeu-ne més exemples a l’apartat «Gènere i sexe sovint no són pas el mateix (lingüísticament parlant)»). Els fonaments de l’agrupació semblen respondre aproximadament a criteris semàntics: hi ha una classe per a les persones, una altra per als animals, per a les plantes, per a les coses… i per als abstractes! Si agafem l’arrel -ganda, per exemple, tenim els termes baganda (amb el prefix ba-, corresponent als humans), que vol dir «els gandes, la gent ganda»; luganda vol dir «la llengua ganda» (lu- serveix per a les llengües, entre altres coses) i Uganda, «el país ganda». O l’arrel -kongo, que forma bakongo («els kongos») i kikongo («la llengua kongo»); o l’arrel -tswana: batswana («els tswanes»), setswana («la llengua tswana») i Botswana («el país tswana»). El prefix u-/bo- correspon als abstractes. Julius Nyerere, primer president de la Tanzània independent, va crear molta terminologia política en suahili, terminologia d’aquesta que es considera abstracta per excel·lència. Per expressar la idea de «socialisme africà», per exemple, va crear un neologisme sobre la base d’una arrel -jamaa amb el prefix dels abstractes: ujamaa (jamaa és un manlleu de l’àrab que vol dir «grup de persones», que en suahili passa a voler dir «família» en el sentit d’organització comunitària tradicional. El prefix u- ho converteix en un terme abstracte, en aquest cas «socialisme africà», la gran família de la societat sencera. Igual que en català convertim germà en germandat, o amic en amistat, en el nostre cas no amb una classe nominal diferent, sinó amb un sufix de derivació).
Al marge dels procediments morfològics com els de les llengües bantus, hi ha un procediment universal que parteix dels noms de coses concretes, especialment les parts del cos humà, per explicar nocions espacials, temporals i abstractes. Cap, per exemple, en català també es fa servir per expressar una direcció en l’espai, «vaig cap allà»; una aproximació temporal, «arribarem cap a les dotze», i idees abstractes com la intel·ligència: «aquesta noia té molt bon cap». A mà li podem donar un sentit espacial, «a mà dreta»; quantitatiu, «fa una mà de temps que no ens veiem», o abstracte, «té molt bona mà amb les criatures», «és la seva mà dreta» (la col·laboradora més estreta, de més confiança). Aquest procediment es troba en totes les llengües. Per tant, no podem dubtar que en totes podem parlar de conceptes abstractes, i convertir en abstractes coses ben concretes per la via de la metàfora o la gramaticalització.
De manera semblant a l’abstracció, els universals desmunten tots els tòpics sobre les suposades mancances de determinades llengües. Hi ha qui diu que hi ha llengües en les quals no es pot parlar del futur. Ja hem vist que el tret del desplaçament és universal. Per tant, en totes es pot parlar del passat i del futur. L’afirmació generalment es basa en llengües que no gramaticalitzen el temps com ho fem nosaltres. Però això no vol dir que no en puguin parlar mitjançant altres recursos, de la mateixa manera que nosaltres que no gramaticalitzem l’espai (no tenim formes verbals diferents per indicar que fem una cosa a prop o lluny, com sí que en tenim per indicar que la fem avui o ahir) en podem parlar fent servir demostratius —aquest, aquell—, adverbis —aquí, allà— i els recursos que ens calguin.
També hi ha qui diu que hi ha llengües en les quals no es pot comptar i, tot i que hi ha diferències molt importants en l’abast dels sistemes numerals, no es coneix cap llengua que, quan ho ha necessitat, no hagi sigut capaç de construir-ne o manllevar-ne un ràpidament (vegeu l’apartat «Comptar fins a tres o més»). O que hi ha llengües sense gramàtica, i aquí se sol confondre aquesta mena de codi penal o de codi de circulació de la llengua que ensenya les convencions de l’estàndard, fonamentalment escrit, i que assenyala el que és correcte i el que no ho és, amb el que els lingüistes entenen per gramàtica: el funcionament d’una llengua, el conjunt de mecanismes i elements que la fan possible. Si una llengua no tingués gramàtica (no tingués estructura, cap regularitat) seria impossible comunicar-s’hi en cap sentit.
El més curiós de les llengües, potser, és que són perfectament diferenciables de qualsevol altre sistema de comunicació, i al mateix temps se’ns fa difícil delimitar clarament què tenen en comú, més enllà d’universals tan generals com els que acabem d’esmentar breument. De fet, ja els primers estudiosos dels universals de les llengües des d’una perspectiva inductiva (és a dir, comparant les característiques de les llengües particulars per extreure’n elements comuns) es van adonar que gairebé sempre es podia trobar un contraexemple. Si s’entenia «universal» de manera absoluta, pràcticament calia reduir-los a gairebé res. I, a més, una determinada perspectiva teòrica podia afavorir o, al contrari, qüestionar l’existència d’un determinat universal, perquè la comparació interlingüística passa inevitablement per unes categories teòriques. Així, per exemple, se sol considerar que totes les llengües compten amb verbs i noms, però això implica reconèixer prèviament que les categories «verb» i «nom» existeixen en si, i per això hi ha lingüistes que posen en dubte fins i tot aquest universal. Al final, ja gairebé des del començament es va estipular que el que es trobava en les llengües són uns pocs universals molt generals, i una segona categoria d’universals estadístics, és a dir, aquells que es troben en la gran majoria de les llengües, però que poden tenir excepcions.
A banda, la lingüística del segle XX va identificar una sèrie de trets que es relacionen entre ells i va començar a formular universals implicatius.
Universals implicatius
Un universal implicatiu es predica amb la fórmula: «Si una llengua té una característica X també té una característica Y, però no a l’inrevés». El més interessant d’aquest tipus d’universals és que ens mostren fins a quin punt les llengües funcionen a la seva manera i no són fàcilment manipulables, perquè les característiques depenen del sistema. Vegem-ne alguns exemples:
1. Si una llengua té un terme per a «peu», també té un terme per a «mà», però no a l’inrevés. Hi ha moltes llengües que designen amb un únic terme el que nosaltres denominem amb dues paraules, braç i mà, i un altre terme per al que nosaltres també denominem amb dos mots, cama i peu. Com en el nostre cas, sabem que totes les llengües que tinguin un terme per a «peu» també en tindran un per a «mà». Però hi ha llengües que tenen un terme per a «mà» i un per a «braç», però després en tenen un de sol per a «cama» i «peu».
2. Si una llengua té multiplicació en el sistema numeral, també té addició, però no a l’inrevés. Sovint, quan parlem de sistemes numerals que tenen multiplicació, pensem en el francès, que empra el terme quatre-vingt per «vuitanta». Si hi pensem és perquè, en fer una operació diferent de la que fem nosaltres, som conscients que és una multiplicació. Per poc que ens hi fixem, però, ens adonarem que dos-cents, quatre mil, tres milions, etc. també són multiplicacions (dos per cent, quatre per mil…). I això ens permet concloure que també tenim addició, com ara trenta-set (trenta més set), cinquanta-nou, setanta-tres, etc.
3. Si una llengua té oposició de gènere en plural, també en té en singular, però no a l’inrevés. Aquest universal respon a un principi general que diu que les oposicions que es donen en la categoria marcada també es donen en la no marcada, però no a l’inrevés. Atès que en l’oposició singular-plural el plural és el marcat, les oposicions que hi trobem també hi han de ser en singular. En canvi, les oposicions que es donen en el singular no tenen per què ser-hi en plural. Si pensem en els articles, en català tenim l’oposició els/les en plural i en singular el/la. En alemany, en canvi, l’oposició der/die/das del singular es neutralitza en die en plural. En francès tenim le/la en singular i les en plural.
4. Si una llengua té flexió també té derivació, però no a l’inrevés. La diferència entre la flexió i la derivació és que la flexió només afegeix a l’arrel informació gramatical (per exemple, a canto i cantaven es manté el significat essencial —«cantar»— sense produir-se canvis en la categoria, en aquest cas sempre un verb; o a vaig i anava, on encara que la flexió modifiqui tant l’arrel que es fa irreconeixible, significat i categoria es mantenen), mentre que la derivació canvia el significat de l’arrel (familiar – familiariaritat) i a vegades també la categoria gramatical (personal – personalment). Una manera fàcil de distingir una cosa de l’altra és que els termes derivats tenen cadascun entrada pròpia al diccionari, mentre que els flexionats no (totes les formes verbals van sota una mateixa entrada). Hi ha moltes llengües que amb la derivació fan la funció que nosaltres fem amb la flexió (per exemple, els temps verbals), però sabem que si tenim flexió, també tindrem derivació.
5. Cap llengua no té trial si no té dual. Cap llengua no té dual si no té plural (vegeu l’apartat «Nosaltres vol dir tu i jo?»). Pot ser que una llengua no tingui nombre. Si en té, aleshores com a mínim ha de tenir singular i plural, però pot ser que també tingui dual, trial… Però els universals implicatius diuen que si una llengua té trial també té dual, però no a l’inrevés. És a dir, no podem esperar trobar una llengua que tingui trial però no tingui dual.
6. Si una llengua té la categoria gènere, també té la categoria nombre, però no a l’inrevés. De fet, hi ha moltes llengües que tenen la categoria nombre (un 80 % pel cap baix), però molt poques que tinguin la categoria gènere (vegeu l’apartat «Gèneres i sexes»). El que no es coneix és cap llengua que tingui la categoria gènere i no tingui la de nombre perquè aquestes categories tenen relacions d’implicació.
Amb aquests exemples es fa evident que el funcionament d’una llengua no el controla ningú —els acadèmics tampoc— i atès que, pel que anem observant, totes s’ajusten a determinats models, podem concloure que la idea de llengües desenvolupades versus llengües subdesenvolupades no té cap fonament real. És per això que quan topem amb aquests (pre)judicis podem estar segurs que només es basen en el desconeixement, tant de les llengües en qüestió com del funcionament de les llengües i de la lingüística. En realitat, la igualtat de totes les llengües és inquietant per a alguns perquè ens diu que hi ha àmbits de la vida dels humans que es poden escapar de tot control i que ens fan realment lliures. Potser per això les volen fer desaparèixer.
3. COM ANOMENEM LA GENT?
Una de les funcions importants de les llengües és l’anomenada dixi. La dixi és la capacitat de les llengües per situar-nos «en l’acte d’enunciació», diu el diccionari. Aquest situar-nos té diferents aspectes. D’entrada, l’acte de parla es produeix en un espai i en un temps, i totes les llengües tenen recursos per situar-nos-hi (i aquest és el tema dels apartats «Anomenar l’espai: llocs i situacions» i «Anomenar el temps»). També tenen altres recursos que donen pistes sobre aspectes d’aquest acte, alguns fins i tot involuntaris. Per exemple, determinats trets de com parlem indiquen d’on som, o a quin estrat social pertanyem. Altres donen pistes sobre la relació amb els nostres interlocutors: si els considerem dignes d’especial respecte, si ens hi considerem socialment superiors, etc. Però potser la funció díctica més bàsica de totes és la que indica qui parla, a qui s’adreça i qui o què és tema de la conversa però no participa en l’acte de parla.
Jo soc jo i tu ets tu
D’aquesta funció se n’encarreguen els pronoms personals. Com en gairebé tots els aspectes del llenguatge humà, les diferents llengües presenten una variació considerable, però alhora hi podem veure uns patrons comuns fonamentals.
Per començar, hi ha una diferència important entre el que anomenem tercera persona (ell, ella, ells, elles) i les altres dues. Quan fem servir el «jo» o el «tu», la persona a la qual es refereixen canvia segons qui parla. En una frase com «Jo canto i tu balles» només podem saber qui és «jo» i qui és «tu» si som testimonis de la situació, si podem saber qui parla. El «jo» assenyala la persona que parla en aquell moment, i el «tu», la persona a qui s’adreça. Com que es tracta d’assenyalar, d’aquesta funció se’n diu funció díctica (que té la mateixa etimologia que dit).
En canvi, la tercera persona generalment no fa aquesta funció. Si diem «Ella canta i balla», el referent d’aquest «ella» serà una persona concreta que, si no ens volen despistar, se’ns haurà esmentat prèviament (i d’això en diem funció anafòrica). Per exemple: «És la Marta aquesta que canta i balla? Sí, és ella». Això mateix no podria ser amb una segona persona: «És la Marta? Sí, ets tu». És a dir, mentre que «jo» i «tu» fan referència a un paper en la conversa (qui parla, a qui s’adreça), «ella» fa referència a una persona determinada. O a una cosa, en el sentit més ampli, cosa que no podem fer amb el «jo» o el «tu», que sí que han de ser persones o bé coses personificades (un animal o fins i tot un núvol, si volem). Per això alguns lingüistes consideren que, de fet, la tercera persona no és ben bé una «persona».
El cas és que moltes llengües del món assenyalen aquesta diferència en la forma dels pronoms. En llatí aquesta tercera persona «ell», «ella» no existia en el mateix sentit que la primera (ego) i la segona (tu). El llatí, per dir «ell» deia «aquell» (ille). En basc passa el mateix, com en hawaià o en panjabi (la llengua de la majoria de les persones d’origen pakistanès que viuen aquí). A vegades el demostratiu que es fa servir és el distant (aquell), com en armeni o georgià. Altres llengües els poden fer servir tots (aquest, aquell…), segons es vulgui: el basc i el panjabi en són exemples.
Però els demostratius no són l’única manera de parlar de les terceres persones. Hi ha llengües que fan servir una expressió nominal, com si diguéssim jo, tu i fulano. En salt-yui, una llengua de Papua Nova Guinea, el terme per a «ell» seria yai («mascle») i el terme per a «ella» al («femella»), però no distingeix el singular del plural, de manera que també es podrien traduir per «mascles» i «femelles», depèn del context (Siewierska, 2004: 6).
Joa, tua i ella?
No és casualitat que en català tinguem masculí i femení per a la tercera persona (encara que no ho sigui en el mateix sentit que les altres dues, per tradició en continuarem dient «persona») però no per a la primera i la segona. Els demostratius llatins tenien gènere, però els pronoms personals no. Segons el lingüista D. N. S. Bhat (2004: 122), les llengües que per a la tercera persona fan servir demostratius, com el llatí, en general només distingeixen gènere en aquestes formes, però no pas en les dels pronoms de primera i segona persona.
En aquest aspecte, les llengües del món presenten una certa variació, com sempre. Segons l’Atles Mundial d’Estructures Lingüístiques en Línia (Siewierska, 2013) —que en aquest aspecte estudia 378 llengües—, la majoria de llengües (254) no fan cap distinció de gènere en els pronoms personals. El segon grup més nombrós, amb 61 llengües (un 16 % de les estudiades a l’Atles), és el de les que tenen gènere només en la tercera persona del singular. L’anglès en seria un cas, amb masculí, femení i no humà (he, she i it) en singular, però només una forma (they) en plural. Després s’assenyalen 42 llengües que fan aquesta distinció també només en la tercera persona, però tant en singular com en plural, i en aquest grup hi hauria el català o el francès. Un petit grup de 18 llengües (no arriba al 5 % de les estudiades per l’Atles) també distingeixen el gènere d’altres persones, a més de la tercera. El castellà en seria un exemple, però només en el plural: nosotras, vosotras. Però n’hi ha que també ho tenen en singular: l’àrab n’és un cas molt conegut, amb un «tu» masculí i un «tu» femení diferenciats, igual que moltes altres llengües de la família semítica com l’hebreu, el tigrinya o l’amhàric, així com d’altres famílies d’arreu. El que es troba molt rarament és una primera persona, un «jo», que sigui diferent segons el sexe de qui parla. Sembla que un cas seria el de l’awetí, una llengua amazònica: «jo» és ito quan ho diu una dona i atit quan ho diu un home (Dunn, 2014: 61). Però l’awetí és una de les llengües del món que diferencien parlants femenins i masculins en molts altres aspectes, no només en els pronoms, una qüestió que veurem a l’apartat «La sang és més espessa que l’aigua: lèxic del parentiu».
Un altre cas és el de diverses llengües, sobretot del sud-est asiàtic, que fan servir termes diferents per referir-se a un mateix segons diferents criteris com l’edat, l’estatus social i també el sexe (tot i que a vegades semblen més expressions del tipus «sa senyoria» que pronoms pròpiament dits). El japonès o el tailandès en són exemples. En japonès, per exemple, hi ha diverses maneres de dir «jo», i el factor més important que les distingeix seria la formalitat. En situacions formals o molt formals la forma pronominal no canvia segons el sexe de qui parla, però en situacions informals, quan es parla amb amics pròxims o a l’àmbit familiar (de fet, les normes són més subtils que això), sí que hi ha pronoms diferents segons si parla un home o una dona. Aquí es mostren les formes possibles per a «jo» en japonès:
Maneres de dir «jo» en japonès (Kaiser et al., 2001: 371).
En canvi en birmà és al revés: hi ha un jo masculí (
kyawantaw) i un jo femení (
kyawanm) en un registre formal, i en canvi en els registres més pròxims i íntims no es fa la distinció (Müller & Weymuth, 2017: 416).
El japonès, el birmà i moltes altres de les llengües de la regió tenen un sistema molt ric de distinció de l’estatus. La llengua reflecteix les jerarquies socials, i les formes pronominals hi tenen un paper molt rellevant. Hi tornarem una mica a l’apartat «Tu o vostè?».
Nosaltres vol dir tu i jo?
Qui no s’ha trobat amb algun malentès per culpa de l’ambigüitat de nosaltres? Quan en català parlem amb algú en primera persona del plural, només sabem una cosa segura: que en el conjunt de gent a què ens referim ens hi incloem, hi ha el «jo». Però, i qui ens escolta? «Ens han convidat a la inauguració» vol dir «a mi i als meus amics però no pas a tu», o també inclou la persona amb qui parlem? En general el context ho aclareix. Però hi ha moltes llengües que ho aclareixen també en la morfologia, escampades per gairebé tots els continents (a Europa només algunes llengües caucàsiques, però ja a tocar d’Àsia).
Per distingir si quan algú parla de «nosaltres» inclou o no el seu interlocutor hi ha llengües que tenen formes verbals diferents. Per exemple en guaraní del Paraguai (llengua oficial al país i amb una bona colla de parlants aquí) jakaru vol dir «mengem» tu i jo com a mínim, i potser més persones, mentre que rokaru vol dir «mengem» jo i algú altre, però tu no (Academia de la Lengua Guaraní, 2018). De passada aquest és un exemple que la flexió verbal no necessàriament s’ha de fer amb sufixos, com en català. El guaraní la fa amb prefixos. És més freqüent, però, fer aquesta distinció amb dos pronoms diferents. Moltes llengües malaiopolinèsies com ara el mateix malai, el maori (Nova Zelanda), el hawaià o l’ilocano i el tagal de Filipines tenen «nosaltres» diferents segons a qui inclou aquest «nosaltres».
Tant el tagal com l’ilocano —dues llengües ben presents als Països Catalans— tenen sistemes pronominals semblants. El de l’ilocano seria el que segueix:
| ilocano | català | |
| siak | → | jo |
| sika | → | tu |
| isu(na) | → | ell o ella |
| data | → | nosaltres dos |
| dakami | → | nosaltres (jo i altres, però tu no) |
| datayo | → | nosaltres (jo, tu i altres) |
| dakayo | → | vosaltres / vostè |
| isuda | → | ells o elles / vostè (més formal que dakayo) |
Pronoms personals en ilocano (Galvez, 1997: 52).
Però en ilocano, com es pot veure, no només hi ha dos «nosaltres», sinó tres: l’exclusiu («nosaltres sense tu») i dos d’inclusius: «nosaltres dos» i «tu, jo i més gent» (inclou l’interlocutor). De fet, aquesta distinció entre «dos» i «més de dos» existeix en moltes llengües, i no només en la primera persona del plural. És l’anomenat dual, és a dir, una marca que indica que ens referim a dues coses, i moltes llengües també en tenen en els nominals (noms, determinants, etc.). És a dir, a més de singular i plural, com tenim en català, aquestes llengües poden precisar una mica més i dir si aquest plural es refereix a dos o a més de dos. Com si, per exemple, es pogués dir «taula» (una) i «taules» (moltes), però també «taule» quan en són dues i prou. En eslovè seria: míza (una), mízi (dues) i míze (més de dues) (Greenberg, 2006: 31). Això mateix també pot funcionar amb els verbs. En àrab estàndard, per exemple, hi ha formes verbals diferents si el seu subjecte és una sola persona, dues o més de dues (llevat de la primera persona, que només té un «jo» i un «nosaltres», però no un «tu i jo»), com veiem aquí sota:
| àrab | català | |
 (naktubu) | → | escrivim |
 (taktubaani) | → | (vosaltres dues o vosaltres dos) escriviu |
 (taktubna) | → | (vosaltres, més de dues) escriviu |
 (yaktubaani) | → | (ells dos) escriuen |
 (yaktubuuna) | → | (ells, més de dos) escriuen |
Formes verbals duals i plurals en àrab estàndard.
En canvi, en les modalitats d’àrab col·loquial com el marroquí (també conegut com a darija) la distinció dual-plural ha desaparegut.
Llengües com l’ilocano fan dubtar si el pronom personal que indica «tu i jo» és un autèntic dual o es pot entendre d’una altra manera (alguns lingüistes en dirien «mínim inclusiu»). En canvi, en casos com el maori de Nova Zelanda no hi ha dubte, perquè no té noms ni verbs duals, però en canvi totes tres persones del pronom personal sí que tenen forma dual. És així:
Pronoms personals en maori.
Més encara. Algunes llengües també tenen pronoms diferents no només quan es refereixen a dues persones, sinó també a tres, l’anomenat trial. I n’hi ha que tenen una forma —anomenada paucal— que indicaria un nombre indeterminat de gent, però no gaire nombrós, i que varia segons el sistema: pot voler dir quatre o cinc, o pot voler dir deu o dotze. Fins i tot, en algunes llengües, aquest paucal canvia força de quantitat segons de què es tracta: si parlem, per exemple, d’animals grossos, seran pocs, cinc o sis; si parlem d’objectes petits i habitualment abundants, serà un nombre més alt.
Ücretsiz ön izlemeyi tamamladınız.
