Kitabı oku: «Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou»

Introducció
La revolució institucional

Quan vaig pensar en aquest llibre, no podia preveure que fer-ne la introducció em seria tan difícil. La idea no és tan complicada: convocar un gran nombre de dones que, d’una manera o d’una altra, es dediquen a la llengua i demanar-los que diguessin la seva en la qüestió del gènere, o de la llengua no sexista, o de la llengua inclusiva o com en vulgueu dir. Atès que la meva opció en aquesta qüestió és prou coneguda, la crida va ser prou explícita. En la invitació que vaig enviar hi deia: «La meva posició crec que és prou clara però no espero ni adhesions ni suports: més aviat coneixements, reflexió i experiència (o experiències). Potser tot plegat es pot resumir en una mica de sentit comú». El cas és que el lector es trobarà amb opcions molt variades i amb textos a vegades apassionats, a vegades emotius i sempre assenyats. També hi trobarà molt coneixement silenciat, perquè al capdavall sempre és més fàcil maquillar la superfície i no aprofundir-hi, no fos cas que prenguéssim mal i haguéssim de canviar unes quantes coses, fer unes quantes renúncies i enfrontar-nos a la realitat.

El que m’està fent difícil aquesta introducció, però, no és el que hi ha, sinó el que ningú no veurà i el que jo crec que s’ha de denunciar. Si tothom hagués acceptat la invitació, aquest llibre comptaria amb més de cent col·laboracions. Hi ha hagut, doncs, un gran nombre de renúncies. Les causes de la renúncia es poden reunir en tres grups: les que no estaven d’acord amb les condicions, les que tenien feina i no tenien temps per fer un article i, finalment, les que no volien dir el que pensen, o no s’hi atrevien. I això és el que em fa difícil fer aquesta introducció. De debò, era aquí on volíem arribar?

Si hi ha una cosa que sempre m’ha sabut greu és que, si jo he sortit més o menys viva d’aquest debat, és perquè soc una dona. Als homes que han dit el mateix que jo els ha passat de tot, des de campanyes de desprestigi fins a insults i acusacions de tota mena. Si això no és sexisme, que m’ho expliquin. Però és que, a més, quan els homes s’han apropiat d’aquestes propostes «inclusives» han perpetuat la seva posició i el seu poder i ens han vingut a explicar què hem de fer. Per això volia que fossin dones les que parlessin, perquè amb llengua inclusiva o sense, els homes continuen dient-nos què hem de fer.

Però tornem a la por. Hem aconseguit que la gent que no hi està d’acord i que treballa o a la universitat (Libertas perfundet omnia luce) o a l’administració no s’atreveixi a dir què pensa. Sense entrar en detalls que trairien la confiança de les que han estat franques amb mi, us en poso algun exemple. En un mitjà de comunicació públic un text sobre assetjament escolar que diu «Imagina’t si t’ho fessin a tu, no voldries que algú sortís en la teva defensa ni que sigui explicant-ho als pares, als professors o a un adult?» torna corregit així per la unitat d’igualtat d’un departament de la Generalitat: «Imagina’t si t’ho fessin a tu, no voldries que alguna persona sortís en la teva defensa ni que sigui explicant-ho a la família, al professorat o a una persona adulta?». I en una universitat: «Ens demanen que fem formació en aquest sentit i mirem de fer-la per grups o àrees de treball, per poder adequar els exemples de comunicació i de llengua a cada àmbit laboral concret. Actualment s’hi afegeix la complexitat del tractament de les persones transgènere no binàries». I en una altra: «A mi ja em vas convèncer des del primer moment i, des de llavors, he defugit qualsevol conversa o debat sobre el gènere per no posar-me nerviosa (...). De moment, ningú m’ha vingut darrere amb el llibre d’estil, més enllà de recomanacions de bones pràctiques, que ja deus saber que són moltes a la meva universitat (en els formularis, jo soc persona investigadora principal i dirigeixo persones alumnes)». O una altra: «Per tot el que t’explico, potser val més que no participi en el projecte, perquè em sento compromesa a fer aquest camí encara que no sàpiga on ens portarà». O, una treballadora del CPNL, que em diu: «Perquè he/hem d’aplicar, amb sentit comú, les propostes que marca la Generalitat de Catalunya: un ús no sexista del llenguatge (formes genèriques, formes dobles i formes concretes)».

Crec que ja n’he donat prou, d’exemples. Però amb la darrera sorgeix una altra pregunta: qui és la Generalitat de Catalunya per fer propostes de com hem de parlar o escriure? Perquè, és clar, si l’autoritat sobre la llengua la tenen els polítics, aleshores hem d’acceptar les propostes dels ajuntaments creatius, començant pel de Barcelona amb els seus donanatges (perquè les dones no devem ser prou bones perquè ens facin homenatges), o el de Sentmenat amb els seus tions i tiones (les tiones amb trenes, és clar; com, si no, sabríem que no són tions?), o el de les Masies de Voltregà amb Sant Jordi i Santa Jordina (a veure si se’n recorden dels seus patrons i surten amb una Santa Lluciana i una Santa Marciana). Però tot plegat ens porta a una pregunta més inquietant: no es tractava d’igualtat? No es tractava de visibilitzar les dones? Com és que la mateixa Generalitat acaba banalitzant la igualtat proposant vacances per a «gossos i gosses»?

Les directrius per canviar la llengua, per fer-la més inclusiva o per visibilitzar les dones, van començar als anys setanta. Potser ningú no va pensar que els canvis lingüístics, si no venen de baix, és molt difícil que arrelin, i per això va arribar un moment en què va ser el poder que va començar a imposar-los: cursos per a tots els ajuntaments, centres cívics i associacions, guies de llengua no sexista i totes les campanyes que calguessin. Tot plegat va aconseguir que allò que havia de ser un canvi natural resultat del canvi de la societat es convertís en un canvi induït de conseqüències imprevisibles. El pitjor de tot, però, és que són els que manen els que s’han apoderat de la voluntat de les dones i ara ens l’imposen. Quina paradoxa, la revolució institucional. Quim Monzó, en un article sobre la versió d’«Els segadors», ho explicava molt bé:

«De versions d’Els segadors n’hi ha un munt, incloent-n’hi una en heavy-metal. Però no s’interpreten mai en un acte de presa de possessió perquè, si es fa, s’assumeix que les institucions s’arroguen la distorsió i llavors la gamberrada perd tot l’efecte. És el que va passar dilluns al pati dels Tarongers. Una versió que volia ser revolucionària es va convertir en una exhibició penosa.»¹

O, com diu Irene Vallejo: «No nos dejemos engañar: la subversión no puede ejercerse desde el poder, ni convertirse en marca o mercancía».²

Si la lluita per l’alliberament i la igualtat d’homes i dones ha estat fagocitada pel poder, tornem a ser on érem: ens continuen dient què hem de fer, com hem de parlar i com hem de pensar, si és que hem de pensar, perquè si gosem fer-ho tenim tota una maquinària per controlar-nos: no tens perspectiva de gènere? Problemes. I jo em demano què faríem si a la universitat ens imposessin elaborar plans docents amb perspectiva eurocèntrica, o marxista, o cristiana, o androcèntrica, o... Seguiríem tan cofois pensant que hem avançat molt en la lluita per l’alliberament?

El projecte

Com ja he dit, la idea inicial era convidar un gran nombre de dones, especialment lingüistes però no tan sols, que es dediquessin professionalment a la llengua perquè hi diguessin la seva. La proposta era que enfoquessin el tema de la manera que els semblés més adient a partir de la seva experiència i àrea d’expertesa. La dificultat més gran era la limitació d’espai (3.000 caràcters). La intenció de la brevetat és clara: es tracta d’aportar idees que es puguin desenvolupar. A grans trets, vaig adreçar la convocatòria a: lingüistes, periodistes i assessores lingüístiques de mitjans de comunicació; escriptores, traductores i/o correctores; treballadores en serveis lingüístics d’organismes oficials, i ensenyants de llengua (o llengües).

En el cas de les lingüistes, trobo que hi ha aspectes bàsics que és important fer entendre, com ara que el canvi en el lèxic és radicalment diferent del canvi gramatical, i també que el desori morfosintàctic que han provocat els desdoblaments ha generat si més no una inseguretat en les concordances que algú hauria d’intentar aturar. En la propaganda institucional recent de l’Ajuntament de Barcelona he arribat a trobar totes aquestes combinacions:

Il·lustríssims veïns i veïnes

Il·lustríssimes veïnes i veïns

Il·lustríssims veïnes i veïns

Il·lustríssims veïna i veí

Il·lustríssim veí i veïna

Potser n’hi ha més, ho desconec, però, si no m’erro, hi ha més combinacions possibles i ja es veu que pot passar de tot. Jo mai no m’he plantejat la qüestió del gènere com una qüestió de normativa —la normativa, al capdavall, ha de triar entre els usos, no se’ls pot inventar—, però davant d’aquests casos lamento que cap autoritat no s’hagi manifestat. També crec que les lingüistes poden explicar per què no és equiparable un canvi en les concordances a un canvi en els diacrítics, per posar un exemple prou conegut. L’ortografia no deixa de ser una opció, el funcionament de la llengua no ho és. Forçar una llengua implica creure que pensem que ho podem fer millor que la humanitat en el seu conjunt. És el que han fet els que han interpretat el gènere no marcat com a privatiu d’un sexe. No els donem la raó acceptant la seva imposició i jugant el seu joc, sobretot perquè, com diuen Hellinger i Pauwels: «En general, els termes femenins no s’utilitzen de la mateixa manera; poden estar marcats estilísticament i en moltes llengües tenen connotacions negatives, cosa que els fa inacceptables en contextos neutres i fins i tot específicament femenins. En canvi, els termes masculins, o bé son neutres o bé tenen connotacions positives».³

Allà on crec que és més necessària l’aportació de la lingüística, però, és en la gran damnificada d’aquest debat: l’anàlisi del discurs o l’anàlisi de la conversa. Una repassada a les guies de llengua no sexista ens mostra que, bàsicament, el que aporten són alternatives a termes que suposadament invisibilitzen les dones, però rarament parlen d’allò que és més important: quines estratègies es fan servir per invisibilitzar-les, menystenir-les o ignorar-les. De fet, és aquesta branca de la lingüística la que és fonamental en el debat sobre la llengua de les dones i, en canvi, és una de les més ignorades a casa nostra. De veritat, si hem de formar els joves en la igualtat, aquesta és la part fonamental. Perquè estem reproduint patrons masclistes inconscientment mentre perdem el temps en una categoria tan arbitrària com el gènere.

Un altre grup de convocades per a aquest treball van ser les relacionades amb els mitjans de comunicació. Paradoxalment, un àmbit que, com el seu nom indica, té com a objectiu la comunicació, també pot ser víctima d’aquesta imposició que el que fa, sobretot, és obstaculitzar la comunicació. Els partits polítics que han optat per aquestes formes més o menys creatives, des de l’ús del femení com a no marcat fins a la incorporació d’un tercer gènere, haurien de ser conscients de fins a quin punt, després de les intervencions, la gent es dedica a comentar com han parlat però rarament mencionen el que han dit. Potser per això aquestes propostes no han tingut gaire èxit en els mitjans, especialment els escrits. Sempre he dit que per a mi l’economia del llenguatge no és un argument perquè, si una cosa cal dir-la, cal dir-la. Però en mitjans de comunicació aquest principi sí que regeix, perquè el que cal és que arribi el missatge. També cal tenir present que els desdoblaments fan la seva funció: emfasitzar, matisar, diferenciar. Aquesta funció es dilueix si els desdoblaments es fan sistemàticament i aquesta és una conseqüència que els mitjans no es poden permetre.

Quan, l’any 2010, vam organitzar la jornada «Visibilitzar o marcar. Repensar el gènere en la llengua catalana», una de les coses que més ens van sorprendre va ser que una part molt important del públic⁴ fossin correctors i traductors. Val a dir que, en general, eren els més enrabiats amb aquesta qüestió. Allà vaig començar a entendre que calia una reflexió molt profunda i, sobretot, una autoritat que hi posés ordre. Molts d’aquells professionals se sentien menystinguts perquè s’ignoraven els seus criteris professionals. D’aleshores ençà la cosa no ha parat de créixer i, aquests professionals, ningú no se’ls vol escoltar. A la jornada hi va participar el Dr. Joan Martí i Castell, aleshores president de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, però no va voler fer res en nom de la institució i, de fet, l’IEC mai no ha dit res, tret que ho consideren una qüestió d’ús.

Jo em creuria que és una qüestió d’ús si no hagués calgut mobilitzar un exèrcit de correctors, si no s’haguessin fet servir els mestres per difondre aquests «usos» i si no haguessin calgut tants cursos i guies per ensinistrar-nos. Els que comparen la llengua no sexista amb els diacrítics que tinguin en compte tot el que s’ha hagut d’invertir en un cas i en un altre (i no parlo només de diners, parlo de personal, de temps i de tota mena de recursos); un cop feta la comparació, que n’avaluïn també els resultats. Si amb més de 40 anys de propostes de llengua no sexista no hem aconseguit cap resultat visible que els puguem atribuir, potser és que no hi ha cap relació entre ambdós fenòmens. Però sí que hi ha un resultat evident per a l’altre col·lectiu que vaig voler que digués la seva en aquest llibre, les treballadores en serveis lingüístics d’organismes oficials. Ho he comentat abans: és el grup on es veu més clarament la por. I la veritat és que no conec cap altre país on, amb el pretext de visibilitzar les dones, s’hagi reprimit tant un col·lectiu. Hi ha silencis massa eloqüents.

L’ensenyament ha estat la principal força difusora dels desdoblaments, per això creia que membres d’aquest col·lectiu també hi havien de dir la seva. Quan s’ensenya llengua, s’han d’incloure aquestes propostes? S’ha d’ensenyar llengua inclusiva? I, en cas que sí, com es fa? Es té en compte l’anàlisi de la conversa? Es prepara els mestres per promoure la igualtat en les aportacions que fan els alumnes? I una part important de l’ensenyament és l’ensenyament de llengües, i no tan sols de les llengües habituals, sinó de llengües molt diferents de les nostres. Sempre he cregut que les propostes de «llengua no sexista», a part d’entotsolades, en el sentit que no tenen en compte què passa en altres llengües (com a molt, s’han copiat propostes de l’anglès), i fins i tot solipsistes, són profundament eurocèntriques. Realment, es troba a faltar el coneixement de llengües diverses que ens permetin comparar. I es troba a faltar el coneixement de la relació entre les dones i les llengües que es manifesta de maneres tan insospitades, des de formes tabuïtzades fins a cultures on homes i dones fan servir lèxic diferent. Totes aquestes coses ens les hem perdut, abduïts per una qüestió morfològica que diuen que ens invisibilitza.

El resultat

En aquest llibre hi participen 70 dones que han fet aportacions molt diverses; contra el que es podria esperar —i moltes temien— amb prou feines hi ha repeticions. En els casos que han optat per la mateixa orientació, els enfocaments són molt diversos. He fet un agrupament per temes tan aleatori com qualsevol altre, perquè gairebé totes tracten aspectes diversos de la qüestió.

En el primer apartat, D’on venim?, hi ha inclosos els articles que han fet un enfocament general, una mena d’estat de la qüestió, que és una introducció immillorable en el sentit que clarifica tant conceptes com malentesos i ens orienta. Les autores (Montserrat Sendra i Rovira, Neus Nogué Serrano, Maria Lacueva Lorenz, Mireia Farrús, Ona Domènech Bagaria, Montserrat Cortès-Colomé, Raquel Casesnoves Ferrer, Marina Casadellà i Maria Callís Cabrera) ens posen en antecedents d’aspectes i mancances tan rellevants com la importància de l’anàlisi del discurs, la confusió sexe-gènere, el biaix de les guies i fins i tot els antecedents històrics de la qüestió.

El món de l’ensenyament té múltiples vessants, des de la formació d’alumnes a tots els nivells fins a la mateixa formació de mestres, però també l’adquisició, l’escriptura creativa, la relació de la qüestió amb el feminisme o la mateixa responsabilitat dels lingüistes. Elisabet Vila Borrellas, Carme Vilà i Comajoan, Maria del Mar Vanrell, Júlia Llompart Esbert, Alba Granell Rosich, Carla González Collantes, Laura Gomara, Rosa Estopà, Laia Cutillas i Alberich, Mariona Casas i Deseuras, M. Carme Bernal Creus i Mònica Barrieras Angàs ens expliquen com enfoquen elles la qüestió en la seva pràctica professional, i també els efectes d’aquestes propostes que poden observar en els alumnes. A més a més, hi trobareu solucions a les qüestions ambigües o incoherències a què ens precipiten algunes propostes.

Sense sortir del món de l’ensenyament, la universitat és un àmbit específic on les directrius del políticament correcte han passat per sobre del propi coneixement que genera. Des de les universitats es fan recomanacions forassenyades, es construeix un discurs inintel·ligible i, a més, s’imposa. Les autores dels articles d’aquest apartat desemmascaren aquestes pràctiques i ens fan veure com, massa sovint, només serveixen per perpetuar els comportaments que fomenten la desigualtat. Maria Sabaté-Dalmau, Mariona Sabaté-Carrové, Marta Juncadella Fortuny, Carla Ferrerós Pagès, Elga Cremades Cortiella, Montserrat Camps Gaset i Ester Baiget i Bonany aporten prou elements com per adonar-nos que, en aquesta qüestió si més no, la institució s’ha conformat amb acceptar directrius sense gaire fonament i no ha proposat una reflexió seriosa, que és el que convé. No m’agradaria pensar que això ha anat així perquè, com que és una qüestió de dones, no cal que ens hi atabalem.

La correcció de textos i, especialment, la traducció són dos dels àmbits on més s’han viscut, i patit, les contradiccions que provoca tot plegat. D’una banda, perquè no és rar haver de seguir normes incompatibles amb el criteri professional i, d’altra banda, perquè es fa difícil la producció de textos amb coherència textual quan s’han de seguir directrius que no tenen en compte el funcionament de la llengua. La traducció ens acara amb aquests conflictes perquè ens permet una mirada especular. El traductor és alhora intermediari i intèrpret i, si ja és difícil aquesta tasca quan es tracta d’una relació autor-traductor, l’afegit de normes artificials la pot convertir en una missió impossible. Dolors Udina, Anna Tudela, Eulàlia Salvat Golobardes, Alba Milà, Marta Marfany, Maria-Rosa Lloret, Raquel Craviotto i Arnau, Maria Camps Anglada, Josefina Caball i Elisenda Bernal ens expliquen les dificultats de «parlar per boca d’altri», ja sigui corregint o traduint, en aquestes qüestions.

El món de la informació, l’opinió o l’entreteniment sembla que, de moment, ha quedat força al marge de la qüestió del gènere, segurament pel que dèiem abans que els mitjans no són el millor lloc per posar obstacles a la comunicació. Potser és justament aquí on les qüestions de biaix es fan més explícites, perquè ja no és una qüestió de gramàtica sinó de discurs i, a vegades, de «visió mascla del món». Potser també per això destaquen els problemes d’intel·ligibilitat que creen les propostes «no sexistes» o inclusives. Anna Vallès Anglarill, Raquel Santiago Batista, Maria Rodríguez Mariné, Marta Pontnou Farré, Raïssa Martínez Vila-Abadal, Anna Alfonso Casals i Ana Alarcia fan totes una reflexió que, des del seu àmbit professional, les porta a altres àmbits de la vida quotidiana, en alguns casos els fills, on es veu fins a quin punt aquestes propostes estan desestabilitzant els coneixements gramaticals de la canalla.

Quan vaig pensar en aquest llibre, vaig pensar molt especialment en un àmbit que em sembla bastant preocupant: l’administració. Algunes de les autores del llibre mencionen el fet que els canvis que es proposen són canvis des de dalt i, pel que sembla, «a dalt» no entenen que no és el mateix manipular la gramàtica que decidir si s’eliminen o no els diacrítics, o si es conserva o no una hac o si tal cosa s’ha d’escriure amb majúscula o amb minúscula. El cas és que, tot i la incapacitat manifesta d’entendre el fenomen, els polítics es compten entre els principals difusors d’aquest «llenguatge» i, amb els anys, hem anat veient com es convertien en il·legibles des d’estatuts d’associacions fins a l’Estatut de Catalunya, passant pels comunicats, discursos, lleis que s’aproven al Parlament, etc. La veritat és que, ara com ara, si ens prenem al peu de la lletra molts d’aquests textos, les dones en sortim molt malparades. Llançar-se alegrement a modificar textos amb un procediment manifestament insostenible té un cost, i tant de bo no l’haguem de pagar mai. Però el problema amb aquestes modificacions des de dalt és que qui les imposa té poder. Un poder que podria tenir el coratge de plantar-se i dir que no a propostes forassenyades, però no ho fa. Al capdavall és més fàcil passar per feminista estrafent les llengües que proposant canvis reals i assumint-ne les conseqüències. Però aquest poder també es manifesta en la repressió de la dissidència. Per a aquest apartat havia convidat grans professionals que conec de fa temps i que esperava que fessin aportacions molt rellevants, però és l’àmbit on he tingut més negatives. Per això haig d’agrair especialment a Margarida Sanjaume Navarro, Mina Nabona-Jassans i Lídia Gil López que hagin acceptat la invitació a participar en aquest projecte. Els agraeixo també el testimoni i la responsabilitat; al capdavall, són la veu de molts silencis.

Un col·lectiu que no podia ser silenciat és l’LGTBI+. La veritat és que em feia certa basarda cercar col·laboradores basant-me en el criteri del sexe de la persona que desitgen perquè no deixa d’anar contra la meva idea que visibilitzar és marcar, però era evident que tenen coses a dir i, per tant, en vaig convidar unes quantes, però elles van triar el tema. Per tant, aquest apartat no és de persones LGTBI+, sinó d’autores que han abordat el tema. M’he guiat pel que deien i no per qui eren, així que, com dirien en castellà, no son todas las que están ni están todas las que son, però en altres apartats també hi ha veus del col·lectiu. Mireia Trenchs Parera, Anna Subarroca Admetlla, Renée Pera Ros, Míriam Martín Lloret, Wendy Elvira-García i Eva J. Daussà aborden totes la qüestió del gènere més enllà del binarisme perquè, i aquest és un altre dels temes recurrents en aquest llibre, els desdoblaments han acabat fomentant el binarisme i imposant una visió on o ets home o ets dona i, si no, no hi ha espai per a tu.

Un altre apartat que ha quedat migrat, tot i ser el que tenia la meva prioritat, és el que engloba les aportacions que parteixen de l’anàlisi del discurs i no de la gramàtica. Aquí no és per por que hi ha hagut negatives sinó per feina. I em sap greu perquè és urgent que tots plegats comencem a diferenciar el que és essencial del que no i les coses que realment es poden canviar de les que no. Irene Yúfera, Elisa Rosado i Estrella Montolio Duran fan aportacions que il·luminen la qüestió. No són les úniques perquè altres autores també hi fan referència —ja he dit que moltes idees floten per diversos treballs. En qualsevol cas, si algú es vol prendre seriosament aquesta qüestió, que facin cas de les propostes que incideixen en el discurs i no en els morfemes.

Dels morfemes, se n’ocupen les autores dels articles de l’apartat de llengua. Naturalment, de llengua, se’n parla en tots els articles, però en el cas de Lourdes Romera Barrios, Cristina Real Puigdollers, Maria-Pilar Perea i Mercè Lorente Casafont se centren específicament en el lèxic i la morfologia, i expliquen amb claredat per què els desdoblaments, a més d’inútils, són una proposta insostenible.

Sempre he pensat que a les propostes de llengua no sexista o inclusiva els faltava perspectiva. Si tinguéssim en compte que la categoria gènere com a sistema de classificació dels substantius és clarament minoritària en les llengües del món i el gènere tal com l’entenem nosaltres (classificació dels substantius en masculí, femení, neutre...) és clarament residual i, en canvi, el masclisme és universal, potser hauríem entès abans que, la solució, l’havíem d’anar a cercar a una altra banda. Les autores d’aquest apartat comenten aspectes de la llengua inclusiva en llengües molt diferents i fan un recorregut prou suggestiu que ens hauria de fer reflexionar a tots: Xiaomeng Wang (xinès), Marta Vinardell-Maristany (llengua de signes catalana), Mariona Vernet i Pons (indoeuropeu), Joana Rosselló (anglès), Clàudia Pons-Moll (germàniques, semítiques i ugrofineses), Ana María Bejarano (hebreu), Maria Bardají i Farré (austronèsiques), Itziar Aduriz Agirre (euskera) i jo mateixa (nigerocongoleses).

Tal com he dit, la classificació per temes dels articles és aleatòria. En tots es tracten temes diversos i, per tant, es podrien ajuntar amb d’altres, però ja sabem que, quan triem, sempre excloem altres possibilitats. Aquestes possibilitats, les deixo al lector, que podrà fer la seva tria, tot i que no serà fàcil perquè, cadascun a la seva manera, tots els articles d’aquest llibre són fonamentals. Més enllà de les capçaleres, hi ha idees força recurrents que van apareixent aquí i allà. Segurament, la idea més freqüent és la de «cortina de fum», la percepció que tot això de la llengua inclusiva és una manera de distreure’ns o de crear la impressió que les institucions estan treballant per la igualtat sense que, en realitat, ningú estigui fent canvis en profunditat. Dit en altres paraules, que la «revolució institucional» és, en realitat, una estafa institucional.

Una altra qüestió que va sorgint aquí i allà és si la llengua configura la realitat. Hi ha qui creu que sí però, en general, predomina la idea que és la llengua que s’adapta als canvis socials. Relacionats amb aquesta idea, hi ha un parell d’arguments que són inevitables des del punt de vista lingüístic: d’una banda, la confusió entre gènere i sexe i, d’altra banda, la falsa correlació entre el gènere gramatical i el sexisme. Com algunes autores comenten, segurament el problema rau en el fet que hem etiquetat com a «femení» un gènere que inclou des de les panteres fins a les parelles, passant per tota mena d’estris, elements abstractes, etc., que és evident que no tenen res a veure amb el sexe. A més, el gènere és un tret absent en la immensa majoria de llengües del món, i això és difícilment correlacionable amb l’omnipresència de la desigualtat entre homes i dones.

El foment de l’ús de formes desdoblades ha tingut, almenys, tres efectes negatius. En primer lloc, la potenciació del binarisme: en negar la condició d’inclusiu del gènere no marcat s’ha promogut la percepció que homes i dones són diferents i que, a més, són les dues úniques categories de la classe dels humans. Per això, quan els no binaris han reclamat el seu lloc, la cosa no ha quedat en la reivindicació d’un pronom específic, sinó que també ha portat a noves concordances. Aquí potser cal fer un recordatori: quan parlem de gènere, parlem d’un sistema de classificació dels substantius que es manifesta en les concordances. Els pronoms no tenen marca de gènere, són díctics. Atès que l’anglès és la llengua font de totes aquestes propostes, hauríem de tenir present que, en aquesta llengua, canviar el significat d’un pronom o fins i tot inventar-ne un de nou no afecta gens la gramàtica de la llengua. Aquest no és el cas de les llengües romàniques ni, és clar, del català. El segon efecte negatiu que es comenta és la incoherència textual que resulta de l’aplicació d’un model insostenible. En un dels debats de la investidura el president Aragonès va mencionar «els exiliats i les exiliades i els presos polítics». Molt bé, tots podem entendre que Carme Forcadell i Dolors Bassa estan incloses en els «presos»; però, si primer ha esmentat «els exiliats i les exiliades», també tenim el dret de creure que les exclou. Al cap i a la fi, és ell qui ha optat per desdoblar i, en un discurs en seu parlamentària, hem de suposar que no es diuen coses a la babalà. També podrien argumentar que l’oralitat pot trair la voluntat inclusiva del president, però aleshores ens trobem que a l’Article 68 de l’Estatut de Catalunya s’hi pot llegir: «El govern es compon del president o presidenta de la Generalitat, el conseller primer o consellera primera, si escau, i els consellers».

No voldria donar idees, però, si algú s’oposa al fet que les dones siguin conselleres, ho pot defensar amb l’Estatut a la mà. Finalment, l’altre efecte negatiu que es destaca de l’ús indiscriminat de desdoblaments és que n’acaben sortint textos pràcticament inintel·ligibles on el missatge es dilueix en un aiguabarreig i al final no saps si parlen de tothom, només dels homes, només de les dones o ves a saber. I això ens afecta a tots. Seria trist que, com a França, hagués de ser un ministre qui hi acabés posant ordre. En qualsevol cas, no sembla que, de la conselleria que més promou el desgavell, n’hagi de sortir la solució; però, ja ho he dit abans, planyo els que ara han d’explicar les concordances a les classes de llengua.

A banda de les mencionades, una altra idea recurrent en els articles és que no estem davant d’un canvi natural, que és el que fa la llengua per adaptar-se a noves situacions, sinó davant d’un canvi induït, un canvi imposat des de dalt. El més trist és que els que l’imposen es deuen sentir molt igualitaris i respectuosos amb les dones. Tant, que ni tan sols ens deixen decidir que nosaltres no, no volem ser dictadors que manipulen la llengua per manipular-nos nosaltres, no volem ser víctimes de l’arbitrarietat dels que fan i desfan en una cosa que és patrimoni de tots: la llengua.

El conte de la gerenta

Quan ja havia projectat aquest llibre, la Universitat de Barcelona va fer un tuit informant-nos que «Cal dir gerenta de la mateixa manera que diem presidenta. La forma gerent s’havia tractat com a invariable perquè en femení no tenia tradició, però ja s’ha normalitzat per visibilitzar les dones que ocupen aquest càrrec». Jo els vaig demanar què proposaven per visibilitzar les lingüistes però no vaig rebre resposta. Potser el tuit és només l’exemple de fins a quin punt la universitat viu fora del món perquè, de dones gerents, jo fa anys que en conec, i quan la UB n’ha tingut no sembla que hagi trobat a faltar el terme gerenta. Per què ara sí? A més a més, la UB hauria de recordar que, durant uns quants anys, al carnet d’estudiant de les alumnes hi figurava «estudianta» i ho van canviar —suposo— perquè les «estudiantes» es queixaven (mai no vaig tenir cap alumna que em digués que ja li estava bé). Com que ja hem dit que aquests canvis són induïts, potser estaria bé recordar que la llengua col·loquial ja crea femenins, a vegades en correspondència amb el sexe (estudianta) i a vegades amb connotacions menys amables: una sergenta pot ser una sergent però també una dona manaire (tret no gaire ben vist en les dones, tot s’ha de dir). Pel que fa al DIEC, no sembla que sigui gaire coherent. Admet com a epicens cantant, comerciant, dirigent, docent o practicant, però proposa formes dobles per a intendent-intendenta, marxant-marxanta o president-presidenta. Curiosament, una dona (a la qual hem d’agrair el pròleg a aquest llibre) ha estat elegida com a president de la institució. Què hem de fer si volem destacar un fet tan rellevant? Si la visibilitzem, només direm una obvietat: M. Teresa Cabré és elegida primera presidenta de l’IEC, i no direm prou que, com diu ella mateixa, és el primer president de la Filològica escollit president de l’IEC. Jo espero que sigui el millor president de la història de l’entitat perquè, la millor presidenta, ara com ara ja ho tindríem.

El diccionari mostra algunes incoherències més, per exemple, hi ha una entrada per a estudiant i una altra per a estudianta que remet a estudiant. També hi ha un curiós doblet amb tinent: si és un tenidor, és invariable; però, si és un militar, també pot ser tinenta. Igual que dependent: si és una persona dependent, és invariable; però, si és un saltataulells, també pot ser una dependenta. Ara bé, així com l’intendent també pot ser intendenta, el terratinent no té l’alternativa terratinenta. També he topat amb dos casos de masclisme flagrant (alarmes enceses). Un és el del fabricant, que, si bé en la primera accepció és una persona que fabrica, en la segona només és un «amo» d’una o més fàbriques. L’altre és la regent que, ves per on, és la muller del regent i no pas la regenta. Doncs bé, ara que ja ens hem situat, tornem a la gerenta.

El fet que aquest fos un tema «d’actualitat» explica que diverses autores l’esmentin. Jo no les citaré per pura cortesia grupal, no voldria destacar uns textos per sobre dels altres, però sí que els posaré per ordre cronològic per il·lustrar com, quan es tracta de dones, no es tenen els miraments que s’han tingut per incorporar neologismes que fa anys que són d’ús habitual. Si generalment em pregunto si és que, amb les dones, tothom s’hi atreveix, ara em pregunto si és que, a les dones, en aquestes qüestions, no se’ns pot dir que no, no fos cas que deixéssim d’estar entretinguts tots plegats i ens ocupéssim de la desigualtat real.

La norma

«Per formar el femení només cal conèixer i seguir les normes gramaticals de la llengua catalana. Així, usarem ministra i ferrera però no fiscala o gerenta perquè els mots masculins acabats en -l i en -nt són invariables i doncs d’aplicació a homes i dones.»

El dubte

«Tot i que la forma gerenta no és normativa, se’n recomana l’ús per visibilitzar les dones que ocupen aquest càrrec. No convindria més que hi hagués més gerents (dones) i no caldria el gerenta (mot)?»

La constatació

«No ho solucionarem perquè l’IEC hagi incorporat recentment la flexió del càrrec de gerent (per fi podrem dir, col·loquialment, ets una gerenta intel·ligenta!).»

La resistència

«Que s’ha acceptat gerenta a corre-cuita en el diccionari normatiu, i que no acceptar-hi també amarganta, coenta, lluenta… és com a mínim discutible.»

El desenllaç

«El dia 6 d’abril de 2021, la Universitat de Barcelona va fer públic el nomenament de la seva nova gerenta. Coincidint més o menys en el temps, l’Institut d’Estudis Catalans també va nomenar gerenta una dona i aquesta […] va demanar que al contracte hi figurés aquesta forma en lloc de gerent. De resultes d’això, el DIEC va incorporar de seguida la forma femenina gerenta.»

Cloenda

Jo m’he quedat sense paraules. El lector d’aquest llibre hi trobarà opinions molt diverses, fins i tot contràries o contraposades. Vull dir que, en aquest sentit, no cal que esperi doctrina (a fe que, de doctrina, en aquest tema ens en sobra). Hi trobarà arguments, hi trobarà coneixement i, sobretot, hi trobarà seny (que, d’això, sí que en falta). No volem arribar a cap conclusió, ni volem dictar normes. Volem fer saber que no ens enganyen, que seguim lluitant per la igualtat de totes les persones i que la nostra lluita no passa per estrafer la llengua. I sobretot volem dir que som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou.

M. Carme JUNYENT

1. Monzó, Quim. «Catalunya triomfant». La Vanguardia, 27 de maig de 2021, p. 21.

2. Vallejo, Irene. «Rebelde sin pausa». El País Semanal, 8 de maig de 2021.

3. Hellinger, M. i Pauwels, A. (2007) «Language and sexism». Dins: M. Hellinger i A. Pauwels (ed.). Handbook of Language and Communication: Diversity and Change. Berlín/Nova York: De Gruyter Mouton, p. 651-684: «Generally, feminine/female terms are not consistently used; they may be stylistically marked and in many languages carry negative connotations, which makes them unacceptable in neutral, and even in female-specific contexts. By contrast, masculine/male terms are either neutral or carry positive connotations».

4. Més de 300 persones vam omplir l’Aula Magna de la Facultat de Geografia i Hist òria de la Universitat de Barcelona, on vam haver d’anar perquè no cabíem a l’Aula Magna de l’Edifici Històric.