Kitabı oku: «Esyllt T. Lawrence»

Name: Esyllt T. Lawrence
ISBN: 9788437084268

Josep-Vicent Garcia Raffi, Carme Manuel Cuenca

Yazı tipi:

ESYLLT T. LAWRENCE:

UNA GAL·LESA ENTRE DRACS

Josep-Vicent Garcia Rafﬁ

Carme Manuel Cuenca

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA 2007

L’elaboració d’aquest treball ha comptat amb un ajut de la Institució de les Lletres Catalanes l’any 2005.

Aquesta edició s’ha fet amb el suport de l’Ajuntament d’Arenys de Mar.

Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d’informació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de l’editorial.

Coordinació editorial: Maite Simon

Fotocomposició i maquetació: Textual IM

Correcció: Elvira Iñigo

Coberta:

Disseny: Celso Hernández de la Figuera

Fotograﬁa: E. T. Lawrence a l’hort de la casa familiar gal·lesa

ISBN: 978-84-370-6569-4

Realización ePub: produccioneditorial.com

A Caterina, Ferran i Nina,

i també a Glòria i Rafa

INTRODUCCIÓ

En 1932, quan Esyllt Thomas Lawrence tenia quinze anys, va escriure un poema a l’escola secundària femenina de Swansea, la High School for Girls, titulat «Pictures in the Fire» («Dibuixos en el foc») que deia:

Oft in the over-spreading dusk I gaze

Into the softly-glowing ﬁre, and see

Bright caves of ﬂame; but no sun’s dancing rays

Have ever shone upon this ﬁerce country.

It is the kingdom of the goblins red,

Who guard their realm with ever-watchful fear,

For in the mystic glowing caves ‘tis said

Lie rubies gathered from lands far and near.

Oft in the wondrous ﬁre there brightly glows

A brilliant garden red that never needs

The care of human kind, wherein there shows

A ﬂaming wilderness of ﬂow’rs and weeds,

Which independent grow of sun and rain.

Death is their fate –their beauty is in vain.

La vida de Lawrence, marcada per uns interessos que esclataren des de la infantesa, esdevindrà aquest jardí d’un roig brillant que mai no necessita de la cura generosa de ningú, amb les ﬂors que creixen independents del sol i de la pluja. Tot i que la mort falaguera fóra el seu destí esperat, contràriament al que ella expressa en aquest poema d’adolescència, la seua bellesa no fou en va. El reconeixement de les institucions catalanes a la seua trajectòria intellectual amb la Creu de Sant Jordi fou només una petita mostra de la inspiració que aquesta dona, que mai no es va oblidar de les seues arrels gal·leses, exercí sobre moltes persones que gosaren acostar-se a ella, tant a Catalunya com al País de Gal·les.

Aquest estudi no pretén mitiﬁcar Esyllt Thomas Lawrence des de cap punt de vista. Més aviat tot el contrari. Lawrence no és una ﬁgura cabdal del món intel·lectual gal·lès o català. L’examen de la seua trajectòria des dels anys d’educació universitària a Cambridge i l’estada a la Facultad de Letras de la Universidad de México, a més de quaranta anys entre Arenys de Munt i Arenys de Mar, mostren una dedicació constant a les lletres i a dues llengües minoritàries, la gal·lesa –la pròpia– i la catalana –la d’adopció. Aquesta dedicació en cos i ànima es va limitar, però, a donar uns fruits que rarament traspassaren les fronteres de l’assaig breu, de la traducció, o de l’article periodístic i, per mol tes raons que explicarem, l’escriptora mai no va veure publicat cap dels treballs de recerca més extensos que havia emprès amb il·lusió i esforç.

A propòsit de la proliferació d’estudis biogràﬁcs o homenatges pòstums a escriptors, es preguntava amb encert la poeta Teresa d’Arenys fa uns anys (17 de març de 1997):

¿Què dimoni n’hem de fer, nosaltres, dels detalls quotidians i trivials d’un magníﬁc autor ja difunt? De segur que si ell tornés a parlar ens aconsellaria que estiguéssim per la seva obra –que és en deﬁnitiva la transformació de tots el materials en brut d’una vida–, i ens traguéssim de la barretina l’obsessió per les «restes negres» que el seu esperit ja ha abandonat.

L’existència privada de Lawrence es troba embolcallada amb cert misteri. A l’Arxiu Ferran de Pol-Lawrence de la Biblioteca P. Fidel Fita, d’Arenys de Mar, no hi ha cap carta que demostre el que pensava i sentia en la intimitat. Entre els fulls i fulls d’exercicis de classe que es remunten ﬁns als anys d’estudiant universitària a Cambridge, i contràriament a allò que es podria esperar d’una anglosaxona protestant, no hi resta ni el més petit esbós d’una amistat, d’una con ﬁdència transmesa a les amigues britàniques, a les germanes i als germans, a la mare, als amics més propers. No hi ha a penes restes de la seua correspondència. Una possible raó que podria justiﬁcar el buit és que, com diu Ferran de Pol en una lletra al professor de català a Bristol, Antoni Turull, el 18 de gener de 1989, «a causa d’un desprendiment de retina de la meva muller vam haver de deixar el mas on vivíem a Arenys de Munt i el trasllat de la biblioteca fou un veritable caos on perdérem molts papers». És possible, però poc convincent. De la mateixa manera, no hem pogut trobar cap exemple de text de creació literària narrativa

o poètica al seu arxiu, tot i que sabem que, si més no, va escriure a les primeries dels anys seixanta un relat titulat Un drac al jardí. El més probable és que la mateixa Lawrence s’encarregara d’esborrar totes les pistes que podien haver con duït a dibuixar una apreciació més íntima de la seua persona.

Conta Teresa d’Arenys, l’estimada amiga de Lawrence dels últims anys, que en «el transcurs de l’última vetllada davant la llar de foc, copa de xampany a la mà», quan li va demanar pels treballs que havia escrit i com seria possible trobar-los en el pis per conservar-los, la malalta encomanà a ella i Enric Maass: «Estigueu per l’obra d’en Lluís [Ferran de Pol] i beveu per mi quan jo no hi sigui». Per l’obra d’en Lluís s’ha estat i per ella s’ha begut, també, però calia, a més a més, escorcollar i regirar l’arxiu de dalt a baix per unir les peces del trencaclosques que fou la vida de la gal·lesa.

Des que vam conèixer Esyllt Thomas Lawrence els autors d’aquesta biograﬁa vam quedar-hi impressionats per la persona, atrets per la seua vida, fascinats pels silencis del passat. Des del primer moment ens va acollir amablement, vam sentir-hi una franca simpatia, en un principi lligada a Gal·les. Quan la nostra antologia de poesia gal·lesa, publicada per la Institució Alfons el Magnànim de València i dedicada a Lawrence, fou al carrer, Ferran de Pol ens va escriure el 17 de novembre de 1992 i ens va dir: «Prou sabeu que sou uns amics nostres únics. Si hi ha algú amb qui desitgem una relació cordial, aquests sou vosaltres. L’amistat, l’afecte i estimació que sempre ens heu demostrat ens lliguen estretament a vosaltres». Després de la publicació de la nostra nota necrològica sobre Lawrence, també Ferran de Pol, ara des de Londres, el 30 de maig de 1995 ens escrigué:

Ben estimats amics: us escric encara emocionat pel vostre article (molt més que un article) sobre l’obra d’Esyllt. S’ha de tenir molta traça –la vostra–, per oferir una nota mortuòria que doni una idea exacta d’una persona i d’una obra. Durant tota la lectura em sentia emocionat per la vostra informada admiració. No crec que ningú pugui escriure un petit (en el sentit de l’extensió, és clar) assaig tan complet, informat i just. Us en done les gràcies més sentides.

La sinceritat i l’afectuosa complicitat que ens oferien des de sempre ha trobat una resposta deu anys després de la mort de Lawrence i Ferran de Pol. I aquesta és la nostra aportació.

En 1985 Lawrence encapçalà l’article que escrigué sobre Salvador Espriu amb les següents paraules del poeta: «He donat la meva vida pel difícil guany d’unes poques paraules despullades». Aquesta biograﬁa tracta d’explicar com Lawrence també donà la seua vida pel mateix difícil guany.

Per acabar, hem d’agrair a diverses persones l’ajut generós i amical en l’elaboració d’aquesta biograﬁa. Tots ells ens han obert generosament records i missatges, sensacions i paraules. En primer lloc a la ﬁlla de Ferran de Pol i Lawrence, Maria-Elvina, que ha intentat reconstruir records, de vegades, dolorosos; a la família de Ferran de Pol (María José Ferran i Zenon de Pol), als amics Teresa Bertran, Enric Maass i M. Assumpció Ribas, primers lectors d’aquest llibre. També a Teresa Coll, a Maria-Dolors Galofré, a Núria Folch de Sales, a Margarida Tura, a Paquita Terrades, a Josep Salvà, a Àngels Salichs, a Montserrat Fonoll i Montse Mañosa, de l’Arxiu Històric de Sabadell. Un agraïment especial com sempre a la bibliotecària Mercè Cussó i a Quim Mateu; sense tots ells aquest estudi haguera estat difícil d’enllestir.

Finalment, volem fer constar l’agraïment a la Institució de les Lletres Catalanes per acceptar el nostre projecte i concedir-nos un ajut a la nostra investigació i a l’Ajuntament d’Arenys de Mar i al seu alcalde, Miquel Rubirola, que sempre han donat suport a les iniciatives per recordar, estudiar i donar a conèixer l’obra i la vida de Lluís Ferran de Pol i Esyllt Thomas Lawrence.

València/Arenys de Mar, primeries de 2006

I. FILLA DE CYMRU

Esyllt Thomas Lawrence va nàixer a Morriston (Swansea), al sud del País de Gal·les –Cymru, en gal·lès–, el 3 de desembre de 1917, al número 129 del carrer Woodﬁeld, en un moment en què la prosperitat dels anys anteriors a la I Guerra Mundial donà pas en el període d’entreguerres a una intensa depressió en l’agricultura i la indústria britàniques. Swansea, o Abertawe en gal·lès, havia alçat el vol amb la Revolució Industrial i des de la segona dècada de 1700 s’havien construït tota una sèrie de fàbriques al llarg del riu Tawe. En un principi, la indústria es va concentrar en el coure ﬁns a l’extrem que la ciutat serà coneguda amb el nom de Coureòpolis i la vall del Tawe es convertirà en una enorme zona industrial. S’hi van anar construint més ports i un sistema de ferrocarrils que unia les diferents siderúrgies i fàbriques. La població veïna de Morriston, on va nàixer Lawrence, va ser fundada al voltant de 1790 per la família Morris, propietària de Cambrian Works, entre d’altres. Al voltant de 1750 el districte de Swansea era el proveïdor de la meitat del coure que necessitava Gran Bretanya. A mesura que van passar els anys i la industrialització de la zona es féu més gran, les condicions dels treballadors s’hi van fer més dolentes. Els proble mes sanitaris, principalment els referits a l’aigua, van arribar a ser alarmants quan en 1832, 1849 i 1866 van esclatar epidèmies de còlera entre una població que havia passat de 6.000 habitants en 1801 a 17.000 en 1851. El creixement industrial va continuar a un ritme vertiginós, en especial, el relacionat amb el llautó, si bé la crisi va començar a partir de la dècada dels cinquanta del segle XIX.

La mare de Lawrence –Elvina Thomas Lawrence– era de Treorci, al comtat de Mid Glamorgan, i el pare –David Edward Thomas, comerciant de porcellana– de Llanelli, al comtat de Dyfed. Segons Victor John, amic de Lawrence, era una família culta i Esyllt era la més jove dels cinc ﬁlls (Betty, Lawrence, Carol i Basil). Per bé que des de les darreries del segle XIX, aquesta zona havia començat a patir un fort procés d’anglicització, la llengua de la família era el gal·lès.

Gal·les és un país de l’Europa occidental situat a ponent de la més gran de les Illes Britàniques. Té una extensió d’uns 20.720 km2. La capital és Caerdydd o Cardiff, al comtat de Glamorgan. Es calcula que compta amb uns tres milions d’habitants, amb una distribució molt desigual. Mentre que a les zones muntanyoses, els altiplans centrals i septentrionals es despoblen prou ràpidament, la conca hullera i els comtats de Glamorgan reuneixen el 75 per cent de la població en un 12 per cent de la superfície total. La població del país va créixer amb l’esclat de la Revolució Industrial. En 1901 hi havia dos milions d’habitants i, gràcies a una forta natalitat i a la immigració d’anglesos i irlandesos cap a les regions industrials meridionals, la xifra va pujar a més de dos milions i mig en 1921. Tanmateix, la crisi econòmica produïda per la davallada de la demanda dels recursos minerals i l’atur va ocasionar la pèrdua de quasi mig milió de persones que van esdevenir emigrants a la recerca de treball i salari. Fou el període de la depressió, entre 1921 i 1939 –temps de la infantesa i adolescència de la petita Esyllt–, que deixà una dramàtica petjada en el poble gal·lès.

Esyllt Thomas Lawrence, al capdavall, va acabar també per deixar Gal-les i esdevenir una exiliada. L’actitud que va mostrar cap al món que l’envoltà des dels primers anys de vida i que perdurarà ﬁns a la mort es va forjar a la llar familiar i, en especial, gràcies a la inﬂuència que la mare va exercir-hi. L’orgull per la història i el passat de la terra que els havia vist nàixer i que Elvina va voler inculcar als ﬁlls va materialitzar-se en una regla inqüestionable que féu seguir dins la família: parlar gal·lès. De fet, la mateixa Lawrence sempre remarcava que havia estat la mare qui havia imposat el gal·lès a la llar, davant l’aclaparadora presència de l’anglès en el món públic i educatiu d’aquell Gal·les de les primeres dècades del segle XX. «Ja n’hi ha prou d’anglès!», deia sense miraments Elvina als ﬁlls, quan tornaven de l’escola.

Un dels textos narratius més populars que recrea la situació política, social i cultural que va viure Lawrence durant la infantesa és la famosa novel·la How Green Was My Valley (1939) de Richard Llewellyn (1907-1983). L’escriptor gal·lès, nascut a St. David, un poble del comtat de Pembrokeshire, es va descriure com «un expatriat gal·lès». Una vegada establert a Amèrica del Nord, va passar alguns anys a l’Argentina amb el propòsit d’escriure sobre els descendents dels colons gal·lesos que s’havien assentat a la Patagònia al segle XVIII. En How Green Was My Valley, Llewellyn relata la vida d’un nen gal·lès atabalat per la divisió lingüística de la comunitat en la qual viu. El protagonista es queixa:

La gramàtica i la sintaxi angleses són difícils, ﬁns i tot per als anglesos, però encara són molt pitjors per a un xicot gal·lès. Aquest parla, llig, escriu i pensa en gal·lès a casa, al carrer i a l’església, de manera que quan llig anglès es veu obligat a traduir; i quan parla anglès, pronuncia les paraules amb diﬁcultat, com si fera servir crosses. Que estúpids són els anglesos que construeixen escoles per als gal·lesos i s’entossudeixen, sota pena de càstig, a què s’hi parle.

El gal·lès ha estat durant segles l’idioma propi de Gal·les. Durant l’ocupació romana, el llatí esdevingué l’idioma del govern, de l’administració civil i militar, del comerç, de l’educació, del treball, de la religió cristiana, dels mercats, de les guarnicions i de les ciutats. La majoria del camperolat, tanmateix, va seguir parlant gal·lès. L’elit nativa esdevingué gradualment bilingüe (llatí-gal·lès) i aquesta situació es va mantenir ﬁns al segle XVII. Si durant el període medieval el gal·lès es presenta com una de les llengües europees més utilitzades tant per a propòsits educatius, legislatius, administratius com literaris, l’any 1536 marca el principi del seu ocàs. En aquest any se signa l’Acta de la Unió que va incorporar Gal·les a Anglaterra i amb aquesta disposició l’anglès va esdevenir-hi la llengua oﬁcial i el gal·lès va desaparèixer com a llengua legal de l’administració. L’Acta de la Unió va decretar que

no person or persons that use the welsh speech or language shall have or enjoy any manner, ofﬁce or fees within this Realm of England, Wales or other the king’s dominion, upon pain of forfeiting the same ofﬁce or fees, unless he or they use and exercise the english speech or language.

Aquest decret no va ser forçosament obligatori, però estava en el codi de lleis. L’anglès no es va estendre ràpidament per les àrees rurals ni tampoc en l’administració, en els tribunals de justícia, i altres activitats burocràtiques. En realitat, s’hi va continuar fent ús del gal·lès per desconeixement majoritari de l’anglès.

Isabel I d’Anglaterra va ser partidària de la igualtat i l’acord en la religió, més que no de parlar la mateixa llengua, perquè considerava que eren els elements més adients per encoratjar la unitat. És per això que, irònicament, The Book of Common Prayer, el llibre d’oracions, fou traduït al gal·lès en 1567 i la Bíblia en 1588 pel bisbe Morgan. Aquesta fou la maniobra destinada no sols a propagar-hi el protestantisme, sinó també a cercar la cooperació gal·lesa en la lluita contra els enemics catòlics d’Anglaterra. La traducció del llibre sagrat va salvar el gal·lès, perquè esdevingué un cànon, un model d’ús de la llengua. Quan Gal·les, juntament amb el seu veí més poderós, començà a deixar la congregació de l’església romana, el llatí va donar pas a l’anglès com a idioma oﬁcial de la religió; a Gal·les, però, la llengua va romandre com a vehicle per a salvar ànimes. S’hi va iniciar una tradició de lectura de la Bíblia en gal·lès, la qual es va erigir en baluard de manteniment de la llengua al llarg dels segles. Aquesta és una de les principals diferències respecte a altres llengües cèltiques; Irlanda i Bretanya continuaren sent catòliques i el llatí va ser l’idioma de prestigi de la religió.

El gal·lès desapareix de les escoles i adquireix l’estatus de llengua vulgar i menyspreable, parlada només pel poble baix (gwerin), no pels burgesos. Tanmateix, els moviments populars religiosos a Gal·les als segles XVII i XVIII, com ara el renaixement metodista, van promoure la llengua. Molts dels estudiosos de l’època, convençuts que el gal·lès era una de les llengües més antigues del món, arriben ﬁns i tot a aﬁrmar que Déu parlà en gal·lès a Adam en el jardí de l’Edèn, creença que van covar els camperols en algunes comarques rurals aïllades ﬁns al principi del segle XX. En conjunt, però, els especialistes estan d’acord a assenyalar la Revolució Industrial com a portadora de la crisi a la llengua vernacla. Els propietaris i els artesans no eren gal·lesos, tot i que amb la producció de riqueses, s’hi van construir moltes noves capelles i alhora es preservà el gal·lès en la religió. S’estima que durant el primer quart del segle XIX, el 80 per cent de la població era gal·lesoparlant; l’ús de l’anglès es reduïa a les classes superiors, a aquells que havien rebut una educació formal, a les grans ciutats, a llocs entre la frontera anglesa i a una porció del sud-oest de Gal·les (Prembrokshire).

Al ﬁnal d’aquell mateix segle ja havia baixat el percentatge a un 54 per cent. El decreixement seria imparable durant tot el segle XX. Les xifres són les següents:

1901	43,5 %	1961	26 %
1921	37,1 %	1971	20,8 %
1931	36,1 %	1981	19 %
1951	28,9 %	1991	18,7 %

Els comtats de l’oest eren els que tenien la proporció més alta de parlants gal-lesos. Entre els diversos factors que van fer que el gal·lès retrocedira a l’estat minoritari en què es troba ara mateix destaquen: la forta immigració anglesa durant diverses èpoques; la creació d’una xarxa d’escoles de l’estat amb un ensenyament obligatori en anglès; l’augment de prestigi de l’anglès per factors socials, polítics i culturals (mass media, llibres, diaris i revistes anglesos, etc.); el despoblament rural, l’evacuació de les cases gal·leses en el període de guerra; el servei militar durant les dues guerres mundials; la crisi religiosa, amb la da-vallada de la importància de l’església gal·lesa, i els matrimonis mixtos, etc.

L’escriptora Kate Roberts (1891-1985), una de les veus narratives gal·leses més importants del segle XX, fa dir a la protagonista de Feet in Chains (Peus encadenats): «Van obrir una escola nocturna al barri, on s’ensenyava anglès i aritmètica. Els nombres eren útils, però l’anglès feia possible arribar a ser algú en la vida». Durant el segle XIX, el gal·lès va rebre dos colps extremadament forts. Els Reports of Inquiry into the State of Education in Wales, més coneguts amb el nom de Brad y Llyfrau Gleision (La traïció dels Llibres Blaus), redac tats per una comissió integrada per tres delegats del govern, van criticar despietadament els estàndards educatius gal·lesos i van atribuir la culpa d’aquesta pobresa al gal·lès: «La llengua del gal·lès li impedeix tot desenvolupament i li diﬁculta tant l’adquisició com la comunicació dels coneixements». I arribaren a la següent conclusió:

La llengua gal·lesa és un entrebanc extraordinari per a Gal·les i una barrera insuperable per al progrés i la prosperitat del seu poble [...] Els incapacita per a la comunicació necessària que faria progressar la seua civilització i diﬁculta l’accés i l’adquisició de nous coneixements que els millorarien intel·lectualment.

Tanmateix, si aquest informe va ser la causa de la formació d’un estat d’opinió amb conseqüències que bé es van perllongar durant més d’un segle, més perniciós encara fou l’efecte de les dues lleis d’Educació de 1870 i 1899. L’educació elemental obligatòria fou aprovada gràcies a la Llei d’Educació de Foster en 1870 i la tradició d’ignorar l’existència del gal·lès a l’escola va continuar. L’anglès s’hi formulava com l’única llengua d’instrucció. Els nens que parlaven gal·lès a l’escola eren castigats a portar un trosset de fusta en un collaret amb la inscripció WELSH NOT –WN–, com a senyal d’escarni. Això fou suﬁcient per a portar endavant un procés d’anglicització en zones on ja hi havia una minoria de nens angloparlants. En aquelles àrees, com la vall de Rhonda, Merthyr Tydﬁl i algunes valls de Monmonthshire, la majoria de la població era gal·lesoparlant; tanmateix, sota la inﬂuència d’un sistema educatiu purament en anglès, la llengua de la minoria passà a ser la majoritària i en el curs de dues generacions comunitats senceres van canviar de llengua, del gal·lès a l’anglès.

Quan la Llei de l’Ensenyament Mitjà es va establir en 1899, es va barrar totalment el pas al gal·lès, tant a la llengua com a la literatura, en el cicle superior. L’ensenyament en anglès es va enfortir sense ser mai qüestionat, ﬁns que es va formar el grup conegut popularment com Cymdeithas Yr Iaith Gymraeg (Societat de la Llengua Gal·lesa) en el National Eisteddfod celebrat a Aberdare en 1885. Durant sis anys aquesta organització va lluitar perquè el gal·lès s’introduïra com a assignatura a l’escola. Cymdeithas es declarava a favor d’una política de bilingüisme i insistia que l’ensenyament del gal·lès no produïa cap detriment a l’anglès.

Així, doncs, l’èmfasi que Esyllt Thomas Lawrence va posar sempre en la ﬁgura materna, com a punt essencial de la seua formació com a nacionalista i defensora de la llengua gal·lesa, no és un fet que s’haja de passar per alt, si bé és molt possible que es deguera en part a la sobtada mort del pare quan la ﬁlla comptava deu anys. Sembla que, a la mare, li hauria agradat d’allò més estudiar altres llengües. Van ser els ﬁlls, però, els qui van convertir aquest somni en realitat, ja que dos germans de Lawrence arribaren a ser inspectors d’educació en llengües modernes i ella en dominaria un bon grapat al llarg dels anys. De fet, Lawrence va imitar el comportament sense concessions de la mare i va tractar de fer del català la llengua familiar dins la pròpia llar quan va arribar al Princi pat. D’una altra banda, des dels primers anys mostrà un dels vessants principals d’allò que després seria una preocupació durant la seua trajectòria com a intellectual: la reivindicació de la dona escriptora i la denúncia de l’opressió de les dones en general dins una societat patriarcal. Més encara, el pas dels anys implicà per força una maduresa que va portar Lawrence a construir-se una identitat més adient amb les seues preocupacions intel·lectuals, especialment en l’època de trasllat i assentament a Catalunya. L’assagista anà bastint, a poc a poc, uns senyals que la lligaren amb l’herència materna i l’allunyaren de la paterna. De fet, la seua tesi doctoral, publicada a Mèxic en 1947 amb el títol de Notas sobre García Lorca, està dedicada a la mare. «I fy Mam» (Per a la meua mare), diu en gal·lès aquest primer treball d’investigació. Aquest procés culminà, ﬁns i tot, en un retoc dels cognoms. Si els exercicis acadèmics de Cambridge anaven encapçalats amb la signatura d’Esyllt Thomas, als articles periodístics de Mèxic el cognom Thomas del pare queda ja reduït a una simple T., i l’escriptora signa Esyllt T. Lawrence.

Els estudis d’ensenyament secundari, els va cursar a la High School for Girls de Swansea des de setembre de 1929 ﬁns a juny de 1937, és a dir, dels dotze als vint anys. Com cal esperar d’aquestes primeres dècades del segle XX, l’educació tant secundària com universitària es trobava rígidament segregada per sexes i profundament marcada pel tarannà ideològic de la direcció del centre. A Lawrence li agradava recordar que fou la directora de la seua escola, H. M. Cameron, que ella anomenava «la feminista escocesa», qui va marcar els seus anys de formació adolescent. En una carta de recomanació que la senyoreta Cameron li va escriure el 2 de maig de 1940, destaca, d’una banda, la fermesa, la diligència, l’entusiasme i la curiositat intel·lectual mostrats palesament per Lawrence en treballs sempre mereixedors de la nota més alta; i d’una altra, el que ja seria una constant en el seu futur: la capacitat per a les llengües, tant l’anglès, com el francès, l’alemany i el llatí i llurs literatures; raó per la qual conﬁava que podria ensenyar-ne qualsevol.

Aquest període, fonamental per a l’escriptora, transcorre determinat pels principals esdeveniments de la vida gal·lesa, entre les dues guerres mundials i els seus efectes posteriors. Políticament, els anys vint veieren la davallada del liberalisme i el fenomen del creixement del partit laborista, les tesis del qual van arrelar en el poble gal·lès d’una forma majoritària. Alhora, però, va nàixer un nou moviment polític de caire nacionalista que es concentrava en el Plaid Cymru (fundat l’any 1922) i el moviment juvenil Urdd Gobaith Cymru. Tots dos sorgiren com a fruit de la consciència del perill que corria la llengua. Els censos lingüístics d’aquella època –com els de la resta del segle– mostren clarament, com hem dit adés, la dramàtica davallada dels gal·lesoparlants. Des de 1927 comença a establir-s’hi l’idioma com a assignatura i més tard es constituïren les primeres escoles d’ensenyament en gal·lès. Ara bé, això no afectà l’educació de Lawrence, que fou íntegrament en anglès.

D’aquests anys a l’institut de Swansea, Lawrence no va deixar-ne testimonis, tret de les cartes de recomanació de la directora i un currículum telegràﬁc, escrit després de passar per Cambridge, on especiﬁca que havia jugat en l’equip d’hoquei de l’escola durant els sis anys d’estada al centre. Tot i que el llarg nombre d’anys dedicats a aquest esport dóna idea del gust i dedicació que la gal·lesa hi va posar, no es troben referències a un intent de reprendre’l durant la vida a Catalunya. Cal recordar, com explica l’historiador Francesc Forn i Salvà, que Arenys de Munt –el poble on Lawrence va viure més d’un quart de segle– acabaria per celebrar com el seu esport rei, a partir de la segona meitat dels anys seixanta, l’hoquei. Com a part dels projectes de transformació de l’aspecte urbanístic de la vila que es van dur a terme durant la segona meitat dels cinquanta, es va inaugurar, en 1959, gràcies a l’ajut econòmic de la Diputació de Barcelona, una pista d’hoquei. Ara bé, si es té en compte el fort ambient masculí i, ﬁns i tot, ideològicament marcat de l’esport en aquells anys de postguerra, no sorprèn que Lawrence no mostrara cap interès per l’auge local d’aquest esport que tant havia gaudit en els seus anys d’adolescència. Com explica Kathleen Richmond, Pilar Primo de Rivera havia sentit la necessitat de dissociar l’esport de les connotacions de feminisme i de reestablir-lo com una activitat menys associada a l’entreteniment i més a la millora de la salut de les dones. Aquesta idea sintonitzava amb la consideració exposada en la premsa falangista que l’esport era una activitat disciplinada, controlada per l’Estat i avantatjosa des del punt de vista eugenèsic. Els programes de la Secció Femenina per a l’esport i l’educació física es van convertir en espectacles i expressions d’adhesió al règim. Davant aquest control franquista de les activitats esportives, Lawrence va optar per transformar el que a ulls de tothom era la vulgar bassa d’aigües somortes del mas d’Arenys de Munt en una seductora piscina de cristall. El món podria aplaudir els exercicis rítmics i patriòtics de les joves falangistes i emocionar-se davant els càntics i balls regionals, mentre ella, sola i acaronada pel vent que s’escolava entre aquells arbres del Maresme, es capbussava desesperada a la recerca del tresor silenciós del fons.

II. DE CAMBRIDGE A MÈXIC

Les excel·lents qualiﬁcacions acadèmiques aconseguides a l’institut per Esyllt Thomas Lawrence, una alumna capaç de qualsevol sacriﬁci per tal de continuar pel camí dels estudis, la van fer mereixedora d’una beca per a la Universitat de Cambridge, cosa no gens fàcil per a una dona, i a més gal·lesa, en aquells anys de depressió econòmica. Explica Deirdre Beddoe que les dones gal·leses han estat sempre invisibles, ja que la identitat de Gal·les com a país s’ha basat tradicionalment en l’existència de tres grups masculins: els miners, el jugadors de rugbi i els cantors de cors. Davant aquestes imatges masculines, en sorgeixen unes altres, que han funcionat i funcionen tant al país com a la resta de Gran Bretanya i que estructuren les dones gal·leses en certes categories. Aquests estereotips són: el de la mare, el de la senyora abillada amb el vestit folklòric, el de la beata i el de la sexy. No ha hi dubte que, a l’arribada a l’exclusiu recinte universitari, Lawrence hagué de trencar la reticència de professors i alumnes davant aquella jove amb accent gal·lès.

La beca que havia rebut era per al Newnham College, un college femení «dins el cor d’una universitat mixta», com s’anuncia encara avui la institució, que, dirigida aleshores per Joan Pernel Stratchey, formava part dels vint-i-vuit colleges de Cambridge. Allí romandria de 1937 a 1940. Aquesta institució educativa havia iniciat el seu camí en una casa situada a Regent Street, Cambridge, en 1871 amb només cinc estudiants. Un any abans havien començat a fer classes per a joves a la ciutat, i com que la demanda per una educació superior femenina es feia cada dia més important, Henry Sidgwick, un dels organitzadors de les lliçons, va prendre la decisió, després de convèncer Anne Jemima Clough, que ella se’n fera càrrec i que llogara una casa perquè les alumnes s’hi pogueren quedar i assistir sense molèsties de desplaçaments continus. Serà en 1875 quan ﬁnalment Newnham Hall va obrir les portes al lloc actual, Sidgwick Avenue, a una matrícula més gran i es va convertir en el segon college que admetia dones, ja que el primer havia estat el Girton College. També s’hi van construir laboratoris i una biblioteca, perquè a les alumnes no se’ls permetia l’accés a aquestes dependències de la Universitat central.

El programa d’estudis que oferia el Newnham estava dissenyat per a les estudiants que en general arribaven amb una educació menys estructurada que la dels seus col·legues masculins, contràriament al Girton, que acceptava dones amb les mateixes condicions que els homes i els oferia el mateix currículum. Tot i que els estudiants masculins acabaven les llicenciatures en tres anys, les alumnes del Newnham podien arribar a fer-ho després de quatre. No fou ﬁns 1921 que es va permetre a les dones obtenir una llicenciatura, perquè ﬁns aleshores se’ls atorgava un certiﬁcat d’estudis. Entre les alumnes destacades que hi han passat durant el segle XX es troben Germaine Greer, Sylvia Plath, Emma Thompson, Margaret Drabble, Diane Abbot i Patricia Hewitt.

En l’arxiu de Lawrence es conserven diferents treballs de curs de les assignatures d’assaig, prosa i traducció alemanyes, i d’assaig i prosa franceses. Els comentaris dels professors assenyalen les bones idees i l’estil clar, concís però ric, en la relació d’idees. És indubtable que els anys a Cambridge li deixaren una petjada inesborrable per a la resta de la vida. Com ella recordarà anys més tard amb orgull profund i sentit –en l’article «L’educació a Cambridge», publicat a Quaderns de l’Exili el juny de 1946–, la fascinació per les activitats que tenien lloc al voltant de la vida acadèmica, els passeigs, les tertúlies literàries entre estudiants, el sistema de tutories amb professors de prestigi i l’estudi de matèries que li interessaven l’havien acompanyada sempre d’ençà que va passar per les aules del Newnham. La lliçó més important d’aquells anys, però, va ser la que correspon a la part més crucial de «l’educació de tot home i de tota dona»: la d’«aprendre a ser lliure». Per estranyes que pogueren semblar les seues idees en els ambients d’origen, continua explicant Lawrence en una referència amagada al rerefons propi, «a Cambridge la llavor del seu pensament trobarà un lloc i un ambient adequats on créixer». És ací l’esperit que sempre la va acompanyar i l’origen del seu orgull intel·lectual: la llibertat de pensament i actuació.

D’entre aquells records, cal destacar, tal com ella ho fa, la trobada amb Virginia Woolf uns anys abans del seu suïcidi, produït en 1941. Les nebodes de l’escriptora, Anne i Judith –nascudes en 1916 i 1918, respectivament–, van convidar Lawrence a conèixer-la un capvespre de novembre. Les joves eren ﬁlles del germà menut de Woolf, Adrian Stephen, casat amb Karis Costelloe. El Newnham College i el Girton College, les dues institucions femenines de Cambridge, ja havien organitzat una sèrie de conferències de l’escriptora en 1928. El 20 d’octubre va parlar a The Arts Society, del Newnham College, i aquestes conferències van donar com a resultat A Room of One’s Own (Una habitació pròpia, 1929). La imatge de la famosa autora «fumant petits cigars», mentre totes estaven assegudes a terra al voltat de la llar, en l’habitació d’Anne, amb els llums apagats, mentre les ﬂames de la xemeneia «acusaven el seu perﬁl ben dibuixat i s’il·luminava el seu cabell suau, que començava a blanquejar», va colpir profundament la gal·lesa. Més encara si es té en compte, com Lawrence assenyala, que no es veia «ni una ombra, en la seva cara vivaç i enèrgica, de la tragèdia que se l’havia d’emportar uns quants anys més tard». Els escrits de Woolf, especialment Una habitació pròpia, assaig fonamental del feminisme modern per la discussió que s’hi fa de la problemàtica de la dona escriptora, és citat per Lawrence en diversos articles.

A Cambridge, una altra de les inﬂuències importants és les idees polítiques d’esquerra. En una carta del 23 d’agost de 1991 Ferran de Pol explica a Josep-Vicent Garcia, a propòsit de la caiguda del comunisme a la URSS, que «l’Esyllt ﬁns va ser comunista en els seus anys de Cambridge, una comunista crítica i que posava nerviosos els dirigents universitaris», per afegir-hi a continuació: «No cal dir que després ho va deixar córrer». Lawrence recorda com un bon nombre dels seus amics socialistes i comunistes, esperonats per l’ideal d’un món millor, s’allistaren ràpidament a les confrontacions bèl·liques que van commoure la segona meitat del segle, i van morir a la Guerra Civil Espanyola i a la Segona Guerra Mundial. Molts amics seus, explica, van ser membres del Cos Universitari d’Aviació, i van fer-se pilots de la RAF en esclatar el conﬂicte armat en 1939.

També recorda el protagonisme en la vida universitària dels clubs, amb locals propis, als quals pertanyien els estudiants: associacions religioses, clubs polítics –des dels conservadors als comunistes–, les societats anomenades debating, les societats d’art, dramàtiques, cientíﬁques, esportives, d’equitació, de tir, de rem, de vol, etc. Ella mateixa, com indica en un currículum, en va formar part activa: va ser presidenta de la Welsh Society, membre d’una Debating Society i representant del seu college en el Sindicat Nacional d’Estudiants.

D’entre tots els participants actius en la política d’esquerres d’aquells moments d’entreguerres, Lawrence en destaca dos: John Cornford i Frank Thompson. L’evocació, lluny de ser mera nostàlgia, apareix com a reivindica-ció del que la gal·lesa més s’estimava: el compromís vital amb la lluita per les llibertats democràtiques en una Europa amenaçada pel feixisme. La unió que es produeix en aquests dos homes entre intel·lectualitat i sentit de la justícia, en tre la tradicional «ploma i espasa», és a dir, la política més combativa i la literatura, és important perquè, d’una banda, mostra l’ideal d’home que Lawrence reverencia, i d’una altra, explica el fet que, uns anys més tard, se sentira fortament atreta cap al que serà el seu segon marit: l’extinent republicà i escriptor català Lluís Ferran de Pol.

Lawrence mai no va conèixer John Cornford –poeta i president del Club Socialista de Cambridge–, perquè va morir, quan cursava el tercer any, abans que ella fóra estudiant. Tanmateix, sí que és conscient de l’aurèola d’heroi que rode java la ﬁgura d’aquell que ella anomena «historiador brillant». Víctor Pardo Lancina explica que l’historiador Eric J. Hobsbawm, en la seua autobiograﬁa, publicava una fotograﬁa del poeta amb el següent peu: «El Cambridge roig. Fotograﬁa de John Cornford que apareixia col·locada en les lleixes de moltes xemeneies». No és estrany, perquè Cornford, ben plantat i amb un caràcter enèrgic, va demostrar una precocitat extraordinària en tot allò que va emprendre. Havia nascut el 27 de desembre de 1915, era ﬁll d’un catedràtic de llengües clàssiques al prestigiós Trinity College, i la mare era néta de Charles Darwin, a més de poeta. Als 17 anys –ja convertit en líder estudiantil – es va aﬁliar a les joventuts del partit comunista britànic i va iniciar una activitat revolucionària que el portà a fer-ne la seua passió vital i la raó de la seua existència. La frenètica activitat política en la qual es va endinsar, però, no li restà temps per a dedicar-se a la literatura. En els seus articles publicats a The Student Vanguard de Cambridge, «Art and the Class Struggle» (maig de 1933) i «The Class Front of Modern Art» (desembre del mateix any), Cornford va condemnar el que diagnosticava com la separació burgesa de l’art i la vida, el reaccionarisme de la idea de l’artista com a observador imparcial i per damunt de la realitat. Aquestes idees són les que expliquen que els seus intents poètics foren una continuació de les activitats polítiques que conreà en aquells anys. Conseqüència lògica d’aquest compromís fou l’allistament immediat en el bàndol republicà quan va esclatar la Guerra Civil d’Espanya. De vacances a França, passà la frontera el 8 d’agost de 1936. A Anglaterra deixava un ﬁll de dos anys, fruit de la relació amb –curiosament– la ﬁlla d’un humil miner gal·lès, Ray Peters. Tots dos s’havien conegut a Londres en 1933, on ella era membre també del partit comunista. Cornford va caure a Lopera (Jaén) el 27 de desembre de 1936, als 21 anys, i mai no se’n va trobar el cadàver.

En segon lloc, Lawrence recupera la ﬁgura de Frank Thompson (19201944), mort en la Segona Guerra Mundial, en un altre escrit: la ressenya que publicà a El Nacional en 1948 sobre el seu llibre There is a Spirit in Europe (Londres, 1947). La nota comença amb els records de la vida universitària compartida amb Thompson:

Acabamos de regresar del río Charwell, donde hemos pasado una tranquila tarde en la chalupa, bogando a lo largo de las frondosas orillas, respirando esa calma única de Oxford. Pasamos a tomar té en el aposento de uno de los estudiantes de New College. Apenas si podemos movernos a causa del número de los invitados que llenan sofás, butacas, sillas, hasta el mismo suelo. En plena arrogancia de la juventud, los contertulios brindan la última palabra ya en literatura, ya en ciencia, ya acerca de la delicada situación mundial. Corría el mes de junio de 1939. Entre estos estudiantes se hallaba Frank Thompson, joven comunista que parecía jugar a la política como tantos y tantos. ¿Quién de entre nosotros hubiera sospechado que aquel estudiante iba a morir, junto a un grupo de guerrilleros búlgaros, fusilado por los alemanes? ¿Quién podría prever que, dejando el ambiente de política académica y estudiantil del erudito Oxford, se convertiría en un héroe nacional del pueblo de Bulgaria? ¿Quién le hubiera creído capaz de morir aﬁrmando una y otra vez su fe ante el piquete ejecutor?

El llibre de Thompson és, per a l’antiga companya universitària, reﬂex del seu comunisme, de la seua generositat d’esperit i de la fermesa de conviccions.

Com a part de l’ensenyament del francès i l’alemany, en 1937, Esyllt Thomas Lawrence va passar quatre mesos a Àustria; en 1938, tres a França, i en 1939, un al mateix país. En 1940 es va llicenciar en llengües modernes (francès i alemany) a Cambridge. Com és habitual en els països anglosaxons, la jove llicenciada va demanar a un antic professor, Richard Samuel, una carta de recomanació amb l’objectiu de començar a buscar treball. El 25 d’abril de 1940 aquest docent li n’escrivia una que diu:

Durant dos semestres m’he encarregat de les classes d’alemany que ha seguit la senyoreta Esyllt Thomas, matriculada al Newnham College, i tinc la satisfacció de dir que ha mostrat un gran interès per la matèria. La senyoreta Thomas va participar activament en les discussions a classe i va fer paleses les idees pròpies en totes les qüestions que es van debatre. Té un interès especial en el rerefons social i històric de qualsevol manifestació literària. Els seus treballs escrits mostren clarament la capacitat a l’hora d’aprofundir en el material que estudia. Estic convençut que posseeix l’energia i l’amplitud intel·lectual necessàries per a poder ensenyar aquestes matèries.

Les paraules de Samuel avalades pels mèrits acadèmics i la disposició de Lawrence cap a la docència, a més dels buits que l’enrolament en l’exèrcit estava produint entre la població masculina de Gran Bretanya, li van servir per a trobar un lloc de professora de francès i alemany a The County School de Tredegar, al comtat de Monmouthshire –l’actual Gwent–, en octubre de 1940.

Tredegar és una ciutat situada a uns setanta quilòmetres al nord de Cardiff i uns trenta de Newport, entre Ebbw Vale, Rhymney i Merthyr Tydﬁl, en l’actual comtat de Gwent, és a dir, el sud-est de Gal·les. És un poble on van nàixer importants ﬁgures de la vida política britànica del segle XX, com ara Aneurin Bevan, Michael Foot i Neil Kinnock. Tredegar va sofrir un gran desenvolupament al voltant dels inicis del segle XIX amb la indústria siderúrgica i la creació de la Tredegar Iron Company. D’una població de 1.132 habitants en 1801 es va passar a una de 34.685 a les darreries de segle, principalment per l’arribada d’immigrants a la recerca de treball en aquella indústria. Amb el creixement econòmic i demogràﬁc de la ciutat van començar a aparèixer-hi també les es-coles. La Tredegar County School, construïda en 1897, va ser en un principi un internat mixt amb capacitat per a setanta nens i cinquanta nenes. Sota la Welsh Intermediate Education Act de 1899 es va transformar en escola pública. Tredegar havia aparegut, però, en The Industrial Survey of South Wales de la Cambra de Comerç de 1937 com una de les zones més afectades per la crisi econòmica de la dècada amb un percentatge d’atur d’un 27,4 per cent. Les conseqüències en tots els àmbits de la vida es van fer notar i la situació educativa de l’escola del poble no degué d’omplir les expectatives que Lawrence s’havia anant marcant en els tres anys d’estada a Cambridge. Aquesta raó fa comprendre la ràpida marxa de la jove cap a altres destins allunyats de la incertesa i de pressió econòmiques que es vivien al seu país nadiu.

La Segona Guerra Mundial havia esclatat quan França i Gran Bretanya havien respost a la invasió de Polònia per part dels alemanys l’1 de setembre de 1939. Segons declara el director de l’escola de Tredegar, J. Saunders, en una carta escrita el 28 de març de 1941, que podria servir d’ajut a la jove a l’hora d’aconseguir un nou treball, la senyoreta Thomas havia estat una professora entusiasta i molt meticulosa, amb l’empenta necessària per ensenyar llengües modernes; havia sabut mantenir la disciplina en totes les classes, tant masculines com femenines o mixtes; s’havia adaptat sense gran esforç a la vida escolar i havia gaudit de bones relacions entre els companys. Saunders acabava lamentant que no volguera continuar-hi.

Sembla, doncs, que Lawrence tenia altres plans, perquè el 15 d’abril d’aquell any, va contraure matrimoni civil, com ho testimonia el certiﬁcat corresponent cursat pel jutjat del districte de Kensington a Londres, amb Derek Michael Poole. Esyllt Thomas, com en diu el document, té 23 anys i no fa constar cap professió. Poole, de 21 anys és «temporary secretary» del Foreign Ofﬁce. En el moment de la cerimònia tots dos vivien al número 60 de Kensington Park Road.

Com i on va conèixer Poole és un misteri, però el que sabem és que la parella es va traslladar, per obligacions laborals d’ell, a Washington, on va residir durant la resta d’aquell any. De fet, en l’anuari de l’antic college, el Newham College Letter, apareix en gener de 1941 com «Thomas, Esyllt, B. A. 136 Vicarage Rd., Morriston Swansea, Asst. M., Tredegar Co., Scho., Mon.». En el volum de 1942, dins la secció de «Matrimonis», s’inclou la data exacta de l’enllaç: «Thomas. April 15, 1941. Esyllt to Derek M. Poole». A més a més, apareix també dins la llista d’antigues alumnes, si bé ara com: «Poole, E. (Thomas) B. A. 136 Vicarage Rd., Morriston, Swansea. In USA». Gràcies al número de 1943 sabem que l’adreça de l’aleshores senyora Poole era «c/o Room 19, Foreign Ofﬁce, S. W. I. (In Mexico)». I que és l’única antiga alumna que es troba en aquell país americà. Fins a 1946 la gal·lesa apareix inclosa a la revista amb les mateixes dades, però en 1947 l’adreça canvia a «c/o British Legation, Mexico City, Mexico». Serà en 1950 quan apareixerà com a «Ferran de Pol, E. T. L. de (Thomas). Panagall, Arenys de Munt (Barcelona), Spain», sense especiﬁcar-hi una ocupació, si bé en la secció de «Matrimonis» s’aclareix que «Thomas. In Agost 1947, Esyllt (Mrs. Poole) to Luis Ferran de Pol». Sembla, doncs, que Lawrence va enviar informació del nou matrimoni en 1949, raó per la qual la revista havia continuat incloent-la com a «Mrs. Poole» ﬁns a aquell any. Serà només a partir de 1962 quan al seu nom s’hi va afegir l’ocupació per la qual vol ser coneguda a l’antiga universitat: «Literary Translator, Perm. Member, Editorial Vergara. Barcelona».

D’aquest primer matrimoni no se’n sap res i Lawrence es va encarregar d’esborrar-ne qualsevol traça. És lògic que silenciara el fet de ser divorciada una vegada va arribar a Arenys de Mar en 1948 en plena Espanya de postguerra. Ara bé, el que també sorprèn és que no només ho fera davant la gent del poble amb qui viurà gairebé cinquanta anys més, sinó ﬁns i tot davant els cercles anglesos i gal·lesos que l’havien vist créixer. La High School for Girls, on havia cursat els estudis de batxillerat, amb motiu de la commemoració dels seixanta anys de la fundació, va demanar a les exalumnes una col·laboració escrita sobre el que havia estat la seua vida després de deixar aquesta institució educativa. En una carta datada el 22 d’octubre de 1948, escrita ja des d’Arenys de Mar –uns mesos després de l’entrada a Catalunya i quan la ﬁlla Maria-Elvina tenia només sis setmanes i totes dues vivien al passeig Xifré, 11, la casa de la família dels Ferran–, Lawrence respon a la sol·licitud de l’antiga alma mater amb el que es pot considerar una de les primeres recreacions de la seua biograﬁa. «A Letter from Spain» és un document fonamental per a entendre l’actitud de la gal·lesa cap al nou país on viurà, i sobretot cap a ella mateixa. Aquesta disposició es pot resumir breument dient que de la seua vida l’única cosa que s’ha de fer públic són els seus interessos intel·lectuals. Dels afers privats, se’n sabrà el que ella vulga, allò que en algunes ocasions posa en dubte la mateixa existència d’una Esyllt T. Lawrence esposa i mare.

En una entrevista que Maria Antònia Solé i Vergé va fer a Lawrence i Ferran de Pol, li pregunta si en algun moment va haver de triar entre la carrera de ﬁlòloga i la «professió de mestressa de casa». La resposta no es deixa esperar: «No, mai. És més, mai no he estat mestressa de casa, mai no ho hauria pogut ser». La contestació no pot ser més categòrica. De fet, entre els llibres de la biblioteca personal que es conserven a la Biblioteca d’Arenys de Mar, es troba un exemplar de The Housewife’s Handbook: An Information Bureau on Household Work and Repairs; Labour-Saving Hints and Devices; Shopping, Cleaning and Mending; Table Service; Etiquette and First Aid, publicat després de la Segona Guerra Mundial, que és una mena de vademècum domèstic. S’hauria d’esperar que un receptari com aquest estiguera tot destripat, tacat i fet malbé per l’ús constant, però no és així. Les úniques petjades que hi va deixar –hem de pensar en la lectora Lawrence– són unes ratlles subtils a llapis a l’esquerra dels següents apartats: «Botes i sabates, contra la humitat», «Botes, reblanir», «Metall, netejar», «Cremes facials» i «Cortines». No és gens estrany, doncs, que el mur que es va construir ella mateixa al seu voltant, espiritual i físic –féu plantar arbres i matolls per no veure els veïns del mas del costat–, la fera semblar distant i absolutament inaccessible a moltes de les persones que la van tractar al llarg dels anys.

Des de la perspectiva de 1948, Lawrence parla en «A Letter from Spain» dels darrers vuit anys, és a dir, de la seua marxa a Washington i l’estada a Mèxic, com d’unes «vagabunderies» que han ﬁnalitzat quan ha tirat l’àncora a Espanya i que s’han completat amb una «ﬁlleta espanyola». Comenta els seus estudis a la universitat mexicana, el seu treball de llicenciatura sobre Lorca i el nomenament com a directora de la secció anglesa d’una editorial a la ﬁde 1945. De l’estada al país americà ﬁns a la crisi econòmica de 1947 diu que fou «una vida idíl·lica», «massa meravellosa per a ser veritat». Des del principi, doncs, fa tabula rasa de la vida privada anterior al casament amb Lluís Ferran de Pol.

El 7 de desembre de 1941 els japonesos van bombardejar Pearl Harbor, acció que va desencadenar que els Estats Units d’Amèrica declararen la guerra a Japó. Tal vegada, l’entrada en guerra d’aquest país fera que Lawrence i Poole decidiren traslladar-se a Ciutat de Mèxic en 1941, o simplement, que com a membre del Foreign Ofﬁce el marit rebera un nou destí pels afers bèl·lics. Fóra com fóra, Lawrence en parla en «A Letter from Spain» com d’una «fugida». Tanmateix, ella serà qui iniciarà una altra fugida, ara cap a una nova vida. El matrimoni amb Poole no va tardar gaire a trencar-se, per la nova relació que la jove va establir amb l’escriptor català exiliat a Mèxic Lluís Ferran de Pol, amb qui es va casar en 1947 i al costat de qui es morirà quasi cinquanta anys més tard.

III. LA VIDA IDÍL·LICA A MÈXIC

En «A Letter from Spain» Esyllt Thomas Lawrence conta amb un estil ple de lirisme el que va sentir quan va passar els límits que separen els EUA de Mèxic en 1941: «En el moment en què el tren travessa la frontera es torna a respirar, el cel canvia de color i es tornen a ensumar i degustar les coses, per dir-ho en una paraula, et sents alliberat». Quines experiències va viure o, més aviat, va sofrir Lawrence al país nord-americà perquè parle d’alliberament una vegada trepitja terra mexicana? Per què qualiﬁca, com s’ha vist adés, aquest trasllat de «fugida»? No ho sabem. No hi ha cap document ni cap pista que ens puga fer esbrinar els motius d’aquesta actitud cap al país ianqui. Tanmateix, com molts dels conqueridors del Nou Món als quals tant de temps els dedicarà anys després, la visió del paisatge desèrtic mexicà li produeix una barreja d’atracció i repulsió, de meravella i por. Els cactus i la presència esporàdica d’algun indi envoltat amb el zarape la deixen bocabadada. Ara bé, el que no explica a la lletra que envia a l’antiga escola és la situació política, els canvis que es respiraven al Mèxic de 1941, és a dir, al Mèxic postcardenista dels inicis del règim de Manuel Ávila Camacho (1940-1947), que havien fet d’aquest país un exemple de solidaritat i humanitarisme davant la terrible diàspora que havien patit i estaven sofrint algunes nacions europees en aquella dècada del segle XX.

Durant l’estada a Mèxic, Lawrence va treballar al servei diplomàtic, ja que l’espòs hi estava professionalment implicat. Quina mena de treball va desenvolupar i quan de temps hi va estar relacionada són incògnites sense resoldre. De fet, de les entrevistes que s’hi han publicat, només la d’abril de 1993 en la revista de l’Alt Maresme, Repòrter, amb Anna Codina, deixa un testimoni brevíssim d’a q uesta feina. D’una altra banda, la jove gal·lesa, amb l’esperit curiós i delerós d’aproﬁtar els avantatges culturals del país centreamericà, es matricula en 1941 a la Facultad de Letras de la Universidad de México, on va escriure una tesi sobre l’obra de Federico García Lorca que va defensar en 1944. Aquest estudi li va valer per aconseguir el grau de doctora. També Ferran de Pol presentà un treball de característiques semblants, titulat Notas para un estudio sobre Ángel Guimerá, el dia 5 de juliol de 1948, amb la ﬁnalitat d’obtenir el grau de «Maestro en Letras» per la mateixa facultat. Cal remarcar, però, l’excepcionalitat de la investigació de Lawrence sobre el poeta andalús. És probable que siga un dels primers llibres globals de la ﬁgura i obra del poeta assassinat en 1936. Amb l’estudi sobre l’escriptor, Lawrence entra en un camp d’autors de literatura espanyola que continuarà en la recerca sobre Unamuno anys més tard.

L’opinió de Ferran de Pol, i s’hi pot afegir sense dubte que la de Lawrence també, sobre el sistema universitari mexicà i la Facultad de Filosofía y Letras, en concret, es troba reﬂectida en la ràpida resposta del català a un article crític publicat en El Nacional el 2 de maig de 1948 i signat per H. González Casanova titulat «La Universidad no existe». En «La Facultad de Filosofía y Letras» (El Nacional, 11 de maig de 1948), Ferran de Pol fa una aferrissada defensa de la institució en què va poder ﬁnalment estudiar el que tant havia somniat, i dels professors universitaris, que ho eren «por su capacidad y, sobre todo, por su voluntad de serlo». La raó era que

la Universidad de México ha sufrido tantas vicisitudes, ha pasado por tanto cambio, ha padecido tantos eclipses –totales o parciales–, que el verbo ser –referido a participar en las tareas de la Universidad–, no es un verbo indicador de mera existencia, sino al mismo tiempo, de pasión. Pasión de Universidad, esa era la que dominaba en aquellas pobres aulas de palacio venido a menos.

L’ensulsiada de la democràcia republicana espanyola va produir, a partir de 1939, la dispersió arreu del món de centenars de milers de persones. Va estar, en paraules d’Albert Manent, un exili «en massa i apocalíptic i el més llarg de tota la nostra història». L’acollida de refugiats als diferents països americans es va concentrar a Mèxic, Xile i la República Dominicana. Mèxic fou el país més obert a la recepció dels republicans, primer, i després, en plena Segona Guerra Mundial, tornarà a ser refugi de destacats intel·lectuals perseguits pel nazisme. També fou un dels pocs estats que realment feren costat a la República en la guerra de 1936 i que va acceptar des d’aquell moment –i gairebé per quaranta anys– el govern republicà com l’únic representant de l’Estat espanyol. A més, reconegué totes les institucions i les autonomies polítiques de Catalunya i el País Basc, i mantenia vàlides les documentacions emanades de les seues delegacions en tot el món. El seu ajut va ser incondicional i lleial, cosa que contrasta amb el paper que jugaren les potències democràtiques europees, que acabaren signant un pacte de no-intervenció. Va ser el general Lázaro Cárdenas qui més decididament va apostar per la solidaritat amb el govern republicà espanyol i la va organitzar en tres fronts: el diplomàtic, l’armamentístic i l’humanitari. L’agraïment dels refugiats fou tant que Giner de los Ríos arribà a qualiﬁcar Cárdenas de «padre de los españoles» en un discurs. L’etapa cardenista coincideix amb la guerra de 1936-1939, la victòria de la dictadura franquista, la repressió i la reconstrucció a l’exili de les institucions democràtiques amb la sustentació d’un èxode, quantitatiu i qualitatiu, sense precedents en la història d’Espanya. A més, alguns esdeveniments històrics de transcendència tingueren lloc al territori mexicà. Per exemple, s’hi celebraren les reunions a Corts de la República Espanyola els dies 7, 8 i 9 de novembre de 1945. En el camp polític hi ha l’elecció, encara que controvertida per diferències d’opinió entre legalistes i antilegalistes, del president de la Generalitat a l’exili Josep Tarradellas. La posició de Mèxic signiﬁca lleialtat a un règim, per representar i expressar la voluntat popular lliure que el va determinar. Era la defensa mexicana de la sobirania segrestada d’un país amic.

La xifra total dels refugiats a Mèxic oscil·la entre les quinze mil i les trenta mil persones, per bé que hi ha qui assegura que en va rebre més de quaranta mil. A més, fou el país –llevat de França– on més catalans s’instal·laren: entre un 30 i un 40 per cent. L’estiu de 1939 hi arribaren entre cinc i sis mil persones, que es van agrupar fonamentalment a tres ciutats: Mèxic D. F., Puebla i Guadalajara. L’any 1938, un grup d’intel·lectuals hi arribà i es fundà la Casa de España, que posteriorment, en 1940, esdevindria el Colegio de México, institució en la qual van participar mexicans i republicans espanyols. Aquest no seria l’únic grup d’intel·lectuals que va acudir a Mèxic. Com explica el mexicà H. Gutiérrez Vega n’hi van arribar molts més:

seis rectores, cuarenta y cinco catedráticos de Filosofía y Letras e Historia, treinta y seis de Ciencias Exactas, Físicas y Naturales, cincuenta y cinco de Derecho, setenta de Medicina, doce de Farmacia, ciento cincuenta y uno de las diversas materias impartidas en institutos, así como un número considerable de maestros, sin referirnos a una gran parte de los poetas, escritores y artistas exiliados.

Eren, segons aquest investigador, la «élite intelectual de España, pues la presencia y el trabajo de los trasterrados dieron frutos inmediatos y enriquecieron nuestra vida artística, académica, cientíﬁca, literaria y política». La relació de professions i activitats dels exiliats abasta absolutament tots els camps de l’activitat humana, tot i que es valoraven més les persones més ben preparades professionalment i les més compromeses políticament. L’acollida d’aquests emigrants, però, va ocasionar a Cárdenas problemes interns, ja que alguns sectors de la societat mexicana hi estaven en contra. Mentre el govern i els obrers organitzats accepten aquesta vinguda remarcant-ne tota classe d’aspectes, l’alta burgesia i la majoria de la classe mitjana veuen en els refugiats una invasió de tots els mals.

A partir de l’arribada dels republicans exiliats hi ha, doncs, un evident progrés cultural del país, que es manifesta en la multiplicació de les llibreries, de teatres, de galeries d’art i, particularment, en el desenvolupament de les activitats editorials que inclouen un munt de traduccions. A més, en educació i en investigació es va produir una autèntica revolució. La ideologia del general Cárdenas va fer natural aquesta aliança amb l’Espanya republicana. El seu govern, durant els sis anys que va durar (1934-1940), havia organitzat i promogut el progrés obrer, havia avançat en la industrialització del país, havia lluitat contra els interessos imperialistes i contra els grans monopolis nacionals i havia fet la reforma agrària. Fins i tot va arribar a crear una llei per a facilitar l’emigració republicana a Mèxic en gener de 1939. La intervenció decidida dels mexicans salvà de l’extradició a l’Espanya franquista de personalitats polítiques. El 22 d’agost de 1939, mitjançant un intercanvi de cartes entre Mèxic i França, s’assegurava l’anada al país centreamericà dels que ho desitjaren. Més tard, el 23 de gener de 1940, el govern va promulgar un decret per a facilitar l’adquisició de la ciutadania mexicana a través de la reducció d’impostos, la simpliﬁca-ció dels tràmits burocràtics, etc., i sempre amb la possibilitat de no renunciar a la nacionalitat espanyola. El règim d’Ávila Camacho, el successor de Cárdenas, continuarà amb la reforma agrària i la política social anterior, si bé amb un sentit més moderat. Durant la seua legislatura, Mèxic es va acostar més als Estats Units, en especial en matèria de política exterior, i en 1942 va declarar la guerra a les potències de l’Eix.

Entre els exiliats espanyols a Mèxic es trobava el director de la tesi doctoral d’Esyllt T. Lawrence, Enrique Díez-Canedo (1879-1944). Crític teatral i artístic, profundament preocupat per la modernització de les lletres espanyoles i per donar a conèixer les transformacions artístiques que l’avantguarda europea estava desenvolupant, va fer grans esforços perquè s’apreciara l’obra dels escriptors més agosarats dins el panorama espanyol, com ara Juan Ramón Jiménez, Max Aub, León Felipe i Federico García Lorca. Activista infatigable de les lletres, va participar en un gran nombre d’iniciatives culturals i polítiques progressistes. El govern republicà el va nomenar ambaixador d’Espanya a Buenos Aires de 1936 a 1937. De 1933 a 1934 havia gaudit del càrrec de Ministro de la Legación Española a Montevideo. El colp militar de 1936 el va fer deixar el càrrec a la capital argentina i es traslladà a Espanya, on va exercir el seu compromís amb les llibertats republicanes en la direcció de la revista Madrid, en les col·laboracions en Hora de España i en l’organització del Congreso Internacional de Escritores Antifascistas. En octubre de 1938 marxà a Mèxic, gràcies a la invitació de l’escriptor i diplomàtic mexicà Daniel Cosío Villegas, per a prosseguir el seu treball a la Casa de España. A la capital impartí classes en la universitat i conferències. Va morir a Cuernavaca en 1944, sense veure acabat el treball d’investigació de Lawrence sobre García Lorca.

Dels altres professors que van jutjar el treball de Lawrence, cal dir que tots tres eren ﬁgures molt reconegudes, que a partir dels primers anys de la dècada dels cinquanta ingressaren com a membres de la Academia Mexicana de la Lengua. Julio Torri (1889-1970) havia fundat en 1909 amb José Vasconcelos i Alfonso Reyes, entre d’altres, l’Ateneo de la Juventud. Quan Vasconcelos va ocupar la Secretaría de Educación Pública, va fundar i va dirigir el departament de biblioteques i, més tard, fou director del departament editorial que va publicar la coneguda col·lecció d’autors clàssics universals. Va ser professor de literatura espanyola de la Facultad de Filosofía y Letras ﬁns l’any 1964, a més de poeta i prosista de gran reputació. Francisco Monterde (1894-1985) va col·laborar en diverses revistes i va ser autor d’un gran nombre d’assaigs sobre la literatura i els escriptors mexicans des dels temps colonials ﬁns al segle XX, així com de cultura i literatura prehispàniques, com ara l’edició del Popol-Vuh que tant estusiasmava Ferran de Pol. Julio Jiménez Rueda (1896-1960) va ser director de diverses institucions docents i va dirigir també l’Archivo General de la Nación i el Centro de Estudios Literarios de la Universidad Nacional Autónoma de México. Com a universitari, va ser un dels fundadors de l’Instituto Internacional de Literatura Iberoamericana. A més de poeta, antòleg, traductor, prologuista i conferenciant, va ser un investigador valuós de la cultura mexicana.

L’extraordinària importància d’aquests intel·lectuals dóna idea de quin era l’ambient universitari amb què es va trobar Lawrence a l’arribada a la ciutat de Mèxic i, sobretot, de la conjunció que hi existia entre literatura i compromís polític. En aquests anys de contínues turbulències i guerres que van dividir i trasbalsar el món, la universitat mexicana apareix com a refugi d’intel·lectuals d’esquerres «transterrats», que aporten una visió europeista de la cultura i de les lletres en general, i com a llar d’una sèrie d’acadèmics nadius progressistes i oberts al desenvolupament de les avantguardes europees.

Notas sobre García Lorca (1947) de Lawrence és un estudi descriptiu de 158 pàgines de les obres completes de l’escriptor andalús conegudes ﬁns aquell moment, i és conseqüència directa de la inﬂuència que hi va exercir Enrique Díez-Canedo. En l’última pàgina del volum apareix la següent nota: «Esta tesis se escribió bajo la dirección y el consejo del Dr. D. Enrique Díez-Canedo». Lawrence no va deixar mai constància del procés d’escriptura d’aquestes pàgines, ni de les revisions a què va sotmetre el text. Fóra com fóra, el que s’aprecia en llegir-lo és la destresa lingüística d’aquesta gal·lesa a l’hora d’escriure una llengua de la qual, ﬁns 1941, no en sabia un mot. El castellà que fa servir és ric i acurat, i el que és més important, sense cap petjada morfològica, sintàctica ni semàntica d’anglicismes. En Notas, de la mateixa manera que en els seus primers articles escrits en català a Mèxic, Lawrence mostra clarament una extraordinària capacitat per a dominar a nivell escrit dues llengües apreses en tan pocs anys.

L’estudi està dividit en els següents capítols: una introducció, «El hombre y la tierra» i els capítols I, «Libro de poemas»; II, «Primeras canciones y Canciones»; III, «El cante jondo»; IV, «El Romancero gitano»; V, «Las Odas y Poeta en Nueva York: nuevos caminos y desviaciones en la poesía lorquiana»; VI, «Poemas varios. El Diván de Tamarit. Seis Poemas Gallegos. Seis Canciones Musicales»; VII, «Llanto por Ignacio Sánchez Mejías»; VIII, «La obra en prosa de García Lorca»; IX, «El teatro de Lorca», i X, «Teatro menor». El treball tracta fonamentalment de l’evolució temàtica de diversos motius, com ara la dona estèril, la dona no enamorada, la malenconia de l’adolescent, el paisatge andalús, la mort, l’amor, l’erotisme, la solitud, etc., en les obres del poeta, si bé no es desenvolupen ni s’expliquen, només s’hi assenyalen. L’estudi es construeix principalment sobre citacions de fragments de l’obra estudiada. Pel que fa a l’extensa bateria lorquiana, en cita alguns símbols típics (el moltó, la lluna, el punyal i el ganivet, la guitarra, Andalusia, el gitano, el genet, etc.), sense descobrir del tot el signiﬁcat últim dels mots. D’una altra banda, Lawrence fa un bon treball d’història de la literatura: ﬁxa dates, ens informa de la prehistòria dels llibres i dels motius de l’escriptor. Tot això ben documentat i recolzant-se en declaracions de Lorca. En aquest aspecte usa molt bé el material no literari (conferències, entrevistes, etc.) de l’autor. Una altra de les línies fonamentals de l’estudi és la literatura comparada. Lawrence constantment construeix el discurs amb cites i obres d’altres autors estrangers, com ara Verlaine, Baudelaire, La Fontaine, Fabre, San Juan de la Cruz, Bürguer, Hoffmann, Maragall, Leopardi, D. H. Lawrence, Ovidi, Lucà, la mitologia grega, les llegendes celtes, etc. A més a més, la gal·lesa és conscient de les investigacions lorquianes fetes amb anterioritat i es preocupa constantment d’establir-hi un diàleg crític en el qual mostra l’acceptació o el rebuig. Notas sobre García Lorca és, doncs, un estudi que mereix un reconeixement dins la crítica primerenca sobre el poeta.

Durant els dos primers anys d’estada a Mèxic, els Poole fan amistat amb el català Lluís Ferran de Pol, perquè aquest els va fer, en un principi, de professor de castellà. D’aquesta amistat va sorgir una col·laboració literària. En 1944 publicaren tots tres «Guerra mundial (1939-1943)» dins del Diccionario Enciclopédico Hispano-americano. Existeixen dues referències respecte als autors d’aquesta publicació, totes dues a l’arxiu de Lluís Ferran de Pol i Esyllt Thomas Lawrence. La primera es troba en un curriculum vitae que Lawrence va enviar a Josep Maria Boix i Selva, el 7 de febrer de 1962, amb la proposta de les Cartas de Relación. Lawrence hi explica que durant 1944-1945 va col·laborar en l’Enciclopedia Hispanoamericana (editorial Jackson, Mèxic). La segona, més detallada, és la d’una separata editorial de l’edició de 1944 del suplement del Diccionario Enciclopédico Hispano-americano i no hi ha cap indicació dels autors que l’han realitzada. Sabem, però, que l’autoria és de tots tres gràcies a una nota manuscrita de Ferran de Pol que explica que el text és obra d’«Esyllt, Derek i Lluís». El text hi apareix publicat en tres columnes i amb tipograﬁa de diccionari. És acompanyat de mapes sobre els canvis geopolítics i territorials de la guerra i fotograﬁes independents del contingut que mostren aspectes com ara els desembarcaments, l’atac dels avions o la guerra a l’Oceà Pacíﬁc, entre d’altres. És dividit en setze capítols i cadascun té una entrada escrita en cursiva que conté les idees principals que s’hi desenvolupen tot seguit. S’hi analitza l’estat d’Europa després de la Primera Guerra Mundial i la situació política general que prepara la Segona Guerra Mundial (Guerra d’Espanya, feixisme, crisi econòmica de 1929, etc.). Després, s’hi narren els esdeveniments del període 1939-1943: invasió nazi de part d’Europa, aliances entre els països –Eix contra els aliats–, la guerra a la Mediterrània, Àfrica, Àsia i Amèrica, l’evolució de les tècniques militars de combat i la invasió d’Europa pels aliats. Finalment, s’hi expliquen els problemes de la futura postguerra i les possibles solucions. L’assaig està guiat per consideracions estratègiques generals del conﬂicte, a les quals contribueix Ferran de Pol amb els coneixements de tàctiques que tenia com a militar.

Els continguts estan organitzats d’acord amb un criteri més aviat geogràﬁc que no pas exclusivament cronològic. Així, abans de la invasió nazi de la URSS, es parla del conﬂicte a l’Orient Mitjà, el qual deixa exhaurida aquesta àrea, ja que la invasió d’aquella Unió havia esclatat enmig de la campanya del Nord d’Àfrica. També s’hi descriuen les formes de combatre i l’organització econòmica, però sense detallar-ho gaire. És evident que el to ideològic del text és a favor de la causa aliada, per bé que no s’estalvien crítiques al paper ambigu dels estats occidentals davant la invasió nazi de Txèquia i la seua separació d’Eslovàquia.

Tot i així, l’estil del text traspua una forma anglosaxona de tractar la història, fruit de la tradició a què pertanyien dos dels autors: Lawrence i Poole. S’enuncien els fets –basant-se en les dades– i es redueixen les aﬁrmacions ideològiques. Per exemple, quan parlen de la URSS tracten de no fer-ne una valoració política, a la manera com ho fan altres historiadors de la Segona Guerra Mundial. Només s’hi ha de destacar la forta crítica –darrere de la qual s’entreveu la mà de Ferran de Pol– contra l’abandó dels països democràtics europeus al govern legal de la República Espanyola. També s’hi inclou un capítol ﬁnal –que no podia ser el de la ﬁde la guerra, perquè encara en mancaven dos anys– sobre els problemes del futur. Hi ha una important reﬂexió sobre una nova economia lligada al capitalisme i al comunisme, la possibilitat de fer una assegurança social obligatòria, el desenvolupament de les ideologies democràtiques per fer un acord continuat de pau, etc. En deﬁnitiva, es tracta d’un treball molt professional, exhaustiu i complet. No hi ha cap esdeveniment, causa i escenari de la guerra que no hi aparega. S’ajusta totalment als patrons d’una enciclopèdia sòlida que explica en poques pàgines tot allò fonamental que cerca un lector.

Sobre el lloc exacte de coneixença de Lawrence i Ferran de Pol, hi existeixen dues versions oferides pels mateixos protagonistes: el diari El Nacional i la Universitat. En realitat, però, com s’ha explicat adés, ella i el seu primer marit, Derek M. Poole havien conegut Ferran de Pol perquè aquest els va fer de profes-sor de castellà, possiblement des de 1942. És també molt probable que l’article que el català publicà a aquell diari el 28 de març de 1943, «Una visita al volcán Parácutin», amague una referència a les excursions que tots tres acostumaven a fer, quan comença dient: «El coche en que viajo con amigos entrañables...». Davant el volcà que havia nascut en una petita vall, envoltat per un paisatge on resultava impossible imaginar «más bravura, más brío, más empuje», el català sentia l’impuls «de caer de rodillas». I així ho féu, però davant la gal·lesa. «Jo vaig tenir molta sort i ella en va tenir molt poca», va dir sorneguer l’escriptor a Carles Verdú en 1980 mentre la gal·lesa somreia deliciosament. Per la seua banda, ella reconeix en una entrevista amb l’activista gal·lès Ned Thomas en 1994: «Des del principi, la comprensió instantània que tots dos sentíem per la llengua de l’altre fou un element important en la nostra relació». Amb Ferran de Pol, Lawrence entrà dins el cercle d’exiliats catalans, i republicans en general, a Mèxic, de manera que connectà amb la cultura, la llengua i la situació catalanes. Aquesta connexió, relació i coneixença resulta imprescindible per poder copsar la posterior trajectòria intel·lectual de la gal·lesa.

Però qui era Lluís Ferran de Pol? Ferran de Pol havia nascut a Arenys de Mar l’any 1911. Per part de pare provenia d’una modesta família pagesa que havia baixat d’Arenys de Munt a mitjan segle XIX, els membres de la qual havien esdevingut fusters i calafats a les drassanes arenyenques per acabar, alguns d’ells, navegants de la ruta d’Amèrica, com a pilots. Per part de mare descendia dels de Pol de Montfullà, ciutadans honrats en 1671 i cavallers des de 1676. Un fadristern d’aquesta família –Francesc– es desplaçà a Arenys a estudiar navega-ció i esdevingué pilot en 1803. El seu ﬁll, Josep de Pol, es casà amb la néta del propietari i director de l’Escola Nàutica d’Arenys de Mar, Josep Baralt. Els de Pol i Baralt ocuparan l’alcaldia d’Arenys de Mar bona part de la segona meitat del segle XIX. La família va donar també dos bisbes, el doctor Francesc de Pol i Baralt, i fra Francesc Xavier Vilà Mateu, bisbe de Guam, a les Illes Marianes.

Vuitè d’una família de nou ﬁlls, Lluís Ferran de Pol havia rebut del seu pare –José Ferran Condominas, propietari d’una «fábrica de géneros de punto», situada a Platja Cassà 18 i 20– un bon ajut formatiu. Estudià com a intern el batxillerat al Col·legi Valdèmia de Mataró, es va llicenciar en Dret per la Universitat de Barcelona l’any 1933 i fou alferes de complement d’artilleria el mateix any. Un conte seu, «Tríptic», havia guanyat el Premi Narcís Oller de la Generalitat de Catalunya l’any 1937, en plena guerra. Els primers temps de la confrontació fou instructor de les Milícies Populars. Ascendit a tinent, lluità als fronts d’Aragó i de l’Ebre, on fou ferit. Una vegada derrotat l’exèrcit republicà, passà a França amb la seua unitat, on fou internat durant cinc mesos als camps de concentració de Sant Cebrià i del Barcarés.

Es va exiliar a Mèxic, i arribà el 13 de juny de 1939 a bord del Sinaia a Veracruz. El diari El Nacional informava d’aquesta manera la rebuda que els mexicans van dispensar als exiliats nouvinguts aquell dia:

El júbilo era indescriptible. Veinte mil hombres se apiñaban a lo largo del malecón, en el muelle, hasta el mar; gritando, vivando, levantando los puños, en tanto que las bandas de música de los trabajadores inundaban el aire de marchas bélicas... Veracruz presentaba un aspecto de día de ﬁesta. Los balcones engalanados, las calles rebosantes de gentes, las sonrisas en todos los semblantes, denotaban el regocijo con que el pueblo mexicano se aprestaba a recibir a los exiliados españoles.

Si bé Excelsior, el diari de l’oposició, ho contava d’una forma prou diferent:

Las actividades en este puerto se suspendieron hoy para recibir a los viajeros. A pesar de que se temían actos hostiles contra ellos, no se registró ningún incidente, aun cuando gran parte de la población presenció su desﬁle con indiferencia.

Tot seguit Ferran de Pol va ingressar al diari El Nacional on treballarà vuit anys, fonamentalment com a periodista cultural. L’experiència en aquell país li va obrir les portes a un nou món. En una carta del 30 de gener de 1940 a la seua germana Maria Teresa, que era monja, li diu en castellà, llengua que el franquisme imposava ﬁns i tot en les relacions epistolars familiars:

De mi puedo decirte: encantado. Esta palabra lo resume todo. Trabajo en lo que me gusta y vivo de este trabajo que es al mismo tiempo un gozo. Esto, como puedes ver, ya no es trabajo sino juego. Esta maravillosa tranquilidad y fuerza a la vez da el seguir la vocación... más honda y por tanto más de verdad. Tu sabes algo de esto.

La comoditat en què l’exiliat es troba en aquesta terra d’acollida es pot entendre, d’una part, com una fugida de les imposicions paternes a què havia estat sotmès com a membre d’aquella família benestant arenyenca que tant esperava d’ell. La veritat és que Ferran de Pol va tenir una relació conﬂictiva amb el seu pare, més aviat conservador i clerical, qui es va entossudir a fer-lo estudiar jurisprudència i, una vegada acabada la carrera, oposicions a notaries.

Al meu pare, Josep, ﬁll de Jaume i de Dolors, fabricant, monàrquic, admirador de Gaziel, creient de l’Espanya Gran, amic de Registradors i Notaris, i que hauria passat per tot –ﬁns veure’m escriure–, amb que jo hagués estat notari: Ho sento. Però sempre el vaig estimar. I l’estimaré encara, ﬁns que ens reunim, a les Ombres, on ﬁnalment d’acord, ja no discutirem

diu en la dedicatòria que li va fer de Tríptic (1964), un recull de contes escrits els anys 30 i publicats en 1964. Anys més tard, en una carta al seu amic Joan Sales, el 2 de juny de 1980, a propòsit de la facilitat amb què Lawrence parlava català, Ferran de Pol recordava amb enyor que «m’era agradós de sentir el meu pare que tenia un català ple de dites i de maneres populars i, si he de dir la veritat, crec que li dec la part de gràcia que el meu idioma pugui tenir». Després de l’exili a Mèxic, l’arenyenc no tornaria a veure el seu pare mai més, perquè, com deia el telegrama que els seus germans Jaume i Zenon li van transmetre, aquest va morir el 6 de novembre de 1940.

La intensitat de la vida mexicana no es va aturar i l’entusiasme que hi despertava, les novetats que tots els dies se li apareixien en aquella ciutat tan propera del tròpic les va anar dibuixant als familiars en diverses cartes. Així, el 19 de març de 1941 conta a la germana:

Yo estoy muy bien. La Universidad es ahora el centro de casi todos mis desvelos y procuro estudiar mucho pues creo es la mejor manera de no perder mi tiempo. Creo hacerme algo mejor en contacto con estudios que siempre me gustaron. No puede compararse al cariño con que estudio; antes en una carrera para la cual conﬁeso que no me sentía muy llamado, apenas si sabía lo que era el placer de estudiar a fondo; ahora me encuentro más en mi camino y la carrera de Filosofía y Letras es mucho más apropiada a mis aﬁciones y hasta capacidades que la de Derecho que terminé sin pena ni gloria.

A més de la família, Ferran de Pol havia deixat a Arenys de Mar la seua promesa, Maria Teresa Pujol. En una carta des de Ciutat de Mèxic el 28 de juny de 1943, a sor Teresita del Niño Jesús, la germana monja, mostrava els seus plans de futur. Tanmateix, la relació amb Maria Teresa Pujol es trencaria amb la coneixença de Lawrence.

Entre els papers de la gal·lesa es troben dues úniques referències al seu primer marit. La primera, en el revers del que sembla ser una il·lustració d’un llibre, on s’enumera un llistat de documents guardats a la lleixa inferior d’una prestatgeria. Entre els que es troben a l’esquerra apareix: «I. Derek: letters from Jedda». És impossible determinar la data d’aquestes cartes, però el que sí que es pot assegurar és que podrien estar escrites des d’un nou destí diplomàtic del britànic, és a dir, Jidda, el primer port d’Aràbia Saudí, situat a la costa oriental del mar Roig, a uns vint-i-cinc quilòmetres de la Meca, i el lloc on desembarquen el 90 per cent dels peregrins que es dirigeixen a la ciutat santa. La segona referència a Poole apareix en un quadern blau obscur amb grapes que diu Exercise book amb l’anotació manuscrita en la coberta de «Derek’s poem. México», i que conté notes d’economia domèstica dels anys 1942 i 1944. La primera d’aquestes anotacions correspon a la data del 14 de febrer de 1942. Es tracta d’una llista de despeses per la compra de diversos productes: «Lentejas–0,50–1/2 kg. Cebollas–0,40–1 Carne–0,90–300 gr. Tomates–0,60». D’aquesta entrada es passa a les corresponents a l’any 1944. La primera és del 18 de febrer i inclou el menú: «Puré de frijoles, pan frito, lomo de cerdo al horno, guisantes»; i una llista de la compra: «1/2 carne de puerco, 2,25; 6 pimientos, 0,30; 1/2 kilo chicharros». En la resta d’entrades el que apareix sempre és un llistat del que s’ha gastat i després una divisió (a l’anglesa) entre 3, que explica quant pugen les despeses del menjar per cap: «Each 1,98». De tant en tant també es llegeix una nota que informa de la quantitat de diners que li deuen a Ferran o que ell déu al matrimoni Poole. Per exemple, el 3 de març diu: «Owing to Ferran $18,00». L’última referència és del dissabte 10 d’abril de 1944. Aquestes anotacions, doncs, indiquen clarament que Ferran de Pol feia àpats amb ells i, per tant, s’hi relacionava ja, almenys des de 1944.

Com ja sabem, a Ciutat de Mèxic Ferran de Pol es va matricular també a la Facultad de Filosofía y Letras, on va conèixer la que aleshores era la senyora Poole. Sense menysprear la intensa atracció física que tots dos sentiren l’un per l’altre, cal subratllar que, en primer lloc, Ferran de Pol representa als ulls de Lawrence la causa republicana que ella havia defensat al campus de Cambridge quan havia esclatat la Guerra Civil, una confrontació en la qual van morir alguns dels seus amics i coneguts que s’havien allistat a les Brigades Internacionals, com ja s’ha explicat adés. En segon lloc, la ﬁgura d’aquest «transterrat» català per a aquesta dona s’ha d’entendre com alguna cosa més que la d’un estimat. D’una banda, l’escriptor arenyenc la va llançar ineludiblement a la qüestió de la reivindicació del català, no només com a llengua minoritzada, sinó, en aquells anys de postguerra, com a llengua reprimida i prohibida. La identiﬁcació de Lawrence amb la causa catalana apareix així com a conseqüència lògica no només de l’ansietat per contribuir en la lluita del company, sinó també d’un despertar nacionalista ja latent des del principi de la seua formació com a gal-lesa i intel·lectual. Per últim, cal recordar que Ferran de Pol pertanyia al món de la literatura arrelada a la societat del moment, on Lawrence imaginà poder trobar un espai propi com a dona escriptora, un espai independent i apartat, al mateix temps que compartit amb ell. Tot açò féu que la relació s’establira, des del principi, com a companyonia i complicitat, i que, malgrat els molts problemes i crisis de la parella al llarg dels anys, tots dos per igual s’aferraren fortament a una imatge d’unió, no com a matrimoni tradicional, sinó com a parella de col-legues capﬁcats cadascú en el seu treball d’escriptors que compartien una vida de joiosa llibertat.

Els fonaments sobre els quals es va arrelar la convivència conjugal estan ja descrits pel mateix Ferran de Pol en la carta que escriu a Lawrence des de Montpeller el 27 de setembre de 1948. En la missiva, escrita quinze dies després de nàixer la que seria la primera i única ﬁlla de la parella, la nova paternitat li serveix per esbossar i analitzar l’amor que tots dos senten i que, des del punt de vista literari, resumirà amb la idea que «Amor de l’ànima, del cos tota una sola cosa». En una altra carta, ara del 3 d’octubre de 1948, l’espòs continua:

Els ànecs feien gràcia, però els arbres eren o semblaven més nobles, com resignats a una mort vaguement endevinada. Si tu haguessis estat amb mi, tot hauria estat perfecte. Però la meva enyorança, la meva fam i set de la teva companyia tornava l’hora i l’encant de tot una mica tèrbol. Era com mirar el cel, i les frondes, la joia dels animalons i la nuditat de les estàtues, només reﬂectit en l’aigua verda i viscosa en el fons de la qual, empal·lidits per la brutícia, lliscaven, elusius, els peixos rojos i blancs de l’enyorament.

¿Què fas ara, petitona meva? Jo estic estimant-te, explicant-te coses que em passen per dissort sense tu. ¿Serà cert que la nostra unió està tan propera, que els nostres llavis estan tan prop, les mans tan poc distants, que són tan imminents les nostres abraçades? ¡Que ja no tardi més!...

Ferran de Pol, tot i que es trobava en una situació d’incertesa i preocupació, no deixa de subratllar en les cartes el fet que el que realment els uneix com a parella és la unió intel·lectual dels seus esperits. En una altra lletra, ara del 13 d’octubre, des d’Avinyó, fa referència al viatge que Lawrence hi havia fet uns anys abans:

T’escric després de dinar, en un cafè d’Avignon. ¡Com t’enyoro! T’he recordat tot el matí per diverses raons però sobretot perquè, davant l’espectacle d’Avinyó des dels jardins papals, em semblava sentir-te –un dia que érem a la loggia de Cuernavaca, veient les pintures del Rivera, quan em deies: «això em recorda Avinyó, amb les teules i els teulats rojos», ¿te’n recordes?... Em dol haver-me privat de les teves cartes, però aquest viatge ja començava a torturar-me. La situació d’Avinyó i en especial del palau és excepcional. ¿Com eres quan vas passar per ací?... Tot està fos magistralment. ¡I el paisatge! M’hauria agradat esperar el moment de reunir-me amb tu, ací. Hauria estat a la glòria (relativa). El que em [falta mot] és que tu no fossis avui ací. En moments així t’enyoro amb ràbia i penso les delicioses xerrades que ens hem perdut avui. Sé que no hauríem parat. En les sales del castell sovint em deia –constatació ben agredolça–, «ací hi ha passat l’E[syllt]: la planta dels seus peus han trepitjat el mateix enllosat que jo». Crec que aquest enyorament de tu ha fet la visita doblement intensa.

La missiva s’acaba dient: «Ara adéu, meva, t’estimo, t’enyoro i t’adoro. Sé que m’esperen cartes teves, amor teu. Fins aviat, adéu. Un petó als llavis, llarg, apassionat i de puntetes».

Des d’Avinyó, el 14 octubre, en una altra carta escrita a trossos, segons avançava el dia, diu:

El que t’he dit del provençal no és tot. En la casa on he dinat a Maillane ningú no el parla. Tothom diu que «es va perdent», però no fan res per aturar-ho. El parlen molt barrejat amb francès. Així i tot l’orella el rep com una cosa en certa manera parenta de l’italià. El que la Núria [Folch de Sales] deia del català crec que, amb més veritat, pot dir-se del provençal. D’altra part és natural ja que es veu que el pas d’un idioma a l’altre en l’àmbit romànic, és molt matisat i gradual. D’una manera barroera i provisional potser podríem dir que el provençal és al francès i a l’italià, el que el català és al francès i al castellà. Això, naturalment no té res a veure amb l’opinió vul gar dels idiomes fets de mig d’altres. És simplement una gamma suavís sima de colors –cada idioma té el propi i característic–, que varien insensiblement i de mica en mica. No sé si dic bestieses, en aquest cas, senyora lingüista, tens permís de picar-me els dits. T’he informat molt, potser massa. Guarda aquesta carta on van, al ﬁnal, unes notes preses sobre el terreny i que necessito per escriure l’assaig. A veure si hi hauran bones notícies. T’estimo més i més, t’enyoro. Vull abraçar-te aviat, besar-te –com tu saps–, i fer-te l’amor de manera tan variada i plena d’imaginació que meravellés aquell membre del parlament de qui em parlaves un dia. Mil besos, per tot el teu cos gloriós, amb aturadetes en els llocs més bells... Teu per sempre.

El 21 d’octubre des de Perpinyà:

T’he enyorat frenèticament. En aquesta pau daria gust viure amb tu per sempre. T’estimo i el teu record força tot paisatge i l’obliga a fer-te un lloc, a buscar el racó on jo dic: ací em plauria viure i estimar amb l’Esyllt i la menuda. ¿Com està? ¿És ja molt gran?... Ets tan amorosa i enyoro tant la teva manera d’estimar-me que et recordo dia i nit i en les excursions a cada moment em dic, i l’E. si fos ací, ¿quin comentari faria? Tu omples estranyament tot el que sense tu és buit. T’estimo molt i no puc estar ja més sense tu. No vull ni puc. Som home i dona, ets la meva amant, la meva muller, la meva femella, la meva amiga, ¿per què no pots ser meva sempre i en tot moment? ¿Per què una separació tan llarga? Meva, ¿m’estimes? ¿m’enyores? A veure si avui dormo. Tant de bo. Ho ben necessito, de totes maneres crec que avui el sol, i l’aire, i el mar m’ha fet bé. Tant de bo em senti millor. Estic fatigat però amb l’estèril fatiga de Montpellier aquests darrers dies horribles. No voldria tornar-los a viure per res del món. Esperar tenir-te és un dolor.

I des de Perpinyà, el 23 octubre:

Estimada E. meva: Ahir vam fer una excursió esplèndida al cim de Sant Martí del Canigó... M’ha agradat, després d’una gran batallada, agafar la campana amb les dues mans i sentir a les palmes el seu sonor tremolor; aleshores he pensat en tu i t’he enyorat més que mai. Tu també, tremolosa i sonora, t’estremies entre les meves mans... Petita meva ¡com t’enyoro sempre!

El 1945, un any després que Lawrence i Ferran de Pol es conegueren, fou un moment clau per a tots els refugiats. Com explica Dolores Pla Brugat en Els exiliats catalans a Mèxic, la ﬁde la Segona Guerra Mundial va acabar amb les esperances de tornada:

Es va obrir en la vida dels exiliats una nova i llarga etapa. El desterrament era, d’ara endavant, una realitat sense ﬁnal previsible. Hi havia dues alternatives: consumir-se de nostàlgia o, abandonant la idea de la tornada –alliberant el passat–, instal·lar-se deﬁnitivament a la nova terra, desplegant totes les capacitats que es tinguessin per a fer-ho. Una altra alternativa, que potser no es va presentar com a tal, sinó que dia a dia va anar esdevenint realitat, va ser que, sense abandonar la idea de la tornada, a poc a poc els refugiats es van veure atrapats a la nova terra: la feina, els ﬁlls, els records ja «mexicans» i el molt o poc de «mexicà» que ells mateixos ja eren els ancoraven al país receptor.

Ferran de Pol dirigia aleshores la pàgina d’art del suplement dominical d’El Nacional. L’acabament de la Segona Guerra Mundial sense la caiguda de la dictadura franquista obria un interrogant en la seua vida i el «transterrat» es va plantejar la idea de tornar a Catalunya, d’organitzar-se professionalment i sentimental. Llavors va tenir un oferiment per a ser professor d’espanyol i de francès al Marshall College de Huntington, West Virginia. Era un lloc de treball ofert pel seu amic Juan Fors, un arenyenc emigrat a les Amèriques al principi de la dècada de 1930, que treballava allí. Després d’enviar el currículum i competir per la plaça fou designat «asistente con un salario de 2.000 dólares por nueve meses y sin límite de estancia». Tanmateix i, per a disgust del seu amic, com va explicar-li en dues cartes del 7 de maig i 10 de juliol de 1945, va renunciar-hi: «la sorpresa mayor que yo he tenido en mi vida fue la carta tuya en la que me pedías que retirara tu candidatura por razones íntimas. [...] Los lazos tuyos están en tu casa de Arenys. [...] Bueno, Luis, creo que pronto volverás a España».

És molt probable que la renuncia tinguera molt a veure amb la decisió de començar la convivència amb Lawrence, perquè a principis de 1946 se’n van anar a viure junts a Cuernavaca. Aquest inici de la convivència està reﬂ ectit en el canvi de la veu narradora que Ferran de Pol feia servir en els seus articles de viatge a El Nacional: de la primera persona del singular passa a una primera del plural indeﬁnida a partir de 1946. En les col·laboracions anteriors quan utilitza aquesta última opció aclareix qui l’acompanya. Aquesta data també és corroborada pel fet que la primera col·laboració de Lawrence en Quaderns de l’Exili estiga signada en abril-maig com a Esyllt T. Lawrence i no com a Esyllt Poole. Segons recordarà l’escriptor català un parell de mesos abans de morir, en la nota necrològica que va escriure a Serra d’Or sobre la seua muller, es traslladaren a aquesta ciutat perquè l’altura de la capital no li provava a ella. Aquesta població de l’estat de Morelos, de clima càlid i humit, amb ruixats durant tot l’estiu, es troba en una vall plana, territori propici per al conreu de la canya de sucre, que, a més a més, li fa portar el nom de «la ciutat de l’eterna primavera». Als inicis de la colònia va ser cap del marquesat de la vall d’Oaxaca, atorgat per la corona espanyola a Hernán Cortés. Ferran de Pol va escriure uns anys més tard un breu treball d’encàrrec sobre la vila, Cuernavaca, per a la col·lecció «Anahuac de Arte mexicano», que es va publicar en setembre de 1948, quan el català ja no era a Mèxic.

Entre les pàgines d’un llibre de la biblioteca de Ferran de Pol hem trobat uns petits dibuixos fets per ell i que donen idea del procés de seducció que va seguir l’escriptor vers aquesta dona estrangera que havia trobat a Mèxic. Sense que mai es faça esment de a qui van adreçats, els traços pictòrics i el contingut textual de tots cinc fan pensar en l’enamorada. D’una altra banda, el que també fan palès és que Ferran de Pol i Lawrence utilitzen des del principi de la relació el català com a idioma de comunicació íntima, és a dir, és ella qui abraça la nova llengua en un acte que podríem qualiﬁcar de revolucionari. Com expliquen els sociolingüistes, una de les causes principals de desaparició de les llengües minoritàries és els casaments mixtos i la imposició al si familiar de la llengua majoritària. D’una altra banda, és també crucial el paper de la mare com a educadora i mestra en les primeres passes del llenguatge dels ﬁlls. El que Lawrence adopte, com testimonien els missatges i les cartes de Ferran de Pol, la nova llengua és una prova més de la seua actitud compromesa de reivindicació catalanista.

Les cinc imatges trobades són dibuixades a llapis i, pel tipus de paper emprat, es poden dividir en dos grups, si bé per la data d’un d’ells, és probable que es realitzaren al voltant de 1945. Es tracta d’un retrat d’un cap de gos (6 per 5,5 cm.) amb la data de l’11 de novembre de 1945 i el títol de Retrat del Dr. ROBIN, i signa «Lluís». L’altre esbós, fet amb el mateix tipus de paper groguenc obscur i tosc i amb una mida de 8,5 per 9,2 cm., mostra en la part superior una caragola de mar amb els clarobscurs corresponents i la proa d’un vaixell que se li acosta a la banda dreta del paper. L’espai inferior està omplert d’un text que segueix al darrere i que diu:

Aquest corn marí l’he comprat fa poc. Té uns colors rosats meravellosos. ¿no n’has vist mai cap? M’he entretingut en dibuixar-lo i he pensat, després, que potser et faria gràcia veure’l. Però, sense color perd tota la gràcia. La part més negra és al forat on vivia el corn i té uns colors que és inútil explicar: ja els veuràs. Per fora és aspre i amb tot de punxetes, com muntanyetes. Tal com està aquí no se’n veuen més que unes poques. Adéu.

El segon grup de dibuixos està format per tres trossos retallats a tisora d’un tipus de paper més reﬁnat i més clar que els anteriors. Tots tres porten al darrere una paraula deﬁnitòria del que són amb el mateix tipus de tinta. El més petit (6,5 per 7,3 cm.) és titulat Magueis i mostra les fulles grans, rígides i carnoses d’una atzavara, una planta originària de Mèxic. El maguei, a més de part deﬁnitòria del paisatge del país, era també producte de conreu. En «Atardecer en Acapulco», un petit article de Ferran de Pol a El Nacional publicat el 19 de setembre de 1946, és a dir, durant el primer any de convivència amb Lawrence, descriu l’explotació de la planta amb tons reveladorament eròtics que completen el signiﬁcat del dibuix:

Un maguey de unos cuantos años sufre al ﬁn lo que se llama una raspa, o sea, se le prepara para que dé su jugo al hombre. En lo hondo de su mismo tronco sufre el maguey una honda herida, le abren una especie de pocito, en el cual van a dar los jugos destinados por la naturaleza a dar lozanía a la planta. Este pocito es como una trampa que el hombre pone al maguey para que éste le brinde la sabia necesaria a su vida, pero, poco a poco, para no llegar a matarle... Mañana y tarde viene el tlachiquero con su ocote para extraer el jugo o aguamiel depositado en el fondo. Las raíces de la sufrida planta extraen incansablemente de la tierra el jugo vital que el hombre le chupa como un verdadero vampiro. Esa aguamiel, fermentada luego, será el famoso pulque.

El dibuix mitjà (6 per 8,8 cm.) mostra el cap d’un toro de front, proveït de dues banyes fortes, punxegudes i altives, que presenta trets antropomòrﬁcs com ara unes pestanyes que surten dels ulls i que fan que la mirada de l’animal barrege el misteri i la luxúria. De la banya esquerra del bou surt una ﬂ or, una mena de rosa, amb dues fulles; de la dreta, només dues fulles grans, mentre que el coll sembla reposar sobre la tija d’un lliri d’aigua, de la qual ixen uns circells com de raïm. El brau mamífer sembla que està contemplant el tercer dibuix: el cos sencer nu d’una dona, d’esquenes a l’observador, amb els cabells arreplegats en una mena de cua, i els peus en una palangana. L’actitud de la dona, de la qual les mans queden invisibles, sembla la d’estar rentant-se el cos, una espècie d’Afrodita domèstica sortint del bany, que es relaciona iconogràﬁcament amb el corn marí de l’altre dibuix. Una de les representacions més tradicionals del naixement de Venus/Afrodita, s’ha de recordar, ens la presenta nua, sortida de les ones de la mar, sovint de peu sobre una petxina. Al darrere hi ha les paraules, «Jo», per al bou; «Tu», per a la dona nua.

El fet que Ferran de Pol recorreguera als dibuixos com a mitjà per transmetre missatges amorosos no és en si mateix un element remarcable, ja que forma part des de temps immemorials de la comunicació que s’estableix dins el joc amorós. Ara bé, el que sí que ajuda a entendre el rerefons en què tots ells se situen és la familiaritat de l’escriptor català amb la història de l’art gràcies als articles seus que, després d’haver compartit tertúlia amb el pintor Joan Barrera a Arenys de Mar, havien aparegut en els suplements culturals de El Nacional. El que aquests dibuixos mostren, doncs, és la manera en què Ferran de Pol aproﬁta totes les capacitats per seduir i enamorar Lawrence. Amb ells, l’escriptor deixa de ser crític d’art per fer-se artista.

Per als familiars catalans, Lawrence i Ferran de Pol són casats i ben casats per l’església molt abans que això fóra realitat. En una carta que Teresa Ferran, tia paterna de l’escriptor, escriu al nebot, datada l’11 de novembre de 1945, sembla que Ferran de Pol ha deixat ben clar a la família el trencament del compromís amb Maria Teresa Pujol, la promesa d’Arenys de Mar: «El asunto Pujol desde luego queda aparte; me basta que hayas comprendido mi recta intención». En una altra carta de Teresa Ferran del 2 de juny de 1946, li manifesta:

Apreciado Luis: Hace muy pocos días que me notiﬁcaron un nuevo episodio de tu vida ausente, si quieres que te diga? No me extrañó: es tan natural enamorarse y casarse ahora que el caso tuyo es un poco complicado no quiero entrar en detalles solamente diré que has hecho muy bien el querer casarte por la Iglesia Católica no podías hacer otra cosa puesto que la verdadera religión y la que tu como hijo de una familia eminentemente católica el disgusto de tu madre hubiera sido grande y tu hermana religiosa un verdadero ángel que sus oraciones no pueden ser desoídas como las de tu madre que tanto habrá rezado para su hijo ausente.

La resta de la missiva és una mena de sermó que la tia adreça al jove Ferran de Pol:

Ahora bien Dios tiene para sus criaturas sus designios y ves a saber lo que Dios tiene dispuesto para vuestras almas lo esencial es que vosotros correspondáis a la gracia. Me han dicho que los dos estudiáis y que tu Esyllt quiere saber y saturarse lo que es la Iglesia Católica tendrá para rato si quiere investigar lo que falta o es necesario disposición del espíritu sumisión y un raudal de luz que el Divino Maestro os comunique. Desde luego el que quiera ﬁjarse un poco no tiene comparación. El Protestantismo y el Catolicismo. En cuanto a ti te creía un poco indiferente y hasta un poco incrédulo pero lo que has hecho me indica que me equivoque en mi juicio. Te felicito por ello y tienes que pensar y decirle a tu Esyllt que cada día se ven y publicadas por los periódicos numerosas conversiones al Catolicismo.

A continuació passa a relatar l’exemple d’una anglesa que ha viscut aquest feliç procés de conversió del protestantisme a la veritable religió:

No ha muchos días que se publicó la conversión de una Dama Inglesa muy notable por su actuación y al propio tiempo una gran intelectual que renuncio al protestantismo para ingresar a la Iglesia Católica y tantos y tantos casos recientes y de gran actualidad créeme querido Luis que si es como dices me das una gran satisfacción que ﬁjas tus ojos a lo verdadero.

Aquest canvi en el nebot és fruit de la relació amb l’estrangera, raó per la qual la tia Teresa es complau: «y bendita la hora en que esta inglesita haya removido tu espíritu y resultar un matrimonio eminentemente cristiano pero con vencido y desde luego consecuente y práctico».

La carta segueix donant exemples bíblics de conversions tal i com els conta l’apòstol sant Pau, sant Agustí, el pare Faber (el bisbe i escriptor que va renunciar a l’anglicanisme pel catolicisme l’any 1845, fundador de la congregació de Sant Wilfred) i acaba en actuacions d’esposes capaces de transformar l’ànima heretge del marit:

Una joven francesa llamada Elisabet Laseur que después de casada se encuentra con que su esposo es ateo y naturalmente su esposo quiere quitarle su ideales y le da a leer libros de Voltaire, de Rousseau, etc. etc. pero como Elisabet es inteligente y convencida cristiana no se aviene con sus nuevas doctrinas, y va consulta y en controversia le dan a leer el Doctor Santo Tomás de Aquino, la Doctora Santa Teresa... y ella para obtener la conversión de su esposo se ofrece en sacriﬁcio de su vida y lleva una vida interior muy santa y escribe su diario y pensamientos de cada día pasan algunos años ella es un portento de dulzura de abnegación su esposo la admira viene el desenlace y a la muerte de Elisabet cae en sus manos el Diario de su esposa y entonces es cuando la gracia de Dios abre sus ojos y después de poco tiempo se hace religioso.

La tia acaba dient que si a Lluís li interessen més exemples, li’n donarà, en especial, el que a ella mateixa li ha ocorregut: «Si yo pudiera decirte explicarte lo que me ha pasado algunas veces; no te creas que sean nervios o fanatismo nada de eso; una hora tan solo quisiera hablarte personalmente nada más». S’acomiada tot desitjant que no tarde a tornar no siga que no el puga abraçar ja mai més.

L’epístola deixa clar, doncs, dos fets importants. En primer lloc, que ja en juny de 1946 la família de Ferran de Pol sap per ell mateix que ha iniciat una nova, seriosa i molt feliç relació amb Lawrence, i que, per tant, el compromís amb Maria Teresa Pujol és trencat deﬁnitivament; i, en segon lloc, que té la intenció de casar-se. Però tal vegada el més important és la imatge que la família arenyenca es va fent d’aquella Esyllt del seu «Luis»: una nova Elisabet Laseur, una màrtir que no permetrà que aquell home, una vegada «roig», torne a caure a mans de l’heterodòxia política i del pecat.

En aquell any de 1946, el papa Pius XII, tot i que va refusar col·laborar directament en la croada internacional anticomunista que s’estava gestant aleshores, va dictaminar unes mesures molt fermes contra els catòlics que havien actuat amb els comunistes. És aquest també un moment important en què el nacionalcatolicisme llança amb èxit noves campanyes de propaganda que giren al voltant de la conversió. Entre les nombroses obres que es publicaran a Espanya i que subratllen el fet que en aquests anys d’anticomunisme ferotge són moltes les personalitats que des de diversos sectors socials i culturals abracen la fe catòlica, destaquen les publicades per Ediciones Studium i la seua col·lecció «Unum Ovile». Amb l’objectiu de cantar «los triunfos de la Divina Gracia» apareix en 1956 el volum Convertidos del siglo XX, un recull biogràﬁc de grans personatges «procedentes de las diversas formas del materialismo, del paganismo, del panteísmo y de las inﬁnitas sectas protestantes» que van trobar, per camins diferents, «la Luz y la Paz en la Iglesia Católica». El fet que entre els noms seleccionats no es trobe cap espanyol es deu, segons l’editor i traductor de l’obra al castellà, R. P. José L. Micó Buchón, a la feliç circumstància que «la fe y la adhesión a la Iglesia Católica es una magníﬁca y casi total realidad». Per a la família catòlica de Ferran de Pol, l’estrangera Lawrence és vista com una mediadora que pot demostrar al ﬁll esgarriat el que Micó Buchón anomena «la extraordinaria nobleza y solidez de la Iglesia de Jesucristo». D’ella s’esperava, doncs, que jugara un paper crucial tant en el retorn del ﬁll pròdig com en el retorn a la honorabilitat espiritual de l’esgarriat.

Una carta, datada el 12 de juny de 1946, de Ferran de Pol a la germana Maria Teresa posa en evidència la reacció familiar davant la notícia de la seua decisió sentimental. Cal notar també que de les cartes que es conserven a l’arxiu Ferran de Pol aquesta és la primera que adreça a la germana monja escrita en català, ja que les anteriors que s’han creuat són sempre en castellà. Sor Teresita del Niño Jesús, a qui el germà en una lletra del 2 de juny de 1945 li havia recordat que l’anomenava «pageseta borratxa», com deia l’oncle Francisco, és la seua conﬁdent, i li té un amor especial si jutgem per les cartes que li escriu des de Mèxic, plenes de records i enyorança d’una infantesa idíl·lica en la qual ella toca el piano i ell canta. Ferran de Pol desitjava que a ella li agradaren les seues promeses: primer la Pujol, després la Lawrence. En les postals i cartes d’anys més tard, la monja mostrarà l’immens afecte i respecte que acabà tenint per l’Esyllt, tant com a persona i com a activista i escriptora, com també per Maria-Elvina i els seus ﬁlls. Així, en una carta del 30 juliol de 1986, des de Tours, escriu adreçant-se també a la Nansi, la cunyada adorada de Lawrence:

Estimats germans Nansi, Esyllt, Lluís, Sí, tindrem l’immensa joia de reveur’ens!!! gràcies a la gran delicadesa de Nansi a la que faig una carinyosa abraçada... que compartirà amb vosaltres... No tinc paraules adequades per expressar-vos el meu agraïment... De tot cor el conﬁo a Déu, nostre Pare! Precisament ahir va arribar la «simpàtica mongeta» com dius tu Lluís tan contenta de portar-me els vostres llibres que llegiré amb molt d’interès! Començaré per La masia del Turó: una gran novel·la a mans d’una gran escriptora-traductora, –la coneixes, Esyllt? Jo, l’estimo molt!– Gràcies del vostre present generosament ofert, fruit de la vostra intel·ligència i laboriositat.

Per a Ferran de Pol, l’acceptació de la nova promesa per part de la més estimada dels germans era vital. Així, en la resposta a una carta perduda, escriu el 12 de juny de 1946: «Estimada germana Maria Teresa: He rebut la teva sempre ben rebuda lletra i m’ha agradat moltíssim la teva reacció en -front de la preocupació que va ser per uns dies el meu casament amb l’Esyllt. No saps com he estat feliç de constatar la teva excel·lent disposició d’esperit envers nosaltres». I a manera de comiat li manifesta: «No cal dir que et farem una visita i que seràs la nostra aviciada. La nostra germana Francesca també s’ha portat molt bé –i la mamà i tots–, i ens sentim molt acompanyats per la que ja és –tant per l’Esyllt com per mi– la nostra família».

Tanmateix, Ferran de Pol i Lawrence no eren encara legalment marit i muller. El casament pel jutjat no se celebrà ﬁns a les 11 hores del 28 d’agost de 1947 a Cuernavaca. Tres dies abans Lawrence havia obtingut el divorci del seu primer marit, Derek Michael Poole. Així ho testimonia el certiﬁcat expedit pel Juzgado del Registro Civil de la ciutat, que transcrivim literalment a continuació:

En la Ciudad de Cuernavaca, a las 11 once horas del día 28 de Agosto de 1947, ante mí el Ciudadano Gilberto García Pacheco, Juez del Registro del Estado Civil, comparecieron en este Juzgado con el objeto de veriﬁcar el matrimonio que tienen concertado el Señor Luis Ferran de Pol, y la señora Esyllt Thomas Lawrence, de quienes son sus generales las siguientes: El Señor Luis Ferrán de Pol, de 36 treinta y seis años de edad, soltero, Periodista, originario de Arenys de Mar, Barcelona, España, vecino de esta Ciudad, hace 1 un año, Nacionalizado Mexicano, con domicilio en casa número 8 ocho de la Calle de Cuautla, Colonia Miraval, hijo del ﬁnado Señor José Ferrán, y de la Señora María de Pol, de 72 setenta y dos años de edad, viuda, originaria y vecina de Arenys de Mar, Barcelona, España; y la Señora Esyllt Thomas Lawrence, de 29 veintinueve años de edad, originaria de Swansea, Gran Bretaña, vecina de esta Ciudad, hace 1 año con domicilio en la casa número 76 setenta y seis letra «B» de la Calle Paseo Francisco I. Madero, Colonia Miraval, hija del ﬁnado Señor David Edward Tomas y de la Señora Elvina Lawrence, de 71 setenta y un años de edad, viuda, originaria de Istradgynlais, Gales, Gran Bretaña, vecina de Swansea, Gran Bretaña, divorciada del Señor Derek Michael Poole, según consta por la copia de la Sentencia Ejecutoriada que recayó con fecha 25 veinticinco del presente mes, ante el Juzgado de l/a. Primera Instancia del Ramo Civil de esta Ciudad, 1/er. Primer Distrito Judicial a cargo del Señor Licenciado Alberto Vázquez González, y su Secretario Teóﬁlo Acuahuitl.

Aquesta decisió d’emprendre una nova vida al costat de l’exiliat català és contada per Lawrence en «A Letter from Spain»:

Vaig llogar una caseta a unes quaranta o cinquanta milles de la ciutat de Mèxic en un poblet somnolent anomenat Cuernavaca. Allí, en un grandiós jardí tropical amb una petita piscina privada i amb les bananes que creixien en arbres plantats davant de la porta, vaig treballar, gaudir molt de l’aigua i del sol.

Són els anys ﬁnals de Mèxic, una època idíl·lica de passions compartides, el testimoni de les quals s’ha conservat en les cartes familiars de l’escriptor. Tanmateix l’enyor per Catalunya, per Arenys, és present de forma constant i irrenunciable. Així, en una altra carta de Ferran de Pol a sor Teresita del Niño Jesús, datada el 7 de març de 1947 des de Cuernavaca, és a dir, uns sis mesos abans de ser legalment marit i muller, li explica:

Estimada germana: fas molt mal fet de dir que t’oblido; et recordo i t’estimo sempre i només envejo a la mare i als germans que poden tenir-te de tant en tant prop i veure’t i parlar-te, però també estic content que sigui així ja que és una sort per a tu i per a ella. Devies estar ben trista de saber que ja no hi ha pineda a la platja de Caldetes, i de veure-ho, sobretot. Jo també, imagina’t que recordo, com si fos ara, que una vegada hi vam anar amb l’Antoni Subirachs i vaig trobar un ocell caigut del niu; no recordo què en vam fer però sí que el mar era força lluny i encara que quan un és xic tot li sembla molt gran, crec que el bosquet era aleshores més dens que últimament, abans de desaparèixer del tot. ¡Quina llàstima! Els arbres arrabassats per l’aigua sempre fan pena. ¿Recordes que la rierada de vegada en baixava? Feien llàstima i recordo que també m’agafava una gran nostàlgia, ¿mai diries de què? de veure els arbres que daven aquella mena d’eriçons que són la pellofa del fruit dels castanyers... A la guerra, en els boscos de Prades, que de vegades teníem d’atravessar, els vaig veure en grups i eren tan agradosos a la vista... i pensava en les rierades de quan era nin que anava a veure les onades i ensumar aquella fortor de sorra remoguda (que ara daria tant i tant per tornar a sentir) i presenciar tot l’enrenou de la gent amb les galledes de treure l’aigua... en ﬁ, ¿per què t’explico tot això? no ho sé, però sé que comprendràs la nostàlgia i l’enyorament que sento molt sovint. I tu, ¿què fas? La teva vida no es decanta pas a banda i banda sinó que va dreta cap al ﬁque s’ha traçat; és una vida bonica, ¿i la música? Nosaltres n’escoltem molta i tenim discos –sempre pocs per la nostra gana–, que ja sentiràs. Tenim ﬁcat a la barretina col·leccionar tots els quartets de Beethoven, que ens tornen bojos, però, per ara, només en tenim dos... en ﬁ, ja veurem.

I com en altres lletres, Ferran de Pol necessita explicar la unió amb l’Esyllt, l’encert d’una tria més enllà de passions fugisseres. Un amor complet que substitueix l’amor arenyenc:

Treballem força i estem contents i som feliços; he trobat una dona –avui no n’hi han gaires–, que mai no està en desacord amb mi i que viu tal i com jo havia somniat de viure: en senzillesa i ajudant-me tant com pot; si la veiessis rentar la roba i fregar a terra et faria gràcia pensar que poc temps després s’asseu i xerrem de coses divines i humanes. Seria ben difícil trobar algú més conformat amb una vida humil, i més contenta i amb interessos tan variats. Jo estic molt content. M’agrada perquè no va pintada –d’altra part té bons colors naturals–, i és senzilla en tot. Hem parlat força de tu i té ganes de conèixer-te. A veure si podrà ser aviat. Crec que el mal principal de les nostres dones és que no tenen una formació rigorosa, d’una part, i creuen que la llibertat de la dona no vol dir pas aptitud d’adquirir coneixements i perfeccionar-se com ho pot fer un home, sinó que d’aquella suposada llibertat en prenen la part més frívola i estúpida. Creuen que és modern –encara que sigui més vell que l’anar a peu–, el coquetejar, el beure, el pintar-se i fer l’ase, en una paraula, mentre la veritable llibertat, la de perfeccionar-se, no els interessa. Per això m’agrada que l’Esyllt, formada en una de les millors universitats del món, Cambridge, sigui tan senzilla i abnegada. Però perdona aquestes conﬁdències d’home molt enamorat...

Ferran de Pol era un home que necessitava que la relació amorosa estiguera construïda sobre la base d’una admiració intel·lectual, com s’ha vist adés i con tinuen provant-ho més les cartes adreçades a Esyllt des França en 1948:

A més, potser sí que les dones instruïdes no agraden als espanyols, però, ¿no han pensat mai, els espanyols, si ells agraden a les dones instruïdes? Ser espanyol és només un fet –encara que ser una dona instruïda és una victòria i una conquista sobre la ruqueria. Potser el que volen dir és que als homes –cosa certa– no els agraden les dones pedants i batxilleres, però aquestes no agraden als homes, no als espanyols... ¡Pintar-se! ¡Pintar-se femení! ¿I els guerrers salvatges? ¿I els mariners que es tatuen els braços i els pits amb àncores i dones i cors travessats per ﬂetxes? El pintar-se les dones o crec que és per coqueteria, per agradar d’una manera indiferenciada i cridanera –¿és altra cosa la coqueteria?–, ja que, en realitat, quan una dona estima un home i arriba a ser seva, ¿no és la pintura el primer que desapareix d’ella amb les carícies i les abraçades? Mentre un home i una dona estan sols i s’estimen la dona no va –no pot anar– pintada. ¿Com pot ser una qualitat femenina si, al ﬁi al cap d’una manera crua, la dona mai no és tan femenina, tan femella, com quan fa l’amor? No, crec que no ho miren bé. La pintura tendeix a realçar un rostre però vist de lluny, com a espectacle. En un mot, la pintura és coqueteria. I la coqueteria, a ﬁde comptes, ganes d’agradar a tots, al major nombre. Si la pintura és discreta –quan cal, a més– bé, però quan es converteix en una accentuació brutal i procaç –com sol passar– de boca, ulls i galtes, ¿podrem tenir-la per alguna cosa més que pel botet de què parlava l’Ametlla? La dona que es pinta, a ﬁde comptes, aspira a ser més femella (femella, possible desig) però mai més dona. Una dona és una persona, un ser humà. I ¿vols saber el secret de tot? En el fons molts no creuen, vull dir de debò, que les dones siguin persones, que formin part de la humanitat. O sigui, per resumir, que els qui parlen de dones femenines, el que volen dir és dones animals, com més millor. Si parles amb una dona pintada sembla que, a part del que realment et digui, t’està cridant: ¡tinc boca, tinc ulls, tinc...! ¿Entesos? Potser és que jo ja ho sé el que tenen les dones –com a dones, com a animals femenins–, que no necessito que el llapis roig m’ho subratlli. En canvi, m’agrada, quan una dona em parla, que els seus ulls, el seu gest –per dir-ho amb Ausias March–, sigui el que ha de ser el gest, és a dir, reﬂex d’un esperit humà simplement. Però tot això és ﬁlosoﬁa barata i dolenta. Perdona. Jo et trobo més femenina a tu –¡ﬁns a quint punt, déu meu!–, que has passat per Cambridge, que a totes les dones que han jagut amb mi i vacil·laven si escriure arpa amb h o sense.

Aquest ideal de dona que Ferran de Pol admirava s’ha de comprendre des del seu compromís amb la ideologia republicana. La Segona República, com a règim liberal, havia donat cabuda a la dona dins l’esfera pública i havia promogut el seu accés a la política i a la independència econòmica i social.

A Cuernavaca van canviar-se de casa almenys en una ocasió, com ho testimonia la carta de Ferran de Pol a Sales el 9 de maig de 1948. Al principi de 1948, van traslladar-se a viure al carrer Humboldt. Segons la descripció d’aquesta última adreça feta per Ferran de Pol en «El adiós imposible», l’article de comiat que va publicar en El Nacional el 18 de juliol de 1948, es tractava d’una casa sense pretensions: «nuestra humilde casa de Cuernavaca –paredes enjalbegadas, vigas oscuras y grandes ventanas cara a los volcanes». Resulta curiós saber que Malcolm Lowry (1909-1957), l’escriptor britànic, havia viscut en aquell mateix carrer abans de publicar en 1947 Under the Volcano, una de les novel-les més importants del segle XX, per la profunditat del tema i l’experimentació narrativa. Tanmateix, la visió de Cuernavaca, tant de Lawrence com de Ferran de Pol, és oposada a la de l’escriptor anglès. El mateix Lowry va exposar, segons

D. Wayne Gunn, la millor explicació dels diversos nivells de l’obra en una llarga carta al seu editor britànic:

L’escenari és Mèxic, lloc d’encontre, segons alguns, del gènere humà, pira de Bierce i trampolí de Hart Crane, arena secular de conﬂ ictes racials i polítics de tota mena, i on el pintoresc poble indígena genial professa una religió que podem descriure, a grans trets, com la de la mort, de manera que és un bon lloc... per a situar el nostre drama, el de la lluita d’un home contra els poders de l’obscuritat i de la llum. El seu allunyament geogràﬁc de nosaltres, però la seua aproximació cap als nostres problemes contribueixen a la tragèdia. Podem considerar-lo com el món mateix, o el jardí de l’Edèn, o totes dues coses a un mateix temps. O podem veure’l com una mena de símbol del món fora del temps, en el qual podem situar el jardí de l’Edèn, la Torre de Babel i, en realitat, tot allò que vulguem. És paradisíac; és indiscutiblement infernal. De fet, Mèxic és el lloc del «pulque» i de les xinxes.

Per a Lawrence i Ferran de Pol, però, Mèxic és el lloc de la trobada física i intel·lectual. Un dels primer fruits textuals de la relació de Lawrence amb Ferran de Pol és la redacció per primera vegada en català, per part de Lawrence, d’un article, «El català a Anglaterra», publicat a la revista politicocultural Quaderns de l’Exili en 1946, dirigida per Joan Sales i el mateix Ferran de Pol. Aquests dos «transterrats» catalans l’havien fundada en 1943. Un dels aspectes més rellevants de la cultura catalana a les Amèriques fou la producció de diaris i revistes. Aquestes sovint estaven lligades a entitats, grups o partits que les editaven, i això es reﬂecteix naturalment en el contingut i en l’orientació ideològica. El ﬁl conductor que les agrupa és el tema polític –partidista o no. Les circumstàncies que es vivien a l’exili o a Catalunya n’impregnaven els continguts. També s’ha de considerar, com un grup a banda, les revistes culturals o exclusivament literàries, que és on s’inicia la literatura que pot considerar-se pròpiament d’exili. Finalment, hi ha tot un grup de revistes de contingut cultural i polític del qual la literatura forma part més o menys signiﬁcativa. Són publicacions importants per a entendre el desenvolupament de la literatura catalana i les relacions entre els escriptors i el món cultural de l’exili i, moltes vegades, també de l’interior del país. És el cas de les dues revistes en què Ferran de Pol tingué protagonisme, Full Català (1941-1942) i Quaderns de l’Exili (1943-1947), considerada aquesta segona com una de les millors revistes de l’exili i una eina important per al desenvolupament del nacionalisme a la Catalunya de la postguerra i per al reforçament de la idea de nació dins els països de llengua catalana.

Cal subratllar que la publicació era una revista politicocultural amb una forta intenció de crear opinió, i és qualiﬁcada pel mateix Ferran de Pol, a l’article «La nostra feina» com a «periòdic d’agitació nacional» (Quaderns de l’Exili 24, XIV). El grup promotor en va marcar molt les línies formals, cercava la coherència i rebutjava «la tradició funesta de les publicacions on tothom diu la seva», segons manifesta el «Propòsit» del número primer. Així, segons el seu ideari o punts bàsics, decidien qui eren els «autèntics” o «veritables” intel·lectuals o qui no ho eren. El «Propòsit” descriu les bases ideològiques. Després són resumides i al número 20 –signiﬁcativament on Lawrence publicarà la seua segona collaboració– ixen sota un dibuix d’un peix que té al llom quatre barres. Eren en un requadre amb un dibuix dels Països de Llengua Catalana –sense l’Alguer– i amb un lema inicial amb majúscules: «El nostre acte de fe: Catalunya, València i Balears són tres països i una sola nació». Els sis punts dels Quaderns:

I. És missió de la nostra època fer la unitat nacional dels catalans, valencians i balears. II. La nostra nació ha d’aspirar a la sobirania, però no a l’aïllament. III. Tota llibertat és il·lusòria quan no es compta amb els mitjans de defensar-la. IV. No hi ha autèntic nacionalisme sense el sentiment de la igualtat de tots els compatriotes. V. La cultura ha de basar-se en els caràcters nacionals i estar al servei de l’home. VI. El desastre nacional de 1939 marca el principi d’una època nova.

I en aquesta revista tan important en l’evolució ideològica de Ferran de Pol, hi escriu també Lawrence. Es conserva una foto feta a la casa de Sales sota un emparrat del pati on comparteixen taula alguns dels membres de la revista. Una imatge signiﬁcativa de la integració en un projecte, en un desig, i un testimoni de companyonia. Durant 1946 Lawrence hi col·laborarà, doncs, amb dos articles: «El català a Anglaterra» i, com ja s’ha vist abans, «L’educació a Cambridge».

El primer és una ressenya d’Introductory Catalan Grammar de Joan Gili, on Lawrence, com a gal·lesa que aprèn català, fa alguns suggeriments ben assenyats respecte a la presentació de la fonètica i les explicacions gramaticals. D’una altra banda, però, valora l’antologia de textos que l’autor ha escollit per a premiar l’aprenentatge de les regles gramaticals de l’estudiant. La ressenya acaba amb una nota personal en la qual l’autora, després de confessar que «amb força penes i treballs he escrit aquesta noteta», agraeix de passada «l’ajut que, de vegades, he hagut de sol·licitar de bons amics catalans».

Els articles de Lawrence a la revista encetaren un camí que l’hauria de portar al cap dels anys a esdevenir ﬁgura clau en la interrelació entre la cultura gal·lesa i la catalana. Joan Sales saludava amb entusiasme la col·laboració d’aquesta jove escriptora gal·lesa: «Inserim encantats, sense tocar-hi res –ben segurs que el lector sabrà apreciar com nosaltres la gràcia d’aquest accent britànic–, la nota que ha escrit directament en el nostre idioma a propòsit de la gramàtica catalana per a estudiants anglesos d’en Gili». Precisament seran Lawrence i Sales les dues persones que inﬂuiran més sobre Ferran de Pol. Tots tres tindran posicions coincidents, tot i que no deixen de mostrar-se antagònics en certes qüestions com ara l’educació, la religió i, ﬁns i tot, la política.

Dins les activitats com a periodista de Lawrence, cal destacar també les col·laboracions en un dels diaris mexicans més importants del moment, El Nacional, que havia esdevingut lloc d’expressió d’escriptors i periodistes republicans exiliats i on Ferran de Pol col·laborava des d’agost de 1939. Aquest diari fou l’òrgan del Partido Nacional Revolucionario (PNR) i més tard, del Partido de la Revolución Mexicana (PRM), actualment PRI. S’havia fundat en 1929 per disposició de la convenció constitutiva del PNR per donar eﬁcàcia i perdurabilitat a la veu del partit i contrarestar l’hegemonia ideològica de les forces conservadores. El Nacional va ser, des de la dècada de 1930 ﬁns a la desaparició en 1998, l’instrument que va actuar com a suport de les decisions del govern i va contribuir a la creació d’una consciència ciutadana participativa i responsable. Va registrar els canvis i les tensions produïts en la societat i en la política de cada moment. La primera època de desenvolupament del diari se situa entre l’any de la fundació –quan s’anomenava El Nacional Revolucionario– i 1940. En els darrers anys d’aquesta etapa es produeix un gir cap a la moderació i la institucionalització, el diari rebaixa el to partidista i es professionalitza. Açò coincideix amb els moments ﬁnals del règim de Cárdenas i l’inici del govern d’Ávila Camacho (1940-1946). Malgrat les limitacions, El Nacional era un mitjà de comunicació amb una vitalitat sorprenent i les iniciatives per estimular l’interès i la participació dels lectors eren constants i imaginatives.

El diari va destacar per la bona acollida que dispensà als exiliats republicans. Així ho corroboren els articles i titulars de l’època en els quals Espanya va ser sempre objecte d’atenció especial. Cap diari mexicà del moment va seguir d’una manera tan detallada el procés polític espanyol des de la caiguda de Primo de Rivera, en 1930, ﬁns a la dictadura franquista, passant per la Guerra Civil. El Nacional va mantenir una actitud decidida i constant en defensa de la legalitat republicana i va esdevenir lloc d’acollida d’escriptors i periodistes republicans, com ara són Pere Foix Cases, José Laredo Aparicio, Florentino Martínez Torner, Álvaro Pascual Leone, Ángel Samblancat, Vicent Verni, etc.

Lawrence hi va col·laborar a partir de 1947 amb ressenyes de llibres publicats en anglès. Els títols que critica són novetats al mercat anglosaxó i no havien tingut una traducció al castellà. En destaquen les biograﬁes, els llibres d’assaig i els volums historicoliteraris. En 1947 publicà les següents: The Real Lloyd George d’A. J. Sylvester, Always Murder a Friend de Margaret Scherf, Eine Bibliothek der Weltliteratur de Martin Bodmer i Four Centuries of Witch Beliefs de R. Trevor Davies; i en 1948: My Friend the Enemy de Frank Baker, The Fall of the Spanish American Empire de Salvador de Madariaga, A Short History of English Education (1760-1944) de H. C. Barnard, Ibsen: The Intellectual Background de Brian W. Downs, English Sonnets de Walt Toylon, Folksongs of Chattisgarh de Verrier Elwin, The Rise of the Spanish American Empire de Salvador de Madariaga, My Eyes Have a Cold Nose d’Hector Chevigny, Science, Liberty and Peace d’Aldous Huxley, There is a Spirit in Europe de Frank Thompson, The Brontës de Phyllis Bentley, Histoire du peuple anglais (1841-1852) d’Elie Halevy, British Trade Unions de N. Barou, Geneva, Cymbeline Reﬁnished and Good King Charles de Bernard Shaw, Terror by Night de William Sansom, Young Enthusiasts d’Elizabeth Jenkins, Poseidon de Renalt Capes, The Unselﬁsh Egoist de J. Evans, Women and Men d’Anram Scheinﬁeld i George Eliot de Gerald Bullet.

En aquestes recensions Lawrence utilitza freqüentment l’anècdota personal relacionada amb el tema o, ﬁns i tot, els seus records sobre l’autor del llibre. A més a més, mostra sempre una actitud profundament crítica cap al tema que tracta. La ressenya del llibre The Brontës de Phyllis Bentley, un estudi que quedaria per a la història crítica de les novel·listes com a clàssic, és prova que Lawrence, lluny de limitar-se a fer-ne resum del contingut, tracta d’aportar una visió crítica i constructiva:

En una rectoría situada a la orilla de los terribles pantanos de Yorkshire, batidos por todos los vientos desencadenados, nacieron tres niñas y un niño. No tardaron en perder a su madre y crecieron en el austero ambiente de los páramos verdegrises y de la solitaria rectoría. Charlotte, Emily y Anne mostraron un señalado talento desde sus primeros años, pero su hermano Branwell, menos dotado tanto en talento como en carácter, no por ello se creía a la zaga de sus hermanas. Llevaban todos una vida intensa y plena inventando mil maneras de jugar, y, sin quizás sospecharlo, desarrollaban su futuro talento literario. Pero no estaban destinados a gozar largamente de sus ensueños y juegos geniales. Tan pobres eran que hubieron de habituarse a escribir sobre menudos trozos de papel en una letra minúscula pues no tenían dinero para procurarse papel.

Una vegada exposat el tema, Lawrence passa a analitzar-lo i exposar-ne les deﬁciències:

No es de extrañar que familia tan extraordinaria haya inspirado una verdadera montaña de biografías. Esta nueva obra de Phillis Bentley es una biografía crítica que investiga en detalle tanto la potencialidad de los cuatro hermanos como su obra realizada; es sin duda la obra de investigación más estimulante que haya visto la luz sobre el tema. Sin embargo, duele que su autora no haya insistido en destruir la antigua leyenda de la supuesta vida solitaria de los cuatro hermanos. Es muy cierto que no tenían contacto alguno con otros niños de su edad, pero, ¿cuántos rapaces normales hubieran sido capaces de participar en sus juegos literarios en el campo fuertemente imaginativo de estos cuatro niños? Además, si mejor lo pensamos, ¿no tuvieron la gran suerte de acompañarse mutuamente? ¿A cuántos niños señaladamente dotados les ha sido dado contar, no ya con tres hermanos extraordinarios, sino solo con un amigo de gran talento?

I la gal·lesa acaba pronosticant el que seria veritat inqüestionable:

Puede ser que tales especulaciones, al carecer de una base sólida, se pierdan en un irremediable hueco de frustraciones, pero siempre ciernen sobre la familia Brontë ese imponderable velo poético que las cubre. Estos cuatro hermanos seguirán atrayendo la atención de los críticos pues jamás hubo quizá una familia tan rica en potencialidades ni tan escasa en años para llevarlas a buen término.

D’una altra banda, al diari mexicà va escriure alguns articles sobre temes literaris ben variats, tots publicats en 1947: «La lírica política en el movimiento Jung Deutschland», «Conrad von Meyer y la novela histórica», «John Stuart Mill. Formación y carácter», «Lucha de la escritora», «Shakespeare y la crítica. Finales del siglo XVIII: hacia un nuevo concepto»; «Shakespeare y la crítica. Siglos XVII y XVIII», i «Shakespeare y la crítica. Siglo XIX». D’aquests cal recalcar «Lucha de la escritora» i la sèrie sobre Shakespeare, que és un estudi exhaustiu sobre el tractament que s’ha fet de l’escriptor durant tres segles.

«Lucha de la escritora» s’inspira en l’esperit de reivindicació feminista que Virginia Woolf, amb la seua obra de 1929 A Room of One’s Own, havia encetat a Gran Bretanya en el camp de la crítica literària. Woolf, en aquest text i en nombrosos assaigs sobre autores i sobre els desavantatges econòmics en allò que anomena «societat patriarcal», explicava els elements que havien entrebancat que les dones pogueren fer servir totes les capacitats creatives. L’article de Lawrence és signiﬁcatiu perquè exposa una sèrie d’idees que tornaran a sorgir al llarg dels anys en altres notes periodístiques o assaigs sobre dones escriptores, com ara sobre Carme Montoriol, Doris Lessing o Montserrat Roig a ﬁnals dels anys vuitanta. La gal·lesa comença l’article amb una cita del segle XVII de la duquessa de Newcastle, Margaret Cavendish, que reapareixerà sempre que parle de la situació d’opressió de les dones: «Las mujeres están destinadas a vivir como murciélagos o búhos, a parir como bestias y a morir como gusanos». A partir de la cita, Lawrence tractarà de donar resposta a la pregunta: «¿Por qué las mujeres han contribuido tan poco a la literatura y al arte en general?». Partim de dues possibilitats: per raons intrínseques, pròpies del sexe al qual pertanyen; o per les circumstàncies històriques que les han limitades. És clar que des del principi l’assagista defensa la segona posició i que il·lustrarà el raonament al llarg del text. Per tal d’explicar quins han estat els condicionaments que han impossibilitat la creativitat de les dones recorre, en primer lloc, a l’estudi de Woolf que demostra que la misèria econòmica ha estat una de les principals limitacions de la llibertat d’expressió: «hasta que no cuenten con un aposento propio y tengan la independencia que procuran los ingresos económicos propios, nadie puede esperar de ellas obras creadoras en el terreno intelectual». Per a rebatre l’argument que molts homes també han patit pobresa, Lawrence torna la mirada cap a Sir Arthur Quiller-Couch (1863-1944) i a la seua obra clàssica On the Art of Writing (1916), on es feia ressò que entre els grans poetes anglesos del segle XIX quasi tots eren universitaris o ﬁlls de famílies benestants. Ara bé, perquè «estas verdades horrorosas» no semblen pertànyer només a un país, Lawrence parla també de la literatura castellana, on troba el mateix panorama.

Les excepcions en el camp de les dones s’han de trobar dins la vida monàstica, en la ﬁgura de la monja. Lawrence ara sembla conèixer prou bé els estudis de la que havia estat catedràtica del Girton College de Cambridge (1913-1920), Eileen E. Power, una de les estudioses pioneres en la recerca del paper de les dones en l’època medieval, que havia publicat dos llibres fonamentals, Medieval English Nunneries en 1922, i Medieval People en 1924 (Medieval Women, en edició de M. M. Postan, aparegué en 1975, com a llibre pòstum). Així s’explica la literatura de santa Teresa, sor Juana Inés de la Cruz i la portuguesa sor Violante do Ceo. D’una altra banda, destaca que les dones casades de famílies riques no escrivien perquè «la falta de una verdadera tradición laica en el arte, la literatura y el pensamiento femeninos podía más que ellas». Aquesta mancança aclareix les diﬁcultats que trobaren aquelles que gosaren aventurar-se en el camp de l’art, com ara Margaret Cavendish, Lady Winchilsea, Jane Austen i les germanes Brontë, que, com Víctor Català, hagueren d’adoptar un pseudònim masculí per publicar les seues novel·les. A més d’aquest fet, s’hi ha d’afegir «la poca experiencia que, en general, tienen de la vida las mujeres», fet que ha reduït considerablement la seua visió.

Per acabar, Lawrence manifesta com la situació en la primera meitat del segle XX no ha canviat tant com es podia pensar, i per exempliﬁcar-ho torna a l’experiència universitària a Cambridge. La primera professora a obtenir una càtedra havia estat Miss Dorothy Garrod, una arqueòloga amb un extraordinari prestigi internacional. «Recuerdo vivamente el banquete con que festejamos tal hecho en el Newham College», apunta tota orgullosa Lawrence, i a continuació hi afegeix: «y tampoco he olvidado la amarga impresión de fantástico anacronismo: estábamos casi a mediados del siglo XX...». Però, a més a més,

viene luego el caso verdaderamente ridículo del Cambridge Union –el Club más importante de la Universidad, cuyos debates, formalísimos y llevados con rigor parlamentario, constituyen un magníﬁco campo de entrenamiento para futuros estadistas y miembros del Parlamento–; pues bien, no era posible que ninguna estudiante llegara a formar parte de tal Club y, para escuchar los debates, debíamos procurarnos una tarjeta de entrada que nos regalara algún amigo y sentarnos en la galería destinada a las «visitas».

Lawrence, però, concloïa amb una nota esperançadora sobre un futur més obert amb els esforços i interessos de les dones.

La temàtica dels articles de l’estudiosa és diferent a la del seu company, Ferran de Pol, tot i que tots dos arriben a Mèxic des de la tradició cultural europea. Si l’escriptor arenyenc s’endinsa en les civilitzacions mexicanes i les cultures precolombines i n’escriu, l’escriptora gal·lesa aprofundeix els temes literaris que li havien preocupat des dels seus anys de Cambridge. És clar que hi ha la possibilitat que altres articles s’hagen extraviat amb el viatge transatlàntic o amb els diversos trasllats de casa, perquè sorprèn la disparitat temàtica entre els dos escriptors, si bé és fruit de les diverses tradicions i rerefons culturals dels quals venien. Ara bé, açò no signiﬁca que Lawrence no tinguera interès per la cultura i la civilització mexicanes. En «A Letter from Spain» resumirà per als lectors britànics la feina desenvolupada els anys darrers a Mèxic de la següent manera: «El meu treball –la traducció, anotació i preparació d’un pròleg minuciós i l’edició general d’una publicació anglesa de la correspondència oﬁcial dels conqueridors espanyols a Amèrica– em va absorbir per complet». I just quan ho tenia gairebé tot a punt, l’editorial per a la qual treballava –La Nueva España– va abandonar el projecte i, malauradament, el treball romangué sempre inèdit. Un exemple de com havia avançat el projecte era l’anunci de l’editorial, en la col·lecció Atenea, de la publicació del llibre. Ara bé, aquest projecte es perllongarà durant més de quatre dècades, com ja es veurà, i prendrà diverses formes i títols. En aquesta primera etapa mexicana l’estudi es realitza sota el nom de Cartas de Relación de la Conquista de América i comença amb les notícies sobre el món antic i les anticipacions de descobertes, a més d’una antologia de conquistadors i comentadors de la conquesta. Lawrence estudia les ﬁgures de Cristòfor Colom, Hernán Cortés, Pedro de Alvarado, Francisco de Ulloa i Núñez Cabeza de Vaca.

Durant 1947 Lluís i Esyllt viatjaren constantment a la capital, Mèxic DF, obligats per les tasques periodístiques i editorials, i també a conseqüència de les darreres reunions del grup de Quaderns de l’Exili. I molt més important, comencen a preparar el viatge de tornada a Espanya, perquè esperaven un ﬁll, com informa l’arenyenc a Joan Sales el 9 de maig de 1948: «L’Esyllt té moltes ganes de ser a Europa aviat i li farà il·lusió tenir el noiet a Barcelona, ja que crec que podrà passar fàcilment». En el futur, amb la tornada a Arenys de Mar s’obrirà una nova etapa per a Ferran de Pol i Lawrence. Per a ella, Catalunya serà, d’una banda, el país del marit, on passa a formar part d’una família arrelada a unes tradicions i costums completament diferents als seus; d’una altra, Catalunya serà també una terra amb la qual es podrà identiﬁcar espiritualment per història política i lingüística. De tota manera, la seua concepció del país i la manera de viure-hi no podria deslligar-se mai d’allò que el marit en pensava, i per a Ferran de Pol les intencions de futur passaven irremeiablement per un tancament intel·lectual que capgirava la seua actitud d’obertura social i compromisos polítics a Mèxic. El document imprescindible per a entendre aquest tarannà del «transterrat» que torna a casa és la carta que l’arenyenc escriu a Lawrence l’1 de novembre de 1948 des de Montpeller, quan encara no ha entrat en territori espanyol, en la qual li comunica el que li ha escrit a l’amic Sales, el seu company a Mèxic. Les seues paraules són un manifest que programa les actuacions de futur, com a escriptor i intel·lectual tornat de l’exili a la Catalunya de postguerra. Comença la missiva contant-li a Lawrence el que ha fet:

He escrit al nostre amic Joan. Et copio la carta perquè vegis el meu esforç per ser, a la vegada, enèrgic, conciliador i ﬁns per dar a entendre que me l’he passada bé i he acabat el que els Galí i companyia van deixar a mig fer. Crec que no va malament, ja que deixa ben clar que vull viure en pau i, si pot ser, no veure’ls mai. El refús, malgrat el to, és terminant.

I per si de cas ella en té algun dubte, li transcriu literalment la lletra que ha enviat a Sales:

Estimat Sales: he rebut la teva carta amable i no cal dir com agraeixo a tots l’haver pensat en mi, l’esperar-me per oferir la làmpara a Montserrat, però, sincerament, crec que és millor que ho féu tan aviat com us sigui possible ja que no em tempta gens la idea, i, per tant, la vostra espera seria tan gentil com inútil. Segurament deus tenir raó quan parles de les nostres coincidències, però, per uns anys almenys, penso viure molt retirat i lliurat del tot a feines que per dissort he ajornat massa. Darrerament tinc la sensació d’haver començat a la ﬁi per res ni per ningú no voldria tornar enrera. Coses tan sense suc ni bruc com la mateixa tesi van estar a punt de quedar inacabades (la vaig presentar a corre-cuita tres dies abans d’anar-nos-en de Mèxic) i això dóna idea de com a mi em pot pertorbar la dispersió. He de compensar doncs amb la voluntat d’estar sol –solitud relativa donada la gran companyia de l’Esyllt–, aquesta limitació meva. Jo et prego de comprendre-ho així i d’estalviar-me un refús que de totes maneres em dol. Si les nostres coincidències són tan sòlides com creus, res no hi perdrem en l’aïllament ni vosaltres ni jo. Potser tot el contrari. Ací he treballat bastant ja que la biblioteca té un fons de coses catalanes no menyspreable, el museu és una meravella, o, millor, conté algunes meravelles, i, d’altra part, he combinat l’estudi de coses que em tenien obsessionat des de Mèxic –per exemple Auzias March–, amb excursions i viatges pels voltants, sobretot el palau dels papes d’Avinyó, una excursió a peu a Maillane, Nimes, Perpinyà (el palau dels reis de Mallorca), Cotlliure, Portvendres, Banyuls, Sant Martí del Canigó... Ara, fa poc, ﬁns puc assistir a les representacions d’òpera de Montpeller, on, aquesta tarda per cert, donen la Mireia de Gounod, complement inesperat de les meves jornades mistralenques. Si a això hi afegeixes els vuit dies de Nova York, els deu dies de París, comprendràs que estic preparat a enterrar-me a Arenys per una llarga temporada. He pres notes de tot –lectures i excursions–, i la meva dona està sorpresa dels grans paquets que li arriben de tant en tant [el subratllat és nostre].

Ücretsiz ön izlemeyi tamamladınız.