Kitabı oku: «Enxarxats»

Carme Torras

ENXARXATS

Primera edició: maig 2017

© Carme Torras

© de la il.lustració de portada, Toni Benages Gallard

© Editorial Males Herbes S.C.P

Guilleries, 26, 1, 2

08012, Barcelona

www.editorialmalesherbes.com

ISBN: 978-84-125058-3-2

Disseny i maquetació: Eduard Vila / www.eduvila.com

Correcció: Cristina Carbonell

Sota les sancions establertes per les lleis, queden rigorosament prohibides, sense l’autorització per escrit dels titulars del copyright, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment mecànic o electrònic, actual o futur–incloent-hi les fotocòpies i la difusió a través d’Internet–i la distribució d’exemplars d’aquesta edició mitjançant lloguer o préstec públics.

Vares venir fins on jo dormia i em vas despertar, i em vas convidar

a tenir set, una gran set per a la qual et vas fer copa on jo la pogués beure.

Joan Vinyoli, Llibre d'Amic, 1997.

As a species, we have evolved to survive. And the way we do it is by straining and straining and, at last, every few generations, giving birth to genius. The one who invents the wheel. And light. And flight. The one who builds a city, a nation, an empire… Human beings are free except when humanity needs them. Maybe humanity needs you. To do something.

Orson Scott Card, Ender's Game, 1985.

UN FLAIX

El pampallugueig a la pantalla de l’ordinador fa que en Marcel deixi de teclejar i obri tot seguit la finestra d’incidències a la zona Peu del Funicular. Noves imatges pujades per un filmador freelance han superat el filtre d’interès i, encara que potser es tracti d’un fals positiu i torni a pagar per no res, almenys aquest cop el text que les acompanya sembla prou treballat. Hi llegeix:

Periscopi urbà – sector (latitud 41º 24’ 33.061’’ N, longitud 2º 6’ 40.022’’ E) – divendres 7 d’abril de 2017, 6:23 pm

Com cada tarda, baixava esperitat la carretera de Vallvidrera quan, en sortir del revolt que dóna al mirador, m’ha sorprès veure-hi una solitària figura femenina retallada contra el cel. La companyia d’un vehicle hauria explicat prou la presència de la dona per resguardar-la de la meva atenció, però no n’hi havia cap. Afluixant la marxa, l’he observada amb deteniment tot al llarg de la corba: recolzada a la barana i amb els cabells negres onejats per la brisa, semblava el mascaró de proa d’un vaixell varat en ple asfalt, a punt de conquerir la ciutat que s’estenia als seus peus. Un tremolor la sacsejava i es duia les mans al rostre com si volgués protegir-se de l’embat del mar. Quan el traçat de la carretera me li ha deixat veure la cara, ho he sabut del cert: plorava.

<Adjunts: vídeo d’aproximació, foto panoràmica, close-up>

«El que cal fer avui dia per vendre unes imatges», s’hauria exclamat en Marcel en condicions normals, i no hauria parat fins a trobar l’aplicació capaç de generar una descripció poètica com aquesta. Però ara mateix les curiositats tècniques li importen ben poc. La referència a una dona plorant l’ha neguitejat i, impacient, clica el play, però com que el començament del vídeo és molt anodí, prem de seguida el botó fast-forward. El filmador és tan poc professional que, quan el seu vehicle pren el revolt, la imatge va de l’asfalt als núvols i un altre cop a l’asfalt abans de tornar a enquadrar la figura humana. Està presa de tan lluny que gairebé no es distingeix ni que sigui una dona. Millor que aquest passerell es dediqui a la poesia perquè com a càmera no es guanyarà pas la vida. La foto panoràmica segueix la mateixa tònica: massa llunyana i amb una perspectiva gran angular en què la figura queda distorsionada i, a contrallum, retallada contra el cel.

En Marcel ja no espera gran cosa quan prem el close-up i el primer pla nítid i vibrant d’una dona que coneix prou bé el deixa petrificat a la cadira durant uns instants, per tot seguit agafar el mòbil i sortir disparat cap a la sala de control de càmeres que té just a sota del despatx.

LA TERANYINA HABITADA

febrer-març 2017

1

La Júlia puja l’escalinata de l’Escola d’Enginyeria i la immensa porta vidrada li retorna, reflectida, la seva pròpia imatge incrustada en el trànsit atapeït de la Diagonal a aquesta hora del matí. De l’interior de l’edifici se n’entreveu poca cosa: el sostre alt del vestíbul i, a una banda, la garita dels bidells custodiant l’entrada. «Un món a part», pensa. I somriu davant l’encert que l’efecte mirall resguardi aquest món de les mirades indiscretes de tants conductors aturats i vianants vagarosos. Els pocs que llegeixin el rètol de la façana deuen veure en aquest vell edifici tot un temple del coneixement. Si el veiessin amb els seus ulls i sabessin el que s’hi cou... Però el més probable és que ningú no s’hi fixi, entretinguts com estan amb les últimes aplicacions instal·lades en els seus cotxes i mòbils. Un entramat de connexions invisible, subterrani, que deixa la superfície com una carcassa buida, per més atapeïda que estigui. No li estranya que busquin evadir-se de tanta grisor febril, ben diferent del relaxant campus de Brown, amb aquella estesa de verd a la primavera, i la blancor silenciosa de l’hivern. Enyora la pau i l’harmonia que s’hi respirava. Als antípodes d’aquesta universitat travessada per la principal artèria de la ciutat.

Mentre s’esmuny entre la jovenalla sorollosa del vestíbul i avança passadís enllà, barrina com podria aïllar-se de l’entorn i fer que el temps li condís com a l’altra banda de l’Atlàntic. Aquí tot són reunions i corredisses d’última hora per tapar uns forats que no hi serien si fessin la feina quan toca. Esclar que tampoc no es pot queixar que la interrompin gaire, concedeix mentre surt de l’ascensor i enfila el desangelat corredor del departament amb despatxos a banda i banda on, com d’habitud, no hi ha ni una ànima. Allà feien les reunions per videoconferència i es refugiaven als despatxos per treballar, mentre que aquí s’ha generalitzat el teletreball i vénen a l’Escola només a reunir-se o fer classe.

En passar per davant la porta del professor Albiol, també tancada, recorda com es va justificar assegurant-li que deixà de venir amb assiduïtat el dia que, en arribar al matí, va trobar un bloc de formigó assegut a la seva cadira. Literalment. Malgrat que de seguida es va confirmar que havia estat un accident per culpa del mal estat de l’edifici i que el bloc s’havia desprès fortuïtament del fals sostre, la primera impressió fou tan impactant que dubtava que mai pogués esborrar-se-li del tot. Sentí que l’estaven amenaçant, i les imatges de col·legues i alumnes que podien voler-li mal s’atropellaren dins del seu cap. Com en un bombardeig. Encara ara, cada cop que obre la porta, els ulls se li’n van de manera inconscient a la cadira, li confessà. Ell tenia un motiu per absentar-se, no com els altres. Fou l’únic dia que va mostrar-se una mica expansiu, i a la Júlia li sobtà que un home tan apocat la fes dipositària d’aquella confidència. Potser era una illa al departament, però conservava una certa dignitat. I havia volgut que ella ho sabés.

Així que entra al despatx, junt amb la il·luminació i l’aire condicionat, s’engega també la pantalla, i a la cantonada superior hi veu la icona de l’aranya, del mateix blau elèctric que el logo de la universitat, que torna a estar inflada. S’asseu sense ni tan sols treure’s la jaqueta i clica la icona per obrir el desplegable:

Si estàs llegint això,

és perquè jo, l’aranya, així ho he volgut. Considera’t afortunat/ada, ja que molts desitjarien rebre aquest escrit, però els destinataris són pocs i encara menys els que aconsegueixen accedir-hi. Tu hi has arribat i això et converteix en un dels candidats/es per a la missió que vull encomanar. Continua atent/a a la meva icona, que t’anirà dosificant el coneixement necessari amb un tempo òptim. «Òptim per a què, per a qui?», et preguntaràs. Doncs per a la universitat, la Glob i també per a tu, creu-me. Tot de cop no ho assimilaries. Deixa’t conduir i no vulguis cremar etapes. De moment vés familiaritzant-te amb la informació de la carpeta Documents_clau perquè estiguis en condicions d’actuar quan toqui. No abans, entesos? I, sobretot, confidencialitat absoluta. Altrament seràs descartat/ada.

S’enretira una mica de la pantalla i mira a banda i banda per si algun alumne desvagat o becari tafaner pogués estar-la espiant. La porta del despatx és oberta, tot i que ningú gosaria entrar-hi sense trucar i el silenci és total, però estava tan absorta que s’ha endut un ensurt.

S’alça i tanca la porta.

Per primera vegada li passa pel cap que els enigmàtics textos que la icona fantasma ha desplegat els darrers dies potser no anaven dirigits a la professora Mestres, com havia suposat, sinó a ella. Quan fa mig any va heretar-ne el despatx, no es podia imaginar el seguit de finestres que se li obririen entre aquestes quatre parets, finestres a mons insospitats on infiltrar-se ha estat un veritable luxe. Qui sap si ara en pagarà les conseqüències.

Tem que algú hagi descobert que ha usurpat la identitat i alguns contactes de l’antiga catedràtica i li estigui gastant una broma... o, pitjor encara, vulgui fer-li xantatge. ¿Pot ser que tot siguin imaginacions seves perquè se sent en fals? Si es tractés només dels escrits de l’aranya, podria pensar que són una nova estratègia de màrqueting, una versió actualitzada de les cartes seriades o els concursos ficticis; però hi ha també la qüestió de la Glob, la xarxa privada i exclusiva de la qual només havia sentit rumors i que ara, després de les indagacions que ha fet amb les contrasenyes de la professora, sap que existeix. Com que hi ha entrat amb la seva identitat digital, el més lògic és que la destinatària d’aquests escrits sigui ella. Vés a saber en quins assumptes devia estar ficada. Fins no seria estrany que la seva desaparició del món acadèmic hi tingués relació. Potser no fou tan voluntària com semblava. La Júlia no sap si preocupar-se pels escrits de l’aranya, per les represàlies que pugui patir arran de la suplantació, o pel que hagi pogut succeir a l’Ariadna Mestres.

Rellegeix el text a poc a poc tractant d’esbrinar la interpretació més probable. Li cal decidir d’una vegada si fer-ne cas o passar pàgina i desentendre’s d’aquesta història. Ja hi ha perdut prou temps. Però, i si...? La possibilitat d’haver estat escollida li toca l’ego, per més que intenti negar-ho pensant que moltes persones deuen haver rebut el mateix. L’al·lusió a la universitat deixa clar que no es dirigeix a qualsevol, i el color blau de l’aranya... té la viva sensació que el missatge va per ella. Potser juntament amb altres col·legues escollits d’aquest campus. I encara que això l’afalaga, se sent també amenaçada. Difusament. No sabria dir per qui ni per què, fins que buscant indicis en el text, el «jo» potent, nu, explícit, de la primera línia la intimida i les frases en imperatiu, «estigues atenta», «deixa’t conduir», rematades pel «seràs descartada» final, acaben de posar-la nerviosa. Vol de veritat seguir aquest joc?

No es penedeix d’haver creuat l’Atlàntic per accedir a la plaça de professora titular, però alhora no pot evitar mirar l’entorn amb un cert recel, fins i tot amb una mica de por, com si les parets tinguessin ulls. «Tan innocents i anodines com semblen», pensa repassant la fusteria metàl·lica negra que emmarca uns vidres netejats amb desgana, grisos com els envans prefabricats on reposen la pantalla hologràfica, el penja-robes, la prestatgeria i un arxivador, tot de sèrie. Encara que hagi col·locat de manera estratègica aquí i allà els puzles 3D de fusta que li han fet companyia des dels temps d’estudiant, així com la col·lecció de robots en miniatura que exalumnes agraïts i amics viatgers fan créixer, no ha aconseguit fer-se seu l’espai. Ni la serigrafia del seu estimat campus de Brown presidint el millor pany de paret la fa sentir a casa com se sentia allà. Per més que hi tanqui els ulls i ho negui davant de la família i, sobretot, de l’Edward, el seu entorn acadèmic continua resistint-se-li.

Damunt l’escriptori la foto dels seus nens en pijama, escabellats i fent cara d’angelets just després d’haver-se esbatussat amb els coixins, la reconforta i li arrenca un somriure. La decisió de tornar va ser encertada i no consentirà que uns missatges, que ni tan sols sap si li van dirigits, la intimidin. I menys encara aquesta insignificant aranya que sembla desafiar-la des de la cantonada superior de la pantalla. L’únic inquietant és el to que gasta; per la resta, el «jo» li ho posa fàcil: no demana fer res d’especial, ja es dirigeixi a la doctora Mestres o a ella, només deixar-se conduir. Així que pot mantenir-se a l’expectativa, no cal que prengui cap determinació ara mateix. L’única exigència és guardar-ne confidencialitat. Ni paraula a ningú, doncs, almenys de moment.

Clica la icona i el text s’encongeix fins a quedar reduït a una petita teranyina. Veient l’aranya allà arrupideta al costat de la barracuda netejapantalles, el lloro de l’horòscop, el cargol bavejasentències i tota la fauna, es diu que ja no li ve d’una bestiola més a l’escriptori i, amb un sospir resignat, es força a centrar-se en la feina. Tot just comença a revisar el correu electrònic, quan un imperatiu truc d’artells li fa aixecar la vista cap a la porta i, sense temps de dir res, es troba en Tomàs Rull assegut al davant. Té pressa i va al gra: el Consell de Govern finalment ha donat llum verda a la nova plaça de professor titular i, per qüestió de paritat, han de posar dues dones al tribunal. Una serà la catedràtica de Lleida, amb qui hi ha bona relació, i l’altra han pensat que sigui ella. Pressuposant que no hi tingui inconvenient, esclar. Es tracta d’un afer de tràmit perquè en Garcia és un bon candidat i ningú gosarà enfrontar-s’hi.

—Però amb prou feines sé com es fan les oposicions aquí, només he assistit a la meva. No podríeu triar una altra persona?

—Qui? Qui? —Ja s’ha alçat i està a punt de marxar.— Pots dir-me qui? Abans hi hauríem posat l’Ariadna Mestres, així que ara et toca a tu.

No és mal director, pensa la Júlia, i ha aconseguit prou consens al seu voltant, però les decisions precipitades li alimenten la fama de portar el departament a cop d’improvisació. Tant de bo sigui cert que l’oposició serà un pur tràmit.

Encara no ha tingut temps de posar-se de nou davant la pantalla, que en Rull torna a treure el cap:

—Me n’oblidava; m’han dit d’Administració que és urgent que hi passis. Hi ha un embolic de mil dimonis amb la justificació del projecte Robots a l’Aula, suposo que ho saps.

—Sí, però no ho entenc. Estem gastant el pressupost tal com constava en la proposta, ni un euro més.

—Doncs aquest és el problema! No deuen saber d’on treure el 4 % d’impost revolucionari.

—Si et refereixes als costos indirectes, els vam tenir en compte tots.

—Aquest segur que no. El nou rector s’ha proposat millorar la posició de la universitat en els rànquings internacionals de recerca, i això costa calés.

—Què vols dir? —La Júlia no dóna crèdit al que acaba de sentir. Ha d’entendre que les posicions es compren? Que paguen suborns?

—No posis aquesta cara, no es tracta de res estrany. S’ha creat una unitat de control de projectes europeus que se’n queda el 4 % per fer-ne el seguiment.

—I com és que no m’ho van advertir?

—De moment, no tenen prou personal i en revisen pocs. Es veu que t’ha tocat a tu. Creu-me, vés-hi i soluciona-ho, o et quedaràs sense pressupost per aquest any.

—D’acord, si és tan greu... —Anava a dir «hi passaré», però deixa la frase a mitges perquè ell ja ha marxat.

Potser veu fantasmes on no n’hi ha, però no li sembla casual que hagin escollit el seu projecte. Qui sap si en Rull, que està tan informat de tot malgrat que al començament s’ha fet el desentès, hi ha tingut res a veure. No li estranyaria que fos més proper al rector del que vol aparentar.

En reprendre la lectura del correu, la vista se li’n va cap a la icona de l’aranya. Sort que ha tancat el seu escrit a temps. Li ha semblat que, mentre parlaven, l’home feia un cop d’ull a la pantalla. Són uns tafaners aquí, ja cal que vagi amb compte. O potser és que en sap alguna cosa? No creu que, com a director, tingui accés als comptes dels professors, però segur que controla els de serveis informàtics.

Repassa mentalment la interacció que hi ha tingut per si pot haver aixecat alguna sospita. Quan s’incorporà a la universitat, el tècnic de sistemes li va reconfigurar l’ordinador amb les aplicacions que necessitava. És cert que d’entrada li estranyà que l’ordinador i la pantalla formessin part del paquet de mobiliari que li adjudicaren amb el despatx, però Barcelona no és Providence, i ja comptava que els usos i costums podien ser diferents. El tècnic li digué que l’ordinador era, de fet, un contenidor igual que els calaixos i la prestatgeria, que es podia buidar de la mateixa manera, amb l’avantatge addicional de dur incorporada una connexió a la pantalla hologràfica que segur que li seria molt útil. I així ha estat. Dubta que hi hagués una segona intenció rere les seves paraules, i més després de constatar que reutilitzar ordinadors és una pràctica comuna aquí.

Recorda que va consultar de nou els tècnics informàtics quan la instal·lació de l’horòscop li donava aquell error, però ni es van mirar l’ordinador; es limitaren a dir-li que havia d’esborrar la versió anterior. I fou just quan la buscava que descobrí el directori, ocult entre els fitxers de sistema, on hi havia la correspondència i les contrasenyes de la seva antecessora als portals web, projectes i paquets informàtics en què treballava. Una mina. Quedà astorada que es pogués produir una badada d’aquella magnitud, i se li accelerà el pols només d’imaginar llocs i maneres de posar en evidència l’incompetent de serveis informàtics. A Brown hauria estat un motiu prou important per despatxar-lo sense contemplacions, però aquí era probable que tothom se solidaritzés amb la pobra «víctima» i encara serien capaços de girar-se-li en contra i titllar-la d’intolerant. Per això no ho denuncià. I també perquè volia explorar tot aquell material amb calma. Esclar que llavors ni li passà pel cap la possibilitat que no fos incompetència, sinó una maniobra deliberada. Per aconseguir què? Assetjar-la amb els textos que ara desplega l’aranya? En tot cas, la màxima perjudicada, de qui s’ha violat la intimitat i vulnerat els drets, és la pobra doctora Mestres Però... ella n’ha tret profit. Potser sí que volen fer-li xantatge. Els de serveis informàtics són incapaços d’un pensament tan recargolat, qui sap si en Rull... ¿O potser és una altra estratègia del rector per controlar els nouvinguts de l’estranger?

L’últim contacte amb aquells ineptes el tingué ara fa un mes, quan, en accedir a un web restringit utilitzant les credencials de la professora, li aparegué a la pantalla la maleïda icona de l’aranya. Provà d’eliminar-la esborrant les cookies del navegador i tot un seguit de fitxers temporals, però l’aranya resistí. Per si es tractava d’un cuc o d’un virus, es descarregà l’última versió de l’antivirus, però tampoc així aconseguí desfer-se’n. Fou llavors quan va recórrer als tècnics, que li recomanaren reinstal·lar el sistema des d’un disc extern, però ella es feu enrere per por de perdre aquella documentació tan valuosa. A serveis informàtics sempre hi ha trobat més deixadesa que una altra cosa. Cap imposició. La iniciativa ha sorgit sempre d’ella. Li sembla, doncs, del tot improbable que algú de la universitat estigui al darrere dels escrits que desplega l’aranya.

Un dring li anuncia l’arribada d’un nou correu. Quantes vegades s’ha dit que hauria de silenciar-lo, però mai no ho acaba de fer, i, quan sona, costa sostreure’s a la temptació de mirar. Al llarg del dia sumen un munt d’interrupcions de la feina, sovint per bajanades Bé, ara no, que ni estava treballant ni el correu és intranscendent. En Briggs li comunica que el grup de Nottingham ja té a punt el programari del projecte Robots a l’Aula i caldria concertar una cita per Skype per decidir la manera de fer les proves. Mentre llegeix, no pot evitar un cert malestar per haver heretat el contacte de la professora Mestres, tot i que aquest no pas de manera fraudulenta. Abans de contestar-li, fa un truc a l’Aleix per assegurar-se que les interfícies del robot estiguin llestes i alhora informar-se de la disponibilitat del laboratori. Tot a punt. Perfecte. Confirma a en Briggs que parlaran a la tarda i podran fer les proves a partir de dijous vinent.

Hauria de preparar la classe de demà, però millor que primer vagi a Administració, que amb els horaris tan limitats que gasten, després potser no hi serà a temps. Sol fer-li mandra anar-hi i va acumulant els assumptes pendents, però avui, a més de la urgència, li ve de gust airejar-se.

A l’ascensor té un rampell i baixa un pis abans del compte, a la planta de Direcció. Ha recordat que hi tenen exposats els retrats de tots els que han estat directors de l’Escola i li han vingut ganes de veure el de l’Ariadna Mestres.

Només ha estat una vegada en aquesta planta, el dia de la presa de possessió, i no s’hi va fixar gaire. Avui el passadís, tan buit i solitari, li sembla més llarg i la paret més plena de fotos. De seguida hi reconeix l’emblemàtic professor Serraté, amb la seva inseparable pipa, ara del tot anacrònica; també un jove professor Riverol, i tirant-se una mica enrere per veure tots els retrats en perspectiva, confirma el que ja suposava: la professora Mestres és l’única dona.

S’apropa a la foto i l’observa de manera minuciosa tractant de descobrir-hi algun detall revelador. Tot en ella és discret: el cutis amb un maquillatge imperceptible, els cabells grisos recollits en un monyo, la mirada perduda, d’estudi, que no resulta freda, però tampoc càlida, més aviat impenetrable, com si tingués por de trair-se a ella mateixa i defugís encarar qualssevol ulls que poguessin arrabassar-li el seu secret. Així la veu la Júlia, influïda pel que n’ha descobert. S’està una bona estona contemplant-la. Li hauria agradat conèixer-la més, sobretot ara que sap com la respectaven les patums de l’àrea. No ho hauria dit mai, tan poc com intervenia en públic i, en canvi, tenia accés a la Glob, participava en aquells fòrums exclusius, liderava projectes vedats a la majoria de la comunitat científica i tenia línia directa amb executius d’empreses líders en el sector de la informàtica. Tot plegat configurava un personatge ben curiós; insòlit en un món acadèmic on hi ha bufetades per figurar i es presumeix de grans vincles amb científics de renom pel sol fet d’haver-los escoltat en un auditori amb vuit-cents espectadors més. Era un misteri que, amb una aparença tan fràgil, s’hagués fet un lloc en aquell ring de pesos pesants on l’aplom i la retòrica grandiloqüent s’imposaven amb contundència. Només calia fer un cop d’ull als seus acompanyants en aquest pany de paret: homes dominadors, de trets rotunds i mirada subjugadora, entre els quals l’Ariadna Mestres desentonava. Ovella entre llops. «Esclar que les aparences poden ser enganyoses», es diu, per contrarestar aquest prejudici sense fonament.

Abans que a Xangai la convidés a participar en el projecte Robots a l’Aula, només hi havia coincidit esporàdicament en congressos i en aquella avaluació a Luxemburg en què li tombaren una proposta de projecte. Potser per això no li queia gaire bé. Li semblava un personatge gris, que no donava la cara i maniobrava a l’ombra... com així ha resultat ser, de fet. Però el que aleshores atribuïa a una falta de valentia ara li sembla fruit de l’astúcia, l’única via possible per arribar on ha arribat. Després de la reunió a Xangai, tot es va precipitar en fer-se públic que es prejubilava i la seva plaça s’havia de cobrir de manera immediata, ja per al curs següent.

Si en aquell moment va somniar a ocupar el lloc de la professora Mestres calculant que la urgència descoratjaria molts dels potencials contrincants, el que no es podia imaginar ni remotament és el que s’ha trobat i que avui fa que s’hi senti tant en deute. A més de l’accés a programes i dades confidencials, li ha facilitat un munt de contactes que l’han situada en una posició de privilegi. L’Ariadna Mestres ha esdevingut la seva mecenes a l’ombra... i també en la inòpia. Li agradaria trobar la manera de fer-l’hi saber, però ni té una coartada convincent per haver-li usurpat els contactes, ni tampoc sabria on anar a buscar-la. D’ençà que va marxar, ningú n’ha sabut res. No va deixar cap adreça i els únics parents que se li coneixien viuen a Mèxic.

El que més li estranya és que una cerca exhaustiva a la xarxa no hagi donat cap mena de resultat. La identitat de l’Ariadna Mestres ha desaparegut de tots els webs, logs, wikis i xarxes socials, com si mai no hagués existit. Sembla impossible. La Júlia es resisteix a creure que els tan controvertits programes de suïcidi digital puguin funcionar, però potser haurà de canviar d’opinió. Li queda el recurs de buscar el rastre de la professora a la Glob, però seria arriscat, i no té sentit fer-ho fins que el seu fortuït mecenatge hagi donat fruits tangibles per poder oferir-li.

Palplantada davant del retrat, promet que si se’n surt d’encaixar els programaris desenvolupats pels diferents partners i aconsegueixen patentar el prototip de Robot a l’Aula abans que la competència, proposarà de batejar-lo MestreBot en honor d’ella. Serà la seva manera d’eixugar el deute.

Està a punt d’abandonar el passadís quan tot d’una es recorda del nou rector i fa marxa enrere. Pensa que no hi serà si pengen les fotos un cop acabat el mandat, però en arribar a l’altre extrem l’hi troba: Juli Campmany, juny 2016 - actualment. Assegut a la butaca no s’aprecia que és baixet i imposa molt més que el dia de la seva incorporació, en què la va saludar en persona. Les celles contínues i en forma de v li confereixen una agressivitat que aleshores no va percebre. Esclar que no va gosar aguantar-li la mirada com ara. Mantenint la vista fixada en els ulls del retrat, assaja diverses expressions: de domini, d’odi, de menyspreu, de compassió. Quantes vegades ho havia fet de joveneta! D’ençà que descobrí que li donava seguretat davant persones que la intimidaven, ho havia practicat de valent. Com llavors, ara també gaudeix de la sensació de poder que suposa relacionar-se amb una fotografia de mida gairebé natural. I li ve a la ment la rocambolesca idea que, si pogués mirar així als ulls de l’aranya, se sentiria millor.

Quan puja de nou a l’ascensor per anar, ara sí, a Administració, pensa que torna a ser en el mateix punt on era fa una estona i que la digressió que s’ha permès no era en el guió. Ara seguirà la trajectòria prevista. Al capdavall, la vida, la seva i la de tothom, és una constant bifurcació, que sovint passa desapercebuda, i no s’arriba a saber mai on conduïen les altres vies. Avui n’ha explorat una, i s’enorgulleix d’haver burlat la rutina. Però que un fet tan intranscendent com instal·lar-se l’horòscop l’hagi dut fins a l’embolic de la suplantació de la professora Mestres, l’aranya, i els seus inquietants missatges, li reafirma l’obsessió pel poc control que té sobre tot el que l’envolta. Cada dia ho porta pitjor. Ha d’afanyar-se a treure’n l’entrellat i recuperar el domini de la situació si no vol parar boja.

Primera recreació: 1972

Començo l’enregistrament el 17 de febrer de 2017. No puc deixar passar una data quasi palindròmica com aquesta, malgrat que encara no he acabat d’endreçar i de posar-ho tot a punt com voldria. Els mesos que porto de reclusió forçosa no han estat suficients, però uns moviments recents, que no m’és possible revelar-te de moment, m’han alertat que el temps se’m tira al damunt i he d’agafar ben fort les regnes si vull continuar sent jo qui controla la situació. I, per descomptat, que ho vull: és el que he estat preparant tots aquests mesos i, podria dir, per al que visc. Parlo per a tu, hereu encara inconegut dels meus dominis digitals, perquè tard o d’hora em buscaràs i voldràs saber-ho tot de mi. No importa si sóc home o dona, quin aspecte físic tinc, ni on vaig néixer. L’únic que compta i que has de saber per fer-te càrrec del meu patrimoni a la xarxa són les experiències viscudes; des de la meva òptica, esclar, en els meus records jo estic sempre fora del camp de visió. Per això reconstruiré per a tu el meu passat situant la càmera als meus ulls, amb el màxim de realisme 3D i, no cal dir-ho, amb alta fidelitat en tots els sentits de la paraula. És l’única possibilitat que tinc de fer-me entendre.

Són molts els fets i les persones que han influït de manera decisiva en el que t’he d’explicar, i em costarà anar destriant-los i situar cadascun on toca; en canvi, puc assenyalar d’entrada i sense cap dubte el moment exacte en què el meu rumb a la vida quedà fixat per sempre. Llavors no me’n vaig adonar, però amb la perspectiva dels anys ha esdevingut diàfan com l’escac i mat d’un mestre. Si les històries viscudes cap endavant en clau de futur solen suscitar intriga i emocions, rebobinades en forma de flashbacks són un veritable plaer per a la raó. És molt més fàcil descobrir les causes que preveure les conseqüències, això ho sap tothom, però ningú no n’ha tret tant partit com jo. Aquesta senzilla observació és a la base de futurs a la carta, el millor producte que he desenvolupat i l’actiu estrella del llegat que et deixo. Imagino que hi estàs familiaritzat, si més no, amb el subproducte més estès, l’horòscop, que s’acaba d’incorporar als sistemes operatius de pagament.

Ironies del destí, l’aplicació directa del futurs a mi no em serveix, però, en canvi, sí que l’utilitzo invertint-ne el sentit temporal. És el programari de simulació amb què faré les recreacions hologràfiques del meu passat. Per començar, la del moment clau en què el meu oncle encengué el llumí. Aquí la tens.

Barcelona, 6 de gener de 1972 cap a les 5 de la tarda. Menjador de casa els avis materns. De fons sonor, xivarri de nens jugant i fent corredisses pel passadís. Al voltant de la taula, l’àvia, l’oncle Pere i la tieta Roser, ambdós solters, els pares, els cosins mexicans que vénen cada any per Nadal, la meva germana, el seu marit, també mexicà, i el nebot gran. Estan sumits en una mitja penombra que en desdibuixa els contorns i és l’oncle qui porta la veu cantant. De sobte, fa una pausa teatral i llança la pregunta:

—Acceptaríeu d’anar a una festa en què al final matessin tots els convidats? —Silenci realçat pels crits de la quitxalla.— Oi que, per molt divertida que fos, declinaríeu la invitació? Doncs això és la vida, nois, amb la diferència que no ens donen elecció.

Érem a la sobretaula del dia de Reis i, potser per l’ambient fantasiós que s’hi respirava, amb tot de papers llampants escampats per terra i els nens fent gresca a l’habitació del costat, la pregunta no em sonà tan desafinada com de ben segur m’hauria semblat en un altre context. Em sorprengué, no ho nego, altrament no m’haurien quedat gravats els ulls incisius i el rictus heroic de l’oncle Pere en formular-la, ni recordaria el posat d’arreglanyaps característic de ma mare quan s’alçà de taula dient que s’estava fent fosc i calia anar recollint.

Ningú no la seguí, continuàrem asseguts, sense gosar alçar els ulls per por de creuar la vista amb l’oncle. Sé que la pregunta me l’adreçà a mi, tot i que la llançà a l’aire sense mirar-me, potser perquè sèiem de costat. Per molt que ell m’augurava una carrera acadèmica brillant, llavors encara no era capaç de donar-li rèplica en aquest teatre de solemnitats que muntava cada any, en què sota la disfressa de provocació s’hi endevinava un neguit sincer, un clam imperiós per obtenir respostes. Jo tot just acabava de complir vint-i-dos anys i me’n calien molts més per buscar-les i madurar-les. Fou mon pare qui aleshores entomà el repte, amb la veu pausada de qui estalvia forces perquè sap que el combat serà llarg:

—Et falla el punt de vista, cunyat. No hi ha cap amfitrió que ens convidi i ens pugui donar elecció o escatimar-nos-la. La festa ho és tot, prou que ho saps, no hi ha res tret d’ella. Tampoc no hi ha sicaris a sou que vagin tallant caps. Senzillament morim. És llei de vida. Tant que maleeixes la religió i, en el fons, ets el més creient de tots, només que el teu Déu és maligne.

—La vida humana és un sarcasme. Algú se l’ha d’haver inventat.

—Insisteixo que et falla el punt de vista. Dius la vida humana i penses tan sols en la teva, en la vida d’un individu. Si ho pensem com a espècie, és evident que morim just perquè la vida prossegueixi.

—Almenys se’ns hauria de permetre veure com continua la història. Gairebé em resignaria a deixar de respirar, menjar i actuar, a canvi de poder observar com evoluciona el món els propers vint, cent, cinc-cents anys.

—No t’hi poses per poc. Jo em conformaria a seguir les vides dels aquí presents; m’encantaria veure com creixen els meus néts, en quina mena de persona es converteix cadascun. —El gest circular havia fet que els espectadors entréssim a escena, i uns ulls inquisidors li feren afegir:— I també les vostres evolucions, fills, no cal dir-ho.

L’àvia, com tanta gent gran, patia una sordesa selectiva i intuí que el gendre la convidava a dir-hi la seva en un tema que li tocava més de prop que a ningú altre.

—Morir no em fa por, fillets, el que em sap greu és deixar-vos aquí sols.

La mare i la tieta Roser van intercanviar una mirada que era alhora un homenatge a la gran marassa que havien tingut i també un retret que, en aquest estadi de la vida, encara les veiés com si fossin criatures necessitades de protecció.

Passant per alt la baixada a la realitat del pare i la postil·la de l’àvia, l’oncle continuà el seu estudiat discurs:

—Si som espècie com dius, és una putada que la nostra consciència duri tan pocs anys, hauríem de mantenir-nos conscients mentre hi hagi vida humana sobre la Terra.

—Encara em sortiràs amb zombis i morts vivents tu ara... —El pare s’apuntava a treure ferro a la situació.

—No diguis disbarats, els zombis són inconscients, no observen des de la perspectiva d’un ego corpori, com nosaltres. Caldria quelcom diferent, una consciència mòbil, com si diguéssim, que ens permetés anar saltant d’un cos a un altre, d’un animal a una planta o a una pedra.

Aturo aquí la recreació amb el futurs perquè l’última intervenció segur que ja és de collita pròpia. Impossible que l’oncle digués una cosa així. Per més que el record sigui sempre reconstrucció, tot té un límit: almenys cal mantenir la coherència dels personatges, el paper que hi juga cadascun, la versemblança del guió. És aquesta cohesió interna el que regeix la construcció de la realitat, segons defensen l’estimat col·lega Michael Arbib i Mary Hesse en el seu llibre del 1986. Cito per vici, per pura deformació professional. Res del que t’he d’explicar necessita ser justificat i menys amb paraules alienes. No estic fent ciència ni tècnica ni res que s’hi assembli, per fi puc deslliurar-me de la grandiloqüència acadèmica i anar al gra. Es tracta del meu llegat, del millor i pitjor que he fet en aquest lapse de temps conscient que anomenem vida, d’una invenció feta realitat que em pertany a mi i només a mi. Fins que l’heretis tu, si és que aconsegueixo trobar-te.

L’escena que acabes de visionar —una veritable càrrega de dinamita— quedà latent dins del meu cervell a l’espera d’un detonant. Segons quin, quan i com, el meu crani hauria pogut esclatar en mil bocins, la meva ment embogir per sempre o la meva personalitat arrossegar un trauma de per vida. Així doncs, he de congratular-me que el professor Ritter encengués la metxa en un moment propici i amb una orientació tan encertada que, sense que ell ho sabés, canalitzà tota aquella energia emmagatzemada dins meu cap a un únic —puc dir lloable?— objectiu.

Però d’això te’n parlaré més endavant, en la pròxima recreació. Avui no voldria restar mèrits a l’oncle ni encara menys relegar-lo a un paper sinistre en el meu passat. Ben al contrari, en honor seu i per fer-li justícia, he de dir que ell muntà l’espectacle pirotècnic complet. Posà sobre la taula la càrrega explosiva d’aquella festa macabra i tot seguit encengué un llumí. La majoria degué veure-hi l’espurna incendiària que la situació reclamava, però als meus ulls la inesperada flama fou sobretot il·luminadora.

Llavors no ho vaig copsar així, a tot estirar ho vaig entreveure. Era com haver viscut tota la vida a les fosques i que, de cop i volta, es produeixi una flamarada. Què arribes a captar del nou món? Poca cosa, quedes encegat, però saps que hi ha hagut un daltabaix, que un abans i un després han quedat marcats per sempre... i al llarg dels anys, a poc a poc, la vista se’t va acostumant i agraeixes a l’oncle que encengués el llumí.

Alguns etiquetarien l’experiència com la pèrdua de la segona innocència. Amb la perspectiva d’ara, jo diria més aviat que em va ajudar a superar-la.

Costa d’acceptar que som mortals. Tota una vida. A la innocència infantil seduïda per la màgia dels Reis la succeeix la de la joventut, que es creu omnipotent i eterna. Ja d’adults apel·lem al lliure albir per aferrar-nos a ideals polítics i religiosos de base dubtosa. I quan ens cau la bena de nou, ens assalten consciències còsmiques, experiències transhumanes, criogenitzacions o altres avenços tecnològics que pretenen assegurar-nos la perdurabilitat. Sempre hi ha algú presumptament disposat a salvar-nos i treure’ns les castanyes del foc, d’aquella foguera final que ens revelava l’oncle, alhora que, amb molta subtilesa, també ens suggeria una manera d’escapar-ne.

L’has captada, espero; si no, malament aniríem. És bonic, oi, que la salvació arribi no per la via de tancar els ulls i creure cegament en quelcom més enllà de la raó, sinó just a l’inrevés, per la via d’obrir-los, empesos per la curiositat de saber què passarà quan nosaltres ja no hi siguem. En el fons, l’única immortalitat que desitgem és la del coneixement, ja sigui del futur dels nostres éssers estimats, com deia el pare, o del futur de l’espècie humana, com reclamava l’oncle. Quina eina tan potent, la curiositat! L’única capaç de redimir-nos.

En aquell panorama fúnebre que m’havien plantat al davant sense jo demanar-ho i al qual replicar semblava del tot impossible, s’obria d’improvís una escletxa a l’esperança, una petita osca en el granit monolític que, treballada amb les eines adequades, permetia albirar-hi un túnel i somniar-ne la llum al final. En el bloc de pedra s’hi amaga l’escultura, l’artista l’hi veu i l’únic que fa és netejar-la per fer-la visible als ulls dels altres. Això diuen, oi?

Si el problema de ser mortal no era deixar d’existir, ni el patiment d’envellir, ni l’enveja cap als que seguirien vius, sinó senzillament la decepció de perdre’s la continuació de la història, aleshores hi havia solució, calia només idear les eines adequades per excavar el túnel cap al futur, treure’n els additaments sobrers i deixar-lo ben net i visible. Tot això no ho vaig veure així de clar llavors; per descomptat, continuo reconstruint. És més fàcil assenyalar les causes que preveure’n les conseqüències, ja ho he dit. L’únic que pretenc és agrair a l’oncle que, quan se’m va presentar l’oportunitat que recrearé a continuació, vaig poder caçar-la al vol. El mèrit és seu.

Deus pensar que aquest enregistrament és un curs accelerat de superar una innocència rere una altra. Anava a dir-te que no, però sí que forma part del coneixement que et vull traspassar. Necessitaràs ficar-te del tot en la meva pell per succeir-me en el control dels dominis com cal: assumint el meu jo digital. I ara m’assalta el dubte que potser és aquesta una cinquena innocència amb la qual ja no comptava: la de creure que és possible la successió a la Glob. Quan vinguis, si us plau, no encenguis cap llumí, que vull que el meu cos mori amb la pau de creure en la immortalitat digital.

Ara he de parar. Em canso molt darrerament i necessito connectar-me una estona a aquesta màquina que em neteja la sang.

2

La Júlia surt de fer classe força empipada... amb els alumnes, però sobretot amb ella mateixa. Havia aconseguit passar per alt el soroll del paper d’alumini dels entrepans, dels que teclegen al mòbil i també desentendre’s dels que vénen a dormir la mona de la festa d’anit; almenys aquests no destorben, tot i la barra de dir-li que ells no tenen la culpa que hagin posat la seva assignatura en divendres a primera hora, que segur que l’hi han fet a posta perquè és la nova. S’ho havia tret del cap i estava ben centrada en l’explicació dels algorismes de cerca en grafs, un dels seus temes predilectes. Però la parella de segona fila que no parava de xerrar l’ha anada carregant, i al final ho ha pagat el pobre noi que per primera vegada ha gosat fer-li una pregunta. Tant com insisteix sempre que intervinguin, que la millor manera d’aprendre és participar, que no els faci por ni vergonya, que ella no és cap ogressa... i va i per poc no li salta a la jugular a aquell infeliç. Esclar que la pregunta tenia tela. Demostrava no sols haver estat in albis a totes les seves classes, i això que és dels pocs que hi assisteixen amb regularitat, sinó haver obtingut el títol de batxillerat en una tómbola.

Impotència. Això és el que sent. Una enorme i profunda impotència. Doble, a més a més, ja que figura que ella és l’experta en interfícies robòtiques per a la interacció amb alumnes difícils. Esclar que el programari que estan desenvolupant és per als de secundària, però els mecanismes a utilitzar no haurien de ser tan diferents. Amb tot, una cosa és programar i una altra de ben diferent batallar amb els alumnes a l’aula. Quin fracàs si, en contra de tota la teoria i per preservar la salut mental, es veiés obligada a canviar d’estratègia i limitar-se a fer classes magistrals com les d’abans: de cara a la pissarra... o a la pantalla de projecció, que ja se sap que no és el mateix, tot i que pel cas que li fan, tant és si va a dos o a dos mil per hora a cobrir el programa. Però no, això seria fer pagar justos per pecadors; el que ha de fer és concentrar-se en els quatre alumnes aprofitables, que bé n’hi ha d’haver, i simplement deixar de veure els altres, talment no existissin. Que fàcil de dir...!

Just quan fa un gest amb la mà com si estigués argumentant-ho davant d’algú, es creua pel passadís amb l’Albiol, l’home que sembla no tocar a terra quan camina. Va capcot i el més probable és que ni s’hi hagi fixat, però la Júlia disfressa el moviment posant-se els cabells darrere l’orella.

—Bon dia.

—Hola —correspon l’home sense aixecar la vista ni fer intenció d’aturar-se.

—Precisament volia parlar amb tu. He començat a mirar els currículums per a l’oposició i el d’en Garcia... és del teu grup, oi?

Per tota resposta, l’Albiol fa un dissimulat cop d’ull a banda i banda, incòmode, però la Júlia ho passa per alt; ara que ha aconseguit aturar un home tan esmunyedís, no el deixarà escapar així com així:

—M’ha sorprès que tingui articles conjunts amb la doctora Mestres i en canvi no treballi en el projecte d’analítica predictiva que dirigeixes. Perquè és la continuació del que duia ella, oi?

—Sí, com a responsable de la línia de recerca, he heretat els seus projectes.

—Ah, n’hi ha d’altres?

—Aprovats encara no, però estem pendents d’un parell de propostes que hem presentat a la darrera convocatòria de projectes de la Comissió Europea. —Se’l veu més distès i disposat a donar explicacions ara que la conversa ha virat lluny de l’oposició.

—¿També tenen a veure amb la predicció o són de l’àmbit de la modelització de conductes a l’aula i presa de decisions en què treballava darrerament?

—Sí que estàs informada, et feia en una altra òrbita.

—Vaig coincidir amb la professora Mestres durant la preparació del projecte Robots a l’Aula. —D’aquesta se n’ha sortit, però ha d’anar amb compte: la majoria de coses que sap no podria justificar-les de cap manera.

—Ja veig que el desinformat sóc jo. No sabia que l’Ariadna hagués treballat en robòtica.

—No, de fet no. El nostre projecte té molt de programari i poc de maquinari, està centrat sobretot en la modelització dels estudiants.

—És estrany que no ens passés la seva participació a nosaltres. Qui està desenvolupant aquesta part?

—El grup de Nottingham, sobretot. —La Júlia pretenia treure-li informació i té la sensació que és a ella a qui estan estirant de la llengua, així que decideix contraatacar:— Hi mantens contacte? Amb la doctora Mestres, vull dir.

—No, és una llàstima, hauria hagut de fer-ho. —La manera discreta com li pugen els colors a la cara reflecteix l’home tímid i seriós que és—. Vaig escriure-li un missatge poc després que es jubilés i, com que no me’l va contestar, ho vaig deixar córrer.

—Semblava jove per estar en edat de jubilar-se.

—No arribava als setanta, em penso, però és que li van oferir unes condicions econòmiques molt avantatjoses.

—Se’m fa estrany que, per diners, deixés uns projectes tan interessants —diu com fent una reflexió per a ella mateixa.

—Quan va marxar, va córrer la veu que estava malalta, però a mi no m’ho va dir mai.

—I no se n’ha sabut res més?

—No, que jo sàpiga —admet, incòmode un altre cop—. També hi ha qui diu que es va retirar a viure en un monestir i no volia que se sabés.

Aquesta la Júlia no se l’esperava. És cert que la professora tenia un tarannà una mica místic, però tampoc li sembla un motiu prou important per abandonar una carrera científica tan gratificant.

En Tomàs Rull, que passava de pressa pel seu costat acompanyat de la gerent i el cap d’estudis, frena en sec i es gira:

—Què, posant-vos d’acord en el candidat?

—No parlàvem d’això —es defensa l’Albiol envermellint fins al capdamunt.

—Doncs més val que n’aneu parlant, que el departament ha de dur-hi una posició unitària i ja sabeu quin és el meu parer. —Sense esperar resposta i dirigint-se a la Júlia hi afegeix:— Ja has solucionat el problema econòmic del teu projecte?

—Hi hem trobat una sortida, almenys per a aquest any.

—Val més que sigui definitiva, perquè el seguiment te’l faran fins al final. I tu —diu agafant l’Albiol per l’espatlla—, deus tenir classe al costat del deganat com cada dia, no? Anem, que ja fas tard.

L’home es gira de manera educada per acomiadar-se abans de ser arrossegat per la voràgine que aixeca en Rull, el seu seguici i l’eixam d’estudiants que pul·lulen indecisos sobre si entrar a classe, anar a la biblioteca o, què caram, passar de tot i regalar-se una bona timba de cartes al bar de l’Escola, que bé poden permetre-s’ho ara que els exàmens encara són lluny. Si més no, així és com s’ho imagina la Júlia mentre puja l’escala que condueix al seu despatx.

Gairebé no ha tingut temps d’asseure’s, que ja està obrint el directori amb el correu de l’Ariadna. Els missatges estan distribuïts en carpetes i subcarpetes per temes, projectes, anys i remitents. És clar que la dona era l’ordre personificat. Però no és això el que més la meravella, sinó que tots els missatges són significatius, no guardava palla. Que diferent d’ella, que sovint ha de rebatejar la bústia d’entrada perquè no dóna l’abast a esborrar la porqueria que l’hi col·lapsa.

La subcarpeta «Albiol» no conté cap missatge datat més enllà del dia en què es va jubilar. Però què s’esperava? Trobar el missatge que li ha dit que va enviar? Prou sap ella que no s’hi rep res, en aquest compte, que deu estar donat de baixa, però li estranya que l’Albiol no hagi dit que el correu li va rebotar. Potser no se’n recorda o no li ha semblat que calgués precisar-ho o... ¿és possible que el compte hagi estat traslladat a un altre ordinador i algú hi continuï accedint? Podria provar a enviar un missatge i veure què passa. Si li rebota, la cosa serà clara i, si no, li quedarà el dubte de si algú el llegeix o senzillament va a parar a un compte de brossa d’aquests que queden penjats i en van acumulant fins que sobreïxen. De fet, pensa de sobte, fa prou temps que l’adreça està inactiva perquè, si no rep l’avís, sigui un senyal que hi ha algú llegint a l’altra banda. Podria haver-se-li acudit abans. Avui té una jornada molt atapeïda, però demà sens falta li escriurà.

Al final, la reunió de la tarda s’acaba abans del previst i la Júlia disposa d’una estona per repassar el correu. Ho fa de pressa i només s’entreté una mica contestant la Natàlia. Durant la seva llarga estada a Brown, els missatges de l’única companya d’universitat amb qui manté contacte li van alegrar més d’un dia, sobretot al començament, quan se sentia tan sola. D’ençà que ha tornat, s’han vist un parell de vegades, i a la primera ja li va comentar que feia mesos que parlaven de convocar un sopar de la promoció. S’alegrava que s’hagués posposat tant, va dir-li, perquè així podrien assistir-hi plegades i se sentiria més acompanyada entre tants homes. Dubtava que hi anés cap altra noia. Qui segur que s’hi apuntaria era l’Oriol, va anunciar picant-li l’ullet. Si no fos per aquestes circumstàncies, la Júlia s’excusaria i avall, però ara li fa ràbia que hagin triat un dia que li va tan malament: just la nit entre les dues proves de l’oposició. Amb el to més amable que troba, demana a l’amiga que posposin el sopar una mica més, que ja no els deu venir d’aquí i, en adonar-se que l’Oriol està entre els destinataris del missatge original, opta per respondre a tots pensant que potser això hi ajudarà.

Com que no troba res més urgent a la bústia, enceta de seguida un nou missatge. La data que hi apareix li crida l’atenció: 17-02-2017, no és capicua, però gairebé. Li donarà sort. Escriu l’encapçalament: «Apreciada professora Mestres», i ho troba massa distant, potser han tingut prou relació perquè li digui pel nom. Ho esborra i, així que reescriu «Benvolguda Ariadna», s’adona que s’ha passat per l’altra banda; tampoc no és adequat que se li dirigeixi amb tanta familiaritat. A la fi, dóna per bo el llarguíssim «Benvolguda professora Ariadna Mestres», que no l’acaba de convèncer, però tampoc no se li acut res millor.

El problema ara és escriure la línia següent. Què vol dir-li exactament? Que té a l’abast tota la seva correspondència i que n’ha llegida bona part? Esclar que no. Què doncs? Que l’ha sorprès que l’Albiol hagi heretat els seus projectes? Encara es posarà en evidència perquè, com li ha dit ell, és el més normal. De fet, el que de veritat li intriga és per què no li va passar també el projecte Robots a l’Aula. Hauria estat el més lògic. Quan la van convocar a aquella reunió inicial a Xangai, la Júlia donava per fet que la professora Mestres coordinaria el projecte. Però tan bon punt es van assignar els rols tècnics, la coordinació va quedar en mans d’en Briggs i ella es va fer fonedissa. La Júlia ni se’n va poder acomiadar; li digueren que s’havia excusat perquè tenia una entrevista important amb un professor alemany, ara no en recorda el nom.

La presència d’en Briggs, expert en modelització i predicció, com la Mestres, l’hauria d’haver alertada que potser no treballaria sota la direcció d’ella com pressuposava. Però estava massa contenta amb l’expectativa de participar en el projecte per adonar-se’n.

Cada vegada que recorda aquella primera topada fortuïta al vestíbul de l’hotel de Xangai, no se sap avenir que tingués tanta sort. Era de nit i arribava cansada del viatge, amb el portàtil a l’esquena i arrossegant una maleta de rodes que, per estalviar-se de triar per avançat la roba que es posaria, sempre carregava massa. Amb la mà lliure furgava dins la bossa per treure’n el comprovant de reserva i el passaport, ja que a la cinta transportadora de maletes i al taxi havia constatat el que tothom deia: que el xinesos ni mu d’anglès, segurament perquè no els fa cap falta. Caminava més pendent d’on posava la mà que no els peus i, encara no sap com, ensopegà amb la professora Mestres i la maleïda reserva va volar fins al bell mig de la font amb sortidor de coloraines que tenien a tocar. L’estrèpit de la maleta en caure plana atragué totes les mirades i la Júlia se sentí tan ridícula amb la bossa també a terra i el seu contingut escampat a la vista de tothom, que els ulls se li enaiguaren al mateix ritme que el paper de la reserva s’anava xopant. Debilitada pel vol transoceànic, un petit entrebanc havia estat capaç de noquejar-la, i sentir-se tan miserable incrementava la seva vergonya. Fins que esclatà:

—Hòstia puta, merda! —digué en veu alta, més per forçar-se a reaccionar que una altra cosa.

Aleshores es girà per veure amb qui havia topat i els ulls enriolats de l’Ariadna l’acabaren d’enfurismar.

No la va reconèixer malgrat haver-la vist en algun congrés i haver visitat més d’un cop la seva pàgina web, i, sense dirigir-li ni una sola paraula, ni tan sols un gest, començà a recollir les coses i a ficar-les dins la bossa.

La causant de la seva ensopegada no s’oferí a ajudar-la, ni tan sols es dignà a proferir un lacònic «sorry». Però, molt decidida, agafà un llarg jonc que formava part de l’ornamentació i, empunyant-lo com si es tractés d’una canya de pescar, aconseguí treure el paper de l’aigua. L’espolsà amb molta cura agafant-lo per dues cantonades i l’estengué cap a ella:

—Deu ser molt valuós per merèixer tantes imprecacions.

Ho digué en català i això féu aixecar de cop la Júlia com un soldat ras que es quadra davant d’un general. Va mirar-la amb uns ulls com taronges. Aquella dona esvelta, de front ample, cutis molt fi sense cap mena de maquillatge i cabells grisos recollits en un elegant monyo, li resultava vagament familiar, però amb el cansament el cap li funcionava molt a poc a poc i amb prou feines les mans li respongueren per agafar el paper que li oferia.

—Sóc l’Ariadna Mestres —féu llavors la dona allargant-li la mà. Però, adonant-se de les dificultats de la Júlia, l’enretirà de seguida—: no voldria ser la causant que et caiguessin més coses a l’aigua! Fes el check-in tranquil·la, que ja parlarem a la reunió.

—Sorry, what? —Degué dir-ho amb un posat d’inòpia total. No fou una reacció premeditada, li sortí així perquè duia el xip de l’anglès posat i no acabà d’entendre el que li deia.

—No ets la Júlia Pagès? —vacil·là un instant, per tot seguit esclafir a riure—. Molt bona aquesta, gairebé me l’empasso, però he sentit clarament l’«hòstia puta, merda» i no deu haver-hi tantes investigadores catalanes de la teva edat en aquest congrés. Et vaig enviar un missatge convocant-te a una reunió demà i vas acceptar, recordes?

—Sí, i tant, moltes gràcies per invitar-me —s’enrojolà fins a les puntes dels cabells—, estaré encantada si puc participar en el projecte.

No es van dir gran cosa més i, vist amb perspectiva, no hauria passat d’un incident sense transcendència si la interlocutora no hagués sigut l’Ariadna Mestres. Precisament la destinatària del missatge que té obert en pantalla i que no sap com continuar. Quin motiu pot semblar versemblant mig any després d’haver-ne heretat el despatx? Potser demanar-li opinió sobre en Garcia amb vistes a l’oposició? Però és un tema delicat que no s’acostuma a abordar mai per escrit. Seria més adequat demanar-li un telèfon on pugui localitzar-la per a un assumpte confidencial. Esclar que si la professora Mestres s’ha volgut fer fonedissa, pot interpretar com una violació de la seva intimitat que li demani el telèfon. I l’al·lusió a una qüestió confidencial, vés a saber com se la prendria. Li cal trobar un motiu més neutre. Una possibilitat és posar-la al corrent del projecte Robots a l’Aula. Redactat de manera convenient, pot veure’s com una deferència per haver-la convidat a participar en el projecte. Exacte. Justificarà que hagi trigat a fer-ho perquè estava esperant a poder mostrar-li resultats.

Escriu un missatge breu agraint-li de nou que pensés en ella per al projecte i oferint-se a mantenir-la al corrent dels avenços, tot apuntant els més destacats fins ara. Abans de prémer el botó «enviar», se li acut de buscar els correus que van intercanviar abans d’aquella reunió a Xangai. Són allà, sí, però no hi troba res d’especial: un convit i una acceptació del tot estàndards. Ja posada, tafaneja altres missatges que l’Ariadna va rebre per aquelles dates i un li crida especialment l’atenció perquè el remitent li sona: P. Ritter. Diria que és el professor alemany amb qui van dir que la professora Mestres s’havia d’entrevistar quan va absentar-se de la reunió. L’obre i llegeix per sobre fins que una paraula amb majúscules la sobta: spider. El cor se li desboca i ha de fer un gran esforç per focalitzar l’atenció i tractar de descodificar les quatre ratlles que té al davant. Són críptiques. La comminava a pensar recanvis per a P —escrit així, amb una sola lletra—, ja que volien assignar-li un nou rol dins de... la paraula torna a impactar-li a la retina i el pensament li vola cap a l’aranya, que li sembla recordar haver vist escrita també amb aquestes majúscules estranyes en el text que va rebre ahir. Pot ser que una cosa i l’altra estiguin relacionades? Que es tracti de la versió catalana d’aquest projecte, organització o el que sigui que respon al nom de spider? A més de tenir en comú la paraula i la grafia, els dos escrits estan envoltats de misteri. Si tenen a veure, llavors és probable que la destinatària del text d’ahir fos també l’Ariadna Mestres i no pas ella. Ara sí que és urgent que provi de posar-s’hi en contacte. Prem el botó «enviar» i encreua els dits. Tant de bo l’Ariadna contesti, almenys així descartarà que li hagi passat res i se sentirà més tranquil·la pel que fa a la icona de l’aranya.

En fer un cop d’ull al rellotge de l’ordinador, li ve una calorada: un altre dia que farà tard a sopar. Arreplega la jaqueta del penja-robes i surt corrents del despatx sense ni tan sols abaixar la persiana com fa sempre.

Entra a casa quan l’Edward està acabant de recollir la cuina. L’abraça a tall de disculpa tot prometent-li que és l’últim dia que arriba a aquestes hores, i se’n va directa a veure els nens. L’Olívia ja és al llit, però per sort encara no dorm i pot fer-li un petó. Mentre l’acotxa, s’assabenta que demà a l’esplai tenen prevista una sortida a una exposició de pintura; no cal que li prepari res de menjar, perquè a l’hora de dinar ja seran de tornada. Li ho diu pesant figues i encara no s’ha alçat de la vora del llit que la nena ja dorm. És ben bé que estava fent esforços per esperar-la desperta, pobreta.

A l’habitació del costat, en Roger està molt entretingut amb un joc d’ordinador. En veure-la i abans que ella obri la boca, comença a justificar-se:

—Mare, és un joc educatiu... el mestre ens l’ha recomanat.

—Sí? —La mala consciència per haver arribat tard la fa asseure’s al costat del fill—. A veure, ensenya-me’l.

—Ara? —En Roger fa una de les seves cares impossibles: eufòric que la mare estigui per ell i alhora contrariat perquè està a mitja partida.

—Acaba, acaba, així aniré veient de què va. No et fa res que miri, oi?

—No, esclar que no; veuràs que ràpid que sóc.

La Júlia veu com van apareixent fotos d’animals, paisatges, arbres, i el nano escriu paraules a tot drap. El so d’un gong assenyala el canvi d’imatge i cada cop el marcador s’actualitza. Un cronòmetre indica el temps que resta: vint-i-un segons, vint, dinou... sembla que la posa més nerviosa a ella que al seu fill, que continua teclejant infinitament més de pressa que quan fa deures. Vuit, set, sis... El marcador mostra uns impressionants 19.300 punts i encara puja a 19.600 abans que la pantalla canviï de manera brusca i aparegui el rànquing de puntuacions.

—Veus, mare, vaig tercer. I en Xavi només em guanya per cinc-cents punts. Puc fer una altra partida?

—Quin profe us l’ha recomanat?

—El de Natus. I diu que també ens ajuda a aprendre llengua i informàtica.

—Però les fotos són sempre d’animals i plantes... o n’hi ha d’altres matèries?

—Ui... —En Roger fa una ganyota dubtant si confessar-ho o no—. Va, t’ho diré: a mi el que més m’agrada és un d’encertar marques i models de cotxe. En aquest vaig primer, tot i que no sé què passa que de tant en tant s’equivoca.

—També us l’ha recomanat un profe?

—No —riu—, però era al mateix web que l’altre.

—I què vols dir que s’equivoca?

—Doncs que de vegades sé segur quin model és i no me l’accepta. I si, per provar, en teclejo un altre, algun cop ha colat.

—I amb el joc de Naturals no passa?

—És que és una mica diferent. En aquest no hi ha una única resposta correcta. Moltes paraules descriuen el mateix paisatge.

—Ja he vist que n’escrivies unes quantes abans que la màquina les donés per bones i canviés d’imatge. Com ho decideix?

—I jo què sé!, mare, ets tu qui treballa amb ordinadors.

—Però no en aquest tipus de jocs.

—El profe va dir que es basava en coincidències. No ho vaig entendre del tot, però es veu que cal que dos o més jugadors teclegin el mateix. Puc fer una altra partida? Va, mare, sisplau...

—Una i prou. —La Júlia s’alça, li fa un petó de bona nit i ja a la porta es gira enriolada—. Sobretot, vine’m a dir si avances en Xavi.

Mentre pica quatre coses a la cuina a tall de sopar, i sense esmentar els escrits de l’aranya, sondeja l’Edward sobre spider. La interrogació li surt tan ambigua, que ell no sap si es refereix a Spiderman, al Capità Aranya o si li està dient subtilment que ha trobat teranyines a casa, així que opta per l’opció que li ve més de gust:

—No t’he explicat mai que de petit era el meu ídol? Quan en Superman arrasava entre la canalla de la meva generació, jo m’identificava amb aquest noi tímid i estudiós, una mena d’antiheroi romàntic, de qui els companys fan burla i les coses li van tan malament que fins li acaben matant la nòvia. Fixa’t quin superheroi! —Sorpresa per la profusió de detalls amb què el seu home relata aquest record d’infantesa, cosa gens habitual en ell, la Júlia no gosa interrompre’l—. El millor és quan, després que matin el seu oncle, decideix utilitzar els superpoders per enfrontar-se a les forces del mal i fer justícia. Saps, oi?, quina era la seva màxima.

—Doncs em sembla que no...

—«Un gran poder comporta una gran responsabilitat.» —Fa una pausa per comprovar l’impacte de la frase—. No te’n riguis. És una obvietat, ho admeto, però ja estaria bé que molts polítics... malgrat que no anava dirigida a ells, per descomptat, sinó als nens.

—Sí, a mi ja m’agradaria que a les aules se’ls transmetessin valors com aquest. —Està pensant en el programari del projecte Robots a l’Aula i per un moment s’ha oblidat del que preguntava, però de seguida hi torna—: tot i que ara no em referia al còmic. Et sona algun projecte relacionat amb internet o alguna organització amb el nom de spider?

—Dona, hi ha aquella dita que diu que darrere d’una teranyina sempre hi ha una aranya. —L’home ha començat a preparar-se un gintònic i, en no obtenir resposta, s’atura i alça el cap—. No em miris amb aquesta cara. La teoria conspiradora que internet estava dirigida per una mena de màfia va ser una llegenda urbana molt estesa als Estats Units durant una època. Deu fer quatre o cinc anys, no te’n recordes?

—Doncs no, la veritat. I què se n’ha fet?

—Com totes les modes, va passar, suposo.

—Però tu creus que pot haver-hi algú movent els fils?

—Hi ha les multinacionals que ofereixen serveis de correu i emmagatzematge, gestió d’identitats úniques i protecció contra suplantacions, prescripcions personalitzades i tota mena d’utilitats regalades, a canvi d’enregistrar dades sobre els usuaris, si et refereixes a això.

—No ben bé.

La referència a les suplantacions ha neguitejat la Júlia, que escura un iogurt pensativa. En acabat, s’alça i comença a preparar-se una infusió de marialluïsa per acompanyar la copa del seu home.

—Noia, estàs molt misteriosa avui.

—És que... —Dubta encara i el mira de fit a fit—. Si us plau no ho comentis a ningú, però he rebut uns escrits molt estranys. Vine que te’ls ensenyaré.

Es traslladen a l’estudi, cadascun amb la seva beguda, i, una vegada instal·lats davant la pantalla, la Júlia es connecta a la xarxa de la universitat i accedeix al seu ordinador. La sorprèn que la icona de l’aranya no aparegui directament a l’escriptori remot i encara més quan, en llistar tots els fitxers, tampoc no la veu.

—Per què no proves d’accedir a aquests missatges a través de l’aplicació de correu normal? —pregunta ingènuament l’Edward.

—No van arribar a la meva bústia. Suposo que és una d’aquestes aplicacions que s’instal·len de manera automàtica en entrar en un web.

—Una mena de virus... com en diuen?, un troià?

—Potser és això, sí. —No vol donar més explicacions i tira pel dret—. Deu necessitar la IP de la meva màquina. Deixem-ho estar.

La Júlia ha intentat treure-hi importància, però s’ha quedat ben capficada. Que l’aranya sigui accessible només des de l’ordinador de la feina corrobora que els escrits van dirigits a l’Ariadna i, de fet, és lògic. Va utilitzar les seves contrasenyes per entrar en el web que presumptament va instal·lar la icona. Quan ho feu ni de bon tros s’imaginà les conseqüències que allò podia comportar i, menys encara, que fossin irreversibles. Ara, si pogués, faria marxa enrere. No li fa cap gràcia sentir-se a mercè d’entitats anònimes que ni tan sols sap si són persones o mers programes d’ordinador.

Segona recreació: 1987

T’havia anunciat que l’escena següent que recrearia seria la del professor Ritter obrint-me les portes a un nou món als meus ja granadets quaranta-tants anys. Doncs bé, a última hora he decidit un canvi de programa. Hi ha un fet previ que has de conèixer perquè, tot i tenir una importància menor, no deixa de ser una baula en aquesta cadena de circumstàncies que m’han dut fins aquí i m’empenyen a buscar-te. Encara em queda prou temps per no haver de renunciar als detalls... almenys això espero.

No voldria que el meu jo digital, una vegada te l’hagi traspassat, quedés reduït a una personalitat esquemàtica i arribés a confondre’s amb una de tantes identitats virtuals que avui campen per la xarxa, moltes de les quals per a més inri han estat creades mitjançant un procés d’evolució artificial. Com aquestes criatures sintètiques per a les quals ordinadors coreans han cuinat personalitats diferenciades barrejant tres unces d’extraversió, dues de tendresa, una mica de neurosi, una llesca de consciència, un pensament frívol i un pessic d’agressivitat, per exemple, escollits a voluntat o a l’atzar entre una trentena d’ingredients ben aïllats i tipificats pels psicòlegs. M’horroritzaria convertir-me en una identitat de cartó pedra més.

Però sé del cert que no passarà. Ben al contrari, el meu rol a la xarxa et fascinarà de tal manera que voldràs arrabassar-me’l abans d’hora i assumir també les funcions que tinc previst assignar a altres persones. Pronostico que et fondràs amb el meu perfil a la Glob com un bon actor amb un paper que li escau i li canvia o, més ben dit, li amplia la vida per sempre. Impossible tornar a l’estretor de mires anterior. No t’ofenguis; a mi el professor Ritter em va dir el mateix i la va encertar. Ni tampoc pensis que em crec més capaç que tu, i per això repartiré part del llegat a altres. És només qüestió d’eficàcia, de sentit comú: la situació canvia constantment i hi ha aspectes que cal desenvolupar més a fons i d’altres que queden en segon pla. Només vetllo per tu, creu-me, ets el meu futur i ara per ara és l’únic que m’importa. Anem al gra: la recreació d’avui. Si aconsegueixo plasmar moments i persones decisives i, com en una reacció química, fer-ne brollar les experiències que m’han fet qui sóc, aquest seguit de situacions viscudes serà el que millor et podrà convèncer.

Barcelona, 28 de maig de 1987, dos quarts de vuit del vespre. Sala d’Actes de l’Escola d’Enginyeria Industrial. A dalt de la tarima uns estudiants acaben de fixar una pantalla gegant mentre d’altres fan senyals cap a la cabina de projecció ubicada al fons de la sala. A banda i banda, sengles riuades de gent davallen pels passadissos laterals inundant de color les rengleres de butaques. El club de ciència-ficció ha aconseguit el quòrum que les reunions del claustre universitari poques vegades aconsegueixen. Als professors els tira més especular que no pas picar pedra acadèmica, els recrimino per dins, mentre alhora tracto d’amagar-me d’ells i de l’evidència que jo també sóc aquí. Però el seient discret que he triat esdevé focus de tota l’atenció quan l’Albert, només veure’m, salta de la tarima i ve com un llamp a trobar-me.

—Gràcies per venir. —Els ulls li brillen d’entusiasme just abans d’abaixar-los, circumspecte.

—Veig que no me n’has fet propaganda només a mi...

—És que la pel·lícula s’ho val, ja veurà. Espero que no s’emporti una decepció.

—Pobre de tu...

«He fet sort amb el meu primer doctorand i m’afalaga que s’entesti a correspondre al meu guiatge científic fent-me de cicerone en aquest submón», penso mentre observo com amb dues gambades es torna a enfilar on era. Talment hagués començat la projecció, la imatge es fon en un flashback.

Ara sóc jo qui puja a l’estrada per llegir la tesi doctoral. Els cinc membres del tribunal, solemnement enciriats i encarats cap a mi, esperen que la gent s’acomodi i es faci per fi el silenci. Ha vingut tothom, fins alguns professors d’altres departaments. Els pares, mudats igual que per al casament de la meva cosina mexicana, s’asseuen a mitja sala, mentre a primera fila el doctor Riverol, el meu tutor, em dedica un imperceptible cop de cap per transmetre’m que tot anirà bé.

La pantalla on projecto las transparències, malgrat ser més petita, està situada al mateix lloc. Començo l’exposició llegint gairebé literalment el que he escrit, per si de cas em quedo en blanc. Però no, ben al contrari, la màgia de la meva veu, que no sé d’on em surt tan ferma i persuasiva, s’imposa i subjuga no ja l’auditori, sinó sobretot a mi. Les mans em deixen de tremolar i, lliure de tota la pressió, m’escolto explicar el model predictiu desenvolupat a la tesi que, per obra i gràcia d’un discurs contundent, agafa rang de teoria incontestable a ulls dels presents. També del tribunal, que només gosa fer quatre preguntes de compliment. Tanmateix, l’última em donarà tema de meditació per a anys:

—Integrar models físics de causa-efecte amb l’anàlisi estadística de patrons temporals, com vostè ha fet, millorarà les prediccions en l’àmbit de la meteorologia o de la medicina, no ho dubto, però el repte continua sent l’àmbit social, en què el factor humà és determinant alhora que, si creiem en el lliure albir, ens aboca a l’indeterminisme, i perdonin el joc de paraules.

—Moltes gràcies pel comentari, professor Serraté. Si em permet especular sobre la qüestió, perquè difícilment puc gosar aventurar una resposta científica, m’atreviria a dir que bona part del factor humà també és modelable, potser no a escala individual, però sí de col·lectivitats. Les persones som molt influenciables. A parer meu, el que fa impredictibles els humans no són les emocions i els humors, com se sol pensar, sinó la capacitat tecnològica. És aquesta capacitat la que interfereix amb les lleis naturals i és impossible predir on ens durà.

—Comparteixo aquesta visió que situa els enginyers al capdavant de l’activitat humana i, de passada, posa els físics al lloc que els pertoca —diu trencant el protocol i mirant sorneguer al catedràtic d’aquesta disciplina que té al costat—: mers desxifradors de les lleis naturals.

Amb aquesta intervenció tan seva, el president dóna per acabada la sessió pública i inicia la discussió més distesa a porta tancada del tribunal. El petit detall no és només que la porta sigui oberta, sinó que tothom és dins la sala. Quan el secretari li ho fa notar amb discreció, el professor Serraté, exhibint el seu característic somriure de fumador de pipa, sentencia mirant-nos ara al meu tutor ara a mi:

—Millor ser imprevisibles en les formes que no pas en la qualificació atorgada a la tesi, veritat?

Amb la qual cosa transgredeix de nou les regles avançant el resultat de l’avaluació a la preceptiva discussió en el si del tribunal. Però jo ni me n’adono, pendent com estic de la mirada que el doctor Riverol creua amb ell, no ja de sintonia, sinó de rendida devoció, i de com després es gira buscant-me i el cop de cap que em dedica és aquesta vegada ple d’orgull, incloent-me així en aquesta selecta cadena de complicitats.

Fa només tres anys d’això; llavors ell em devia veure com ara jo veig l’Albert, i a mi em sembla que va succeir en una època remota i en un entorn ben diferent. Però la sala és la mateixa, per bé que tant de pòster li dóna una aparença informal. Sóc jo qui ha canviat. El salt de ser fill a ser pare, en l’àmbit acadèmic, es fa d’un dia per l’altre, i ja no és possible tornar enrere. Com si ser investit doctor t’imprimís caràcter i et fes créixer de cop.

Retorno del flashback amb la imatge d’en Charlton Heston clavada a la retina: corre espaordit davant d’una excavadora que envesteix una manifestació i duu empalades un bon grapat de persones com si fossin rocs d’una pedrera. Ja havia vist el cartell replicat per tota la universitat, però és ara que em fixo en els detalls. Sobreimprès hi llegeixo «Soylent green» i, malgrat no entendre el títol anglès, m’adono que no té res a veure amb com l’han traduït: «Cuando el destino nos alcance». En comptes de decidir nosaltres cap on anem, ara és aquest futur tecnificat en forma d’excavadora que se’ns tira al damunt. Trobo suggeridora la imatge i, amb les encoratjadores paraules del meu doctorand, fa que em miri la pel·lícula amb la millor predisposició.

No inclouré en aquesta recreació la projecció sencera, que si vols pots visionar aquí; només et mostraré l’escena clau que, en el meu cervell, va enllaçar les paraules del pare aquell dia de Reis amb la futura tesi de l’Albert.

El vell Roth —únic suport del policia interpretat per Heston en la seva desigual lluita contra el destí— a la fi claudica i s’acull al programa governamental de suïcidis assistits. Al mostrador de la casa mortuòria tria els paisatges i les músiques amb què vol acomiadar-se d’aquest món i tot seguit és acomodat en un llit al bell mig d’un espai blanc i diàfan, un mena de planetari en la volta del qual comencen a projectar-se imatges bucòliques de cérvols pasturant en un bosc verdíssim, salts d’aigua, un prat esquitxat de roselles, idíl·liques postes de sol, un mar que trenca contra les roques mentre sona la Pastoral de Beethoven. A mig programa, quan la música vira cap al Peer Gynt de Grieg, l’amic policia irromp a la casa i exigeix parlar amb ell, cosa que només li deixen fer a través d’un vidre. «Desemmascara’ls», li demana el vell com a última voluntat. «Ho faré, en pots estar segur.» Aquestes paraules, intueix l’espectador, més que no pas tota la imatgeria enllaunada, el fan feliç un instant i la lleu esperança de futur que contenen li permet morir en pau.

Acabada la projecció, l’Albert ve a trobar-me expectant, i a mi em surt de dir-li:

—Noi, ja tenim encarrilada la tesi.

Tinc gravada la cara que va fer, barreja d’alegria i orgull pel meu to optimista i la familiaritat amb què el tractava, amb un cert recel perquè no sabia com interpretar la referència a la tesi. Els seus ulls traslluïen el dubte de si jo ironitzava o bé estava atorgant rang acadèmic a la ciència-ficció, que tant l’apassionava. No s’ho podia creure. Però el recel es va esvair de seguida, ja que aquesta escena va marcar un abans i un després en la nostra relació i, sobretot, en el rumb que prengueren les nostres vides.

Aquell vespre del 1987 el destí era per a mi encara un concepte abstracte, una certesa lògica tan allunyada de les meves sensacions i vivències del moment, que semblava més una paradoxa que no l’amenaça que ara m’acorrala. Si Aquil·les no podia atrapar la tortuga a base d’escurçar sempre a la meitat la distància que els separava, el destí tampoc no ens atraparia mai. Quina fal·làcia. Ara que l’espasa de Dàmocles està a punt de caure’m al damunt veig amb total claredat les causes i les conseqüències, el que cal fer i on hem d’anar a parar. No ens podem permetre malbaratar més clarividència. Fins ara la transmissió del coneixement ha estat d’allò més pedestre: transmissió oral, escrita, i punt. No hi havia alternativa. Ara sí. Però m’he d’afanyar si vull fer el traspàs en condicions.

3

Malgrat que hauria de preparar la reunió de Robots a l’Aula que té d’aquí dues hores a l’escola, el primer que fa la Júlia en arribar al despatx és teclejar spider al cercador. Sense prestar gaire atenció a l’aforisme que li ha deixat escrit el cargol:

«Sigues tu mateix; tots els altres ja estan agafats»

Oscar Wilde, (1854-1900).

I tot i agrair que, per variar, avui destil·li més humor que mala bava, clica amb avidesa enllaços i subenllaços a la recerca no ja de l’organització o el projecte en qüestió, sinó almenys d’una pista, un indici que l’entitat existeix.

De seguida s’adona que és una paraula molt socorreguda, que ha donat nom a diversos jocs de rol i solitaris, també a una empresa d’assegurances, una agència de viatges i un programari de gestió de projectes. Després de visitar encara els webs d’una companyia russa de consultoria i d’una associació per a la desintoxicació de drogoaddictes, li crida l’atenció la utilització de «spider», així en minúscula com a nom genèric, per designar les aplicacions informàtiques que indexen pàgines web a fi de detectar enllaços trencats i ordenar la documentació per poder oferir-la més de pressa en resposta a les cerques dels usuaris.

S’enretira una mica de la pantalla contenta d’haver trobat un fil d’on estirar i, en ampliar el camp de visió, s’adona que a la cantonada superior l’aranya està inflada un altre cop, com si estigués prenyada. La clica i, en efecte, dóna a llum un nou text:

T’ho vaig advertir:

Deixa’t conduir i no vulguis cremar etapes. Els darrers dies he detectat alguns moviments improcedents. Has fet diverses incursions sense solta a la Glob, ahir es va produir un intent sospitós d’accés remot a la meva icona i ara estàs fent cerques inútils. No perdis el temps. No trobaràs absolutament res sobre spider a la xarxa. Ja et vaig dir on era la informació que primer et calia assimilar, però només has obert la carpeta documents clau tres vegades, amb un temps total d’utilització d’una hora i dinou minuts, sense que hi hagi constància que n’hagis imprès cap document. Del tot insuficient per adquirir el coneixement necessari en el temps disponible. Això és un avís, no et descarto encara perquè les proves no són concloents.

La Júlia ha de llegir el missatge dues vegades per donar crèdit al que els seus ulls estan veient. Això representa un salt brutal, una escalada salvatge de control i intimidació. Ja no és que intentin influenciar-la, pretenen imposar-li directament el que ha de fer i, a més, li fan patent que la tenen vigilada. Tot i que tampoc no cal exagerar —prova de tranquil·litzar-se—, no controlen els seus moviments més enllà de l’ordinador... i d’aquest ordinador en concret, ja que no saben que fou ella l’autora de l’accés remot. Deuen tenir-lo punxat. Però qui? Ha de ser algú de la universitat. Algú que té a l’abast registres d’utilització de cada programa i comptadors d’impressió. Als de serveis informàtics no els veu capaços d’escriure amb aquesta retòrica i, a més, quin interès podrien tenir-hi? Deu ser un peix més gros, que té accés a les dades. Sospitava d’en Rull, però potser obeeix algú de més amunt, de l’equip rectoral. Qui sap si el mateix rector, amb qui sembla tenir tanta sintonia, li ha encarregat que la vigili. A què venia si no, tant d’interès en la qüestió econòmica del projecte Robots a l’Aula? Però és peccata minuta, s’està atribuint massa importància. El més probable és senzillament que un hacker hagi aconseguit infiltrar-se a la xarxa de la universitat, cosa gens difícil d’altra banda. Però què persegueix? ¿I si no es tractés d’una persona sinó d’un programa automàtic, una spider en minúscula d’aquelles que ha trobat abans que van recopilant informació?

Passa la vista per damunt del text buscant els tics políticament correctes de missatges anteriors com ara «els candidats/es» o «descartat/ada», però no en troba cap. No sembla que hagi estat generat de manera automàtica, doncs; potser sí que va dirigit específicament a ella o, pel que fa al cas, a l’Ariadna. Encara que, fixant-s’hi millor, el missatge continua sent impersonal: no hi ha ni un sol gir que requereixi el desdoblament per gènere. Torna a estar al cap del carrer, sense la més mínima evidència en un sentit o en un altre.

Hi hagi una persona al darrere o no, tantes prohibicions la irriten igual: «no perdis el temps», «no vulguis cremar etapes», nos i més nos, «no trobaràs res». D’ençà que era petita ningú no havia gosat parlar-li amb tants imperatius. Si llavors ja tenia problemes d’obediència i els pares havien recorregut al psicòleg perquè «no podien amb ella», compta ara! El més fàcil seria deixar que la descartessin, però no és de les que s’arronsen. Que es prepari qui sigui que vol dominar-la. El desemmascararà i arribarà fins al final. De cap manera es quedarà amb la incògnita de saber de què va tot plegat.

Obre decidida la carpeta documents_clau i repassa les subcarpetes: decisió, educació, identitat, predicció, robòtica, i social, uns títols pesants i acadèmics que tiren enrere. Les vegades que hi ha entrat, només ha obert la d’educació i la de robòtica, que semblaven més properes als seus interessos professionals, però picotejant aquí i allà no n’ha tret gran cosa. Ara es proposa revisar-les de manera sistemàtica. Comença per la primera, decisió, i se’n descarrega a la tauleta les subcarpetes que, ves per on, tenen títols igual de pretensiosos, però més atractius: creativitat, influenciadors i tests_morals. Sobretot el segon li crida l’atenció en ressonar amb aquest malestar seu de sentir-se bombardejada tothora per una miríada d’informacions, pretesament seleccionades per facilitar-li la vida, però que en realitat l’hi restringeixen. I, quan intenta raonar-ho, és encara pitjor, ja que es veu atrapada en un cercle viciós on el model digital de la seva personalitat i interessos determinen la informació que rep, i aquesta, al seu torn, la condiciona a continuar sent com és, a ser ella mateixa. Ella mateixa... No és això el que li ha deixat escrit el cargol? Comprovar que sí, li augmenta encara més el desassossec. El cercle és asfixiant: més enllà de tenir coartada la llibertat, la seva ment no és ni tan sols capaç de sortir del bucle, tenir un pensament no suggerit, i fer ús de l’engruna de capacitat de decisió que li queda. Si és que n’hi queda alguna. Decisió... una altra paraula que troba eco dins el seu cap. Potser aquestes carpetes li interessen més del que es pensava!

Comprova alleujada que la còpia de fitxers s’ha completat amb èxit; temia que hagués d’imprimir-los i així donar gust al retrògrad aquest que la vigila. És de suposar que les descàrregues també han quedat enregistrades; si no, haurà d’empescar-se la manera de mostrar que ha llegit els documents, en cas que valguin la pena, esclar.

Tantes coses com havia de preparar abans de la reunió i aquesta història se li ha menjat el temps. Amb prou feines ha aconseguit conjuntar les aportacions dels diferents partners en una mínima presentació quan és gairebé l’hora d’anar cap a l’escola i rep la trucada de l’Aleix:

—Que no véns?

—Sí, ja sortia. Com ho tenim?

—M’agradaria que ho veiessis abans de marxar. Gairebé tot el programari de Nottingham està funcionant en el nostre robot, però hem hagut de retocar alguns protocols de comunicació, i necessitarem una estoneta a l’escola per fer els mateixos canvis també en els seus robots.

—Cap problema. Mentre avaluem l’experiència amb el primer prototip i quines dificultats s’han trobat, vosaltres podeu anar fent. Ara baixo.

D’ençà que l’Aleix se n’ocupa, el laboratori ha fet una millora espectacular, quant a ordre, organització i, de retop, també a recursos humans i materials, cosa que no ha passat desapercebuda a en Briggs. Se’l troba assegut entre dos becaris, assenyalant de manera alternativa la pantalla i el robot, com si estigués al seu lloc habitual de treball, tan bé s’hi sent. Quan la veu entrar, s’alça i, després de saludar-la amb correcció britànica, l’informa que ja ho tenen tot a punt.

—Aquests xicots són true hackers. No pensava acabar tan de pressa. I teniu molt equipment...

—No em queixo, però la distància respecte al que tenia a Brown és abismal. —Si sabés la quantitat de papers que ha hagut d’omplir per aconseguir els quatre sensors i el dispositiu hàptic que assenyala amb tanta alegria... Però la Júlia no està per a converses genèriques i mirant la pantalla va al gra:— M’agrada el nou disseny d’interfície per al mestre, veig que hi heu incorporat totes les funcionalitats que vam suggerir. Com ha quedat la interfície multimodal amb l’alumne?

L’Aleix s’ha apropat i li mostra amb rapidesa les millores introduïdes en la conjunció de la veu del robot amb les imatges de la pantalla que té incrustada al tors, així com els moviments de braços, càmeres i làsers que ho acompanyen.

—Molt bé —aprova la Júlia—, a l’escola agrairan més aquest petit guany en velocitat de resposta, que tota la complexitat que hem afegit en la percepció del que succeeix a l’aula i la gestió de prioritats per part del robot.

—D’entrada és el més aparent, però ja ens hem encarregat nosaltres que a la llarga ho apreciïn tot. En aquesta finestra —diu assenyalant un racó de la interfície—, se li van suggerint noves utilitats al mestre perquè aprofiti tot el ventall de prestacions del sistema, i també se li ressalten les actuacions meritòries del robot al llarg del dia.

—Així que, al final, has tingut temps d’incorporar-ho. És que quan se’t fica una idea entre cella i cella...

La Júlia somriu. Amb aquests col·laboradors pot anar tranquil·la a l’escola, a Europa i on calgui. Tantes angúnies com passa de vegades. De manera fugaç, li ve al cap l’aranya i es pregunta si el tomb que ha donat el laboratori pot haver desfermat l’enveja d’algú. Per poc que hi rumiés, segur que se li acudirien uns quants candidats, però ara no és el moment d’entretenir-s’hi.

El trànsit va estranyament fluid avui i en un tres i no res es planten a l’escola. Tal com havien parlat, mentre els becaris dirigits per l’Aleix fan els retocs pertinents als robots, la Júlia i en Briggs es reuneixen amb el director del centre, els dos mestres encarregats del programa pilot, i una quarta persona que els és presentada com el tècnic assignat des de la Conselleria d’Educació per al seguiment del projecte. L’home, corpulent i de mirada inquieta, li resulta vagament familiar, cosa que es deu traslluir perquè en estrènyer-li la mà s’apressa a dir-li que té dos fills a l’escola i és possible que hagin coincidit en algun moment. Es diu Marcel Comes, i prefereix avisar-los que, en qüestions pedagògiques, no podrà ser-los de gaire ajut, però en canvi posa a disposició la seva expertesa en sistemes de supervisió i anàlisi de grans quantitats de dades multimèdia.

—Tenia entès que venia del Departament d’Ensenyament... —s’estranya el director.

—No ben bé. Pertanyo a l’Agència de Tecnociutadania, que és transversal a diverses conselleries. Coordinem l’ús de les tecnologies de la informació en els diferents àmbits: trànsit, seguretat, energia, transport... i també educació. Aquest projecte m’interessava especialment, pels motius que us podeu imaginar, i com que s’assignen els projectes buscant la màxima motivació...

—És una bona política —el talla el director, amb ganes d’anar per feina—. Si us sembla, començarem explicant-vos com ha anat l’experiència amb els dos robots i després ens presenteu les millores que hi heu fet, tal com vam quedar. Potser abans convindria posar en situació el senyor Comes —afegeix de sobte, dirigint-se a la Júlia.

—N’estic força al corrent, he llegit la memòria del projecte —diu brandant-la i guanyant-se un cert respecte d’ella—. De fet, volia comentar-vos una proposta d’intercanvi que hem rebut del govern de Corea del Sud. —Si pretenia atraure l’atenció, ho ha ben aconseguit, ara tots cinc l’escolten expectants—. Fa uns anys van endegar un programa nacional d’ensenyament d’anglès i música mitjançant robots a les escoles, en deveu haver sentit a parlar. —En Briggs i la Júlia assenteixen.— Els faltaven professors d’aquestes dues matèries i reconvertir-los o formar-los ben de pressa era impossible, ja que requereixen unes habilitats que s’han d’haver adquirit de joves. L’única solució era importar-los d’altres països, però resultava molt car. Així que van decidir posar a les aules assistents robòtics que fessin les demostracions de dicció i so pertinents. Els primers prototips d’anglès van ser teleoperats per professors des de les Filipines, però a poc a poc han anat dotant-los d’autonomia i ara són capaços no només de corregir la pronunciació dels alumnes, sinó també de conduir una classe, plantejar exercicis i contestar preguntes. N’estan molt orgullosos i voldrien exportar l’experiència a altres països.

—Però es tracta d’un intercanvi docent o d’una operació comercial? —qüestiona el director.

—Ells ho proposen com un intercanvi de recerca i des de la Conselleria es veu amb bons ulls. L’anglès ha estat sempre una assignatura pendent.

—Però si ja tenen desenvolupats els robots... —continuen les reticències.

—Voldrien provar-los en un altre entorn per avaluar fins a quin punt s’adapten, ja que incorporen algorismes d’aprenentatge, i també extreure’n conclusions de com podrien fer-los més generals.

—Esclar, els models d’alumnes coreans són molt diferents dels d’aquí —intervé la Júlia—. Dintre d’Europa mateix ja hi hem trobat una gran variabilitat. —Busca la corroboració d’en Briggs i l’obté:

—I tant. Pensa com alumnes britànics riurien amb aquests robots, aposto que ells tenen un accent... hilarious; bé, coreà —diu amb el seu català ortopèdic i fent gala d’un particular sentit de l’humor—. Què hauria de fer Nottingham University en aquest projecte?

—L’anglès i la música són només dos dels continguts que el robot pot vehicular. Pensava que si en el projecte n’havíeu desenvolupat d’altres...

—Hem fet servir problemes de física per veure si pot ser útil que el robot actuï de mediador en tasques cooperatives —apunta la Júlia—.

A en Marcel Comes se li il·lumina la cara en veure la bona disposició amb què ella ha acollit la seva proposta, però abans que pugui dir res, el director se li avança:

—Preferiria que debatéssim això quan parlem de la planificació futura. Aquests senyors —diu fent un gest cap als dos mestres— han de tornar a les seves classes com més aviat millor. Si us sembla, començarem pel robot d’atenció individualitzada dins l’aula.

La senyora Montserrat, coordinadora de primària, és una dona de mitjana edat que desprèn molta energia i es declara fascinada per la manera com el robot s’ha ficat els nens a la butxaca. «Fins els més rebels!», s’exclama. Si n’havia vistes d’innovacions pedagògiques al llarg dels anys, de tots colors, però cap com aquesta. Després d’un parell de mesos de treballar-hi, n’és una defensora convençuda. Dit això per endavant, s’endinsa en una presentació molt didàctica, plena de gràfics il·lustratius, captures de la pantalla del robot en moments clau, i vídeos mostrant les reaccions dels nens. Es nota que té pràctica a exposar les seves idees de manera entenedora.

Seguint la pauta que ells mateixos li van donar, va seleccionar cinc nens amb diferents dificultats d’aprenentatge, als quals un mestre de reforç dins l’aula podia ser-los d’ajut. En Marc té un dèficit auditiu, la Woen-Ru encara no entén el català, l’Àlex és molt mogut i li costa fixar l’atenció, en Rubén va de gallet i no para d’interrompre i molestar tothom, i l’Aina és molt tímida i havia esdevingut centre de totes les burles perquè està grassa, fregava un cas d’assetjament escolar. Amb la interfície per al mestre li va resultar relativament fàcil escollir els models d’alumnes que més s’adequaven a aquests cinc nens i introduir les dades físiques de cadascun, incloent-hi fotos, així com els seus rendiments escolars i trets psicològics. Ha de dir que això últim és el que més li va costar, ja que havia de triar entre unes opcions fixes, que de vegades no s’ajustaven prou o bé tenien components barrejats. A més, s’hi va estar molta estona: dues tardes senceres. L’ideal seria que el robot pogués agafar la informació directament de les bases de dades de l’escola.

—En prenem nota —diu la Júlia—, però això exigiria uniformitzar els registres escolars, cosa que està fora de les nostres competències.

—I podria topar amb l’autonomia dels centres —rebla en Marcel.

—No sé si també estàs suggerint que caldria flexibilitzar la definició dels perfils dels alumnes i permetre així que cada nen tingués trets de diferents models. És això?

—Sí, estaria bé, ajudaria sobretot al començament quan la interacció resulta un pèl estàndard i encartonada, perquè m’ha semblat que després el robot mateix anava incorporant altres característiques de l’alumne... pot ser?

—Esclar, el robot aprèn de cada interacció amb el nen. És bo que ho hagis notat. En tens algun exemple?

—Us el puc avançar —diu saltant endavant en la presentació—. L’escena va ser gravada en una classe de Llengua.

Engega un vídeo en què el robot és al costat d’una nena grassoneta que manté els ulls clavats al pupitre i, després d’un breu xiuxiueig amb ella, aixeca el petit braç mecànic i en rebre autorització de la mestra intervé en veu alta: «L’Aina sí que sap què vol dir la paraula malnom, i no té per què ser un nom dolent com suposa en Jan; si voleu us en pot posar exemples». Només alguns dels nens es giren, es nota que estan acostumats a sentir la veu metàl·lica. «Endavant, Aina, digues», fa la mestra. Sense alçar els ulls i amb un fil de veu, la nena diu: «Un malnom és com una etiqueta. Oi que tots sabeu qui és en Bototes?». Un instant de dubte i alguns esclafeixen a riure. «I el Ventilador, la Xino-xano, en Gargamel, el Trio Meravelles, en Quimèric... i l’Endavant-digues», gosa afegir-hi en un to gairebé imperceptible. Encara n’hi ha que miren dubitatius la mestra, però de seguida la classe en ple es gira cap a l’Aina i tot són rialles.

—És un exemple genial —salta, impetuosa, la Júlia—. No sols de l’aprenentatge del robot, sinó també de com pot actuar de mediador i afavorir la cohesió a l’aula.

—La funció de mediador la tractarà després el meu company, jo m’he centrat a avaluar la millora en el rendiment d’aquests cinc alumnes. —Posa una taula comparant les notes dels nens en les diferents assignatures a l’inici i després de dos mesos amb el robot—. Alguns han progressat més que altres, però en cap cas ha tingut efectes negatius, i la millora mitjana és del 15 % —conclou radiant la mestra.

—Com s’hauria comparat amb un grup de control? —vol saber en Briggs.

—La millora dels nens que no han tingut reforç no ha arribat al 2 % en aquest període, si és això el que em pregunta. —En rebre l’assentiment, continua:— I aquest és ara el problema. Tots els nens volen tenir el robot al costat... I no diguem els pares quan s’assabentin d’aquests resultats.

—De moment, en mantindrem la confidencialitat —intervé el director—. A més, l’objectiu és que els alumnes amb dificultats es posin al nivell del grup i, de fet, temíem l’efecte contrari: que els nens se sentissin estigmatitzats pel fet de rebre l’atenció del robot.

A part de les conclusions quantitatives, la mestra destaca altres aspectes beneficiosos del robot, com ara la ja esmentada capacitat per detectar habilitats en els nens.

—Ningú no s’havia adonat de la gràcia que tenia l’Aina per posar malnoms als companys, i després, esclar, tots volien saber el seu. A més d’aconseguir que participés a classe, de retop van deixar d’assetjar-la i va començar a fer amics. De fet, ja no necessita el reforç. —Passa a la projecció següent, però abans de clicar el vídeo, explica:— Un altre exemple que volia mostrar-vos és el de l’Àlex. També a ell el robot va descobrir-li una habilitat oculta: la de simular efectes sonors, com els efectes especials de les pel·lícules. Un dia ens va omplir la classe de llops, cavalls, trons, xocs de vehicles, salts d’aigua... tot el que pugueu imaginar. Ara, quan estudiem certs temes de Naturals, el convidem que ens en faci l’ambientació.

—I saps tu com el robot descobrí aquestes abilities? —És la part de Nottingham i en Briggs hi està especialment interessat.

—Això és el que us volia ensenyar. —Ara sí que engega el vídeo—. L’Àlex és el nen belluguet que us he comentat abans, aquest de més a la dreta. Fixeu-vos que el robot s’està una estona observant-lo amb atenció abans d’apropar-se-li.

Es veu com el robot alça de nou el braç i demana permís per sortir una estona amb el nen. Llavors es produeix un canvi d’imatge i ara és la càmera del robot que filma l’alumne. Després de vagar una estona pel pati sense dir gaire res i en resposta a la pregunta de què li agradaria fer, l’Àlex comença a emetre tota mena de sons guturals: rugeix com un lleó ferotge i mostra les mans com urpes a la càmera, després es rebolca per terra acompanyant-ho de grunys i crits com si s’estigués barallant amb un animal, i finalment fa els sons d’esquarterar la presa i menjar-se-la. La imatge trontolla una mica mentre se sent com el robot aplaudeix amb entusiasme.

—Era un dels primers dies que teníem el robot i es comporta encara de manera molt estereotipada, però ja va ser capaç de detectar els símptomes d’inquietud i avorriment del nen i, seguint les pautes programades, treure’l una estona de classe perquè s’esbargís. El fet sorprenent, que després hem corroborat en diferents casos, és que el nen no se sent cohibit per la presència del robot. Ben a l’inrevés, sembla que l’estimuli a deixar-se anar i mostrar tot el que duu a dins. En aquesta ocasió, molta agressivitat continguda. És destacable també que no l’aboca contra el robot, sinó que només l’hi mostra. De fet, li fa una gran demostració de confiança: no hauria fet el mateix davant de cap company i encara menys davant meu. I, com us he dit, és una situació que es repeteix. Tornant al cas de l’Aina, només amb el robot deixava de ser tímida, i així un bon dia li va xerrar els malnoms que posava als companys. Deu ser que la semblança amb un personatge de còmic els inspira confiança. Però és curiós que no pensin que m’ho pot transmetre tot. El que no he vist és que se n’hagi anat de la llengua amb altres nens, i volia preguntar-vos si no és una restricció programada... perquè caldria que ho fos per tal d’afavorir la imatge lleial del robot. Altrament, els nens se sentirien traïts en veure al descobert la seva intimitat. Per descomptat, no deixaré traslluir mai la informació que rebo d’ell.

—Pots estar tranquil·la, forma part del nucli dur de restriccions: el robot mostrarà sempre un respecte exquisit envers els nens i això inclou no revelar sota cap circumstància les confidències que li fan. —La Júlia està encantada de com està anant la reunió i s’embala:— Respecte al que deies de la confiança que inspira el robot, el cert és que té molts trumfos per guanyar-se els nens. Per exemple, pot parlar a cada immigrant en la seva llengua materna, i això no només afavoreix la proximitat, sinó que li confereix una posició de prestigi; també pot impressionar-los amb el seu domini dels costums culturals de cada comunitat o amb la capacitat de contestar gairebé qualsevol pregunta. Són els avantatges de tenir accés immediat a informació il·limitada...

—No, si encara ens trepitjarà el terreny als mestres...

El director considera que s’estan desviant de l’objectiu de la reunió i, després d’agrair molt a la coordinadora el seu informe tan acurat i encoratjador, convida el professor de secundària a iniciar la seva presentació.

És un home espigat, més jove que la seva predecessora i amb moltes menys taules. Fins li tremola una mica el pols en els primers minuts i, al llarg de l’exposició, li va aflorant un cert escepticisme que li fa ressaltar els aspectes negatius més que no pas els positius. La seva principal queixa és que el robot va lent a l’hora de distribuir els rols segons les peculiaritats de cadascú... i els alumnes s’impacienten. No ha gravat vídeos, i sustenta la seva argumentació en quatre taules atapeïdes de números i uns registres de les sessions en què els alumnes van resoldre de manera cooperativa dos problemes de mecànica.

—En l’anàlisi d’aquestes dades sí que us puc ajudar —s’ofereix en Marcel—. La influència dels robots sobre el rendiment escolar és el que interessa a la Conselleria.

—D’acord. —La Júlia preferiria que fos el professor, que en definitiva té la clau de l’experimentació, qui mostrés tan bona voluntat, però la reconforta tenir el suport del tècnic.

—Si ja és el moment de proposar coses noves, voldria fer un suggeriment. —Es nota que la senyora Montserrat ho porta rumiat i s’ha estat contenint—. És per solucionar això que tots els alumnes volen estar amb el robot. ¿Seria possible que fes el seguiment no només dels nens difícils, sinó de tota la classe, i proposés algun exercici específic a cadascú? Tan senzill com que diferenciés entre alumnes impulsius i reflexius, amb aptituds més visuals o més verbals, que tenen molta memòria o que tendeixen a deduir les regles, i els proposés reptes adequats a cada perfil.

—A UK sistemes tutorials d’aquest tipus són al mercat.

—Sí, a Brown també hi havíem treballat. La limitació és que només disposem d’un robot i, si ha d’estar amb cada nen, al final no en tractarà cap en profunditat. Potser n’hi hauria prou de posar una imatge virtual del robot a la pantalla de cada alumne que li donés les instruccions i... —l’associació amb la icona de l’aranya està a punt de fer-li perdre el fil— i després corregís els exercicis. Llavors els dos o tres millors podrien rebre el premi d’una visita del robot real.

—És una bona idea. Si no ho recordo malament, els coreans fan una cosa semblant. —Una altra vegada l’entusiasme d’en Marcel.

Quan l’Aleix avisa que ja tenen els robots a punt per mostrar-los la nova versió del programari, acaben apressadament la planificació del treball futur incloent-hi una reunió per decidir sobre la proposta coreana un cop hagin estudiat la documentació.

Aprofitant el canvi de sala, la Júlia pregunta a en Marcel les edats dels seus fills i s’assabenta que el gran fa el mateix curs que en Roger.

—¿També està enganxat a aquest joc d’ordinador que els ha recomanat un professor?

—És probable, el cap de setmana es passa hores amorrat a la pantalla. La meva ex diu que l’hauria de vigilar, jo que en sé, d’això; però no trobo mai el moment d’asseure-m’hi al costat i veure amb què s’entreté. I ho hauria de fer perquè amb les informacions que arriben a l’Agència...

Al·ludir de passada l’exdona ha estat una manera d’informar-la, interpreta la Júlia, ara per ara més interessada en la insinuació final.

—Què vols dir? No m’espantis.

—És inimaginable la quantitat de coses que succeeixen avui dia a la xarxa, tant per bé com per mal. No és possible fer-ne el seguiment. Nosaltres processem menys d’una mil·lèsima part de les dades que rebem i confiem que sigui una mostra representativa, perquè, si no, estem venuts.

—Sí que em tranquil·litzes...

—Perdona, no volia... De fet, el sector dels jocs és dels més sans, si n’excloem les addiccions —somriu—, i hi ha jocs molt educatius.

—Sí, però no crec que siguin els que més atreguin els nois d’aquesta edat.

—El teu sap jugar a escacs?

—Una mica.

—Doncs el proper dia que ens reunim et passaré el millor joc que hagi vist mai. Té una interfície gràfica espectacular, que converteix el jugador en un estrateg immers en una gran batalla, i el mode de funcionament tutorial és... —Cap dels adjectius que li vénen al cap li sembla prou impactant—. Bé, diguem que seria capaç de motivar un mort.

—Un mort! Però si el meu nano és un bon estudiant, no té cap problema de motivació.

—Era una manera de dir, dona. Tu hi jugues, a escacs?

—Amb prou feines sé com es belluguen les peces.

—Llàstima. —Se’l veu molt decebut—. Té un repertori de partides que fa les delícies dels millors mestres.

—Ja veig que tu n’ets un.

—Sóc un addicte, ho confesso —el posat compungit queda desvirtuat a l’acte pel somriure fàcil que gasta—, però de mestre, res de res.

L’arribada a l’aula on són els robots els fa lamentar que els fills no pertanyin al curs on s’estan duent a terme les proves i, abans de tallar la conversa, s’intercanvien les direccions de correu electrònic per si els cal localitzar-se en aquest oceà infinit de bits —riuen.

Tercera recreació: 1998

Com et vaig avançar, la recreació següent és la del moment en què el professor Ritter em tragué la bena dels ulls. De fet, fóra més adequat dir que va alçar el teló i darrere el món tal com jo el coneixia n’aparegué un altre, i, encara no prou content amb la perspectiva que m’acabava d’obrir, em convidà a pujar al nou escenari i m’assignà un paper destacat en la funció. Però no avancem esdeveniments. Primer cal que et posi en situació perquè puguis viure l’escena tan a prop de la meva òptica d’aleshores com sigui possible.

Per això et vaig parlar de l’Albert. El primer doctorand ve a ser com el primer fill, sobretot per als que com jo no n’hem tingut. O potser és que aquella projecció de Soylent green ens uní d’una manera especial. O les dues coses alhora. Em vaig abocar a la seva tesi amb una febre que més d’un va titllar d’insana. Vam fer a quatre mans el suposat projecte personalíssim amb què ell havia de demostrar a la comunitat acadèmica els seus dots per a la investigació. A mi me’ls va demostrar de sobres, no cal dir-ho, però la seva carrera va quedar llastada per la meva ombra. Fou un dels motius que anys després el va empènyer a marxar als Estats Units.

I el catalitzador de tot plegat va ser veure agonitzar en pantalla el vell Roth. Amb l’Albert havíem parlat que desenvoluparia el meu model de predicció en un context pràctic i, si fos possible, inexplorat pels col·legues del nostre àmbit. Ell, a més, m’havia exposat les seves inquietuds socials i pretenia que la seva tesi transcendís l’entorn acadèmic i es convertís en un producte que arribés a la gent.

No és estrany, doncs, que el meu cervell associés l’últim desig d’en Roth a la cambra mortuòria amb l’expressat pel pare aquell dia de Reis, i de seguida hi veiés el context pràctic que estava buscant per al meu doctorand. Quin millor confort per a un moribund que contemplar el brillant esdevenidor que espera a cadascun dels seus éssers estimats? Quina aplicació del meu model predictiu podria tenir més rellevància social? Hi havia un escull, però: la joventut de l’Albert. Impossible que a la seva edat pogués copsar l’interès d’un programa per ajudar la gent gran a morir en pau. Fóra injust arrancar-li la innocència tan aviat, i també desencisar-lo del poder subversiu de la recerca posant-lo a treballar en un tema que, al cap i a la fi, se sustentava en la resignació. Així que vaig haver d’empescar-me un subterfugi: la tesi desenvoluparia un joc de sobretaula, una mena de Trivial Pursuit sobre el futur de parents i amics. Vaig vendre-li que contribuiria a la cohesió familiar i de l’entorn pròxim, un valor que a l’altra banda de l’Atlàntic gairebé s’havia perdut i que a tot el món occidental estava en forta recessió.

D’entrada, va arrufar el nas davant una proposta que li semblà massa frívola, però quan li vaig fer veure la innovació que suposaria introduir l’ordinador en un joc de cartes i el fet que, tot jugant, la gent aniria construint una memòria familiar que els permetria anticipar esdeveniments i a la llarga evitar conflictes, els ulls se li il·luminaren i, com he dit abans, els anys següents ens abocàrem en cos i ànima a fer realitat el projecte. Amb tot, i en honor a la veritat, he de dir que si el joc va fer fortuna va ser gràcies a qui esdevindria sogre de l’Albert, un oportunista dels negocis que va saber treure profit dels primers anys d’internet.

No sé si coneixes el joc. Es va comercialitzar amb el nom de Family Pursuit i consistia a endevinar el que cadascú faria en diferents circumstàncies. Una mena de joc de rol familiar, amb memòria i capacitat de predicció. A l’inici, la base de dades era buida i els jugadors havien de dir si les suposicions que els afectaven eren correctes o no. Amb les partides successives, el model informàtic de cadascú i de les interrelacions familiars s’anava sofisticant i la màquina acabava dictaminant qui l’encertava i qui no. Al llarg dels anys vam anar incorporant-hi prestacions: simulacions gràfiques més realistes, evolució de l’aspecte físic de les persones, dades generals del país, del clima i d’esdeveniments destacats. Imagina la informació que podria xuclar ara de les xarxes socials. De fet, és possible que parts del programari s’hagin reaprofitat. Li he perdut la pista. Es va fer tan popular que va traspassar fronteres, i un bon dia vam rebre d’una empresa anglosaxona una oferta d’aquelles irrefusables. Ni el sogre es va adonar del mal negoci que fèiem.

A mi tant se me’n fotia, el joc. M’havia servit per desenvolupar eines de predicció del futur familiar, que era el que m’interessava. Poc després vaig assabentar-me que també interessava a d’altres, i quins altres!

T’han convidat mai al castell de Dagstuhl? Si ets informàtic i has estat escollit per succeir-me, tens molts números d’haver participat en algun dels seminaris que s’hi fan. Altrament, deixa’m dir-te que és un marc singularíssim on cada setmana es reuneixen una cinquantena de professors i acadèmics d’arreu del món per debatre l’estat actual i les perspectives futures d’una àrea de recerca lligada als computadors. L’entorn, a tocar de la Selva Negra, és majestuós, especialment a la tardor, quan els arbres agafen les tonalitats de mig arc de Sant Martí, i sedueix el visitant amb la promesa que hi trobarà inspiració per poc que s’hi endinsi. L’edificació, datada el 1760, ha estat restaurada preservant-ne la sòbria aparença aristocràtica, i, a dins, les instal·lacions satisfan els somnis de l’investigador més exigent: una biblioteca ben assortida de llibres i, sobretot, amb mig miler de les revistes més prestigioses de l’àrea, la sala de música com a únic lloc on no s’exigeix silenci, una sauna on relaxar-se, i les habitacions que, sense televisor i amb l’únic luxe de la connexió a internet, faciliten la plaent immersió en l’estudi. Si no hi has estat, potser et convé fer un cop d’ull al web de Schloss Dagstuhl per familiaritzar-te amb l’ambient abans d’entrar en la recreació.

Doncs bé, érem a les acaballes d’un seminari que havia estat tot un èxit, no sols pel gran nivell de les ponències, sinó també perquè havien suscitat debats d’aquells que es veuen poques vegades. Les millors espases, lluny de perseguir el propi lluïment i complaença, havien ofert un generós recital de com l’esgrima verbal pot obrir camins dins l’atapeïda i fosca jungla en què s’ha convertit la ciència en l’era del publish or perish. Els que, com jo, acostumem a callar perquè sovint no veiem cap lògica rere el seguit d’intervencions, aquells dies havíem tingut una participació activa, si més no per mostrar que seguíem el fil dels arguments i per animar els principals contendents a continuar. Omplíem els seus moments de cansament o d’impàs, convençuts que per descobrir nous paratges cal no sols aventurar-se per camins mai trepitjats sinó també seguir-los sense defallir fins al final. Així és com ho havia viscut i, tot i que m’hi hauria quedat més dies, em consolava pensant que l’endemà marxaria amb un munt de noves idees per explorar.

Val a dir que l’esperit de Dagstuhl s’estén també als àpats. En arribar al castell, junt amb l’habitació, s’assigna a cadascú un tovalló dins d’una argolla etiquetada amb el seu nom. És norma de la casa que, a l’hora d’entaular-se, cada comensal segui allà on trobi el seu tovalló, amb el benentès que la cambrera els ha col·locat de manera aleatòria. La idea és afavorir que tothom parli amb tothom, ja que la diversitat enriqueix el debat i el contrast d’opinions esperona la creativitat. Doncs aquell dia justament em va tocar dinar al costat de l’organitzador del seminari. D’ençà de la meva ponència, tenia l’estranya sensació que l’home em vigilava, però em deia que eren manies meves i, ni així, vaig sospitar que no era l’atzar qui ens havia situat de costat. Va començar encetant temes intranscendents per omplir el buit i, només quan la conversa al nostre voltant s’animà aïllant-nos en una bombolla d’inatenció, va anar directe al gra. Suposava que sabia qui era el professor Ritter, veritat?, doncs ell en persona es desplaçaria fins allí aquell vespre i havia demanat que li concertessin una cita amb mi. Vaig dissimular que no sabia de qui em parlava, però quina cara devia posar perquè l’home s’apressés a aclarir que no era l’únic investigador amb qui es volia entrevistar. Ara bé, com podia comprendre, la invitació era indeclinable: a les vuit en punt havia de ser a la sala de juntes annexa a la capella, i no havia d’accedir-hi per l’escalinata exterior on ens havíem fet la foto de grup, sinó per una entrada lateral; ell mateix m’hi acompanyaria. Per més que vaig intentar treure-li informació sobre el motiu de la reunió, no ho vaig aconseguir; poc em podia imaginar que l’home el desconeixia, no sols aleshores, sinó que era tan secret que tampoc no el sabria mai.

Castell de Dagstuhl, un dijous d’octubre de 1998, minuts abans de les 8 del vespre. Sóc davant d’una gran porta de fusta massissa darrere la qual no sé què m’espera. El mobiliari del segle xix, miralls i quadres amb marcs daurats, i els pesants cortinatges que flanquegen les finestres contrasten amb les dependències funcionals on s’ha desenvolupat el seminari i m’intimiden una mica. L’organitzador m’ha acompanyat fins aquí, però de seguida ha marxat. El silenci és tan absolut que em sento respirar, i això em neguiteja. Per distreure-me’n, faig unes passes amunt i avall de l’immens distribuïdor i just quan sóc a l’extrem més allunyat, noto que la porta s’obre a la meva esquena. Em giro com si m’haguessin agafat in fraganti cometent qui sap quin crim i em trobo amb un rostre somrient i una mà acollidora que, quan me n’adono, ja ha encaixat la meva. El professor Ritter és més corpulent i menys estirat del que les fotos m’havien fet creure i té un posat infinitament més afable. Això, d’una banda, em tranquil·litza i, de l’altra, em posa en guàrdia: qui sap què deu voler de mi.

Em fa passar a una sala folrada en fusta on, sota la tènue il·luminació d’una aranya de sis braços, s’intueixen prestatgeries farcides de llibres emmarcant quadres a penes distingibles. Un llum de sobretaula focalitza l’atenció en l’escriptori amb sobre de cuiro on devia seure el professor, que ara em convida a acompanyar-lo.

—Disculpi que l’hagi citat sense comunicar-li el motiu; deu estar-se preguntant a què treu cap tant de secretisme, però de seguida veurà que és del tot necessari. —L’elegància amb què s’allisa els cabells platejats tenyeix de tranquil·litat unes paraules de per si inquietants—. Ningú, tret d’en Hans, ha de saber que avui ens hem reunit aquí. Tinc totes les garanties per part seva, ja que, no l’enganyaré, l’hem estat investigant, miri.

M’obre al davant un dossier amb articles sobre el nostre model predictiu, còpies de correus electrònics, alguna foto meva i, donant estructura a tot plegat, un munt d’anotacions datades. Llegint d’aquí i d’allà, veig que es tracta d’una mena de quadern de bitàcola sobre el desenvolupament de Family Pursuit. «Qui els deu haver proporcionat aquesta informació? —em pregunto—, l’Albert?, el seu sogre? I, sobretot, a qui pot interessar i per què?» Sense haver de formular en veu alta les preguntes, l’home me les respon.

—Formo part d’un grup d’excel·lència que vetlla pel destí de la humanitat en xarxa. En totes les societats hi ha hagut nuclis de poder d’aquesta mena, s’anomenessin consell d’ancians, aristocràcia, cúria eclesiàstica o club Bilderberg, la diferència és que a la xarxa no hi ha distincions d’edat, llinatge, influència religiosa ni política. L’únic que compta és el talent contrastat d’un individu per cobrir una àrea d’acció. Veig la seva cara de sorpresa. ¿No s’ha plantejat mai que internet és una mena de país global, amb mitjans de comunicació i comerç propis, que s’autoorganitza en minories per afinitats, i on un sol individu amb dots de persuasió pot crear opinió i aglutinar multituds?

—Sí que ho he pensat, esclar, però...

—Es calcula que el 2015 hi haurà tres mil cinc-cents milions de persones connectades, això és el triple de la població actual de la Xina. Imagini si n’arribarà a ser, de superpoblat i potent, el país internet! És lògic, doncs, que la comunitat informàtica que l’ha creat se’n responsabilitzi, no ho creu?

—Seria desitjable, sí... —Aquest viratge cap al terreny ètic em fa sentir millor, ni que sigui per uns moments.

—Mai un gremi no havia tingut tant de poder, tret potser dels militars, si és que se’ls pot denominar «gremi». Per primera vegada a la història, una tecnologia regna no sols en els àmbits clàssics de poder, sinó especialment en els fàctics. Pensi en l’economia, en la propagació de la informació... —Fa una petita pausa per si hi vull intervenir, però en vista del meu silenci, continua:— Com a bona informàtica, deu tenir clar que l’eina configura la ment de qui la utilitza. Les aplicacions no són innòcues, com de vegades es pretén, van modelant els usuaris i, com li deia abans, nosaltres tenim el deure de vetllar perquè es faci en la direcció correcta. Els inicis són particularment decisius, ja que la gran inèrcia dels fenòmens massius fa que, una vegada establerta una tendència, sigui gairebé impossible canviar-la. Per això la meva organització treballa per fixar unes bones pautes des del principi.