Kitabı oku: «La balada del cafè trist», sayfa 2

El despatx estava ufanós de llum i la senyoreta Amelia no semblava conscient de tenir aquella delegació al porxo. Al seu voltant estava tot molt ben endreçat, com sempre. Aquell despatx era un indret d’anomenada, i font de temors, arreu del país. Allà era on la senyoreta Amelia gestionava tots els seus negocis. A sobre l’escriptori hi tenia una màquina d’escriure meticulosament tapada que sabia fer anar, però que només emprava per als documents més importants. Als calaixos hi tenia, de debò, milers de papers, tots arxivats per ordre alfabètic. També hi rebia els malalts, en aquell despatx, perquè li agradava fer de metge i ho practicava sovint. Hi havia dos prestatges sencers a vessar d’ampolles i d’altres andròmines. Contra la paret hi tenia un banc per als pacients. Sabia cosir ferides amb una agulla cremada perquè no es fessin verdes. Per a les cremades tenia un xarop fresc i dolç. Per a les malalties difuses, disposava de tota mena de medecines que havia elaborat ella a partir de receptes desconegudes. Afluixaven els budells que era una meravella, però a la canalla petita no els en podies donar, perquè provocaven convulsions fortes; a ells els tenia reservat un glop molt diferent, més suau i dolç de gust. Sí, fet i fet, la tenien per bona metgessa. Tenia mans fines, per bé que grosses i ossudes. Posseïa una gran imaginació i aplicava centenars de remeis diferents. Ja se les podia haver amb el tractament més perillós i insòlit, que ella no vacil·lava mai, i no existia malaltia prou esgarrifosa perquè no es proposés de guarir-la. Només feia una excepció: si li acudia una pacient amb mals de dona, allà no hi podia fer res, ella. De fet, només de sentir-la explicar-ho, se li començava a enfosquir la cara de la vergonya i es quedava allà plantada torçant el coll contra la camisa o fregant-se les botes dels aiguamolls davant de tothom com una gran criatura avergonyida i muda. Però per a la resta de menesters la gent hi confiava. No cobrava mai res i despatxava sempre una corrua de pacients.

Aquell vespre la senyoreta Amelia va escriure amb la ploma una bona estona. De tota manera, no podia continuar fent com si no s’adonés de la congregació que esperava en la foscor del porxo mirant-la. De tant en tant ella aixecava el cap i els observava d’amagat, però mai no els va clavar cap crit per saber què se’ls havia perdut al seu local, que semblaven una colla de pobres bocafluixos. Feia un posat orgullós i eixut, com sempre que era al despatx enfeinada. Al cap d’una estona va ser com si li fes nosa que li tinguessin l’ull a sobre d’aquella manera. Es va eixugar la galta amb un mocador vermell, es va alçar i va tancar la porta del despatx.

El grup del porxo es va prendre el gest com un senyal. Havia arribat l’hora. Feia estona que esperaven a la serena, en la nit crua i tenebrosa. L’espera havia estat llarga i just aleshores se’ls va despertar l’instint per actuar. Talment moguts per una única voluntat, van entrar tots alhora a la botiga. En aquell instant els vuit homes s’assemblaven força: duien tots una granota blava, la majoria amb els cabells mig grisos, tots amb la cara blanca i ulls endurits, somiadors. Què haurien fet tot seguit, ningú no ho sap: en aquell moment es va sentir un soroll al capdamunt de l’escala. Els homes van alçar el cap i van emmudir de l’esglai. Era el geperut, que als seus caps ja tenien per mort. A més, la criatura no era gens ni mica com els l’havien pintada: no era cap pobre bocamoll, brut i llastimós, esparracat i sol al món. Era ben bé una altra cosa, cap d’ells no havia vist mai res de semblant. L’estança estava callada com un mort.

El geperut va baixar a poc a poc amb l’orgull del qui sap que cada tauló que trepitja li pertany. Havia canviat força en l’espai d’aquells dies. Per començar, anava net com una patena. Encara duia el seu abriguet, però estava raspallat i apedaçat amb cura. A sota portava una camisa de quadres vermells i negres neta que era de la senyoreta Amelia. No duia pantalons com els que pertoca als homes normals, sinó uns petits calçons arrapats que li arribaven als genolls. Portava les cames escanyolides enfundades en unes mitges negres i les sabates eren especials: amb una forma estranya, cordades per sobre el turmell i acabades de netejar i d’encerar. Al coll hi duia un xal de llana verd llima, amb els serrells que pràcticament fregaven el terra, i gairebé li tapava del tot les orelles, que eren grosses i blanques.

El geperut va baixar a la botiga amb un cert aire altiu i es va plantar al mig de la comitiva que havia entrat. Li van deixar espai i se’l van quedar mirant amb els braços penjant i els ulls esbatanats. El geperut va reconèixer el terreny amb un gest molt curiós. Va observar cadascun dels presents de fit a fit a l’altura dels seus ulls, que en un home corrent era on tenia el cinturó. Llavors, amb meticulositat calculada, va estudiar la franja baixa de tots els homes: de la cintura a la sola de la sabata. Un cop es va donar per satisfet, va tancar els ulls un moment i es va espolsar el cap, com si el que hagués vist no li hagués semblat gaire cosa. En acabat, amb tot l’aplom, només per corroborar la decisió, va inclinar el cap enrere i va contemplar l’aureola de rostres que l’envoltaven donant-los una detinguda ullada circular. A la banda esquerra de la botiga hi havia mig sac ple de guano i, quan va tenir tothom ben apamat, va anar-hi a seure. Un cop còmodament instal·lat, encreuant les cametes, es va treure un objecte de la butxaca de l’abric.

Els presents van trigar una estona a recompondre’s. En Merlie Ryan, el de les terçanes que havia fet córrer el rumor aquell dia, va ser el primer a parlar. Es va mirar l’objecte que grapejava el geperut i va dir a mitja veu:

–¿Què hi tens, aquí?

Tots i cadascun sabien perfectament què manipulava el geperut. Era la capseta de rapè que havia sigut del pare de la senyoreta Amelia. Una tabaquera d’esmalt blau, amb la tapa ornada exquisidament amb or forjat. Els presents la coneixien molt bé i es van quedar estupefactes. Van mirar recelosos cap a la porta tancada del despatx i van sentir la remor de la senyoreta Amelia xiulant.

–Sí, ¿què amagues, baldufa?

El geperut va alçar el cap a l’acte i va esmolar la veu abans de parlar.

–Un parany per enxampar tafaners.

El geperut va ficar la mà a la capsa amb els seus ditets movedissos i va menjar una cosa, però no en va oferir a ningú. En realitat no era rapè el que s’empassava, sinó una barreja de sucre i cacau. Però ell s’ho prenia com si fos tabac per mastegar, se’n ficava un manat petit sota el llavi inferior i el llepava tranquil·lament amb la punta de la llengua, fent ganyotes sovint.

–Jo les dents sempre les he notades agres a la boca –va ser l’explicació que els va donar–. És per això que prenc aquest tabac dolç.

El grup seguia fent-li rotllana; se sentien una mica sabatots, gelats. La sensació no se’ls en va acabar d’anar mai, però no va trigar a temperar-la una altra: una mena d’intimitat en aquella sala i un cert aire festiu. Doncs bé, aquell vespre els noms dels integrants de la colla eren els següents: Hasty Malone, Robert Calvert Hale, Merlie Ryan, el pastor T. M. Willin, Rosser Cline, Rip Wellborn, Henry Ford Crimp i Horace Wells. Tret del pastor Willin, s’assemblen molt tots, en el sentit que dèiem abans: tots havien gaudit en algun moment de les seves vides, tots havien plorat i havien patit d’alguna manera; la majoria eren tractables, menys quan els exasperaven. Tots treballaven a la fàbrica i vivien amb altra gent en cases de dues o tres peces per les quals pagaven un lloguer de deu o dotze dòlars al mes. Havien cobrat tots aquella mateixa tarda, dissabte. Per tant, per al cas que ens ocupa, imagineu-vos-els com un tot.

Ara, el geperut ja els anava destriant mentalment. Una vegada instal·lat, es va posar a xerrar amb tothom, fent-los preguntes de l’estil de si un era casat, que quina edat tenia, el jornal que guanyava en una setmana normal, etc., esbrossant-se el camí per indagar altres intimitats. El grup no va trigar a ampliar-se amb altres veïns: en Henry Macy, dropos que havien entès que allà en passava una de grossa, dones que venien a buscar els homes que no volien marxar i fins i tot un marrec rossíssim desatès que va entrar a la botiga de puntetes, va robar una capsa de galetes d’animals i va marxar sense fer soroll. Així va ser que el local de la senyoreta Amelia es va omplir en un dir jesús quan ella encara no havia ni obert la porta del despatx.

Existeix una mena de persones amb una qualitat especial que les fa destacar per sobre dels altres humans més corrents. Són persones que tenen un instint que de natural només veus en la canalla, instint per establir un contacte immediat i vital entre ells i totes les coses d’aquest món. No hi havia dubte que el geperut era d’aquesta pasta. Només feia mitja hora que era a la botiga que ja s’havia establert un contacte immediat entre ell i els presents. Era com si fes anys que visqués al poble, com si fos un personatge conegudíssim i fes innombrables nits que seia en aquell sac de guano fent-la petar. Allò, a banda que fos dissabte a la nit, explicava l’ambient de llibertat i d’alegria il·lícita que es respirava a la botiga. Es notava tensió també, en part per l’estranyesa de la situació i perquè la senyoreta Amelia encara estava tancada al despatx i no havia fet acte de presència.

Aquella nit en va sortir a les deu. I els que esperaven que fes una entrada teatral es van quedar amb un pam de nas. Va obrir la porta i va sortir amb el seu pas lent de persona llargaruda. Duia una banda del nas tacada amb un regalim de tinta i s’havia lligat el mocador vermell al coll. No semblava que veiés res d’estrany, allà. Els seus ulls grisos i guenyos van fer una repassada a l’indret on seia el geperut i per un instant s’hi van aturar. La resta dels presents se’ls va mirar només amb sorpresa pacífica.

–¿Algú necessita que el serveixin? –va demanar en veu baixa.

N’hi havia força, de clients, perquè era dissabte a la nit i tothom volia beure. Feia tres dies la senyoreta Amelia havia desenterrat una bóta envellida i l’havia repartida en ampolles allà a la destil·leria. Aquella nit va agafar els diners dels clients i els va comptar sota la claror del llum. Era el procediment habitual. Però el que va passar després no va tenir res d’habitual. Abans sempre havien de donar la volta i esperar al pati del darrere a les fosques, on et donava l’ampolla per la porta de la cuina. La transacció no generava cap alegria. Un cop servit l’alcohol, el client desapareixia enmig de la nit. O, si la dona li deia que a casa ni parlar-ne, el deixaven que tornés al porxo frontal i que mamés allà o al carrer. Tant l’eixida com el carrer del davant eren propietat de la senyoreta Amelia, d’allò no n’hi havia cap dubte, però ella feia com si no fossin seus; el local que regentava començava a la porta de l’entrada i incloïa tot l’interior de l’edifici. Allà no havia deixat mai que encetés ni begués cap ampolla ningú que no fos ella. Doncs bé, va ser la primera vegada que es va saltar aquella regla. Va anar a la cuina, amb el geperut que li seguia els passos de prop, i va tornar a la botiga escalfada i lluminosa amb les ampolles. Encara més, va repartir uns quants gots i va obrir dues capses de galetes per posar-ne en una safata al taulell com a cortesia i qui volgués n’agafés una de franc.

No va parlar amb ningú que no fos el geperut, i només per preguntar-li en un to una mica rogallós i tallant:

–Cosí Lymon, ¿el vols tal qual o te l’escalfo al fogó en un cassó amb aigua?

–Si em fas el favor, Amelia –va dir el geperut. (¿Des de quan havia gosat ningú adreçar-se a la senyoreta Amelia dient-li pel nom de pila, sense un tractament de cortesia...? No ho havia fet ni qui va ser el seu nuvi i marit durant deu dies. En realitat, d’ençà de la mort del seu pare, que pel motiu que fos sempre li havia dit «menuda», ningú no havia gosat tractar-la amb aquella familiaritat.)– Si em fas el favor, me’l prendré calent.

Allò va ser el naixement del cafè, així de senzill. Recordeu que la nit era llòbrega com si fos hivern i haver-se quedat tots a fora hauria estat una celebració prou desastrosa. Però a dins va regnar la companyonia i un caliu simpàtic. Algú havia engegat el fogó del darrere i els qui compraven ampolles les repartien entre els amics. Hi havia algunes dones i elles prenien espirals de regalèssia, un refresc de Nehi o, fins i tot, un glop de whisky. El geperut encara era una novetat i la seva presència tenia tothom entretingut. Van treure el banc del despatx i unes quantes cadires més. Hi va haver gent que es repenjava al taulell o s’acomodaven sobre les bótes i els sacs. El consum d’alcohol dins el local tampoc no va causar cap gran rebombori, ni rialletes indecents, ni mala conducta de cap tipus. Al contrari, els parroquians es van mostrar educats, gairebé amb un punt de timidesa. Perquè la gent d’aquell poble havia perdut el costum de trobar-se només per xalar. Es trobaven a la fàbrica per treballar. O el diumenge el predicador organitzava un aplec tot el dia, que encara que es considerés una ocasió de lleure la intenció era esmolar-te la visió de l’infern i inculcar-te una por absoluta de Nostre Senyor. Però l’ambient d’un cafè són figues d’un altre paner. Allà fins i tot el vell cràpula més ric i avariciós de tots es comporta, en un cafè com cal no s’insulta mai ningú. I els pobres s’ho miren amb gratitud i pessiguen la sal amb modèstia i exquisidesa. Perquè l’ambient d’un cafè pressuposa aquestes qualitats: companyonia, les satisfaccions de la panxa i una certa gresca i elegància de capteniment. Això no ho havia explicat mai ningú als presents aquella nit a la botiga de la senyoreta Amelia. Van arribar sabent-ho, malgrat que fins llavors al poble no havien tingut mai cap cafè, no cal ni dir-ho.

Doncs bé, la causant de tot plegat, la senyoreta Amelia, va passar la major part de la nit a l’entrada de la cuina. Per fora no semblava gens canviada. Però molts es van fixar en la cara que feia. Observava tot el que passava, però bona part del temps la mirada se li aturava en el geperut com si no hi hagués ningú més. Ell es passejava amunt i avall, menjant de la tabaquera i alternant entre l’acritud i l’amabilitat. On s’estava la senyoreta Amelia, les escletxes de l’estufa deixaven filtrar-se una resplendor que gairebé li il·luminava la cara llarga i morena. Semblava que s’estigués mirant cap endins. Se li veia patiment a l’expressió, perplexitat i una incerta alegria. No tenia els llavis tan fermament tancats com de natural, i s’empassava la saliva sovint. La pell se li havia emblanquit i li suaven les manotes buides. Així que aquella nit feia tota la fila de l’enamorada desolada.

La inauguració del cafè va tancar portes a mitjanit. Tothom es va acomiadar dels altres de bones maneres. La senyoreta Amelia va tancar la porta de l’entrada, però es va descuidar de passar-hi la balda. No va trigar gens a sumir-se tot en la foscor i el silenci: el carrer major, amb les seves tres botigues, la fàbrica, les cases... Tot el poble, en realitat. I així van acabar tres dies i tres nits en què havia arribat un desconegut, havien celebrat un dia de festa com infidels i havia obert un cafè.

Ara ha de córrer el temps. És que els quatre anys que vénen s’assemblen molt. Tenen lloc grans canvis, però es produeixen de mica en mica, fent petites passes que, en si, no semblen gaire cosa. El geperut va continuar vivint amb la senyoreta Amelia. El cafè es va ampliar progressivament: la senyoreta Amelia va començar a vendre el seu licor per consumició i van posar quatre taules a la botiga. Cada vespre tenien parroquians i el dissabte, una bona gentada. La senyoreta Amelia va començar a servir sopars de silur fregit a quinze cèntims el plat. El geperut la va entabanar perquè compressin una pianola bona. Al cap de dos anys allò de botiga no en tenia res, sinó que s’havia convertit en un cafè dels de debò, obert cada vespre de sis a dotze.

De nit el geperut baixava les escales molt estarrufat. Sempre feia una certa flaire de fulles de nap, perquè a la nit i al despertar-se la senyoreta Amelia li feia fregues amb brou verd per donar-li força. L’aviciava de no dir, però no semblava que res l’enfortís: l’única cosa que aconseguia el menjar era engreixar-li encara més el gep i el cap, però la resta del cos continuava igual de nyicris i de deforme. La senyoreta Amelia feia la mateixa fila de sempre. Entre setmana encara anava amb les botes d’aigua llargues i la granota, però el diumenge es posava un vestit vermell fosc que li feia un caient molt curiós. Ara bé, les maneres i els costums li havien canviat d’allò més. Encara tenia tirada pels plets als jutjats, però no era tan propensa a enganyar els seus congèneres ni a cobrar-se’n pagaments inhumans. El geperut era tan extremament sociable que fins i tot la feia sortir de casa de tant en tant: misses, funerals, coses així. El seu dispensari seguia igual de ple i el seu licor era encara millor que abans, si era possible. El cafè va acabar donant diners i era l’únic indret d’esbarjo en molts quilòmetres a la rodona.

Així que, de moment, contempleu aquests anys des d’òptiques aleatòries i inconnexes. Fixeu-vos en el geperut, seguint les passes de la senyoreta Amelia, un dematí vermell d’hivern en què surten tots dos de cacera cap a les pinedes. Vegeu-los com feinegen a les finques d’ella: el cosí Lymon s’ho mira tot sense moure un dit, però sempre a punt per remarcar la vagància dels treballadors. Les tardes de tardor s’asseien a les escales del darrere a tallar canya de sucre. Els dies encegadors d’estiu els passaven als aiguamolls, on els xiprers calbs són d’un verd negrós fosc, on el garbuix d’arbres amaga una obscuritat adormida. Quan el camí fa cap a un pantà o un tram d’aigua ennegrida, mireu com s’ajup la senyoreta Amelia perquè el cosí Lymon se li enfili a l’esquena, i fixeu-vos com travessa l’aigua a gual amb el geperut ben instal·lat a coll, agafant-li les orelles o el front tan ample que té. Molt de tant en tant la senyoreta Amelia engegava el Ford que havia comprat i convidava el cosí Lymon a veure una pel·lícula a Cheehaw, o a alguna fira o una baralla de galls llunyanes; al geperut els espectacles l’encisaven. No cal dir que, cada matí, els tenies tots dos al cafè, hi havia dies que passaven hores asseguts junts vora el foc a la saleta de dalt. Perquè el geperut, de nit, es trobava malament i li feia cosa estirar-se i contemplar la foscor. Li feia una por terrible la mort. I la senyoreta Amelia no el deixava mai tot sol amb les seves pors. Fins i tot es podria argumentar que l’expansió del cafè vingués precisament per allà: li assegurava companyia, alegries i l’ajudava a passar millor nit. Per tant, amb tots aquests records fugaços, feu-vos una imatge d’aquests anys com si fossin un de sol. I, de moment, deixem-ho així.

Però ara toca donar una mínima explicació d’aquest comportament. Ha arribat el moment de parlar d’amor. Perquè la senyoreta Amelia s’estimava el cosí Lymon. Allò ho tenia tothom claríssim. Vivien junts sota el mateix sostre i no se’ls veia mai separats. Així que, segons la senyora MacPhail, una tafanera vella i amb berrugues al nas que es passava el dia movent d’una banda a l’altra els quatre tristos mobles que tenia, segons ella i quatre més, aquells dos vivien en pecat. Si realment eren família, tan sols eren cosins primers o segons, i ni allò es podia demostrar. Ara bé, la senyoreta Amelia estava feta un trabuc de persona, esclar, feia més de metre vuitanta, mentre que el cosí Lymon era un geperudet escarransit que tot just li arribava a la cintura. I aquella dada per a la senyora de Stumpy MacPhail i les seves camarades era encara més carnassa, perquè als de la seva corda els encanta recrear-se en combinacions mal casades i llastimoses. Que xerrin tant com vulguin. La bona gent opinava que si aquells dos havien sabut trobar alguna mena de satisfacció de la carn era un assumpte que només els importava a ells i a Nostre Senyor. Tots els assenyats coincidien en la conjectura i la seva resposta era un no rotund, sense més. ¿Quina mena de cosa era, doncs, aquell amor?

Val a dir d’entrada que l’amor és una experiència compartida entre dues persones, però que sigui compartida no vol dir que sigui semblant per als dos implicats. Existeix l’amant i l’amat, però són de països diferents. Sovint l’amat només és l’estímul de tot l’amor acumulat que l’amant atresora en silenci des de fa temps. I, en certa manera, això ho sap qualsevol amant. Sent dins l’ànima que el seu amor és cosa solitària. Coneix llavors una solitud nova i estranya i aquest coneixement és el que li causa patiment. Així que a l’amant només li queda una opció: ha de donar aixopluc dins seu tan bé com pugui a aquest amor; ha de crear tot un món interior de cap i de nou: un món intens i estrany, complet en ell mateix. Convé apuntar també que aquest amant del qual parlem no cal que sigui un jove que estalvia per comprar cap aliança; l’amant pot ser home, dona, infant o qualsevol criatura humana sobre la faç de la terra.

Ara bé, l’amat també pot ser de qualsevol naturalesa. Les persones més estrafolàries poden ser l’estímul d’un amor. Un home bé pot ser un besavi que repapiegi i, tot i així, estimar únicament una noieta estranya que va veure pels carrers de Cheehaw una tarda de fa una vintena d’anys. El predicador bé pot estimar una dona deshonrada. L’amat pot ser un mala peça, un llefiscós o propens a hàbits maliciosos; i tant, i l’amant bé pot ser-ne conscient com el primer, però tot això no afecta ni gota l’evolució del seu amor. La persona més mediocre pot ser objecte d’un amor enfollit, extravagant i preciós com els lliris verinosos dels aiguamolls. Un bon home pot ser l’estímul d’un amor alhora violent i corrupte, o un guillat bocamoll pot despertar en l’ànima de qualsevol un idil·li tendre i senzill. En resum, la vàlua i la qualitat d’un amor ve determinat per l’amant i ningú més.

És per això que la majoria de nosaltres preferim estimar que ser estimats. Gairebé tothom vol ser l’amant. I la crua veritat és que, en el fons no se sap per què, però per a molts resulta intolerable saber-se amat. L’amat tem i detesta l’amant, i fa ben fet, perquè l’amant busca sempre despullar l’amat. L’amant es deleja per tenir qualsevol relació amb l’amat, encara que l’experiència no li causi altra cosa que dolor.

Ja hem dit en un altre moment que la senyoreta Amelia havia estat casada. Doncs, arribats a aquest punt, bé podríem explicar aquest curiós episodi. Recordeu que això fa molt temps que va passar, i que va ser l’únic contacte personal de la senyoreta Amelia abans que arribés el geperut amb aquest fenomen: l’amor.

En aquella època el poble era el mateix que ara, llevat que hi havia dues botigues en comptes de tres i que les pereres del carrer estaven més vinclades i eren més petites que ara. La senyoreta Amelia tenia dinou anys llavors i el seu pare feia molts mesos que era mort. En aquella època al poble hi vivia un reparador de telers que es deia Marvin Macy. Era el germà d’en Henry Macy, malgrat que no hauries dit mai que eren família, si no els coneixies. Perquè en Marvin Macy era l’home més guapo de la contrada: feia metre vuitanta-cinc, era de músculs tibats, tenia uns ulls grisos, lents de moviments, i els cabells arrissats. Era acabalat, s’enduia un bon jornal i tenia un rellotge d’or que, si l’obries pel darrere, contenia la foto d’una cascada. Vist des de fora, als ulls del món, en Marvin Macy era un paio afortunat; no li calia fer la gara-gara a ningú i sempre aconseguia el que volia. Però des d’un punt de vista més seriós i meditat, en Marvin Macy no era ningú envejable perquè tenia un caràcter endiablat. Tenia tan mala anomenada, si no pitjor, com tots els altres joves de la comarca. Durant anys, quan era un noiet, havia dut a sobre l’orella resseca i en salaó d’un home que havia mort en una baralla amb navalles. Havia tallat cues d’esquirols a les pinedes només per donar-se’n el gust, i a la butxaca esquerra del darrere hi portava fulles de marihuana prohibida per temptar els decaiguts i atrets per la mort. Tot i aquella fama tan estesa, però, eren moltes les dones de la contrada que tenia encaterinades... i en aquella època un bon grapat de noies joves duien els cabells nets i eren de mirada suau, amb natges petites, tendres i dolces, i maneres encisadores. Aquelles noietes amables ell les rebaixava i les feia avergonyir. Però al final, quan en va fer vint-i-dos, aquest tal Marvin Macy va escollir la senyoreta Amelia. Una noia solitària, d’ulls particulars i malgirbats, va ser objecte del seu desig. No és que la busqués pels diners, sinó que ho va fer únicament per amor.

I l’amor va canviar en Marvin Macy. Abans d’enamorar-se de la senyoreta Amelia, no sabies si aquella persona tenia cor i ànima. Alguna explicació hi havia, esclar, per a aquell tarannà tan lleig, perquè en Marvin Macy havia patit uns començaments difícils. Havia estat un de set fills no desitjats d’uns pares que poc de pares tenien; eren una parella de galifardeus desenfrenats a qui els agradava sortir a pescar i deambular pels aiguamolls. Els fills –i això que gairebé en tenien un cada any– només els feien nosa. De nit, quan tornaven de la fàbrica, es quedaven mirant la canalla com si no sabessin d’on havia sortit. Si els marrecs ploraven, els deixaven llisos, i la primera cosa que van aprendre en aquest món va ser a buscar el racó més fosc de l’habitació i a amagar-se tan bé com sabessin. Eren prims com petits fantasmes pèlblancs, i no parlaven, ni tan sols entre ells. Al final els pares els van abandonar a la mercè de la gent del poble. Va ser un hivern rigorós, la fàbrica va haver de tancar pràcticament tres mesos i a tot arreu es vivia en la misèria. Però en aquest poble ningú no deixa morir uns orfes blancs en plena carretera. Així que va passar el següent: el fill més gran, que tenia vuit anys, va anar a peu fins a Cheehaw i es va esfumar; pot ser que s’enfilés en algun tren de mercaderies i marxés a veure món, no ho sap ningú. Tres més van trobar aixopluc pel poble, els anaven passant de cuina en cuina, però, com que eren delicats, van morir abans d’arribar a Pasqua. Els dos que quedaven eren en Marvin i en Henry Macy, i els van acollir en una casa. Hi vivia una senyora de bon cor que es deia Mary Hale, que va acollir tant en Marvin com en Henry i els va estimar con si fossin seus. Els van pujar tots dos en aquella casa i van ser ben tractats.

Però els cors dels menuts són òrgans delicats. Uns inicis cruels en aquesta vida els poden deformar de maneres molt estranyes. El cor d’un infant dolgut es pot encongir tant que tota la vida li queda endurit i desossat com el pinyol d’un préssec. O passa també que el cor d’un marrec així s’enquista i s’inflama fins que resulta una desgràcia traginar-lo dins del cos, perquè les coses més mundanes l’escalden i li fan mal. Això últim és el que li va passar a en Henry Macy, que més oposat al seu germà no pot ser: és l’home més amable i educat del poble. Presta el jornal als més necessitats i a l’any de la picor vigilava els fills dels que anaven al cafè el dissabte a la nit. Però és home reservat i se li veu que té el cor inflat i que pateix. Per contra, en Marvin Macy amb el temps es va tornar desvergonyit, intrèpid i cruel. Se li va endurir el cor com les banyes de Satanàs i, fins que no es va enamorar de la senyoreta Amelia, no va portar una altra cosa al seu germà i a la dona de bon cor que el va criar que vergonya i disgustos.

De tota manera, l’amor va capgirar el caràcter d’en Marvin Macy. Dos anys va estimar la senyoreta Amelia, però mai no se li declarava. Es quedava a la porta del seu local, amb la gorra a la mà i la mirada mansoia, frisosa i d’un gris emboirat. Es va reformar de cap a peus. Va ser amable amb el seu germà i amb la seva mare d’acollida, va estalviar els sous i va aprendre a passar amb poc. A més, es va obrir a Déu. Ja no passava tot el sant diumenge al terra del porxo cantant i tocant la guitarra; anava a missa i assistia a tots els aplecs religiosos. Va aprendre bones maneres; s’obligava a alçar-se i cedir la cadira a les senyores i va deixar de renegar, de buscar brega i de jurar en fals pel nom dels sants. Dos anys va experimentar aquesta transformació i va millorar el caràcter en tots els sentits. Transcorreguts els dos anys, va anar a veure la senyoreta Amelia un vespre amb un manat de flors dels aiguamolls, un sac de tripes i un anell de plata; aquella nit en Marvin Macy se li va declarar.

I la senyoreta Amelia s’hi va casar. Amb el temps ningú no entenia per què. Segons alguns, era perquè ella volia tenir regals de noces. Els altres deien que havia estat per insistència de la bestia que tenia a Cheehaw, que era una vella de coratge. Fos com fos, va recórrer el passadís de l’església a grans gambades amb el vestit de núvia de la seva difunta mare, que era d’un ras groc i li anava com a mínim un pam curt. Era una tarda d’hivern, el sol diàfan resplendia pels finestrals de robí i projectava una lluïssor estranya sobre la parella davant de l’altar. Mentre els llegien les homilies del casament, la senyoreta Amelia feia un gest estrany: es fregava el palmell de la mà dreta pel vestit de ras. Hi buscava la butxaca de la granota i, com que no la trobava, es mostrava impacient, avorrida i exasperada. Al final, un cop recitades les frases i dita la pregària dels fidels, la senyoreta Amelia va sortir corrents de l’església sense agafar el braç del marit, sinó caminant dues passes per davant seu.

L’església és a tret de pedra de la botiga, així que la núvia i el nuvi van tornar a casa a peu. Diuen que, pel camí, la senyoreta Amelia va començar a parlar d’un pacte que havia fet amb un granger per un carregament de branquillons. En realitat, va tractar el seu nuvi de la mateixa manera en què hauria parlat a qualsevol client que hagués entrat a la botiga a comprar-li mig litre d’alcohol. Però fins aleshores tot havia transcorregut prou dignament: la gent estava contenta perquè havia vist com aquell amor havia transformat en Marvin Macy i esperava que també reformés la núvia. Si més no, confiaven que el matrimoni calmaria el mal geni de la senyoreta Amelia, l’ajudaria a criar maneres de núvia i la tornaria per fi una dona raonable.