Kitabı oku: «Ultradreta»

Introducció

En un dia gris i plujós del gener del 2017, a les escales de l’edifici del Capitoli a Washington D. C., el president electe dels Estats Units va pronunciar un discurs com cap dels seus predecessors ho havia fet. Tenia la ira i la frustració de les organitzacions minoritàries, però provenia del corrent polític principal. En el seu discurs inaugural, el nou líder del món lliure va dir:

Durant massa temps, un petit grup a la capital de la nostra nació ha acaparat les recompenses del govern mentre el poble n’ha suportat la càrrega. Washington ha florit, però no ha compartit la seva riquesa. Els polítics han prosperat, però els llocs de treball han desaparegut i les fàbriques han tancat. L’establishment s’ha protegit a si mateix, però no ha protegit els ciutadans del nostre país. Les seves victòries no han estat les vostres victòries. Els seus triomfs no han estat els vostres triomfs. I, mentre ells ho celebraven a la capital de la nostra nació, les famílies amb dificultats no tenien res a celebrar. Però tot això canviarà aquí mateix i a partir d’ara mateix, perquè aquest moment és el vostre moment. Us pertany a vosaltres.

L’elecció de Donald Trump il·lustra en molts aspectes la temàtica d’aquest llibre: la integració i normalització de la ultradreta en general, i de la dreta radical populista en particular, al segle xxi. Mentre enllesteixo aquest text, al maig del 2019, tres dels cinc països més poblats del món tenen un líder ultradretà (el Brasil, l’Índia i els Estats Units), i el partit polític més gran del món, el Partit Popular Indi (BJP), és un partit populista de la dreta radical. Dins de la Unió Europea (UE) hi ha dos governs que estan totalment controlats per partits de la dreta radical populista (Hongria i Polònia), quatre que inclouen partits d’aquesta mateixa ideologia (Bulgària, Estònia, Itàlia i Eslovàquia) i dos més que es mantenen al poder amb el suport d’un d’aquests partits (Dinamarca i el Regne Unit).1 A més, en les últimes eleccions europees, la ultradreta va augmentar la seva presència al Parlament Europeu una vegada més, encara que modestament, com ja ho havia fet en les eleccions anteriors del 2009 i el 2014.

Les coses han canviat molt des que vaig començar a treballar sobre la ultradreta a finals dels anys vuitanta, quan estudiava a la Universitat de Leiden, als Països Baixos; quan la ultradreta encara era un fenomen de la perifèria política. Els grups neonazis gairebé no podien protestar als carrers sense acabar detinguts, i els partits antiimmigració amb prou feines computaven a les urnes. Avui, en canvi, la ultradreta està estretament vinculada amb el corrent polític principal, i fins i tot s’està convertint en el corrent polític principal a cada vegada més i més països. Permeteu-me il·lustrar aquesta pertorbadora transformació amb tres exemples, tots tres europeus.

El 1982, milers de manifestants van omplir la plaça davant del parlament neerlandès a la Haia. Duien cartells que deien «Tornen a ser aquí» i «El racisme és l’odi contra els éssers humans», i protestaven contra un sol home, Hans Janmaat, líder del mal anomenat Partit de Centre, que, amb menys de setanta mil vots (0,8 %), havia entrat a la cambra baixa. Gairebé quatre dècades més tard, el parlament neerlandès té vint-i-dos —de cent cinquanta— membres de la ultradreta, que han pres possessió sense cap protesta, mentre els principals partits de dretes del govern avancen i implementen polítiques que estan totalment ancorades en el focus més controvertit del Partit de Centre: «Els Països Baixos no són un país d’immigració. Aturem la immigració!».

El 1999, el Partit de la Llibertat d’Àustria (FPÖ) va obtenir el seu èxit electoral més notori fins llavors i va quedar en segona posició, amb el 26,9 % dels vots a les eleccions parlamentàries. Quan el partit va entrar al govern l’any següent, es va trobar amb manifestacions multitudinàries i amb un boicot internacional. En canvi, quan l’FPÖ va tornar al govern el 2018, pocs austríacs van sortir a protestar, i la comunitat internacional va acceptar la coalició sense pràcticament cap objecció.

I, finalment, a França, la majoria de la població va respondre amb horror quan el líder del Front Nacional (FN), Jean-Marie Le Pen, va obtenir un 16,9 % dels vots nacionals a la primera volta de les eleccions presidencials del 2002. Com a resposta, la participació va créixer substancialment a la segona volta, i Le Pen es va quedar amb un 17,8 % dels vots, ni tan sols un 1 % més. Quinze anys després la seva filla Marine va accedir a la segona volta amb un 21,3 % dels vots. Aquesta vegada, però, van participar —encara— menys francesos, i Le Pen va augmentar el seu suport fins al 33,9 %. Marine Le Pen gairebé va duplicar la puntuació del seu pare el 2002, i la majoria dels francesos van sospirar alleujats en comptes d’emprenyar-se. Almenys no va guanyar.

Aquests exemples il·lustren les diferències fonamentals entre les anomenades tercera onada i quarta onada de la ultradreta de la postguerra. La tercera onada, compresa aproximadament entre el 1980 i el 2000, va presenciar l’ascens electoral dels partits populistes de la dreta radical, tot i que van quedar en gran manera restringits a la perifèria política, ja que els partits majoritaris els excloïen de les coalicions i sovint minimitzaven les seves preocupacions, principalment la immigració i la integració europea. Per contra, a la quarta onada, que va arrencar a principis de segle, els partits de la dreta radical han accedit a l’escenari polític principal i han estat progressivament normalitzats, no només a Europa, sinó a tot el món. Fins i tot han emergit partits de l’extrema dreta de resultes del flirteig obert amb les idees d’aquest corrent —com l’antisemitisme, el revisionisme històric i el racisme— als mitjans i als debats polítics.

L’anomenada crisi dels refugiats del 2015 va tenir un paper especial en aquest desenvolupament. Poso el terme en cursiva perquè si va ser o no una crisi respon més a una qüestió de criteri personal que a una condició objectiva. La Unió Europea disposava dels recursos financers necessaris per fer front fins i tot a aquest nombre inaudit de sol·licitants d’asil, encara que durant anys havia rebutjat construir una infraestructura adient per tenir-ne cura de forma adequada. Els principals mitjans de comunicació i polítics van decidir tractar l’afluència de sol·licitants d’asil com una crisi, amb la qual cosa van proveir de munició una ultradreta que en aquell moment ja estava mobilitzada.

La crisi dels refugiats no va ser la causa inicial del salt de la ultradreta a l’escenari europeu o més enllà, però sens dubte va funcionar com un catalitzador per al seu procés. Les manifestacions contra la immigració s’han convertit en un esdeveniment ordinari als carrers de les principals ciutats europees, i la violència ultradretana contra els antifeixistes, els immigrants, la comunitat LGBTQ i els refugiats ha augmentat considerablement. Des d’Alemanya fins als Estats Units, la policia i els serveis d’intel·ligència adverteixen d’un perill creixent de terrorisme ultradretà, sovint després de dècades de menystenir aquesta amenaça.

Aquest llibre pretén aportar una visió general accessible i concisa de la quarta onada de la ultradreta de la postguerra. Si bé inclou diverses observacions originals que també seran d’interès per a lectors més experts, aquest llibre està escrit principalment per a un públic no acadèmic; per a aquelles persones que segueixen les notícies i estan preocupades per l’ascens de la ultradreta, però que senten que el relat dels mitjans ofereix pocs detalls i poca profunditat, mentre que troben els llibres tant acadèmics com no acadèmics massa complexos o senzillament massa llargs. Es basa en més d’un quart de segle d’anàlisi acadèmica, inclosa la meva pròpia, i la simplifica i resumeix en deu capítols clarament estructurats.

El meu objectiu és que, després de llegir aquest llibre, el lector se senti més ben equipat per avaluar els desafiaments clau que representen les postures ultradretanes per a les democràcies liberals del segle xxi, i també que se senti capacitat per defensar la democràcia liberal enfront d’aquests desafiaments. No obstant això, abans de posar-nos mans a l’obra, cal posar ordre en un dels aspectes més confusos i frustrants del debat acadèmic i públic sobre el tema que ens ocupa: la terminologia.

Terminologia

Les idees i els grups que apareixen en aquest llibre es descriuen amb una gran varietat de termes, utilitzats freqüentment de forma intercanviable però sense una clara definició o explicació de les seves diferències i similituds. Encara que les qüestions sobre terminologia poden semblar una discussió purament acadèmica, són crucials per a la política i el debat públic. A països com Alemanya, per exemple, els grups d’extrema dreta es poden prohibir, mentre que els grups de la dreta radical no.

És cert que la majoria de definicions i termes els encunyen persones alienes a la ultradreta en si, és a dir, acadèmics, antifeixistes i periodistes, però això no vol dir que a ells no els preocupi la terminologia. Líders de partits prominents de la ultradreta, com l’FN (ara Reagrupament Nacional, RN) i l’FPÖ, han dut acadèmics i periodistes a judici per haver-los descrit com a feixistes, per exemple. D’altres s’han autodeclarat orgullosament com a populistes, i de vegades fins i tot com a racistes, encara que sovint després d’una redefinició més favorable del terme. Matteo Salvini, per exemple, líder de la Lliga Nord (LN, ara només Lliga) i exministre de l’Interior d’Itàlia, va dir que si bé populista s’utilitzava com un insult, per a ell era un afalac. I Steve Bannon, exdirector general de Breitbart News i assessor de Trump, va dir a un grup d’activistes de l’FN en una reunió del partit: «Deixeu que us diguin racistes. Deixeu que us diguin xenòfobs. Deixeu que us diguin nativistes. Entomeu-ho com una insígnia d’honor».

No hi ha consens acadèmic sobre els termes correctes per designar el moviment globalment ni tampoc els diversos subgrups que el conformen. Encara més, el terme dominant ha anat canviant des de mitjans del segle xx. Durant les primeres dècades, aquests moviments es descrivien principalment com a neofeixisme; a la dècada dels vuitanta això va canviar a favor del terme extrema dreta; als noranta, dreta radical; una certa forma de populisme de dretes a principis del segle xxi, i, els últims anys, ultradreta. Aquesta evolució reflecteix tant els canvis dins del mateix moviment com els de la comunitat acadèmica que l’estudia.

La majoria d’estudiosos coincideixen que el moviment és part de la dreta més àmplia, però no es posen d’acord sobre el que això significa exactament. Els termes esquerra i dreta daten dels anys de la Revolució Francesa (1789-1799), quan els partidaris del rei es van asseure a la dreta del president del parlament francès i els seus detractors, a l’esquerra. Això vol dir que els de la dreta estaven a favor del règim antic, caracteritzat pel seu ordre jeràrquic, mentre que els de l’esquerra defensaven la democratització i la sobirania popular. Després de la Revolució Industrial, la divisió esquerra-dreta va quedar definida principalment en termes de polítiques socioeconòmiques: la dreta donava suport al mercat lliure, i l’esquerra, a un paper més actiu per part de l’estat; tot i així, altres significats alternatius van seguir sent populars, com la dreta religiosa contra l’esquerra laica. En les dècades més recents, però, l’eix esquerra-dreta ha quedat més definit en termes socioculturals, amb una dreta que es postula a favor de l’autoritarisme —en contraposició al llibertarisme de l’esquerra— o del nacionalisme —enfront de l’internacionalisme de l’esquerra—; o, en paraules de la líder de l’RN Marine Le Pen, patriota-globalista.

Si bé aquestes interpretacions difereixen en molts aspectes, comparteixen un element essencial, entès amb precisió pel filòsof italià Norberto Bobbio.2 Bobbio defineix la distinció clau entre l’esquerra i la dreta en base a la seva pròpia (des)igualtat: l’esquerra considera les desigualtats clau entre les persones artificials i negatives, i afirma que l’estat hauria de suprimir-les activament, mentre que la dreta creu que les desigualtats entre les persones són naturals i positives, i argumenta que l’estat hauria de defensar-les o com a mínim no intervenir-hi. Aquestes desigualtats poden ser —o es pot considerar que són— culturals, econòmiques, racials, religioses o de qualsevol altra naturalesa.

Aquest llibre no parla de la dreta convencional, com els conservadors o els liberals, sinó únicament de la dreta antisistema, definida aquí com una entitat hostil a la democràcia liberal. Això és el que jo anomeno la ultradreta, que al seu torn està dividida en dos subgrups més amplis. L’extrema dreta rebutja l’essència de la democràcia, és a dir, la sobirania popular i el govern de la majoria. L’exemple més infame de l’extrema dreta és el feixisme, que va conduir al poder el Führer alemany Adolf Hitler i el Duce italià Benito Mussolini, i va ser responsable de la guerra més destructiva de tota la història mundial. La dreta radical accepta l’essència de la democràcia, però s’oposa als elements fonamentals de la democràcia liberal, sobretot els drets de les minories, l’estat de dret i la separació de poders. Tots dos subgrups s’oposen al consens democràtic liberal que es va prendre a la postguerra, però de formes radicalment diferents. Mentre que l’extrema dreta és revolucionària, la dreta radical és més aviat reformista. En poques paraules, la dreta radical confia en el poder del poble, mentre que l’extrema dreta no.