Kitabı oku: «Un alè de vida», sayfa 2

L’Ângela es va fent contínuament i no té cap compromís amb la seva pròpia vida, ni amb la literatura, ni amb cap art: és completament impremeditada.

Pel fet d’existir, l’Ângela es consola pensant: “Com a mínim tinc l’avantatge de ser jo, i no pas cap altra persona estranya.”

Jo esbrosso l’Ângela. He de travessar muntanyes i àrees desolades, batudes per tempestes ciclòniques, inundades per pluges torrencials i socarrades sota un sol abrusador i voraç, inclement com la justícia ideal. Recorro aquesta dona com un tren fantasma, per turons i valls, a través de ciutats adormides. La meva esperança és trobar l’esbós d’una resposta. Avanço anant amb molt de compte.

—Sé que a Montserrat —muntanyes de confort íntim i de solitud pura— s’hi va trobar ceràmica de l’edat de pedra i de l’edat de bronze, i dos esquelets d’ibers, el poble que, temps era temps, va habitar aquesta regió. Això em desperta una ànima encesa que titil·la en mi a mercè de vents desfermats. M’agradaria que l’Ângela ho sabés, però no sé com encaixar, dins la seva vida, aquest coneixement, que provoca la sortida d’un mateix cap al terreny límpid de la pura informació. Una informació preciosa que em situa milers d’anys enrere i em fascina per l’eixutesa de la comunicació de la frase.

Gelat i atordidor.

He imaginat el soroll nítid que fan les gotes d’aigua quan cauen a l’aigua. Resulta, però, que aquest soroll mínim i delicat augmentaria fins més enllà del so, amb enormes gotes cristal·lines i un repicar moll de campanes submergides. Dins l’aire gelat i atordidor, les estàtues adormides.

Escric a les palpentes.

Em pregunto si sé veritablement que jo soc jo. Aquesta pregunta ve del fet que observo que l’Ângela no sembla coneixe’s a si mateixa. Ella desconeix que té un centre i que és dur com una nou. Des d’on s’irradien les paraules. Fosforescent.

Desànim. Gust de cigarreta apagada.

La sensació és l’ànima del món. ¿La intel·ligència és una sensació? En l’Ângela sí.

M’adono que els meus imitadors són millors que jo. La imitació és més sofisticada que l’autenticitat en estat pur. Tinc la impressió que m’imito una mica. El pitjor plagi és el que un fa de si mateix. La lluita és dura: si defalleixo, em moro. Pel que fa a l’Ângela, he de dir que sé perfectament que només és un personatge. Estic ben lúcid i puc parlar amb certa objectivitat. Però el que no acabo d’entendre és per què he creat l’Ângela Pralini. Ha sigut per enganyar algú. Potser sí. No m’agrada gens la meva manca de popularitat. I també hi ha els meus imitadors. Però ¿i jo? ¿Quin estil tinc, si hi ha gent que m’ha usat i grapejat fins al punt de tenir el mal gust de ser jo? Escriuré un llibre tan tancat que només deixarà passar algunes persones i prou. O potser no escriuré mai més. No sé res de res. El futur —com diria l’Ângela— pesa tones sobre meu. Estic tan perdut en aquest diumenge sense fred ni calor, que ja m’he refugiat dins un cinema.

¿La meva foscor fatal serà promesa d’una llum també fatal? El que passa és que temo la llum fatal i ja tinc certa intimitat amb la foscor.

Ja he sortit del territori de l’humà i, per tant, l’Ângela també ho ha fet. M’he transcendit cap a un cert grau de mudesa i sordesa: penjo d’un fil.

Ja m’agradaria.

AUTOR Soc l’autor d’una dona inventada, que he anomenat Ângela Pralini. Amb ella hi vivia bé. Però va començar a posar-me nerviós i vaig haver de tornar a assumir el paper d’escriptor per posar-la en paraules, perquè només així puc comunicar-m’hi.

Jo escric un llibre i l’Ângela un altre: de tots dos n’he tret el que hi ha de superflu.

Escric a mitjanit perquè soc fosc. L’Ângela escriu de dia perquè gairebé sempre és llum alegre.

Aquest és un llibre de no-memòries. Té lloc ara mateix, tant és quan ha sigut o és o serà aquest “ara mateix”. És un llibre com quan dorms profundament i somies intensament, però hi ha un moment en què et despertes, la son s’esvaeix i del somni només en queda un gust de somni a la boca i al cos, només en queda la certesa que hem dormit i hem somiat. Maldo per escriure a la babalà. Vull que la frase tingui lloc. No sé expressar-me a través de paraules. El que sento no és traduïble. M’expresso més bé a través del silenci. Expressar-se a través de paraules és un desafiament. Però jo no estic a l’altura del desafiament. Surten míseres paraules. ¿I quina és realment la paraula secreta? No ho sé, i tampoc no sé per què m’hi arrisco. ¿Només sé per què no goso dir-la?

Sé perfectament que estic a les fosques i que m’alimento amb la pròpia i vital foscor. ¿La meva foscor és una larva que potser té una papallona a dintre? És tan fosc que soc cec. Senzillament ja no puc escriure. Deixaré que l’Ângela parli uns quants dies. Pel que fa a mi, em sembla...

ÂNGELA Viure em fa venir esgarrifances.

AUTOR A mi la vida també em fa estremir.

ÂNGELA Estic neguitosa i amoïnada.

AUTOR Veig que l’Ângela no sap com començar. Néixer és difícil. ¿Li aconsello que parli més fàcilment sobre fets? Li ensenyaré a començar pel mig. Ha de deixar de ser tan cagadubtes, perquè si no sortirà un llibre amb tremolins, una gota d’aigua penjada, a punt de caure, i quan caigui es dividirà en fragments de petites gotes escampades. Sigues valenta, Ângela, comença sense fer cas de ningú.

ÂNGELA ...i em pregunto a mi mateixa si estic a punt de morir. Perquè escric amb una profunda ranera i em sento mortificada com si hagués d'acomiadar-me amb un adeu.

AUTOR Això, al final, ¿és un diàleg o un doble diari? Només sé una cosa: en aquest moment escric: “en aquest moment” és una cosa estranya, perquè només de vegades trepitjo amb tots dos peus el terra del present: en general un peu rellisca cap al passat, i l’altre peu rellisca cap al futur. I em quedo sense res.

L’Ângela és el meu intent de ser dos. Malauradament, nosaltres, per la força de les circumstàncies, ens assemblem, i ella també escriu perquè només conec alguna cosa sobre el fet d’escriure. (Tot i que jo no escric: només parlo.)

He fet un petit càlcul de propietats i he arribat, sorprenentment, a la conclusió que l’única cosa que tenim que encara no ens han sostret és el nom de cadascú. Ângela Pralini, un nom tan gratuït com el teu, s’ha convertit en l’atribut de la meva trèmula identitat. ¿Aquesta identitat em du a algun lloc? ¿Què faig amb mi mateix? Perquè cap acte no em simbolitza.

ÂNGELA L’astronomia em du a una estrella de Déu. S’evapora en encens pur i s’esmicola en paraules de cristall.

AUTOR El meu no-jo és magnífic i em transcendeix. Amb tot, ella m’és jo.

ÂNGELA He nascut amalgamada amb la solitud d’aquest precís instant. Aquesta solitud es prolonga tant, i és tan fonda, que ja no és meva sinó de Déu. Al final he assolit el moment en què res no existeix. Ni una moixaina meva cap a mi mateixa: aquesta solitud és la del desert. El vent com a companyia. Ah, però quina fred més fosca que fa. Em tapo amb la melangia suau, i em gronxo, banzim-banzam, banzim-banzam. Així. Sí, és així mateix.

AUTOR Les paraules de l’Ângela són antiparaules: venen d’un lloc abstracte on no es pensa, un lloc fosc, amorf i degotant com una caverna primitiva. L’Ângela, al contrari que jo, no raona gairebé mai: ella només creu.

Ara, per por d’escriure, et deixo parlar, ni que sigui irreflexivament, tal com t’he creat. Escolta’t a tu mateixa en el teu diàleg esbojarrat i inintel·ligible amb mi.

ÂNGELA Jo, gasela espantada i papallona groga. No soc sinó una simple coma a la vida. Jo que soc dos punts. Tu ets la meva exclamació. Jo te’m respiro.

Soc obliqua com el vol dels ocells. Intimidada, sense forces, sense esperança, sense avisos, sense notícies, tremolo. Tremolo de cap a peus. Em miro de reüll.

Quin esforç he de fer per ser jo mateixa. Lluito contra una marea dins un vaixell on només caben els meus dos peus amb un fràgil i amenaçat equilibri.

Viure és un acte que no he premeditat. He sorgit de la tenebra. Només soc vàlida per a mi mateixa. He de viure a poc a poc, no puc viure de cop. Als braços d’algú moro completament. Em transfiguro en energia. Una energia que té, a dintre, una potència atòmica, nuclear. Soc el resultat d’haver escoltat una veu dolça en el passat i d’haver baixat del tren gairebé abans que s’aturés. La pressa és enemiga de la perfecció. Ha estat així que he corregut cap a la ciutat: perdent tot seguit l’estació i la nova marxa del tren, i el moment privilegiat que desperta una frisança dolorosa: el moment del xiulet, que també és un adeu.

AUTOR Aquí la teniu, parlant com si parlés amb mi, però parla amb l’aire i ni tan sols amb si mateixa, i només jo aprofito el que diu perquè ella és de mi per a mi.

L’Ângela és el meu personatge més trencadís. Si és que arriba a ser un personatge: és, més aviat, una demostració de vida més-enllà-de-l’escriptura, així com més-enllà-de-la-vida i més-enllà-de-la-paraula.

¿Estimo l’Ângela perquè diu el que jo no m’atreveixo a dir perquè tinc por de mi mateix? ¿O perquè trobo inútil parlar? Perquè el que es diu es perd amb l’alè que surt de la boca quan es parla i es perd aquella partícula d’alè per sempre.

ÂNGELA T’estimo tant com si sempre t’estigués dient adeu. Quan em trobo massa sola, em poso esquellerincs al voltant dels turmells i dels canells. Aleshores gairebé tots els meus pensaments es manifesten i tornen cap a mi com a respostes. La meva energia més dèbil fa que de seguida vibrin i s’estremeixin en llum i so. He de ser la meva amiga. Si no, no suporto la solitud. Quan estic sola miro de no pensar, perquè em fa por, de sobte, pensar una cosa massa nova per a mi mateixa. Parlar tota sola en veu alta i adreçada a un “què” és dirigir-se al món, és crear una veu potent que pot. ¿Què és el que pot? La resposta és: pot el “què”. El “què” és el sagrat sacre de l’univers.

AUTOR Jo tampoc sé no-pensar. Això passa sense haver-me d’esforçar. Només es fa difícil quan procuro obtenir aquesta foscor silenciosa. Quan estic distret, caic en l’ombra i en la buidor i en la dolçor i en el flonjo res-de-mi. Em refresco. I crec. Aleshores crec en la màgia. Sé crear en mi una atmosfera de miracle. Em concentro sense pensar en cap objecte, i em sento fascinat per una llum. És un miracle gratuït, sense forma i sense sentit, com l’aire que respiro profundament fins al punt que durant uns instants em marejo i tot. El miracle és el punt viu del viure. Quan penso, tot se’n va en orris. És per això que no vull pensar: faig les coses a rampellades. I sense preguntes sobre per què i per a què. Si penso, les coses no es fan, jo no esdevinc. Una cosa que de ben segur és lliure de moviment mentre no es deixi empresonar pel pensament.

ÂNGELA Resar em produeix un profund plaer. És entrar en contacte íntim i intens amb la vida misteriosa de Déu. No hi ha res al món que substitueixi l’alegria de resar.

Avui he escombrat el terrat de les plantes. Que bé que va ocupar-se de les coses d’aquest món: les fulles seques, el pol·len de les coses (la pols és filla de les coses). El meu dia a dia és ple d’ornamentació.

Soc profundament feliç.

AUTOR Parla, Ângela, parla encara que el que diguis no tingui cap sentit, parla perquè jo no em mori del tot.

ÂNGELA Agonitzo: vull la barreja virolada, confusa i misteriosa de la natura. Un revoltim de vegetals i algues, bacteris, invertebrats, peixos, amfibis, rèptils, ocells, mamífers i, per acabar-ho d’arrodonir, l’home amb tots els seus secrets.

AUTOR Agafaré vacances de mi mateix i deixaré que parli l’Ângela. Si un dia llegeixo aquestes coses que escric ara, vull trobar, dins el forat negre de la nit, milers de focs artificials, muts però acompanyats pels esquerdills de milers de cristalls bellugadissos. Aquesta és la nit obscura que un dia vull trobar tant fora de mi com dintre meu. L’Ângela ha tingut un rampell de mi i m’he sentit feliç. Molt feliç, no sé per què. ¿Ho accepto? No, per algun motiu secret sento un gran malestar i un profund neguit quan assoleixo el cim nevat d’una felicitat-llum. L’aire pur en excés fa mal al cos.

L’Ângela té ales.

ÂNGELA M’agrada moltíssim el que no entenc: quan llegeixo una cosa que no entenc sento un vertigen dolç i abismal.

AUTOR Quan jo era una persona, i encara no un rigorós ple de paraules, era més incomprès per mi mateix. Però m’acceptava completament. Però la paraula em va anar desmitificant a poc a poc, i em va obligar a no mentir. De vegades encara puc mentir als altres. Però ja s’ha acabat la innocència de fer-m’ho a mi, i ara em trobo enfrontat a una obscura realitat que estic a punt a punt d’agafar amb la mà. És una veritat secreta, silenciosa, i de vegades em perdo perquè és molt fugissera. Només serveixo com a descobriment.

ÂNGELA Soc una actriu per a mi mateixa. Faig veure que soc una determinada persona, però en realitat no soc res.

AUTOR Jo creia que un poliedre de set vèrtexs es dividia en set parts iguals dins un cercle. Però no hi cabo. Em quedo a fora. ¿És culpa meva si no tinc accés a mi mateix?

ÂNGELA No cauré en la ximpleria de ser sincera.

AUTOR Al final, Ângela, ¿què és el que fas?

ÂNGELA Faig la meva vida.

La gran nit del món quan no hi havia vida.

AUTOR L’Ângela significa l’únic ésser que és: només hi ha una Ângela. Cap acte meu no és meu. L’Ângela serà l’acte que em representarà.

He perdut de vista el meu destí. Les meves demandes no s’acaben mai. Jo demano. ¿Què demano? Això: la possibilitat de demanar eternament. No tinc cap missió: visc perquè he nascut. I moriré sense que la mort em simbolitzi. Fora de mi soc l’Ângela. Dintre meu soc anònim. Viure exigeix aquesta audàcia. Em sento perdut com si dormís al Ministeri d’Hisenda.

—Ângela, ara em dirigeixo directament a tu i et demano, per l’amor de Déu, que ploris, finalment. Sisplau, consent-hi i plora. Perquè, pel que fa a mi, ja no puc aguantar més. Fes un crit de dolor! Un crit vermell! I les llàgrimes rebenten la comporta i renten la cara cansada. La renten com si fos rosada.

ÂNGELA ¿Soc pura?

AUTOR La puresa seria tan violenta com el color blanc. L’Ângela té color d’avellana.

Necessito desesperadament viure amb molta pobresa d’esperit i no tenir cap mena de luxe a l’ànima. L’Ângela és un luxe i em fa nosa. Me n’hauré d’allunyar i entrar en un monestir, és a dir, empobrir-me. Per vestir avui he triat uns pantalons molt vells i una camisa estripada. Em sento bé anant esparracat, trobo a faltar la pobresa. Només he menjat fruita i ous, he refusat la sang rica de la carn, només he volgut menjar el que no s’ha de sacrificar i neix sense dolor, el que brota nu com l’ou o bé el raïm.

Aquesta nit no he dormit amb la meva dona, perquè la dona és luxe i luxúria, i en fa dos, de mi, i jo vull ser-ne només un i no ser un número divisible per cap altre. He begut aigua en dejú. I he entrat lentament dins el meu desert inestimable i infinit. Quan en aquest desert la penúria és insuportable, creo l’Ângela com a miratge, il·lusió òptica i d’esperit, però m’he d’abstenir d’ella perquè és riquesa d’ànima.

Ara m’han vingut ganes de fer que l’Ângela pinti.

ÂNGELA Estic pintant un quadre titulat Sense sentit. Són coses esparses, objectes i coses que no tenen relació les unes amb les altres, com ara una papallona i una màquina de cosir.

(L’Autor narra els fets de la vida de l’Ângela)

Travesso els fets tan de pressa com puc, perquè no em puc torbar. La meditació secretíssima m’espera.

Per poder escriure, però, abans m’he de desempallegar de les paraules. M’estimo més les míseres paraules que queden.

Dono ràpidament quatre trets biogràfics de l’Ângela Pralini: ràpidament, perquè les dades i els fets m’avorreixen. Aviam, doncs: va néixer a Rio de Janeiro, té 34 anys, fa un metre setanta d’alçada i, tot i ser filla de pares pobres, s’ha sabut espavilar prou bé. Es va casar amb un industrial, etc.

ÂNGELA Soc singular com un passaport. Estic fitxada per la policia. ¿M’he de vantar de pertànyer al món o me n’he d’avergonyir?

AUTOR L’Ângela té la mirada dolça de qui no hi és tot: vellut humit, perles tèbies però castanyes, i de vegades dures com dues castanyes. De vegades té uns ulls com els de la vaca quan la munyen. Ulls suats. Abella refulgent i mel·líflua que em sobrevola buscant-me la mel per amagar-la en un capoll, de la mateixa manera que jo m’amagava en mi mateix. L’Ângela tot just és un capoll tancat, com si jo encara no hagués nascut, com si no hagués experimentat la metamorfosi. L’Ângela serà meva. Només quan tingui forces per quedar-me sol i mut deixaré anar la papallona del capoll. I encara que visqui només un dia, aquesta papallona ja em serveix: que faci voleiar els colors llampants damunt la lluïssor verda de les plantes en un jardí un matí d’estiu. A primera hora s’assembla a una papallona ben lleugera. ¿Què hi ha de més lleuger que una papallona? La papallona és un pètal que vola.

ÂNGELA El ball dels convidats.

Irlanda, no em veuràs mai. Malta, de Malta, tu ets la presó. Un dit sangonós assenyala cap amunt. Recordo el futur. Holandesa. És el que soc. I també soc setembre. La quantitat de fruita que té la Madame. El gos que es persegueix la cua. Veniu, s’ha calat foc! Soc música de cambra.

AUTOR L’Ângela és revolt en interminable espiral sinuosa. Jo soc recte, escric triangularment i piramidalment. Però el que hi ha a dins de la piràmide, el secret intocable, perillós i inviolable, això és l’Ângela. El que l’Ângela escriu es pot llegir en veu alta: les seves paraules són voluptuoses i provoquen un plaer físic. Jo soc geomètric, l’Ângela és una espiral d’elegància. Ella és intuïtiva, jo soc lògic. Ella no té por d’equivocar-se a l’hora de fer servir les paraules. I jo no m’equivoco. Sé prou bé que ella és raïm sucós i que jo soc la pansa. Jo soc equilibrat i assenyat. Ella s’ha alliberat de l’equilibri, que per a ella no cal. Jo em controlo, ella no es reprimeix. Jo pateixo més que ella perquè soc dins d’una estreta gàbia de forçada higiene mental. Pateixo més perquè no dic que pateixo.

ÂNGELA Només soc una promesa.

Però soc una estrella. Ho noto. Esclafada. Soc un tros de vidre a terra.

AUTOR Aquesta dona és contundent per a si mateixa, és les puntes agudes d’una estrella. Aquestes puntes espurnejants també em fereixen. Tu no saps viure a partir d’un instant-clímax: el sents però no ets capaç de prolongar-lo adoptant una actitud permanent. No aprens amb ningú, ni tampoc amb tu mateixa. Et respecto, encara que no siguis el meu igual. I jo, ¿soc el meu igual? ¿Jo soc jo? Aquesta pregunta me la faig perquè he observat que tu sembla que no et coneixes a tu mateixa. Potser no saps que tens un centre en tu mateixa i que és dur com una nou, i que és d’allà que s’irradien les teves paraules fosforescents.

ÂNGELA Parlant seriosament, ¿què és el que soc?

Sense resposta.

Aleshores trec el cos a fora. ¿Soc Strauss o Beethoven? Ric o ploro? Soc un nom. Aquí teniu la resposta. No és gaire.

De cop i volta m’he vist i he vist el món. I ho he entès: el món sempre és dels altres. Mai meu. Soc una pària entre els rics. Els pobres d’ànima no acumulen res. El vertigen que tenim quan en un sobtat llampec-i-tro veiem la llum de no entendre res. JO NO ENTENC RES! Per por de la bogeria, he renunciat a la veritat. Les meves idees són inventades. No me’n faig responsable. El més curiós és que no he après mai a viure. No sé res. Només sé anar fent la viu-viu. Igual que el meu gos. Tinc por del que és excel·lent i sublim. Quan les coses comencen a anar molt bé arrufo el nas i faig un pas enrere. Si el fes endavant em veuria enfocada per la resplendor groguenca que gairebé enlluerna.

AUTOR L’Ângela és la tremolor vibrant d’una corda d’arpa tensa acabada de tocar: encara roman en l’aire dient-se, dient, fins que la vibració mor i es desfà en escumes per la sorra. Tot seguit, silenci i estrelles. Conec de memòria el cos de l’Ângela. Tot i que no he entès el que vol. Però he afaiçonat de tal manera la meva vida que em sembla més real que jo.

ÂNGELA La meva vida és un gran desastre. És una desavinença cruel, és una casa buida. Però a dins hi ha un gos que borda. I a mi només em queda bordar a Déu. Tornaré cap a mi mateixa. És allà on trobaré una nena morta sense diners. Però una nit aniré al Registre Civil i calaré foc a tot plegat i a les identitats de la gent sense diners. I només aleshores seré prou autònoma per deixar d’escriure només quan m’hagi mort. Però és inútil, l’estany blau de l’eternitat no crema. Jo sí que m’incineraria fins als ossos. Em convertiré en un número i en pols. Que així sigui. Amén. Però protesto. Protesto perquè sí com un gos a l’eternitat del Registre Civil.

AUTOR L’Ângela s’assembla molt al meu contrari. Tenir dintre meu el contrari del que soc és, en essència, imprescindible: no renuncio a la lluita i a la indecisió i al fracàs, perquè soc un fracassat total. El fracàs em serveix de base per poder existir. ¿I si jo fos un guanyador? Si ho fos, em moriria d’avorriment. “Aconseguir” no és el meu fort. M’alimento del que queda de mi, i això és poca cosa. Tot i així, queda cert secret silenci.

ÂNGELA Faig servir la raó com a anestèsic. Però per a la vida soc directament una perenne promesa de comprensió del meu món submergit. Ara que hi ha ordinadors per a gairebé tota mena de solucions intel·lectuals, torno cap al meu ric no-res interior. I crido: sento, pateixo, em poso contenta, em commoc. Només m’interessa el meu enigma. Em busco, sobretot, dins el meu buit enorme.

Intento mantenir-me aïllada contra l’angoixa de viure dels altres, i aquesta angoixa, que els sembla un joc de vida i mort, emmascara una altra realitat, d’una veritat tan extraordinària que els altres caurien d’esquena davant seu, com si fos un escàndol. Mentrestant, o estudien, o treballen, o estimen, o es fan grans, o s’escarrassen, o es posen contents o es posen tristos. La vida amb lletres majúscules no vol donar-me res, perquè he de confessar que jo també he entrat en un carreró sense sortida, com tots els altres. Em noto no pas com un munt de fets, sinó que intento, tràgicament, ser. És una qüestió de supervivència, igual que menjar carn humana quan no hi ha res per posar-se a la boca. Lluito no pas contra els que compren i venen apartaments i cotxes i miren de casar-se i tenir fills, sinó que lluito, amb un neguit constant, per aconseguir una novetat d’esperit. Cada cop que em sento un xic il·luminada veig que tinc una novetat d’esperit.

La meva vida és un reflex deformat, igual que quan es deforma el reflex d’una cara en un estany ondulant i inestable. Imprecisió trèmula. Com el que passa amb l’aigua quan hi enfonses la mà. Soc un reflex pal·lidíssim d’erudició. La meva receptivitat s’afina registrant sense parar les concepcions d’altri, reflectint en el meu mirall els matisos subtils de les distincions entre les coses de la vida. Soc un terreny pantanós. En mi neix molsa humida que cobreix pedres relliscoses. Un pantà amb miasmes sufocants intolerablement dolços. Un pantà que fa bombolles.

AUTOR Intentar posseir l’Ângela és com intentar, desesperadament, agafar en el mirall el reflex d’una rosa. Amb tot, només calia que em posés d’esquena al mirall i la rosa en si mateixa seria meva. Però aleshores entra la gèlida basarda de ser amo i senyor de la realitat estranya i delicada d’una flor.

ÂNGELA Com que tinc una relació constant amb la lògica, se m’ha despertat un sentiment que no havia experimentat mai: la por de viure, la por de respirar. Necessito lluitar urgentment, perquè aquesta por em té més encadenada que la por de respirar. És un crim contra mi mateixa. Trobo a faltar el meu anterior clima d’aventura i el meu neguit estimulant. Em sembla que encara no he caigut en la monotonia de viure. Últimament m’ha donat per sospirar sense més ni més: uns sospirs fondos i prolongats.

AUTOR L’Ângela porta una diadema invisible al voltant de la còfia. Gotes brillants de notes musicals li rellisquen pels cabells.

ÂNGELA Soc extremament tàctil. Grans aspiracions posades en perill. En les grans aspiracions el risc constant és inherent. Vet aquí un moment d’extravagant bellesa: me la bec, líquida, fent almosta amb les mans, i gairebé tota se m’escola entre els dits. Però la bellesa és així mateix: un vist i no vist, la rapidesa d’un esclat de llum que ràpidament s’esfuma.

AUTOR Com que l’Ângela Pralini és un pèl desequilibrada, jo li aconsellaria que evités situacions de perill que trenquin la nostra fragilitat. No l’hi dic, perquè no serviria de res demanar-li que s’estigui de fer cap temeritat. Perquè va néixer per exposar-se i passar per totes les experiències possibles. L’Ângela pateix molt però es redimeix amb el dolor. És com un part: és necessari passar pel filtre del dolor per després alleugerir-se veient davant nostre una nova criatura al món.

ÂNGELA Però alguna cosa s’ha romput en mi, perquè el nervi se m’ha partit en dos. Al principi les extremitats relacionades amb el tall em feien tant de mal que vaig empal·lidir de dolor i perplexitat. Els llocs ferits, però, van anar cicatritzant. Amb una certa fredor i tot, no me’n sentia pas. Vaig canviar, sense haver-ho planejat. Abans et mirava des del meu dedins cap a fora i des del teu dedins, que, per amor, jo pressentia. Després de la cicatrització vaig començar a mirar-te de fora cap endins. I a mirar-me també de fora cap endins: m’havia transformat en un seguit de fets i accions que només arrelaven en el domini de la lògica. Al principi no em vaig poder associar amb mi mateixa. ¿On soc?, em preguntava. I qui responia era una estranya que em deia, de manera freda i categòrica: tu ets tu mateixa. Lentament, a mesura que vaig deixar de buscar-me, vaig quedar absent i sense manifestar cap intenció. Soc hàbil a l’hora de desenvolupar teories. Justament jo, que visc empíricament. Dialogo amb mi mateixa: exposo i em faig preguntes sobre el que he exposat, exposo i contesto, faig preguntes a una audiència invisible, que m’anima a continuar amb les respostes que em dona. Quan em miro des de fora cap endins soc una escorça d’arbre en comptes d’un arbre. No sentia cap plaer. Així que vaig recuperar el contacte amb mi mateixa, em vaig fecundar, i el resultat va ser el naixement joiós d’un plaer diferent d’allò que s’anomena plaer.

AUTOR Ella viu les diferents fases d’un fet o d’un pensament, però en el fons del seu interior és extrasituacional, i en l’inassolible fons del fons no hi ha paraules, només una atmosfera indicible, intransmissible, inexorable. Lliure de les antigalles científiques i filosòfiques.

ÂNGELA M’agraden les escales.

AUTOR El que m’encanta de l’Ângela Pralini és que és esquerpa.

ÂNGELA La dura rosa de fusta que soc. Però per poder-me purificar hi ha la punyent miosotis, anomenada amb urgència però amb delicadesa “nomoblidis”.

AUTOR L’Ângela va ser creada, però ara em toca a mi fer-me un home nou, com Robinson es va crear la seva solitud a la terra que sempre és estranya.

ÂNGELA Pel que fa a mi, ofereixo la cara al vent. Tinc un posat de notícia. L’humorisme és una de les coses més serioses del món. I resulta que a mi m’havia passat pel cap fer música de per riure!

AUTOR Travessar aquest llibre fent costat a l’Ângela és delicat com si, tot caminant, dugués al palmell de la mà el rovell pur d’un ou sense fer-li perdre el contorn, invisible però real. Sí, invisible, però amb una pell feta de gairebé res que envolta el lleu rovell, no deixa que es trenqui i fa que pugui continuar sent rodó.

L’Ângela és un rovell, però amb una petita taca negra dins el sol groc. Això vol dir: problema. A més del problema que tenim pel fet de viure, l’Ângela n’hi afegeix un: el de l’escriptura compulsiva. Ella creu que deixar d’escriure és deixar de viure. La controlo com puc, li ribotejo només les anotacions que són estúpides. Per exemple: ella està boja per escriure sobre la menstruació només per desfogar-se, i jo no l’hi deixo fer.

ÂNGELA Tendeixo a la felicitat. Aquests dies em sento radiant i amb moltes ganes de viure.

AUTOR Ângela, et meravelles en un món sempre nou de trinca. L’hora d’aquest instant no es repetirà mai fins al final dels segles.

ÂNGELA Soc un ésser privilegiat perquè soc l’única al món. Jo cabdellada de mi mateixa.

La música dodecafònica extreu el jo. Ai, que no puc més. Ballo com una boja. Qui em vulgui, així sia.

Toquen les campanes, Orfeu canta. No m’entenc i això és bo. ¿Tu m’entens? No, tu ets boig i no m’entens.

Campanes, campanes, campanes.

AUTOR L’Ângela és una persona que fuig de la gran ciutat.

ÂNGELA M’he sentit la pulsació de la vena al coll, m’he sentit el pols i el batec del cor, i de cop i volta m’he adonat que tenia un cos. Per primera vegada ha sorgit l’ànima de la matèria. Era el primer cop que jo era una. Una i agraïda. Jo em posseïa. L’esperit posseïa el cos, el cos feia bategar l’esperit. Com si estigués fora de mi, em vaig mirar i em vaig veure. Jo era una dona feliç. Tan rica que ja no necessitava viure. Vivia de franc.

AUTOR L’Ângela viu en una atmosfera de miracle. No, no hi ha cap motiu per sorprendre’s: el miracle existeix: el miracle és una sensació. ¿Una sensació de què? De miracle. El miracle és una actitud, així com el gira-sol fa girar lentament la corol·la cap al sol. El miracle és la senzillesa última d’existir. El miracle és el riquíssim gira-sol que esclata per la tija, la corol·la i l’arrel. I ser només una llavor. Una llavor que conté el futur.

ÂNGELA He anat sembrant per aquí i per allà.

Entre la paraula i el pensament hi ha el meu ésser. El meu pensament és pur aire impalpable, insaisissable. La meva paraula és de terra. El meu cor és vida. La meva energia és un truc de màgia d’origen diví. El meu símbol és l’amor. El meu odi és energia atòmica.

Tot el que he dit ara no val res, no és sinó bromera.

Víctima.

Famolenca i fredeluga i humiliada.

Et rebo descalça: aquesta és la meva humilitat i aquesta nuesa de peus és la meva gosadia.