Kitabı oku: «Més enllà de l'espectacle mediàtic», sayfa 2

2.2 Aproximació al sistema esportiu postmodern

A partir d’un cert moment de la passada centúria, neix un nou univers esportiu. D’una banda, aquesta nova fase presenta l’accentuació de determinats valors típicament moderns, com la tecnologia, el capitalisme, la industrialització o la comercialització, i precisament per això és qualificada d’hipermoderna (ens remetem a la perspectiva sociològica de Gilles Lipovetsky). Però, d’altra banda, l’esport assumeix valors sociològics diferents i nous, elements propis de l’era postmoderna. No creiem que sigui possible referir-nos a l’esport actual al marge de la sensibilitat postmoderna, és a dir, sense tenir en compte algunes de les línies mestres de la nostra societat.

A finals dels setanta i començaments dels vuitanta del segle passat, es produeix una important crisi de valors, un punt d’inflexió cultural, ideològic, polític, econòmic i artístic. Hom afirma amb encert que a partir d’aquest moment entrem en una era definida per unes noves coordenades, l’època postmoderna, una fase històrica en què els valors socials i culturals experimenten modificacions importants. El pluralisme, la diversitat, la fragmentació moral, la desorientació, l’escepticisme, l’alliberació, la desconfiança, l’agnosticisme, l’ateisme, el passotisme, el nihilisme, l’individualisme, el narcisisme, l’hedonisme, el consumisme, la globalització, l’absència de compromís, la incertesa, el presentisme, la imprevisibilitat, la dispersió, la inestabilitat, la fugacitat, la provisionalitat, la fluctuació, la transitorietat, la superficialitat, la perplexitat, la sublimació estètica, el refús de l’autoritat o l’autorealització són comportaments, formes de pensament o actituds vitals que conformen aquest calaix de sastre que anomenem postmodernitat (Águila, 2005). Són temps marcats per canvis estructurals i processos socials, com ara la sobreacceleració històrica o la gran importància de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC).

L’any 1979 Jean-François Lyotard publicava La condició postmoderna, que anunciava l’arribada d’una nova època en què l’èxit substituïa la veritat i la imatge, la realitat. La postmodernitat representa un moment històric marcat per la superació dels grans models filosòfics i ideològics en què s’ha fonamentat la nostra civilització al llarg de la història: religió judeocristiana, Il·lustració, hegelianisme, positivisme, marxisme, anarquisme, etc. Tots ells pretenien trobar un sentit a la humanitat i assolir una solució sociocultural favorable. La postmodernitat suposa l’esgotament de la modernitat, l’abandonament de les grans cosmovisions occidentals, en bona part per la desconfiança en la raó i per la fragmentació moral, i crea un clima procliu a l’aparició d’integrismes, fonamentalismes i dogmatismes.

En el moment present, la realitat sociològica de l’esport és massa complexa i matisada perquè ens hi puguem aturar detalladament. Per això, tan sols volem aproximar-nos a alguns dels seus trets més característics i fer-ne un diagnòstic. Mentre que la primera meitat del segle xx va ser la de la institucionalització i el desenvolupament progressiu del fenomen esportiu, la segona meitat va representar la seva mundialització espectacular i massiva. Tot sembla indicar que en les societats postmodernes es produeix un increment de la popularitat de les activitats esportives. Cada cop més, la pràctica esportiva deixa d’estar vinculada a un públic restringit per estendre’s a capes socials més àmplies.

Les mutacions que ha sofert l’esport contemporani s’expliquen a partir de diversos factors. Tal com se’ns diu a Hàbits esportius a Catalunya (Puig et al., 2009, 13-14): «Tinguem en compte l’envelliment de la població, la millora de la qualitat de vida, l’augment de la tolerància perquè cada persona es comporti segons els seus desitjos sense perdre el respecte envers els altres, l’exigència més gran en el món del treball que condueix a buscar fonts de relaxament i de gaudi en d’altres esferes, la preocupació per la salut... Tots aquests aspectes han fet que l’esport esdevingués una activitat atractiva per a persones molt variades.»

Sorgeixen noves formes de comportament que s’obren a nous vents antropològics, socials, culturals i ètics. L’esport es flexibilitza i s’adapta a tota mena de gustos; la seva mal·leabilitat permet oferir alternatives al món disciplinat i exigent de l’esport d’alta competició. L’esport postmodern és un sistema permeable i fluid que permet múltiples ajustaments; en la nostra societat hi tenen cabuda expressions esportives molt plurals. Precisament per això alguns sociòlegs es refereixen a l’esport actual com un sistema obert. Això vol dir que el món de l’esport està relacionat amb altres organitzacions i sistemes socials: econòmic, polític, educatiu, tecnològic, mediàtic, turístic, etc. (Puig & Heinemann, 1991).

Observem noves variables que contribueixen a perfilar una altra fesomia esportiva; apareixen noves formes de practicar i viure l’esport. Totes les evidències apunten en la direcció que l’esport ja no és privatiu de persones joves o pertanyents a classes altes o mitjanes, és a dir, que altres col·lectius socials comencen a prestar-li atenció i dedicació. La situació ha canviat molt des del moment que fan esport persones de diferent edat, gènere, lloc de residència i origen social, amb motivacions, aspiracions i objectius dispars. Les persones grans, els membres de grups religiosos o de minories ètniques i altres categories socials es troben cada cop més presents en el món esportiu. No obstant això, els responsables de la promoció esportiva han de seguir treballant per tal d’aconseguir que col·lectius específics deixin de presentar índexs de participació esportiva més baixos.

De la mateixa manera, encara que l’esport sigui una activitat més masculina que femenina, aquesta situació no deixa de canviar dia rere dia, ja que les diferències entre homes i dones pel que fa a la pràctica esportiva tendeixen a reduir-se. Cada cop sovintegen més les propostes respectuoses amb les socialitzacions femenines, en consonància amb les necessitats, les voluntats i els desitjos de les dones. En les darreres dècades hem pogut veure com aquestes tendències d’obertura esportiva no han deixat d’avançar. Així, el panorama esportiu actual preveu l’existència de competicions com els Gay Games o els EuroGames. Això fa palès que la realitat postmoderna –amb el seu dret a la diferència i al pluralisme– ha enriquit el panorama clàssic del moviment olímpic.

També a Catalunya es va consolidant el reconeixement d’un esport sensible a les diferències de tota mena. Mereixen una menció molt destacable aquelles persones amb discapacitats físiques i sensorials que han trobat en l’esport un bon àmbit de reconeixement psicosocial. Una bona mostra d’això són els Jocs Paralímpics, celebrats des del 1960 cada quatre anys (just després dels Jocs Olímpics). Per més anys que passin, no oblidarem mai aquell moment de la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics de Barcelona en què un arquer paralímpic, Antonio Rebollo, va disparar una fletxa que va encendre la flama en el peveter olímpic. Un altre bon exemple són els Special Olympics, amb la participació d’esportistes amb discapacitats psíquiques.

Un cop adquirit un cert estàndard de prosperitat material i de seguretat física, l’individu postmodern modifica les seves prioritats valoratives. Això significa que es van consolidant els valors postmaterialistes, és a dir, aquells relacionats amb la qualitat de vida, el benestar, l’autoexpressió i l’autorealització, que refermen l’individualisme dels ciutadans de les societats industrials avançades (Inglehart, 2001). No només fem esport per guanyar i convertir-nos en els millors, sinó per molts altres motius: necessitat d’esbargiment a l’aire lliure, desig d’expansió física i psicològica, esperit aventurer, gust pel risc i pel perill, refinament estètic i aparença corporal, cerca de relacions socials, desig d’integració, etc. Com diu Gutiérrez (1995, 87-88): «Aquesta evolució de les pràctiques ve acompanyada, aparentment, d’un nou humanisme esportiu, d’una ètica més focalitzada en l’individu, en el seu benestar, en la seva aparença, que no pas en els grans principis de la moral esportiva tradicional, de manera que es produeix un desdoblament en la moral esportiva: certs valors administren la pràctica individual, mentre que altres concerneixen l’univers de l’esport d’alt nivell.»

Si fins als anys seixanta del segle passat l’esport era bàsicament tancat, homogeni, autònom i rígid, les tendències de les darreres dècades apunten cap a un escenari plural, canviant i informal. Ens trobem amb una estructura social cada cop més diferenciada –hiperindividualista– que provoca una diversificació creixent de les formes esportives. Segons Lipovetsky (1998, 114): «Ja no és l’esport aristocràtic dels orígens, sinó l’esport moda a la carta, la promoció accelerada dels “productes-esport”, el màrqueting de les versions opcionals que correspon al culte narcisista del cos i de l’animació; ja no la formació moral dels joves de l’elit social, sinó l’entusiasme de masses pel que fa a les pràctiques i les sensacions inèdites del cos.»

Durant la postmodernitat, el ventall d’activitats esportives s’eixampla considerablement. No només existeix una gran varietat d’esports, alguns relativament recents (els esports californians) o emergents (com el parkour), sinó que cadascun d’ells pot ser practicat des de nivells diferents. L’esport es presenta com una vivència totalment oberta; els hàbits esportius es diversifiquen en el si d’una nova societat en què l’oci és molt important. La cultura del lleure fa de l’esport una activitat socialment rellevant i culturalment vinculant. Difícilment podem eludir la creixent penetració social de l’esport, el fet que la seva valoració social ha canviat en els últims anys. Per il·lustrar-ho, podem fixar-nos en les tendències de la moda, reflectides molt especialment en les maneres de vestir.

En les nostres societats, no deixen de créixer les activitats per mantenir-se en forma, per obtenir una bona imatge corporal i per sentir-se actiu, sa i dinàmic. Proliferen els exercicis anaeròbics i aeròbics per tonificar el cos i que cerquen un benestar psicocorporal. També en aquesta línia, podem al·ludir a tots aquells que tenen aparells de musculació i de fer exercici a casa. Aquest esport «domèstic» és una altra de les manifestacions esportives de la postmodernitat.

D’altra banda, fàcilment trobarem tendències com l’estetització de la vida, la cultura egoica, l’individualisme o el materialisme consumista. És per aquest motiu que moltes persones s’inscriuen en un gimnàs empesos per uns valors que rendeixen un culte obsessiu a la joventut en forma de perfecció corporal. Són els mateixos que desitgen apropar-se a un estàndard estètic dictat per les modes imperants. L’esport d’elit i espectacular no és aliè a aquesta realitat i, per tant, subministra icones visuals que exerceixen un impacte notable en moltes persones. Coincidim amb Solar (2007, 58) quan diu: «L’esport és una manifestació individual i grupal de llibertat, no un instrument esclavitzant ni de tortura al servei de projectes comercials que passen per imposar-nos estètiques universals i unidireccionals.»

Sembla clar que es van imposant formes més individualitzades de fer esport, que la relació que manté cada individu amb l’esport adquireix un caràcter més personal. Com diu Bourdieu, l’esport no només és presentació d’un mateix, sinó també símbol de distinció i prestigi social. També, en aquest sentit, estem d’acord amb Lipovetsky (1998, 112): «L’esport s’ha alliberat del lirisme de les virtuts, s’ha posat a to amb la lògica postmoralista, narcisista i espectacular. Actualment, l’esport de masses és essencialment una activitat dominada per la recerca del plaer, del dinamisme energètic, de l’experiència d’un mateix: després de l’esport disciplinari i moralista, vet aquí l’esport-oci, l’esport-salut, l’esport-desafiament. De la pràctica esportiva no esperem res més que sensacions i equilibri íntim, valoració d’un mateix i evasió, “línia” i relaxació; la virtut ja no és el que legitima l’esport, ho fa l’emoció corporal, el plaer, la forma física i psicològica.»

Tal com ens diu aquest mateix autor, és durant la postmodernitat quan l’esport, sense trencar tots els lligams amb la moral, es converteix en un dels símbols més remarcables de la cultura individualista centrada en l’èxtasi del cos. L’esport participa activament de l’anomenada «societat de vivència», segons l’expressió de Gerhard Schulze (Lluís Duch, 2010). El narcisisme actual, consistent en l’autocomplaença, la sobrevaloració i el culte a un mateix, està inextricablement connectat amb l’aparença corporal. Com diu el sociòleg Javier Elzo, hem passat de la religió de l’esperit a la religió del cos.

Alguns experimenten l’esport com una aventura personal, com una manera de viure més intensament i autènticament. En aquest sentit, la tesi de Frankl resulta suggestiva. Aquest autor entén el fenomen esportiu com una ascètica moderna en un temps caracteritzat per la comoditat i l’abundància, en una època mancada de tensions potents i emocions fortes. L’esport és un autèntic estil existencial, fins i tot un mode d’extasiar-se; actua com un contrapunt necessari a la vida artificialment sedentària, anodina i avorrida que a molts de nosaltres ens toca viure. Així, afirma (Frankl, 2006, 57): «L’home tendeix a crear artificialment la tensió que la societat li nega: es procura ell mateix la tensió que necessita. I ho fa exigint-se alguna cosa a si mateix: força el seu rendiment... fins i tot el “rendiment” de la renúncia. I enmig del benestar, comença a privar-se de quelcom lliurement: crea de manera artificial i deliberada certes situacions de penúria. I comença, enmig de la societat de l’abundància, a aixecar “illots d’ascètica”, i aquí veig jo la funció de l’esport: l’esport no és la catarsi moderna, sinó que és l’ascètica moderna. Fins i tot quan l’home és més aviat espectador i fa esport passivament, busca la tensió.» Una mostra clara d’aquesta tendència és l’èxit dels triatlons (inclosos els Ironman) o de curses cada cop més populars com la Titan Desert o la Marathon des Sables.

Un fenomen connectat amb tot això podrien ser els esports d’aventura i risc o extrems (pensem en els X Games). Es tracta de pràctiques realitzades en medis terrestres, com l’espeleologia, l’escalada o el ciclisme tot terreny; en medis aeris, com el paracaigudisme, l’ala delta o el salt de pont, i en medis aquàtics, com el ràfting, el surf o el submarinisme. Totes aquestes activitats presenten un denominador comú: es tracta d’experimentar sensacions fortes o emocions extremes, fins i tot enfrontant-se amb els límits de la condició humana. La sensació d’aventura, incertesa i un cert risc calculat i previst –encara que no sempre– serien els ingredients principals d’aquestes modalitats postmodernes. Un bon exemple, encara que convertit en gran repte i alhora espectacle mediàtic, és el Ral·li Dakar.

En molts casos, es tracta d’activitats turisticoesportives amb un abast social cada cop més important, destinades a tots aquells individus addictes a l’alliberament d’adrenalina, en què l’important és experimentar una alteració psicofísica en forma de sensacions d’aventura i llibertat. Es tracta també de desmarcar-se de la monotonia ordinària mitjançant desafiaments, el contacte amb la natura i un plaer potent. Lacroix afirma que aquests esports són una mostra prototípica del culte a les emocions (2005, 41): «De la mateixa manera que el que es droga fuig del món real en un viatge narcòtic, ens intoxiquem amb experiències emocionals. O bé ens llancem als esports de risc. Hi ha molts signes que indiquen que els afeccionats a aquests esports obeeixen a la necessitat de mobilitzar el seu coratge per a alguna cosa heroica.»

En una societat hipertecnològica i urbana com la nostra, l’esport de risc i aventura pot contribuir a la desrutinització tot provocant situacions d’incertesa enmig d’un ambient absolutament natural. Es tracta de fugir d’un mateix i afrontar riscos per tal de tenir vivències diferents i experimentar emocions noves sense restriccions i inhibicions, d’una manera de combatre el tedi originat per la quotidianitat familiar i laboral. Val a dir que aquestes noves situacions esportives ens obliguen a accentuar la nostra consciència ecològica i a reforçar la protecció i la cura dels nostres recursos i espais paisatgístics.

2.3 Radiografia sociològica

A partir d’aquestes remarques de caràcter general, podem afirmar la creixent importància de l’esport en les nostres societats postmodernes. No obstant això, la pràctica personalitzada de l’esport no acaba d’anivellar-se amb l’interès que desperta, amb la seva popularitat social. Encara són moltes les persones que reconeixen que no practiquen cap mena d’esport. És evident que les comparacions amb altres països europeus, especialment els escandinaus, assenyalen un contrast desfavorable.

El panorama esportiu actual a Catalunya és heterogeni i multifuncional, amb cultures esportives dispars. S’observa una clara tendència a la diversificació de les pràctiques i dels gustos esportius, fenomen comprensible atès que les nostres societats es troben presidides per un procés d’individualització. Aquesta gran diversitat palesa la riquesa del sistema esportiu català. La modernitat tardana va fer possible l’aparició de noves formes esportives, moltes de les quals no es poden entendre sense examinar la fesomia de la nostra societat, ja que són totalment inseparables d’uns nous contextos socioculturals.

Segons l’estudi Hàbits esportius a Catalunya, fan esport persones de diferent edat, gènere o lloc de residència, que presenten diversos nivells d’implicació i que realitzen activitats tan dispars com el voleibol en un pavelló municipal o l’aiguagim en un centre comercial. Els clubs no tan sols no ofereixen resposta a tota la demanda, sinó que no saben o no volen afrontar-la. També trobem l’oferta pública, impulsada fonamentalment pels ajuntaments, que abraça una part significativa dels requeriments esportius. I, últimament, cal tenir en compte l’oferta comercial dirigida a aquelles persones amb prou mitjans per pagar-la (Puig et al., 2009, 12). En aquest sentit, ens podem referir al bon moment que viuen els gimnasos a casa nostra. Val a dir que la capital catalana és una de les primeres ciutats mundials pel que fa al nombre d’abonats a organitzacions esportives.

Si ens referim a la pràctica esportiva tot partint d’una concepció esportiva limitada, els informes ens parlen d’un 50,5% de practicants. En canvi, si eixamplem aquesta noció i tenim en compte una activitat com caminar (que no encaixa amb una noció clàssica de l’esport), la xifra augmenta fins al 85,6%. Això vol dir que distingirem entre pràctica subjectiva o interioritzada (les persones amb consciència de fer esport) i pràctica objectiva, referida també a tots aquells que no consideren que fan esport i que, en canvi, segons una concepció esportiva àmplia, sí que en fan (Puig et al., 2010, 20). Aquesta definició inclou activitats físiques que no coincideixen amb l’esport habitual. En aquest sentit, seguirem la Carta europea de l’esport, elaborada per la Conferència Europea de Ministres de l’Esport del Consell d’Europa l’any 1992: «S’entén per esport tot tipus d’activitats físiques que, mitjançant una participació organitzada o d’altra mena, tinguin com a finalitat l’expressió o la millora de la condició física i psíquica, el desenvolupament de les relacions socials o l’assoliment de resultats en competicions de tots els nivells.» A continuació, mostrem en forma de quadre la llista dels esports més practicats:

Font: Secretaria General de l’Esport, 2009.

Una qüestió que convé tenir en compte per mesurar l’esportivització social és la freqüència de la pràctica. No és el mateix que les persones facin esport esporàdicament –pot tractar-se d’una activitat excepcional– que ho facin un o més cops per setmana, ja que en aquest cas és un hàbit incorporat amb perspectives de permanència. Podem afirmar que el 60% de les persones que practiquen algun esport ho fan regularment. Això confirma que aquesta activitat es troba integrada en els estils de vida de moltes persones (Puig et al., 2010, 23).

Un altre dels grans canvis que ofereix la situació actual és la progressiva desvinculació de la pràctica esportiva respecte a l’àmbit federatiu, les institucions esportives tradicionals o la competició oficial. L’esport es practica cada cop més de manera informal i desburocratitzada, al marge de l’estructuració associativa i de les administracions públiques. Fins i tot, hom pot fer esport sense reglaments o institucions concretes; l’esport també pot existir sense disciplines i de manera totalment individualitzada: en algunes pràctiques esportives les normes les posa cadascú.

Cada cop són més les persones –especialment els joves– que practiquen activitats esportives sense experimentar la necessitat d’inscriure’s en una entitat esportiva o adherir-se a un club, organització o federació. Reflectint corrents postmoderns, la praxi esportiva a Catalunya també es va fragmentant. Si observem el nombre de persones que tenen llicència federativa i participen en competicions, els resultats confirmen que l’esport de competició, vinculat a clubs i estructures federatives, és una més de les expressions del sistema esportiu contemporani.

És evident que el nivell d’estructuració esportiva és un bon indicador de la transformació que ha experimentat el sistema esportiu postmodern. Segons l’Enquesta d’hàbits esportius a Catalunya 2009-2010, el percentatge de llicències federatives és baix (18,69%). Es constata una formalització reduïda i una individualització considerable: el 72,3% de les persones que fan esport es troben desvinculades de tota estructura esportiva. Les investigacions realitzades el 2005 ens indicaven que un 25% feia esport en solitari i un 43,5% en companyia d’amics o companys. Això no obsta perquè hi hagi un nombre significatiu de persones integrades dins d’un club. Cal tenir en compte que aquestes entitats segueixen sent un dels pals de paller del nostre sistema esportiu. El 49,3% de les persones que fan esport diuen que pertanyen o han pertangut a un club o una associació esportiva. És important fer notar que, més enllà de l’existència de moltes persones que fan esport individualment, una tercera part practiquen esport en el context d’una organització sense ànim de lucre, club o similar (Puig et al., 2010, 24-25).

Sembla indiscutible que avancem cap a una situació de desregulació esportiva. En aquest sentit, també podem observar canvis qualitatius relacionats amb els llocs de pràctica esportiva dins d’unes societats cada cop més urbanes. Si tenim en compte les activitats realitzades en espais públics (incloent-hi la natura), el 46,55% dels enquestats les realitzen al marge dels àmbits esportius convencionals. Així, per exemple, es constata la utilització de parcs, jardins, carrers, platges o espais naturals per part dels ciutadans. Per tant, les entitats que gestionen la planificació esportiva no només hauran de vetllar per la funcionalitat i la seguretat de les infraestructures esportives tradicionals (pavellons, pistes, camps o sales), sinó que també hauran d’afrontar situacions inèdites i replantejar-se solucions alternatives a problemes nous com la sostenibilitat o la compatibilitat entre activitats molt diferents (Puig et al., 2010, 27-28).

Així, per exemple, aquest augment de la pràctica esportiva més enllà de les instal·lacions esportives ha portat a reconduir els usos convencionals dels espais urbans. Però també constatem que hi ha un nombre important de punts per fer esport en l’espai públic, amb instal·lacions per jugar a tennis de taula, a bàsquet, a futbol, a frontó i a criquet o per fer patinatge de monopatí. Aquestes activitats funcionen més com un àmbit de relacions socials que com un àmbit de competició institucionalitzat.

No obstant tot el que hem dit, encara hi ha un percentatge (14,4%) de catalans i catalanes que segueixen desconnectats de l’activitat esportiva. Aquest fet es justifica principalment per sis motius: la manca de temps (40,9%), la salut (15,1%), el fet que no agrada (9,3%), l’edat (8,7%), la mandra-desgana (7,4%) i el cansament provocat per la feina o l’estudi (6,9%) (Puig et al., 2010, 30-31). Tal com diuen Martínez del Castillo i Puig, si analitzem els factors de la inactivitat esportiva, trobarem de quina manera la socialització condiciona l’organització del mode de vida i, més concretament, les prioritats en l’oci i l’estructuració temporal per realitzar les activitats triades. Les preferències, els valors o els interessos són el més important a l’hora d’omplir el nostre temps lliure (García Ferrando et al., 2005, 175-180).

Cal fer notar que seria incorrecte dividir les persones entre les que practiquen esport i les que no ho fan. Hi ha una sèrie de posicions que ens permeten copsar la disposició favorable o desfavorable de les persones que no fan esport. És evident que no tothom es relaciona amb l’esport de la mateixa manera: el 13,4% afirma clarament que en tornarà a fer; el 23,4% diu que segurament repetirà; també trobem els indecisos (el 24,7% no ho sap i el 9,5% afirma que presumiblement no en tornarà a fer), i el 27,9% es mostra contrari a repetir. Això vol dir que les conductes esportives presenten una complexitat important i que hi ha situacions específiques que cal precisar a través de l’enquesta (Puig et al., 2010, 32).

Pel que fa a la pràctica esportiva segons el gènere, l’Enquesta d’hàbits esportius a Catalunya 2009-2010 ens deixa clar que els comportaments de catalans i catalanes segueixen diferint. Mentre que els homes fan esport en un 56,9%, les dones se situen en una xifra del 44,2%. Si adoptem la perspectiva de la pràctica objectiva, la diferència disminueix: 87,5% i 83,7%, respectivament. Això vol dir que les dones es desmarquen més de l’esport tradicional i que moltes d’elles practiquen algun esport sense tenir-ne consciència (Puig et al., 2010, 35-36).

Segons l’estudi Hàbits esportius a Catalunya, les dones prefereixen activitats esportives més feminitzades, és a dir, que puguin reproduir els valors i els patrons que han adquirit en el seu procés socialitzador. Ens referim a pràctiques com la natació recreativa, l’aeròbic, la rítmica, la dansa i la gimnàstica de manteniment, activitats molt més relacionades amb l’expressivitat, la salut i l’estètica que amb la competició (Puig et al., 2009, 42). En canvi, ens trobem amb una situació força diferent pel que fa a les esportistes d’alt nivell. Tal com ens diu Puig (1996, 117): «En certa manera, l’opció esportiva que han fet aquestes noies les ha forçat a entrar en un esquema de valors més pròxims a la socialització masculina, la qual cosa indueix certs canvis que aproximen els seus comportaments als masculins.»

Els estudis socioesportius fets a Catalunya mostren clarament aquest caràcter específic de la praxi esportiva femenina. Els gustos i les preferències dels homes i les dones a l’hora de fer esport segueixen sense coincidir. L’Enquesta d’hàbits esportius a Catalunya 2009-2010 ens diu que les dones fan activitats més relacionades amb l’estereotip dominant de feminitat (harmonia, manca d’agressivitat, musicalitat, bellesa...), pràctiques amb uns valors amb què es poden sentir identificades. Les disciplines esportives que més realitzen les dones catalanes són: caminar (30,5%), gimnàstica de manteniment (21,7%), natació recreativa (20,7%), aeròbic i rítmica (13,1%), i aiguagim i bicicleta estàtica (6,6%). En canvi, entre els homes trobem certes variacions més relacionades amb una concepció esportiva tradicional: caminar (17,3%), futbol 11 / futbol 7 (11,6%), gimnàstica de manteniment (11,5%), bicicleta de muntanya / bicicleta tot terreny (11,5%), cursa a peu o jòguing (11,1%), natació recreativa (10,5%), ciclisme recreatiu (9,6%) i futbol sala / futbet (8,8%).

Aquesta situació ha provocat que hom parli de la coexistència de dues cultures esportives, una de masculina i una de femenina. En síntesi, podem afirmar que les dones catalanes es troben menys connectades amb el model tradicional esportiu: competeixen menys, tenen menys llicències federatives i no estan tan vinculades als clubs (Puig et al., 2010, 36-38). Vegem-ho mitjançant el quadre següent:

Font: Observatori Català de l’Esport, 2010.

També s’ha demostrat que la manera –tant quantitativa com qualitativa– de fer esport varia segons l’etapa vital i el moment generacional de cada persona. L’activitat esportiva (subjectiva) fluctua en funció dels grups d’edat. La xifra més alta correspon al grup d’entre 15 i 25 anys, amb un 59,3% de persones que fan esport. En segon lloc, es troba el grup d’entre 35 i 44 anys, amb un 47,8%, percentatge que s’incrementa molt poc entre els 45 i els 64 anys. A partir dels 65 anys, la xifra se situa en el 44,3%. Tot plegat confirma l’extensió intergeneracional d’una cultura esportiva que tostemps haurem d’ajustar a les possibilitats de cada persona (Puig et al., 2010, 39-40).

Trobem clares diferències en la pràctica esportiva segons els nivells d’instrucció (i, per tant, segons els nostres gustos). Entre aquells que no han realitzat estudis primaris i aquells altres que han cobert l’ensenyament secundari trobem una diferència pel que fa a pràctica subjectiva del 22%. Així mateix, la praxi esportiva forma part dels estils de vida dels universitaris, que són les persones més receptives a les bondats esportives, en privilegiar aquesta praxi com a forma de gaudir del seu oci (Puig et al., 2010, 43).

Si ens fixem en el territori i les formes d’hàbitat, veiem que l’esport ha deixat de ser una activitat estrictament urbana. Amb el pas del temps, les dissimilituds en els estils de vida urbans i rurals s’han anat diluint, la qual cosa significa que la penetració social de l’esport és generalitzada (Puig et al., 2010, 51).