Kitabı oku: «Política i valors», sayfa 2

Ara bé, l’ètica dels principis i la política són incompatibles. Cap ètica del món, diu Weber, no pot deixar de considerar que sovint, per aconseguir fins bons, cal emprar mitjans moralment dubtosos o, com a mínim, perillosos. I que existeix la possibilitat, o fins i tot la probabilitat, que la recerca d’aquests fins bons comporti conseqüències moralment negatives per a aquell qui estigui disposat a assumir aquest risc. El mitjà específic de la política és la violència (legítima i institucionalitzada), i, per tant, la tensió entre mitjans i fins, a vegades intensa o molt intensa, resulta inevitable.

Weber va encara més enllà i no es conforma amb una certa prevenció, sinó que llança una severíssima advertència: “Qui vulgui en general fer política i, sobretot, qui vulgui fer de la política la seva professió ha de ser conscient d’aquestes paradoxes ètiques i de la seva responsabilitat per allò que ell mateix, sota la seva pressió, pot arribar a ser. Repeteixo que qui fa política pacta amb els poders diabòlics que aguaiten entorn de tot poder. Els grans virtuosos de l’amor al proïsme i del bé acòsmic, de Natzaret, d’Assís o dels palaus reials de l’Índia, no van operar amb mitjans polítics, amb el poder. El seu regne ‘no era d’aquest món’ [...]. Qui busca la salvació de la seva ànima i la dels altres, que no la cerqui pel camí de la política, les tasques de la qual, que són unes altres, tan sols poden ser acomplertes mitjançant la força. El geni o el dimoni de la política viu en tensió interna amb el déu de l’amor, inclòs el déu cristià en la seva configuració eclesiàstica, i aquesta tensió pot convertir-se en tot moment en un conflicte sense solució [...]. Tot allò que es persegueix a través de l’acció política, que se serveix de mitjans violents i opera mitjançant l’ètica de la responsabilitat, posa en perill la ‘salvació de l’ànima’”.

Weber conclou la seva reflexió amb un final obert. La tensió entre ètica i política és irresoluble, i no existeixen solucions universals: “El cert és que la política es fa amb el cap, però de cap manera només amb el cap. En això tenen tota la raó els que defensen l’ètica de la convicció. Ningú no pot, tanmateix, prescriure si cal obrar conforme a l’ètica de la responsabilitat o conforme a l’ètica de la convicció, o quan cal fer-ho conforme a l’una i quan conforme a l’altra”.

En política es parla sovint

de la necessitat de recuperar

els valors de la confiança, la

credibilitat, la participació

i la il·lusió.

No podem fer dels valors pura

mercaderia,

vàcua cantinela.

Una opinió popular força

estesa a Catalunya considera

que l’ètica i la política són

mútuament incompatibles.

La darrera paraula, ens diu Weber, resta en mans de la llibertat, és a dir, de la consciència individual de cadascú. I la grandesa de la política es manifesta singularment en les circumstàncies extremes: “És, al contrari, infinitament commovedora l’actitud d’un home madur (de pocs o molts anys, ja que això no importa), que sent realment i amb tota la seva ànima aquesta responsabilitat per les conseqüències i actua conforme a una ètica de la responsabilitat, i que en arribar a cert moment diu: ‘No puc fer cap altra cosa, aquí m’aturo’. Això sí que és quelcom autènticament humà i això sí que és colpidor. Aquesta situació, en efecte, se’ns pot presentar en qualsevol moment a qualsevol de nosaltres que no sigui mort interiorment. Des d’aquest punt de vista, l’ètica de la responsabilitat i l’ètica de la convicció no són termes absolutament oposats, sinó elements complementaris que han de concórrer per formar l’home autèntic, l’home que pot tenir ‘vocació política’”.

De tot el que hem vist anteriorment es desprenen, com a mínim, dues consideracions. La primera és que, per parlar de política i valors avui, cal, d’alguna manera, afinar bé l’oïda per copsar els ecos que ens arriben des de les profunditats de la Grècia clàssica, fa 25 segles, passant pels diversos moments culminants de la història de la filosofia política. I la segona és que el tema que ens ocupa no té res d’innocent, sinó que interpel·la directament el fons de la naturalesa humana. La grandesa i la misèria, el cel i l’infern, el bé i el mal..., estranyament separats, molt sovint, per tan sols una fina línia roja, troben en la política un marc incomparable per posar a prova la llibertat humana.

El nou paradigma emergent

Vivim un període històric de transformacions accelerades a nivell econòmic, social i cultural. La ciència i la tecnologia avancen a gran velocitat, les empreses es deslocalitzen i la competència econòmica continua creixent. La nova immigració ha modificat profundament la nostra composició demogràfica, les estructures familiars s’han fet més diverses i l’evolució professional no s’atura. La societat del coneixement es consolida, i les noves idees (des del canvi climàtic fins als drets de les generacions futures), possibilitats, modes i influències modifiquen poderosament la nostra cosmovisió. En definitiva, si la nostra societat contemporània és objecte d’una seqüència de canvis estructurals d’aquesta magnitud, és lògic que la política també es vegi immersa en una profunda transformació, per bé que siguin pocs els que ho adverteixin, i encara menys els que s’atreveixin a reconèixer-ho en veu alta. En aquest sentit, cal destacar Ronald Inglehart, que s’ha referit a la “nova cultura política” ubicada en el si de la mentalitat postmoderna.

Un altre dels autors que més ha estudiat els canvis estructurals que està vivint la política contemporània és Daniel Innerarity. I creiem que les seves reflexions i les seves aportacions amb relació als reptes actuals de la política poden ser de gran interès per comprendre les característiques del nou paradigma polític emergent.^[1]

Innerarity (2002) comença assenyalant que la insatisfacció davant la política no és un fenomen nou, però resulta interessant constatar com les seves causes van canviant al llarg del temps. Així, per exemple, si tradicionalment s’havien criticat els excessos del poder, avui en dia la principal causa del malestar és més aviat una altra: “El polític que no pot, que no s’aclareix i repeteix un discurs convencional amb una pobra escenificació [...], la distància entre el que caldria fer i el que es fa, la discrepància entre les paraules i els fets, la precipitada apel·lació a l’afirmació que no és possible fer res més. El que molesta de la política és el seu desconcert i la seva incapacitat [...], la política mai no havia estat tan impotent”.

Així doncs, cal partir d’un fet evident: “La capacitat configurativa de la política retrocedeix de forma preocupant en relació amb les seves pròpies aspiracions i amb la funció pública que se li assigna”. Encara més: “L’actual fatiga política no sorgeix d’un desinterès pel bé públic, sinó de la desesperança de poder fer alguna cosa amb la política tradicional”. És a dir: mentre que les tasques i les qüestions que ha de resoldre la política han canviat radicalment durant les darreres dècades, ni el sistema polític, ni les institucions, ni el discurs, ni el tarannà, ni les actuacions dels polítics han variat substancialment.

Fins ara la política ha optat per l’immobilisme, però cada dia que passa es fa més evident la seva inadaptació al nou context social, i aquest és el principal motiu del malestar i la insatisfacció que genera. Cal prendre consciència del nou paradigma polític emergent i promoure els canvis necessaris per fer-lo plenament vigent. Altrament, el perill és que la política esdevingui cada cop menys operativa, menys eficaç i, per tant, també més marginal. “Podria succeir que la política seguís funcionant i s’ocupés de si mateixa sense que això molestés a ningú, perquè les seves prestacions serien irrellevants, fins al punt que es plantegés la qüestió de quina funció social compleix que no pugui ser portada a terme per altres sistemes fins i tot de manera més professional.”

Quins són els factors i les circumstàncies que donen lloc al nou paradigma emergent? I quins són els trets fonamentals que haurien de caracteritzar el nou model polític? Vegem-los, sintèticament, a continuació.

^[1] En aquest capítol prendrem com a referència la seva obra La transformación de la política, publicada per Península el 2002.

una societat policèntrica

La principal característica de la nostra societat és l’extraordinari increment de la complexitat. Vivim en societats funcionalment diferenciades en diverses esferes culturals: la política, el dret, l’economia, l’art, la religió... Cadascuna d’elles segueix una lògica autònoma, que no accepta interferències externes i es relaciona amb les altres esferes sense cap ordre preestablert de prioritats.

Les societats contemporànies no tenen un únic centre o un únic vèrtex. Els diversos àmbits culturals estableixen relacions d’interdependència, però no pas de forma jeràrquica, sinó reticular, és a dir: configurant una xarxa. Així doncs, la complexitat social significa l’existència de múltiples centres de decisió autònoms que desitgen preservar la seva autonomia, i, per tant, la jerarquia ja no pot ser el principi ordenador de la societat. D’aquesta manera, la distinció tradicional entre ordre i anarquia ha deixat de tenir sentit. Des del punt de vista clàssic, governar és establir “una estratègia d’ordenació selectiva, un equilibri de caos i ordre, de llibertat i necessitat, de context i autonomia”. Però avui en dia això ja no es pot determinar de la mateixa manera que abans, perquè la societat ha canviat radicalment i ja no obeeix als patrons tradicionals de simplicitat i estabilitat. En conseqüència, cal assumir “que ja no és possible decidir políticament totes les qüestions socials importants”.

Quina hauria de ser la resposta política davant la nova complexitat? No es tracta de recuperar la simplicitat irreversiblement perduda, ni tampoc de cercar un consens impossible, sinó de “guanyar la informació que resulta de processar les diferències”. Si la política pretén donar una resposta satisfactòria als reptes inèdits de la nova societat, haurà de ser conscient que “el problema de govern més difícil és la coordinació i la integració d’aquests sistemes especialitzats, en la mesura que constitueixen diversos ‘jocs del llenguatge’”.

A diferència de les teories clàssiques del govern, la societat actual ja no pot ser reduïda a cap idea, ni tan sols a la idea d’unitat. Per això la política ha de tenir present que “la unitat d’una societat complexa no aspira a una integració a costa de la pluralitat, sinó a l’optimització de les condicions per a un alliberament de la diversitat enfront de les constriccions d’una coherència forçada”. En suma, cal aprendre a conviure amb la complexitat, respectant l’autonomia de les parts i la successió dels canvis. I, per tant, cal també repensar la política.

la crisi de l’estat del benestar

La fallida de l’estat del benestar clàssic és deguda, en part, a la incapacitat de l’Administració per donar una resposta adequada a les continuades demandes que se li plantegen. És impossible que l’estat pugui fer front, per si sol, a la creixent complexitat social. Tot i reconèixer els èxits del welfare state durant algunes dècades, cal admetre que aquest model està construït a partir d’una perillosa simplificació de la realitat, i fou gestat en un context demogràfic que el feia possible, però que ja no té res a veure amb l’actual. La planificació administrativa mai no podrà satisfer l’immens conjunt de demandes, expectatives i iniciatives ni el dinamisme de les societats complexes.

No obstant això, la reacció neoliberal a partir de la defensa de l’estat mínim tampoc no constitueix una resposta adequada. Més enllà del principi no intervencionista, cal preguntar-se fins a quin punt és desitjable el model de societat que s’obté. El neoliberalisme, en el seu afany simplificador, no només redueix l’estat a la mínima expressió, sinó que també escombra els cossos intermedis de la societat civil organitzada. Tanmateix, ni la societat és només una suma atomitzada d’individus aïllats, ni el mercat ho pot resoldre tot per si mateix.

En conseqüència, el nou paradigma polític ha d’assumir que “la coordinació entre política i economia que exigeix la complexitat de la societat contemporània és diferent de la relació jeràrquica o de la que té lloc a través del mercat [...]. Els problemes no se solucionen ni amb l’estat ni sense ell. Cal trencar aquest procés oscil·lant d’estatització i desestatització, regulació i posterior desregulació, de la promesa de més mercat a la qual segueix una garantia enfront del mercat [...]. La còmoda idea que el mercat s’ocupa de la distribució òptima dels béns ‘privats’, i la política, dels ‘col·lectius’, resulta inoperant”. Els vells esquemes per governar la societat es mostren avui en dia reduccionistes i ineficaços. Ja no serveixen. Avancem vers un nou paradigma que encara està per descobrir.

les noves tasques de la política

Les transformacions socials esmentades exigeixen una nova concepció de la política, una nova manera d’entendre la governança. “La tasca fonamental de la política i l’estat en la societat del coneixement postcapitalista i postterritorial és la coordinació i la mediació dels sistemes socials, tan complexos, experts i dinàmics que exclouen un control estatal autoritari.” Així doncs, l’acció de govern no consistiria tant en una intervenció directa, en una decisió sobre el “què” i el “com”, sinó en un paper d’acompanyament, de mediació i facilitació. Des d’aquest punt de vista, “la política es converteix en especialista en una prestació que resulta extremament precària en les societats complexes: moderar el conjunt, la compatibilitat i la compossibilitat dels sistemes funcionals autònoms. La política és només una veu en el concert de l’autoorganització social”.

En la mesura que la nova tasca del govern ja no és “fer”, sinó “coordinar”, no es necessiten tants recursos, ni tanta infraestructura, ni tants funcionaris. Ja no cal que la política acapari tants mitjans. No obstant això, ara més que mai, fan falta bons sistemes d’informació i, sobretot, capacitat per processar les dades. El coneixement s’ha convertit també en el principal recurs per governar. Cal saber interpretar correctament la informació, cal establir criteris, cal ser capaç de comprendre les grans tendències socials. Aquesta és la nova missió de la política.

Innerarity considera que la redefinició del paper de la política exigeix tres condicions.

Primer, deixar de considerar la política com si fos “competent per a tot” i protegir-la de la “hiperactivitat”, així com d’unes “exigències excessives” per part de la ciutadania. La nova política ha de ser, abans que res, modesta i conscient de les seves limitacions. I, tal com afirmaven els clàssics liberals, el govern s’ha de concentrar només en el que és important, és a dir: en allò que, si ell no fa, no farà ningú més.

Segon, l’objectiu prioritari de la política ha de ser trobar un nou equilibri entre els àmbits públic i privat. I això requereix, seguint el fil del punt anterior, “una profunda retirada de la política d’àmbits il·legítims (o que s’han tornat il·legítims amb el pas del temps)… Hi ha un munt de tasques en les quals l’única aportació de la política és la seva incompetència manifesta. Resulta prioritari evitar la sobrecàrrega del sistema polític i dels seus actors per una penosa administració de trivialitats”, ja que, “sense una retracció substancial de les tasques de l’estat a unes competències nuclears i als béns col·lectius essencials, no existeix a parer meu la més petita possibilitat que la política es faci càrrec de l’extrema complexitat dels processos, els problemes i els projectes socials o els governi”. Cal redefinir els límits del sector públic. Cal repensar quines són les autèntiques prioritats del govern. I cal deixar que siguin el mercat o el Tercer Sector els que s’ocupin de tota la resta.

I, en tercer lloc, “l’estat ja no està en condicions d’adoptar decisions sobiranes; és massa gran la seva dependència del saber compartit, de la capacitat de decisió compartida i dels recursos financers compartits”. La política s’ha convertit en un actor semisobirà més dins de la societat complexa i, per tant, ja no pot actuar sense dialogar, negociar i buscar el concurs de la resta dels actors. Naturalment, això representa una autèntica revolució cultural tant per als professionals de la política com per als funcionaris de l’Administració i per al conjunt del sistema governamental, que haurà d’assumir aquest canvi de rol si desitja continuar tenint un paper rellevant de cara al futur.

l’aprenentatge de la cooperació

Si ja no és possible continuar exercint durant més temps les formes de govern tradicionals: directes, centralitzades, jeràrquiques i autoritàries, llavors resulta imprescindible explorar altres vies, més adequades a les nostres societats complexes. “Complexitat significa que, a causa de les dependències recíproques, cap sistema social no pot declarar la seva visió del món com a exemplar i obligatòria; la complexitat general no permet a cap sistema gestionar la pròpia complexitat i ‘comprendre’ les operacions de tots els altres. La difícil relació entre complexitat i control fa que el poder no sigui suficient com a únic recurs de govern.”

La política ha de respondre a “la pregunta de si pot convertir-se en moderadora dels processos socials d’aprenentatge o si es mantindrà en l’estil normatiu tradicional que la situa al marge de les noves realitats”. Aquest és el formidable repte de la política a principis del segle XXI. I per afrontar-lo ha de ser capaç de fer aflorar un nou concepte de governança: més dialogant, més modest, més flexible i més atent a la diversitat social.

Cal repensar i reconstruir la missió de la política, tenint present que la seva “pèrdua de centralitat es manifesta també en el fet que ella mateixa tampoc no està alliberada de l’obligació d’aprendre. En una societat capaç d’aprenentatge, tots els sistemes funcionals, inclosa la política, abandonen la pretensió de tenir la resposta correcta i reconeixen la seva interdependència recíproca a fi d’evitar almenys el desastre de la unilateralitat”. Ningú, ni tan sols la política, no pot pretendre la primacia o el privilegi de tenir la darrera paraula. Ara bé, renunciar a la seva preeminència tradicional no significa, ni de bon tros, haver de caure en la resignació o la passivitat. La política es troba davant d’un atractiu i suggeridor ventall de noves possibilitats si és capaç de conjugar adequadament els conceptes de reflexió, aprenentatge, cooperació i responsabilitat.

Què ha de succeir perquè els diferents actors cooperin entre ells? És possible fomentar els comportaments cooperatius? “La dificultat principal consisteix en el fet que els sistemes parcials d’un sistema total no tenen cap motiu per coordinar-se amb altres, llevat que siguin capaços de posar-se a si mateixos en una situació insòlita: que vegin el que no va només amb ells; que adverteixin el que normalment no adverteixen, a saber, els efectes de la seva manera d’operar sobre els altres i sobre la societat en el seu conjunt.” Aquest exercici reflexiu, d’autoconsciència, pressuposa un elevat grau de maduresa: “La qüestió és saber si les organitzacions i les corporacions disposen de la perspicàcia per protegir-se de si mateixes en el seu propi interès [...]. L’autocontenció és una política que consisteix a excloure determinades possibilitats del sistema en interès propi per tal de salvaguardar el sistema enfront d’ell mateix, enfront de les conseqüències negatives i autodestructives d’una acció a curt termini”. El comportament cooperatiu és beneficiós per a tothom, inclosos els que cooperen; però, per tal que sigui possible, els actors han de descobrir que els primers interessats a cooperar són ells mateixos, ja que sense cooperació la seva subsistència a llarg termini es veurà seriosament amenaçada.

Per cooperar és imprescindible la reflexió, l’exercici de sortir de si mateix, anar més enllà del propi interès a curt termini, alçar els ulls i eixamplar l’horitzó. En el fons, la reflexió no és més que allò que esperem de tota persona madura: que tingui present el punt de vista dels altres.

“Quan els actors socials són capaços de reflexió, estan en condicions d’actuar de manera cooperativa. La coordinació és la forma de govern més adequada a la complexitat social, que pressuposa confiança, autolimitació, consideració vers els altres i una perspectiva, almenys, de mitjà termini.” Així doncs, atès que els sistemes complexos ja no poden ser governats adequadament des d’un cim jeràrquic, tot sembla indicar que la nova missió de la política haurà de consistir a “moderar les negociacions sense imposar una solució o sense haver de recórrer a formes de govern directe”, tenint present, a més, que “la cooperació incrementa la possibilitat que hi hagi diversos guanyadors i optimitza els avantatges combinatoris per a l’organització en el seu conjunt”.

La política del segle XXI significarà un nou model de governança, més obert, més participatiu, més dialogant, més flexible i també més imprevisible, en el qual la política serà només un actor del grup, i no sempre el protagonista més destacat.