Kitabı oku: «Fills de la terra dura»

Yazı tipi:

FILLS DE LA

TERRA DURA

Llibre local = Lector compromès Aquest és un llibre publicat amb el segell Llibre Local, que garanteix que el 100% de l’elaboració —des del disseny fins a la impressió— s’ha dut a terme per professionals i empreses catalanes. Visita llibrelocal.cat per conèixer millor aquesta iniciativa.

Fills de la terra dura de Daniel Palomeras

Primera edició: febrer de 2020

Editorial Comanegra

Consell de Cent, 159

08015 Barcelona

www.comanegra.com

Correcció: Gemma Garrigosa i Núria Puyuelo

Direcció de col·lecció: Jordi Puig

Maquetació: Eduard Vila

Imatge de coberta: Le pommier, Félix Vallotton

Producció de l’ePub: booqlab

ISBN: 978-84-18857-14-0

Tots els drets reservats als titulars dels copyright.

DANIEL PALOMERAS

FILLS DE LA
TERRA DURA

1

El canonge Jaume Collell travessa la plaça de la Catedral amb un diari plegat i mig ocult sota el braç. Pel juny, a Vic ja hi fa calor i el manteu li fa nosa. Són les deu i el cel ascendeix amb un blau espadat. Resten lluny les boires denses de l’hivern, quan un es pot amagar dels altres vianants allunyant-se’n només unes passes, submergint-se en el magma lletós i fred. El canonge s’apressa, no pas perquè els oficis l’esperin sinó perquè està impacient i inquiet per llegir la premsa tot sol. Alça la mirada vers el que els seus ulls han vist des de la infantesa: l’austera façana neoclàssica que li sembla un aparador i a l’esquerra el campanar, com una incòmoda parella de ball. El canonge penetra en la tebior del temple, es lleva la teula, es persigna amb aigua beneita i s’encamina cap a la nau lateral, defugint les pilastres centrals amb aquells capitells corintis com capgrossos. Passa de llarg les capelles on alguns devots resen agenollats. Surt al claustre per tenir llum natural. Observa a banda i banda que no hi hagi ningú. S’atura al peu d’una de les voltes gòtiques i mira els finestrals cecs del primer pis. La faç meditativa de Jaume Balmes, august sobre el sepulcre esculpit per Josep Bover, les espatlles declinants i l’índex flexionat apuntant la mandíbula, sembla que el vigila mentre contempla la corona de tristes semprevives. El canonge es mou unes passes cercant l’ombra. Obre el diari, El Noticiero Universal, 17 de juny de 1895: I en un diari anticlerical!, exclama en veu baixa.

2

Una de les noies del fresc, la que està asseguda, toca el llaüt, l’altra està dreta, repenjada en un muret, i se l’escolta. Canten? Els vestits, de rosa i blau pastel, s’alcen per la força del mirinyac. Dos ocellets, les noies són també com dos ocells, estan posats sobre un matoll en primer pla i la llum declina des d’una posta de núvols cremosos. La bella senyora, Maria Gayón, està asseguda a la butaqueta de sota. Porta un vestit de caixmir blau pàl·lid, amb randes blanques als punys, de tall senzill, d’estar per casa. Es mira el seu marit, don Claudio López, el marquès, quaranta-dos anys, alt i prim, amb frac, que camina impacient per la sala amb un diari obert a les mans. Entra el criat al saló amb la plata de la cafetera, dues tasses i la gerreta de la llet. Don Claudio calla. El criat camina cap a la tauleta, davant del tresillo. El marquès alça la vista del diari i se li dirigeix amb un bri d’impaciència: Déjelo sobre la mesa y cierre la puerta. El criat surt i tanca. Don Claudio espera uns moments i reprèn la lectura: «En ús de mon dret i de ma llibertat, per arreglar mos assumptos i obrir una sortida en ma situació desesperada, i dues vegades he vist la força pública en ma mateixa posada per agafar-me com un delinqüent. Ara, mentres tinc lloc i temps...». Donya Maria mira els plàtans de la Rambla i l’església de Betlem a través del finestral del balcó.

3

El noi dels encàrrecs amb prou feines sap llegir, i encara menys en llatí: PRO CHISTO LEGATIONE FUNGIMUR, explica, esculpit a la pedra, la llinda del portal del palau episcopal de Vic. El noi penetra en l’ampli vestíbul, de voltes de mitja punta, que tant podria correspondre a un palau com a una gran cort d’animals, o així ho pensa ell, que ha visitat més corts que palaus. En un racó hi reposen la tartana i la carrossa del bisbe. Sempre se sent una mica cohibit i li sembla que les seves espardenyes i els pedaços dels seus pantalons no s’avenen amb la magnificència dels prínceps de l’església. Deixa el plec de diaris sobre un pedrís i se’n va. Un jove vicari els recull, puja l’escalinata de pedra i pregunta a un capellà més gran, amb qui es creua al replà, per on pot parar el senyor bisbe: Crec que és a la sala de sínodes amb el mestre d’obres. El vicari s’hi encamina. Obre la porta i es troba al bisbe Josep Morgades discutint amb un paleta mudat. Li assenyala unes humitats que han sortit sobre el finestral. L’home, amb la boina a la mà, va fent que sí amb el cap. El vicari s’ha quedat a la porta. Quan el bisbe el veu li fa senyal que s’acosti, agafa els diaris i avia el mestre d’obres. També ordena amb un gest al vicari que ja se’n pot anar. Un cop sol, s’asseu en una de les cadires entapissades de vellut granat, es posa les ulleres i comença la lectura amb cara seriosa: «Demano justícia i protesto, davant la llei, davant de la gent honrada que em coneix, davant del cel i la Terra i del mateix Déu que ens ha de judicar a tots...». El bisbe fa un esbufec amb el nas i exclama en veu baixa: Això mateix! I davant de qui més?

4

A casa de donya Deseada Martínez Guerrero, vídua de Duran, no hi solen entrar diaris, però avui és un dia especial. Donya Deseada és una dona que passa ja dels cinquanta. La filla gran, l’Amparo, ara en té vint-i-dos i està casada amb un tal Amadeu Gurri, d’ofici paleta. Després va venir el Manel, que no fa sinó portar-li maldecaps, i la darrera, que ara en té tretze, és l’esguerradeta, la pobra Mercedes, que va néixer geperuda i geperuda es quedarà. Casa de donya Deseada és al carrer d’Aragó de Barcelona, un tercer pis. És petitet, però podria ser una mansió tenint en compte com se les havien vist en altres èpoques. Les tres dones estan assegudes al voltant de la taula del menjador. Taula, trinxant i sis cadires de boga. El balcó està obert i comença a entrar-hi una marinada encara assolellada. Presideix l’estança un quadre del Sagrat Cor, la noble víscera per sobre la túnica blanca, envoltada per una triple corona d’espines, cofada per una flama de la qual emergeix la creu. La santa mirada es perd a l’infinit, per sobre del monyo de donya Deseada, que llegeix amb devoció: «De la iniquitat de què és víctima, no sé amb quin fi, aquest pobre sacerdot...». Alça els ulls amb mirada de satisfacció: Sí senyor, així es parla.

5

A Barcelona, en ple estiu, l’aire es fa substanciós. La Rambla s’amara de la humitat del port, a l’empedrat s’evapora l’orina dels cavalls, la femta es paeix per segon cop i els embornals reclamen un ruixat. La calor aturada i la llum de la tarda es fan bonior de gent, ocells, carros i animals. Entrar al carrer Unió és un consol: tendals i parades, fruites, drapaires, mariners, pols, teranyines i olor d’oli refregit. Carrer del Marquès de Barberà: tavernes fosques, roba estesa als balcons, quitxalla i gossos. Un clergue, Jacint Verdaguer, enfila escales amunt amb gest envellit. La sotana, de tan esmolada ja no és negra i li fa unes irisacions d’ala de mosca a l’esquena. Es va agafant a la barana. Du la teula i una carpeta a l’altra mà. Arriba al replà. Des de fora se sent el teclejar de màquines d’escriure. Empeny la porta, entra i es troba un ordenança assegut darrere una tauleta. Respira fondo. El despatx del senyor Eusebi Corominas? El noi se’l mira: Al final del passadís, oi que vostè és mossèn Jacint Verdaguer? Per servir-lo, assenteix ell amb el cap. El noi somriu: Em sembla que el senyor Corominas l’està esperant. Verdaguer camina fins al final del passadís. Els escrivents aturen un moment la feina i se’l miren, un caixista amb la camisa tintada li passa pel costat. S’hi troba una vidriera tancada. Truca lleument amb els artells. Passi! Obre i entra. Corominas s’ha alçat: Bona tarda, mossèn. Des de fora no es poden sentir les seves veus, ofegades pel soroll de la redacció. Verdaguer li allarga la mà perquè li faci l’amistat, però el periodista hi encaixa i prou. Fa la volta a la taula per tancar la porta. Es presenten, amb compliments, i s’asseuen davant per davant, entre ells la taula del despatx a vessar de papers. El periodista enceta la conversa: Costa d’entendre, i a fe que serà una bomba..., per curiositat, quina edat teniu, ara, mossèn? Verdaguer se’l mira estranyat: Cinquanta-tres anys vaig fer el disset de maig, per què ho pregunteu? Per res, curiositat, teniu només quatre anys més que jo però us he pres sempre per una persona més gran. Deu ser que tendim a envellir els nostres mestres. Verdaguer cerca un somriure cansat: Us agraeixo el tractament, però sí, soc vell, don Eusebi. Corominas fa un gest amb les espatlles i el cap per mostrar sorpresa: No, penso que no ho sou, i tinc molt viva la impressió que sempre m’han fet els vostres poemes. Verdaguer inclina una mica el cap i posa el capell sobre l’altra cadira: Doncs sembla que avui ningú no se’n recordi. El periodista referma el gest enèrgic: Us equivoqueu, el fet que tingueu palestres amb mitja dotzena de persones no vol pas dir que la majoria de la gent no us admiri i respecti. Mentre parla s’ha alçat per obrir el balcó i ajustar les persianes. Puja soroll del carrer i no entra ni una mica d’aire. Tingueu consciència que són pocs però molt poderosos, replica el poeta gairebé en veu baixa. Mireu, mossèn, la redacció de La Publicidad no la freqüenten pas els capellans, això pot entendre’s, tot i que no és el cas..., com que es diu que nostre diari és anticlerical, si es vol mirar per la banda dolenta, us sentireu dir que aquests articles en defensa pròpia els heu anat a publicar a la premsa enemiga..., la banda bona és que aquí no ens capfica gaire el parer dels bisbes i, per a més inri, som republicans, és a dir que encara ens preocupa menys l’opinió dels marquesos..., això sí, som gent de llei i demòcrates. El mossèn es treu un mocador plegat de la butxaca i s’eixuga el front: Probablement jo no soc res de tot això, malgrat que també em considero un home de llei..., soc capellà, és clar, i mai no hi renunciaré, tot i el càstig amb què se m’ha arraconat. Guarda novament el mocador a la butxaca: Però també soc escriptor i la ploma és la meva arma. Diposita la carpeta sobre la taula: Una arma que no fa sang, però prou bona per fer conèixer la veritat. Corominas agafa la carpeta sense obrir-la: I tant!, també us diré, seguint les meves pròpies paraules, que la llibertat de consciència és un dels meus valors més preuats, i en el vostre cas em sembla que alguns poderosos us l’han volguda ofegar. Verdaguer assenteix lleument: Heu llegit la meva carta a El Noticiero? És clar, respon l’altre. Haig d’entendre, doncs, que publicareu els meus articles? El director obre la carpeta: Els publicaré, i ho faré, a més, en català, no podria ser d’una altra manera venint de vós. Fa una primera mirada al text, escrit amb cal·ligrafia menuda: Segur que seran irreprotxables, per això mateix, i amb l’experiència que tinc, permeteu-me que us faci encara dues observacions: la primera és que, com us deia, provocaran un gran rebombori i, probablement, seran contestats amb opinions oposades des de les files dels vostres enemics..., la segona és que, com sempre sol passar al nostre país, per a molts quedaran reduïts a una baralla entre dretes i esquerres, en la qual haureu fet conxorxa amb les esquerres..., ho teniu clar, mossèn? Verdaguer dreça l’esquena i per primer cop pren un posat enèrgic: En els meus articles només pretenc donar a conèixer la veritat davant les calúmnies que m’han caigut al damunt i davant les denúncies que he perdut el seny..., altres interpretacions que se’n puguin fer ja no depenen de mi. Corominas torna a tancar la carpeta i la deixa a un costat de la taula: Endavant, doncs, crec que ja està tot parlat, aquesta tarda mateix el vostre article passarà a màquines i demà el podreu llegir al diari. S’alça primer el periodista i després el poeta, que li allarga el dors de la mà, però el primer hi torna a fer una encaixada i pronuncia en veu més baixa: Com hi ha Déu que encara no entenc com pot haver arribat a passar tot això.

6

Mossèn Ramon camina per davant del temple romà de Vic. Va a visitar al canonge Collell, que té vuitanta-set anys i viu en un pis al carrer de Sant Sadurní, al costat de la placeta. Gairebé cada dia passa per davant del seu pòdium i les seves columnes. A la primera de l’esquerra, sota el capitell corinti, hi figura un baix relleu amb el nom del seu protector, en majúscules: CANONGE COLLELL. Li fa com de secretari, ja que, malgrat la seva edat avançada, porta força activitat. El temple romà havia estat l’antic palau de la família Montcada des del segle XI, les seves parets formaven part del pati interior, i fou el canonge qui el descobrí quan s’enderrocà l’edifici. Després l’han refet molt. Des de darrere els vidres, pot veure la columna que l’honora i el seu nom. Mossèn Ramon és jove i el canonge li fa respecte. A l’entrada de la casa es troba amb el carter, que se li avança i truca a la porta. Bon dia. S’esperen tots dos fins que la majordona obre. El carter dona la correspondència a la majordona i aquesta la passa al mossèn, que puja l’escala i entra al despatx. Collell està assegut en un buró: Mossèn Jaume, els diaris i el correu. Alça els ulls: Gràcies, qui ets tu? El jove posa cara d’haver d’explicar el mateix massa sovint: Mossèn Ramon. El canonge porta una sotana que en altres temps devia ser elegant, amb un jersei gris a sobre, i va calçat amb sabatilles de llana: Ah, mossèn Ramon, Ramon què?, bé, és igual, deixa això sobre la taula, ja te’n pots anar. El jove es retira, però quan arriba a la porta: Ramon, m’has dit?, no, no te’n vagis, torna, que et vull ensenyar una cosa, d’on ets? De Taradell. Collell regira uns papers: De Taradell?, un pagès, vaja, un altre de la Panissa..., no, no cal que m’expliquis res, a la meva edat ja tant se me’n dona tot..., saps quin era el meu lema?, pro aris et focis, encara estudieu llatí al seminari?, tradueix! El jove obeeix: Per l’ara i el foc. Collell fa una ganyota: Massa literal i massa arcaic, digues per l’altar i la llar, m’agrada més..., què et deia? Que soc de pagès. Repeteix la mateixa ganyota: Això tant me fa!, jo et parlava d’una cosa que volia que veiessis, saps quin dia és avui? Mossèn Ramon continua resignat: 10 de juny de 1932. I el canonge, rondinaire: No, home!, no et demano pas el dia del calendari, no siguis soca, saps de què fa trenta anys, avui? Acompanya la resposta amb un alçament de celles: Fa trenta anys jo encara no havia nascut. L’ancià deixa la ploma sobre la taula: Tampoc no havies nascut el dia de la caiguda de l’Imperi romà, ni el del descobriment d’Amèrica, i prou que els deus saber. El jove separa els braços del cos amb posat de no entendre res: El... No!, descarrega Collell la mà sobre el pupitre, no te’ls demano pas, et penses que t’examino?, ja t’hauria suspès només per la pinta de pagès que fas, no, no, avui fa trenta anys que va morir Mossèn Cinto, et sona el nom de Jacint Verdaguer?, un pagès com tu..., o no. Fa una llarga pausa, amb posat cada cop més seriós: Ves-te’n!, no, no te’n vagis, et deia que vull ensenyar-te una cosa. Inspira i fa un estossec: Ves fins al segon prestatge i porta’m aquell llibre que sobresurt, el de la coberta de pell. Mossèn Ramon s’hi atansa: L’Atlàntida? El canonge allarga el braç: Això mateix, et sona de res? Mossèn Ramon prefereix no respondre, li porta el llibre i observa com Collell n’acaricia el llom. És l’edició que li va pagar el marquès..., en Cinto va entrar per primer cop a palau en ple dol.

7

El port de Barcelona és una pedrera. Ho explica la Memoria sobre el progreso y adelanto de las obras del puerto de Barcelona del año económico 1877: «Se logró vencer los obstáculos principales que se habían opuesto a la marcha de estas importantes construcciones, los muelles de Barcelona y de la Capitanía». El port és un tragí: carros, sacs, fustes exòtiques, mercaderies forasteres, olors desconegudes, dansa constant d’embalums i guspireig humà de bastaixos i mariners. Dos joves elegantment vestits amb pantalons clars i levita fosca baixen per la passarel·la del vapor General Armero, drassanes Ambrose W. Thomson, Filadèlfia, que ha fondejat fa només mitja hora. L’aparell de goleta arriat, la xemeneia fumejant davant d’una arbreda de pals i eixàrcies. Són Claudio López, de vint-i-tres anys, i el seu germà gran, Antonio. El patró els ha acomiadat a peu d’escala i els saluda portant-se la punta dels dits a la visera, amb aire militar. Les gavines sobrevolen, amb grall aspre, el convent dels framenors a una banda i les drassanes a l’altra. Un bergantí de cabotatge carregat de taronges i síndries emproa el moll dels Valencians. Els esperen un cabriolé estirat per un cavall negre de raça i un carro amb una mula. Darrere seu, uns camàlics traginen dos baguls que enfilen al carro. Els joves pugen al carruatge. Antonio se’l veu cansat, potser malalt. S’asseuen de costat. Montjuïc al fons. Tengo unas ganas locas de llegar a casa, gemega Antonio. Mejorarás guardando cama unos días. Uns moments de silenci trencats per les paraules de Claudio, que vol distreure el germà: Mira, aquí irá el monumento a Colón. El cabriolé enfila Rambla amunt, sota l’espetec rítmic del fuet del cotxer. Cuando regrese de La Habana irá a casa y se presentará a padre, espero que le caiga bien. Antonio se’l mira interrogatiu: De quién me hablas? Claudio es gira cap al seu germà: Te lo comentaba a la hora del desayuno, Antonio..., Verdaguer, el poeta. L’altre arronsa les espatlles: Ah, Verdaguer, sí, ya recuerdo, bueno, eso es cosa tuya, tú eres el artista, yo de esos temas no entiendo, si a papá le parece bien..., yo de lo único que tengo ganas es de acostar-me. Segueix la marxa del cabriolé, el campaneig de les ferradures sobre l’empedrat, el lliscar suau de les rodes, l’ombra dels plàtans, Rambla amunt.

8

El criat surt de la cuina amb una sopera de porcellana llemosina fumejant a les mans. Els cristalls de les làmpades evoquen llàgrimes i el terra és un escacat de marbres roses. Les espelmes que il·luminen els salons de don Antonio López y López, que el 1878, d’aquí a dos anys, serà marquès de Comillas per reial nomenament d’Alfons XII, deixen entreveure al·legories, flors, estendards alçats amb llances, rosetons i figures recobertes amb túniques, però és el dol el que presideix tanta mitologia. El criat, amb frac i guants de fil, recorre els passadissos silenciosos fins a arribar al menjador. El palau té l’aspecte deshabitat de les cases on la mort hi ha fet estada. La porta de marcs daurats és oberta i sent la veu del marquès des de fora: La muerte de Antonio, mi primogénito, ha sumido a la familia en el mayor de los duelos. El criat entra. Antonio López, de cinquanta-nou anys, vestit íntegrament de negre, bigoti poblat i pera llarga, acompanya Verdaguer a la taula i el convida a seure. El sacerdot s’espera que el seu amfitrió hagi passat a l’altra banda i s’assegui primer. Callen mentre els serveixen. Primer a Verdaguer: Responsabilidades que son muchas don Antonio. Fa gest amb la mà que ja en té prou. Després, l’amo de la casa. Pausa. El futur marquès es porta la primera cullerada a la boca: Lo son, lo son, padre..., mi otro hijo, Claudio, que es quien le ha recomendado a usted, es joven, tiene veintitres años y una profunda vocación religiosa que, desgraciadamente, deberá abandonar para tomar en sus manos las riendas de aquello que con tanto esfuerzo he construido. Verdaguer s’eixuga els llavis amb el tovalló. Al seminari els ensenyen a menjar: Sí, conozco a don Claudio, un joven inteligente y sensible. Uns moments de silenci mentre don Antonio deixa refredar una mica la sopa: Ya mi esposa fue una madre de acendrado catolicismo, si como sacerdote me permite la intimidad, Claudio fue concebido en Santiago de Cuba cuando regía aquella diócesis el beato Antonio María Claret. Verdaguer alça la mirada: Formado en el seminario de Vic, como yo mismo. Don Antonio fa gest d’aquiescència: Pues mientras mi esposa llevaba a Claudio en su seno, salía a recibir la bendición de aquel santo hombre al pasar este por la calle, siempre hemos atribuido la virtud de nuestro hijo a aquellas bendiciones. Una minyona retira els plats i apareix el criat amb una plata amb rodanxes de lluç. Resten callats mentre serveix. La noia omple les copes de vi blanc d’Alella. No tenga de ello la menor duda, afirma Verdaguer fent gest de no voler-ne gaire. Don Antonio comença a triar espines: Claudio es, además, un gran admirador suyo como poeta, padre, aspecto en el que no me considero entendido. El capellà beu un glop i, encara amb la copa a la mà, respon: Los nueve viajes a La Habana como capellán a bordo de sus buques han sido mi mejor medicina, como no me cansaré de repetir, y también el mejor retiro para dar alas a la inspiración que me ha permitido concluir mi poema más ambicioso y extenso. Don Antonio s’endu un bocí de pa a la boca: La Atlántida se titula, según tengo entendido. El poeta se sent complagut amb la citació: L’Atlàntida, efectivamente. Don Antonio el mira interrogativament: Me alegra que nuestra flota sirva también para tan elevados menesteres..., la Atlántida, el continente perdido, trata usted en él ese mito? Verdaguer fa gest de ni sí ni no: Sí, a partir de la figura de Colón. El seu interlocutor anima el to amb la citació del navegant: Ah!, así trata del descubrimiento de América? No, si bien me había planteado hacerlo, en mi poema presento a Colón como náufrago de una nave genovesa, acogido por un ermitaño, que es quien le relata el hundimiento de la Atlántida. Muy interesante, dice Claudio que se trata de una obra monumental y de gran belleza. Su hijo es muy generoso. La minyona retira els plats de peix i don Antonio es dirigeix al criat: Qué tenemos hoy de fruta? El criat fingeix dubtar uns moments: Uva y melocotones. El seu amo es gira cap al convidat: Le apetece? I aquest somriu per primer cop: Por mi, encantado. Passen uns moments de silenci, mentre arriba la fruita, quan don Antonio sembla voler aprofitar per canviar de tema: No sé si Claudio le ha expresado cuál es mi deseo al invitarle a nuestra casa. Verdaguer decanta una mica el cap: Someramente. Don Antonio conclou: Quería conocerle personalmente ya que deseamos que se encargue usted de la capellanía, he pensado dedicarla a la memoria de mi hijo fallecido, si usted acepta, celebraría misa todos los días en nuestra capilla y dispondría de alojamiento aquí. Comencen a menjar el raïm i, gra a gra, Verdaguer va donant el seu consentiment amb el cap mentre l’amfitrió també desgrana la seva proposta: Espero a Claudio a la hora del café, creo que tiene planes para usted..., si le parece, pasaremos al salón rosa..., Juan!, al criat, dígale a Rosalía que nos sirva el café en el salón, y un anís.