Kitabı oku: «Fills de la terra dura», sayfa 2

9

Antonio López i Jacint Verdaguer entren al saló i s’asseuen. El primer en una butaca: Un imperial? El segon en un sofanet: No, gracias, no fumo. Tenen davant seu una tauleta rodona, de delicada marqueteria. El capellà contempla els frescos i don Antonio somriu: Son de un tal Vigatà, creo que un paisano suyo. Sí, respon Verdaguer, Francesc Pla. El criat apropa al seu amo una plateta de cigars, en tria un, l’escapça i l’encén amb un llumí: Un buen habano es una de las mejores cosas que me traje de Cuba, si dejamos a un lado la añoranza de los paseos por La Alameda. En fa dues pipades i exhala un fum ensurat. Hablando del Vigatà, aquí cerca, en la casa del marqués de Sabassona, tiene también unos frescos..., vaya, aquí llega Claudio. Claudio López, pàl·lid, va també vestit de dol rigorós: Buenas tardes, padre. El capellà s’alça i el jove li besa gentilment la mà: Buenas tardes, mosén. El pare s’interessa: Has comido, hijo? Sí, gracias, he comido ya, pero tomaré café con ustedes. Es gira al criat: Juan, dígale a Rosalía que seremos tres. El criat, fent una reverència: Ahora mismo. Surt. Y bien, mosén, qué le ha parecido la propuesta de mi padre? Verdaguer abaixa la mirada com cercant les paraules més resoludes: No puedo por más que sentirme halagado, ya el obispo Estalella, que fue quien influyó en mi favor para que me embarcara en los buques de su compañía, me previno de su generosidad, i alçant els ulls: No solamente acepto si no que por ello renunciaré gustoso a la canogía que me ha sido ofrecida en la seo de Barcelona. Claudio s’asseu a l’altra butaca i es mostra sincerament satisfet: No sabe cómo me reconforta con ello, mi querido amigo, pienso que será de gran consuelo para la familia en estos momentos..., además, en su doble condición de presbítero y de hombre de letras confío que me será de gran ayuda en ciertos proyectos que tengo en mente. Verdaguer aparenta gran interès: Me intriga usted. El jove precipita el to: Me he propuesto lanzar una campaña de recatolización de nuestro país. L’altre hi accedeix, tot i que no ha entès ben bé la proposta: Bien, no faltaría más, cuente usted conmigo, i en veu més baixa com per no ser sentit, demasidas persecuciones y quemas de conventos hemos visto en el período revolucionario. Don Antonio intervé: La restauración borbónica y la reciente constitución ayudarán a llevar las aguas a su cauce, estabilidad y progreso son las claves, ni república ni Isabel. Entra la minyona, vestit negre i davantal amb pitrera blanca de batista, amb una plata d’argent, la cafetera, tasses, sucrera, una ampolla de cristall amb anís i tres copes. Serveix primer a Verdaguer. Claudio li ofereix sucre, en pren dues culleradetes i comença a remenar: Nunca como en los últimos treinta años la iglesia había estado en una posición tan baja y había perdido tanta influencia en nuestra sociedad. El jove ofereix sucre al seu pare: Por eso estoy decidido a apoyar todos los movimientos en defensa de la fe y de su propagación, la religión católica ha de ser la del estado porque es así y porqué lo dice la constitución y la enseñanza ha de ser doctrinal. El mossèn fa un xarrup i deixa platet i tassa sobre la taula: Y yo estaré a su lado. La minyona omple les copetes d’anís. Claudio se’l porta a la boca i, abans de beure: Confío mucho en usted en estos menesteres. Verdaguer en fa un glopet i s’encarcara lleugerament: Hay que alejar muy especialmente a la gente sencilla de la ola de materialismo que nos invade. Claudio es dirigeix al seu pare com cercant conformitat: Y quién mejor que el autor de L’Atlàntida para llevar a cabo esta recreación casi mística. Verdaguer li riu l’exageració. Sol de tarda al balcó.

10

El vell canonge continua assegut al buró i obre L’Atlàntida. El jove mossèn s’està palplantat davant seu. Passen uns segons. Collell endinsa la veu en les seves pròpies reflexions: Sí, en Cinto havia creuat l’Atlàntic nou vegades a bord dels vaixells de la Compañía Transatlántica de don Antonio López, l’home més ric d’Espanya..., en Cinto cercava la seva Atlàntida com tants savis i poetes de l’antiguitat. Acarona la pàgina oberta: La trobaria en forma d’aquest llarg poema, el més esplèndid i sorprenent que havia vist mai la llum a Catalunya... Passa pàgina i alça els ulls per sobre les ulleres cap al jove vicari: L’anà enllestint lentament, curosament, segons les seves paraules, com una d’aquestes petxines que cada dia, cansada de brunyir-les, la maror llença a la platja. Fa un gest oscil·lant amb la mà com una proa que fendís les onades. Em sembla veure en Cinto a la coberta del vaixell, contemplant la costa amb la mirada perduda d’aquells dies, s’havia embarcat malalt i turmentat, les flames que li encenien l’ànima cremaven també al seu poema. Baixa la mirada i llegeix: «Apar serpent immensa d’escata vermellosa, que a través de l’Europa, d’un mar a l’altre mar, respirant fum i flames, passàs esgarrifosa son cabell de guspires i foc». Mossèn Ramon se l’escolta circumspecte.

11

A la cabina del vaixell hi entra un sol de matinada, filtrat entre núvols alts. La cortina, davant l’ull de bou, fa el pèndol, gronxolada per la maror. Caoba noble i llautó, un catre, una tauleta, una cadira, un armariet. El motor batega a les calderes. Verdaguer respira neguitosament, adormit en un malson, les celles frunzides, una ombra sota els ulls, els llençols rebregats. El ronc del vapor esdevé una cascada i un tro en la nit, i en la tenebra baixa una riuada amb cadàvers surant, s’encavalquen, es reiteren, es confonen enmig de crits i planys, l’aigua esdevé sang. D’una caverna en surten vells despullats, caminant desmaiadament, amb garrots a les mans, també els brolla sang per la boca. El món s’estremeix amb un terratrèmol sord, amb l’erupció d’un volcà. Una legió de pastors esparracats caminen sense rumb, fumats, entre arbres calcinats. Una àguila sobrevola la devastació. Verdaguer es desperta suant, mira el sostre com si no reconegués el lloc i s’asseu lentament. Es porta la mà al pit i es desenganxa la camisa de dormir de la pell. Matí fred a l’oceà. Ràfegues de vent, maregassa. Verdaguer surt a coberta abrigat amb el manteu. Contempla les onades des de la borda enlluernat pel ressol. Passa l’estona. S’ennuvola. Enmig de l’escuma el mar s’ha agrisat. Es fica novament a dins.

12

En Cinto estava malalt i s’enyorava. Collell segueix fullejant L’Atlàntida i treu una fotografia d’entremig de les pàgines: Vine, fa al capellanet, mira, ens la van fer el 1895, fa gairebé quaranta anys, al segle passat, imagina’t!, riu per primer cop, com suara, guaita, érem amics, jo miro a la càmera, tot i que sembla que llegeixo un fulletó que tinc a la mà, no sé ni què era aquell fulletó, i ell mira a terra amb cara seriosa, com emmurriada, sense la força d’abans, sembla un mirar despectiu, jo em veig sa i duc el mantell de canonge, veus?, ell es veu esgotat, tant que li havia recomanat jo que acceptés la canongia que li havien ofert!, les meves sabates són bones i les seves atrotinades. Es mira mossèn Ramon: I no era la primera vegada que estava fumut, no, sort n’havia tingut de mi..., havia passat un mal hivern, en Cinto, em sembla recordar que va ser l’any que es va proclamar la República, la primera, és clar!, riu novament i estossega. S’alça pesadament, va fins la finestra i mira la plaça. Mossèn Ramon agafa la foto, hi fa una ullada i la torna a deixar sobre la taula. Jo n’havia parlat amb en Morgades, que no seria bisbe fins al cap de set o vuit anys, però que era més gran que nosaltres i tenia ja les seves influències, i ell mateix m’ho va confirmar: Sembla un desenterrat, el vaig veure la setmana passada i em va fer molt mala ganya. Jo, com que el tenia més tractat, ho veia encara més clar: Està desmoralitzat, abatut, com si es volgués morir. I encara recordo que hi vaig afegir: I té un mal humor que no hi ha qui l’aguanti! En Morgades també el coneixia força: Sempre ha estat una mica especial, té un caràcter difícil, però ara el veig malalt, em va insistir. A mi em semblava tenir el remei: Per què no parles amb el bisbe i que el tregui de Vinyoles?, podria anar a passar una temporada a Barcelona, allà hi té coneguts i jo mateix hi faig molta vida, potser el bisbe Estalella li podria donar un cop de mà. En Morgades, sempre pràctic, em va recomanar de portar-lo al metge: Busca’n un de bo a Barcelona i li fas anar vulgui o no vulgui, tan amics com sou, a tu et farà cas. Jo no ho veia gaire clar, però al final vaig accedir-hi.

13

La tardor de Barcelona té ombres adustes i rampells de sol esclatants. Al carrer es confonen els darrers vestigis de la vestimenta estival i els primers abrics. Només els capellans mantenen la uniformitat faci el temps que faci. Collell i Verdaguer llueixen les seves millors sotanes i caminen enfeinats. Ja al pis, a la sala d’espera on els ha conduït la minyona, ocupen dues cadires del racó. El mobiliari és d’un hieratisme estil imperi, degradat per motlles casolans. A l’altre extrem s’hi asseu un matrimoni gran. L’home estossega. Sembles sortit de la Bòria, diu Collell. Verdaguer porta els cabells tallats a l’u i té les galtes xuclades: No sé què hi fem, aquí. L’altre respon amb un esforç caritatiu: No estàs bé. N’estic prou de bé. No, no ho estàs, se’t veu sempre capficat, no menges, no dorms, t’aprimes. És que treballo molt. Treballaves. Foteses! Però que no ho veus?, mira’t al mirall, t’hauríem de fer una fotografia..., en aquests dos anys que ets vicari de Vinyoles només has escrit quatre coses. Verdaguer triga una mica a respondre, mou el peu neguitosament: Què et fa pensar que sempre és millor fer que deixar de fer?, prou que ho fas tu d’escriure, jo penso en la meva Atlàntida. Doncs, ja que ho dius amb aquest to mofeta, almenys jo faig alguna cosa de profit, estudio, tinc amics, que tu cada cop en tens menys, soc mestre en Gai Saber... Verdaguer se’l mira amb ulls de suficiència: Gran cosa!, i mestre a ficar el nas on no et demanen. Collell sospira: I algú que no té en compte les atzagaiades que li endinyes. Posen cara d’estar discutits, fins que Verdaguer, conciliador: És bo?, com a metge, vull dir. El professor Letamendi és més que metge, és filòsof, músic, pintor, poeta... L’altre respon amb nova sornegueria: Home de molts oficis... I és catedràtic de la universitat. Això només impressiona els que us hi aneu a passejar. El professor Letamendi va presidir els Jocs Florals de l’any passat, que no te’n recordes? I tu n’has estat el secretari aquest any, o sigui que això no vol dir res. Collell alça la mirada al teginat del sostre i exclama: Déu meu! Poden passar, els anuncia la infermera.

14

Josep de Letamendi i de Manjarrés, cinquanta-tres anys, assegut i sense alçar els ulls d’uns papers de sobre la taula, gran i massissa: Passin i seguin, si us plau. Anys a venir un seu antic alumne, Pio Baroja, es venjarà de tres suspensos a la seva novel·la El árbol de la ciencia, i esmicolarà el professor descrivint-lo com «un señor bajito, escuálido, con melenas grises y barba blanca; cierto tipo de aguilucho, la nariz corva, los ojos hundidos y brillantes». Verdaguer i Collell s’asseuen davant l’escriptori de l’eminència. Al cap d’una estona, alça els ulls: Qui és el malalt? No respon cap dels dos. A la fi, Verdaguer: Diuen que soc jo. Diuen?, qui ho diu? L’interpel·lat es mira el seu amic: Aquest company, sense anar més lluny. Collell s’impacienta: Miri, doctor, no és cosa meva, vostè convindrà amb mi que la mala cara de mossèn Verdaguer... El metge s’eixoriveix: Ah!, o sigui que vós sou el poeta!, perdoneu, però no us havia reconegut... No menja, prossegueix Collell, sempre té mal de cap, sempre està cansat. Letamendi desvia la mirada cap a l’interessat: És veritat, això?, el qual dubta: Estic cansat de tant treballar, i tinc mal de cap sovint, és cert. Se’ls mira tots dos: Són amics, vostès? Verdaguer, novament, titubeja: Sí, és clar. I dona peu a Collell per llançar-se a l’atac: Però no aguanta ningú i, darrerament, ningú no l’aguanta a ell. El metge inicia l’anamnesi: En quin lloc del cap us fa mal? Per tot. Com si duguéssiu una corona? Talment una corona d’espines. Com dormiu? Agafo el son però al cap de mitja hora em desperto i ja no em puc tornar a adormir. Collell intervé: I es lleva de molt mala lluna. Verdaguer: Parlàvem del dormir. Però l’amic no es rendeix i mira al galè: No es refia de ningú, tot li reprèn i cada cop viu més aïllat. On viviu, mossèn? Soc vicari de la parròquia de Vinyoles, prop de Vic. I sou feliç? Verdaguer acota el cap: La felicitat no està feta per a l’home. Collell pica sobre la taula amb el palmell: Ho veieu? Letamendi es pren uns moments, s’alça, se situa darrere el malalt i li passa la mà pel crani: Us voleu alçar, si us plau? Verdaguer s’alça lentament. El metge se n’allunya una passa i se’l mira de perfil: La vostra complexió és la d’un home melancòlic, també colèric, això us marcarà la vida; us sentiu desassossegat?, mancat de forces?, us costa cada cop més pensar? Verdaguer se’l mira: No vull pensar, no vull pensar, cada pensament m’és dolorós. I en la mort?, penseu en la mort? No penso en res més. El professor es retira novament a la seva butaca, darrere la taula: Benvolgut mossèn, sou molt jove i jo sí que tinc un pensament: cada persona és un individu, cada cos és un sol òrgan i la vida és una sola funció, no em feu donar nom al vostre mal. El pacient se’l mira amb sorpresa sense contradir-lo. La vostra disposició a la malaltia s’expressa en la vostra forma anatòmica, vós sou així, la vida és el resultat de la funció derivada de les relacions entre l’energia individual i el cosmos, això és una fórmula i a vós se us ha afeblit l’energia individual. Collell sí que l’interromp educadament: I això quin remei té, doctor? Letamendi arronsa les espatlles: Diguem que el que patiu seria una anèmia cerebral, què us puc recomanar?, gimnàstica, aires de mar, també polsar un xic de tabac de tant en tant...

15

Collell sospira: No vaig ser amb ell en els seus darrers dies. Jo ho sabia tot, me’n parlava tothom, els diaris en duien la notícia puntual, la gent feia suposicions, i jo posava cara d’estar al cas, de compadir-me’n, i me n’avergonyia. Mai no vaig trepitjar Vallvidrera, ningú m’ho va demanar i no vaig ser prou valent d’anar-hi, penso ara després de tants anys, a vetllar les seves nits, ni vaig sentir el seu ofec, que sempre m’ha perseguit, ni el seu adeu. M’imagino el comiat a tot allò que ell va cantar, tan a prop com jo m’hi veig avui..., que et sigui pietosa la parca, penso encara. Verdaguer al llit de mort, desig d’obagues fresques en la nit febrosa, el rauc del respir fatigós, insomnis de malalt, la tos asfixiant, la mirada esgotada ressegueix el dormitori crepuscular de la Vil·la Joana, el sostre i les parets lleument il·luminats per la llàntia que es deixa encesa als moribunds a la tauleta de nit. Verdaguer pensa en el foc que ha cremat, ara ja per sempre, tants somnis de glòria, i fa un sanglot de pena en veure’s pobre i desvalgut en la penombra nocturna que no s’acaba. Vol resar però el cap se li’n va cap a altres pensaments: aquest i aquell, unes paraules i unes altres, un lloc o més enllà, malsons aglevats d’antigues lloances i vells retrets, records fugissers que han perdut tota substància en aquestes hores, tristors que ja no se sap de què, amargors només destinades a enterbolir la dolçor d’altres moments, amors esporuguits..., res no pot tornar. Triga a fer-se de dia. Amb l’amic tan lluny en el moment d’aclucar els ulls, d’encetar aquell son del que mai no es desperta. És maig però la cambra és freda. Lluites entre humans, baralles de vells amics. Una altra gent el plora.

16

La coberta del Ciudad Condal és eixuta i les onades, llargues fins a l’horitzó, fan de mirall al sol ponent. El pavelló de la Compañía Transatlántica té el fons blau i un cercle blanc al mig. És estiu. «The grateful smell old Ocean smiles», com el descrigué John Milton al cant IV del seu Paradise Lost. No hi ha altres sorolls que el de la parella de cilindres Compound, el vent als dos pals creuats i el mar, fresses a les quals ningú no para esment, perquè ja no és el primer viatge, perquè ja són molts dies de travessa i el tròpic s’anuncia en aquest vespre calorós. Antonio López havia comprat aquest vapor i el seu bessó, l’Habana, a Gibraltar, de segona mà. Se n’havia dit Washington i havia estat construït a Sutherland el 1872 per Oswald and C. És el segon vapor amb aquell nom de la companyia, ja que el primer havia naufragat a Veracruz el 1867. Verdaguer té un aspecte més saludable i desimbolt, s’ha engreixat una mica, els ulls han emergit de les conques, el cutis s’ha emmorenit i la sotana és de tall i confecció acurats. Seu a la taula del capità Fernando San Emeterio, amb Lluís Llansó, agent general de la companyia. El sopar s’ha acabat i estan escurant el cafè. El capità s’acomiada: Señores, ya les he contado bastantes cosas de nuestro buque, el puente me reclama y no quiero hacerme pesado. Els altres dos: Buenas noches, capitán. Don Lluís suggereix: Anem a fora? Travessen el menjador i surten a la coberta d’estribord. El captard és dolç. M’agrada veure-us aquí, a la fresca, em teníeu preocupat, sense sortir mai de la cabina. Sí, respon Verdaguer, val la pena, fa un vespre bonic i tindrem una esplèndida posta de sol. Caminen en direcció a proa. En deveu haver vist moltes, quants viatges porteu? És el tercer. I us han provat? Sí, no m’han anat gens malament, ni pel cos ni per l’esperit, ni per la meva escriptura. Don Lluís es gira cap a ell: Us inspira, doncs, el mar? La resposta arriba pausadament, com l’ocàs: Més que això, he vist en la seva buidor un continent i en les seves illes, les pilastres que el sostenien, he vist les pilastres del gran pont romput entre Europa i Amèrica. S’aturen i tots dos repengen els braços a la barana, mig ajupits. Don Lluís riu: Si aquest pont encara hi fos, mossèn, a nosaltres se’ns hauria acabat la feina. Verdaguer fa una rialla, calla uns moments i, ja seriós, reprèn la reflexió: També he vist la culpa. L’altre resta sorprès: La culpa? El poeta eludeix donar més explicacions: Algun dia us ho explicaré. Reprenen el passeig: I com ho feu per explicar aquest continent perdut? Verdaguer triga uns moments a respondre: El meu poema ha solcat amb mi l’oceà i jo només he fet que l’habitessin els herois i els mites. L’agent general cerca en la memòria: El que em dieu em fa pensar en el cèlebre Paradís perdut que havia llegit de jove. Verdaguer acluca els ulls: Què no donaria per poder escriure una obra com aquesta, Milton, un poeta il·luminat, què no pagaria perquè sorgís un arcàngel o un Satanàs de la meva ploma..., «Val més regnar dins l’infern que ser esclau del cel», els versos de la meva carpeta, això sí, portaran humilment la salabror d’aquestes aigües. Don Lluís afirma amb el cap: Una vida al mar, molt diferent de la d’un vicari de poble de terra endins. Sí, una vida que m’ha fet bé, tot, tot m’ha permès espolsar el matalàs del meu continent perdut, la mitologia grega i la Bíblia fan la resta. Riuen novament. La mitologia grega no és massa pagana per a un capellà? Per què?, l’abisme en què cauen els titans del meu continent ajuda que neixin noves terres on els homes fundaran ciutats, Milton ho explica, els nostres primers pares només tenien un precepte per complir i no ho van fer, però al càstig de la destrucció el segueix el perdó de la creació..., abans us parlava de la culpa i ara us parlaria, com a sacerdot, de la redempció. Com se’n dirà del vostre poema? Se’n diu L’Atlàntida. Contemplen en silenci els últims raigs de sol. Somriu l’olorós vell oceà, conclou Verdaguer.

17

L’oceà ja no és més que un record. La llum entra ara per la vidriera del balcó que dona a l’empresonat jardí urbà. A la cambra hi ha un desordre per conrear, sobretot llibres, a la taula i a les cadires. Només se sent el frec de les anades i vingudes de Verdaguer ordenant-los als prestatges de la llibreria. Porta l’alçacoll negligentment fluix, ja que són els seus dominis, prestats però seus; treballa i fa calor. Examina un paper, l’estripa amb cara de contrarietat i el llença a la paperera. Trucs a la porta. Als espais nobles, com el Palau Moja, tot ressona i es perd per les catifes i els cortinatges. Sense girar-se: Passeu! Claudio López entreobre la porta i treu mig cos: Amb el vostre permís, mossèn. Verdaguer es gira: Només faltaria, don Claudio, sou a casa vostra, passeu i maneu; a què dec l’honor de la vostra visita? Entra i contempla el munt de llibres: Que estàveu ordenant la vostra llibreria? Fent endreça, més aviat..., de tant en tant cal fer endreça en aquesta vida, saber què cal conservar i què cal deixar de banda. Claudio porta també un llibre a les mans, camina fins a la butaqueta i s’asseu: Seieu, si us plau, mossèn, només venia a felicitar-vos. Verdaguer s’acomoda en una cadira. He llegit d’una tirada els vostres Idil·lis i cants místics i he quedat meravellat. El poeta, cofoi, somriu: Els vostres elogis són el millor tribut. Claudio mira al seu entorn: I per a la nostra família és un privilegi tenir-vos a casa, passava pàgines i em semblava que estava llegint sant Joan de la Creu o santa Teresa. Verdaguer abaixa la mirada, afalagat i lleument incòmode: Són massa elogis, don Claudio, però he de dir-vos que sí, que he tingut presents a sant Joan i santa Teresa, així com també Ramon Llull, per ser just. Però el jove admirador no desisteix: Són versos plens d’anhels i aspiracions. I Verdaguer sembla que gairebé s’excusi: Així voldria que fossin, i que en algun moment continguessin les visions d’aquells grans homes, però temo que la meva vida interior està molt lluny de ser tan intensa com la seva. Claudio obre el llibre: No digueu això, i llegeix «que dolça que és la vida, més dolça és la mort, si d’amor moria!», alça els ulls, quin lirisme tan pur! Verdaguer el segueix en veu baixa i acaba afirmant: No és pas per no voler-ho, tota la vida he tingut aquest desig. Segueix la conversa, Claudio llegeix i llegeix, la mirada del poeta es fa transparent, més segura. La tarda enrogeix l’estança, però sembla també més buida. Unes flors, pensa, o un retrat dels pares, no, un sant crist al capçal i un munt de papers sobre la taula. Quan Claudio ja se n’ha anat, va a desar un altre llibre. Han estat una premonició les seves paraules d’abans? Ramon Llull. S’acosta al balcó: «Senyer ver Deus, rei glorios, qui ab vos volgués hom unir, membre us dels vostres servidors, qui per vos volen mort sofrir».